EM RENDEIXO, DEFINITIVAMENT!

Els que em seguiu al blog des de fa temps, recordareu que fa uns mesos vaig decidir baixar la persiana, després que la indiferència dels responsables de Facebook respecte a les meves denuncies d’assetjament va permetre que uns pirates informàtics envaïssin el blog; primer, molestant els lectors (una mitjana de 1.500 diaris segons els comptadors administrats per la pròpia xarxa social), interferint en els comentaris que publicaven els lectors de les reflexions i, després, bloquejant el meu compte amb tanta mala bava que quan vaig intentar recuperar-lo, seguint al peu de la lletra el protocol previst per Facebook per rehabilitar un compte, resulta que la contrasenya que m’havien d’enviar al meu telèfon, no la podia rebre mai perquè el número de telèfon que sortia per defecte – i que no tenia cap opció de modificar – no corresponia al meu mòbil sinó al d'un tal José Velasco, domiciliat a Miami, segons vaig esbrinar gràcies a un amic informàtic. Tots els informàtics que vaig consultar em varen assegurar que tenia mala peça al teler per rehabilitar el compte i que no era l’únic usuari que m’hi havia trobat en un atzucac com aquest.

Vaig deduir, llavors, que el problema podria ser que el blog – que vaig crear l’any 2011 sense cap ajuda i aprofitant les eines proporcionades gratuïtament per Facebook per vincular-ho al meu compte – potser havia crescut massa i que d'acord amb els protocols de Facebook no ho podia permetre, suposo perquè tot ho havia fet sense autorització explícita d’ells i, sobretot, sense paga’ls-hi res pel servei. Convençut de la meva indefensió i ja que la única alternativa que m’oferien els informàtics consistia en començar de zero o crear una pàgina web com Déu mana, vaig considerar que era massa complicat tècnicament per la meva edat i vaig preferir deixar-ho córrer.

No obstant aquesta primera resignada i potser precipitada renuncia, remenant vaig trobar la manera d’aprofitar l’estructura del blog que em permetia seguir publicant les meves reflexions diàries, malgrat en no poder-lo vincular amb cap compte en vigor, no podia intercanviar opinions amb els lectors ni saber qui era que em llegia. A més a més, ja no podien seguir-me a través del meu compte sinó entrant directament al blog. Però ja m'estava bé, si podia seguir publicant les reflexions. Ja en tenia prou per matar el cuc i així he anat tirant durant una temporada. Alguns lectors que havien trobat la manera de deixar-me un comentari, si bé jo no podia ni acusar-ne rebut, almenys rebia els seus comenaris. Però, des de fa un parell de setmanes ara ja ni tan sols puc saber qui escriu els comentaris perquè, de cop,són anònims. Enlloc de figurar-hi el nom ara resulta que Facebook em fa arribar aquests comentaris sota aquest epígraf: “un desconegut ha escrit...”. De manera que he dit: PROU! Ja ni m’interessa esbrinar l'origen i la raó de tot plegat. Em rendeixo, definitivament. Plego, i aquesta vegada per sempre. Qui m’hagi sabotejat aquest mitjà artesanal que m'havia engiponat per compartir reflexions com si encara escrigués en un diari, s’ha sortit amb la seva. Però, s’ha acabat! Només em sap greu per aquelles persones que em seguien, sense cap altra pretensió per part meva, com us he dit, que matar el cuc de periodista i escriptor, encara que sigui de tercera divisió, que porto dintre i al qual mai renunciaré. No cal que em contesteu res, tampoc ho podria llegir.

MALAMENT SI RENYEIXES AMB TU MATEIX

M’estic adonant, potser d’ençà que m’he fet gran i tinc més temps per fer barrila i badar, que massa gent sembla viure amargada, com si estigués de morros amb ella mateixa. Tanmateix, em preocupa que l’única semblança entre els que pateixen aquesta mena d’inestabilitat emocional és que un nombre significatiu – i al meu parer inquietant - dels que estan emprenyats amb ells mateixos fins no fa pas gaire figuraven, com si diguéssim, al cens de la classe mitjana que després de l’enèsima patacada econòmica va, francament, de capa caiguda camí de la depressió i de la dependència d’ansiolítics. Aquesta constatació em porta a arriscar una primera hipòtesi: ¿és possible que mentre aquesta gent creia tenir més o menys resolta la vida, no solien trobar temps per fer-se amics d’ells mateixos per aixoplugar-se en una vida interior ferma, per si de cas venien maldades i se sentien sols?  

I és que no entendre’s amb un mateix, no trobar un moment d’intimitat per mirar-se al mirall sense abaixar la vista en sentir-se decebuts per la realitat del pas inexorable del temps, quan s’està trist perquè totes ja no ponen pot portar a la desesperació o, el que és pitjor, a prendre decisions a la rampellada. Si hom no s’ha bastit una vida interior capaç de fer-li d’aixopluc quan pinten bastos. Conrear vida interior no vol pas dir ésser un introvertit egoista ni fer vida contemplativa; a la meva manera de veure, la definició més exacta de vida interior seria l’estat d’ànim que permet no avorrir-se encara que s’estigui més sol que la una, ni envejar res dels demés perquè hom percep l’autoestima a flor de pell. És a dir: que no necessita manllevar cap crossa per tirar endavant. Em temo que davant el panorama que tenim i el futur que ens espera en un món governat per impresentables hiperventilats, es miri cap on es miri, si no ens surt de la panxa la capacitat de reacció, la voluntat de tirar endavant i d’adaptar-nos a les noves circumstàncies el millor que es pugui, mala peça tindrem al teler. L’autoestima, tal com jo l’entenc, es basa en tenir una bona entesa i una bona opinió d’un mateix. El problema és que mantenir sempre un bon rotllo amb nosaltres mateixos no s’aprèn a cap escola, ni a cap església, ni vacunant-vos contra la misantropia. Només depèn de tenir força de voluntat i una bona reserva de principis i valors. Tingueu-ho en compte, perquè ens farà falta veient com cada dia, per una cosa o per una altra, l’ànima ens cau als peus.      

 

 

EUROPA I EL MÓN ENS MIREN, DE VERITAT?

 

En el transcurs de les manifestacions més o menys civilitzades que s’han succeït els darrers dies, sobretot a Madrid, s’han sentit un reguitzell de frases fetes tan peregrines i poc originals com aquestes: “Europa ens mira!” Cada vegada que en plena eufòria d’un assaig de revolta, els seus manxaires surten amb estirabots d’aquesta categoria, se m’acudeixen immediatament dues reflexions de pissarrí. La primera, els que repeteixen una i altra vegada aquesta cantarella de que Europa ens mira, saben exactament de què parlen i què estan insinuant?  O simplement, reciten com lloros allò que els va cridar l’atenció alguna vegada o que han aprés de memòria, a còpia de sentir-ho repetir als seus amos? La segona, estan segurs els que s’esgargamellen pel carrer fent afirmacions tan rotundes, que efectivament Europa o el món estan pendents de la cridòria que s’escolta als carrers i places espanyoles?

Jo diria que no siguem tan ingenus i carrinclons com per pensar que, en el suposat cas que Europa o el món ens mirressin, servís d’alguna cosa per resoldre les nostres batusses i renyines internes. Per molt que ens miressin, no esperem ni d’Europa, ni del món en general, cap gest d’empatia que vagi més enllà d’unes bones i diplomàtiques paraules. En part, perquè a tothom li fa mandra d’intervenir a casa dels altres, llevat que no sigui per treure’n alguna cosa de profit per emportar-se’n a casa seva o, qui sap si només per equilibrar la balança de les influencies estratègiques i polítiques. Si tota una ONU, el paradigma i garantia de la pau i de l’ordre mundial, no ha sabut o no ha pogut parar els genocidis que s’han produït només aquesta darrera meitat de segle a diferents indrets, sense anar més lluny en una Palestina massacrada cada vesprada sense misericòrdia ni proporcionalitat, creieu que a Europa li preocupa de veritat la qüestió de l’amnistia per als independentistes catalans?

Prou problemes interns tenen cadascun dels països europeus perquè els hi treguin la son les nostres picabaralles regionals. Fa encara no un any que França cremava cada cap de setmana pels quatre costats, segrestats els seus carrers per les violentes “armilles vermelles”. Tot el món s’ho mirava, però deixava que les brases s’apaguessin per si soles. Desenganyeu-vos-en: si els nostres problemes ens els ha de resoldre Europa, anem ben arreglats. O posem seny per conviure respectant-nos mútuament o tenim mala peça al teler. I, per cert, a Madrid que no tremolin tant per si els ultres encerclen el Congrés per escarnir i escagarrinar la democràcia. Fa sis anys, el Parlament català ja va viure l’experiència de que els diputats haguessin d’entrar-ne o sortir-ne – inclòs el president de la Generalitat – amb helicòpter i quasi d’amagatotis. I tot aquell espectacle vergonyós no va pas desvetllar la solidaritat del món, ni la d’Europa, ni menys la de Madrid. Curiositat i morbo potser sí, el que vulgueu; però poca cosa més. I en algunes latituds, ni aigua per apagar el foc van oferir.

 

EL LAW-FARE, UN FATAL ERROR ESTRATÈGIC

 

A ningú li agrada trencar plats bonics, però a vegades no queda més remei que fer-ho; sobretot des d’un blog que presumeix d’oferir als seus seguidors “reflexions netes de pols i de palla”. Em sembla que aquest compromís l’he mantingut escrupolosament des del primer dia, malgrat algunes vegades hagués estat millor que em fotés la llengua al cul, perquè opinar honestament de les coses no està gaire ben vist. Més aviat això d’escriure “sicut rajat”, es desaconsellat pels que viuen de nadar i guardar la roba. Però, em vanto que sempre he opinat sense embuts, per exemple, sobre l’anomenat “procés” – sobretot d’ençà de la conversió de l’Artur Mas a l’independentisme per despit als que l’havien llençat a la “paperera de la història” – i de la mateixa manera que la DUI la vaig considerar un error estratègic, avui també recalco que fer entrar amb calçador als pactes d’investidura la qüestió del LAW-FARE, ho considero no només una cagada estratègica sinó un altre error històric.

Perquè se m'entengui exactament què vull dir i que no m’agafin el rave per les fulles en una qüestió tan delicada, considero que si bé estava totalment justificat políticament i democràtica la convocatòria del referèndum d’autodeterminació de l’1 d’octubre – en vistes que el govern negava el dret dels ciutadans a votar què volien ser de grans -, trobo que el president Puigdemont es va passar de frenada en declarar unilateralment la independència, per desdir-se’n al cap de pocs segons, i sobreto en fer-se palès que en cas d’haver mantingut la declaració, per implementar-la el més calent estava a l’aigüera, començant per les infraestructures més elementals. En aquell moment tan greu, no es van escoltar els parers de gent entenimentada - veus carregades de raó, d'aquelles que es fan callar perquè molesten - algunes amb tanta experiència com la del lehendakari Urkullu, que varen desaconsellar al president de deixar-se arrossegar pel radicalisme. ¿S’hagués aplicat el 155 només per convocar un referèndum? Potser sí, perquè d’un Estat jacobí i cafre se’n pot esperar qualsevol disbaratr, però qui sap si la barroera intervenció de l’autonomia hagués estat més complicada d’explicar als socis europeus, només com a resposta a exercir el dret a votar.

En fi, ha plogut molt des de llavors encara que les seqüeles de la repressió no hagin afluixat gens. Precisament perquè tot plegat està molt tendre, a la meva manera de veure, malgrat l’amnistia estigués agafada amb pinces, sobretot en quan a l'abast dels serrells, podia perfectament tirar endavant per molts ulls de polls que se sentissin trepitjats, perquè estava justificada com a gest polític necessari per restaurar almenys una treva política i passablement estable entre Catalunya i Espanya. Si Junts simplement s’hagués adherit al pacte a que havien arribat els socialistes i podemistes amb ERC tres dies abans, la proposta d’amnistia potser hagués espernegat molt menys. Però en tensar una mica més la corda - per marcar exclusivament paquet els de Junts amb els seus cosins germans republicans - forçant una referència ambigua a comissions parlamentaries de control de possibles casos de LAW-FARE, em sembla que la varen vessar. Qualsevol pagès del meu poble sap des de temps reculats que no es pot matar tot el que és gras. Val més anar a poc a poc i fer bona lletra. Això vol dir que els greuges que insinua el LAW-FARE són imaginaris? Esclar que no! Tots tenim clar el què ha passat en matèria de repressió i d’escarni judicial al sobiranisme, però a la taula de negociació política segurament s’havia d’anar amb més compte, murrieria i pragmatisme. Fins i tot, era aceptable guardar-se algun roc a la faixa per més endavant en comptes d'abocar tot el sac de cop. Ho sento si he trencat plats bonics, però si no ho dic rebento!  I la raó de ser d’aquest blog ja no tindria cap sentit.

SORT QUE EN VIDAL-QUADRAS NO LA VA DINYAR...

 

Sí, perquè si enlloc de sobreviure a l’atemptat n’hagués estat víctima, avui tindríem muntat un sidral de ca l’ample, justament a les poques hores de tot l’enrenou mediàtic a l'entorn del pacte Puigdemont-Sanchez, fent safareig de les especulacions més esperpèntiques i malintencionades que van començar a circular. Només cal repassar el matiner tuït d’una de les “castanyeres” més peculiars de la política espanyola, la indescriptible saltimbanqui ideològica Rosa Diez, acusant directament a Sanchez i al PSOE i, de resquitllada al pacte de l’amnistia, de ser-ne una mena de pares intel·lectuals. Però, per sort, el senyor Vidal-Quadras no hi va deixar la pell ni va perdre el coneixement, i en un gest que l’honra, ates el delicat moment en que es van produir els fets, va dirigir les perquisicions de la policia envers una pista inesperada: un sicari pagat pel règim dels aiatol·làs, que havia declarat persona non grata a l’ex-vicepresident del Parlament Europeu perquè durant el seu mandat havia denunciat Iran com un país no gaire amic dels drets humans, sobretot pel que fa a les dones. Per altra banda, els al·legats al tirotejat s’han referit a que la primera campanya electoral de Vox va nodrir-se de generoses aportacions – via Vidal-Quadras, un dels fundadors del partit d’ultradreta – munyides per un agraït Comitè d’opositors als aiatol·làs.

Si aquesta pista es confirmés, les altres especulacions no tindrien cap sentit i, per tant, no servirien per escalfar els carrers una mica més. Fixeu-vos, doncs, com n’és de temerari i irresponsable atiar conflictes sensibles amb apel·lacions i proclames animant la gent a sortir al carrer a fer gresca “per puto patriotisme”. Enmig d’un ambient tan reescalfat, qualsevol incident casual pot convertir-se en el misto que cali un foc terrible. I és que quan en comptes de ciutadans exercint el seu legítim dret de manifestar-se i protestar, el carrer s’omple de massa incontrolada, que encaputxada o a cara descoberta proclama el seu fastigós supremacisme excloent i totalitari, de la marca que sigui, pinten bastos. Quan aquestes masses incontrolades resulta que són justificades inclús estan acomboiades en les seves trapacèries antisistema o incíviques. per polítics de partits parlamentaris, amics meus això es símptoma no de que el país (o la pàtria) es trenca, sinó de que el sistema democràtic que tan costa de bastir - i que mai quedarà perfecte del tot, precisament perquè s’han de lligar tants de melics i la perfecció és impossible - està en risc de fer-se miques. Sé que s’hauria d’impedir aquest fracàs democràtic, però, francament, no sé pas com. Ara sí: d’una cosa n’estic convençut, és que només emprant la força pública i estomacant tot el que convingui els més radicals de la xerinola, no aconseguirem pas que sortint de matinada arcs de sant martí de la pau. La pau que és conseqüència de buscar la convivència, només pot aconseguir-se a base de “posar seny” tots plegats. Per desgràcia, em sembla que molts dels dirigents polítics, socials i de l’establishment en general i d'arreu del món, el dia que a l'escola s’explicava aquesta assignatura – de posar seny – varen fer campana.

I ARA QUÈ? JA TINDREM PAU, TRANQUIL.LITAT I ANIREM PER FEINA?

 

Doncs em sembla que val més que no hi comptem gaire, sinó més aviat tot el contrari: la societat està massa tibada, crispada i dividida com per esperar-ne cap miracle dels pactes de govern que avui o demà, si no surt algun estirabot de darrera hora, es signaran. Si prospera la investidura del senyor Sanchez - no oblidem que el recolzament parlamentari serà d’una fragilitat matemàtica extrema – la legislatura no transcorrerà per un camí de flors i violes sinó que, més aviat, serà un camí minat que obligarà el govern a caminar amb els ulls ben oberts per a no entrebancar-se amb les cancalletes que, com si ho estigués veient, li pararan des dels que s'hi oposen obertament fins els mateixos companys de viatge que s’ha buscat el president per a no deixar el poder. Tenint en compte, sobretot, que més d’un d'aquests aliats de conveniència li ha fet la gara-gara posant-preu als seus vots i tapant-se el nas. Quan durarà la lleialtat al pare carbasser que ha accedit a quasibé tot el que se li ha demanat, sense estar-ne segur de que ho podria o li deixarien complir?

Si algú es pensa que demà passat els amnistiats ja seran a casa seva i s’haurà fet capmàs de totes les imputacions que els hi penjaven del cap, ja se’n pot desenganyar. La cosa va per llarg i s’haurà de tenir molta paciència i estoiticisme per entomar les guitzes que arribaran de tot arreu, inclús d’allà on menys es pensa, qui sap si inclús des dels simpatitzants d'alguna de les branques de l'independentisme dividit. I per què la feina feta durant aquests dies ha fet tan poca llevada? Doncs, a la meva manera de veure i me n’he cansat de repetir-ho en infinitat de reflexions, perquè per no s'ha enraonat tranquil.lament enlloc de bramar, perquè enlloc de fer amics a tota costa s’ha prioritzat la bronca i la mala cara. Sobretot, perquè no s’ha sabut, no s’ha pogut o no s’han volgut compartir les greuges mútues de cada part envers l’altra, amb arguments entenedors i planers, amb ànim distés i manca de crispació. I el problema no ve d’abans d’ahir, sinó que s'arrossega de lluny. I no només el problema rau en no saber escoltar, a vegades també en té la culpa no escarrassar-se en fer pedagogia suficient. Millor que les meves previsions estiguin equivocades, que per la part que em toca ho celebraré de tot cor.         

 

 

 

 

QUI PEGA PRIMER, COPEJA DUES VEGADES

 

En època del president Bush i de les hostilitats amb Saddam Husein l’administració nord-americana va congriar una estratègia més vella que l’anar a peu: atacar preventivament l’enemic en potència per evitar ésser atacat primer. És a dir, per evitar una agressió teòrica d’un Estat o d’un individu, la teràpia preventiva consistia en bordar com un gos foll per agafar l’adversari en potència, amb els pixats al ventre. No obstant aquesta murrieria perversa, com a conseqüència d’aplicar aquesta política d’autodefensa preventiva pocs conflictes es va estalviar el món i, en canvi, un reguitzell de víctimes innecessàries varen quedar escampades arreu. Els americans justificaven aquesta política amb un simple refrany: “qui pega primer, pega dues vegades”. I tot creient-s'ho, es quedaren tan amples com tots els sàtrapes i totalitaris que en el transcurs de la història universal varen atacar ensenyar les dents per curar-se en salut.

M'hi han fet pensar en tot plegat, les noticies que els darrers dies ens fastiguejen des de tots els informatius nacionals. No posaré exemples forans, per a no  posar-me de més mala llet constatant el cretinisme que ha fet perdre la xaveta a les classes dirigents, llevat de comptades excepcions per confirmar la regla generals. Com és prou conegut, a casa nostra els líders de la dreta extrema o hiperventilada fan crides als ciutadans perquè omplin places i carrers per clamar contra una amnistia, quin contingut concret i abast exacte desconeixen perquè encara s’estan lligant melics; a més a més, uns quants jutges i magistrats amb símptomes d'haver-se begut l'enteniment, inclòs el consell del poder judicial, han anticipat "preventivament" sentències contra d’una proposta de llei “non nata”; i per arrodonir-ho, patums encarcarades i tronades de l’església catòlica s'han despenjat amb terribles anatemes desqualificant un projecte d’amnistia que no s’han llegit, perquè de moment no s’ha fet públic... I un llarg repertori de opinadors de més o menys renom o prestigi, també han gosat de fer temeraris judicis de valor sobre quelcom que no ha transcendit encara a l’opinió publica. Tot plegat forma part, doncs, d'una fastigosa conxorxa de moviments de defensa preventius, "per si de cas".

El problema és que alguns dels que animen, estimulen i provoquen aquestes protestes “preventives”, no controlen el que diuen i les seves paraules, sovint xopes d’histèria i d'odi fan efecte perniciós sobre les persones que se les escolten, que no sempre saben separar el blat de la palla sinó que només falta que algú els apunti un misto al cul perquè es disparin com un coet. Els líders dels partits polítics i uns quants dirigents d’aquest calaix de sastre que anomenem “societat civil”, no mesuren les desbarrades que deixen anar en moments tan delicats i trastornats com els que es viuen darrerament. Haurien d’esser més conscients de la responsabilitat en que incorren si es deixen temptar pel sectarisme. La indignació popular, que por ésser legítima, en quan s’escapa de les mans dels que la manipulen i degenera en odi com ara, porta conseqüències inesperades. Suposo que no desitjades, però imprevisibles. Tanmateix, quan tota aquesta parafernàlia que es fa “preventivament”, per si de cas passa allò que diuen pot passar, potser voldrà dir que els polítics que tenim, del primer al darrer que abonin o no comdemnin sense embuts la violència i l'insult, no ens els mereixem els ciutadans que només volem viure en pau, dignament com a persones humanes i no com  a ninots de pim-pam-pum.        

 

QUAN LA CONFIANÇA FA FÀSTIC, BONA NIT CARGOL

 

Moltes relacions d’amistat, polítiques, professionals o de parella, se’n van en orris per culpa de malentesos d’allò més ximple. En la majoria de vegades, com a conseqüència d’una manca de franquesa en la relació i, també esclar, a la poca paciència i voluntat per esbrinar aquells maleits “m’han dit que havies dit”, abans no et facin una bola al païdor, provocant un entortolligament de budells difícil de gestionar. En general, els malentesos no aclarits immediatament, que és quan toca de desobstruir les tergiversacions si entre les parts hi ha un mínim de confiança mútua, són el virus que estronca i ofega infinitat de connexions més o menys ben intencionades i sinceres, fins que algú no les emmetzina escampant zitzània a tort i a dret, sense cap fonament honest. Pareu atenció que qualsevol vincle, lligam, harmonia, festeig o complicitat – incloses les coalicions de partits polítics per repartir-se el poder plegades – si no es basen en la confiança dels uns envers els altres, sense mirades de reüll ni suspicàcies malaltisses – tard o d’hora van de mal borràs. La franquesa i la claredat han de ser tant més fermes i decidides com sigui d’important l’empresa o la fal·lera que duguin entre mans; ja que cap compromís, entesa o com li vulgueu dir pot sobreviure quan la confiança entre les persones que hi intervenen fa fàstic. I això no només passa en tots els nivells socials, també ho sent el poble que es desenganya de qui i de com se’l governa.

A la meva manera, doncs, cal una mínima dosi d’empatia i de bon rotllo entre les persones, tant perquè un negoci comercial o una relació sentimental no facin figa com perquè els pactes polítics entre interlocutors de diferents ganyes arrelin. En aquest darrer exemple, sobretot és important i gairebé imprescindible que l’interès general de les persones passi per davant de qualsevulla altra conveniència, si no es vol que la relació acabi com el rosari de l’aurora. A la història hi podem trobar grapats de testimonis de que, inclús pactes d’Estat entre països no gaire amics, varen reeixir gràcies a que els intermediaris tenien una bona relació personal. Per tant, no tenir mandra per dissipar els núvols dels malentesos, és fonamental per cantar victòria. I allò de que qui diu les veritats perd les amistats és, al meu parer, una entelèquia inventada i explotada pels que abonen la tesi de que, en matèria de relacions humanes, dona més bon resultat l’ambigüitat calculada que no pas desfer els equívocs a les beceroles, abans no creixin i empudeguin tot el que toquen.  

 

 

PARLEM DE SOLIDARITAT?

 

Al meu parer, hi ha massa practicants d’una mena de solidaritat com si diguéssim de conveniència o d’aparador; i això passa perquè alguns confonen el “colze amb colze” amb els menys compromesos i, segons com es miri més gratificants i productius, “copets a l’espatlla”. Hi ha qui es planteja, també, la col·laboració en un acte solidari com si es tractés de participar en una representació en la qual el públic – això sí, quan més nombrós i encaterinat millor - aplaudeixi bocabadat el seu altruista gest. Finalment, hi ha qui, en definitiva, s’ha convertit en un professional, no dic de mala fe però tampoc desinteressat del tot, de la solidaritat en abstracte. I és que, encara que costi de creure, hi ha qui viu i nodreix la seva autoestima de predicar als altres com s’haurien d’estimar i ajudar amb tothom. La llàstima és que bastants d’aquests que donen tants de bons consells dient-te que has de fer, en general poc donen exemple  explicant exactament com es comporten ells.

Tanmateix, en aquest escenari de la solidaritat n’hi ha uns – d’actors - entre il·luminats i romàntics encartonats, que es miren això d’ésser solidari com si fos una mena de joc de la repartidora. Els coneixereu perquè sovint surten amb ciris trencats, venent utopies a cabassos o fent volar coloms a cada cantonada, a benefici d’inventari. N’estic segur que la majoria s’ho creuen el què prediquen convençuts, no pas enganyats malgrat a vegades ho sembli; més aviat diria que bastants pertanyen a la colla dels que no toquen gaire de peus a terra i que tenen molta terra a l’Habana. Però, almenys, no em fan tant de fàstic com aquells que prediquen allò que no creuen, amb tota la barra del món. Als que confonen solidaritat amb repartidora de vals de compra o petits lots, francament jo només els hi retrec una cosa: que no hagin aprés que la primera condició de la solidaritat ben entesa, consisteix en “donar” sense esperar “rebre” res a canvi. I que una conversa té a vegades tant o més valor que un donatiu. Què voleu que us digui? Trobo a faltar aquella vella bona costum – segur que els progres la titllarien de “carca” o potser de quelcom pitjor – de fer una bona obra cada dia. Si cal, al primer que passi o pari la mà.     

CALEN MÉS EDUCADORS QUE ESCARCELLERS

 

Tots els problemes de la societat tenen arrels enfonsades en masses conductes rutinàries, d’aquelles d’anar passant com es pugui que demà serà un altre dia i el darrer ja tancarà la porta. Per desgràcia, massa sovint els que haurien de prendre les decisions adequades per estroncar d’arrel, per exemple, la delinqüència reincident i crònica, sembla que cada vegada es dediquen més a esporgar les branques que fan nosa dels arbres ja desenvolupats, en comptes de regenerar les arrels malaltes o de trinxar les podrides. I és que quan es generalitza sobre la inseguretat ciutadana, no es para massa atenció en que la delinqüència del dia de demà la incuben els rampells d’incivisme d’avui. Tanmateix, no es vol considerar com a causa probable del càncer de la delinqüència formal el fet que quasi dos milions i escaig d’adolescents, en edat de formar-se com a persones de profit i pujar tan drets com els ciutadans que l’establishment voldria, no disposen de les condicions ambientals indispensables per arrelar sense vicis ni malformacions: ambients familiars estructurats, perspectives d'un lloc de treball estable, remunerats dignament, per independitzar-se en una vivenda on realitzar-se com a famílies, i tenir temps lliure per a les seves aficions o, inclús, per col·laborar amb la societat en actes solidaris.

Si aquestes mínimes condicions on consolidar un projecte de vida engrescador i segur no fossin aprofitades, llavors sí que els rebecs podrien considerar-se delinqüents, sense cap mena de consideracions ni atenuants, i castigar-les amb tota severitat. I no em sortiu amb el ciri trencat de que és demagògic atribuir a la manca de feina i de caliu familiar la culpa de la delinqüència. Quedi clar, no defenso en cap cas que aquests factors negatius justifiquin viure al marge de les normes de convivència, però no podem fer veure que no la condicionin. I molt, a la meva manera de veure! ¿Quan deu fer que aquells a qui jo sovint em refereixo com a “persones carregades de raó”, sovint obligades a callar per l'establishment panxacontent, advertien dramàticament que mancaven recursos a manta per construir centres de rehabilitació amb cara i ulls dedicats a drogoaddictes, aprenents de pispes o inadaptats en general? Uns centres de rehabilitació que no fossin simplement presons o penitenciaries. Però, ca!, mentre els polítics es barallen per bajanades enlloc d'aturar la compra d'armament inutil i criminal, no troben temps ni voluntat per dotar de diners suficients per reconvertir les presons i també alguns hospitals psiquiatrics en uns establiments eficients, que servissin, més enllà de per purgar un delicte o marginar un malalt del cap, per recuperar les persones recloses com autèntics ciutadans amb tots els seus drets i obligacions, enlloc de consentir que els temps en presó serveixi per “fer màsters” en delinqüència criminal. Potser els polítics que pretenen eliminar l'incivisme i la delinqüència a mastegots, s’haurien de plantejar si a les presons que tenim no falten bastants més educadors preparats en rehabilitació en comptes d’escarcellers ensinistrats només per reprimir rebequeries i trampejar la dependència d'una professió que cada vegada els hi repugna més. Em temo que pel mal cap d'una classe política entretinguda i preocupada només en els seus interessos corporatius, que enlloc de posar fil a l’agulla als problemes socials de fons i que realment preocupen al poble, acumulem unes quantes generacions perdudes i gairebé irrecuperables de persones, perquè de les arrels del problema social que hi ha al darrera ningú se n’ha preocupat. I no par-lo dels centres d'insersió d'adolescents immigrants que són una vergonya colossal i una bomba de rellotgeria que qualsevol dia ens esclatarà sota el cul, mentre els polítics continuaran discutint pel sexe dels àngels.      

 

EL MEU SEMBLAR I EL TEU ENTENDRE

 

Vatua l’olla! El meu mestre d’història a l’Institut, ens ho repetia sovint: “no en fareu ni cinc de calaix anant pel món pegant crits de peixatera! I és que no es pot posar el crit al cel perquè m’hagin dit o perquè he sentit a dir. La gent que puja a comprar al mercat només l’interessa si els productes són frescos i si el preu va a missa. Perquè la gent ja en té prou de la cançó enfadosa que s’escolta a cada cantonada, sense esforçar-se massa per parar l’orella, marejant la perdiu entre “el meu semblar i el teu entendre”. A la gent assenyada, quan li sembla que les coses no rutllen prou bé pels seus interessos, malgrat el que diguin els governants com passa ara que tot ho pinten de color de rosa, li agradaria saber com succeïa en temps no tan reculats, quins són els “passos necessaris” a fer per sortir-se’n d’atzucacs tan quotidians, per exemple, com la carestia de la vida, la basarda pel canvi climàtic que noten entre el galimaties d’una temperatura que s’ha tornat boja i unes borrasques cada cop més freqüents i revolucionades i la sensació de fragilitat i impotència davant l’incivisme i la delinqüència juvenil. Fins que la bona gent se’n cansarà de tanta martingala i, àdhuc els mansos i creients que mai solen rondinar - fillets de Déu! - quan s’enfilin per les parets veient que no arriben a fi de mes perquè tot costa un ull de la cara i només treballant honestament no es pot arraconar res, no hi haurà qui els pari.

De fel, l’amo del bar on vaig a prendre’m un tallat quan surto a passejar, s’ha entestat a fer-nos saber a la clientela i als passavolants, que els polítics són uns mals xinats que li estan xuclant el pa i la sal amb impostos i mandangues i que, per tant, ja tenen ordres d’anar a fer punyetes. “Que no t’adones que a aquests pocavergonyes se’ls veu el llautó d’una hora lluny?” – em diu, mentre em posa la llet i afegeix unes “gotes” de rom, de propina. Com que a la gent atabalada pels impostos i per les pujades de preus de tot, sobretot quan té més raó que un sant, val més que no li trenqueu la girada, al cafeter li vaig contestar per peteneres, em sembla que amb un ciri trencat. Ho dic pel seu posat en escoltar-me. “No et pensis, xato – li vaig dir - tots tenim els nostres maldecaps. I les nostres manies, també. La meva, encara que et sembli una bestiesa, són els gats negres. Sempre que m’entrebanco amb un gat negre me’n passa alguna de grossa. No falla mai! I si vos que t’ho digui, cada dia em sembla que volten més gats negres”. “El moment és d’una fragilitat trencadissa” – fica cullerada a la conversa entre el cafeter i jo, una senyora de mitja edat a la seva parella, mentre s’escalfaven amb un cafè amb llet. “Cal esperar i veure-les venir” – li respon la parella amb la resignació i el seny propi de qui porta bastó. De les caminades, ja el tinc clissat i cada vegada que ens creuem li voldria preguntar si el bastó el fa servir per necessitat o perquè sí. Tanmateix, d’ençà de la pandèmia tot caminant m’han cridat l’atenció que els coneguts de certa edat amb qui em topo canvien la fesomia d’un dia per altre: a uns els hi ha sortit cabells blancs, a d’altres se’ls hi han posat a sobre deu anys més i em temo que molts bastons també en són una seqüela de l’ensulsiada que passem. Ben mirat, però, em sembla positiu que malgrat tot hom recorri al bastó abans de fotre’s de lloros.  

 

QUE BÉ, NO? TOTS CONTENTS AMB ELS CROMOS ACONSEGUITS...

 

En qualsevol aspecte de la vida – social, empresarial, polític o inclús familiar – resultaria increïble el miracle de que a tothom li hagués complagut el repartiment de càrrecs, de responsabilitats, de prebendes, de poder o les deixes d'una herència. Costa molt d’acontentar tothom, tant que els mediadors especialitzats en buscar enteses de compromís o de conveniència, més o menys enrevessades, ho consideren una missió impossible o un encàrrec enverinat. Doncs, vet-aquí que tenim un manefla president de govern, aficionat a disfressar-se de pare carbasser, que és capaç de fer possible el prodigi de fer content tothom; fins i tot a aquells amb qui es maleïen mútuament els ossos fins abans d’ahir. Jo no sé si aquest fenomen l’hauríem de classificar com exemple de taumaturgia o de tafureria, francament. Tant li fa si després de repartir cromos a tort i a dret, tothom es queda content. Però, espero que els encantats beneficiaris d'aquesta repartidora tan generosa no acabin al final de l'obra, contents i enganyats. Perquè els sorpresos testimonis muts d’aquesta meravellosa representació d'un bon rotllo tan sorprenent de cop i volta, ja no estem per orgues ni per jocs de mans.

Tanmateix, no puc amagar que allò que més m’escama és que el pare carbasser de la meva història hagi estat tan esplèndid repartint cromos, que no ha volgut que ningú dels que li anaven al darrera, oferint-se a “investir-lo” com a rei del mambo si els ajudava a completar llurs col.leccions particulars amb els cromos que els hi faltaven,  se n'anessin amb les mans buides. I, sobretot, que no fes mala ganya quan s'adonava que els acaparadors de cromos mai en tenien prou per garantir-li el suport imprescindible per seguir tallant el bacallà. Pel que s'ha anat colant of de record sobre el mètode de treball de la “repartidora”, allò que em costa més d'empassar és que cromos tradicionalment al sarrò del pare carbasser, els quals fins fa quatre dies semblava inversemblant que canviessin d'amo, ara després de l'intercanvi de cromos per vots, els que han fet tots els papers de l'auca per aconseguir-los els exhibeixen com a trofeus. I, per tant, aquesta renuncia sobtada del pare carbasser a la seva gasiveria tradicional, en tant que dipositari i administrador dels cobejats cromos, a la meva manera de veure i suposo que de molts que tampoc tenen pa a l’ull, no s’explicaria si no fos per les presses, l’ànsia i el deler de comprar al preu que sigui el carai de passaport (investidura) per seguir remenant les cireres, amorrant encara que sigui per pèls els seus contrincants.

Jo no sé si aconseguir aquests cromos – “jo tants com tu o més, elis, elis!” - ho relataran els protagonistes d'aquest sainet en sengles rodes de premsa anunciades per aquesta tarda, com una victòria tot mirant-se de reull perque cap despunti per damunt de l'altre. Tampoc sé, si els ha fet suar molt o poc convèncer un pare carbasser atuït i massa predisposat a afluixar la mosca sense mirar gaire prim. Per aquesta raó em preocupa que d'aquí a quatre dies aquests cromos que han arreplegat acabin sent poc més que paper mullat. Però no me’n féu cas, que darrerament estic una mica pessimista i no he paït que, de cop i volta, esdevingui tanta alegria a casa dels pobres un cop beneïda pel pare carbasser. Em fa patir que la festa i l’eufòria duri només de Nadal a sant Esteve, el temps d'anar a cobrar com deien els paletes maldestres. Per aquesta raó no em puc treure del cap aquell advertiment del senyor Pla, del qual us parlava ahir: “que no ens deixem fotre!” Però jo encara vaig més lluny: que creien-nos tan llestos, acabem fotent-nos els cromos els uns als altres per ser qui en tingui més a les mans i fardar davant la parròquia d'haver guanyat la partida. Em temo tant que tot plegat acabi com una altra victòria pírrica, en una borratxera d'utopia.

 

 

LA GUERRA D’UCRAÏNA COM SI JA NO HI FOS

 

Ja tenim sort de que un clau en tregui un altre: avui les garrotades dels jueus als palestins han desplaçat de la rabiosa actualitat les garrotades dels russos al país ucraïnès. Com va passar amb d’altres conflictes, que ens amargaven els àpats fent-nos la murga encapçalant tots els noticiaris, quan els tancs soviètics varen envair les cases dels veïns simplement perquè eren massa amics dels europeus. Avui he tingut la curiositat de mirar les primeres planes de la premsa més influent del país i mentre en cap se’n recorden dels ucraïnesos no hi falta una referència més o menys destacada, però que no pots passar de llarg, sobre la salvatjada de que són víctima els palestins.

I se m’ha acudit repassar les portades dels diaris de mig món – ara gràcies a internet i a l’aplicació adequada pots xafardejar arreu – comprovant que la tendència informativa és pràcticament idèntica. Tampoc hauria de resultar-nos tan estrany aquest fenomen que veiem cada dia des de casa estant, amb problemes domèstics o petites malalties: un nou maldecap treu l’anterior. Sovint un fort refredat et fa oblidar el mal de genoll que et preocupava ahir; sort en tenim de que les preocupacions no ens aclaparin totes a l’hora sinó que es dosifiquin quasi per inèrcia.

 Per desgràcia des de fa anys, pràcticament des que les noticies no viatgen al bec de coloms i que quan algú fa un pet a l’altra cap de món no triga gens a sentir-se arreu, la immediatesa de la noticia nova de trinca esborra dels titulars les notícies “velles” d’abans d’ahir. Potser és que s’està tan acostumat a que hi hagi garrotades a tort i a dret que, encara que no s’oblidin les velles, les noves acaparen tot l’aparador. La llàstima seria que al mateix temps i per aquesta regla de tres tan estúpida com insensible, les víctimes de les guerres acabessin soles i oblidades empassant-se la seva desgràcia.