dijous, 31 de gener del 2013

LLIBERTAT AMB CÀRRECS


            Al pas que anem, aquest país tindrà aviat un cens important de ciutadans amb llibertat sota fiança o en llibertat amb càrrecs. En principi, com que la justícia no pot engolir la quantitat de presumptes delinqüents que la policia enxampa cada dia, opta per deixar-los anar en règim de llibertat presumptament vigilada, a l’espera de judici. Les llistes d’espera de la justícia ja fan la competència a les de la seguretat social, però són molt més escandaloses; perquè mentre als malalts només els hi queda el recurs de mossegar-se les ungles a l’espera de solucions per a les seves xacres, molts dels presumptes delinqüents “en estandby” no deixen passar l’oportunitat d’aprofitar aquesta llibertat regalada, per extorsionar la llibertat d’altres ciutadans. Per aquesta raó ens trobem amb l’escàndol d’assabentar-nos que tal o qual xoriço agafat amb les mans a la massa, estava “en llibertat amb càrrecs”. I és que quan no hi ha la seguretat que qui la fa la paga, la sensació d’inseguretat pot ser aclaparadora i desestabilitzadora per a les persones i per a la societat.

            La justícia és, evidentment, kafkiana quan enlloc de pronunciar-se ràpidament es despenja amb ciris trencats com decretar la llibertat sota càrrecs per ciutadans que han estat arrossegats davant el jutge de guàrdia amb les mides ben preses. Però, és clar, el jutge sovint té les mans lligades per les pròpies lleis garantistes, que permeten als intermediaris allargar els procediments, invocant i recorrent a totes les infinites maneres de posar legalment pals a les rodes al dictat d’una sentencia justa i ràpida. Així, és ben raonable que poca gent es fiï de la justícia, perquè la justícia està basada en una malfiança insana. I no parlem ja del llenguatge, aquests argot per iniciats, fosc i que sembla destinat a fer que els ciutadans preguem encara més consciència de la nostra indefensió. Si creieu que exagero, aneu a copsar quins són els sentiments dels estafats, dels vexats, dels atracats a casa seva: en fi, dels que recorrent a la justícia de bona fe per buscar consol i acaben penedint-se d’haver-ho perquè, entre altres mancances del sistema, cap jutge ha dictat per a les víctimes una providència de “tranquil·litat sense càrrecs ni pors”.      

dimecres, 30 de gener del 2013

LLISTES D'ESPERA A LA SANITAT


            Mentre el conseller de sanitat farda d’haver rebaixat les llistes de malalts en espera d’una operació o d’una visita amb l’especialista, el personal sanitari i les plataformes d’usuaris de la sanitat pública arrufen el nas. Si grates una mica aquest capteniment escèptic dels sanitaris, arribes a la conclusió que el conseller no menteix, malgrat fa trampa perquè ha canviat els paràmetres a partir dels quals el comptador de les llistes d’espera es posa en marxa. Aquestes petites martingales marquen la diferència entre gestionar la sanitat pública des de criteris estrictament professionals o fent-ho des de criteris contaminats per interessos polítics. Què  passa, doncs, ¿que quan els metges es posen el barret de polítics són menys sensibles als arguments de la gent amb bata blanca? A principis dels vuitanta, tothom ho pot recordar perquè no fa tant, al país teníem menys hospitals, menys llits, poc personal sanitari i unes quantes dotzenes d’aprenents de metge engreixant, si us plau per força, el cens d’universitaris en atur per falta de planificació. I no parléssim pas dels llocs de treball que els hospitals tenien de reservar a la investigació, perquè llavors n’hi hauria per plorar. No era d’estranyar, per tant, que la gent que treballava en l’àmbit sanitari, maldés perquè es planifiqués i coordinés aquella babel, i perquè s’hi destinessin més recursos.

            Vet-aquí, però, que un quart de segle desprès, resulta que metges i infermeres surten al carrer per manifestar-se, i no només perquè estiguin en contra de que se’ls hi escantoni una mica més una nòmina prou masegada i rebregada; sinó, sobretot, per denunciar que hi ha més culpables de que la sanitat pública es trobi en un atzucac, que la recurrent falta de finançament degut a la crisi. Quan la sanitat pública va experimentar un creixement espectacular que va situar-la entre les millors d’Europa, els gestors polítics, per culpa de la fal·lera per munyir vots i fer-se simpàtics, endeutaren la xarxa pública sanitària assumint serveis utòpics i projectes faraònics que, per sentit comú, ja es veia a venir que no serien sostenibles. D’altra banda, l’espai sanitari el comparteixen, encara avui, un grup influent de metges gronxant-se entre l’oferta pública i la privada, en detriment de la primera, i un sector majoritari consagrat en cos i ànima a la pública, per convicció i per vocació. A la meva manera de veure, seria necessari acabar amb les ambigüitats fent una aposta decidida, començant per l’administració, en favor de la pública, si més no per agrair a la gent voluntariosa que està evitant amb el seu sobreesforç personal que la qualitat sanitària no empitjori i que les llistes d’espera no es desboquin.

dilluns, 14 de gener del 2013

LA PRESSA NO ÉS BONA CONSELLERA


            L’11 de setembre una part important del poble es va manifestar a favor d’una “Catalunya nació d’Europa”, i després de pronunciar-se per primera vegada solemnement, en seu parlamentària, la paraula secessió sense que trontollés la Ciutadella, el president Mas va dissoldre el parlament pensant que arrasaria en diputats; però, per córrer massa va perdre el bou i les esquelles a les urnes. Ara CIU i ERC apadrinen una declaració soberanista com a frontispici de la legislatura, però els seus en principi companys de viatge es fan pregar i, després de regatejar, potser s’hi afegiran Iniciativa-Verds i les CUP, si s’elimina de la declaració la part més significativa: la que fa referència a aquell “estat propi” que el poble va reivindicar al carrer per la Diada, i que va ser el desencadenant de tot aquest enrenou. Total, ¿de què ha servit omplir de gent entusiasmada el centre de Barcelona com mai s’havia vist i mantenir tantes estelades penjades als balcons com a penyora? ¿Per veure com partits polítics que es consideren més o menys independentistes, negocien que no es parli d’estat propi a canvi del seu suport? ¿Suport a què: a una declaració pretensiosa però buida de contingut? Després d’aquest enèsim espectacle d’incoherència, no ens estranyem que de l’Ebre cap avall es petin de riure.

            ¿I tot plegat, per què ha anat d’aquesta manera? Doncs per la raó de sempre: per voler anar massa de pressa i cridar blat abans de tenir-lo al sac i ben lligat. La pressa no és mai bona consellera, perquè sempre es deixa algun melic per lligar. Cert que quan s’ha pres una determinació un govern no pot encantar-se, però s’ha d’estar segur de cada pas que es dona; ja que allò que importa no és anar més o menys ràpid, sinó no fer cap pas enrere. Deixar “estat propi” fora del text de la declaració soberanista esbombada a tort i a dret, francament, és una reculada vergonyosa; perquè no es tracta de suprimir una coma, sinó de carregar-se la mare dels ous. Però el més lamentable d’aquest nou sainet és que donarà peu a que els rebentadors de sempre tinguin tema per dies, parlant de desunió, de que tot plegat és un joc d’encenalls o coses pitjors, que no m’atreveixo a reproduir. La pena és que això ens ho podíem estalviar, si anéssim més amb peus de plom i treballéssim més a la cuina, enlloc d’obrir el cava abans d’hora i brindar des del balcó.       

diumenge, 13 de gener del 2013

PER UN PAÍS LLIURE DE DEPRESSIONS


            ¿Què li pots dir, per ajudar-la, a una persona que ha caigut en el forat de la depressió? Serveix de poc repetir-li que cal plantar-hi cara, amb totes les forces de flaquesa, ja que no respondrà a cap estímul basat en fer-la reaccionar a còpia de reflexions ben intencionades, però de llibre. Perquè l’angoixa, l’ansietat i la inquietud pròpies d’una època trasbalsada per la incertesa, com la que travessem, acaben estabornint la capacitat d’autoestima i fan impermeables les persones a l’esperança, perquè tots els "ínputs" que arriben des de fora són perversos. La depressió és un sentiment nihilista que s’alimenta de desesperació ( no hi veig cap sortida); del desemparament (només estic bé si estic sol, no vull companyia, ni parlar) i de la desgràcia ( estic de pega, he nascut amb mala estrella, el destí és negre). Una persona simplement angoixada o espantada, malgrat tot encara conserva vius els sentits de conservació i de superació, mentre que una depressiva es torna eixorca, perd el sentit de l’afectivitat, s’aïlla, pensa que entre ell i la resta del món s’ha obert una esquerda, que els mecanismes de comunicació amb els altres s’han trencat i que ningú vindrà a treure-la del pou i, si ve, arribarà massa tard. I quan l’aïllament esdevé autodestructiu, treu el nas el fantasma del suïcidi.

            Per aquesta raó, en benefici d’una societat immersa en circumstàncies tan delicades com les que vivim, potser seria encertat que els propis mitjans de comunicació s’autocensuressin per evitar de fer-ne un gra massa amb les notícies negatives i els comentaris derrotistes, només perquè el sensacionalisme ven més. Després d’escoltar les opinions que, moltes vegades pel broc gros, es deixen anar en algunes tertúlies, és un miracle que la llista de depressius no s’engreixi una mica més. La depressió no s’encomana com el virus de la grip, però refregar sota el nas tots els dies, sense ton ni son, les prediccions catastròfiques ajuda, sense cap dubte, a incubar els brots de la malaltia entre les persones baixes de defenses o amb poca capacitat de separar el blat de la palla. Fins i tot quan en Churchill va immortalitzar aquella frase de “suor i llàgrimes”, ho va fer amb la delicadesa de prometre que, malgrat aquella calamitat passatgera, els anglesos se’n sortirien. Ara i avui és troben a faltar tant polítics com comunicadors que tinguin l’habilitat, després d’exposar la crua realitat, de saber treure-li ferro posant èmfasi en la llum al final del forat, per tènue que sigui. A sobre d’anar de mal borràs, no ens deixem abatre pel desànim, perquè cada vegada que es cau en una depressió es malgasta un grapat d’un bé escàs com la vida; i la vida, malgrat tot, és bonica i no es pot llençar al pot de les escombraries, per molt que quatre desgraciats ens l’hagin amargat.

dissabte, 12 de gener del 2013

DELS BADOCS EN SURTEN LES CARBASSES


            Un dels meus mestres no parava de repetir-nos-ho, sempre que ens distrèiem a classe. I quan ens quedava penjada alguna assignatura per setembre, els pares li manllevaven al mestre la sentencia, engargamellant-nos que per culpa de caçar mosques enlloc d’aplicar-nos quan tocava, ens veuríem obligats a retallar les vacances i passar-nos mig estiu fent classes de repàs. Aquesta referència a temps reculats, potser és la que millor explica el que ens està passant avui a Espanya, respecte d’Europa. Varem badar tant quan teníem de fer els deures que no hem passat cap dels exàmens de final de curs; però, el pitjor de tot és que havent punxat en gairebé en totes les assignatures, quan encara podíem recuperar-les no hem volgut rebaixar-nos a fer classes de repàs i, per setembre, ens hem fotut una altra trompada. ¿Què coi ens teníem d’ensenyar uns mestres que repapiejaven, a uns alumnes que anàvem de sobrats per la vida? La realitat de la vida, precisament, ha posat les coses al seu lloc, com sempre sol passar; i per culpa d’haver badat tant, quan ja se’ns ha covat l’arròs hem descobert dolorosament les nostres mancances a l’hora de competir amb els que no se l’havien decantat.

Llevat d’unes quantes dotzenes d’aplicats que es guanyen la vida lluny de casa, perquè van buscats i a tot arreu se’ls reconeixen els seus mèrits; la resta, si despuntem en alguna cosa, és en “manualitats” i en engiponar tripijocs. Europa ens havia passat el drap per l’esquena tantes vegades sense fer-li’n cas, que al final ens va deixar per impossibles, a la bancada dels talossos acompanyats de carbasses en ocupació, en formació, en finances, en productivitat, en ètica, en investigació, en cultura mediambiental... En fi, en quasi tot. Però el més curiós és que enmig d’un panorama tan depriment, fins fa quatre dies encara els nostres dirigents tenien un rei al cos i no es reprimien a l’hora d’aparentar ser els més savis del món i reivindicant un lloc a la glòria. I ara, de cos present al cel de les oques, s’han d’humiliar fent els deures que varen deixar córrer quan badaven, retallant a tort i a dret de la partida del benestar general per pagar els disbarats i les disbauxes en que perdien el temps, quan els demés feien coses de profit. Però, som tan mesells que quan ens repassen els deures de les reformes, sempre ens han de collar més fort, perquè diuen que ens hem quedat curts. Malgrat això, ningú entona el “mea culpa” de la badoqueria i tothom diu que el que caçava papallones era l’altre. Si almenys tots els badocs s’ajuntessin per recuperar plegats les assignatures suspeses, potser encara hi seríem a temps de salvar els mobles. Però, enlloc de rectificar la seva arrogància s’escarrassen acusant als altres de ser més burros que ells. A aquest país, per desgràcia, sembla que allò que importa als dirigents no és ser el primer de la classe, sinó no quedar-se a la cua dels maldestres. Valguem Déu, quin país que podríem haver estat, si tots els seus dirigents, sense cap excepció, no haguéssim badat tant!               

divendres, 11 de gener del 2013

TENIR PARAULA, EN LA POLÍTICA


            Quan la classe política hauria de llevar-se ben d’hora cada matí per trobar solucions a la crisi econòmica estimulant el creixement i la confiança; aparentant ser gent responsable, seria i digna de crèdit per part dels que, amb mirada crítica, analitzen amb lupa les ambicions soberanistes d’una bona part del país; resulta que s’entretenen tirant-se pel cap les petites misèries i deixant que la merda empastifi la reputació dels que haurien de tenir-la neta i polida. No negaré pas que els que blasmen de les pretensions secessionistes s’aprofiten descaradament que les aigües baixin tèrboles, per enterbolir-les encara més. Esclar que els de la central lletera es freguen les mans de satisfacció quan els hi deixem caure trossos de tall, que aprofiten per fer bullir l’olla del desprestigi i de la difamació; però, hem de reconèixer que la nostra classe política és de les que es porten l’oli. Quan no és per naps és per cols, però el cas és que cada dia es treuen del barret un nou acte d’aquest sainet que ens sabem de memòria, que ens acaba fent riure quan hauria de ser a l’inrevés al adonar-nos de quina manera ens estem deixant prendre el pèl.  

            Del cas Pallarols ja en vaig parlar a bastament, inclús abans de saber-ne el desenllaç de la farsa, però mai m’hagués imaginat que aquesta classe política que amaga, llevat comptades excepcions, esquelets a l’armari, es llancés al coll de la fera encarnada per un Duran, que ha passat de ser el polític més ben valorat, a convertir-se en un parrot escarnit sense miraments a totes les cantonades. A la meva manera de veure, en Duran no es mereix que polítics caragirats i tan mentiders com ell, li retreguin que compleixi la seva paraula de fer-se l’haraquiri polític si es confirmava que el seu partit - la mitja taronja de CIU - s’havia “finançat irregularment” a costa de subvencions europees que s’havien de dedicar a la formació professional. I no s’ho mereix, perquè ja s’hauria de donar per descomptat que d’un polític de raça i d’ofici seria molt esperar que tingui paraula, ni que compleixi allò que ha promès, sigui en campanya electoral o per trampejar un mal pas. El senyor Duran, i aquesta és la pena, s’està comportant com un polític de cap a peus: marejant la perdiu, tirant pilotes fora i embolicant la troca fins al punt de voler-nos fer creure que el que és blanc, en realitat és negre. En Felipe Gonzalez, que fou un mestre dels jocs de mans i camuflatge amb gràcia andalusa, va sentenciar una vegada: “la única cosa que no se li pot perdonar a un polític és el cinisme”. Doncs, mira, si la societat política catalana no atura aquesta escalada de despropòsits cínics, aviat se la podrà definir a més a més de bilingüe, de campiona en el “doble llenguatge”. I això, penso que no és bo ni en temps de tribulacions ni en temps de bonança.         

dijous, 10 de gener del 2013

COM MESURAR L'EFICÀCIA POLICIAL


COM MESURAR L’EFICÀCIA POLICIAL
            Jo diria que per valorar si una policia de proximitat és o no eficaç, hi ha una fórmula infalible: determinar si els ciutadans perceben que, davant qualsevol incident que destorba la convivència, se senten protegits per una resposta immediata dels municipals o dels mossos d’esquadra. Sobretot, també, quan no es tracti d’assumptes de sang i fetge, sinó de les petites molèsties que denuncien els veïns, derivades de sorolls o d’escàndols al carrer a les hores petites. Es prenent-se en serio aquestes denuncies tan freqüents on la policia de proximitat es guanya el prestigi. I, per desgràcia, en aquest aspecte la policia aprova justet, si no és que suspèn, en molts indrets del país. Se m’ha acudit aquesta reflexió llegint al periòdic Regió-7 una informació sobre les protestes dels veïns per festes “rave” que es fan a sengles locals okupats a Manresa, però situacions semblants es reprodueixen a molts altres municipis catalans. En el cas de Manresa, el que m’ha cridat l’atenció és que els excessos que es cometen en un d’aquests locals, en el del barri de Valldaura concretament, es venen denunciant des de fa una colla de mesos sense que s’hagi vist cap actuació policial definitiva, tot i que la caserna de la guàrdia municipal es troba a escassos cinquanta metres de l’edifici okupat.

            En un estat de dret el que espera de la policia el ciutadà que paga els seus impostos i li agrada l’ordre, és que es faci complir la llei i es tallin les agressions a la bona convivència que es denunciaven al reportatge al qual em referia al principi: “... molt sovint s’hi fan festes i al mati deixen el carrer ple d’orins, vòmits, llaunes i ampolles... hi ha baralles al carrer i la cosa no acaba a les 3 o les 4 de la matinada, sinó que el rebombori dura fins a les 8 tocades”. Insisteixo, a quatre passes de la caserna de la guàrdia urbana. No ens hem de sorprendre que a vegades els veïns perdin la paciència i acabin preguntant-se quins drets protegeix realment la policia, si els del ciutadans que només volen dormir i transitar tranquils per carrer a qualsevol hora o els drets que es prenen col·lectius destralers del sistema, que es dediquen precisament a tot el contrari. Col·lectius que em nego a qualificar de marginals en el sentit d’insolvents o pelacanyes, ja que alguns s’acosten a aquestes festes conduint cotxes que a un treballador normal li costaria mantenir. La reflexió no quedaria complerta, si no aclarís que al parlar de policia no em refereixo al caporal Perez o a l’agent Cabrafiga, sinó, sobretot, a la direcció política dels cossos policials, ja que els agents no fan altra cosa que complir les directrius polítiques que reben. Fer els ulls grossos des de la direcció política, amb l’excusa d’evitar “complicacions” és una discriminació que té un preu que tard o d’hora es paga.      

dimarts, 8 de gener del 2013

EL CAS PALLAROLS, COM EXEMPLE


Com exemple de com NO s’haurien de fer les coses per escarmentar d’una vegada els corruptes vinculats amb la política i per retornar als partits el prestigi perdut. Que després d’una pila d’anys arribi el cas a la Sala i se suspengui la vista abans de posar fil a l’agulla perquè les parts puguin ultimar uns acords per estalviar-se el judici, francament, fa riure i diu molt poc en favor de la transparència i de la credibilitat de la justícia. Els que ens esgarrifem cada dia al assabentar-nos de nous casos de gent, embolicada de prop o de lluny amb la política, que s’han untat els dits amb oli públic, no podem comprendre que a darrera hora els hi hagin vingut les presses a fiscals i advocats per “matar” l’assumpte Pallarols afluixant una mica cada part les seves pretensions. ¿Què vol dir “afluixar”? Que jo sàpiga, el plantejament del cas no té volta de fulla: es va traficar amb subvencions destinades a la formació professional, amb la col·laboració necessària d’alts càrrecs de la Generalitat, que fent tripijocs i potineries desviaren importants quantitats de diner en benefici del partit del qual eren militants, pagant-li així com a bons democristians el favor d’haver-los col·locat en les respectives rectories.

En resum, els presumptes implicats en aquest cas de malversació d’una part dels nostres impostos no robaven per omplir-se’n les butxaques, sinó per finançar el seu partit. Llevat, és clar, del titular de l’acadèmia Pallarols que, se suposa, algun lucre personal en devia treure, presumptament, de l’operació blanqueig. Llavors, ¿”afluixar” vol dir negociar les penes o fer un cap mas dels imports a restituir?. Si la fiscalia té les proves de la comissió d’un delicte, per què s’ha de posar bé per rebaixar la pena tipificada al codi? I si quadrats els números, resulta que s’han distret determinats milions, ¿no correspon tornar-los tots, des del primer a l’últim cèntim, amb els interessos corresponents? ¿Què s’ha de perdonar, per arribar a un tracte? Diuen que aquesta pràctica és habitual en els tribunals de justícia, no ho poso pas en dubte; però, a la meva manera de veure, és una marranada inadmissible quan algú aprofitant-se del càrrec ha posat les mans a la caixa comuna. Ja s’està remorejant que en el cas Urdangarin el tracte també s’està precuinant. Tot sigui perquè els presumptes xoriços que tenen bons padrins i l’esquena delicada i massa dreta, no tinguin d’anar a raure a la cangrí a purgar com els delinqüents que són. Per moltes lleis de transparència que s’empatollin els polítics, mentre els que hagin malversat diner públic no siguin tractats sense contemplacions ni escrúpols, simplement aplicant la llei, i restituint amb escreix tot el que han robat i més, aquí no hi ha transparència que valgui.        

dilluns, 7 de gener del 2013

ELS VALORS DEL JOVENT NO ESTAN DE REBAIXA


Alguns es queixen de la joventut, perquè diuen que no aprecia ni respecta els mateixos valors de la d’abans. Error garrafal, al meu entendre. I tant que tenen els mateixos valors! El que passa és qui si abans es lluïen a la cara, avui són intermitents, fluixos, apagats, adormits, enterrats, alguns fins i tot potser s’han quedat fossilitzats. Els que es tenien per valors fonamentals -  el sacrifici, la tenacitat, l’esforç, la duresa, la constància i la generositat - hem de reconèixer que avui estan massa tocats per desenganys i males experiències. Però, per què passa això? Francament, potser alguna cosa hi té a veure que és una joventut que hem fet créixer, fins fa quatre dies, en un marc d’abundància, allunyada de la paraula “poc” i del que significa i comporta “passar privacions”. Perquè ha crescut acostumada a veure “guanyar”, i no sap el pa que si dóna quan toca “perdre”.

Bé, sigui de qui sigui la culpa, vet aquí que cada vegada són més els joves indignats perquè les oportunitats de viure a la fresca estan de rebaixa. Però, també n’hi ha molts que s’estan atipant de fer el paper de convidats de tercera en un banquet on tenien sempre un plat per escollir a taula, i ara s’han de conformar amb un plat de sopes, que ja els hi estan començant a racionar. No és estrany, doncs, que es rebotin contra els que els retreuen la manca de respecte pels valors tradicionals, escarnint-los fins i tot amb certa crueltat. No se’n parla gaire perquè la roba bruta es renta a casa, però molta gent de la que abans se’n deia “treballadora”, per a situar-la en els llindars d’una classe mitja arreglada, cada sovint tenen morros i males cares perquè els fills “reclamen” la paga per anar de cap de setmana, que en les actuals circumstàncies els pares o els avis es prenen com una mena “d’impost revolucionari”. Però, malgrat això, d’algun lloc surten les misses perquè les discoteques i bars tutti quanti no noten pas la crisi, i a alguns d’aquest paradisos de l’oci, a més a més, no s’hi arriba pas a peu. Fins fa poc, la societat es justificava dient que la culpa de l’atur juvenil era del fracàs escolar, però ara ja s’ha fet palès que de joves ben preparats n’hi ha a punta pala als magatzems de l’atur forçós. És clar que hi ha una crisi de valors, però no en donem tota la culpa al jovent. I, sobretot, reflexionem que si som incapaços, com a societat, de trobar-hi una sortida a aquest panorama de frustració i de conductes poc exemplars de la classe dirigent, no es podrà impedir que, més tard o més d’hora, el jovent es busqui la vida amb mètodes que, de ben segur, no ens agradaran.         

diumenge, 6 de gener del 2013

ELS NENS QUE PASSEN DELS REIS D'ORIENT


            Ahir al vespre, mentre la cavalcada dels reis feia desbordar d’il·lusió els carrers a vessar de mainada, una colla de nens d’entre 7 i 14 anys van ser enxampats in fraganti intentant robar en una botiga. No se sap si era el seu primer “rififí”, ni si serà el darrer. En qualsevol cas, si els haguessin pogut detenir ara estarien escalfant un llit en un centre d’acollida de delinqüents menors, en una habitació pensada per dos i ocupada per quatre, on a la rehabilitació no li queda ni un racó. Quan nosaltres teníem l’edat d’aquesta canalla jugàvem a guàrdies i lladres; ara ja només sembla que es juga a lladres, amb la diferència que robar o atracar de veritat no es tracta de cap joc, i fets com aquest et fan adonar que a totes les ciutats hi ha soterrades realitats que estan corcant com les termites, les bigues que aguanten les futures estructures socials, si no s’hi troba un bon remei. Aquesta ciutat soterrada sovint la intuïm i la patim, però poques vegades l’hem volgut conèixer a fons, ni preguntar-nos de quina manera podríem fer quelcom per ajudar molts nens, que en formen part encara que no ens agradi escoltar-ho, a recuperar la ingenuïtat infantil perduda; no permetent que els sigui robada per un creixement brutal de les famílies desestructurades o en situació de marginalitat sobrevinguda. De la mateixa manera que com a conseqüència de l’atur hi ha cada dia més vells prematurs, també hi ha molts de nens que passen a adults, sense assaborir ni la joventut ni l’adolescència. I cap d’aquest nens, és clar, creuen en els reis d’Orient.

            I d’aquesta realitat en som tots una mica culpables. A vegades, per desentendre’ns de les obligacions que comporta “ser pares” o “educadors”; d’altres per callar coses que sabem que passen i que podríem descobrir amb pèls i senyals, però que preferim mirar cap a una altra banda per a no embolicar-nos-hi. Per exemple, hi ha el tema del consum de droga. De com, sobretot, la droga arriba a mans de la canalla. I aquest no és més que un dels aspectes més negres de la ciutat soterrada. En Marcuse va escriure: “La misèria, la necessitat de treball, la lluita per sobreviure, reprimeixen i alienen l’home”. Però hi ha més factors de desequilibri moral i social: un dels principals és la pèrdua d’uns determinats valors que podrien contribuir a superar situacions difícils sense la crispació o la desesperació habituals, per desgràcia, avui dia. Però són valors passats de moda. Em sembla una reflexió edificant per a un matí de Reis, de flors i violes. Hi ha nens que no hi creuen en els Reis, i que també caldria tenir-los en compte i no perdre’ls de petja.

dissabte, 5 de gener del 2013

UN ATURAT MENYS


            En Rodrigo Rato, el malabarista de les finances, ja no ha d’anar a fitxar a l’Inem. L’acaba de col·locar Telefònica com assessor de referència. El que no puc dir és si ha estat per mèrits propis com expert o perquè era el candidat que tenia el perfil idoni per compensar la baixa d’un altre crac, el senyor Urdangarin. Una multinacional de prestigi hauria d’evitar tenir en plantilla “arracades” com aquestes; però, es veu que Telefònica no té llibre d’estil ni, tampoc, el sentit de la vergonya o del ridícul gaire fi. Ara bé, si jo hi pintés alguna cosa en aquella Companyia, és un suposar, el primer que faria avui seria fotre fora d’una puntada de peu el responsable de RRHH, que s’ha cobert de gloria llogant com assessor, un sapastre que una revista nord-americana especialitzada acaba d’elegir com el cinquè pitjor economista mundial. S’ha de tenir pa a l’ull per incorporar a la plantilla algú amb un currículum tan desastrós; però, ja se sap, Déu els cria i ells s’arrepleguen. Per què serà? En el món de les finances ningú fa res per res, desenganyeu-vos-en. I per pujar al carro d’una Companyia una figura tan desprestigiada com la d’en Rato, s’ha de tenir bastant estómac i, sobretot, unes raons de pes.

            Però, sigui com sigui, la notícia positiva seria que s’ha recuperat un aturat per a la vida activa, si no fos que per culpa de la gestió directa o indirecta del senyor Rato, estan ensorrats en l’atur, del qual l’han rescatat els seus amics, milers i milers d’espanyols. I els que hi enviarà, encara!. Però, mireu si n’és de reconsagrada la vida: mentre en Rato ja té feina i de la bona, amb les butxaques ben plenes d’inflades indemnitzacions immerescudes, els arruïnats per la seva culpa s’hauran de consumir esperant que caigui alguna engruna de la taula de l’abundància en que s’han instal·lat còmodament uns quants pocavergonyes. No sé si mai hi pensa tota aquesta gent que es creu per damunt del bé i del mal, en com s’han de prendre els seus privilegis la gent que malviuen d’un PIRMI que, qualsevol dia, els companys de viatge del senyor Rato els hi regatejaran, potser per pagar les llànties que el seu protegit ha deixat a Bankia perquè les paguem entre tots. No sé si el ministre de Justícia ha de perdre el temps amb segons quines ximpleries, enlloc de dedicar-se a que és faci justícia de veritat, impedint o almenys denunciant que no és just que, mentre tanta gent ha de fer equilibris per arribar a fi de mes i els bancs d’aliments no donen abast, als “figures” com en Rato se’ls rifin i un senyor duc que ho té tot embargat i, que se sàpiga, no té cap sou, estigui remenant el cul per Baqueira com si no hagués de mirar prim.      

divendres, 4 de gener del 2013

600 EUROS DE MULTA PER ANAR A LA FONT


            De petit estava acostumat a veure els pares poant aigua per rentar, per regar o per fregar del pou que teníem al tros d’hort que hi havia als darreres de casa, de la mateixa manera que ho feien, a la Figueres de la postguerra, moltes altres famílies del sector de Tapis, carrers mig rurals, mig urbans. Tanmateix, amb moltes d’aquestes famílies ens trobàvem després a la font pública per omplir càntirs d’aigua potable per l’ús de boca. Suposo que com a molts altres pobles i ciutats, i ningú en feia un sagramental; al contrari, esperant tanda a la font sempre t’assabentaves d’alguna xafarderia. Eren altres temps! M’hi va fer recular un comentari de sor Llúcia Caram ahir al seu mur de Facebook: “una família de Manresa ha estat multada amb 600 euros per omplir garrafes d’aigua d’una font pública”. Si voleu que us ho digui clar, em vaig quedar de pasta de moniato i fins i tot li vaig preguntar si s’estava referint a la molt benèfica i caritativa capital del Bages. “T’ho ben asseguro” – em va contestar.

Al cap de poca estona, el crit d’atenció de la monja que es passeja pel món com si fos el seu claustre, va portar cua, i els comentaris entre sorpresos i sarcàstics varen degotar tot el dia. De primer, vaig pensar que no es tractés de contrabandistes d’aigua potable, que amb tanta crisi ja no saps quina se n’empescarà la gent a l’atur per sobreviure; però, era evident que no es tractava de res d’això, sinó d’una anècdota domèstica: una família, per les causes que fos, necessitava aigua i com que no en tenien on coi s’estiguessin, va recórrer a la font pública per omplir-ne garrafes. No eren lladres d’aigua, ni malgastaven les reserves líquides de la ciutat, però “l’autoritat competent” els hi va clavar una multa de 600 euros, cent mil de les antigues pessetes, perquè us en féu el càrrec de la desproporció entre el càstig i el pecat. I és a partir d’aquest detall que l’anècdota esdevé categoria. Per molta d’aigua que manguessin de la font pública, per arribar a consumir l’equival.lent a cent mil cuques, potser enlloc de garrafes hi tenien d’haver anat, a la font, amb una bota ben grossa.

            Bé, tot s’ha de dir: “l’autoritat competent” no pixava fora de test. En realitat aplicava no sé quin article d’una polida i endreçada Ordenança de Civisme i Convivència, que va entrar en vigor el segon dia de la passada Festa Major, potser per completar un programa d’actes aprimat per la crisi. A partir d’allavonces, aquest article que es va colar amb calçador, aprofitant que l’oposició badava, ordena que: “qui agafi grans quantitats d’aigua d’una font pública”, mereix un bon escarment. Vet-aquí què passa quan els claus es volen fer entrar per la cabota en forma d’ordenances. Manresa no crec que faci fallida perquè algú ompli garrafes a les fonts públiques, sobretot quan no s’han demanat responsabilitats als culpables de tants disbarats que tenen entrampada l’hisenda municipal. Oimés quan d’aquestes escenes – anar a omplir garrafes a la font pública o repelar les bosses del racó per trobar una mica de sopar entre les deixies – en veurem més sovint del que desitjaríem i, per tant, per molt que faci mal d’ulls i trenqui el plat bonic de la convivència i el civisme als llepafils, ens hi haurem d’anar acostumant. 

dijous, 3 de gener del 2013

QUI HO DIU, QUE NO HI HA CONXORXA?


            Si féssim treballar una mica més el seny i no estiguéssim tan domesticats pels telediaris, potser ens adonaríem que els números no quadren si fem la prova del nou i, per tant, que algú ens vol fer combregar amb rodes de molí. En Pla, que venia de pagès, sempre repetia a tothom que el volia escoltar: “miri que no el fotin!” Fins i tot al seu masover li feia passar comptes de la llet que munyien les vaques, perquè tenia clar que: “no et pots refiar ni de la camisa que portes, per molt que te l’estimis”. Ves a saber si era o no malaltissa aquesta dèria, però, mireu que us dic: potser sí que a vegades tenen raó els pagesos empordanesos que la por guarda la vinya. A mi em sembla que els ciutadans, de tot arreu, pequem d’ingenus, i no fem passar comptes en serio als que remenen les nostres cireres, no donant per fet que no ens fotran, per si de cas. Què coi vol dir, que això fa lleig? Més lleig és que, per no fixar-t’hi prou a qui fas confiança, acabi buidant-te la casa, deixant-te a la misèria. Quan tot eren flors i violes i la festa semblava que mai s’acabaria, no senties gaires veus de polítics, ni d’economistes, ni d’empresaris, ni de banquers tocats i posats, que prediquessin sensatesa. Potser sí que algú remugava alguna cosa en veu baixa, però la majoria s’apuntaven al carro de l’abundància. És ara, que li han vist el cul a la gallina, que tots s’han tornat savis.

            Però, i si tot plegat forma part de la mateixa comèdia? I si, realment, el carro s’estimbà pel pedregar de forma freda i calculada, i no després d’una nit boja? I si els que s’han inventat aquests embolics de les bombolles, de l’atur, dels mercats, de la prima de risc, porten de cap fer-nos desesperar tant que acabem empassant-nos l’orgull i l’autoestima? Penseu-hi una mica: si el problema de tot plegat fos, com ens volen fer creure, el deute acumulat de la factura de l’estat del benestar, per quins set sous resulta que la part més important de la llufa pendent no és el capital sinó que són els interessos? ¿No serà que alguns usurers s’estan fent d’or a la nostra salut? I si, esgarrapant una mica més la crosta, esbrinem que aquests usurers són els mateixos que recepten a cabassos la medicina de la resignació i la penitència, ¿què hem de pensar, sinó que ens porten a vendre? Si hi hagués al món una unça de la bona voluntat que aquests dies tothom predica, tant si és del gremi del pare Noel o dels del pessebre, la maleïda crisi ja estaria dada i beneïda. Però, com passa sovint, quan els que anem amb el lliri a la mà ens adonem que hi ha més voltors que no pas coloms, ja és massa tard. I com que el que es cotitza a l’alça és la carronya, amb les branques d’olivera ningú, en els temps que corren, s’hi pot guanyar la vida. 

dimecres, 2 de gener del 2013

ANY NOU, VIDA NOVA


En el tercer any de la fastigosa crisi en que estem empantanegats fins a les celles, aquella vella dita dels nostres avis s’ha tornat aiguapoll, i cada cop veus  menys gent que la porti escrita a la cara, amb alegria i il·lusió. Avui, més aviat notes una certa fredor en això d’engegar projectes, com si hagués anat calant en l’ànim de la gent una certa por a abusar de l’optimisme, a temptar la sort i, en definitiva, a conformar-se que la vida segueixi igual i no empitjori més que l’any que hem acomiadat. És indiscutible que la passa de pessimisme malaltís, conseqüència del constant bombardeig de previsions i noticies desastroses, a tombar d’any s’han convertit en epidèmia, i els que haurien de posar-se al davant de la corrua de desorientats fent llum per trobar el camí de sortida, només són bons per generar cortines de fum que primer ens irritem els ulls i després acaben asfixiant-nos. Si no fos que és molt gros el que vaig a dir, a vegades penso que tot plegat forma part d’una conxorxa gens improvisada.

            I és que si hi penso detingudament, m’adono que qui l’hagués ideat aquest pla hauria de tenir arrels del Maquiavel més recargolat. I és que no pot ser que portem anys practicant l’austeritat com a única teràpia per vèncer la crisi, aquesta mena de pesta del segle XXI, no notem cap millora. Al contrari, cada dia que passa fem més cara de pomes agres i l’únic remei que ens recepten els metges és una dieta més tova i prendre tasses de paciència. La senyora alemanya que capitaneja la creuada de l’austeritat amb una força de voluntat luterana, ens ha felicitat (?) l’any esbandint tota esperança de “vida nova”, assegurant que el que ens espera són més desenganys.

Un dels dirigents europeus abduïts per aquesta dona de titani, el primer ministre portuguès, ha revelat un axioma dels nous temps: “mireu de no posar-vos malalts, perquè ho teniu fotut”. Penso que ja n’hi ha prou! Que ens hem de plantar d’una vegada, reaccionar i recuperant amb la vella dita “d’any nou, vida nova”, la confiança que ens volen prendre. Si no ho fem a temps, aviat estarem anímicament més morts que els morts del cementiri, doncs sembla que el que busquen és tenir-nos collats, després de sodomitzar-nos, al haver arribat a la conclusió que a l’estat del benestar, només hi tenen dret uns quants que se’l puguin pagar. No esperem que qualsevol dia un altre savi com el ministre portuguès ens reveli un altre axioma: que la solució per a l’atur és que uns quants es facin l’haraquiri.