dissabte, 29 d’octubre del 2022

SEDICIOSOS

 Fins el dia que es va declarar durant escassos minuts la república catalana independent, als catalans se'ns identificava com a separatistes, etiqueta que compartiem encara que fos a diferents graus de maldat amb els bascos. Però des del gest simbólic i unilateral del president il.luminat Puigdemont, els catalans vàrem afegir al nostre curriculum de rebecs el cartell de sediciosos. Molta gent va haver d'aprendre a pronunciar  bé una paraula tan llefiscosa,  sobretot des que el mot "sedició" va ser el protagonista de les tertúlies dels paràsits que empudegen - sovint per encàrrec - l'opinió pública, la majoria de vegades pontificant com uns entesos sobre qüestions de les que no en tenen ni puta idea. Però això tant li fa: un tertulià com cal no ha de ser necessariàment un expert en la matèria que toca estripar pel davant i pel darrera aquell dia; n'hi ha prou fent-ho veure i procurant tenir sempre la darrera paraula en el transcurs del debat.

Quan alguns discrepaven de tanta vehemència analfabeta argumentant en contra dels anatemistes del saparatisme que no es pot parlar de sedició si no hi han hagut armes per entremig, els que es feien el saberut per mantenir-se en la nómina dels buscaraons professionals a sou d'interessos poc transparents, ensenyaven l'orella posant en evidència la seva supina ignorància replicant, tot sorpresos, que què cony hi tenen a veure les armes amb la sedició. Un sediciós no és un benaventurat esgarrapacristos que surt al carrer a exercir el seu dret democràtic a protestar contra el sistema, o escridassant i àdhuc cridant pel nom del porc els polítics que desbarren. La sedició és un atac al poder legalment constituït en tota regla, a cops de destral, de pedra o a trets. Les manifestacions  ciutadanes de protesta, per molt que es descontrolin en un moment donat poques vegades compleixen tots els requisits legals - segons la reglamentació europea, esclar - per considerar-se revoltes armades amb la intenció de desbancar el poder. No cal confondre la sedició amb el vandalisme. Vet-aquí el matís que justifica que la justícia europea arrufi el nas quan, respecte dels catalans acusats de sedició pels patriotes espanyols, tingui la sensació que algú vol fer passar bou per bèstia grossa. Qui sap si no és el moment de posar al dia un codi penal arnat i resclosit, per desencallar conflictes polítics artificials carregats d'odi i esperit de revenja, impropis d'una societat moderna i assenyada. Mentrestant no es faci aquesta revisió amb generositat i sentit comú, la convivència a aquest país està més morta que els morts del cementiri. 

divendres, 28 d’octubre del 2022

LES DUES CARES DE BARCELONA

 Fa mesos que no poso els peus a Barcelona, i mira que me n'havia fet un fart d'anar-hi tant per qüestions professionals com per lleure. A la década dels setanta pràcticament ens hi passaven la meva dòna i jo el cap de setmana: anàvem a veure una obra de teatre, no ens perdiem cap estrena al Romea o al Novedades si podíem, i en sortin anàvem a sopar a casa Juan de la rambla santa Mònica o al Canaletes i a dormir a una pensió tranquil.la del carrer Fortuny, a dues passes del Romea. Tucades les dotze podies recòrrer les Rambles, encara que no anèssis amb grup, sense que t'amarguessin la nit. Deu anys després, recordo que vaig assistir com a delegat del Bàges al Vè Congrés de Convergència i que la nit que vaig quedar-me a Barcelona, allotjat a l'Hotel La Poma, de la Rambla, en sortir per anar a sopar a la meva estimada Casa Juan, sobre les onze de la nit, el conserge de l'Hotel em va recomanar que agafés un taxi perquè a aquelles hores i sol no era aconsellable passejar. Després vaig acabar anant-hi a Barcelona només per feina i un o dos cops l'any per fer alguna compra. A partir del confinament per la pandèmia  ja no ens hi han vist més el pèl. I no ho trobo a faltar, més aviat m'alleuja no haver-hi d'anar-m'hi a barallar amb les noves ordenances i reglaments parits des de la plaça sant Jaume.

Una meva amiga que encara hi va per feina, em deia l'altre dia com n'està de degradat i brut el paissatge urbà i humà: el centre, m'assegura, fa pena en molts indrets. També tot sovint escoltes altres persones veïnes de la capital, que es lamenten de com l'atractiu de Barcelona per al foraster ha anat minvant i que a molts racons del rovell de l'ou emblemàtic avui fa vergonya i fàstic de transitar-hi. Tanmateix, si escoltes l'alcaldessa i la seva cort llagotera, Barcelona no té res a envejar a d'altres capitals sinó tot el contrari. Jo no li discutiré qui hi surtiria guanyant d'una comparació amb Paris, Roma o Londres. Només dic que segons totes les referències que m'arriben, Barcelona, el cap i casal de Catalunya, ja no és el què era i que bon trós se'n falta. Esclar que tot depèn de amb quin vidre es miri la realitat i, per tant, mentre uns només veuran brutícia, caos circulatori i dèficits de tota mena, a d'altres els caurà la baba cantant les seves excel.lències. El problema és que no es pot dissimular que Barcelona no s'assembla gaire a aquella ciutat idíl.lica d'anys enrere i no només perquè sigui diferent la seva fesomia urbana i humana, sinó perquè en certa manera s'ha deixat l'autestima i l'orgull de "ser barceloní" en una cantonada, i cada vegada el cap i casal s'assembla més a una ciutat sense llei ni nord, no perquè en faltin de lleis i normes o projectes, sinó perquè tothom interpreta les lleis i les normes com li rota, egoistament. I de projectes no en parlem: tants caps tants barrets. Per donar i per vendre, però uns es fan nosa als altres perquè ni es prioritza ni es consensua res segons les necessitats de les persones.  .

dijous, 27 d’octubre del 2022

FINS QUANT BORRÀS I COMPANYIA ABURRIREU LA NOSTRA PACIÈNCIA?

 El mal espectacle que representen cada dia a can Junts per Catalunya es mereixeria una bona i contundent  catalarinaria, perquè com passava a l'imperi Romà quan es començava a esbocinar gràcies als primers episodis de corrupció, de tirania i de caïnisme, en Ciceró va sentir-se obligat a denunciar la degradació dels polítics de l'època. Avui m'agradaria preguntar a la senyora Borràs i a tota la seva camarilla d'intrigants i ressentits, si pensen que actuant publicament com ho estan fent afavoreixen les adhesions a l'independentisme. O bé si, com em passa a mi, pensen que si aquesta camarilla és la que ha de gestionar i governar una hipotética Catalunya independent, amb ells que no hi contin. Em dono de baixa perquè estic segur que amb genteta com aquesta al davant els catalans hauriem canviat pets per merda.

¿Ningú de Junts és prou valent per dir-li a aquesta senyora que amb la cara ja paga, i que ni amb una tona de maquillatge pot dissimular el tarannà despòtic que porta dins? Potser venint d'una persona que es vanta de la seva cultura es deu tractar de despotisme il.lustrat, però no deixa de ser perillós en algú que aspira a liderar un país democràtic i, sobretot, lliure i plural a base d'ahdesions personals Si com van deixar constància els savis avantpassats la categoria de les persones no es mesura per la grandiloqüència dels seus discursos, sinó per la discreció i bondat dels seus actes, els que fan costat incondicional a la senyora Borràs potser haurien de començar-se a preocupar pel seu futur.

Els propers dies l'espectacle a Junts continuarà i els nervis i la frustració faràn forat i se sentiràn, com ja va passar ahir mateix, acusacions tan fortes des de dins mateix de la formació com que els tics de prepotència del diputat Dalmases no tenen res a envejar als rampells del diputat Batet. Els ganivets, doncs, ja voleien descaradament i els més llestos miren d'escampar la boira per a no veure's arrossegats a cometre, en funció d'una tòxica lleialtat a les persones, actes dels quals se n'hagin d'avergonyir el dia de demà. Aquests propers dies, doncs, no ens deixem enterbolir l'enteniment per paraules abraonades de patriotisme malentés que determinades patums reciten com si es tractés de la bíblia i recordem sempre aquella dita dels nostres avis: pels seus fruits els coneixereu. Per tant, reflexionem els que ens diuen i volen fer-nos creure, i no deixem que ens rentin el cervell descaradament com si fossim criatures, mentre tinguem capacitat per pensar per nosaltes mateixos.     

dimecres, 26 d’octubre del 2022

DEÍEM AHIR...

 Allò que deíem i comentavem mesos enrere sobre la situació mundial, quan encara no havia esclatat la guerra d'Ucraina, per desgràcia s'ha confirmat de pe a pa. Tenim un món a la deriva económica, cultural, ideológica i política degut a la manca de lideratges no només competents i experimentats sinó, sobretot intel.ligents i deintentressats. Des de fa un temps, sembla que l'escoria de la societat i no pas el millor de cada casa ha okupat els resorts del poder, la majoria de les vegades amb el consentiment explícit o tàcit dels ciutadans. El destí del planeta, doncs, l'han usurpat per la força o per l'engany personatges de dubtosa  credibilitat  i honestetat, que no en tenen ni punyetera idea de l'ètica i, en  massa casos, ni dels principis democràtics, menystenint les persones en quant a destinataries finals de qualsevol projecte polític. 

En el món que ens ha tocat viure, ja ningú pot predir el futur; per molta experiència i coneixements que tingui. Perquè quan el futur està en mans d'esperitats,  hiperventilats o directament bojos, la humanitat té mala peça al teler i cada vegada més s'imposa per força la doctrina del pragmatisme més irresponsable: "que campi qui pugui", sense preocupar-se dels danys colaterals que les maniobres per sobreviure causin a tercers. 

Cal, doncs, que no perdem el seny i que toquem de peus a terra sense deixar-nos seduïr per cants de sirena que no ens ajudaran a sobreviure amb dignitat sinó que ens ensorraran encara més en la misèria i la vulnerabilitat. Hem de pensar, abans de fer confiança als canditats a dirigents. què ens convé individualment i com a membres d'una societat solidària, i de mica en mica anar desacreditant sense excuses els líders emborratxats per l'ànsia de poder i benestar personal a costa del benestar de les persones.