Follow by Email

dijous, 21 de desembre de 2017

DES DEL BLOG “A LA MEVA MANERA DE VEURE”


Sabeu què? Començaré com als col•legis unes mini vacances fins passat festes, en el ben entès que si em ve de gust treure el cap pel bloc perquè l’actualitat ho justifica o perquè me’n canso de reposar, abans de Reis tornaré a donar-vos la tabarra.
Tanmateix, vull advertir-vos que des l’inici del blog, l’any 2011, cada matí envio una felicitació personalitzada als amics i amigues que fan anys, però des de fa unes setmanes Facebook em posa dificultats aleatòriament per deixar-vos la felicitació a la vostra cronologia. Us ho dic perquè no us penséssiu alguns dies que me n’he descuidat: disculpeu-me perquè és per culpa del sistema, que darrerament fa el tòtil.
En fi, durant aquests dies que no estarem en contacte recordeu de llevar-vos sempre de bon humor malgrat tot, amb optimisme i paciència, resignats els que tingueu certa edat com jo al “si no fos”, procurant sobreviure amb dignitat als entrebancs que ens parin les circumstàncies. Tingueu apunt sempre un petricó de seny i gasteu la rauxa justa perquè no us prenguin per ensopits ni per indignats mesells sense causa, que de causes per estar indignats en tenim a cabas-sos, a les quals us convido a planta’ls-hi cara amb un somriure sorneguer als llavis, fugint dels dogmes, de les fantasies i de la comoditat de seguir el ramat.
Però per damunt de tot sigueu i sentiu-vos feliços d’encetar cada dia un nou dia, pensant que cap enrabiada es mereix que passeu una mala estona. I si us vaga, doneu una ullada al Blog "A LA MEVA MANERA DE VEURE" on hi trobareu reflexions i narracions per triar i remenar
Bones festes, que us toqui la rifa demà, afineu la punteria avui al votar i fins a reveure.


dimecres, 20 de desembre de 2017

PROPOSTA DE REFLEXIÓ EL DIA DE REFLEXIÓ

PROPOSTA DE REFLEXIÓ EL DIA DE REFLEXIÓ.- El més de mig milió d’indecisos que segons diuen les enquestes desfullaven la margarida abans d’ahir, se’ls varen aclarir les idees després d’assistir al lamentable espectacle del debat que ens va oferir TV3? Jo us he de confessar, francament, que m’ha costat refer-me després de l’olla de grills en que es va convertir aquell intercanvi, entre els candidats a ocupar un escó del futur Parlament després del 21-D, de punts de vista en teoria perquè fessin l’article a l’audiència de les seves propostes de govern. Però del guirigall que es va organitzar només va quedar-me clara una cosa: que difícilment s’entendran uns galls de panses incapaços d’explicar de forma creïble un sol programa concret de govern, amb propostes socials quantificades econòmicament, gastant saliva en va de cara a l’aparador. En honor a la veritat, he d’admetre una única excepció: el representant de la CUP almenys no se’n va anar per les branques, llàstima que també com sempre pretengués imposar el seu model revolucionari a la societat sigui quin sigui el suport final de l’electorat, fins i tot si és testimonial.


A mi em va semblar que allò no era prou serio ni suficient per guanyar-se la confiança en les delicades circumstàncies actuals i, per aquesta raó, confesso que com a simple ciutadà els polítics convocats per debatre els seus programes em van decebre per enèsima vegada, no només com a estadistes de categoria sinó que inclús no donaren la talla com a simples governants fiables. Vés per on no m’estranyaria que molts d’aquells indecisos que reflectien les enquestes es decantin, a l’hora de decidir a qui votar, pel sistema de tirar una moneda a l’aire. Tanmateix, poques vegades en una campanya electoral haurà pesat més l’emotivitat que la serenitat, i no sé si això la contamina o no li deixarà seqüeles. En tot cas, si resulta que passar per les urnes no hagi servit de res i demà passat ens trobem al punt de sortida de la partida, sóc molt pessimista respecte a la capacitat dels diputats elegits per posar-se a treballar amb normalitat. Sobretot si la legislatura comença segrestada i coixa per les causes judicials pendents, que pesen sobre el cap de polítics, funcionaris i membres de la societat civil investigats per sedició. Tant de bo m’equivoqui, però si l’escrutini demà passat confirma l’equilibri entre blocs i, per tant, la incapacitat d’establir pactes de govern generosos, pragmàtics i estables, em temo que les costures socials del país no tardaran a rebentar, cansades d'empassar-se sopars de duro. 

dimarts, 19 de desembre de 2017

SOBRE MANEFLES, LLEPES I D'ALTRES QUE VIUEN A L'OMBRA DELS DEMÉS

SOBRE MANEFLES, LLEPES I D'ALTRES QUE VIUEN A L'OMBRA DELS DEMÉS.- Hi ha qui li agrada ficar-se en la vida dels altres - amics, veïns o companys de feina -, sobretot si són una mica coneguts socialment, procurant que no se li escapi cap detall del què diuen, del què fan, dels llocs que freqüenten, de les persones que formen el seu cercle mes íntim d’amistats, de com vesteixen, del què mengen... Hi ha manefles que tafanegen per vici; d’altres ho fan simplement per passar l’estona, com qui s’entreté fent mots encreuats o completant sopes de lletres; i una petita colla ho fa per interessos més o menys mesquins i confessables. Als primers se’ls hi veu el llautó de seguida, perquè no tenen ni el més elemental sentit de la discreció ni de la vergonya, i es deleixen xafardejant intimitats al primer que passa fent-se els interessants. A les novel•les policíaques els espietes poden fer-se passar per herois, però a la vida real no hi ha cap bocamoll que estigui ben vist i, a la llarga, acaben avorrint-se de representar un paper poc galdós: “estic notant que amics i coneguts de tota la vida em fan vores degut a la meva flaquesa xafardera” – diuen. I aquells amb qui volen fer-se el simpàtic com a portafarcells, als xafarders també els hi fan el buit, tot rumiant: “de la mateixa manera que fas safareig dels altres, qui em garanteix que no em passaràs també a mi pel sedàs?” La gent no es refia dels curiosos de vides privades ni dels que no paren de fer garlar el seu interlocutor fins que parli pels descosits i més del compte, per aprofitar-se'n de les confidències.


La gent que és d’aquesta mena es divideix, al meu parer, en dues classes: la que fa becaines a l’ombra d’algú per recollir les engrunes i la que s’arramba tant als altres que els hi tapa els primers plans de la fotografia. Per exemple, hi ha gent amb molta personalitat que irradia llum pròpia, però per culpa de quatre aprofitats homes-ombra no brillen tant com es mereixerien. Quantes vegades no heu conegut algú que ha tingut una bona idea i després de compartir-la amb el seu grup d’amistats, algun hipòcrita caragirat se n’aprofita descaradament i se n’emporta el mèrit? Tots l’aplaudeixen al brillant de pacotilla, mentre el pobre escanejat es rossega les ungles en un racó. No obstant això, vegetar a l’ombra d’algú per ganduleria no és tan greu com aprofitar-se'n per trepar i prosperar professionalment o en societat? Tanmateix, no us sona algú que es passi el dia remenant la cua al voltant del seu cap, llepant-lo per activa i per passiva, i arrossegant-se tant com convingui, donant-se per satisfet si quan parla d'ell diu: “és el meu amic"? El llepa ho repeteix amb fal•lera: “sóc amic del meu cap, del ministre, del director general”... Si us topeu mai amb algun d’aquests exemplars de la fauna humana aneu en compte amb la cartera i amb les idees, perquè han nascut per viure a l’ombra o de l’ombra dels altres. La pena és que aquests homes-ombra poden fer molt de mal, per exemple fent circular garses per perdius o recitant com lloros idees o projectes manllevats, dels quals es veu d’una hora lluny que no n’entenen ni papa.

dilluns, 18 de desembre de 2017

VISCA LA BONA GENT!.

VISCA LA BONA GENT!.- Un moviment de gospel – “Viva la gente” – feia forrolla els anys setanta, us en recordeu?. El seu missatge era fresc, engrescador, directe i planer: “esta mañana, de paseo, con la gente me encontré / al lechero, al cartero y al policía saludé, / detrás de las ventanas también reconocí / mucha gente que antes ni siquiera vi”. Encara sota els efectes de la trepidant Marató de TV3 d’ahir, un sincer Visca la Gent!, és l’exclamació que em surt del fons del cor en ser testimoni com tants altres del comportament solidari i en alguns casos gosaria inclús escriure èpic de tantes persones, arreu del territori, la majoria de les quals sense afany de protagonisme de cap mena més enllà de l’imprescindible per donar un cop de mà. Que malgrat tots els problemes que tenim sobre la teulada, les angoixes que no ens deixen clapar i les diferents maneres de pensar, tothom es bolqui a contribuir colze a colze per a una bona causa, vol dir que no tot està perdut mentre quedi tanta bona gent. Una gent que en el dia a dia, a simple vista, pot semblar egoista, individualista, atrafegada i competitiva, però que quan es toca a rebato cada any per la Marató, se’ls hi desvetllen la humanitat i la solidaritat més admirables. És possible que distrets per les preocupacions i absorbits pels maldecaps no trobin cada dia temps per pensar en els altres, però quan se’ls hi demana ser-hi – sigui per la Marató com per proveir el Banc d’Aliments -, prenen consciència de la seva condició de persones humanes i de que això de l’autosuficiència o l’aïllament sota la closca, és un mite que neix d'una visió superficial que nega l’evidència que mai els homes s’han sentit tan interdependents els uns dels altres com ara.


El vell clixé de l’home capaç de cuidar-se tot solet d’ell i de la seva família, sense esperar ni demanar ajuda de ningú, refiant-se en tot i pertot de la traça i la tecnologia, és una gran mentida, i milers de pàgines viscudes fan palès fins a quin punt és necessita que en moments difícils tinguis algú a prop que et prengui la mà. Tot i semblar que avui no pot ser, tenint en compte que som tan espavilats, hem d’admetre que no es pot donar un pas sense comptar amb els demés. En tots els aspectes i circumstàncies de la vida. Sense anar més lluny, en medicina mateix les antigues potingues tradicionals i casolanes han deixat pas als remeis industrials fruit de la recerca de molts científics, alguna d’aquesta recerca completada gràcies als recursos obtinguts durant la Marató; i la pràctica terapèutica o quirúrgica està tan parcel•lada que sense la col•laboració d’un fotimer d’especialistes seria impossible ni el diagnòstic ni la solució. I no diguem de tantes necessitats socials que per alleugerir-se requereixen que moltes persones empenyin plegades. Quan ens trobem davant una desgràcia natural o provocada ens adonem de la nostra fragilitat però també de que, en un moment donat, calen molts de braços, coratge i bons sentiments per superar els caos. I que per molta tecnologia revolucionària a l’abast, a l’hora de la veritat ens hem d’empassar l’orgull i refiar-nos de les persones, com aquestes que acudeixen als bancs de sang amb els braços estesos, disposats a deixar-se'n extraure tanta com calgui, sense preocupar-se de si la posaran a un de dretes o d’esquerres, a un moro o a un cristià.

diumenge, 17 de desembre de 2017

Que NADAL serveixi tothom per acordar una treva

PLEGARIA DE NADAL, EN PORTES DEL 2018

Pels que creuen en tot, en tothom i a tota hora.
Pels que no volen o ja no poden creure en res.
Pels infants de cor innocent i de mirada neta.
Pels vells de cor rebregat i posat esquerp.
Pels que gemeguen i pels sempre panxacontents.
Pels que miren cap al nord, cap al sud o enlloc.
Pels que viuen sotmesos i pels que ho fan trepitjant.
Pels pelacanyes, pels tronats i pels poca-roba.
Pels que van forts d’armilla i per la gent d’upa.
Pels saberuts i pels que són un cap de carbassa.

Que NADAL serveixi tothom per acordar una treva

que rescalfi els bons records enlloc de les migranyes,
que basteixi acords per a les reconciliacions pendents,
que no faci desdir-se ningú de la somniada revolució,
que malgrat la crisi de valors, no perdem mai l’esperança.

Us desitgem, de tot cor, bones festes
i millor any nou

  Josep Mª Bertran Teixidor – Joana Mª Sarret Ribera




dijous, 14 de desembre de 2017

TENIR FEINA I NO GUANYAR PROU PER ARRIBAR A FI DE MES, QUIN SARCASME!.-

TENIR FEINA I NO GUANYAR PROU PER ARRIBAR A FI DE MES, QUIN SARCASME!.- Més de mig milió de treballadors de Catalunya, trenta mil més que l’any passat, no guanyen prou per portar una vida digna, segons alerta un informe de la Taula del Tercer Sector Social. Els experts del FIM, uns economistes graduats en universitats d’upa que són savis en teoria i curts en pràctica, en plena crisi varen receptar a Espanya i als seus cosins germans italians, grecs i portuguesos una dieta infal•lible per arreglar les seves tocades economies domèstiques: abaratir els sous i els contractes dels treballadors per animar els empresaris a llogar-ne. El remei consistia en treure la pols a una vella teoria que els economistes d’una altra època receptaven amb l’etiqueta “d’austeritat expansiva”, i que els gats vells del sindicalisme titllaven de “pacte de la fam”: devaluar les nòmines i les condicions contractuals. El problema rau en que aquests setciències encorbatats només n’explicaven la meitat de la missa, la que els convenia, i no parlaven, per exemple, que empassar-se aquella dieta miraculosa que amb l’excusa de salvar empreses i llocs de treball, encolomava una reforma laboral disfressada de bones intencions, però quina seqüela immediata era empobriment. A la pràctica, la recuperació econòmica es basava en prendre’s una tassa de purga cada dia, de manera que nasqué tan pansida i trista que convertí el consum en un funeral de tercera. El món ha tingut sort sempre dels pocs empresaris i polítics que hi veien més enllà del nas, i aviat renegaven dels economistes de disseny en adonar-se que allò que fa robustes les empreses no és escanyar la mà d’obra, sinó recuperar la demanda a base de qualitat, productivitat i valor afegit. Un pràctic i no pas un teòric, en Henry Ford, en plena depressió històrica del 1929, va decidir apujar els salaris dels seus obrers perquè poguessin comprar els autos que ell fabricava.


Rebaixar les condicions laborals ha estat sempre l’objectiu somniat pel capitalisme més ranci i, sovint antidemocràtic, però els polítics amb fusta d’estadista i els empresaris visionaris sabien que empobrint la societat productiva no s’aixequen països ni empreses sostenibles i rendibles. Tot al contrari dels polítics d'ara que juguen a governants – no fa gaire una ministra de treball animava els joves sense feina a emigrar “per fer currículum”, mentre un altre sòmines del mateix govern recomanava la població “la dutxa freda” per estalviar energia -, i no entenen que l’austeritat pot ser una necessitat en un moment donat, però mai una opció ni una rutina. Algú que no fos un xitxarel•lo com ells, s’hauria de plantar davant els “savis” del FMI i explica’ls-hi que com a conseqüència de les retallades de sous i precarietat dels contractes, persones amb bona preparació i feina de responsabilitat no arriben a final de mes i han de recòrrer a la caritat. 

dimecres, 13 de desembre de 2017

DE “TU”, DE “VOSTÈ” O DE “VÓS”?.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimecres 13 desembre 2017)

DE “TU”, DE “VOSTÈ” O DE “VÓS”?.- Hi ha qui demana que el tutegin mentre que d’altres quasi exigeixen que se’ls tracti de vostè. Els nens i els adolescents no tenen manies: tutegen tothom d’entrada espontàniament, i si no ho fan és perquè estan reprimits. Tanmateix, a partir de la trentena quan s'han de dirigir a un altre, sobretot si és més gran, es senten insegurs i no sabem quin tractament donar-li; aleshores, si haguéssim de fer cas dels experts en protocol valdria més pecar de formals que passar per mal educats. Si bé es considera que el “vostè”
posa distància en la relació, com a contrapartida l’emmascara d’una consideració i un respecte que, sigui sincer o no, fa quedar bé amb la vianda al plat; en canvi, dir de “tu” d’entrada encara hi ha més estirats dels que ens pensem, que opinen que és propi de pelacanyes que passen de convencionalismes, o de prepotents que no tenen els altres per res. Hi ha sociòlegs partidaris de la teoria que deixar de banda el “vostè” en les converses suposa, a part d’un empobriment de la llengua, menystenir la frontera entre respecte i familiaritat; però com passa sovint i cada vegada més en els debats filosòfics, també n’hi ha que discrepen d’aquesta teoria i opinen que la societat del coneixement tendeix a formalitzar relacions més horitzontals i properes, menys verticals i encotillades per normes d’urbanitat. Curiosament, però, en el que tothom coincideix és que per insultar resultà més descortès, efectiva i fa més efecte l’expressió “vostè és un solemne imbècil” que no pas “tu ets un sapastre i un carallot”.


A l’escola, els docents veuen complicat de recuperar el “vostè” perquè de mica en mica una corrent molt ampla del model educatiu es decanta per la franquesa entre mestre i alumne que suposa tutejar-se per carregar-se les arnes burgeses; però alguna cosa deu fallar en aquest plantejament quan els alumnes forasters, sobretot els sud-americans, es sorprenen de com pelem a casa nostra una qüestió tan delicada. En aquest assumpte del tracte col•loquial, els anglesos, per exemple, només tenen un tractament per a la segona persona: l’universal “you”, i si volen recalcar familiaritat o complicitat afegeixen el nom de pila de l’interlocutor per completar la frase. Els francesos – pareu compte que a França varen tallar el coll als aristòcrates per a després de la revolució igualar socialment tothom convertint-lo en “monsenyor” -, la forma “vous” és la més estesa i inclús en família i ha molts de matrimonis burgesos que no es tutegen davant dels fills. Els alemanys i els italians, a més a més de no tractar de “tu” a cap desconegut, porten el “vostè” a la massa de la sang quan es dirigeixen a persones grans o en l’àmbit laboral. Al contrari que en països sud-americans, on el “tu” es fa servir com a forma culta i és recorre al “vós” en les relacions familiars. Caram amb el “vós”!, tant popular i avui en desús a Catalunya, malgrat alguns esnobs intenten recuperar-lo no sé si per marcar distàncies amb el “vostè” o perquè pensen que fa més republicà. En tot cas, tenim a casa nostra una frase feta per tallar en sec un tuteig no consentit: “em voleu dir quan vostè i jo vam menjar junts en el mateix plat”? 

dimarts, 12 de desembre de 2017

XIXENA I INDRA, DOS DECISIONS INOPORTUNES I MALGIRBADES.

XIXENA I INDRA, DOS DECISIONS INOPORTUNES I MALGIRBADES.- Un bon governant, a part de fer-ho passablement bé, una de les lliçons que ha de tenir ben apreses és la que tracta del sentit de l’oportunitat. Evidentment, les decisions polítiques és necessari que es prenguin quan toca sense tenir mandra ni dubtes, si es vol que siguin eficaces; ja que el pitjor que pot passar és que es prenguin quan no toca, perquè només serveixen per embolicar la troca. Està clar que aquesta finesa no es pot demanar a uns polítics barroers i malgirbats, incapaços de fer filigranes amb les seves grapes; als quals, a més a més, tant se’ls en fot de provocar amb les seves "ocurrències" una bona trencadissa. Per exemple, la decisió política de ficar-se per entremig d’un contenciós que enfrontava dues administracions autonòmiques des de feia vint anys, per unes obres d’art dipositades per la capellanada al museu diocesà de Lleida, procedents del monestir de Xixena, a Osca, és d’una inoportunitat tan colossal, que palesa la poca mà esquerra d'un govern central graponer. Si he de ser franc, tinc els meus dubtes sobre qui té raó legal en un conflicte eclesiàstic, viciat per una compra-venda nul•la, perquè la monja que s’atribuí la titularitat d’aquell patrimoni sembla que portava els papers molls i va colar un gol als compradors, la conselleria de cultura de la Generalitat. Però aquest trencacolls jurídic s’havia de resoldre pacíficament als tribunals enlloc d’aprofitar el govern central l’estat d’excepció imposat a Catalunya, i abusant de la tutela administrativa exercida si us plau per força sobre tots els departaments de la Generalitat, acatar la interlocutòria d’un jutjat d’Osca amb l'excusa que no es pot desobeir la justícia, i que s'havia d'actuar malgrat tots els recursos presentats no s’haguessin resolt i la sentència fos ferma. Si portaven vint anys esperant-se, no venia de quatre dies precipitar l’execució de la sentència en plena campanya electoral i amb un desplegament de força pública que es podien estalviar, si no hi hagués hagut voluntat d’embolicar la troca i provocar enfrontaments innecessaris amb els activistes mobilitzats per oposar-s'hi. No tocava afegir més llenya al foc.

Tanmateix, he sabut fa poc que la gestió logística de l’escrutini electoral del 21-D, el govern l’ha adjudicat a dit a Indra, una empresa que té un currículum tan acreditat en aquesta feina com esquitxat per determinades sospites de manca d'escrúpols. Res a dir, si no fos que varis partits polítics han manifestat les seves reserves sobre la competència d’aquesta empresa. Tenint en compte que hi ha molta susceptibilitat per com es controli informàticament el recompte de vots en unes eleccions convocades extraordinàriament, al govern no li hagués costat res de treure-li ferro adjudicant mitjançant concurs públic uns serveis tan delicats. Hagués estat el que tocava, però una vegada més han tirat pel dret, fent el que no tocava si es volia tenir la festa en pau. Valguem Déu! No n’aprendran mai aquesta trepa tan prepotent?



dilluns, 11 de desembre de 2017

NO ÉS SA REFERIR-NOS TAN SOVINT A L’ODI.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dilluns 11 desembre 2017)

NO ÉS SA REFERIR-NOS TAN SOVINT A L’ODI.- Ni fer-ho tan frívola i temeràriament com ho va fer “El País” per titular la crònica sobre la manifestació de Brussel•les, ni que als jutjats s’instrueixin d’un temps ençà gran nombre de causes sobre presumptes delictes d’odi. “El País” podia escriure la crònica de mil maneres més periodístiques que amb un titular provocador, però es decidiren conscientment per donar un cop baix més a Catalunya acusant-la d’odiar Espanya. I no la varen encertar per dues raons de pes: en primer lloc, perquè és mentida i, en segon lloc, perquè els que es vanten de tenir més seny que ningú haurien d'exiliar la paraula odi del seu lèxic. Hom pot estar ressentit, dolgut, sorprès, inclús encegat per la venjança o l'enveja, però arribar a l’odi mai de la vida! Perquè tots els altres sentiments de rebuig hom els pot superar, però l’odi és irreversible, no té retorn: un cop instal•lat al cor i al cervell enverina tot el cos, inclosa la respiració.

Per què, doncs, hi ha tants irresponsables que s’hi embruten la boca i la ploma? Alguns ho fan perquè d’atiar l’odi en viuen i d’altres perquè, simplement, són uns cretins irresponsables que repeteixen com lloros tot el que senten dir, sense fer l’esforç de posar res en quarantena. Per això, precisament, són uns desgraciats: perquè no tenen criteri. Si pensessin pel seu compte, alguns no s’atrevirien pas a parlar com parlen ni a escriure les barbaritats que a vegades escriuen. Però el problema més gran és que em sembla que no escolten ni el que diuen ni llegeixen el que escriuen: és com si parlessin i escriguessin a preu fet, en un exercici pervers que no té en compte la qualitat sinó la quantitat de les paraules o dels escrits que produeixen per a consum del ramat que pasturen. És molt trist, però és la pura veritat.

Ara bé, traficar amb l’odi no porta a enlloc de profit, ja que l’odi és un verí que corseca a qui el manipula. Per aquesta raó a ningú li agrada que l’acusin d’incitar a l’odi, en part perquè com que no pensa el que diu no se n’adona que una paraula pot fer tan de mal com un ganivet i obrir ferides que costen de tancar o que no es tancaran mai més. Jo mateix estic segur que hi ha gent que no m’estima, però vull pensar que ningú m’odia; els que no m’estimen algun dia els puc fer canviar de parer, però si algú m’odiés, mai més em trauria de sobre el seu aler pudent del clatell. El meu barber Manel, que com ja us he dit més d’una vegada és un peripatètic aficionat, em diria: “procura no fer-li a ningú una de tan grossa que t’odiï tota la vida”. Però jo, que sóc de conviccions més prudents en aquest sentit, segurament li contestaria que ni el pitjor enemic es mereix que se l’odiï. Lo qual no impedeix que sigui partidari de que qui la fa la pagui per fer justícia, però no en virtut de la llei del Talió que sí que és una mostra d’odi pur.


diumenge, 10 de desembre de 2017

LA PRESÓ PREVENTIVA VERSUS DRETS HUMANS

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (diumenge 10 desembre 2017)

LA PRESÓ PREVENTIVA VERSUS DRETS HUMANS.- Avui, dia internacional dels Drets Humans, potser que ens preguntem i analitzem si engarjolar preventivament una persona, mentre sigui un presumpte culpable emparat per la presumpció d’innocència, vulnera o no la Carta dels Drets Humans. A la meva manera de veure, només en casos de delictes de sang, de terrorisme o contra la salut pública (tràfic de drogues o de persones) tancar a la cangrí algú, mentre s’instrueix la causa que el porti a judici per determinar el grau d'implicació, estaria justificat. En casos de delictes contra la propietat. Inclosos els de corrupció, al meu entendre s’hauria d’evitar la presó preventiva decretant mesures cautelars com la retirada de passaport i, sobretot, el pagament d’una fiança suficient per garantir que el presumpte delinqüent no es faci escàpol i respongui trinco-trinco dels danys i perjudicis patrimonials que els seus actes hagin causat a d’altres ciutadans o a la comunitat en general. Quan en algun d’aquests delictes contra la propietat hi estigui involucrat un foraster reincident, al meu entendre no cal ni perdre el temps i els diners de tots en un judici: expulsió immediata del territori. I si la legislació actual no ho permet, que els legisladors enlloc de matar l’aranya al Congrés i al Senat tirant-se els plats pel cap o discutint bajanades, ràpidament vagin per feina.


En quan als presos polítics, en una societat que es basa en la democràcia, permetre la presó preventiva abans d’haver-hi sentència ferma s’ha de dir ben clar i català que es un sarcasme, a la llum dels drets humans i el més elemental sentit comú. Condemnar un representant electe del poble o a un dirigent de la societat civil a la cangrí preventivament, per les seves idees polítiques, és un contrasentit, una aberració i tots els qualificatius que hi vulgueu posar, però mai una decisió en defensa de la justícia ni de la convivència. A molt estirar, per evitar que aquest ciutadà eludeixi els tribunals tocant el dos, aplicar-li mesures cautelars no vexatòries i una fiança proporcional en cas de preveure’s malversació de fons públics. Però res més, perquè en cas contrari la sospita que hom actua per venjança o per escarment i no per fer justícia té massa probabilitats de que sigui certa. En resum, ningú que vagi a ser jutjat per les seves idees ha de raure preventivament a la presó. I cap protesta o manifestació en contra d’aquesta vulneració fragant dels drets humans, pot ésser objecte de represàlies en nom de cap presumpta autoritat. Hi esteu d’acord o pixo fora de test? 

divendres, 8 de desembre de 2017

TV3 AHIR VA FER EL PRÉSSEC.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (divendres 8 desembre 2017)
 TV3 AHIR VA FER EL PRÉSSEC.- No té cap justificació que la televisió de Catalunya - que ens costa un ou als catalans en diners o en "dinades" -, no muntés una cobertura de la manifestació de Brussel•les com cal, desplegant tots els mitjans humans i tècnics de que disposa, que quan li convé bé que prodiga a bastament. He sentit que algú l’excusava dient que estem en campanya electoral i s’han de respectar escrupolosament els temps dedicats a la informació d’activitats vinculades a partits polítics, però aquesta explicació no cola ni és de rebut, per la senzilla raó que la manifestació sobiranista d’ahir a Bèlgica fou un esdeveniment noticiable de primera magnitud, que transcendia la campanya electoral i es convertia en una qüestió de rabiosa actualitat informativa, tractament que no li varen regatejar altres mitjans i que li han reconegut arreu sense excepció, perquè una imatge val més que mil paraules. Si tan primmirats volien ser els de TV3 amb la Junta Electoral, podien deixar de banda de la retransmissió tots els parlaments finals. Però de cap manera es justifica, per respectar els protocols electorals, no fer el seguiment d’una manifestació que a part d’històrica – trigarà a veure’s a Brussel•les una mobilització semblant, de la qual no hi havia precedents -, un mitjà informatiu que tant es vanta d’estar a primera línia de les primícies passés de llarg davant l’èpica – milers de persones desplaçant-se fent sacrificis però il•lusionades per donar suport a la figura del president del seu país, destituït injustament -, que traspuaven els sentiments que s’escalabornaven entre mig d’aquella gentada. TV3 en tenia de donar testimoni; en tot cas, repeteixo, deixant de banda els parlaments finals per a no contaminar-se amb el regust de míting.


A la meva manera de veure, doncs,TV3 tenia de fer-ne un seguiment en directe no només per l’interès informatiu de l’esdeveniment sinó perquè, com a servei públic que no es cansa de repetir que és, tenia de saber que molta audiència catalana que per diverses circumstàncies personals no havia pogut desplaçar-se a Bèlgica, es refiava de poder-hi participar virtualment des de casa seva. Per moltes explicacions que doni, la televisió catalana aquesta vegada no ha estat a l’altura, professionalment parlant i tenia d’haver-se plantat. Simplement per professionalitat, ja que no m’atreviria mai apel·lar a la ideologia. La manifestació d’ahir, i la història ho recollirà sense cap dubte, malgrat la seva càrrega política indiscutible, constituïa un esdeveniment d’alt interès informatiu per no tenir precedents com a mobilització d’unes persones d’una comunitat regional, que reivindicaven per damunt de tot i per primera vegada que l'Europa dels Estats les escoltés com a ciutadans europeus i no fes cas només a les raons de l'Estat al que pertanyien. 

dimarts, 5 de desembre de 2017

OFEGAR EL TERCER SECTOR NO SURT DE FRANC.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimarts 5 desembre 2017)

OFEGAR EL TERCER SECTOR NO SURT DE FRANC.- Fa basarda de veure com tants governs, siguin del color que siguin, dinamiten la bona convivència entre rics i pobres. Al marge del que cada polític pensi en la intimitat, en l’actuació pràctica palesen que s’han convertit en escolans d’amen i col•laboradors necessaris dels aprenents de bruixot, a les ordres de la versió globalitzada del capitalisme més ranci. En el paper de comparses, aquests governs que s’han venut l’ànima per unes quantes monedes i privilegis, dilapiden dia a dia, sense mesura ni escrúpols, el principi democràtic de que tothom té dret a viure dignament pel sol fet d'ésser persona. ¿No s’adonen que no prioritzant polítiques socials - sobretot quan la crisi encalça els més fràgils, estan complicant la vida, i de quina manera!, a molta gent discapacitada, desvalguda i innocent? No sé si serà degut a que estan acostumats a que a ells totes els hi ponguin, o perquè s’han cregut que viure a l’ombra de l’establishment els hi permet estar per sobre del bé i del mal, com si fossin una casta superior. El que no té volta de fulla, però, és que molts membres d’aquesta casta, en quan toquen poder de seguida s’obliden – perquè no saben o no volen saber-ho -, que governar significa trobar l’equilibri entre la diversitat de ciutadans i les seves circumstàncies.

És immoral, per no escriure indecent, que davant l’increment de les bosses de precarietat i marginació instal•lades en la societat, no es prioritzin les polítiques socials, i els governs, tant de dretes, de centre o d’esquerra, mirin cap a una altra banda quan se’ls hi reclamen els retalls mentre s'inverteix en infraestructures improductives, deficitàries i sumptuoses, o en empreses públiques que no serveixen per altra cosa que perquè tinguin menjadora parada els quatre vividors de la política, o en mantenir administracions duplicades que se solapen inútilment. Quan no hi ha diners per tot, les retallades sempre castiguen primer als estaments més dèbils de la societat, condicionant la sostenibilitat econòmica de serveis socials imprescindibles, agreujant situacions molt delicades en àrees tan fràgils com les que afecten a gent gran, mainada, dependents, immigrants i joves en exclusió social. La culpa no és mai de la mala administració, sinó del dèficit, s’excusen sempre els mals administradors. Francament, són tan rucs de no saber que el dèficit és una simple magnitud estadística, teòrica i especulativa? Els que fan anar les tisores de podar subvencions al tercer sector que no en dubtin pas que la seva miopia política els passarà factura. Collar el dret a l'accés a una sanitat de qualitat, a l’habitatge, a guanyar-se la vida dignament i reduint, en definitiva, els ciutadans pobres a la condició de miserables mendicants de caritat, per molt solidaris que siguin els gestos, es pagarà molt car. Friso per examinar als programes electorals dels partits les propostes amb cara i ulls per eradicar la pobresa de tot tipus, la desigualtat, els sense sostre, la inseguretat dels dependents... I no quedar decebut amb un grapat de promeses falses.



dilluns, 4 de desembre de 2017

S’HAN PARAT A PREGUNTAR-SE PERQUÈ LA GENT ES MOBILITZA AMB TANTA FE PER LA INDEPENDÈNCIA?

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dilluns 4 desembre 2017)

S’HAN PARAT A PREGUNTAR-SE PERQUÈ LA GENT ES MOBILITZA AMB TANTA FE PER LA INDEPENDÈNCIA?.- Només com a fenomen social, a la meva manera de veure, pagaria la pena que el govern central i els que li fan costat en defensa de la unitat d’Espanya, es prenguessin la molèstia d’analitzar objectivament les constants mobilitzacions ciutadanes dels darrers dies, en protesta per la repressió que, a l’empara d’un article de la Constitució aplicat a les palpentes - perquè no existia precedent -, el qual diuen que aturaran fins haver-se restablert “la normalitat”. En primer lloc, és clar, s’hauria de definir què s’entén per normal, de quina “normalitat” parlem, ja que si no hi ha d’acord en aquesta prèvia, malament resoldrem el problema de convivència. Si la gent surt al carrer pacíficament al primer crit, tantes vegades con faci falta; si una gentada es va citar dissabte a l’estadi Lluis Companys per participar en un concert que tenia per objectiu reivindicar la llibertat dels polítics presos i omplir la caixa de resistència per pagar fiances i multes que se’ls imposin arbitràriament; si demà desenes de milers de persones, gratant-se la butxaca i sacrificant-se durant hores en autocars incòmodes, faran cap al cor de les institucions europees per fer palès el seu suport al que consideren legítim president de Catalunya, hi deu haver alguna explicació més enllà de l’adoctrinament sectari.


Per tant, jo crec que en Rajoy i els seus socis no haurien de passar de llarg de pensar-hi amb una mica més de calma en les causes del desafecte, perquè si a totes aquestes persones no les han hipnotitzat ningú sinó que es mobilitzen voluntàriament perquè n’estan fartes de tant menyspreu i deslleialtat com se senten tractades per l’Estat, malgrat la important contribució catalana a la riquesa del país que els hi paga la festa, i de que el sentiment nacional dels catalans sigui trepitjat, escarnit i bescantat cada dos per tres, tenen mala peça al teler. I ja cal que es calcin perquè aquesta llaga no es tanca ni s’amoroseix a còpia de cullerots de xarop 155, ni fent empassar a l’ofés unes eleccions surrealistes convocades amb calçador, amb candidats que estiguin o no a la presó o a l’exili, pesa sobre el seu cap l’amenaça d’un judici sever i un càstig exemplar i desproporcionat. Quan la revolta pacífica d’una part de la societat - sinó majoritària, molt representativa -, s’alimenta de sentiments com l’amor propi ferit per constants provocacions i mostres de fatxenderia gratuïta dels que governen, és molt difícil d’esborrar el ressentiment per decret. Quan el mantra del “ni perdono ni oblido” s’estén tant com ara passa a Catalunya, si jo tingués l’autoritat crec que faria l’esforç de rebobinar la història de les relacions entre les dues parts en conflicte, per tal de comprovar si des de la meva posició de força no n’hagués fet un gra massa, collant tan fort que la convivència s’hagués trencat per tantes costures que els descosits fossin de mal recompondre, si no es en base a fer un vestit nou. El distanciament agre d'ahir a "Salvados" entre dos de les protagonistes principals de les parts enfrontades, palesa que ni una encaixada protocol·lària és possible ara per ara. 

divendres, 1 de desembre de 2017

ES POT SER INDEPENDENTISTA, PERÒ NO TREBALLAR PER A LA INDEPENDÈNCIA?.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (divendres 1 desembre 2017)

ES POT SER INDEPENDENTISTA, PERÒ NO TREBALLAR PER A LA INDEPENDÈNCIA?.- Vet-aquí, en poques paraules, el concepte de democràcia que tenen els unionistes, constitucionalistes o com vulgueu etiquetar als no sobiranistes. D’això se’n diu creure amb la quadratura del cercle o, com diuen a pagès, tocar a morts. Per tant una “normalitat política” basada en una doctrina tan il•lusa no pot arribar gaire lluny, francament. Si com he escrit vàries vegades, al timó de la nau espanyola no hi tinguéssim un viatjant de gra cuit sinó un estadista, es tocaria més de peus a terra i les regles de joc entre Catalunya i Espanya es podrien establir sobre bases molt més sòlides i enraonades que les actuals: “sigueu tan independentistes com vulgueu – diria un vertader home d’Estat -, i treballeu pacífica i democràticament per aconseguir els vostres objectius, però sapigueu que jo faré tot el que podré per convèncer la vostra parròquia que sense necessitat de partir peres podem conviure tots sota un mateix sostre”. Així es com entomaria un estadista la situació, però dels polítics de poca volada que patim no en podem esperar gaire res més que revenxinades, prohibicions i repressions. Aquesta fórmula agafada amb pinces que s’han empescat entre govern i fiscalia per permetre que surtin en llibertat, amb càrrecs i fiança al canto, els polítics engarjolats per declarar la independència, es fer-se trampes al solitari, pa per avui i gana per demà. ¿A qui se li acut que un independentista que es presenti a les eleccions amb un programa sobiranista, si guanya renunciï a aplicar-lo? Per aquesta raó, l’endemà del 21-D, acabi com acabi, l’olla catalana no haurà perdut pressió sinó tot el contrari: si guanya els sobiranisme, malament perquè no hi ha cap garantia per part dels que manotegen la maquinaria de l’Estat que n’acceptaran els resultats democràticament i, per tant, estarem a règim del 155 una llarga temporada; i si el sobiranisme perd, pitjor, perquè els contraris no deixaran res per verd a l’hora de fer tabla rasa de les "peculiaritats" catalanes.

Com m’heu sentit repetir a bastament des del 9-N, el sobiranisme només se’n pot sortir ben parat d’aquest enfrontament amb l’Estat si té darrera seu una base social ample i indiscutible. Després d’aquella experiència de la consulta popular, en un primer moment el full de ruta que es va dissenyar apuntava cap a engruixir aquella base minoritària per poc, per guanyar legitimitat interior i exterior en un referèndum de veritat; però aquella bona estratègia se’n va anar en orris quan la clau del procés va anar a parar en mans dels que estratègies i mètodes se’ls passaven per l’engonal, i enlloc d’anar pas a pas seguint un programa sostenible varen imposar la directa i les presses, fent caure els moderats en la trampa de lligar-se peus i mans comprometent-se a terminis delirants i unilaterals. Sense tenir assegurada la base social imprescindible perquè ens prenguessin en serio els de fora, es va tirar pel dret i l’esterrecada ha sigut la que tots sabem i patim. ¿Europa hagués fet el ronsa i mirat cap una altra banda si darrera del sobiranisme hi hagués hagut una població majoritària? En dubto. Per aquesta raó, insisteixo que l’única manera que té el sobiranisme de girar la truita el 21-D és guanyar de carrer, no per una dècima de diferència. Si fet el recompte, el sobiranisme pot dir “aquests són els meus poders!”, sense pal•liatius i se sap administrar amb seny la victòria, utilitzant-la com a palanca per fer moure l’immobilisme centralista, potser sí que llavors Espanya i Catalunya estaran en condicions de negociar la manera civilitzada i democràtica de sortir de l’atzucac. De manera que si jo fos un estratega sobiranista diria que en aquests 20 dies que falten s’hauria de mobilitzar tota la tropa disponible en convèncer els ciutadans indecisos, espantats, decebuts o escèptics que el desllorigador del sobiranisme no passa per quanta gent es mobilitza al carrer en un moment donat, sinó per quants de vots s’obtinguin a les urnes. L’argument de tenir al darrere una majoria social indiscutible, sí que l’entenen els europeus bocafins. I si no féu la prova.



dijous, 30 de novembre de 2017

QUI NO TÉ VIDA INTERIOR ESTÀ MÉS MORT QUE ELS MORTS DEL CEMENTIRI.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dijous 30 de novembre 2017)

QUI NO TÉ VIDA INTERIOR ESTÀ MÉS MORT QUE ELS MORTS DEL CEMENTIRI.- No teniu la sensació que massa gent sembla estar renyida amb ella mateixa? Que quan es queda sola tot li pica i se sent incòmoda es posi com es posi? Tinc por que ens trobem a les beceroles del que pot ser un gran problema social els propers anys, si aquests símptomes d’inestabilitat emocional amb un mateix s’estenen. I el que em desvetlla de veritat és que aquesta mena de virus no ataca un segment de la població determinat, sinó que les persones de totes les edats, sexes i ètnies hi estan igual d’exposades. L’únic comú denominador entre els que pateixen d’aquesta malaltia és que pertanyen a societats que foren opulentes i avui van de capa caiguda; constatació que em porta a arriscar una primera hipòtesi de treball: els que no els hi ha faltat mai de res curiosament no troben temps per fer-se amics d’ells mateixos, per coneixes millor, per muntar-se una vida interior on aixoplugar-se en cas de sentir-se sols o indefensos. Enfrontar-se a la soledat sense disposar d’una vida interior pròpia, és tan terrible que juraria que es troba en el desencadenant d’un percentatge considerable de suïcidis, consumats o fallits. En canvi, les persones acostumades a passar privacions de tota mena han après, si us plau per força, a parlar-se i fer-se amigues del que tots porten dintre, el l'anomenen ànima o consciència. No entendre’s amb un mateix, no tenir un lloc on retrobar la tranquil•litat d’esperit quan totes van mal dades, porta a la desesperació i al que és pitjor: a reaccionar davant la vida a rampellades.


Tenir vida interior no és sinònim d’introversió, ni de portar una mena de vida contemplativa; qui sap si la definició que més s’hi acostaria seria dir que es tracta d’un estat d’ànim que permet no avorrir-se estant sol, que no es necessita més companyia que la d’un mateix per sentir-se viu. Quan no es pot passar sense una colla fent gresca al costat, sense estar penjat del mòbil per connectar-se virtualment, qualsevol d’aquestes dependències o d’altres de semblants no són més que excuses per a no pensar, i això vol dir que algun mecanisme imprescindible per a la supervivència xerrica. Una persona eixorca de vida interior sempre dependrà de la crossa d’un altre per tirar endavant, en contes de sortir-li de dintre seu la voluntat de reacció i de superació. L’autoestima, precisament, neix de tenir bon rotllo amb un mateix. I com establir-lo, aquest bon rotllo, no s’aprèn a les escoles ni a les esglésies, ni tampoc es tracta d’una vacuna que es pugui comprar a la farmàcia amb o sense recepta de la seguretat social. La vida interior s’ha d’anar conreant dia a dia, pessic a pessic, trompada a trompada, desengany darrere desengany... 

dimecres, 29 de novembre de 2017

LA REVOLTA AL PAÍS DELS COLORS, EN DEFENSA DEL GROC

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimecres 29 de novembre 2017)

LA REVOLTA AL PAÍS DELS COLORS, EN DEFENSA DEL GROC .- Els colors grisos i marrons, aquells que tenen més retirada amb el color de gos com fuig, varen conspirar per expulsar el groc de l’arc de sant Martí i els d’aquest col•lectiu, de seguida que en varen tenir constància, convocaren una assemblea per debatre una pretensió tan agosarada. Encara que els grisos estiguessin al poder, no eren ben vistos al país dels colors perquè els hi agradava massa de fer la punyeta i d’anar buscant les pessigolles, per qualsevol causa, a les minories vermelles, taronges, grogues, verdes, blavetes, indies i violetes que bastien l'arc de sant Martí. Jo diria que, en el fons, els grisos es movíem per pura enveja i ressentiment però ells asseguraven que no, que l’enveja no hi tenia res a veure, que només complien amb la seva obligació de mantenir l’ordre al país dels colors. I els toca-sons dels marrons assentien com babaus, perquè tot el que deien els grisos ja els hi estava bé mentre els deixessin tirar de beta sense fotre cop. Doncs vés per on el capgròs dels grisos és va emmarranar que el groc era un color que feia fàstic i s’havia de prohibir a l’arc de sant Martí i a qualsevol altre racó del país fins que se’n perdés la mena. “El groc és tan llardós i traïdor que no és mereix d'exhibir-lo enlloc, ni en públic ni en privat” – havia sentenciat el capgròs dels grisos.

Però els del col•lectiu de l’arc de sant Martí no estaven per fanfarronades, i de cap manera volien permetre que un gris de merda els volgués manar. El líder dels vermells va prendre la paraula a l'assemblea dels revoltats, per encetar el debat: “a mi sempre se m’ha identificat amb la revolució i m’han intentat cremar, empastifar, estripar infinitat de vegades, però no ho han aconseguit mai perquè represento un símbol, un ideal, i els símbols i els ideals no es poden fer desaparèixer per decret”. El representant dels violetes va anar més lluny: “a nosaltres no ens agrada significar-nos i quasi tot ens està bé, però si algú es vol carregar els companys grocs, per aquí sí que no hi passem” Els portaveus dels taronja i dels indis varen estar d’acord amb els anteriors oradors, mentre que el líder dels verds va anar més lluny i va fer una proposta: “perquè vegin els grisos i els seus escolans d’amen que els del sant Martí anem units, proposo que durant una setmana tenyim amb un pensament de groc cadascuna de les nostres túniques i així els hi donarem una lliçó als busca-raons dels grisos que ens governen”. Tots els colors varen aprovar la iniciativa per unanimitat i, a continuació, els grocs varen repartir entre els seus companys de l’arc de sant Martí mostres del color que els grisos volien prohibir, perquè n’afegissin una clapa als seus vestits. “Si no volen caldo, tres tasses” – va rematar el cap dels vermells, tot cofoi.
(Dedicat als catalans que llueixen un llaç groc a la solapa en senyal de protesta per les arbitrarietats dels grisos que ens manen)


dimarts, 28 de novembre de 2017

NINGÚ HAURIA DE PASSAR ÀNSIA PER RES .

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimarts 28 de novembre 2017)

NINGÚ HAURIA DE PASSAR ÀNSIA PER RES .- La vida quotidiana de les persones està plena de petits incidents, que atempten i desestabilitzen la seva ordenada monotonia i massa sovint se les fa passar ànsia en va però per força. Des que t’entri un ratolí o un dragó al pis, o que s’esconyi la caldera d’aigua calenta just en començar un llarg cap de setmana d'hivern sense serveis de manteniment, o que s’hagin de suspendre rutines diàries previstes, per una inoportuna xacra de pares desconeguts o crònica. Hi ha persones més propenses que no pas altres a passar ànsia, és la veritat; i també ho és que segons qui de tot en fa un castell. Però en algun moment de la vida no podem pas negar que hem patit lleugers o importants atacs de pànic, davant imprevistos com els abans esmentats o degut a determinats estímuls negatius, com ara el bombardeig mediàtic sobre retallades de sous, de pensions o de prestacions socials, per posar un exemple. Tanmateix, no es pot negar que la majoria de víctimes d'angoixes temporals s’hi sobreposen i les superen posant en marxa mecanismes d’autoestima, però també n’hi ha bastants que de passar tanta ànsia en va acaben desenvolupant un pessimisme malaltís, que perdura inclús després d’haver-se resol satisfactòriament l’incident responsable de l’alarma: i si torna a passar-me?

Per aquesta raó, perquè hi ha persones més sensibles que altres a la sensació de fragilitat en un moment donat, sensació acompanyada d'inseguretat i d'impotència, des de la societat en general s’hauria de procurar tenir sempre a punt contrapesos emocionals imprescindibles per superar aquestes crisis. Per exemple, tramitant sense entretenir burocràticament les queixes ciutadanes derivades d’atemptats a la convivència diària, com ara sorolls, brutícia, actes incívics... Llegia fa poc que una casa okupada il•legalment al Raval, després de mesos d’exclamar-se els veïns i comerciants de la vora per les molèsties, pudors o exhibicions immorals que tenien de suportar, els serveis de neteja varen treure merda a tremuja en dos containers, però sense haver-ne fet net del tot ni prendre mesures severes contra els pòtols sense ofici ni benefici que se'ls havien estat rifant, als pocs dies hi tornaven com si no hagués passat res. Pregunto: es compensarà mai al veí tranquil, ordenat, net i bon ciutadà, pel patiment moral derivat de l’ànsia que ha estat passant tots aquests mesos, veient que no podia dormir dues hores seguides i que ningú se l’escoltés en serio, perquè la burocràcia el rebotava de taulell en taulell oficial? I quins mecanismes estan previstos per rescabalar les pobres persones que de matinada, els caps de setmana es desvetllen fins que clareja, per culpa dels escàndols dels clients que tanquen bars i establiments d’oci? Evitar que passin ànsia persones perquè no trobin resposta ràpida per part de l’administració responsable de serveis públics tan sensibles com seguretat ciutadana, sanitat o administració de justícia, haurien de figurar com una prioritat en tots els programes electorals; de la mateixa manera que haurien d’incloure els plans docents de totes les escoles, la preferència a ensenyar la canalla des de petits a conviure, gravant-los al front el principi que no hi haurà llibertat per a ningú, si tothom no respecta la llibertat dels altres i no escarneix ni critica l’autoritat que imposi ordre.


dilluns, 27 de novembre de 2017

UN EXAMEN DE CONSCIÈNCIA DE TANT EN TANT, PER HIGIENE MENTAL.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dilluns 27 de novembre 2017)

UN EXAMEN DE CONSCIÈNCIA DE TANT EN TANT, PER HIGIENE MENTAL.- Un dels valors que em temo se’ns han escolat pel desguàs, per voler ésser més moderns o més enrotllats, és aquella bona costum de passar comptes amb un mateix, de tant en tant, a soles. En part, el que va fer-nos avorrir aquesta pràctica tan higiènica, és que se n’apropiessin descaradament algunes religions a la recerca de clientela, utilitzant l’avinentesa de netejar la consciència per fer-los un rentat de cervell. Però vet-aquí que un cop arraconada l’exclusiva religiosa en el monopoli de la ITV de les consciències, las darreres generacions d’executius agressius han popularitzat el principi que qui vol triomfar en aquest món competitiu cal que estaborneixi la consciència i els escrúpols, ja que l’experiència havia fet palès que matar-la del tot, com pretenien els revolucionaris radicals era, pràcticament, impossible. I per aquesta raó, van proliferar com bolets gabinets de psicoanalistes i d’altres consultors més o menys estrafolaris, especialitzats en complicar aquell examen de consciència tan senzill de temps reculats. La qüestió, en definitiva, rau en determinar si els remordiments de consciencia dels quals ara es pretén que ens en desempalleguem relaxant el sentit del bé i del mal, no sent tan primmirats amb la moral i la responsabilitat, realment serveixen per ser millors ciutadans i més bones persones.


Envoltats dels exemples de tants espavilats que es passen pel forro els preceptes i les normes de convivència i que, fins a cert punt, fan sentir ridículs i rucs els que no s’atreveixen a trepitjar la línia vermella de caure en el petit tripijoc esporàdic o en la temptació de la corrupció sistemàtica, em pregunto si la veu de la consciència ha emmudit per sempre o encara burxa cada vespre i no permet agafar la son, si no és a còpia d’empastillar-se. Em pregunto si tota aquesta trepa de corruptes de coll blanc que desfilen pels jutjats amb cara de fatxendes, senten la veu de la consciència alguna vegada perquè jo diria que poc se’n recorden d’on la tenen, ja que si no els deixés viure tornarien fins a l’últim euro que han arreplegat robant. Però també m’agradaria saber si els corruptes a la menuda – els que treballen “en negre”, els que se la decanten allargant les baixes laborals sobretot a la funció pública, els que fan trampa declarant la renda o els que rebaixen la dignitat per una misèria de recompensa -, no troben mal fet el que estan fent perquè tampoc s’escolten la consciència o perquè, comparades les seves petites faltes amb la barra i pocavergonya dels grans estafadors, consideren les seves relliscades peccata minuta. Si així fos, voldria dir que, com es vanten alguns, la mala consciència s’ha de pujar a les golfes com un moble vell o una rampoina. Avui, dia del mestre, potser és una bona ocasió perquè des de les aules es retorni a elogiar i fomentar un valor indispensable per comportar-nos com a persones.

divendres, 24 de novembre de 2017

QUAN SE SENT AMENAÇAT L’IMPERI DE L’OSSET SIMPÀTIC, ELS AMOS ENSENYEN LES VERGONYES

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (divendres 24 novembre 2017)

QUAN SE SENT AMENAÇAT L’IMPERI DE L’OSSET SIMPÀTIC, ELS AMOS ENSENYEN LES VERGONYES.- Les Fundacions, per molt altruistes que semblin, massa vegades amaguen interessos que faria lleig desembolicar i que quedessin exposats a la vista de tothom. Hi ha excepcions, esclar, però a la meva manera de veure, es podrien comptar amb els dits de la mà. A mi mateix, en jubilar-me em varen proposar de gestionar-ne una, de Fundació; però me'n vaig desdir en adonar-me que més enllà d’un nom respectable les finalitats socials eren per despistar, ja que col•lateralment es pretenia amorosir les obligacions fiscals dels seus patrons. Ara en tenim als diaris un exemple pràctic de com els interessos amagats prevalen sobre els ideals exposats a l’aparador: amb la decisió presa per l’empresària Rosa Oriol - la que empara els ideals de sor Lucia Caram, una monja característica com sabeu, que promou la solidaritat sense treva -, d’esborrar del nomenclàtor de patrons de la Fundació que porta el seu nom, a persones tacades d’independentisme català. Segons el que ha transcendit de les seves explicacions, la presencia d’aquestes persones – la periodista Pilar Rahola i la dona de l’expresident Mas -, incomoda part de la clientela i contamina de retruc el prestigi comercial de la coneguda marca de joieria, de la qual un osset n’és la icona que perilla, víctima d’un d’aquests anatemes patriòtics que només se li poden acudir a tarats d'un país de pandereta.

No deu haver estat una decisió fàcil per a la senyora Rosa, però enmig de la por no se li ha acudit cap altre sortida, davant del rum-rum dels “mercats” escandalitzats perquè una Fundació benèfica, vinculada als joiers Tous, assegui entre els seus patrons d’honor personatges sospitosos de ser uns secessionistes sediciosos en potència. Ignoro si el rampell de la madrassa de l'imperi es justifica per una davallada real de les vendes o si només es tracta d’una asèptica mesura preventiva, per si de cas, davant les insistents insinuacions de boicot comercial. Sigui per un motiu o altre, em sembla fer tres reflexions a tall de puntualització:

1ª)- És vergonyós que patriotes espanyols reneguin de productes catalans, sabotejant i perjudicant activitats socials que no tenen res a veure amb el negoci de la família propietària del simpàtic osset.
2ª)- Es igualment penós i vergonyós que als amos de l’osset se’ls hi hagi arronsat el melic tan de pressa, i a canvi d'aturar les amenaces de perjudicar els seus interessos comercials i econòmics s'avinguin a fer el gest d'acomiadar les persones que fan nosa a una hipotètica clientela d’impresentables.
3ª)- I encara fa més pena que aquests personatges que, com si fossin un llast llencen escales avall de la seva torre de marfil, són els mateixos que quan necessitaven promocionar-se a través d'una Fundació de ringo-rango varen admetre com a patrons il•lustres i decoratius, precisament per ésser qui eren i, per tant, aprofitant-se descaradament del seu renom mediàtic o rellevància política, igual com devia passar amb altres noms del repertori, com en el cas de l’ex-ministre José Bono.


Un fàstic, vaja! Em sap greu per l’osset, que no hi té cap culpa, però a mi que, francament, ja no formava part de la meva col·lecció de capricis, ja se m’ha entravessat del tot senyora Rosa. Li dic amb el màxim respecte, però no m'ho puc callar. 

dijous, 23 de novembre de 2017

TRANQUIL.LITAT I BONS ALIMENTS.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dijous 23 novembre 2017)

TRANQUIL.LITAT I BONS ALIMENTS.- Des de fa anys que els gurus van tan desorientats, trencant-se les banyes per arreglar el món i veient que no se’n surten, que han acabat recorrent a una formula màgica per quedar bé amb la parròquia amb la vianda al plat: prengui-s’ho amb filosofia!, diuen; que ve a ser el mateix que dir que la cosa va per llarg. Però la filosofia té fama d’herba remeiera, que tan serveix per un mal de ventre com per un atac d’angoixa: no arregla gaire res definitivament, però tampoc ho espatlla. És, com si diguéssim, una cataplasma de sentit comú i de serenor, que reforça l’ànim de les persones en base a fer-les rumiar una mica i trobar en algun racó del seu caparró, per poc que es remogui, estímuls per tirar endavant o per controlar els maldecaps. La gràcia de la filosofia és que t’ensenya com enfrontar-te amb la realitat quotidiana, per caòtica que sigui, i saber-la explicar, passi el que passi, a partir de preguntes. Per aquesta raó, com deia el meu filòsof de capçalera, l’Eugeni Trias: “les èpoques millors per reflexionar coincideixen amb els temps de crisi o de conflicte”. El quid de la qüestió és que el bon filòsof no dispensa la veritat a garrafes perquè no té cap magatzem de veritats absolutes, sinó que el màxim que pot oferir és organitzar la recerca de respostes a totes les preguntes que no deixen dormir.


L’Umberto Eco, a la meva manera de veure posant-hi més pa que formatge, defineix el filòsof com aquell individu que constata fets consumats, com per exemple que el sol surt cada dia de bon matí o que determinats col•lectius animals, inclosos els humans, es comporten sempre igual i, aleshores, formula la pregunta del milió: per què? En Goethe li fa dir a Mefistòfel, al Faust, que: “on no hi ha fantasmes ni dubtes, sempre hi trobaràs un filòsof carregat de punyetes que te’n tindrà a l'abast un gavadal”. I en Ferrater Mora no desmentia el seu col·lega alemany, sinó tot el contrari, en reblar el clau: “el filòsof s’ocupa de formular les preguntes que el científic hauria de fer i sovint no s’hi atreveix”. És allò que ens passa a tots amb tanta freqüència, que ens capfiquem amb dubtes de caràcter moral i ètic, els quals arriben àdhuc a desestabilitzar-nos la vida, simplement perquè no ens dóna la gana de prendre’ns la molèstia de reflexionar-hi un poc. La utilitat del filòsof, precisament, és aquesta: proposar respostes a preguntes que fan patir, no perquè les amagui sota el coixí, sinó perquè té per costum pensar abans de parlar. Les qüestions que la filosofia ajuda a analitzar en la recerca de la veritat, no són allò que en podríem dir oli en un llum, perquè no resolen els problemes d’un dia per altre ni, potser, per al cap d’un mes. Per aquesta raó pot semblar que són respostes vagues, ambigües i abstractes que es resumeixen en aquella dita tan filosòficament assenyada: “tranquil•litat i bons aliments”. O aquella altra més directa que trobareu a casa de qualsevol pagès, mentre no se’n perdi la mena d'aquesta bona gent: “A les penes punyalades, i als disgustos, gots de vi!" 

dimecres, 22 de novembre de 2017

NO US SEMBLA QUE LA CANALLA ES FA GRAN MASSA DE PRESSA?.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimecres 22 novembre 2017)

NO US SEMBLA QUE LA CANALLA ES FA GRAN MASSA DE PRESSA?.- Jo sóc d’aquella quinta en que la mainada no comptàvem per gaire res, fins que no havíem fet la primera comunió. Si no el mateix dia, la setmana a sobre la mare ens posava pantalons llargs o, com a mínim, aquells bombatxos que perllongaven la infantesa uns mesos més; havíem deixat de ser nens, però encara no érem homes del tot. I amb les nenes suposo que passava quelcom de semblant. Avui, la primera comunió ja no sol servir de referència perquè la majoria de famílies en passen olímpicament de combregades, i no pas per malicia sinó simplement perquè pares i fills han pujat d’una altra manera i una gran majoria ni tan sols estan batejats, però sobretot perquè conviure amb d’altres cultures comporta una confusió existencial que relativitza costums i creences. Abans la canalla allargava tant com podia la fantasia dels Reis d'Orient i fèiem el posat de sòmines dissimulant que feia qui sap des de quant que sabíem la veritat de tot plegat, però anàvem a clapar la vigília sense descuidar-nos de deixar al balcó o a l’eixida un plat amb menjar per als patges i un cossi amb aigua per als camells. I quan els pares es cansaven de tanta comèdia fèiem veure que ens venia de nou la veritat i encara deixàvem caure alguna llagrimeta que ens servia per rescabalar alguna joguina com a compensació. Avui, en canvi, entre Reis, pare Nadal, tió i amic invisible mantenim la ingenuïtat d’ésser criatures fins que som ganàpies, i les nostres criatures molt abans de l’edat en que nosaltres sortíem de l'ou, ja ensenyen els avis a jugar a tot drap amb la tauleta o a configurar el mòbil. La canalla s’ha fet gran massa de pressa sense cap dubte i la innocència, malgrat no s’ha fet malbé sempre, ja no és tan tendra com en aquella època en que ens fèiem grans més a poc a poc i érem feliços amb poca cosa.

Però nosaltres encara no ens podem queixar, ja que n’hi ha de pitjors. Només cal repassar les imatges de les riuades de refugiats a vessar de canalla a la que se li ha estafat la infantesa i han encetat l’adolescència, passant de la il•lusió a l’odi. Vaig tenir ocasió de compartir una estona la sala d’espera d’urgències d’un hospital amb un nano d’un centre d’acollida que encara no tenia quinze anys, mamat i drogat, acompanyat d’un tutor amb qui s’entenia amb signes i amb dos guardes de seguretat a l’aguait del que feia. Era un nen agressiu, espantat i desconfiat com una bestiola engabiada, un nen que s’havia tornat home sense pair-ho, disposat a defensar la vida. D’aquests nanos ens en descarreguen cada dia a Barcelona a cabassos, i els centres d’acollida ja no saben com atendre’ls perquè ni tenen recursos ni personal especialitzat. El destí d’aquesta canalla serà els barris marginals de l’àrea metropolitana, entre delinqüència, tots els vicis i covant els pitjors sentiments antisistema. Aquesta canalla no ens pertany, però n’hem esdevinguts involuntaris responsables perquè la ressaca de la misèria i de la guerra en els seus països d’origen ens els ha encolomat si us plau per força, i nosaltres per molta bona voluntat que uns quants estiguin disposats a posar-hi per acotxar-los en pau, no podrem retornar-los la felicitat ni la infància, definitivament perdudes i oblidades. Alguns, fins i tot han tastat les armes i en alguns casos, tenen les seves mans de criatura tacades de sang i els ulls carregats d’horror per les matances, violacions i tortures de que han estat testimonis. La nostra canalla es fa gran massa de pressa, potser sí; però ¿què en farem d’aquesta altra canalla sobrevinguda, que ja comença a ser una amenaça per a una societat que no està preparada per retornar-li ni la innocència ni la il•lusió que la nostra pròpia canalla ha començat a perdre?


dimarts, 21 de novembre de 2017

ELS VOLTORS, EN QUAN OLOREN ELECCIONS TREUEN L’ESPANTALL DE LES PENSIONS.-

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimarts 21 novembre 2017)

ELS VOLTORS, EN QUAN OLOREN ELECCIONS TREUEN L’ESPANTALL DE LES PENSIONS.- Aquest llenguerut d’en Garcia-Albiol, seguint el mal exemple de la seva predecessora en el càrrec, l’ensarronadora Alícia, ja ha avisat els jubilats que si el 21-D guanyen els independentistes, les pensions a prendre pel cul. I que si els jubilats volen no passar-les putes, ja cal que s’encomanin a sant Rajoy, que és l’únic que mentre mani no permetrà que ningú els violi el dret a una pensió de misèria, congelada al 0,25% per més escarni. Perdoneu que m’hagi expressat barroerament, però és que dirigint-me al fatxenda de Badalona m’ha semblat adient utilitzar un llenguatge amb el qual estigui familiaritzat. Ara bé, si es pensa que removent l’espantall de les pensions tota la gent gran s’afanyarà a omplir de vots favorables al PP les urnes, ara hi fan el mànec!: els jubilats no som imbècils i ja n’estem cansats de tantes amenaces i ultimàtums vexatoris. No fa ni un any que els que no tenim memòria de peix recordem com els polítics – tant populars, socialistes i més d’un convergent -, insinuaven amb boqueta de guilla que la culpa que els nú-meros de l’Estat no sortissin era dels ciutadans de la tercera edat que se’n feien un fart d’anar al metge i de malgastar potingues per viure fins als cent anys, encara que fos a empentes i rodolons. Fins i tot una consellera de Sanitat, amb la seva gràcia andalusa, va ser tan bocamolla d’expressar en veu alta allò que molts de la seva corda pensaven: “és just que als malalts crònics se’ls hagi de mantenir tota la vida tractaments caríssims?"


La crisi de l’envelliment recau en les pensions i la despesa sanitària, perquè llevat d’unes quantes i comptades excepcions els polítics no sabem com fer-s’ho per trobar recursos per a no escantonar aquesta delicada i fràgil parcel•la de l’Estat del benestar. Ja fa mesos que un comitè d’experts, a sou dels partits que han tallat el bacallà tradicionalment en aquest país, va aconsellar als seus contractants que tururut viola a la revalorització de les pensions prenent com a referència l’IPC, i que calia receptar al sistema un barem regulador en funció de les possibilitats econòmiques reals en cada moment, la qual cosa voldria dir que els futurs governs, fossin del color que fossin, abans de renunciar a les seves rectories tindrien les mans lliures per retallar per on els hi rotés les pensions públiques, carregant-se drets i compromisos, sobretot els vigents entre l’Estat i els titulars de pensions contributives. Els canvis en el sistema són necessaris, esclar, però enlloc de gratar-se la panxa veient-les venir, ja fa anys que els polítics si fossin homes d’Estat haurien d’haver començat les reformes, com en els països més previsors, per assegurar les pensions del futur en base a capitalitzar individualment els recursos necessaris per a les futures pensions, mentre es feien mans i mànigues per mantenir les actuals, retallant tota la despesa improductiva que xupa de la mamella fiscal de l’Estat, perquè els jubilats que han cotitzat tota la seva vida laboral no perdin el poder adquisitiu que se’ls hi havia promès. Aquest missatge seria l’únic que faria guanyar vots al partit que ho proposés de veritat, però dels exabruptes de gent com l’Albiol i companyia, no en poden esperar res més sinó que els pensionistes acabem emprenyant-nos del tot i prenguem consciència de la nostra força electoral, si anem per feina i engeguem a la merda als polítics professionals que ens han pres el pèl des de fa anys.