Francament,
el desconfinament o la desescalada no desperta gran entusiasme perquè hi ha
massa incerteses que ens pengen del cap, com una espasa de Damocles; i el
pitjor és que ni des de la comunitat científica ni des de la classe política s’està
a l’altura de les circumstàncies, per injectar confiança a la població en dosis
creïbles, presidides pel sentit comú. I no em refereixo només a Catalunya ni a
Espanya, en particular, sinó al trist panorama que s’està veien per tot arreu i
que defineix molt bé aquella expressió de mirar-s’ho tot pel forat d’un ral. Des
de la mateixa OMS, que no acaba d’aclarir-se fins al punt que algunes de les seves
decisions comencen a ser contestades des de dintre mateix de l’organització,
fins als governs de països que tradicionalment es posaven ràpidament al davant
de les iniciatives per impedir que cap carro se n’anés pel camí del pedregar i
que avui es fan l’orni desfullant la margarida de salut o economia. Del que plora
la criatura és de que no dona la sensació que aquests països capdavanters tinguin
avui un discurs potent, coherent i, sobretot, lúcid, per engrescar una població
pansida, capmoixa i molt espantada encara que ho vulgui dissimular fent brindis
al sol. A la meva manera de veure, abunda massa fullaraca dialèctica i pelica eixorca
que, a aquestes altures de la pel·lícula de terror en que fem de comparses si
us plau per força, no tranquil·litza gens. La majoria de ciutadans estan
realment acollonits immersos en una realitat que sembla ciència ficció i que no
es poden prendre a la fresca perquè estan empantanegats al vell mig d’un sidral
on els morts no paren, la vida quotidiana a les ciutats ha quedat paraplègica, als
aeroports no s’enlairen avions i centenars de milers de persones s’han quedat
sense saber com es guanyaran la vida d’ara endavant.
Fa
dies que demano en va que els que haurien de liderar aquesta autèntica guerra biològica
reaccionin assenyadament, amb contundència i unanimitat d’una punyetera vegada,
tocant de peus a terra i traient-se la son de les orelles. Ara no toca pensar
en claus electorals ni en com amorrar el partit adversari, perquè el problema
que ens crema les mans transcendeix les misèries polítiques locals. No es
tracta simplement de salvar els mobles prometent l’oro i el moro per no perdre
el control del poder, sinó guanyar-se el dret a manar i dirigir fent propostes
amb cara i ulls, però sobretot sostenibles. Cap de la majoria de promeses que
es fan d’avui per demà s’aguanten per enlloc mentre la incertesa sobre quines
seran les rebolcades del maleit microbi, faci inviable qualsevol previsió de
futur presa unilateralment per una assemblea mundial enemistada, dividida i caïnita.
Si no se’ls hi hagués girat el cervell a gairebé tots els dirigents que no
acaben de saber-se la lliçó d’estadistes, ja haurien emprés l’única solució possible
per guanyar aquesta guerra: posar-se tothom a disposició amb humilitat, solidaritat
i renunciant al protagonisme, per empènyer cap amunt el carro que se’ns estimba.
No me’n sé avenir que uns quants pinxos de taberna que volen menjar-s’ho tot,
no s’adonin de la mala peça que aquesta generació tenim al teler.
Cada
dia esmorzem amb notícies esperpèntiques i rocambolesques, que posen de
manifest fins a quin punt la classe política és capaç de parir estirabots en només
24 hores, perquè l’espectacle dels disbarats no afluixi. Ahir, per exemple, es
va constituir al Congreso, enmig d’un guirigall de paraules gruixudes i desqualificacions,
la Comissió per a la Reconstrucció que, en teoria, ha de consensuar el full de
ruta perquè el país no surti de la crisi en coma profund. ¿Però, quin consens
volen aconseguir dient-se el nom del porc i mirant-se de reüll abans de
posar-se a treballar? Per altra banda, aquesta escandalosa anomalia autonòmica que
és Madrid, sent el segon territori on el coronavirus ha fet més estralls i
encara continua amb el cap ben dret, pretén que Sanitat li autoritzi que dilluns
la població estreni la fase 1 de la desescalada, en contra de l’opinió de la seva
Directora General de Salut que encara no s’ha begut l’enteniment i ha preferit dimitir.
¿Com poden pretendre una bestiesa tan colossal, només per marcar paquet
partidista els seus dirigents? A tall d’acudit, el president de la Comunitat de
Castellà-Lleó, que és un dels que s’ha posat les mans al cap, ha dit que mai es
pensava haver de reconèixer a Quim Torra sensatesa, en comparació amb aquesta estrafolària
presidenta madrilenya. Per cert, un dels socis en el govern d’aquesta autonomia
de pandereta combrega amb les ideologies ultres mundials que ahir negaven els camps d’extermini
nazi i avui, als EE.UU. i al Brasil sobretot, es rifen la pandèmia i atien la
seva parròquia perquè surti al carrer a exigir el desconfinament total. Tanmateix,
els del PP que ahir negaven recolzament al govern per perllongar l’estat d’alarma,
són els mateixos que si estiguessin al poder li reclamarien en les mateixes
circumstàncies suport al PSOE, per patriotisme. ¿Com podem dormir tranquils amb
tota aquesta colla de d’arreplegats hiperventilats remenant les cireres del món?
A LA MEVA MANERA
DE VEURE tabrilde@blogspot.net
NO ENS DEIXEM
PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada