SEGONA ESTACIÓ
Durant una bona
estona, els catorze cossos abatuts de panxa enlaire no varen ni camejar. Quan
la monitora va intuir, per una mena de remor somorta, que es començaven a desemperesir,
desnonà amb tendresa el gat de la seva falda i es va alçar de la cadira, arrapant
un bastó blanc amb la ma dreta mentre amb l’esquerra premia el commutador que
tenia collat al braç del seu balancí, que li servia per graduar la llum de la
sala segons la intensitat que requeria la concentració, o per modular el volum
del fil musical que acompanyava els exercicis. Els cossos tentinejaren,
adoptant postures inversemblants abans de posar-se completament dempeus. Els
més àgils s’alçaren de seguida, mentre que els més feixucs necessitaren ajuda
dels seus companys. Finalment, només un cos va romandre submergit en la fase de
relaxació profunda, quan tothom ja s’havia incorporat. El que estava més a prop
del maimó, amb un cert to de desdeny mal dissimulat va rondinejar, mentre
colpejava discretament l’espatlla del despistat: - Apa
vinga, mestre, no s’hi val fer salat i després quedar-se adormit com una soca.
Malgrat el
sacseig, el cos va restar immòbil. Aleshores, el company el va batzegar més
enèrgicament, mentre s’ajupia per examinar-lo millor. La seva cara gairebé
fregava la de l’home que continuava estirat a terra, panxa enlaire, sense moure’s,
va esvarar-se: - A aquest paio l’hi
ha agafat alguna cosa!
La monitora, sempre a l’aguait de tot el que passava a
la classe, afinant el sentit de l’oïda que la compensava de la pèrdua pràcticament
total del de la vista, amb la cara trasmudada buscà amb la mà estesa algú que l’apropés
al lloc exacte on jeia el cos que no reviscolava. Una de les alumnes més
antigues li féu de pigall, mentre ella ofegava un sanglot a la gola i el gat botava
d’un salt, des de terra fins al balancí, com si pretengués no deixar vacant el
lloc de comandament.
– Aviseu un metge de seguida! – va disposar la monitora, que intentava trobar sense èxit un fil de
vida al canell de l’alumne que no es despertava, el qual - malgrat ella no podia
veure-ho - duia escrita a la cara una expressió de categòric estupor.
Com si
aquella ordre hagués estat el que necessitaven per reaccionar, sis o set
alumnes es van precipitar cap a la recepció. Els que es van quedar a la sala feien
rotllana a l’entorn del cos quan s’hi va acostar l’encarregada de la recepció,
que després de donar una ràpida llambregada a l’home estès a terra, va informar
la monitora: - senyoreta Irene, es tracta de l’avi que ve del
Xalet, el que va apuntar-se perquè li havien assegurat que el ioga li aniria bé
per a l’artrosi i el mal d’esquena, se’n recorda?... Sí, dona, aquell que
semblava estar-ne una mica penjat de vostè.
Sense dissimular una certa coqueteria, la
monitora la va renyar: - Apa!, no diguis bajanades, que no és el moment
d’anar de verbes.
Algú suggerí
d’obrir-li l’armari dels vestidors per accedir a les seves pertinences i veure
si hi trobaven cap adreça o referència de familiars a qui es pogués avisar. La
monitora féu un gest imprecís amb la mà: -
què li
sembla d’això que em diuen, senyor Tomàs?
L’alumne a qui es dirigia la monitora era un cap de
Correus retirat, a qui sempre recorria quan es trobava en mig d’un atzucac; en
part perquè era de les que encara creien que de la paraula i del criteri d’un funcionari
sempre se n’havia de fer cas perquè solien anar a missa. El senyor Tomàs no
s’ho féu repetir dues vegades, i seguit per la xicota de la recepció va
anar-se’n cap als vestuaris i quan tornà, fent una ganyota d’estranyesa, va
explicar-se amb la precisió i impassibilitat pròpies de qui està acostumat a
fer inventaris i descobrir des de troballes sorprenents fins a cartes que no
lligaven: - a l’armari només hi ha bosses plenes de cases
de suro de totes mides, i a banda d’això hi hem trobat un vestit i una camisa
fosca, dues mudes de roba interior i una bossa de viatge d’aquestes de marca
bona, que està tancada amb clau; tot per estrenar, pel que m’ha semblat.
Mentrestant,
el metge que havien anat a buscar al consultori obert al principal del mateix
edifici quina planta baixa ocupava el Casal de la Gent Gran del poble, va
intentar reanimar l’infeliç, però després d’un examen superficial - a tall
d’anar a arrencar naps, com més tard declararia el senyor Tomàs al jutge, perquè
no li agradaven les presses en res -, va dir quelcom que la monitora ja sabia
des que ella mateixa li havia buscat endebades el pols, uns moments abans: que
no es podia pas fer res per aquell pobre home. – Jo
diria que ha mort a causa d’un coresforç – va precisar el metge, com insinuant que
potser aquella colla de vells havien fet un exercici massa sever per a la seva
edat.
La monitora, malgrat
un momentani desconcert, va reaccionar empipada en escoltar el temerari
suggeriment del metge, aclarint que tots els seus alumnes eren gent gran, sí,
però com ell mateix podria comprovar, preguntant-ho a qui volgués, l’únic que
els feia fer eren mansos exercicis de relaxació, raó per la qual una persona mig
invident com ella podia perfectament encarregar-se de menar la classe. El
metge, que de fet era ginecòleg, va disculpar-se pel seu comentari arruixat d’abans,
recalcant, tossut, que malgrat trobà l’aspecte físic de l’home força saludable,
el que no
s’explicava era aquella mala ganya, com de basarda, que no se li havia esborrat
del rostre: - Si és que s’ho passava
tan bé fent, no entenc aquest posat que li ha quedat, vés per on – va deixar anar amb retintin.
Cap dels
presents va comprovar el que feia notar el metge perquè, just un moment abans,
la noia de la recepció tapà com pogué, el cap i part del cos del difunt amb un
parell d’estores morades, de les que feien servir els alumnes per tombar-se a
terra.
Oportunament
avisats, van presentar-se amb pocs minuts de diferència la trepa del jutjat de guàrdia, una parella de mossos
i els responsables del Xalet que, una vegada reconegut el cadàver com el del seu
hoste, es posaren de seguida a disposició de tothom, assegurant amb un
servilisme exagerat que se’n farien càrrec de totes les despeses i molèsties
que l’accident hagués ocasionat al Casal. El jutge, un cop va informar-se per
sobre de les circumstàncies en que havia esdevingut la mort, es va interessar per aclarir qui era aquell
home. Li va respondre el que s’havia presentat abans com a director del Xalet, anomenat
així més que res per distingir-lo de l’altra residència d’avis del poble, de
menys categoria que el casalot del bosc de can Cabrafiga, on hi havia estat en
temps reculats l’antic hospital, la qual era coneguda com “la de la Generalitat ”. – El senyor Delfí era un dispeser complicat i de molt mal ferrar, que ens
treia de polleguera amb la dèria de que no sé qui l’empaitava.
Després d’una pausa per veure com se la prenia
el jutge aquella primera informació, decidí entrar en detalls més delicats,
sense massa escrúpols: - A vegades s’escalabornava en un racó de la
casa i ens feia anar de bòlit fins que el trobàvem.
- ¿Saben que significa
ese montón de juguetería que acaparaba en su armario? –, va preguntar el jutge en castellà, però advertint que
podien respondre-li en català perquè l’entenia perfectament, encara que a ell li
feia un no sé què d’atrevir-se a parlar-lo.
- Com diu? – va mirar-se’l el director,
amb posat de no saber de què li parlaven.
- Me han informado que en su armario se han encontrado dos sacas llenas de casas
de corcho, de esas que se usan en los pesebres - li va aclarir el jutge.
- No en tenim ni idea - va replicar el director tot
parat –, però vagi a saber! Ja li he dit que era un home molt estrafolari.
- ¿Tiene familia? – el jutge no volia que el distraguessin de la rutina
ni posar-se a especular sobre les manies de l’avi mort, entre d’altres raons perquè
aquell cas l’agafava en capella d’un cobejat trasllat a la seva terra i tenia ganes
de passar-ne via.
- No el
venia a veure ningú - ronsejà el director –, de fet mai li vàrem
conèixer cap parent; però ens havia deixat les senyes d’uns nebots, per si de
cas. Va ser ell mateix, pel seu propi peu i tot solet, qui va plantar-se un bon
dia a la porta del Xalet amb un parell de maletes que es féu traginar des de
l’estació per un taxista, després d’emparaular per telèfon una curta estada amb
l’excusa refer-se d’una empiocada. El Xalet no és una residència barata, com ja
deuen saber; però el senyor Delfí, que així es diu el mort, no semblava pas
anar just d’armilla precisament, i mai va regatejar gens ni mica els tractes que li fèiem,
de manera que el que tenia de ser una temporadeta de convalescència s’ha
allargat més d’un any, fins ara; senyal que s’hi devia trobar bé amb nosaltres,
oi?
- ¿Sospecharon en algún momento que estuviera huyendo o escondiéndose de algo
o de alguien? – insistí meticulosament el jutge.
- No ho
crec pas; era molt reservat, això sí que ho tenia – el director féu una altra
pausa i, com si pensés en veu alta, va continuar -, i força malpensat, afegiria. Però
era de bon conformar i, al final, sempre s’avenia a raons per molt que ens hagués
xeringat la moral una bona estona, com si veure’ns empipats li fes gràcia.
- A
vegades no podies aguantar-li la mirada perquè li divertia escorcollar-te els
ulls, amb un deix de picardia descarada – va intervenir l’empleat del Xalet, que no semblava tan
diplomàtic com el seu cap -; potser
d’aquí bé que no es relacionés amb quasi cap altre dispeser. Era dels que no
s’allarguen més enllà d’un “bon dia” o d’un “bona nit”, i es queden tan amples
fent la seva. Fins i tot va demanar-nos de fer els àpats en una taula per ell
sol, cosa que va en contra de les normes de la casa, ja que tothom menja en
taules rodones de sis persones; però se li consentí el caprici com a cas
excepcional. Tret d’aquestes rareses, era un bon jan i un client complidor i gens
garrepa a l’hora de pagar els serveis extres; vaja com no se’n troben gaires
d’aquesta bona pasta. El problema és que amb diners no es paga tot i alguns
cuidadors es queixaven sovint de les seves morrades i impertinències.
- Per ser
precisos, només es feia antipàtic i pesat quan li agafava la ceba que
l’espiaven i que li volien prendre els estalvis –
va matisar el director -, llavors ens feia patir que no prengués mal, ja que
desapareixia hores senceres en els amagatalls més complicats; i quan el
trobàvem estava tan trasbalsat que ens costava una bona estona de retornar-lo.
El senyor
Tomàs que – malgrat l’estima i consideració que li tenia la monitora – era de temperament
poca-solta i sorneguer, va etzibar-ne una de les seves. Sort que fou en veu
baixa: - No es pot arribar a vell a cap preu, perquè
ens tornem com la canalla.
Abans d’aixecar el cadàver i mentre esperaven els de
la funerària que l’havien de traslladar al dipòsit per fer-li l’autòpsia, el
gat blanc de la senyoreta Irene va acostar-se al mort per llepar-li una mà que
havia quedat al descobert, després de la llambregada del jutge. A continuació,
d’un bot, va pujar a la falda de la seva mestressa que, estàtica i altiva com
una reinona, potser una mica més pàl·lida que de costum, s’havia assegut al seu
balancí de vímet, aferrant amb energia el bastó per presidir simbòlicament aquella
mena de dol inesperat, amb la mirada borda perduda en l’infinit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada