Com recordareu vaig deixar d’escriure el
blog durant quatre mesos i no tenia intenció de tornar-hi, però davant d’un fet
imprevist tan extraordinari com assistir en primera fila als desenvolupament
d’una pandèmia, vaig decidir reprendre les reflexions, més que res com a
autodefensa intel·lectual i, també, per ajudar amb el meu petit gra de sorra a
pujar la moral dels que em llegissin, en uns moments tan incerts com
angoixants. He complert aquest repte publicant durant seixanta-nou dies
ininterromputs les meves impressions, des de la meva manera de veure, sobre què
ens estava passant; però, a partir de demà que ja enfilarem els setanta dies de
confinament i ha començat la desescalada descafeïnada m’ho agafaré més amb
calma i no escriure cada dia, o potser sí, vés a saber; dependrà de les ganes o
de la necessitat que en tingui de dir la meva. Però, com sempre he fet en els
vuit anys i escaig que us he donat la pallissa, procuraré que les meves
reflexions sempre siguin honestes i netes i polides de pols i de palla.
Reflexionar per obligació no sempre ajuda a aclarir les idees, sobretot quan
hom comença a estar-ne tip de veure com s’està descontrolant la desescalada per
la manca de lideratge dels governants, i de com les relacions polítiques
s’estan espatllant a marxes forçades, quan hauria de ser a l’inrevés si ens en
volem sortir del problema que ens ha caigut a sobre.
La darrera vegada que vaig baixar la persiana del blog
ho vaig fer perquè me n’havia afartat de ser testimoni impotent de com el
procés sobiranista havia anat degenerant cap a un camí sense sortida, per culpa
de la tossuderia, al meu entendre malaltissa, d’un grapat de polítics mesells
entestats en fer entrar els claus per la cabota, i de la repressió
desproporcionada d'un Estat jacobí, impropi del segle XXI, malgrat les
advertències de tants homes plens de raó, d’una i altra banda, que es feren
callar injustament. Avui frenaré una mica el ritme perquè em sento tant o més
decebut que llavors, primer, de com la classe política ha gestionat miserablement
la crisi sanitària, prioritzant els interessos de partit a les necessitats de
les persones i, en segon lloc, per com aquests mateixos polítics, enlloc
d’agafar-se de bracet per llepar-se entre tots plegats les ferides i emprendre
la reconstrucció del país, s’insulten, s’escarneixen, es traeixen, es bescanten
i es denuncien als tribunals, mentre als carrers cada dia s’hi veu més gent
fent cua a les portes dels bancs d’aliments. Em fan fàstic tant els polítics
que no ho fan millor perquè malgrat ésser ineptes són uns creguts, com els que
atien la confrontació i l’odi des les mateixes bancades parlamentàries o
burxant llur parròquia perquè s’esbravi fent soroll per les cantonades. Haver
de blasmar cada dia de la porqueria que arrossega pel carrer gent que
s’embolica amb la bandera que sigui, arriba a desanimar. I confesso que estic
cansat, perquè ja no sóc de la primera volada i tants desenganys fan forat a
l'estat d'ànim. I no només per l’espectacle que donen els polítics, sinó també
per l’absoluta manca de valors cívics d’una part de la ciutadania que fa de la
rebequeria compulsiva la seva croada. Les imatges d’ahir a platges catalanes i
basques plenes de gent que no respectava cap de les mesures de precaució
recomanades perquè no es propagui el virus i ens doni un altre disgust,
sobretot no mantenint la distància física. Feien pena de veure. En resum, que
m’ho prendre amb més calma, però no plego; haureu d’anar suportant les meves
reflexions, però sense lligar-me a escriure-les cada dia, en principi. En tot
cas, no me n’aniré a la francesa, llevat que el virus m’atrapés, que faré tots
els possibles perquè no sigui. A reveure, doncs, tant pot ser demà, com demà
passat o com d’aquí a una setmana. Però com deia la cançó, sempre ho faré a la
meva manera!
A LA MEVA MANERA
DE VEURE tabrilde@blogspot.net
NO ENS DEIXEM
PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada