Follow by Email

dissabte, 27 de maig de 2017

ANAR A COSTURA A APRENDRE DE LLETRA.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Divendres 26/MAIG/2017)

¶ ANAR A COSTURA A APRENDRE DE LLETRA.- La Llei Moyano (Ley de Instrucción pública de l’any 1857) establí que a l’educació primària "en las enseñanzas elemental y superior de las niñas se omitirán los estudios de Agricultura, Industria y Comercio, Geometría, Dibujo lineal, Agrimensura, Física e Historia natural, reemplazándose con labores propias del sexo, elementos de dibujo aplicado a las mismas labores y ligeras nociones de Higiene doméstica". La Llei Moyano ha estat la llei d’educació espanyola de més llarga vigència de la història; amb modificacions en la forma, no pas en l’esperit, perdurà fins a l’any 1970. I des de llavors fins ara, malgrat que els sistemes educatius en democràcia els han potinejat, per bé o per mal, gairebé tots els nous ministres del ram, i encara que s’ha fet força endreça en queda molta de feina per fer, com tot sovint ens ho recorden les avaluacions internacionals que ens fan sortir els colors a la cara. Però el que em va cridar l’atenció l’altre dia va ser el retret que se’ns feia respecte a la nul•la preparació dels adolescents en matèries tan imprescindibles per espavilar-se en la vida com, per exemple, treure’n el desllorigador de les factures de consums, interpretar informes financers elementals o tenir nocions bàsiques de cuina... Em va sobtar, en especial, la pregunta d’un educador tan directa i provocadora com aquesta: “què és més important a la vida, saber idiomes o saber cuinar?”


A la meva manera de veure, els plans de formació que hi passen de puntetes sobre coneixements bàsics, gairebé de subsistència, cometen un gran error no incloent, obligatòriament classes sobre qüestions tan pràctiques com primers auxilis, cuina i dietètica, administració domèstica, interpretació bàsica de factures, pressupostos o informes financers... Almenys el suficient per estar en condicions de no deixar-se aixecar la camisa. Indistintament homes i dones, perquè qualsevol persona ha d’estar preparada per ser autosuficient en la vida, en totes les vessants. Ja ha passat a la història allò que les nenes anaven a costura a aprendre una mica de lletra i les quatre regles, com la Mare de Déu quan era xiqueta; mentre que els nens anaven a “estudi” - paraula que incloïa aritmètica i matemàtica, geografia, física, química, oratòria, gramàtica -, perquè el futur era dels nens i fer el dinar, cosir, planxar i rentar la roba cosa de les nenes. Afortunadament, en les societats modernes en que hem nascut tota aquesta xerrameca pot sonar a carca i superada; però no és ben bé així arreu del món, ni de bon tros. En mig planeta, i segurament em quedo curt, les costums no han evolucionat al mateix ritme i per aquesta raó el fenomen de la immigració, per exemple, fa palès la gran diferència cultural entre molts dels nouvinguts i nosaltres, i per molt que ens esforcem en “domesticar-los” en el bon sentit de la paraula perquè siguin com nosaltres, no tot són flors i violes. I encara que aparentment sembli que els hem “assimilat” a la nostra manera de fer – l’idioma no ho és tot -,  en la intimitat de la família o del cercle d’amistats segueixen lleials a les seves costums i tradicions culturals, i canviar la mentalitat cultural és qüestió de molta paciència, tolerància i de temps. Precisament, molts dels conflictes socials neixen sovint de la pressa que tenim en voler-los “convertir” o “reciclar”, que és una paraula més moderna. Encara hi ha pobles sencers on les nenes simbòlicament “van a costura” perquè la seva finalitat a la vida és ocupar-se de servir als homes, en tots els sentits i amb més o menys matisos. Nosaltres hauríem d’estar agraïts a qui li vulguem donar-li’n gràcies, per haver nascut en una societat “diferent”, o nens i nenes tenen el mateix dret a “anar a estudi” a aprendre de tot perquè per sobreviure en aquesta jungla moderna tothom ha de saber de tot, incloses les tasques domèstiques més vulgars, com cuinar, rentar la roba o canviar bolquers. 

divendres, 26 de maig de 2017

QUAN ELS LEGISLADORS ES DEDICARAN A FER LA SEVA FEINA, ENLLOC D’ESGARRAPAR-SE ENTRE ELLS?.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dijous 25/MAIG/2017)

QUAN ELS LEGISLADORS ES DEDICARAN A FER LA SEVA FEINA, ENLLOC D’ESGARRAPAR-SE ENTRE ELLS?.- Si entre diputats i ciutadans hi hagués una relació més fluida, com passa en altres països que cada ciutadà sap exactament qui és el seu diputat, com s’hi pot dirigir i retirar-li la confiança si no compleix, potser a la Cambra s’estaria més per enllestir la feina que interessa al poble que els va elegir, i una mica menys per matar l’aranya en picabaralles partidistes que només interessen a ells i als seus partits polítics. Déu me’n guard d’insinuar que els senyors i senyores diputats no treballen, perquè de moure’s i parlar prou que ho fan, però no sempre de la manera que faria mes profit als ciutadans. Els ciutadans no paguen un bon sou i el que penja als diputats, perquè es passin la meitat del temps de treball escridassant-se, tocant-se el botet tant com poden enlloc de debatre seriosament, comportant-se com uns mal educats caçant mosques o abandonant l’hemicicle per anar a prendre un cafè menyspreant el parlamentari en ús de la paraula quan no es de la mateixa corda... Els paguem perquè legislin aprovant reformes per millorar el benestar dels ciutadans, perquè esmenin positivament els decrets del govern i es prenguin la molèstia de valorar les coincidències més que no pas les discrepàncies en les propostes de llei presentades per altres grups de diputats, sobretot perquè votin sempre en consciència i en sintonia amb allò que interessa de veritat els seus electors, en comptes de sotmetre’s com xais obedients a la disciplina del partit.


A la meva manera de veure, doncs, la feina que els ciutadans esperen dels diputats és que desencallin tota la legislació que ajudi a conviure millor, en tots els sentits de la paraula, avui i el dia de demà, fent-se ressò de les reclamacions populars legítimes i procurant que no es malgastin els impostos en projectes faraònics, utòpics o insostenibles, en els quals surti més car el suc que els moixons, ni tampoc en alimentar fogots bèl·lics imposats pels aliats de fora però prescindibles aquí mentre hi hagi gent que passi gana... En fi, la lletania de les feines que s’esperen d’un bon diputat seria molt més llarga que el que permet aquest espai, però el que si té amb la mosca al nas al ciutadà és que quedant-ne tanta de feina per fer, es perdin tantes hores en bastir comissions d’investigació inútils, que volen imitar les nord-americanes però a les quals no arriben ni a la sola de la sabata perquè ni tenen prou prestigi ni tradició democràtica. En aquest sentit em sembla coherent la decisió de la CUP d’exercir d’acusació popular en la instrucció judicial del cas Torredembarra, que esquitxa l’antiga Convergència per allò del 3%. Que els polítics es cargolin i es busquin les pessigolles en seu judicial em sembla més encertat que no pas que es dediquin en seu parlamentaria a fer “numerets de circ” enlloc de d’allò pel que els van votar els ciutadans.

dijous, 25 de maig de 2017

M’AGRADARIA QUE LES CAMPANADES A MORT DOBLESSIN PELS NOSTRES I PER TOTS EL MORTS.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dimecres 24/MAIG/2017)

¶ M’AGRADARIA QUE LES CAMPANADES A MORT DOBLESSIN PELS NOSTRES I PER TOTS EL MORTS.- Les mostres de condol després d’una massacre per terrorisme en qualsevol país d’Europa, apleguen concentracions de centenars de ciutadans que condemnem enèrgicament la violència, i que al mateix temps volen donar suport a les famílies de les víctimes. A primera fila de la concentració no hi falten mai aquells que no poden quedar-se fora de la foto i, en els casos que el terrorisme porta empremta islàmica, una bona representació dels col•lectius musulmans més actius socialment en cadascuna de les ciutats sacsejades per la tragèdia s’afegeixen al dol i al rebuig públic per evitar represàlies . Em sembla collonut que els ciutadans recalquin amb contundència el fàstic que els fa el terrorisme, sobretot quan atempta indiscriminadament contra la societat civil indefensa. Però, francament, trobo a faltar - tant avui, després de la massacre de Manchester, com la setmana passada, després de massacres tant o més sanguinàries com a l’Irak, Turquia, Síria... -, que els gestos humans de condol no es reprodueixin espontàniament arreu del món, perquè semblaria lògic que en plena era de la globalització aquesta tendència a la uniformitat comercial i econòmica arribés també als sentiments, enlloc que cadascú – em resisteixo a escriure des del seu bàndol -, vessi llàgrimes únicament pels “seus morts”. I no només pels "nostres morts" trinxats per una bomba o per una pluja de trets, sinó també pels centenars de cossos, sobretot de dones i nens, que avui mateix es pesquen al mediterrani com morralla humana, ofegats perquè no sabien nedar i no portaven salvavides quan les barcasses en que fugien de la misèria i la guerra ha quedat a la deriva i sense combustible. Si les campanades a mort doblessin per tots els morts sense distincions, simplement perquè la mort ens fa a tots iguals, potser les campanes no haurien de doblar tan sovint.


A la meva manera de veure, doncs, mentre hi hagi al món gent que només resi pels “seus morts” i passi mesquinament dels morts “dels altres”, poc hi veig la sortida a aquesta bogeria de les guerres, els odis i el terror. El dolor d’una mare davant el cadàver d'una criatura no és diferent ni més intens segons a quin costat del planeta visqui, de quin color tingui la pell o de si pertany a un milionari o a un pelacanyes. No sabria dir qui ha de fer el primer pas, però algú hauria de donar exemple de solidaritat i d'humanitat amb tothom que sigui víctima del terrorisme. El dia que a la plaça de sant Jaume, per exemple, a mig dia, Generalitat i Ajuntament convoquin un minut de silenci no només per les massacres pròpies i pròximes, sinó també per les comeses a l’altra cap del món, potser s’haurà posat el primer totxo per a bastir un edifici on la Pau s'hi trobi definitivament còmoda. A vegades, un gest val més que mil discursos abrandats de polítics. Jo n'estic tan convençut que si algú s’atrevís a fer per primera vegada el gest de compartir el dolor per a les víctimes del terrorisme en general, sense etiquetes, pàtries, procedències o religions, no trigaríem gaire a veure’l correspost. Potser sí que, per desgràcia, ens passaríem al principi moltes més hores a la plaça que al despatx, però si l'experiment tirés endavant i cada cop fos menys necessari baixar a migdia a la plaça, no valdria la pena de pensar-hi en aquesta possibilitat, encara que sembli una ximpleria utòpica? 

dimarts, 23 de maig de 2017

"AI,AI LA RENDA BÀSICA! NO PRENDREM MAL?” (continuació i final).

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dimarts/MAIG/2017)

¶ "AI,AI LA RENDA BÀSICA! NO PRENDREM MAL?” (continuació i final).- En un país on històricament feta la llei feta la trampa, em preocupa bastant que amb les presses per implementar la RB el mes de setembre, es faci cuita corrents sense lligar tots els melics i, sobretot, sense una voluntat ferma, ensinistrada i insubornable d’aplicar les normes amb el rigor imprescindible perquè tot plegat no sigui un bluf. El problema és que no estem parlant de quelcom que costa quatre rals, sinó d’una despesa molt important i, en conseqüència, no és balder preguntar-se si una mesura tan ambiciosa serà viable econòmicament. Els que l’abonen, diuen que el seu considerable cost es neutralitzarà en base a la supressió d’un conjunt de prestacions que serien substituïdes per la RB, i mitjançant una reforma en profunditat de l’IRPF. Els escèptics, en canvi, admeten que si bé la RB generaria un canvi positiu en la distribució de la renda, disminuint significativament la desigualtat actual i aconseguint una redistribució més equitativa pels col•lectius més desafavorits, també opinen que la pressió fiscal necessària per assolir el finançament es pot considerar excessiva. A mi, francament, em crida l’atenció que a Catalunya hagin tirat pel dret en aquesta qüestió, quan en altres països amb qui ens volem emmirallar en benestar social i altres coses, com Finlàndia per exemple, s’ho prenen amb més calma i seny, tot i la considerable diferència de PIB entre ells i nosaltres, arriscant-se a provar això de la RB experimentalment amb 2.000 persones i a termini. Jo em pregunto, per tant, des de la meva proverbial ingenuïtat: ¿tenint tan tendre el patafi de la llei de la Dependència - per culpa d’haver legislat per alegries sense tocar de peus a terra -, podríem entomar un nou desengany en una matèria tan sensible?


A la meva manera de veure, per altra banda, el nivell de RB previst en l’esborrany del projecte de llei absorbirà algunes de pensions contributives especialment delicades, com són les de viduïtat i, més endavant, inclús algunes de les de jubilació més escarransides. ¿Aquests pensionistes que veuran com la RB els passa la mà per la cara, com s’ho prendran? Encara que les pensions fossin de pa sucat amb oli, com a mínim eren “seves”, se les havien guanyat; però en quan se les empassi la RB ja no serà el mateix. La dignitat és un sentiment que té molts de matisos i tothom se l’agafa amb paper de fumar. Tanmateix, ¿els perceptors de pensions contributives, en general, veuran de bon ull que s’arregli la situació econòmica dels que no tenen on caure morts, tot i que ningú gosarà estar-hi en contra, mentre els pensionistes perden poder adquisitiu des de fa deu anys perquè les pensions estan congelades i perillen d’acabar devaluades com a Grècia? I finalment, ¿tindran els administradors de la RB el que s’ha de tenir per tallar d’arrel els abusos i escarnis de les regles de joc? En aquest país, per fer complir les normes de convivència als que les desobeeixen sistemàticament o se les passen per l'arc del triomf no hi gaires valents voluntaris que s’hi apuntin a fer de quixots. Ho veiem tot sovint quan un pocavergonya agredeix un immigrant, una dona, un vell o un discapacitat en un lloc públic, i la ciutadania que n’és testimoni mut se’n desentén, llevat de poques excepcions, mirant cap un altre costat. L’altra dia m’explicaven un fet escandalós: a la sala de quimioteràpia d’un hospital públic de referència, a la qual només hi pot accedir mentre es fan les sessions com a màxim un acompanyant per pacient, en un moment donat n’hi havia quasi mitja dotzena fent-la petar, però el personal d’infermeria – de ben segur escarmentat d’experiències lamentables anteriors -, va preferir fer-se el distret. Esclar, els que feien barrila eren gitanos i qui li posa el cascavell a un gat tan esquerp? La RB tindrà un reglament d’admissió molt exigent, però la pregunta que em volta pel cap és: ¿qui ho tingui de fer serà capaç de tallar en sec la "cara", els abusos de dret i les trampes? 

dilluns, 22 de maig de 2017

"AI,AI LA RENDA BÀSICA! NO PRENDREM MAL?” (1er).

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dilluns 22/MAIG/2017)

¶ "AI,AI LA RENDA BÀSICA! NO PRENDREM MAL?” (1er).- Cada vegada va a l’alça el nombre de persones que no poden guanyar-se la vida treballant i, per tant, no poden accedir al dret a una existència social més o menys decent. Demanar treball digne per a totes les persones en atur suposa un noble objectiu i, d’aconseguir-ho, seria el remei a les si-tuacions de pobresa que cada vegada es van estenent arreu, però mentre això no sigui possible i fa de mal dir que ho sigui els propers anys, bé s’hauria de fer quelcom perquè aquestes persones tinguin garantit uns mínims drets humanitaris: menjar, allotjar-se, vestir-se... Sense que els sembli viure de la caritat pública, esclar, per preservar la seva dignitat com a persones. A finals de l’any passat es calcula “oficialment” que a Espanya hi vivien quasi tres quarts de milió de ciutadans sense més ingressos que les diferents fórmules de renda mínima d’inserció que cada Autonomia s’empescà com va poder per sortir del pas. A part d’aquest cens “oficial”, no és cap bajanada assegurar que hi ha unes dues-centes mil persones que per diferents raons administratives o jurídiques no hi poden figurar al cens de la pobresa oficial, malgrat passen gana, fred i malviuen al llindar de l’exclusió social. Tanmateix, la tan reiterada “sortida” de la crisi de que es vanten els governs, al•legant que les estadístiques de l’atur reflecteixen que cada dia hi ha menys “parats”, no és més que un miserable miratge electoral, perquè el fet és que cada vegada hi ha més població treballadora amb ingressos més baixos dels d'abans de la crisi, que es veu forçada a viure en unes condicions molt difícils per pagar les despeses en consums i alimentació, que no han deixat de pujar: és el col•lectiu conegut com a "mileuristes".


A Catalunya, després de molts de mesos de remenar la perdiu a l’entorn de diferents fórmules – salaris de ciutat, retocs generosos del salari mínim, rendes mínimes d’inserció... -, fa poc s’ha assolit entre govern i agents socials un principi d’acord sobre una “renda garantida de ciutadania (RGC)” que s’aplicaria des del proper setembre a les famílies monoparentals, en un primer pas, fins que es converteixi en una renda bàsica universal a partir del 2020, sempre i quan s’aprovi, esclar, la pertinent llei en el present període de sessions del Parlament. De manera que no hi ha temps per perdre, i es pressionarà perquè tot plegat s’enllesteixi abans de les vacances d’estiu. L’ RGC, que pren com a referència l’índex de renda de suficiència de Catalunya ( IRSC), es fixarà en 664 euros mensuals. Però s’hi arribarà progressivament. A partir del proper 15 de setembre, seran 564 euros (el 85%). El percentatge s’elevarà al 88% el 2018 i al 94% el 2019, per arribar al 100% l’abril del 2020. El segon membre de la unitat familiar en percebrà el 50% i cada fill, fins a un màxim de tres, 75 euros des del 2017 fins a arribar a 100 euros el 2020. Aquell any, el màxim a percebre per unitat familiar per aquest concepte seran 1.281 euros. Aquesta nova figura no es considerarà una prestació sinó un dret, però sorprenentment es diu que no estarà condicionat als pressupostos. Per accedir-hi, s’haurà de ser més gran de 23 anys, tenir dos anys de residència a Catalunya, no tenir propietats excepte el primer habitatge, haver esgotat totes les prestacions possibles i que faci sis mesos que no es tinguin ingressos ni prestacions. De la quantitat percebuda, 150 euros estaran condicionats a la participació en un programa d’inserció social o laboral. Si s’oferís una ocupació i es rebutgés, es perdria tot el dret. Inicialment també podran rebre aquesta renda els perceptors d’ajuts de la llei de Dependència i les famílies amb beques de transport i de menjador escolar. (continuarà la reflexió)

diumenge, 21 de maig de 2017

EL REPTE A PUIGDEMONT PER VENDRE REFERENDUM AL CONGRÈS I ALLÒ DEL GAT ESCALDAT.-

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Diumenge 21/MAIG/2017)

¶ EL REPTE A PUIGDEMONT PER VENDRE REFERENDUM AL CONGRÈS I ALLÒ DEL GAT ESCALDAT.- Quan després de forçar cada part la seva estratègia al voltant del referèndum - matusserament els espanyols, imputant una consellera per comprar les urnes; valents i provocadors els catalans, plantant cara Rajoy des de plaça Cibeles -, tot el peix semblava venut entre Madrid i Barcelona, vet-aquí que el govern central es despenja divendres passat traient-se del barret un conill tan inesperat i sorprenent que, de moment, el cop d’efecte va deixar parat tothom, des de la platea fins als galliner. En efecte: un govern que fins llavors havia anat en compte amb no embrutar-se la boca amb determinades paraules lletges - com ara referèndum i autodeterminació -, les barreja en una mateixa frase convidant Puigdemont, Jonqueras i Romeva que, enlloc d’anar-li a tocar els nassos fent un recital pro-referèndum des d’un cèntric local de la competència (llogat a la “complaent” alcaldessa Carmena), s’esbravin al mateix Congrés dels Diputats. Si no parléssim d’un acte polític sinó d’un espectacle, és evident que el tres tenors s’ho haurien de pensar poc ja que, per exemple, entre el millor escenari del Paral·lel i el Liceu no hi ha color. Però no es tracta de teatre, sinó de política. I per aquesta raó sorprèn el gir d’un govern que fa quatre dies havia mogut cel i terra perquè la Fiscalia, a les seves ordres jeràrquiques, imputés la Mesa de tot un Parlament de Catalunya per autoritzar els diputats a debatre estratègies per a convocar un referèndum d’autodeterminació, de cop i volta canviés d’opinió. I que com si hagués caigut del cavall de camí cap al seu Tars particular, ofereixi la tribuna del Parlament d’Espanya perquè un president català díscol constitucionalment, amenaçat de prevaricació i no sé quants delictes més si insistia a parlar del referèndum il·legal, pogués deixar-se anar pels descosits al mateix cor del regne, francament, no t’ho creus ni fart de vi.


I com que els miracles van escassos i la majoria són enganyifes, no és d’estranyar que els escaldats gats catalans recelin de tantes facilitats i demanin la prova del cotó per assegurar-se que no es tracta d’una ensarronada: ordenar que es retirin totes les inhabilitacions i amenaces a parlamentaris catalans, per haver actuat legítimament envers a l’assumpte del dret a decidir sobre una eventual autodeterminació de la nació catalana, amb els mateixos termes i garanties com ara se’ls convida a fer-ne propaganda des del Congrés. A la meva manera de veure, doncs, ja m’agradaria que aquesta “normalitat democràtica” fos sincera, i que a partir d’ara es pogués establir entre els dos governs un diàleg franc, sense retrets, coaccions legals i línies vermelles, des d’un possibilisme polític constructiu com a regla de joc a la taula de negociacions. Però em temo que la sensació de socarrim que tenim al nas no es degui només a manies o prejudicis en contra del PP, sinó a la por comprensible dels gats escaldats diverses vegades per refiar-se de moixaines interessades o fins i tot d’algun mos enverinat. Per tant, em sembla bé que el president farà santament no deixant-se temptar sense tenir proves fefaents que els que el volen “contractar” per debutar al Congrés no intentaran rebentar-li la representació com ja varen fer amb l’Ibarretxe temps enrere. De moment, els tres tenors que facin el recital patrocinat per l’Ajuntament de Madrid i, si s’escau, ja repetiran l’actuació al Congrés acceptant els repte dels llops d’ahir disfressats avui de mansos xais. No obstant això, que obrin els ulls de bat a bat si fos així, perquè en política no hi ha pitjor llop que el que aparenta ser un xai.      

divendres, 19 de maig de 2017

ENS TROBEM ON ENS TROBEM, PER BURROS.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dijous 18/MAIG/2017)

¶ ENS TROBEM ON ENS TROBEM, PER BURROS.- Estem immersos en una bombolla de tanta brutícia que dóna la sensació que tot està empastifat, i el pitjor no és la incertesa de no saber quan passaran els escombriaires a fer net d’una vegada, sinó si els de la brigada de la neteja són gent de fiar. L’atmosfera política s’ha tornat tan irrespirable que es corre el perill que la gent bona i honrada acabi perdent els nervis i esclatin atacs d’histèria incontrolable. Per evitar-ho, cal insistir una i altra vegada que els honestos no s’han de desesperar perquè per molts casos irregulars que es destapin, encara els honestos guanyen de carrer als indecents i als corruptes. En moments delicats és quan la societat necessita no perdre l’esperança ni de vista el nord, malgrat una part important de la ciutadania es pregunti esparverada com és possible que una part important de la classe dirigent d’aquest país hagi caigut tan baix en l’ordre de valors morals i ètics. I el pitjor, repeteixo, és la incertesa de no saber si tot el que es fa córrer és cert o són calumnies per treure’n profit. El dubte s’ha fet tan pervers que el ciutadà ras sospita de tothom, i no el consola gens sinó tot el contrari que enmig de tanta querella judicial es multipliquin les delacions interessades d’uns imputats contra d'altres, per rebaixar la pena de presó. El que demana el ciutadà són explicacions creïbles, penediments sincers i que es recuperi fins a l’últim cèntim robat. I no pas excuses de mal pagador, ni embolicar la troca judicialment amb plets que triguin a resoldre’s una eternitat.


Quan començava a escriure aquesta reflexió no em podia treure del cap el que va dir ahir vespre la tertuliana Rahola, com sempre en pla d'oracle, desqualificant els seus in illo témpore col•legues republicans per abandonar, segons ella, els socis convergents en la fràgil coalició JxS sota les potes dels cavalls de l’oposició, desbocats reclamant que la Generalitat, en el cas Palau, no vetés al Consorci d’exercir l’acusació particular contra Convergència. A la meva manera de veure, després d’escoltar les confessions de Prenafeta, Alavedra, de tota la plana major d’Adigsa (menys el conseller Puig, per cert), d’empresaris “penedits” explicant el tràfec de comissions i de molts més col.laboradors necessaris en el delicte, inclosos els pallassos Millet, Montull i família, em sembla que no es pot comprar l’argumentari que la Rahola ens vol vendre: que no hi ha proves de cap comissió a canvi de licitacions d’obra pública – per cert, criteri coincident amb el del Partit Demòcrata, que no vol que se li digui “successor de CDC” malgrat estigui presidit per l’Artur Mas, per cert amic personal de la Rahola, autora de la seva biogràfia -, i que no s’ha de fer cas de confessions obtingudes a canvi de beneficis penitenciaris. A mi, en canvi, em sembla que si es vol fer net s’ha d’anar a sac sense contemplacions per netejar tots els racons que facin pudor, perquè per aspirar a tenir un Estat propi tota la porqueria que va supurant no ens fa cap favor; però ja que no la podem evitar, almenys no la dissimulem perquè prové “dels nostres”. Ara que les tones de merda que esquitxen populars i socialistes a nivell nacional, justifiquen encara més que els catalans vulguem baixar d’aquest vaixell conduit per un capità borni i desorientat, no podem agafar-nos amb paper de fumar les debilitats “dels nostres”. Des de Madrid, esclar que se n’aprofiten de les ambigüitats i escrúpols que, segons com, ens agafen. Per què som tan burros? Alguns ingenus benintencionats diuen: sort en tenim que l’exclusiva popular d’empènyer i mantenir encès el caliu del sobiranisme no està en mans de la política sinó de la societat civil! És clar que tant és dir com no dir, però no siguem encara més burros de creure’ns que sense política ni polítics es pot bastir un país de bell nou. Conclusió: regenerem de pressa i sense contemplacions la corrupció del nostre establishment d’una vegada i que tots aquells que estiguin tacats, ja que tard o d’hora se sap tot perquè pel que es veu no hi ha secrets, que tinguin la generositat de col·laborar a escatir totes les responsabilitats sense jugar a cuc i amagar, o al gat i a la rata. Ja que són tan patriotes, que s'ho prenguin com un darrer acte de servei a la pàtria.

dimecres, 17 de maig de 2017

I QUAN EL CARRO CATALÀ S’ESTIMBI PEL PEDREGAR, TÉ PLA “B” EL SENYOR RAJOY?.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dimecres 17/MAIG/2017)

¶ I QUAN EL CARRO CATALÀ S’ESTIMBI PEL PEDREGAR, TÉ PLA “B” EL SENYOR RAJOY?.- Ahir, el govern central va ordenar a la Fiscalia que donés una nova empenta al carro del procés sobiranista català, que es proposa estimbar pel camí del pedregar, buscant les pessigolles a la consellera de Presidència i al seu secretari general. A còpia d’inhabilitar tothom que ensenyi l’orella secessionista és possible que desballesti el carro, i que mai més se’l pugui treure del pedregar, però si això arriba a passar, ¿el senyor Rajoy ja té un pla “b”? Perquè si es pensa que a pessigades o a perdigonades - ja li agradaria a canonades però no crec que s’hi atreveixi ni li deixin -, matarà l’elefant en que s’ha convertit el sentiment independentista català, el viatjant de gra cuit reconvertit en president del govern va apanyat. D’altra banda, no me’n sabria avenir que un gallec com ell, ignorés que quan més pals a les rodes es posen a l’autodeterminació dels pobles, més creix la resistència de la gent a que se li vulgui tancar la boca i engarjolar la llibertat. Tanmateix, no vull deixar passar l’oportunitat de confessar-vos que considero un error estratègic carregar només sobre les espatlles de l’actual president del govern, el senyor Rajoy, les temptatives malintencionades d’ofegar el separatisme català des del govern central, perquè d’ençà de fa tres segles i escaig el denominador comú que han tingut els governs de l’Estat espanyol, fos quin fos el color del partit hegemònic, ha estat el profund jacobinisme dels seus plantejaments polítics en matèria de sobirania. En Rajoy, això sí, penso que hi té més culpa que cap altre governant en l'atzucac en que ens trobem perquè gràcies a fer cas, a ulls clucs, dels seus consellers àulics més radicals i obcecats, ha dinamitat a base de cops baixos i puntades de peu al cul l’únic pont de pacificació i entesa establert entre Catalunya i Espanya en molt de temps: l’Estatut del 2006, aprovat pel Parlament, el Congrés i el Senat, ratificat en referèndum pel poble català, sancionat pel Rei i tombat, per la iniciativa barroera i sectària d'un PP embogit i mentider, pel Tribunal Constitucional el 2010.


A la meva manera de veure, doncs, si jo fos el senyor Rajoy, ara que encara hi és a temps, maldaria per posar remei a l’immens error que va cometre fa vuit anys, perquè suposo que no li agradaria que els llibres d’història que llegiran els seus fills i els seus néts el retratessin com un dels polítics més nefastos, inútils i corruptes d’Espanya, si més no com a responsable d’un partit que la merda li regalima per totes les costures. No seré jo, prou que ho he palesat en anteriors reflexions, qui aboni que els polítics sobiranistes tot ho han fet bé en el desenvolupament d’això que anomenem “procés”, però inclús enmig de les desavinences, travetes i miserables deslleialtats entre els teòrics socis, el sobiranisme militant ha sigut coherent - i encara ho és, malgrat defensar alguns que és possible el consens a costa de ser titllats de botiflers -, amb la idea d’intentar fer possible la sobirania per les bones, acordada si pot ser sense trencar tots els vincles amb Espanya; i que només en cas que no quedés altre remei i la majoria dels ciutadans catalans ho decidissin, fotre el camp unilateralment peti qui peti. Però la gran desgràcia que li ha tocat entomar a la Catalunya d’avui, no és que davant seu tingui un Estat centralista i jacobí que li fa la punyeta per tradició, sinó que aquest Estat estigui en mans d’uns governants que no tenen ni una engruna del que s'ha de tenir per passar a la història com a homes d’estat, el pensament dels quals, a més a més, no ha evolucionat des del segle XIX. Per aquesta raó, quan veig que enlloc de mirar d’arreglar les diferències parlant-ne com a persones sensates només mouen tots els ressorts del poder per esclafar i asfixiar a cop de lleis repressives l’exercici del dret a decidir que reclamen una majoria significativa de catalans, em pregunto vertaderament angoixat, si aquest home desorientat que governa la nau a les palpentes i a tall d’arrancar naps, té un pla “b” perquè quan el carro del sobiranisme l’hagin estimbat els seus sicaris pel camí del pedregar a cops d’intransigència i d’autoritarisme dictatorial, quedi alguna sortida raonable. Si no el té, que és el que sospito, ja cal que s’encomani al sant de qui més se’n refií perquè tot plegat no acabi fent un pet com un agra, i no hagi de passar per la vergonya que la història el castigui de cara a la paret i amb unes enormes orelles de burro per escarni etern. 

LA LLETRA PETITA DE LA LLETRA PETITA.-

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dimarts 16/MAIG/2017)

¶ LA LLETRA PETITA DE LA LLETRA PETITA.- Des que la lletra petita, que tothom passava per alt perquè la considerava insignificant, resulta que va esdevenir tan important que desmuntava la confiança de molts consumidors des de productes financers a assegurances, passant per les clàusules de garantia d’un simple electrodomèstic, la lletra petita es va intuir  més com un parany per protegir el responsable del servei o del producte que no pas per donar un cop de mà o servir d’ajuda al consumidor. La lletra petita s’ha guanyat a pols la desconfiança del consumidor, la majoria de vegades amb més raó que un sant, perquè a mesura que era utilitzada per xafar la guitarra a les expectatives dels consumidors quan reclamaven una presumpte deficiència en un servei o en la qualitat d’un producte, fent-li veure que allò que reclamaven no procedia perquè quedava exclòs en la “lletra menuda” del contracte, instrucció o prospecte de l’article en qüestió. I per culpa de no haver-se llegit la lletra petita els consumidors perdíem tots els seus drets. A partir d’un reguitzell d’experiències frustrants la “lletra petita” va esdevenir una mena de tabú i ara són pocs els consumidors  escarmentats que no s’afanyen a repassar-la de dalt a baix. Per dir-ho d’una manera planera, es van demonitzar tant les notes d’aclariment que figuren en qualsevol document de transacció comercial fins al punt que era el primer que es buscava moltes vegades en la documentació comercial o contractual, però el consumidor que no es volia deixar enganyar va descobrir la següent sorpresa: que no n’hi havia prou en llegir-se-la – la lletra petita -, sinó que calia entendre’n el significat, les derivades i, sobretot, les calculades ambigüitats, gràcies a les quals quedava palès definitivament que la “lletra petita” no protegia el consumidor sinó al responsable final del servei o del producte. La lletra petita està pensada perquè en cap cas s’hi enganxi els dits el fabricant, el subministrador, el venedor, el tècnic o l’assessor. La cèlebre enganyifa de les "accions preferents" o de les clàusules sol camuflades en tantes hipoteques signades de bona fe, en són un exemple fefaent dels abusos de confiança inclosos en la lletra petita.


A la meva manera de veure, però, encara hi ha una versió més escandalosa de redacció llefiscosa de la lletra petita, i és que en segons quins casos s’escrigui amb caràcters tan petits que es requereixi una lupa per interpretar-la. Reconec que en segons quins productes, per exemple els farmacèutics, s’està intentant escriure les instruccions amb una lletra apta per a curts de vista, però encara hi ha infinitat de contractes de serveis o de fulls d’instruccions de productes – per exemple, en la telefonia mòbil o en les etiquetes de certs productes alimentaris, per a no citar-ne més que allargarien innecessàriament aquest comentari -, que per parlar en propietat hauríem de dir: la lletra petita de la lletra petita. I si això passa amb els productes comercials i serveis, no en queden al marge els programes electorals dels partits polítics que, per més escarni i abús de confiança, alguns ni tan sols es prenen la molèstia d’incloure-hi al programa la lletra petita en la qual s’excusaran per justificar els seus incompliments de les promeses. Patètic!.  

dilluns, 15 de maig de 2017

NO ÉS ÈTIC QUE LA GENERALITAT SALVI EL CUL DE CONVERGÈNCIA EN EL CAS PALAU

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dilluns 15/MAIG/2017)

¶ NO ÉS ÈTIC QUE LA GENERALITAT SALVI EL CUL DE CONVERGÈNCIA EN EL CAS PALAU.- El Consorci del Palau de la Música - format per la Generalitat de Catalunya, l’Ajuntament de Barcelona, el ministeri de Cultura i l’Associació Orfeó Català -, en el cas de l’espoli del Palau no acusarà CDC. Així ho van decidir divendres passat en una reunió que es va celebrar a petició de l’Ajuntament de Barcelona, que considera després de les declaracions fetes durant el judici en curs contra la banda dels Millet i companyia, en les quals varis acusats van admetre el cobrament de comissions pagades per Ferrovial que anaven a parar a la tresoreria de CDC, calia presentar càrrecs contra Convergència per treure’n l’aigua clara. A la reunió de divendres, però, la Generalitat va fer valer la seva majoria puntual - gràcies a l’absència dels representants de l’Estat, disfressats de Ponç Pilat -, per rebutjar la proposta que defensava el senyor Joan Linares, en nom dels serveis jurídics de l’Ajuntament, precisament el que fou director executiu del Consorci del Palau de la Música quan, en vistes de la merda que va trobar als despatxos abandonats per la quadrilla Millet-Montui, aquest organisme es va veure obligat a reclamar del jutge instructor que obrís una causa separada per investigar els suposats pagaments a CDC. Després de les eleccions del 2011, quan CDC va tornar al Govern – quina coincidència en un país que res passa per casualitat! -, el Consorci va canviar d’idea i va retirar els càrrecs contra CDC. Jo em pregunto, després d'això de divendres, si és ètic que la Generalitat "de tots" prengui partit i amb la seva decisió impedeixi que el Consorci pugui reclamar com a perjudicada personada en la causa, si de veritat CDC va desviar des del Palau, segons diu Hisenda, 6,5 milions d’euros. I afegeixo encara més: ¿pot un govern format per una coalició de dos partits, un dels quals és acusat de tripijocs, decidir en nom de la Generalitat "de tots" inhibir-se d'acusar com a membre del Consorci espoliat?

A la meva manera de veure, lamento constatar que al govern se li ha vist el llautó, perquè si de veritat creu que CDC té les mans netes en aquest afer Palau no li hauria de doldre que se sàpiga la veritat i, per tant, fer costat a l’Ajuntament enlloc de quedar-se’n al marge, al•legant que tot plegat fa pudor de cacera de bruixes. Aquesta excusa podria entendre-la en boca d’un govern monocolor afí a Convergència, però no li compro com a simple ciutadà a un govern recolzat per una coalició temporal i estratègica de dos partits que pensen diferent, entre d'altres coses, respecte de les implicacions de CDC en el cas Palau. I sobretot protesto perquè el govern s’atribueixi la representació de la Generalitat en el seu conjunt. El president i el conseller de Cultura haurien d’haver escarmentat, a aquestes altures de la pel•lícula de la corrupció, i no posar les mans al foc per a ningú. Des de la confessió voluntària de Jordi Pujol, que ha portat la cua que ha portat, ja mai més, durant molt de temps, es podrà estar segur de res mentre no s’hagi fet neteja a fons. Per tant, em sembla una relliscada greu - que li pot costar políticament cara -, d’un govern que no està legitimat èticament a prendre una decisió com la que ha pres, tenint entre mans un conflicte d’interessos tan fragant. No només hauria sigut més ètic deixar exercir al Consorci del Palau el seu deure d’escatir tota la veritat sobre on han anat a parar els diners espoliats, sinó que també fora molt més elegant, políticament parlant. Suposo, però, que votar en contra d’afegir-se a l’acusació com a part perjudicada s’explica en funció d’una tàctica per guanyar temps – qui dies passa anys empeny i potser quan surti la sentència ja siguem independents -, però a mi i a molts altres ciutadans que ja n'estem farts, francament ens deixa parats i ens fa molta pena aquesta mofa, perquè l’única manera de fer net es no amagant la brutícia sota la catifa.


diumenge, 14 de maig de 2017

AMB 17 ANTECEDENTS PER LLADRE, AL CARRER. LA VÍCTIMA A CASA, A DIETA DE VALIUM.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Diumenge 14/MAIG/2017)

¶ AMB 17 ANTECEDENTS PER LLADRE, AL CARRER. LA VÍCTIMA A CASA, A DIETA DE VA-LIUM.- En l’edició de dissabte del diari Regió7 s’hi pot llegir una gasetilla que us reprodueixo literalment: “Els Mossos van detenir dimecres un veí de Manresa de 33 anys, de nacionalitat marroquina, acusat d’intentar robar la bossa de mà d’una vianant i de fer-li tocaments segons va informar ahir el cos policial. L’home, després de declarar davant del jutge, ha quedat en llibertat amb càrrecs, tot i que acumula 17 antecedents... Una patrulla de paisà va contactar amb la víctima, que els hi va explicar que l’agressor li havia intentat prendre la bossa però que, en resistir-se, no ho va aconseguir. Seguidament, li va tocar els pits. Gràcies a la descripció donada per la víctima i els testimonis, després de buscar-lo durant hores, els agents van poder localitzar i detenir l’autor dels fets la mateixa tarda. L’home va quedar detingut per un delicte de robatori amb violència i intimidació i un altre delicte d’abusos sexuals”. Però el malfactor ja és al carrer, naturalment amb càrrecs, a l’aguait de la propera incauta per afegir un “trofeu” més al seu currículum de disset antecedents. Mentrestant, la víctima com passa en altres casos semblants, es-ca garrinada de por per si se’l troba cara a cara, a casa seva prenent-se tranquil•litzants per descansar.


A la meva manera de veure, si la Justícia no es posa les piles i procura escarmentar els petits delinqüents perquè els ciutadans se sentin protegits dels reincidents no anem per bon camí. I això no depèn dels jutges i policies només, sinó sobretot de que els legisladors facin la seva feina al Congrés en representació dels ciutadans que els han votat i que modifiquin el codi penal i els protocols a aplicar a petits delinqüents per tal de que qui la fa la pagui, primer amb prestacions socials rigoroses immediates d'advertiment, i si no serveixen per escarmentar-lo, a la tercera o quarta reincidència judici ràpid i a la cangrí si és del país i expedient d’expulsió si es tracta d’una persona de fora que no s’ha fet digna de que l’acollim. Ja sé que alguns quan llegiran aquesta reflexió em dedicaran uns quants fàstics i potser fins i tot m’esborraran de les seves particulars llistes de demòcrates, però em sembla que si no comencem a posar els punts sobre les is enlloc de tapar amb excuses de mal pagador i per pura conveniència un dels principis més elementals de la convivència: “el que no vulguis per tu, no ho vulguis per ningú” No tinc res en contra dels que van de “bons” per la vida, sempre que aquest “bonisme” el practiquin també quan ells són les víctimes. Justificar, per exemple, l’okupació de pisos per part de qui no té una llar em sembla respectable si el dia que els hi okupin el pis de sota on ells viuen no surten de polleguera demanen justícia. És una mica allò de la teoria de la repartidora que en una assemblea de proletaris de principis de segle passat tots trobaven bé com a teoria, fins que varen tocar les bicicletes i es varen aixecar uns quants a protestar: “perquè de bicicletes ells sí que en tenien”. L’altre dia, a Manresa també, es va muntar una manifestació d’anticapitalistes i antisistema per protestar contra actuacions dels Mossos i malgrat tota la marxa tenia de desenvolupar-se pacíficament, l’eminent metge i polític d’ERC, Pere Culell, adonant-se que alguns manifestants dissimulaven caputxes per posar-se més endavant, com així va ser, els va increpar preguntant-los “quan començarien a picar”. Em va semblar un exemple de coratge i coherència política que ja m’agradaria veure repetit i tingut en consideració per molts que prefereixen no donar la cara ni "significar-se". 

dissabte, 13 de maig de 2017

SI BUSQUEN, TROBEN. TANT ELS FISCALS COM ELS METGES.-

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dissabte 13/MAIG/2017)

¶ SI BUSQUEN, TROBEN. TANT ELS FISCALS COM ELS METGES.- Mon pare no era gaire partidari d’anar al metge i recordo que sempre em deia: “aquests, si busquen sempre troben”. I com sol passar amb els fills que es creuen més savis que els pares, pel simple plaer de portar la contraria i marcar territori generacional, no pas per ressentiment ni cap altra mena de trauma infantil, jo em vaig convertir en fan dels reconeixements mèdics anuals quan a penes havia tombat la trentena, i no pas perquè patís de res en particular. I com és natural, vaig arrossegar amb mi també la meva parella, encara que no n’estava gaire convençuda, a passar per l’ITV abans de Nadal, no fos cas que després de festes els torrons ens juguessin una mala passada a les analítiques. El reconeixement anual es va convertir, doncs, en una rutina, gairebé en una visita de cortesia al metge, oimés quan el metge no ens renyava sinó que ens encoratjava a “seguir fent bondat com fins ara”. Inclús el nostre metge de capçalera - jo tinc una dèria en escollir el metge procurant que sigui dels que t’escolten i dels que duren a la Seguretat Social -, amb gran indignació per part de la parella, m’alegrava el dia no prohibint-me fumar els meus dos o tres puros diaris en aquella època, sempre que m’abstingués de provar el “paper”. Mentre em donava aquest consell, em senyalava alçant la mà dreta la cigarreta que s’estava fumant: “el que fa mal és el paper, mentre només tastis puros no pateixis”. No anava pas lluny d’osques el bon home: quan vaig traspassar la quarantena, el consum de “paper” va enterrar el meu metge, i a mi em va tocar canviar de confessor sanitari. El nou no tenia detalls simpàtics com l’anterior ni era tan de bon ferrar, malgrat tenia renom d’encertar-la a la primera, i dels puros em va dir que ja podia començar a oblidar-me’n. Aquest metge, que va estar simbòlicament a la meva capçalera fins fa poc, perquè “els savis de la Seguretat Social” el varen jubilar en considerar que l’experiència no era un grau i a la Sanitat Pública passaven dels diagnòstics “manuals”, encegats per la moda dels protocols “de manual”, creia més que jo en els reconeixements preventius i, “per si de cas”, em va receptat dos o tres pastilles a la dosi mínima. Però, ai las!, quan ja vaig acostar-me a la seixantena això de la revisió em començava a fer mandra i a partir del moment que varen grinyolar-me les xarneres i a les analítiques hi aparegueren alarmes en forma d’asterisc, esperar els resultats de cada prova "per gust no per necessitat", resultava una vertadera agonia, perquè quan el metge no em botzinava per naps era per cols. Llavors em vaig recordar de les arrufades de nas de mon pare, i vaig entendre el sentit d’aquell sorneguer: “si busquen, troben”.


A la meva manera de veure, aquesta sensació que us he explicat respecte de la medicina, l’estic reproduint ara respecte de la corrupció dels que prostitueixen la política per a fer-s’hi rics. En vistes que les evidències que els fiscals deixen caure sobre les taules dels jutges, en quasi totes per no dir en totes les empreses públiques i àrees de gestió administrativa hi havia una eixam d’espavilats que hi sucaven el melindro, m’he tornat tan aprensiu com mon pare: “si es posen a buscar en serio, sempre trobaran”. No crec que calgui fer-vos un llistat de tota la merda que s’ha destapat només el darrer mes, perquè els noticiaris en van plens i a cada nova llosa que es remou apareixen més cucs. I quan sembla que s’ha tocat sostre i que ja no queda res més per a descobrir, tornem a començar perquè algun descontent amb el repartiment del botí s’ha considerat estafat pels socis i ha venut les seves "memòries" als perdiguers a canvi d’àrnica penal i fiscal. En la meva joventut, quan et posaves pioc per qualsevol tonteria, abans d’anar al metge la mare o sobretot l’àvia et subministraven una bona purga – recordeu aquelles indescriptibles cullerades d’aigua de carabanya o d’oli de ricí? –, perquè la saviesa popular creia que la majoria de malalties tenien el seu origen en un “racó” a la panxa. Ara, en canvi, la purga s’ha substituït per analgèsics i antipirètics que regulen el dolor i la febre, perquè la prioritari terapèutica consisteix en no patir i no suar, enlloc de “fer net”. Ja recordareu que fa mesos reitero al blog el meu parer, que per “fer net” de corrupció en la política s’ha de recórrer a una contundent purga ètica. Perquè mentre tota la porqueria acumulada, de la qual només els infectats en saben l’abast, sense la seva col•laboració s’haurà de treure la veritat a pessics i a cops de xapo. Si a cal metge, segons que et troben ja has begut oli, en política per molt que et trobin sempre podràs anar marejant la perdiu tant de temps com tinguis cara per fer-te el longuis: “no me’n recordo, no ho sé, no em consta, fa tant de temps!...A aquell programa que té tanta requesta a la ràdio – la nit dels ignorants”- aviat li farà la competència de dia les dependències judicials on són interrogats els presumptes xoriços de coll blanc: ningú sap, ningú s’hi va fixar, ningú li va cridar l’atenció que la parella arribés un bon dia al pàrquing de casa amb un Jaguar o els seu fill passeges per Barcelona a bord de Ferraris.  

dijous, 11 de maig de 2017

EM NEGO A TREBALLAR DE FRANC COM HOME ANUNCI.-

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dijous 11/MAIG/2017)

¶ EM NEGO A TREBALLAR DE FRANC COM HOME ANUNCI.- Tant de parlar d’explotació dels joves (i no tant joves) a la feina, i resulta que el nostre govern, posant com excusa la salvació del medi ambient, es treu de la màniga un decret que condemna tota la població sense excepció a treballar d’homes i dones anunci, de franc. Què dic de franc! Pagant, a sobre, per fer publicitat comercial pels carrers i places com feien aquells homes anunci – les dones, en aquella època, ni a aquesta sortida laboral podien apuntar-se pel fet de ser dones -, que sense ofici ni benefici, per fer bullir l’olla de casa seva s’avenien a passejar amunt i avall disfressats de micos, pollastres o simplement colgant-se de l’espatlla unes pissarres-escapulari amb reclams comercials. Alguns d’aquests pelacanyes, per vergonya, exigien mantenir l’anonimat, però d’altres tant se’ls en fotia i també n’hi havia que els mateixos que els llogaven preferien que es tapessin la cara perquè eren massa coneguts pel veïnat i podien devaluar l’article. Doncs vet-aquí que ara el govern, per fer quatre quartos, s’ha inventat “l’impost a la bossa de -plàstic”, i obliga els comerciants de tota mena a cobrar-les als seus clients, sota amenaça de posa’ls-hi una multa que els deixaran clavats, no als botiguers sinó no als clients. Ja vaig reflexionar fa pocs dies sobre la utilitat pràctica com a mesura de control mediambiental aquesta bestiesa, que únicament serveix de tapadora fiscal, ja que si de veritat la sostenibilitat del medi depengués d’eliminar el plàstic no degradable, amb aquest decret s’han quedat a mitges i han demostrat poca ambició i imaginació legislativa per eradicar el problema.


A la meva manera de veure, però, avui el que reivindico mitjançant aquesta reflexió no és la preservació del medi-ambient, sinó que totes les botigues que cobrin les bosses per imperatiu legal, utilitzin bosses llises, sense cap mena de referència comercial d’establiment o de marca. Em sembla de calaix aquesta reclamació, ja si no hi havia res a dir quan un establiment em desava la compra en una bossa reclam, que em regalava com una atenció potser per compensar-me implícitament per la publicitat estàtica que consentia passejar per tot arreu, no em negareu que és un abús de confiança fer el mateix “servei publicitari” amb una bossa de plàstic que he de pagar per nassos, si és que no em porto un carret o una bossa de casa per a traginar la compra. Al meu poble, aquesta presa de pèl té un qualificatiu molt encertat: ésser cornut i pagar el beure. Em semblaria tan de calaix i sentit comú ampliar el decret en aquest sentit, que en dubto molt que una vegada posada la pota, els mesells buròcrates de sempre vulguin rectificar, perquè seria una mostra de respecte al ciutadà-consumidor que no vulgui fer d’anunci ambulant sense cobrar algun tipus de comissió. En un país en que pel que diuen només les ànimes de càntir i els pelacanyes sense “relacions” i “contactes” no llepen del pastís de la corrupció sistèmica, pretendre cobrar per fer d’home anunci crec que és d’allò més assenyat. Ara ja només falta que algú es posi al davant del boicot a les bosses de plàstic amb publicitat impresa. Com diuen els andalusos, “mi arma, en este mundo quien no llora no mama!” 

dimecres, 10 de maig de 2017

EL LLEGAT POLÍTIC D’UNA PERSONA ¿ES POT DESGLOSSAR ENTRE EL QUÈ PREDICAVA I EL QUÈ PRACTICAVA?

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dimecres 10/MAIG/2017)
¤ EL LLEGAT POLÍTIC D’UNA PERSONA ¿ES POT DESGLOSSAR ENTRE EL QUÈ PREDICAVA I EL QUÈ PRACTICAVA?.- Evidentment que és pot fer, inclús diré més: crec que és imprescindible, ja que inclús les males persones han fet coses bones en algun moment de la seva vida. Però tinc seriosos dubtes sobre si quan en la pràctica, una persona ha traït allò que predicava, del conjunt del que ha fet a la seva vida se’n pot treure alguna cosa exemplar i de profit. Després de la confessió calculada i teatral de l’ex-president Pujol sobre les seves debilitats - una experiència molt colpidora i frustrant per a tota una generació -, alguns dels seus antics corifeus, ara exiliats al PDCAT per a “desinfectar-se”, diuen que ho tenen molt clar: una cosa és el llegat nacionalista de Jordi Pujol i la seva trajectòria política durant 23 anys com a president del país i una altra, de ben diferent, la cara fosca de les seves circumstàncies personals i familiars. A mi, francament, m’agradaria que fos possible separar les dues trajectòries, però quan penso que va impulsar a través de la seva fundació un codi ètic per a polítics i que no es cansava de renyar els ciutadans que no fossin deshonestos, se’m regiren les tripes i no puc evitar la sensació d'estar sota una dutxa freda. Sé que moltes de les teories i apologies del nacionalisme que va escriure i predicar, constitueixen una peça fonamental per entendre com n’era d’important la defensa de la cultura, de la llengua i de la identitat nacional durant la dictadura i com s’havien de bastir les estructures d’una autonomia amb un grau d’autogovern sostenible i satisfactori que engresqués la majoria de ciutadans catalans que, com ell va ensenyar-nos a classificar, vivien i treballaven a Catalunya. El que passa és que em balla pel cap la sospita que els defensors d’aprofitar aquest llegat polític no pretenguin ser-ne els seus marmessors en exclusiva, per sobreviure simplement a la desfeta convergent i continuar mantenint la seva capacitat d’influència decidint els "tempos" de la història.

A la meva manera de veure, estic d’acord en que tot el discurs teòric del pujolisme no es pot tirar a la bassa, perquè qui n’era el profeta acabés sent degradat com honorable, i que des de la cada vegada més incomprensible confessió, la merda l’empastifés de dalt a baix a ell i a tots els de la vora. Encara li queden a aquest singular homenot uns quants incondicionals de bona fe, gens aduladors sinó molt convençuts que tot plegat es tracte d’un muntatge indecent dels que odien Catalunya. Tanmateix, aquests campions del líder i heroi caigut, no es pot dir que siguin fans espontanis, ja que la majoria formaven part de l'antiga claca, però pertanyen a la base rasa més que a la classe política que, llevat de unes quantes excepcions que es poden comptar amb els dits d’una mà, s’estima més deixar córrer l'aire. Entenc que n’hi hagi de tant incondicionals que no volen admetre que les coses són com semblen, però també cal que reflexionin amb esperit crític els seus propis raonaments de descàrrec de les irregularitats de que s’acusa a alguns membres de la “congregació”, a que es referia la "mare superiora". Per exemple, vaig llegir un comentari exculpatori de l’acusació d’haver comprat no sé quantes sucursals del Santander per valor de 3 milions d’euros, que havia realitzat un dels fills Pujol-Ferrusola, dient que això era impossible perquè el “pobre” noi no disposava d’aquest capital. No siguem ingenus a aquestes altures de la pel•lícula: és clar que no en disposava de tant de capital, però bé que el va utilitzar per fer l’operació tal com va reconèixer, perquè ell actuava de testaferro comissionista intermediari en un negoci que consistia en comprar uns actius per a revendre’ls molt més cars. La diferència era el benefici, del qual el fill Pujol va emportar-se’n la sucosa comissió que va incrementar “la deixa de l’avi Florenci”. Finalment, per ser objectius del tot al plantejar-nos la pregunta que encapçala aquesta reflexió, tinguem en compte que tots aquells plantejaments nacionalistes a que em referia com a part positiva del llegat Pujol, en realitat ell no en fou l’inventor ni la lloca, sinó que la majoria de teories i idees que divulgava en els seus llibres, articles periodístics i conferències eren patrimoni del pensament nacionalista que s’arrossegava des del segle XIX fins a la Lliga. Un patrimoni que va heretar i va intentar polir, enriquir, vendre i aplicar. La llàstima és que mentre es dedicava a aquesta tasca tan meritòria de cara a la pàtria amb la mà dreta, amb l’esquerra feia coses lletges e cara a la seva butxaca. I això costa de pair, es miri com es miri.


dimarts, 9 de maig de 2017

MECAGUM LES MARES SUPERIORES, ELS PARES CARBASSERS I LES CONGREGACIONS

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dimarts 9 de maig de 2017)

● MECAGUM LES MARES SUPERIORES, ELS PARES CARBASSERS I LES CONGREGACIONS - No és una qüestió de creences, però les mares superiores no m’han caigut mai bé i m’estimo més les monges rases. Amb les “bones mares”, com les hi agrada a les superiores que se’ls hi atansin les germanes rases, diuen els que es belluguen pels convents que tard o d’hora sempre s’hi té alguna enganxada, mentre que amb les simples monges o germanetes tothom si pot entendre. Déu me’n guard d’insinuar que totes les superiores són malcarades i les mongetes dones encantadores, perquè com passa arreu de la Vinya del Senyor n’hi ha per donar i per vendre; però per un general passa tal com us dic. Només em faltava saber, ara, que la “gran dona” Marta Ferrussola es posava la toca de mare superiora per dirigir la congregació de xoriços que tenia per família. Encara me’n recordo, avui amb fàstic no ho puc pas negar, de quan en el transcurs de molts mítings electorals en l’època triomfal convergent, o en sopars o dinars multitudinaris convocats per apujar l’autoestima i dels militants i l'adrenalina dels parroquians indecisos, però sobretot per recaptar contribucions per engreixar la caixa del partit, no hi podia faltar mai el llagoter de torn que escalfava l’ambient en el moment oportú amb un crit, quasi reverencial, dirigit a la discreta companya i puntal del líder i pare carbasser carismàtic d’una nació que es recuperava de l’enèsima ensulsiada: “això sí que és una gran dona!”


Vet-aquí com es marceixen les glòries d’aquest món, tal com prediquen els mossèns amics, i ara sabem que també col•laboradors de la Marta, en la seves trafiques de missals d’una sagristia a una altra. En Tarradellas, que no tenia cap simpatia al matrimoni Pujol, falta d’empatia en que li corresponia la Marta, va dir allò de que en aquest món pots fer tots els papers de l’auca menys tocar el ridícul, ser la riota de tothom. I el matrimoni que s’atribuïa el paper de símbol, referent i pal de paller de la Catalunya que plantava cara a Espanya reclamant allò que se’ns devia als catalans extorquits des de qui sap quan, resulta que ens ha convertit en una estampa grotesca de la picaresca més barroera i barata. Si l’espectacle que des de fa mesos estan representant destacats membres de la congregació convergent – reconeixent, per estalviar-se la cangrí, en seu judicial i per televisió, que estafaven els ciutadans encarint les obres públiques acceptant comissions per omplir les seves butxaques i tapar els forats del partit -, ens ha fet caure definitivament la cara de vergonya, amb tota aquesta història dels tripijocs de mare superiora. A Madrid i a les Espanyes en general, s’hi pixen de riure, per molt que ho vulguem dissimular. I malgrat la presidenta Forcadell encarni avui mateix la cara honesta i èpica d’una nació orgullosa, en la qual pensi com pensi cadascú, ens fa patxoca i ens hi voldríem emmirallar, preval l’escarni que se’ns fa per culpa d’una dona, la Marta, que no es qualsevol dona i que cada vegada es mereix més aquell fàstic que fa dies va etzibar a una periodista, quan li preguntava sobre la “congregació”: “vagi-se’n a la merda!”. Pel mal que han fet i encara faran, per desgràcia, a aquest país alguns de la seva congregació, caldria un pas enrere per ètica de tots els que poden donar alguna sorpresa desagradable. Ja que ara serà més difícil de tapar tot plegat, que com va passar amb les gràcies del pare carbasser amb l’escàndol de l’afer Banca Catalana, que els que tenen memòria de peix haurien de recordar que va deixar centenars de catalans “retratats” i amb el cul econòmicament a l’aire. 

diumenge, 7 de maig de 2017

SI ES VOL CASTIGAR A QUI FABRIQUI URNES, ES PROPOSA ALGUN CÀSTIG ALS FABRICANTS D’ARMES?.-

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Diumenge 7 de maig de 2017)

● SI ES VOL CASTIGAR A QUI FABRIQUI URNES, ES PROPOSA ALGUN CÀSTIG ALS FABRICANTS D’ARMES?.-  Ho ha escrit un savi de la xarxa, i he trobat que mereixia una reflexió. Sovint els comentaris espontanis de gent senzilla i sense pretensions la toquen molt més que uns quants estarrufats galls de corral que es pensen tenir-ho to apamat, perquè que diguin el que diguin tenen la claca assegurada i tothom els hi riurà les gràcies. Però jo us ho ben asseguro que la gent sense pretensions d’endevinar-la és la que la toca de més a prop la veritat i que diu coses que aixequen butllofes a molts tocats i posats de pell massa fina per entomar la realitat pura i dura de les coses com són. Per aquesta raó, ¿em permeteu els pares o mares putatives de la frase que encapçala la reflexió d’avui que l’adopti i en tregui el suc per unes hores, sense pagar comissions? Suposo que sí, perquè tampoc els que deixen anar veritats com punys pensen treure’n més profit que el d’anar a dormir amb la consciència tranquil·la i el pap buit. És que, francament, jo no sabria com resumir millor el que sento respecte d’aquestes amenaces amb que les rates sàvies del govern central intoxiquen l’opinió pública pretenent que algú s’empassi que les urnes, inclús les de cartró, fan trontollar les democràcies quan, si per cas, és ben bé a l’inrevés: que a qui fan tremolar les urnes és precisament als totalitaris de qualsevol mena. Per tant a qui fabriqui urnes se li hauria de fer un homenatge, enlloc de posar-lo de cara a la paret, perquè es dedica a produir quelcom de primera necessitat.

Però el quid de la qüestió no és que es fabriquin urnes sinó que la producció sigui utilitzada per votar només allò que els reis del mambo consideren legítim. És a dir, l’urna no és cap problema per si mateixa, sinó que esdevé un perill en funció de qui les planti al carrer. Llavors, resulta incoherent i incongruent amenaçar el fabricant, ja que en tot cas el castigat hauria de ser el que introdueixi una papereta dintre l’urna per decidir una cosa o una altra que s’hagi de decidir. És clar que castigar el votant estaria mal vist i els que posen traves a segons quins drets a decidir prefereixen fer veure que no volen carregar-se la democràcia trinxant les urnes. No se’ls hi pot tenir en compte l’error, perquè són tan ignorants que no han entès que les urnes són el puntal de la democràcia i que qui vol castigar-ne la fabricació, en el fons no és més que un feixista disfressat. Estaríem al cap del carrer, en debats complicats com el que s’ha encetat amb aquesta punyeta de les urnes, si tothom es tragués la disfressa i no volgués fer passar garses per perdius. I una manera simple i entenedora de despullar de falses aparences a alguns inquisidors seria obligar-los a respondre una pregunta tan senzilla com aquesta: ¿ja que les urnes són tan explosives i contaminants al vostre entendre, que proposeu castigar a qui les fabriqui, en el vostre ordre de valors “democràtics” quin càstig reserveu als fabricants d’armes? Em sembla que les respostes serien prou eloqüents com per estalviar-nos preguntes recurrents. Que se sàpiga, els fabricants d’urnes fins ara no s’han hagut d’amagar en l’anonimat, però, en canvi, ¿se sap qui fabrica, distribueix i finança les armes de tota mena que només serveixen per matar innocents, malgrat es vulgui justificar assegurant que són per defensar-se? Si de veritat es filtressin els llistats autèntics de tots els lobbys, fons d’inversió i també de pensions, empreses, institucions, que participen en l’accionariat – passiu o actiu – de les fàbriques d’armes no pairíem algunes sorpreses en dotzenes d’anys. Repeteixo, doncs, ¿perquè els que volen acovardir els fabricants d’urnes perquè no contaminin la democràcia facilitant que la gent decideixi votant enlloc de trencant-se la cara, no comencen a tancar fàbriques d’armes? I per acabar-los de fer retratar en la seva hipocresia, ¿per què no fan el possible per fer públics els dividends dels fabricants d’armes i comparar-los amb els dels fabricants d’urnes?      
                                                           


dissabte, 6 de maig de 2017

EN PERET, EL CONSERGE DE LA LLAR D’AVIS DEL MEU POBLE, ESTÀ MOLT AMOÏNAT.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dissabte 6 de maig de 2017)

● EN PERET, EL CONSERGE DE LA LLAR D’AVIS DEL MEU POBLE, ESTÀ MOLT AMOÏNAT.- I vatua l’olla que en té motius! Se la llegeixi del dret o de través, la notícia que cinc dels diputats de la Mesa del Parlament de Catalunya hagin estat empotinats per la Fiscalia del Govern Central, com a presumptes culpables de tres o quatre delictes, pel fet d’haver permès que a la Cambra els diputats debatessin sobre el dret a decidir dels ciutadans, no el deixa dormir tranquil. L’home, que ja frega l’edat del retiro i es mira amb enveja els jubilats que es passen la tarda jugant a la botifarra i surten a caminar dos matins a la setmana per a fer salut, no pot treure’s del cap els gemecs de la seva dóna un dia sí i l’altre també: - “Peret, si no poses ordre a l’olla de grills del Casal, qualsevol dia et fotràn a la garjola per deixar parlar massa. Quan es té un càrrec de responsabilitat com tu, no es pot fer el burro i permetre aquelles tertúlies que tot sovint es munta aquella gent de la Llar, que com que ja no els hi ve d’aquí xerren de tot i a vegades desbarren pels descosits. Ja s’ho trobaran, ja, si en Rajoy s'assabenta que el bescanten a les Llars d’Avis. Què no saben aquells vells que a Madrid tenen la clau de la caixa?”. Aquestes remugades de la parenta són continues des de fa una colla de mesos, però quan la presidenta Forcadell i quatre dels seus ajudants principals han de defensar-se davant el Jutge per deixar parlar lliurament els diputats en seu parlamentària, malgrat ser qui són i representen, què no li passarà a un pobre conserge de llar d’avis - sense més ofici i benefici que haver pencat tota la vida, fins que en quedar pota-ranc arrel d’un accident laboral va guanyar aquella plaça que va treure l’Ajuntament a concurs -, si algú se’n va del bistec i xerra als fiscals que a la Llar es parla de tot allò que segons en Rajoy i la seva quadrilla no toca parlar, com ara la independència o el dret a decidir dels catalans. - “Però és que vosaltres, Peret, no us limiteu a parlar-ne discretament - insisteix la dona del conserge -, sinó que els més exaltats esbomben a crits les seves idees. Què li diràs al senyor Jutge si et crida a declarar? Que t’has tornat sord o que te’ns la bufeta fluixa i tot sovint has d’anar a pixar i no en saps res del que passa, com fan els corruptes sobre els diners que han robat?”.


A la meva manera de veure, el pobre Peret té raó d’estar amb la mosca darrera l'orella, perquè estabornit per la xerrameca de la seva dona, és lògic que es pregunti legítimament: "si al Parlament, que en teoria serveix per parlar a tort i a dret de tot, no és pot obrir la boca per expressar lliurament opinions, punts de vista i fins i tot les idees i utopies en què els ciutadans que han elegit cadascun dels diputats creuen, ¿com és possible que es toleri la llibertat d’expressió il•limitada en una Llar d’Avis que no està feta per parlar de política sinó per passar l'estona jugant o fent manualitats?" Per tant, conclou en Peret, molt tocat pels dubtes en un primer moment, que potser sí que hauria d’avisar els més esvalotats de no buscar massa brega parlant del que no es pot parlar per no fer enfadar el senyor Rajoy i els seus fiscals. Però en Peret no és pas encara el capsigrany en que voldrien que es convertís tant la cagada de por de la seva dona com els partidaris d’amorrar drets fonamental de la democràcia, com la llibertat d’expressió i el dret a decidir. En Peret, el darrer dia que me’l vaig trobar ja tenia les idees més clares i em va dir: “Ara ja ho tinc tan clar que ahir li vaig cantar les quaranta a la dona, perquè no m’emprenyi més. A veure si jo tinc de dir als avis que es reprimeixin de dir el que pensen! Jo només tinc de procurar que estiguin passablement bé a la Llar, que no els hi falti de res de tot allò que tenim i que no facin escàndols ni perdin els bons “modus”. I encara que siguin conserges a un altre nivell, és clar, els cinc diputats que volen engarjolar per deixar fer debats, precisament al Parlament, no han de patir per res perquè tenen més raó que un sant obrant com ho van fer. A veure si hem de fer callar a la gent perquè no digui el que volem sentir! Mentre no s’expressin a cops de puny o calant foc als baixos instints, que tothom pensi com vulgui. Mentre respectem la democràcia, els vots i les urnes ja posaran tothom a l’alçada que es mereix”. En Peret, francament, m’ha deixat parat i m’hi he sentit plenament representat en aquest conserge, que necessita un bastó per caminar però té el cap més clar que alguns. Mireu si hi estic d’acord, que no afegiré a la reflexió d'avui ni una lletra més. 

dijous, 4 de maig de 2017

DE SANTURCE A BILBAO, ELS BASCOS HAN CANVIAT LES SARDINES PER MARISC DEL BO

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dijous 4 de maig de 2017)

● DE SANTURCE A BILBAO, ELS BASCOS HAN CANVIAT LES SARDINES PER MARISC DEL BO- La primera fornada de nacionalistes convergents - mentre els bascos afinaven els “instruments” per viure com menjapans a compte dels seus Concerts -, paraven la mà per les cantonades de Madrid, i cada vegada que dintre el cove que duien penjat a l’esquena els hi tiraven un grapat de peix, encara que fos morralla, encetaven una ampolla de cava i tiraven coets per celebrar-ho. A còpia d'anys, vet-aquí que els bascos concertistes viuen a cos de rei mentre els catalans, després de comprovar que amb allò de “peix al cove” s’hi havien fet més savis que rics, passen de Concerts i de franquícies autonòmiques, aspirant directament a inaugurar botiga pròpia. Però els tràmits administratius són tan enfarfegosos que l’emancipació de la casa pairal ja s’adonen que anirà per llarg. Els nacionalistes catalans per temperament han estat més impacients que els nacionalistes bascos, i mai de la vida han sabut esperar el “seu” moment, per jugar amb avantatja el comodí uns i la pedra els altres amagats a la màniga o a la faixa, respectivament. “Ja vindran a pidolar quan ens necessitin” – és la doctrina que impartí el PNV, des de Sabino Arana fins a Urkullu, tossuts com una banya de marrà. Aquesta murrieria ha fet palès, en el transcurs dels anys, que en el joc de pols amb l’Estat mentre no tinguis una bona basa a les mans val més no precipitar-te, i que per apostar fort inclús no sempre n’hi ha prou pensant que la tens, aquesta bona basa, sinó que cal que l’altre n’estigui tan convençut de que jugues fort que prefereixi fer la farina blana abans d’arriscar-se a una derrota. Per arrapar la paella pel mànec la majoria de les vegades no és qüestió de presses, sinó de prendre-t’ho amb calma. El gran bruixot basc, l’Arzallus, ho deia sovint als seus amics en confiança, referint-se a l’estratègia de negociació política amb l'Estat: “espereu que us vinguin al darrera i us supliquin ajuda: quan més necessitats estiguin de les vostres sardines per a no passar gana, més cares les podreu fer pagar”. A fe de Déu que tenia raó aquell homenot! Avui, amb cinc sardines diputades, el PNV ha aconseguit assegurar-se el marisc a taula per una colla d’anys i a meitat de preu. I per torna, cobrarà la diferència entre la cotització de la sardina i el llamàntol, els darrers quinze anys. Ja poden ben refilar enguany!


A la meva manera de veure, però, fa temps que enlloc de caure’ls-hi la bava als polítics nacionalistes catalans quan s’emmirallaven amb els bascos, tenien d’haver-se adonat que en determinades jugades cadascú s’ha de buscar la vida mirant únicament pels seus interessos, posant la solidaritat i d’altres romanços al calaix de la teoria ètica i de les bones intencions. Em faig càrrec del greu que els hi ha de saber als de la confraria convergent del “peix al cove” comprovar que al sarró només hi queda morralla, mentre que els murris partidaris d’esperar el moment oportú per llançar la xarxa al riu han recollit peixos d'or. Què dic greu! Enveja i ràbia és el sentiment de molts de catalans encaterinats dels bascos, veient com ho pelen allà dalt això de contemporitzar amb l'Estat, quan convé. Alguns encanteris no se’n sabien avenir aquest matí, que els bascos s’hagessin venut per un bon plat de mariscada, enlloc de negociar l’acostament dels presos polítics, per exemple. M’agradaria escoltar, amagat des d’un forat, les excuses que les patums del nacionalisme basc deuen donar als que els hi demanen explicacions pel salvavides llençat al nàufrag Rajoy, en plena tempesta pressupostària. No sé per què em sembla que la resposta serà poc evangèlica: “la solidaritat ben entesa comença per assegurar-nos que la nostra menjadora estigui plena”. ¿Qui sap si fins i tot, en una picada d’ullet als “amics” catalans, els “amics” bascos ens desitjaran que tinguem molta sort en el repartiment de les engrunes del banquet dels pressupostos? Serà tot un detall, llamp me mau!

dimecres, 3 de maig de 2017

FIGUERES I LA FIRA DE LA SANTA CREU. MES DE MAIG. POESIA. REMEMBRANÇA PERSONAL.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dimecres 3 de maig de 2017)

● FIGUERES I LA FIRA DE LA SANTA CREU. MES DE MAIG. POESIA. REMEMBRANÇA PERSONAL.- M’ha caigut a les mans un programa de les Fires i Festes de la Santa Creu editat pel Club Ciclista Empordanès l’any 1965, fa 52 anys. Jo aleshores n'era el Delegat de Premsa, Ràdio i Publicitat de l'entitat i el responsable de coordinar l'edició d'un programa oficial de les Festes en un llibret de 50 pàgines i escaig, farcit d’anuncis per cobrir les despeses d'organització d’un Gran Premi. La particularitat d’aquesta publicació era que les pàgines lliures de publicitat estaven dedicades a popularitzar els noms i un tast de l’obra literària dels poetes i escriptors empordanesos que estaven més en boga en aquella època: Carles Fages de Climent, Cinto Bosch, Carme Guasch (la mare del Toni i la Silvia Soler), Pere Teixidor Elias, Salvador Minobis, Vicens Burgas. Mossèn Manel Pont, Pilar Nierga, Catarina Albert (Víctor Català), Montserrat i Maria Àngels Vayreda, Josep Pla... M’ha fet patxoca aquest reguitzell de noms de tanta categoria, reunits a la contraportada de la publicació que vaig dirigir durant dos anys consecutius, fins 1967 que ja vaig marxar de Figueres per a casar-me a Manresa. Tant o més important que el llistat és el fet que en uns temps que no es permetien publicacions escrites preferentment en català, en aquest programa de Fires i Festes de la Santa Creu pràcticament les col·laboracions en català superaven amb escreix un terç del total dels textos. Avui, 3 de maig, dia de la Santa Creu, m’ha semblat adient que seria un petit homenatge a la gent del Club Ciclista Empordanès que recorden aquella època i a la memòria dels poetes empordanesos de fa mig segle, reproduir algunes de les seves poesies especialment dedicades a glossar la Festa Major de la Santa Creu de Figueres.

“Fires de la Santa Creu / si us en guardo de records. / De coses que hom ja no veu / que feren batre nostres cors. /La sortida dels gegants / amb la Berruga del cap gros. / Divertia petits i grans. / Crits de menja faves i arròs. / Els globus multicolors / ja d’infants, per ells sospiràvem. / Cavallets, barques, crits i flors. / Coses que tots estimàvem (Cinto Bosch Vila)

“Ha nascut un nou dia ran mateix de la platja / on retorna l’onada del seu etern viatge; / al mig d’un cel de vidre triomfa un sol de foc / i l’hora trencadissa s’esmuny a poc a poc. / Res anticipa l’aire, cap miracle anuncia / que s’han obert les roses de maig en un sol dia, / que, lluny de sorra i algues, al bell mig de la plana / Santa Creu repunteja la primera sardana... (Carme Guasch de Soler)

“Quan veus que la cançó gira / entorn les flors, a bell raig, / pensa que ha arribat la Fira; / la Fira del mes de Maig! / Quan sents que el cor té requesta / i l’amor infla la veu, / pensa que ha arribat la Festa: / la Festa de la Santa Creu! / Posa’t, per anar a la Fira, / el somrís de més guspira / i el collaret de més preu./ I entra, amb aire de conquesta, / a dintre el cor de la Festa: / la Festa de Santa Creu... (mossèn Manel Pont Bosch)

“Santa Creu que és la florista / del Maig que arriba triomfal, / escampa damunt la pista / per on s’esmuny el ciclista, / la flor d’argent de l’asfalt... (Montserrat Vayreda Trulloll)

“Santa Creu per el jovent / és crit, xiscles i rialla, / sardana, bandera al vent / fred que fuig, ombra que calla . / Blau al cel, flors al jardí / plana verda, ocell que vola. / Santa Creu, signe i camí / i amb ella no estic mai sola... (Maria Àngels Vayreda Trulloll)