Follow by Email

divendres, 5 de juny de 2020

“QUAN EL SETÍ ES TORNI GEL” – Finalista Premi Joaquim Ruyra (Premis Recull 2014) – vuitena dosi


Dissabte, 17.-
He complert. Ahir vaig veure’m amb aquella mala bruixa de la senyora Rita; no es mereix un altre tracte després d’haver suportat les seves prepotents pretensions i la mala baba. De primer, vam divagar sobre el canvi espectacular en el comportament de la Margot i mira per on he sabut de rebot que el distanciament amb l’Anna Maria ve d’ençà que aquesta s’ha posat a festejar amb el fill gran dels Morell, que són els fabricants que des de fa tres generacions donen feina i vida a mig poble, mercès a una filatura familiar de renom i referència de tota la indústria tèxtil del país. Em penso que a la senyora Rita també li hagués fet el pes pescar per gendre aquell noi que, evidentment, és un dels millors partits de la comarca i potser fins i tot de la província. Qui sap si sota la influència d’un desengany tan sensible no pogué estalviar-se un comentari agre i força enverinat, com qui no vol la cosa però de la que no se’n sap estar, sobre com s’havia tornat d’entonada l’amiga que fins feia quatre dies era carn i ungla amb sa filla: - “almenys que festegi amb l’hereu dels Morell ha servit perquè s’allargui la faldilla i no vagi tan espitregada d’escot, ensenyant l’abans d’ahir per dalt i per baix”. Quan vaig acabar-me el cafè que ens va servir una minyona que devia ser l’últim exemplar de raspa impecablement uniformada amb davantal i còfia, la senyora Rita em va demanar que li digués a què obeïa en realitat la meva visita, ja que no s’empassava que només fos de cortesia. Com hi ha món! És ben bé que aquesta dona es porta l’oli i deu ser veritat que és d’aquelles persones que ensumen els coixos bo i asseguts. No he dissimulat, capcot perquè m’havia agafat amb la defensa baixa, que efectivament el motiu per anar-la a saludar no era només per parlar dels progressos de sa filla en els estudis, que també, sinó més aviat com a vicari de la parròquia per intercedir en favor d’una llogatera dels seus pisos de la plaça del gra. Ara pla quina una que li he dit! Ja no m’ha deixat continuar, assegurant-me que si m’havia donat corda fins llavors, era perquè tenia curiositat per saber fins quan allargaria la comèdia i tindria la barra d’amagar-li l’ou. La mala maror, segons he entès, es devia a que el seu procurador ja l’havia previnguda de la raó per la qual la llogatera no li pagava els rebuts: que el vicari li’n vindria a donar explicacions. M’he quedat de pedra en sentir-li aquesta mitja veritat, no sabent quina cara posar-hi. Però sense compadir-se’n del meu atabalament momentani, ans al contrari, ha aprofitat el meu desconcert per amorrar-me la moral assegurant que gentussa com la llogatera i tota la seva parentela no són de fiar i que jo m’havia deixat entabanar com un passerell per ploramiques professionals. Segons la senyora Rita, l’home de la llogatera es poleix a la taverna el jornal que cobra quan treballa, que no és sovint, afegint amb tot el retintin del que fou capaç, que la meva protegida era una donota que rebia d’amagat a casa visites d’altres homes. “De manera que vostè mateix, vagi fent el gamarús!” – me l’ha engaltada. A més a més, m’ha assabentat que tenen un germà o un cunyat a la presó purgant haver-li esberlat a algú la closca d’una ganivetada. Total: que gent com aquesta d’ella, que es veu es considera una santa, no en podien esperar ni aigua. Li he intentat fer pena i tocar-li la fibla sensible remarcant que en aquell drama domèstic les més perjudicades són unes pobres criatures que no en tenen cap culpa de com siguin els pares. M’ha estroncat els arguments replicant que les conferencies de sant Vicenç de Paül - que ella naturalment manifasseja al poble com si en fos la mestressa -, ja se n’ocuparan d’allotjar-los a Casa Caritat, si cal. En veure que no em donava per vençut i que insistia en el meu paper d’advocat dels pobres, s’ha alçat de la cadira tota tibada i prenent-me pel braç m’ha acompanyat fins a la porta, sense perdre el fals encant dels fariseus perdonavides, aprofitant el recorregut per trinxar-me la poca moral que em quedava intacta: - “no s’amoïni més per aquest assumpte, mossèn, que el senyor rector ja n’està al corrent i li dirà el que li hagi de dir perquè no s’hi torni a lluir fent el ruc, deixant-se arremangar la camisa per una gata maula. No es pot ser tan babau mossèn, que vostè ja té edat per ser més espavilat”. O sigui que amb bones paraules m’ha fotut la porta pels morros deixant-me com un parrac. En arribar a casa amb la bilis xarbotejada, li he explicat a tia Berta l’enganxada amb pèls i senyals que acabava de tenir amb la seva recomanada, demanant-li de passada explicacions i descarregant en ella el meu mal humor en preguntar-li, no gaire amablement, de què coi coneixia a la diantre de llogatera, tenint en compte que me la va encolomar com si es tractés de fer una obra de misericòrdia, tant sí com no. Però ara que ja la tenim ben armada m’ha semblat que tirava pilotes enfora espantada per les repercussions inesperades aclarint-me, quan ja no té remei, que la coneixença amb aquella dona fou purament fortuïta, en coincidir totes dues un parell de vegades a la lleteria i fer-li llàstima les criatures que duia perquè eren tan escarransides com maques i la dona, en saber que parlava era amb la majordoma del rector del poble li va explicar totes les seves penes. Això sí, no s’empassa les insinuacions de la senyora Rita sobre la decència de la seva llogatera, fent-la passar per una perduda; ben al contrari, m’assegura que sempre que hi ha parlat l’ha trobat neta i endreçada i a les criatures molt correctes i fent goig. Ha afegit un detall que m’ha fet gran efecte: que se li notava a la llogatera d’una hora lluny que es tractava d’una d’aquelles pobres vergonyants que tia Berta sempre ha catalogat com persones que abans de parar la mà es voldrien fondre en un racó de casa. A qui m’he de creure, doncs? La senyora Rita m’empastifa aquella dona com una puta i la tia Berta tot i conèixer-la només de resquitllada, me la defensa quasi com una verge i màrtir. Ja és ben complicada la gent que, com la senyora Rita, fan bona aquella vella dita que tant em repetia ma mare, que no sé de quina pàgina viscuda l’havia manllevat: “els rics quant més rics, més guits”. D’altra banda, ara m’adono que en referir-nos a la llogatera, parlem d’una persona de la qual tant jo com tia Berta en desconeixem fins i tot el nom. Al punt que s’ha arribat en aquesta qüestió no he tingut més remei que treure el tema a col·lació a mossèn Joan a l’hora de sopar, per si de cas li xiulaven les orelles no l’agafessin desprevingut i li vingués un cobriment de cor. Li he repetit fil per randa la conversa que he tingut amb la senyora Rita aquesta tarda i ja he notat de seguida que no l’havia encertat sent-li franc i noble. M’ha sortit amb una cavil·lació rebuscada de les seues, la qual tanmateix després de rumiar-me-la, no puc pas deixar de reconèixer que és bastant entenimentada encara que em trenqui uns quants plats bonics: - “Josep, has de tocar de peus a terra sempre i tenir clar, quan hagis de prendre alguna decisió, qui són els teus amics. Els que hem patit la guerra sabem de sobres que en aquest món de mones qui no té un all té una ceba, i que per molt que ens omplim la boca de paraules com pau, justícia i perdó, cadascú les entén com vol, depenent la majoria de  vegades des de quin bàndol es diuen o s’escolten. De ben segur que trobaràs més d’un savi que et voldrà convèncer que alguns destrets perversos els inspira el dimoni i, vés a saber, si fins i tot són conseqüència del pecat original. Però, al meu parer, la veritat és molt més natural: a la vida és fa inevitable, fill meu, escollir a quin bàndol vols fer costat, t’agradi o no. Els que volen nedar entre dues aigües, sense decantar-se mai a favor de ningú mentre s’omplen la boca amb paraules tan rodones com neutralitat i equidistància, a la llarga només aconsegueixen que se’ls escridassi, apedregui o foragiti des de totes dues bandes, i que si se’n fan la pell en la seva croada d’intentar quedar bé amb la vianda al plat, les seves despulles el més segur és que es podreixin a la intempèrie en terra de ningú, perquè a fi de comptes els que no es volen mullar mai no tenen ningú per enterrar-los o perquè els resi un parenostre damunt la tomba”. S’ha quedat mirant-me fixament una estona mentre em sostenia la mà i me l’estrenyia, en un dels seus rampells característics del sentimentalisme carrincló, que prodiga a dojo quan es posa transcendent intentant disfressar la seva indiferència habitual amb una envernissada de tendresa, que no dic que no pretengui ser sincera i franca, però que per desgràcia se li veu massa el llautó perquè sigui creible. – “Em comprens oi, què et vull dir?”m’ha escorcollat el pensament insistentment per, a continuació, clavar-me el mastegot que em faltava per convencem de fer la farina blana: - “La senyora Rita i el seu marit ens han afavorit sempre i gràcies a ells tenim bancs nous a l’església, entre d’altres necessitats que ens han proveït generosament. Són bons cristians i, sobretot, han estat sempre dels nostres. No oblidis com n’és a la vida d’important saber de quina part està el teu veí o aquell en general amb qui t’has d’entendre quasi cada dia per negocis, per passar l’estona o pel que sigui. Per tant, no podem correspondre la seva bondat posant en quarantena la seva paraula. Ni molt menys volent donar-los lliçons sobre com han de vetllar pels seus interessos”. Missatge rebut! Però què li dic a la pobra llogatera que va recórrer a mi en busca d’ajuda? Això sí que és una vertadera merda. Me’n vaig a dormir amb diarrea mental després de fer un glop llarg de la botella de conyac que no he tingut més remei que tancar amb clau a la maleta, perquè no me la confisqui tia Berta quan de tant en tant passa la mà pels calaixos i dessota el matalàs per veure què hi troba pensant que em mamo el dit. Des que no surto amb en Llorenç no bec tant perquè evidentment no puc entrar al bar tot sol i demanar que em posin un quinto o un raig, com si fos un parroquià normal doncs, evidentment, no ho sóc pas. Mossèn Joan només em permet un didal de ratafia els dies de precepte o quan celebrem quelcom d’especial. Però de vegades com avui, necessito un trago més fort per recuperar-me. Germaneta demà t’escriuré, t’ho prometo.
Dimarts, 20.-
He pres la decisió, mentre escrivia a la Teresa, de proposar a mossèn Joan que em deixi engegar un Centre Obrer com si fos una branca del Casal parroquial, fent cas d’en Climent que fa temps em ve al darrera donant-me la tabarra amb la cançó enfadosa que al poble hi faria falta un equipament públic – i quin millor que un local parroquial, oi? -, on els treballadors es poguessin reunir per socialitzar, fer activitats lúdiques de tota mena i, sobretot, “discutir la jugada”, com ell diu: - “Mossèn – em tempta cada dos per tres -, no li agradaria que la parròquia aixoplugués uns quants joves del poble que van una mica perduts i són bastant esquerps a l’hora d’anar a missa?” Si busqués la manera de franqueja’ls-hi les portes de la rectoria, m’assegurava que ficar-me’ls a la butxaca seria com bufar i fer ampolles: - “Pensi amb el tanto que s’apuntaria, mossèn. Segur que fins i tot el bisbe li posaria una medalla quan veies els resultats que aconseguiria fent-se’ls seus”. De fet no calia pas que m’encebés gaire amb llagoteries, ja que sempre he tingut la fal·lera d’encapçalar alguna iniciativa pastoral que, a part de fer-m’hi sentir de gust, hem fes guanyar galons al bisbat i de rebot em servís per passar la mà per la cara al tibat, antipàtic i desdenyós de mossèn Juli. A més a més, considerant que sense la col·laboració d’en Climent ho tinc pelut per arriar un projecte tan ambiciós, potser ara que està força tocat amb això del seu pare sigui el millor moment d’ensopir-lo i engrescar-lo perquè donant-me suport es distregui i realitzi les seves idees. Havent dinat, li he comentat de puntetes la pensada a mossèn Joan, per temptejar-li la sonada. Per tota resposta m’ha mirat amb aquells ullets de tita que s’empesca quan vol jugar al gat i la rata amb mi, com volent dir: “ja n’estàs segur de la bestiesa que dius?” I a continuació, impostant un dels seus gestos imprecisos entre la santa resignació cristiana i la murrieria d’un tafur, dictar les seves condicions a canvi del seu consentiment: - “fes el que vulguis, però no em facis torbar, que tinc pressa. I mira’t amb lupa qui deixes posar els peus a la rectoria, si no vols que tinguem un sarau dels grossos”.

DIARI D’UN CONFINAT (83è dia) – CADA VEGADA TINC MENYS CLAR COM EN SORTIREM

            La violenta rebolcada de les nostres rutines socials i costums domèstiques quotidianes, que va suposar la irrupció de la pandèmia com un elefant en una botiga de ceràmica, sobretot en els primers moments de desconcert, quan era com si se’ns ensorrés el món i prenguéssim per primera vegada consciència de la nostra extrema fragilitat i vulnerabilitat, en tornar-nos a veure les orelles s’han posat de moda dos paraules màgiques: reconstrucció i nova normalitat. Però, en realitat, em temo que quan hom parla de “reconstrucció” no s’estigui pensant en “edificar de nou” sinó en tapar quatre forats per recuperar de pressa la vella normalitat perduda, i encara que per despistar la definim com “nova normalitat”, en realitat només sospirem perquè sigui el més semblant a la d'ahir, si pot ser clavada millor. Error garrafal d’estratègia i de perspectiva, ja que en comptes d’aprofitar l’ensulsiada per fer quantes reformes estructurals calguessin, perquè mai més ens agafi amb els pixats al ventre un virus de merda o la revenxinada d’una naturalesa emprenyada, pel constant maltracta a que l’estem sotmeten, perdem el temps en bajanades.

De què servirà aquesta competència quasi histèrica per assolir la fase 3 del desconfinament, si en el fons ja ens hem conformat amb “comportar-nos” socialment tal com ho fèiem abans d'ahir? Dintre de quatre dies els carrers i les carreteres estaran plenes a vessar de turismes, perquè la gent té pànic a utilitzar el transport públic - curiosament per por a contagiar-se -, però es veu que tant se li’n fot d'apujar pels núvols els nivells de la contaminació ambiental que ens matarà a tots, potser una mica més tard, amb tanta certesa com el coronavirus. No ens n’escaparem pas de la revenja de la natura, i contra ella no hi ha vacuna que valgui; només s’hi valdria la prevenció, però ja s'ha fet tard, ja se’ns ha covat l’arròs. I per moltes traves i normes quadriculades que es posin per evitar l’accés multitudinari a les platges, la desobediència fruit d'una indisciplina ancestral, sobretot per part del jovent, farà incontrolable la massificació d'anys enrere a partir que arribin eixams de turistes nacionals i potser algun des d’estranger. I encara que petons, abraçades i vetllades disteses no estiguin contemplats en els protocols de la desescalada “oficial”, els ritmes de la “nova normalitat” els imposarà la pròpia societat que de mica en mica s’anirà relaxant, per mimetisme però, sobretot, perquè no es pot viure estant-se tota la vida amb l'ai al cos.

A la meva manera de veure, ¿com podem pensar que serem capaços de sortir-nos-en passablement bé si els nostres dirigents i representants polítics, enlloc de dedicar totes les seves forces a pensar com es poden desencotillar unes institucions quines estructures administratives, polítiques, jurídiques, econòmiques i socials han caducat en molts aspectes, passen miserablement l'estona barallant-se, insultant-se i polemitzant sobre qüestions que als ciutadans no ens interessen per res. Ara hagués estat el moment oportú per “reconstruir” emprenent, amb sentit comú, unitat i pragmatisme aquelles reformes que fan falta perquè es comenci de nou sense mantenir lligada de mans i peus la necessària modernització i democratització d'una societat que des de la transició que encara no s'ha desempallegat dels llasts que arrossega d’altres èpoques. L’altre dia, al Congrés dels Diputados es referia el president del govern a la “policia patriòtica”, que podria ser un bon exemple dels tics carques i predemocràtics resistents encara en racons nostàlgics de l’exercit, de la justícia, del funcionariat i, tanmateix, entre sectors influents de l’establishment intel·lectual, financer i empresarial. La reconstrucció nacional post-pandèmia no s’acaba només recuperant el turisme, l’economia o la vida social, sinó també renovant a fons tots els mecanismes estructurals perquè les institucions i els serveis públics, en general, estiguin amb eficiència al servei de les persones i no dels interessos oligàrquics. Però s’està perdent l’oportunitat de netejar unes quantes crostes endèmiques i planificar el futur empenyent tothom en la mateixa direcció. A la classe política actual la història estic convençut que li passarà factura i no els perdonarà els espectacles de taberna amb que cada dia ens fan caure als ciutadans normals la cara de vergonya. La història i els nostres néts, que pagaran les conseqüències de tanta ineptitud, ruqueria i cretinisme.

A MEVA MANERA DE VEURE tabrilde@blogspot.net   

NO ENS DEIXEM PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM.

dijous, 4 de juny de 2020

“QUAN EL SETÍ ES TORNI GEL” – Finalista Premi Joaquim Ruyra (Premis Recull 2014) – setena dosi


Dilluns, 12.-
He tingut una experiència que m’acaba de tancar una ferida que em supurava des de l’època del seminari. Ha succeït quan confessava un marrec que no havia vist mai. En preguntar-li per pura rutina si tenia quelcom més de què penedir-se abans de donar-li l’absolució m’ha sorprès responent-me que creia haver pecat contra el sisè manament, però que no n’estava segur del tot. Li he dit que me’n fes cinc cèntims per si el podia ajudar a esbrinar si allò que el preocupava podia considerar-se pecat o no. Allavonces m’ha confessat que va passar-se uns dies enllitat per causa d’una grip i que mentre fullejava una revista dels pares, on hi sortien artistes i dones famoses mig despullades es va excitar tot sol només de mirar i va tenir de pensament una fantasia sexual, per dir-ho fi, mentre el seu reviscolat membre es refregava frenètic en els llençols fins a ejacular copiosament. M’ha dit que va trobar tant de plaer en aquella experiència, que durant la resta dels dies que va fer llit va repetir-la sovint trobant-hi cada vegada encara més satisfacció que la primera. L’he tranquil·litzat fent-li entendre que allò que tan l’amoïnava era simplement que s’havia masturbat i que a pesar de no agradar-li ben bé, com si diguéssim, nostre senyor ho dispensava perquè era una temptació que el dimoni parava als nois de la seva edat sent molt difícil de no caure-hi. Però el nano era més murri i la sabia més llarga del que em pensava i m’ha replicat que allò que el preocupava, en realitat, no era si masturbar-se era pecat. El seu problema, pel que vaig entendre, era que li relliscava força si masturbar-se era pecat o no, sinó si ho era la manera com s’ho feia, ja que li semblava que els seus companys s’ho muntaven diferent d’ell que s’ajeia de boca terrosa sobre el llit, refregant-se com un gos el membre empalmat contra el matalàs. Li he estroncat les ganes de donar-me més detalls de com s’ho manegava per donar-se plaer en solitari, traient-li importància amb quatre evasives i posant-li una penitència lleugera per a la confessió que m’acabava de fer, perquè no s’hi capfiqués massa i estigués distret una estona. No crec que el nano tingués més de catorze anys, però no obstant això, vet-aquí que m’hi he sentit perfectament emmirallat amb el que m’explicava. Jo també em vaig preocupar molt, des de temps ençà i en unes circumstàncies gairebé calcades a les seves, dubtant de si el mètode que utilitzava per desfogar-me fos una porcada encara més aberrant que agafar-me el membre amb la mà i sacsejar-me’l enèrgicament fins escorre’m com un porc. Francament, a mi aquesta manera diguem-ne manual de masturbar-se sempre m’ha fet fàstic. La primera vegada que vaig tenir una erecció forta també feia llit i enmig de la febre em vaig trobar somiant que estava envoltat d’ovelles i el pic de l’excitació em va venir, precisament, abraonat a la panxa d’una d’aquelles bèsties. Més endavant, foren els panxells d’un company que portava pantalons bombatxos l’objecte del desig que em destarotava sempre que hi pensava, fins al punt que trempava en els llocs més inoportuns; àdhuc bo i caminant em tenia de dissimular sovint la tossa reprimint-la posant-me la mà a la butxaca. A l’inrevés del benaventurat nano d’avui jo mai vaig poder descarregar-me’ls amb ningú els meus dubtes, fins a l’extrem de fer-me vacil·lar de si era un mascle de veritat. No sé si era normal o no, però la meva sexualitat va esclatar salvatgement sense buscar-ho i de res van servir els esforços per ofegar-la. Inclosa la recança a masturbar-me massa sovint per por a esguerrar-me la salut, com es feia córrer al seminari que passaria per treure’ns-en les ganes. Avui, després de tant de temps de desfogar-me sexualment a la meva manera, sense que la salut se n’hagi ressentit, que jo sàpiga, cap amenaça ni ultimàtum d’aquesta mena em treu la son. L’única novetat en aquestes pràctiques solitàries esdevingué just després de conèixer la Neus i consistí en que vaig començar a excitar-me pensant en dones de carn i ossos com les que m’ensopegava cada dia pel carrer o a la mateixa església, enlloc de bavejar escalfant-me el cap amb panxells d’adolescents, temptació de la qual gràcies a la Neus me’n vaig desempallegar del tot. Però si tot plegat ja és prou complicat d’explicar-ho a un confessor normal, no vull imaginar què passaria si el destinatari de les meves confidències fos el pare carbasser en persona. Mirant-ho des d’aquest punt de vista crec que es pot entendre millor que aquestes misèries formin part del meu arranjament privat amb nostre senyor. No puc, i és possible que tampoc ho vulgui realment, renunciar als plaers de la luxúria mentre me’ls pugui permetre de pensament, a soles i sense escandalitzar ningú. No hi trobo res de brut, de deshonest ni de pervers en mantenir aquest plaer en secret, sobretot si ho comparo amb les potineres i  mal dissimulades magrejades del canonge Tomàs a alumnes agradosos i benvolents que no els hi donaven importància, vés a saber cadascú per quines inconfessables raons. D’altra banda, no obstant sembli mentida mai he anat més lluny amb una dona d’allò que en Llorenç descriuria com una bona rebolcada. Ni per descomptat he caigut tan baix de fer-ho amb cap home, tot i que quan els panxells del meu company dels bombatxos em posaven a cent, vaig arribar a témer si no tindria un empelt d’invertit d’aquells que tothom avorria només d’anomenar-los. Ja que hi estic posat en pla de sinceritat, no en vindrà d’una més. Per tant, també confesso que no he gosat ficar-me al llit amb cap altra dona que no fos la Neus, per moltes ganes que n’hagi tingut en un moment donat. I no ho he fet pas perquè no ho desitgés sinó per por que a l’hora de rematar la feina fracassés, emprenyadora experiència que ja m’havia passat més d’un cop amb la mateixa Neus perquè l’eina se’m desinflava abans d’hora i jo reculava escagarrinat de vergonya. Una marxa enrere més que covarda condicionada per les meves basardes subconscients, però que ella encara que fos la meva amiga em féu pagar amb escreix recordant-me la meva impotència sempre que estava de mala lluna. En canvi, no es poden comptar les vegades que me l’he pelat pensant amb l’Anna Maria i amb d’altres dones que em venen al cap quan em poso al llit; però, sobretot  amb ella, que ni s’imaginaria el pare carbasser les marranades que li he fet de pensament. I és que no me’n puc aguantar les ganes quan de nit em venen a la memòria les seves cuixes o els voluptuosos pits insinuats sota jerseis o bruses arrapades a la pell. Admeto quelcom que mai reconeixeria fora d’aquesta llibreta: en el fons si no he passat de rebolcades imaginaries és perquè des de la primera vegada que a mitja feina amb la Neus se’m va arronsar el vigor, em feia por de fer el ridícul i que es confirmés la impotència que de broma en retreu la Neus quan me la vol fer pagar, però que a mi tant em preocupa. Amb ella, la majoria de vegades que vàrem acabar al llit inclòs el dia que ens hi va enxampar el rector, no passaven de morrejades, tocaments i un final de festa indescriptible per part d’una dona que presumia de ser la millor especialista en mamades de l’Ocell de Foc. Però sovint jo em conformava i era feliç fent-la petar i que m’escoltés les meves inquietuds tot reposant la galta sobre els seus mugrons. Perquè la vertadera manya de la Neus, el que realment sap fer millor es escoltar-te mantenint el desig de sexe com si diguéssim al bany maria. Probablement el que m’ha confessat el nano del confessionari avui, sense tenir-ne ni idea del favor que em feia, ha esbocinat el complex d’inferioritat que arrossegava des de qui sap quant. He descobert, vés tu de quina manera, que sóc tan complicat i influenciable pel què diran els demés de mi que m’he passat mitja vida obsessionat per manies tan ximples com les que acabo d’explicar, les quals en posar-les ara per escrit sense amagar-me’n de res a l’empara d’una llibreta guardada a pany i forrellat s’han dissol com un terrós de sucre en un got d’aigua. Me n’alegro, doncs, d’haver espolsat de l’armari de les meves vergonyes de carambola inesperada un dels més antics esquelets que hi guardava.
Dijous, 15 de març.-
En Climent ja la torna a ballar per culpa de son pare: ahir van trobar-lo estimbat daltabaix del pont de ferro fet un eccehomo i es troba entre la vida i la mort a l’hospital. Ho he sabut a misses dites i de rebot, gràcies com sempre a sa mare. M’imagino com en Climent s’ho deu estar passant de malament, sobretot perquè ningú sap com ha anat la cosa: si és que l’han empentat pont avall o se n’ha anat de trompis tot sol perquè en duia més al cap que als peus. Tractant-se d’en Xuti em fa l’efecte que tant hi fa dir com no dir. Però sigui com sigui, no és excusa per no comptar amb mi cada vegada que passa per un mal tràngol. Suposo que no podrà dir que no hi hagi prou confiança ni tampoc perquè li fa vergonya demanar-me ajuda, ja que ens coneixem de sobres. Més aviat penso que deu ser perquè les cabòries se les vol matxucar tot sol i ni que el matin demanarà ni acceptarà de mi ni de ningú un cop de mà. Els hi he fet companyia a ell i sa mare a la sala d’espera d’urgències. Se’ls hi notava que no tenien ganes de parlar i jo els hi respectat el recolliment. Per cert, això d’en Xuti m’ha fet recordar encara que no hi tingui cap relació que estic pendent de tractar amb la senyora Rita, la mestressa de la ferreteria i mare de la Margot, el problema d’una llogatera que pel que es veu no li paga des de fa mesos i la volen fer fora del pis. Ho he de fer perquè aquest favor me’l va demanar expressament i amb insistència tia Berta, recalcant això del favor. Crec que finalment he trobat la manera de fer-m’ho venir bé perquè em rebi: aprofitaré per informar-la que sa filla s’ha espavilat i arreveixinat com un pèsol en els estudis i que si segueix per aquest camí en els propers exàmens traurà com a mínim un notable alt. Sospito que hi té alguna cosa a veure en aquesta millora, que a penes surt amb l’Anna Maria i que la relació entre ambdues mosses diria que s’ha enterbolit, si no és que han partit peres. No en sé la causa exacta de l’enfredorament de la complicitat, però a mi ja m’està bé que no es facin tant, almenys no estaran d’orgues per fer-me la punyeta sistemàticament amb rebequeries o xanxes de les seves.

DIARI D’UN CONFINAT (82è dia) – QUE BÉ QUE ANIRÀ TOT, SI LA BOSSA SONA!

Me’n faig creus, després d’escoltar els projectes que té la Generalitat per redreçar l’Ensenyament i la Sanitat de l’ensulsiada, sense entrar de moment en altres departaments per a no complicar més la reflexió. Vaig estar d’acord amb la proposta del president Torra de no estalviar en inversions socials i de fer-ho amb coratge, sense pensar massa en el deute que s’acumularia; però, també vaig afegir que un dia o altra s’hauria de debatre com es pagarà tot plegat. Perquè ningú, que jo sàpiga, va regalar mai duros a quatre pessetes i ara amb els euros encara es fila més prim i es fia menys; però qui es va malacostumar a anar de manlleu per arribar a fi de mes o per donar-se una “alegria” de tant en tant, acabà posant-se dos sogues al coll: el ròssec que es penjà de l’esquena i la dependència dels creditors potser per tota la vida, ja que qui deixa diners, en contra de la dita que qui paga respira i qui cobra encara més, el prestador o capitalista és més feliç cobrant interessos i comissions per tota l’eternitat que no pas recuperant el capital, per això qui vol rescatar anticipadament una hipoteca ha de pagar una comissió complementària. L’orgasme del capitalista esdevé cobrant interessos i si són d’usura, encara millor. Sinó pregunteu-ho als banquers.

O mireu què va passar amb el pla Marshall del que ara ens delim: que els Estats Units es varen convertir en els amos i senyors d’Europa durant dècades i en alguns casos encara dura la dependència. O fixeu-vos en Xina, que està abocant el sac en països emergents asiàtics o africans per cobrar-se els redits a llarg termini, en diners o en dinars (en aquest cas recursos naturals i mercats captius). Per tant, pensar com pagarem la despesa extraordinària jo crec que no es pot deixar per un altre dia, sinó que s’han de tenir calculats tots els riscos i seqüeles; entre d’altres raons, perquè si s’hi pensa una mica en com s'ha de pagar potser serveixi per no allargar més el braç que la màniga tirant de beta.

La inversió que serà necessària, per exemple, només en Ensenyament si es volen obrir les escoles el proper setembre en condicions de seguretat absoluta i fent classes presencials, no sé si ja està quantificada pels tècnics de la conselleria; però, ja us ben asseguro que representarà una bona picossada, m’atreveixo a dir que molt més important que amb la que s’ha especulat mitjançant algun globus sonda. El pla embastat de moment sobre el paper, només per mantenir a ratlla la distancia física entre els alumnes, suposa d’entrada duplicar la plantilla de personal docent i ampliar un 50% la capacitat útil de les aules, inclosos materials, equipaments i d’altres serrells com els menjadors escolars, les aules d’educació especial i les preescolars. No sé si és l’única manera d’engegar el curs; però, sembla que la conselleria, terriblement condicionada per preservar la salut dels alumnes, no contempla altres alternatives possibles. Em sembla correcte aprofitar la pandèmia per implantar aquella eternament pendent “reforma educativa” que ara el covid-19 ha forçat quasi en qüestió de setmanes. Perquè, no ens enganyem, aquesta proposta s’acosta a l’ideal d’ensenyament públic que sempre s’havia somniat però que mai s’havia pogut o volgut implementar, segurament perquè no hi havia prou virolles. Ara que estem pràcticament a la misèria econòmica n’hi haurà?

No voldria xafar la guitarra a ningú ni trencar cap plat bonic, però em sembla que la pregunta sobre el finançament és pertinent de fer-la. Algun polític assenyat, temps enrere exigia que en qualsevol moment però sobretot en època electoral, les propostes o les promeses s’havien d’acompanyar amb un pla de viabilitat que demostrés que fossin sostenibles. Ja no em poso en llibres de cavalleria sobre qüestions tan emprenyadores com si la qualitat de l’ensenyança, que ja no estava abans de la pandèmia en el seu millor barem respecte d’altres països de l’entorn, millorarà o empitjorarà enmig d’aquest trasbals. Tampoc reflexiono des de la condició d’expert perquè només sóc un ciutadà curiós, que para l’orella als comentaris i explicacions que escolta i que, francament, li agradaria saber si projectes tan macos, encara que es vulguin vendre com una imposició obligada per les circumstàncies sanitàries, ens els podem realment permetre. I si la resposta és que sí, no estaria de més que s’acompanyés la retòrica amb un petit escandall econòmic de com es pensa estirar el pressupost; és a dir: de quines partides es tibaran els recursos per pagar la llufa. I perdoneu les molèsties, que no voldria fer enfadar a ningú.

A MEVA MANERA DE VEURE tabrilde@blogspot.net   

NO ENS DEIXEM PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM.

dimecres, 3 de juny de 2020

“QUAN EL SETÍ ES TORNI GEL” – Finalista Premi Joaquim Ruyra (Premis Recull 2014) – setena dosi


Dimarts, 6.-
He donat un tomb per l’hospital. Tenia dos avisos per fer visites: un era de la Lluïsa, que per a no perdre la costum, ha tingut una altra enganxada amb les monges i amb els metges, aquesta vegada perquè l’han donat d’alta tant sí com no. La pobra dona viu sola, ja que si té família o no és parlen gaire o estan renyits del tot. Per això ha convertit l’hospital gairebé en la seva segona residencia, abusant de la seva flaquesa i abandó fent-lo servir de refugi quan li agafa la basarda de morir-se sola i desvalguda en un racó de casa. Ignoro per què, però quan li agafa una de les seves periòdiques marraneries a mi és de l’únic que fa cas. De manera que més tard o més d’hora, en cadascuna de les seves intermitents permanències a l’hospital, hi he de posar pau i desembravir tant les seves escandaloses revenxinades com la mala baba de sor Balbina, que tampoc es queda curta quan engega algú a dida. L’altre avís que tenia pendent d’atendre era de la Neus, a la qual he trobat molt exaltada. Encara no he pogut descobrir exactament què pretenia prenent-me les mans amb qualsevol pretext. Em fa l’efecte que barrinava que aprofités l’ocasió per grapejar-la una mica, recordant els vells temps, tot i que fa mesos que ja no estem embolicats. Només m’hi he quedat un moment a l’habitació perquè amb la seua manera de comportar-se em neguitejava que pogués comprometre’m una altra vegada, si algú entrava de sobte. Mira que n’arriba a ser de punyetera la molt gitana i quina mala estona m’ha fet passar! En principi ha sigut com un joc que li he seguit per comprovar fins a quin punt del nostre passat embolic n’he fet creu i ratlla. I poc m’ha faltat per a no tornar-m’hi enganxar els dits de valent. Però, de l’experiència d’aquesta tarda n’he tret la certesa que el passat no s’ha tornat fum i que la ximpleta podria fer-me ballar per on volgués, amb una simple ganyota o picada d’ullet. Quan he notat més intensament que l’atracció física seguia potent, fou en tibar-me la mà per acompanyar-la fins deixar-la caure morta amb tota la picardia de que és capaç aquella gata maula sobre l’escot descordat de la bata, perquè notés els seus pits nusos amb la pell dels dits. Després d’escapolir-me’n de la temptació com he pogut, durant una bona estona he anat de bòlit i encara estic com una cabra boja. Em convindria prendre’m dos o tres dies de repòs i de meditació per fer una bona endreça de la meva vida, enlloc de perdre el temps enterrant en aquesta llibreta confidències que no interessen a ningú, perquè em sembla que segons com no giro rodó del tot. Però ja em diràs com m’ho faig venir bé això d’agafar vacances. Tanmateix, dec fer constar que envistes de l’èxit, el propòsit d’aguantar-me les ganes de fumar abans d’ahir vaig bescanviar-lo per un altre que em sembla més prioritari i urgent: procurar llevar-me puntual. Ara bé: avui, primer dia de canvi d’objectiu, ja l’he engegat a la merda fent el mandra deu minuts més després de tocar el despertador i al cap del dia, aprofitant l’excusa que he aparcat el compromís de deixar de fumar, he cremat quatre cigarretes i una faria. Doncs bon profit, que carai! Em fan mal els peus...
Dimecres, 7.  
Anit no podia dormir i m’he passat hores donant-li voltes a una pregunta que em neguiteja d’ençà de l’última visita al pare carbasser: qui li pot haver xerrat això de la partida dels dissabtes? M’imagino el grat que li faria  - ell que es creu tan llest!  –, poder-me enxampar amb les mans a la massa com si fos un depravat. Les nostres relacions mai han estat bones perquè ni es basen en la confiança ni en el respecte ja que ambdues condicions els hi vaig perdre al seminari, per tant la vinculació actual no solament és de pura conveniència sinó com aquell qui diu d’obligat compliment, ja que vaig haver-lo d’acceptar per imposició de l’inefable mossèn Joan que a vegades sembla que no hi toca, però ves-li al darrera quan li convé! Al meu entendre, el lligam entre el pare carbasser i jo forma part d’una mena de litúrgia de l’absurd i de la confusió, perquè és impossible que s’entenguin i es respectin dos que no ens suportàvem d’antuvi. Però mossèn Joan no en sabia res del mal rotllo! I per estrany que sembli, ara cap dels dos es pot permetre d’engegar l’altre a parir panteres ja que si fos jo qui recaigués en una relliscada com estic segur que ell desitja amb candeletes que passi, per fer-m’ho pagar car fent-me vinclant l’espinada. Tanmateix, si per una d’aquelles casualitats de la vida fos ell qui patinés, a més de treure-li la careta de la hipocresia, em serviria de pretext ideal per partir peres d’una vegada i arrencar-me del coll l’argolla amb que em té collat, des que mossèn Joan per tapar-me l’embolic amb la Neus va obligar-me a acceptar la tutela espiritual precisament, de qui havia sigut el meu prefecte al seminari, sense saber que ens la portàvem votada. De fet, no en tinc res a dir dels tractes que em va fer el rector, puix em van sortir prou barates aquelles quatre rebolcades; llàstima que amb el remei l’hagués ben vessat. Em suposo que mossèn Joan tenia pressa per tirar-hi terra a sobre a aquell delicat assumpte, no pas perquè jo li caigués més o menys bé o li fes llàstima, sinó per la por de sortir-ne esquitxat de rebot si es remenava massa el merder i se l’acusava de tenir pa a l’ull, tolerant per mandra o per excés de confiança que durant setmanes a la seva esquena i sota la teulada de la rectoria, passés el que passava entre el seu vicari i una qualsevol. El que més em fot, és que no s’hauria destapat mai el pastell si jo no hagués estat tan burro de deixar-me enxampar in fraganti una tarda que refiant-me que estaríem sols ens vàrem embolicar, la Neus i jo, arriscant-me deixant la porta del quarto oberta de bat a bat. De manera que aquell peculiar cofis i mofis acabà com el rosari de l’aurora, perquè els fogots se’ns van estroncar en sentir l’espinguet del rector cridant com un esperitat. A corre-cuita em vaig endinyar la sotana per sobre dels calçotets, cordant-me els botons quasi a les palpentes per empaitar mossèn Joan que havia fugit trencant nous, mentre que a la Neus aquell vodevil semblava fer-li tanta gràcia que en vestir-se no podia dissimular una rialleta mofeta i impertinent, enmig d’aquell desastre. Quan vaig atrapar per fi el rector ja s’havia calmat i em va fer l’efecte que era perquè sobre la marxa havia pres la decisió de tapar tot aquell disbarat. Esperava que em digués qui sap què, però em va deixar parat proposant-me que allò que havia passat tenia de quedar entre nosaltres per evitar l’escàndol i protegir la reputació de l’església, fent-me prometre que jo tallaria tota mena de relació amb la Neus i que des d’aleshores acceptaria la direcció espiritual d’algú amb experiència, que ell proposaria per tal de tenir-me lligat curt. Li vaig prometre tot el que va voler perquè no tenia cap altre remei que claudicar, en tenir-me ben agafat pels dallonses; però, desconeixia que em deixaria en mans de la persona que jo més detestava: el pare carbasser. Conseqüent amb la obsessió d’evitar l’escàndol innecessari, de la meva aventura de faldilles el rector no en va xerrar el mínim detall a ningú; ni amb sa germana va ser franc, que ja es dir. I en quan el pare carbasser, sempre he cregut que tampoc en sap res de la veritat, encara que no sé pas quina excusa li va donar mossèn Joan per justificar la penitència de què em tingués collat; però, espero que això d’anar-li a llepar el cul cada mes li quedés clar que no se’m va acudir a mi. Malgrat tot, estic animat; perquè sé que si sóc astut i pacient me’n sortiré d’aquestes misèries sense passar per la vergonya d’haver de penjar els hàbits. Ara rai, ja hi tinc la mà trencada fingint. Justament per aquesta raó l’entesa a que he arribat amb nostre senyor era del tot imprescindible per engalipar la sedasseria del pare carbasser. Quan cada mes més o menys m’hi confessi s’haurà de conformar només amb la morralla.
Dijous, 8.-
M’ha decebut molt en Llorenç. Em pensava que entre els amics existia un poc més de complicitat i lleialtat i que un amic mai se n’aprofitaria d’una confidència deixada anar en una de les converses que descabdellàvem durant les partides de cartes, sense mirar prim. Com és molt natural, perquè entre nosaltres quedava sobreentès que el contingut d’aquestes converses intranscendents havia de ser sagrat. Doncs ja m’ho he trobat com a anat la cosa: n’he sortit ben escaldat! Ara, pel que sembla, resulta que el molt cretí xafardejava a mansalva converses que potser sí que les vam tenir i que em perjudiquen a mi més que a cap altre de la colla per ser qui sóc. He anat a ensopir-lo al taller per retreure-li la seva frivolitat i el molt farsant m’ha jurat i perjurat que no sabia de què li parlava. Una negativa que encara m’ha exasperat, més ja que en tinc proves que menteix i que fa córrer pel·lícules que més valdria que es guardés per ell. El que no sé és fins on ha estripat en la seva xerrameca estordida, quan el novatxer que per casualitat o no s’ho escoltava va afanyar-se a xiuxiuejar-lo al pare carbasser. És lògic que em preocupi: me’n feia creus de com el pare carbasser s’havia olorat això dels dissabtes, fins que he sabut de bona tinta que en Llorenç no es mossegava la llengua i escampava a tort i a dret relleus de tot el què parlàvem o deixàvem de parlar mentre jugàvem, sense donar-hi cap importància. Per tant qualsevol que burxés un xic d’aquí i una mica d’allà, podia anar lligant caps. Tot i que temps enrere hauria posat les mans al foc per la reserva d’aquell pallasso, convençut que quan hi ha franquesa sana com em pensava que existia entre nosaltres els amics no traeixen la confiança, el desengany m’ha ensenyat que em queda molt per aprendre a nadar i guardar la roba. M’havia sentit sempre bé amb ells perquè des del moment que em van proposar de ser de la seva colla tots, ell el primer, em van acollir amb els braços oberts deixant de banda el fet que portés sotana; la qual, per cert, m’arremango per jugar. No sé ben bé si per comoditat o per pudor. Inclús em semblava que estaven més segures entre els amics del dissabte les inevitables indiscrecions que se’m poguessin escapar sense voler en un moment donat, que no pas entre la genteta del meu propi gremi. Però vet-aquí que per activa o per passiva el que tenia per millor amic m’ha sortit carabassa, bocamoll i barrut. La seva deslleialtat, a part de coure’m m’ha refermat en l’encert d’una vella dita que per desgràcia des d’ara tindré sempre present: - “no et refiïs pas ni de la camisa que portis”. A la germana del rector, la que ens fa de majordoma, li he sentit repetir aquesta cantarella infinitat de vegades, posant-me en guàrdia de no fer confiança al primer que passa. (A la majordoma, a tall de broma però amb afecte i perquè en el fons sé que li agrada, sempre la tracto de tia Berta). A més a més, no és igual de morbós el que digui en Llorenç que jo he dit, que no pas el que jo pugui assegurar que van esparracar ell i els seus amigots. Als meus comentaris tan imprudents com innocents se’ls hi pot treure punxa pel dret i pel revés, fins atipar-se’n i una mica més encara. En canvi, si jo fes com ell i anés escampant les seves poca-soltades, alguna de sòrdida i la majoria impertinents, sobre gent coneguda del poble segurament em costaria molt que em creguessin; és probable, inclús, que sense tenir-ne cap culpa en sortiria escaldat. I és que resulta tan evident la meua vulnerabilitat i impotència, que en la mesura que en Llorenç buscava excuses de mal pagador per daurar-me la píndola, mig fotent-se’n de passada, creixia la meua ràbia davant la sensació que se m’estava rifant. Al capdavall, m’ha etzibat una guitza que no em mereixia, ficant-me els dits a la boca expressament per buscar brega,: - “qui no vulgui pols mossèn, que no vagi a l’era.” És el primer cop des que ens coneixem que m’ha tractat de mossèn, fent palesa la profunda escletxa que s’ha obert d’un dia per altre entre nosaltres. I després de tot el que ens hem dit avui - pas res de bonic, ni d’edificant ja podeu comptar -, ho tenim pelut per fer les paus i perquè tot torni a ser com abans. Però el que més em fastigueja és l’amarg regust que m’ha quedat a la boca després d’haver fet el préssec i no adonar-me que els meus suposats amics m’utilitzaven per fotre-se’n de la meva bona fe en quan girava l’esquena.
Diumenge, 11.-
Ahir ho vaig passar bastant malament perquè després de tants dissabtes de trobar-nos, enyorava la colla. Tant, que a darrera hora vaig estar-me rumiant si valia la pena de deixar-m’hi caure al Novetats i rebaixar-me el que fos necessari per recuperar-los, amb l’excusa que no puc permetre’m perdre els pocs amics que he fet aquí, encara que m’hagin sortit tan carallots. A fi de comptes no recordo el setciències que va sentenciar que te’n pots refiar més d’un pocavergonya conegut i pillat en calçotets, que no pas d’un fals que després de fotre-te-la es piqui el pit i vulgui fer veure que no ha trencat mai cap plat. Suposo que l’amor propi va aturar-me a temps de ficar la pota i de tenir un nou desencís, ja que si hagués acabat traient-hi el nas al bar, segurament hauria estat la riota de tothom. Com que aquest matí després de missa necessitava esbargir-me, he fet un tomb per l’hospital. A la Neus ja l’ han donada d’alta i a la seva habitació, que torna a estar disponible per qui vulgui pagar el gust i les ganes de no haver-la de compartir, hi he trobat ingressat un home de mitjana edat que no tenia present de res. Tampoc em sonava la cara de  l’acompanyant. No m’ha semblat que estigués a les últimes, per tant deu ser que té el ronyó ben cobert o és que pixa aigua beneita i tira de butlla perquè les monges li tinguin aquella deferència, i a més a més me l’endossin a la llista d’ingressos als quals ha de fer una visita de cortesia el mossèn de l’establiment. Abans d’entrar a fer-hi el paperot he volgut saber què se n’ha fet de la Neus i a recepció només m’han sabut dir que l’havia passat a recollir una parenta. Ja m’estaria bé si fos veritat, perquè seria la manera que no torni a l’Ocell de Foc durant una bona temporada o qui sap si mai més. Des de dijous que no vaig fi: ni reso, ni em concentro quan dic missa. I a sobre, torno a fumar com un carreter i m’escaqueixo de respondre les cartes de ma germaneta perquè em rebenta que sense tenir-ne ni punyetera idea del què em passa, tingui l’habilitat de furgar-me tant que al final sempre acabo xerrant pels descosits més del compte, si és que abans ella no ha encertat allò què m’amoïna. Vés a saber si la Teresa també es comunica amb l’esperit sant ara que sembla que l’ocellot vola baix i s’acomboia amb el primer que passa... Perdó, perdó, germaneta! Em sap molt de greu el disbarat que acabo d’escriure. Sóc un bord, però ja no puc esborrar allò que he escrit. És la meua penitencia: el que escric en aquesta llibreta, per sort o per desgràcia meva, escrit es quedarà.

DIARI D’UN CONFINAT (81è dia) –KEITA BALDÈ, GEORGE FLOYD, ANTIFA - VERSUS RACISME

KEITA BALDÈ.- Un edifici deshabitat de tres plantes del barri de la Mariola acollirà fins al setembre a seixanta dels dos-centenars de temporers sense papers que dormien al ras pels carrers de Lleida. El cost de l’operació l'assumeix un futbolista d'Arbúcies d'origen senegalès, com molts d’ells, que juga actualment al Mònaco. Per acabar amb l’escàndol de cada any, aquest noi s’ha compromès a fer-se càrrec de l'allotjament i de que no els falti de res per instal·lar-s’hi amb un mínim de dignitat, durant la campanya de la fruita. Aquesta decisió l’ha presa el futbolista, que va ésser una de les promeses del planter de can Barça - i de qui els malpensats de sempre ja pregunten qui li mou els fils -, després que diferents hotels de la ciutat i rodalies s’havien fet el longuis; això sí, negant picant-se el pit cap mena de perjudici racista. En tot cas, en Baldé rebutja ser titella de ningú i sembla que té clares les seves raons per decidir-se a donar un cop de mà: “que el color de la pell de les persones no sigui mai un problema, ja que l’important són els valors i tenir un bon cor”. En tot cas, el seu gest ha servit de revulsiu perquè l’ajuntament lleidatà, que en quaranta anys no ha estat capaç de resoldre l’espectacle de persones de color tirades pels carrers ensenyant les vergonyes, hagi posat en marxa de pressa i corrents un lloc d’acollida de temporers: a un dels pavellons firals fins que acabi la campanya podran aixoplugar-s’hi una mica més d’un centenars de pelacanyes. A canvi, s’endegarà un cens dels temporers del municipi de Lleida, per saber on trobar-los si hi hagués un rebrot del covid-19 a la ciutat. Penso que seria honest amb el gest d’en Baldé, que a aquest pavelló li posessin el nom del senegalès: s’ho ha ben merescut per donar a l’establishment lleidatà una lliçó de modos, com diria la meva àvia.
GEORGE FLOYD.- Era un home negre de 46 anys, que fou detingut com sospitós d’haver participat en un frau. Va ser reduït a la força, tot i que no oposà resistència, i un agent que a més a més el coneixia per haver treballat junts, el reduí a terra estampint-li un genoll al coll. Les seves queixes de que no podia respirar no serviren de res. El policia blanc, no aixecà el genoll fins que el presumpte delinqüent negre deixà de queixar-se i perdé el coneixement. Morí al cap de poc, camí de l’hospital segons la versió de la policia, mort estrangulat segons una autòpsia independent que ha demostrat que ja no hi havia res a fer quan el varen pujar a l’ambulància. Els ciutadans xafarders que amb els mòbils enregistraren la “gesta” policial en donaren testimoni a través de les xarxes socials, i milers de persones sortiren als carrers de Washington, Minneapolis, Philadelphia, Chicago, Los Angeles i moltes altres ciutats, per protestar enèrgicament, mentre el supremacista i racista president de la nació, amb la bíblia a la mà i l’odi a la boca, reclama més llenya i envia l’exercit per esclafar la revolta. Enlloc de ruixar l’incendi amb aigua, ho ha fet amb benzina. Ningú sap com acabarà la pandèmia racista en un país on és un fet que fins i tot la pandèmia sanitària s’acarnissa més amb la gent de color que no pas amb la blanca.

ANTIFA.- És un moviment que va néixer a finals dels anys 80 del segle passat, per oposar-se als supremacistes i neonazis estatunidencs. Inspirat en els moviments antifeixistes europeus, va manllevar el negre i roig que feien servir els anarquistes i que, posteriorment, molts grups antifeixistes han adoptat com emblema. Si els anarquistes de veritat aixequessin el cap! Als Estats Units, els darrers anys han sorgit molts grups d’activistes com a resposta a l’auge dels moviments racistes hereus de l'antic Tea Party, que d’ençà l’arribada de Trump a la Casa Blanca han fet una revifalla espectacular. Per aquesta raó, des de fa mesos els cercles més dretans del país tenen en la diana posada al pit d’Antifa i han llançat contra aquest moviment tot tipus de campanyes a través de Twitter i de les televisions més ultres, vinculant-lo amb el terrorisme. I el president Trump, hi suca el melindro encantat en aquesta xocolata desfeta, en capella de les eleccions, a veure si li serveix l'autoritarisme per - juntament amb les acusacions contra Xina – per donar carnassa a la seva claca que, inexplicablement, encara acabaran reelegint-lo. Ho sento, de tot cor, per haver escrit una crònica tan descoratjadora en un dia ennuvolat, però és el que hi ha i el que per desgracia ens espera, mentre el pòndol del planeta estigui en mans de quatre impresentables.

A MEVA MANERA DE VEURE tabrilde@blogspot.net   

NO ENS DEIXEM PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM.

dimarts, 2 de juny de 2020

“QUAN EL SETÍ ES TORNI GEL” – Finalista Premi Joaquim Ruyra (Premis Recull 2014) – sisena dosi


Divendres, 2.-
Primer divendres de mes. He portat la comunió, no m’agrada dir-ne viàtic perquè fa astrugància a mort, als malalts que ahir es van apuntar a la llista. L’estat terminal d’un avi m’ha fet venir basca quan m’he ajupit per posar-li l’hòstia en una boca convertida en pura nafra; fins i tot semblava com si la llengua se li estigués corcant. Les noies de quart em porten de corcoll. No sé pas com tractar-les des que m’he deixat perdre el respecte i em tracten més com a col·lega que no pas com a mestre. M’ha deixat parat el gemec beguí de la mare de la Lídia, esverada per l’empegueïment que diu li vaig fer passar a sa filla gosant donar consells de moral a unes innocents nenes, segons ella amb tan poc tacte i sense tenir-ne cap experiència del què parlava. - “Vostè no en sap res de les tonteries de les jovenetes que tenen el cap ple de pardals, i per tant no s’hi hauria de ficar, mossèn, en segons què” –, m’ha etzibat sense contemplacions. Només em faltava escoltar aquesta estupidesa, per acabar-me d’espatllar el dia. Mantes vegades he de preguntar-me qui actua a classe d’entabanador i qui acaba sempre entabanat. Tant és així que, com a conseqüència de no haver sabut tallar d’arrel unes insinuacions farcides de segones intencions, ni la coqueteria d’unes bordegasses malcriades, ara pateixo una estranya i creixent sensació de dependència d’elles; unes mosses a les quals com que no els hi ha faltat mai de res pensen que tothom s’ha d’enjovar als seus capricis de privilegiades. A primera hora de la tarda he oficiat un funeral substituint mossèn Joan, que està pioc. Deu duros per a la guardiola! En Climent m’ha explicat que son pare des que es va tirar al tren sense èxit no ha tastat ni una gota de vi, però que ara s’ha obsessionat amb que la seva dona el tracta a baqueta i li posa banyes a la mínima que la deixa de petja. Ja em diràs, la mare d’en Climent! Una pobra dona que si peca d’alguna cosa és de ser una màrtir i un escarràs. Es veu que en Xuti ja li ha alçat la mà un parell de vegades, raó per la qual s’han creuat entre pare i fill paraules gruixudes. Fins i tot alguna amenaça pujada de to. Se m’ha escapat d’esma una de les meves reflexions de manual, que no he estat a temps d’aturar en adonar-me que, amb la pell tan prima que té, segurament no se la prendria bé: - “sovint els que no s’entenen amb nostre senyor, quan el món que els envolta els hi trontolla no saben on arrapar-se per impedir escolar-se cap el buit”. Ni me n’ha fet cas. I com si l’hagués decebut perquè s’esperava de mi un gest diferent, potser més empàtic, m’ha deixat amb la paraula a la boca. He decidit que demà faré la visita que li dec al pare carbasser. No puc trigar més sense que sospiti que alguna cosa no rutlla i em comenci a buscar les pessigolles. Me n’aniré a clapar aviat si em puc treure del cap les ximpleries de les nenes, que endevino s’han proposat provocar-me no donant-me treva perquè deuen especular que tesant la corda sense manies, aconseguiran manipular-me millor. Però ja està vist que al final si vull que em deixin respirar tranquil hauré de pagar el preu que, descaradament, des del primer dia que vaig posar els peus a l’Institut, em van fer saber les dues caps de trons principals, com a condició per fer bondat i no amargar-me l’existència. No es varen quedar curtes, no, les punyeteres a l’hora de dictar condicions: aprovat general de les “maries” i no ficar-me en què fan o deixen de fer fora de classe; vet-aquí el xantatge de les petites dictadores. La Margot - filla de l’amo de la ferreteria més important de la comarca -, va deixar-me tan clar com l’aigua que a la seua manera de veure ni el llatí ni la religió li serviran de res el dia de demà i que per tant en passava olímpicament de trencar-s’hi les banyes.  Aquesta nena és una poca-solta i la més desvergonyida de totes, però de qui m’haig de resguardar com de la pesta bubònica és de la mala influència de l’Anna Maria, la filla del director de la Caixa d’Estalvis, que cada dia es descorda més botons de la brusa qui sap si perquè té tanta picardia que ha calat que les seves incitacions em posen tan calent a mi com a la resta d’encanteris que l’enronden i li segueixen la beta. Voldria seguir escrivint, si no fos que la ploma em rellisca dels dits. Ho deixo. Avui m’he llevat mitja hora després de tocar el despertador, i he hagut de córrer tot el dia per arribar just als compromisos de l’agenda, començant per estar a la sagristia a temps de revestir-me per dir la missa de vuit, a l’hora. Tants bons propòsits d’esmena com vaig fer en encetar aquest diari, i tanta poca llevada com en trec! Darrerament, també tinc arraconada la gimnàstica i torno a fumar massa. No sé si em servirà d’alguna cosa només deixar-ne constància.
Dilluns, 5 .-
He anat al bisbat a passar comptes amb el pare carbasser. Ignoro de quina manera ha sabut com m’esbargeixo les nits de dissabte, però gràcies a Déu sembla que només ha sentit tocar campanes. De totes maneres, ja és ben veritat que sempre hi ha ànimes caritatives disposades a tocar allò que no sona fent de portafarcells per amor a l’art. D’entrada i en fred, ha intentat sorprendre’m tractant de lligar els caps d’una història que sospita embastardida, per si queia de quatre potes en el parany que m’havia parat de trascantó i jo mateix em delatava. Però de seguida m’he refet del cop d’efecte inicial optant per marejar-li la perdiu i portar-la a vendre, ja que negar-ho tot sense saber quant en coneixia de tot plegat, he calculat que hagués estat massa temerari. En canvi, la forma de torejar-li la seva escomesa a cegues l’ha destarotat fins al punt de fer-li perdre els papers. Me n’he adonat de seguida de la poca llevada de la seva acusació quan s’ha limitat a sermonejar-me sobre la conveniència d’evitar que es faci un safareig indegut amb els meus costums un xic cridaners i poc escaients per a un capellà. En ensumar-me, doncs, per la suau allisada que m’ha clavat que de la missa no en sabia ni la meitat, he jugat tan fort com he pogut assegurant-li que fer una partida de cartes amb una colla d’amics és un pretext per guanyar-me la confiança de gent que tant se li’n dona l’església i a la que difícilment podria acostar-m’hi de cap altra manera, que fent-me’n col·lega. En definitiva: li he fet empassar que es tracta d’una estratègia pastoral d’allò més catòlica, apostòlica i romana. Estava tan eufòric comprovant com es quedava orsai a mida que li refregava l’embolada sota el nas, que reconec haver-me passat de rosca quan li he engaltat que de vegades nostre senyor escriu recte amb ratlles tortes. M’ha replicat, sense dissimular la seva mala baba i el menyspreu més profund que sent per mi, que no em vulgui comparar amb Déu, ni en broma. En resum: fet i debatut ha sigut una trobada que no obstant agrejava d’un tros lluny ha acabat com el rosari de l’aurora gracies a que el seu bufaforats deu ser curt de gambals i una mica borni. Per tant, mentre m’anava engrescant he pensat que no valia la pena d’escarrassar-me a negar quelcom que, de fet, és de domini públic. No me n’amago pas, ans al contrari, de que el vicari enrotllat de Santa Creu està sempre disposat a xerrar, escoltar i avenir-se amb tothom que vagi de cara. En qualsevol cas, el mig desengany d’avui em servirà d’escarment i a partir d’ara aniré més amb peus de plom ja que les aparences no serien pas precisament la part més esgalabrosa d’aquesta història dels dissabtes si se sàpigues tot. L’autèntic problema es faria palès si algú gratés una mica més enllà de la crosta; aleshores sí que podrien fer-me-les passar malament. Estic convençut que al poble ningú en fa escarafalls, llevat de quatre rates de sagristia, perquè la faci petar amb quatre ovelles esgarriades de la parròquia tot fent unes quantes partides de botifarra per passar l’estona discretament, al Novetats, quan els dissabtes està precisament ple de jovent que no se li veu el pèl gaire per missa però que no en fa un castell de que el vicari alterni amb tothom, com si fos un més. No obstant, tot s’ha de dir si no vull amagar res, hi ha un detall molt important que ha passat desapercebut als aprenents d’espieta del pare carbasser, que sí podria perjudicar-me de veritat: és un fet que jugar, tot i que no ens hi apostem res de l’altre mon, m’atrau cada dia més fins al punt que m’agradaria guanyar sempre encara que fos fent algun tripijoc. I que m’estic acostumant, diguem-ho tot d’una vegada, a mamar més del que seria recomanable tant per a la meva salut com per qui represento. Quan vaig començar a deixar-m’hi arrossegar a les vetllades del dissabte potser sí que em veia com una mena de redemptor en acte de servei; però, ben aviat va atrapar-me el cuc del vici i l’únic al·licient era “la partida” i no pas “la conversa”. Jugar i sobretot guanyar m’excita tant que si un dissabte no hi puc anar perquè m’ha sortit feina, estic que mossego de malhumorat. Volia aprofitar el tràmit d’avui al bisbat per fer una mica de barrila amb ma germaneta estimada, però precisament aquest matí resulta que li tocaven exàmens al col·legi on fa de mestra. És tan formidable la confiança que la Teresa em té, que les nostres per desgràcia escadusseres trobades sempre em reconforten i m’aixequen la moral. En realitat, és l’única persona de les que em coneixen a fons que mai ha posat en quarantena la meva honestedat i que sempre m’ha animat a servir nostre senyor com m’hi senti més a gust. A qui sí que he enxampat a casa és al meu cunyat, que no havia anat a treballar perquè cova una calipàndria d’aquelles que et deixen fet un nyap. Veus, amb ell no és tan fàcil de compartir confidències com amb ma germana, que no para de tibar-me la llengua per saber com em va tot; en canvi, en Vicens  sap donar la impressió d’escoltar amb atenció tot el que li dic i quan fem una encaixada en arribar o en acomiadar-nos trobo que em transmet epidèrmicament quelcom més que simples expressions. El trobo un tipus característic que malgrat sembla que sempre està tan capficat en els maldecaps dels seus clients - que segurament per aquesta dedicació apassionada el deuen pagar bé -, que si no el coneguessis diries que quan tu li expliques qualsevol tonteria de les teves, està despistat; però, és una falsa aparença: l’avarícia de paraules me la compensa amb compliments i, sobretot, sabent parar l’orella sense interrompre’m quan nota que necessito desfogar-me de veritat.

DIARI D’UN CONFINAT (80è dia) – QUAN ELS SOMIATRUITES I ELS ESCALFABRAGUETES PARLEN D’IMPOSTOS.

Hores després d’aprovar-se els pressupostos de la Generalitat, després de mesos de picar pedra els republicans per aconseguir un vot més que l’oposició, el president del partit dels ex-convergents, en David Bonvehí, en un article publicat a La Vanguardia es desmarcava de la redacció de l’impost de successions, justificant-ne però l’aprovació malgrat el seu desacord concret en aquest punt, perquè “havien hagut de cedir de mala gana a les pretensions d’ERC i COMUNS”. Si hi faig referència - sobretot després de la reflexió d’ahir -, no és pas per furgar en cap ferida sinó per fer servir d’exemple la qüestió dels impostos per il·lustrar a què em refereixo quan identifico de “somiatruites” o “d’escalfabraguetes” els polítics que es poden penjar qualssevulla de les dues etiquetes quan s’enreden amb assumptes fiscals i, a vegades sense encomanar-se ni a sant nin ni a sant non, diuen uns disbarats de l’alçada d’un campanar. He de puntualitzar, però, que aquells que d’entrada prometen rebaixar impostos simultàniament a augmentar prestacions socials, al meu parer tenen tot el dret a penjar-se del coll ambdós cartells alhora, com si fos una matrícula d'honor: el de somiatruites i el d’escalfabraguetes.

Tots els impostos són impopulars, però l’impost de successions se n’emporta la palma perquè té la fama de que suposa una doble tributació i, per aquesta raó, a efectes retòrics més d’un la titllat “d’impost dels morts”. En la meva modesta opinió, fer-se mala sang amb aquest impost només pot interessar als escalfabraguetes, perquè busquen la manera de fer contenta la seva parròquia i, si pot ser, afegir-hi uns quants emprenyats més al seu ramat. En primer lloc, aclarim que l’impost de successions el paguen els vius, no els morts que ja varen tributar tot el que els hi pertocava, precisament mentre eren vius; i aquest, els vius, tributaran en funció de que heretin com a patrimoni caigut del cel. Per tant, parlar de “doble imposició” és una exageració que només s’explica per l'interès de fer bullir l’olla electoral, però que des del punt de vista ètic resulta una temeritat afirmar-ho. Perquè, a més a més, cal fer palès que el 80% de les herències que es tramiten a Catalunya són inferiors a 150.000 euros i només un 2,4% són superiors a 600.000. Això, a la pràctica vol dir que la immensa majoria de ciutadans ni notaran aquest impost.

Els que sí hauran de rascar-se la butxaca serà un petita i afortunada minoria, la mateixa que cada vegada que es parla de reformar els trams de l’IRPF es posa les mans al cap i s’esquinça les vestidures en nom d’una “classe mitjana”, presumptament “apurada”, tot i ingressar més de 90.000 euros anuals; una nomina que triplica o quadruplica la dels pelacanyes com vostè o jo, que passen com poden amb un sou o una pensió. Un insigne ideòleg i patum del liberalisme, em sembla que es deia Adam Smith va sentencià: “el ric ha de contribuir a la despesa pública no només en proporció als seus ingressos, sinó més”. La qüestió és que quan els polítics escalfabraguetes i els seus escolans s’amen s’emprenyen perquè els que governen pretenen fer una reforma fiscal més equitativa “rascant” les rendes d’aquells que ingressen més de mitja dotzena de salaris mínims, no expliquen a la seva parròquia que com a compensació perquè les rendes més altes paguin més, les més baixes trobaran que se’ls hi rebaixa la pressió fiscal.

Per tant, a la meva manera de veure, amb els impostos es fa massa demagògia gratuïta, tant aquells somiatruites que prometen rebaixar-los com aquells escalfabraguetes que asseguren que faran tal i qual miracle, sense explicar d’on sortiran les “misses” per pagar-lo. S’ha de tocar de peus a terra i posar-se com a prioritat per recuperar de veritat una “nova normalitat” que valgui la pena d'haver passat una pandèmia, una reforma fiscal que pensi més en el benestar de les persones, que no pas en no espantar o fer enfadar el capital. Seria formidable que de tot plegat n’haguéssim aprés dues coses: que un virus insignificant ha posat de genolls els més orgullosos del planeta i que encara no hem tastat quant malparit pot arribar a ser si li perdem el respecte i es rebota. I que si no ens prenem en serio el canvi climàtic que tenim a sobre, l’escabetxinada en vides humanes que ens espera i la ruïna econòmica que ens enfonsarà en la misèria absoluta, no tindrà punt de comparació amb el Covid-19. I contra els efectes del canvi climàtic no hi ha vacuna. Encara hi estaríem a temps de crear defenses per aturar-lo, però tal com està el panorama mundial val més que Déu ens agafi confessats. I és que mentre els que haurien de liderar el canvi de chip es dediquin a somiar truites o a escalfar braguetes, val més que fem el pensament de fotre el camp a la lluna, ara que ja s'ha inaugurat un servei de taxis a l'estació internacional.

A MEVA MANERA DE VEURE tabrilde@blogspot.net   

NO ENS DEIXEM PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM.

dilluns, 1 de juny de 2020

“QUAN EL SETÍ ES TORNI GEL” – Finalista Premi Joaquim Ruyra (Premis Recull 2014) – Quinta dosi


Dimecres, 28 de febrer.-
M’ha dolgut assabentar-me per enèsima vegada i de resquitllada, com ja va sent costum, que el pare d’en Climent s’ha intentat suïcidar tirant-se al tren; però, que se n’ha sortit sa i estalvi del tràngol de carambola, per ironia de la vida. “No va caure bé” – ha sigut l’única explicació que m’ha donat el seu fill. La mala sintonia entre en Climent i son pare no em ve de nou; el pobre home ha fet de tot a Santa Creu inclús d’enllustrador de sabates, un ofici que al poble no vol ningú ni regalat perquè el consideren d’allò més tirat, sobretot des de que pràcticament només s’hi dediquen els gitanos. Però en Xuti no s’ha fet ni se’n farà mai de vell a cap feina perquè li agraden massa el mam i les cartes, i els amos volen gent que penqui i de la que se’n puguin refiar a totes hores. Si per casualitat està seré, els que el coneixen diuen que deu estar malalt. En canvi, en Climent és llestot i podria arribar allà on es proposés, si no s’avergonyís tant del panorama que té empantanegat a casa. M’havia confessat més d’un cop, quan estàvem més ben avinguts, que si no fos per sa mare ja hauria fotut el camp faria temps. En realitat només hi he posat els peus a casa seva mitja dotzena de vegades; i això de bon principi, quan ens fèiem més que en els darrers mesos. De fet, no hi sol convidar gairebé ningú; ja he clissat que el seu alhora delicat i complicat concepte de l’amor propi no suportaria que se sàpigues on viu, com viu i, sobretot, de quin peu ranqueja son pare. Tampoc n’hi ha per tant, em penso; però, ell és així de mesell i de sentit. La casa on s’estan i de la qual no sé per què se n’avergonyeix, és si fa o no fa com moltes d’altres del barri antic, però no per aquesta raó degradat: planta baixa i un pis sota teulada, mal ventilat i amb totes les habitacions interiors. Pel que recordo, els seus pares dormien a la cambra més petitona perquè era a l’única que hi entrava llum natural per una finestra; però, de tan migrada com era no hi cabia res més que el llit de matrimoni, una tauleta de nit i una tronada màquina de cosir. La cambra més gran l’ocupava en Climent i tampoc era per tirar-hi coets: un catre petit, l’altra tauleta de nit i l’únic armari rober de tota la família, amb un gran mirall encastat a la porta. Encabit en un racó quasi amb calçador hi havia també llambregat un bagul damunt del qual amb perceptible delicadesa s’arrengleraven - com si es tractés de la més luxosa prestatgeria d’una biblioteca -, quatre dotzenes de llibres d’edició barata, però de títols prou significatius com per comprendre que havien estat seleccionats per algú amb senderi i bon gust literari. Cap de les dues cambres tenia el que s’entén per porta convencional sinó que unes cortines grises i espesses intentaven fer-ne la funció, estant ambdues comunicades quasi a tocar del sostre per un rudimentari ull de bou sense marc ni vidre, que fent córrer la imaginació recordava els de les cabines dels vaixells. Cuina i menjador eren una mateixa peça. Per cuinar cremaven serradures com també per escalfar l’estufa a l’hivern. Per fer el menjar empraven com a fogons envasos cilíndrics de llauna, buits i convenientment preparats - ells en deien “carregats” - per facilitar-ne la combustió. Una de les poques vegades que m’hi vaig deixar caure a la casa sense avisar – un altre detall que en Climent no suportava ni perdonava eren les visites per sorpresa -, s’escaigué que era un dia que la xemeneia no tirava bé i el fum rebufat s’escampava per tots els racons, provocant tanta coïssor d’ulls i raspera a la gola que en Climent quan em va obrir la porta duia pintat a la cara com se’n sentia d’avergonyit perquè l’hagués arreplegat enmig d’aquell tràfec domèstic. S’abastien d’aigua traginant-la amb galledes i càntirs des de la font pública de la cantonada del carrer. Sembla ser que quan s’hi van traslladar a viure a aquella casa, tot just acabada la guerra, com totes les altres del carrer disposava de pou propi; però, com que no estava fet el clavegueram, en Xuti va tenir una idea cafre de les seves: condemnà el pou que garantia el consum de boca, per sempre més a pou negre. Als baixos de la casa hi criaven conills i aviram, però com que el carai d’home cada dia assumia menys responsabilitats domèstiques, eren en Climent i sobretot sa mare els que acaparaven la userda, l’aigua i cuidaven el bestiar. El pobre nano, quan s’esplaiava amb mi una mica més que suara, es lamentava de no saber com resignar-se a viure en unes circumstàncies que el desestabilitzaven i li consumien l’esperit. I no ho deia pas només perquè en aquella situació se sentís inferior als altres nois de la seva edat, sinó per raons més pregones i enrevessades que ja serien prou preocupants si, a més a més, no li fessin venir ganes de fondre’s cada vegada que son pare arriba mamat a casa, protagonitzant quasi sempre un escàndol que excitava la morbositat dels veïns i els lladrucs d’alguns gossos, que acabaven no reconeixent-lo en l’estat lamentable en que es trobava cada dos per tres, bordant-lo sense cap mirament. Em va confessar, ja fa temps, que tant se li’n hagués donat trobar-se son pare mort al llit, un dematí qualsevol. Pensant d’aquesta llei de manera, puc entendre la seva reacció en saber que en Xuti no se n’ha sortit de llevar-se la vida, quan s’ha tirat al tren.
MARÇ DE 1967
Dijous, 1.-
Hem dinat amb mossèn Ramon, el rector de La Roureda. Ens ha dut una gerra de la confitura que sa mare adoba personalment, amb la mateixa recepta i paciència heretada d’una nissaga de pagesos que durant generacions han viscut exclusivament del terrós. Sens cap dubte les seues melmelades són una obra d’art, sigui quina sigui la fruita de què estiguin fetes i cada vegada que ve a veure’ns ja sabem què tindrem per postres. A mitja tarda s’ha acomiadat perquè ha dit que tenia de confessar al nostre hospital un parroquià operat de tot just, i mossèn Joan i sa germana l’han acompanyat amb l’excusa de fer una visita de compliment a una parenta de lluny, que també està pioca. Uns nois, amb els que havia quedat fa dies per temptejar-los sobre un projecte que se’m belluga pel cap fa temps, han trucat a la porta de la rectoria insistentment a mitja tarda i m’he fet el sord. Esclar que potser no ha estat caritativa, honesta ni intel·ligent la meva conducta, però mira per on em venia més de gust fer una becaina que rebre’ls. “Ja tornaran” - he pensat, en plena mandra. Disposar per a mi sol de la sala gran és un luxe que rarament em puc permetre, i una profunda lassitud m’impedia d’alçar-me del còmode balancí que monopolitza mossèn Joan sempre que és a casa. A les sis tocades m’he desensopit i he sortit escopetejat cap a l’hospital ja que també em tocava preparar els que les monges m’han posat a la llista per combregar demà, que és primer divendres de mes. Dels nou malalts reclutats, tinc els meus dubtes sobre si ho fan per quedar bé amb les monges de qui s’han de refiar o per devoció al sagrat cor. En qualsevol cas, tothom ha quedat ben servit i demà serà un altre dia. Hi deu haver alguna passa, perquè sor Balbina m’ha dit que no els hi cap ni una agulla més. També hi tenen moltes parteres aquesta setmana, però només una dona ha demanat per veure el mossèn. Quan he entrat a la seva habitació, l’he reconeguda de seguida i me n’he endut una bona sorpresa: era la Neus! Sí, la meva Neus, la de l’Ocell de Foc, per no anar marejant la perdiu ara que escric en confiança. Malgrat és norma de l’establiment reservar les habitacions individuals només per a malalts que s’avenen a pagar un suplement, que les monges determinen arbitràriament en base a com sona la bossa del malalt o de l’interès que hi posi la família en tenir-lo ben repapat, la bona mare es veu que ha decidit, sense que serveixi de precedent per descomptat, assignar a la “puteta” - d’aquesta manera tan poc cristiana he sabut que és com les germanes es refereixen a la Neus, quan parlen entre elles -, una d’aquestes habitacions individuals reservades en principi per a malalts després d’un postoperatori delicat o als que estan a les últimes, però que si no hi ha cap urgència d’aquesta mena al final acaben servint per fer-hi negoci la comunitat religiosa, sense aixecar massa polseguera. Curant-se en salut, però, la bona mare ha prohibit la Neus que mentre estigui ingressada rebi visites de cap barjaula amiga seva, sinó només dels seus parents. Vaja! Tot molt asèptic, discret, convenient i respectable encara que tufegi de poc catòlic si anéssim a mirar prim. La Neus s’hi passarà a l’hospital uns quants dies en observació, després que una mala pècora li ha provocat un avortament matusser que l’ha deixat estomacada i, espero, que també ben escarmentada per a no tornar a fer el burro per un quant temps. Tant de bo per sempre! Les monges m’han pagat la mesada i un xic més de propina. Un recompensa que, francament, ignoro com m’he guanyat, perquè amb aquestes dones mai saps quan l’endevines o quan la cagues. A les vuit en punt he dit la missa matinera procurant sentir-la el més intensament possible, ja que des de fa dies em noto incapaç de concentrar-me. Deu ser que després de repetir durant anys els mateixos gestos i recitar la mateixa cantarella en un llatí que pocs dels que escolten bocabadats la cerimònia deuen entendre, tenint en compte que fins i tot a mi a vegades em costa de lligar caps a la primera, sobretot quan es tracta d’una lectura que no tinc gaire apamada. La freda litúrgia que em sé a ulls clucs ha refredat el meu fanatisme radical de la primera època sacerdotal en pura rutina sense suc ni bruc. Per cert, segueixo llevant-me tard la majoria de dies que no tinc missa o Institut i fa setmanes que també faig el ronsa quan tocaria passar comptes amb el pare carbasser. De ben segur que ja dec estar a la seva llista negra i quan m’arreplegui em fotrà la cavalleria per sobre. Sort que a mi els seus reganys ja fa temps que em rellisquen i m’entren per una orella i em surten per l’altra.

DIARI D’UN CONFINAT (79è dia) – MANTENIR MASSA TEMPS UN POLS ENTRE SOCIS, PERJUDICA LA SOCIETAT.

El fet que hàgim d’acostumar-nos a viure la vida a través d'una mampara, una mascareta i uns guants no impedeix, encara que faci fàstic, parlar de política quan aquesta s’està escalfant tant que pot engegar a rodar la confiança de la gent en uns polítics que, ara més que mai s’haurien de posar les piles enlloc de posar a prova la nostra paciència amb escenes d’irresponsabilitat més pròpies d’un pati d’escola o d’un atac de banyes que no pas de gent assenyada que només s’hauria de preocupar, com a principal deure i obligació, oimés en les noves i penoses circumstàncies socials actuals, de no posar pals a les rodes a les iniciatives positives, les tingui qui les tingui, per tirar endavant el país des d’una convivència amable.

Sobretot després de descobrir durant les últimes vuit setmanes que degut a la nostra fragilitat i vulnerabilitat com espècie i com a societat organitzada, tenim la necessitat imprescindible de remar tothom en la mateixa direcció si volem arribar a port sense enfonsar la barca. L’altre dia, vaig sentir-li dir a un representant de metges sense fronteres que: “en definitiva, la salut s’ha palesat com una pre-ocupació absolutament global; però, afrontar aquesta globalització des d’una perspectiva estrictament econòmica i en clau de benefici, crea unes bombes de rellotgeria al pati del darrere que quan exploten no estàs preparat”. Li compro aquesta reflexió, però també la faig extensiva a la manera de fer política o de governar, en el sentit que estem morts i enterrats si només dissenyem polítiques a curt termini, de dia a dia i de curta volada, perquè els lideratges que ara mateix necessiten han de mirar molt més enllà del melic dels diferents partits.

Tots estem esparverats de veure com s’insulten, s’esgarrapen, es treuen els ulls i retreuen els passats familiars en cadascuna de les sessions parlamentàries o institucionals, o s’empastifen reputacions honorables o no tant, de merda, d’odi i de mentides des d’internet, on la classe política en general i els seus líders en particular de tot arreu - mireu el cas del senyor Trump, que és el piròman més fastigós del planeta -, donen exemple del que no s’hauria de permetre a persones honestes. Ara bé, respecte al que es congria al nostre país, els catalans espectadors d’aquest espectacle tan poc edificant i positiu no hauria de ser: “ja s’ho faran!” Del que es faci o es digui fora de Catalunya ens interessa no només estar-ne al cap del carrer sinó també opinar-ne sense mossegar-nos la llegua; ara bé, sense oblidar que casa nostra políticament tampoc la tenim tan endreçada com per tirar coets, sinó més aviat al contrari. I per molt que els nostres polítics d'aquí voldrien que de les constants picabaralles o escaramusses entre ells no en parléssim ni hi fiquéssim el nas, a la meva manera de veure no solament es mereixen que posem de tant en tant els punts sobre les is, sinó que a vegades no ens queda més remei que cridar-los l’alto quan ens adonem que la comèdia ja dura massa i els acudits o les bertranades no fan gràcia en aquest teatre, ni als que s’ho miren des de la platea ni als que ho fan des del galliner.

Per enèsima vegada, en capella d’acordar-se dimarts vinent la quinta pròrroga de l’estat d’alarma, les diferències entre els dos socis de govern – els “torristes” i els “junqueristes”, com ho va expressar el murri d’en Joan Tardà -, fan treure espurnes a una relació de parella cada vegada amb menys futur, per expressar-ho sense embuts. Els atacs de banyes ja són tan freqüents que qualsevol mediació és impossible perquè, malgrat no hi hagi papers pel mig que ho certifiquin en una acta oficial, el cas és que el divorci és un fet irreversible i la convivència ja no suporta més relliscades d’uns i altres. De fet, el president Torra ja va donar per acabat un vincle de conveniència entre dues famílies polítiques que mai s’han pogut veure massa i que en determinats moments de la història, ara n’és un, són tòxiques. El problema, però, és que d’aquest mal rotllo en paguem tots les conseqüències i, per tant, ja que en definitiva som el poble que, per definició democràtica és la part més destacada de la política, potser ja hem de plantar-nos i dir prou de fer el gamarús: posi les urnes, senyor president! I no pas perquè li reclamem els comparses, sinó perquè vostè s’hi va comprometre a fer-ho l'endemà d'aprovar-se els pressupostos, precisament negociats pel seu soci per trobar els vots necessaris. A què espera, doncs, a que executin des de Madrid la seva inhabilitació que li penja del cap i sigui en Sanchez qui convoqui eleccions? Acabem d’una vegada la incertesa i que “el poble” decideixi a qui fa confiança. Jo no vull entrar en les seves baralles, ni decantar-me d’una banda o d’una altra, però a no deixar-nos decidir no hi té cap dret.

A LA MEVA MANERA DE VEURE tabrilde@blogspot.net   

NO ENS DEIXEM PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM.

diumenge, 31 de maig de 2020

“QUAN EL SETÍ ES TORNI GEL” – Finalista Premi Joaquim Ruyra (Premis Recull 2014) – Quarta dosi


Dimarts, 27.-
Avui ha sigut un dia feixuc. Tot i que no he dedicat ni un minut a la meditació per culpa de no matinar, just a l’hora en punt que tocava ja estava al peu del canó al  “Cultural Cervantes”. Les assignatures que hi ensenyo - religió i llatí – certament no són determinants per passar curs, raó per la qual els alumnes, sobretot les mosses, cada dia m’estan més a sobre, provocant-me descaradament amb un desdenyós posat de perdonavides com a únic agraïment a tots els meus esforços per explicar de bon rotllo i el màxim de entretingut possible unes matèries acadèmiques que els hi rellisquen. Fa dies que em proposo dedicar més temps a preparar-me les classes, però sempre acabo apanyant-me-les com puc, a corre-cuita i pels pèls. Aquesta realitat – no m’agrada dir-ne deixadesa, però Déu n’hi do! -, m’obliga a un permanent escriure a rajaploma els apunts de la lliçó del dia, improvisació que m’arrossega a derives didàctiques que m’agafen a contrapeu per culpa de preguntes punyeteres que sovint desencadenen polèmiques estèrils i força humiliants per a la meua reputació tant de mestre com de capellà. Per acabar-me d’espatllar el dia, he hagut d’escoltar l’espellotat de l’apotecari, desfent-se en elogis sobre la cultura, enteniment i bon criteri del meravellós rector d’Aru. No m’esperava, francament, que ningú pogués tenir mossèn Juli en tan bon concepte i menys en uns aspectes tan concrets. El conec de sobres, des de fa massa temps, per compartir tanta lloança ja que sóc més aviat de l’opinió que no se’n pot dir gaire res de bo d’aquest paio. Si  l’hagués de definir amb una sola paraula, crec que no en trobaria cap de més encertada que llefiscós, puix que exactament és d’aquesta mena de persones esmunyedisses com una serp; tant és així, que resulta complicat mantenir-hi una conversa amb el cor a la mà. Al seminari, que és on ens vam conèixer, ell anava dos cursos per davant meu i per les brames o xafarderies que es feien córrer era la nineta dels ulls del doctor Tomàs, un canonge d’aspecte aspre i restret, considerablement miop i conegut com “el negre”, un àlies que havia fet forrolla entre els seminaristes. Un malnom que devia fer referència a l’abundància de borrissol moreu que li embrutia la cara fent sempre la impressió d’anar mal afaitat, afegit a unes celles fosques i molt poblades i a unes mans francament hirsutes. Ensenyava llatí i tenia per costum pessigar-nos la galta mentre traduíem palplantats a la seva vora el text de la lliçó del dia. De totes maneres, per dir-ho clar i sense embuts, segons els comentaris poc caritatius que es feien córrer amunt i avall dels passadissos no era igual d’afectuós amb tothom, sinó que es deixava anar amb uns més que no pas amb altres, sobretot amb aquells que li consentien sense queixar-se ni donar-hi importància que es prengués certes llibertats en quant a moixaines, al meu entendre de mal gust o que, com a mínim, estaven fora de lloc. Això sí, els alumnes que li consentien aquestes familiaritats gaudien de butlla que els hi atorgava el dret a pertànyer a una mena de llimbs reservat als deixebles predilectes. El doctor Tomàs, entrava a classe invariablement com si fes tard, prenent el revolt de la porta d’una embranzida i per a no variar, en fatxa d’avinagrat. S’asseia darrera del seu pupitre damunt una discreta tarima de dos o tres pams d’alçada, de manera que la barbeta de qui descabdellava normalment la traducció d’un text que servia de lliçó, com he dit dempeus arran seu i de cara a la resta de companys, quedava més o menys a l’altura de la falda de la seva sotana. Si li disgustava el to o la gràcia com s’explicava el noi, l’agafava pel clatell o per l’orella i li pessigava la galta, a vegades amb autèntica malícia. En cas contrari, si recitava la lliçó tal com a ell li venia de gust - i en aquest sentit cal matisar que amb els deixebles predilectes sempre era més tolerant i deixava que es prenguessin més corda -, la pessigada retorçada reservada als soques es convertia pels que li queien bé en una manyaga comparable a la de qui acarona un gosset de peluix, o rasca amb delicadesa les cordes d’un guitarró. Ningú no li donava massa importància allavonces a aquella emprenyadora mania del mestre, que s’atribuïa a una més de les seues moltes extravagàncies. No obstant això, a mesura que la vida em va anar espavilant vaig sospitar més d’un cop si aquelles “llibertats” del doctor Tomàs, que ens preníem una mica a la fresca com si només fos una emprenyadora mania de les seves, no seria en realitat el símptoma o la conseqüència de fogots tan irresistibles i porfidiosos com els que de vegades em crucifiquen, em vacil·len i em desestabilitzen emocionalment. Tanmateix, seguint el fil del que anava dient sobre mossèn Juli, recordo que al seminari ja el teníem per un merdós cregut. Era fill únic d’un ebenista que pel que deien males llengües sempre s’havia guanyat molt bé la vida, tant abans com durant i després de la guerra, perquè no li feia basca d’arrambar-se al sol que més escalfava en cada moment donat i se sabia tots els papers de l’auca per tal de no perdre un sol client per culpa de no tenir les mateixes idees o simpaties polítiques, religioses i fins i tot esportives. Aquells pares camaleònics van pujar mossèn Juli entre cotó fluix, acostumant-lo a que no li faltés mai de res. Per exemple, al seu petit rebost que a cada seminarista se li permetia enquibir a l’armari personal del vestuari sempre disposava de reserva de teca i gormanderies com galetes o llet condensada, que la majoria no podíem permetre’ns ni en broma resignats a berenar, en el millor dels casos, un tros de pa moreno acompanyat d’una presa de xocolata de pares desconeguts o d’unes quantes figues resseques. Mossèn Juli tirava a ros quan ens vam conèixer, fa més de vint anys; però, després de cantar missa ja li havia caigut un considerable manyoc de cabell i dos respectables clapes li deixaven al descobert una closca de pell lluenta i una coroneta enrogida. Si no fos per un ridícul perruquí que li va comprar sa mare per dissimular-li les entrades del front, avui lluiria una bona calba. No m’agrada trobar-me’l ja que mai he aconseguit saber si quan hi parles les seues paraules són tan càndides, sinceres i ensucrades com vol fer-te creure o amaguen un recargolat doble sentit. Jo mai li vaig caure en gràcia i talment com si li fes fàstic, em marginava. Però, el que és pitjor i que mai li podré perdonar, és que em ridiculitzés inventant-se per mi el malnom de “ratassa”, aconseguint que s’hi afegissin a la befa una colla d’aprenents de capellà sense que cap superior, inclòs el cèlebre prefecte, moguessin un sol dit per impedir aquell assetjament cruel, covard i acomplexant. Sobretot tenint en compte que tot plegat servia per mofar-se de dos defectes físics que no eren culpa meva i dels quals era el primer en avergonyir-me’n. En primer lloc, de naixement m’havien crescut dues dents rebels que em sobresortien del llavi superior, les quals en el caramull de la mala bava els meus companys estimulats per mossèn Juli assimilaven a les d’un rosegador. Les vaig odiar tant aquelles dues “pales”, com jo les anomenava, que quan un Nadal me’n vaig petar una per la meitat queixalant un tall de torró d’Alacant, després que el dentista m’arranqués l’arrel i per estètica o per compassió va extraure’m pel mateix preu la del costat, durant una bona temporada mentre no vaig poder-me pagar les dues dents postisses que dissimulessin la bretxa que m’havia quedat al mig de la boca, vaig resignar-me a exhibir aquell buit gens decoratiu que no pas dos ullals. D’altra banda, a la empegueïment per culpa de les dents malforjades se n’hi afegir un altre tant o més empipador: durant els tres primers anys d’internat, a causa de no estar acostumat al fred rigorós i humitós que feia a aquella ciutat gairebé sempre emboirada, com que sempre el nas em rajava perquè empalmava els constipats un darrere l’altre, la pell del llavi superior se m’encetava de tan mocar-me i de seguida se m’hi feia una crosta que, la veritat sigui dita, era tan poc agradable de veure que el “bon company” d’en Juli per ridiculitzar-me descrivia les nafres sota el nas com “estalactites i estalagmites”. Aquelles ulceracions, doncs, tampoc ajudaren a suavitzar la caricatura gens caritativa que s’havia escampat a compte de les meves desgràcies, i malgrat tot plegat ja és aigua passada, no crec que a l’entonat del mossèn Juli d’avui li agradés gaire que aquesta història s’esbombés massa si jo m’atrevís a desemmascarar-lo com el pocavergonya que és. Ara bé, quan també es tenen secrets i coses per amagar, com és el meu cas, penso que el millor es posar distància amb aquells que heuen la fastigosa traça d’esfilagarsar cada síl·laba que dius en busca del què no hi ha. No tenir cap relació amb gent d’aquesta mena és la manera de compondre-te-les perquè no se’t posin pedres al fetge. En més d’una ocasió, fins i tot m’he excusat d’anar a fer el numeret a un funeral de primera classe, dels que hi ha de figurar dos o tres capellans fent la papallona perquè el difunt era d’upa, renunciant a embutxacar-me una gratificació que mai fa nosa només per a no ensopegar-me amb aquell fariseu. L’apotecari ja n’ha d’ésser de carrincló si el considera com un llamp de filòsof a la vista del que escriu a la revista “Reflexió i Vida”, on li publiquen de tant en tant col·laboracions en les quals farda d’erudició. Una vegada hi vaig fer una ullada per curiositat i, francament, se’m van regirar les tripes en adonar-me que les tan cobejades i venerades mostres de saviesa i d’eloqüència que li atribueixen els toixos, no són pas de collita pròpia sinó el fruit d’una apropiació intel·lectual indeguda, per molt que hagués pagat a l’Agustí les fitxes que havia omplert a còpia de fer-se un fart de llegir tot el que li queia a les mans. Efectivament, tot el ganxo de la pelica de mossèn Juli s’emperpala en resums pispats a un company que se’ls va vendre quan va hagué de tocar el dos del seminari; botí que administra, tant en els seus escrits com en les homilies que l’han fet tan sol·licitat i popular com a predicador, amb calculada gasiveria i desvergonyida raboseria. Qui sap si perquè li costa d’oblidar que el bagatge intel·lectual del que tant presumeix i es vanta, el molt poca-solta el va manllevar per a no dir directament robar, aprofitant-se de la necessitat d’un company tot just en capella de que el tonsuressin, al que no li va quedar altra remei que plegar abans que no se l’esbandissin amb l’etiqueta de mala peça. Si no em falla la memòria, algú em va dir no fa pas gaire que l’Agustí després de donar més voltes que un ventilador s’havia embolicat en negocis tèrbols i relliscades de passerell que fregaven la delinqüència comuna, les quals va veure’s obligat a purgar emboscant-se  a la Legió. Quan el vaig conèixer, era un coi de saberut que en comptes de jugar al pati com la majoria de nosaltres, es passava les estones d’esbarjo empassant-se un llibre darrera l’altre o tocant d’amagat musica que s’inventava, perquè no en sabia pas de tocar, en l’atrotinat harmònium de l’aula de solfeig. Precisament, la seva gormanderia per emborratxar-se amb tota mena de escrits fou la que desencadenà la crisi que va culminar en la trencadissa final, després d’una sèrie de topades amb el prefecte. Quan aquest l’enxampà “in fraganti” llegint un llibre dels que els seminaristes teníem expressament prohibits, fou la gota que faltava perquè vessés el got de la paciència de l’avui pare carbasser. L’esca del pecat amb que el van atrapar fou “Justine”, del Marques de Sade. Ho recordo perfectament perquè jo vaig ser qui per xamba el va fer desaparèixer de l’escena en passar casualment pel costat del pedrís on el prefecte l’havia deixat per tenir les mans lliures per esbroncar l’Agustí. En evitar que aquell disposés de la prova material del delicte, requisit indispensable perquè fessin fora el pobre xicot d’una puntada de peu, la meua oportuna i mai descoberta intervenció, doncs fou providencial dintre de la mala sort ja que li va permetre de guanyar temps i avançar-se a l’expedient disciplinari d’expulsió presentant la renuncia i deixant amb un pam de nas als que volien orquestrar un escarment sonat. En el seu particular ordre de valors, l’Agustí pensava que no era igual plegar voluntàriament que ser expulsat per força, malgrat li deixés tan mal regust de boca que ens va confessar que no tornaria a casa dels seus pares, a pagès, perquè els pobrissons s’havien escarrassat tota la vida per veure’l vestit de sotana i no volia fer-los trascolar en la seva presència un desengany tan feixuc. Però com que necessitava calés per trampejar l’imprevist canvi de plans i fer el cor fort almenys una temporada abans de decidir cap on tirava, es va malvendre tot el que posseïa i no necessitaria mai més. Jo mateix me li vaig quedar un roquet quasi per estrenar que em va deixar a preu de saldo, suposo que per agrair-me d’alguna manera el favor d’haver fet desaparèixer tan oportunament el llibre dels pebrots a la bassa. En Juli va ser més esplèndid: li va bescanviar les tres capses de sabates on hi guardava classificat en fitxes el producte de la seva escarrassada recerca intel·lectual d’una colla de mesos per un vestit de franel·la gris, que van pagar, encantats de la vida com sempre, el seus rumbosos pares. Allavonces vaig pensar que el detall de fer una truca entre quelcom aparentment inútil, sense cap valor material tangible, per un vestit nou de trinca era només la discreta excusa per apuntar-se la bona obra del dia. Més tard he comprés que ho portés o no de cap des del primer moment, mossèn Juli ha sabut treure’n profit d’aquell preciós material recopilat amb tanta il·lusió i constància per un autèntic lletraferit, que li va caure al sarró sense fer cap més esforç i tenir-hi cap més mèrit que disposar dels diners per comprar-lo.