A
algú se li va ocórrer destinar un pany de paret d’un solar grandiós, en el
rovell de l’ou d’una vella ciutat, per bastir una mena de mur de les
lamentacions, on tothom que tingués migranyes endarrerides pogués deixar
constància, amb guix blanc sobre un fons fosc de pissarra, de quin somni
personal voldria realitzar abans d’anar-se’n a l’altre barri. La iniciativa va
tenir un èxit sorprenent, i el mur aviat va quedar-se petit per enquibir-hi els
testimonis anònims de tants neguits insatisfets i de tantes il•lusions
sentides, i també de més d’un estirabot barroer. En passar-hi un d’aquests dies
a donar-hi una ullada, per amarar-me d’una estimulant flaire de surrealisme i
d’absurd en estat pur, em va deixar parat trobar-hi escrit un desig
extraordinari: “voldria ser gos de casa bona”. No tinc la mínima idea, esclar,
de qui ho va escriure, però estareu d’acord amb mi que s’ha d’estar molt
frustrat per expressar el clima de desigualtat social que ens toca de viure,
d’una manera tan gràfica com crua. Quan érem petits, un gos era feliç amb un
os, però avui aneu amb compte de no portar un os de veritat a una casa bona per
quedar bé amb el gos, perquè s’hi podria ennuegar o trencar-se un queixal al
haver perdut, amb tanta moixaina, la pràctica de rossegar. Una amiga que
treballa en una clínica veterinària de la part alta de Barcelona, a vegades
m’explica que se’n fa creus de com n’estan de ben cuidats els clients animals
atesos en el seu establiment, i de l’ull de la cara que costa als seus amos
sotmetre la pobre bèstia a tractaments, operacions quirúrgiques o proves
diagnòstiques, que per accedir-hi els humans sense pedigrí, sovint han de
carregar-se de paciència en la llista d’espera dels seus hospitals de la
sanitat pública. Quan un animal de companyia, altrament dit mascota, es tracta
com una persona, com un més de la família com sovint se sent a dir, potser no
significa sempre que hi ha persones sensibles i de bons sentiments, sinó que és
un símptoma d’estats d’ànim més complicats, en algun cas inclús malaltissos, que
van des de la solitud fins a la necessitat imperiosa de "donar" o
"buscar" afecte desinteressat . Però quan l’aspecte i la refinada
educació de l’animal es fa servir senzillament per fardar o com a signe extern
de distinció i classe, no cal confondre-ho amb estimació i respecte per a les
bèsties. Tal vegada si un gos de casa bona pogués accedir al mur del que us
parlava al principi, escriuria que abans de morir voldria convertir-se en un
senzill gos petaner, que de tota l’espècie canina està demostrat que són els
que viuen més feliços i menys estressats.
dijous, 31 de juliol de 2014
dimecres, 30 de juliol de 2014
DOS ÀNECS COIXOS CARA A CARA A LA MONTCLOA
Avui
al president Mas se l’espera a la Montcloa per a donar-li el cop de gràcia
definitiu, ara que es pensen que el tenen coix i mig estabornit. El president
Rajoy no li tindrà compassió perquè no és el seu tarannà, sinó que mirarà
d’aprofitar l’estat de xoc emocional del seu interlocutor, per fer-lo desdir de
la consulta i que s’empassi les pretensions catalanes de partir peres amb el
centralisme que ofega l’autonomia. Fins aquí, el guió de la trobada dels dos
polítics està escrit amb tot detall i la pel•lícula no té cap al•licient per
als observadors perquè el desenllaç està més que cantat, i tothom se sap
l’argument abans de començar la sessió. Però a la meva manera de veure
s’equivocarà de cap a peus el senyor Rajoy si, fent cas als assessors que li bufen
a cau d’orella l’estratègia per a
desmuntar la dèria sobiranista, considera que escanyant l’ànec coix, bona nit cargol. El president
Mas és un il•lustre comissionat institucional per traslladar al govern central
una demanda majoritària en favor d’exercir el dret a decidir, però no és qui
peixa aquest moviment reivindicatiu popular. Ell si va apuntar en un moment
donat - tal vegada per conveniències polítiques o per convicció sincera, vés a
saber -, però avui es presenta a la Montcloa revestit de la legitimitat
institucional com a portaveu indiscutible del sentiment sobiranista català i
com a tal faria bé el senyor Rajoy de no mofar-se’n ni menystenir-lo perquè
ranquegi, com a conseqüència del cop de pedra llençat amb mala bava per la
família Pujol. Ell només fa de missatger avui, però la força del missatge i el
protagonisme del procés resideix en el poble, entesa aquesta paraula com a conjunt transversal de ciutadans que
han perdut la confiança en un govern central que es pixa cada dos per tres
damunt dels símbols més sagrats per a una nació històrica, com son la seva
llengua i la seva cultura. I que ofega sistemàticament la capacitat de finançar
les seves iniciatives per sortir-se’n pels seus propis mitjans de la crisi. Com
a tot arreu, la classe política de Catalunya també està esquitxada per la
corrupció, però el que estigui net de culpa que tiri la primera pedra i, per descomptat,
en aquest sentit el president Rajoy va tan coix com el president Mas. La
diferència entre la coixera d’un i de l'altre rau en que a Catalunya qui marca
el ritme de la cursa cap a la regeneració política mitjançant la independència
no són els polítics professionals, sinó un poble constituït en assemblea nacional
il•lusionada, perquè està fart de ser venut per quaranta monedes de plata.
dimarts, 29 de juliol de 2014
CAP GUERRA ACABA MAI EN TAULES
Aquell
bèstia d’en Kissinger va tenir la macabra sinceritat de confessar que no es pot
anar a la guerra, conformant-se fent taules. Les guerres s’han de guanyar de
carrer per tenir la paella pel mànec a l’hora d’imposar condicions per a la
pau. Aquesta lliçó d’estratègia bèl•lica la té ben assumida Israel i, per
aquesta raó les guerres desiguals amb els palestins sempre acaben igual:
confinant els àrabs en els immensos camps de concentració que són, en
definitiva, la franja de Gaza i una part de Cisjordània. I per aquesta raó,
avui tampoc no afluixaran els jueus, continuant arrasant-ho tot perquè
l’objectiu és guanyar per golejada i amorrar, per enèsima vegada, l’orgull i la
moral del poble palestí perquè d'aquí uns mesos s'hi torni. En Ramón Gómez de la
Serna, té un acudit rodó sobre la guerra: “El cañón, después del disparo
recula, como asustado por lo que acaba de hacer”. Excel•lent metàfora, sí
senyor, aquesta de que les armes senten vergonya de la guerra. Però les guerres
no s’engeguen a causa de les armes, sinò que són aquestes les que es fabriquen
gràcies a la guerra, perquè no falti mai xeixa. Qui decideix envair la casa del
veí per robar-li riquesa o territori són persones enverinades per l’hàbil
propaganda dels fabricants d’armes que burxen i burxen els ressentiments, fins
que la guerra esclata. Els que declaren les guerres i els que les fan són
persones que sense estar armades fins a les dents no s’envalentirien i podrien
beure, conviure i abraçar-se en bona harmonia. El problema són les armes i els
criminals que les fabriquen a tremuja. Cap guerra ha servit per portar la pau a
l’ànima de les persones que les han patit, i més tard o més d’hora sempre
revifen, sovint amb més crueltat, els ressentiments. Tampoc és cert que amb les
guerres algú hi guanyi, perquè les autèntiques víctimes, els morts, són dels
dos bàndols; l’única diferència és que les del bàndol vencedor passen a la
història com a herois i les dels perdedors es podreixen anys i panys en foses
comuns. La industria per a la guerra no pot parar perquè massa gent en viu,
inclosos els que amb l’excusa de la neutralitat, fan negocis amb els dos
bàndols que se les foten. Com que el capital no té color ni pàtria, i només
interessa que doni rèdits, cap inversor es pregunta en què inverteix exactament
els seus estalvis, mentre la inversió ragi: amb aquesta filosofia realista fins
i tot el Vaticà, per posar un exemple, pot contribuir indirectament a fomentar
la industria de la guerra. Els fons d’inversió són tan opacs que cap inversor
pot estar segur de que alguna de les bombes que maten criatures innocents a
Gaza, no portin les seves empremtes.
dilluns, 28 de juliol de 2014
EL XANTATGE EMOCIONAL DE LA MENDICITAT
A
algú li agrada engegar a passeig un pidolaire que li para la mà? No només no li
ve de gust a ningú, sinó que la majoria de les persones no saben com
reaccionar, se senten incòmodes i moltes vegades els hi donen quatre peces de
xavalla, més que res per treure’s de sobre un pesat, que no pas per fer un
autèntic acte d’almoina. Tal vegada algú em tiri en cara manca de sensibilitat,
hi té tot el dret si és de pell prima, però no tinc cap inconvenient en
replicar-li que si pensa així és perquè es fa l’hipòcrita i no sap, o no vol
assabentar-se’n, que les qüestions socials no es solucionen amb simples
declaracions de principis, per molt boniques que sonin les paraules buides amb
que embolcallin les mostres de suport virtual. Per què un ciutadà s’ha de
sentir malament davant homes, dones o joves, agenollats a terra amb un cartell
exposant un drama que sovint tira a exagerat però que t’arriba al cor, o al ser
abordats per un mendicant a peu dret amb un got de plàstic a la mà, repetint
com un lloro o convincent que no té feina i molts de fills per alimentar? Sent,
afortunadament, la nostra una societat mobilitzada des de les institucions i
des del voluntariat per atendre qualsevol brot de misèria i evitar que ningú
passi gana, no s’acaba d’entendre que des dels ajuntaments es toleri, com si
fossin impotents per evitar-la, la mendicitat pels carrers i places de les
ciutats, ja que a part de ser poc estètic en un territori que viu del turisme i
ha de cuidar la imatge, és denigrant pels propis pidolaires, bastants més dels
que sembla, manipulats per autèntiques màfies. Però sobretot fa sentir culpables els vianants o la gent
que es pren tranquil.lament un refresc en una terrassa. Per què s’han de sentir
aquests ciutadans que també les passen magres com si la misèria fos culpa seva?
Per què s’ha de sentir incòmoda gent que inclús col•labora activament amb
Càritas, la Creu Roja o el Banc dels Aliments? És exagerat que hi hagi bones
persones que se sentin agredides emocionament, com si fossin víctimes d’un
xantatge? En una carta al director d’un diari, una ciutadana a més de fer-se
les mateixes preguntes que jo,
denunciava que “no hi hagués la valentia per part dels ajuntaments de
fer les reformes necessàries per anar a l’arrel del problema, el qual té
solució molt senzilla si es vol, per molt que es digui el contrari”.
dissabte, 26 de juliol de 2014
SENYOR PUJOL, EM SAP MOLT DE GREU
I
no se pas si demanant perdó n’hi ha prou, francament. Em sap molt de greu
dir-li que ens l’ha fet molt grossa amb aquesta confessió que pretén, segons
vostè, ser reparadora però que embolica més la troca. Com en aquella expressió
que vostè tantes vegades ha fet servir per escapolir-se dels periodistes, avui
“no tocava” confessar-se, sinó que s’havia d’haver fet molt abans. Temps
enrere, tal vegada com explicació natural i voluntària podia colar i, fins i
tot, potser se li hagués dispensat el rerefons enrarit, en atenció al seu
prestigi personal; però avui aquest gripau costa massa d’empassar i de pair. Sobretot,
perquè els fets són com són i no hi ha volta de fulla, la seva confessió
desmunta qualsevol excusa de fer-ho passar com una maniobra calumniosa dels que
volen mal a Catalunya. Vostè ha confessat i s'ha acabat el bròquil. I aquesta
sinceritat que deixa de pasta de moniato els seus incondicionals, pensi com
n'es d'insuportable per a tots aquells que sense militar a Convergència, el
veien a vostè com el referent d’home honest i digne. No sé qui l’ha aconsellat
confessar-se, però em temo que no ha tingut en compte - ni que hagi sigut una
decisió personal i espontània de penediment -, que aquí no hi balla només una
sanció exemplar, sinó la seva dignitat com a polític, la qual com que massa
sovint ha vinculat al país, també Catalunya en surt esquitxada, en un dels
moments més crítics de la seva història, quan els ciutadans, precisament,
reclamem la sobirania “per dignitat”. Vaig ser militant del seu partit des de
l’any 1977, segon membre més votat al Consell Comarcal del Bages i delegat al
Vè Congrés de CDC, però en vaig partir peres l’any 1980, poc abans d’assumir
vostè la presidència per primera vegada. Els motius de la meva dimissió no
venen al cas ni tenien res a veure amb vostè, al contrari: sempre, l’he
defensat, admirat i respectat. I per aquesta raó, he llegit amb tanta pena i
decepció la seva confessió, de la qual, si m’ho permet, li faig les següents
postil•les:
●
Davant les insinuacions que corrien des de fa “dos anys”, no li sembla que la
confessió fa salat?
●
A aquestes altures, no ens mereixem saber de quins imports estem parlant?
Perquè si es tractava de quatre rals, com es comença a fer córrer
interessadament, encara tindria menys justificació haver-ho amagat fins ara.
●
A partir del moment que l’herència va passar als seus fills majors d’edat – que
no fa quatre dies, per cert - com es pot justificar que “no van trobar mai el
moment adient per a regularitzar”, si un dels seus set fills era un dels
polítics més llestos, que s’omplia la boca cada dia de filípiques contra els
corruptes i evasors?
●
Després d’aquesta confessió d’haver mantingut en silenci durant trenta anys una
conducta poc ètica, no creu que algú legitimament es preguntarà si la “bona
sort” econòmica dels negocis d’altres membres de la família prové només del seu
bon ull empresarial o algun negoci ha acabat bé gràcies a jugar la carta de les
influències en el moment oportú?
●
Per fer net del tot, aconsellarà els seus fills un exercici de transparència
semblant, inclòs si hi ha alguna cosa de cert sobre el domicili fiscal d’algun
d’aquests negocis fora del territori autonòmic?
Perdoni
la meva indignació, però mentre vostè i els seus fills s’estalviaven contribuir
a la hisenda dels seu país, a mi i a tants d’altres jubilats ens mantenen congelades
les pensions perquè la caixa diuen que està buida per culpa dels que evadeixen
capitals. Senyor Pujol, em sap molt de greu haver d’escriure aquesta reflexió.
Dels seus fills m’ho podia esperar tot i el planyia a vostè i a la Marta perquè
algun li hagués sortit macat, però de vostè no m’ho esperava.
divendres, 25 de juliol de 2014
SILENCIS OPORTUNS I SILENCIS COVARDS
Vaig
llegir una d’aquestes frases que reboten per la xarxa com pilo tes de
ping-pong, que deia: “el silenci és el gran art de la conversa”. No sé si tenen
amo aquestes paraules o si han nascut en l’anonimat després d’una nit de
ressaca, però el cas és que no anava gens desencaminat qui se li va ocórrer
l'estirabot. El personatge literari de Mr.Chance, el jardiner que l’actor Peter
Sellers fa convertir al cine, en inoblidable caricatura de l’anglès murri, fa
palès l’immens poder dels silencis oportuns: allò que es diu, ja s’ha dit; però
allò que es calla pot ser qualsevol cosa, inclús transcendental. No obstant
això, sempre sol ser més forta la temptació d’enraonar pels descosits per
semblar enginyós i ben informat, que no pas l’esforç d’estar-se callat per semblar
intel•ligent. Els músics saben molt bé que una part important de les partitures
la constitueixen els silencis, quan s'administren bé els espais entre sons, les
pauses i els ritmes. Sense silencis calculats no hi hauria comunicació musical.
Varis personatges de la història han confessat que s’havien penedit moltes
vegades d’haver xerrat massa, però mai d’haver tingut tancada la boca tancada
perquè, com deia al principi, en una conversa endreçada, sobretot en la diplomàcia
o en la política, només els silencis valen la pena, la resta són febleses. El finíssim Mark Twain va dictar sentència
definitiva: “ És millor tenir la boca closa i passar per burro, que obrir-la
massa i esvair tots els dubtes sobre aquesta qüestió” I en Sèneca, que en
aquestes coses la sabia llarga, advertia als seus deixebles que per
des-col•locar un interlocutor bocamoll impertinent i provocador, la millor
estratègia es intercalar a la conversa silencis oportuns. Però abans d’acabar
aquest elogi del silenci oportú, no em puc estar de condemnar-lo quan
l’oportunitat es basa en la covardia, com està passant avui mateix, sense anar més
lluny, amb massa silencis interessats al voltant del genocidi al camp de
concentració de la franja de Gaza o mirant cap a una altra banda per no haver de
parlar a fons del menyspreu per la vida humana dels fonamentalismes fanàtics
dels totalitaris emparats en una religió. O sobre el sarcasme que significa que
al país en teoria més avançat del món, tecnològicament parlant, on cada dos per
tres la violència escapça en segons vides humanes, no hagin trobat el
desllorigador perquè la injecció letal que apliquen als seus condemnats a mort,
no trigui dues hores a fer efecte. Aquesta mena de silencis de conveniència,
els que els practiquen poden considerar-los molt oportuns, però els que ens ho
mirem des del carrer estant, hem de tenir clar que són l’exemple dels silencis
covards que porten la civilització pel camí del pedregar.
dijous, 24 de juliol de 2014
ENS HAUREM DE REPENSAR ALLÒ DE "MADRID ENS ROBA" ?
Feia
dies que no us parlava de les tertúlies de la meva barberia, però avui no em
puc estar de reproduir-vos la saragata amb que m’ha rebut en Manel, així que
m’ha vist treure el nas per la porta del seu establiment. Com que en aquell
moment només hi eren ell i el dependent, s’hi ha ben abonat, llamp me mau!
-“Què – m’ha endinyat sense compliments –
ara s’hauran de menjar amb patates la cantarella de Madrid ens roba, no? Tanta
conya amb l’espoli de tres-cents anys, i ara resulta que per espoliats, els
madrilenys... D’acord, els catalans també hi deixen pèl en el repartiment de la
virolla, però els de Madrid més i potser, ja que tant t’agrada reflexionar,
podries fer un esforç i tenir el detall de reconèixer-ho”.
En
Manel no és de Madrid ni es diu Manel, esclar, sinó Juan-Manuel i els seus avis
varen venir d’un poble d’Almeria, fa cinquanta i pico, de fet ell ja va néixer
aquí. I quan vol parla un català sense rebrecs i quan a la barberia algú
bescanta Catalunya la defensa com si fos de la ceba, per això vol que li diguem
Manel; però quan s’ensopega amb algú de la ceba de veritat és tot un altre i
fins i tot li agafaries tírria, si no li coneguessis el vici de riure-se’n del
mort i de qui el vetlla quan es tracta de política. Ara bé, sap parar a temps
la conya si veu que l’altre no li segueix la beta i s’empipa de veritat. En
Manel es pot mofar de la política i dels polítics en general, però mai es
ficarà amb les persones ni amb els sentiments. En resum, que tota aquesta andanada
pamfletària amb que m’ha donat el bon dia me l’he presa com un repte dialèctic
i una incitació a la polèmica, però em sembla que aquesta vegada li he tornat
la pilota com no s’ho esperava pas:
-“ Què no saps l’ultima notícia? En Rajoy
ha convocat el gabinet de crisi perquè varis diputats autonòmics de Madrid
volen demanar-li formalment que autoritzi una consulta perquè els madrilenys
puguin decidir si, en vistes de l’espoli financer a que els sotmeten la resta dels
espanyols, tiren el barret al foc d’una vegada i declaren Madrid un estat sobirà
d’Europa... Diuen que a tenor dels resultats de les balances fiscals, segons
els càlculs indiscutibles dels sapastres contractats per en Montoro com experts
independents, hi tenen més dret que no pas els catalans, als quals només ens
roben la meitat que a ells”
En
Manel, us ho ben juro, encara riu ara. I és que si no ens ho agafem a tall de
conya, prendrem mal. Nosaltres anem a la nostra i deixem que a Madrid es vagin
entretenint jugant a nyaus.
dimecres, 23 de juliol de 2014
ELS PATAFIS DEL FROP, DEL FÒRUM I DE LA "FERIA" D'ABRIL
En
teoria, el FROP tenia de sanejar unes Caixes que havien fet l'ànec mitjançant
una injecció de 108 mil milions d’euros i, després de rentar-les-hi la cara i
el cul si convenia, posar-les a subhasta per a recuperar la borratxera de
calers tirats a la bassa i que no es comptabilitzessin a benefici d’inventari.
Però resulta que des de la primera fins a la darrera d’aquestes operacions a
penes s’han recuperat engrunes – exactament un 2,86%, segons testimoni del Banc
d’Espanya –, de l’enorme inversió inicial; l’adjudicació, per exemple, de
Catalunya Banc al BBVA suposa una pèrdua d’11.839 milions d’euros, els quals
com sempre pagarem entre tots els masegats ciutadans d’aquest país. Quan el
govern va decidir rescatar la banca de la crisi enlloc de fer-ho amb les
persones, es va omplir la boca de promeses temeràries sobre la total
amortització dels capitals manllevats, en base als hipotètics beneficis que
s'obtindrien de les vendes dels actius suposadament sanejats. Però tot plegat
era la repetició del vell conte de la lletera, com ja havien pronosticat amb
escreix tots els economistes que no tenien parada menjadora governamental. I
encara no se sap quin serà el balanç final de les pèrdues generades per SAREP
(el banc dolent) ni per tot aquest gegantesc embolic de Bankia. Diguin el que
diguin tots els homes del president, aquest negoci del rescat bancari ha
resultat pitjor que el d’en Robert amb les cabres i els plats trencats els
pagarem amb més sacrificis i retallades els de sempre. Esclar que no sé de què
coi ens estranyem, després que transcorreguts 10 anys des d’un altre patafi
monumental com el del Fòrum de les Cultures, la Sindicatura de Comptes ha
trobat irregularitats a manta en un muntatge que va costar a Barcelona 240
milions d’euros. Després de deu anys es podran demanar responsabilitats als
culpables d’un delicte de malversació de fons públics? Perquè si aquest patafi
ja hagués prescrit, potser qui hauria de explicar aquesta negligència serien
els auditors per agafar-s'ho tant a la fresca. I per acabar-ho d’adobar, els
nous administradors de la Fira d’Abril versió catalana, han passat comptes de
l’administració i han repartit benèfics als firaires. El sarcasme de la notícia
és que durant 43 anys els anteriors responsables de la FECAC (Federació
d’Entitats Andaluses de Catalunya), no els hi va lleure de fer aquest exercici
de transparència imprescindible quan hi ha diner públic pel mig i en aquesta
Feria totes les administracions hi havien buidat el sac per conveniència i
buscar-hi rèdits polítics. De fet, la fiscalia fa mesos que s’entreté
investigant una possible malversació continuada, però per molt que es tregui la
son de les orelles, tots aquests controls arriben a misses dites. Com deia el
meu avi en situacions semblants, quan era mort el combregaven.
dimarts, 22 de juliol de 2014
ELS MIRACLES I JOCS DE MANS DE LA FÀTIMA
Per
culpa de fantasmes com la ministra Fàtima Báñez jo m’he tornat agnòstic políticament
parlant, camí de convertir-me en un descregut integral. Servint-se de la trona
del PP ha fet una aparició pública a Huelva i ha promès a la parròquia de
fidels que si som bons minyons descongelaran les pensions, apujant-les mig punt
per sobre de l’IPC. Això si, primer cal que fem penitència i dejuni, per tal de
reanimar l’economia comatosa, condició indispensable perquè el miracle es faci
realitat en tota la seva pompa. Tenint en compte que en persistir la situació
de dèficit per operacions no financeres, de la guardiola de les pensions
contributives de la seguretat social aquest juny s’han hagut de manllevar 5.500
milions d’euros per complir amb la paga extra - deixant el saldo per sota dels
50 mil milions, tot sigui dit -, i que l’increment d’altes a la seguretat
social si bé no es pot negar en termes aritmètics absoluts, pel que fa a
recaptació neta en cotitzacions els resultats són més aviat galdosos, com a
conseqüència de la nova contractació permesa per la reforma laboral que al
rebaixar salaris ha deixat les bases de cotització a nivells del 2007. D’altra banda, el Fons de Reserva invertit
pràcticament en deute públic espanyol – una pràctica que qualsevol escola de
negocis desaconsella, perquè els ous no
s’han de posar mai tots en el mateix cistell -, ha generat uns rendiments nets
durant els primers sis mesos del 2014, de 995,64 milions d’euros. És a dir,
encara no una quinta part de la bestreta que s’ha hagut de treure de la
guardiola aquest juny. És més que evident, doncs, que el govern necessita un
miracle per a presentar-se a les properes eleccions traient pit davant un
col•lectiu de pensionistes que representem més d’una tercera part de
l’electorat. Per aquesta raó, suposo, s’han encomanat a la seva Fàtima particular,
però em sembla que la ministra ho té pelut per estar a l’altura de la
marededéu, considerant que la dona no és portuguesa, sinó andalusa “rociera”. I
malgrat una també ministra andalusa, en aquest cas socialista, la Magdalena
Álvarez, va repetir el miracle dels pans i els peixos en acumular, sent com era
una socialista practicant i de rosa al puny, una fortuna personal suficient de
sobres, en immobles i comptes corrents, per a cobrir una fiança civil de 29,5
milions d’euros, per la seva responsabilitat en el fastigós escàndol dels EROS.
La Fàtima del PP hauria de saber que als vells i a els nen no se’ls hi poden
fer promeses de fum, ni fent un miracle ni tripijocs, perquè no es traurà del
darrera els indignats, tibant-li la brusa. Tanmateix, el problema de que no arribin les misses per pagar
les pensions contributives és degut a que els legisladors no fan els canvis estructurals
necessaris, entre d’altres raons perquè volen seguir mantenint els seus privilegis
i no estan disposats a perdre, per exemple, que amb diferents martingales
legals entre un 21 i un 36 per cent dels seus ingressos bruts no tributin a
Hisenda o que diputats i senadors en tinguin prou amb 7 anys de serveis com a
parlamentaris per tenir dret a una pensió que els altres ciutadans treballadors
han de suar durant 35 anys, com a mínim. En resum, perquè vostè m’entengui
senyora Fàtima, si és que em llegís, sense necessitat de traductor: “a otro
perro con este hueso”.
dilluns, 21 de juliol de 2014
MIRANT EL MAR
L’altre
dia, assegut a l’escullera del port, mirant el mar, sota un sol e tarda mig
abatut i sentint la marinada a la cara, vaig recrear-me una estona amb la pau
que et dóna estar desconnectat de la rabiosa actualitat. Per experimentar
aquesta sensació d’estand by mental n’hi ha prou amb tenir la vista clavada a
l’aigua sense cap pretensió d’escorcollar-li les entranyes, simplement
deixant-la passar mansa per davant com si res, seguint-li cada moviment
capritxos o revenxinat, prenent-te un bany d’humilitat perduda la vista en
aquell horitzó que no s’acaba mai. Són d’aquells moments que voldries
perllongar hores perquè t’adones que mentre tens la ment en blanc, es regenera
l’esperit i es carreguen les piles. Ja saps que tot plegat és un miratge, un
paradís amb data de caducitat, que aquella tranquil•litat és un parèntesi, però
no tens cap pressa perquè es desfasi l’encanteri i, en certa manera, t’hi
deixes anar quasi voluptuosament en aquell dolç no fer res. Això sí, perquè la
catarsi sigui perfecta has d’anar a l’escullera tot sol, com aquells pescadors
peripatètics que fan monòlegs amb la canya, perquè si hi vas en companyia tard
o d’hora et distrauràs per no fer-li un lleig quan et parli, perquè mentre dura
l’idil•li amb el mar perds tant la noció del temps com de la gent que passa pel
teu costat o et diu alguna cosa. Perdoneu que em faci pesat, però aquella
estona a l’escullera, mirant el mar com un encantat, va estalviar-me de rumiar
en les misèries quotidianes de la vida. Ja sé que totes em rebotarien de cop al
despertar-me d’aquella becaina, però sempre és més fàcil de pair la crònica
d’una humanitat perduda entre guerres fratricides, depravació, enveja,
corrupció, desigualtat i prostitució de l'enteniment i la compassió envers el
patiment dels altres.
divendres, 18 de juliol de 2014
EL PROBLEMA DELS MALALTS CRÒNICS I DELS VELLS
El
conseller de la cosa diu que la sanitat pública catalana no té cap problema
estructural, encara que es tanquin llits, les llistes d’espera treguin fum i a
urgències no donin abast; el problema es veu que són els malalts crònics i tota
aquesta trepa de gent gran que després de d’aconseguir posar anys a la vida,
ara malden per arrodonir la jugada aprofitant la vida fins a l’últim badall, en
bon estat de forma. El senyor Boi Ruiz, que és molt endreçat amb la forma de
comunicar, no va expressar-se exactament amb la claredat com ho he fet jo, però
el sentit de les seves paraules és aquest, ni més ni menys. Qui col•lapsa els
serveis d’urgències, en la seva opinió, són els malats crònics que cada dos per
tres amoïnen per una aparença de crisi o la gent gran que s’espanta perquè
alguna peça del seu cos sembla que grinyola. Segons el conseller, un tant per
cent molt considerable d’urgències obeeixen a alarmes subjectives de pa sucat
amb oli, les quals entrebanquen la fluïdesa dels serveis mèdics. Què se n’ha de
fer, doncs, dels malalts crònics pesats i dels vells que no volen plegar la
paradeta mentre la festa continuï? Aquesta és la mare dels ous de la sanitat
pública i, per extensió, del simulacre d’estat del benestar, perquè la resposta
que fins ara es proposa – no anar a urgències sinó s’està estirant la pota,
posant-se en mans del metge de capçalera per parar el cop – no deu oferir suficients
garanties a l’usuari escarmentat perquè aquest es tranquil•litzi. Francament, a
la meva manera de veure, el fet que els crònics o la gent gran vagin a
urgències al primer símptoma, la majoria de les vegades no és per comoditat,
sinó per pura basarda. A urgències no s’hi va a passar-s’ho bé, perquè llevat
que es tracti d’una qüestió de vida o mort, fer cua durant hores assegut en
cadires que no conviden precisament a escarxofar-s’hi, no és recomanable; però
durant aquesta llarga estona d’espera s’estabilitza el malalt i se li fa un
pedaç que dura fins al següent brot d’angoixa. Ara bé, alguna cosa no deu
funcionar tan perfecte als Cap perquè la gent opti per anar a fer la punyeta a
urgències hospitalàries. I alguna cosa es deu fer malament, tanmateix, perquè
la sanitat pública després de tres anys de retallades i de polítiques
pressupostaries gasives, segueixi donant pèrdues comptables en el capítol de
gestió. En propers dies hi haurem de reflexionar més a fons i arribar al moll
de l’ós, perquè no sembla just que el mort es vulgui carregar als crònics i a
la gent gran, els quals malgrat tinguin les espatlles amples ja en comencen a
estar tips de ser l'ase dels cops.
dijous, 17 de juliol de 2014
SUSCEPTIBILITAT EMPRENYADORA
Em
costa de suportar els que salten a les primeres de canvi, com si tinguessin un
ressort subconscient que els posa a cent en un moment donat, sense quan val ni
quan costa. I no els puc veure, francament, perquè obliguen la gent que tenen a
la seva vora i saben del peu que calcen, a anar sempre molt en compte amb “què
diuen” i “com ho diuen”, ja que qualsevol ximpleria intranscendent se la poden
prendre malament. I si se’ls hi entregira al païdor una paraula, una observació
o un simple gest, posen una cara de set jutges i la complicitat o el bon rotllo
amb l’entorn se’n va a fer punyetes la resta de la vetllada. Jo sóc dels que
penso que aquestes persones tan irritables no ho fan per malicia o perquè
tinguin el dit ficat a l’ull d’algú, sinó que són presoneres d’una mena de cua
de palla que els fa estar obsessionades per les “segones intencions” d'allò que
s'ha dit. Suposo que no s’ho passen bé estant sempre tan pendents del què es
parla, buscant-li tres peus al gat, però els pobres que han d’aguantar una persona
susceptible ja els planyo, perquè si no tenen ganes de tallar d'una vegada la
relació, contínuament han de donar explicacions i treure ferro a bestieses que
es magnifiquen sense solta ni volta, sospitant que qui les ha dit va amb
segones de canvi. Si un corcó d’aquesta mena s’infiltra en una colla d’amics,
mala peça al teler. Per aquesta raó, a la meva manera de veure, l'unic remei es
neutralitzar el portador del virus posant les cartes sobre la taula sense
miraments: entre amics està permès parlar de tot i la susceptibilitat s’ha
d'endreçar a a la butxaca, perquè inclús en el cas que algú és permeti comentar
el que sigui amb un cert to irònic, no justifica que es faci el ridícul
sentint-se frare i prenent candela, posant-se a la defensiva i ensenyant les
dents, perquè sovint entre amics una mica de sana teràpia de grup mai fa nosa.
I no hi ha mètode més eficaç de conèixer-se un mateix, que descobrint com et
veuen els altres. Oi que seriem més feliços canviant el “sentit de la
susceptibilitat permanent” per un petricó de “sentit de l’humor”? No es pot
estar a totes hores amb les “antenes” posades, per si de cas parlen de mi. Això
no es viure i el fetge se’n ressent.
dimecres, 16 de juliol de 2014
AUTORITAT MORAL
La
pena que arrossega la nostra classe política no és que vagi escassa de líders,
sinó que molts dels que aparenten ser-ho, s’han petejat el prestigi com a
dirigents per manca d’autoritat moral, una condició indispensable per a tenir
credibilitat. Ja sé que, per desgràcia, aquesta carència no és una exclusiva
dels polítics, sinó que tampoc massa de l’anomenada classe dirigent i més de la
meitat dels quatre manxaires d’opinió en els diversos mitjans poden vantar-se
d’un currículum net, polit i, sobretot, tan coherent que suporti “la prova de
l’hemeroteca”. I sense tots aquests ingredients no es pot anar gaire lluny en
la vida pública, sobretot si el camí no és de flors i violes, sinó que té
espines i pedres cantelludes a dojo. Quan els dirigents polítics, socials,
empresarials o religiosos tenen autoritat moral suficient, se’ls reconeix com a
líders naturals sense gaire esforç, hom s’hi identifica i els hi fa costat.
Quan és a l’inrevés, els dirigents han de recórrer a l’autoritat del bastó o a
la trampa de l’enganyifa, fent creure que s’han fet una neteja de cara a fons,
sense haver ni canviat l’aigua bruta de la gibrella. Per aquesta raó tenen
tanta requesta en política els líders nous de trinca, per estrenar, que la gent
reconeix perquè són propers, parlen un llenguatge que comprenen a la primera i,
la majoria de vegades, tenen l’esquena masegada per una motxilla carregada amb
els mateixos greuges; però sobretot perquè convencen sense recórrer al suborn
descarat, ni al xantatge emocional, ni al recurs de la por. ¿Quina autoritat
moral, per exemple, els hi pot quedar a uns polítics cremats durant anys de fer
d’escolans d’amèn dels aparells d’uns partits que potser no són corruptes, però
tiren terra al damunt dels casos de corrupció quan esquitxen els seus? Cap societat
pot avançar i reeixir si no es treu de sobre, ràpidament, el jou d’uns
capatassos moralment desacreditats. El poble desconfia sempre de qui prediquen
una cosa i en fa una altra, però no suporta de cap manera qui predica allò què
no creu. I d’aquí plora la criatura, de que els professionals de la política
així com els dirigents que s’eternitzen en determinades poltrones, simplement
perquè els hi agrada tocar poder o les portes que el poder obre. ¿Com poden,
tanmateix, demanar sacrificis salarials aquells que cobren sous que no s’acaben
ni sopant deu vegades? ¿Qui es pot creure que no hi ha cap més remei que
retallar en sanitat, en educació, en pensions, en benestar en definitiva, si
els que ho afirmen tenen el ronyó folrat i totes les necessitats que són
bàsiques per a tanta gent les tenen cobertes amb escreix? En èpoques de crisi,
només poden demanar sacrificis aquells que tenen autoritat moral per a fer-ho.
I no en queden gaires. Per aquesta raó tanta gent està emprenyada.
dimarts, 15 de juliol de 2014
ASSAIG DE DIÀLEG ENTRE DOS AMB LES MANS LLIGADES
Estic d’acord amb en Salvador Cardús
quan va escriure: “hi ha invitacions al diàleg que s’assemblen més a un
plegaria per demanar que plogui en plena sequera, que no pas un pronòstic de
pluja”. Em va cridar l’atenció i m’ho vaig subratllar. Si avui ho retrec és perquè
no aposto un pèsol per unes converses que, d’una banda i d’una altra, tothom reclama
que siguin “transparents”, en contra del que la història palesa al llarg de
molts anys d’experiència, tants com vulgueu: que els acords sòlids no es
congrien amb les portes obertes de bat a bat i amb llum i taquígrafs damunt i
dessota la taula de negociació, sinó a porta tancada, discretament en un
ambient quasi íntim que permeti posar-se cada part en la pell de l’altra i
explicar-se, si cal, confidències; la qual cosa suposa escoltar abans de
parlar. ¿Com pot reeixir un diàleg de pura conveniència, en que cada interlocutor
senti al clatell l’alè gèlid de la desconfiança de gent de la pròpia família i,
per tant, no tingui pebrots “d’escoltar” sense prejudicis? Perquè si qualsevol
dels dos interlocutors, en Rajoy o en Mas, caiguessin en la temptació de
reconèixer a l’altre només que fos un pessic de raó en llurs arguments, al tou li
plourien acusacions de traïdor i de mel·liflu. El problema és que per tornar al
punt de partida del conflicte, per reiniciar el diàleg des de zero i embastar
un pacte de convivència “civilitzat”, com voldria en Rajoy, caldria oblidar les
vegades que en els darrers deu anys, des de Madrid s’ha tancat sistemàticament
la porta pels morros a una Catalunya sacsejada per una pressió popular creixent
dels ciutadans que només veuen en un Estat propi el remei per a la seva anèmia
financera i d’identitat. I resignar-se a comprovar si en els propers deu anys
el comportament dels futurs executius centrals serà més lleial amb les ànsies d’un
poble que se sent nació, és més del que se li pot demanar a un nacionalisme
reiteradament humiliat i esclafat. En Mas, doncs, ni que en Rajoy volgués fer
una finta política de les seves, té les mans lligades per negociar res que no
passi per activar un referèndum que resolgui definitivament el dilema entre independència
i qualsevol altre model autonòmic. Per aquesta raó l’un i l’altre - en Rajoy
versus don Tancredo, sobretot, i el Mas oportunista dels darrers mesos, potser també
-, haurien de tenir ben clar quin va ser l’origen d’això que en diem “el procés”.
L’inici de la reclamació de diàleg polític amb Espanya el fa, mal que a segons
qui li pesi reconèixer-ho, Pasqual Maragall amb la seva proposta de reforma a
fons de l’Estatut, fent mans i mànigues amb una Constitució que, depenent de
com i qui la interpreti, hi té aixopluc tothom. El barroer menyspreu d’aquella
solució d’encaix amb Espanya va trencar la confiança dels catalans i els va
tirar al carrer aquell 11 de setembre de fa dos anys. Francament, doncs,
d’aquest assaig de diàleg d'ara, tan agafat pels pèls que no té data ni ordre
del dia, potser només se’n pot esperar que els dos interlocutors posin les
bases per establir demà unes bones relacions entre dos Estats veïns. Però, a la
meva manera de veure, ni un ni l’altre, per molt greu que em sàpiga, no tenen
la talla d’estadistes que faria falta per treure aquest carro del pedregar.
dilluns, 14 de juliol de 2014
EMBOLICAR LA TROCA PERQUÈ SÍ
Qui
us sembla que perjudica més la societat, el mentider barroer i descarat, el que
diu mentides pietoses o el que enverina l’ambient amb mitges veritats? A mi,
francament, els que em fan més ràbia i por són els darrers. El mentider
compulsiu, en un moment o altre la vessa i queda atrapat en la seva pròpia
trampa. El que emmascara la veritat perquè aquesta no sigui tan dolorosa,
després de tot ho fa a fi de bé, no per malícia. Però el que va escampant mitges
veritats és el més perillós a la meva manera de veure, perquè el propòsit que
el mou a actuar com un fals, no és honest sinó recargolat, tèrbol i traïdorenc.
La majoria de les vegades, la seva conducta esbiaixada obeeix al principi de l’embolica
que fa fort. Si aquest mètode s’utilitza en els negocis malament rai, però si
se’l fa servir com estratègia política als mitjans de comunicació o a les
xarxes socials, la confusió que crea escampar entre la ciutadania brames pot
tenir greus conseqüències, no només en quan a empastifar i enrarir la
credibilitat de persones que fan nosa, sinó fent versemblants un munt de
sospites insinuades sense faltar del tot a la veritat, però passant-li el ribot
per deformar-la en profit d’interessos que fan fàstic, a vegades pagats des del
propi poder amb els fons dels rèptils. I aquest virus sol atacar més quan un poble
està empantanegat en alguna cruïlla important de la seva història, com ara
nosaltres amb el sobiranisme. Pensem-hi i potser així entendrem més d’un
embolic.
divendres, 11 de juliol de 2014
HE TINGUT UN SOMNI ESTRANY
El
públic començava a estar-ne fart d’una comèdia que durava massa, i que repetia
gags que ja no tenien gràcia, com si els còmics que acaparaven l’escenari
haguessin perdut els papers, o creguessin que la platea s’hagués tornat
ensopida o estúpida. No us ho penséssiu pas: el fet que no els haguessin
començat a xiular des de la platea, de ben segur es devia als escamots de claca
- llogada per neutralitzar els intents de sabotejar a la representació -, que
estava escampada estratègicament per tota la sala. Un esforç en va, perquè no
trigà gaire el públic que ocupava la platea a fer costat les protestes, cada
vegada més indignades, que venien del galliner, mentre que els establers a les
llotges es posaven les mans al cap, com si aquell guirigall els hi vingués de
nou, malgrat alguns dels cronistes teatrals més ponderats feia temps advertien
que el teatre estava a punt d’esclatar d’indignació, si els còmics no es
posaven ràpidament les piles i el dia menys pensat una part important del
públic de classe mitjana que s’asseia a la platea, se sentia identificat amb
els crits de ràbia i de impotència
procedents d’un galliner ocupat per gent indignada, que plantava cara als
còmics exigint que l’obra carca i passada de moda que es representava, fos
reemplaçada per una de més fresca i, sobretot, més optimista. Els còmics
professionals venien representant un repertori que, amb lleugeres variants, se
sabien de memòria tant ells com el públic, al qual l’únic dret que li quedava
era, de tant en tant, poder canviar la companyia de còmics, escollint
mitjançant un sistema controlat severament per la gerència del teatre i els
titulars de les llotges, entre companyies consagrades i de renom, menystenint
les aspirants a debutar. Aquesta gerència, tanmateix, va aconsellar els còmics
que s’havien repartit les temporades fins allavonces, que per fer mèrits i
caure simpàtics a la parròquia esquerpa, fessin algun canvi formal en el guió
de les obres, adaptant-les als gustos del públic disgustat, però mantenint
invariable l’argument i el desenllaç. Després d’aguantar unes quantes
d’aquestes representacions maquillades, el públic majoritàriament jove que
omplia el galliner, va exigir a les patums de la faràndula que es traguessin la
són de les orelles i renovessin el repertori, de cap a peus. La gerència del
teatre i la junta de propietaris de les llotges, un cop refets de la sorpresa
inicial, decidiren que no es podia permetre que quatre esvalotats rebentessin
una representació que permetia a la casta teatral de viure com uns reis, entre
bambolines. Per tant, ordenaren a tots els conserges i personal de seguretat
que barressin el pas a la patuleia. En no sortir-se’n, manaren que es desallotgés
per la força el galliner i part de la platea desaburgesada, ja que no quedava
altre remei per mantenir l'ordre. Però els indignats no eren manxols, i llevat
d’alguna escaramussa que no pogueren evitar en les primeres confrontacions –
perquè entre ells també s’hi havia infiltrat la púrria del populisme i
l’anarquia -, de mica en mica van purgar el seu moviment de protesta, i
utilitzant altres mètodes més intel•ligents i, sobretot, allunyats de la
“bronca” permanent, es rifaren els còmics maldestres, posant en evidència les
seves limitacions interpretatives i la manca de qualitat de l’obra que
representaven, entre els aplaudiments d’una platea cansada de ser escopida
impunement des de les llotges...
I
aleshores, m’he despertat entresuat, com si enlloc d’un somni bonic hagués
tingut un malson...
dijous, 10 de juliol de 2014
CUES I DRECERES
Hi ha cues que es fan per gust i d’altres
per força, però malgrat sembli que una cua sempre és una cua, el món no es veu
de la mateixa manera, per exemple, fent cua per entrar en un espectacle, un
restaurant de moda o per agafar bona entrada per a un concert de masses,
que fotent-se de fàstic a la cua de
l’Inem o esperant ser atès en un servei d’urgències de la seguretat social. El
posat dels que s’esperen per passar-s’ho bé una estona és molt diferent de la
cara que fan els que sembla que van a parar la mà, per dir-ho francament.
Perquè hi ha una certa tendència - sorgida d’un imaginari subconscient no
necessàriament viscut sinó, potser, només recreat -, a considerar que entre un
que fa cua i un pidolaire hi ha poca diferencia i que, per tant, quan es fa cua
per necessitat no es pot anar amb exigències: fer cua vol dir, simplement,
esperar fins que et toqui la tanda, el temps que calgui. Però no hi ha res més
frustrant que, després de frisar-se pacientment en una d'aquestes cues, quan
arribi el torn s’hagi acabat el carbó. I això passa, ens ho expliquen i ens ho
ensenyen cada dia els corresponsals, en països en conflicte on els aliments i
els articles de primera necessitat són un bé tan escàs, que no n’hi ha per a
tots. Però hi ha un fet curiós: en aquestes cues de casa nostra que s’han de
fer per força, poques vegades s’hi troben cares conegudes de gent d'upa. Inclús
en els països considerats més democràtics, aquells individus que formen part
d’allò que, col•loquialment, coneixem com establishment, mai te’ls ensopegues
en una cua, ni per casualitat. Això deu voler dir que hi ha qui no necessita
fer cua per aconseguir una cosa o per arribar a destí, perquè sap com fer
drecera. Fa quatre dies, per exemple, per renovar el DNI o el passaport,
t’obligaven a fer cues tercermundistes que, moltes vegades, s’iniciaven de
matinada fes fred o calor. No em consta que tothom passés pel tub i, com en
aquelles quaresmes llunyanes que els que no eren uns poca-roba podien fer pam i
pipa al dejuni, mitjançant la vergonyosa compra d’una butlla, en aquesta societat
nostra en teoria igualitària i tan solidaria, hi ha genteta que està
dispensada, entre d’altres molèsties, de fer cua, de viatjar en transport
públic o de podrir-se en una llista d’espera, per a ser atès en un hospital
públic. Però, a la meva manera de veure, el problema més gros de tot plegat és
que la classe dirigent que hauria de resoldre totes aquestes discriminacions,
no pot fer-se càrrec de la indignació que causen als ciutadans que les
pateixen, perquè mai els de l’establishment han hagut de fer cua per res. ¿Com
poden, doncs, saber el pa què s’hi dóna, si mai han tastat els rossegons?
dimecres, 9 de juliol de 2014
CONSIDERACIONS A UNA SENTÈNCIA
De la sentència sobre els aldarulls a
les portes del Parlament de Catalunya, que acaba de pronunciar l’Audiència
Nacional, en principi em criden l’atenció uns quants estirabots que poso a la
vostra consideració:
1)- Quanta gent, des de la política o
des dels mitjans, ha començat les seves valoracions de la sentència amb un
“sense haver-me-la llegit, només en funció del que diuen els diaris...” o “jo
no sóc jurista, però...”. És a dir, que en una matèria tan delicada – i no és
la primera vegada que succeeix -, gent que té notable influència en la formació
“d’opinió pública”, és de lamentar que sigui tan temerària d’emetre judicis de
valor, sobre quelcom que no s’ha estudiat a fons. És molt propi del nostre
caràcter llatí, deixar-se portar pels impulsos i no contar fins a cent abans
d’obrir la boca. Per aquesta raó, tanta gent resta presonera de paraules
improvisades – “a bote pronto”, com dirien els castellans -, de les quals
després se’n penedeixen mil vegades d’haver-les pronunciat.
2)- Que les desqualificacions radicals
sobre la conducta dels “indignats”, que els parlamentaris objecte de vexacions
i amenaces, varen fer a sang calenta, i de les quals n’hi ha testimonis a dojo
als mitjans o a través de les indiscrecions de persones del seu entorn, es
varen fondre en un bany maria de “bonisme”, quan tocava ratificar-les davant el
tribunal en qualitat de testimonis de càrrec de l’acusació que, per cert,
encarnava la Mesa del Parlament i el Govern de la Generalitat.
3)- Que algunes de les organitzacions
que donaven suport incondicional als acusats, començant per les seves pròpies
defenses, varen qüestionar durament la improcedència de la jurisdicció
obligada, reclamant que no fos un Tribunal especial, sinó el TS de Catalunya,
l’encarregat de jutjar les denúncies presentades. I ara, en vista que la
sentència ha anat com ha anat, no tenen paraules per elogiar el dictamen i,
gairebé, la independència d’aquell tribunal tan bescantat i no reconegut.
4)- Que l’Audiència Nacional
estableixi un precedent jurídic d’autoritat, després d’uns raonaments més
propis d’un article d’opinió que no pas de la literatura jurídica, no delimitant
la frontera entre la legítima llibertat d’expressió i el llibertinatge de
l’acció directa, a la meva manera de veure és, com a mínim, insòlit i
discutible, perquè entreobre portes que potser estarien millor tancades. Si
l’absolució dels acusats es basava en la manca d’identificació positiva, potser
hagués estat més coherent deixar-ho aquí, fent constar sense mitges tintes que
si hagués estat a l’inrevés, al marge del càstig, els aldarulls eren un delicte
“per se”, amb l’agreujant de voler impedir l’entrada de representants electes
democraticament, a la inviolable seu parlamentària.
5)- Finament, no em puc d’estar de
lamentar que una qüestió tan seriosa com aquesta sentència, algú la frivolitzi
amb una pregunta que ara em sembla no toca, encara que sigui pertinent fer-la
el dia que les dues vares de mesurar es confirmin. ¿El tribunal hagués dictat
un veredicte semblant, si els parlamentaris vexats haguessin estat diputats o
senadors espanyols? Ara no ho sabem, ni tenim manera d’esbrinar-ho. Però amb el
contingut de la sentència ja anem ben servits, i per discrepar-ne no cal recórrer a judicis d’intencions que només ens
portaran a un debat estèril.
dimarts, 8 de juliol de 2014
EL CAS DELS 44 AL QUI FALTA UN BULL D'ÈTICA
Dispenseu-me el vocabulari escatològic
que em veig obligat a emprar avui, però no sé com dir fi, i que se m’entengui,
que la merda quan més es remena més put. I que aquesta tifa que la darrera
setmana s’ha descobert a la Federació de Municipis Catalans, a còpia d’anar-la
remenant, està empudegant de mala manera l’ambient, per si ja no tinguéssim
prou els ciutadans de disgustos per pair. Encara sort que l’escàndol esquitxa
gent de quasi totes les tendències, perquè com a mínim ens estalviem
l’espectacle de presenciar un linxament sense miraments, si els alcaldes
enxampats fent maleses haguessin estat de la mateixa família política. Ara bé,
com que la majoria dels partits llepen, el repertori d’excuses i d’explicacions
que s’han inventat, fins i tot resulten pintoresques i d’una ingenuïtat
incomprensible, en persones que tan sovint es vanten de “no mamar-se” el dit.
La tifa que s’ha trobat a l’armari de la Federació ja estava seca, perquè
l’havien deixat allí gairebé fa dos anys; però enlloc de netejar i desinfectar
l'armari s’han posat a remenar la merda tant, que la flaire s’ha tornat
insuportable. De moment, qui ha pagat els plats trencats ha estat un càrrec de
confiança, que ja ha estat rellevat d’aquesta responsabilitat (tot i que
segurament tornarà al seu antic destí administratiu, com si no hagués passat
res), mentrestant els polítics en entredit han tingut reaccions de tota mena:
uns, amb evident mala consciència, s’han precipitat a tornar uns ingressos
presumptament indeguts; d’altres, han convocat rodes de premsa per donar
explicacions que enlloc d’aclarir la qüestió l’han complicada una mica més; i
en Manel Bustos, ha presentat la dimissió de tots els càrrecs i s’ha retirat de
la política. Massa esquerdes per un pet que s’ha volgut fer veure que era insignificant.
En principi, la irregularitat de que se’ls acusa és d’haver-se embutxacat
diners en concepte d’indemnització per despeses de quilometratge, que en
realitat eren sou perquè, entre d’altres anomalies formals, no existeixen
comprovants detallats d’aquestes despeses, sempre idèntiques tots els mesos de
l'any, incloses les vacances. No se n’ha tret l’aigua clara, perquè hi ha
justificacions per a tots els gustos, coincidents només en dos aspectes: que
tothom havia declarat aquests ingressos i que s’havien limitat a parar la
mà sense cap malícia. Tampoc és de rebut
l’excusa de que ningú s’ha fet ric amb aquesta misèria, amb que s’han rebotat
tots els portantveus dels partits tacats, rebutjant qualsevol sospita de
corrupció, que des de la caverna mediàtica ja s’han afanyat a escampar. Potser
no es tracta de corrupció, però hauran d’admetre els 44 alcaldes que en aquest
afer els hi va faltar un bull d’ètica. I que s’ho haurien de fer mirar, abans
de remenar aquesta merda una mica més.
diumenge, 6 de juliol de 2014
ENTRE LA NORMALITAT HOMOSEXUAL I L'ORGULL GAI
El dissabte es varen produir dos fets
que em donen peu a escriure la reflexió d’avui: la festa de l’orgull gai, a
Manresa, i el casament del conseller Santi Vila, a Peralada. El primer,
entraria en el capítol de l’extravagància i de la barroeria, per dir-ho
d’alguna manera, i el segon en el de la normalitat assenyada. No sé amb quina
de les dues versions de l’actualitat homosexual s’identifiquen més els que en
són, però voldria creure que la caiguda dels infinits tabús del passat, que
s’han anat esmicolant un darrera l’altre, hi ha tingut més a veure la prudència
com centenars de milers d’homosexuals practicants han aconseguit que la
societat els acceptés com a persones normals, que és tan respectable com
qualsevol altre la seva manera diferent de viure i orientar la sexualitat i
que, per aquesta causa, ningú pot ser discriminat com un viciós, compadit com
un malalt o perseguit com un empestat, ja que la tendència sexual no condiciona
la capacitat intel•lectual de les persones, ni els seus valors humans, ni la
seva categoria i responsabilitat com a ciutadans. Per tant, em pregunto si
l’estridència com anualment es reivindica el moviment gai pels carrers de les
principals ciutats, ajuda o perjudica la imatge d’unes persones que no volen
convertir-se en caricatures de si mateixes ni en estereotips d’una realitat
manipulada per interessos de tota mena – inclosos els comercials -, sinó simplement
passar inadvertits per la vida, compartir-la amb qui es vulgui amb total normalitat
i destacar pels mèrits i no per haver escollit una determinada opció sexual. No
sé si el vertader “orgull gai” i l’ambient homosexual el representaven millor
les xarones i matusseres comparses que han ocupat Manresa el cap de setmana
per, segons deien, “donar visibilitat i reivindicar els drets del col•lectiu”;
o el conseller que es casava amb la seva parella de sempre, a Peralada,
acompanyat dels més destacats representants de l’establishment, fent palès que
els homosexuals poden sentir-se “orgullosos” de que s'accepti com a normal que
puguin desenvolupar qualsevol tipus de responsabilitat professional, pública o
política, incloses les més altes. Jo, evidentment, no sóc pas ningú per a donar
consells, però a la meva manera de veure potser els dirigents del moviment gai,
s’haurien de replantejar les formes, perquè la societat els percebi tal com
són, no de qui es disfressen per “epater les bourgeois”.
divendres, 4 de juliol de 2014
DELS CONCURSOS DE FEL.LACIÓ A LA "DROGA DEL CANIBAL"
Ahir, uns quants varen esquinçar-se
les vestidures, escandalitzats amb la notícia que una discoteca balear omplia l’establiment
organitzant concursos de fel•lacions, quin premi consistia en gaudir de barra
lliure tota a nit, la qual cosa suposa que l’exercici s’havia de practicar
seré, ja que si no el premi en qüestió no tindria cap al•licient. Una notícia
com aquesta, sempre és ben rebuda per aquells que es guanyen la vida fent barrila
de l’actualitat i ahir tothom es va despatxar a gust, amb més o menys encert,
sobre “fins on hem arribat” en la degradació moral i la pèrdua de valors,
malgrat també hi va haver qui va discrepar de la condemna generalitzada i va
sortir amb el ciri trencat de la llibertat per justificar una aberració. En
general, però, es donava per descomptat que aquesta original forma de
promocionar un negoci nocturn era una excepció, localitzada en un lloc
determinat de Mallorca; a mitja tarda ja es va saber que a Hospitalet, amb cartell
inclòs, es promocionava un altre local a base de premiar la resistència humana
fent “mamades” a dojo i en públic. En aquest cas, com que se suposa que per fer
una exhibició tan porca s’ha d’estar ben col•locat i mamat, el premi no era la
barra lliure. sinó una més prosaica recompensa en metàl•lic: 300 euros. Avui, potser ja en tindrem coneixement
d’algunes altres “iniciatives empresarials” dels senyors de la nit, sinó exactament
iguals bastant semblants, pel que fa a estimular els més baixos instints d’una
part de la societat, que està tan malalta d’anèmia de valors que li va el morbo
de matar el temps emborratxant-se, experimentant estimulants cada vegada més
barats i d’efectes més devastadors, com aquesta “droga del caníbal”, que un
altre camell emprenedor ofereix, de moment, en pla de degustació a una
clientela disposada a “anar més lluny”. El problema és que tota aquesta
campanya de seducció perversa d’una part, cada dia més important, de la
joventut que freqüenta els caps de setmana els ambients d’oci, no es fa a les
catacumbes sinó que hi ha un pilot de gent, en principi normal, que n’està
assabentada i que per no buscar-se complicacions mira cap a una altra banda. I
si un dia un pobre desgraciat policia ha d’intervenir per reduir un consumidor
de “caníbal”, no li arrendo la mala sort: si ho arriba a aconseguir sense
prendre mal, mil dits l’assenyalaran com a torturador, mentrestant la màfia que
mou i domina aquest mercat tan lucratiu, es barrejarà amb l’establishment com
si fossin uns angelets i uns pròspers homes o dones de negocis. Uns negocis que
deixen molts de diners; però perquè la roda engegui i no pari, també és
necessita molta inversió. Els governants que han intentat, més o menys tímidament,
desmantellar el “tinglado” ara sembla que han canviat d’estratègia: ja que és
mou tant de diner a les clavegueres, en Montoro i d’altres espavilats opten per
tallar una part del pastís legalitzant-lo sense tenir manies. Tant li fa si
després de rebre un certificat de bona conducta fiscal, segueixen cruspint-se
els valors més bàsics de la societat que puja, fent-li creure al jovent que per
triomfar a la vida, no s’han de tenir tants de prejudicis com ensenyen a les
esglésies o a les escoles.
dijous, 3 de juliol de 2014
RES MÉS PATÈTIC QUE UN MAQUIAVEL DE SEGONA MÀ
Compte amb Maquiavel!, que us el podeu
trobar de trascantó, reencarnat el seu esperit manefla sota la pell de
governants que són capaços de qualsevol tripijoc, sempre que els ajudi a
perpetuar-se en el poder. Un exemple fefaent, entre molts d’altres que podríem
citar de la llarga llista d’aprenents de bruixot, n’és el president Rajoy, un
curiós personatge que com l’he definit moltes vegades té més retirada amb un
viatjant de gra cuit, que no pas amb un home d’Estat. Ahir, aprofitant que
estava lluny de la cuina parlamentària on les receptes delicades s’han de
guisar, des de Panamà, s’ha tret un parell de conillets del barret, amb els
quals pensa emular les lliçons del propi rei de les martingales retorçades. Per
una banda, després de blindar l’anterior cap d’Estat apunta que sobren uns
quants aforats i, després d’aquesta pirueta, es despenja deixant sobre la taula
que l’alcalde que ha de governar els ajuntaments a partir d’ara, ha de ser el
capdavanter de la llista més votada, encara que no tingui majoria suficient que
el recolzi. Com a bon deixeble de Maquiavel, no desvetlla el truc que hi ha
dessota de cadascuna d’aquestes dues representacions: en la primera,
probablement, deixar sense empara privilegiada els parlamentaris autonòmics i
alguns jutges i fiscals rasos que més aviat fan nosa; i en la segona, introduir
de resquitllada a la potenciació de l’alcalde un element de desestabilització
de les minories, al impedir-les formar coalicions de perdedors, per desbancar
la majoria minoritària referendada per les urnes, assegurant així la
conservació del poder municipal en molts de casos que l’alcaldia perillaria,
sumant l’empenta dels moviments rupturistes que previsiblement trauran bons
resultats en les properes municipals, impulsats pel suflé de la indignació popular
envers els partits tradicionals. Si en Rajoy fos un home d’Estat i no un home
desesperat, que només pensa en com conservar el poder per tapar les seves
vergonyes, impulsaria la reforma electoral que fa trenta anys està a l’aigüera,
inclosa una llei de transparència en totes les institucions i administracions
de l’Estat, i acabaria amb els privilegis i prebendes de la casta política, per
fer realitat aquell principi democràtic d’igualtat davant la llei. Tanmateix,
ja posats a endreçar el corral, impulsaria una reforma urgent per aconseguir la
separació efectiva de les jurisdiccions, renunciant al dret de cuixa en la
designació, per part de l’executiu, dels membres del poder judicial i de la
Magistratura, inclosa la composició del Tribunal Constitucional. Si fos un home
d’Estat, per molt maquiavèl•licament que actués, se li hauria de reconèixer el
coratge polític. Però com que és una mala còpia de Maquiavel, i a més en versió
gallega, s’ha quedat amb el pitjor d’aquell personatge que, a diferència d’ell
mateix, sí que tenia sentit d’Estat i “nas” per evitar que els problemes se li
podrissin als dits.
dimecres, 2 de juliol de 2014
ESTUDIAR PER A VOLUNTARI
A
Catalunya, el voluntariat va prenent força i consolidant la seva presència
progressivament, i com a conseqüència de la crisi, moltes entitats socials han
notat un augment de la solidaritat i un nou perfil dels que hi volen fer
tasques de voluntarietat, allunyant-se de l’estereotip predominant anys enrere:
el de dona d’entre 51 i 65 anys, amb estudis de secundària, s’ha ampliat a gent
a l’atur i universitària. De fet, Catalunya disposa d’un voluntariat i d’un teixit
associatiu - envejat a la resta de l’Estat - que ha estat la resposta decidida
de la societat a la tebiesa de les institucions oficials, entomant la
iniciativa de pal•liar determinades necessitats que cap instància governamental
atenia o només tractava de manera deficient. Però aquí inclús hem anat més
lluny, impulsant un programa de dinamització a través de l’Escola de Formació
del Voluntariat, que promou la preparació i la formació del voluntari, facilitant-li
coneixements, habilitats i actituds que permetin situar, qüestionar i renovar l’oferta,
amb l’objectiu de donar resposta a les noves necessitats detectades en la realitat
social que ens envolta; la principal: el risc d’exclusió que degut a la crisi
tantes persones i famílies senceres pateixen. El treball del voluntari evidentment
es pot perfeccionar mitjançant formació específica, però s’ha de reconèixer que
la fusta amb que s’han de congriar els valors del voluntari – solidaritat, sentit
de la justícia social, participació cívica, compromís, respecte i diàleg -, a
Catalunya la tenim de molt bona qualitat. Per exemple, hi ha censades 7.500
entitats socials, que configuren l'anomenat tercer sector social. Són entitats
privades, sense afany de lucre, que treballen per la inclusió i la cohesió
social, amb especial atenció als col•lectius més vulnerables d’aquest 30% de
població pobra que Catalunya té, malgrat la propaganda oficial del govern
central es vanti d’anar millor i de que demà tornarem a ser els reis del mambo.
Gràcies als voluntaris, al país la convivència no s’ha degradat més, però
aquesta contribució a la pau social no es mimada com es mereix, i a vegades ni
reconeguda, des de l’administració que, massa sovint, sembla que determinat
voluntariat li faci nosa, perquè posa en evidència la poca sensibilitat d’uns
governants que en plena sotragada de la crisi han prioritzat els beneficis de les
oligarquies al benestar de les persones. I vés a saber el número exacte de
persones anònimes que dediquen una part del seu temps a dur a terme una acció
al servei dels altres o de la comunitat en general, sense esperar-ne res a canvi.
Potser si les bíbliques Sodoma i Gomorra haguessin tingut una xarxa de tantes
bones persones, aquell Déu impresentable no les hagués arrasat amb l’excusa que
no hi trobava persones honestes.
dimarts, 1 de juliol de 2014
SOBRETOT, LA PRESUMPCIÓ D'INNOCÈNCIA QUE NO FALTI
Si
de veritat la classe política volgués regenerar la seva imatge pública, a la
meva manera de veure no hauria de posar pals a la roda a la investigació dels
seus draps bruts dels seus propis establishments, començant per no
atrinxerar-se darrera la presumpció d’innocència i de buscar excuses de mal
pagador per a no airejar tots els armaris d’esquelets i els cossis, de camises
tacades. No hi ha cap més manera d’actuar perquè una ciutadania, sotragada per
les continues retallades en tots els aspectes bàsics i més sensibles del
benestar, pugui pair el degoteig diari que no s'atura de polítics, funcionaris
o sindicalistes - situats a les cúpules, no a les bases - enxampats amb els
dits untats i, a sobre, que les primeres paraules dels responsables de les organitzacions
esquitxades per la corrupció, siguin per reivindicar la presumpció d’innocència
dels seus imputats. Em sembla molt bé, perquè tothom té dret a que no se’l
condemni sense sentència en ferm; però potser que es reconegui que tampoc
aquesta empara democràtica s’aplica democràticament. Quants “presumptes” en
espera de judici han perdut la seva feina a l’empresa privada o se’ls hi ha fet
la vida impossible en societat, basant-se només en la pura sospita o en un
simple atestat policial, i quants càrrecs públics, diputats inclosos, malgrat
estiguin imputats, segueixen a la seva rectoria fent-se el longuis? És veritat
que algunes vegades un polític presumpte culpable ha quedat exculpat, i com que
la justícia va tan ranca, netejar-li la llàntia ja serveix de poca cosa perquè
el descrèdit personal és de difícil recuperació després de massa temps; però
reconeixem, almenys per a tranquil•litzar les nostres consciències ciutadanes,
que la majoria dels casos en que les imputacions inicials s’han fet aiguapoll,
ha estat “per falta de proves”. I aquest és un altre fet, el de no poder-se
demostrar res, a destacar quan el “presumpte” ocupa un càrrec públic: el
corporativisme de la classe política i del seu entorn no es caracteritza, precisament,
per la col•laboració. Ho hem sentit moltes vegades, fa poques hores també a
Torredembarra: un dels regidors implicats ha tret ferro a l’escàndol dient que
no s’ha fet res il•legal i que tot l’equip de govern n’estava al cap del carrer
de les irregularitats. Francament, no m’explico que una classe política que diu
que vol regenerar-se, enlloc de fer cua a casa del jutge per explicar tots els
presumptes tripijocs amb llum i taquígrafs es tanquin en banda, reclamant a
crits la presumpció d’innocència. Amb aquesta predisposició interessada en no
perdre el poder, la regeneració política va per llarg, perquè això que avui
passa a Torredembarra s’ha repetit arreu amb altres protagonistes i, si no
s’actua sense miraments es tornarà a repetir demà. Què es pot esperar d’un
establishment polític i funcionarial, que permet que el nepotisme més
impresentable corqui una institució, cabdal per controlar les bones pràctiques
administratives, com és el Tribunal de Comptes? No cal dir res més.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)