WATERLOO VERSUS SANXENXO

 

            Ja me’n faig pagues que totes les comparacions són odioses; però, no me’n puc estar de relacionar a dos espanyols homes d’Estat, exiliats voluntàriament l’un a Brussel·les i l’altre a Abu Dhabi. Tots dos, per diferents circumstàncies posant distància amb la justícia del seu país. El de Waterloo, el president català Puigdemont, amenaçat de ser extradit si se li veu el pèl fora del seu refugi belga per passar comptes a Espanya d’unes decisions polítiques en favor de la independència, emparades en una majoria parlamentària del tot democràtica. El segon, el rei emèrit Juan-Carlos, per a no respondre davant la Hisenda pública d’una conducta com a mínim poc ètica i molt perjudicial pel patrimoni comú dels espanyols, emparant-se en la seva inviolabilitat per a no passar comptes de les seves martingales. En Puigdemont no pot treure el caparró de Waterloo, mentre que el Borbó endrapa marisc gallec a dojo i regateja a bord del Bribón a Sanxenxo – mentre la seva filla se’l mira des de l’Alibaba – i ho fa cada dos per tres traslladant-se des del emirats amb un avió cinc estrelles, que vés a saber qui paga. I encara que com deia les comparacions fan fàstic, en aquest cas encara foten més perquè resulta que el polític català cada dia fa més mala ganya, mentre l’emèrit diuen que s’ha tret uns quants anys, potser perquè encara pensa seguir posant banyes a la seva santa i consentida parella.

            Des de la meva manera de veure, com a simple ciutadà ras, no puc entendre que cap governant i menys un Borbó en funció de cap-d’Estat, pugui considerar-se per sobre del bé i del mal, eximit de passar comptes periòdicament amb la ciutadania perquè estigui tranquil·la de que no fica la mà a la caixa. El de Waterloo no basa la seva defensa en negar els fets que se li imputen – exercir unilateralment el dret d’autodeterminació d’un territori que se sent nació i no vol viure més com a súbdita – sinó en mantenir que aquells fets són democràticament justificables. El que viu entre Abu Dhabi i Sanxenxo, en canvi, no al·lega en el seu descàrrec cap altra argument sinó el de que és inviolable, perquè segons els seus partidaris ho diu la mateixa Constitució que nega el dret d’un poble a decidir en referèndum si, per exemple, ja n’està fart de que la mare pàtria el potegi enlloc d’estimar-lo. Entenc l’argumentari del de Waterloo i crec que té tot el dret a que un tribunal imparcial arbitri la qüestió de fons del seu litigi polític; però, en canvi, no puc evitar sentir-me estafat, democràticament parlant, com aquells vassalls dels monarques de l’edat mitjana que tenien l’obligació d’empassar-se el dret de cuixa del senyor feudal de torn. El qual, potser també era una persona “inviolable”, malgrat violés donzelles a mansalva. Qui sap si per la mateixa “gràcia de Déu” en que s’emparava per actuar com va actuar, el dictador que ens va sotmetre quaranta anys mentre “educava” el seu  dòcil fillol i successor.   

A CASA DEL CEC, EL BORNI ÉS EL REI

 

            La qüestió és que cada vegada més, en aquelles parts del món que els ciutadans es lleven cada matí convençuts que viuen en una democràcia, aquesta percepció resulta ser un miratge perquè enlloc de tocar tots els musics la mateixa partitura democràtica, cadascú busca excuses per interpretar-la amb claus, instruments i compassos diferents. Posem per exemple la Rússia que ara ens porta de corcoll: va enganyar el món arraconant oficialment l’enganyifa de la república soviètica dels proletaris per després obrir-se de cames a la democràcia capitalista, fins acabar instal·lant al bell mig de la mítica plaça roja un invent trucat de democràcia passada per les urnes, ja que en comptes de compartir el poder amb el poble elector i sobirà, el concentrà en mans d’un dèspota il·lustrat com en Putin que s’hi pixa, literalment, amb la democràcia autèntica.

I a l’altra banda del globus, el paio que té més números per repetir com a inquilí de la Casa Blanca el recolza una majoria incomprensible de ciutadans que a Espanya s'harien d'afiliar a l'Once. Com poden fer confiança a un paio tan fastigós com l’expresident Trump, el quan no només s’hi ha pixat damunt la democràcia sinó que l’ha violada tantes vegades com ha pogut i ha convertit el seu vici en un espectacle. Potser sí que tenia raó aquella advertència que fa quasi setanta anys va plantejar als nord-americans el “The Washington Post”, en una editorial memorable: “el quid de la qüestió de la democràcia no és si la majoria ha de decidir qui governa, sinó quina és la classe de majoria amb dret a escollir els seus dirigents”. Mentrestant, no és estrany que enmig de tants ciutadans disfressats de demòcrates però que no hi veuen tres dalt d'un burro, els polítics bornis són els reis del mambo.   

ENQUESTES D’OPINIÓ ENTRE LA TEMERITAT I LA TOXICITAT

 

            No acabo de comprendre de quina tècnica es valen els que es dediquen a fer prospeccions – ells prefereixen no parlar de “pronòstics” - sobre com respira i pensa la gent, per endevinar les seves probables reaccions en un moment donat; per exemple, en capella d’unes eleccions o d’una campanya de promoció d’un producte comercial. Em costa de creure que la gent sigui tan previsible i, encara menys, que quan un professional la sotmet a un qüestionari per engiponar una enquesta d’opinió, sigui tan transparent, ingènua o sincera com per confessar-li els seus sentiments sense embuts a una persona desconeguda, a corre-cuita en mig del carrer o a través d’una trucada telefònica impersonal i a vegades intempestiva, que encara és pitjor. Com a mínim, si l’entrevista es fa al carrer, entrevistat i entrevistador poden mirar-se a la cara mentre un escorcolla l’ànima de l’altre. Ja poden cantar missa els promotors d’aquesta tècnica pseudo-científica que no em convenceran que totes les enquestes, sobretot en temps d’eleccions polítiques, no es cuinen als microones de laboratoris pseudo-sociològics, enlloc de que les preguntes i respostes d’una enquesta facin el seu xup-xup i reposin el temps que calgui sense afegir-hi conservants ni edulcorants.

            Sóc conscient de que les empreses consultores es refien tant dels seus sistemes d’avaluació estadística, que tant se’ls en dona que cada casa sigui un món i que cada resposta pugui tenir un munt de rebrecs que s’haurien d’analitzar, tenint en compte un grapat de circumstàncies. A la meva manera de veure, doncs, des d’un punt de vista estrictament profà però carregat de sentit comú, considero aquestes empreses consultores com unes entabanadores il·lustrades de l’opinió pública, donant per fet que la gent consumirà i compartirà els resultats de les seves enquestes sociològiques com si fossin  la bíblia en vers o l’oracle de la Sibil·la, sobretot si aquests resultats s’emboliquen amb una etiqueta “científica”; ja que s’ha fet circular oportunament la llegenda urbana de que les computadores poc s’equivoquen mai, com si fos un dogma. Per aquesta raó, els ciutadans sovint no gosem posar en quarantena aquests “resultats científics”, malgrat ens temem que no responguin més que a simples especulacions interessades per satisfer a qui paga la factura de l’encàrrec.

LA MEMÓRIA HISTÒRICA

 

            Ara que de la memòria històrica se’n parla cada dia entre escarnis dels que n’abominen i  lamentacions dels que la reivindiquen, pareu atenció en un detall que no em sembla menor: les crides a fer examen de consciència col·lectiva perquè s’assumeixin passats tèrbols, no són iniciativa del bàndol que tingué un paper actiu en el desenvolupament de determinats fets històrics no massa edificants sinó del cantó de les víctimes. Des de temps reculats fins ara, els responsables d'aquestes malifetes humanitàries no han demanat perdó per crims fefaents com els derivats de la santa inquisició, de les guerres santes o de l’holocaust, del terrorisme utilitzat com eïna per imposar idees per la força, de  l’extermini de pobles indígenes amb l’excusa de colonitzar-los, de la discriminació continua de les dones en totes les branques de la societat, de l’esclavitud vergonyant de col·lectius de pelacanyes deixats de la mà de Déu, de l’abús sexual sistemàtic de menors a l’empara d’institucions religioses o per la repressió covarda per part de règims dictatorials de dretes o d’esquerres dels disidents, per citar només uns quants dels exemples més significatius de “mala memòria” colectiva. Les pancartes amb el lema “perdonem però no oblidem”, són exhibides sempre per les víctimes, no pas pels representants dels botxins. Uns botxins, que també des de temps reculats fins ara, se n’han mofat descaradament i amb impunitat d’allò que en definitiva peroposa la revisió de la “memòria històrica”: passar comptes.

            A la meva manera de veure, doncs, perquè les víctimes endrecin les pancartes dels greuges, i qui sap si fins i tot arribin a perdonar els culpables de llurs desgràcies, caldria que el botxins directes, intelectuals o encobridors, s’haguessin donat per la pell assumint la seva part de responsabilitat, demanant perdó no només amb la boca petita i per quedar bé de cara a la galeria. Fora un gest que no hagués costat gaire de fer, però els hereus personals o institucionals dels botxins no tenen cap pressa per donar aquest pas i treure una mà ben estesa. I si algun dia ho fan, sovint és per simple cortesia diplomàtica o pura conveniència política, sense efectes compensatoris pràctics del greuge. Els alemanys, sense anar més lluny, varen tardar tres dècades a demanar disculpes al poble jueu per l'holocaust. I el Vaticà, per posar un altre exemple, deixen que prescriguin els abusos comesos pels seus clergues i frares, per una malentesa caritat cristiana envers els botxins, en comptes d'envers les víctimes. D'altra banda, el problema de remoure la memòria històrica és que sempre hi ha llengües viperines camuflades entre l'establishment reaccionari, rondinant que les víctimes en fan un gra massa i que el botxins no són tan dolents com es vol fer veure. Per higiene mental de tots plegats, doncs, penso que la memòria històrica s’hauria protegir i desenvolupar, simplement per no deixar ferides obertes que acabin gangrenant la societat.      

 

MOLTA FRESSA I POCA ENDREÇA

 

         Quan els que es dediquen a la política haurien d’estar pencant i trencant-se les banyes a la recerca de solucions per buscar el desllorigador de les desigualtats socials i amorosir les guitzes de la crisi del sistema climàtic i dels valors morals prostituïts i escarnits pels fills de la globalització, com un grapat de pallussos resulta que perden miserablement el temps jugant a nyaus enlloc d’aprofitar-lo per millorar les condicions de vida de la societat, abans no sigui massa tard. Hi ha excepcions, esclar, però tan eixorques que només serveixen per confirmar la regla general. I no es pot pas dir que els polítics no es belluguin; ben al contrari, sempre s’estan movent amunt i avall fent tots els papers de l’auca, divagant pels descosits, organitzant trobades a l’hora de dinar per facturar-les com a “reunions de treball” i, de tan atrafegats com van, sovint es lamenten que els hi falta temps per escoltar, llegir i, sobretot, per baixar del núvol en que viuen. Els polítics serien d’admirar si no fos que, malgrat la seva hiperactivitat, en fer balanç de la seva feina podríem resumir-ho amb una frase feta: molta fressa i poca endreça.

            Francament, si parléssim del grau de qualitat, d’eficàcia i d’austeritat esmerçat en totes les seves anades i vingudes pels regidors, diputats, senadors, ministres i tutti quanti alts càrrecs que formen part de l’establishment polític arreu del món, n’hi hauria per llogar-hi cadires veient com moltes de les lleis, ordenances o reglaments que enllesteixen o bé arriben a misses dites, o tenen més forats que un colador perquè es perpetuí pels segles dels segles aquell principi que dona feina els picaplets de tota mena des que el món és món: feta la llei, feta la trampa. ¿Quantes vegades s’ha denunciat per part dels ciutadans rasos que al món no falten lleis ni reglaments, sinó que es facin complir les que ja tenim? Sense anar més lluny de la realitat domèstica, en matèries tan sensibles com garantir els descans nocturn, el civisme en general, escarmentar la violència de gènere o que les presons serveixin d’una punyetera vegada per reinserir els delinqüents fent treballs en benefici de la societat, enlloc de gandulejar mentre es graduen per exercir de camells o de lladregots experts, n’hi hauria prou aplicant les lleis que ja existeixen sense miraments, contemplacions ni hipòcrites escrúpols de consciència. I si mirem més enllà de la vida domèstica, com pot posar-se a rotllo un món que es passa pel forro les solemnes “resolucions” i “sancions” d’institucions internacionals del prestigi de l`ONU creades, precisament, per evitar la guerra, la misèria i la degradació del medi ambient?   

 

ELS GOSSOS DE CASA BONA

 

            S’ha d’estar molt enfonsat anímicament per escriure: “quisiera ser perro de casa buena”, com he vist guixat en un pany de paret de la part alta de Barcelona, qui sap si com a denuncia sarcàstica de la desigualtat social que cada dia que passa enfonsa més persones a la marginació. Quan jo era petit, als gossos se’ls hi donaven ossos perquè fossin feliços rosegant-los; però, avui cal anar amb compte amb que se’ls hi dona, sobretot si són quissos de casa bona perquè es podrien ennuegar o trencar-se una dent en haver-se oblidat, entre tantes moixaines i tonteries dels seus amos, com es fa per rossegar. L’altre dia, una coneguda que treballa en una clínica veterinària d’upa, comentava que se’n fa creus de com n’està de ben atesa en el seu establiment la clientela canina amb pedigrí, i de l’ull de la cara que costa sotmetre als pobres (és un dir) animals a tractaments i proves diagnòstiques que, en circumstancies similars, els humans pelacanyes sovint han de carregar-se de paciència i fer cua a les proletàries llistes d’espera de la sanitat pública.

           A la meva manera de veure, però, quan un animal de companyia és tractat com si fos una persona - com un més de la família, com diu la meva amiga Berta - potser no ens hauria de caure la bava de satisfacció de veure que hi ha persones tan sensibles i de bons sentiments, sinó que seria més oportú considerar que algunes d’aquestes atencions a certes mascotes són desmesurades i un símptoma malaltís, conseqüència de la necessitat de combatre la solitud buscant l’afecte incondicional d’una bestiola en substitució o com a complement del caliu humà despistat. Ara bé, quan preocupar-se de l’aspecte, de l’estètica o del rebuscat i sofisticat benestar d’un animal de companyia serveix, més enllà de satisfer una necessitat d’afecte, per a “fer maco” o com a signe extern de distinció i de classe, no es poden confondre les aquelles atencions com a vertaders sentiments d’estimació i de respecte per a les bèsties. En tot cas, si els gossos poguessin expressar-se com els seus amos, qui sap si algun dia aquests gossos “de casa bona” guixarien també en un pany de paret la seva enveja dels “gossos petaners”. Diuen, els que hi entenen, que els petaners en general viuen més feliços i menys estressats que els de casa bona perquè gaudeixen de llibertat per rascar-se quan volen.     

NEIXER DONA ENCARA ÉS UN MAL NEGOCI

 

Encara hi ha dones que s’amaguen de “sentir-se” feministes perquè els hi fa un no sé què de confessar-se’n, sovint perquè els hi sembla que fa tuf de política. Però, no obstant aquest empegueïment malentès son majoria les persones d’un i altre sexe que pensen que les dones haurien d’estar més ben considerades arreu. Tanmateix, no a tothom li sembla que sigui una bona idea, per respectar i reconèixer a les dones el lloc que els pertoca, establir “quotes” per garantir-ne la paritat en llocs de responsabilitat, com  consells d’administració o en governs, malgrat no es tingui cap dubte ni reserva sobre que homes i dones, en igualtat de responsabilitats, haurien de tenir dret al mateix tracte. I no obstant no trobareu gairebé ningú que s’oposi a la igualtat de gènere de cara a la galeria, a porta tancada ja són figues d’un altre paner i, com us deia al principi, inclús en societats que es consideren avançades i progressistes, néixer dona segueix sent no gaire bon negoci. Inclús en societats que el capitalisme occidental considera “emergents” i ja no parlem d’aquells països on els aiatol·làs, els talibans o els fanàtics religiosos dicten les lleis basant-se en les tradicions.

             Recordo haver llegit la cineasta Isabel Coixet – una persona molt sensible a l’hora d’espellucar les frustracions de les dones a través de llurs pel·lícules – una consideració molt assenyada sobre la debatuda qüestió de la igualtat: “... la llista de coses que jo he de fer cada dia no és comparable a la dels meus col·legues masculins, dels quals no discuteixo que siguin grans pares o grans marits, però no es preocupen massa de posar rentadores o de fer llits. Simplement vull dir que la nostra motxilla com a dones és molt més pesada. I és així perquè les dones hem de fer de tot, però a més ho hem de fer més bé”. I és que per molt que sembli que s’ha avançat, la realitat és que queda molta pedra per picar. Aquí i arreu. Mentre a moltes ciutats índies i asiàtiques, per exemple, circulin encara “busos rosa” i es reservin vagons de metro sencers per ús exclusiu de dones, diuen que per motius de seguretat, però la realitat és que la majoria de dones eviten sortir de casa soles després de la posta de sol. Al Japó com en moltes altres de les potències econòmiques “emergents”, creades a imatge i semblança de les societats capitalistes occidentals, sibil·lins “obstacles” logístics impedeixen les dones accedir al mercat laboral en igualtat de condicions que els homes. I segons el mateix FMI la discriminació salarial femenina pot suposar que una dona cobri en cadascun dels nivells productius, inclosos els de direcció, un 40% menys que un home. És a dir: encara que la presencia de la dona en alguns aparadors mediàtics sembli rellevant, no s’hauria de perdre la perspectiva de la realitat en conjunt. Totes les societats tenen punts foscos respecte al tracte i igualtat d’oportunitats de les dones, i totes les empreses capitalistes amaguen esquelets als armaris. Fins i tot en l’àmbit familiar, aquest bastió intocable i sacralitzat en moltes cultures, també es mantenen en secret mentides i costums inconfessables.

HORA D’IMAGINACIÓ I ENTESES, NO D’INTRANSIGÈNCIES

 

            Sempre m’ha fet gràcia - perquè no ho entenc, vés per on! - que hi hagi polítics que defensin el diàleg en abstracte però no facin res de pràctic per estovar la crispació. Penso, en general, que és una mala costum tenir sempre a punt un “no” per tot, com si s’hagués d’estar sempre “en guàrdia” en comptes d’una mica empàtic. I és un vici perquè la intransigència sistemàtica frega més la hipocresia que la sinceritat i, a més a més, donar el “no” com a resposta no sempre respon a allò que hom pensa i desitja pensa, sinó a la mania de “curar-se en salut per si de cas”. Ara bé, en política que la intransigència sigui considerada una estratègia acceptable i que formi part de molts llibres d’estil dels partits, em fa fàstic. Francament! Perquè, en definitiva, en què consisteix la intransigència? Ras i curt: en no baixar mai del burro ni que et matin i tensar la corda fins que es trenqui. “Passar” sistemàticament dels arguments dels altres no perquè es sordegi, sinó perquè no es vol escoltar. L’intransigent mai serà capaç de participar positivament d’un debat civilitzat perquè creu que el seu paper es discutir. Però, debatre de bona fe, sense establir línies vermelles prèvies és imprescindible per arribar a consensos en qualsevol aspecte, domèstic, econòmic o polític; en canvi, les discussions la majoria de les vegades acaben fent trencadissa de plats.

            Al tanto! De que hi hagi trencadissa no en té la culpa el to de veu emprat, ja que cadascú té la seva manera d’expressar-se i es pot, fins i tot, discutir a crits en un moment donat sense que es tanqui la porta a arribar a acords; el que compta en un debat és la càrrega d’intransigència que s’hi barregi pel mig. A fi de comptes, en què consisteix dialogar? A la meva manera de veure, en asseure’t a la cadira de l’altre i posar-te el seu barret enlloc del teu. Com pots comprendre i valorar els arguments de l’altre, si no et poses a la seva pell i mires de palpar la seva sensibilitat? Partint de la base – per cert, només els intransigents ho neguen - que la raó no la monopolitza ningú sinó que està repartida, el diàleg sincer hauria de servir no pas per posar en relleu allò amb que no ens podrem entendre mai sinó allò en que podem més o menys coincidir. Ojalà els diputats que ahir varen ser elegits llegissin aquesta reflexió i fossin conseqüents amb el sentit comú que l’ha inspirat! El poble ras ja n’està tip de que cada polític s’encasqueti un barret diferent i no se’l pensi treure per res. Prou de tants caps tants barrets inspirats en la més pura i fastigosa intransigència!

A PARTIR DE DEMÀ, SEREM MÉS POBRES O NO?

 

            A la meva manera de veure, això de la pobresa més que “un estat d’ànim” es tracta d’un “sentiment”. Les persones no “són” pobres perquè traspassin o no la cota d’un determinat nivell d’ingressos estereotipats, sinó perquè se’n “sentin” - de pobres - en funció d’unes circumstàncies personals i intransferibles, on el concepte “dignitat” juga un paper clau. I aquesta afirmació és, per desgràcia, més veritat avui que mai perquè es ressola la zona de risc, la línia vermella. Per tant, el que importa no és si en un moment donat hom reuneix les condicions objectives i convencionals per treure’s el carnet de pobre – si és que se’n donessin d’aquesta mena de credencials, esclar – sinó si hom té la sensació de que se li contrau l’autoestima en adonar-se que la societat que l’envolta no està educada per asseure’s, per exemple, a la terrassa d’un bar amb algú d’aparença pobre – no cal que sembli un pòtol – compartint conversa i tassa de cafè amb tota la naturalitat del món.

            Tenir “un pobre” a prop incomoda, sobretot als que els fa vergonya que se’ls vegi en companyia d’un perdulari. Però, cada vegada més, qui forma part de l’establishment vacunat contra la pobresa s’espolsa de vora seu, per si de cas, aquelles persones que paren la mà dissimuladament o que es “deixen convidar” massa sovint sense fer mai el gesto. I és que, entre d’altres moltes qüestions indispensables per a la convivència, tampoc s’ensenya a escola com s’ha de tractar una persona amb aparença de pelacanyes o de poca-roba – sigui amic, saludat o inclús parent de lluny – per a no escantonar-li la dignitat que és l’única cosa que li serveix a una persona per a sobreviure. Un pòtol sense dignitat ni autoestima té tots els números per acabar com un pòtol. Per aquesta raó, és tan important conservar-les l’una i l’altre perquè en perdre-les es cau en la marginació. De manera que demà dilluns tinc curiositat per saber si - després d’afartar-se tots els polítics prometre l’oro i el moro – em sentiré més o menys pobre que abans de tot plegat.

QUAN DEMÀ GUANYIN “ELS MEUS”...

 

            Em penso que ja no són tants els que pensen que si tomba la truita aniran a millor, perquè els que ja portem certa experiència acumulada hem trascolat prous desenganys post-electorals com per anar amb el lliri a la mà. Però, no obstant això, queda molta gent ingènua o de bona fe que es refia de que “quan vinguin els seus” tot seran flors i violes, resplendirà la justícia social, renaixerà l’estat del benestar i tots els dolents pagaran les seves malifetes, abusos i corrupcions... Avui estem en capella de comprovar si les il·lusions que hem covat aquestes darreres setmanes de xarlataneria a dojo, les beneiran o no les urnes demà. Els partidaris de que res canvií massa o, fins i tot, de reculem a pantalles d’uns quants anys enrere - quan al galliner només hi havia dos galls de panses - intentaran destrempar els ensibornats per les promeses mitineres dels que voldrien des de dilluns a primera hora posar-ho tot potes enlaire. Per sort, potser, uns quants torracollons com jo, que tenim bona memòria i passió per a la història, intuïm que a partir de dilluns la majoria de polítics plegaran veles dels seus compromisos electorals i, per tant, els que avui esperen amb candeletes que si guanyen “els seus” els trauran les castanyes del foc i el ventre de penes, se n’emportaran un bon disgust. Si repasséssim la història amb respecte i curiositat, aprendríem una gran lliçó: que aquells que més borden durant les campanyes electorals, són els primers que es tornen manyacs com xaiets quan des de l’establishment se’ls hi ensenya la menjadora.

            En qualsevol cas, aquest és el vell i massa sovint llardós sainet que representen els partits en capella d’obrir-se els col·legis electorals. Els de dretes (altrament dits “conservadors”), arreu del món quan tenen por de ser arraconats pels d’esquerres (altrament dits “progressistes”) fan córrer la brama que els que volen desbancar-los del poder són uns antisistema de merda, que després d’anar prometent la repartidora a tort i a dret, a l’hora de la veritat s’ho queden tot per ells i es tornen amnèsics. Tanmateix, els partits d’esquerres acusen els que els hi remouen la cadira des de la dreta, de reaccionaris i de moltes coses pitjors. El problema, però, és que en capella de votar encara que uns quants ciutadans ben informats no repiquem campanes però seguim la corrent, hi ha un bon grapat de pàmfils, llunàtics o pusil·lànimes que asseguren repensar-se fins a darrera hora quina papereta dipositaran a l’urna, en teoria per escoltar el darrer cant de sirena que algú els xiuxillegi a cau d’orella. Però, molts dels que no s’acaben de decidir, ¿no serà perquè se’n recorden de les vegades que “els seus” els van deixar a l’estacada? Féu el que vulgueu, però refieu-vos de la meva experiència de vell: sovint resulta que es fa el negoci d’en Robert amb les cabres fent confiança al boig conegut de torn en comptes d'apostar pel savi per conèixer. 

LA JUSTÍCIA EUROPEA S’HO MIRA DIFERENT

 

            Un dels mantras més recurrents en plena eufòria del procés i quan es necessitava fer bullir l’olla per mantenir alta la moral de la parròquia, era que quan Catalunya decidís donar el cop de cap definitiu proclamant pel broc gros la independència de l’Estat espanyol, l’Europa política i jurídica ens esperaria amb els braços oberts i tutelaria la transició de la república perquè no es fotés de lloros o li prenguessin la cartera fent tentines, mentre els perseguia l’Estat espanyol. Si repasseu les meves reflexions d’aquella època – totes estan incloses al resum cronològic del Blog – comprovareu que sempre vaig fer notar que en escoltar l’orquestra de la idíl·lica europea calia distingir entre la musica xiroia i una mica esbojarrada per cants de sirena interessats i la lletra de la partitura oficial. Recordeu aquella pregunta que vaig llençar al vent repetides vegades, com exemple del meu escepticisme: si els socis comunitaris no són capaços de posar-se d’acord ni per canviar l’hora estacional, es pronunciaran unànimament sobre la sedició consumada d’una regió d’un Estat membre?

Quan proposava aquesta reflexió, era soci i pagava la meva quota a l’ANC perquè realment em creia els líders del progrès quan asseguraven amb gran prosopopeia que pel dia D tot estaria tan lligat i ben lligat que aconseguir la independència seria com bufar i fer ampolles. Però, vet-aquí que l’orgasme es va desinflar en segons i mai em podré oblidar les cares de desengany dels centenars de persones que des de l’esplanada de l’Arc del Triomf varen ser testimonis muts i estupefactes d’aquell coitus-interruptus. El més calent estava a l’aigüera, tant és així que no varen ser ni capaços de fer desapareixer la bandera espanyola de la teulada del Palau de la Generalitat. Tot un mal pressentiment!

             No voldria pas trencar el plat bonic dels que encara avui dia, després que la justícia i els organismes europeus ens van tancant portes, continuen encoratjant-nos amb la raquítica esperança que mentre quedin recursos per presentar del procés no se n’haurà escrit la darrera paraula. A la meva manera de veure, en vistes de la resposta de les institucions europees el principal objectiu polític que l’independentisme hauria de plantejar-se no és enrocar-se en un nou referèndum d’autodeterminació sense exhibir majories folgades d’independentistes, en totes i cadascuna de les consultes electorals que es convoquin normalment des de l’Estat. I perquè aquests resultats electorals eloqüents servissin perquè a Madrid ens prenguessin en serio, caldria endreçar durant una bona temporada – almenys mentre l’objectiu final no estigui ben encarrilat – les estratègies dels partits en benefici d’una estratègia unitària de país. Fent-se la punyeta i la cancalleta uns als altres per deixar constància de qui marca més paquet i recull al seu sac més engrunes d’autonomia, ho tenim pelut. Mentre no entenguin, els que invoquen l'esperit del 2017 com si fos la bíblia, que les “raons d’Estat” de l’Europa idíl·lica a l’hora de la veritat acabaran cruspint-se insensibles i sense escrúpols tots els gestos amables i les declaracions de bones intencions, no s'hauran entès les regles de joc d’aquesta partida. I, francament, pel que s’ha vist durant la campanya electoral, poc han aprés la lliçó de pragmatisme polític cap dels partits des dels nacionalistes al sobiranistes, que valorear més "l'epica" que no pas el seny de tocar de peus a terra, malament rai..            

ORDENANCES DE CIVISME SÓN PAPER MULLAT

 

            En un moment donat, en aquest país els Ajuntaments rivalitzaven entre ells per veure qui era més democràtic, redactant sengles ordenances de civisme. Després d’uns quants anys de rodatge ha quedat més clar que l’aigua que totes aquelles regles de joc ben intencionades no serveixen de res si, a l’hora de la veritat, no hi ha ni pebrots, ni peles ni personal per aplicar-les al peu de la lletra, sobretot si el delicte i la sanció corresponent estiguessin ben tipificades. Però, per acabar-ho d’adobar, en la majoria dels casos per allò de tirar endavant les ordenances amb el màxim de consens, aquella reglamentació ha acabat reduïda a un text legal de conveniència, més que en una eina eficaç per posar ordre i disciplina. En resum: la majoria d’ordenances de civisme són una  pura i utòpica declaració de principis. I és que qualsevol ordenança, per si sola no resoldrà els petits actes incívics ni els conats de delinqüència de més entitat, si no es fa complir rigorosament la norma i no s’engargamella la seva lletra, per aconseguir una bona convivència ciutadana a les persones des de ben petites, tant a l’escola com a la llar.

            És pot dissimular tant com vulgui que les ordenances de civisme són paper mullar, però la realitat crua és que el ciutadà troba a faltar qui executi les ordenances, que  manca autoritat democràtica ben entesa per escarmentar els que fan mofa de les normes més elementals de convivència, desobeint-les sistemàticament i, a sobre, provocant indefensió i impotència a les víctimes de l’incivisme urbà. ¿Sabeu quants petits drames han de suportar els ciutadans quotidianament per culpa de veïns que no respecten el dret al descans, o de les molèsties i entrebancs burocràtics que suposa denunciar un simple robatori o un atracament en ple carrer? El civisme no consisteix només en recollir caques de gos, sinó en escarmentar en serio els incívics, perquè s’ho pensin dues vegades abans de tornar a reincidir. I per escarmentar-los no cal que vagin a la garjola, que de presons ja n’hi ha masses i no serveixen per rehabilitar delinqüents, sinó perquè es “graduïn” amb matrícula d’honor, com a pocavergonyes. ¿Tant costaria dotar-nos d’una justícia ràpida i de proximitat que fes pagar amb serveis socials controlats, públics i notoris, les actituds incíviques dels torra-collons professionals? La permissivitat i la tolerància, deixant impunes petites infraccions perquè “no serveix per res”, enceba conductes molt més agressives envers una societat tan atemorida que quan és testimoni d’una agressió violenta i fragant, prefereix mirar cap a una altra banda.    

LES BOMBES DE DISPERSIÓ

 

El en teoria líder del món occidental al qual pertanyem geogràficament, el president Bilden, hem d’admetre que és un senyor d’edat avançada que darrerament comet algunes patinades, que fan sospitar que ja no s’aguanta els pets. I no és cap eufemisme. El que un dels homes més poderosos del món i amb il·limitada capacitat de destrucció massiva a les seves mans tingui una edat provecta, per expressar-ho en pla finolis, no tindria massa importància sino fos pel “petit detall” - no pas menor, tractant-se de qui estem parlant -, de no controlar-se les defecacions (parlant clar, “les cagades”). Darrerament, aquest home ha fet feliços amb les seves repapiejades els periodistes xafarders que no li’n deixen passar ni una. I tampoc es tracta d’un eufemisme. Que el pòndol del vaixell on estic embarcat estigui en mans d’un pobre beneit, no em deixa dormir tranquil. Què voleu que us digui! Però aquesta última entremaliadura, la de “saldar” l’arsenal de municions nord-americà regalant al babau útil ucraïnès els restos de sèrie d’una partida de bombes de dispersió o de raïm, em sembla una trapelleria que va més enllà de fer catúfols i que frega el delicte.

Deixant de banda que, a la meva manera de pensar consideri alimentar les guerres una estratègia política miserable, indigna de qualsevol governant decent, que enlloc d’assossegar els fogots dels bel·licistes amb propostes de pau s’atiïn els conflictes perquè no faci fallida la industria armamentista em fa vomitar i avorrir uns governants que ens porten com bens a l’escorxador, fent-nos creure que repartint garrotades a tort i a dret “salven” la humanitat. La darrera decisió del president Bilden, de lliurar a l’exercit ucraïnès uns quants cabassos de bombes de dispersió, ho considero no només una ordre perversa i forassenyada, sinó pròpia d’una mentalitat esquizofrènica. Les restes d’aquesta munició “regalada” pels esplèndids amics d’Amèrica, pot quedar escampada sense explotar molt de temps després d’acabada la guerra, posant en perill la societat civil, especialment a les criatures que es queden embadalides per la resta d’unes bombes camuflades en forma de pilotes de tenis o de llaunes de refresc. Més de cent països les han prohibit i la mateixa ONU en blasma. Per tant, el “regal” del president Bilden està enverinat i per molt que repapiegi, espero que en algun moment de lucidesa s’adoni que no és més innocent i bona persona que aquells que acusa de criminals de guerra. I els que fan la vista grossa davant aquestes trapelleries d’ancià caduc, són com ell o pitjors, ja que no poden excusar-se dient que no hi toquen. Saben ben bé què es fan, a qui enganyen i a qui beneficien.

PRENENT-NOS-HO AMB FILOSOFIA

 

És el que toca en època de campanya electoral i d’enfarfec de xarlataneria. El significat etimològic del mot filosofia diuen que és: “devoció a la saviesa”. Heràclit, per exemple, sostenia que els filòsofs tenien de saber de tot, però el murri d’en Sòcrates li va trencar les oracions fent aquella cèlebre confessió de que ell només era un ignorant assedegat d’aprendre més cada dia. D’interpretacions de què s’entén per filosofia i, sobretot, de per què serveix filosofar en trobaríem un fotimer, a quina més erudita; però jo sempre he pensat que amb la globalització envaint-t’ho tot, no ens en podem pas refiar de la filosofia per resoldre els conflictes quotidians que tensen la convivència i l’ètica més elemental. Aquella ètica que ens hauria d’ajudar a distingir entre el bé i el mal, atents sempre als batecs de la consciència. Em penso, i espero no ser l’únic, que fer-se trampes a un mateix per no escoltar els advertiments de la consciència acaba desencadenant autèntics atzucacs. No us en càpiga cap dubte! I és que ja ho deien els primers pensadors: “la bona consciencia és el millor coixí per dormir”.

Entre el repertori de definicions n’hi ha per donar i per vendre. I no és pas dolent, esclar, i encara que alguna sigui ben estrambòtica, cap deixa indiferent. Sobretot quan els filòsofs “es deixen anar”. En Joan Fuster, sense anar més lluny, va escriure un  estirabot amb tota franquesa: “una definició possible de la filosofia seria que és l’art d’agafar la vaca pels collons”. En temps més reculats, en Cícero també hi va ficar cullerada: “no hi ha cap absurd que no hagi estat defensat per algun filòsof”. Barretada i aplaudiments per en Plató predicant que: “la llibertat consisteix en ser amos de la vida” i també per en Nietzche, sempre apunt per buscar tres peus al gat: “l’home és un error de Déu, o Déu és un error de l’home?” Ara bé,des de 2018, que els polítics van rescabalar la filosofia del greuge de ser expulsada de les aules per aplicació de la terrible LOMCE aprovada pel govern Rajoy, aquesta assignatura juntament amb l’ètica – dues matèries acadèmiques castigades de cara a la paret per uns governants analfabets -, teòricament van ser rehabilitades. Però no amb honors. ¿Estem segurs cinc anys després de la rehabilitació parcial que l’assignatura de Filosofia realment la imparteixen filòsofs de vocació i la d’Ètica, mestres que la practiquin? Només amb un professorat compromès incondicionalment en aquest aspecte de la docència, seria possible erradicar tants comportaments impropis, per dir-ho d’alguna manera, que es repeteixen cada dia en la vida pública i privada. Sincerament, no les tinc totes i a més a més em sembla, i m’agradaria estar equivocat, que hi ha mestres poc ètics per ensenyar una matèria tan delicada com l’ètica, o mestres massa envelats i hiperventilats per ensenyar a reflexionar guiant-se pels principis filosòfics. Malgrat tots els seus currículums docents estiguin farcits de màsters.      

FER PLANS PER DEMÀ

 

            Uns activistes de no sé quina església evangèlica, de les moltes que estan escampades arreu de les nostres ciutats, em va deixar a la bústia un reclam que em va cridar l’atenció perquè, en lletres prominents llençava un repte equívoc, que podia aixecar-te la moral o ensorrar-te en la misèria: “no us preocupeu pel demà”. A continuació, es referia a unes paraules atribuïdes a Jesús, segons l’evangelista Mateu: “no passeu ànsia pensant en demà. El demà ja tindrà les seves preocupacions, que cada dia en té prou amb els seus maldecaps”. Si no recordo malament de la meva època d’estudiant per capellà, aquestes paraules formen part del famós sermó de la muntanya en que, entre d’altres reflexions, Jesús va explicar als seus deixebles que preocupar-se excessivament pel demà no ens millora ni allarga la vida, i que no cal posar-nos nerviosos que Déu ja cuidarà dels seus parroquians, igual que cuida de les plantes i les bèsties.

Reconec que els creients potser es tranquil·litzen amb aquestes paraules balsàmiques, però a mi, francament, em destaroten quan començo a fer-me preguntes “tan tontes” com: ¿com pot permetre aquest Déu cangur de la humanitat per vocació que es cometin barbaritats tan grosses com la guerra d’Ucraïna, o les seixanta i escaigs de guerres menors larvades arreu del món o que el mar engoleixi grapats d’immigrants fugitius de la misèria i de la mort als seus països ...? Totes les víctimes són les úniques que no s’han de preocupar per demà, perquè ja no els en queda cap. Tanmateix, de temptacions caïnites n’hi ha hagut al món des que és món i, no obstant això, el “demà” com a concepte filosòfic no ha perillat mai. Sempre hi ha hagut un demà que esperava a qui tingués moral de lluitar per arribar-hi. Encara que us pugui semblar una frivolitat, la caravana de vehicles que com cada cap de setmana fotran el camp de Barcelona cap al seu destí de vacances, els seus ocupants porten encastada al front l’esperança en un demà feliç. És sorprenent, doncs, com una mica de demà engrescador pot compensar un ahir fastigós. Ja ho deia en Victor Hugo: “no hi ha res com un somni per alegrar-nos de tenir futur”.

CARRECS DE CONFIANÇA NOMENATS A DIT

 

            Si algun dia fos possible accedir – sense passar per cap filtre benèvol que enterboleixi els resultats per interès de part -, al cens d’assessors de lliure designació per part de tots els que remenen les cireres a l’administració pública (des de ministres a directors generals), de ben segur ens faria caure de cul. I encara quedaríem més meravellats davant la flagrant existència de “menjadores públiques” innecessàries i perfectament suprimibles, ja que funcionaris de carrera podrien fer la majoria d’aquestes feines. I si afegíssim al llistat de paràsits a benefici d’inventari, els assessors i consultors nomenats a dit que escalfen cadira a disset governs autonòmics, a ajuntaments de més de vint-mil-habitants i a diputacions, aneu comptant. Tots els endollats i endollades per assessorar, eixugar la suor o fer de cireneus d’alts càrrecs polítics tenen perfils professionals diversos, però tots comparteixen el mateix comú denominador: són considerats gent de “tota confiança”, per part dels propietaris dels dits que els designen. Ara bé, perquè la transparència fos absoluta i la nostra xafarderia satisfeta, caldria que al costat dels seus noms i currículums constessin els imports totals nets de les assignacions que, entre nòmina, dietes i gratificacions especials per compensar ampliacions de jornada o d’altres encàrrecs “extres”, s’embutxaquen cada mes a compte del contribuent.

I ja posats a fer, per arrodonir l’anàlisi no fora balder indagar quants d’aquests homes i dones “de confiança” tenen ingressos procedents d’altres activitats professionals paral·leles, ja que per ocupar segons quines “rectories” d’aquesta mena no sempre s’exigeix plena dedicació; per tant, molta d’aquesta clientela de la mamella pública per l’article 35, encara poden engreixar la “moma” simultaniejant-la amb d’altres “feinetes” que ajuden a fer bullir l’olla. En qualsevol cas, em pregunto per què els càrrecs polítics electes necessiten un eixam de consultors àulics per fer bé la feina que van promete fer quan es varen presentar a les eleccions, la qual, per cert, està prou ben pagada comparant-la amb els pelacanyes que s’han de conformar amb una mica més del salari mínim? No us ho prengueu a tall de conya, però malgrat alguns necessitin la col·laboració d’estomacs agraïts disfressats d’assessors per a no “cagar-la” o per fer-los servir de paracops, a molts no els serveix de gaire aquesta “crossa” preventiva, considerant que les vegades que els seus assessorats es foten de peus a la galleda. He escrit “estomacs agraïts” expressament, perquè una bona part d’aquesta trepa – salvant les honorables excepcions que com a tot arreu només serveixen per confirmar la regla general -, en la majoria dels casos per endollar-se a la menjadora es recomana portar el carnet del partit penjat del nas. Perquè el partit ja hi compta per “recol·locar” els companys de fatigues que, després d’un daltabaix electoral, queden amb el cul a l’aire.

LA IMPARABLE INTEL-LIGÈNCIA ARTIFICIAL

 

No tinc cap dubte que els avanços en cibernètica i informàtica són un gran què per a la prosperitat del planeta i, per tant, procuro adaptar-m’hi tan bé com sé i animo els meus amics que no s’adormin quedant-se rezelats digitalment. Ara bé, confesso que tant de progrés em preocupa perquè observo que cada dia l’anomenada “intel·ligència artificial” està reduint de manera més severa i malastruga el “toc humà” de les persones, configurant cada cop més aquella criatura que fa més d’un quart de segle, en Marcuse va definir com a “l’home unidimensional”: un ésser de ficció que no era altra cosa que una variant semàntica d’allò que Nietzche havia catalogat molt de temps abans com: “d’home ramat”. La saturació de progressos telemàtics en tots els camps ens arramba, vulgues que no, al sistema científic - però una mica esgarrifós tot s’ha de dir - de domesticació mental i psicològica més perfecte de la història moderna, on una mena d’exercit microscòpic de xips tecno-burocràtics està en condicions d’envair fins a l’últim racó de la intimitat personal i d’influir en la presa de decisions, sense deixar de colonitzar ni un pam verge del nostre cervell, amb la finalitat de que siguem incapaços de moure un dit i de pensar sense recórrer a l’ajuda d’una “influència” externa.

            Prémer un botó per obtenir immediatament respostes o ajudes “on line” per a gairebé totes les situacions, no us negaré que en principi sigui seductor el sistema d’intel·ligència artificial patrocinat pels dotze apòstols, dels que us he parlat tantes vegades en aquestes reflexions diàries – potser no hi cregueu, però aquests personatges hi són movent els fils d’aquest món de mones -, ens han muntat. No obstant això, potser caldria preguntar-nos quin preu s’haurà de pagar perquè estem tan ben servits. I si quan ens sembli que prenem decisions en moments importants, aquestes seran realment espontànies i lliures. A la meva manera de veure, la mare dels ous és en què o en qui haurem fet confiança quan ens tornem cada dia depenguem més de la intel·ligència artificial? Serà en una mena de servei tècnic? O en els fabricants d’hominoides mecànics? O en els programadors de cervells robotitzats? Diuen que la gent que treballa assíduament amb computadors acaben desenvolupant entre ells i la màquina una relació de dependència tan encaterinada que pot acabar sent tòxica, des del moment que a la màquina se la tracti com si fos “una persona”. Especialment es nota que hom està “penjat” d’una  màquina d’aquestes observant el comportament de nens i adolescents amorrats als mòbils cada cop més intel·ligents i a les tablets de darrera generació.

LA IMPORTÀNCIA DE RESPECTAR EL DRET A LA PROPIETAT

 

            No entenc com uns polítics que tot sovint s’esgarrapen i s’esgargamellen debatent la conveniència o no d’incloure la cadena perpètua, o fins i tot la pena de mort en el codi penal, siguin incapaços de posar-se d’acord per trobar el desllorigador per un assumpte tan elemental i prioritari, com és legislar un mecanisme administratiu que faci possible que tan els “pispes” de pa sucat amb oli com els lladres de més volada, tinguin ben clar que en una democràcia com cal el “dret a la propietat” és tan o més important que el “dret a la llibertat”. I que en una societat ben organitzada, cívica i respectuosa amb la bona convivència ciutadana, qui la fa la paga. Evidentment: mitjançant una justícia ràpida i propera, que a més a més substitueixi sempre que sigui possible la pena de presó per uns serveis socials ben planificats, severs i ben controlats.  

            A la meva manera de veure, doncs, un Estat democràtic que en matèria de seguretat ciutadana i de protecció de la propietat privada s’assembli més a can Pixa i Rellisca que a un Estat que sàpiga fer el serio quan convingui, no arribarà gaire lluny si no s’espavila i es posa les piles. Entre d’altres raons, perquè prendre’s la justícia cadascú pel seu compte acaba sent una temptació massa difícil de resistir quan l’autoritat s’acolloneix, es fa el ronsa o, simplement, dimiteix de posar ordre, quan es traspassen línies bermelles en matèria de civisme i de convivència. En part, això passa perquè amb massa freqüència no s’ha resolt la frontera conceptual o ideològica entre “autoritat” i “dictadura” que ens atanalla la consciència. Però, d’altra banda, també perquè la justícia sembla que miri cap a una altra banda - per diverses raons que serien molt discutibles des del punt de vista de l’exemplaritat i l’eficàcia -, donant la impressió a la ciutadania que els delinqüents entren per una porta i i surten per la del darrera sense deixar-hi pèl. 

        Potser no sigui veritat tot el que s’explica sobre aquesta mena d’escàndol quotidià en que s'ha convertit la manca d'autoritat, però la percepció del ciutadà que n’és víctima d’aquesta diguem-ne deixadesa, per entendre'ns, fa que el ciutadà se senti indefens i vulnerable. La realitat és com és i no cal donar-hi més voltes. Tanmateix, d’aquestes lamentables “indefinicions”, una part de culpa important recau en els parlamentaris que haurien d'exercir "l'autoritat legislativa" , però que per allò dels “consensos” i equilibris per no trepitjar ulls de poll, pareixen unes lleis imperfectes, inconcretes i tan plenes de “forats”, que l’endemà mateix d’entrar en vigor ja són escarnides pels “experts” en idear tampes legals que qualsevol llei mal acabada permet. Per tant, es miri com es miri, el concepte més proper i entenedor del concepte "seguretat" per part del ciutadà no és ideològic, sinó cridanerament material i palpable: que la propietat (de la llar, del propi cos, del pensament i del patrimoni guanyat honestamenT) sigui inviolable i defensat pels poders públics com a qüestió sine qua non de la llibeertat..

EL PRAGMÀTIISME, CADA DIA ESTÀ MÉS MAL VIST

 

            Quan no queda altre remei, en política o en els negocis, que tocar de peus a terra, el fet de “donar-se per la pell” no representa altra cosa que parar de tibar la corda quan està a punt de trencar-se. Poques vegades, com sant Pau camí de Tarso, hom cau del burro víctima d’un rampell de pragmatisme. Entre d’altres raons, perquè posar seny no respon a un impuls inesperat sinó a una manera de fer i de viure. Sóc del parer que les escoles de negocis i algunes facultats universitàries haurien d’ensenyar que qualsevol que aspiri a tenir responsabilitats de direcció – siguin a la política, a l’empresa o simplement a la família – ha de considerar la flexibilitat i la ponderació com dos ingredients imprescindibles per desenvolupar una bona gestió. Al llarg de la història, en trobaríem carretades de personatges de sang calenta que han hagut d’amansir els fogots a còpia de prendre’s, si us plau per força, tasses de pragmatisme per domesticar inclinacions utòpiques, hiperventilades o de somiatruites. A la meva manera de veure, tocar de peus a terra és una bona idea quan les situacions s’escalfen massa; perquè, com deien els avis, “on no hi ha mida, ella sola s’hi posa”.

El que importa de tot plegat és que ser pragmàtic no es consideri ni una debilitat de caràcter ni una claudicació i, molt menys, que qui aposta pel pragmatisme, en cap cas però sobretot en política, no sigui titllat de covard ni de traïdor a cap causa. Àdhuc aquells aprenents de líder que pensen que per dirigir o manar s’ha de treure el geni i, si convé el fuet, caldria que portessin sempre amagat a la faixa el roc del pragmatisme, ja que si realment volen fer amics o tancar negocis, un moment o altre no tindran més remei que transigir en l’estira i arronsa, sino volen muntar un cristo. Estaria bé, doncs, que aquesta reflexió d’avui servís perquè uns quants tarannàs exaltats afluixessin una mica a l’hora de posar més llenya al foc. La llàstima és que no gaires frares prendran candela i seguiran pensant, per exemple, que la pau s’aconsegueix tirant pel dret peti qui peti. Quan hi ha tantes guerres en dansa, predicar el pragmatisme està mal vist perquè la diplomàcia no fa bullir l’olla dels que remenen les cireres i, en canvi, els fusells, els tancs, els avions, els míssils i tot el repertori per destrossar persones i pobles, si que engreixen les seves butxaques corruptes i inhumanes. Ostres, avui si que m’he quedat ben descansat!

L’ÀNIMA

 

            Diuen que un dia li van preguntar al metge Denton Cooley, pioner dels cors artificials, com definiria l’ànima. I sembla que aquest científic no va dubtar ni un minut en respondre: un concepte! I es va quedar tan ample. Per acabar-ho d’adobar, el doctor Kantrowitz, el rei dels marcapassos, va ésser més agosarat que el seu col·lega i va gosar de trencar el plat bonic de molta bona gent convençuda de la immortalitat de les ànimes, que creien pujaven al cel quan el cos se n’anava a criar malves. “Jo no he trobat – va declarar el científic – l’ànima en cap cos; i si molt em burgeu no crec tampoc que el cor tan mitificat pels poetes romàntics, tingui res a veure amb l’amor”. Precisament un poeta, de quin nom ara no me’n recordo però que tinc a la punta de la llengua, va descriure l’anima com “una au lliure, volant arran de mar”. Plató va introduir en la dialèctica  filosòfica la idea que l’ànima entroncava amb la divinitat creadora, malgrat restés presonera del cos. L’Aristòtil confessava el seu convenciment que “l’ànima ho és tot”, sense concretar més l’ambigüitat de la seva declaració.

            A la meva manera de veure, em sento més proper a l’amargat i a la vegada lúcid crític de la vida, el poeta Paul Valeri, quan escriu, desenganyat de tanta xerrameca: “si vostè veiés la meva ànima, li passarien les ganes de menjar”. El cristianisme, en canvi, escombra cap a casa i predica que cos i ànima els va crear Déu, a la seva imatge i semblança. Si se m’apagués Aladino i em prometés regalar-me un desig, li respondria que  em faria molta gràcia que algú inventés la manera de fer ecografies on fos possible captar a la pantalla de l’aparell la imatge de l’ànima. No us en rigueu, no, que virgueries més impensables i utòpiques ha aconseguit la ciència. Ara bé, si li proposo a la metgessa que m’encarrega una eco de tant en tant, per descartar sorpreses que em facin descarrilar la relativa i envejable, a la meva edat bona salut que gaudeixo, que posats a trobar “coses” miri si la maquineta dels nassos pot enxampar indicis de quelcom que s’assembli a una ànima en qualsevol dels rebrecs del meu esquelet. Estic segur que la pobra dona em prendria per sonat.

L’ALTRA BONA CUINA

 

            Encara que no us agradi reflexionar sobre determinades realitats, no podem pas desentendre’ns que enmig de tantes acadèmies i guies gastronòmiques d’upa, existeix una altre model de cuina: la que s'assorteix a unes quantes llars d’aquest país amb productes que subministren diversos bancs d’aliments a cada vegada més persones que van justes d’armilla. A la meva manera de veure, per tant, de la mateixa manera que se'ls hi pengen estrelles i distincions als cuiners que excel·leixen en el seu ofici fent filigranes als fogons, s’haurien de recompensar també amb estrelles els cuiners i cuineres de no tan ringo-rango, però que “inventen” cada dia, amb "carinyo" i imaginació, teca de subsistència. Em refereixo a moltes mestresses de casa que han de fer equilibris amb el cada cop més escarransit pressupost, i als voluntaris i voluntàries que fan rutllar menjadors socials. Els seus són uns menús que potser no es caracteritzen per repertoris de plats refinats, sinó que només pretenen omplir almenys el plat fondo cada dia als que s’aixopluguen – com a darrer recurs – sota el paraigua de la caritat. No pas per vici o perquè no tinguin un “bon paladar”, sinó perquè són persones – persones, eh! – que no tenen cap altra remei que parar la mà i conformar-se amb un àpat calent cada dia, malgrat sigui per l’amor de Déu.

            El que passa és que mentre de la cuina d’autor se’n farda a tot arreu, inclús alguns papanates acullen aquesta cuina entre les meravelles del patrimoni cultural d'un país, sobre la cuina d’aprofitament i de batalla s’hi passa de puntetes, i ni els cuiners i cuineres de centres socials, ni les sacrificades mestresses de casa que fan miracles per allargar les racions i omplir tants plats fondos com es pot, no passaran mai a la gloria de l’Olimp gastronòmic, perquè aquest privilegi sembla reservat als funambulistes o mags del sibaritisme culinari. Mentrestant, els que es limiten només a donar menjar nutritiu i el màxim de saborós possible a bon preu, encara que escurant molts “plats fondos” casolans i sense pretensions hom s’hi pot llepar els dits, no se'ls hi reconeix a qui els cuinen el mèrit de fer-ho "amb amor i fonament", com diria aquell benaventurat de l’Arguiñano, que a vegades hi toca més del que sembla. Donem gràcies, doncs, per la sort que tenim els que mengen tres apats el dia; pensem que hi ha més d’un terç de la humanitat que d'això que se’n diu “plaer de menjar” s'ho han de pintar a l’oli, ja que hi ha molts milions de persones – persones, eh! – a qui la vida només els hi permet un plat únic, que a vegades no és ni plat, sinó un bol o una simple llauna.