divendres, 21 de gener de 2022

SETMANA DELS BARRUTS: LA BANCA DESDENYA LA GENT GRAN PERQUÈ LI DONA MÉS FEINA QUE GUANYS

 

Els bancs només et fan el paripé si et poden treure suc d’alguna manera; si només els hi dones feina i pocs beneficis no et són gaire amics. Aquí i a Tombuctú. Àdhuc en aquells casos que una banca, en concret, et vagi prometre que seria la teva millor amiga. Ja l’encerten els pagesos, els botiguers i els petits emprenedors autònoms, que de tractar amb els bancaris en saben un borrall, quan sentencien: “els bancs només deixen diners als que en tenen”. Però, aquestes són figues d’un altre paner; ara, del que hem de parlar és de si és veritat que els que noten més l’austeritat (retallades) dels bancs, en matèria de serveis i posar bona cara al client a benefici d’inventari, són la gent gran. Una austeritat, per cert, auto receptada com una penitència per haver estat, in illo tempore, potser massa servicials amb la clientela, i d’ençà de la crisi perquè el seu negoci no perdés pistonada van creure, com si l’esperit sant dels financers els ho hagués revelat, que era imprescindible eliminar totes les despeses que no fossin rendibles. El principal signe extern d’aquest canvi d’orientació comercial és que des de 2008, que va esclatar la bombolla immobiliària quines pèrdues, no ho oblidéssim mai, vam acabar pagant els ciutadans amb diners o amb dinars, fou que van baixar portes el 64% dels establiments bancaris: és a dir, dues de cada tres oficines urbanes ja són història, com els 73.025 empleats indemnitzats generosament perquè de fet les indemnitzacions s’amortitzaven comptablement soles en rebaixar la massa salarial (com si la banca fos can Barça) o contribuint a l’operació neteja amb les compensacions com incentiu d’Hisenda a les fusions d’entitats. Això, esclar, va portar molts problemes als clients de les zones rurals; però ara ja se’n comencen a ressentir els de les ciutats urbanes. Principalment, com us deia el principi, la gent vella i no tan vella que enyora el tracte personalitzat amb un interlocutor de carn i ossos cada vegada que s’ha de barallar amb una maquinota intel·ligent sense empatia.

Segons l’Institut Nacional d’Estadística, a Barcelona només quatre de cada deu homes i tres de cada deu dones (fixeu-vos que en aquest aspecte les dones resulten més trempades), compreses entre els 65 i els 74 anys s’entenen bé amb Internet. Per tant no estem parlant d’un col·lectiu minoritari de la població: els majors de 65 anys, a Espanya sumen 8,3 milions, el 18% de la població i del cens electoral. I bona part d’aquest graner de vots, doncs, s’enfronta amb un gros entrebanc en les rutines domèstiques que deixa sovint indefensos i balbs els usuaris d’aquesta franja d’edat: la banca digital. El director de la Fundació TIC Salut Social, organisme depenent de la Conselleria del senyor Argimón, es va lamentar recentment que no s’hagi fet a Catalunya cap estudi que analitzi en profunditat la bretxa digital, assegurant taxativament que els ciutadans amb pocs estudis i un baix nivell adquisitiu són els que resulten més perjudicats per aquesta diguem-ne “revolució”. En aquest sentit, en el transcurs d’una entrevista a “Els matins”, de TV3, aquest funcionari afirmava que no es pot permetre que la digitalització bancària deixi gent enrere, en marginar de forma conscient una part dels seus clients analfabets en virgueries digitals, però no idiotes, si se’ls fa un castell entendre’s per exemple amb un caixer automàtic o amb una aplicació al mòbil. I reblava la seva crítica amb una preocupant pregunta: “Podem parlar clarament d’abús digital per part de la banca?”

És cert que la digitalització ens fa la vida molt més fàcil. Podem pagar la zona brava des del mòbil, consultar una analítica a través de “La meva salut” o liquidar una multa en qualsevol caixer, per resumir en tres exemples el llarg repertori de prestacions a l’abast. Però no deixem de petja que, almenys ara per ara, una part de la població, especialment per a la gent gran, aquesta revolució digital de la qual els polítics n’estan tan orgullosos com si l’haguessin parit ells i no els tecnòcrates, pot acabar convertint-se en una “dictadura tecnològica”. En algunes ciutats s’ha començat a assajat una aplicació telefònica que permet saber on line a quins carrers hi ha places d’aparcament lliures o quins carrers estan més saturats. És veritat que es tracta d’una eina potent que permet tenir a l’abast al moment una informació interessant, raó per la qual generalment la prova ha estat ben rebuda pel veïnat; ara bé, també s’ha de dir que ha topat amb l’oposició frontal de la gent gran, simplement perquè per a ells resulta massa complicat. Un jubilat de València ha posat en marxa una plataforma en contra de la digitalització de la vida quotidiana en general i dels bancs en particular, que s’anomena: “Sóc gran, però no idiota”, que en un temps rècord va recollir més de 200.000 adhesions.

L’objectiu final d’aquesta iniciativa es demanar el retorn de l’atenció presencial a les sucursals bancàries. El responsable de la iniciativa, un tal Carlos San Juan, confessava a “Versió Rac1”, el programa d’en Toni Clapes, que ho va fer perquè es va sentir humiliat pel seu propi banc: “Vaig anar al caixer i se’m va menjar la targeta. Aleshores vaig demanar ajuda al personal de l’oficina, que em van dir que m’espavilés seguint les instruccions del caixer i que si no estava satisfet amb el servei canviés de banc; una alternativa mofeta i sardònica, ja que tots els bancs com si s’haguessin posat d’acord, van del mateix pal. Em vaig sentir tan humiliat que vaig pensar que s’havia de fer alguna cosa”. Us sona aquesta musica? No us ha passat mai que havíeu de fer una gestió de les considerades “improductives” pel banc i no quedava cap agent comercial per atendre-us? O sentir-vos indefensos quan no teniu altre remei que anar a raure al caixer automàtic per intentar una operació que no sabeu com es fa? O que us trobeu directament que el caixer ha quedat fora de servei, quan hi anàveu a treure els “vostres” diners fora hores de treball? Tots aquests inconvenients és possible que per a molts clients no passin d’una anècdota, però angoixen a molta gent gran. Del problema de fons se’n diu obsolescència social programada: hi ha gent gran (i no només gran) que no té ni accés a internet, ni recursos per manegar-se amb les noves tecnologies, ni fills, néts o amics que l’ajudin en cada moment donat a sortir del pas. En fi, uns bancs barruts que s’han guanyat ben bé el qualificatiu! Encara que de barruts en tindria per escriure reflexions un parell de setmanes, avui deixo corre aquest “filó” temàtic, abusant de la hospitalitat de la setmana dels barbuts. Potser algú protestarà amb un: quina barra! No us preocupeu, de barruts n’hi ha tants que no ens quedarem sense material. Ara mateix hi ha el cunyat del rei que aspira al títol de “barrut del mes”, sempre que no faci més “mèrits” el seu sogre emèrit!

dijous, 20 de gener de 2022

SETMANA DELS BARRUTS: ELS BISBES ESPANYOLS PASSEN D’INVESTIGAR ELS SEUS PEDERASTES

 

Després d’una investigació del diari “El País” (per segona vegada en una setmana la premsa destapa un altre escàndol que posa en evidència barruts), es van fer palesos 251 nous casos de pederàstia en el sí de l’Església espanyola, i el Vaticà, espero que no a contracor, va ordenar posar en marxa una recerca sense precedents dins l’Estat, per esclarir els fets. Però, vet-aquí que aquest cop de geni vaticanista no ha estat ben rebut per la Conferencia Episcopal, i poc menys de 48 hores després de l’històric anunci per part del Vaticà, de treure’ls-hi la pols a les denúncies d’abusos sexuals i pederàstia, protagonitzats per individus vinculats estretament amb l’església catòlica, els bisbes trenquen el silenci de tants anys de tirar-hi terra a acusacions semblants, per desmarcar-se d’investigar els presumptes casos de pederàstia a casa seva. Un portaveu de l’assemblea de bisbes ha justificat la seva rebequeria dient que no en sabien res, oficialment, de cap investigació i que, si per cas fos certa, a ells no els afecta perquè en tot cas es tractaria d’un afer intern del Vaticà. És diu que aquesta resposta i manca de col·laboració activa per part dels bisbes ha deixat parat al papa Francesc, perquè d’acord amb les regles canòniques les denuncies que arriben a la diòcesis s'han d'investigar “in situ” on s’han produït. Però alguns bisbes espanyols són del morro fort i no estant per cap “comissió independent de la veritat”, al contrari de França o d’altres països. Per aquesta raó, m’ha semblat que els mesells bisbes espanyol s’han guanyat a pols que els inclogui en aquestes reflexions dedicades pel blog durant la setmana dels barbuts, als barruts.

De totes maneres, els bisbes a la meva manera de veure, primer s’haurien d’aclarir entre ells, perquè no és de rebut que mentre la Conferència Episcopal diu que no hi ha res a investigar i que si el Vaticà té ganes de remenar la merda que s'arremanguin ells mateixos que són tan savis, la COPE que, en teoria, és “l’emissora dels bisbes”, va assegurar que l’Església espanyola es posaria les piles per treure’n l’entrellat de les denuncies de pederàstia que l’esquitxaven. Dues versions contradictòries de com pensaven actuar pel que fa a tibar de la manta per treure’n el desllorigador de presumptes conductes improcedents, per part de clergues, frares o seglars treballant per l'església. Segons un informe de 385 planes lliurat pel diari EL PAÍS al papa Francesc i al cardenal Omella, els casos d’abusos sexuals a les escoles catòliques espanyoles expressament denunciats en els darrers setanta anys pujarien a 602, i les víctimes sumarien unes 1.237. El cas més antic, data de 1943 i el més recent, de fa quatre dies, el 2018. Aquest informe confidencial va ser lliurat al Papa el 2 de desembre passat, aprofitant l’ocasió els periodistes, durant el seu viatge a Grècia. El recompte de víctimes deriva tant de les declaracions directes dels afectats com de testimonis que majoritàriament diuen que els abusos eren un secret de domini públic. Segons EL PAÍS, el modus operandi habitual era “el de professors que agredien sexualment tota la classe, amb diversos cursos a càrrec seu, i que van estar durant anys en un o més col·legis”. Però els bisbes segueixen negant-ho i diuen que no saben de què els parlen.

A l’Església francesa, en canvi, aquest peliagut assumpte se’l miren tocant més de peus a terra, amb pragmatisme i tarannà cristià. I com que els bisbes francesos no pensen amagar el cap sota l’ala com els seus “germans” de l’altra banda dels Pirineus, es veu que busquen diners sota les pedres com esperitats per fer front a les possibles indemnitzacions que els hi poden reclamar les víctimes d’abusos sexuals, que en fan responsables directes a gent d’església. La Conferència Episcopal francesa, a diferència de l’espanyola, s’ha compromès a assumir aquesta responsabilitat. empenyorant si convé, part del seu patrimoni. Ho consideren una reparació moral ineludible, després que un informe devastador d’una comissió d’investigació independent, conclogui que només des de l'any 1950 estan documentades 330.000 denuncies per abusos sexuals, majoritàriament a menors d’edat, comesos per clergues o frares, principalment en escoles o campaments juvenils. Els bisbes gals preveuen que “la broma” els hi pot costar vora de 20 milions d’euros; però, em temo que són molt optimistes. En qualsevol cas, en honor a la veritat s’ha de reconèixer que aquests bisbes veïns no parlen a la babalà, sino que ja han posat fil a l’agulla. El bisbe de Creteil, per exemple, a la perifèria de Paris, va fer saber als seus feligresos abans de Nadal que posava a la venda la seva residència personal (una mansió de 250 metres quadrats edificats, amb dotze habitacions i un jardí de mil metres. Sembla que també se li volia buscar comprador a la seu de la mateixa Conferència Episcopal, al districte VII de Paris, un edifici de set plantes en un terreny de 5.300 metres quadrats; però es veu que seria difícil de vendre degut a que l’edifici està catalogat pel seu valor històric. Però, almenys els bisbes gals demostren bona voluntat i ganes de netejar el seu femer.

Segons EL PAIS, el “quart poder” que una vegada més ha aixecat la llebre d’un escàndol moral o de corrupció política, considera que la negativa de la Conferencia Episcopal espanyola a recolzar una investigació oficial sobre la pederàstia clerical fa palès que alguns bisbes, com ja ens temíem, no combreguen amb els desitjos de fer net del papa Francesc, després de conèixer l’informe periodístic que acusa amb noms i cognoms 251 capellans, frares i algun seglar de torna. Els bisbes diuen que el Papa no els hi ha demanat personalment ni “oficialment” res; però deixen clar que no li donen cap credibilitat al treball periodístic i algun prelat més bocamoll no s’ha estat d’atribuir les imputacions canalles a una “campanya de desprestigi orquestrada pels menja capellans de tota la vida”. Alguns dels sacerdots acusats, és cert que fa temps crien malves, però no per aquesta raó s'ha d'arxivar l'assumpte, ja que les víctimes que encara són vives reclamen una reparació, encara que sigui pòstuma. El Vaticà, des que el papa Francesc en porta les rengles, té tan clares les actuacions que s’han d’emprendre en cas de denuncies de pederàstia clerical, que el darrer mes de juliol va publicar una mena de full de ruta que no es presta a dobles interpretacions. La jerarquia diocesana ha d’activar una comissió d’investigació de seguida que en tingui coneixement de l’acusació d’abusos sexuals, no sent indispensable una denúncia formal; n’hi ha prou que se’n tingui coneixement a través pels mitjans de comunicació, de les xarxes socials o, inclús, quan només es tracta d’un rumor que circula massa. Però, de moment, els bisbes espanyols s’hi posen de gairell, i seguint la beta als membres més carques i repatanis s’han blindat en una defensa numantina, i no pensen treure el cap d'estruç del forat sota terra. Quina barra! A la meva manera de veure, però, aquesta resistència numantina té els dies comptats, ja que vull creure que els carques no tenen tanta força ni influència com per imposar el seu criteri reprimit als de la colla que es declaren progressistes. I, sobretot, perquè com deia la meva àvia: “allà on no hi ha mida, ella mateixa s’hi posa”. I com que no són idiotes, ja veureu com dintre de quatre dies baixaran del burro, pel pa que se’ls hi donaria en cas contrari.

dimecres, 19 de gener de 2022

LA SETMANA DELS BARRUTS: ELS QUE S’ESTAN FENT LA BARBA D’OR AMB LA COVID

 

La pandèmia no ha afectat a tothom per un igual, quelcom que ja estava més clar que l’aigua des del principi, i que s’ha anat confirmant fins avui mateix, quan el caos dels antígens encara ha fet més palès l’existència de màfies de coll blanc organitzades per fer l’agost jugant amb la por de la gent i la miopia imprevisora dels governs. No voldria que penséssiu que m’agafo a arguments demagògics per escriure aquestes reflexions acollides a la hospitalitat de la setmana dels barbuts, fent un joc de paraules irònic i un pel irreverent. Però us poso un simple exemple de que no hi ha més pa que formatge quan afirmo que sembla mentida que en ple debat sobre la necessitat d’alliberar les patents de les vacunes, perquè arribin a tota la població mundial – penseu que mentre al primer món especulem si convé endinyar-nos o no una quarta dosi, a infinitat de països del tercer món ni un deu per cent de la població s’ha posat la primera -, els guanys dels tres principals laboratoris que remenen les cireres (Moderna, Biontech i Cansino), han donat la benvinguda a 9 nous multimilionaris del ram de les farmacèutiques, i han incrementat escandalosament el patrimoni dels que ja històricament eren els reis del mambo en aquest sector. El monopoli per elaborar les vacunes anti-covid s’ha “regalat” a molts pocs laboratoris, els propietaris dels quals s’han folrat amb aquesta crisi caiguda de vés a saber quin cel o de quin infern. Segons la consultora Forbes, aquest 9 nous membres del clan declaren una fortuna de 19.300 milions de dòlars, amb la qual, segons Oxfam, es podria vacunar tota la població de l’Àfrica sub-sahariana on només porten el vaccí un 0,7%. Però si es destinessin els beneficis de tot el sector farmacèutic, calculats en 32.200 milions de dòlars no quedaria un sol poblador de cap país pobre del planeta, sense immunitzar.

És molt fort de dir-ho, però no té volta de fulla que durant aquesta pandèmia la gran majoria de la població mundial – treballadors i classes populars al capdavant – ha hagut de plantar cara si us plau per força al risc sanitari, a l’augment de la pobresa i a majors nivells d’explotació, mentre uns quants espavilats capitalistes de les oligarquies de sempre han mercantilitzat descaradament les vacunes i els complements higiènics, indispensables per combatre la crisi sanitària. Com a resultat, ha augmentat la desigualtat entre els rics i els pobres. I mentre la desocupació i la crisi s’implementava imparable degut a l’emergència sanitària, les grans fortunes assolien un rècord de guanys, que ha disparat la seva rendibilitat en un 25%. Son dades del banc suís UBS i de la consultora Price Waterhouse Coopers, que no són sospitoses de falsejar les dades en profit dels pobres i fer la punyeta als rics, precisament. Que des de fa molt de temps la bretxa entre rics i pobres tendeix a eixamplar-se, és ben sabut i en alguns cercles ja es dona per descomptat; però, la novetat és que la pandèmia ha accelerat aquestes diferències de manera que, diuen que no se sap com, els rics tenen més diners i els pobres són més pobres. I enmig de la tragèdia, la classe mitjana cada dia queda més despenjada i abandonada.

La dimensió de les classes mitjanes en relació a la població total, s’ensenya a les facultats d’economia i als centres de negocis que determina la riquesa d’un país; i des de la política es considerava i respectava com un dels principals factors d’estabilitat. En teoria, la classe mitjana era la que arreplegava sempre els suficients recursos per apuntalar la seguretat familiar en un moment donat de contratemps, i sempre tenia un racó o una pedra a la faixa per planificar el futur sense angoixes. I no era cap miracle, sinó perquè tradicionalment era capaç de sobreposar-se pels seus propis mitjans a les crisis, refiant-se del treball, de l'estalvi i d'una vocació emprenedora suficient per a no rendir-se davant les dificultats. Ara aquesta classe mitjana cada dia està més delmada i desanimada, però encara els pocs que queden dempeus afavoreixen una demanda estable de bens de consum i paguen els seus impostos puntualment, perquè els seus pares els hi varen ensenyar que els impostos són sagrats perquè un país rutlli. No obstant això, no es pot negar que des de la pandèmia els supervivents del naufragi econòmic i social de les darreres dècades perceben que es troben a la corda fluixa, i el país corre el risc de perdre definitivament la classe mitjana, com a factor d’estabilitat de la societat. A Espanya, el 10% opulent ingressa de mitjana vuit vegades més que el 50% pobre; però, malgrat això, segons els experts no som dels països que ho tenim més pelut; mentre els ingressos d’un adult al nostre país són de mitjana 30.600 euros bruts per any, gairebé representen el doble de la mitjana mundial, situada en 16.700 euros. Tanmateix, és curiós que mentre el covid deixava milions de persones a l’estacada a mig món per les restriccions, la Borsa no ha patit massa per la seva salut els darrers mesos, la qual cosa fa pensar que els mercats financers la saben molt llarga i per molts psunamis que vinguin, la Borsa sempre sura, sovint alimentant-se de la misèria que l'envolta.

En resum: que la riquesa s’acumula a dalt de tot de la piràmide demogràfica, mentre que la pobresa eixampla la base; i el més preocupant de tot plegat és el ritme com augmenten les bosses de pobresa absoluta. Segons el Banc Mundial, cent milions de persones s’han afegit al cul de sac dels extremadament pobres, i ja sumen més de 700 milions els deixats de la mà de tots els déus protectors. De fet, era una tendència; però, el covid no hi ha ajudat gens a revertir-la, ans al contrari. Dintre de la tragèdia, almenys s’ha de reconèixer que la majoria de governs s’han tret la son de les orelles i han improvisat, cadascú pel seu compte i sense cap coordinació, respostes polítiques a la desesperada, més o menys encertades. No obstant això, aquests paraigües només han resguardat del diluvi els treballadors amb contracte i feines regulades i formals, però n’ha deixat fora – en la majoria de casos – els que vegeten a l’economia submergida. I no parlem d’aquelles persones que pertanyen a minories vulnerables i, sobretot, de les dones. Com que les respostes polítiques han estat bastant caòtiques han fet pessigolles al melic de les necessitats, per manca de recursos suficients; ara bé, la despesa que ha generat la covid ha disparat el deute públic fins a nivells difícils, per no dir impossibles, d’assumir sense enormes sacrificis. ¿Qui us sembla que els suportarà aquest sacrificis, els barruts que s’han fet més rics del que eren, o els pelacanyes de tota la vida. Reflexionem-hi, i si us venen ganes de donar-vos un parell de bufetades a la galta com a reacció al sentiment d’impotència, almenys servirà per fer-vos passar el fred d'aquesta setmana dels barbuts.

dimarts, 18 de gener de 2022

LA SETMANA DELS BARRUTS: COBRAR SENSE ANAR A TREBALLAR

 

El diari ARA ha destapat que el Parlament de Catalunya paga 1,7 milions d’euros cada any a funcionaris que ja no hi treballen; en concret són 21 funcionaris que s’han acollit al que s’anomena llicència per edat. No són “treballadors” qualsevol, esclar, si tenim en compte que aquest moma repartida entre els 21 suposa de mitjana embutxacar-se sense donar cop 80.952 euros per cap, l’equivalent sense ganes de fer demagògia a sis salaris mínims d’un mandinga normal. Però el que és, és; encara que toqui el botet que se’ls hi retregui a segons quines patums. Aquest privilegi laboral es va regalar l’any 2008, quan el Parlament el presidia l’eixerit honorable republicà Ernest Benach, aquell que va tenir de donar unes quantes explicacions perquè els caparruts com jo entenguessin la necessitat de “privilegiar” el vehicle oficial amb que es desplaçava diàriament de Barcelona a Reus perquè volia dormir a casa, amb una sèrie d’equipaments més aviat de gamma selecta. Bé, no ens enrotllem posant el nas en figues d’un altre paner i anem al gra del que estàvem dient; l’acord consistia en que els funcionaris del Parlament, en complir 60 anys, sempre que 15 dels quals els haguessin passat al servei de la cambra, ja es considerés que havien suat prou la cansalada i podien plegar amb la garantia de cobrar tot el sou fins que tinguessin dret a la pensió, en complir els 65 anys, sense anar ni un sol dia a la feina. Per què li’n dic “privilegi”, d’aquest bon tracte? Doncs, perquè sense ganes de molestar ni d’ofendre ningú, només per situar on es troba la “normalitat”, un treballador ras, com vostè i jo, en aquest país es pot pre-jubilar als 60 anys sempre que n’acrediti una trentena de cotització i amb la condició que la pensió li quedarà reduïda al 60% de la base reguladora. Enteneu la diferència entre “normalitat” i “privilegi”, o voleu que us ho expliqui millor?

He escrit abans que la mitjana per cap que representaven els 1,7 milions de despesa era d’uns 80 mil euros anuals, però aquesta dada només era estadística. En realitat els sous dels 21 agraciats oscil·la entre els 56.000 i els 140.000 euros/any. O sia, que algun cobra més que un conseller i, almenys un o dos, més que el propi president de la Generalitat, i no sobrepassen el de la presidenta del Parlament perquè aquesta honorable senyora encara “pica més alt”, ja que els contribuents li paguem 155.570 d’euros l’any. Per favor, repeteixo, no us prenguéssiu aquesta informació detallada com un rampell de ciutadà malcriat o antisistema o com una falta de respecte encoberta, que em sabria molt de greu; només tracto de deixar les coses clares perquè ja que el blog es vanta d’explicar-ho tot net de pols i de palla, sapigueu exactament de què estem parlant. Deixant de banda si aquest “privilegi” és o no legal, de discriminatori jo diria que no cal ni discutir-ho que ho és; però, és ètic. La meva resposta la trobareu a la reflexió publicada en aquest blog el dia 5 de gener, titulada: “Quan un sou públic pot considerar-se escandalós”. I a tot plegat, com ha reaccionat la classe política? Doncs, en resum jo diria que “tirant pilotes fora”. El president Aragonés, ha afirmat que: “en tota la Generalitat no hi ha casos de funcionaris que cobrin sense treballar, al contrari del Parlament”. I per arrodonir el petit cop de roc ha recordat que: “A Catalunya hi ha divisió de poders i qui ha de prendre les decisions sobre aquesta qüestió interna del Parlament són la seva Mesa i la Presidència”. Apa, com si estiguéssim parlant de dos mons diferents situats a les antípodes un de l'altre!

Qui fou president del Parlament l’any 2008, l’Ernest Benach, als Matins de Catalunya Radio se n’ha rentat les mans exclamant, tot digne: “14 anys enrere era un context totalment distint a l’actual i no es pot extrapolar la situació. Les coses han canviat moltíssim. És evident que aquella Mesa que ho va aprovar per unanimitat, ara no ho aprovaria”. L’anterior president del Parlament, l’honorable Roger Torrent, contestant a les preguntes que la premsa li va fer ahir quan va treure el cap a una empresa de Terrassa, en funcions de conseller del ram, va excusar-se amb la mateixa dignitat del seu predecessor: “no he pogut llegir les informacions en detall i, per tant, no en puc fer cap valoració”. En Pla quan escrivia les seves cròniques parlamentàries, abans de la guerra, davant estirabots com aquest deia: “i ja li pots anar al darrera amb un flabiol sonant”. Finalment, la presidenta actual de la cambra, l’honorable Laura Borràs treu pit com sempre, assegurant que ella va ser la que, en assabentar-sen de l’anomalia administrativa, es va "carregar" la butlla. Però no diu tota la veritat, perquè és molt pilla: la modificació no afecta ni als 21 privilegiats, ni als treballadors que s’hagin acollit al xollo durant l’any passat i, a més a més, no ha extingit el dret a pre-jubilar-se als 60 anys amb el sou íntegre, sinó que aquests “privilegi” simplement es limitarà a tres anys enlloc de dos. O sigui que la “carregada del privilegi” que ens vol vendre la senyora Borràs, per si cola, no passa de ser un trist maquillatge d’una butlla impresentable.

De tot el que acabo de dir també se’n podrà deduir que la senyora presidenta, de seguida que se’n va assabentar del "privilegi" va anar a corre-cuita a esmenar-lo, però jutgeu vosaltres mateixos si es pot qualificar de gaire diligent que quan l’ARA va destapar a mitges l’olla el 8 d’abril del 2021 s’hagués hagut d’esperar fins el 14 de gener, nou mesos com si fos el part d’una criatura, perquè se li donessin les dades que havia demanat emparant-se en la llei de la transparència, per confirmar les seves investigacions periodístiques. Aquesta catxassa més que diligència, va provocar en aquest nou mesos de gestació d’una resposta "políticament correcte" les dimissions de varis membres de l’òrgan parlamentari de garantia a la transparència. La presidenta del Parlament, encara que ho desvincula de la pressió dels periodistes, ahir dimarts va anunciar amb la contundència que la caracteritza, que des d’ara mateix aquell òrgan desmembrat es renovaria perquè pogués fer la seva feina. Potser si ara s’obren finestres per ventilar es puguin saber “cosetes” com, per exemple, qui paga alguns actes protocol·laris excepcionals com una trobada d’exconsellers de la presidència, que l’actual consellera Vilagrà va convocar fa uns mesos, per “intercanviar experiències” mentre dinaven com bons amics. M’agradaria saber si dinars diguem-ne “de bon rotllo” com aquest, que es convoquen des d’alguna conselleria, es paga el tiquet a escot o es carrega a la targeta de crèdit de l’amfitrió? I també, potser que se’ns expliqui com ha quedat l’assumpte de les dietes dels diputats que es tenien de reconvertir en sou perquè no estiguessin exemptes d’impostos. En fi, quatre “detallets” perquè els ciutadans rasos puguem tastar sense buscar l'agulla en un paller, els efectes saludables de la “transparència” que tan es predica però que, de moment, sembla bastant millorable.

dilluns, 17 de gener de 2022

SI ESTAR DE BON HUMOR NO AJUDA A VIURE MILLOR, ALMENYS NO PERJUDICA

 

Avui, tercer dilluns de gener, la moda del “dia internacional d’alguna cosa”, des de 2005 l'ha dedicat a "celebrar" el Blue Monday, és a dir: el dia més trist de l’any. L’inventor d’aquest reclam de màrqueting va ser l’espavilat Cliff Arnall, que diuen tenia el carnet de psicòleg, qui el va dissenyar per incentivar la gent que, en teoria, hem d'estar tristos perquè les festes de Nadal s’han acabat i moltes famílies s'han esparverat en veure els números vermells de la targeta de crèdit, ens esbargim la migranya “regalant-nos” un bon viatge de plaer. Fixeu-vos que la majoria de dies internacionals del que sigui, acaben en una oferta promocional per anar fent bullir l'olla dels que viuen del culte al consumisme. Doncs, mireu per on, avui precisament, que per estar "al dia" hauria de fer cara de pomes agres, se m’ha acudit reflexionar sobre la necessitat d’estar de bon humor encara que la processó vagi per dintre, i darrera la mascareta no puguem exhibir un somriure de galta a galta.

Per a no perdre el bon humor, pensem que el destí de color de rosa no és imaginable, excepte en somnis o per als que estan enamorats; i que els somnis no s’han de correspondre exactament amb la realitat perquè es realitzin. Les bones novel·les i les bones pel·lícules, de les que aquest parell d’anys de semi-reclusió per amagar del mal bitxo de la covid la meva còrpora vulnerable, he llegit tantes novel·les com he pogut i he visualitzat un feix de pel·lícules , en perjudici d'estar pendent dels reculls de notícies o de les tertúlies d’eminències garbellant-les a conveniència del lobys que els hi agraeix els "serveis prestats", i trobo que m’han ajudat a oblidar-me de la pandèmia gràcies al ventall d’estats d’ànim que m’han envaït mentre les llegia o les veia.

Quin plaer passar una tarda llegint una bona novel·la! O veient una bona pel·lícula, de les que no trasbalsen massa i, sempre que sigui possible, que ens ajudin a passar l’estona amb mitja rialla als llavis. Abans d’aquesta calamitat, em distreia passant hores i hores escrivint, sobretot quan era una obra de ficció, que em permetia actuar com un petit déu creador de personatges; aviat, però, em vaig adonar que quan tenies això que se’n diu inspiració eren els personatges i no tu qui prenien la iniciativa, els que em dominaven i prenien vida pròpia i, enlloc d’un déu, em convertia en una mena de “voyeur” a qui se’m permetia que trascolés amb la màxima fidelitat els seus sentiments, temperaments, pors, alegries i rareses. Ara bé, perquè totes aquestes coses que explico sigui possible d’experimentar-les, cal una bona envernissada de bon humor.

En Pla va escriure al Quadern Gris, que les novel·les són la literatura infantil de les persones grans, una afirmació que sincerament no vaig acabar d’entendre fins adonar-me que a l’escriptor de Llofriu només se li poden comprendre les seves murrieries iròniques, si es fa en clau d’humor. Vaig subratllar l’octubre passat un article de la Joana Bonet, que ara em ve com anell al dit en aquesta divagació que he encetat per fotre l'esperit del Blue Monday (i que si voleu que us digui la veritat no sé com acabaré, perquè se me'n va de les mans). Deia, la Bonet: “Acostumo a desconfiar dels que et pregunten: “de què dimonis rius?”. Acostumen a ser persones sorrudes, tan centrades en les seves cabòries que desconfien davant l’expressió universal d’alegria. Sospiten que són objecte de burla, banalitzats per criatures irreverents entre riallades, somics i llàgrimes de plaer. Perquè el riure té moviment, desafia la rigidesa i destapa la gràcia, sovint més important que la bellesa. Per bé que no sempre equival a broma, també apel·la a la grandesa de l’autocrítica, i per això ha estat detestada agrament per dictadors com Hitler, Stalin o Franco, tan rematadament circumspectes com dèspotes”.

Fa quatre dies, la coneguda comunicadora Gloria Steinem va escriure: “Al donar valor a llibertats com el riure espontani (és a dir: a estar de bon humor) preservem la llibertat per sempre. I l’actual Síndic de Greuges de Barcelona, en David Bondia – serà el cognom un bon presagi -, declarava: “Sí, la gent es queixa molt últimament. Però això és bo. El que hem de fer és canalitzar el mal humor...”. Sóc conscient que les circumstàncies que ens envolten i, sobretot, les que ens pengen del cap com una amenaça no ajuden al bon humor, i que entre altres coses la pandèmia ens ha robat el somriure, segrestant-lo darrera unes mascaretes que al començament de tot plegat en dèiem “morrions”, justament per fer palès com odiàvem aquell complement no desitjat. Però ara ja ens hi hem acostumat i difícilment trobareu ningú pel carrer que vagi a cara descoberta. Inclús a la mainada la covid li ha robat la cara de pa de ral, perquè darrera la mascareta tot és un misteri. I això no pot ser.

Ens hi hem de rebel·lar no renunciant a tenir bon humor, encara que tinguem el cor encongit per l'angoixa i la incertesa. Potser sigui absurd, però si malgrat tot no deixem que se'ns agregi el caràcter, podríem destarotar aquest maleit virus que es creu que ens ha guanyat la partida. Qui sap si no serà a còpia de bon humor que el destruirem. Per intentar-ho, no prendrem mal. Què voleu que us digui! En posar punt final a la reflexió més desguitarrada que he escrit des de fa molt de temps, potser no us ho creureu, però us asseguro que mentre m’enriolo escrivint aquesta mena de divertiment innocent, em sento millor. Espero que a vosaltres us faci el mateix efecte, encara que penseu que avui n’he fet un gra massa escrivint “sicut rajat”, indignat per aquest Blue Monday que em volia amargar aquest dia congelat. La sort és que dintre de poc sortirà el sol. Plego, perquè em sembla que avui estic massa de conya i això és imperdonable el dia més trist de l'any.

 

diumenge, 16 de gener de 2022

EL DIRECTOR DE L’INSTITUT LACETANIA DE MANRESA S’HA PLANTAT

 

Manllevo del periòdic Regiò-7 aquesta informació apareguda ahir: “Un titular de portada del diari “El Mundo” amplificat per la reacció que ha provocat al president del PP, Pablo Casado, en forma de declaracions, ha situat l’institut Lacetània de Manresa en l’epicentre de l’ofensiva pel 25% de classes en castellà a les aules. Segons interpreta el diari citat, el Lacetània s’ha convertit en el primer centre de Catalunya que s’ha rebel·lat en contra de complir la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) per tal que es faci el 25% de les classes en castellà, després de desestimar la petició d’una família del centre a tal efecte. El tema, que és complex i en què la família de l’alumna afectada ha rebut el suport de l’associació “Hablamos Español”, ha tingut prou ressò perquè el president del PP, Pablo Casado, s’hi hagi agafat per demanar al Govern central que requereixi a la Generalitat que compleixi la sentència. En cas contrari, reclama que el Ministeri d’Educació «assumeixi les competències en aquest Institut o en aquesta conselleria perquè es compleixi la llei». Des del seu punt de vista, si es produeix una situació «de rebel·lia» de l’Executiu català, «el Govern està obligat a requerir el compliment d’aquesta sentència», aplicant la Constitució amb l’article 155, que «no ataca l’autonomia», sinó que «la preserva», segons Casado. Els fets es remunten al 21 de desembre passat, quan l’institut manresà va contestar la petició feta per la família de l’alumna del centre el dia 17 del mateix mes demanant que s’hi imparteixin el 25% de les hores lectives en castellà. La resposta del centre va ser que segueix «les indicacions que el Departament d’Educació marca al respecte» i que continuarà així. Aquestes indicacions són les que va donar el conseller d’Educació, Josep Gonzàlez-Cambray, el novembre passat quan el Tribunal Suprem no va admetre a tràmit el recurs de cassació per la sentència del TSJC en referència al 25% del castellà a les aules. El conseller va remarcar aleshores que «els centres no han de fer canvis en els seus projectes lingüístics». Educació també va remetre ahir a aquestes paraules. En la seva resposta, el centre informava la família que podia recórrer davant de la directora dels Serveis Territorials d’Educació de la Catalunya Central i es posava a la seva «disposició per aclarir qualsevol aspecte relacionat amb aquesta resolució». “Hablamos Español” han manifestat la seva intenció d’ajudar la família a portar als jutjats el cas per tal que el TSJC «obligui el centre a complir i, en el cas que el director no ho faci, que procedeixi judicialment contra ell»

La competència en matèria d’educació a Catalunya, jo ho tinc clar del to, recau en el govern de la Generalitat des que ja fa anys es va aprovar quasi per unanimitat de les principals forces polítiques el sistema anomenat “immersió lingüística”, per integrar pacíficament tota la canalla de Catalunya en un mètode d’aprenentatge basat en el català com a llengua vehicular, però protegint degudament el castellà perquè els estudiants no només acabessin coneixent perfectament les dues llengües, sinó facultant les pròpies escoles, a través dels òrgans de direcció, per resoldre qualsevol incidència que minvés la pau i la tranquil·litat dintre les aules, o perjudiqués la qualitat de l’ensenyament. I així va funcionar de tranquil i pacífic el model d’immersió, fins que va contaminar l'ambient un virus anomenat “Ciutadans”, que era un partit creat artificialment per un llavors desconegut, que es va presentar a l’electorat amb una mà al davant i l’altre al darrera, no sé si per tapar-se per endavant les vergonyes o per escenificar que el seu projecte no tenia més programa que esgarriar cries.

Un programa que malgrat el defensessin només tres i el cabo, com els que anaven a la processó d'Alcanar, es van cuidar de posar-lo en pràctica sense perdre el temps atiant una confrontació fins llavors inexistent a les aules, entre alumnes catalans i castellans. Aquesta estratègia malaltissa de crispació els hi va donar un cabàs de vots, això és cert, perquè la demagògia i les mentides ben dosificades fan fer el seu efecte. Fins llavors, la immersió lingüística, els propis docents i les Ampas escolars l’havien gestionat i trampejat prou bé; suposo que moltes vegades adaptant-se pragmàticament, encara que fos en alguns casos a contracor, a la realitat lingüística que es respirava al carrer. I si sorgia algun problema d’adaptació es resolia des de la mateixa escola amb mà esquerra, sentit comú i vaselina, si calia. Suposo, tanmateix, que degut a aquesta mà esquerra, tal com ressaltava recentment un informe de la pròpia Generalitat sobre la “salut” del català, al qual ja vàrem dedicar una reflexió al blog, quasi un 40% dels docents simultaniejaven català i castellà a les classes i que en els patis pràcticament ambdues llengües estaven empatades pel que fa a l’ús. Això era una evidència indiscutible, que a més a més, repeteixo, reflectia la realitat social. A què ve doncs el requeriment ministerial al director de l’Institut de Manresa? Si fins ara la manera de trampejar la immersió en funció de la realitat no havia portat problemes als alumnes perquè a tots se’ls hi respectaven els seus drets, per què uns quants es posen histèrics acusant els mestres de vulnerar drets anant a plorar a les portes d’una justícia que segurament sense la seva insistència no mouria un dit. Perquè si algun partit no l’anés a emprenyar obligant-la a barrejar-se en qüestions polítiques. Una feina compromesa i emprenyadora, suposo, quan es té cul llogat i se’t convida a trencar plats bonics a qui li deus el càrrec. Potser degut a aquesta incomoditat, algunes sentències palesen que trampegen les denuncies polítiques repartint la raó sense solta ni volta. En aquest cas del 25% de castellà obligatori, per la mateixa regla de tres no podria ser el 50 o el 75 per cent? Quin barem, criteri o joc de daus s'ha fet servir per intentar quedar bé amb tothom, amb la vianda al plat?

A la meva manera de veure, doncs, si la immersió lingüística hem quedat que està avalada per unes lleis sòlides, consensuades parlamentàriament, i consolidades en l’aplicació perquè en tants anys d'immersió s’ha comprovat que ningú hi ha pres mal, ¿per què s’ha d’anar contracorrent i crear innecessàriament mala sang, posant en perill la convivència entre una societat especialment sensibilitzada en una matèria tan delicada com la llengua. Perquè, que jo sàpiga, cap català-parlant ha insultat a un castellà-parlant amb fàstics com aquell: “hable en castellano, coño!” En conseqüència, m’agradaria formular dos crides: que no es faci servir el català com a moneda de canvi per guanyar uns quants vots i, en segon lloc, que es toqui de peus a terra i, en aquesta qüestió com en moltes altres relacionades amb la convivència, es recordi allò que ens deien els avis, “quan una cosa va bé, no la potinegis”. I, francament, qui digui que el mètode d’immersió lingüística no ha funcionat prou bé i que els mestres són uns intransigents talibans que fan entrar els claus per la cabota, que s’ho faci mirar. I perdoneu, avui diumenge em tocava festa, però no em podia esperar fins demà per fer un clam al sentit comú i al bon veïnatge. Que ja tenim prou de maldecaps reals per amoïnar-nos per punyetes i greuges inexistents, que només beneficien els que no tenen altres arguments per fer bullir l'olla que recórrer als mals instints.

dissabte, 15 de gener de 2022

ELS CAPS DE SETMANA REFLEXIONEM ESPIGOLANT “CARTES AL DIRECTOR”

 

(Els caps de setmana us proposo reflexionar sobre testimonis espigolats de la secció de “Cartes al Director”, publicades als diaris de casa nostra els darrers 8 dies. Ho faig perquè, com es deia en aquell "Parlament de Paper" inventat per "La Codorniz", a les "Cartes al Director" hi diuen la seva ciutadans carregats de la "seva" raó, quina opinió tenen tot el dret a que sigui escoltada. Dues advertències, per evitar malentesos: 1ª)- Que les hagi seleccionat no vol dir que subscrigui sempre, i 2ª)- Que les reprodueixo literalment en la llengua com han estat publicades.

Us desitjo, doncs, que sigueu feliços aquest cap de setmana i us espero dilluns per compartir noves reflexions)

LES GRANGES INTENSIVES.- No havíem quedat que la lluita contra el canvi climàtic era prioritària per salvar el nostre únic planeta d’una destrucció imminent? Les afirmacions del ministre Garzón (més o menys desafortunades en la forma) en contra de la ramaderia intensiva / industrial, són un petit pas de coherència a favor d’això: Visc en un poble (un de tants) on una de les prioritats de l’ajuntament és la construcció de granges de porcs on viuen amuntegats i maltractats; les capes freàtiques dels nostres camps estan saturades, ja no tenim aigua potable i la terra està esgotada i l’atmosfera contaminada de tant fertilitzant, tant antibiòtic i tant purí... Al final, només per engreixar-los per ser exportats. La ramaderia extensiva, sostenible i saludable, aquesta és la que volem per a la nostra salut i la del nostre Planeta! (Lola Arpa Vilallonga – Peratallada – Diari Girona)

HI TINC DRET?.- Massa sovint ens trobem –a l’aula, a la ràdio, a «serveis socials», a la perruqueria, etc.– qui ens diu: «hi tinc dret!». És una de les afirmacions més contundents: és un tema vital, de justícia. Tota justícia consisteix a «atorgar a cadascú el deu dret». Vull expressar-los en breu algunes categories en joc i, si volen debatre-ho, posem-nos en contacte. Tres idees: (a) hi ha tres nivells, com concèntrics, de drets: els humans, els civils i els polítics (segons siguin per a tota persona, per la societat on vius i en raó del règim normatiu). Convé distingir-los: per exemple, als USA hi ha pena de mort; a Burundi crec que no hi ha assegurança d’atur; i a Corea del Nord no hi ha eleccions (dret humà, social o polític, respectiva-ment); (b) els drets «humans» ho són des de sempre; ara bé, només s’han anat reconeixent per onades (es parla ara d’una 4a generació: això s’estudia a l’ESO); i (c) si algú té un dret, d’altres tenen deures: és bo no oblidar-nos-en. Siguem eixerits, i prou de feixismes xenofòbics o ideològics. Tot «populisme» és només emocional, ben poc racional i gens raonable. (Xavier Serra – Besalú – Diari Girona)

MASSA CONTROLATS?-Anem a pams. No seré jo qui qüestioni res sobre garantir la seguretat mundial. Només faltaria! Però, és clar, tampoc accepto perdre la meva llibertat més íntima. Que, gràcies al teu GPS del teu mòbil, puguin saber a on has tingut un suposat accident és molt lloable per seguir vivint i ajudar els que et busquen. Poder saber a on és la teva filla o fill també diria que forma part de la seguretat humana més preuada, encara que aquell misteri de no saber què fan els més jovenets, que tenen tot el dret a descobrir la seva nova vida..., diria que hauria de formar part del respecte més sincer! O sigui, aquella emoció de què deu fer el teu ésser més estimat i protegit, diria que es mereix un mínim de confiança. Però el que ja no arribo a entendre és que quan un dia vas a comprar una ampolla de vi per a un sopar i que, per quedar bé, adquireixis un bon producte per raons òbvies, et segueixin la pista. El lloc de la compra era una botiga gens convencional i, a més a més, vaig pagar amb diners. Per tant, diria que no vaig deixar cap rastre de la meva persona. La meva sorpresa ha estat que, al cap d’un parell de dies, la mateixa marca de vi, la trobo al meu Facebook, Instagram i mòbil dient-me que la compri cada dia per la seva qualitat! Massa control...? Doncs sí, i em fa molt fàstic tanta manipulació! (Albert Altés Segura – Llançà – El Punt Diari)

DEMANARAN PERDÓ ALS PROFESSORS DE L’IES EL PALAU?- En unes recents declaracions, el nou portaveu de Ciutadans a l’Ajuntament de Sant Andreu de la Barca ha reconegut que a l’IES El Palau d’aquesta localitat “no hi va haver adoctrinament” per part dels seus professors i que allò només fou “un malentès”. És d’agrair” la sinceritat d’aquestes declaracions, quatre anys després d’aquells fets, durant els quals nou professors de l’esmentat institut patiren una autèntica campanya de difamació en ser imputats per haver “humiliat” fills de guàrdies civils l’endemà de l’1-0. Una campanya participada pel mateix partit de Cs i, especialment, pel seu líder Albert Rivera en reproduir un tuït amb els noms i fotografies d’aquells professors que havien aparegut en un indigne reportatge d’El Mundo amb uns titulars tan insultants com ara “Los nueve profesores de la infamia”. Demanaran ara perdó Cs, El Mundo i tots aquells altres qui, com Societat Civil Catalana o “Asamblea por una Escuela Bilingüe”, aprofitaren un cas aïllat com el del Palau, obviant el dret a la presumpció d’innocència dels professors, per arremetre contra tota l’escola catalana, acusant-la d’adoctrinament” i d’estar “al servei de l’independentisme” tal com va quedar palès en la manifestació que protagonitzaren el juny del 2018 sota el lema “Ni sectarismo ni adoctrinamiento. Por una escuela de todos” (Josep Vilà Batlle – Barcelona – El Punt Diari)

SABER CASTELLÀ MATA LA LLENGUA PRÒPIA.- L’ús és la sang d’una llengua. Duem uns 40 anys de normalització lingüística. S’han fet tones d’estudis i campanyes per promocionar el català. Tanmateix, no hi ha hagut cap any que l’ús no anés en retrocés. Les organitzacions defensores de la llengua, per no caure en el desànim, o perquè qui dia passa any empeny, enganyen presentant dades sobre el coneixement. Però no té res a veure coneixement amb ús. Finalment, l’últim estudi ja clama al cel i no han pogut maquillar-lo. L’ús ja baixa prop del 30%. Arribats fins aquí, les dades són de mort en pocs anys. Aleshores, què ha fallat? Jo crec que no ha fallat res. Algú és tan innocent com per pensar que l’Estat hispànic, acceptant l’autonomia, acceptant les lleis de fireta del Parlament, acceptant el bilingüisme, no s’assegurava la desaparició de la nostra llengua? Espanya porta segles treballant el nostre extermini. Creieu que la “transició” havia canviat aquesta inèrcia? L’estat castellà supremacista sap molt bé què vol dir bilingüisme: mort més o menys ràpida però acceptada del català. El castellà és un deure; el català, un dret. Us ho tradueixo? “En cristiano, coño!” Per contra, els catalans seguim acceptant la mort abraçant el bilingüisme. Volem caure bé. No volem ser titllats de nazis per aquells que ens exterminen dia a dia amb un supremacisme evident. Curiós? No, només que tenim la ment colonitzada. Ens tenen ben controlats. No som ni lliures internament. (Eduard Baró Guillamón – Agramunt – Diari El Segre) 

PERDRE BOUS I ESQUELLES.- Heus ací una dita que equival a perdre-ho tot. No voldria que cap lector pensés que m’he begut l’enteniment. Si més no pel fet que no fa ni 10 dies que hem encetat l’any i hom pugui entreveure’s que em deixo portar per tons pessimistes. Ben lluny del que penso. Essent realista en base a les notícies que llegeixo i a la percepció de l’entorn, dedueixo que hi ha molt desgavell arreu... Amb el greuge afegit que la pandèmia encara fa per emmerdar més la troca. És ací que vull carregar, de bell nou, contra la classe dirigent. Em pregunto si saben on tenen la mà dreta. O tal vegada tan sols es contemplen el seu melic. Altrament no entenc com fan les coses tan matusserament. I com s’envaneixen d’una gestió política, econòmica i social francament nefasta. Tant a Madrid com a ací. (Josep Ballbè Urrit – Lleida – Diari El Segre)

FER POLÍTICA.- Tothom fa política, és la grandesa de la democràcia. Quan un diari o periodista fa un editorial o un article d’opinió (de contingut polític o no), està fent política. Quan una associació veïnal, social o sindical surt al carrer a manifestar-se, s’està fent política. Totes les vagues, tinguin el contingut que tinguin, són una expressió i forma de fer política. Aquest que us escriu, expressant la seva opinió i des del seu concepte de societat civil, està fent política. Els amics de la Coordinadora de Marea Pensionista de les Terres de Lleida ho expressen molt bé, diuen que són apolítics perquè no recolzen cap partit polític, però que ells fan política. I és clar que sí! Quan proposen i defensen un model per a les pensions, estan fent política. Tota organització de la societat civil fa política. Sí, tothom fa política i malament aniríem si no fos així. (Jesús Garcia Boadella – Lleida – Diari El Segre)

divendres, 14 de gener de 2022

L’AIXECADA DE CAMISA DELS PRESSUPOSTOS

Aquesta és una mostra més de que, com us deia ahir, la nostra democràcia es de “mira’m i no em toquis”, i que la classe política en general quan governa, llevat de molt poques excepcions, arracona els principis que recull el llibre d’estil d’una democràcia autèntica, i actua des del fons d’un cert subconscient atàvic d’acord amb el manual carca i suat de les dictadures, només que embolicant-se els actors que representen la farsa amb vestits llampants i florejats, per dissimular. Però, ja se sap, encara que es vesteixi de seda, la mona mona es queda. L’aprovació dels pressupostos, que és considerada per tots els governs del món com la prova del cotó-fluix de la seva solvència i coherència a l’hora de posar en solfa els programes electorals, esdevenen l’enganyifa més vergonyosa si les partides d'aquests pressupostos es modifiquen sense cap escrúpol, per tapar forats segons les conveniències polítiques d’un moment donat, desviant descaradament recursos compromesos d’un costat a l’altre. Si féssiu una anàlisi de tots els pressupostos de l’Estat espanyol aprovats les darreres dues dècades comprovaríeu, per exemple, que la despesa destinada a Defensa sempre acaba amb una desviació a l’alça, alguns anys considerable i que els recursos destinats a partides per mantenir l'estat del benestar, es liquiden quasi sempre escapçats. I, sobretot, que la pedra que els governs es guarden a la faixa per quedar bé amb la vianda al plat quan negocien els pressupostos amb posat de no haver trencat mai cap plat, més de la meitat, i em quedo curt, de les inversions en obra pública o en projectes industrials o de recerca, es queden sense executar. I encara que els catalans tenim de l’Ebre cap avall fama de ploramiques, la veritat és que en aquest capítol dels incompliments crònics de les inversions compromeses solemnement, Catalunya any rere any la que se n’emporta la palma, o per dir-ho sense embuts, és l’ase dels cops. D'aquí ve que es fes popular aquell clam de Espanya ens roba.

 A la meva manera de veure, doncs, l’incompliment sistemàtic dels pressupostos, sobretot si tenim en compte que per aconseguir aprovar-los cada vot a favor el govern el regateja com els gitanos un dia de mercat, és una impresentable manca de formalitat. I que ningú em justifiqui com excusa, que durant aquest mercadeig de vots es tenen que fer tantes virgueries i papers de l’auca, per tenir tothom satisfet, que després costa d’anivellar la repartidora i tapar tantes boques de pidolaires del tall que ja es pensaven tenir a la cassola, perquè quan l’executiu central tenia majoria absoluta i elaborava els pressupostos al seu gust, sense que ningú li’n petés la basa, tampoc respectava les previsions de les partides, seguint la mateixa pauta d'increments o retallades explicada abans. Els retards en execucions d’obra pública pressupostada, pel que es refereix a Catalunya, són vertaderament aberrants.

Per aquesta raó, es pot parlar amb tota propietat d’aixecada de camisa històrica. I encara que els governs autonòmics, que tenen menys capacitat de maniobra a l’hora de fer els seus números, tampoc és que s’hi llueixin afinant la punteria. Però ja se sap, una cosa és el que es pressuposta i una altra el que es pot fer sobre la marxa, envistes dels imponderables del dia a dia. I com que qui té la paella pel mànec remena les cireres com li rota, ja està tot dit! I en època de pandèmia, ja ni us ho explico quantes garses es poden fer passar per perdius. Però els governs no sembla pas que els amoïni gaire que al final de cada exercici moltes partides desquadrin respecte de les previsions inicials; per la majoria d’executius, el que importa és que s’aprovi aviat el seu pressupost com sigui, si convé prometent l’oro i el moro per guanyar un aliat de conveniència. La consigna no escrita però respectada per tots els governs a l’hora d’aconseguir aprovar el seus pressupostos, és que qui anys passa amb el pressupost en dansa, legislatura que empeny i culs a qui se'ls hi assegura la poltrona una temporada més.

Tanmateix, avui que els pressupostos de l’Estat pengen d’un fil - perquè les crosses polítiques de Pedro Sánchez ja n’estan massa escamades dels seus estires i arronses estratègics, el president sembla anar tan sobrat d’optimisme que no crec li hagi passat pel cap que no se’ls acabi menjant tot sol amb patates; però, per si de cas, als que l’amenacen de fer el rebec i deixar-lo empantanegat els hi remena sobre el cap l’espantall de la por: “si em deixeu caure, penseu que si manen la dreta i els ultres, les passareu molt putes”. I com si fos un pare pedaç els hi recorda als que es fan el ronsa, la dita favorita dels pobres d’esperit, sense imaginació per almenys treure’s un conill de la màniga: “Penseu que sempre és millor un boig conegut, que un savi per conèixer”. I com que la por guarda la vinya, és molt possible que l’executiu se’n surti i tingui finalment pressupost.

Ara bé, des d’aleshores la cacera d’incompliments començarà la marxa enrere per inventariar enredades i compromisos fallits, per posar-los sobre la taula de negociació del proper pressupost, com un greuge previ. Però això també forma part de la cerimònia de la confusió política, i l’any vinent tornarà a engegar el mercat de Calaf, com si no hagués passat res; al cap i a la fi el món no s’enfonsa perquè els polítics no tinguin paraula i els pressupostos acabin sent paper mullat. I alguns dels que es trepitgen el morro fins i tot poden pensar que si l’execució d’algunes inversions s’han ajornat “per causes tècniques” i això molesta els catalans no ve d’aquí, “ja que aquests sempre es fan la víctima”. Els mateixos capsigranys que varen fer córrer fa temps, a tall d’acudit poca-solta, que els catalans només celebrem derrotes, quan amb tota la raó del món ens queixem pels incompliments fefaents de les execucions d’inversions que segons els pressupostos ens pertoquen, potser menystindran la queixa amb un altre estirabot llastimós: “a estos catalanes les gusta mucho llorar, pero bien cebados que se les ve”

dijous, 13 de gener de 2022

PER DISSIMULAR LA PUDOR DE LES CLOAQUES DE L’ESTAT, ALGUNS ES TAPEN EL NAS


Quantes vegades els periodistes no hauran començat un comentari polític, amb aquesta frase: “això que passa aquí seria intolerable en cap país democràtic”? Doncs ja veieu el pa que s’hi dona! Entre els 40 anys de dictadura i els 45 de transició pasterejada per canviar-ho tot sense canviar només que les aparences, aviat farà un segle que el nostre país “és diferent” de la majoris de països democràtics del nostre entorn. En temps de dictadura teníem una “democràcia orgànica” que ens avergonyia a uns quants, i avui en tenim una altra cada dia més descafeïnada democraticament, però de la qual un ampli establishment s’hi troba com peix a l’aigua, perquè d’una manera o altra els hi omple la menjadora, i en fanfarroneja com si haguéssim inventat la sopa d’all. El que passa és cada dos per tres els governants que es passegen pel món i es posen a vendre l’article, es troben que els interlocutors se’ls miren amb cara de compassió, i quan els hi giren l’esquena es peten de riure. I gairebé sempre que la jurisprudència espanyola es recorreguda a tribunals europeus per ciutadans que es consideren perjudicats, se n’emporta estirades d’orelles a cabassos. Què vol dir, tot plegat? Doncs que ni el currículum democràtic de que tant se n’enorgulleixen uns quants, ni el corpus legal són homologables un cop traspassats els Pirineus.

A l’estranger suposo que els hi xoca què hi pinta als emirats àrabs el “rei del mèrit”, com li diu un humorista al darrer cap d’Estat, i encara que per educació no treuen el tema a cap dels polítics que remenen la cua per Brussel·les perquè els permetin sortir a la foto oficial encara que les decisions ja se les troben totes preses, no en tinc cap dubte que les peripècies de l’hereu del règim franquista – va jurar el principis del Movimiento Nacional i, que jo sàpiga, mai se n’ha desdit ni donat explicacions -, són la riota de mig món. Oimés quan un parell d’amants li treuen els calçotets bruts a la finestra, i ni el seu fill, l’actual cap d’Estat, ni el govern, ni els diputats i senadors que es fan dir “constitucionalistes” perquè, en teoria, es volen fer passar per testaferros d'una Constitució que, també en teoria i mentre no es digui el contrari, és propietat de tots els ciutadans. I per si no havia caigut prou baixa la dignitat d’aquesta nació tan democràtica, que segons la patuleia de polítics del ventall constitucionalista pot donar-ne lliçons de tarannà democràtic a mig planeta, ara resulta que en seu judicial un antic comissari responsable de varis negociats a les cloaques de l’Estat, acusa al director del CNI – la central d’espionatge i de tan poca intel·ligència que sembla un esperpent del segle XIX – d’haver manipulat el cap dels musulmans de Ripoll per organitzar una perfomance terrorista per espantar els catalans emprenyats que volien la independència. Només “espantar”, va recalcar el comissari indigne; però resulta que com que els del CNI són uns matussers, el “sainet de la por” va acabar en tragèdia.

A qualsevol país democràtic el govern i tota la classe política no hagués esperat ni cinc minuts per desratitzar la cloaca de l’Estat; però, aquí aquestes coses no es fan així i es prefereix fer-se el desentès i mirar cap a una altra costat, tapant-se el nas. Potser inclús en algun cenacle s’estigui pensant declarar les cloaques una institució de l’Estat per blindar-les constitucionalment de qualsevol intent de bescantar-les. i així poder condemnar els que en facin befa amb quatre o cinc anys de cangrí, per injuries. I, mentre, a Europa es parteixen de riure comprovant com cada dia que passa, els exemplars “demòcrates espanyols” ensenyen més l’orella. Són tan dròpols que enlloc de remoure cel i terra per desmantellar les cloaques, el govern va i es retracta de la bona intenció de reformar el codi penal en relació a delictes tan decimonònics con la sedició o les injuries al rei. Per cert, donant pel sac els socis d’investidura amb qui varen pactar aquesta reforma, com a preu a pagar per la confiança que feien al senyor Sánchez. A més a més, surten amb aquest ciri trencat, quan han rebut de les institucions comunitàries recomanacions molt explícites de la necessitat d’adequar la legislació espanyola als temps moderns, perquè els de la santa Inquisició ja no estan de moda en cap país democràtic.

La democràcia espanyola, doncs, és tan peculiar que quan la classe política, inclosa la més devota de la Constitució, es passa per l’engonal obligacions tan sagrades, per preservar impol·luta la democràcia, com ara renovar quan reglamentàriament toca òrgans judicials o de fiscalització del propi Estat, respectant el principi de separació de jurisdiccions. I quan les cloaques fan més pudor que mai, resulta que fa més de dos anys que al govern no se li demanen comptes dels “fons reservats”, que, precisament són els que engreixen els cucs de les cloaques, perquè “ses senyories” honorables no es posen d’acord per renovar la Comissió parlamentària de control per saber què se’n fa dels “fons de rèptils”. Marededéu, quin país de pandereta!

 

dimecres, 12 de gener de 2022

ELS MIGRANTS QUE FAN NOSA A TOT ARREU (reflexió en dos temps) 2on.

 

Ahir dèiem que milers de persones han de deixar els seus territoris, per buscar-se la vida en un altre lloc. Darrera d’aquesta decisió tan transcendental s’amaguen gran quantitat de velles causes i una nova de trinca, el canvi climàtic, conseqüència de severes sequeres, d’aiguats devastadors, i d’altres fenòmens meteorològics extrems. El procés d’acollida dels migrants mai ha estat fàcil i moltes vegades ha esdevingut conflictiu, per diferents raons: racisme, tràfec de persones, delinqüència; però, sobretot, perquè molts dels destins idealitzats com ideals per acollir-los no poden atendre els seus propis pobres. En les èpoques en que la migració era benvinguda, els que l'acceptaven prioritzaven la perspectiva de mà d’obra barata i conjuntural, com si la integració dels forasters només es justifiqués per les necessitats de mercat; és a dir, mentre els forans ajudessin la continuïtat de les activitats econòmiques i el manteniment del sistema de pensions. Des d’aquesta perspectiva egoista, durant molt de temps els països acollidors han considerat la migració com la forma idònia d’obtenir el major rendiment amb els mínims costos i, en aquest sentit, es va arribar a seleccionar aquesta mà d’obra aplicant uns criteris en certa manera racistes que atribuïen major o menor conflictivitat potencial, en funció de la procedència ètnica dels migrants. El problema esdevingué quan moltes societats d’acollida seguint aquest patró – Alemanya en podria ser un paradigma -, descobriren de sobte que els migrants no eren només mà d’obra, sinó persones amb drets i necessitats.

En un determinat moment, les oenagés més sensibilitzades pel fenomen migratori van proposar de deixar de classificar com “migrants” les persones que es jugaven la vida, per exemple a la Mediterrània, i substituir la paraula per la de “refugiats”, considerant que la crisi migratòria si bé s’alimentava de fugitius de diferents guerres, un nombre cada vegada més significatiu només s’escapava de la misèria Per aquesta raó, opinaven que el concepte migrant ja no era vàlid per designar els que fugien de conflictes armats, guerres civil o persecucions religioses, com passava a Síria, l’Afganistan, l’Iraq, Eritrea o Somàlia, entre d’altres països. Potser fora més realista, varen pensar, qualificar com a “refugiats” tots els migrants que fugien compartint els mateixos itineraris i màfies, arriscant les seves vides a la recerca d’un futur millor. Els refugiats, contestaven els governs, són els que fugen d’algun tipus d’amenaça als seus països d’origen, si us plau per força. Però, replicaven les oenagés, els que fugen de la fam, no ho fan pas “voluntàriament”? I posaven un exemple pràctic: aquell migrant que va arribar a Líbia confiant en una millora de les seves condicions de vida en un país ric, del qual va haver de fugir cames ajudeu-me a causa de la violència armada per la guerra civil, no se l’ha de considerar un refugiat? Ja sé que es molt complicat tot plegat, però són molts els factors que condicionen la migració, des de pressions demogràfiques fins a inestabilitats polítiques, sense parlar de factors culturals, religiosos, històrics i ara ecològics. No s’ha de considerar tota aquesta gent com a refugiada, en general? En quina categoria s’haurien de classificar, doncs, les víctimes del tràfic il·legal de persones? I els nens que viatgen sols? I les dones que escapen de sistemes patriarcals que violen els drets humans cada dia?

Encara que sembli que la semàntica no té importància, l'etiqueta de “migrant” o de “refugiat” hom no le penja perquè sí, innocentment. ¿No serà que els governs prefereixen parlar de “migrants” amb la intenció de netejar-se preventivament la consciència de remordiments en passar de l’obligació de protegir-los i acollir-los si se’ls considerés refugiats, d’acord amb la responsabilitat internacional assumida en el marc dels drets de les persones? I tampoc m’ensumo que siguin innocents els adjectius “il·legal” i “clandestí”, que els populismes s’han tret de la màniga per criminalitzar els forasters, posant de relleu el fet d’entrar i romandre de manera irregular a un país. Aquesta connotació pejorativa i, fins i tot delictiva, s'ha posat de moda en els recents discursos dels polítics que s’entesten a parlar de migrants en comptes de refugiats. A Itàlia, l’ultradreta Lliga Nord només usa la paraula “clandestins”, per referir-se als migrants. A Polònia, prefereixen parlar d’il·legals, que en països una mica més primmirats substitueixen per “irregulars”, pensant que no sona tan malament. El Front Nacional francès ha encunyat un qualificatiu més sofisticat: “perill migratori”. I els de la NVA flamenca van més al gra, demanant pel broc gros la derogació del Conveni de Ginebra, en relació amb el dret d’asil.

En definitiva, que els migrants des de fa una colla d’anys sembla que fan nosa a tot arreu, i molts joves europeus s’apunten a moviments populistes que tenen en comú el menyspreu i l’expulsió dels forasters, atiant en molts de casos l’odi i la rancúnia. La tensa i perillosa crisi humanitària, migratòria i geopolítica que s’està congriant, sense anar més lluny a les portes d’Europa, posa de manifest amb alarma un risc que fa temps es veia a venir: la necessitat d’impedir com sigui l’entrada de migrants que Europa no té capacitat d’acollir, perquè cada país – inclús els més rics – tenen bosses de pobresa cròniques i molt preocupants, que no afecten només a forasters sinó també a molts nadius. Per aquesta raó la migració està mal vista pels governs, que fan tot el possible per posar-hi tants pals a les rodes com poden, barallant-se contínuament amb les oenagés meselles que atenen migrants abandonats a la seva sort a les fronteres o els rescaten de la mort segura en pateres mig enfonsades. El problema, però, és que ningú, ni els governs ni les oenagés, s’han plantejat de veritat com gestionar l’acollida de tanta gent, quan és evident no hi caben.

Perquè el que passa és que la solució per endreçar la migració no és que se'ls rebi amb els braços oberts, als refugiats; sinó que des de fa dècades aquesta crisi migratòria es veia a venir, i els govern no van moure un dit per evitar que la gent hagués de fugir de casa seva per força. Enlloc de finançar la reconstrucció, modernització i industrialització de les antigues colònies espoliades de les seves riqueses naturals, perquè la gent s'hi pogués continuar estant guanyant-se la vida, van preferir vendre als senyors de la guerra de cadascun d’aquests territoris independitzats de metròpolis que els havíem espremut tot el suc, les armes suficients per exterminar-se els uns als altres, en un conflicte de mai acabar. A la meva manera de veure, occident està pagant els errors de la seva miopia política. I, francament, no sé pas com ho arreglarem, per molta bona voluntat que uns quants hi posin. Entre d’altres coses perquè ja s’ha fet tard, i encara que hi hagués la voluntat de rectificar els vells errors, en cap moment ni des dels governs en particular. ni des de la Comissió Europea i encara menys des d’ONU, s’han dissenyat plans sostenibles per atendre com a persones els desesperats que fugen dels seus països, ni per garantir que no ho hagin de fer, aturant les guerres i els conflictes que toleren per liquidar els stoks de la industria armamentista. Tots aquests organismes, al contrari, estan encaparrat en buscar la manera d’estroncar l’allau de refugiats, amb cataplasmes. Fins quan serà possible barra’ls-hi el pas? Em sembla que ho tenim pelut, mentre en plena crisi es prefereix mirar cap a una altra banda, encomanant-se al principi del necis: qui dies passa anys empeny.

dimarts, 11 de gener de 2022

ELS MIGRANTS QUE FAN NOSA A TOT ARREU (reflexió en dos temps)

 

El tema de la migració fa temps centra els debats electorals en totes les democràcies occidentals. En Trump va guanyar la presidència amb la promesa d’aixecar un mur a la frontera amb Mèxic, en un programa antiimigració forassenyat, demagògic i supremacista, impossible d’aplicar com ja s’ha vist. I els britànics partidaris del Brexit van treure la pols al seu nacionalisme excloent i elitista com a bandera de la seva “independència” del jou de Brussel·les, precisament quan la britànica ha estat sempre una de les societats més multiculturals d’Europa. De cop i volta, els refugiats i els migrants ja no estan de moda enlloc i ja no fa goig penjar-se el cartell de “ciutat de portes obertes a tothom” o "santuari de refugiats", de que durant dècades fa fardar França. Ara bé, la qüestió de la migració és molt seriosa i pel que fa a Europa i al món occidental en general, es debat entre dues grans veritats difícils d’entomar i de conjuminar, sobretot si es va amb el lliri a la mà i no es mira una mica més enllà del nas. Una d’aquestes veritats la va definir fa dies el periodista Lluis Foix (una d’aquestes veus carregades de raó a les quals sovint em refereixo perquè no se’n fa gaire cas): “Què passaria - va escriure - si els estrangers que han arribat i s’han establert entre nosaltres en aquest segle se n’anessin de sobte? La crisi econòmica i social seria d’una magnitud molt superior a la del 2008 i a la del covid. Les feines que els forasters realitzen, els nadius no les volen, no les poden o no les saben fer”. I l’altra gran veritat que també cou i fa pensar, són testimonis com el del papa Francesc, que en tornar de Xipre i de Lesbos, va blasmar la indiferència europea, denunciant “el flux constant de migrants que malviuen en zones infectes a l’espera d’una oportunitat que no els hi arriba mai”. És ben cert que aquell mediterrani poètic al que cantava Serrat, s’ha convertit en un fred cementiri sense làpides.

Tanmateix, la tensió a la frontera entre Polònia i Bielorússia s’enquista a mesura que passen els dies i un nombre indeterminat de migrants, que podria fregar els quatre o cinc-mil, estan acampats de qualsevol manera davant una frontera polonesa blindada per l'exercit, com si fos la guerra. Durant l’any passat quasi trenta-mil persones van intentar creuar de manera il·legal de França cap a Anglaterra, pel canal de la Mànega. A Grècia, durant el mateix període de temps es van detectar uns divuit-mil migrants, també il·legals esclar, que van intentar colar-se cap Europa, i per l’Estret entre el nord de l’Àfrica i Espanya, van passar almenys uns vint-mil desesperats més. S’especula que el darrer any el volum de persones fugint dels seus llocs de residència habitual en tot el planeta pot arribar als vint milions, dels quals gairebé un terç hi deixen la pell pel camí cap a la terra promesa, sigui ofegats al mar, asfixiats per terra (recordeu els 39 vietnamites trobats morts en un camió a Essex el 2019) o estibats com bestioles en campaments improvisats prop de les fronteres que els separen de la llibertat: a Mèxic, a les portes del paradís USA; a Calais, enlluernats per les oportunitats que els esperen a la Gran Bretanya que lliga els gossos amb llonganisses; a Trípoli, en espera de qui els transporti pagant el gust i les ganes o al bosc Narewka de Polònia,.. I els traficants es fan rics oferint precàries rutes de fugida que no sempre acaben bé, i quan se'n surten, el paradís que troben resulta un forat de merda i frustració.

I no parlem dels migrants emmagatzemats en camps de retenció a Turquia o a Grècia (a la ahir turística illa de Lesbos), subvencionats els governs d'aquests països generosament pels europeus per evitar que una eixam de poca-roba del tercer món s’escampin i contaminin les tranquil·les i burgeses llars dels del primer món. De la mateixa manera que malgrat tots els recomptes de l’OMS, no sé si se'n traurà l'aigua clara del nombre de víctimes de la pandèmia (considerant que en el cas de l’anomenada grip espanyola de fa un segle els balanços definitius de víctimes hi ha un decalatge d’uns 50 milions de morts) dubto molt que pel que fa amb la tragèdia de la migració no acabi passant si fa o no fa el mateix, i que les dades de persones que hauran perdut la vida fugint de la fam o de l’odi polític, ètnic i religiós dels seus països d’origen, se sàpiga mai.

Ha plogut molt des que la cancellera Merkel, en ple esclat de la guerra de Síria, l’any 2015, va oferir aixopluc a més d’un milió de fugitius del convuls Orient, argumentant raons més pràctiques que no pas morals: “L’entrada de migrants - predicava - fomentarà la capacitat productiva de l’economia alemanya i ajudarà a corregir una corba demogràfica, amb índex de fertilitat en caiguda lliure”. Les mateixes raons “patriòtiques”, suposo. que el passat novembre el mateix govern Merkel en funcions va materialitzar el seu canvi radical d’opinió defensant, aferrissadament, el pla de Polònia de construir un mur a la seva frontera amb l’est, i es va oferir a donar-los un cop de mà als polonesos enviant forces policials per ajudar a aturar una nova allau migratòria. Després de fracassar estrepitosament en llurs polítiques d’acollida de migrants, els governs occidentals ja han aprés que quan es farda d’obrir de bat a bat les portes als refugiats polítics i als migrants econòmics, s’ha de donar resposta a tres preguntes bàsiques: com es legalitza als nouvinguts perquè s’integrin en el país d’acollida amb drets i deures? Com se’ls hi garanteix feina digna per guanyar-se la vida i no dependre ni de la delinqüència ni de la caritat? I, sobretot, com se'ls allotja quan no hi ha suficient reserva d’habitatge social? (Continuarà demà el segon temps d’aquesta reflexió).

dilluns, 10 de gener de 2022

POTSER JA N’HI HA PROU D’EMMARRANAR-SE EN UTOPIES ENLLOC D’ANAR PER FEINA

El govern diu que vol seguir “treballant” amb la CUP; però, alhora, aposta per “mantenir” la bona entesa amb els Comuns. Així ho afirma la consellera de la Presidència, Laura Vilagrà, en una entrevista on assegura que per part de l’executiu “no hi ha cap reserva” sobre aquesta qüestió. Doncs, francament, permeti’m, a mi no em sembla gens enraonat que a aquestes altures de la legislatura, encara s’estigui marejant la perdiu i no s’hagi entès d’una vegada per totes, que una cosa és especular i discutir la manera de “fer girar la truita” i una altra de molt diferent posar-se a governar. Perquè, a la meva manera de veure, mentre en aquest cony de país no hàgim aprés que una cosa és hissar la bandera dels ideals al balcó de casa i una altra de molt diferent administrar la cuina i encendre els fogons anem per mal camí. És a dir: una cosa és somiar truites i l’altra omplir els plats a taula cada dia perquè ningú de la família – ep!, ningú eh? – passi gana. I si ho voleu més clar i català, no me’n sé avenir que els polítics no s’hagin adonat d’una punyetera vegada que la majoria independentista del 52% no és suficient, ni aritmèticament ni democràtica, per fer girar la trui-ta. I que s’hi han d’esforçar una mica més per convèncer els que pensen diferent, en aquest sentit, de passar-se al seu bàndol la propera vegada que es consultin les urnes. I, sobretot, que la millor manera de fer proselitisme en favor de la seva causa, és demostrant que a part de fer volar coloms també saben governar bé i per a tothom.

Perdoneu que hi insisteixi en aquest, "per a tothom!". Perquè sigui qui sigui que vulgui guanyar-se el dret a prendre el pòndol de qualsevol país – en aquest cas parlem de Catalunya –, no pot fer-ho només pensant en les seves conveniències i dèries “oblidant-se” - no dic marginant ni menystenint, simplement no tenir-les en compte - les preferències i dèries dels que siguin d’un altre tarannà. I a hores d’ara, l’anomenada “majoria del 52%” ja hauria de tenir assumit que, com l’oli i l’aigua, les diferents “sensibilitats pràctiques i no pas utòpiques” que conviuen dintre aquest globus èpic, impossibiliten amb les seves intransigències partidistes una gestió de govern compartida i cohesionada, més enllà i segurament encara hi trobarien matisos, pel que es refereix a la llengua i al model polític. Les diferències polítiques entre els ex-convergents (haurà de passar més d’una generació per esborrar qualsevol vestigi dels seus orígens) i els republicans són exclusivament polítiques i, per desgràcia, també bastant embastardides per qüestions personals; en canvi, l’abisme que separa els cupaires i la resta dels integrants del paquet del 52%, són essencialment ideològiques, inclús en alguns casos “radicalment” ideològiques. I, per tant, pretendre “governar” el dia a dia del país, per molta bona voluntat que s’hi posi i fins i tot amb tanta èpica confitada amb que en un moment donat es vulgui untar la torrada, com diria un murri amic meu que sempre m’il·lumina quan no tinc les idees clares, és una utopia de l’alçada d’una casa de pagès, “més morta que els morts del cementiri”.
Al tanto, no pretenc pas repartir en aquesta pel·lícula el papers de bons i dolents, ni els de patriotes i botiflers; simplement intento posar els punts sobre les is, argumentat uns raonaments amb els quals penso, i no voldria pecar de petulant, molta gent si ho reflexiona bé podria estar-hi d’acord. Els anticapitalistes, en algu-nes de les estacions d’aquest llarg viatge cap a Itaca en companyia dels antisistema, no poden de cap de les maneres combregar plegats amb els que han mamat i creuen legítimament en doctrines econòmiques i socials tant diferents i oposades, com la llum i el dia. Per fer volar coloms o entretenir-se fent brindis al sol, passi; però, per governar un país ja són figues d’un altre paner. Com que escoltant veus carregades de raó i d’experiència no es va voler tocar de peus a terra quan es va engegar “el procés”, per la governabilitat del país la majoria guanyadora de les eleccions es va refiar de la complicitat de la minoria que havia quedat la darrera en la cursa electoral, qui sap si perquè s’entretingués, va ser possible que les entremaliadures d’aquesta canalla enviessin com si res a la paperera de la història, polítics carregats de moltes més raons i vots que ells; i es va permetre la bestiesa de declarar la independència, sense tenir assegurada la majoria al carrer i, sobretot, quan el més calent de la logística per triomfar en un envit tan important estava a l’aigüera. I, per acabar-ho d’adobar, menys enguany - que es va dir prou d’aquesta broma! - tots els pactes de govern varen anar-se’n en orris quan el soci en discòrdia boicotejava sistemàticament les credencials d’un govern democràtic, els pressupostos.
Per totes aquestes raons, a la meva manera de veure crec que la consellera repapieja quan insisteix en governar amb els socis de la investidura: perquè a més a més d’impossible, és un mal acudit. Això vol dir que la majoria pírrica del 52%, no serveix per res? No, és clar que no, serveix per mantenir les brases d’una il·lusió en espera que les circumstàncies siguin més consistents, democràticament parlant. I vol dir que els de la CUP són tòxics i mals catalans? I tant que no! Els de la CUP, mireu que us dic, en tota aquesta pel·lícula són els més honestos perquè no s’aparten del seu guió i no s’emmascaren darrera posats i gestos per fer-se simpàtics. Ells són com són i pareu de comptar. En canvi, els que no giren rodons són els que creuen que a la llarga domesticaran aquesta colla de rebecs i els faran passar per l’adreçador. Per favor, que es posin d’una vegada a governar per a tothom, i si per aconseguir-ho cal pactar puntualment amb representants d’altres sensibilitats polítiques, que no els caiguin els anyells per fer-ho, si d’aquesta manera poden encarrilar solucions per les preocupacions dels ciutadans. Avui mateix, si llegiu les portades dels diaris, resulta que es dona més importància als pronòstics electorals que no pas com el governs pensa resoldre els assumptes que de veritat interessen al poble que tan s’estimen. Què me’n digueu? Encara que a molts no us agradi la política, reflexionar-hi una mica no us farà mal.