“SILENCIS ANTICS” – Finalista XVII Premi Vila de Puigcerdà (2012). Editada per Garsineu Edicions. Capítol segon

SEGONA CARTA AL VENT

El que em va passar pel cap quan Anita em va comunicar la terrible notícia de la vostra mort sobtada, venint-me a buscar expressament a la casa a on m’estava de pas, a Perpinyà, no trobo paraules per explicar-vos-ho. Em vaig quedar de pedra, dubtant que fos cert allò que em deia aquella dona que es preocupava per nosaltres, però a la que no havia tractat prou com per refiar-me’n massa. Vaig maleir una i mil vegades el metge que només unes hores abans va assegurar-me que la crisi que havíeu tingut ja estava superada, i que aviat us donaria d’alta. Encara avui em retrec que no me l’havia pas de creure, que no us havia pas d’haver deixat sola aquell vespre.

Quan vaig tornar-hi corrents, a l’hospital, ja us havien baixat al dipòsit, amortallada amb el mateix llençol del llit a on us havíeu mort per estalviar-se, qui fos, la feina de vestir-vos amb la vostra roba, que quan jo vaig arribar ja qui sap on parava. Al funeral, l’endemà, érem quatre gats, i sort de la pobra Anita que em va deixar els francs justos per pagar a l’enterramorts la cerimònia més econòmica del seu repertori. Després, encara li va lleure de presentar-me la Madeleine, una xicota de molta empenta que em va fer saber que feia de mestra en un poblot de mala mort, Les Cluses, a tocar de Ceret, a la comarca del Vallespir.

No sé pas què li deuria explicar l’Anita de les meves peripècies a aquella mossa, el cas és que es va oferir a fer-nos de dispesera, a mi i a les criatures, fins que estiguéssim una mica refets, tots plegats, de les darreres sotragades. No li podia pas rebutjar una proposta que semblava sincera; de fet, abans que jo pogués badar boca ja m’havia presentat els dos homes que l’acomboiaven. L’un era en René, el seu marit, que va afanyar-se a ratificar-me l’oferiment de sopluig, i l’altre en Pierre, el seu cunyat, que tenia casa parada a Perpinyà, on treballava de paleta. La família d’en René, els Reynal, de seguida vaig adonar-me que eren tota una institució a la comuna de Les Cluses, tant pel seu arrelament a aquesta terra des d’una colla de generacions, com per tractar-se de gent que sempre s’havia tingut d’idees avançades; una fama prou ambigua, com per amagar-s’hi més d’un equívoc. Precisament, un germà d’en René s’havia estat una temporada a Espanya a les primeries de la guerra, fent costat als republicans i simpatitzant amb als de la nostra corda.

Per aquesta raó, al contrari d’altres dels seus paisans, els Reynals no ens miraven de cap d’esquila, i quan l’Anita els hi va espellar la meva tragèdia i la del meu home, la Madeleine i en Renè van fer mans i mànigues per afillar-nos. Em sembla, àdhuc, que ens tenen un xic massa idealitzats i tot, no adonant-se’n que la presencia al poble d’una refugiada espanyola, a més a més anarquista, no és ben vista per tothom, i que els puc comprometre. En realitat, però, el cas és que quan vàreu morir jo no tenia, francament, on ficar-me, llevat que anés a espetegar a Paris on els contactes de que m’havia parlat la mateixa Frederica, per si de cas un dia necessitava tibar-ne, m’haurien trobat de ben segur algun forat, i potser calés i tot per ajudar-me a fer bullir l’olla una temporadeta.

Però jo no volia pas allunar-me de la frontera, mentre no sabes com s’acabaria el viacrucis d’en Joan, que després d’haver-lo tingut fastiguejant-se durant setmanes a la presó de Figueres, al final se l’endugueren a un batalló de treballadors, a Alcalà, a tocar de Madrid. Ell no ha fet res, ja que es va passar tota la guerra menant les terres dels meus sogres, a l’Armentera, mirant de no fer-se malveure per ningú. Jo tampoc vaig matar ni robar, esclar; el meu únic pecat, si se li pot dir així, hauria estat parlar més del compte i, sobretot, figurar fins uns quants mesos abans de parir la petita, entre les militants més arrauxades i que gràcies a la meva facilitat de lletra em vaig fer un fart d’escriure i polir, per compte de la Frederica i a d’altres capitostos, algunes de les seves arengues més abrandades. Suposo que també m’haurien fet pagar la factura del pare, que malgrat les seves xacres, fins que va tenir delit per fer-ho, es cuidava de donar suport als milicians que tornaven ferits del front, a la torreta que havien requisat els de la FAI al Guinardó.

Les darreres notícies que n’he tingut d’en Joan són de fa dies: es tracta de l’única carta una mica llarga que he rebut sencera fins avui, rebotada com sempre via Anita. Us en faríeu creus de com n’és d’enrevessat cartejar-nos. Uns quants presoners d’Alcalà es refien del capellà que manifasseja en aquell camp de concentració disfressat de colònia de treballadors, on ha anat a raure el meu home. Es veu que s’ha ofert a passar les cartes dels presoners d’estranquis de la censura i fer-les arribar a les famílies, sense demanar, en principi, res a canvi. Però en Joan no les deu tenir totes i procura no dirigir-se’m mai pel meu nom de veritat, ni referir-se a detalls que el poguessin comprometre, si queien en segons quines mans. Per arrodonir les precaucions, les adreça a ca l’Anita, que ja s’estava a França des de molt abans de la guerra perquè es va casar amb un francès i, per tant, despista i no fa mal d’ulls als borinots que espien les anades i vingudes dels refugiats espanyols recents. M’han dit que treballa com a voluntària en una mena de comitè d’acollida de republicans, que em penso s’ha empescat tota sola, pagant-se les despeses de tot aquest tràfec de la seva butxaca, perquè en realitat és una idealista que va per lliure i a més sembla que s’ho pot permetre gràcies al que li va deixar el seu marit, que era un petit terratinent local.

En la darrera carta, com us deia, el meu home em pinta un panorama depriment, tot i que intenta dissimular-ho perquè no em preocupi. El que més em fot és que m’escrigui en castellà. Precisament aquesta condició que els hi posa el mossèn per tramitar la correspondència, em fa sospitar de les bones intencions del capellà, ja que si no pensés violar i repassar el que hi escriuen, tant se li’n fotria de l’idioma en que ho fessin, no us sembla? A més a més, ara em surt amb ciris trencats com aquest que us transcric literalment,  perquè em digueu si tinc o no raó de malfiar-me’n: - “Solo te pido que vayas a misa, pues a mi también me llevan todos los domingos y de tanto cantar el cara al sol, ya lo sé de memoria”. Això mai no ho hagués escrit de bon grat en Joan que, com jo mateixa, a l’església no ens hi han vist ni el dia del casament; d’aquí ve que juraria que està fent comèdia a propòsit, i que n’he de deduir l’entrellat de la situació real en que es troba llegint entre línies i posant-hi una mica d’imaginació, per destriar el blat de la palla.

Em diu que no pot escriure’m més sovint perquè a vegades no té ni paper per fer-ho, i que espera amb candeletes que el deixin anar, tan aviat com arribin els avals que son pare pidola pel poble, arrossegant-se com un gos de porta en porta. Però també veig que no s’enganya pas, fent volar coloms: - “... Aquí, només el que té padrins se’n surt de pressa. Espero que el pare, que durant la guerra va amagar al soto tanta gent de misses com pogué, en trobi algun d’aquells a qui va salvar la vida que vulgui enrecordar-se’n i li torni el favor, ara que remenen les cireres. Però em temo que si ningú vol mullar-se, m’hi puc passar un any o més, a pic i pala. Mira si n’estic d’acollonit que al travessar Saragossa, quan ens traslladaven des de Figueres, fins i tot vaig resar-li a la Pilarica, que diuen té de bo amb la Guàrdia Civil i els falangistes. I és que si el pare no aconsegueix que algú doni la cara per mi, ho tinc fotut: em penjaran del coll l’etiqueta de “roig separatista” i ja hauré begut oli...”

En Joan no sé si resistirà un calvari com aquest. Ell vol encoratjar-me, però el conec prou bé per saber quan està capmoix; i jo no puc fer-hi res, llevat de no moure’m gaire lluny d’aquí per si és veritat que el deixen anar com diu o s’escapa, doncs el que tenim enraonat des de la separació en plena reculada és que tan bon punt pogués ens atraparia a mi i a les criatures a França, costés el que costés, ja que era impensable que amb els meus antecedents, els nacionals fessin els ulls grossos si gosava tornar a casa. El que passa, mare, és que l’espera es fa massa llarga i ja n’estem tots una mica tips: les criatures perquè encara que a la seva edat no s’adonen de gran cosa, no els hi fa cap bé aquest continu bellugueig amunt i avall, i en quan a mi perquè, francament, estic tan dolguda per la fi d’en cagaelàstics que hem tingut tanta gent de bona fe que vàrem fugir amb el que portàvem posat i poca cosa més, confiant que a l’altre banda de la ratlla els francesos ens rebrien amb els braços oberts, com si fóssim germans, i ens ajudarien a refer-nos amb escreix de la misèria.

Jo no em puc pas queixar, dintre de tot, malgrat també les he passat magres. Però n’hi ha d’altres que s’ho han passat molt pitjor o ja crien malves. He vist coses que no es poden explicar i que per molt que visqui, mai no podré oblidar. Per aquesta raó, perdre’m a la fageda de Les Cluses és com fer una cura de repòs que aprofito per reviure, a través d’una mena de vidre fantàstic una refeta memòria de les coses que he hagut de passar, però tal com m’agradaria que m’haguessin passat, incloses les il·lusions marcides. M’agrada tancar els ulls per fantasiejar millor, i percebre com les meues petjades desperten records i perfums oblidats pels corriolets solitaris de la fageda o, tal vegada, destorben el son d’un follet suspès, miraculosament, de l’aire blau i tebi que em fa sentir àgil i alegre, com si un jardí de sensacions per estrenar esclatessin dintre meu. No us ho creureu, mare, però us juro que he vist més d’un dia com sorgien del fons de les ombres més pregones del bosc, materialitzant-se del no res, unes figures esveltes i tan transparents com un devessall de llum. De primer se m’acostaren tímidament, com si volguessin jugar amb mi sense esglaiar-me.

- Qui sou?– els hi vaig preguntar, agosarada.

- Som els sospirs, els desitjos, els afanys que volies sepultar de viu en viu, escagarrinada de por quan et vares deixar anar, enlloc de plantar cara als que t’empastifen i et fan arribar a dubtar d’allò en que has cregut, des que tenies ús de raó –, em respongueren, fent una cantarella burleta.

Parant atenció a les veuetes del bosc he descobert coses que considerem incomprensibles i misterioses, només perquè estan embolcallades de superstició i d’ocultisme o, senzillament, perquè ningú es vol prendre la molèstia de polir, sense presses ni perjudicis, cadascuna de les seves arestes i cantells. Qui sap si als poderosos i a la gent d’upa, però no els hi semblarà un joc de canalla que alguns malgastem els millors anys de la nostra vida enfilant utopies. Per això, em refio que la generació dels meus fills o la dels meus néts escopiran a la cara d’aquests tifes, algun dia, el  blasme i el regany per la seva egoista miopia  d’avui.

- Potser no és per malícia que són d’aquesta mena de pensar, sinó per falta de sensibilitat o de fantasia – vaig tractar de disculpar-los al principi, en un ingenu gest de bona voluntat que no va servir-me de res.

- Tothom té dret a somiar truites i a fer volar coloms – varen engaltar-me, sense donar-me peixet, les veus del bosc. I com si em coneguessin de tota la vida, van afegir: – per ventura no és això el que penses?

Aigua passada, no mou molí, ja ho sé, em deia a mi mateixa traient-hi importància als meu pensaments. Però, les veus del bosc tenen un xic de raó al retreure’m la meva fluixesa d’ànim. Comptat i debatut, potser només serveixo per empescar-me romanços ensucrats o per engiponar discursos engrescadors perquè els pronunciïn els altres. Tanmateix, m’he avesat a mirar les persones de fit a fit quan hi parlo, i d’aquesta habilitat me’n sento orgullosa perquè, de la mateixa manera que m’he acostumat per força a que m’escorcollin fins les entranyes, a la recíproca mai abaixo la mirada davant de ningú. He comprovat que és la forma més planera d’esgarrapar les poques o moltes escates de sinceritat i de veritat amb que les persones enfarcellen confidències. Les sensacions que experimento a la fageda quan em poso a somniar, són simplement una projecció de la fantasia blasmada avui, però encara perfectament possible, d’aquell univers en llibertat que he maldat des de les beceroles, de la mà del pare. Tot un món de follets desconeguts va i ve pel bosc, fent-me companyia mentre deixo que els peus llisquin pel camí encatifat de fulles seques. Al meu entorn, es fa un silenci aspectant, només trencat pels murmuris de les manes d’aquest poble encantador, a on m’ha arreplegat la generosa Madeleine.

Quan tanco els ulls, us ho asseguro mare, puc confegir la flaire i el missatge d’aquells somnis esquinçats que passen i traspassen davant meu, penjats de les espatlles mig esguerrades dels gnoms burletes que em volen fer delir. I un reguitzell de projectes i d’il·lusions adormides acaben bellugant-se com petits nenúfars dintre les meves mans, que havia arribat a pensar, ruca de mi, que estaven buides. Ara que ja m’he refet, després de desxifrar l’eloqüència silenciosa i sorprenent dels racons de la fageda, gràcies als follets o a les fades que van impedir que em deixés escolar l’esperit d’un cos aleshores torbat, abatut i bescantat.

Noteu, mare, que al final us parlo d’esperança? Heu entès que, en el fons, les meues paraules finalment són gemecs de confiança en els que ens vindran al darrera? Ja sé que el pare sovint deia que qui viu només d’esperança mort dejú, i que esperant, esperant, t’hi pots florir. Però jo crec, ara més que mai, que tota pedra fa paret. Ja els hi lleurà de reivindicar les nostres utopies, avui estèrils, els que ens segueixin quan parin de desfullar la margarida del dubte o de perdre el temps desxifrant horòscops enredaires. Per aquesta raó, m’he convençut que tinc encara per davant un camí per estrenar, ple d’infinites històries verges.

- Tot arribarà – em consolen i m’encoratgen, a la vegada, les veus del bosc.

I jo penso que sí. Que després d’una època dolenta en ve una altra de bona. Que les coses avui són com són i demà, de ben segur, pintaran d’una altra manera; i que igual com hi ha una llei per a la mort, també n’hi deu haver una altra per a sobreviure.

- Allavonces ja hauran assolat els teus ideals i, potser, fins i tot, et sigui reconegut tot l’esforç i el sacrifici que hi has esmerçat per defensar-los – em van somriure, fent-me una ganyota de complicitat la Madeleine i en René. Beneita del cabàs, vaig pensar, no t’ho creguis pas!

Però després ho he arribat a entendre: quan els hi caigui la bena dels ulls a tanta gent que l’esparvera sentir a parlar de revolució, llavors potser sí es reconeixerà que els somnis del pare, i de tants altres com ell, foren profecia. Sonarà una tonada des les entranyes de cada arbreda, arreu del món, que proclamarà que l’home ha nascut per ésser lliure; sigui amb l’ajuda de tots els déus o de tots els dimonis. Encetada aquesta correspondència a través del vent, us prometo mare que no tornaré a empedregar-me el fetge per culpa de ningú. Bata qui bata, ara és la meua. Ho demostraré sobrevivint, sense acceptar ni posar condicions prèvies, tal com m’escriu en Joan en la darrera carta llarga i concentrada que m’ha pujat l’Anita des de Perpinyà. He dit concentrada, perquè és inversemblant la quantitat de lletres que el meu home pot arribar a encabir-hi en una fulla, per aprofitar fins al darrer bocí del paper que va escàs.