“EN MEMÒRIA DE LA KAUTA” capítol segon

SEGON

            La sabateria dels Barceló era un dels comerços més arriats de la ciutat i un referent històric de llur prestigi comercial, en tant que capital de comarca. Però no obstant la solera de la botiga, malgrat un costós i irremeiable rentat de cara de la façana, i d’intentar dissimular l’avior de la xarona ornamentació de l’establiment, fou necessari reduir el personal a la meitat, ja que degut a la creixent i salvatge competència de noves sabateries que obrien portes sense tantes pretensions ni ínfules de grandesa, la nombrosa, selecta i durant molts anys monopolitzada clientela s’havia encongit considerablement des que van perdre la posició hegemònica, econòmica i comercialment parlant, resignant-se des de ja feia uns quants mesos a surar com tothom a empentes i rodolons, simplement com una més de la dotzena llarga de sabateries que malgrat no presumir de pedigrí, pujaven la persiana cada dematí amb idèntica il·lusió que ella, mirant de fidelitzar una parròquia pròpia. Mentre el coratge i els alifacs li ho van permetre, la senyora Isabel s’encarregava personalment de portar la caixa, entre d’altres raons perquè l’avi Florenciet li havia engargamellat de petita el mantra que la caixa registradora d’una botiga era el lloc emblemàtic, des del qual els amos es feien veure dirigint el rumb del negoci, com si es tractés del pont de comandament d’un vaixell.

      Encarregar-se de la caixa era per ella, doncs, un honor i una responsabilitat, sentiments dels quals n’estava orgullosa i gelosa alhora, precisament perquè es considerava l’única descendent, i qui sap si la darrera, dels autèntics Barceló. Subratllo expressament el qualificatiu “d’autèntic”, perquè un dels més grans desenganys de la seva vida era que si el seu nét decidís continuar el negoci - pregava a Déu que fos quan ella ja no ho pogués veure -, el seu historiat i noble llinatge, que proclamaven els dos enormes rètols penjats damunt de cada porta d’entrada a la botiga, de ben segur seria reemplaçat pel “Martínez” sense pena ni glòria del seu home, que Déu tingui a la seva glòria, que va aportar com a gairebé única dot al matrimoni. De manera que estic convençut que l’Andreuet no li donaria cap disgust si decidís guanyar-se la vida d’una altra manera que venent sabates, potser fen cas dels assenyats consells que li donava l’oncle Claudi, el seu cunyat, que dedicant-se a la política vivia com un rei. I és que encara que la botiga hagués de tancar portes per manca de continuïtat generacional, almenys cauria com els bons de les pel·lícules de l’oest que tant li agradaven, “amb les botes posades”; és a dir: amb els vells rètols dels Barceló estampits a la façana.

            Mal que li pesés al seu orgull i tossuderia, però, en cruspir-se l’euro la pesseta, el seu petit món se li va ensorrar, i solament llavors, a contracor, va resignar-se a deixar el timó del negoci en mans del seu fill, en Xavier Martínez Barceló, que no va trigar gaire a imposar de mica en mica les seves lleis, i després d’unes setmanes d’estira i arronsa, aconseguí delegar les sagrades funcions de responsable de la caixa en les mans de la seva mà dreta, una dependenta que ja feia mesos l’ajudava a portar els comptes d’amagat de sa mare. No obstant la demostrada competència professional de la nova caixera i de l’empatia com s’estava guanyant la parròquia, a la rellevada i degradada senyora Isabel aquella xiqueta rossa, eixerida i espavilada, mai li va acabar de fer el pes per la simple raó que la considerava una pocavergonya descarada, que li havia furtat a la família legítima l’indelegable privilegi de posar les mans al sancta sanctorum de la botiga; una prerrogativa que no devia ésser tan important per al seu fill; la prova és que se la va treure de sobre tan aviat com pogué, sense saber-li cap greu, renuncia que sempre més sa mare li retreia – vingués o no a tomb -, com una traïció a la família, confiant que de tan refregar-li pel nas, potser encara se’n penediria i faria marxa enrere.

Per aquesta raó i no per cap altra, va decidir que una vegada consumat el traspàs de poders al seu fill, el seu deure de lleialtat amb la família consistia en, mentre les cames no li fessin figa, sacrificar-se fent d’espelma al costat de la nova caixera, com si no tingués cap altra manera de passar figues, que en definitiva era a que es dedicada la major part de les tardes. I si feia campana els matins fou gràcies al doctor Fina, el metge de tota la vida a la capçalera dels Barceló, que convenientment alliçonat i previngut pel senyor Xavier sobre de quin peu calçava sa mare, la va convèncer de no matinar i d’estar-se al llit reposant fins a migdia, ni que no tingués son. “Si no sap què fer, resi!” – li va engaltar el metge tallant, inflexible, la protesta de la seva clienta més repatània

            El senyor Xavier, per tant, escoltava el rosari de retrets que destil·lava sa mare cada vespre, amb la mateixa absoluta indiferència que el doctor Fina atenia els planys de la pobra dona: com si sentís ploure. En canvi, l’Andreuet no se n’estava de postil·lar les queixes de l’àvia amb els escarnis barruts propis d’un adolescent llengut i desvergonyit, que tant se li’n donava si eren verdes o madures, car estava en l’edat de menjar-se el món després de pixar-se en tots els convencionalismes haguts i per haver; comportament d’escarat que suscitava immediatament la desaprovació general, per evitar que la pell fina de la senyora Isabel s’encetés, en sentir-se ridiculitzada i es fes venir un atac histèric dels seus.

La senyora Conxita, ben al contrari del seu home, era més astuta i almenys aparentava escoltar amb molta atenció totes les lamentacions i martingales que vomitava sa sogra; però, en realitat tenia el cap a una altra banda. A pesar que quan va contractar la Kauta li va deixar més clar que l’aigua des de bon principi que com a minyona seria amb ella i no amb sa sogra amb qui s’hauria d’entendre, la noia, que no era curta de gambals, procurava contrariar poc la mestressa vella, ja que prou escarmentada havia quedat amb l’enganxada que van tenir per culpa d’aquella tonteria del tractament; de manera que portava ben apresa la lliçó: no li convenia fer l’arquet a la mare de l’amo car sempre tindria les de perdre. D’altra banda, ja era prou espavilada per saber que quan a la casa on se servia hi havia tibantor entre els amos, era millor nedar i guardar la roba i no prendre partit per cap, tal com li aconsellaven les amigues que sabien el pa que s’hi donava fent de raspa. En qualsevol cas, i a més a més, no podia oblidar que en la seva condició d’estrangera sempre li quedava algun melic per lligar en quan a papers i permisos, fragilitat i indefensió que no li permetien d’ensenyar l’orella així com així.

            Tanmateix, la veritat sigui dita, és que tampoc se’n fiava un pèl del posat de gata maula que emprava la senyora Isabel quan se li dirigia, veient d’una hora lluny que buscava fer-la parlar més del compte per veure si se li escapava alguna indiscreció, sobretot en quan a la seva jove. Però, al marge d’aquestes petites i puntuals camàndules de la mestressa vella, la Kauta no en tenia pas cap queixa del tracte que rebia, en general, llevat pel que es referia a la paga, que considerava desproporcionadament raquítica fent com feia més hores que el rellotge, les quals estava convençuda que, a sobre, li pagaven per sota del que li pertocava per llei. No obstant aquest retret concret,  estava al cap del carrer que no li’n quedava d’altra que conformar-s’hi, tenint en compte que entre el jornal, la mitja dispesa i la propina que es treia rampinyant tot el podia quan anava al mercat a comprar el que li havien manat, podia anar tirant i fer bossa per saldar el deute contret amb son germà pel que es va gastar portant-la des del seu Safí natal, a Catalunya.

Sempre més li estaria agraïda a l’Ahmed, per haver-li estalviat les contrarietats i incomoditats amb que s’hagués trobat, fent la travessia entre el Marroc i la península estibada, com moltes altres criades que coneixia, de qualsevol manera i en condicions penoses a bord de perilloses i fràgils barcasses que s’omplien fins que a dalt no hi cabia ni una agulla, sense preocupar-se de la seguretat; com si els traginats fossin bestiar enlloc de persones humanes desesperades. El seu germà gran, en canvi, la va ajudar a creuar l’estret en Ferry, relativament resguardada a l’interior del compartiment camuflat darrera la cabina del conductor d’un camió, aprofitant per passar el control de duana quan feien guàrdia determinats policies complaents i suficientment untats com per estar disposats a fer-se l’orni.

No hi ha dubte que aquella ruta per fugir de la misèria era molt més cara, però el germà gran de la Kauta donava la impressió de guanyar-se tan bé la vida que no reparava en el preu de res, oimés si es tractava de fer-li favors o regals a sa germana; en conseqüència, se’n cuidava bé prou de no fer-li massa preguntes sobre com podia permetre’s els luxes i privilegis dels quals presumia sovint; ni tampoc gosava retreure-li que sent sa germana, encara que fos a pessics li fes tornar el que havia costat portar-la sana i estàlvia, atès que li permetia rescabalar-se del deute sense aclaparar-la gens amb terminis; al contrari del que escoltava que els hi passava a noies que es trobaven en circumstàncies semblants a la seva, i a les quals si s’endarrerien en els pagaments, els creditors les obligaven a arrodonir els ingressos fent hores extres en bordells que controlaven.

            A més a més, l’Ahmed també va avalar-la perquè li lloguessin un pis més confortable que el que es podia permetre amb el jornal que es treia com a criada dels Barceló, en un barri discret i tranquil de la ciutat, on podia viure tota sola sense necessitat de compartir les despeses amb d’altres immigrants rellogats. Això sí, de tant en tant li demanava petits favors a canvi, com ara que li guardés paquets durant uns quants dies, o que fes d’amfitriona una o dues nits a amics que estaven de pas. Favors que la Kauta, que mai se’n malfiaria d’ell, estava convençuda que el menys que podia fer per correspondre a la generositat del seu germà, era complaure’l en aquells petits serveis que li demanava, sense posar-li cap pega. D’altra banda, els amics que li enviava a fer parada i fonda al pis, eren tan discrets i ben educats que a penes la molestaven ni tampoc es feien notar dels veïns, que sempre estaven amb la mosca darrera l’orella, pendents de què feia o deixava de fer “la mora” del tercer primera. No obstant la Kauta, per la seva fesomia i per com sabia guarnir-se, podia perfectament passar per una xicota occidental, l’ús d’un discret mocador de cap quan sortia al carrer la delatava; però, encara que no era cap fanàtica religiosa no pensava renegar de llurs arrels ni creences a d’un gest tan ximple com tapar-se o no els cabells, sobretot per respecte a son germà, el qual sí que pel que feia a costums i tradicions era molt més primmirat que no pas ella.

            La Kauta va assegurar-se que fossin les deu del vespre ben repicades abans de donar-se per la pell; però en arribar a aquest punt va treure el peix del forn i es va asseure, completament desorientada i indefensa, en un dels incòmodes tamborets de la cuina. Què dimonis està passant? - es preguntava. Inclús va comprovar que el telèfon estigués ben endollat, ja que no podia entendre que ni l’amo ni la mestressa no haguessin trucat, sinó perquè no passés ànsia, que potser ni hi havien caigut que tenia sentiments i patia com tothom, almenys per donar-li instruccions o alguna explicació de la tardança.

Fou en el precís moment que va reconèixer que la imatge que reproduïa la pantalla del televisor era la del monument que s’alçava a la plaça de la cantonada, quan instintivament va apujar el volum de l’aparell, deduint de sobte quina podia ésser la probable causa del desgavell de la rutina domèstica que posava a proba la seva paciència: uns delinqüents havien atracat un comerç pels voltants de la Rambla i la policia, per empaitar-los, havia acordonat un perímetre de seguretat, destarotant la circulació d’aquella hora punta sense contemplacions. Llavors, se’n va anar corrents al balcó del menjador, que donava a la rambla, i sense necessitat de treure massa el cap a la barana va notar l’esgarrifós silenci, una mena de treva acústica que impactava precisament per no ser habitual en una hora quotidianament agitada degut a la quantitat d’autos que circulaven, plens de persones que volien arribar d’hora a casa per girar full de les obligacions i reposar amb la família. Era una calma cridanera, obstinada i un xic provocadora, esqueixada únicament pel gruny de la botzina d’algun conductor que no portava bé allò de quedar-se atrapat en un embús, oimés sense saber fins quan n’hi havia. Traient el cap discretament, la Kauta pogué tafanejar el carrer sense que la veiessin els veïns, en comprovar que des dels balcons i finestres dels edificis del davant també hi havia persones maneflejaven, qui sap si tan preocupades com ella, per fer-se’n una idea del considerable galimaties que s’havia muntat.