Diguin el que diguin els
índex oficials de preus al consum (IPC), igual que les enquestes del CIS, s’han
d’agafar amb pinces i no fer-ne gaire cas, perquè no reflecteixen el què passa
sinó el resultat virtual que convé als que tallen el bacallà. De la mateixa
manera que és impossible, com assegura el CIS, que avui la gent estigui més
satisfeta de com està la seva economia, amb el pa que s’hi dona, que fa un any,
quan tot semblava anar de cara, tampoc s'empassa ningú que els preus de
l’alimentació i els serveis estan controlats i l’estabilitat del poder
adquisitiu de les persones assegurat. Però a còpia d’enquestes cuinades a mida
de qui les encarrega, es desassossega la gent que va justa d’armilla volent des
del poder quedar bé amb la vianda al plat. Perquè no té volta de fulla que els
que amaneixen els resultats de l’IPC, no es preocupen de fe’ls-hi la proba del
nou anant a treure el nas pels mercats. I és que quan a hom li expliquen el
mètode de càlcul i de selecció de la llista de productes que serveixen per
confeccionar una cistella de la compra prototipus, cau de cul comprovant
l’aiguabarreig tan surrealista d’articles de consum que difícilment les
mestresses de casa inclourien a la llista d’articles de primera necessitat que
fan falta per fer bullir l’olla. La composició d’un cabàs virtual tan
diversificat potser és ideal per dibuixar la gràfica de l’estadística perfecta,
però no té res a veure amb allò que entra al rebost de la majoria de llars.
Això no vol dir que la confecció de l’IPC sigui una
fal·làcia, perquè no es pot dir que no siguin certs els preus dels articles i
serveis que serveixen per escandallar el contingut de la cistella suposadament
representativa del consum en les llars; el problema és que la incidència real
d’alguns d’aquests articles en la pràctica quotidiana, es nul·la per no dir
forçada. I com que la gent compta amb els dits de la mà, després d’anar a
comprar la fruita, la verdura, les llegums, la llet, l’oli, etcètera, s’adona
que el tiquet li marca dos o tres euros més que la setmana passada i,
possiblement, menys que la vinent. Perquè els preus no s’apugen de cop i volta
per art de màgia, sinó que tenen la seva explicació en raons de càlcul no
sempre són edificants. A més a més, la majoria dels que van al mercat, siguin
homes o dones, a còpia de que els hi prenguin el pèl si baden, s’han tornat
experts en l’art de mirar, triar, remenar i regatejar, i saben estarse’n de
comprar una fruita, un peix o una carn, per exemple, quin preu piqui massa en
un moment donat, perquè saben que sempre es poden trobar alternatives
culinàries més assequibles; no obstant això, des del confinament, uns cèntims
de més cada dia s’ha convertit quasi en una rutina, en base a la llei comercial
més cínica del món: “si cola, cola”. Per descomptat, mai la repercussió a
l’alça d’un article en la butxaca del consumidor final té res a veure amb el
preu que es paga en origen al productor, o sigui al pagès o a l’industrial.
Quelcom de semblant passa amb els preus dels serveis a partir de la
desescalada: en els casos més discrets, ens han anat esgarrapant sense fer
gaire rebombori, des de mig a un euro de més. I ja veure’m a quin preu pagàrem
el cafè o la cerveseta ara que amb tanta alegria per recuperar una parcel·la de
llibertat potser pensaran que no ho notarem.
La mare dels ous, però, per ponderar objectivament si
l’IPC reflecteix o no la carestia real de la vida rau amb quina vara de mesurar
es fan les estimacions. És evident, que la sensibilitat envers conceptes tan
abstractes com “car” o “barat” diferirà en funció del paràmetre des d’on es
faci l’observació. Sobre aquest aspecte tan subjectiu no pot coincidir el punt
de vista d’un pelacanyes que ha de viure amb uns ingressos de poc més de mil
euros que amb qui li’n “ragen” cada més quatre o cinc mil. I per desgràcia, la
sensibilitat en aquest sentit de la classe política professionalitzada més
aviat s’ha de considerar esbiaixada. Si molta gent de l’establishment haguessin
“de passar” amb una pensió escarransida o un sou més o menys arregladet, com la
majoria de treballadors, potser no es quedarien tan indiferents davant les
continues “pessigades” que experimenta el poder adquisitiu de la majoria de la
gent d’aquest país. Em fa riure que qui tingui de valorar l’import d’una
hipotètica renda mínima bàsica o del salari mínim interprofessional siguin
aquells que cobren deu o vint vegades més, pel cap baix. Ja ho va dir aquell
que el món estava mal repartit i que l’equilibri social anava per llarg; però,
esclar, mentre es consideri “calderilla” el que costa una partida de tancs no
anem bé per filar prim amb els constants petits repunts cap amunt dels preus en
articles i serveis bàsics. Per aquesta raó, sempre l’IPC serà tan artificial
que no ens en podrem fiar.
A LA MEVA MANERA
DE VEURE tabrilde@blogspot.net
NO ENS DEIXEM
PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada