DIARI D’UN CONFINAT (77è dia) – EL COMPTE DE LA LLETERA

Ja s’ha acabat la misèria! Amb la rifeta que diuen ens caurà d’Europa podrem tirar de beta una temporada, fins que ens refem i tornem a inflar el currículum, que això d’embotir currículums i pressupostos és la nostra especialitat: en sabem un munt d’èpater les bourgeois fardant de nous rics, amb miratges i jocs de mans. El problema és que aquests diners que en un suposar ens arribarien si s’aprovés, sense reserves, el projecte presentat per la presidenta de la Comissió europea – 77.000 milions d’euros a fons perdut i 66.000 manllevats a crèdit tou - tot just s’ha posat al bany maria i els fiadors de l’operació, els països rics del nord que en teoria haurien d’afluixar la mosca perquè van més forts d’armilla, no semblen pas estar-hi massa d’acord amb el pla de la senyora Úrsula Von der Leyen, que ha fet filigranes per quadrar la circumferència, prestant una morterada de diners als països del sud que són els que, històricament per una cosa o altra, sempre que toca el rebre i la ballen magra.

En David Sassoli, el president del Parlament Europeu, posant-se la bena abans de la ferida, com que es veu a venir que es ressuscitaran els vells retrets del nord ric i estalviador envers el sud amb fama de tenir les mans foradades i de estar-se hores caçant mosques enlloc de produir, ha dit que la Comunitat no es pot permetre ara encetar per enèsima vegada la polèmica sobre si els països frugals han de mantenir els països malgastadors, ja que recuperar-se tots junts de la rebolcada del Covid-19 ha d’ésser la prioritat, si no es vol que la UE se’n vagi a can Pistraus.

Però, és clar, només amb retòrica no convencerà tothom a rascar-se la butxaca a benefici d’inventari ja que el problema rau, precisament, en que el generós plantejament de la Comissió l’han de ratificar un per un els 27 actuals comparses de la comunitat, que després de l’espantada britànica cada cop s’assembla més a una olla de grills; de manera que, francament, pinten bastos. Per tant, especular i gairebé donar per feta la queixalada que se n’emportaria Espanya del pastís – i per analogia la torna que arreplegaria Catalunya -, no és altra cosa, ara per ara, que enredar-se en una quimera com aquella lletera de la faula o sigui, fer volar coloms. Per altra banda, tenint en compte a quan pujarà la factura de la reconstrucció d’un país que s’arrossega en calçotets, des de molt abans que esclatés la pandèmia, en aspectes tan essencials com la sanitat pública, l’ensenyament, la cultura, la política industrial i turística, l’administració de justícia, etcètera. – per no allargar més una llista vergonyant de dèficits estructurals -, tinc els meus dubtes de si, en cas que fos certa la rifeta, n’hi hauria prou per tapar tots els forats.

          A la meva manera de veure, doncs, com que crec que no vaig gaire lluny d’osques, és evident que per posar en marxa tots els projectes socials de que s’omplen la boca ministres d’allà i consellers d’aquí, només queda una sortida: fer una reforma fiscal de nassos per recaptar més impostos. A qui? Home, la resposta fàcil i un xic infantil que primer s'escoltaria, seria: als rics! Però la solució és molt complicada d’aplicar perquè, de tota la vida, els que disposen de diners i patrimonis a cabassos tenen a l’abast, aquí i arreu, unes trampes per eludir la fiscalitat que, per més vergonya, la majoria de les vegades són legals perquè els legisladors a sou de les oligarquies ja es varen ocupar de deixar dreceres i portes obertes per escaquejar-se de contribuir. Per aquesta raó la reforma fiscal hauria d’entomar, com a primer pas per teixir un programa de reconstrucció eficaç, erradicar – no simplement “perseguir”, perquè de persecucions que no arriben enlloc l’infern n’està ple -, el frau fiscal. Un informe de fa uns quants mesos dels inspectors d’Hisenda quantificava aquest llast per a la nostra economia en 95.000 milions d’euros. I no es tracta només d’aflorar l’economia submergida, que comparada amb l’evasió de capitals no és més que la xocolata del lloro. I per arrodonir la jugada, no estaria gens malament que la mateixa UE comencés donant exemple de sensatesa abolint el dumping fiscal europeu que tant perjudica a alguns dels seus estats membres: casualment, com sempre, els més pelacanyes.

LA MEVA MANERA DE VEURE tabrilde@blogspot.net   

NO ENS DEIXEM PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM.