Follow by Email

divendres, 21 de juliol de 2017

HARAKIRI A L’ESPANYOLA

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Divendres 21/Juliol/2017)

# HARAKIRI A L’ESPANYOLA.- Originalment, l’harakiri era un suïcidi ritual reservat als nobles japonesos i als samurais, que preferien clavar-se un punyal a la panxa i morir amb dignitat que no pas viure en la deshonra. Avui dia, qualsevol japonès pelacanyes pot escollir aquesta manera de llevar-se la vida, potser perquè dels samurais ja se n’ha perdut la mena i la noblesa està molt devaluada; però malgrat això, encara els que s’acullen a aquesta tradició mil•lenària mereixen respecte de la societat perquè almenys, per pocavergonyes que hagin estat, pensen que a l’hora de morir ho han sabut fer dignament. Ahir però, a la meva manera de veure, més d’un comentarista va passar-se de rosca comparant el vulgar i fastigós suïcidi del banquer Blesa amb el cerimonial de l’harakiri oriental, entre d’altres moltes raons perquè la víctima no era cap samurai sinó que més aviat tenia retirada amb els pocavergonyes que es passen tota la seva vida fotent-se del mort i de qui el vetlla. Ja sé el que es diu: que no és correcte dir mal d’un mort de cos present. Però jo penso, amb tot el respecte, que en determinats casos no es pot passar de puntetes sobre el comportament voluntàriament deshonest de persones, que s’han aprofitat del poder per fotre els demés, arruïnant la vida i les il•lusions de molta gent que no en tenia cap culpa i de la qual, per postres, se’n fotien.


Tanmateix, malgrat el suïcidi sigui considerat entre nosaltres un tema tabú que es millor no tocar massa i que no fa ni quatre dies era “pecat”, una cosa tan bruta i indigna que els suïcides s’havien d’enterrar fora de la terra santa dels cementiris, arrossegant la seva deshonra per tota l’eternitat, opino que en casos com el d’en Blesa cal fer almenys dues puntualitzacions: es va llevar la vida perquè li remordia la consciència, no podia mirar-se al mirall sense vomitar, penedit del mal que havia causat abusant de la confiança d’innocents? O més aviat s’ha disparat el tret d’escopeta al pit, fart d’esser assetjat i escarnit injustament per una colla brètols de merda? Si hi ha hagut penediment, que descansi en pau després que els seus hereus hagin restituït la totalitat dels danys i perjudicis patrimonials causats. Però si encara hagués fet mutis emprenyat per sentir-se maltractat, seria un greuge afegit. No ho sabrem mai, però si que hem sentit com companys de viatge de la seva corda, alguns no pas pelacanyes sinó peixos grossos a les institucions del país, declaraven que el banquer havia estat víctima de cruel assetjament que l’havia portat a la mort com a la Rita Barberà, sense que li respectessin la presumpció d’innocència. Els hi hauria de caure la cara de vergonya als que s’apunten a aquest discurs perquè per molt que li recordessin a Blesa que era un barrut, no és comparable aquest escarni públic amb com les va fer passar magres a tantes i tantes famílies arruïnades gràcies als seus tripijocs de financer de fireta. Ni tampoc la seva angoixa es pot comparar, per exemple, a la d’aquells malats podrint-se en llistes d’espera eternes, degut a les “retallades” obligades per haver tingut de destinar els recursos de la Sanitat a pagar el rescat de la Banca i de totes les corrupteles polítiques. Per tant, que no ens ofenguin ara trastocant els papers de tot plegat, fent passar els botxins per víctimes. No hem de tenir por de dir les coses pel seu nom, encara que no sigui políticament correcte. I en aquest sentit, no em puc estar de reconèixer la coherència i la valentia del poeta Joan Margarit quan a ahir, en una entrevista que li feien a Catalunya-Ràdio sobre els Jocs Olímpics del 92, va contestar al periodista: “Jo estava a Lausana quan el porc feixista d’en Samaranch va anunciar la designació de Barcelona...” Per tant, aquesta reflexió sobre el suïcidi d’en Blesa crec que s’havia de fer perquè ja n’hi ha prou de marejar perdius. I que es pari d’especular si els hereus han o no de renunciar a l’herència: abans de decidir-ho s’haurà de veure si queda herència després de quantificar i repercutir els perjudicis directes i els colaterals que el “viva la virgen” del banquer suïcidat va causar a la Hisenda Pública i a les famílies. 

dijous, 20 de juliol de 2017

D'UNA POLÍTICA QUE NO TÉ FEINA I GATS PENTINA.-

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dijous 20/Juliol/2017)


# D'UNA POLÍTICA QUE NO TÉ FEINA I GATS PENTINA.- A les redaccions dels diaris en èpoques reculades en les quals la circulació de notícies no era instantània, global i tan abundant com avui dia, les "serps d’estiu" – reportatges quan més rocambolescos millor i cròniques agafades pels cabells -, eren molt ben rebudes pels redactors per tancar les edicions del periòdic de cada dia. Sembla mentida ara, que hi ha xeixa periodística a cabassos i articulistes d’opinió a dojo per tapar totes les necessitats informatives, alguns medis perdin el temps amb polèmiques tan sonses com si és legítim que la presidenta de la Comunitat de Madrid, l’esmunyedissa Cristina Cifuentes, pot renunciar a fer vacances. Tants aspectes de la seva gestió política en els darrers anys com mereixerien més d’un titular crític, i resulta que s’entretenen com en els vells temps de la professió, treien la pell a aquesta “serp” de les vacances, com si al país no hi hagués res de més interessant. Els sindicalistes, sempre al peu del canó, han tret el santcristo gros, retraient-li que després de les lluites i vagues que van costar als treballadors aconseguir el dret a unes vacances anuals, vingui una política “pija” a renegar d’aquesta conquesta obrera històrica. I quan ella segueix reclamant tossuda el dret a renunciar a descansar de despatx uns quants dies, algun ortodox d’esquerra, dels que van a pinyó fix, li ha recordat que les vacances s’han de gaudir i que no es poden compensar ni amb diners. Mira per on, tanmateix he escoltat el president Puigdemont que tenia temps per dir-hi la seva, malgrat va tan escopetejat. Jo no sé si estressa molt o poc presidir una Comunitat Autònoma com la de Madrid, però pel que diu la seva presidenta més aviat no deu portar gaire desgast físic, perquè troba que el seu despatx a la porta del sol és un lloc excel•lent per passar les vacances. Jo, francament, no faria tants d’escarafalls i li donaria la raó: si no està cansada, per quins set sous ha de descansar? Una cosa porta a l’altra. No ho veieu? Ara bé, qui sap si amb totes les sacsejades que agiten la vida política de Madrid, la pilla de la presidenta prefereix no perdre de vista la seva poltrona no sigui que li passi com els que van a Sevilla. De totes maneres, crec que potser n’ha fet un gra massa, perquè després de reflexionar-hi una mica, trobo que tenint en compte que les vacances, enteses a la manera clàssica com a temps per esbargir-se i canviar d’aires, entre milions d'aturats, jubilats i ciutadans que no superen el nivell mínim de subsistència, queden pocs espanyols per prendre unes vacances com cal. Vés, doncs, si ella com a membre d’un dels pocs col•lectius privilegiats que s’ho poden permetre, no hauria de donar exemple i posar el cul a remullar de cara al sol, enlloc de dedicar-se a pentinar gats. Ella i els que li segueixen la gràcia, quina poca feina deuen tenir també. 

NO DIGUIS QUE JA HO FARÀS, FES-HO!

PROPOSTA DE REFLEXIÓ – (dimecres 19/7/2017)


• NO DIGUIS QUE JA HO FARÀS, FES-HO!.- Em fan gràcia aquells amics o inclús família, que s’acomiaden amb uns inconcrets propòsits de reveure: ja quedarem! o ja ens trucarem! Reforca de pallanga, si de veritat volem tornar-nos a veure, quedem ja en ferm, posem dia i hora, busquem un forat a l’agenda i apa! Entesos? Sinó, tal dia farà un any. Jo sóc dels que procuro - potser és un defecte i no una virtut, no us ho discutiré pas -, no deixar per demà el que puc fer avui, entre d’altres raons, la més pràctica de totes: feina feta no fa destorb. Tanmateix, tinc la mania de ser puntual i encara que ja sé que una cosa no té res a veure amb l’altra, no em sorprendria pas gens que la puntualitat estigués relacionada amb la mania de no deixar mai els bons propòsits penjats de la figuera de l’ambigüitat, del ja ho farem demà o ja començarem la setmana entrant com sol passar per any nou. Què coi vol dir que si em necessites per qualsevol cosa, fes-me un truc? Deixant de banda si es tracta o no d’una excusa per quedar bé amb la vianda al plat, que també sol ésser així massa sovint, el destinatari d’un oferiment tan pengim-penjam poc s’hi trobarà còmode si necessita, llevat que hi hagi una gran confiança entre tots dos per gosar sense complexes, d’agafar-me en un moment donat pel mot. En canvi, si m’avanço a la seva iniciativa i li dic de quins dies concrets o de quanta estona pot disposar de mi, li facilito molt més les coses. Això en quan a la vida privada, però igualment és d’aplicació en la vida social. En les associacions de tota mena, a vegades per vergonya o per discreció hom es fa el ronsa, esperant que li demanin expressament una participació concreta. Hi ha gent que se’n mort de ganes de ficar-hi cullerada en una activitat o en un debat, però no dóna el pas i ho deixa per un altre dia: “no faig falta, ja són prou gent! Si em necessiten ja saben que poden cridar-me sempre...” No anem bé; si volem fer una cosa, fem-la i deixem-nos de punyetes! 

dimarts, 18 de juliol de 2017

QUI CALLA ATORGA, SENYOR RAJOY?.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ – (dimarts 18/7/2017)

• QUI CALLA ATORGA, SENYOR RAJOY?.- He sabut per boca de la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, per a mi un dels pocs exemples d’integritat política, que fa mesos la SER la va assabentar que disposaven de proves fefaents - des de l’estricte criteri professional periodístic -, que ella, els seus germans i els seus fills eren sotmesos a un espiament pervers i traïdor de converses i moviments, però que no podien denunciar-ho oficialment perquè les proves no les havien obtingut, diguem-ne catòlicament. Segons Forcadell ha confessat avui als matins de Catalunya-Radio, es va adreçar al president del govern de l’Estat per a manifestar-li el seu neguit davant insistents avisos, en el mateix sentit que els de la cadena SER, i que acollint-se a l’empara de la seva tantes vegades vantada neutralitat i fair play institucional, gosava preguntar-li si era possible que pagant-se amb diner públic, des de l’Estat s’espiés a persones per les seves idees polítiques. La senyora Forcadell assegura que han transcorregut setmanes i ni Rajoy president del govern, com a Institució, ni el ciutadà Mariano com a persona física, li han donat resposta. Davant un silenci tan cridaner, tinc tot el dret a interpel•lar Rajoy des del meu humil blog, si he d’entendre el silenci en el sentit que qui calla, atorga. Hi tinc tot el dret a fer aquesta pregunta, ja que no trobo justificat que Rajoy institucionalment, des de la Montcloa, o particularment des del seu mòbil privat, no tranquil•litzés immediatament Forcadell, assegurant-li que a Espanya no es persegueix ningú per com pensa o deixa de pensar. És una resposta que, en la meva opinió, un polític demòcrata l’hauria de saber de memòria com el parenostre; per defecte o d’ofici, ja que Rajoy conjuga darrerament tant amb el vocabulari judicial. La resposta a la ciutadana Forcadell o a la presidenta del Parlament, un polític democràtic no caldria rumiar-se-la gens. I encara menys tot un president del govern; però ni el polític Rajoy, ni el ciutadà Mariano, ni cap dels seus escolans s’han dignat acusar rebut de la punyetera pregunta, la qual cosa em fa venir ganes de vomitar perquè aquest menyspreu voluntari posa en relleu el tarannà tifa, gens ètic i molt mal educat d'algú que deu pensar que governa per la gràcia de Déu, com els d'abans. En qualsevol cas, més enllà de constatar que Rajoy no em dóna cap bona raó per a respectar-lo, la pregunta que no ha volgut contestar pacíficament a Forcadell en tantes setmanes la respondrà amb escreix en l’informe “Les clavegueres d’Interior”, que demà s’emetrà per la televisió catalana. No us el perdeu, si encara no teniu clar perquè hi ha cua per fotre el camp d’un Estat podrit, deslleial i corrupte. Precisament perquè tants catalans n’estan farts d’un menyspreu continuat, no podem engegar Madrid a pastar fang a tall d’arrancar naps, amb més rauxa que seny, perquè si no aconseguim guanyar de carrer el referèndum (suport social i validació internacional) – es pot aconseguir si es deixen per a l'endemà les picabaralles i els histrionismes de partit, es para només l’orella a què vol la societat civil gràcies a la qual va començar tot plegat i es fa una mica més de cas a alguns consells assenyats -, tota una generació ho pagarà molt car, perquè deixant de banda que no sempre David guanya Goliat, quan Goliat és molt fort i a més no juga net, sempre David té tots els números per a fotre-se-la. I qui avisa no és traïdor.

dilluns, 17 de juliol de 2017

EN DALI TÉ MALA PEÇA AL TELER

PROPOSTA DE REFLEXIÓ – (dilluns 17 de juliol de 2017)

• EN DALI TÉ MALA PEÇA AL TELER – El geni de Port Lligat, carai que el fot!, no ho va pas deixar tot ben lligat abans de fer-se fonedís, malgrat la Gala sempre li deia: "qui vulgui anar ben servit ell mateix s’ha de fer el llit", vés a saber si amb segones de canvi després del que darrerament hem escoltat. Vet-aquí, però, que una xicota granadeta i amb una fesomia que hi té certa retirada, bigoti a part, li reclama no al fill pròdig i escurat del notari de Figueres sinó al Dalí pintor famós i multimilionari, un reconeixement de paternitat post mortem; i una espavilada jutgessa madrilenya, que no vol desaprofitar l’empenta que suposarà per al seu currículum professional embolicar-se en un cas tan mediàtic, acabi com acabi, ha decidit que les despulles del geni després de vint-i-vuit anys deixin de reposar en pau sota una llosa de tona i mitja de pes i de complicada manipulació, com si fossin les d’un poca-roba qualsevol enterrat darrera una làpida de nyigui-nyogui collada al nínxol amb quatre paletades de ciment ràpid, passa corre que t’he vist. Em sembla, però, que la jutgessa no ha calculat prou bé en quina galleda s'ha fotut de peus, i no em refereixo només a la feinada que suposarà remoure l’entrada al monumental sepulcre, sinó per com en serà de surrealista i humanament comprometedor pel geni qualsevol dels veredictes possibles, sigui quin sigui, de la prova de l’adn.


En efecte, si resulta que la senyora Abel – la presumpta filla secreta seqüela d’un místic clau dalinià -, no comparteix ni un gen amb el geni empordanès, la burleta i reiterada xerrameca sobre la suposada impotència sexual de Dalí i les microscòpiques dimensions del seu penis infantil, quedaran verificades per sempre més i els figuerencs haurem de suportar i conviure amb l’escarni més emprenyador fet mai a la memòria d’un fill predilecte i il•lustre. Però si fos al contrari, i a la senyora Abel se li reconegués el dret a portar el cognom Dalí, encara que aquesta sentencia rehabilitaria el crèdit del geni com a mascle, la seva categoria humana i ètica quedaria tacada i molt perjudicada. Per tant, en Dalí ho té mal parat, vagi com vagi. Si els morts fan barrila a l’altre barri, el murri Pla segur que li retraurà al seu mig amic Salvador que: “en qüestió de faldilles tant és dir com no dir, perquè quan et fas una llàntia mai més te la treus de sobre”. I escric “mig amic” perquè en Dalí, les poques vegades que l’escriptor de Llofriu el visitava a Cadaqués, l’obsequiava amb xampany rosat que no tenia a refrescar i que no es podia beure, expressament per comprovar si l’engegava a dida, cosa que mai va aconseguir perquè l’escriptor li deixava dintre de la copa... Per cert, ara que hi penso, suposo que la jutgessa que porta el cas ja ha descartat, exhumant el cadàver del pare “oficial” de la presumpta genial criatura, que el senyor Abel no hi té res a veure amb la parida... Què més voleu que us digui un dia merdós d’estiu merdós? Amb aquesta xafogor, un comentari lleuger penso que sempre serà d’agrair. Ja ens escalfarem el cap amb xafarderies més sèries, si els propers dies tal com corre la brama inclús a les pàgines de l’ARA, les branques properes a l’executiu català patiran una nova esporgada. 

divendres, 14 de juliol de 2017

MASSA COPS DE TEATRE

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Divendres 14-juliol-2017)


• MASSA COPS DE TEATRE.- Des que el TNC va ésser considerat l’aparador idoni per posar en escena l’Auto Sacramental més esperat de la temporada dedicada a exaltar i promocionar el Procés - quina estrena va ser aplaudida generosament per la claca que ocupava la major part de l’aforament i amb divisió d’opinions per la crítica especialitzada -, en diversos escenaris a Catalunya i a la capital d’Espanya, a un fotimer de Companyies professionals o d’aficionats els ha agafat la febre d’estrenar també els seus sainets o vodevils, com si ningú volgués estar-se’n de dir la seva, reflexió o parida, en aquesta singular competició entre sobiranistes i constitucionalistes de totes les graduacions, tarannàs i pedigrís. Ahir mateix, reconeguts comediants del llorejat cos de la Guardia Civil, sota la competent direcció del jutjat corresponent, van procedir a la reposició del conegut esperpent “L’Escorcoll”, obra que no obstant havia fet forrolla en temps de la dictadura, abans d’ahir més aviat ranciejava i l’expectació inicial es va desfer com un bolado, perquè em consta que els actors no hi estaven massa còmodes amb el paper que els havien encolomat i per tractar-se d’una obra que ningú vol fer perquè resulta desagraïda. I quan la comèdia no es representa a gust dels actors, no es poden esperar flors i violes. Que és, precisament, el que pot passar avui a Palau, on els actors de la Comèdia Nacional, malgrat es va desmentir solemnement com si fos heretgia, fa unes setmanes que no s’acaben de posar d’acord amb el repertori de l’elenc de gala que hauria de protagonitzar, produir i dirigir l’apoteosi final de l’obra que ha despertat més expectació els darrers mesos: ”El Referèndum". Si fossin certs els comentaris que, entre d’altres que no acaben d’identificar-se amb el paper, descavalquen la Neus com a prima dona, ara que finalment ho tenia coll avall i nosaltres assumit sense massa reserves, sens dubte seria un bon cop de teatre, probablement amagaria un drama i qui sap si també suposaria una tragèdia per al Procés. Sobretot després que a principis de setmana, també en notables representacions teatrals, el Consell Nacional del PDCAT proclamava la unitat a proba de foc dels sobiranistes, i el mateix president Puigdemont negava, des de l’escenari carismàtic del Parlament, que de crisi de govern ni la flaire. Tanmateix, sembla que a Madrid reviscolaran aquelles peces teatrals breus denominades “entremesos”, que amb un monòleg fan el fet per entretenir el personal. Un d'aquests entremesos que pràcticament tenen a punt de solfa encara que no tingui títol, va de clavar 600 mil euros de multa a cada alcalde rebec, de Catalunya, que gosi facilitar un cens electoral del seu municipi als cuiners del referèndum. A fe de Déu que no ens avorrirem pas els propers dies – es diu que la Companyia de la Colau podria sorprendre també a darrera hora -, llàstima que potser amb tant de teatre en quedarem enfarfegats, sobre tot si la cartellera ofereix més vodevils i sainets que no pas obres series i de volada intel·lectual. 

dijous, 13 de juliol de 2017

L’ERA DELS ANESTESIATS EN SEC

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dijous 13-juliol-2017)
• L’ERA DELS ANESTESIATS EN SEC.- El filòsof Lawrence Sutter, pare del titular cridaner de la reflexió d’avui, encetà fa poc un debat inquietant sobre si l’indiscutible increment en el consum d’antidepressius, ansiolítics i potingues psicotròpiques tutti-quanti, respon a algun pla predeterminat en el marc d’una mena d’increïble conxorxa de l’establishment mundial, per desinhibir la població d’aquelles preocupacions quotidianes que, a la llarga, podrien desenvolupar emocions i sentiments revolucionaris. Des de 1846, que el dentista nord-americà Morton va patentar l’èter sulfúric, per insensibilitzar el nervi de les dents perquè el pacient no veiés les estrelles durant una extracció, els invents per mantenir sota control el dolor físic han estat constants, des del primer ansiolític – la clorpromazina, considerada la quarta dimensió de la psiquiatria -, fins al Valium que controla brots de depressió i trastorns a tremuja. La qüestió inquietant, però, és si com especula en Sutter, els governs programen i toleren mitjançant la química l’estaborniment subtil de la sensibilitat psíquica de la societat estressada i massa desvetllada del segle XXI. El cas és que sense adonar-se’n, molta gent amb l’excusa de combatre el dolor, la migranya, la soledat, l’ansietat, l’estrès o l’insomni ha caigut en una espècie de teranyina d’automedicació que acaba en una addicció de la qual costa desprendre’s, i que podríem qualificar gairebé de malaltia sobrevinguda. Una malaltia que arrela prioritàriament en les societats més riques i avançades culturalment: al tercer món i en societats deprimides el consum de psicotròpics és insignificant. Malgrat els esforços de la Sanitat espanyola per controlar aquest consum desbordat, mitjançant la “recepta verda” entre d’altres mesures, el cert és que els espanyols encapçalem l’estadística de “ciutadans anestesiats” per metre quadrat. I la indústria farmacèutica ben cofoia que n’està d'aquesta classificació, la qual cosa encara em preocupa més.


dimecres, 12 de juliol de 2017

QUAN ES PASSA GANA, S’ACABEN LES MANIES.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dimecres 12-juliol-2017)


• QUAN ES PASSA GANA, S’ACABEN LES MANIES.- No crec que facin falta dietistes als camps de refugiats, sinó teca. Aquests que són tan tiquis-miquis a l’hora de menjar, potser es posarien les piles si meditessin per un instant com s’ho apanyarien, si es trobessin en la situació de tants de milers i milers de desplaçats per força de les seves llars, estivats com bèsties en camps de concentració camuflats d’espais solidaris, per tranquil•litzar les consciències dels que passen de puntetes per les immenses "plantacions" de misèria humana, sabent que només hi estan de pas i que després de complir les hores de servei compromeses amb la ONG de la seva confiança, retornaran a les respectives zones de confort lluny dels camps de refugiats, per retrobar-se amb les rutines i manies de sempre. Si hi penséssim una mica en les carretades de persones com nosaltres que passen gana, potser trobaríem ridícul tota aquesta pesca de dietes per aprimar, perquè la pell no s’arrugui o per comprar bitllets per ésser els més sans i rics del cementiri... La gent que passa gana no s’amoïna per si la vianda que li posen a taula - qui sap si només com únic àpat del dia -, porta colesterol o no es bona pel fetge o castiga el ronyó. Tampoc crec que la clientela dels bancs d’aliments pugui permetre’s el luxe de ser massa selectiva a l’hora de parar la mà, ni encara menys els que buiden les bosses dels contenidors s’entretenen mirant si les deixalles de menjar són ecològiques o fixant-se en les dates de caducitat dels pots a mig consumir. Sabeu quantes bosses plenes de pa sec es llencen a les escombraries cada dia? Quan jo era jove, tant els pares com els mestres ens pujaven ensenyant-nos que era pecat llençar pa o no escurar bé el plat de taula, perquè el menjar no es podia llençar. Avui en dia, féu una visita a les cuines de restaurants de tota mena de categoria i us caurà la cara de vergonya davant la quantitat de deixalles de menjar en bones condicions que es llencen a la bassa per pur caprici o mala educació. I no us penséssiu pas que la principal culpa d’aquest malbaratament alimentari la tenen les criatures, perquè són molts més els ganàpies que no miren prim en una qüestió tan delicada, simplement perquè mengen més amb els ulls que amb la boca. Estaria bé que tant els que no s’acaben el menjar que tenen al plat, com els carregats de punyetes per fer una dieta sana, passessin una temporada tancats en un camp de refugiats. Potser se’ls hi acabarien d’una vegada les manies. Ara bé, tampoc caiguem en la vulgaritat de dir que tot allò que no mata, engreixa; però ja em conformaria que després de reflexionar-hi una mica en tot plegat, els que no passem gana fóssim més “responsables” a l’hora de menjar. 

dimarts, 11 de juliol de 2017

DE QUIN “ESTAT FEDERAL” ESTAN PARLANT?-

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dimarts 11-juliol-2017)

• DE QUIN “ESTAT FEDERAL” ESTAN PARLANT?- Si de veritat PP, Ciutadans, Socialistes i Podem quan s’omplen la boca de “federalisme” coincidissin amb allò que els nacionalistes i sobiranistes entenem per “Estat Federal”, ja podríem tocar campanes. Però no caldrà, perquè pel que veig i escolto, per ignorància o per malícia, no tenen o no volen tenir ni puta idea de què significa aquesta fórmula d’organització política. Mentre es defensin panxa enlaire de la voluntat més que lícita d’un poble a exercir el seu dret a decidir sobre la forma de l’Estat que prefereix, totes les referències al federalisme no seran més que cants de sirena, per dir-ho amb vaselina perquè ningú s’ofengui titllant-les directament de preses de pèl. En efecte: si es nega a un poble el dret a proclamar-se Estat independent si la majoria dels ciutadans ho aproven en referèndum, mai aquest poble podrà federar-se amb altres pobles, ja que la condició imprescindible de les Federacions és que els Estats que s’aixopluguin sota el seu paraigües siguin “Estats” amb tots els ets i uts. Els Estats es “federen” entre ells a partir del moment que són sobirans políticament i, per tant, des d’aquesta llibertat i independència renuncien a determinades prerrogatives en favor d’un Govern Federal. Però molt em temo que el federalisme en que pensen els partits espanyols per daurar la píndola a Catalunya i rebaixar-li els fums, s’assembla més al “cafè per a tothom” tutelat des de la Castellana que no pas al sistema descentralitzat suís, alemany, nord-americà o canadenc, per posar quatre exemples democràtics. Cal, doncs, que no ens deixem entabanar per paraules buides de contingut i que tinguem clar que per a federar-nos primer se’ns ha de reconèixer com a nació. Mentre els unionistes jacobins espanyols, doncs, no contemplin un marc federal en el qual Espanya i Catalunya pactin la convivència i l’entesa com a bons veïns, en tant que Estats sobirans, el federalisme no té cap futur i com a tercera via està més morta que els morts del cementiri, mal que li pesi al benaventurat de l'Iceta i companyia.


dilluns, 10 de juliol de 2017

SI NO VOLS DESENGANYS, NO DEMANIS IMPOSSIBLES

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dilluns 10-juliol-2017)

• SI NO VOLS DESENGANYS, NO DEMANIS IMPOSSIBLES.- Com que de miracles no se’n fan, si per cas no voleu desenganys no demaneu impossibles. Una amiga em confessava, no fa pas gaire, que estava molt empipada amb els “d’allà dalt” perquè no havien mogut un dit per curar el seu home, tocat de mort per un càncer terminal. “I mira que els hi vaig demanar una i mil vegades” – em repetia, dolguda per la indiferència de tota la parentela traspassada, que en teoria es mira els escarrassos dels vius des del cel. No vaig gosar preguntar-li com ho sabia que “el cel” estava “allà dalt”, perquè no em semblava el moment oportú per encetar un debat d’aquesta mena, però no em vaig poder estar de renyar-la per demanar impossibles. De petits, ens ensenyaven que la fe mou muntanyes, però a còpia que et vas fen gran intentes comprar més dosis de resignació que no pas de fe, envistes que d’aquells miracles que tots voldríem en un moment donat, més aviat pocs. Jo no crec en la predestinació ni amb totes aquestes xorrades que alguns aprofitats prediquen per a vendre el seu article; en canvi sóc ben conscient que quan la sort se’t gira en contra i la partida que estàs jugant fa mala ganya, només et queda l’opció de no perdre la dignitat i d’entomar el que tingui de venir plantant-li cara amb totes les forces, per si quedés alguna possibilitat real d’evitar-ho. Però de cap manera arrossegant-te suplicant un impossible que no arribarà mai, si no és a còpia de la teva força de voluntat i esperit de superació. I si encara tindria una justificació que en moments de desesperació hom recorri a totes les seves creences i supersticions per intentar aturar un desenllaç fatal, vertaderament no n’hi ha cap per a dispensar que es maregin sants, marededéus i parents morts que reposen en pau criant malves vés a saber on, per implorar la sort de treure la loteria, trobar feina o que no plogui el dia del casament de la nena. Els castellans diuen: “a Dios rogando y con el mazo dando”, que nosaltres traduïm per “ajuda't que t’ajudaré”, enlloc d’encomanar-se a un aconseguidor(a) d’impossibles. Els pagesos autèntics encara creuen, referint-se a persones i a bestiar, que “mentre hi ha vida hi ha esperança” i que mai s’han d’arronsar els braços refiant-se d’un miracle de darrera hora, perquè de miracles no se’n fan a preu fet i menys quan es demanen impossibles.


diumenge, 9 de juliol de 2017

IDEES DE BOMBER.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Diumenge 9/juliol/2017)

• IDEES DE BOMBER.- L'expressió "idees de bomber" ha esdevingut adoptada popularment per a fer referència a pensaments extravagants o escabellats, que es desqualifiquen per sí sols: dir-ne una de grossa (o dir-ne de grosses), dir-ne (una) de l'alçada d'un campanar, dir-ne (una) de les seves, etc. Però en el seu origen, aquesta expressió tenia un sentit molt més positiu, sense una engruna de menyspreu envers un col•lectiu tan abnegat com el dels apaga-focs professionals o voluntaris. Si per cas, el que posa en relleu aquesta fórmula col•loquial és la capacitat innata dels bombers per improvisar tot sovint i sobre la marxa solucions enginyoses per a resoldre incendis molt complicats, o per salvar vides humanes en perill imminent, mitjançant equilibris i maniobres inversemblants, al marge dels manuals o protocols a l’ús. Com va degenerar aquesta expressió tan noble fins a ser utilitzada despectivament per a descriure les parides mentals dels poca soltes, no se sap; però és evident que no fou gaire afortunada la derivada. Quan a un bomber se li va ocórrer controlar el perímetre desbocat d’un incendi forestal mitjançant tallafocs de terra cremada, per exemple, va costar que de bones a primeres no el prenguessin per boig. I en podríem enumerar una bona pila d’aquestes “idees de bomber” tan útils, pràctiques i efectives. Per aquesta raó, i si res més no per respecte als bombers, no n’hauríem d’abusar d’aquesta expressió en pla desqualificació, perquè extravagàncies i provocacions com les d’expropiar la catedral de Barcelona, per part de la CUP, o fer sonar l’espantall de l’exercit garant de la unitat d’Espanya, per part de la ministra Cospedal, no tenen prou categoria ètica, moral ni ideològica per ésser definides com “idees de bomber”. En tot cas, hauríem de recórrer a expressions més escatològiques per classificar-les adequadament, oi que si?


dissabte, 8 de juliol de 2017

ESTIC MOLT ESPANTAT, FRANCAMENT.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dissabte 8/juliol/2017)

• ESTIC MOLT ESPANTAT, FRANCAMENT.- Estic espantat perquè uns quants amics “de la ceba”, amb els quals fins fa quatre mesos podia debatre i fins i tot fer broma sobre les novetats relacionades amb el procés (no cal dir de què parlo, perquè darrerament aquesta paraula ens la trobem a la sopa del dinar, a l’amanida del sopar i fins i tot a la xocolata desfeta de l’esmorzar), a mesura que s’ha entrat “en capella” del dia D a la mínima observació que els hi trenqui el plat bonic et salten al coll sense contemplacions i et fan sentir com una merda. L’altre dia, sense anar més lluny, després d’escoltar detingudament el definitiu full de ruta proclamat des de l’escenari del TNC, no vaig poder-me’n estar de preguntar-los si, deixant de banda la legalitat, consideraven ètic que es proclamés la independència per una majoria d’un sol vot sense establir abans un tant per cent mínim de participació? Menys maco, em vaig haver d’escoltar tots els penjaments del món. Estic espantat, doncs, perquè entre ciutadans que volen la independència i que en donen fe anant a les mobilitzacions, donant suport al dret a decidir o tenint penjada, des que l’ANC ho va demanar, al balcó l’estelada, es consideri una traïció opinar que a la independència i a la república s’hi voldria arribar no de qualsevol manera, sobretot donant per bona la possibilitat que, inclús amb una participació inferior al 50% del cens, mentre guanyi el vot afirmatiu per una sola papereta ja n’hi ha prou. Què us heu venut l’enteniment? – els hi preguntava als meus amics “de la ceba”, els quals a part de mirar-me com si fos un marcià, cap va ésser capaç de raonar-me una qüestió de democràcia, tan elemental: que els claus no es poden fer entrar per la cabota, i que pretenent imposar la voluntat d’una minoria a la majoria real del país, a la meva manera de veure, no tindrem un xoc de trens sinó una cosa pitjor: un poble radicalment dividit i enfrontat entre bons i dolents catalans. El degoteig de destacats i vells nacionalistes que opinen que no anem per bon camí, només ha començat. I si al conseller Baiget se’l va defenestrar per confessar allò que pensava en consciència, quina cicuta se li farà beure a l’alcaldessa de sant Cugat del Vallés? Se la menystindrà dient que és un “vers lliure”, com ja va passar amb el conseller Vila quan va patinar fa mesos? I què li contestarà el pinyol del procés al Consell de Garanties Estatutàries, que li ha demanat oficialment al govern respecte envers les seves reserves raonades? Dispenseu-me que us ho confessi, però estic espantat, francament, malgrat mantindré l’estelada voleiant al balcó perquè, com a molta altra gent de bona fe, la il•lusió no ens la faran perdre per molt espantats que ens facin sentir..


divendres, 7 de juliol de 2017

DESPRÉS DE L'INVENTARI, TORNAREM A ANAR PER FEINA

DESPRÉS DE L'INVENTARI, TORNAREM A ANAR PER FEINA

Amb el desenllaç inevitable del procés de la malaltia irreversible que ha tombat un meu nebot, quan encara li quedaven molts de camps per sembrar i moltes collites per recollir, la causa del tancament temporal d’aquesta paradeta en principi s’hauria resolt i, per tant, hauria de tornar a reprendre les diàries reflexions que tan m’abelleixen, però no sé pas si no valdria més la pena de passar el forrellat definitivament en vistes de com sembla d’estar mal vist expressar en veu alta opinions que trenquin plats bonics. Quan veus un conseller “purgat” per anar contracorrent o quan des de determinats sectors propers als que es plantegen expropiar la Catedral de Barcelona per muntar-hi un economat tracten de botiflers els membres del Consell de Garanties Estatutàries per discrepar de la via ràpida de desconnectar de l’Estat proposada des del govern pel pinyol del procés, et preguntes si val la pena tornar-te embrancar en llibres de cavalleria reincidint en les reflexions “netes de pols i de palla”. Potser seria més còmode aprofitar l’avinentesa per a recrear-me en la becaina, però no seria allò que m’agradaria fer. Per tant, a partir de dilluns vinent l’excedència que m’havia demanat s’haurà acabat. Espero retrobar-vos i tancar el parèntesi amb aquell clàssic “dèiem ahir”...    


divendres, 9 de juny de 2017

TANCAT PER INVENTARI DEL REBOST ANÍMIC

Els darrers mesos de tant en tant he posat el cartell de tancat per cansament, però al cap de pocs dies tornava a engegar les reflexions del Blog, quasi amb més il·lusió que quan el vaig encetar l’any 2009 amb una reflexió diària i puntual.  

Francament, em fa vergonya tornar-hi a penjar el cartell, però he de reconèixer que no em trobo en condicions anímiques de reflexionar serenament sobre una actualitat cada dia més potent però a la vegada més angoixant perquè m’està afectant, més del que em pensava, l’evolució de la malaltia d’un parent molt estimat – no es tracta de la meva dona gràcies a Déu, perquè no hi hagi malentesos ni alarmes entre els que em coneixeu personalment -, fins al punt que em condiciona la capacitat de concentració, precisament en uns moments en que els creadors d’opinió, encara que siguem vocacionals, tenim més que mai l’obligació d’afinar la punteria en els nostres comentaris.


Tornaré a obrir la paradeta un dia o altre, perquè els que portem el periodisme a la massa de la sang no ens podem estar mai d’escriure.  Aquesta vegada, però, no em fixaré cap termini per tornar, ni en dies, ni en setmanes, ja que aquest va ésser justament l’error que vaig cometre en anteriors ocasions: engegar abans d’hora. Tornaré quan estigui en condicions de fer-ho al cent per cent i l’inventari del meu rebost anímic l’hagi tancat del tot. Espero, doncs, retrobar-vos i em refio de que em fareu confiança, com en els darrers vuit anys. Sense lectors, ja ho sabeu, els escriptors estem més morts que els morts del cementiri. (escrit 30 maig 2017)

diumenge, 28 de maig de 2017

ARA VE QUAN EL MATEN.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Diumenge 28/MAIG/2017)

¶ ARA VE QUAN EL MATEN.- Des de Madrid ja no s’amaguen d’ensenyar les cartes: no ens en deixaran passar ni una als catalans, fins que no ens arronsem en la pretensió d’exercir el dret a decidir. La consigna feia dies que estava donada i tothom s’havia posat mans a l’obra per a fer-nos-en desdir de resoldre un plet històric votant enlloc de posar bombes, fent-nos totes les travetes del món i jugant tan brut com saben, sense cap escrúpol ans el contrari, convençuts que ells estan carregats de raó per la gràcia de Déu i nosaltres som uns esvalotats de la pell de Satanàs. El gallec té la barra de dir que està disposat a parlar de tot amb la Generalitat, però actua com tots els governants espanyols des de 1714 quan es tracta del “fet català”: tira la pedra i amaga la mà. Potser sí que en vol parlar, però no de com podríem arreglar-ho sense estripar ni la Constitució ni la convivència, sinó de les condicions de la nostra rendició incondicional; com si això d’exercir el dret a decidir fos quelcom tan fastigós i terrible com el terrorisme. La darrera andanada que ens han enviat per demostrar que van a totes, ha estat la declaració d’en Rajoy, de paraula i reiterada per escrit oficial, que “ni vol, ni pot autoritzar un referèndum d’autodeterminació”. El més preocupant, però, és que el debat des d’Espanya no es planteja si la medicina Rajoy és la més adequada per sortir de l’estat catatònic en que es troben les relacions amb Catalunya sinó de quan al president Puigdemont se li ha d’engargamellar a cullerots, ja que a Madrid  poc els interessa cercar camins de diàleg quan del que es tracta és de defensar-se panxa enlaire i perpetuar un sistema polític corrupte, cada vegada més allunyat del que s’entén entre els demòcrates de veritat per democràcia.


No sé si se n’adonen, els que l’abonen – alguns inclús des d'aquí mateix -, la política d’intransigència radical d’en Rajoy, de l’error històric que estan cometent en abocar conscientment una part molt nombrosa d'un poble a la desesperació de sentir-se impotents, en veure com es trepitgen els seus sentiments i, a més a més, els hi roben la cartera. A la meva manera de veure, doncs, allò que em desconcerta més de tot plegat és que endevino, cada vegada més clarament, que els rampells d’histèria que els hi agafen als “patriotes espanyols” no es basen en una simple discrepància política puntual, per important que facin veure que és aquesta discrepància, sinó que s’estan contaminant, cada dia que passa una mica més, d’aquell odi ancestral i ranci macerat segles enrere envers tot allò que feia flaire de català. Que un militar gosés vantar-se, no fa pas gaire temps, que la pàtria està per damunt de la democràcia i no el fotessin de cara a la paret ipso facto, és per a que s’ho faci mirar qualsevol govern que presumeixi de demòcrata. Francament, em desvetlla molt que, sinó amb les mateixes paraules si fa o no fa, des de destacats governants a significats socialistes com en Bono ahir mateix, comparteixin un florit repertori d’amenaces tals com dir que s'està disposat des de la força del poder a fer totes les putades legals del món perquè els catalans no puguin sortir-se’n amb la seva. Perquè com que la història es repeteix més del que voldríem admetre, vol dir que en cas de “xoc de trens” els més febles seran els primers a rebre com sempre, em temo que utilitzant mesquinament retallades socials i l’empobriment de les escasses classes mitjanes que sobreviuen fins que reneguin de l’independentisme i retornin a l'unionisme, removent l’espantall que si prospera la secessió els pobres encara seran més pobres. Molt m’hauria d’equivocar ja que quan l’odi i el sectarisme pugen al cap de governants mediocres moralment, tirant a ignorants intel•lectuals, poden ser capaços de qualsevol salvatjada. Tinguem-ho present i no caiguem en la trampa de menystenir la seva dolenteria il•lustrada. I encara que molts penseu que s’ho pensaran dos cops abans d’intentar esclafar-nos, sapigueu que més de quatre ja ho estan fent de pensament en quan posen els peu a terra cada matí. De manera que estem en aquell moment tan emprenyador del “ara ve quan el maten”. En temps reculats aquesta expressió solia precedir l’aparició dels “salvadors de la pàtria”. Tant de bo avui, que ja som una mica més entenimentats a força d’escarments, els galls de panses d'una i altra banda decidissin començar de zero i donar una nova oportunitat a enraonar.. 

dissabte, 27 de maig de 2017

ANAR A COSTURA A APRENDRE DE LLETRA.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Divendres 26/MAIG/2017)

¶ ANAR A COSTURA A APRENDRE DE LLETRA.- La Llei Moyano (Ley de Instrucción pública de l’any 1857) establí que a l’educació primària "en las enseñanzas elemental y superior de las niñas se omitirán los estudios de Agricultura, Industria y Comercio, Geometría, Dibujo lineal, Agrimensura, Física e Historia natural, reemplazándose con labores propias del sexo, elementos de dibujo aplicado a las mismas labores y ligeras nociones de Higiene doméstica". La Llei Moyano ha estat la llei d’educació espanyola de més llarga vigència de la història; amb modificacions en la forma, no pas en l’esperit, perdurà fins a l’any 1970. I des de llavors fins ara, malgrat que els sistemes educatius en democràcia els han potinejat, per bé o per mal, gairebé tots els nous ministres del ram, i encara que s’ha fet força endreça en queda molta de feina per fer, com tot sovint ens ho recorden les avaluacions internacionals que ens fan sortir els colors a la cara. Però el que em va cridar l’atenció l’altre dia va ser el retret que se’ns feia respecte a la nul•la preparació dels adolescents en matèries tan imprescindibles per espavilar-se en la vida com, per exemple, treure’n el desllorigador de les factures de consums, interpretar informes financers elementals o tenir nocions bàsiques de cuina... Em va sobtar, en especial, la pregunta d’un educador tan directa i provocadora com aquesta: “què és més important a la vida, saber idiomes o saber cuinar?”


A la meva manera de veure, els plans de formació que hi passen de puntetes sobre coneixements bàsics, gairebé de subsistència, cometen un gran error no incloent, obligatòriament classes sobre qüestions tan pràctiques com primers auxilis, cuina i dietètica, administració domèstica, interpretació bàsica de factures, pressupostos o informes financers... Almenys el suficient per estar en condicions de no deixar-se aixecar la camisa. Indistintament homes i dones, perquè qualsevol persona ha d’estar preparada per ser autosuficient en la vida, en totes les vessants. Ja ha passat a la història allò que les nenes anaven a costura a aprendre una mica de lletra i les quatre regles, com la Mare de Déu quan era xiqueta; mentre que els nens anaven a “estudi” - paraula que incloïa aritmètica i matemàtica, geografia, física, química, oratòria, gramàtica -, perquè el futur era dels nens i fer el dinar, cosir, planxar i rentar la roba cosa de les nenes. Afortunadament, en les societats modernes en que hem nascut tota aquesta xerrameca pot sonar a carca i superada; però no és ben bé així arreu del món, ni de bon tros. En mig planeta, i segurament em quedo curt, les costums no han evolucionat al mateix ritme i per aquesta raó el fenomen de la immigració, per exemple, fa palès la gran diferència cultural entre molts dels nouvinguts i nosaltres, i per molt que ens esforcem en “domesticar-los” en el bon sentit de la paraula perquè siguin com nosaltres, no tot són flors i violes. I encara que aparentment sembli que els hem “assimilat” a la nostra manera de fer – l’idioma no ho és tot -,  en la intimitat de la família o del cercle d’amistats segueixen lleials a les seves costums i tradicions culturals, i canviar la mentalitat cultural és qüestió de molta paciència, tolerància i de temps. Precisament, molts dels conflictes socials neixen sovint de la pressa que tenim en voler-los “convertir” o “reciclar”, que és una paraula més moderna. Encara hi ha pobles sencers on les nenes simbòlicament “van a costura” perquè la seva finalitat a la vida és ocupar-se de servir als homes, en tots els sentits i amb més o menys matisos. Nosaltres hauríem d’estar agraïts a qui li vulguem donar-li’n gràcies, per haver nascut en una societat “diferent”, o nens i nenes tenen el mateix dret a “anar a estudi” a aprendre de tot perquè per sobreviure en aquesta jungla moderna tothom ha de saber de tot, incloses les tasques domèstiques més vulgars, com cuinar, rentar la roba o canviar bolquers. 

divendres, 26 de maig de 2017

QUAN ELS LEGISLADORS ES DEDICARAN A FER LA SEVA FEINA, ENLLOC D’ESGARRAPAR-SE ENTRE ELLS?.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dijous 25/MAIG/2017)

QUAN ELS LEGISLADORS ES DEDICARAN A FER LA SEVA FEINA, ENLLOC D’ESGARRAPAR-SE ENTRE ELLS?.- Si entre diputats i ciutadans hi hagués una relació més fluida, com passa en altres països que cada ciutadà sap exactament qui és el seu diputat, com s’hi pot dirigir i retirar-li la confiança si no compleix, potser a la Cambra s’estaria més per enllestir la feina que interessa al poble que els va elegir, i una mica menys per matar l’aranya en picabaralles partidistes que només interessen a ells i als seus partits polítics. Déu me’n guard d’insinuar que els senyors i senyores diputats no treballen, perquè de moure’s i parlar prou que ho fan, però no sempre de la manera que faria mes profit als ciutadans. Els ciutadans no paguen un bon sou i el que penja als diputats, perquè es passin la meitat del temps de treball escridassant-se, tocant-se el botet tant com poden enlloc de debatre seriosament, comportant-se com uns mal educats caçant mosques o abandonant l’hemicicle per anar a prendre un cafè menyspreant el parlamentari en ús de la paraula quan no es de la mateixa corda... Els paguem perquè legislin aprovant reformes per millorar el benestar dels ciutadans, perquè esmenin positivament els decrets del govern i es prenguin la molèstia de valorar les coincidències més que no pas les discrepàncies en les propostes de llei presentades per altres grups de diputats, sobretot perquè votin sempre en consciència i en sintonia amb allò que interessa de veritat els seus electors, en comptes de sotmetre’s com xais obedients a la disciplina del partit.


A la meva manera de veure, doncs, la feina que els ciutadans esperen dels diputats és que desencallin tota la legislació que ajudi a conviure millor, en tots els sentits de la paraula, avui i el dia de demà, fent-se ressò de les reclamacions populars legítimes i procurant que no es malgastin els impostos en projectes faraònics, utòpics o insostenibles, en els quals surti més car el suc que els moixons, ni tampoc en alimentar fogots bèl·lics imposats pels aliats de fora però prescindibles aquí mentre hi hagi gent que passi gana... En fi, la lletania de les feines que s’esperen d’un bon diputat seria molt més llarga que el que permet aquest espai, però el que si té amb la mosca al nas al ciutadà és que quedant-ne tanta de feina per fer, es perdin tantes hores en bastir comissions d’investigació inútils, que volen imitar les nord-americanes però a les quals no arriben ni a la sola de la sabata perquè ni tenen prou prestigi ni tradició democràtica. En aquest sentit em sembla coherent la decisió de la CUP d’exercir d’acusació popular en la instrucció judicial del cas Torredembarra, que esquitxa l’antiga Convergència per allò del 3%. Que els polítics es cargolin i es busquin les pessigolles en seu judicial em sembla més encertat que no pas que es dediquin en seu parlamentaria a fer “numerets de circ” enlloc de d’allò pel que els van votar els ciutadans.

dijous, 25 de maig de 2017

M’AGRADARIA QUE LES CAMPANADES A MORT DOBLESSIN PELS NOSTRES I PER TOTS EL MORTS.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dimecres 24/MAIG/2017)

¶ M’AGRADARIA QUE LES CAMPANADES A MORT DOBLESSIN PELS NOSTRES I PER TOTS EL MORTS.- Les mostres de condol després d’una massacre per terrorisme en qualsevol país d’Europa, apleguen concentracions de centenars de ciutadans que condemnem enèrgicament la violència, i que al mateix temps volen donar suport a les famílies de les víctimes. A primera fila de la concentració no hi falten mai aquells que no poden quedar-se fora de la foto i, en els casos que el terrorisme porta empremta islàmica, una bona representació dels col•lectius musulmans més actius socialment en cadascuna de les ciutats sacsejades per la tragèdia s’afegeixen al dol i al rebuig públic per evitar represàlies . Em sembla collonut que els ciutadans recalquin amb contundència el fàstic que els fa el terrorisme, sobretot quan atempta indiscriminadament contra la societat civil indefensa. Però, francament, trobo a faltar - tant avui, després de la massacre de Manchester, com la setmana passada, després de massacres tant o més sanguinàries com a l’Irak, Turquia, Síria... -, que els gestos humans de condol no es reprodueixin espontàniament arreu del món, perquè semblaria lògic que en plena era de la globalització aquesta tendència a la uniformitat comercial i econòmica arribés també als sentiments, enlloc que cadascú – em resisteixo a escriure des del seu bàndol -, vessi llàgrimes únicament pels “seus morts”. I no només pels "nostres morts" trinxats per una bomba o per una pluja de trets, sinó també pels centenars de cossos, sobretot de dones i nens, que avui mateix es pesquen al mediterrani com morralla humana, ofegats perquè no sabien nedar i no portaven salvavides quan les barcasses en que fugien de la misèria i la guerra ha quedat a la deriva i sense combustible. Si les campanades a mort doblessin per tots els morts sense distincions, simplement perquè la mort ens fa a tots iguals, potser les campanes no haurien de doblar tan sovint.


A la meva manera de veure, doncs, mentre hi hagi al món gent que només resi pels “seus morts” i passi mesquinament dels morts “dels altres”, poc hi veig la sortida a aquesta bogeria de les guerres, els odis i el terror. El dolor d’una mare davant el cadàver d'una criatura no és diferent ni més intens segons a quin costat del planeta visqui, de quin color tingui la pell o de si pertany a un milionari o a un pelacanyes. No sabria dir qui ha de fer el primer pas, però algú hauria de donar exemple de solidaritat i d'humanitat amb tothom que sigui víctima del terrorisme. El dia que a la plaça de sant Jaume, per exemple, a mig dia, Generalitat i Ajuntament convoquin un minut de silenci no només per les massacres pròpies i pròximes, sinó també per les comeses a l’altra cap del món, potser s’haurà posat el primer totxo per a bastir un edifici on la Pau s'hi trobi definitivament còmoda. A vegades, un gest val més que mil discursos abrandats de polítics. Jo n'estic tan convençut que si algú s’atrevís a fer per primera vegada el gest de compartir el dolor per a les víctimes del terrorisme en general, sense etiquetes, pàtries, procedències o religions, no trigaríem gaire a veure’l correspost. Potser sí que, per desgràcia, ens passaríem al principi moltes més hores a la plaça que al despatx, però si l'experiment tirés endavant i cada cop fos menys necessari baixar a migdia a la plaça, no valdria la pena de pensar-hi en aquesta possibilitat, encara que sembli una ximpleria utòpica? 

dimarts, 23 de maig de 2017

"AI,AI LA RENDA BÀSICA! NO PRENDREM MAL?” (continuació i final).

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dimarts/MAIG/2017)

¶ "AI,AI LA RENDA BÀSICA! NO PRENDREM MAL?” (continuació i final).- En un país on històricament feta la llei feta la trampa, em preocupa bastant que amb les presses per implementar la RB el mes de setembre, es faci cuita corrents sense lligar tots els melics i, sobretot, sense una voluntat ferma, ensinistrada i insubornable d’aplicar les normes amb el rigor imprescindible perquè tot plegat no sigui un bluf. El problema és que no estem parlant de quelcom que costa quatre rals, sinó d’una despesa molt important i, en conseqüència, no és balder preguntar-se si una mesura tan ambiciosa serà viable econòmicament. Els que l’abonen, diuen que el seu considerable cost es neutralitzarà en base a la supressió d’un conjunt de prestacions que serien substituïdes per la RB, i mitjançant una reforma en profunditat de l’IRPF. Els escèptics, en canvi, admeten que si bé la RB generaria un canvi positiu en la distribució de la renda, disminuint significativament la desigualtat actual i aconseguint una redistribució més equitativa pels col•lectius més desafavorits, també opinen que la pressió fiscal necessària per assolir el finançament es pot considerar excessiva. A mi, francament, em crida l’atenció que a Catalunya hagin tirat pel dret en aquesta qüestió, quan en altres països amb qui ens volem emmirallar en benestar social i altres coses, com Finlàndia per exemple, s’ho prenen amb més calma i seny, tot i la considerable diferència de PIB entre ells i nosaltres, arriscant-se a provar això de la RB experimentalment amb 2.000 persones i a termini. Jo em pregunto, per tant, des de la meva proverbial ingenuïtat: ¿tenint tan tendre el patafi de la llei de la Dependència - per culpa d’haver legislat per alegries sense tocar de peus a terra -, podríem entomar un nou desengany en una matèria tan sensible?


A la meva manera de veure, per altra banda, el nivell de RB previst en l’esborrany del projecte de llei absorbirà algunes de pensions contributives especialment delicades, com són les de viduïtat i, més endavant, inclús algunes de les de jubilació més escarransides. ¿Aquests pensionistes que veuran com la RB els passa la mà per la cara, com s’ho prendran? Encara que les pensions fossin de pa sucat amb oli, com a mínim eren “seves”, se les havien guanyat; però en quan se les empassi la RB ja no serà el mateix. La dignitat és un sentiment que té molts de matisos i tothom se l’agafa amb paper de fumar. Tanmateix, ¿els perceptors de pensions contributives, en general, veuran de bon ull que s’arregli la situació econòmica dels que no tenen on caure morts, tot i que ningú gosarà estar-hi en contra, mentre els pensionistes perden poder adquisitiu des de fa deu anys perquè les pensions estan congelades i perillen d’acabar devaluades com a Grècia? I finalment, ¿tindran els administradors de la RB el que s’ha de tenir per tallar d’arrel els abusos i escarnis de les regles de joc? En aquest país, per fer complir les normes de convivència als que les desobeeixen sistemàticament o se les passen per l'arc del triomf no hi gaires valents voluntaris que s’hi apuntin a fer de quixots. Ho veiem tot sovint quan un pocavergonya agredeix un immigrant, una dona, un vell o un discapacitat en un lloc públic, i la ciutadania que n’és testimoni mut se’n desentén, llevat de poques excepcions, mirant cap un altre costat. L’altra dia m’explicaven un fet escandalós: a la sala de quimioteràpia d’un hospital públic de referència, a la qual només hi pot accedir mentre es fan les sessions com a màxim un acompanyant per pacient, en un moment donat n’hi havia quasi mitja dotzena fent-la petar, però el personal d’infermeria – de ben segur escarmentat d’experiències lamentables anteriors -, va preferir fer-se el distret. Esclar, els que feien barrila eren gitanos i qui li posa el cascavell a un gat tan esquerp? La RB tindrà un reglament d’admissió molt exigent, però la pregunta que em volta pel cap és: ¿qui ho tingui de fer serà capaç de tallar en sec la "cara", els abusos de dret i les trampes? 

dilluns, 22 de maig de 2017

"AI,AI LA RENDA BÀSICA! NO PRENDREM MAL?” (1er).

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dilluns 22/MAIG/2017)

¶ "AI,AI LA RENDA BÀSICA! NO PRENDREM MAL?” (1er).- Cada vegada va a l’alça el nombre de persones que no poden guanyar-se la vida treballant i, per tant, no poden accedir al dret a una existència social més o menys decent. Demanar treball digne per a totes les persones en atur suposa un noble objectiu i, d’aconseguir-ho, seria el remei a les si-tuacions de pobresa que cada vegada es van estenent arreu, però mentre això no sigui possible i fa de mal dir que ho sigui els propers anys, bé s’hauria de fer quelcom perquè aquestes persones tinguin garantit uns mínims drets humanitaris: menjar, allotjar-se, vestir-se... Sense que els sembli viure de la caritat pública, esclar, per preservar la seva dignitat com a persones. A finals de l’any passat es calcula “oficialment” que a Espanya hi vivien quasi tres quarts de milió de ciutadans sense més ingressos que les diferents fórmules de renda mínima d’inserció que cada Autonomia s’empescà com va poder per sortir del pas. A part d’aquest cens “oficial”, no és cap bajanada assegurar que hi ha unes dues-centes mil persones que per diferents raons administratives o jurídiques no hi poden figurar al cens de la pobresa oficial, malgrat passen gana, fred i malviuen al llindar de l’exclusió social. Tanmateix, la tan reiterada “sortida” de la crisi de que es vanten els governs, al•legant que les estadístiques de l’atur reflecteixen que cada dia hi ha menys “parats”, no és més que un miserable miratge electoral, perquè el fet és que cada vegada hi ha més població treballadora amb ingressos més baixos dels d'abans de la crisi, que es veu forçada a viure en unes condicions molt difícils per pagar les despeses en consums i alimentació, que no han deixat de pujar: és el col•lectiu conegut com a "mileuristes".


A Catalunya, després de molts de mesos de remenar la perdiu a l’entorn de diferents fórmules – salaris de ciutat, retocs generosos del salari mínim, rendes mínimes d’inserció... -, fa poc s’ha assolit entre govern i agents socials un principi d’acord sobre una “renda garantida de ciutadania (RGC)” que s’aplicaria des del proper setembre a les famílies monoparentals, en un primer pas, fins que es converteixi en una renda bàsica universal a partir del 2020, sempre i quan s’aprovi, esclar, la pertinent llei en el present període de sessions del Parlament. De manera que no hi ha temps per perdre, i es pressionarà perquè tot plegat s’enllesteixi abans de les vacances d’estiu. L’ RGC, que pren com a referència l’índex de renda de suficiència de Catalunya ( IRSC), es fixarà en 664 euros mensuals. Però s’hi arribarà progressivament. A partir del proper 15 de setembre, seran 564 euros (el 85%). El percentatge s’elevarà al 88% el 2018 i al 94% el 2019, per arribar al 100% l’abril del 2020. El segon membre de la unitat familiar en percebrà el 50% i cada fill, fins a un màxim de tres, 75 euros des del 2017 fins a arribar a 100 euros el 2020. Aquell any, el màxim a percebre per unitat familiar per aquest concepte seran 1.281 euros. Aquesta nova figura no es considerarà una prestació sinó un dret, però sorprenentment es diu que no estarà condicionat als pressupostos. Per accedir-hi, s’haurà de ser més gran de 23 anys, tenir dos anys de residència a Catalunya, no tenir propietats excepte el primer habitatge, haver esgotat totes les prestacions possibles i que faci sis mesos que no es tinguin ingressos ni prestacions. De la quantitat percebuda, 150 euros estaran condicionats a la participació en un programa d’inserció social o laboral. Si s’oferís una ocupació i es rebutgés, es perdria tot el dret. Inicialment també podran rebre aquesta renda els perceptors d’ajuts de la llei de Dependència i les famílies amb beques de transport i de menjador escolar. (continuarà la reflexió)

diumenge, 21 de maig de 2017

EL REPTE A PUIGDEMONT PER VENDRE REFERENDUM AL CONGRÈS I ALLÒ DEL GAT ESCALDAT.-

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Diumenge 21/MAIG/2017)

¶ EL REPTE A PUIGDEMONT PER VENDRE REFERENDUM AL CONGRÈS I ALLÒ DEL GAT ESCALDAT.- Quan després de forçar cada part la seva estratègia al voltant del referèndum - matusserament els espanyols, imputant una consellera per comprar les urnes; valents i provocadors els catalans, plantant cara Rajoy des de plaça Cibeles -, tot el peix semblava venut entre Madrid i Barcelona, vet-aquí que el govern central es despenja divendres passat traient-se del barret un conill tan inesperat i sorprenent que, de moment, el cop d’efecte va deixar parat tothom, des de la platea fins als galliner. En efecte: un govern que fins llavors havia anat en compte amb no embrutar-se la boca amb determinades paraules lletges - com ara referèndum i autodeterminació -, les barreja en una mateixa frase convidant Puigdemont, Jonqueras i Romeva que, enlloc d’anar-li a tocar els nassos fent un recital pro-referèndum des d’un cèntric local de la competència (llogat a la “complaent” alcaldessa Carmena), s’esbravin al mateix Congrés dels Diputats. Si no parléssim d’un acte polític sinó d’un espectacle, és evident que el tres tenors s’ho haurien de pensar poc ja que, per exemple, entre el millor escenari del Paral·lel i el Liceu no hi ha color. Però no es tracta de teatre, sinó de política. I per aquesta raó sorprèn el gir d’un govern que fa quatre dies havia mogut cel i terra perquè la Fiscalia, a les seves ordres jeràrquiques, imputés la Mesa de tot un Parlament de Catalunya per autoritzar els diputats a debatre estratègies per a convocar un referèndum d’autodeterminació, de cop i volta canviés d’opinió. I que com si hagués caigut del cavall de camí cap al seu Tars particular, ofereixi la tribuna del Parlament d’Espanya perquè un president català díscol constitucionalment, amenaçat de prevaricació i no sé quants delictes més si insistia a parlar del referèndum il·legal, pogués deixar-se anar pels descosits al mateix cor del regne, francament, no t’ho creus ni fart de vi.


I com que els miracles van escassos i la majoria són enganyifes, no és d’estranyar que els escaldats gats catalans recelin de tantes facilitats i demanin la prova del cotó per assegurar-se que no es tracta d’una ensarronada: ordenar que es retirin totes les inhabilitacions i amenaces a parlamentaris catalans, per haver actuat legítimament envers a l’assumpte del dret a decidir sobre una eventual autodeterminació de la nació catalana, amb els mateixos termes i garanties com ara se’ls convida a fer-ne propaganda des del Congrés. A la meva manera de veure, doncs, ja m’agradaria que aquesta “normalitat democràtica” fos sincera, i que a partir d’ara es pogués establir entre els dos governs un diàleg franc, sense retrets, coaccions legals i línies vermelles, des d’un possibilisme polític constructiu com a regla de joc a la taula de negociacions. Però em temo que la sensació de socarrim que tenim al nas no es degui només a manies o prejudicis en contra del PP, sinó a la por comprensible dels gats escaldats diverses vegades per refiar-se de moixaines interessades o fins i tot d’algun mos enverinat. Per tant, em sembla bé que el president farà santament no deixant-se temptar sense tenir proves fefaents que els que el volen “contractar” per debutar al Congrés no intentaran rebentar-li la representació com ja varen fer amb l’Ibarretxe temps enrere. De moment, els tres tenors que facin el recital patrocinat per l’Ajuntament de Madrid i, si s’escau, ja repetiran l’actuació al Congrés acceptant els repte dels llops d’ahir disfressats avui de mansos xais. No obstant això, que obrin els ulls de bat a bat si fos així, perquè en política no hi ha pitjor llop que el que aparenta ser un xai.      

divendres, 19 de maig de 2017

ENS TROBEM ON ENS TROBEM, PER BURROS.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dijous 18/MAIG/2017)

¶ ENS TROBEM ON ENS TROBEM, PER BURROS.- Estem immersos en una bombolla de tanta brutícia que dóna la sensació que tot està empastifat, i el pitjor no és la incertesa de no saber quan passaran els escombriaires a fer net d’una vegada, sinó si els de la brigada de la neteja són gent de fiar. L’atmosfera política s’ha tornat tan irrespirable que es corre el perill que la gent bona i honrada acabi perdent els nervis i esclatin atacs d’histèria incontrolable. Per evitar-ho, cal insistir una i altra vegada que els honestos no s’han de desesperar perquè per molts casos irregulars que es destapin, encara els honestos guanyen de carrer als indecents i als corruptes. En moments delicats és quan la societat necessita no perdre l’esperança ni de vista el nord, malgrat una part important de la ciutadania es pregunti esparverada com és possible que una part important de la classe dirigent d’aquest país hagi caigut tan baix en l’ordre de valors morals i ètics. I el pitjor, repeteixo, és la incertesa de no saber si tot el que es fa córrer és cert o són calumnies per treure’n profit. El dubte s’ha fet tan pervers que el ciutadà ras sospita de tothom, i no el consola gens sinó tot el contrari que enmig de tanta querella judicial es multipliquin les delacions interessades d’uns imputats contra d'altres, per rebaixar la pena de presó. El que demana el ciutadà són explicacions creïbles, penediments sincers i que es recuperi fins a l’últim cèntim robat. I no pas excuses de mal pagador, ni embolicar la troca judicialment amb plets que triguin a resoldre’s una eternitat.


Quan començava a escriure aquesta reflexió no em podia treure del cap el que va dir ahir vespre la tertuliana Rahola, com sempre en pla d'oracle, desqualificant els seus in illo témpore col•legues republicans per abandonar, segons ella, els socis convergents en la fràgil coalició JxS sota les potes dels cavalls de l’oposició, desbocats reclamant que la Generalitat, en el cas Palau, no vetés al Consorci d’exercir l’acusació particular contra Convergència. A la meva manera de veure, després d’escoltar les confessions de Prenafeta, Alavedra, de tota la plana major d’Adigsa (menys el conseller Puig, per cert), d’empresaris “penedits” explicant el tràfec de comissions i de molts més col.laboradors necessaris en el delicte, inclosos els pallassos Millet, Montull i família, em sembla que no es pot comprar l’argumentari que la Rahola ens vol vendre: que no hi ha proves de cap comissió a canvi de licitacions d’obra pública – per cert, criteri coincident amb el del Partit Demòcrata, que no vol que se li digui “successor de CDC” malgrat estigui presidit per l’Artur Mas, per cert amic personal de la Rahola, autora de la seva biogràfia -, i que no s’ha de fer cas de confessions obtingudes a canvi de beneficis penitenciaris. A mi, en canvi, em sembla que si es vol fer net s’ha d’anar a sac sense contemplacions per netejar tots els racons que facin pudor, perquè per aspirar a tenir un Estat propi tota la porqueria que va supurant no ens fa cap favor; però ja que no la podem evitar, almenys no la dissimulem perquè prové “dels nostres”. Ara que les tones de merda que esquitxen populars i socialistes a nivell nacional, justifiquen encara més que els catalans vulguem baixar d’aquest vaixell conduit per un capità borni i desorientat, no podem agafar-nos amb paper de fumar les debilitats “dels nostres”. Des de Madrid, esclar que se n’aprofiten de les ambigüitats i escrúpols que, segons com, ens agafen. Per què som tan burros? Alguns ingenus benintencionats diuen: sort en tenim que l’exclusiva popular d’empènyer i mantenir encès el caliu del sobiranisme no està en mans de la política sinó de la societat civil! És clar que tant és dir com no dir, però no siguem encara més burros de creure’ns que sense política ni polítics es pot bastir un país de bell nou. Conclusió: regenerem de pressa i sense contemplacions la corrupció del nostre establishment d’una vegada i que tots aquells que estiguin tacats, ja que tard o d’hora se sap tot perquè pel que es veu no hi ha secrets, que tinguin la generositat de col·laborar a escatir totes les responsabilitats sense jugar a cuc i amagar, o al gat i a la rata. Ja que són tan patriotes, que s'ho prenguin com un darrer acte de servei a la pàtria.

dimecres, 17 de maig de 2017

I QUAN EL CARRO CATALÀ S’ESTIMBI PEL PEDREGAR, TÉ PLA “B” EL SENYOR RAJOY?.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dimecres 17/MAIG/2017)

¶ I QUAN EL CARRO CATALÀ S’ESTIMBI PEL PEDREGAR, TÉ PLA “B” EL SENYOR RAJOY?.- Ahir, el govern central va ordenar a la Fiscalia que donés una nova empenta al carro del procés sobiranista català, que es proposa estimbar pel camí del pedregar, buscant les pessigolles a la consellera de Presidència i al seu secretari general. A còpia d’inhabilitar tothom que ensenyi l’orella secessionista és possible que desballesti el carro, i que mai més se’l pugui treure del pedregar, però si això arriba a passar, ¿el senyor Rajoy ja té un pla “b”? Perquè si es pensa que a pessigades o a perdigonades - ja li agradaria a canonades però no crec que s’hi atreveixi ni li deixin -, matarà l’elefant en que s’ha convertit el sentiment independentista català, el viatjant de gra cuit reconvertit en president del govern va apanyat. D’altra banda, no me’n sabria avenir que un gallec com ell, ignorés que quan més pals a les rodes es posen a l’autodeterminació dels pobles, més creix la resistència de la gent a que se li vulgui tancar la boca i engarjolar la llibertat. Tanmateix, no vull deixar passar l’oportunitat de confessar-vos que considero un error estratègic carregar només sobre les espatlles de l’actual president del govern, el senyor Rajoy, les temptatives malintencionades d’ofegar el separatisme català des del govern central, perquè d’ençà de fa tres segles i escaig el denominador comú que han tingut els governs de l’Estat espanyol, fos quin fos el color del partit hegemònic, ha estat el profund jacobinisme dels seus plantejaments polítics en matèria de sobirania. En Rajoy, això sí, penso que hi té més culpa que cap altre governant en l'atzucac en que ens trobem perquè gràcies a fer cas, a ulls clucs, dels seus consellers àulics més radicals i obcecats, ha dinamitat a base de cops baixos i puntades de peu al cul l’únic pont de pacificació i entesa establert entre Catalunya i Espanya en molt de temps: l’Estatut del 2006, aprovat pel Parlament, el Congrés i el Senat, ratificat en referèndum pel poble català, sancionat pel Rei i tombat, per la iniciativa barroera i sectària d'un PP embogit i mentider, pel Tribunal Constitucional el 2010.


A la meva manera de veure, doncs, si jo fos el senyor Rajoy, ara que encara hi és a temps, maldaria per posar remei a l’immens error que va cometre fa vuit anys, perquè suposo que no li agradaria que els llibres d’història que llegiran els seus fills i els seus néts el retratessin com un dels polítics més nefastos, inútils i corruptes d’Espanya, si més no com a responsable d’un partit que la merda li regalima per totes les costures. No seré jo, prou que ho he palesat en anteriors reflexions, qui aboni que els polítics sobiranistes tot ho han fet bé en el desenvolupament d’això que anomenem “procés”, però inclús enmig de les desavinences, travetes i miserables deslleialtats entre els teòrics socis, el sobiranisme militant ha sigut coherent - i encara ho és, malgrat defensar alguns que és possible el consens a costa de ser titllats de botiflers -, amb la idea d’intentar fer possible la sobirania per les bones, acordada si pot ser sense trencar tots els vincles amb Espanya; i que només en cas que no quedés altre remei i la majoria dels ciutadans catalans ho decidissin, fotre el camp unilateralment peti qui peti. Però la gran desgràcia que li ha tocat entomar a la Catalunya d’avui, no és que davant seu tingui un Estat centralista i jacobí que li fa la punyeta per tradició, sinó que aquest Estat estigui en mans d’uns governants que no tenen ni una engruna del que s'ha de tenir per passar a la història com a homes d’estat, el pensament dels quals, a més a més, no ha evolucionat des del segle XIX. Per aquesta raó, quan veig que enlloc de mirar d’arreglar les diferències parlant-ne com a persones sensates només mouen tots els ressorts del poder per esclafar i asfixiar a cop de lleis repressives l’exercici del dret a decidir que reclamen una majoria significativa de catalans, em pregunto vertaderament angoixat, si aquest home desorientat que governa la nau a les palpentes i a tall d’arrancar naps, té un pla “b” perquè quan el carro del sobiranisme l’hagin estimbat els seus sicaris pel camí del pedregar a cops d’intransigència i d’autoritarisme dictatorial, quedi alguna sortida raonable. Si no el té, que és el que sospito, ja cal que s’encomani al sant de qui més se’n refií perquè tot plegat no acabi fent un pet com un agra, i no hagi de passar per la vergonya que la història el castigui de cara a la paret i amb unes enormes orelles de burro per escarni etern. 

LA LLETRA PETITA DE LA LLETRA PETITA.-

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dimarts 16/MAIG/2017)

¶ LA LLETRA PETITA DE LA LLETRA PETITA.- Des que la lletra petita, que tothom passava per alt perquè la considerava insignificant, resulta que va esdevenir tan important que desmuntava la confiança de molts consumidors des de productes financers a assegurances, passant per les clàusules de garantia d’un simple electrodomèstic, la lletra petita es va intuir  més com un parany per protegir el responsable del servei o del producte que no pas per donar un cop de mà o servir d’ajuda al consumidor. La lletra petita s’ha guanyat a pols la desconfiança del consumidor, la majoria de vegades amb més raó que un sant, perquè a mesura que era utilitzada per xafar la guitarra a les expectatives dels consumidors quan reclamaven una presumpte deficiència en un servei o en la qualitat d’un producte, fent-li veure que allò que reclamaven no procedia perquè quedava exclòs en la “lletra menuda” del contracte, instrucció o prospecte de l’article en qüestió. I per culpa de no haver-se llegit la lletra petita els consumidors perdíem tots els seus drets. A partir d’un reguitzell d’experiències frustrants la “lletra petita” va esdevenir una mena de tabú i ara són pocs els consumidors  escarmentats que no s’afanyen a repassar-la de dalt a baix. Per dir-ho d’una manera planera, es van demonitzar tant les notes d’aclariment que figuren en qualsevol document de transacció comercial fins al punt que era el primer que es buscava moltes vegades en la documentació comercial o contractual, però el consumidor que no es volia deixar enganyar va descobrir la següent sorpresa: que no n’hi havia prou en llegir-se-la – la lletra petita -, sinó que calia entendre’n el significat, les derivades i, sobretot, les calculades ambigüitats, gràcies a les quals quedava palès definitivament que la “lletra petita” no protegia el consumidor sinó al responsable final del servei o del producte. La lletra petita està pensada perquè en cap cas s’hi enganxi els dits el fabricant, el subministrador, el venedor, el tècnic o l’assessor. La cèlebre enganyifa de les "accions preferents" o de les clàusules sol camuflades en tantes hipoteques signades de bona fe, en són un exemple fefaent dels abusos de confiança inclosos en la lletra petita.


A la meva manera de veure, però, encara hi ha una versió més escandalosa de redacció llefiscosa de la lletra petita, i és que en segons quins casos s’escrigui amb caràcters tan petits que es requereixi una lupa per interpretar-la. Reconec que en segons quins productes, per exemple els farmacèutics, s’està intentant escriure les instruccions amb una lletra apta per a curts de vista, però encara hi ha infinitat de contractes de serveis o de fulls d’instruccions de productes – per exemple, en la telefonia mòbil o en les etiquetes de certs productes alimentaris, per a no citar-ne més que allargarien innecessàriament aquest comentari -, que per parlar en propietat hauríem de dir: la lletra petita de la lletra petita. I si això passa amb els productes comercials i serveis, no en queden al marge els programes electorals dels partits polítics que, per més escarni i abús de confiança, alguns ni tan sols es prenen la molèstia d’incloure-hi al programa la lletra petita en la qual s’excusaran per justificar els seus incompliments de les promeses. Patètic!.