Els que sou de la meva
quinta us deu sonar aquesta referència als reis gots, que si no recordo
malament eren trenta-tres, el primer es deia Alarico i el darrer don Rodrigo;
els d’entre mig tenien noms estrafolaris i els he oblidat, menys d’un que
sempre em va fer gràcia, no sé per què: un tal Xindasvinto. Formaven part del
paquet de continguts docents inservibles que ens feien aprendre quan anàvem a
escola. No en sé de ningú que li hagi aprofitat per res a la vida aquesta
empallegosa i embarbussant colla de reis del temps de mariacastanya; almenys
del llatí encara se’n podia treure algun profit per aprendre segons quins
idiomes o per redactar correctament i construir sintàcticament ordenats, per
exemple, els comunicats de premsa o els discursos. De fet, ja era ben curiós
que a l’assignatura d’història ens fessin recitar els reis gots sense
descuidar-nos cap ni un, com si de la seva memorització en depengués qui sap
què, i en canvi no ens explicàvem de la historia catalana més enllà d’algunes
referències folklòriques, perquè la vertadera història que ens tenia d'importar
era l’espanyola, per patriotisme és clar; i la mateixa història universal ens
la venien farcida de llacunes i de mitges veritats interessades, no sé si per
ruqueria o per sectarisme.
¿Quanta fullaraca avui es
podria esporgar dels temaris didàctics dels actuals plans d’estudi perquè no
ajudarà cap escolar a fer bullir l’olla el dia de demà? Aquests dies del
confinament he observat, entre d'altres anècdotes, una cosa ben curiosa: quan
donaven instruccions sobre com comportar-se durant les passeja-des diàries, es
recomanava que es circulés sempre per la dreta, de manera que no es fessin nosa
els vianants que anaven en direccions contràries. Ostres pedret! Quan
s’ensenyava urbanitat a l’escola, una de les primeres coses que apreníem era
que pel carrer cadascú tenia d’anar per la seva dreta, de manera que mai els
que pujaven entorpissin els que baixaven. A més a més, s’ensenyava a “cedir la
dreta”, als ancians o a les dones embarassades, perquè no haguessin de baixar
de la vorera en llocs estrets. A la meva manera de veure, aquelles
elementalitats cíviques eren més importants que aprendre’s de memòria la
maleïda llista dels reis gots.
Aquesta reflexió d’avui ve a tomb perquè acabo
d'assabentar-me que una mare de Moià, la Carlota, ha decidit escolaritzar els
seus fills personalment, a casa. Precisament ho fa perquè després de
llicenciar-se en dues carreres diu que es va sentir “estafada”, en el sentit
que el que havia aprés a les aules no li servia per obrir-se camí a la vida,
doncs una cosa era la teoria i una altra la punyetera pràctica. Ella ho explica
sense pèls a la llengua: “vaig veure que allò que havia après no tenia res a
veure amb allò que volia saber”. I a partir d’aquesta constatació, afegida al
fet d’adonar-se que la mestra del seu fill en sabia més de com pensava i de que
li agradava que no pas ella mateixa, va decidir d’acord amb la seva parella
escolaritzar els fills a casa. “No ha de ser necessàriament menys enriquidor
que portar-los a l’escola – predica sense embuts i convençuda -; si han de
saber coses de la vida les poden aprendre del nostre dia a dia. Si tenen ganes
de fer una cabanya, la fan; o un pastís, és igual”.
No és l’única parella catalana que ha pres aquesta
decisió; segons sembla són mig miler i escaig les famílies que eduquen els
fills a casa. S’anomenen “homeschooler” i aquesta opció que, de moment és
al.legal, malgrat el senyor Bargalló en discrepi, no es tracta de cap ximpleria
ni d’un antull elitista: consisteix, simplement, en triar pels propis fills un
tipus d’educació que es basa més en fomentar les competències que en empollar
continguts. És el que us deia: ¿de què ens servia aprendre’ns la llista dels
reis gots si davant d’una emergència domèstica no sabien reaccionar per sortir
del pas, ni comportar-nos cívicament en públic? El millor pla d’educació és el
que prepara la canalla perquè siguin auto-suficients per superar qualsevol
emergència, petita o grossa, sabent desempallegar-se’n sense perdre els estreps
ni la serenitat, o causar un desastre. Avui, afortunadament, no s’han
d’aprendre els noms dels reis gots, però segur que si hi pensem una mica
trobarem continguts escolar inútils i perfectament prescindibles, que quedaria
de conya substituir, per exemple, per debats sobre els valors humanistes, que
tanta falta ens fan per no acabar convertint-nos en una societat insolidària,
egoista i depredadora, tant de la natura com dels més fràgils.
A LA MEVA MANERA DE VEURE tabrilde@blogspot.net
NO ENS DEIXEM PRENDRE
MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada