LA REFLEXIÓ DEL CAP DE SETMANA

Si avui és dissabte, em toca fer campana de Blog, per a no perdre la costum.

Passeu-vos el cap de setmana tan bé com pugueu. Els que no sou de la primera volada, com jo, convenceu-vos que la canterella derrotista del “si no fos” podeu optimitzar-la amb un pillo afegitó: “bé, si no entrem en detalls”. No cal entrar en detalls perquè massa sovint s’acaba plorant! El que cal és no renunciar mai a la dignitat ni a renegar de tenir somnis es tingui l’edat que es tingui; però, sobretot, no perdeu mai les ganes de viure per malament que us sembli que esteu, perquè sempre en trobareu algú de pitjor per donar gràcies a Déu per no estar tan baldat, si és que això us serveix de consol. En definitiva, no deixeu que cap pallús us espatlli la vida, perquè els pallussos en el fons són uns amargats que només gaudeixen tocant el botet als altres. Això sí, tingueu sempre a mà un petricó de seny per si la sang se us escalfa massa escoltant o llegint segons quines ximpleries o estirabots, i guardeu-vos sempre a la faixa un roc de rauxa, per si de cas algú es pensa que us mameu el dit. I com que de motius per estar emprenyats tots en tenim a cabassos – siguem grans, joves o de mitja edat -, sempre que un gamarús del govern, de l’empresa, de la colla d’amics o d’on sigui faci el gamarús, sense perdre els estreps ni la bona educació engegueu-lo a pastar fang amb un somriure sorneguer a flor de llavis, perquè s’adoni que els ciutadans i els treballadors, sobretot, ja no som súbdits babaus.

I si no teniu res més bo per fer, doneu una llambregada al Blog "A LA MEVA MANERA DE VEURE". Com en un calaix de sastre trieu i remeneu, totes les reflexions estan escrites sense cap altra pretensió que matisar l’actualitat amb un toc de sentit comú, sempre des de la humilitat de qui sap que li queden un gavadal de coses per aprendre.

Tanmateix, no oblideu que per desgràcia encara tenim polítics i persones honorables a la presó únicament per purgar les seves idees, als quals tenen empresonats “preventivament” sense haver-los jutjat ni condemnat. I que, a més a més, per fastiguejar-los la moral no els hi reconeixen el dret d’estar-se en presons prop de casa, sinó que els mantenen segrestats a la quinta forca. I, sobretot, no llepem el cul dels botxins perquè prometen acostar-los, mentre els posen a la llista d'espera un judici tan polític que fins i tot la data de celebració la trien amb clau política: la tardor del 2019, passades les eleccions municipals. Donem-ne testimoni, doncs, de la baixa qualitat democràtica del país, que no ha millorat perquè el nou president del govern sigui més canyero i parli idiomes.

Fins dilluns...

LA LLIBERTAT D’EXPRESSIÓ, LINXADA A LA XARXA PER DEMÒCRATES DE LABORATORI.-

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (divendres 29 juny 2018)

 El linxament virtual que alguns usuaris de les xarxes socials emprenen contra d'altres usuaris que expressen opinions que no encaixen amb la ideologia a que els justiciers digitals pertanyen, és un fet del qual cada dia en donen constància centenars de persones usuàries de la xarxa que denuncien la intolerància i la mala educació com son replicades opinions de tots colors i tendències. L’objectiu d’aquesta pallissa virtual no organitzada, però qui sap sí dirigida maquiavèl•licament en molts de casos, seria en primera instància coartar la llibertat d’expressió de qui ha manifestat un punt de vista contrari al seu i, en segona, guanyar acceptació mediàtica – follower – per part d’aquells que s’abanderen a si mateixos com a guardians de la correcció política a la xarxa, en iniciar una campanya de desprestigi contra qui no opina igual que ells o no veu la realitat de la mateixa manera.

Ahir la televisió va passar un documental que deixa sense arguments els que pretenen encolomar delictes de sedició a líders socials i polítics que en tot moment predicaven la calma, la no violència i la serenitat. És la prova del cotó fluix, però alguns en passen d'aquestes collonades democràtiques perquè viuen més còmodes entre la merda que entre la netedat. Avui veureu a la xarxa opinions de tota mena sobre aquesta qüestió i algunes que no acceptaran l’evidència de les imatges continuaran burxant i distorsionant la realitat dels fets.

El rei, que ahir va insistir en el mantra “d’una Catalunya per a tots”, potser que repassi aquest documental de la vergonya i sigui conseqüent en respectar la Catalunya que no pensa com ell i que nega legitimitat a la monarquia. Aquesta seria, per començar, una bona mostra de respecte a la llibertat d’expressió.

TANCAT SET DIES PER VACANCES

Ja sé que avui no és dissabte sinó la tarda de dijous, i que el cap de setmana no comença dins demà passat, però he decidit prendre’m set dies de vacances de Blog, per estar amb la família i carregar piles, cregueu que ho necessito. Per tant, no m’espereu fins dilluns 2 de juliol.

Mentrestant, repetint la cantarella de cada fi de setmana, passeu-vos-ho tan bé com pugueu que la vida són quatre dies i tres ja han passat. Però sigueu feliços i els que no sou de la primera volada recordeu que el “si no fos” no pot servir d’excusa per tirar pilotes fora quan algú us pregunta com us trobeu, contestant amb un sorneguer: “bé, si no entrem en detalls”. No cal que s’expliquin els detalls! Però no renuncieu mai a la dignitat ni a engrescar-vos d’algun somni i, sobretot, no perdeu mai les ganes de viure per malament que us sembli que esteu, perquè sempre en trobareu algú de pitjor per donar gràcies a Déu de no estar tan baldat, si és que això us serveix de consol. En definitiva, no deixeu que cap pallús us amargui perquè n’hi ha que només volen tocar el botet. Això sí, tingueu sempre a mà un petricó de seny, per si la sang se us escalfa massa escoltant o llegint segons quines ximpleries o estirabots i, per si de cas, guardeu-vos sempre a la faixa una pedra de rauxa, perquè no es pensin que us mameu el dit. I com que de motius per estar emprenyats tots en tenim a cabassos – siguem grans, joves o entremig -, sempre que un gamarús des del govern, de la vostra empresa, de la colla d’amics o d’on sigui faci el burro, sense perdre els estreps ni l’educació planteu-li cara amb un somriure sorneguer a flor de llavis, perquè vegi que no sou babaus.

Tanmateix, no oblideu que encara tenim gent a la presó per purgar preventivament les seves idees polítiques sense haver estat condemnats, confinats a la quinta forca parelles, fills i amics només per fastiguejar-los. Donem testimoni que la qualitat democràtica espanyola no aprova.

AI MARE DE DÉU! QUAN S’HA DE RECÒRRER A COMISSIONS D'EXPERTS, MALAMENT.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dijous 21 juny 2018)

- Si voleu que us ho digui clar i català, penso que quan qualsevol òrgan de govern, administratiu o executiu, que té plenes facultats per decidir, prefereix consultar amb experts abans de mullar-se, només hi trobo tres explicacions: que pequi de prudència i no vulgui ficar-se de peus a la galleda, prenent decisions precipitades; que sigui conscient que la decisió que s’ha de prendre inevitablement no agradarà, i s’estima més atribuir a tercers el mal tràngol de fer empassar una píndola massa amargant; o, finalment, que es vol guanyar temps i ajornar sine die promeses decisions que no poden esperar sense una bona excusa. Quan es tracta de donar bones notícies, no calen assessors ni experts, però la cosa canvia quan els governants necessiten que se'ls hi treguin les castanyes del foc. Per tant, quan es proposa crear comissions d’estudi em temo que no es juga prou net i que en el fons es posa en marxa una estratègia política per endarrerir que no pas per accelerar: quina millor excusa que fer servir el comodí de remetre’s al dictamen d'experts per moure fitxa? Quantes comissions de "savis" no s’han constituït, per exemple, per treure’n l’entrellat i el desllorigador del finançament de les pensions públiques? I que com que les recomanacions d’aquests “homes bons” mai solen ser unànimes, han servit de justificació per no agafar el toro per les banyes? La penúltima d’aquestes comissions tècniques, sempre quedarà un forat per una altra, sembla que ja fa mesos que va fer els deures i presentà el seu informe, però com en els casos anteriors les conclusions, a part de no ser concloents tampoc avalàvem sinó que més aviat contradeien els desitjos i les promeses temeràries de governants eufòrics a l'hora de caçar vots o fidelitzar la parròquia, cap candidat bocamoll es veu amb cor quan té el govern de posar el cascavell al gat.

Abans he escrit, referint-me als experts, “homes bons”, però potser amb aquest eufemisme m’he passat de rosca perquè no n’estic segur que els consells que donen siguin sempre desinteressats i neutrals, sobretot quan qui encarrega l’anàlisi també és qui es fa càrrec de pagar la minuta. I si em permeteu que em descari i us sigui sincer del tot, em preocupa tant o més que qui paga la factura, que algun d’aquests “experts”, "savis" o "homes bons", sigui tan espavilat que cobri de dues bandes. Jo dec ésser un il•lús que anava amb el lliri a la mà pensant puix que tots els partits disposen de gabinets d’assessors a sou de tota mena, per parir idees i discursos per adornar, fer atractius i digeribles els programes electorals, una vegada aconseguit el poder que és l'objectiu de la política banyabaixa i eixorca, els guanyadors s’afanyaven a aplicar ràpidament les “idees” i "propostes" incloses en el seus programes, gràcies al suport de les urnes. Però no vaig tardar gaire temps a descobrir que una cosa són les "alegries" que hom es pot permetre quan no té responsabilitats i només interessos i una d'altra ben diferent el davantal pragmàtic que es posen per entrar a la cuina sabent que poden agafar la paella pel mànec i remenar les cireres al seu gust. És a dir, que quan es veuen investits del poder de cuinar les receptes que predicaven, i que enlloc de tocar la musica que els electors volien escoltar els hi han d'interpretar una altra saragata, per força no tenen cap més remei que emparar-se en la coartada de l’opinió dels experts per trair els compromisos electorals. Déu beneeixi, doncs, els experts! Sinó m'hagués passat l'arròs i no fos tan perepunyetes potser m'agradaria i tot que em cridessin a alguna comissió. Si no fos que no em cauen massa bé des de que just hores abans que esclatés la bombolla immobiliària i fes fallida Goldman Sachs desencadenant la ruïna de tantes persones, la majoria de les quals encara no s'ha recuperat, una comissió d’experts garantiren als inversors contents i enganyats que la salut financera del banc era immillorable. Per tot plegat, francament, no m’agrada que abans de posar fil a l’agulla de les reformes que va comprometre’s a tirar endavant en Pedro Sánchez quan pidolava vots per la investidura, ja estigui tirant pilotes fora en espera dels dictàmens d'uns suposats experts que, potser sense saber-ho perquè van de bona fe, li donaran en safata les excuses que necessiti segons li convingui fer per la puta o la ramoneta.

HO SENTO, PERÒ ELS CAPTAIRES DE TRAMOIA I JO HEM RENYIT PER SEMPRE.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimecres 20 juny 2018)

- Em sembla que no és la primera vegada que us en parlo de la meva incomoditat cada vegada que algú em parava la mà perquè li fes caritat, sobretot si estava reunit amb altres persones i a cap la veia predisposada a fer el gest la primera. No em sobraven els diners, sinó més aviat tot el contrari, perquè com molts jubilats tenia de fer equilibris per arribar a fi de mes sense perdre la dignitat de viure com podia permetre’m quan cotitzava per guanyar-me la pensió, però no acabava de sentir-me bé negant una moneda a cap captaire, llevat que se li veiés d’una hora lluny el llautó de barrut o fos un individu conegut a bastament per la seva pocavergonya, com aquell que en festes senyalades apareixia en un lloc cèntric a pidolar exhibint un cartell d’un metro quadrat que portava escrit un missatge de reclam que començava per un “querido público” que li delatava la barra. Un paio, per cert, que encara continua buscant brega: el vaig veure a Manresa la darrera fira de l’Ascensió. I és que si el captaire m’ensopia prenent-me un cafè acompanyat d’altra gent no sabia què fer, ja que si li feia caritat primer que ningú posava en evidència els companys que potser preferien fer-se el longuis i si no li’n feia, m’exposava a que quan girés l’esquena em retallessin per garrepa. Tampoc trobava senzill decidir la quantia de l’almoina ni determinar a qui li’n feia i a qui no, de caritat: si al primer que m’ensopegava per allò de la bona obra diària o als sis primers, per exemple, i també podia escaguitxar-li des de cinc cèntims al que em semblés. Però no penseu pas que tot plegat no fos una decisió complicada. Per deixar de trencar-m’hi les banyes, vaig decidir posar-me sempre a la butxaca de l’infern mitja dotzenes de monedes de 10 cèntims d’euro (no us penseu, unes setze de les antigues pessetes). Però vet-aquí que una vegada em vaig topar amb un pidolaire del morro fort, dels que no es moquen amb mitja màniga vaja, i em va descol•locar amb un retret de pega: “que vols que en faci d’aquesta misèria”? I no va afegir que em fotés la moneda pel cul perquè no devia gosar, en veure la meva cara de setze jutges.

Però aquella mala experiència em va fer replantejar la meva predisposició a no passar de llarg davant d’una mà estesa, preguntant-me si no estava fent el sòmines per culpa dels meus escrúpols de consciència. Em va remoure el sentiment de solidaritat, el fet que malgrat les meves escasses possibilitats enlloc d’agrair-me la bona voluntat aquell capsigrany m’escarnís i m’avergonyís. On havíem anat a parar? Si ja em costava de destriar el blat de la palla i de donar carbassa, subjectivament, als que em venien amb la cantarella de passar gana i quan els hi oferies comprar-los un entrepà tocaven el dos, si a partir de llavors tenia d’encertar que l’almoina no ferís l’orgull del pidolaire de torn, ja n’hi havia per tirar el barret al foc. De manera que després de repensar-m’ho seriosament he arribat a la conclusió de tancar caixa. Ja sé que potser tindré remordiments cada vegada que em tregui de sobre un pidolaire de tramoia, perquè no vull passar la vergonya de sentir-me com un miserable burgés acusat de voler netejar la consciència amb xavalla. Ara bé, reconec que tot plegat és ben fotut i de mal amanir: i si resulta que estic fent pagar justos per pecadors? Després de rumiar-hi molt, em sembla que la solució la tenia a la punta del nas: s’ha de eradicar la mendicitat en base a facilitar als poca-roba aixopluc públic digne. Però em temo que això serà una utopia mentre la bona voluntat d’acollir indiscriminadament a tothom que passi no vagi acompanyada de la generació dels recursos necessaris per garantir habitatge i feina. .

EL VALLE DE LOS CAIDOS, UNA HISTÒRIA FASTIGOSA PER EXPLICAR ALS NÈTS.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimarts 19 juny 2018)

- Els espanyols de més de 50 anys i segurament em quedo curt, si estan bé de la xaveta, els deu relliscar bastant aquesta polèmica renovada pel govern voluntarista i oportunista de Pedro Sánchez i els socialistes, sobre el desnonament definitiu del Valle de los Caídos del general-dictador que el va ordenar construir. A la majoria dels seguidors del blog, com que sou si fa o no fa de la meva quinta no caldria ni que us en fes cinc cèntims d’aquesta fastigosa història, però els més joves que de tant en tant hi traieu el nas potser si m’agraireu que us aclareixi les idees sobre què hi pinta enmig de Cuelgamuros, a un cop de pedra de Madrid, un mausoleu rematat per una creu de l’alçada de cal Déu, que figurava fins fa quatre dies com a punt de referència en totes les rutes turístiques que ronden la capital espanyola. Aquest temple-monestir-mausoleu, digueu-li com vulgueu, el va manar construir, com us deia, en Franco per ser-hi enterrat el dia que estirés la pota, custodiat per frares mercenaris (no és cap error, no ho he pas escrit malament: ho volia posar exactament així per distingir-los dels “mercedaris”, que són un altre tipus de frares mes honorables), i envoltat en una vetlla eterna pels cadàvers de soldats massacrats durant la guerra incivil que el general-dictador va atiar i podrir. Sembla que d’enterrats n’hi ha dels dos bàndols, però la majoria hi varen anar a parar si us plau per força.

O sigui, que el general vencedor de la guerra que es va transformar en dictador per la gràcia del “seu Déu”, va tenir la “sanfasón” de garantir-se per la força que no reposaria mai sol a la tomba – és un dir això de reposar, perquè un responsable de tantes tragèdies humanes com les que ell va provocar, no pot reposar en pau ni mort -, escollint per fer-li macabra companyia les despulles de soldats, alguns de la seva quadrilla però la majoria republicans, morts per la seva culpa i arrabassats a llurs famílies amb nocturnitat i traïdoria. No obstant això, la més bona de totes és que d’aquell mausoleu faraònic que va dedicar-se a ell mateix en una decisió histriònica i narcisista, n’hi una sola pedra li va posar ell ja que tota la mà d’obra necessària per pujar la gegantina mona de Pasqua en ple desert es va reclutar entre els presoners republicans, de la mateixa manera que els Faraons empaitaven els constructors de les seves piràmides entre els esclaus d’Egipte.

A la meva manera de veure, doncs, la propietat d’aquell fastigós monument no li pertany al dictador sinó en tot cas als que el varen aixecar pedra a pedra, regant-lo moltes vegades amb sang, deixant-hi la pell, els dits de la mà o més d’una cama trinxada com a relíquia de per vida. Ningú ha sabut concretar amb exactitud els presoners de guerra víctimes d’aquell assaig d’extermini ideològic a base de condemnar a treballs forçats inhumans els presoners de guerra, contravenint totes les convencions internacionals de drets humans. Tanmateix, una vegada posats els punts sobre las is, penseu que a gaire gent de menys de cinquanta anys d’edat li treu la son si foten fora el dictador del seu monument mortuori? La immensa majoria de ciutadans estic segur que mentre no maltractin ni escarneixin les seves despulles - perquè els morts fossin com fossin en vida es mereixen respecte, encara que el general-dictador els hi va negar a molts dels seus enemics -, que la família les traslladi on els hi roti. Per altra banda, el govern socialista si executa el desnonament no farà res més que complir la llei de la Memòria, que ja seria hora que es tirés endavant per tancar totes les ferides del passat. Per tant, no cal que ningú es posi pedres al fetge, el que s’ha de fer es consensuar, per una vegada entre tots, a què es destina el mausoleu de la vergonya. Però sigui el que sigui en que es converteixi, que no es descuidin de gravar a la façana de l’edifici la identitat de tots els presoners que vessaren sang, suor i llàgrimes entre aquelles pedres triomfals, per vergonya i menyspreu d’un feixisme que mai més podem permetre que ens amargui la vida, encara que només sigui tolerant la seva exaltació.

EN ENCETAR L’ESTIU, QUANTS PIRÒMANS ACABEN PAGANT LES SEVES GRACIETES?.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dilluns 18 juny 2018)

- Potser enguany amb tanta d’aigua com ha caigut, sembli que els boscos estan vacunats contra incendis; no en féu cas: a vegades quan menys t’ho esperes acaba passant el que no volies. Sigui com sigui, em sembla oportú, a quatre dies de les calorades que segur no passaran de llarg, reflexionar sobre els incendis forestals de les darreres temporades i, principalment, què se n’ha fet dels presumptes piròmans detinguts en un primer moment per sospites indeterminades. Doncs la veritat és que en una gran majoria d’aquests incendis s’han arxivat les diligències prèvies per manca de proves fefaents dels autors, ja que llevat d’enxampar el piròman amb les mans a la massa, coincidència que rarament es dóna, les burilles recollides arran de carretera, alguna ampolla amb indicis d’haver contingut benzina o moviments sospitosos d’un individu malgirbat no són suficients per posar cara i ulls a qui va calar foc. En temps més reculats, quan darrera dels incendis no apareixia l’evidència d’haver estat causats per la caiguda d’un llamp o d’una línia elèctrica, corria la brama que al darrera s’hi amagava la llarga mà de la industria paperera, els tripijocs de pastors per regenerar las pastures o interessos immobiliaris per urbanitzar un tros de muntanya amb bones vistes; però el cert és que costa d’enxampar algú amb la teia als dits, i la majoria de vegades que es té la xamba d’aconseguir evidències resulta que sempre se les carrega un pobre babau, un pagès conco que va perdre la xaveta posant-se a cremar rostolls sense mirar si bufava vent o d’una colla de can fanga que tant si com no volgueren fer carn a la brasa enmig del bosc, sense prendre precaucions. De manera que quasi mai el piròman que la fa la paga i aquesta impunitat dóna una sensació de frustració i d’impotència que fa volar la imaginació més del compte, enlloc d’aterrar dels núvols i reconèixer que la majoria de les vegades el bosc no es crema per culpa de cap mà negra sinó per la negligència, tant dels que el trepitgen a tall d’arrancar naps com 'aquells que dels despatxos estant no fan prou per planificar la neteja i accessibilitat als boscos, en casps d’emergència. Els guardes forestals estan desbordats, si des dels despatxos no s’ho prenen en serio. I fa anys que es queixen.

A la meva manera de veure, doncs, la prevenció dels incendis forestals no es compleix simplement millorant el material d’extinció o contractant més punts de guaita. Els boscos perillen no només per culpa de la sequera, sinó també quan els ocupants d’urbanitzacions no respecten les regles de joc de bona convivència amb l’entorn o quan els fills de pagesos de tota la vida abandonen el camp perquè és molt escarrassat i no dóna per menjar, abandonant els boscos a l’anarquia d’una vegetació incontrolada i invasora. Quants quilòmetres de sotabosc, per exemple, es van netejar des del passat estiu? Quantes brigades de presoners o aturats voluntaris s’han mobilitzat per netejar boscos, tal com havien promès alguns polítics un dia d’èxtasis ecològic? Molts pagesos que s’han convertit en aprenents d’urbanites no haguessin renegat de la tradició familiar si la política agrícola, ramadera i de promoció dels serveis indispensables per a les contrades rurals hagués llaurat a favor de la pagesia del nostre país, enlloc d’agenollar-se davant una Brussel•les venuda als interessos dels principals competidors europeus en matèria de fruita, verdura, llet o carn. Però el que més fot de tot plegat, és que cap govern fins ara no reacciona per protegir la riquesa forestal fins que les cendres dels arbres rostits contaminen l’aire de les ciutats, amb fum de fusta socarrimada. Aleshores sí, però els remordiments per no haver fet els deures els fan buscar esmaperduts no com evitar que mai més torni a passar un terrabastall semblant, sinó a qui poden carregar els neulers de la negligència i desídia consentides, entre d’altres raons per falta dels recursos que haurien de posar a disposició de la prevenció els que només se’n recorden de santa Bàrbara, quan trona.

UN JORDI DESENGANYAT D’ARCÀDIA I SENSE IL.LUSIÓ PER ARRIBAR A ITACA S’HA SUÏCIDAT.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (divendres 15 juny 2018)

- Per tirar-se finestra avall des d’un desè pis, s’ha d’estar molt desenganyat d’Arcàdia i pensar que Itaca queda molt lluny per refiar-se’n d’arribar-hi a temps de salvar els mobles. És a dir, al Jordi de mitja edat que ahir es va suïcidar, a Cornellà, jo diria que se li havia acabat la fe en la utopia, perquè d’un temps ençà res li sortia com desitjava amb candeletes per tirar endavant la seva família, i ja no creia com havia fet una llarga temporada que, tal com li havien promès, si hi posava el coll i suava la cansalada potser no es faria ric com els que li treien el suc, però almenys es guanyaria el dret a viure amb dignitat. Ell prou que n’estava de disposat a posar-hi el coll i a suar la cansalada, però a canvi del seu sacrifici i del seu esforç la paga era tan raquítica que no el compensava, desesperat veient que no podia tapar els forats del pressupost domèstic, i per aquesta raó va endarrerir-se en el pagament del lloguer del pis, el propietari del qual era un fons voltor americà, d’aquests que no estant per hòsties ni moratòries ni clemències i, per tant, al pobre Jordi li van atiar els gossos dels constrenyiments i, finalment, li van enviar el jutjat per rematar moralment el pobre diable, fotent-lo al carrer d’una puntada de peu, sense importar-los si ell i la seva família tenien on aixoplugar-se. Però el problema és que com la història d’en Jordi n’hi ha a grapats des de fa deu anys, arreu del país i si totes no acaben amb un cos trinxat al carrer és perquè per tirar-se per la finestra o penjar-se d’una biga no només s’ha d’estar desesperat, sinó ser valent.

Diuen que els serveis socials municipals de Cornellà ja n’estaven al corrent que en Jordi les passava magres per arribar a fi de mes, però com passa a tants altres indrets, els serveis socials a part de guanyar temps i retardar desnonaments acaben confessant que no tenen instruments legals ni recursos materials per evitar les tragèdies del llançament de persones honrades però pobres, de casa seva. ¿Servirà el suïcidi d’en Jordi com a revulsiu perquè les administracions municipals, autonòmiques i estatals es posin les piles i fil a l’agulla, en comptes de marejar la perdiu o de fer la puta i la ramoneta, que és la versió catalana de tirar pilotes fores? En dubto molt, però segur que ara tothom demanarà responsabilitats als altres rentant-se les mans de les pròpies. ¿Assumirà, per exemple, alguna administració la culpa d’haver permès que la Sarep, com a titular de patrimonis immobiliaris tòxics, s’hagi petejat a preu de saldo edificis sencers que es podien haver convertit en habitatges de lloguer social, perquè fons voltors i mafiosos de tot el món fessin beneficis escandalosos?

I posats a cantar les veritats i treure a la cara les vergonyes a tots els responsables reals, ¿com poden ser capaços jutges justos i humans d’autoritzar desnonaments a tremuja, com aquell qui diu d’ofici, sense ni tan sols valorar si qui els sol•licita és un particular o un banc, una immobiliària o un fons d’inversions? Es podria discutir si un particular que va invertir els seus estalvis en totxos perquè quan sigues gran pogués viure una mica bé, té dret a llençar de casa seva un llogater morós que li fa trontollar l'economia domèstica, però el que no té volta de fulla és que un banc, una immobiliària o un fons d’inversió no se n’aniran a la ruïna. Abans de privar un ciutadà d’un sostre perquè no té prou recursos per pagar el lloguer, sobretot si no s’està plegat de braços gandulejant sinó que no troba feina que el tregui de la misèria, el jutge hauria d’escatir si l’impagament del llogater causa un perjudici a un propietari de carn i ossos que viu de la renda que cobra cada mes o si es tracta d'un propietari virtual que té les espatlles prou amples com per assumir les pèrdues, sense fer fallida. A la meva manera de veure és immoral que un fons voltor insti el desnonament d’una persona de l’habitatge al qual, segons la Constitució, té dret pel sol fet de respirar. I en aquesta lluita desigual la Justícia hauria d’emparar la part més dèbil. Si em repliqueu que no faci demagògia barata i que tal com estan redactades les lleis no els hi queda als jutges cap altra remei que ordenar desnonaments a dojo, potser el que s’han de plantejar els diputats als quals paguem el sou per alguna cosa més que discutir sobre el sexe dels àngels i jugar amb el mòbil, que per cert va inclòs amb l’escó, adaptessin les lleis perquè el salt al buit d’en Jordi sigui el darrer que hàgim de lamentar i es legisli a favor de les persones enlloc de fer-ho a favor de qui les explota de mil maneres, algunes fins i tot il•lustrades. Que no podem viure a Arcàdia tots els Jordis del món ja ho saben, però almenys no els hi prenem l’esperança d’arribar algun dia a la Itaca promesa.

NOMS PROPIS A LA BASSA: EL JUTGE, L’ESTAFADORA, EL DUC I EL MINISTRE MÉS CURT.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dijous 14 juny 2018)

- Aaron Persky, ha estat el primer jutge recusat a Califòrnia per referèndum entre els seus conciutadans. És veu que aquest membre del Tribunal Superior ara fa dos anys va condemnar només a sis mesos de presó i tres anys de llibertat condicional un estudiant de la Universitat de Stanford, culpable d’haver agredit sexualment una dona indefensa i inconscient. Aquesta sentencia va provocar la indignació de la ciutadania que feren costat a la víctima, sobretot en transcendir que el jutge en qüestió havia posat com excusa de la seva benevolència que s’hi havia vist obligat per pressions de l’establishment universitari, possiblement perquè el violador era fill de casa bona. A Califòrnia, la llei permet als ciutadans mitjançant una votació popular decidir l’expulsió de la feina de funcionaris estatals que els perjudiquin greument per ineptes o prepotents. Vés a saber si no seria una bona idea importar aquesta mesura a altres països, on funcionaris de tots els nivells es passen de rosca creient estar per sobre del bé i del mal, la majoria de les vegades a causa de la condició laboral vitalícia que els fa sentir propietaris de la parcel·la de poder que tenen delegada. Qui sap, però, si en segons quins indrets, amb ciutadans que tinguessin poca paciència seria pitjor el remei que la malaltia i les cues per sol·licitar la destitucions no s’acabarien mai.

La metgessa Ramón Cueto, de València, considerada una de les investigadores més prestigioses en matèria de regeneració de lesions medul·lars, va ser detinguda per la policia judicial acusada d’estafar més d’un milió d’euros a cent persones, quatre d’elles menors d’edat, a les quals oferia una suposada innovadora teràpia per a la recuperació funcional de tetraplègics. Les denuncies van permetre constatar que aquesta miraculosa teràpia consistia en massatges terapèutics i administració de productes homeopàtics, de manera que les perspectives de que es produís un miracle més aviat eren escasses tot i que els pacients les pagaven a preu d’or, començant per una primera quota de 4.000 euros. Ja se sap que qui té mal busca remei i s’empassa qualsevol guatlla si l’encantador de serpents  té prou pelica, però hi ha massa desaprensiu que de bona o mala fe s’aprofiten de la desesperació dels que tenen mala peça al teler. Per tant, si se n’engarjola algun perquè serveixi d’escarment, la societat només hi sortirà guanyant eliminant estafadors que volen enriquir-se a la salut dels que passen per un tràngol; ara bé, en aquest món del curanderisme i de la pràctica de medicina alternativa s’hi mou molta bona gent honesta, que si bé no curaran el malalt, almenys li donen el consol de l’esperança que mai s’ha de perdre i l’ajuden a morir, potser content i enganyat però en pau.

Al gendre i cunyat de reis ahir van donar-li les “notes de fi de curs” a l’Audiència de Palma – que porta el mateix nom del títol nobiliari que li van prendre per poc honorable -, signades pel tribunal en nom del seu cunyat Felip. No és d’estranyar que sortís de la compareixença davant dels jutges emprenyat com una mona per tot plegat: l’havien carregat amb cinc carbasses i escaig en nom del germà de la seva dona, la infanta d’Espanya. Si les mirades matessin, ahir a la porta de l’Audiència hi hagués hagut una tragèdia i unes quantes de les persones que esbravaven la seva mala llet amb injuries a la seva parentela política del “catejat”, ja estarien tombades a la taula del forense. Tampoc entenc perquè s’hi emprenyà tant, si a fi de comptes ja no hi té res a veure amb la monarquia, almenys de portes enfora, encara que gràcies a ella no es pot queixar pels tractes de favor o excepcions de la justícia igual per a tots. És evident que en les mateixes circumstàncies processals que ell a cap mandinga se li hagués permès viure a l’estranger i encara seria més impensable que després del lliurament de l’ordre d’ingressar a la cangrí se li permetés a ningú tornar a Suïssa. Per cert, no teniu curiositat per saber qui paga l’escorta personal que l’acompanya fins quan va a passejar el gos? Perdó, ho he dit malament: qui paga els guardaespatlles ja ho sé: nosaltres els súbdits, com sempre. El que em queda per esbrinar és quan de temps s’hi passen els aristòcrates degradats a la garjola i si els funcionaris tindran dallonses per vexar-lo com als presos polítics catalans. Però, deixant-nos de punyetes, el que si em cal saber per avaluar la magnitud de la presa de pèl és si tot el que es va robar als ciutadans per intermediació seva ja s’ha tornat fins a la darrera molla i ja que hi estem posats, si  la cara de màrtir que fa té quelcom a veure amb un possible ressentiment per com li han pagat que en assumir els plats trencats no se n’anés de la llengua comprometent altres persones. Ja m’enteneu, i sinó penseu una mica.

I finalment, quatre i breus ratlles en memòria del ministre que ha batut el rècord mundial d’ocupació del càrrec: set dies mal comptats entre la presa de possessió i la dimissió. No ha fet honor al seu nom de Màxim, perquè ha resultat ser el ministre més curt de talla i de temps de mandat de la història mundial, primer per no haver confessat el pecat de joventut al president abans de nomenar-lo, i en segon lloc per acceptar un ministeri que li anava folgat per totes les costures. Si algú la nit passada tenia a celebrar que plegués el “negre” d’Ana Rosa, és la CULTURA amb majúscules. Almenys ara donaran la cartera a un home culte de veritat.

GRÀCIES ALS REFUGIATS DE L’AQUARIUS ESPANYA PODRÀ RENTAR-SE LA CARA.-

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimecres 13 juny 2018)

Després de tants de mesos d’acaparar les portades de la premsa mundial amb notícies no massa edificants, des de la bronca política inacabable fins al degoteig d’episodis esperpèntics de corrupció, les peripècies d’un vaixell carregat de fugitius de la misèria i la destrucció en països en guerra, abandonat a alta mar perquè els ports europeus més propers es neguen a deixar-lo atracar, Espanya ha acaparat l’atenció mediàtica amb un gest de solidaritat insòlit, considerant que fins ara de la quota d’acolliment de refugiats que s’havia compromès a atendre pràcticament n’havia acollit un grapat ridícul, posant tots els pals possibles a les rodes dels col•lectius privats o públics que manifestaven la seva predisposició a contribuir a ajudar aquests desemparats en vida. Encara que en el cas que ens ocupa la iniciativa solidària va sorgir del govern valencià, de seguida el nou executiu del senyor Sánchez va tenir els reflexos suficients per liderar l’operació rescat. Alguns impresentables esgarriacries ja s’han afanyat a titllar aquest interès d’oportunisme polític, intentant empastifar quelcom tan bonic i reconfortant com salvar vides humanes amb la seva merda partidista. Sembla mentida com hi ha gent tan aficionada a emmascarar sistemàticament inclús les bones obres dels seus adversaris, sense deixar res per verd. Convertir la tragèdia dels refugiats en un escenari més de la confrontació política no es pot qualificar de cap altra manera que de miserable.

Tanmateix, tampoc em sembla just que el protagonisme d’aquest salvament in extremis se l’atribueixi una classe política a la que fins ara li relliscava, en general, per acció o per omissió, la sort dels expulsats dels seus països per unes guerres atiades des d’occident i per la misèria tolerada pels països rics i fartissos, que durant segles han escanyat les riqueses naturals de pobles colonitzats i esclavitzats primer per la força bruta i després per la sibil•lina i maquiavèl•lica dictadura de multinacionals sense consciencia, que han substituït les botes de les potencies colonitzadores, a partir de la independència política d’aquests pobles, per la tutoria severa d’unes flamants autonomies sense recursos per ésser independents de veritat. La bandera de la solidaritat amb els desvalguts i explotats, doncs, a la meva manera de veure no la poden arravatar les nacions explotadores de les mans i braços dels cooperants i voluntaris de tantes organitzacions no governamentals, que s’esforcen en eixugar llàgrimes, curar ferides o impedir que cada dia un grapat més de persones mori de fam. La tragèdia de l’Aquarius no es visualitzaria si uns quants voluntaris no recorreguessin de punta a punta un mar tan bonic com el mediterrani, per impedir que es converteixi en fosa comuna de milers de cadàvers d’aquells metecs que denunciava Moustaki, a meitats del segle passat. De tant en tant a algun d’aquests herois el treuen de l’anonimat i li pengen al pit una medalla, però l’endemà mateix del reconeixement, companys seus han de lluitar contra infinitat de travetes administratives i financeres per impedir que siguin eficaços en el seu compromís solidari de salvar persones de morir ofegades, abans de trobar refugi on refer-se de l’horror viscut als seus països d’origen, devastats per bombes fabricades i venudes sense escrúpols per les mateixes nacions colonitzadores, que contemplen el panorama de desolació impassibles i insensibles, malgrat com passarà avui es rentin la cara gràcies a l’Aquarius de torn. Fa quatre dies que els mercaders principals del món - els de la quadrilla del G-7, entre els quals Espanya hi està representada pel president de la UE -, van fer la seva reunió anual i, que consti, no varen dedicar ni un sol minut a dissenyar estratègies perquè els metecs que poblen la terra no hagin de fugir dels seus països, perquè els que els varen arruïnar ara els reconstrueixin per viure-hi dignament. El problema dels refugiats no acabarà fins que els dotze apòstols que pretenen decidir els destins del món, no resolguin “en origen” la sangonera dels metecs que ningú vol a casa seva.

GRÀCIES CLARA PONSATÍ, PER UNA SÍNTESIS POLÍTICA QUE COMPARTEIXO.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimarts 12 juny 2018)

- Les declaracions fetes el dissabte passat per Clara Ponsatí continuen sorprenent i generant tot tipus de reaccions a la xarxa, a les tertúlies i als cenacles polítics dels independentistes i dels constitucionalistes. L'exconsellera tècnicament a l’exili, que viu a Escòcia de la seva antiga càtedra universitària, va afirmar simbòlicament que l’executiu català presidit per Puigdemont va reptar el govern espanyol "jugant al pòquer i l’1-O va anar de farol”. A més a més, també va culpar els partits de que per interessos polítics no varen materialitzar els resultats del referèndum. Des de les files independentistes alguns han aplaudit les trencadores, valentes i enginyoses declaracions, confessant que ja era hora que algú des del rovell de l’ou fes autocrítica del com es va portar el procés. Per altra banda, els constitucionalistes han rebut les paraules de Ponsatí com la confirmació de la seva eterna canterella mofeta del dret a decidir l'autodeterminació: “tot és una gran farsa”. L'exconsellera d'Ensenyament, doncs, va fer les declaracions durant un acte organitzat per l'ANC, a Londres, el qual tenia per objectiu explicar què va passar el mes d'octubre. En la mateixa intervenció, la consellera destituïda per obra i gràcia del 155, va remarcar que cal “posar realment les forces polítiques contra les cordes per una ampla majoria civil i desemmascarar de forma contundent el partidisme que ha estat la gran debilitat del procés i ens ha portat a la derrota després de la gran victòria de l'1 d'octubre”. Segons ella, l'independentisme ha de ser capaç de “renovar les seves forces polítiques” per aconseguir la victòria. Curiosament, ahir l’Oriol Junqueras en unes declaracions a Catalunya-Radio, va receptar a la parròquia una medicina semblant: “el millor camí per fer realitat l’independentisme com a objectiu democràtic serà sempre el més ample, el que permeti sumar-hi més gent i eixamplar la base social, Encara que aquest camí no sigui necessàriament el més dret, ni tampoc el més ràpid”.

A la meva manera de veure, Ponsatí ha posat el dit a la llaga i jo, que en reflexions anteriors que podeu consultar al blog havia fet anàlisis similars, no puc fer menys que compartir totalment les seves paraules, agraint-li de passada que tots els meus llargs arguments i divagacions, ella els hagi sintetitzat en una frase rodona i de gran impacte mediàtic. No cal dir que mai els catalans hem d'oblidar les vexacions, repressions i escarnis a que ens ha sotmès injustament el govern espanyol, incloses les garrotades i les penes preventives de presó a polítics i activistes civils. Però tampoc es fàcil per bastants independentistes i republicans de bona fe passar plana del fiasco final, quan entusiasmats o ensibornats per les arengues dels líder tenien la independència coll avall. I és que una operació política de tanta envergadura no es pot improvisar perquè la frustració que genera el fracàs – es disfressi la realitat amb tanta èpica com es vulgui -, fa complicat intentar una segona part de l’experiment. Quan es juga fort s’ha de guanyar la partida, i com diu Ponsatí els farols no porten enlloc quan es juga fort. Ara els bascos han iniciat un moviment civil de reivindicació del dret a decidir gairebé calcat del protagonitzat per l’ANC. Ja en parlarem si els murris i pragmàtics bascos seguiran els mateixos passos que nosaltres, hipotecant-se amb terminis suïcides que en tingueren tota la culpa que el procés descarrilés pel camí del pedregar. N’estic segur que calcularan molt millor cada pas que donin i que no ensopegaran en la pedra de DUIS simbòliques que no serveixen per res, quan s’ha de tombar un enemic tan fort com un Estat. En tot cas, ja en sentirem a parlar, però m’atreveixo a especular que el cop de roc de Ponsatí a la logística del procés no l'ha llençat per despit ni irreflexivament, sinó més aviat jo escolto les seves paraules com un avís per evitar que tornem a ensopegar en la mateixa pedra, de les presses, les intransigències i la manca del suport inqüestionable d’una majoria indiscutible. Cap país lúcid pot pretendre aconseguir la secessió tenint mitja població en contra. Per tant, la tasca prioritària dels governants hauria de consagrar-se a augmentar la base social independentista creant amics enlloc de recels, objectiu que va ser el de l’endemà del 9-N, estratègia que es va deixar de banda, per fer la farina blana a un partit minoritari, antisistema i radical però del qual depenia l’estabilitat parlamentària, i que va sabotejar la unitat necessària del bloc sobiranista llençant a la paperera de la història el líder carismàtic guanyador de les darreres eleccions. En política tots els errors es paguen, i cap exclusió d'aliats per revengisme surt de franc.

M’AGRADA UN DESORDRE QUE TINGUI ORDRE I SEMPRE TROBIS EL QUE BUSQUES

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dilluns 11 juny 2018)

- A la meva manera, sóc una persona endreçada però per sort no estic obsessionat per l’ordre com d’altres que conec, que no poden suportar que res es bellugui de lloc. També en sé d’alguns que viuen enmig d’un vertader caos i no s’estressen, com si fos el més normal del món viure envoltat de coses escampades sense ordre ni concert. Pensant-hi bé, he arribat a una conclusió sobre aquesta qüestió que es resumeix en quatre paraules: no és pot dir de ningú que sigui un deixat, mentre sàpiga exactament on buscar cada cosa, ràpidament en necessitar-la. Quan treballava, els meus companys de despatx tenien al respecte de l’ordre uns comportaments molt diversos, en algun cas inclús pintorescos. Des dels primmirats que volien que la seva taula i per extensió lloc de treball estiguessin sempre nets com una patena, fins els aparentment d’un tarannà baliga-balaga que amuntegaven sobre la taula gavetes plenes de papers i apilotaven pels racons munts d’expedients en curs o per arxivar. Els experts en sistemes de producció suposo que tindrien, si els ho preguntéssim, opinions per tots els gustos en aquesta matèria concreta, qui sap si contradictòries. Per exemple, uns potser dirien que rebre les visites davant d’una taula pràcticament verge de paperassa podria donar la impressió al client que la consultoria té poca feina, un prejudici no gaire falaguer des del punt de vista del màrqueting. En canvi, d’altres potser ho trobarien positiu en el sentit de predisposar el client a pensar que el consultor, en rebre’l, havia deixat de banda tots els altres assumptes que tenia empantanegats, per centrar-se exclusivament en el seu problema.

A mi em sembla, però, que com en altres aspectes de la vida quotidiana, professional o domèstica, també en quant a l’ordre i el desordre ens posem massa transcendentals, ja que des del punt de vista pràctic el que només importa, en definitiva, és que l’aparent desordre no acabi portant a un caos. Creieu-me, no us heu de començar a preocupar de si se us pot considerar desordenats mentre trobeu cada cosa que busqueu com si res, perquè això voldrà dir que, en el pitjor del casos, controleu el desordre i que en realitat no sous addictes de l’anarquia sino del desordre ordenat. Inclús podríem trobar-li quelcom de positiu: el desordre dintre d’un ordre serveix per mantenir el cap ben àgil i encebat per recordar sempre un vàreu posar aquell expedient, aquell llibre, les ulleres o les claus de casa... En el fons, si teniu tendència a ser una mica desendreçats desactiveu els efectes negatius atenent-vos a un mètode lògic i tolerable que, si m’ho permeteu, definiria com a desordre “rutinari” que es podria traduir per: desendreçar seguint una rutina. Ja em perdonareu, però amb tanta humitat ambiental – n’estem farts de pluja, vaga’ns Déu -, se'm deuen haver enterbolinat les neurones i aquest dilluns se m'ha engiponat  una reflexió pròpia de l’endemà d'un diumenge ben desordenat, fent xerinola entre amics aprofitant que en els darrers quinze dies no hem tingut tamborinada.

COM SI FOS UNA CARTA OBERTA A PEDRO SÁNCHEZ I AL SEU GOVERN DE DISSENY.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (divendres 08 juny 2018)

- De menut em varen ensenyar que no era bo deixar per demà allò que es podia enllestir avui; però aquest principi tan entenimentat, la veritat sigui dita avui no es practica pas gaire per a no dir gens, ja que més aviat es ganduleja a l’hora de fer allò que toca, quan toca. És clar, fer el que convé en cada moment donat no sempre resulta pa i mel; per descomptat és més còmode marejar la perdiu i esperar a veure-les-venir: alguns com en Rajoy, els embulls esperava que s’arreglessin sols, sense moure un dit. Per aquesta raó, les lamentacions per no haver pres la decisió valenta i adequada quan era pertinent, sovintegen tant. Quants negocis, contactes, projectes o acords no haguessin esdevingut aiguapoll si algú no hagués fet el ronsa, per sibaritisme, mol•lície o pura covardia, quan el que convenia era agafar el toro per les banyes. Tant en qüestions domèstiques com en afers comercials, financers o polítics, per desgràcia no sempre és possible refer-se de les conseqüències de no haver actuat sense contemplacions, quan tocava. Per exemple, mirant enrere per si de l’error se’n pot aprendre alguna cosa i evitar ensopegar de nou en la mateixa pedra, si s’hagués desinflat la bombolla immobiliària i financera que uns quants, titllats de corcons per l’establishment, veien a venir perquè deien que no podia acabar bé de cap manera, una mena d’estrafolleria piramidal consistent en donar crèdits a tremuja a qui, no obstant viure de manlleu, s’endeutava fins a les celles per viure com un rei sense tenir un caure mort. Evidentment que s’hi hagués volgut posar remei a temps, enlloc de trampejar l’agonia de la banca tapant-se els ulls per no agafar basca, potser no s’haguessin perdut tants de bous i esquelles. Tanmateix, tampoc en Rajoy la setmana passada hauria passat per la vergonya de ser acomiadat i fer mutis per la porta falsa, si quan tocava hagués extirpat d’un cop de bisturí enèrgic i precís el càncer de la corrupció que creixia com un monstre a les entranyes del seu partit, enlloc de refugiar-se al cel de les oques on s’amaguen els polítics il•lusos o els prepotents que pensen estar per sobre del bé i del mal.

La pregunta que primer em ve al pensament mentre reflexiono només pretén esbrinar les causes de la manca de reflexos i de múscul dels polítics que fan “vistes” enlloc d’actuar, i sempre em topo amb la mateixa resposta: dient la veritat crua i nua segurament els tocaria abandonar el cel de les oques on es reparteix el poder, i la majoria dels que s’hi rebolquen satisfets perquè hi van pujar per satisfer els seus interessos i no els de les persones, no volen pas ni bojos baixar del pedestal. De manera que el més fàcil es emborratxar la parròquia amb estereotips o jocs de mans tan enrevessats, com la composició del govern amb qui hauria de fer allò que pertoca, oi que sí senyor Sánchez? Que no s’adona que si no mou fitxa de seguida, no podrà dissimular gaire temps la mort que porta escrita a la cara des del dia que va acceptar un compromís tan important, sabent que l’encàrrec tenia data de caducitat per complir-lo? Experiments com el que s'atreveix a gestionar des de l’amateurisme polític, francament li dic senyor Sánchez, no quallen si demora la presa de decisions, quan les excuses pels ajornaments continuats deixin de colar, malgrat hagi farcit l’executiu de dones per guanyar el rècord de la paritat i poca cosa més, descobrirà que no es troba en un paradís sinó assegut sobre un vesper, i que si va allargant l’hora de fer el que toca, aquesta desídia calculada per a no enganxar-se els dits o perquè no li toquin el crostó els que el marquen de prop des de diversos punts de mira, no podrà evitar que el facin baixar per força del cel de les oques que ha dissenyat amb tiralínies i receptes de pur màrqueting. Durant el dol que passen les persones més fràgils d’aquest país des de fa mesos, en es-micolar-se diàriament l’estat del benestar, la indignació dels ciutadans que tenim clar que si des de bon principi, remuntant-nos a l’època del govern socialista, s’hagués actuat amb noblesa i sense fer volar coloms, ens hauríem tots plegats estalviat moltes penes i les que vindran, si vostè que ara talla el bacallà no es posa les piles, i deixant-se de punyetes comença a fer allò que pertoca per redreçar aquest país i recosir els esquinços. Si no ho fa de pressa, s’exposa a que del cel de les oques en sigui expulsat a puntades de peu pel pecat d’haver tirat pilotes fora, mentre els problemes se li podrien als dits. Qui avisa, no és traïdor senyor Sánchez. I em sabria greu que un govern tan “maco” i “fashion” acabés fent la fi d’en cagaelàstics. I no cal pas que li digui què és el que toca fer en aquest moment: vostè ho sap millor que ningú, si no tenia les orelles a cal ferrer, ja que li varen deixar meridianament clar els seus socis conjunturals d’investidura.

QUAN S’ESTÀ TAN PENDENT DE NO DESESTABILITZAR EL DÈFICIT PÚBLIC, ES DESESTABILITZEN LES PERSONES.-

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dijous 07 juny 2018)

 - A finals del segle passat els Bancs Centrals estaven tan esverats quan es disparava el dèficit públic que alguns becaris política econòmica van desempolsar una teoria financera tan arnada com el “dèficit zero”. Tots els governants de nacions capitalistes – de moment és el sistema en que vivim -, que han passat a la història com autèntics homes d’Estat, feren prosperar l’economia dels seus països estant més pendents de que els emprenedors no paressin de projectar empreses i crear riquesa, que no pas de mantenir el dèficit a la ratlla perquè, entre d’altres raons, créixer en economia és impossible sense assumir riscos controlats i no tenir manies per endeutar-se moderadament. L’altre dia, un batlle mamelló es posava les mans al cap en adonar-se que el transport públic generava pèrdues comptables. Què es pensava després de treure’s un diploma en l’escola de negocis del seu partit, que a la pràctica podria garantir un servei passable de busos urbans sense tenir números vermells? O que donar una cobertura decent a la dependència, es pot fer sense deixar-hi pèl? Determinats serveis socials no es podrien prestar, segons els ultra-ortodoxes partidaris de collar l’anomenat Estat del Benestar, si no fossin autosuficients financerament, ignorant que per definició cap servei públic pot generar beneficis. Una altra cosa es exigir que els serveis públics estiguin ben gestionats per controlar que el dèficit sigui sostenible. Però aquest dèficit l’hem d’assumir inevitablement entre tots els ciutadans, mitjançant la implementació d’una política fiscal justa.

A la meva manera de veure, no és de rebut retallar serveis necessaris per la qualitat de vida de les persones, simplement perquè generen pèrdues d’explotació. De ben segur que passant-hi el sedàs a les rutines de gestió sense prejudicis ni favoritismes per culpa d’interessos creats, es trobaria més d’una esquerda per on els recursos s’escolen cap a la claveguera. No obstant això, inclús després de fer-hi un bon dissabte al sistema, el servei prestat pot ser que continuï sent deficitari perquè sigui inevitable. En aquest cas, el que un governant que prioritzi el benestar de les persones hauria de fer, seria enginyar-se la manera de sostenir aquests serveis imprescindibles distribuint les partides pressupostaries de manera que l’atenció a les persones passi per davant dels capritxos sumptuosos i de les diguem-ne despeses de representació institucional. Evidentment, es tracta d’establir prioritats en el disseny de la despesa enlloc de tibar tant la corda de l’estalvi fins que es trenqui pel costat més consentit, arrossegant les persones més dèbils a la desesperació o a la crispació. Amb la panxa buida, en sentit figurat, no es fa res de bo i a base d’estrènyer-se més el cinturó cap societat avança positivament, per molts cants de sirena i encanteris que ens vulguin fer combregar amb rodes de molí. La gent indignada i la que va justa de son perquè els maldecaps no la deixen dormir, no rendeix en cap dels sentits de la paraula: per rendir s’ha de viure feliç i lliure de cabòries. Tot a l’inrevés del que passa en les societats que per estar tan pendents de no desestabilitzar el reconsagrat dèficit, desestabilitzen les persones.

CADA DIA LES XARXES ES FAN SERVIR MÉS DE CLAVEGUERA PER A DESFOGAR-SE

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimecres 06 juny 2018)

.- ¿Algú pot creure’s que premiaran, com a referent de la llibertat d’expressió, una societat que toleri que les xarxes es converteixin en un femer de paraules gruixudes? I que consti que he escrit “paraules gruixudes” expressament, per estalviar-me d’entrar en detalls més pudents i no repetir expressions com “fill de puta” o “malparit”, només a tall d’exemple, que abunden cada vegada més. No sé què passa als altres països, però m’agradaria pensar que són una mica més civilitzats o, com a mínim, més sorneguers i sarcàstics que malparlats, a l’hora de criticar qualsevol persona o conducta que no caigui bé, sense rebaixar-se a emprar un llefiscós repertori de desqualificacions escatològiques o d’insults del calibre més gruixut. No és només un problema de poca educació, jo penso que defecar injúries en públic no està bé i, francament, insultar i fer mofa barroera de persones és un gest tan inútil com escopir un gargall al cel, ja que sempre acaba empastifant el cap de l’autor de la porcada. Per posar un exemple proper, tenim el cas del polític Josep Borrell, que sembla serà el proper ministre d’Exteriors del govern espanyol. Molts s’hi han abonat en dedicar-li penjaments i fer-li judicis de valor temeraris. Inclús persones que em semblaven fins ara ponderades, veig que no han dubtat en clicar un “m’agrada” dessota de desqualificacions fanàtiques i demonitzants. És evident que ningú cau bé a tothom: ni Teresa de Calculta es va deslliurar dels bescantaments de quatre indocumentats. Jo mateix, a l’única persona que he donat de baixa com amistat a Facebook, fou a una que va discrepar al blog d’una reflexió meva sobre el moviment constituent defensat per l’Arcadi Oliveras i la monja Forcades, tractant-los de tot i deixant com un drap brut llur integritat moral. Per opinar d’una determinada manera, en Joan Manel Serrat o la Rosa Maria Sardà també han acaparat insults de tota mena... En quin país vivim, doncs? En quina societat intolerant ens estem convertint?

A la meva manera de veure, sense recórrer a l’insult ni a l’ofensa personal hi ha mil maneres – des del sarcasme a la ironia -, per posar en evidència qui no pensa com nosaltres. Si fóssim tan demòcrates com ens vantem, hauríem de confrontar les discrepàncies ideològiques amb arguments i raons, no amb cops baixos. En el cas que em referia abans, a en Borrell què li retraiem? Que en un míting va servir-se d’una metàfora poc afortunada per tocar el botet als independentistes? És cert, però des de l’altre bàndol estem segurs que es mesura amb tanta escrupolositat que les paraules no ofenguin? És evident que les persones que donen suport al senyor Borrell, siguin poques o moltes, tenen el mateix dret que els que no ens ha agradat allò de la desinfecció, a sentir-se ofeses per cada exabrupte que hom li ha dirigit aquests darrers dies, des de la impunitat de la xarxa. Però no em vull centrar en aquest cas, perquè n’hi ha molts d’altres i si m’hi he referit, és perquè és tan recent que tothom sap de què parlem. Crec que per recuperar la distensió tan necessària per conviure en pau, cal evitar alleugerir el pap a tall d’arrancar naps i dir o escriure en calent, quelcom que en fred ens en penedirem i voldríem no haver dit o escrit mai. Els autèntics republicans i demòcrates de l’antiga Grècia debatien a l’àgora pública des de qüestions de govern fins a conceptes filosòfics relacionats amb la quotidianitat, amb abrandament i passió però mai insultant les persones ni faltant-les al respecte. Tant de bo arribem algun dia a veure que les xarxes serveixin només per intercanviar idees pacíficament, acceptant que el pensament és lliure de veritat i que encara que es pensi diferent, tothom té dret a ésser respectat i fins i tot escoltat, encara que no s’hi estigui d’acord, sense que pel sol fet de discrepar pacíficament sigui raó suficient per discriminar ningú. I aquesta cultura principalment s’hauria d'inculcar des de l’escola, aprenent de ben petits a no fer seguidisme dels mal educats que freqüenten les xarxes convertint-les en una cort de porcs, enlloc d’un espai de convivència intel•lectual. És molt somniar per a un espai democràtic i republicà autèntic?

EL MENJAR QUE LLENCEM.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimarts 5 juny 2018)

- No em refereixo al menjar que es llença a la bassa perquè no es pot vendre o que com a mesura de logística comercial, en un moment donat d’excés de producció, perquè no baixin els preus més del compte es retira del mercat, ja que més o menys arriba als bancs d’aliments. Em refereixo al menjar que deixem al plat perquè no ens ha agradat, estem massa tips o, simplement, ens n’havíem posat massa. Jo encara sóc d’aquella època que a casa, la mare o l’àvia ens ensenyava a tots que el plat es deixa net com una patena; però suposo que per desgràcia la bona costum de no deixar relleus ni res per mostra, s’ha perdut escandalosament, tant a casa com a fora. Si traiem el nas per qualsevol restaurant de caps de setmana, sobretot els tipus bufet lliure, a la caça de les famílies que surten a escampar la boira o celebrar algun aniversari, constatarem que els cambrers retiren plats mig plens de teca, masegada i totalment inaprofitable, sense que ningú faci escarafalls o reclami un taper per emportar-se’n unes sobres tan remenades. Les criatures són les primeres que deixen vianda al plat, sistemàticament, i pocs dels adults que les acompanyen a taula es prenen la molèstia d’explicar-los que això no es fa i, sobretot, per què no s’ha de fer. Pobres criatures, no fos cas que s’estressessin si algú les renyés. A l’escola, almenys a la mainada que s’hi queda a menjar se l’adoctrina sobre les deixies, però quan mengen a casa o participen d’alguna festa familiar ni els pares, ni els avis, ni tan sols els tiets i padrins, s’esforcen massa perquè valorin la importància que té en un món que molts passen gana, deixar el plat ben net i no fer rossegons de pa.

I no ens pensem que són només les criatures les que no respecten el principi tan bàsic, saludable i solidari de no menjar més amb els ulls que amb la boca. Si observéssim per un forat aquesta trepa disfressada de “gent gran” - perquè els hi fa un no sé què que els prenguin per “vells” o “ancians” -, que s’apunta a les excursions –xefla més ballaruga - organitzades per l’IMSERSO o pel Casal del poble, tant se val, ens cauria la cara de vergonya comprovant la quantitat excessiva de menjar que s’acapara al plat per por de fer curt i passar gana, i que s’acaba llençant al bidó de les deixalles dissimulant una mica. No tothom actua d’aquesta manera, és clar, però les excepcions també confirmen les regles: són una penosa minoria els que s’acaben la teca que es posen al plat. I per més inri, aquests que no miren prim en detalls com aquests, són els primers que s’esgarrifen i busquen culpables de la misèria que es passa al tercer món. Està molt bé que ens esgargamellem de tant en quan posant el crit al cel si una multinacional de l’alimentació colga d’amagatotis dintre un sot excedents per evitar que es desestabilitzin els mercats, o que critiquem els pagesos que prefereixen deixar que la collita es podreixi al camp si no els hi surt a compte arreplegar-la, però perquè fóssim creïbles com activistes circumstancials, primer hauríem de deixar sempre el plat ben net i, sobretot, adoctrinar la canalla que ens pertoca a no llençar ni una engruna de vianda a la bassa, i que tot el que es posa al plat s’ha de menjar. Excusar-se dient que escurar els plats fa golafre no cola mentre hi hagi persones que només poden fer un àpat al dia, i que l’aliment que es posen a la boca algunes vegades ni necessita plat perquè són racions tan esquifides que caben en un bol petit i s’han d’allargar quan més estona millor.

QUIM TORRA I PEDRO SANCHEZ, ENTRE PRESSES I FACTURES PER PAGAR.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dilluns 4 juny 2018)

- A la meva manera de veure, els presidents que varen posar-se en marxa dissabte passat, amb ganes boges de menjar-s’ho tot i de passar comptes, haurien de procurar no socarrimar-se les ales abans d’emprendre el vol, per culpa de les presses dels impacients del seu entorn per fer realitat interessos creats, o dels que presentaran descaradament factures pendents, abans inclús que els respectius governs hagin fet prou caixa per saldar-les. En ambdós casos hi ha, sense cap dubte, un grapat legítim de greuges i de deutes que els governs tenen tot el dret a amortitzar; però potser no cal fer-ho a cremadent, perquè no faci la impressió d'actes de revenja enlloc de restitucions justes i reposades. Tanmateix, cal que sobretot tinguin els ulls ben oberts si algú se’ls acosta portant una factura a la mà, no sigui cas que els hi pretenguin cobrar “el favor” d’haver-los fet costat, aquells que de cara a la galeria asseguraven que ho feien a canvi de res, malgrat en el fons tots sabíem que era una merdosa mentida. Per a qualsevol govern, els primers moments de manar són els més delicats perquè enmig de l’eufòria no es tenen ben assolats els peus a terra, desequilibri emocional que pot condicionar la tendència i el tarannà de preses de decisions futures.

En quan al president Torra, en la meva modesta opinió i en la de molts d’altres sobiranistes, no pot desentendre’s de la realitat dels polítics presos o exiliats sinó tot el contrari, perquè mentre no es resolgui aquesta anomalia democràtica, la seva ombra sempre estarà present en totes les converses amb el govern d’Espanya i les enterbolirà inevitablement; però també el seu govern i ell mateix haurien d’entomar sense remordiments que no encapçalen la Generalitat per delegació, de manera que qui tracti amb el president Torra no tingui la sensació que està negociant amb una persona interposada sinó amb el màxim i únic responsable de les decisions de govern. Tanmateix, precisament en uns moments tan delicats i amb tants ulls crítics clavats al clatell, penso que caldria que el discurs fos sempre planer i el menys dispers i ambigu possible, perquè qualsevol interlocutor, a més a més dels de fora els de la pròpia parròquia, no es faci un garbuix i tingui clar amb quin Torra parla: si amb aquell que va valorar positivament, a Sitges, la proposta del Cercle d’Economia d’impulsar a Madrid una versió nova de l’Estatut - amb categoria constitucional, competències blindades, tracte bilateral i un finançament just -, o amb el que en la presa de possessió dels seus consellers declarava lleialtat a l’esperit de l’1 d’octubre, amb tot el seu significat. Molts sobiranistes ens vàrem treure el barret davant el discurs abrandat i positivista, però concretíssim i tocant de peus a terra, del diputat Tardà al Congrés el dia de la moció de censura. Podria servir de model.

Pel que fa al president Sánchez, malgrat els jocs de mans i la posta en escena, la seva victòria pírrica el deixa completament en mans d’uns companys de viatge que ja comencen a preguntar-li: ” ¿i de lo mio, qué?”, i d’uns “barons” del seu propi partit que fa temps se’l miren de cap d’esquila i ara no li’n pensen deixar passar ni una. Però, sobretot, a la meva manera de veure, d’on li vindran els principals disgustos serà de banda d’aquells amb qui s’ha de disputar l’espai electoral: els populistes de Podemos. El manyac Pablo del dia de la moció de cesura, ja ha ensenyat les dents insinuant que vol “tocar poder” en forma de dos o tres ministeris i la torna. La unió temporal de parlamentaris contra Rajoy tots sabíem que era de nyigui-nyogui i que a l’hora de governar tot serien figues d’un altre paner. Precisament perquè la qüestió catalana pot crispar les relacions entre uns socis tan efímers, caldria que el president espanyol agafés el toro per les banyes i s’arrisqués a fer-ne una de tan grossa com la del president Suárez, quan va legalitzar els comunistes per sorpresa. Potser no caldria fer-la tan sonada i amb un simple gest n’hi hauria prou per desencallar el carro i treure’l del camí del pedregar. Un bon gest, per exemple, seria acostar els polítics presos a Barcelona, accelerar la vista oral per acabar la detenció preventiva i nomenar un fiscal general, jurista reconegut no contaminat ni contaminable políticament. Però, per desgràcia, el don Pedro d’avui no li arriba a la sola de la sabata al don Adolfo d’ahir, i l’establishment que avui domina l’escena política, inclosos els dotze apòstols altrament anomenats “mercats” , quan es tracta de la possible secessió catalana no estan per orgues. I mentre a les xarxes la gent – des dels que no pinten res fins a escalfa-braguetes mercenaris i professionals – hi aboqui insults, befes pujades de to, desqualificacions falses i cops baixos a la vida privada dels adversaris polítics, enlloc d’arguments sensats i conciliadors, ens espera una dura i glaçada tartera abans no es toqui el cim.

POTSER EL PAÍS ES POSARÀ A CAMINAR, PERÒ NO SÉ SI ARRIBARÀ MOLT LLUNY.-

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (divendres 1 juny 2018)

- Vam assistir des del Congrés dels Diputats, a Madrid, al debat d’una moció de censura tan extraordinària com extraordinari és el moment polític que vivim en aquest país, quan més que investir un nou president l’objectiu de tota la xerinola d’ahir era la defenestració de l’actual. Una unió temporal de parlamentaris (UTP) s’han associat voluntàriament disposats a enderrocar l’actual govern per construint-ne un nou de trinca donant-li la volta com un mitjó usat a l’antic, però no sé si amb els paletes i manobres que pensen i parlen tan diferent i cadascú porta un rei al cos faran gaires bones  obres i pujaran dreta la paret. No voldria semblar esgarria cries, però em temo que no veuré pas acabada la coberta d’aquest edifici perquè els fonaments els trobo massa fràgils per suportar les batzacades que li esperen. Ahir, la prioritat de tots els capatassos de les diferents colles que varen dir-hi la seva era fotre fora en Mariano de la gerència de l’empresa i substituir-lo per un Pedro que no se'n sabia avenir, perquè francament no hi comptava que tants li fessin costat sense posar-hi preu per endavant.

Per aquesta raó, suposo, ni en Pedro ni cap dels seu equip d’arquitectes, aparelladors i dissenyadors estaven preparats per ensenyar el plànol ni la memòria del projecte d’obra que pretenien construir, per la senzilla raó que com a conseqüència de les preses el més calent – començant pel protocol de posar la primera pedra - encara està a l’aigüera i com que són tants els capatassos disposats a ficar-hi cullerada, l’un per l’altre pot passar que  tot quedi pengim-penjam. Per exemple, em va semblar que no tenien gens clares ni les fases ni els terminis de l’obra, i encara menys una qüestió tan important com de quina manera es repartirien les responsabilitats. Esperem que avui s’aclareixin aquestes incògnites i que, rectificades les imprecisions d’ahir, ens puguem permetre d’acabar el dia una mica més optimistes sobre el recorregut d’aquesta UTP, tan agafada en pinces.

Però, si em voleu creure, no doneu res per fet, i disposem-nos a ésser espectadors d’un sainet o d’un drama que es representa sense guió i tan condicionat per les improvisacions dels actors, que pot haver-hi un desenllaç inesperat i rocambolesc. A la meva manera de veure, tanmateix, dues coses sí tinc clares i assegurades: que el dia d’avui serà un dia històric, que enterrarà definitivament la comoditat del bipartidisme per experimentar la convivència política des de la pluralitat ideològica i immortalitzarà la cara del gerent que en capella de ser despatxat, una cara que serà tot un poema després del bicarbonat que ahir a la tarda, segons diuen, es va tenir de prendre per pair les tasses de “caldo” que li varen fer empassar a tremuja, durant tot el matí. I com que avui, sabent que el “caldo” no li ve de gust, ja li’n tenen preparades més de quatre tasses, encara en podem veure de tots colors, des d’una espantada fins a una dimissió. En tot cas, no ens posarem al llit amb el senyor Rajoy de gerent.