PARAULES DE DOBLE SENTIT

Quan les paraules són més que paraules? De vegades es pot caure en l’error de considerar que les paraules al cap i a la fi no són més que paraules, que es diuen en un moment determinat i després passen a ser “allò que el vent s’endugué”. Encara que el cervell humà no es distingeix massa dels primats, és la capacitat del llenguatge l’element més distintiu i el que més ens permet sobresortir en el regne animal. A la meva manera de veure, en aquesta vida si realment hi ha una cosa important és l’ús que es fa del llenguatge i, més concretament, de les paraules. Per sort, la nostra llengua té una gran riquesa de vocabulari i es poden fer servir les paraules per fer riure o ridiculitzar els altres, trobant el punt d’ironia just per a no caure en l’insult, la vulgaritat, les paraules grolleres i arribar a ser d’allò més barroers. Les paraules tenen el sentit que tenen i es poden estirar tant com és vulgui. En el món de la política, per exemple, tots els actors juguen amb les paraules per aconseguir els seus objectius i atraure la majoria, perquè saben que se segueix més a qui pensa com nosaltres; per tant els polítics són conscients que allò que compta es utilitzar les paraules que la gent vol sentir.

Un cop m’he ficat en aquest jardí de les paraules amb doble sentit, no em puc estar de manllevar a l’humorista Valentí Castanys que, emparant la seva identitat sota el pseudònim d’Eufemio Rodriguez, va publicat l’any 1935 al “Papitu” una glosa de les paraules amb doble sentit, que jo no podria pas millorar. Us reprodueixo, doncs, literalment el text sense que serveixi de precedent, i espero que en gaudiu com jo ho vaig fer el dia que m’hi vaig ensopegar:

“... La “figa”, una fruita saborosa que es fon a la boca, es perillosíssim esmentar-la en una conversa seri-osa. La “patata”, un tubèrcul que fins es recomanat a les persones diabètiques i que estan a règim, ha de ser eliminada si hom vol emprar un lèxic decent. La “sardina”, un peix substanciós que es conserva molt de temps fresca i és una menja popular i barata, en boca de segons quina persona, pren proporcions alarmants i no es pot ni esmentar. Els “ous”, un aliment vigorós especialment els de dos rovells, són considerats una expressió contundent i no és possible ni tocar-los. El mateix succeeix amb els “cordons”, objecte inofensiu, imprescindible en unes sabates. I no parlem del “tortell”, de noble tradició catalana, menja predilecta i diumengera de molts matrimonis, puix anomenar-lo es considera al·lusiu a la cara posterior del seure (el cul). I les cardadores de la llana es veuen obligades a no referir-se al seu noble ofici i abstenir-se de dir que es guanyen la vida “cardant”. I els tintorers han d'anar en compte en identificar-se com del "ram de l'aigua". El “nap”, inofensiu aliment predilecte del bestiar, no és possible al·ludir-lo davant de senyores, puix aquestes tot seguit us dirigeixen l’esguard més avall de la cadena del rellotge (en aquella època els homes solien portar el rellotge penjant d’una cadena i en una butxaca de l’armilla). I el “musclo”? Volen res més popular que aquest marisc? Però no intenteu acostar-vos a una peixatera i demanar-li un musclo. I amb tots aquests dobles sentits no es pot parlar de “clavar un clau”, de “pelar” una fruita, de “donar pel sac” ningú, “d’anar a la fonda” ni de “pitjar una estiba”. I dos veïns que es vegin des de les galeries respectives no poden dir que “es donen pel darrera”. I un home que acaba de cloure una carta ha d’anar en compte a dir que l’ha “llepada”. Un pagès que tingui una bona collita de pebrots bonics i lluents, ha d’anar en compte de dir que té “els pebrots plens”. I el mot “tomà-quet”, dirigit a una dona, pren proporcions esgarrifoses. I quan unes criatures senten cantar la “cigala” i pregunten al seu pare quin és aquell animal que canta, el pare els hi respon que és un grill. I no cal es-mentar ni les “cigales petites”, ni el “conill”, ni el “pardal”, ni “l’eriçó”. I un pianista no pot fer una exhi-bició dels seus “bemolls”.... Tot plegat esdevé insuportable. A més d’anar amb peus de plom, ens veiem obligats a parlar encongits, sempre temorosos que allò que diem sigui entomat com una obscenitat. Per això cal que tots els lectors que siguin pares de família, d’ara endavant es dediquin a predicar als seus fills i a demostrar-los que una figa és una figa, i una sardina és una sardina i que altres coses ja tenen els seus noms corresponents. I és precís demostrar-los la diferència que hi ha entre una patata autèntica i una de calumniada. Si ho fan així, d’aquí uns quants anys, la propera generació podrà expressar-se amb un cert desembaràs; del contrari, amb uns quants mots de doble sentit que s’afegeixin al nostre lèxic, es veuran obligats a parlar per senyes. Procurant no “fer botifarra”.

És evident que si en Castanys fos aquí es quedaria parat de veure com cada vegada a les paraules se les busca més doble i fins i tot tiple sentit. I que de la mateixa manera que amb bones paraules es pot robar el cor a algú per sempre, no és menys cert que també amb paraules cruels i falses es pot arribar a fer molt de mal. Moltes vegades ens escudem sota el pretext que som persones sinceres i que ens agrada parlar clar perquè vivim en un país democràtic. Però, compte!; la sinceritat i la claredat son perfectes a l’hora de parlar, el que passa és que el problema sovint són les paraules que fem servir i el to com les expressem. Crec, encara que pugi semblar carca, que la barroeria en el llenguatge és un gran error, perquè totes les persones es mereixen un mínim de consideració i per damunt del dret a expressar-nos lliurement està el dret de totes les persones a ser tractades amb respecte.

Precisament, ara que s’està en capella d’asseure’s a una mesa de diàleg per reconduir les tensions polítiques entre Catalunya i Espanya, convindria acceptar que a vegades l’ambigüitat calculada és imprescindible en política per avançar. Per exemple, “autodeterminació” pot ser vista com una paraula amb la qual molta gent no s’hi senti a gust i que, en canvi, “dret a decidir” sigui més mengívola. Hi ha paraules amb connotacions positives i negatives; l’estratègia consisteix en adaptar-les en l’espai ideològic adequat. Cal recordar que cada vegada més “pensem en imatges”, per tant qui s’esforci en fer servir les paraules més visuals possibles tindrà molt de guanyat per convertir-se en un líder de masses, creant el “marc simbòlic” adient per atreure-les com mosques.