divendres, 30 de gener del 2015

UN VENT MOLT FORT (relat)

                         (Després de la ventolera d’anit, un relat que  té el vent
                          de protagonista pot ser adient. Espero que us agradi)

         Es deu haver aixecat vent, perquè la finestra de la cuina s’ha tancat de calbot i m’ha desvetllat. Mentre m’esforço per recuperar en va un son esquerp, d’aquells tan emprenyadors que no es deixen convèncer per cap tracamanya, em retruny a les temples l’evocació empegueïda d’una nit semblant, ja fa la tira d’anys, al mas dels avis. És un record que m’ha sorprès, encara després de tant de temps com ha transcorregut, per la seva precisió i minuciositat. Trasbalsat com estic pel sobtat desvetllament i per la desacostumada fressa d’un vent que aquí, a Barcelona, no sol bufar mai tan esvalotat, és com si revisqués des de l’àtic del poble Nou estant, aquelles meues primeres escaramusses amb les rufagades.

           Durant una llarga temporada, he de confessar-ho, em va inquietar l’experiència d’una nit en especial al mas dels avis; però a còpia d’emmagatzemar noves vivències ja havia endreçat aquell malson tan amoïnador al calaix dels records caducats. Fins avui, és clar, que ha reviscolat com si li haguessin donat corda o hagués eixorivit d’una bursada subconscient del rebost atapeït d’olors, de sorolls, de sentiments i de percepcions de la meva infantesa, on es devia haver esgarriat. No me’n puc estar de llevar-me i desempolsegar de les teranyines el que recordo d’aquella nit tan particular; ja que potser nomes posant-ho per escrit me’n desempallegaré per sempre.

              La tramuntana feia un rebombori de ca l’ample. Redéu com bufava! En pondre’s el sol encès i flamejant impropi d’un dia de tardor més aviat pansit, aquell temporal tan bèstia que s’apropava amenaçador va donar la primera guitza d’advertiment aixecant una polseguera colossal que arrossegava, vés a saber des d’on, rebolcant-la pels carrers del poble com una folla grenyuda i mal prenyada. Després foren les branques dels arbres, les quals podia espiar des de la finestreta de la cuina, les que varen vinclar-se malsofertes, forçades a obrir-se de cames per deixar passar, entremig de les seves masegades cuixes, l’embat irresistible dels espeternecs emesos per dotzenes d’esperits turmentats, que precedien la glopada.

             Els carrers estrets del poble, a les afores del qual tenien el mas els avis, reptaven el vent a inflar més encara la seva formidable manxa, i els primers arpegis d’una mena de concert salvatge, executat  per una orquestra de fantasmes o de fills del diable, espetegaven contra els murs de les cases que li feien nosa en la seva cursa desenfrenada, com ho feia contra l’escullera del port, de tant en tant, alguna barca mal amarrada que es quedava a la deriva, a mercè del temporal. Finalment, el terrabastall prengué el caràcter patètic i torbador d’una bravata. I és que el corsecat i gasiu mestral, segons els romanços a la vora del foc que m’explicava la baba, quan es desploma histèric i enfuriat,  serralada avall, no és un vent desbocat qualsevol, sinó que s’ha transformat en tramuntana, la germanastre dels huracans.

            Aquella nit, com tantes d’altres durant les meves periòdiques estades al mas, havent sopat vaig pujar a les golfes per passar-hi la nit, trascolant fantasies acompanyat dels fantasmes familiars dels quals m’havia fet amic. Al mas m’hi passava, de petit, llargues temporades perquè em calia fer cures d’aigua de mar, que m’havien receptat els metges, per mirar de desempallegar-me d’una emprenyadora malaltia de la pell, la qual, per cert, aquelles periòdiques remullades en salobre només van servir-me per alleugerir-la i dissimular els efectes més pocs estètics; però encara em martiritza i m’estigmatitza una recaiguda de tant en tant. El meu jaç preferit en el magatzem de mals endreços en que s’havia convertit el sostremort de la masia, me l’havia engiponat en un d’aquells antics llits de canonge, molt alt i atrotinat, que devia venir de l’època dels besavis, o potser de temps més reculats i tot. Vaig reemplaçar-li el seu matalàs resclosit per una màrfega en bon estat, farcida de tabissot de blat de moro que, al ajaçar-m’hi, escarritxava d’una manera tan sensual que em feia venir esgarrifances de voluptuositat, baldament no tenia edat per entendre una sensació tan complicada i, simplement, m’agradava perquè m’hi feia sentir bé. En rebolcar-m’hi aquella nit ventosa que no em deixava enganxar el son, vaig notar com la pell se’m posava de gallina al percebre les fortes manxades filtrant-se xisclant per entre les teules i l’encavallada, just damunt del meu caparró d’infant compulsivament bellugadís i intrigat per tot el que no entenia. Us juro que aquella escandalera m’esgarrifava tant com, a l’ensems, em seduïa.

         Els udols del vent arrancaven de lluny i podia notar com la ventolera s’anava apropant a passes de gegant, esclafint en un sinistre espetec contra el primer obstacle que l’entrebancava, rebotant d’un costat a l’altre dels carrers estrets, ressonant  com espetegava l’escopeta de l’avi quan em portava a caçar llebres o perdius. Resguardat dessota dos o tres flassades, em regirava inquiet al llit, esmorteint els escarritxos de la màrfega en esforçant-me a passar desapercebut perquè no em descobrís espiant-lo aquell vent enfollit, i m’estripés de cap a peus. No obstant que el barbull no arronsava, la tramuntana de veritat no va treure el geni fins ben entrada la nit, posant a prova la resistència de la teulada i de les parets del mas; de matinada, en canvi, sota un cel net i brillant com una patena, seguia xiulant i bramant, però menys rabiüda i enfellonida. I és que quan el temperi era més intens, el vent semblava talment un gegant esbravant-se fent una marraneria de criatura malcriada.

         Jo no vaig saber-ho fins a mig matí, però quan anit tot just s’havia fet fosc, es veu que a la paret del soto dels Casadevall hi varen estampir a trets d’escopeta de caça el cos d’un foraster, que ningú sabia d’on havia sortit. La finca dels Casadevall, que com si diguéssim eren els peixos grossos del poble, tocava a la propietat més modesta des avis, partionades les terres de cadascun per l’anomenat rec del mal pas.

       - "Han degut matar-lo galifardeus arravatats pel vent i, també, amb algun trago de més, ja que qui ho hagi fet no ha pas mirat prim, el Déu que el pela! L’han ben cosit a trets, a aquell paio!" - vaig escoltar com es desfogava l’avi, a la cuina, mentre feia una queixalada bo i dret, encès com una metxa.

         I la baba que se l’escoltava atenta, entre cullerada i cullerada de la sopa de farigola que era el seu esmorzar de tota la vida, fos el dia que fos i fes fred o calor, li va replicar: – "No sabria pas dir-t’ho, però mira què penso: i si el mort d’aquesta nit tingués res a veure amb aquella dona que fa dos mesos van estossar amb tanta sanya, deixant-la mig morta a tocar de la creu de terme? Oi que tampoc no se n’ha sabut res més des d’allavonces?"

        - "Prou que podria ser, però no crec pas que en Gori hi estigui embolicat, si és el que m’estàs bufant a l’orella, que ja et veig a venir. Malgrat que les que sempre garleu més del compte vàreu fer córrer la brama que aquella dona estava embolicada amb el seu hereu i que qui li havia donat la pallissa era l’antic manso, jo no me l’he pas creguda mai aquesta xerrameca".

      - "Déu me’n guardi d’aixecar falsos testimonis o engreixar xafarderies!" – va ficar-hi una altra vegada cullerada la baba, que era molt fantasiosa; això sí que ho tenia i potser jo li he heretat aquest capteniment -, "però si fos veritat que el paio que han mort avui, tingués quelcom a veure amb aquella mossa, et faria pensar una mica, oi?"

      - "Reconec que tot plegat està una mica enterbolit, però el que no té volta de fulla és que qui li ha endegat els trets no és pas un gàngster de les quimbambes, sinó algú que para més a prop, fixat si no que, per passar comptes ha fet servir una eina de les nostres, una escopeta de caça. I ja veig a venir que els del tricorni no trigaran a passar revista a totes les que tenim els del poble, si més no per justificar que fan alguna cosa".

       - "Recony, només faltaria això, que a sobre sospitessin d’algú d’aquí!" – va remugar la bava.

        Escoltant aquells comentaris dels avis, vaig preguntar-me si l’enrabiada del vent, sobretot després de mitja nit, no hi tindria alguna cosa a veure amb el miserable assassinat de que parlaven i que tanta poca gràcia els hi feia. De manera que ja mai més vaig poder treure’m del cap la teoria que les emprenyades del vent, sempre tenien quelcom a veure amb malifetes dels homes, tan misterioses com la d’aquella nit. Potser sí que només fos una criaturada de les meves, no dic pas que no; ja que quan era petit i, sobretot, posseït per l’ambient propici a fer-te castells de tot que es respirava al mas, ja que en aquella època tot em semblava enigmàtic i misteriós. Però ja us ben asseguro que quan sento bufar fort el vent durant la nit, em recargolo sota el llençol per fer-me passar les esgarrifances, preguntant-me què o qui l’haurà fet enfurismar aquesta vegada i desitjant se’n penedeixi aviat, perquè el vent pugui descansar.

            Havent dinat, la tramuntana anà clarament de baixa i el sol escalfava prou, entre ratxa i ratxa, com per animar-me a sortir a fer un tomb per la platja. Desafiant les últimes espernegades d’un vendaval a la baixa, em vaig posar a caminar en direcció a la tamariua, amb el propòsit de refugiar-me en un racó arrecerat del qual m’havia apropiat perquè era ideal per resguardar-m’hi els dies rúfols, amb l’esperança que alguna vegada m’hi acompanyés la meva amiga Baldufa, sense que en Narcís s’hi fiqués pel mig, fent d’espelma. Malgrat us sembli que vull fardar, calia coratge a la meva edat per passejar vora el mar un dia de forta tramuntana, tot i que ja anés de capa caiguda. l és que el vent, esvarant-se a estones, encara tenia prou esma per escombrar els corriols aixecant remolins que es retorçaven, removent a la desesperada menudes brusques que, si badaves, se’t ficaven a l’ull, esmunyint-se per entre les parpelles entrellucades. Jo caminava de reculons, tal com m’havia ensenyat l’avi que s’havia de fer quan bufava vent fort, deixant-me empènyer suaument, refiant-me’n de la seva complicitat d’amic perquè no em fes caure, malgrat de tant en tant em manyegués l’esquena amb un capgirell enjogassat, i em fes trontollar. En travessar per davant del soto de l’Armandet, ho recordo com si fos ara mateix, una lloca creuà l’era cloquejant com una esperitada. L’airot li havia arremangat el plomatge i ella, que potser fos la darrera gallina pudibunda de l’espècie, buscava tota esvalotada l’aixopluc del corral.

         Encabat d’arribar al meu refugi de la platja, em vaig ajaçar damunt la sorra i m’hi vaig quedar embadalit, mirant un cel enllustrat de blau, despullat de pèl a pèl de núvols, sense que ni una migranya de boira m’enterbolís la vista. Mentrestant, per damunt del meu cap, sentia el vent esbufegar amunt i avall, com una fera engabiada, que s’anava amansint. Emparat darrera la panxa d’una barcassa desballestada damunt l’arena des de qui sap quant, no m’arribava ni el més lleuger buf d’aire. Això d’estar tombat sense fer res, amanyagat per un sol de camí cap a la posta, i escoltant els darrers compassos d’una fabulosa simfonia venteguera, dirigida per una batuta misteriosa i arravatada, és quelcom que quan hi penso encara m’esborrona i m’omple d’una mena de luxúria enfebrada, d’aquelles que es fa difícil d’explicar en poques paraules. Un dia vaig arreplegar la baba renyant uns forasters que es queixaven que a aquell forat de l’Empordà sempre feia mal temps, sigui per naps o per cols.- "Quan no fa el temps que té de fer, és quan fa mal temps; vet-ho aquí per si ho voleu saber. I pareu d’emprenyar, cony!" – va sentenciar, deixant-los a tots parats per l’orgull com ho va dir. Vaig tardar anys a entendre el sentit d’aquell joc de paraules de la baba. I encara no n’estic pas segur del tot de que l’hagi entès.

           La tramuntana, amb la que vaig aprendre a conviure-hi per força durant la meva infantesa i una bona part de la joventut, sempre que es retirava rabent s’enduia mar endins la brutícia lleugera dipositada a la sorra; desentenent-se, en canvi, d’altres andròmines i deixalles més difícils d’arrossegar malgrat haver-les emborratxat amb el seu alè potent i d’haver-les flagel•lat pels quatre costats, intentant en va fer-les ballar al seu caprici. Un alè que no sé què tindrà, però que entona les ànimes de càntir com jo i xurriaqueja les ments turmentades amb espurnes de melangia i de lucidesa alhora, que els ensiborna i estigmatitza per sempre més amb aquella sonada de que la gent de l’Empordà estan “tocats pel vent”.

        - "No podem dissimular la subtilesa barrejada amb aspror, un tarannà tan especial que ens regalima als que som d’aquí, tant en la manera de pensar, de camejar i en tot el nostre posat en general. Els que no han estat sacsejats per la tramuntana des de les beceroles no ho podran comprendre mai i sempre confondran els nostres rampells sovint genials, amb brots de bogeria" – em va confessar una vegada l’avi, que tot sovint maldava per fer-me confidències, amb l’orgull, la murrieria i la sornegueria dels que creuen saber-ho tot. Però jo era tan petit  que amb prou feines me’n feia càrrec del què em volia dir i em conformava aprenent-ho de memòria. És ara, després de tants anys, que puc començar a entendre-ho.


            Malgrat tingui arrel femella, sempre vaig estar convençut que la tramuntana era un vent mascle i garrut. De petit, a escola, el dibuixava com un tità, enfonyat darrera l’albera o traient el nas més enllà del Paní, renegant sempre com un carreter perquè per molt que sembli que s’afanya, sempre arriba tard allà on va. Però a mesura que me’n vaig fer amic, vaig adonar-me que després de bufar pels descosits, quan s’ajeia exhausta arran de mar, a la gent l’envaïa una sensació de tranquil•litat, de relaxament bord i delirant a la vegada. No em veig amb cor de trametre-la al peu de la lletra aquella sensació. O potser sí, llamp me mau, que m’hi atreveixi. És com si en el blau del cel, el vent es fongués, tot d’un plegat, amb l’arc de sant Martí calant-li foc pels quatre cantons.

dijous, 29 de gener del 2015

ENS FARAN FALTA PRESONS

Després de celebrar la victòria del Barça, potser amb una copa de més, aquesta nit he tingut un malson i he deixat el llençol i l’edredó fets un manyoc de tan donar voltes, tot plegat per una bestiesa que no m’he pogut treure del cap, des que em vaig posat al llit: ¿com ens ho farem per empresonar a tants xoriços de coll blanc, i de nous delinqüents si tira endavant la reforma més recargolada del codi penal? Les esgarrifances m’han pujat cames amunt quan una veueta punyetera em feia la guitza des del cervell, remugant una fastigosa sospita: quants llits hospitalaris se’ls hi acudirà tancar als capsigranys que ens governen per augmentar el cens de catres a la cangrí? A continuació, per acabar-me d’angoixar,  em va venir a la memòria que algú havia calculat l’altre dia que mantenir un presoner a la garjola, costa per dia als contribuents tres vegades i mitja més que el subsidi diari d’un parat. Ostres! Quan, finalment, bullint-me aquestes cabòries pel cap he aconseguit clapar una mica, el subconscient deu haver fet de les seves i enmig d’un somni intermitent, suposo que els follets del meu terrat s'han passat la nit garbellant i discutint la jugada.

El cas és que quan m’he desvetllat perquè en donar tantes voltes m’he desabrigat i tenia fred, m'ha sembrat que tenia les idees més clares i una proposta de solució per prevenir la saturació de les presons, evitant així que l’augment inevitable de la capacitat de les institucions  penitenciàries els propers mesos, sigui a costa de retallar més prestacions socials. El que han barrinat els barrufets nocturns mentre dormia i que m'han recordat al llevar-me, segons com t’ho miris no és tan forassenyat. Es tractaria de substituir el manteniment a la presó, fent parada i fonda, dels xoriços de coll blanc – per entendre’ns: polítics i funcionaris corruptes, empresaris fent-se l’espavilat burlant a hisenda, professionals de l’enganyifa abusant de la bona fe de les persones decents , etcètera... -, per una condemna més emprenyadora i contundent: fer-los-hi restituir fins a l’última engruna la “pasta” robada, amb interessos inclosos, i dedicar-los a purgar la seva pocavergonya fent treballs comunitaris productius per rescabalar la societat dels danys i perjudicis. Aquesta condemna seria revisable en funció de la sinceritat del seu penediment. 

D’aquesta manera els contribuents s’estalviarien que a sobre de ser cornuts paguessin la dispesa d’aquests xoriços, en presons que no tenen res a veure amb les masmorres de temps reculats, i que es tornessin els diners per primera vegada. A aquest programa rehabilitador s’hi podrien apuntar voluntàriament tots els xoriços “normals”, sempre que no tinguessin tacades les mans de sang o de violència. Aleshores, les presons potser es podrien reservar pels delinqüents de veritat, i sense tanta saturació de xoriços, potser la rehabilitació seria possible d'una vegada...


Plego, d'aquesta xarrameca i em vaig a prendre la febre...     

dimecres, 28 de gener del 2015

IMATGES QUE VALEN MÉS QUE MIL PARAULES

Em pregunto com després de veure en directe el desnonament d’una família equatoriana amb dos fills menors d’edat, un d’ells d’un mes i mig de vida, del seu pis madrileny, pot haver-hi qui gosi dir que anem per bon camí i que l’estat  del benestar en prou feines s’ha escantonat i es manté en tot allò que és essencial. Sobretot si tenim en compte que el pis “netejat” de perdularis era tutelat per una empresa municipal de l’habitatge, en règim de lloguer social. I que per fotre fora de casa seva aquelles quatre persones indefenses, varen intervenir mig centenar de policies armats amb maces, ariets i fusells. Una imatge violenta que esgarrifava de veure-la, violència institucional que contrastava amb el discurs assenyat d’un tal Wilson, el cap de la família, explicant que quan tenia feina es guanyava bé la vida perquè era un home d’ofici, i que quan se li varen tancar totes les portes malvivia d’un subsidi miserable que no li arribava ni per pagar la meitat dels 700 euros de “lloguer social”. I que únicament demanava una rebaixa temporal d’aquest lloguer, mentre no trobés la manera d’aconseguir més ingressos. Jo sóc dels que creu en la sinceritat de les persones quan parlen mirant-te de fit a fit i les seves paraules flueixen de l’ànima, sense necessitat de dir-ne una més alta que l’altra. Per tant, em sembla que en Wilson és una bona persona que no es mereix ser tractada com un delinqüent.

El mateix dia que es va poder veure per la tele aquella vergonya, des de València una mare amb un fill adult - dependent d’una tercera persona les vint-i-quatre hores del dia -, es queixava a la càmera amb paraules serenes però enrevenxinades, que el conseller de benestar de l’autonomia més corrupte d’Espanya, li havia suprimit l’assistència diària d’un fisio perquè aquell pobre noi mai es podrà recuperar per molt exercici que se li faci fer perquè els muscles no se li quedin entercs, i l’agonia se li faci més llarga. Igual com la imatge de la violència desproporcionada en el desnonament del Wilson, la imatge d’impotència que es reflectia en la fesomia d’aquella mare acaronant el tros de vegetal en que s’havia convertit el seu fill, no necessita un comentari ni una reflexió com la d’avui per adonar-nos de la immensa presa de pèl que suposen els discursos triomfalistes de la classe política que no veu més enllà del seu melic, i de tot l’establishment que pel fet d’escalfar-se al sol del poder mira cap a una altra banda perquè, en el pitjor dels casos, les retallades només els hi han afectat algun caprici superflu, mentre n’hi ha tants i tants que per culpa d’aquestes retallades imposades si us plau per força per rescatar bancs, banquers i tota una colla de paràsits socials, viuen al llindar de la misèria i de l’autoestima.

Perquè sabessin el pa que s’hi dóna a l’altra banda del carrer, aquesta trepa que no vol entendre perquè tanta gent desesperada es tira en braços de Podemos, haurien de fer la prova de sobreviure tres mesos exclusivament del salari mínim i sense saber on caure morts si a la família li’n passa alguna de grossa. L’altre dia, veient la imatge del discapacitat de València al que se li nega el fisio, o la dels malalts d’hepatitis C protestant perquè els hi regategen tractaments massa cars per la senzilla raó que ja tenen un peu a l’altre món, em preguntava: ¿com pot ser que els governants maldestres que tenen tanta poca sensibilitat amb persones humanes “vives”, siguin els mateixos que defensen a capa i espasa el dret a la vida dels “nonats”? ¿O és que al Déu en nom de qui parlen i que asseguren no permet que cap fetus avorti, tant se li’n fot de que éssers vius de veritat es morin de mica en mica, abans d’hora, per manca d’assistència adequada?      



dimarts, 27 de gener del 2015

ELS CATEDRÀTICS JA PODEN CANTAR MISSA

Seixanta catedràtics que imparteixen dret penal a les principals universitats espanyoles, han donat carbasses al projecte de reforma del codi penal que el govern Rajoy vol fer empassar als ciutadans, abusant de la seva majoria absoluta temporal, ja que cap altra força política els hi fa confiança. És un suspens amb tota regla, acompanyat d’una explicació perquè no quedin dubtes sobre un dictamen tan explícit que, a qualsevol altre governant que no la tingués de ciment armat, li faria caure la cara de vergonya: “el que es proposa en aquesta reforma del codi penal trepitja la dignitat humana”. Però el govern es limita a somriure sorneguer i perdonavides, mentre va dient: “els catedràtics ja poden cantar missa, que nosaltres farem el que ens roti”. Aquesta arrogància superba, si passés en qualsevol altre part del món occidental i democràtic, desencadenaria un escarni massiu i suposaria el suïcidi polític del carbassejat; però Espanya és diferent i té cops amagats: malgrat tot el xàfec que els hi està caient a sobre, resulta que les enquestes d’intenció de vot situen el PP encapçalant els resultats i encara que bastant desplomat pot presumir de gall. És a dir: ¿gairebé un terç dels ciutadans d’aquest país seguirien fent costat un partit que està ficat en totes les guerres brutes, en totes les corrupteles i que encadena un disbarat polític darrera altre? Em costa de creure, francament, que hi hagi gent tan ruca; però he d’admetre la evidència democràtica que cada país té el govern que es mereix. Per aquesta raó, a la meva manera de veure, hauríem de ser prou lúcids per modificar sense perdre temps les regles de joc, perquè una democràcia no pugui esdevenir tan coixa i guenya que qualsevol tafur li pugui fer trampes al solitari. La solució seria ben senzilla: que per tocar qüestions sensibles, sobretot quan afecten la moral, els patrimonis i els sentiments, es necessiti un consens suficientment qualificat perquè ningú pugui potinejar les regles de joc en educació, sanitat, justícia, per exemple, cada vegada que giri la truita política. I prohibir per sempre més que, en virtut d’una majoria absoluta obtinguda rifant promeses a la tómbola electoral, cap partit pugui imposar els seus deliris a la resta, menyspreant inclús opinions tan respectables com la de seixanta catedràtics o no escoltant els clams dels ciutadans decebuts omplint el carrer. Quan un govern, sigui del color que sigui, comença a matar mosques a canonades, acaba de mal borràs; però les bestieses que hagi imposat mentre entrar els claus per la cabota costen de rectificar, i els perjudicats massa sovint s'han de conformar anant a reclamar al mestre armer.

dilluns, 26 de gener del 2015

ARA VE QUAN EL MATEN

Syriza – el temut home del sac – ha guanyat de carrer les eleccions a Grècia, i ara ve quan el maten. Durant la campanya electoral, el seu líder ha procurat evitar provocacions innecessàries i s’ha centrat en l’única qüestió que en realitat importa als grecs: que renegociarà el deute que els colla i que no es planteja partir palles amb l’Europa de l’euro. Pel camí, s’ha anat despullant de tot el que feia tuf de demagògia i s’ha posat la camisa pragmàtica i planxada dels diumenges per plantar cara a la troika en igualtat de condicions. L’oracle del capitalisme neoliberal – el “Financial Time” – ja ha beneït aquest significatiu canvi de tarannà de l’Alexis Tsipras, considerant que sense exigències ni ultimàtums és pot parlar de tot, fins i tot, de plantejar-se una segona quita del deute per renegociar amb més calma. La qual cosa vol dir que davant dels fets consumats – avís per a navegants, en el cas de la independència de Catalunya –, a tot se li pot trobar remei. En aquestes reflexions, més d’una vegada he tocat el tema de l’endeutament dels països del sud que enlloc d’estalviar, vivien de manllevar als països rics del nord que estaven encantats de la vida de prestar, a canvi d’uns interessos d’usura. Fins que la pilota és va fer tan grossa que, aprofitant l’esclat de la bombolla financera-immobiliària, els murris del FMI van fer córrer la brama que el culpable de la crisi era l’endeutament bancari i el públic, en comptes del privat que havia estirat més el braç que la màniga. I per aquesta raó es va esvalotar el galliner per obligar els Estats a rescatar com esperitats bancs que feien l’ànec, a canvi d’endeutar-se fins a les celles per calmar la serp en forma de prima de risc, que amenaçava de devorar-los de viu en viu. Qualsevol palangana, sumant amb els dits, podia calcular que aquells préstecs a interessos indecents no es podrien tornar mai, per molt que es retallés de l’estat del benestar, dels sous, de les pensions i de la inversió productiva. Syriza va ser el revulsiu, a Grècia, d’aquesta situació tan surrealista: no es podien continuar endeutant, sabent que no tornarien mai el crèdit perquè era impossible de fer-ho, mentre la meitat dels ciutadans sobrevivien fregant la misèria i els bancs i els oligarques es rascaven la panxa fotent-se del mort i de qui el vetllava. Els predicadors de l’austeritat s’estiraven els cabells davant un llenguerut, que tenia la barra de dir que no s’havia de pagar el deute. Però el llenguerut va aixecar l’autoestima i l’esperança dels ciutadans indignats del seu país, que no es treien la desesperació de sobre, i gràcies al principi democràtic d’un home un vot, el poble l’ha posat al timó del vaixell que feia aigües perquè tiri per la borda tot el llast que l’enfonsava. Sona a èpic, però és que a Grècia o es viu de l’èpica o de la tragèdia.  Jo diria que se’n sortirà, perquè com a bon estoic em sembla que en Tsipras sap fins on pot tibar la corda per a no trencar-la, i el capitalisme ferotge que encarna la troika sap també que, a vegades, s’ha de posar la pell d’ovella per a no perdre bous i esquelles. Total: que la sang no arribarà al riu perquè tothom s’avindrà a continuar la partida amb una nova baralla i la banca, per recuperar el capital, serà capaç de renunciar als interessos abusius i a allargar els terminis, potser fins i tot amb període de carència inclòs. El problema és que el deute sobirà ja no està en mans de la banca, sinó dels Estats, i m’agradarà veure quina cara hi posaran - començant per Espanya, que perdonar deute a Grècia li pot costar una picossada –, quan toqui gratar-se la butxaca en pla solidari. D’altra banda, el cop de puny que els indignats grecs han donat sobre la taula es fàcil que es contagií com la grip, perquè d'indignats n’hi ha a tot arreu. Si la contestació no té aturador, no acabarà trencant-se la corda pel tros més dèbil?      

diumenge, 25 de gener del 2015

TIRAR EL TEST I AMAGAR LA MÀ

La pel•lícula “La ciutat morta” em va colpir, suposo que com a la majoria d’espectadors, perquè d’una revolada et refrega pel nas una realitat social incòmoda, que et deixa parat perquè t’obliga a mullar-te, a no quedar-te plegat de braços. El relat directe i cru del què podia haver passat en quan a uns fets que ja estan dats i beneïts per totes les instàncies judicials, com a mínim s'ha d’admetre que no va deixar ningú indiferent. A més a més, hi havia el morbo d’haver-se emès mutilat, perquè un jutge va prohibir-ne l’emissió d’unes quantes seqüències, i perquè hi havia un suïcidi per entremig com a penyora de credibilitat. La insensata i inoportuna censura del material va multiplicar els prejudicis d’uns espectadors, condicionant la seva imparcialitat per culpa d’aquest intent barroer d’amagar l’ou. I que una Patricia mítica es llevés la vida per reivindicar la seva innocència, també va pesar molt en l’estat d’ànim d’una audiència indiscutiblement tocada en la seva sensibilitat. Per aquesta raó no van trigar gaire a ploure les protestes d’entitats, d’institucions - inclòs l’Ajuntament i el Parlament – i de ciutadans a dojo reclamant a la fiscalia la revisió d’una sentència de fa una colla d’anys. L’objectiu dels autors del documental coincidia en el mateix objectiu de tots aquests benintencionats ciutadans, però no pels mateixos motius.  En efecte: els autors, en la seva exposició dels fets volien posar en relleu, sobretot, que s’havien sentenciat nou persones com a culpables, denegant-los durant la instrucció proves i testimonis que els acusats havien proposat per bastir la seva defensa, i que amb aquesta indefensió n’hi havia prou per reobrir el cas sobre la base del dubte raonable. Però en transcendir que hi havia la gravació d’un testimoni sorpresa que afirmava ser l’autor material de tirar-li des d’una finestra un test al cap de la víctima – un policia municipal que s’ha quedat tetraplègic -, desmentint amb aquesta versió que el cop fatal l’hagués causat un cop de roc llençat des del carrer estant per un dels condemnats, el focus mediàtic es va centrar en descobrir la identitat de confessava el delicte. A mesura que tothom volia saber-ne més del personatge en qüestió, degotaven als mitjans detalls un xic rocambolescos; per exemple, que el testimoni de càrrec era de segona mà i confessava encaputxat el pecat, però no el pecador. A la meva manera de veure, tot plegat analitzat fredament embolica bastant la troca, i si el testimoni no es treu aviat la caputxa s’entendrà que potser només vol quedar bé amb la vianda al plat. No obstant, jo i molts d’altres creiem que s’ha de ser més exigents si aquest “valent” de pacotilla no dóna la cara, ja que no serà l’heroi de la pel•lícula i no es mereixerà altre qualificatiu que el de bergant, que tirà un test i amagà la mà com un covard de merda. I aleshores el documental-denuncia que pretenia remoure consciències i capgirar un particular estil d’administrar justícia, quan els presumptes culpables pertanyen a un col•lectiu marginal o antisistema, pot acabar com una simple pel•lícula de terror o de ficció, a la qual se li podrien retreure dos missatges subliminals temeraris: que tota la policia municipal són uns cràpules i que els membres dels moviments okupes són uns angelets baixats del cel. A tot arreu, per desgràcia i vergonya de la societat, hi creixen males herbes, però pel bé i la higiene mental d’aquesta societat prou sacsejada, els que volen mantenir-se per sobre del bé i del mal, haurien de deixar palès que els municipals corruptes o torturadors són quatre i el cabo i que no tots els okupes són, precisament, uns ciutadans encantadors. Ara bé, per aconseguir-ho caldria que tothom – començant per ambdós col•lectius afectats - s’esforcessin en fer autocrítica sincera, i arranquessin cadascun d’ells les males herbes que se’ls hi hagin infiltrat a casa seva.

divendres, 23 de gener del 2015

PLUJA DE MILIONS QUE EM TEMO TARDAREM A NOTAR A LA LLAR

Ahir es va confirmar que s’acosta una pluja de milions que regarà tota la zona euro durant vint llargs mesos, de manera que la sequera podria allunyar-se del territori i possibilitar un clima més càlid que facilités l’aparició de brots verds i l’engreixament del ramat de vaques europees que s’havien quedat amb la pell i l’os, després d’una temporada d'empassar-se, si us plau per força, el regim teutònic de la doctora Merkel  dematí, tarda i nit. Facilitar la pluja artificial de vitamines per desvetllar l’interès consumista dels ciutadans amb coets carregats de bitllets acabats de sortir de la màquina, és un invent que s’ha provat en altres indrets infectats també d’anèmia perniciosa i, en principi, els malalts han fet una revifalla prometedora. Però en aquests casos de desnutrició no es pot cantar victòria de seguida, perquè la convalescència sol ser llarga, no es coneix l’abast que poden tenir les seqüeles d’una teràpia de xoc que consisteix en reforçar únicament la gana i poc l'esperit, i sobretot perquè quan els malalts es veuen les orelles engeguen a la merda les precaucions i l'austeritat, recaient de mala manera. Per tant, que quedi clar que no tot seran flors i violes si aquesta aigua que caurà del cel no s’emmagatzema intel·ligentment en previsió de més sequeres, canalitzant-la adequadament perquè arribi on faci més falta per assaonar bones collites i no es malgasti, per exemple, en fomentar la pràctica del golf o en la construcció de jacuzzis en zones residencials d'alt estanding, mentre a moltes llars la gent no es pugui dutxar decentment cada dia. Perquè un dels problemes d’aquesta pluja que s’espera a partir de maç és que no regarà el territori amb la mateixa intensitat i que, en conseqüència, si els enginyers no es posen a treballar des d’ara, prioritzant la construcció d’humils sèquies enlloc de fantàstics "aves", per entendre’ns, l’aigua pot trigar a arribar a les zones de secà, que és on més falta fa. I fins aquí la pallissa d’avui. De fet, no cal allargar més la prèdica si qui escolta no té les orelles a cal ferrer. O com diuen de l'Ebre cap avall: "a buen entendedor pocas palabras bastan".


Postdata: el cas que us vaig explicar en la reflexió de dimecres passat, en que l’amic Andreu em confessava amb paraules sentides la seva impotència com usuari de la sanitat pública, continua exactament igual; la qual cosa vol dir que, pels afectats, pitjor. Us mantindré al corrent, perquè aquests exemples pràctics, entomats constructivament, ens poden ajudar a millorar.  

dijous, 22 de gener del 2015

UNA FAMÍLIA EXEMPLAR, LA DEL SENYOR BÁRCENAS

Jo pensava que tenia la millor família del món, però quan m’he assabentat del que han estat capaços d’aconseguir en escasses vint-i-quatre hores els parents d’aquest pillastre d’en Bárcenas, he caigut de cul. Afluixar quasi 40 milions de les antigues pessetes per pagar una fiança és un gest per treure’s el barret, sí senyor. Per molt extensa que sigui la seva parentela, a més d’un quilo per cap els hi deu haver costat la broma. Se l’han d’estimar molt, doncs, a més a més d’anar forts d’armilla. O vés a saber si aquests diners els hi devien perquè si anaven ben servits era gràcies a ell. El jutge abans de donar per bona la fiança, diuen que voldrà tenir la llista detallada de qui són els generosos “donants”, no fos cas que entre la família de sang s’hi hagués camuflat algú de la família política. Jo diria que no cal patir-hi, ja que aquestes famílies tan ben avingudes i complimentoses no solen deixar serrells ni penyores que els puguin comprometre, però mai se sap. Els meus parents normals, malgrat diuen que m’estimen molt, dubto que em poguessin fer un favor com aquest, entre d’altres raons perquè han de suar la cansalada per arribar a fi de mes. Per aquesta raó la seva estima és més sincera i entranyable que no pas la dels parents d’en Barcenas, que pertanyen a aquella colla de prepotents que pensen que amb diner es compra de tot, i fins i tot es pot pagar amor fingit i emmascarar d’hipocresia els sentiments. A banda de que en Bárcenas, malgrat té tots els comptes embargats i la seva dóna es queixa que no pot pagar ni la llum, té el ronyó més ben cobert que vostè i que jo; resulta que a més a més gaudeix d’una família tan exemplar que es grata la butxaca al primer xiulet del padrí. La meva, per descomptat, no li arriba a la sola de la sabata en aquest sentit, però en canvi li dóna cent mil voltes en valors, tendresa i caliu humà. Per aquesta raó, malgrat avui el gran home es vanti al sortir de la cangrí que els seus l’estimen molt, jo i molts altres sabem que com a persona està sol com un mussol. Els estómacs agraïts de la família política li donen suport d’amagatotis, només perquè no els hi ensorri la carrera amb les pedres que el pillo s’ha guardat a la faixa. I els de la família de sang, li bavegen les mans només amb l’esperança de llepar-ne un tros del presumpte botí que té amagat en paradisos fiscals. Tant de bo els primers es fotin una bona nata i hagin de sortir en calçotets a ensenyar les vergonyes a la plaça i, en quan als segons, m’agradaria molt que el presumpte botí ocult fos la darrera enganyifa d’un engalipador professional i que no en treguin ni un cèntim del “sacrifici patrimonial” que han fet, segons ells, per contribuir a treure de la presó un pocavergonya. I abans d’acabar, no puc deixar de remarcar que m’ha cridat l’atenció la coincidència d’arguments exculpatoris entre en Bàrcenas i l’ex-honorable Pujol: tots dos varen manifestar en un moment donat de les seves declaracions públiques que no tenien cap necessitat de ficar-se en política per fer-se rics, ja que abans d’entrar-hi els quartos els hi sortien per les orelles. Ja veieu, els plats s’assemblen a les olles.       

dimecres, 21 de gener del 2015

MONÒLEG A PEU DE CARRER (10) – EM SENTO IMPOTENT...

- “És amb la meva dona, Josep Maria, que fa temps que la ballem. Fa mesos li van diagnosticar un d’aquests mals dolents, i després d’empassar-se durant setmanes dosis diàries de trenta pastilles diàries, incloses quimio i cortisona, que la deixaven aixafada, sembla que al final se li pot fer un tractament d’aquests tan moderns i miraculosos que hi ha ara, a base de cèl•lules mare; i si bé no ens asseguren que la deixin com nova, si Déu ho vol podrà fer una bona campanya. Dintre la desgràcia, doncs, la xamba és que se li haguessin proposat aquesta teràpia i que tot i la feinada que li espera, ella d'ho hagi agafat bé, no estigui gens decaiguda i sigui la primera en animar-nos a passar un calvari lluny de casa,  que suposarà entre d’altres inconvenients i efectes secundaris estar-se en aïllament absolut durant gairebé un mes... Tot anava bé, dintre del programa previst, fins que vet-aquí ens hem quedat encallats i molt amoïnats. A mitjans de la setmana passada li varen posar un catèter i aquest dilluns tenia d’ingressar a l’hora que l’avisessin per començar-li a fer el tractament. Però a mitja tarda, després d’esperar una trucada que mai arribava, al final ens diuen que de moment la intervenció es posposa. Fins quan? – de seguida, li va preguntar la meva dona. I la resposta fou que no ho sabien, que quan ho tinguessin tot a punt ja ens trucarien. ¿Saps què significa per un malalt tan sensible i amb la moral de vidre per molt cor fort que faci, el fet que un procés entomat amb resignació s’aturi sense donar-te unes explicacions que tranquil•litzin? Si va acceptar animosa passar pel que li espera, en part fou en veure com tots els passos es donaven amb tanta seguretat que donava confiança. Si jo ho passo fatal, imagina’t ella! I el pitjor és aquesta impotència davant el silenci ... Jo no tinc res a dir de la sanitat pública, ans al contrari, perquè tot el que ens han fet fins ara no té preu; i això de que, malgrat l’edat, pugui entrar en aquest programa és un gran detall... Però no podrien ser una mica més delicats quan et comuniquen segons quines coses, com ara un ajornament d’un ingrés hospitalari? Jo no hi entenc gaire de psicologia, però suposo que no li fa cap bé al seu estat la torna d’aquesta angoixa. Més aviat diria que és perjudicial... I el que em fot no és el fet del retard, que segurament deu estar justificat, sinó que no t’ho expliquin, assegurant-se que no trasbalsi el malalt la impotència que se sent quan te’ns tantes preguntes per fer i ningú a qui marejar perquè et doni respostes... Mira, he sortit a donar un tomb per esbargir-me i desfogar-me una mica, gràcies per escoltar-me, ja que a casa he de fer veure que no estic nerviós per a no encaparrar-la a ella, sabent que ella també aparenta que no passa res per a no amoïnar-me a mi. Amb tants d’experts que té la seguretat social, els que han de comunicar als malats notícies com aquestes, no podrien tenir una mica més de gràcia?...”  

dimarts, 20 de gener del 2015

DIVAGACIONS EN BUSCA DE RESPOSTES, UN BLUE MONDAY

Ahir, tercer dilluns de gener, que a uns sapastres de Cardiff uns quants desvagats els hi van comprar la ximpleria de celebrar el blue Monday - el dia més gris, trist i depriment de l'any -, em va venir a la memòria que en Josep Maria Espinàs predica, des de fa temps, que hi ha el perill que perdem el costum de riure. És clar que no n’hi ha gaires de motius per riure, més aviat el nostre món d’avui fa plorar. Però si no fem el cor fort, malament rai! Ara fa uns dos-cents anys s’inicià a les illes britàniques un moviment de destrucció de màquines, que també s’encomanà aquí. El fenomen aparegué en un moment de crisi econòmica i social, en una època de transició cap a un món abocat al capitalisme industrial més salvatge. Rabejar-se contra la màquina responia, en el fons, a lluitar contra la usurpació dels mitjans de producció que permetien l’artesà ser amo del propi esforç. Els il•lusos sentimentals que endegaren aquell moviment eren coneguts com “ludistes” i, a la llarga, com era d’esperar, aquells desgraciats que es defensaven a cops de trabuc, foren aixafats sense miraments pel poderós imperi capitalista armat fins a les dents de lleis i de filosofies. John Dos Passos raonà que les persones que viuen èpoques convulses de canvi, el sentit de la continuïtat amb les generacions anteriors pot convertir-se en salvavides davant un futur incert. Modestament penso que si el futur es pinta tan negre com avui dia, seria absurd de creure que refugiant-nos en passats de color de rosa ens estalviarem que impresentables com aquests promotors del blue monday ens passin per la pedra. En darrer terme, qui decidirà com aniran les coses demà passat serà una anàlisi profunda del present amb el cap fred i sense oblidar-se de somriure, perquè els canvis no s'han de fer plorant. Avui l’ecologisme no colonitzat per la política deu encarnar, crec, la vella lluita contra l’alienació col•lectiva, i per aquesta raó, com abans va passar amb els ludistes, s’han hagut d’escoltar, entre d’altres acusacions, que el seu moviment rebutja el progrés. Potser caldria pensar, però, que allò que rebutgen els ecologistes no és el progrés, sinó la servitud del progrés. No fora una manera dolenta de resoldre determinades tibantors socials asseure’s al voltant d’una taula ben parada, per degustar receptes casolanes de qualsevol àvia del país, ja que tot podria tenir remei en aquest món si féssim el petit esforç d’avenir-nos a parlar-ne en un ambient relaxat. El llenguatge agre o despenjar el trabuc abans d'obrir la boca, només posa en relleu una vergonyosa manca d’idees. Per fer-nos entendre hauríem de començar sovint per saber-nos escoltar. Aquesta és la característica de la democràcia: tothom que digui la seva, que després el poble ja farem el que tinguem de fer amb el nostre vot, si no hem perdut el delit d’anar a triar governants després de comprovar el poc que governen i el temps que malgasten marejant perdius. Però no obstant això no parem de somriure i siguem feliços sense envejar res al veí, i passant dels blue monday! El record dels bons moments és tot el que ens n’emportaren d’aquet món de mones, des que el papa Francesc confessà a una nena filipina que preguntava, plorant de ràbia, on s’amagava Déu mentre la violaven a ella i a milers de nenes com ella, que per aquesta pregunta no tenia resposta. Si l’Albert Camus li hagués sentit dir això al vicari de Crist de la seva època, potser l’autor de La Pesta hagués entès que ser ateu tenia sentit, una vegada totes les cartes estan escampades sobre la taula, no només si Déu es fa el sord quan els nens ploren en un blue monday de tots els dies de l’any, sinó també quan Déu no té respostes ni pel seu delegat a la terra.

dilluns, 19 de gener del 2015

QUAN VINGUIN ELS MEUS...

Diuen que ja no són tants els que pensen que si gira la truita ho notaran, perquè ja porten molts anys de desenganys a l’esquena; però encara hi ha molta gent de bona fe que es refia de quan vinguin “els seus” tot s’arreglarà i es farà justícia social. Potser a Grècia és on els darrers mesos s’ha sentit més aquesta frase feta, a flor de llavis de persones  que se les veu il•lusionades quan els reporters d’infinitat de televisions les entrevisten a peu de carrer. Però ara que ja estan en capella de veure si les seves il•lusions les beneiran les urnes diumenge vinent, els que no voldrien que res canvies intenten destrempar els enlluernats murmurant que aquells que s’ho volien menjar tot ja pleguen veles dissimuladament, donant a entendre sibil•linament que els que d’avui en vuit esperen que “els seus” els treguin el ventre de penes, se n’emportaran un bon disgust perquè al gos que lladrava tant li hauran caigut totes les dents i s’haurà tornat manyac. Aquesta és una vella i sovint bruta tàctica dels partits conservadors d’arreu, que quan temen quedar arraconats del poder fan córrer la brama que els revolucionaris que els trepitgen els talons prometent engegar la repartidora, a l’hora de la veritat es tornen amnèsics. I encara que no tinguin èxit del tot sempre hi haurà un grapat d’indecisos que s’hi repensarà, recordant-se de les vegades que en el passat “els seus” els han deixat a l’estacada, i decidiran que més val un boig conegut que un savi per conèixer. El que passa és que quan, com a Grècia o com pot passar dintre de quatre dies a Espanya, el poble que té a les seves mans fer girar la truita està tan fastiguejat de que una i altra vegada els polítics professionals els hagin decebut des de l’endemà mateix de guanyar les eleccions, que ho arrisquen tot fent-se “seus” els que son verges políticament i no tenen la camisa tacada perquè mai han tingut l’oportunitat d’untar-se les mans amb oli. La novetat sempre atrau i enganxa, sobretot, la gent que malda per trobar “els seus” i somniar que aquests potser sí se’n recordaran d’ells quan giri la truita. Espero i desitjo de veritat que tant a Grècia com aquí, si és que les previsions de les enquestes es confirmen, al cap d’uns mesos del canvi de manaires, pels carrers no se senti a dir allò tan trist de “són els mateixos gossos, malgrat portin collars nous de trinca”. I que em perdonin la molèstia els que aquesta reflexió els trenqui un plat bonic.    

diumenge, 18 de gener del 2015

MERCADEJAR AMB MEDICAMENTS QUE CUREN

A la monja Forcades li varen ridiculitzar tant la seva cantarella denunciant les maldats de les farmacèutiques, que la immensa majoria de l’audiència es va quedar més amb l’anècdota i amb la caricatura del personatge, en comptes d’analitzar i valorar quanta veritat hi havia en allò que deia. En teoria, els investigadors disposats a passar-se hores i hores mal pagades al laboratori, no ho fan pas per la glòria ni per fer-se rics, sinó per-què voldrien salvar vides i acabar amb malalties fastigoses o plagues endèmiques. El que passa és que quan es descobreix una vacuna o un remei que pot prevenir o curar, és la indústria farmacèutica la que entra en joc i pren la iniciativa pel que fa a les condicions de producció i distribució de la nova potinga. I no sempre preval en el mercadeig el bé del malalt, sinó que es mira més pels interessos dels inversors i propietaris de la patent. Tampoc la distribució, que hauria de ser massiva, arriba amb la mateixa rapidesa al primer món que al tercer, malgrat més vegades de les que ens pensem són pacients tercermundistes els que han fet, sense que ells en siguin conscients ni els hi hagin demanat permís, de conillets d’índies per provar l’eficàcia, però sobretot els efectes secundaris, de determinats productes farmacèutics en fase d’estudi clínic. Uns assajos que seria impensable entomés amb els mateixos tractes, sense muntar un escàndol, el primer món ni que ho beneís l’OMS. Podríem referir-nos, doncs, a dotzenes d’exemples de política sanitària poc altruista, molt arbitrària i gens ni mica desinteressada, però en tenim ara mateix una mostra que remou indignacions a casa nostra entre els afectats per hepatitis: havent-hi al mercat un medicament de contrastada i sembla que radical eficàcia, no el subministra la gasiva per segons què xarxa hospitalària pública, per una senzilla raó de preu. En calent, els primers en rebre les queixes i les bufetades són els gestors de la sanitat amb mentalitat de funcionari i no de metge, i els polítics que manegen i retallen els pressupostos socials per atendre altres capricis. Tanmateix, potser també hauríem de preguntar a les farmacèutiques si realment el preu vip que han posat a determinats medicaments, dels quals en depenen vides humanes, costen tant de produir que valguin un ull de la cara. De passada, també fora interessant saber quina part del repartiment de beneficis va a parar a mans dels investigadors, que s’hi varen cremar les celles anys sencers per un salari merdós. ¿O és que qui suca el melindro a les farmacèutiques són els capitalistes, i els investigadors s’han de conformar amb les engrunes? Tot plegat fa fàstic, creieu-me!  

divendres, 16 de gener del 2015

MONÒLEG A PEU DE CARRER (9) – LA LLETRA MENUDA...

Mentre feia tanda al taulell d’una botiga d’electrodomèstics esperant que m’atenguessin, vaig assistir a un original monòleg que em permeto de reproduir amb la màxima fidelitat que li sigui possible a la meva memòria, perquè crec que us pot interessar. La protagonista era una senyora discretament vestida, rondant la seixantena, que malgrat era evident que es queixava, no ho feia gesticulant crispada ni aixecava la veu; l’únic símptoma d’irritació era que no s’estigué d’intercalar uns quants sarcasmes de categoria en el seu diàleg amb una dependenta totxa que es feia mirar i que escoltava la, al seu parer, ridícula reclamació de la dona perepunyetes amb cara de fastiguejada:


“Escolti’m senyoreta, no em digui que vostès no hi tenen res a veure i doni’m una solució al que li dic, ja que són vostès qui em vàrem vendre aquest coi d’aparell que no sé com funciona, perquè no puc llegir les instruccions, de tan petita com fan la lletra... Ja ho he entès que això es cosa del fabricant i que és a ell a qui tinc de demanar-li explicacions, però és que penso que no sóc jo qui ho ha de fer, sinó vostès que me l’han venut... Que no s’adonen que aquesta lletra tan petita no l’entén ningú per molt que s'hi fixi? Abans de riure, provi-ho vostè mateixa de llegir-la i potser ens entendre’m d’una vegada! Sembla mentida que, sobretot els manuals d’instruccions dels aparells electrònics més complicats, els escriguin amb lletres tan petites que semblen cagarades de puça. No li dic pas que vostès en tinguin la culpa i ja sé que això passa a tot arreu; però si volem que això s'arregli als consumidors no ens queda cap més remei que queixar-nos als intermediaris com vostès... No dona, no m’ha entès; no vull que un tècnic m’expliqui com funciona l’aparell. Ja sóc prou espavilada per sortir-me’n tota sola, si no fos que no puc llegir el manual. I tampoc pretenc que em torni els diners. El que demano és que li facin saber al fabricant que això que fa no està bé i que d’ara en endavant prenguin mesures... I ara, què diu! Que no li n’han de dir res al fabricant, que això no és cap defecte de fabricació i que l’aparell funciona bé? I si a mi m’agrada llegir les instruccions als manuals d'ús de les coses que compro, no hi tinc dret? Que ho vigili a internet que la lletra és més grossa? Ara hi fan el mànec! ... Doncs que em compri una lupa? Senyoreta, es pensa que no hi toco? Per començar, la lupa ja l’haurien d’incloure vostés al paquet... En fi, que tingui un bon dia, perquè ja veig que amb vostè no en trauré l’aigua clara: és molt maca, però no sap ni de què li parlo. Ja ho tenen això els grans magatzems: posen noies guapes a atendre reclamacions, pensant que amb un somriure n’hi ha prou per solucionar els problemes dels clients... Me’n vaig a l’OCU i ja tindran notícies meves, tan vostès com el fabricant...”

dijous, 15 de gener del 2015

UN PREU MASSA CAR PER A UN CONSENS ENGANYÓS

Em sembra un nyap i un mal pedaç per al procés de transició nacional en curs, l’acord de consens aconseguit ahir pels cinc principals capdavanters del sobiranisme oficial, embotit amb calçador a la sabata d’una tropa sobiranista cada dia més desil•lusionada. I com que així m’ho sembla per desgràcia, ho he de deixar palès si vull ser conseqüent amb el tarannà de les reflexions que des del 9-N he anat penjant al blog, les quals no amagaven la sensació de tupinada institucional per desinflar l’eufòria popular després de la cèlebre jornada de participació ciutadana. Quan s’estava tant a prop d’aconseguir l’objectiu - seguint el full de ruta traçat pel Consell Assessor de la Transició - de culminar el dret a decidir convocant immediatament unes eleccions que tinguessin caràcter plebiscitari, es va deixar refredar expressament (?) l’ambient durant dos mesos i escaig en que s’han dit tantes bajanades, que en Mas i en Jonqueras no han pogut evitar demanar perdó per aquestes ximpleries més pròpies de la parella Tom i Jerry, que no pas del president i del cap de l’oposició d’aquest país. Asseguren que s’han posat d’acord per retardar les famoses plebiscitàries a la tardor, i volen vendre la moto al personal perquè torni a engrescar-se i faci volar coloms amb la mirada posada en una nova fita màgica, la del 27-S. Doncs sento no poder aplaudir una decisió que allunya encara més una victòria que teníem a tocar, si enlloc de jugar a nyaus s’hagués anat per feina agafats del braç com estava previst. I no obriré cap ampolla de cava a la salud d'aquest acord de conveniència, per les següents raons que poso a la vostra disposició perquè les considereu:

● No podria quantificar el desgast que ha comportat un alentiment tan perllongat com injustificable de la cursa: dos mesos és un parèntesi massa llarg per a uns corredors que anaven llençats cap a la meta. I el  cert és que hi ha hagut més desercions en aquesta cursa que no pas noves inscripcions, pas enrere que ja han reflectit les xafarderes enquestes que per primera vegada palesen que caminem com els crancs. Si tal com s’havia venut a bastament, després del simulacre de referèndum del 9-N s’hagués anat a escenificar la versió de veritat a mitjan febrer- "la definitiva", en paraules del propi president quan es va revestir de primer mosqueter -, l’eufòria dels corredors no s’hagués desinflat, el caliu hagués fet brasa entre el públic arrossegant bastants indecisos. I ens haguéssim estalviat acusacions de traïdors i botiflers que han començat a enverinar i enrarir l’ambient.

● Perquè aquests vuit mesos escassos que ens separen de setembre, s’haurà de fer veure que es governa, i l’acció de govern per molt que es proposin que sigui intensa i profitosa per bastir les mínimes estructures d’Estat, perquè una hipotètica victòria del sobiranisme no ens agafi amb els pixats al ventre, quedarà dinamitada pels efectes devastadors de l’estrena del sainet que la comissió parlamentària d’investigació de la corrupció política en general, però que té el propòsit d’estripar la família Pujol en particular i de la família convergent per torna. ¿Després de dir-se el nom del porc en la sessió parlamentària del matí, en la sessió de la tarda als diputats els hi quedarà humor, seny i distància per posar-se a dissenyar estructures del futur Estat amb serenitat? Tal com funciona la nostra esperpèntica i caïnita classe política, val més no refiar-se’n massa, per no dir gens.

● Perquè per entremig es creuaran les municipals, la primera oportunitat d’esbravar-se gent més propera a la soldadesca que no pas a la cúpula dels partits, amb un bon feix de ràbia i de retrets acumulats al pap per com s’ha gestionat de malament el procés, mal rotllo que no deixaran de refregar-se per la cara mútuament els diversos protagonistes, retraient-se les misèries i les culpes. Tanmateix, si com és probable els resultats de les municipals afavoreixen els republicans i castiguen els convergents, algú pot garantir que això no remourà els antics greuges i recels entre els dos partits? Si apareixen de nou el ganivets, no crec que ajudi gaire a mantenir les aparences d’unitat fins al 27-S.

● I, finalment, perquè ajornar el desenllaç del procés fins a la tardor pot decidir al senyor Rajoy a tocar, per enèsima vegada, el botet als catalans que li han posat en safata la possibilitat de boicotejar la data escollida pel senyor Mas - en funció del simbolisme que s’ha tret de la màniga per fer-se un homenatge personal -, intercalant la convocatòria de legislatives espanyoles, la qual cosa abocaria les plebiscitàries catalanes al gèlid clima hivernal, sota les potes del cavall d’unes Cortes renovades, qui sap si ingovernables, però gairebé segur més jacobines i autistes que les maneflejades pel PP.

Perdoneu les molèsties, però netes de pols i de palla, les reflexions sonen així.             

dimecres, 14 de gener del 2015

LES COSES QUE FARIEM, SI POGUÉSSIM

Tot sovint ens surt del fons de l’ànima allò del dia que pugui, faré... La majoria de vegades el que impedeix fer-ho ja, son els punyeters diners; però també hi ha d’altres motius, com estar lliure o tenir edat, per exemple. Ara bé, s’ha de reconèixer que el principal entrebanc per fer realitat un somni és no poder-lo pagar. A partir d’aquí, hi ha qui s’hi conforma i continua esperant el cop de sort que li permeti realitzar el seu caprici algun dia, malgrat s'hagi passat mitja vida fent tanda. Però d’altres, que no tenen tanta paciència, prefereixen entrampar-se fins a les celles de per vida per matar el cuc del desig, fent-se’n algunes vegades la pell i tot. Aquesta característica humana, moguda per l’enveja o per les ganes de prosperar, no és de fa quatre dies sinó que ve de lluny; podríem dir que des que el món és món, no obstant amb l’apogeu del consumisme aquesta tendència a no estar mai content amb allò que es té i aspirar sempre a una mica més, el que podria considerar-se un objectiu legítim s’ha acabat convertint en un vici perillós i car, puix fa que moltes persones sensates acabin vivint un calvari pel fet de menjar més amb els ulls que amb la boca. Ara bé, la tragèdia esclata quan la pregunta es replanteja d’una manera més agosarada i salvatge: fins on estaries disposat a arribar, si estiguessis segur que ningú mai sabrà de què has estat capaç? Ja sé que em fico en un terreny delicat i relliscós, i que hi ha temes que és millor no tocar-los; però creieu de veritat que ningú se l’ha plantejada mai aquesta pregunta o que no l’han temptat alguna vegada amb aquest dilema? Per exemple, si trobéssim una bossa amb un grapat de calés, un grapat suficient per fer-vos perdre el cap, i tinguéssim l’absoluta seguretat que ningú ens veurà embutxacar-nos-la, què faríem? Preguntem-nos, tanmateix, què diríem si un barrufet ens oferís el do de fer ballar tothom a la nostra voluntat, només movent un dit des de l’absolut anonimat? I si mitjançat el mateix do poguéssim fondre el nostre adversari, enemic o competidor més repatani? És tan llaminera aquesta perversa temptació, que si fos possible llegir el pensament de les persones, segurament ens emportaríem una bona sorpresa, la qual potser ens faria dubtar de la suposada bondat innata del ser humà. Encara que sembli mentida, per sort la recança per si ens enxampen atura molts mals instints. Per aquesta raó, moltes religions inculquen als seus fidels que malgrat sembli que no els veu ningú, Déu sempre està al cas dels nostres embolics. Els pagesos fa temps que això ho expliquen millor: la por guarda la vinya i la civilització. Però el dia que es perdi el temor a que se sàpiga què hem fet - i no sé si no hi estem perillosament a tocar - el món ja pot posar-se a tremolar.            

dimarts, 13 de gener del 2015

SEGURETAT VERSUS FANATISME, A COSTA DE LLIBERTAT INDIVIDUAL

Mentre hi hagi gent fanàtica capaç de sodomitzar els sentiments de criatures de deu anys, perquè voluntàriament es pengin una bomba al cos i la facin esclatar enmig d’una multitud confiada i indefensa, pretendre viure segurs a qualsevol racó del món és pixar fora de test. Entre d’altres raons, perquè la seguretat col•lectiva sempre és a costa de la llibertat individual. Recordo fa tres primaveres a Paris, que amb motiu de no sé quina alarma de terrorisme s’havia muntat un simulacre de vigilància, i per accedir al Sacre Coeur i a Montmartre, una de les icones mundials de totes les llibertats imaginables, et topaves a cada cantonada amb joves soldats de armats fins a les dents i amb la metralleta en bandolera. No feia gaire gràcia, la veritat, barrejar-te amb individus que en teoria vetllaven per la teva seguretat però que ningú podia garantir-te que un d’aquells rambos en potència perdés la xaveta i fes un disbarat. Avui a París ha tornat, elevat al cub, el clima de ciutat en estat d’alerta, on tothom pot ser sospitós a causa d’un simple gest o d’una indumentària cridanera, perquè en realitat els caça-fantasmes no saben ben bé què busquen. Per tant, tinc seriosos dubtes que incrementar la presencia de les forces de seguretat al carrer sigui la manera més positiva de plantar cara al fanatisme. Entre d’altres raons perquè en els darrers atemptats terroristes d’arrel gihadista a Europa – Noruega, Regne Unit, França - els autors de les massacres eren ciutadans noruecs, britànics o francesos i, en conseqüència, aquells monstres s’havien criat a casa i la convivència quotidiana amb una societat occidental en teoria carregada de valors, no va ser suficient per impedir la seva radicalització ni el seu fanatisme. Què va passar? Potser que els valors d’una societat en crisis econòmica i de identitat, no són prou edificants ni engrescadors? ¿O que la integració de forasters està fen figa, sobretot en societats que es vanten de tenir les portes obertes a tothom, però que no disposen dels recursos per bastir els mecanismes d’acollida per garantir la igualtat d’oportunitats entre autòctons i forans? El problema de les societats que avui se senten més amenaçades a Europa pel fenomen gihadista és que els hi costa admetre que l’enemic el tenen a dintre de casa, i que determinats ghettos bastits per emmagatzemar la immigració en barris o suburbis de les ciutats, no són més que bombes amb temporitzador en marxa. D’altra banda, mentre duri la crisi econòmica resulta molt de mal fer una integració més barrejada, perquè la pobresa o la misèria que els hi garanteix el subsidi no facilita la convivència en una mateixa comunitat amb autòctons o forasters establers que es guanyen la vida perquè tenen feina. Això de pretendre eradicar el fanatisme només en base a treure la cavalleria al carrer, em sembla tan insensat com la doctrina del president Bush que pretenia guanyar la pau mitjançant la guerra preventiva. Precisament aquella pluja de bombes “preventives” a l’Irak, Afganistan i d’altres escenaris, ha desenvolupat amb ràbia i violència l’efecte contrari, i enlloc de pacificar-los, tots aquests països s’han convertit en un infern de conseqüències imprevisibles. Mentrestant, els que van patentar això de la guerra preventiva s’han fet més rics i poderosos, i es miren el panorama que han deixat amb indiferència i distància, pensant que algú enterrarà el darrer i tancarà la porta.   

dilluns, 12 de gener del 2015

MANDREJAR

No me’n recordo pas, us ho dic de veritat, de quan fa que m’hagués llevat més tard de les onze del matí, perquè inclòs després d’anar-me’n a dormir a les petites en una nit de celebració, era incapaç de quedar-me clapant més enllà de les nou. És clar que, tot s’ha de dir, com molts altres de la meva quinta ens varen pujar en la costum de matinejar, i no ens va venir de nou que tot un símbol com en Pep Guardiola proposés a la societat en general, allò de llevar-se ben d’hora, ben d’hora, per aconseguir els objectius personals de cadascú i, també, contribuir a empentar el de país. A pagès tenen ben clar que “a quien madruga Dios le ayuda”, com diuen els castellans, dita que de ben segur és correspon amb semblants a diferents cultures. Per tant, que no se t’enganxin els llençols es considerat saludable en gairebé totes les societats del nostre entorn cultural, i fins a cert punt un factor que explica la prosperitat. El que passa és que, com en tants altres aspectes de la vida, les bondats de matinejar tenen diverses lectures depenent de amb quines ulleres es miri. Hi ha qui defensa que llevant-se d’hora es disposa de més temps per dedicar-lo a cuidar el cos fent esport, meditació i un esmorzar equilibrat, si pot ser en família per posar-hi la guinda idíl·lica. Però també hi ha la versió dels que tot ho tradueixen en índex de producció, esprement tot el suc a la capacitat humana de “produir més”. Encara hi ha massa gent dels que porten les rengles que creu, tant a l’empresa pública com a la privada, que els nivells de productivitat i de bons resultats es mesuren en funció de les “hores de presència” en comptes de les dedicades a debatre procediments per estalviar esforços i temps, per posar un exemple fàcil. Molts de la meva quinta recordaran que en els internats en general, fossin dirigits per religiosos o per laics i tant si estaven dedicats a fills de l’establishment de l’època o a fàbriques de capellans i frares de tota mena, la disciplina espartana de llevar-se entre les sis i les set del matí, fer meditació o gimnàstica a l'aire lliure, dutxar-se o rentar-se amb aigua freda i esmorzar més o menys frugalment, en funció de les existències dels respectius rebostos estava a l’ordre del dia. Els que aquesta formació la vàrem patir una colla d’anys, difícilment l’hem pogut oblidar, però malgrat en blasmaven, avui molts considerem aquella costum gairebé un valor. Jo en sóc un d’aquests convençuts, com en Pep, de treure’s la son de les orelles ben d’hora, però també he de reconèixer que cada vegada em pregunto si aquesta constància, disciplina o sacrifici, segons es miri, serveix d’alguna cosa en ser testimoni, a bastament, que l’èxit social o els triomfs sovint no se'ls emporten els que més d'hora penquen, sinó els que més saben decantar-se-la. Tanmateix, una cosa he après avui que m’he llevat a tres quarts de quinze: em sembla que a aquestes conclusions tan pessimistes com les expressades fins ara, només s’hi arriba mandrejant. Llevar-se ben d’hora, ben d’hora potser no fa bullir l'olla, però almenys tenir la il·lusió que et manté en forma física i espiritualment, i que estàs preparat per esquivar millor les escomeses de les males bèsties, moltes d'elles mandroses, que t’envestiran quan surtis de casa

diumenge, 11 de gener del 2015

AMB UN PETRICÓ D'UNITAT EN FARÍEM PROU?

Els darrers mesos, el debat polític del sobiranisme ha girat al voltant d’una paraula màgica: unitat. Abans del 9-N ja va començar-se a olorar que malgrat el sobiranisme anava fort i, en alguns casos sobrat perquè semblava que s’estenia com una taca d’oli, la veritat és que no havia seduït a part del nacionalisme històric, i el recolzament al procés no es podia comparar pas amb aquella unitat de mínims de l’Assemblea de Catalunya, que va possibilitar durant la transició pactes essencials sobre llengua, cohesió social, escola i autogovern. La mateixa Rahola-oracle, en plena eufòria independentista d’això que en diem la societat civil per entendre’ns, va fer un pronòstic pessimista: “... els símptomes de fractura en el bloc del 9-N comencen a notar-se. És a dir, la foto d’una transversalitat que anava des dels democratacristians d’Unió fins als joves de la CUP, passant per IC, ERC i CDC, va ser la culminació d’una fina negociació política, amb un resultat estel•lar. Però alhora és possible que fos més virtual que real, tal vegada empesos per la força del carrer, i que aquell moment màgic tingués data de caducitat. Si fos així, seríem davant d’una situació tràgica perquè voldria dir que la maduresa ciutadana no queda reflectida en la maduresa política. O pitjor encara, que la mesquinesa partidista estaria per damunt dels interessos nacionals, cosa que no seria tan estranya, vistos els errors històrics que acumulem”. No sempre estic d’acord amb la Pilar, però aquesta vegada la va clavar. I avui en tenim la prova fefaent veient com els dos principals líders de la moguda es van passant de l’un a l’altre la patata calenta de les eleccions des de fa dos mesos, per la simple raó que se l’agafen amb paper de fumar. Quanta unitat cal per assolir la independència?, es preguntava l’ARA a mig octubre. I jo, en la tertúlia de canal taronja on em conviden de tant en tant, vaig contestar la pregunta a la meva manera: ni un petricó, ni un gavadal, TOTA I MÉS! Aquella fractura que palpava a les vespres de la consulta la inefable Rahola, es va precipitar amb la proposta de la llista de país feta pel president, ja que alguns van entendre que era una estratègia de CDC per desprendre’s del llast Pujol ,i a en Jonqueras li van aconsellar que no caigués en la trampa de la vella “abraçada de l’os”, i l’antiga desconfiança entre les cúpules convergents i republicanes es va instal•lar definitivament en l’escenari de les interminables negociacions per arribar a un consens tan escandalosament de vodevil, que malgrat es faci el paperot d’una encaixada forçada, crec que la tensió augmentarà i que ens espera un llarg cicle electoral dominat per les gelosies de les dues vedets que es disputen el cap de cartell. Aquest matí mateix circula per la xarxa un acudit en teoria apòcrif, però de pare ben conegut pels que estan “al lloro”, que escampa aquesta malesa: “Si l’ANC va a la llista de CDC (mal dita de país), esdevindrà la Sectorial d’Activitats Lúdiques i d’Esbarjo de CDC? Crec que sí” A la meva manera de veure, penso, francament, que amb aquesta tropa no arribarem gaire lluny, ja que inclús quan fan veure que van a la processó repiquen afora. És que no volen entendre tots aquests capsigranys per què coi és necessita quanta més unitat millor? Doncs, senzillament, perquè la majoria a favor de la independència és insuficient per assolir un mandat democràtic que la impulsi amb possibilitats d’èxit. I perquè davant dels sobiranistes s’ha palplantat una minoria considerable que opina que ja estem bé com estem, mentre un nombre indeterminat, però que també fa llevada, de catalans encara no tenen decidida la seva posició o bé esperen si apareix una tercera via amb cara i ulls on poder-s’hi arrapar. Si veient com pinten bastos, no volen entendre que quant més units anem millor ens en sortirem, és que cap dels dirigents polítics que encapçalen el procés té prou pedigrí per estar al davant d'una cosa tan delicada, perquè si avui que encara estem en la fase de fer volar coloms ens tirem els plats pel cap, què farem demà si la independència ens cau a les mans? Els capitostos del nou Estat serien els mateixos polítics maldestres que s’estiren els cabells cada dia al safareig públic? Si hem d’anar a parar aquí, us ho dic de veritat: pareu el procés, que prefereixo baixar abans de prendre mal!  

divendres, 9 de gener del 2015

LA CONFITURA DEL POT PETIT

Ma mare fa anys que és morta, però anit hi vaig somniar: se la veia empiocada amb un bon refredat – potser una associació del meu subconscient amb la calipàndria de ca l’ampla que arrossega la meva dona, des de fa dos dies - i, precisament, em demanava una cullerada de la confitura del pot petit. I és que ella, que venia de generacions de pagesos de Torroella de Fluvià, més aviat no hi creia massa en les po-tingues modernes que podia trobar a dojo a ca l’apotecari; havia pujat entre receptes més d’estar per casa, com ara les contundents cataplasmes de farina de llinet, les ventoses, els collarets d’alls blancs i els purgants categòrics per tirar cap avall els racons, com l’oli de ricí. l’aigua de carabanya. També recordo que, de petit, em portava a casa d’un veí cepat que m’arreglava l’espatllat dues vegades l’any - a la tardor i a començaments de primavera -, i cada vegada que veia alguna criatura amb posat de pàmfila, s’entossudia en assegurar que estava enaiguada, una malaltia de la qual, segons ella, els metges de la nova fornada n’anaven absolutament peixos. Vés a saber que coi hi posava ma mare al pot petit perquè me'n demanés una ració amb tanta insistència, però efectivament la tradició popular assegura que en els pots petits és on es troba la bona confitura. Vet-aquí, doncs, una altra tradició culinària en desús, la de fer confitura casolana, ja que no és el mateix la melmelada industrial que trobés al súper que aquell bé de Déu de confitura remenada a paciència durant hores, reposada el temps necessari i envasada en pots de diferents mides, al melic dels quals s’hi escrivia la data exacta en que entraven al rebost domèstic, no fos cas que es fessin malbé si es consumissin massa tard. Repeteixo que no sé què coi hi guardaven les àvies als pots petits, però sembla que tant si es tractava d’un remei feia meravelles, si era d’una conserva o confitura, t’hi llepaves els dits. Potser no fóra cap disbarat que els polítics tinguessin sempre a l’abast un “pot petit”, al qual poguessin recórrer cada vegada que les frontisses de la cosa pública s’encallen en un atzucac. Una cullerada de tant en tant de bona confitura casolana, potser aniria bé per recuperar sabors i tarannàs ancestrals, que s’han oblidat o arraconat, a mesura que la pressa de la vida moderna ens ha acostumat a conformar-nos amb melmelada industrial enlloc de regalar-nos el paladar amb les delícies gastronòmiques o anímiques amorosament guardades en els pots petits. Voldria creure que dosis de sentit comú, de manca de recels, i de temps per parlar sense prejudicis, condicions ni ultimàtums de solucions possibilistes enlloc de fer-ho de problemes sobrevalorats  o de rebequeries de criatura, ingredients que tan escassegen, pel que sembla, en la taula i en el rebost de la política atrafegada i compulsiva que s’estila avui dia, encara se’n poden trobar en alguns d’aquells pots petits de tota la vida, on s’hi guardaven les delicadeses.         

dijous, 8 de gener del 2015

EL PENÓS SILENCI D'ALÀ

No em consta que cap dels déus que invoquen els seguidors de les diferents religions que conviuen al planeta, hagi obert mai la boca des dels temps més reculats que vulgueu, per parar els peus dels seus deixebles quan, fos mitjançant croades, guerres santes, guerres d’alliberament o simples guerrilles urbanes, fan palès una total falta de respecte per la vida humana. I Alà, esclar, no n’és cap excepció a l’hora de mirar cap a una altra banda des de l'Olimp. Els déus sembla que no tenen per costum obrir la boca per condemnar les barbaritats que, en el seu nom, s’han comès i es cometen arreu; per aquesta raó cadascun dels seus autoproclamats representants escombra sempre cap a casa a l’hora d’interpretar silencis incomprensibles. Ara bé, no es pot despatxar la massacre d’ahir a París amb un retret simplement retòric: el fet que aquesta tragèdia hagi passat a tocar de casa ens fa ser més bel•ligerants i posar el crit al cel, maleint l’islamisme radical i el déu que el va parir; però recordem que mentre els mateixos jihadistes cometien assassinats massius d’infidels a milers de quilòmetres de distància d’Europa, menystenint la vida d’una forma repugnant i fastigosa, l’opinió pública occidental es limitava a fer-se’n ressò i condemnar-ho diplomàticament, per deixar-ne constància. I Alà continuava callant com un mort. Les atrocitats aberrants que en els darrers sis mesos han comès els militants jihadistes - amb molts de reclutes occidentals a les seves files, no ho perdem de vista i fem examen de consciència i una mica d’autocrítica -, degollant dones i criatures indefenses, per l’únic pecat de no ser “creients”, faria caure la cara de vergonya a qualsevol persona civilitzada. Però Alà i molts dels seus imans segueixen impassibles mirant-s'ho en silenci, malgrat significats dirigents polítics musulmans assentats en capitals europees facin gestos obligats de rebuig per mantenir l’estatus quo. Quan la salvatjada terrorista la tenim tan a prop, com aquell qui diu ens posem les piles i sortim al carrer a manifestar-nos exigint que ja n’hi ha prou. Deixant de banda que aquestes mobilitzacions també convenia fer-les després de cada matança a l’altra part del món. I com va passar amb l’Ebola, que occident com institució no es va mullar fins que li va veure les dents als llop sota la finestra de casa, potser ja comença a ser hora d’oblidar-nos d’utopies com l’aliança de civilitzacions o els rampells de represàlia a sang i a foc, limitades a focus locals, per acabar amb un enemic global i fanàtic que s’amaga sota les pedres, obligant l’ONU que es tregui la son de les orelles i es guanyi el jornal posant els cinc sentits en complir els objectius pels quals va ser creada l’assemblea de nacions unides; objectius i principis molt macos que la majoria de les vegades s’ha passat pel forro per mandra i per covardia. Els radicalismes que es volen imposar per la força, la fam i les epidèmies al tercer món només es podran vèncer amb una resposta internacional contundent i sense reserves del bloc que diu respecta els drets i llibertats de les persones, al bloc que aquests drets i llibertats li rellisquen. I perdoneu les molèsties.   

dimecres, 7 de gener del 2015

CIENTÍFICAMENT DEMOSTRAT L’EFECTE “MALA SORT”

Quan tenim coneixement de que un parent, un amic o un simple conegut ha arreplegat un càncer, exclamem: quina mala sort! És gairebé una reacció espontània i subconscient, però des de fa quatre dies hem aprés que el factor principal per desenvolupar un “mal dolent” no són els hàbits de vida, sinó pura i simplement l’atzar. Sembla que està científicament demostrat des que una de les bíblies de la investigació mèdica – la revista Science – ha consagrat aquesta bajanada divulgant-la urbi et orbi: gran part dels tumors no són causats per factors externs i evitables, com fumar, beure o no fer la dieta adequada; ni tampoc a ra-ons hereditàries escrites en els gens, sinó al simple atzar. En Cristian Tomasetti, un expert matemàtic de la Universitat Johns Hopkins (EUA) afirma en el seu estudi, compartit pel seu company oncòleg Bert Vogelstein, que entorn del 65% dels càncers s’expliquen per l’aleatòria de l’atzar: “és la primera vegada que es mesura la contribució de la "mala sort" en el desenvolupament dels càncers, i resulta que hi te un paper més important del que es creia”. No dubto pas de la competència i renom professional d’ambdós científics però, francament, no sé de quina manera ajuda a prevenir i trobar un remei a la temuda malaltia el fet que se sàpiga que els números perquè et toqui o passi de llarg, es reparteixen en una mena de tómbola, a la babalà.  A la meva manera de veure, la divulgació d’aquesta obvietat frega la frivolitat, per no dir que és una vertadera temeritat, ja que es carrega d’una rampellada els esforços dels higienistes perquè la gent porti una vida més o menys endreçada, no abusi de tot allò que s’ha convingut - mitjançant altres estudis tan científics com el que tractem avui - que són factors de risc. Si per molt que es renunciï al tabac, a l’alcohol o a tot tipus d’excessos, al final serà l’atzar qui repartirà les cartes en dos de cada tres diagnòstics, de què coi serveix sacrificar-se i fer bondat? La pregunta és tan pertinent, com innecessari i quasi pervers ha estat atribuir a la “mala sort” la causa d'un terç dels tumors. Què s’entén per mala sort? Com es mesura? El malastruc haurà d’afegir a la seva angoixa per estar de pega massa sovint, un nou desassossec menjant-se el coco pensant que és carn de càncer? No calia que vingués cap saberut a dir-nos que agafar un “mal dolent” era "mala sort", perquè fins i tot el més ruc de la colla sap que no solament el càncer,  sinó qualsevol altra calipàndria, és mala sort; però com a mínim, en el cas del càncer, teníem el consol-placebo de pensar que fent dieta mediterrània, exercici i poques rucades, es podia anar tirant i despistar el gos rabiós. Abans de vantar-se, doncs, d’aquest descobriment de pa sucat amb oli, s’ho podien haver rumiat dues vegades i no deixar-se temptar pel sensacionalisme. Espero que, a més a més, no els hi regalaran un Nobel. És la meva opinió, esclar; no obligo pas ningú a que me l’ha compri. Que tingueu bon dia i no trepitgeu cap caca.     

dimarts, 6 de gener del 2015

EN LLIBERTAT AMB CÀRRECS

Al pas que anem, aquest país tindrà més presumptes delinqüents al carrer en llibertat amb càrrecs o sota fiança en espera de judici, que delinqüents sentenciats en ferm i engarjolats. L’explicació és molt senzilla: com que l’administració de justícia no pot engolir la quantitat de xoriços que la policia enxampa cada dia, opta per deixar-los anar en règim de llibertat sota paraula, vigilats a distància a través de compareixences periòdiques, a l’espera que els hi toqui la tanda. Les llistes d’espera a les portes dels tribunals aviat seran tan llargues com les cues davant les sales d’operacions de la seguretat social, però amb la diferència important que mentre els malalts en capella només tenen el recurs de mossegar-se les ungles a l’espera que el cirurgià posi remei a les seves xacres abans no la dinyin, molts dels presumptes delinqüents “en estandby” no deixen passar l’oportunitat d’aprofitar-se de la confiança, per atemptar contra la propietat i la sagrada llibertat d’algun altre ciutadà innocent. Per aquesta raó ens trobem tan sovint amb l’escàndol d’assabentar-nos pels diaris que tal o qual xoriço agafat amb les mans a la massa, era un reincident “en llibertat amb càrrecs” perquè mentre no se’l jutgi la presumpció d’innocència l’immunitza i se l’ha de considerar “sant”, mentre no es demostri el contrari. Quan es respira a l’ambient que qui la fa pot trigar anys a pagar-la, la sensació d’inseguretat aclapara i desestabilitza emocionalment, tant a les persones com a la societat. La justícia és, francament, kafkiana quan enlloc de pronunciar sentències ràpides es despenja amb ciris trencats garantistes dels drets humans del delinqüent professional, tals com decretar la llibertat amb càrrecs per a ciutadans que han estat arrossegats reiteradament davant el jutge de guàrdia, amb les mides ben preses per la policia. Però, és clar, el jutge té les mans lligades per lleis que permeten a les defenses dels empudegats, encara que siguin lletrats d’ofici, allargar els procediments invocant i recorrent a totes les martingales legals per posar pals a les rodes de la instrucció del cas. És raonable, doncs, a la meva manera de veure, que la gent es fiï cada dia menys d’una administració de la justícia ranca, que no té mitjans materials ni sistemes d’organització productius capaços de buidar calaixos, armaris i taules d’expedients saturats de paperassa inútil per reiterativa, que satura i entorpeix la resolució dels procediments més simples amb tàctiques legals utilitzades en abús de dret, per embolicar la troca. I no parlem del llenguatge judicial, un argot per a iniciats, fosc i que sembla destinat a fer que els ciutadans preguin encara més consciència de la seva indefensió. Si penseu que exagero, aneu a copsar quins són els sentiments dels estafats, dels vexats, dels atracats a casa seva, en fi, dels que recorren a la justícia per força, amb la bona fe d’esperar consol, suport i reparació, i acaben penedint-se de que se’ls hi hagués passat pel cap, entre d’altres raons perquè és tan complicat el recorregut un cop se n’és presoner, que cap jutge ha dictat encara per a les víctimes una providència d’empara, efectiva i creïble, que les protegeixi dels seus presumptes agressors, en llibertat sota càrrecs. La paradoxa comença des que la presumpció d’innocència allarga la imputació definitiva del presumpte delinqüent, mentre que la víctima declarada es consumeix esperant que se li faci justícia, sense haver superat moltes vegades la por de sortir al carrer o de fer vida normal, sabent que els seus agressors s’hi passegen frescos com una rosa, amb la butlla de la “lliure amb càrrecs” a la butxaca.        

dilluns, 5 de gener del 2015

ELS REIS RUCS

De tant en tant tenim de dispeser unes hores el nen de la veïna, de set tendres anys, per fer-li de cangurs. I encara que a mi amb la mainada em costa de connectar-hi, en un moment donat que la meva dona no podia estar per ell, vaig recórrer a un tema recurrent per trencar el gel: - “ja has escrit la carta als reis, Carles?” I vet-aquí que el nano em va deixar parat amb una resposta que no m’esperava: - “els nens del meu col•legi diuen que els reis són rucs”. No em va caldre tibar-lo de la llengua perquè m’aclarís una sentència tan rotunda, ja que de seguida em va donar explicacions sense que els hi demanés; tot i que vaig creure endevinar que, en fer-ho, més que per donar-me informació complementària estava interessat en l’opinió d’un adult: - “els nens diuen que els reis són rucs perquè porten als nens rics, encara que no hagin fet bondat, tot allò que varen demanar i molt més, mentre que els nens pobres que s’han portat bé a casa i a l’escola s’han de conformar amb un parell de joguets, i no massa cars”. Ostres amb la canalla! Sembla que baden i les cacen al vol. No se m’havia acudit mai aquesta imatge del dia de reis, malgrat la tinc al davant dels ulls cada any. En canvi, aquella mainada del col.legi d’en Carles havien notat que es feien diferències, però encara són massa innocents per veure-ho com una injustícia social i les atribuïen a uns reis que feien el ruc o no paraven prou atenció en la feina. O potser és que en té la culpa algun patge corrupte, que es deixa comprar? El cas és que els companys d’en Carles tenen de moment clara una cosa: que les diferències en el repartiment de regals potser no obeeixen a malícia per part dels reis, però que tal vegada aquests personatges xarucs s’haurien de retirar quan arriben a l’edat de fer ruqueries, ja que els escama que el desgavell sempre beneficiï els nens rics i perjudiqui els nens pobres. D’aquí a treure’n conclusions més severes, amargues o indignades, hi ha un pas. La pena és que mentre els nens creguin en la imparcialitat dels reis i que es premia el bon comportament, l’esforç i el respecte a pares, mestres i ancians, a la societat encara li queda un clau on agafar-se per no caure en la depressió col.lectiva. Ara bé, si els nens ja perceben de tan petits que tot és pura comèdia, i que perquè els reis et facin cas no cal portar-te bé sinó ser fill de casa bona, el futur el tenim bastant fotut de cara a conservar uns determinats valors. Tanmateix, qui sap si el que hauríem de preguntar-nos és si els grans també en donem la culpa als reis de les diferències o de les injustícies, o reconeixen que qui mou els fils de tota la tramoia comercial, religiosa i sentimental que envolta les festes (des del tió als reis), abonant o contribuint a que a igualtat de comportament dels nens els premis siguin diferents, són els propis pares i no pas els pobres mags d’Orient que, al cap i a la fi, només fan el que els manen.      

diumenge, 4 de gener del 2015

DESPRÉS DE L'ULTIMÀTUM QUÈ VE, LA PAU O LA GUERRA?

Entre el repertori d’allò que en podríem dir “paraules majors” n’hi ha algunes que esgarrifen més que altres, i jo penso, francament, que “ultimàtum” està entre les que fa més mal de trascolar. Per dues raons de pes: en primer lloc, perquè planteja un pols en tota regla a l’adversari després d’estripar les cartes i, en segon lloc, perquè una vegada donat aquest “cop d’home” per una de les parts, es fa molt difícil la marxa enrere, ja que afluixar podria ser considerat per la parròquia com una mostra de flaquesa o de covardia. Per desgràcia, doncs, en el cas de l’ultimàtum llençat per l’Oriol a la cara de l’Artur em temo que cap dels dos s’arronsarà, per molt que hi hagi veus que s’alcen des de la societat civil per impedir una confrontació de conseqüències perilloses pel procés iniciat amb tanta il•lusió – des del carrer i no pas des de les seus socials dels partits o del mateix palau de la Generalitat, cal que no s’oblidi -, cap a la sobirania nacional. Ens volen fer creure que l’escull on estan embarrancats els dos polítics, consisteix en si es convoquen eleccions sota el signe de la unitat de tot el sobiranisme sense etiquetes, o si és millor que cada partit campi pel seu compte, embolicant-se l’estelada on li roti com a mínim comú denominador. I no és ben bé així com han anat les coses, si ens ho mirem sense prejudicis:  la qüestió no és l’embolcall ni, molt menys, l’objectiu final que, ja seria massa, de moment ningú discuteix. Si cada part enfrontada en aquesta picabaralla de col•legi de pàrvuls, respongués amb tota sinceritat a la pregunta de si ser tan repatanis respon a un interès real per protegir el resultat de la consulta o bé per protegir els interessos del seu partit, estaríem al cap del carrer de la raó de l’embolic. El problema és que aquesta sinceritat no la tindrà mai la cúpula i bastants militants d’ambdós partits, mentre no s’hagin esporgat del cor, del fel i de la pell les clapes de malfiança, de retrets i de rancor acumulat en els darrers quaranta anys per les repetides infidelitats que s’han hagut d'empassar mútuament. En resum, està més clar que l’aigua, malgrat disfressin els sentiments de cara a la galeria, que cap dels dos es refia que l’altre no li posi banyes així que giri l’esquena, ara que s’hi juguen qui remenarà les cireres en una hipotètica Catalunya independent. Em faig càrrec que aquesta reflexió li farà rebombori a més d’un lector i que potser tindré pocs compradors, ja que cantant les veritats es perden les amistats. Però la veritat sempre acaba surant, sobretot en política, perquè tard o d’hora els mateixos protagonistes acaben confessant les travetes, ressentiments i joc brut que hi hagué a les bambolines dels escenaris on representa que s’escriu la història. Però, què voleu que hi faci, no m’agraden els ultimàtums ni els xantatges i si tinc de ser fidel al lema del blog d’explicar-vos les coses a la meva manera de veure - netes de pols i de palla - no puc mirar cap a una altra banda. En definitiva, el temps dirà qui tenia raó. I una darrera advertència: si després de l'ultimàtum resulta que hi ha una abraçada inesperada, no us creieu que tot seran flos i violes: els claus que entren per la cabota no duren gaire i, per desgràcia, és condició humana que de l'abundància del cor en parla la boca. I quan el cor es fa agre...