Follow by Email

divendres, 15 de setembre de 2017

A LA TERCERA, ARA SÍ, SERÀ LA DEFINITIVA: TANCO LA PARADETA (31/agost/2017)


Des de principis d’any, sigui per nas o per nefas m’he agafat petites llicències i excedències, esperant carregar piles per a tornar-m’hi a enganxar amb més il·lusió. Però cada vegada la revifalla m’ha durat menys estona i a cada reflexió em costava més posar-hi el punt i final. D’altra banda, m’he adonat que si vull ésser conseqüent amb les meves conviccions i amb el lema del blog: “reflexions netes de pols i de palla”, em veig obligat a trencar massa plats bonics, convertint-me sovint en un corcó incòmode inclús per a gent que apreciava intel·lectualment parlant, sense que hi tingui res a guanyar sinó tot al contrari; més de quatre desenganys que em dolen molt, malgrat ja sabia que dient les veritats es perden les amistats.

Tanmateix, Facebook no ens ho està posant fàcil als usuaris com jo, que volem utilitzar la xarxa per debatre i compartir opinions, ja que cada dia noto “coses” estranyes que em descol·loquen i m’obliguen a trencar-me el cap per esquivar-les; i no deuen ser manies meves perquè d’altres usuaris també se’n queixen de “travetes tècniques” semblants.

Finalment, he de reconèixer que determinades experiències viscudes els darrers mesos en l’àmbit més íntim i personal – quedi clar que no estem malalts ni jo ni la meva dona -, m’han deixat tocat anímicament més enllà del que m’esperava i, per tant, honestament penso que ara com ara no estic en condicions d’aixecar la moral a ningú predicant amb l’exemple, si jo començo per estar decandit. Però no patiu, que no em deixaré ensorrar, sinó tot el contrari. No defujo tampoc, perquè mai es pot dit mai o d’aquesta aigua no en beuré, de tornar a pujar la persiana del Blog algun dia. Però, francament, penso que va per llarg.

A tots els que m’heu seguit assíduament des del llunyà 2009, reitero de tot cor el meu més sincer agraïment per la confiança que m’heu fet. I en aquest moment de l’adéu només us puc repetir que us deixo com a penyora l’arxiu de “A LA MEVA MANERA DE VEURE”, amb 1.500 reflexions de cap de les quals no me’n desdic ni renego d’una sola línia. Aquestes reflexions sempre estaran a l’abast de qui vulgui tafanejar-les. Espero que les que han desvetllat certa controvèrsia, sobretot les referides a qüestions polítiques, el temps ja dirà si estaven encertades o tocaven a morts. Amics i amigues, us estimo!   

dissabte, 2 de setembre de 2017

UNA CASA NO ÉS SEMPRE UNA LLAR

UNA CASA NO ÉS SEMPRE UNA LLAR
 (Primer Accèssit al Premi AURORA BERTRANA 2017, entre 76 concursants presentats)
1
Era la primera vegada que li feia de cangur al fill de la veïna.
Des que vaig quedar-me vídua, he hagut de fer mans i mànigues per arrodonir l’escarransida pensió que m’ha quedat del meu home, amb feinetes agafades al vol, gairebé una mica d’amagatotis, ja que sempre cobro d’estranquis perquè a qui em paga ja li està bé d’estalviar-se uns calerons no declarant-me, i a mi, per descomptat, tampoc crec que em surtis massa a compte anar a la llei.  Malgrat encara em sento jove, resulta que per segons quines feines sóc massa granadeta, quasi feta una iaia. O sigui que, per exemple, per trobar un treball estable i ben pagat, a part de que van buscats a estiracabells, ja he fet salat. Tanmateix, tampoc tinc prou experiència de buscar-me les garrofes fora de casa, puix si bé de jove plegava punts de mitja a la merceria de ma mare, era a benefici d’inventari, ja que la pobra dona mai em va tenir declarada perquè prou feina tenia per a pagar-se els autònoms i els impostos dels que no podia esquitllar-se per a sobre pagar-me a mi. I de casada, a les quatre setmanes justes de tornar de viatge de noces, ja em vaig haver de cuidar de ma sogra, que es va quedar baldada en una cadira de rodes sense poder-se valdre’s mai més per si sola. I per torna, tenia de vetlar per com se les apanyava ma mare, més jove que la sogra però envellida, sorruda, de mal ferrar, vídua patològica des que de resultes de la maleïda guerra el pare va morir sent jo una criatura, com a conseqüència de la gana i el fred que havia passat al Vedado de Zuera, un camp de treballs forçats on, com a tants d’altres vençuts, el varen depurar per roig. 
De primer, vaig provar de llogar-me a hores per fer companyia a gent gran; però era un treball molt esclau que no m’acabava de fer el pes perquè no m’ajudava a esbargir-me de les cabòries, ans al contrari, i em tenia d’empassar, si us plau per força, els sopars de duro d’uns perfectes desconeguts. Donant veus, em va sortir l’oportunitat de cuidar mainada; tot i que no era una feina tan ben pagada com netejar les bavalles i les cascàrries dels avis, m’estalviava d’aguantar el mal caràcter de vells rondinaires i picallosos. I un cop vaig comprovar que no obstant la meva inexperiència, perquè amb el meu marit no vàrem tenir fills propis, me’n sortia prou bé amb les criatures. El més fumut i complicat de la feina de mainadera, trobo que es caure-li bé a la canalla des del primer dia, sobretot quan les criatures estan una mica gambades. Vés per on, doncs, aquest inconvenient me l’estalviava amb el fill dels veïns, ja que amb aquell vailet ens havíem topat tot sovint a l’escala o a l’ascensor i mai es féu l’esquerp amb mi, sinó tot el contrari.
La veïna em va confessar que tant a ella com al seu home els hi feia recança de deixar el nen en segons quines mans; però amb l’excusa que no s’esbargien tant com els convenia, el seu home s’havia emmarranat que necessitaven respirar una mica i anar de xefla amb les amistats més sovint, de manera que van fer un pensament. Quan li vaig comentar l’oferta de feina a ma germana - ens ho xerrem tot, com si encara fóssim nenes -, la Fina, que sempre ha tingut tendència a la sedasseria i a engiponar fantasies sense cap ni centener, va especular que potser els veïns del meu replà passaven per un mal moment sentimental  i que abans de deixar córrer el seu matrimoni volien donar-se una segona oportunitat, i que jo, si fos el cas que acceptés la feina, hi podia tenir una bona influència.
- Deixa’t estar de ximpleries! – la vaig renyar, un xic embafada dels seus continus romanços.
Ara que hi penso, però, potser ma germana no anava tan desencaminada, llamp me mau!  Si, si, ja ho entenc que ara a misses dites no té cap mèrit donar-li la raó després d’haver-li vist el cul a la gallina. Quan em vaig presentar a casa de la veïna a l’hora que havíem convingut, al nen ja li havien donat sopar i duia el pijama posat; només em tocava, doncs, procurar que se n’anés a dormir abans de les deu, sense romancejar davant la tele. Tanmateix, la veïna em va remarcar dues vegades, mentre s’acomiadava: - Joana, perquè s’adormi potser li haurà d’explicar un conte, si no vol que la faci gabiejar tota la nit.
- Cap problema! - li vaig assegurar, servicial i disposada al que calgués. De fet ja en tenia sempre uns quants de contes a punt; com si diguéssim un petit repertori que m’havia après de memòria perquè cap criatura mai més em tornés a agafar amb els pixats al ventre com la primera vegada que un nano em va sortir amb el capritx del conte i vaig  haver-me’n de sortir per petaneres, improvisant com vaig poder un relat fet de retalls i engrunes de rondalles mig rovellades, perquè “el rei de la casa” que m’havien encolomat aquell vespre no em fes una rebequeria que m’enfonsés la reputació de mainadera, amb recursos per donar i vendre. Per tant, em va costar poc d’estrenar-me com a cangur d’en Jordi, presumint de rondallaire experta.
            - Vet-aquí una dama anglesa vídua i amb un fill – vaig encetar amb seguretat la narració que em sabia de memòria -, que per sobreviure va acceptar d’anar-se’n a un país llunyà, per fer d’institutriu de la nombrosa fillada del monarca que hi manava. La dama només va posar una condició a l’hora de signar el contracte: a part del sou, volia disposar d’una casa on estar-s’hi tots dos sols, ella i el seu fill. El monarca, pensant que li faria gràcia, en donar-li la benvinguda al seu reialme li va oferir d’allotjar-la en una de les millors estances del seu propi palau, posant al seu exclusiu servei un parell de serventes. El monarca no se’n sabé avenir quan la dama li va exigir el compliment, al peu de la lletra, d’allò que havien convingut: tenir una casa independent, per a ella sola. Molt disgustat pel lleig que li feia, el monarca li va retreure a la dama desdenyosa el seu sorprenent antull: “és que no fa per tu, el sostre del meu palau?” Ella li va contestar, procurant desfer el malentès que la podia portar a mal borràs, imitant la dolça entonació que havia sentit en les pel·lícules emprar a les institutrius veteranes i múrries: “majestat, jo vull que la meva casa, a més a més d’un lloc per viure-hi - no cal que sigui amb tantes comoditats com en el vostre palau -, sobretot sigui una llar”.
En Jordi, que en comptes d’adormir-se estava més desvetllat que un gínjol, aleshores em va demanar: - I com s’acaba el conte?
Li vaig assegurar que la dama va sortir-se’n del tot amb la seva, i en endavant va tenir a disposició casa pròpia. El monarca, mal que li pesés de bon principi, va fer l’esforç d’entendre-la i no tenir en compte el seu capritx.
 - Llavorsvolgué saber el mocós, amb tanta picardia que em vaig quedar bocabadada –, és que una casa no és sempre una llar?
Abans que pogués respondre-li una pregunta, que confesso em va agafar a contrapeu, el nen em va desconcertar afegint-hi un altre dubte, de pissarrí fins i tot per a una criatura, després de rumiar-se el que li havia narrat: - Així, doncs, nosaltres vivim en una casa o en una llar?
Vaig haver-me-la de preparar una estona la resposta, ja que de moment em vaig quedar en blanc; cosa que ja ens sol passar als adults de tant en tant, quan no sabem entomar preguntes aparentment sense malícia de la canalla. Per sort em va venir a la memòria un altre relat, que em va servir, com anell al dit, per sortir del pas amb traça i elegància: - La mama t’ha llegit alguna vegada les aventures d’en Peter Pan?
En fer el nen que sí amb el cap, vaig continuar més segura del terreny que trepitjava: - Oi que te’n recordes de la senyora Gentil, la que mantenia el dormitori dels seus fills sempre a punt de revista i amb els llits fets, la petita llum de la tauleta encesa i la finestra oberta per ventilar l’habitació? Tot ho tenia a punt perquè si els fills tornaven algun dia, s’adonessin que no se n’havia oblidat gota d’ells. Una llar és això, Jordi, un lloc on els que tornen sempre es senten esperats i ben rebuts per algú que se’ls estima. Amb certa nostàlgia, no me’n vaig poder estar de repetir: - En una llar sempre hi algú que t’espera, perquè t’estima.
- Doncs jo tinc una casa i una llar! -  en Jordi va exclamar, tranquil i satisfet de saber-se tan afortunat. Però una estona després, mig endormiscat, un nou escrúpol l’encaparrà i me’l va deixar anar amb una veueta que ja a penes era d’aquest món: - Tothom ho sap, això que m’has explicat?
En Jordi, que tot just acabava de fer sis anys, no va esperar la resposta, vençut pel son. Es veu que quan els trencaclosques dels grans se’ls hi entortolliguen clatell amunt a les criatures, prefereixen deixar-se vèncer per la nyonya, potser posant-se a somniar en el món feliç on una fada padrina, des de la capçalera del llit estant, se’ls l’emporta cada nit a passejar pels núvols. Era millor així, que s’hagués quedat adormit, perquè no m’hauria agradat gens que el dia del meu debut, la veïna hagués acabat trobant la pobre criatura desvetllada, cosa més que probable si haguéssim seguit descabdellant aquella troca de la casa i la llar. A més a més, en un moment o altre li hauria hagut de reconèixer que hi havia molts de nens que mai no havien tingut una casa de veritat, els quals poc entendrien el sentit de la paraula llar. Aleshores sí que el meu conte ensucrat, hauria esdevingut un conte per fer plorar. I això, una mainadera primerenca com jo, que necessito cada jornal que em trec per fer bullir l’olla, no m’ho puc pas permetre. En qualsevol cas, millor que el nano s’hagués quedat com una soca, vaig pensar. Que li expliquin els seus pares de què va la vida, si és que troben que val la pena que ho sàpiga des de tan petit. 
2
            Passava un quart d’hora de mitjanit quan vaig escoltar fressa a la porta del pis i que s’encenia la llum del rebedor. Des que en Jordi va agafar el son jo havia tancat la tele, perquè preferia esperar els veïns llegint la darrera novel·la de la Camil·la Läckbert, que em tenia atrapada en una trama complicada, tot i que em va costar molt de temps familiaritzar-me amb el seu estil peculiar. Quan la veïna va entrar al menjador, em va semblar trasbalsada; però no la coneixia prou bé com per preguntar-li a boca de canó què li passava i si la podia ajudar. De fet, la veïna ja s’ho devia notar que feia mala ganya, perquè em va donar explicacions sense que jo les hi demanés: - Alguna cosa del sopar se m’ha entregirat, i hem hagut de tornar abans d’hora. Un vespre que podíem fer el tronera, i la vetllada s’ha acabat com el rosari de l’aurora.
- Vol que li prepari una herba que l’ajudi a tirar cap avall l’empatx? – em vaig oferir.
- Em penso que no caldrà pas, ja em prendré unes sals minerals abans de posar-me al llit. En realitat, pel camí he fet uns quants rotets i m’he quedat més tranquil·la. Si vol, ja podrà anar-se’n de seguida que pugi en Martí, que està tancant el cotxe... Per descomptat – va afegir, excusant-se –, ja li pagarem fins a l’hora convinguda encara que plegui abans.
I després, finalment, va interessar-se per al seu fill, com si fins llavors hagués tingut al cap una altra preocupació: - L’ha fet gabiejar molt, el nen?
- Gens ni mica – li vaig contestar, per a tranquil·litzar-la - és un encant de criatura. Tot just li he explicat un conte s’ha quedat fregit com un tronc; fa poc he pujat a donar-li un cop d’ull i estava clapant en la mateixa postura que l’he deixat. Sempre que vulguin, ja saben que poden comptar amb mi; li dic amb tota franquesa.
- No sé pas si tornarem a repetir-ho – vaig sentir que es queixava, com en un sospir.
En veure que la veïna s’asseia al sofà tota moixa, vaig pressentir que alguna cosa grinyolava, malgrat ella s’esforcés en aparentar el contrari. Però no vaig tardar gaire en comprovar-ho: - Joana, el meu home em vol deixar – em va confessar per sorpresa.
            Després de descarregar-se d’una confidència d’aquella gruixària, feta con aquell qui diu a contracor a una pràcticament desconeguda com jo, m’hagués semblat normal que tot seguit la pobra dona es desmuntés fent-me alguna escena histèrica. Però ni pensar-hi, no va ser així; no va vessar ni una llàgrima, i la inflexió de la veu era continguda i digna. Només li vaig notar un lleuger tremolor de barbeta, però com que no va passar d’aquí, jo tampoc vaig creure oportú abraçar-la o expressar-li alguna mostra de suport més afectuosa. En definitiva, m’havia comunicat una notícia terrible sense una engruna de sentiment, quan en la meva manera de pensar que el un matrimoni s’esquerdi és el pitjor que pot passar-te a la vida. Potser sí que la processó li anava per dintre i que quan reaccioni farà el xap, vaig pensar, sense saber ben bé quina cara posar-hi mentrestant . Francament, vaig creure que el més assenyat fóra escampar la boira de seguida que em pagués, i deixar-la que s’entengués amb el seu home, sense roba estesa per entremig. Però em vaig quedar d’una peça quan, amb el mateix to de veu impostat d’abans, em va demanar: - Li sabria greu passar la nit aquí?
            El que més em va sorprendre d’aquesta proposició fou que dos minuts abans quasi m’havia engegat la porta pels nassos. Per aquesta raó, li vaig recordar: - Que no estava pujant el seu marit?
- Si – em va respondre i, com sense donar-hi importància, va afegir: - però preferiria tenir companyia, per a no quedar-m’hi a soles.
            Arribat a aquest punt, vaig comprendre que no anàvem bé, i que tot plegat començava a fer pudor de socarrim, tal com havia pressentit ma germana. Malgrat olorar-me que m’amagava els detalls potser més escabrosos i delicats d’aquella història domèstica que acabava d’encetar, no vaig gosar de furgar-hi més; però me la devia quedar mirant d’una llei de manera, que no va tenir més remei que insistir per segona vegada: - ja sé que no li puc demanar una cosa així, tant de sobte, perquè a penes ens coneixem; però cregui’m que em faria un gran favor si no em deixés sola amb el meu home aquesta nit.
            En veure’m indecisa, va barrejar-hi en Jordi per fer-me cedir: - faci-ho pel nen! No li faria cap bé ser testimoni d’una baralla entre els seus pares. Si vostè hi és, en Martí no s’atrevirà pas a aixecar-me la veu.
            - Però que no s’adona que el seu marit pot dir que jo no puc ni  tinc cap dret a ficar-m’hi pel mig de les seves desavinences? – li vaig replicar, recordant el que sempre em deia ma mare sobre no ficar-te per entremig, perquè sovint sol passar que quan dos s’esbatussen al tercer sempre li toca el rebre.
            - No li ho demanaria pas si no fos necessari; li dic de debò! En segons quins casos, una desconeguda pot fer més de servei que algú de la família. Si crido ma germana, no pararà de retreure’m que ja m’havia avisat dotzenes de vegades que en Martí era un bord. I encara farem l’escàndol més gros i empallegós.
            - Miri, no pateixi, que ja em quedaré – vaig començar a estovar-me, en part per no trobar una excusa apropiada per negar-m’hi en rodó. De sobte, però, vaig notar una mala nassada, atrevint-me finalment a escopir la sospita que em rondava pel cap feia estona – no obstant això, digui’m la veritat: no m’ho demanarà perquè té por que el seu marit la maltracti, quan es quedin sols, oi que no? 
            La primera reacció de la veïna va ser fer-se l’ofesa per a la meva sospita, però com que no li vaig treure la  vista de sobre esperant la resposta, al final va deixar-se anar i va confessar-me el secret que segurament mai hagués pensat revelar a una forastera: que el seu home li aixecava la veu, la mà i la vexava.
            - Bé, llavors, d’acord – vaig afluixar definitivament la defensa -, em quedaré pel nen. A més a més, després del conte que li he explicat aquest vespre, no tinc més remei que fer-ho.   
            Per aquesta raó, i també perquè em va semblar que la veïna calia que aprengués una lliçó imprescindible per anar per la vida, si no volia quedar-se arronsada com una cuca en un racó de casa com a mi em va passar quan va morir-se’m l’home, i sort en vaig tenir d’una desconeguda que em va ajudar a aixecar el cap de terra. Des d’aleshores vaig tenir clar que, et passi el que et passi, s’ha de sobreviure com sigui, per moltes escates de vidre que t’esgarrapin les entranyes. Però com que això no es pot aconseguir sense ajuda, no s’ha de tenir por ni vergonya de demanar-la. Perquè sense unes bones crosses, travessar segons quins deserts  et pot deixar eixorca.
3
            Pocs dies després, quan vaig anar a veure qui trucava a la porta, em vaig trobar la veïna amb el nen, palplantats com si ens haguéssim vist la vesprada. Pensant que venien a explicar-me algun maldecap nou, vaig convidar-los a entrar, però ella es disculpà tot dient: - gràcies Joana, és que tenim pressa. Només volia fer-li saber que canviem de pis. En Martí ha trobat una casa unifamiliar als afores, sense veïns, amb un pati gran, on en Jordi hi podrà jugar a cor que vols.
            El nen em va tibar la bata i amb tanta picardia com innocència em va dir: - has de venir-la a veure la nova casa, que els pares m’han promès que serà la millor llar del món.

            Mai més els he tornat a veure’ls, però sempre més me’n recordaré d’ells mentre estigui penjada del misteri d’una confessió sense aclarir. Serà veritat que la seva nova casa haurà esdevingut una llar, o més aviat serà per por d’un escàndol mentre en Jordi sigui petit, ella es resignarà a marcir-se en una mena de gàbia d’or, com els hi passa a tantes dones maltractades que prefereixen rossegar-se els punys totes soles i es guarden el patiment només per elles?

dimecres, 30 d’agost de 2017

ELS QUE NO TENIM BUTLLA PERQUÈ NO VOLEM PRIVILEGIS-

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dijous 31 Agost 2017)

ELS QUE NO TENIM BUTLLA PERQUÈ NO VOLEM PRIVILEGIS- Fa anys que si no es disposava de butlla per la quaresma, hom se la passava fent dejuni i penitència pels seus pecats, oblidant-se de tastar la carn, tant al plat com al llit. Això sí, hom es podia afartar de peix o inclús organitzar una bacanal vegetariana, si li venia de gust; i qui s’havia comprat la butlla vaticana tenia dispensa i benedicció apostòlica per esmorzar un bon pa amb tomàquet i llonganissa o una botifarra amb seques a migdia. Tot era qüestió de retratar-se primer a la caixa de la parròquia. No recordo quan costava aquell tros de paper beneït, però no devia ser gaire barat perquè hi havia molta gent que no se’l podia pas comprar. En canvi, d’altres hi estaven abonats d’un any per altre i quasi de pares a fills. Mirant-ho a distància, en podem fer conya i tot d’aquella ximpleria pròpia d’un catolicisme rovellat, que va durar el que va durar, ja que és ben sabut que mentre hi ha burros la palla va cara. Però si hi penseu amb més deteniment, us adonareu que de butlles se’n necessiten també avui per trampejar la vida quotidiana, i pobre d'aquell que no ho tingui en compte.

La diferència entre la butlla d’ara i la butlla d’abans, és que el monopoli de la distribució ja no el tenen els capellans, i que ara no es tracta d’una dispensa per tirar o no tirar un tros de carn a l’olla, sinó de no podrir-te en una cua de l'administració pública, per exemple. Les butlles d’ara són més sofisticades i ofereixen moltes més prestacions i segurament també són més cares. Però l’objectiu és el mateix d'ahir: fardar de privilegis, passar per davant dels altres, tenir tractes de favor, disposar d’informació privilegiada, no ésser desendollat de cap rectoria vinculada al poder per sòmines que es sigui, o perquè malgrat es tracti d’un xoriço de coll blanc pugui sortir-ne més ben parat a l’hora de pagar la factura, que no pas un poca-roba sense pedigrí, i que inclús si el posen a la cangrí, la butlla el deslliuri de purgar el delicte barrejat amb la púrria. Potser aquesta mena de butlla moderna no s'exhibeix a la paret de la sala d’estar, com feien els ensibornats amb les butlles quaresmals de temps reculats; però qui en té una avui dia, prou que es nota rai i a ningú li passa desapercebuda la seva condició de protegit per l’establishment, perquè és com si ho portés escrit a la cara que s’és de mirem i no em toquis. I és que malgrat es juri i perjuri que tothom és igual davant qualsevol trencacolls, la veritat és que hi ha gent que a l’empara de la seva butlla fan pam i pipa descaradament a la teòrica igualtat d’oportunitats i de drets.


El problema és que aprofitant-se de la necessitat i de l’angoixa de la gent, els que viuen de renda aprofitant-se de les desgràcies, les pors o la impotència dels altres, endinyen als ingenus butlles de segona mà o matusserament adulterades que, a la pràctica, són paper mullat. Tanmateix, a la majoria d’aquests pocavergonyes, en cas que se’ls atrapi, tampoc no se’ls pot renyar, escarmentar o posar-los de cara a la paret per fariseus, ja que gairebé tots tenen butlla de primera classe. Confesso que sóc dels que ens neguem per principis a mercadejar-ne una, però francament no sé fins quant podré aguantar esperant disciplinadament a la cua dels carrinclons que em toqui la tanda perquè m’atenguin.  

dimarts, 29 d’agost de 2017

HE PENJAT AL BALCÓ DE CASA CARTELLS PEL SI, MALGRAT SIGUI UN SÍ CRÍTIC

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dimecres 30 Agost 2017)

HE PENJAT AL BALCÓ DE CASA CARTELLS PEL SI, MALGRAT SIGUI UN SÍ CRÍTIC.- A un mes just de la convocatòria del referèndum he considerat que tenia de donar testimoni públic, per començar als veïns del barri, de la meva intenció d’anar a votar el primer d’octubre i de fer-ho afirmativament, penjant un d’aquests cartells amb un SI que distribueix l’ANC i que fa costat a l’estelada que flameja des de fa ja set anys, enfonsat el pal a una de les torretes de geranis del meu balcó. Però crec que per coherència amb el lema de les reflexions del blog – netes de pols i de palla -, dec explicar el sentit d’aquest SÍ, perquè ves a saber si no sóc l’únic que es troba com jo, amb el dilema de decidir si, en discrepar de varis aspectes d’execució del full de ruta, seria més honest abstenir-me, votar en blanc o fer-ho a favor del SÍ. Els que seguiu habitualment les meves reflexions, i en cas contrari estan penjades a la vista de tothom al blog per comprovar-ho, sabeu que des del 9-N la meva eufòria sobiranista s’havia anat desinflant per culpa de les derives que el full de ruta inicial anava experimentant i, sobretot, pel mal rotllo que massa sovint transcendia entre els socis de majoria parlamentària i pel fàstic democràtic que més d’una vegada he sentit, en veure tot un govern recolzat per una ampla majoria claudicar davant les exigències dels representants d’una minoria parlamentaria amb pes específic insignificant, si no fos que té la paella pel mànec en ser la “torna” imprescindible per decantar la balança cap a vel·leïtats revolucionaries.


No obstant aquest creixen sentiment crític, a la meva manera de veure no puc ni seria noble excusar-me en discrepàncies en quan a forma o estratègia per fer campana del referèndum, sinó que per coherència he de defensar el SÍ perquè és l’única alternativa possible avui, en cas que se n’estigui fins al capdamunt que els successius governs espanyols ens tractin, en tant que catalans, no com a socis de confiança sinó quasi com a bastaixos. Tanmateix encara hi ha una raó més important a favor del SI: si no volem sortir-ne malparats com a ciutadans d’aquesta ambiciosa aventura en que estem ficats, cal que el referèndum no acabi en una victòria pírrica per un vot de diferència siguin quants siguin els que vagin a votar, sinó que guanyi de carrer perquè ningú pugui posar en dubte que el SI representi una majoria social inqüestionable, tant des de l’interior com internacionalment. Precisament, una de les meves reserves respecte del full de ruta és que es pretengui convocar un referèndum seriós sense establir primer un mínim de participació, ja que per molt legal que em vulguin vendre els seus promotors que sigui aquest mètode, francament des del punt de vista del més estricte sentit comú, aquesta pretensió no va ni en rodes, ja que els claus que es volen fer entrar per la cabota acaben ensorrant la paret. De veritat, algú creu possible i sostenible en el temps bastir una secessió damunt d’un vot afirmatiu inferior a la meitat del cens electoral? Com que jo penso que faríem un disbarat si tiréssim pel dret declarant la independència amb tan esquifit bagatge, cal que en aquests trenta dies que manquen, es convenci als indecisos porucs o desconcertats, i als crítics amb arguments com jo, que en el punt on ens trobem calen SIS a dojo per apuntalar una república catalana sobirana. No parlo de res més que d'aquell bon propòsit “d’ampliar la base social” amb el qual després del 9-N es varen omplir la boca tot un seguit de patums polítiques. però que cap dels que tenien l’obligació de treballar-hi a fons van moure un dit per aconseguir-ho. Us queda clar, doncs, perquè malgrat totes les reserves del món, insisteixo en donar suport al SI? 

dilluns, 28 d’agost de 2017

QUÈ VOLEM DIR, QUAN DIEM QUE ELS FORASTERS S’HAN D’INTEGRAR?-

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dimarts 29 Agost 2017)

QUÈ VOLEM DIR, QUAN DIEM QUE ELS FORASTERS S’HAN D’INTEGRAR?- De bon rotllo, eh!, però abans de res contesteu-vos, francament, aquesta pregunta: qui s’ha d’integrar, el foraster a les costums dels nadius o aquests a les tradicions dels forasters? Semblaria que el sentit comú es decantaria per la primera opció, però resulta que molt sovint i no pas només a casa nostra sinó arreu, passa exactament a l’inrevés. La qual cosa es preocupant, mireu-vos-ho com vulgueu, perquè vol dir que s’està a un pas d'esclatar aquell punyeter greuge: “de fora vingueren i de casa ens tragueren”, i ja la tinguem armada. Ja sé que si no es vol aixecar polseguera i que us pengin etiquetes que no pertoquen, certes preguntes val més estalviar-les; no obstant això, també he de dir que a còpia d’amagar el cap sota l’ala del políticament correcte, no s’arriba gaire lluny si es pretén de veritat trobar respostes sinceres, sobretot que derivin envers solucions assenyades i assumibles per bastir-hi fonaments sòlids per a una convivència social estable i enraonada.

En un moment donat, va sembrar als que manaven que la prioritat era evitar concentrar bosses d'immigració, procurant estimular la barreja entre forasters i nadius, en tots els aspectes socials del dia a dia. No es pot pas dir que s’hagin regatejat esforços i bona voluntat en pro de la dispersió urbana entre la població autòctona dels ciutadans de diverses procedències i cultures, però quelcom deu fallar quan els forasters es troben més còmodes establint-se a prop els uns dels altres, o quan a poblacions com Ripoll, per exemple, igual que a França, Bèlgica o Alemanya, individus aparentment ben instal•lats en les societats d’acollida són capaços de mossegar la mà d’aquells que els acolliren oblidant-se dels prejudicis i els recels envers el foraster.


A la meva manera de veure, doncs, no s’aconseguirà pas encertar amb el desllorigador del problema tirant pilotes fora a l’hora de respondre amb tota sinceritat les preguntes que us he plantejat al principi i que no s’actuï en conseqüència. Per començar, caldria reconèixer que per reeixir un programa de barra lliure per a immigrants, a cada foraster s’hauria d’estar en condicions de garantir-li feina, casa i accés als serveis socials comunitaris sempre que contribueixi al seu manteniment pagant impostos, com qualsevol nadiu. I com que aquesta garantia és impossible de generalitzar-la en cap país, caldria que d’una punyetera vegada els pobles històricament responsables de deixar en la misèria la població dels països que varen descolonitzar després d’espoliar-los la seva riquesa, fessin mans i mànigues per desenvolupar aquelles societats arruïnades perquè cap dels seus ciutadans hagués d’anar-se a buscar-se la vida com a foraster allà on ja està ple. El foraster que es pot guanyar bé la vida en la societat que l’ha acollit, no desvetlla rebuig i, en general, tampoc causa cap problema d’integració, perquè el problema no és l’immigrant per se, sinó l’immigrant pobre, desesperat i amb prou dignitat per a no conformar-se vivint eternament de la solidaritat. 

dimarts, 22 d’agost de 2017

QUE NO ENS XAFIN LA GUITARRA ELS BURÓCRATES

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dimecres 23 d’Agost/2017)

QUE NO ENS XAFIN LA GUITARRA ELS BURÓCRATES.- No acabo de comprendre com es menja que dels quatre dies que ens toca viure, en el millor dels casos, ens en passem una bona part treien pals a les rodes amb que ens fastigueja la reconsagrada burocràcia. És possible que els que els buròcrates no siguin perepunyetes expressament i potser, ves a saber, ni tan sols en són conscients que com a conseqüència de la seva fastigosa parsimònia algú s’hi amoïna i pateix. No entengueu “patir” com a sinònim de “tortura”, no obstant quedi clar que em refereixo al patiment més cruel que, en la meva opinió, hom pot causar a un altre: el d’esperit. Si l’hagués de definir, el "patiment d'esperit", diria que és aquell que no el causa ni l’odi, ni la malícia, ni tampoc la venjança, sinó d’un simple “tant se me’n fot” o d’un displicent “ja ens ho mirarem demà”. Deixar per l’endemà, per exemple, resoldre un problema quina solució el buròcrata de torn té a l’abast de la mà si volgués, pot causar un patiment incalculable a qui en un moment donat està tan neguitós i angoixat que esperar li representa un vertader suplici. Posar fil a l’agulla immediatament, la majoria de vegades només li costaria al buròcrata de torn un petricó de generositat posant-se en el lloc de l'altre, i qui sap si treure’s també la mandra de sobre.


A la meva manera de veure, la passejada per la vida seria molt més suportable si tothom procurés, res més que per pura humanitat o solidaritat, que aquesta mena de patiments que jo en dic “d’esperit” perquè no es curen amb analgèsics, desapareguessin de la vida quotidiana. I si tothom, pel sol fet d’ésser persona, hauria d’esforçar-hi en no fer patir abusant de la seva posició dominant de petit reietó, aquells que per haver elegit la funció pública tenen l'obligació de facilitar els tràmits burocràtics als ciutadans, que per cert són els que els hi paguen amb impostos les seves mongetes, haurien de procurar fer desaparèixer el “patiment d’esperit” i que ningú es consumís d’impotència a cap cua, veient com assumptes que simplement amb una petita empenta i un pessic de sentit comú es podrien resoldre en qüestió d’hores, sovint acabin podrint-se entre piles de papers, enmig d’una maquinaria burocràtica per a la qual sembla que només compten els caps de setmana i les postes de sol com en temps reculats, malgrat el suport informàtic i tota la pesca de que disposen, en teoria, per treure's de pressa els assumptes dels dits. 

dilluns, 21 d’agost de 2017

A LA CACERA D’UNA FALLADA EN L’ACTUACIÓ POLICIAL D’UNS MOSSOS SOTA SOSPITA

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dimarts 22 d’Agost/2017)

A LA CACERA D’UNA FALLADA EN L’ACTUACIÓ POLICIAL D’UNS MOSSOS SOTA SOSPITA.- Després d’assistir al gest espontani dels ciutadans, aplegats a Plaça Catalunya per repudiar el terrorisme, d’aplaudir els mossos d’esquadra, vaig revenir-me de molts dies de veure com la nostra policia nacional era bescantada, escridassada i escopida pràcticament per alguns col•lectius o escarnida massa sovint a la xarxa i a determinada premsa. Vaig considerar un gest de maduresa democràtica el fet que els ciutadans d’una nació que aspira a ésser sobirana aplaudissin la seva policia, i vaig voler creure que el gest era de desgreuge sincer i no només la resposta conjuntural i emocional, en un marc concret. Perquè fins que s’ensenyi des de pàrvuls que fer complir la llei democràticament pactada, si no hi ha més remei per la força, no s’ha de confondre amb repressió un acte de defensa de l’estat de dret que com a principi fonamental diferencia entre llibertat i llibertinatge. Espero, sincerament, que aquell gest de dissabte sigui el primer d’un canvi de mentalitat de la societat. Per aquesta mateixa raó, em dol i m’emprenya perquè m’entengueu bé com em sento, que des de tertúlies en mitjans de comunicació apeixats des d’interessos anticatalanistes - no he volgut escriure “espanyolistes” expressament, perquè sóc ben conscient que no tots els espanyols ens tenen el dit a l’ull i que no seria just posar-los tots al mateix sac) -, ha començat una cacera d’errors en la prevenció i en la investigació de l’atemptat, posant en quarantena la bona i exemplar feina dels mossos, permetent que qualsevol palangana afamat de protagonisme a preu fet, opini sobre qüestions tan delicades, tècniques i professionals.


Però encara em treu més de polleguera que la classe política espanyola, gelosa de la competència palesada pel cos de mossos d’esquadra digne de qualsevol nació sobirana, co-mençant pel propi ministre de l’interior i el delegat del govern, estigui que trina en comprovar el ressò internacional que ha tingut la impecable gestió que des de Catalunya s’ha fet de l’atemptat, sobretot en acapar en les rodes de premsa tot el protagonisme i la glòria. De manera que des de les cèlebres clavegueres ja s’han deixat anar “rates sabies” perquè infectin i enrareixin l’ambient, amb insinuacions perverses sobre presumptes negligències en la prevenció de la conxorxa a Alcanar i a Ripoll, per exemple. A la meva manera de veure, doncs, tot plegat és tan mesquí que no té nom. ¿Com poden endegar aquesta campanya de desprestigi, uns politicastres que han marginat l’autonomia catalana i la seva policia durant els darrers dos anys, impedint-la de participar en els fòrums europeus d’intercanvi d’estratègies i d’informació sobre el terrorisme, amb l’excusa confessada amb la boca petita que els catalans no eren dignes de confiança? Si després de forçar el president de la Generalitat, fa un mes i escaig, la primera reunió en anys de la Junta de Seguretat, a la qual el ministre de l'Interior, després de jugar una estona a la puta i la ramoneta, va assistir-hi a contracor, ¿com es pot ésser tan hipòcrita per continuar posant traves a que els mossos participin directament a l’Europol? Que s’ho faci mirar Madrid, que per cert ja els agradaria tenir com a comunicador en rodes de premsa semblants, un portaveu de la categoria professional del major dels mossos d’esquadra de Catalunya. Tanmateix, encara m’indigna més escoltar un capellà catòlic madrileny escalfant la bragueta dels seus parroquians des de la trona, acusant l’alcaldessa Colau de responsabilitat amb els atemptats per tenir idees comunistes. I que a hores d'ara els seus superiors no li hagin picat la cresta a aquest talibà cristià, capaç d’ésser tan o més radical que un imam. 

A INTERNET HI TROBES GENT MOLT NORMAL I GENT MOLT TARADA

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dilluns 21 d’Agost/2017)

A INTERNET HI TROBES GENT MOLT NORMAL I GENT MOLT TARADA .- Quan en passa una de grossa, com els atemptats de dijous, t’adones de fins a quin punt d’Internet se n’aprofita gent normal, centrada i responsable que representa la cara bonica, positiva i presentable de la xarxa, i simultàniament en fan ús capsigranys que escarboten xafarderies o tarats que la converteixen en una claveguera on hi aboquen porqueria per satisfer els pitjors instints. No cal entrar en més detalls per il·lustrar l’anterior afirmació; n’hi ha prou i de sobres donant-hi una ullada a la xarxa per adonar-se que Internet és, a l’ensems, un paraigua per aixoplugar la mesquinesa intel·lectual i la brutícia moral d’uns quants i una eina eficaç de treball en mans d’altres. Tot depèn de com s’utilitzi i de per què s’utilitzi, com passa amb tots els descobriments moderns, des de l’energia nuclear fins al desllorigador del genoma humà. El quid de la qüestió, doncs, és si el balanç sobre l’ús d’Internet resulta negatiu o positiu; si les proves del seu bon ús són o no satisfactòries i superiors, amb escreix, a la porqueria que hi circula sense passar per un mínim control de qualitat, a la major gloria de la sacrosanta llibertat d’expressió. Ara bé, la mare dels ous tampoc és només aquesta. En realitat, del que plora la criatura és del degoteig constant de tarats mentals que confessen “realitzar-se” encalafornats darrera l’aparent anonimat, per bescantar reputacions; per divulgar des de rumors falsos a cures miraculoses de determinades malalties maleïdes; per incitar a l’odi, el fanatisme, la xenofòbia o inclús el suïcidi; per traficar amb armes, sexe - inclosa la pornografia infantil -, droga o reclutant terroristes amb manuals per fabricar bombes de torna... Davant d’aquest panorama tan depriment, paga la pena compartir Internet amb els que l’han convertit en un femer i on per poc que badis et xuclen la intimitat i la cartera?

A la meva manera de veure, malgrat tot i sense estar-ne segur de qui predomina a la xarxa, si els normals o els passats de rosca, crec que els que apostem per Internet com aliat per a l’exercici de la llibertat en tots els sentits o per ampliar els coneixements, hem d’aprendre a esporgar de la nostra vora tot allò que faci pudor de podrit, a no aplaudir gratuïtament les impertinències que no tenen cap gràcia, a no reproduir els tuïts amb mala baba ni els rumors perversos i les mentides malintencionats i, sobretot, mantenint-nos lleials al compromís quasi deontològic entre els internautes, de comportar-se civilitzadament. Si la gent normal no es rendeix, no fem un pas enrere, els tarats de mica en mica es quedaran aïllats. Espero.     


dissabte, 19 d’agost de 2017

# QUE SE’N FOTEN QUAN PARLEN DE L’ENVELLIMENT ACTIU?

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Divendres 18 d’Agost/2017)
(No em dóna la gana d’escriure sobre l’atemptat d’ahir en comptes de la reflexió que tenia previst publicar. No vull que uns terroristes fills de mala mare em facin modificar la meva rutina diària. Potser m’han fet plorar de ràbia i impotència, però no els hi donaré el gust de veure que uns miserables covards de merda poden trencar la normalitat de la meva vida)     

# QUE SE’N FOTEN QUAN PARLEN DE L’ENVELLIMENT ACTIU?- Em quedo de pedra cada vegada que es recorre sense escrúpols a la noble expressió “enónavelliment actiu”, per ensarronar els jubilats amb una de les preses de pèl més cíniques que recordo: si volem que el poder adquisitiu de les pensions no se’ns el mengin les rates caldrà que ens comencem a fer pagues d’agafar el retiro més tard o de anar trobant “feinetes” per arribar a final de mes fins que no ens aguantin les cames. Per si algú se n’ha oblidat de la filosofia que embolcallava el concepte d’envelliment actiu, sàpiga que no té res a veure amb la indecent proposta per camuflar les queixalades a les pensions i a les prestacions socials. Uns governants que quasi tracten a baqueta la gent gran que s’ha guanyat el dret a una vellesa digna i tranquil·la, després de quaranta anys o més pencant, no són dignes de la confiança dels ciutadans; però si a més a més pretenen engalipar-nos fent jocs de paraules, no tenen perdó de Déu i els hi hauria de caure la cara de vergonya si en tinguessin. Els polítics ja ho tenen això de ser molt creatius a l’hora de posar en circulació paraules o expressions que disfressen la realitat. Per això, de les retallades descarades en deien “ajustos” i no fa pas tant que en Montoro va vendre’ns la moto de que la pujada de l’IVA o de l’IRP eren “un recàrrec temporal de la solidaritat”. I com que ningú se n’escapa d’aquesta temptació perversa de fer passar garses per perdius quan manes, la mateixa Generalitat va emmascarar el “copagament farmacèutic” amb una perla lingüística digne d’un premi literari: “tiquet moderador”.

            Però, això de manipular el concepte d’envelliment actiu, per daurar la píndola de l’endarreriment de la jubilació o de la consumpció del poder adquisitiu dels pensionistes, em treu de polleguera. Francament, quan jo i molts altres dirigents de la gent gran fèiem tasca de divulgació de l’autèntic concepte d’envelliment actiu, predicàvem que jubilar-se no significava retirar-se de la vida, sinó disposar de temps lliure per dedicar-lo a desenvolupar totes aquelles il·lusions o aficions que s’havien hagut d’aparcar quan era més prioritari portar un jornal a casa. “A partir del retiro – els hi dèiem -, és quan es pot fer les paus i reprendre inquietuds empantanegades de joves o, simplement, enriquir-se com a persones solidaries apuntant-se en diversos voluntariats”. Aquesta era la crida a favor d’un envelliment actiu seriós, reforçada amb l’exigència de materialitzar en fets els compromisos polítics d’en Zapatero d’ajuda generosa als dependents. Avui, en canvi, el que proposen aquesta colla de galifardeus que abusen de la confiança dels seus votants i dels ciutadans en general – començant per la fastigosa presidenta del FMI, que diu que anem tan malament perquè hi ha massa vells -, és que per “envelliment actiu” entenguem retardar el màxim el retiro fins a tocar amb els dits el taüt, i que si amb la pensió no en tenim prou per viure ens reenganxem a treballar, que és molt saludable. Si teniu la paciència de sovintejar les meves diàries de reflexions ja sabeu què en penso d’aquesta trepa de panxacontents que viuen de la política i que són incapaços de retallar la roba dels seus abrics folgats, enlloc de despullar els que només tenen, com aquell qui diu, una samarra per passar l’hivern de la vida. 

dijous, 17 d’agost de 2017

GENIAL PER ESTALVIAR-SE MALDECAPS A L’EMPRESA: EXTERNALITZAR SERVEIS

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dijous 17 d’Agost/2017)

# GENIAL PER ESTALVIAR-SE MALDECAPS A L’EMPRESA: EXTERNALITZAR SERVEIS .- A les escoles de negocis dels anys vuitanta feia forrolla la paraula externalització, i passava per un ignorant i un sòmines sense visió de futur l’empresari que no es plantegés reduir despeses de personal, subcontractant a tercers la prestació d’activitats complementaries de la principal de l’empresa. Simultàniament a aquesta moda, a les taules dels inspectors de treball plovien denuncies per presumptes atemptats contra l’estabilitat en la feina, en abusar les empreses de l’externalització de serveis fins a extrems absurds i temeraris, ja que si bé es podia entendre que la neteja o el transport es subcontractessin, que es volgués fer empassar que seccions de muntatge, de soldadura, de control de qualitat o qualsevol altra activitat indispensable per a la producció fos considerada “un servei” complementari de l’objecte de l’empresa, era pretendre passar bou per bestia grossa. Però malgrat que les justificacions dels empresaris es basaven en interpretacions tan peregrines dels límits de la subcontractació que feien pixar de riure per retorçades, més de quatre vegades prosperaven al tribunal les tesis de les defenses perquè els magistrats, que poc havien posat mai els peus en una fàbrica i, per tant, eren massa influenciables per representacions pericials memorables o per la “pelica” dels lletrats. Ara bé, a la meva manera de veure i per sentit comú, les empreses que es llançaven a subcontractar tant com podien, ho feien per dues raons concretes: 1)- Rebaixar la plantilla pròpia per controlar a la baixa la despesa de personal directe. 2)- Minimitzar el risc de conflictes laborals i la representació sindical a la seva empresa.


Exactament per les mateixes raons que avui AENA, l’empresa pública del ministeri de Foment, ha subcontractat a tremuja serveis indispensables pel funcionament dels aeroports, especulant que adjudicant les licitacions en favor del postor més barat milloraria la seva compte de resultats, sense importar-li un rave com se les apanyarien les adjudicatàries per oferir un servei de qualitat sense explotar els seus treballadors per fer quadrar els números de la concessió. En resum, el darrer semestre els beneficis declarats per AENA pugen a 426 milions d’euros, mentre la majoria de subcontractades han de torejar com poden les protestes i dels seus treballadors per les condicions de treball. Faves comptades, doncs, per AENA i una ruïna per les empreses subcontractades, pagant el pato de tot plegat com sempre l’usuari del servei. El xollo no pot ser més rodó pels espavilats practicants de l’externalització salvatge que només es basa en el cost i no en el valor afegit de la qualitat o la professionalitat contrastada, que era el que s’ensenyava inicialment a les escoles de negocis que no varen controlar la degeneració que alumnes que van entendre l'a per la b n’estan fent. Quan l’únic objectiu de l’externalització no és prestar un millor servei sinó estalviar-se diners, pot passar allò que els pagesos catalans tenien més clar que l’aigua, sense necessitat d’haver fet un màster: comprar barat a la llarga surt car. I tant cara que ens sortirà, sobretot en prestigi, la mala gestió de l’aeroport del Prat per culpa de subcontractacions fetes amb els peus. I ja en parlarem si es comença a tibar la manta, sinó es trobaran als armaris tractes de favor i males pràctiques en les licitacions, malgastant diner públic que si s’hagués emprat en motivar els treballadors no es trobaria el govern amb el patafi que ha organitzat pel seu mal cap, malgrat tingui la benedicció d’un Consell d’Administració contaminat per professionals de les “portes giratòries”. Per molt que s’hi posi de cul el viatjant de gra cuit que ens governa, si els catalans poguéssim fer i desfer al Prat com seria raonable, pitjor de com ho porta el Ministeri de Foment seria impossible. 

dimecres, 16 d’agost de 2017

HISTÒRIA DE TERROR DE LA SONIA I EN GERARDO POSA DE MANIFEST LA HIPOCRESIA DE LA SOCIETAT

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dimecres 16 d’Agost/2017)

# HISTÒRIA DE TERROR DE LA SONIA I EN GERARDO POSA DE MANIFEST LA HIPOCRESIA DE LA SOCIETAT.-A Manresa, una parella no pot sortir al carrer com uns ciutadans normals qualsevols, perquè està amenaçada per un clan d’okupes. El mal somni, segons el diari “Regió-7” d'ahir, va començar quan fa dos anys es varen okupar 7 pisos dels 26 que té la finca del número 19 del carrer Hospital. “Un clan conflictiu es repartia cinc habitatges entre la planta baixa i la segona – els dos altres estan ocupats per famílies no problemàtiques -, mentre els llogaters legals no s’atrevien a sortir al carrer per la porta principal i ho feien per la del garatge per evitar topar-s’hi. Veïns del bloc i els del costat van fer una recollida de firmes que van presentar a l’Ajuntament, però més enllà d’enviar una patrulla sempre que s’ha requerit pels aldarulls, no s’hi ha fet res. Inquilins d’altres pisos narren, amb la condició que no aparegui el seu nom, fins a quin punt viuen atemorits, i afirmen que miraven de no sortir de casa quan veien okupes a l’escala”. Ara bé, en Gerardo va ser més valent o temerari, potser perquè estava desesperat - la seva parella pateix esclerosi múltiple i va amb cadira de rodes -, el cas és que va plantar cara els okupes penjant una pancarta per posar de manifest la tragèdia. Però tampoc va servir de gaire. Va insistir denunciant la seva situació fins que, finament, tècnics d’Endesa i de la companyia d’Aigües varen tallar els respectius subministraments als okupes, una vegada demostrat que tenien punxada la llum de forma perillosa i l’aigua l’obtenien mitjançant canonades il•legals. Aquest tall va crispar encara més els ànims entre veïns i okupes, havent-hi hagut d’intervenir fins i tot els antidisturbis per posar pau. Envistes de que se’ls feia la vida impossible, alguns dels okupes més perillosos van carregar els seus patracols per anar-se’n a molestar a un altre indret, però s’hi ha quedat un dels més incordis del clan per fer pagar a la parella les denúncies, de manera que viuen cagats de por per les amenaces rebudes, i en Gerardo es veu obligat a demanar protecció als municipal o als mossos cada vegada que ha de sortir al carrer, fins i tot, per baixar el racó.

Manresa, com altres ciutats catalanes, fa uns anys va passar la febrada de les “ordenances cíviques” i polítics i entitats van esmerçar hores i hores en reunions per consensuar un codi ètic de civisme i convivència, el qual si no ha servit ni per acabar amb les cagarades de gos a les voreres, encara menys ha eradicat les molèsties i els abusos dels incívics i antisistema, principalment perquè a l’hora de la veritat i de protegir els perjudicats sembla que l’autoritat, si no hi ha morts o ferits, no va més enllà de “fer acte de presència”, suposo perquè per actuar més enèrgicament caldria que des del Jutjat sentissin les espatlles ben guardades, però en els Palaus de Justícia, ja se sap, les coses es mouen a una velocitat desesperant, sobretot perquè tampoc els legisladors els hi posen fàcil actuar amb contundència i ràpidament. I, tanmateix, la societat – inclosa la més polititzada i tan sensible a vegades –, ha mogut un dit per posar remei a la impotència d’una família que només demanava viure i dormir en pau. Aquesta situació era coneguda a bastament, perquè municipals i mossos que hi tenien d’anar cada dos per tres, se suposa que informaven l’Ajuntament i el Jutjat de Guàrdia. Per més inri, el barri antic de Manresa que és la zona on pertany el carrer Hospital, paga un Comissionat Municipal – un antic regidor i ex-activista de la Cup –, per vetllar i proveir que aquest barri no es degradi més. Però ni l’Ordenança de Civisme - que l’equip de govern convergent va vendre triomfalment en el seu moment com un exemple d’eficàcia -, ni els col•lectius socials tan bel•ligerants quan se’ls hi crema quelcom i els hi convé, no han mogut un dit ni s’han mobilitzat per fer costat uns ciutadans amargats i atemorits.


Potser ara que s’ha esbombat la història a la premsa, algun polític panxacontent mourà el cul de la cadira, però tinguem en compte que aquesta no és la solució. El que s’ha d’exigir de la governança d’una una societat cívica i democràtica és que, situacions com la relatada es resolguin per part de l’autoritat competent “d’ofici”, i que els “dolents de qualsevol pel•lícula” sigui quin sigui el seu delicte, siguin obligats a deixar-ho córrer i paguin amb escreix els perjudicis. No voldria acabar la reflexió amb una malesa sarcàstica, però ja seria massa que algú animés a aquesta parella dient-los que quan siguem independents aquestes coses no passaran. I és que per desgràcia es vol fer creure que en una república independent tot serà de color de rosa, quan si no comencem des d’avui mateix a demostrar que en som capaços de canviar les piles malament, perquè en definitiva els mateixos que avui “deixen fer” seran els que demà hauran de gestionar-la i posar ordre. I que consti que aquesta història de Manresa passa a moltes altres ciutats de Catalunya, el Raval de Barcelona sense anar més lluny, i d'aquí plora la criatura. 

dimarts, 15 d’agost de 2017

LA MANERA DE FER AMICS DELS CUPAIRES, AJUDA O PERJUDICA EL PROCÈS?

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dimarts 15 d’Agost/2017)

# LA MANERA DE FER AMICS DELS CUPAIRES, AJUDA O PERJUDICA EL PROCÈS?.- Quan ja en tenia el pap ple de les darreres “picardies verbals” o  de les “propostes d’escombrada” de les nenes de la CUP, m’he quedat glaçat escoltant la Gabriel “dictar” a qui sigui el president de la Generalitat l’endemà del 1-O, les persones que ha d’excloure del govern per considerar-les “non grates”. M’agradaria que algú de pensament menys aburgesat, carca i enterbolit que el meu  - segons els paràmetres cupaires -, em digués si és democràtic que el partit menys votat de tots els representats al Parlament, gosi imposar la continuïtat en el futur govern d’un conseller com Santi Vila, recolzat pel partit que va guanyar les eleccions amb el tiple de vots que no pas ells? Fa dies em plantejo molt seriosament que si l’endemà del referèndum, l’hipotètic govern de la república independent les cupaires el fan ballar a la seva musica com fins ara, si jo m’hi trobaria bé o em picaria veient que hi hauria persones marginades o vetades per com pensessin o deixessin de pensar. Els que aneu seguint el blog sabeu que, des de fa temps, sóc molt crític amb les actituds excloents de les anticapitalistes bocamolles, perquè a la meva manera de veure espanten mes que no pas tranquil•litzen aquells ciutadans indecisos, tebis, d’ordre o simplement porucs dels quals, es vulgui admetre o no, en dependrà l’èxit o el fracàs del procés independentista. Diumenge passat vaig tenir el plaer de llegir al periòdic Regiò-7, un comentari de l’assenyat periodista, patriota i bon amic Gonçal Mazcuñàn, quina reflexió no em puc estar de recomanar-vos perquè la compateixo des de la primera a la darrera lletra, inclosos punts i comes. Us en reprodueixo l’acabament, recordant allò que l’altre dia em lamentava una vegada més: que en aquest escenari polític que per moltes tristes circumstàncies sembla un dramàtic “deja vu”, alguns en nom d’una democràcia justiciera i mal digerida, poden tornar a fer callar com en èpoques malaventurades a homes i dones carregades de raó, simplement perquè portin la contraria als que es creguin dipositaris únics de la raó i que “el poble” només parla a través de la seva bocassa.

“...Per això, ara que ens trobem en un moment crucial, de presa de decisions que han de posar les bases per a un futur més engrescador que no pas el present magre que ens fan viure, costa d’entendre el paper antitot que juguen les grupuscles que configuren la CUP, com si fossin ignorants que la realitat, la majoria social, està allunyada dels seus arguments i no comparteix actuacions radicals que desprestigien el país. Saber-se imprescindibles per a la majoria parlamentària els obliga a ser conscients que el seu comportament provoca dubtes sobre la conveniència que “uns trinxes que només van al seu aire” siguin companys de viatge en un procés que necessita fermesa, temprança, estratègia, intel•ligència i ni gota de visceralitat. Al contrari del missatge que transmeten les accions pretesament revolucionaries de l’entramat cupaire. No cal donar arguments als qui ens han declarat la guerra, ni desvetllar rebuig o desconfiança en aquells que ja tenen prou embolicat decidir si han de participar en un referèndum “il•legal”. Aquesta gent també és necessària perquè guanyi el si. Cal tenir-la en compte i convèncer-la. No pas espantar-la. Els anticapitalistes poden escombrar tant com vulguin, i és necessari, però aniria bé que tinguessin en compte allò tan cívic de respectar els vianants (la majoria) que passen per la vorera. Malament, si per la polseguera els fan creuar el carrer”.


dilluns, 14 d’agost de 2017

EL TURISME QUE NO VOLEM ÉS EL PORC, MAL EDUCAT, INCÍVIC I PÒTOL

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dilluns 14 d’Agost/2017)


# EL TURISME QUE NO VOLEM ÉS EL PORC, MAL EDUCAT, INCÍVIC I PÒTOL.- Els que empastifen parets a còpia de guixar-hi “Tourist, go home”, a part de posar en relleu que són gent tan poc original que només serveixen per repetir com lloros consignes provocadores que els hi han engargamellat, van lluny d’osques si es pensen que la ciutadania aprova una campanya tan estúpida que té per objectiu escanyar la gallina que de moment posa ous d’or. Si realment aquests “pintors” paressin atenció a què vol el poble, aquest “poble” que es vanten de representar quasi en exclusiva – en un flagrant abús de confiança -, s’adonarien que la majoria de ciutadans no s’oposen a que ens visitin forasters a dojo, perquè del turisme gastronòmic, cultural o de vacances en vivim, ja que és un revulsiu important per a l’economia del país en tant que font considerable de recursos, de llocs de treball i d’inversions productives.  Els ciutadans realment els forasters que no volem veure ni en pintura a casa nostra, són els porcs, els mal educats, els pòtols i els incívics. L’altre, el normal, el pacífic i el sociable, benvingut sigui! I per favor, doncs, no confonguem les coses afegint-ne encara una més grossa, etiquetant aquest turisme que no ens interessa amb un qualificatiu com a mínim injust, per no dir insultant: “turisme de baix poder adquisitiu”. Perquè hi ha molta gent – jove i no tant de la primera volada -, que viatgen amb un esclop i una espardenya pel món amb el cap ben alt i la cara ben neta, gent que és ben rebuda i estimada arreu per on passa perquè sap comportar-se com a persones civilitzades, cultes i, sobretot, cíviques. Els turistes que carden pel carrer sense cap vergonya, que es pixen o es caguen per les cantonades, que fan escàndols cada nit no deixant descansar els veïns, no són necessàriament pobres de solemnitat sinó que més dels que ens pensem han rebut bona educació i tenen família que els hi paga els capricis i les vomitades fora del seu país. Però el que és més indignant de tot plegat, és que als seus països d’origen serien incapaços de comportar-se com ho fan aquí, perquè som un país renyit amb el sentit de l’exercici proporcionat i ben entès de l’autoritat democràtica. Ja se sap que després de la vacuna dictatorial s’ha de pair la transició des d’una autoritat il·legítima cap a una autoritat democràtica: però després de quasi quaranta anys de viure en un Estat de Dret, ja començaria a ser hora que els governants no tinguessin tanta por de posar-se les piles quan convé i no deixar-se prendre el pèl pels que es passen la convivència per l’arc del triomf. Perquè, en el fons, la qüestió és aquesta: si es volgués, en quatre dies el turisme indesitjable deixaria de trobar el clima de tolerància que aquí es permet mirant des de les institucions polítiques i gremials cap a un altre banda, endreçant a l'armari de les vergonyes el bastó i les ordenances, no fent-les respectar aplicant l’autoritat democràtica. Per un altra dia deixaré la denúncia d’un altre capítol tant o més denigrant: la permissibilitat i a vegades conxorxa dels governants envers això que en podríem dir “la industria turística”, que inclou des de xarxes mafioses que corquen i prostitueixen l’oferta de llits, fins a hotelers poc professionals i que l’ofici els va gran, als quals tant se’ls en fot una clientela de borratxera i d’aldarull, mentre deixi diners a caixa. I, sobretot, a l’explotació laboral fregant l’esclavitud que s’amaga en les bambolines de massa establiments turístics, que amb l’excusa de que els números han de sortir com sigui, no pensen que aquesta precarietat a que es sotmesa la mà d'obra, genera potser pa per avui, però portarà fam per demà. 

divendres, 11 d’agost de 2017

DIES QUE PASSEN MASSA DE PRESSA I HORES QUE NO ACABEN DE PASSAR MAI.-

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Divendres 11 d’Agost/2017)


# DIES QUE PASSEN MASSA DE PRESSA I HORES QUE NO ACABEN DE PASSAR MAI.- Si el temps sembla un insubornable complidor lleial i meticulós de les seves obligacions matemàtiques, per què a vegades hi ha hores que duren una eternitat i, en canvi, alguns dies i setmanes passen tant de pressa que semblen estalonar-se i entrebancar-se? Com percebem el temps i com el pas del temps altera la nostra comprensió de l’entorn, és un misteri que ha fascinat sempre els filòsofs i els psicòlegs. Dos mil anys enrere, Sèneca ja va afirmar que la qüestió és que disposem d’un període tan exigu de temps, que les emocions no ens deixen aprofitar-lo bé, i n’arribem a perdre molt en ximpleries, oblidant que la nostra vida només ens semblarà llarga si és plena. En canvi, per a Plató el temps era una caricatura de l’eternitat, mesurada pels astres. No obstant resulti difícil copsar la mesura exacta del temps, la poesia més que no pas la filosofia i la mateixa ciència no ha parat d’intentar-ho. En Martí i Pol mateix ho explicà a la seva manera planera, tendre i pragmàtica escrivint a la seva estimada: “Uns dies passen / més lentament que els altres. / Són fugacíssims / aquells que em véns a veure; / els altres mai no s’acaben”. És a dir: l’apreciació del temps a l’entendre del poeta és tan subjectiva que es fa més llarga o més curta en funció de si les vivències són plaents o doloroses. El Dalai Lama predica que només existeixen dos dies a l’any en que el temps no compta, perquè no es pot fer res: un és l'ahir i l’altre el demà. Per tant, avui és l'únic dia ideal per trobar temps per estimar, créixer, fer i principalment viure. Visquem plenament el dia d’avui, perquè ja fem salat. Ara bé, tampoc no vulguem córrer massa ni atrapar el temps fent-li trampa, doncs la major part dels fracassos dels homes són producte de la impaciència, de voler avançar l'hora dels èxits, sense adonar-nos que com diu un proverbi xinés el temps fa com la mula, mai recula. A la meva manera de veure, doncs, en relació a l’administració del temps de que disposem, el més difícil d'aprendre és saber quin pont s'ha de creuar i quin s'ha de cremar, abans que el ciri de la vida no es fongui del tot o que no se’ns passi l’arròs.  

dijous, 10 d’agost de 2017

QUIN FUTUR ENS ESPERA SI EL DESTÍ DEL MÓN ESTÀ EN MANS DE TARATS?

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dijous 10 d’Agost/2017)


# QUIN FUTUR ENS ESPERA SI EL DESTÍ DEL MÓN ESTÀ EN MANS DE TARATS? - No ens tornem histèrics ni ens deprimim, però les coses són com són i val més no oblidar-nos-en de que un bon dia tot pot fer un pet com un aglà, mentre sonats com Trump o Kim Jonc Un tinguin la clau de la caixa dels trons. Ja resulta paradoxal que setanta-cinc anys després de sotmetre l’orgull del Japó a cops de bomba atòmica, dos imbècils s’amenacin mútuament de repetir la nefasta experiència nuclear amb tanta naturalitat com si parlessin de jugar-se-la a cops de roc. Val més que no ens agafin amb els pixats al ventre i amb massa melics personals per lligar; però la qüestió és si cal que ens hi amoïnem gaire buscant refugis o paraigües protectors: si algun d’aquells sonats s’aixeca de mala lluna i passa de les paraules als fets, la trencadissa serà tan gran que els que quedin no valdrà ni la pena que netegin. Ves per on quan el món ha progressat tant que es desafien tots els déus haguts i per haver, perquè l’home es creu ésser totpoderós, resulta que no s’ha previst quelcom tan elemental com blindar l’accés a les armes de destrucció massiva a gent tocada de l’ala. Si en Nobel o l’Einstein reviscolessin, se’n farien creus de com d’invents pensats en principi per el progrés de la humanitat – la pólvora o l’energia nuclear -, pengen tants de morts i tanta misèria. Tanmateix ens hauríem de preguntar com, tan llestos i escarmentats com es consideraven els supervivents de la segona guerra mundial, varen permetre que el destí del món se’l repartissin els socis del macabre “club de les potencies nuclears” al qual només hi podien pertànyer les nacions que havien saquejat la fórmula de la bomba atòmica i construït arsenals per emmagatzemar-les a tot drap, com si fossin patates. Aquestes nacions es justificaven dient una bestiesa tan colossal com que aquelles armes de destrucció massiva en realitat no eren per “matar” sinó per “dissuadir”, com si la dissuasió no consistís en arrasar la casa de l’adversari. I en un acte de cinisme indescriptible, quan les noves potencies de facto s’afartaren de que qualsevol perdulari pogués fer-se soci d’un club tan selecte, regularen el dret d’admissió i s’inventaren un “tractat de no proliferació d'armes nuclears” per impedir que cap altra nació tingués la temptació de crear el seu propi arsenal de butxaca, mentre que elles no paren d’augmentar i modernitzar els seus, per dissuadir millor esclar. I per acabar-ho d’adobar, en la legislació de cap d’aquestes potències està escrit que mai un tarat pugui tenir a les seves mans el comandament de l'arsenal. Algunes, les que més es vanten de democràcia per un tub, exigeixen que el tarat hagi arribat al poder per sufragi universal. Quin consol, vatua l’olla! 

dimecres, 9 d’agost de 2017

DE LES CRISIS ECONOMIQUES SE’N SURT FENT RETALLADES POLÍTIQUES, NO SOCIALS.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dimecres 9 d’Agost/2017)

# DE LES CRISIS ECONOMIQUES SE’N SURT FENT RETALLADES POLÍTIQUES, NO SOCIALS.- Tant costa d’entendre que les retallades imprescindibles per amorosir o neutralitzar una crisi econòmica s’han de fer en estructura política i no a costa de prestacions socials? Cada vegada que en un país no quadra el balanç entre ingressos i despeses públiques, els responsables d’Hisenda enlloc de buscar solucions imaginatives i possibilistes recorren a la mateixa recepta d’austeritat severa, que consisteix en fer pagar el pato, emprant més o menys vaselina segons la sensibilitat del ministre de torn, rebaixant o congelant les nòmines de funcionaris i assalariats, cancel•lant convenis socials o culturals i amenaçant amb queixalar la jugular dels pensionistes. Mentrestant, cap de les llumeneres polítiques, que en saben tant de moure's entre l’abundància i tan poc de gestionar els dèficit, es plantegen mai de fer una bona endreça en despesa política improductiva, de conveniència i, sovint, totalment supèrflua. Per exemple, pel que fa a la despesa de l'administració pública s’hauria de distingir entre els professionals adscrits per conveniència política al funcionariat - docents, investigadors, personal sanitari no burocràtic, bombers -, de la resta d’empleats en la “administració pública”, quins censos s’haurien de mirar amb lupa, adequant les plantilles a les necessitats reals com passa en qualsevol empresa privada si no vol fer fallida, admetent que massa sovint aquestes plantilles es sacralitzen perquè es consideren de propietat vitalícia i, sobretot, que s'inflen per decisions estrictament polítiques, renyides amb la productivitat i la competència.


El funcionariat “polític i burocràtic”, ves per on, inclús en temps de vaques flaques, ha estat històricament l’únic sector laboral que sempre augmenta. Si a aquesta administració pública sobredimensionada hi afegim, sobretot en el cas espanyol, assessors tutti quanti, càrrecs de confiança, oficines duplicades perquè no s'han desmantellat a partir de cessió de competències a les autonomies. i tot un llarg etcètera de paràsits polítics, començant per institucions tan pomposes com inútils com el mateix Senat, passant per posar seny en la despesa militar i acabant amb la pallassada del “cafè autonòmic per a tothom”, segurament el país tindria recursos de sobres per estalviar-se retallades socials que ens allunyen de l’Estat del Benestar. Ara bé, per aconseguir-ho faria falta coratge, sentit comú, transparència de veritat, renunciar a dogmatismes i ensorrant conceptes tan carques com els que s’amaguen darrera els establishments de tota mena que frenen el progrés... Però aquests objectius no abunden, per desgràcia, entre la majoria de la classe política que engreixem. Però no oblidem una veritat com un temple: allà on no hi ha mida, ella mateixa s’hi posa. La prova més recent de que aquest principi mai falla la trobem en el procés del Blexit, que es basa en una solemne mentida als ciutadans i als contribuents, com avui ha reconegut el propi Tresor britànic. Però no passa res: qui pagarà el pato seran com sempre ha passat els poca-roba i pelacanyes del món, perquè l'esquitxada ens arribarà a tots, mentre que l’establishment surarà i trampejarà la nova desfeta com si estiguessin per sobre del bé i del mal.