dijous, 31 d’octubre del 2013

DIFÍCIL EL CONSENS PARLANT TOTS ALHORA

● Mai s’han escoltat arreu del món - no només a casa nostra - tantes crides al diàleg. Ni s’havien convocat tantes reunions on tothom parla, enlloc d’enraonar, i gairebé ningú escolta . Els gats vells hi assisteixen sense obrir la boca, en un silenci tàctic i sorneguer, deixant els debats abrandats pels que creuen que, amb les seves idees podran arreglar el món fins que s’adonen que en prou feines serveixen per endreçar el pati del darrera de casa. El diàleg no és res més que una eina per exposar punts de vista, sense alçar la veu ni la mà, mirant de convèncer l’interlocutor només amb arguments i per les bones.

● Però no és pas senzill posar-se d’acord, perquè per fer-ho cal que cadascú dels que enraonen cedeixi una mica en els seus plantejaments i que, sobretot, no s’hi arrapin a les seves raons com si fossin un dogma. Només quan es té la generositat i l’altura de mires de rebaixar-se els fums, el diàleg franc i, si res més no, propicia arribar a una entesa per consens. És a dir: aconseguir consensuar una solució  és la manera civilitzada de quedar amics amb els adversaris, encara que sigui a canvi de signar només uns compromisos de mínims per evitar que el diàleg es trenqui. Però aquest consens, per desgràcia, no és possible quan es pretén jugar fort d’entrada: a tot o res. I la gran evidència del fracàs del diàleg, és que no es pot arribar a cap consens si tothom s’esgargamella parlant alhora.


● Estem farts de veure com en tertúlies televisives o taules rodones els participants que haurien de donar exemple de de mesura sembla que pateixin el mal de sant Víctor, trepitjant-se els torns de paraula descaradament, encavallant uns arguments sobre els altres i esbatussant-se dialècticament com si la raó no fos de qui s’explica millor sinó qui crida més. I en el propi temple per antonomàsia del culte a la paraula, el Parlament, la majoria de les vegades ses senyories no s’escolten mútuament el que diuen amb ganes d’entendre-ho o per simple cortesia. Tapant-se les orelles, els consensos són impossibles i menys encara en política. Els diàlegs de sords, tinguem-ho present, acaben anorreant les societats que els practiquen per sistema. Qui sigui frare que prengui candela. I perdoneu les molèsties.

dimecres, 30 d’octubre del 2013

LA CAUSA DE LA CORRUPCIÓ, SEGONS LA DRETA ( i 2)

- Tal com deia ahir, em sorprèn que hi pugui haver gent amb tres dits de seny que pensi, realment, que la qüestió de la corrupció s’arreglaria augmentant la paga als polítics corruptes – faig expressament la puntualització de “corruptes” -, perquè per molta merda que hi hagi escampada, afortunadament són més els polítics que estan nets com una patena que no pas els que n’estan esquitxats fins a les celles. I d’això se n’ha de deixar constància tots els dies perquè de tant repetir el contrari, hi ha el perill que ens ho acabem creient.

- La pena és que, veient el pa que s’hi dona, moltes persones idealistes i competents passen de llarg de la política perquè, malgrat el que pensin els economistes de FEDEA de la vàlua de la classe política en general, a vegades surt més a compte menjar poc i pair bé. Tampoc no és gaire científic generalitzar, posant els polítics sans en el mateix sac que els pocavergonyes. Aquests economistes, peixats per una dreta il·lustrada, sembren des del seu llibre idees discutibles: “la gent molt capaç sol cobrar molts diners i el més normal és que no es facin polítics, perquè cobren molt poc i el que acaba passant és que s’hi dediquen, a la política, gent que no han aconseguit fer carrera en un altre lloc, i per això tenim els polítics que tenim”.

- Fa poques setmanes, en el transcurs de les compareixences de dirigents de Caixes d’Estalvi davant la comissió parlamentària d’investigació, vàrem escoltar abrandades defenses de sous escandalosos i ara uns economistes empaperats de màsters i llicenciatures de cap a peus, supurant neo-liberalisme pels quatre costats, proposen apujar la moma als polítics perquè el poder es mantingui en mans de determinades elits, amb l'excusa que guanyin tant que no sentin la necessitat d’arrodonir els ingressos fent jocs de mans. Quina barra!

- Aquesta teoria mercantilista es carrega la versió romàntica de que a la política s’hi va a servir desinteressadament el poble, no a fer-se ric. Per aquesta raó, sempre que algú surt amb semblants ciris trencats, els demòcrates no hauríem de tenir vergonya ni mandra de replicar que la corrupció no s’arregla apujant sous als polítics, primer perquè no és veritat i en segon lloc perquè si fos així, mai podríem estar segurs que es consideressin ben pagats.


- I encara per una tercera raó: el futur no depèn dels polítics, i si algú ha d’estar ben pagat i considerat perquè no se’n perdi la mena, són els científics i els investigadors, de les mongetes dels quals ningú se’n preocupa. I aquesta realitat si que és punyent i ens hauria de fer perdre la son.    

dimarts, 29 d’octubre del 2013

DES D'ARCETRI AMB ESPERANÇA - (Premi ISIDRE PÒLIT - Premis Literaris d'Alella 2013

(Galileu fou un astrònom i matemàtic de la Toscana que per
defensar que el Sol era el centre de l’Univers, com assegu-
rava en Copérnic, fou obligat per l’Inquisició a abjurar i reti-
rar-se al poble florentí d’Arcetri, on morí el 1642.)

1

            Amic siguis qui siguis, voldria que t’arribés la meva paraula escrita per fer-te confident d’una impressió, un somni i una esperança avui que tinc els llavis segellats per força. Succeeix, des que sóc aquí, que em sorprèn l’eloqüència del silenci. No pots imaginar-te tot el que es pot dir sense paraules. Vull revelar-te una experiència i aquesta és la raó que t’escrigui sense saber si existeixes o si existiràs mai. Fou anit a la fageda, a la falda de la muntanya que queda més propera al poble; irremeiablement tinguda en la indiferència o en l’oblit pels vilatans que no tenen tant de temps com jo per perdre. Un passeig en solitari sota el sostre vegetal del bosc, m’ha portat al propi redescobriment. Espero que qui t’hagis ensopegat amb aquest desfogament pòstum siguis, tanmateix, amic de la soledat perquè si no serà difícil que m’entenguis.
            És possible que l’obsessió per arribar-nos a conèixer a nosaltres mateixos sigui la millor penyora de les ganes de servir d’alguna cosa en aquest món en que estem de pas. Qui s’estima més els demés, a la societat en general? Sens dubte aquell que fa tot el què pot per ser-li útil. I no em negaràs que té sentit social cercar el propi equilibri o la pròpia perfecció, abans de res. La soledat d’un paratge quasi desert no sempre reflexa la nostra soledat, però quan passejo sota l’espessor dels arbres o pels camins gràvids de sol, sento ràbia pel menyspreu d’aquella gent tan superba com ignorant que m’ha fet callar perquè malda només per fer la gara-gara a l’eunuc bacó de Roma i al corromput titella que governa la Florència. És una mena d’ira que gairebé percebo físicament i m’he promès que ja no em sentiré mai més nós amb nós en cap lloc de la terra on vagi a parar. Pertanyo al gènere humà, amb coneixements limitats sobre l’Univers immens on vivim i de la projecció del qual encara queda tant per descobrir. Quan em sento envoltat de natura quasi verge, pel seu crit d’intimitat, pels seus reflexos amables, aleshores entenc que la fageda d’Arcetri m’ha fet recobrar la llibertat i l’autoestima. L’arbreda té quelcom  d’ànima. Des del bosc estant estic convençut que hi ha alguna força misteriosa, potser encauada en alguna soca mil·lenària que vetlla per la vila. Que és el seu sentinella constant. Que la cobreix d’albades blaves, de jornades d’or, de ponents vermells. Que sap d’il·lusions i desenganys. Que a vegades és un  trampolí que llança a la vida i d’altres una sina que només recull llàgrimes.
2
            Somniar des la fageda és com submergir-se dintre d’un mateix per contemplar les coses a través del cristall de la il·lusió. Tanco els ulls, per somniar millor. Veig com s’obren en una abraçada les branques dels arbres i com desvetllen records les petjades dels camins: l’altre dia vaig descobrir un arcàngel suspès miraculosament del blau de l’aire tebi i que jo em sentia àgil i alegre, com si un jardí em rodegés i encara que costi de creure-ho no estic sonat com diuen els cardenals. Puc assegurar-te que he vist com sorgeixen del fons de les ombres més pregones, nascudes del no-res, unes figures esveltes i blanques com un devessall de llum, que se m’acosten. Qui sou? – els hi vaig preguntar, agosarat, la primera vegada que les vaig sentir i et juro que em van respondre: - Som els sospirs, els desitjos, els afanys que tu vols enterrar de viu en viu, estabornit de por pels que t’empastifen la memòria, disposat a renegar d’allò que predicaves des de la teva càtedra.
            Parant atenció a les veuetes dels bosc he descobert que existeixen coses ocultes senzillament perquè ningú es pren la molèstia d’airejar-les. Tal vegada els hi sembla un joc infantil als poderosos perdre el temps amb utopies. Em refio que altres generacions els hi rebotaran a la cara el seu blasme. Potser no és per malícia, que ho fan, sinó per falta de sensibilitat – va disculpar-los el meu subconscient, en un gest de concòrdia.
- Per ser bon astròleg s’ha de ser poeta i tot poeta és un somniador – varen engaltar-me de seguida les veus del bosc, com si em coneguessin de tota la vida -, no és almenys el que tu confessaves sempre als teus deixebles?
             És cert. No sé escriure versos però m’he avesat a mirar al fons dels ulls de les persones, de les coses i del firmament. És la forma més directa i segura d’arribar a la veritat. El meu somni és, simplement, descobrir els secrets que ens amaga l’Univers perquè els trobem. Tot un món de personatges estranys va i ve mentre somnio despert i al meu voltant es fa sempre un silenci expectant. No obstant això, amb els ulls tancats puc confegir el missatge dels somnis: un sens fi de possibilitats adormides que es mouen com nenúfars en busca de les meves mans buides. Ara ja puc parlar i pregar després de desxifrat l’eloqüència silenciosa d’aquest bosc que m’amenaça braç enlaire perquè no torni a tenir la temptació de deixar-me escolar l’ànima del meu cos abatut, eixorc i bescantat.
3
            Notes que et parlo d’esperança? Amic desconegut, has comprés que les paraules anteriors són d’esperança? Ja tindreu temps els que vindreu darrere meu per desfullar margarites o consultar els horòscops, que per molt que remeneu la veritat no la l’escardareu pas.  Per aquesta raó, davant meu el camí m’ofereix sensacions d’infinit. Tot arribarà – em consolen les veus. Penso que sí, que després d’una època en ve una altra i una altra. La fageda també serà i deixarà de ser, doncs així com hi ha la llei per la vida també n’hi ha una per la mort. - “Però llavors ja s’haurà assolit la teva missió i seràs reconegut com un oracle” – em van somriure, fent una ganyota, els follets amics de la fageda.

            Exacte. Ara ho he entès: quan es comprovi la certesa dels meus càlculs potser ja criaré malves, però llavors no tindreu més remei que reconèixer que els somnis d’un tal Galileu eren profecia. Sonarà una tonada en el cor de cada fageda del món que dirà: l’espectacle de l’Univers que els homes hem descobert i domat amb l’ajuda de tots els déus, porta un segell de paternitat indiscutible. No sé del cert si la meva carta t’arribarà mai i potser quan ho faci estigi desfullada i trepitjada però et ben juro que del què t’he explicat algun dia el món s’ho haurà d’empassar perquè la veritat no es pot colgar. Ho necessito creure per morir conformat en aquest exili de merda.

LA CAUSA DE LA CORRUPCIÓ, SEGONS LA DRETA (1)

            Acaba de publicar-se un llibre – Economía de Urgencia – on un equip d’economistes afirmen que la raó que hi hagi tanta corrupció és degut a que els polítics no es guanyen prou bé la vida. Com que tothom pot dir el que li sembli en un país lliure, encara que siguin disbarats si se’ls paga, no em faria ressò de les discutibles tesis que defensen si no fos que qui en paga l’edició és FEDEA, una Fundació d’Estudis d’Economia Aplicada, de la qual en són patrons, precisament, les principals empreses de l’Ibex-35 i alguna més de renom. I és aquest sincronisme el que m’ha cridat l’atenció, puix que a l’empara dels que tallen el bacallà en aquest país, airejar una teoria tan agosarada sobre la corrupció no pot deixar indiferent a ningú que senti una certa preocupació per la cosa pública. Segons aquests economistes tan espavilats: “si volem polítics capaços, cal pagar-los bé”. És a dir, amb un bon salari els polítics no tindrien necessitat de ser corruptes? Si fos així, tot es limita en l’imaginari dels profetes de l’establishment a una pura qüestió comptable, no d’ètica. I aquesta és molt grossa.


            A la meva manera de veure, aquesta tesi trencadora enlloc de resoldre un problema i de respondre una pregunta, afegeix llenya al foc de la indignació social i planteja, com a mínim, una pregunta de pissarrí: quan ha de guanyar un polític per ser immune a la temptació de deixar-se estimar o de posar directament la mà a la caixa? Segons aquests economistes, mercedaris d’una dreta dirigent que es mira, covarda com sempre, el panorama que tenim des de darrera el canyer, si les nòmines dels que s’han buscat la menjadora a la política no fossin tan escarransides, aquests pobrets no s’haurien de fer un sobresou al mercat negre per no caure a la misèria? Si jo cobrés de la política em sentiria insultat, tant com em sento escandalitzat com a simple ciutadà. Però el que m’ha indignat més és que, després de rumiar qui sap els dies una ximpleria com aquesta, confessin que si decidíssim ser més generosos amb els polítics, fent cas de la seva teoria, “tampoc no poden predir si hi hauria menys corrupció amb sous més alts, però el que és segur és que la corrupció no augmentaria”. Amics meus, ho sento, però a una bajanada tan colossal crec que hi de dedicar una segona part, per exemple des de la perspectiva d'un pensionista al que si no li arriba per les misses s'ha de fer retratar.

dilluns, 28 d’octubre del 2013

VAL MÉS AGAFAR-S'HO RIENT

Que no vol dir prendre-s’ho a tall de conya. Sóc un negat per repetir dos o tres acudits seguits, ho confesso, i admiro els que sembla que no acabin mai el repertori, perquè moltes vegades acabar una vetllada explicant acudits és una manera prou enraonada de rebaixar la tensió en què vivim. Però, alerta!, que riure’s d’un mal acudit per quedar bé, pot ser catastròfic. Tenir bon humor és, ja se sap, la millor manera de recuperar l’equilibri interior, perquè la societat que se’n fot d’allò que l’escanya passa millor els pitjors tràngols. Encara que alguns reprimits ens vulguin amargar el dia amb la cantarella que aquest món és una vall de llàgrimes, en realitat venim al món per riure i no pas per plorar. Fixeu-vos que l’home és l’únic animal que sap riure, precisament perquè és intel•ligent; de la resta només em consta que ho hagi intentat la guilla, però el seu riure hipòcrita acaba en udol. Quan, com ara, el valors morals van de capa caiguda a tot arreu, s’ha de recórrer a la comèdia, al bon humor, per evitar quedar atrapats de peus i mans en la tragèdia. Paradoxalment, la gent que mai riu és poc seria. Fixeu-vos-hi!


Estar de bon humor no significa prendre’s la vida a broma i riure’s de tot, sinó de desenvolupar el difícil sentit de la proporció de les coses. Uns experts nord-americans fa dos dècades varen descobrir que el bon humor estimula la productivitat i predisposa les neurones per resoldre problemes i per aprendre amb més atenció, però ja feia temps que els pagesos de casa nostra associaven munyir les vaques amb cara de set jutges amb la mala llet. En Pere Calders, que els havia passat de tots colors, explicava millor que jo aquesta qüestió de l’humor, comparant-lo amb l’acupuntura, on es punxa per curar. A la meva manera de veure, hi ha dues maneres d’afrontar la vida: agafar-s’ho tot per la tremenda o provar d’entendre les coses a través del prisma de la tendresa i de la ironia. Exactament com ho feren ahir vespre els botiguers de Navarcles, representant el vodevil musical “Tocant el cel”, que seguint amb la referència d’en Calders, podríem definir com una punxada d’humor per sobreviure. El secret del bon humor no és que estiguis content, sinó que no vulguis estar trist. No recordo qui va escriure un estirabot, que si ho penseu bé li trobareu la punxa: al Paradís no riu ningú. En resum: que tingueu bon dia i si voleu que les declaracions dels polítics no us l’espatllin, busqueu-hi la vessant còmica i us fareu un tip de riure. No cal posar-s’hi pedres al fetge per algunes pallassades!     

diumenge, 27 d’octubre del 2013

UN DIA BOIG

Els que sempre van curts de temps, vet-aquí que avui haurien de fer cara de pasqües perquè tenen una hora més per aprofitar o per rebentar-se, però quan sortiré al carrer estic segur que passarà com els altres anys: que no veuré pas gent petant-se d’alegria per les cantonades, encara que només sigui perquè el govern els hi ha tornat l’hora que els hi va prendre per primavera. No sé si el dia que retornin les pagues extres als funcionaris i no funcionaris, aquest faran la mateixa cara de desmenjats que nosaltres avui, que ens han tornat l’unça de temps que ens havien manllevat. Ara que ho penso, si totes les comparacions són odioses aquesta que acabo de fer entre el temps que ens tornen i la paga extra no ha estat massa encertada, perquè si bé això del canvi horari funciona com un rellotge – vaja quina altra parida acabo d’escriure! -, pel que fa a la paga confiscada a benefici dels bancs rescatats, ja són figues d’un altre paner. En qualsevol cas, si mai els hi tornen em fa l’efecte que tampoc no n'hi haurà per tocar castanyoles, ja que aquells diners no serviran per anar de farra sinó per tapar forats i estreps, i en alguns casos, com aquell qui diu per salvar els mobles.

            Bé, no perdem el fil de la reflexió, que amb l’excusa que tenim una hora de més no s’hi val escopir fora de la trona, com es diu en alguns indrets de qui divaga. Però com que alguna cosa s’ha de fer amb el temps d’estranquis, per si de cas sempre queda el recurs als desvagats de debatre si això del canvi d’hora treu cap a res. No sé pas quantes estones ens hem passat discutint aquesta jugada els darrers cinquanta anys, sense posar-nos d’acord. És per aquesta raó que, potser, per relativitzar la qüestió avui que tenim una hora buida ens passéssim per un hospital, per exemple, on el temps si que compta, i mentre fem l'obra de misericòrdia de visitar un malalt, ens adonem que al ritme de la vida no l’afecta que el dia tingui una hora de més o de menys, simplement aquest capvespre es farà fosc més aviat i demà clarejarà abans, però l’espera a urgències continuarà fent-se eterna i les nits dels que pateixen es faran tan llargues com sempre. Això sí, avui és un d’aquells dies que és farà palès que hi ha molta gent que viu a tres quarts de quinze, per la qual cosa per a ells serà un dia boig. I a aquells que es hi preocupa tant què fer amb l’hora de més d’avui o del temps que els hi sobra en general, que l’inverteixin al Banc del Temps, que rebran interessos en forma de felicitat. 

dissabte, 26 d’octubre del 2013

LA DIMENSIÓ DESCONEGUDA DEL DIA DESPRÉS

El mes de juliol de l’any passat vaig reclamar en una de les “Cartes al Vent” que publicava al blog els divendres, que amb el cap fred  s’escrigués un full de ruta amb cara i ulls, per administrar “el dia després” d’exercir el dret a decidir, tant si el resultat es decantava per la independència com si ho feia en sentit contrari. “No fos cas – escrivia - que quan arribi l’hora de la veritat, ens agafi a tots plegats amb els pixats al ventre; per tant, el mínim que és pot demanar és un full de ruta, per no anar a cegues i quedar-nos empantanegats en una dimensió desconeguda.” Si ens posem a analitzar per quines raons els partidaris de la sobirania han crescut espectacularment el darrers mesos, és evident que els condicionants econòmics hi han jugat un paper determinant. No en va l’argument que amb la clau de la caixa a les nostres mans de la crisi no en sentiríem ni a parlar, féu forrolla. Tanmateix, encara que sembli no ésser políticament correcte parlar-ne, gestionar un Estat propi no serà flors i violes i, sense cap dubte, costarà suor, llàgrimes i quelcom més mantenir-lo. Sobretot, si els conversos ho són palpant-se més la cartera que no pas per sentiment, ja que amb el primer desengany es poden escagarrinar i canviar de jaqueta. De manera que, entre d’altres raons de pes, concretar el dia després sense amagar l’ou ni fer-nos trampes al solitari, és indispensable per no entrar en una dimensió desconeguda que precipiti el somni de l’Estat propi en un joc d’encenalls.


Si la majoria virtual en favor de la sobirania, que es desprèn de les enquestes d’opinió, no es basa en la defensa del “dret històric” a ser una nació, sinó que una part important dels conversos veuen la independència només com una eina per viure millor, a la llarga tindrem mala peça al teler, puix a la primera que bufi vent en contra, i podeu comptar que bufarà fort, hi pot haver desercions a dojo. De manera que queda molta pedagogia per fer, si els ciutadans del futur Estat propi convé que estiguin convençuts de la seva identitat nacional, tant a les verdes com a les madures. Per aquesta raó insistia l’any passat que calia elaborar un full de ruta que tingui en compte, sobretot, que en el futur Estat propi s’hi han de trobar còmodes tant les diverses sensibilitats socials i culturals com els interessos econòmics i nacionals que conviuen a Catalunya. Francament, després de parar l’orella atentament per escoltar de què es parla al carrer, tinc la sensació que no s’ha fet prou per concretar el dia després, potser perquè realment entrarem en una dimensió desconeguda.  A la meva manera de veure, em sembla que forçar la consulta sense tenir respostes a punt per a tots els dubtes pot portar-nos de mal borràs. Diuen que ja hi ha qui hi treballa a fons i que ens n’hem de refiar. Potser sí que tot està lligat i amanit,  però no seria bo tancar els ulls a la realitat que hi ha molta gent que no les té totes. I això pot ser un mal presagi. Perdoneu les molèsties.

divendres, 25 d’octubre del 2013

QUAN FALLA L’AGAFALL DE LA JUSTÍCIA

Els ciutadans d’un estat de dret se n’han de poder refiar de la justícia, com a últim recurs on recórrer si se senten perjudicats. La gràcia de viure en un estat de dret rau en tenir la seguretat que la justícia vetllarà, amb eficàcia i diligència, que ningú s’atreveixi a atemptar contra la llibertat o la propietat de cap ciutadà i que tots els magolats o que sentin al soscaire, podran demanar que qui els hagi fet mal ho pagui amb escreix i se’ls indemnitzi adequadament pels perjudicis demostrables. Però si els ciutadans, quan se’ls parla de justícia arrufen el nas, voldrà dir que aquest estat de dret grinyola i que si no es fa res per posar-hi remei, se’n pot anar a fer punyetes? Les raons per posar en quarantena l’administració de justícia són nombroses, començant pel fet que de totes les branques de l’Estat, inclòs l’exercit, l’única que no s’ha de tret de sobre la bravada de naftalina és, precisament, la justícia. Malgrat el voluntarisme de bastants dels seus funcionaris per millorar la misèria de mitjans tecnològics, logístics i pressupostaris, els resultats fan pena. I, sobretot, porta plom a l’ala de la teòrica separació de poders i com que no acaba d’enlairar-se independent, el poder polític abusa - sovint sense resistència de la víctima, que se sàpiga -, del dret feudal de pernada.


            Si entre la sentencia i el moment del delicte pot passar una eternitat, es miri com es miri, l’administració de justícia fa l’ànec. I si per la via dels recursos i apel·lacions els poderosos poden allargar el rescabalament dels danys i perjudicis a una víctima de la família dels poca-roba quasi fins al dia del judici final, de justícia ja no cal parlar-ne. I si en aquest estat de dret de què parlàvem, el poder legislatiu ha de recórrer al poder judicial en qualitat d’àrbitre independent, però qui li posa la sopa al plat dels segons és el primer, mala peça al teler tenim per molt que vulguem disfressar-la. És més vell que l’anar peu allò de qui paga mana. Si la toga d’àrbitre – magistrats del Suprem o del Constitucional – pengés del vot directe dels ciutadans enlloc dels tripijocs dels polítics, potser la Justícia, en majúscules, tornaria a fer la feina com correspon: amb una bena als ulls. Em sembla que no cal posar exemples per il·lustrar la reflexió d’avui, perquè tothom en deu tenir un reguitzell a la punta de la llengua. No obstant això, si algú es fa el mesell i considera que vivim en el país més just de món, li’n puc posar a l’abast tots els que li convinguin perquè li caigui la cara de vergonya aliena. 

dijous, 24 d’octubre del 2013

CONTAINERING

            No es tracta d'un nou esport de risc; al contrari del puenting, l’escalada o el barranquisme, els quals requereixen sovint desplaçaments llargs i costosos i no estar pelat com una rata perquè s’ha d’anar ben proveït de material de seguretat. En canvi, el containering és barat, un fenomen exclusivament urbà i de proximitat que practiquen els pelacanyes de tota la vida i els nouvinguts amb papers o sense. Consisteix en assaltar containers d’escombraries utilitzant tècniques, cabrioles i pilleries quan més imaginatives per aconseguir la modesta recompensa de restes de menjar o d’andròmines que es puguin aprofitar. Normalment, els que practiquen aquesta marató de la misèria no ho fan per plaer, ni per eliminar adrenalina, ni per qualsevol altra xorrada: s’hi veuen obligats a fer-ho  per pura necessitat, per la necessitat de sobreviure remenant les deixies i la porqueria dels altres. Puc controlar com augmenta aquesta lamentable afició observant les visites al container de sota casa mateix: ahir varen provar sort una dotzena de persones de totes les edats, tres d’elles dones, una de les quals portava dues criatures.
                                                                                         

            Precisament, en aquest últim cas les dues criatures varen ficar-se dintre del container amb l’ajuda de la dona i es varen posar a remenar l’interior, traient afora algunes bosses de racó que la dona obria i escorcollava; concretament ahir el botí van ser dues peces de roba, unes sabates i em va semblar que les restes d’una pizza. La resta de les bosses almenys les van tornar a tirar dintre, d’altres les deixen escampades per terra. La majoria dels que proven sort es limiten a obrir la tapa del container i s’hi abalançant per mirar amb l’ajuda d’un bastó si queda alguna bossa inviolada. Però els que em criden més l’atenció són els acròbates que, amb una agilitat envejable, s’enfilen al container de cap per avall ficant mig cos dintre el recipient, de manera que des de casa estant només els veig camejar, com si s’estiguessin ofegant. Al cap d’una bona estona s’esmunyeixen cap a fora amb la mateixa agilitat que hi entren i a les mans porten sempre alguna troballa que dipositen com si fos un tresor, en un carret atrotinat. I tot aquest espectacle succeeix a plena llum del dia, perquè ja han perdut la vergonya i la dignitat per amagar-se’n. I després de presenciar cada dia aquesta colpidora representació de la impotència dels que viuen a la misèria, quan escolto els panxacontents del govern assegurant que anem per bon camí, em venen ganes de vomitar.     

dimecres, 23 d’octubre del 2013

QUE SÀPIGUEN QUI MANA!

Està escrit en tots els manuals de convivència que ni les relacions socials, ni professionals, ni les familiars, es poden basar en imposar regles de joc o criteris si us plau per la força, perquè qui ho fa ha begut oli ja que no pararan de creixi-li els conflictes i, sobretot, alimentarà ressentiments arreu. Ningú té més raó perquè sigui l’amo o, per entendre’ns, qui mana. Al contrari, qualsevol que hagi tingut experiència en això de manar, sap quants gripaus hom s’ha  d’empassar per evitar una trencadissa. Des d’aquesta perspectiva, doncs, em sembla que el govern espanyol s’equivoca de mig a mig volent amorrar les institucions catalanes, amb l’única excusa de fer entendre d’una vegada, als rebecs amb barretina, qui talla el bacallà en aquest país. Perquè no ens enganyem, malgrat avui el lleig estigui dedicat al senyor Mas, en realitat toquen el voraviu a tots els catalans perquè, en tant que president de Catalunya, quan se l’ofèn de la bufetada se’n senten tots els catalans. És curiós que una obvietat com aquesta passi desapercebuda a un registrador de la propietat, que més aviat són gent primmirada, raó per la qual el més versemblant és que la tocada del botet sigui feta expressament.

S’al•leguen avui a Pedralbes raons de protocol per justificar una vergonyosa manca de delicadesa, però aquest descàrrec no cola enmig d’una situació política tan enterbolida. Manar a l’amfitrió d’un acte que es fa a casa seva, que s’abstingui d’obrir la boca, no és només una interpretació abusiva del protocol per part d’un funcionari de cap quadriculat, sinó que obeeix a una voluntat premeditada d’humiliar i de rebaixar els fums; sabent que l’afectat s’ho prendrà molt malament, d’això se’n diu jugar amb foc. Qui abusa del poder arbitràriament, només perquè tothom sàpiga qui mana, demostra tenir pa a l’ull i l’empatia a la sola de la sabata. I no és de rebut que s’intoxiqui des de la caverna d’allà, però també d’aquí, dient que el president Mas té poca cintura o la pell massa prima. Jo no sóc parroquià de cap partit, però defensaré sempre que al president del meu país, sigui qui sigui, no se li pot dir que faci d’estaquirot. Potser el senyor Rajoy hauria de rodejar-se de menys assessors en protocols i punyeteries i anar a buscar bons especialistes en estratègia, perquè avui el tret li sortirà per la culata al fer-se palès que no sap manar ni fer amics, perquè no ha après o no li han ensenyat que els claus no entren per la cabota i que, en definitiva, manar no consisteix en que se’t quadrin quan passis sinó que et respectin. És a dir, el consell que avui li han donat: “que se enteren de quien manda aquí”, és paper mullat perquè a Catalunya no hi té vassalls. 

dimarts, 22 d’octubre del 2013

ELS VIATJANS DE GRA CUIT

Una seguidora habitual del blog em va reconèixer que estava encuriosida per saber quina fesomia fan els "viatjants de gra cuit", després que hagués llegit sovint aquesta expressió en les meves reflexions matinals, associant-la al tarannà del senyor Rajoy. Confesso que al emprar-la per primera vegada vaig dubtar entre “peix bullit” i “viatjant de gra cuit”, i si em vaig decantar pel darrer dec admetre que va ser per una apreciació subjectiva: “peix bullit” escau més aviat a aquells personatges que volen i dolen, una mica sòmines però sense malícia, una mica carrinclons i sense substància. Francament, vaig convencem que al gallec li esqueia poc aquesta definició, perquè no m’encaixava en el perfil, fins a cert punt simpàtic, d’un “peix bullit”; en canvi quan per una capritxosa associació d’idees se’m va ocórrer l’expressió “viatjant de gra cuit” no en vaig tenir cap dubte que l’havia fet dòmino, per una raó que potser us semblarà una ximpleria, però per poc que hi mediteu li veureu la punxa: no hi ha cap feina més inútil, vaga i estèril com la de “viatjant de gra cuit”.


Comprar el gra cuit en fogons de fora casa és una costum que s’ha anat estenent entre els atrafegats que no tenen temps de seguir al peu de la lletra tot el cerimonial - des de posar-los en remull fins coure’ls - que requereix portar a taula uns cigrons saborosos i comestibles; tanmateix, és una mercaderia que es ven sola quan se sap on anar-la a comprar. Per tant, faria riure que algú pretengués guanyar-se la vida venen gra cuit de porta en porta; però en cas que algun il·lús s’hi dediqués, faria la mateixa fila del senyor Rajoy, per exemple, fent l’article de la miraculosa recuperació econòmica espanyola o quan es fa pesat repetint a tort i a dret avorrits i suats discursos farcits de delirants brindis a aquell sol que mai es ponia en els enyorats temps de l’imperi. A la meva manera de veure, hom nota que té palplantat davant del nas un “viatjant de gra cuit”, quan després de sentir-lo parlar una estona li entra una passió de son irresistible o l’envaeix la sospita que aquell manso no es creu allò que predica i que, en realitat, la referència al gra cuit no és més que una excusa per anar penjant llufes a tothom que se l’escolti amb la boca oberta. Els “viatjants de gra cuit” són, per sort, una fauna en extinció, perquè ja no els hi fa cas ni qui els va matricular.

dilluns, 21 d’octubre del 2013

MORGAN INDEMNITZA, BANKIA ES SUBVENCIONA

            Està a punt de tancar-se un acord entre el govern nord-americà i els Morgan, per fixar la quantia definitiva de la indemnització pels danys i perjudicis que aquesta banca va causar a la hisenda pública, amb motiu de la fastigosa enganyifa de les hipoteques brossa. A l’inrevés d’aquí, que a les entitats financeres convictes d’haver arruïnat el país, enlloc d’amorrar-les fins que retornessin el darrer euro fet fonedís amb operacions especulatives arriscades i brindis al sol delirants, els hi hem pagat els deutes perquè no fessin fallida i hem tapat les vergonyes dels seus responsables, permetent que en comptes d’anar a raure a la cangrí pugessin refer la seva vida professional a una altra banda, després de ser generosament recompensats per la feina mal feta. Vet-aquí quina incongruència: un país considerat la genuïna expressió del capitalisme pudent i sense entranyes no s’hi pensa dues vegades per exigir que cadascú aguanti la seva espelma, impedint que els ciutadans s’hagin de fer càrrec dels disbarats financers i, en canvi, nosaltres que som tan crítics amb el capitalisme salvatge, correm a rescatar amb diner públic escàndols com els de Bankia.
                                                                                          

            Sempre s’havia vist en el món depredador de la banca que els accionistes, quan hi havia risc de fallida tenien d’espavilar i gratar-se la butxaca, però en el regne d’Espanya és diferent i, per resumir-ho en poques paraules i no entrar en més detalls escabrosos, la banca que ha peixat la democràcia des de les beceroles – ep!, no pas per convicció sinó per pur interès, no ens equivoquéssim -, té butlla i amb l’excusa que si no corríem tots a apuntalar-la el país anava de cap a la bancarrota, hem agut de manllevar als usurers de tota Europa que ens fessin el favor de deixar-nos virolla llarga per evitar la suposada ensulsiada. Pel nombre de damnificats i per la magnitud de les pèrdues, els responsables professionals i polítics de Bankia haurien d’haver respost sense contemplacions pel desastre de la seva gestió i l’entitat haver-se liquidat, si no fos que al darrera hi havia la plana major dels populars madrilenys i mig establishment, incloses algunes patums del socialisme. Quina diferència amb com ho pelen els capitalistes de veritat! Potser si que, a la llarga, els mandingues nord-americans també acabaran pagant els plats trencats per en Morgan, però almenys la presa de pèl no és tan descarada com aquí.   

diumenge, 20 d’octubre del 2013

ELS MANUALS D'INSTRUCCIONS

            Us heu adonat que els manuals d’instruccions semblen redactats per individus que no han fet servir mai l’aparell del qual intenten explicar-nos com funciona? Seria fins a cert punt comprensible que, per tirar endavant en determinats aspectes de la vida no hi pot haver un manual de com comportar-se en cada moment donat, perquè cada persona és un món i no n’hi ha cap d’igual, encara que alguns desitjarien el contrari, intentant a més a més quadricular inclús els sentiments. Ni els déus, mireu que us dic, se n’han sortit de fer passar tothom pel mateix rengle, malgrat no han escatimat xantatges emocionals ni represàlies per als díscols i rebecs. Però fer entendre com funciona un simple electrodomèstic no hauria de ser pas tan enrevessat, francament. Doncs no és així: el vocabulari i la sintaxi dels redactors de manuals d’instruccions resulta a la pràctica tan peculiar, que la majoria dels mortals ens hi fem un garbuix. I no us penseu pas que només els curts de gambals s’hi tornen boixos, també els llestos han de suar tinta per treure’n l’entrellat.


            I el pitjor de tot plegat és que quan et donen la solució, el primer que se t’acut és: “sent tant de pissarrí, per què no ho podien explicar-ho al manual sense embuts?” Una vegada que ho vaig preguntar a un botiguer en va donar la culpa a les traduccions; però no deu ser així, ja que si et fixes en la versió original anglesa resulta que les idees no se t’aclareixen pas ipso facto i, llevat de en poques excepcions, continués ofegat en un mar de dubtes. D’altra banda, pot ser que si ningú ha pensat en afegir-hi als manuals un annex amb quatre trucs per resoldre sobre la marxa els problemes més habituals, sigui per justificar les “clavades” dels serveis post venda? Amb els manuals d’instruccions penso que passa una mica com amb aquells professionals que han d’ensinistrar un nou company a la feina i que, casualment, sempre es guarden una pedra a la faixa, amb una excusa tan poca-solta com aquesta: “si li explico tot, en sabria tant com jo i l’experiència deixaria de ser un grau.” No et fot!  

dissabte, 19 d’octubre del 2013

DONES VALENTES CONTRA EL CÀNCER DE MAMA

            Avui, que a tot el món es fa memòria del càncer de mama, voldria aprofitar-ho per dedicar aquesta modesta reflexió a ponderar la valentia de les dones que arrepleguen aquesta maleïda malaltia i lluiten decidides a sortir-se’n de l'engrapada barroera amb el mínim de seqüeles possibles. Perquè, a la meva manera de veure, si sempre és un pal entomar un diagnòstic tan inesperat com cruel, en el cas d’una dona afectada per càncer de mama no deixar-se abatre té un doble mèrit que cal reconèixer-li i posar-lo com exemple de superació personal, davant la qual cal treure’s el barret. Un diagnòstic d’aquesta mena té una pena complementària: a part de la basarda pròpia de la incertesa al saber-se portadora d’una malaltia, que només de posar-te el nom als llavis fa tremolar, s'ha d'afegir el convenciment que a més a més de trasbalsar-li la salut queixalarà un atribut estètic tan sagrat per una dona com són els seus pits. I malgrat la primera reacció sigui de rebel•lia i de rebuig a una puntada de peu tan injusta del destí, de mica en mica la dona treu forces de flaquesa per fer veure que entoma animada el calvari que li espera, moltes vegades justament per evitar que els del seu entorn s’ensorrin. Aquestes dones valentes s’empassen unes llàgrimes que vessen quan ningú n’és testimoni, perquè els seus homes, fills o pares no pateixin. Per aquest sol detall, ja es mereixen que se’ls hi tingui en compte, en un dia com avui internacionalment dedicat a la lluita contra el càncer de mama, aquesta generositat quotidiana que les fa encara més dignes d’admiració.


            Ningú pot posar-se sota la pell de cap dona i pretendre clavar-la expressant amb paraules sensacions tan trencadisses si no les ha experimentat personalment i, per tant, és possible que aquesta reflexió no es basi en altra cosa que en albirar sentiments. Però del que no hi ha cap dubte és de que, arribi com arribi una dona diagnosticada de càncer de mama a la conclusió que s’ha de tirar endavant sigui com sigui, en aquesta resistència radica, precisament, la grandesa de la seva valentia. És cert que els avenços de la medecina ajuden a sortir d’una sessió de radio o de quimio amb una espurna d’esperança als ulls, però també hi contribueix i molt, que tots els equips oncològics s’esforcin, amb una delicadesa i sinceritat que només pot ser fruit d’exercir aquesta especialitat per vocació, per fer passar un tràngol tan complicat de l’unica manera possible: no embolicant la realitat entre cotó-fluix i deixant oberta de bat a bat la porta de la confiança en la curació. Sempre recordaré com em va ajudar, que quan jo em planyia per viure de prop una experiència d’aquesta mena, una de les dones valentes que amb aquesta reflexió voldria homenejar, em digués: “no pateixis, les dones som més fortes del que et penses”. Espero haver trobat les paraules justes per explicar-me. Si no fos així, no m’ho tingueu en compte.

divendres, 18 d’octubre del 2013

LA INCOMPRENSIÓ CENTRALISTA VE DE LLUNY

            Els que se’n fan creus que en Rajoy sigui tan rampellut i desdenyós amb  a Catalunya, serà bo que recordin que el menyspreu centralista no ens hauria de venir de nou, ja que els que manen des de Madrid, tinguin el color que tinguin, sempre han mirat de cap d’esquila els catalans i, per poc que hagin pogut, ens han fet la llesca sense contemplacions. Sense recular més enrere, l’any 1932, també sabien passar el ribot com en Guerra i van mutilar l’Estatut de Núria d’una manera tan maldestre i humiliant, que en Rovira i Virgili escrivia el 4 d’agost d’aquest any, a “La Publicitat”, la següent reflexió: “ Hem de dir ben clar i ben alt que ens sentim defraudats en les nostres reivindicacions mínimes i que aquelles parts essencials de l’Estatut que són destralejades, constitueixen per a nosaltres l’objectiu de la segona etapa de l’autonomia. I com a contesta a les mutilacions injustes hem de multiplicar el rendiment de les llibertats aconseguides, poques o moltes, a fi de compensar amb llur descabdellament l’absència d’altres llibertats”. És a dir, aquell gran periodista es feia ressò d’una mena de tercera via possibilista que consistia en abaixar el cap davant Madrid i esperar temps millors. Us sona?

            Malgrat aquesta aparent resignació, en Rovira feia palès que aquell capteniment de cap manera significava una rendició: “Hi ha ací la gran realitat incoercible d’un poble que se sent nació i que vol viure vida de nació. Els destralers de Madrid tallant branques no poden res contra les arrels que arriben fins a la regió profunda i invulnerable on s’elabora en el curs dels segles la saba terral que prepara les noves brotades, les noves collites. Els fruits que correspondrien a les branques tallades hem de suplir-los, en aquesta etapa, amb la major producció de les branques que resten. Davant la mutilació de l’Estatut, els catalans no hem de sentir descoratjament, hem de sentir recança. Però aquesta recança no ens ha de dur al plany estèril ni a la gesticulació inútil. Ens ha de dur, a contrari, a un redoblament de la fe, de la voluntat i de l’activitat”. M’agradaria que avui la reflexió d'una altra reflexió, ens ajudés a comprendre la dimensió de la falla històrica que existeix entre el sentiment nacionalista català i el ranci radicalisme centralitzador espanyolista. Cada vegada que aquesta falla es sacseja provoca sismes de diverses magnituds, i si no es va en compte i la tossuderia centralista no se la fiquen a la butxaca, qualsevol dia el terrabastall pot ser devastador. Perquè ja fa massa temps que dura la comèdia i el positivisme arriba un moment que caduca i ja no serveix per parar els cops. I perdoneu les molèsties.


dijous, 17 d’octubre del 2013

TRENS EN DIRECCIÓ CONTRÀRIA NO XOQUEN MAI

Cada vegada que sento parlar del xoc de trens me n’enrecordo del guardaagulles, perquè la majoria de vegades que, en el meu record, un tren s’havia encastat contra un altre, el paper del guardaagulles era el primer que es qüestionava i després de les investigacions molt sovint es demostrava que aquell ferroviari havia badat o s’havia adormit, vés a saber. Mai, però, es té constància que un xoc de trens s’hagi produït expressament, perquè el guardaagulles s’hagués tornat boig o fos un criminal. Sempre el desencadenant de la tragèdia era el factor humà. Si aquest xoc de trens de qual tant es parla en clau virtual, entre Catalunya i Espanya, s’arribés a produir és evident que no es podria parlar de lamentable accident sinó de sabotatge intencionat, perquè seria impensable que després de parlar-ne tant els guardaagulles no haguessin estat per la feina. Permeteu-me que recorri a aquest símil senzill per fer palesa una bestiesa tan grossa com es passar-se el dia pronosticant una col•lisió tremenda i no moure un dit per impedir-la.


            En qualsevol cas, mireu què us dic, no sé pas si la metàfora del xoc de trens sigui la més adequada al referir-se al possible desenllaç del plet entre catalans i espanyols, perquè en el hipotètic cas que es posessin dos trens en marxa des de Barcelona i des de Madrid, no arribarien a topar mai, per la senzilla raó que circularien en direccions diferents i oposades. A la meva manera de veure, es tan elemental aquesta conclusió que per força el govern central se n’ha adonat i és conscient que la qüestió no és un xoc impossible, sinó que es posi en marxa a tota màquina cap a Europa el tren de Barcelona. I per aquesta raó han muntat una estratègia dissenyada, exclusivament, a impedir que el comboi sobiranista engegui, si cal tallant l’energia elèctrica de la catenària o militaritzant la línia, com a darrer recurs. De moment, però, pensen que n’hi haurà prou posant pals a les rodes, procurant que l’entusiasme s’afebleixi i que la moral de la societat es consumeixi de mica en mica a base de galledes d’aigua gelada. La tàctica del govern central és inequívoca: deixar podrir les ànsies de llibertat, esperant que la majoria que avui recolza el sobiranisme, es vagi escantonant a còpia de barrinades controlades. En Rajoy no pensa administrar a Catalunya pomades o xarops que amoroseixin les ferides i la tos, sinó tranquil·litzants o purgues.   

dimecres, 16 d’octubre del 2013

MENTRE JO VAGI CALENT, JA PODEU ANAR DIENT

Suposo que és exactament això el que devien pensar els alts directius de Caixa del Penedès que abans d’ahir varen comparèixer al Parlament per donar explicacions de la seva gestió nefasta i de morterada de diners que es varen adjudicar com in-demnització per la feina mal feta, suposo posant en pràctica la vella màxima dels panxacontents: la caritat ben entesa comença per casa. Un diputat de la CUP, que té tants pocs pèls a llengua com corbates al vestuari, els va tractar de mafiosos per no repetir adjectius més fastigosos que en sessions anteriors havia prodigat a d’altres exemplars del mateix gremi. No serè pas jo qui li recrimini: de fet, vist el que anem veient, potser es va quedar curt i tot. Perquè ja s’ha de ser pocavergonya per menystenir els diputats en seu parlamentària, amb un silenci tan covard com cínic. Perquè aquests alts directius, igual que quins els varen precedir en les compareixences, no feien pas cara de penediment sinó tot el contrari, més aviat de fatxenderia i de perdonavides. Els de Catalunya-Caixa, que no es varen fer el mut, inclús es vantaren que cobraven allò que els pertocava per contracte i que no s’havien d’avergonyir per res, doncs encara havien sigut moderats per la responsabilitat que tenien.


            El principal perill d’aquests espectacles mesquins és que es puguin treure conclusions equivocades, passant a la democràcia factura de tantes aquestes conductes poc edificants. En temps d’en Franco, de xoriços que s’embutxacaven el que podien n’hi havia tants o més que ara: la diferència és que llavors la llei de l’embut ho tapava tot i ara, gràcies a que ja no tenim censura tot se sap i el sistema, a empentes i rodolons, es fa el que es pot i l’establishment permet perquè els impresentables ho paguin poc o molt. Però no és fàcil, puix uns es tapen les vergonyes als altres i des del cas Roldan ençà, per una cosa o altra, poques vegades es pot dir que els delinqüents de camisa blanca hagin rescabalat la societat dels perjudicis econòmics que li varen causar. El cas Conde és paradigmàtic de com un xoriço que quasi va enfonsar un banc de prestigi i va arruïnar clients i empleats va complir la pena de presó amb matricula d’honor i a cap de quatre dies viu de les rendes i dóna lliçons d’ètica voltant pels platós de televisió. I és que els mals gestors públics, per molt que s’hagin aprofitat de la bicoca, ho tenen tot de cara per tirar milles amb el ronyó ben folrat. No en veuràs gaires que, com al Japó, es facin l’haraquiri en públic per purgar la seva indignitat.   

dimarts, 15 d’octubre del 2013

JA NO T'ESTIC AMIC

Quan a un simple saludat el coneixes una mica més, i a còpia de tractar-lo el passes a la categoria d’amic, tens un motiu de satisfacció ja que el món en que vivim s’apuntala sovint més en l’amistat que no pas en els parents. Cada vegada és més freqüent escoltar a tall de queixa que algú es fa més amb els amics que amb la família. I això ens porta a idealitzar el concepte d’amistat. Ara bé, del que no se’n parla tant és que moltes amistats d’avui dia els hi agraden més les farres que les penes. I com que la vida cada vegada s’assembla menys a una festa, llevat de en poques excepcions, els amics solen fer figa quan van mal dades. I d'això en té la culpa, potser, la manca de temps per sedimentar amistats sòlides com temps reculats. Qui sap si no correm massa a l’hora de promocionar un saludat a  amic? Com no es cansa d’avisar el murri d’en Marcel Proust al llarg de la seva obra, les amistats d’un dia per altre no solen ser més que una fal•làcia, un miratge per fer-nos creure que no estem tan sols.


Tenir amics és molt maco, mentre no se’ls tingui com aquell que fa col•leccions d’alguna cosa, ja que llavors pot passar allò que l’Aristóteles prevenia als seus deixebles: tenir molts amics és com no tenir-ne cap. Les vertaderes amistats no es mesuren en funció de la seva utilitat pràctica en un moment donat, sinó perquè s’hi pot discutir d’idees i sentiments sense emprenyar-se; per la confiança, l’afinitat de sensibilitats; l’empatia; per compartir quelcom tan difícil com el sentit d’humor; per quasi interpretar que pensa l’altre mitjançant un simple gest o una ganyota... Un vertader amic és aquell amb qui no es tenen secrets i, no obstant això o per causa d'això, l’apreci i el respecte no se’n ressenten. Per aquesta raó l’amor entre parelles o entre pares i fills s’enriqueix quan a més d’estimació hi ha amistat. El fracàs de l’amistat, segurament, és que acabi esllanguint-se sense saber-se per què, en un rampell de pati d’escola: ja no t’estic amic! I que amics fins fa quatre dies entranyables acabin en simples coneguts o, qui sap, si només en saludats. Penso que això passa quan s’ha tingut massa pressa en escollir els amics. També crec, fent cas de l’advertència d’en Sèneca, que per triar bons amics i conservar-los cal ser molt bon amic d’un mateix.  Si ens costa conviure amb nosaltres mateixos, ho tenim pelut per entendre’ns amb els demés. L’autoestima, per molts amics de conveniència que ens busquem, no la recuperarem mai. Perquè el pitjor que ens pot passar és que un bon matí, mirant-nos al mirall ens diguem a nosaltres mateixos: ja no t’estic amic!    

dilluns, 14 d’octubre del 2013

TOTS ELS MARTIRS DEL SEGLE XX

            Me n’estaré prou de criticar l’església catòlica per fabricar sants a tremuja: pot farcir-ne els altars mentre tracti aquesta exuberància santificadora en la intimitat, amb els seus parroquians. Però quan d’una tacada en proclama cinc-cents i escaig, convertint-ho en un espectacle i penjant a aquesta promoció l’etiqueta de “màrtirs del segle vint”, no puc evitar que davant una declaració tan pretensiosa i forassenyada se’m regiri el païdor. El segle XX n’està ple d’homes, dones i criatures martiritzades en vida, en alguns casos actuant de botxins homes d’església, com en els episodis de pederàstia, sense anar més lluny. Per tant, atribuir als religiosos beatificats ahir a Tarragona l’aureola de “màrtirs del segle XX” no és solament una exageració sectària sinó, sobretot, una bajanada imperdonable. Que aquests religiosos varen morir per causa de l’odi irracional d’unes masses exaltades ningú ho nega, com tampoc el sentiment antireligiós que niava als cors de moltes persones que identificaven religió amb repressió, bastantes vegades justificadament. Per tant, si l’església vol recompensar aquests peons per haver pagat la culpa “des de dalt”, hi té tot el dret. Però que no digui que tenen l’exclusiva del martiri, en el segle passat.


            Tanmateix, sense anar més lluny i per no barrejar-hi la guerra civil per entremig com han recomanat els organitzadors de l’acte, suposo que intentant carregar-se de raó, quan la pau dels cementiris es va imposar pel decret de la victòria, milers i milers de persones, la immensa majoria batejades i algunes fins i tot bones cristianes, varen ser fusellades, deportades a camps de treball pitjor que els de concentració i privades dels drets humans més bàsics per uns governants que es netejaven les vergonyes amb aigua beneïda tres vegades al dia i que no donaven una passa sense agafar-se de bracet amb bisbes i capellans, del mateix gremi que els que avui no solament neguen la “fe de màrtirs” a les víctimes civils de la postguerra, sinó que no han tingut temps, després de tants anys, per demanar almenys perdó pel col·laboracionisme fastigós amb qui martiritzava física i psicològicament a ciutadans, pel sol fet de ser rojos o blasfems. No seria honest amb mi mateix, si no en deixés constància d’aquesta hipocresia històrica en un blog que pretén, d’acord amb la meva manera de veure, postil·lar l’actualitat. I perdoneu les molèsties, si he aixafat algun ull de poll.    

diumenge, 13 d’octubre del 2013

I ARA QUÈ, ALGÚ ES DONARÀ PER LA PELL?

Plantejar qualsevol manifestació com un pols o un envit és un error d’estratègia difícil d’amagar, sobretot quan els resultats es queden curts. És el que va passar ahir amb la concentració unionista a plaça Catalunya, que es va convocar amb voluntat de revenja quantitativa als partidaris de la independència que varen participar a la Via Catalana. Més enllà de no posar-se d’acord amb les xifres, els promotors de la juguesca no han sabut entomar amb elegància democràtica que aquella majoria silenciosa que quan es manifesten els independentistes es queda a casa perquè, segons els unionistes, són dels seus; ahir els hi va girar l’esquena descaradament i malgrat la histriònica Alicia mirés de trobar excuses de mal pagador, aquest envit que ells varen proposar l’han perdut en termes de victòria o derrota que, per desgràcia, és només com alguns saben interpretar l’esperit democràtic. La democràcia no aixopluga vencedors i vençuts, sinó ciutadans que tenen opinions diferents, les discuteixen aferrissadament valent-se d’arguments i paraules, i quan no es posen d’acord ventilen les diferències establint majories i minories mitjançant votacions i comprometent-se a respectar sempre el veredicte de les urnes. A la meva manera de veure, potser és que aquest país s’ha penjat el diploma de demòcrata sense haver aprovat l’assignatura.


            I una prova fefaent del que em temo que passa, és aquesta mala costum creixent d’abusar de l’adjectiu “constitucionalistes” per identificar als que defensen legítimament la tesi contraria al sobiranisme. És que aspirar a exercir el dret d’autodeterminació està prohibit per la Constitució? Malament si es vol vendre d’aquesta manera, perquè cap constitució democràtica pot rebutjar l’empara a les idees dels ciutadans, sempre que no prediquin la violència o el tolitarisme. I al que ens hauríem d’acostumar és a no enverinar les paraules innocents amb carregues subliminals de rebuig als que no pensen com una majoria circumstancial voldria que pensessin tots i per sempre. Mentre el respecte no sigui la moneda de canvi de la convivència política, la nostra democràcia farà l’ànec i el ridícul renegant, per exemple, de pràctiques tan elementals com que un poble pugui exercir el dret a decidir que vol “divorciar-se” perquè no se sent estimat. I, per tant, les reivindicacions sobiranistes han de cabre a la Constitució, si aquesta té intèrprets demòcrates i no simples inquisidors de la veritat única.

dissabte, 12 d’octubre del 2013

VETLLANT LES ARMES

            Simbòlicament parlant, esclar. Però aquestes vigílies de la marededéu del Pilar semblava més que es tingues d’anar a la guerra que no pas a un acte festiu. “No aneu pas a Barcelona demà, que hi pot haver ball de bastons” – era un comentari recurrent ahir. Sobretot, aparteu les criatures, correm-hi tots! Així es prepara un acte festiu, escalfant l’ambient per activa i per passiva? Estic convençut que avui l’aigua no arribarà al riu i que l’única cosa que volarà pels caps seran les xifres de participació, repetint-se en una mena d’eucaristia laica el miracle de la multiplicació dels pans i els peixos. És la cerimònia de la confusió que, després de cada manifestació política o sindical que pren el carrer per penyora, es posa en marxa en aquest país, donant la raó als organismes europeus que ens col•loquen a la cua de la comprensió en matemàtiques i en moltes altres aspectes relacionats amb el coneixement. No m’amoïna pas el que pugui passar avui a Barcelona, perquè el guió està més o menys escrit, assajat i fins i tot controlat, però passi el que passi, el cert és que l’única que en sortirà perjudicada i escaldufada serà la democràcia.


            Per començar, ja no és gaire sa per la salut democràtica que les concentracions previstes per avui s’hagin plantejat com una resposta a la Via Catalana de fa quatre dies. No nomes penso que es lleig avenir-se a jugar aquest joc, sinó que penso que cap dirigent polític democràtic, amb tres dits d’enteniment al front, hauria de caure en aquesta dialèctica de criatures. Jo no sóc pas dels hipòcrites que creuen en l’espontaneïtat com exponent democràtic de les manifestacions, però tampoc puc admetre que pel fet que hi hagi un grapat de gent que vetlli i planifiqui, una manifestació se la titlli i desqualifiqui com a manipulada. Potser que ens traguem la bena dels ulls d’una vegada. Ho vaig escriure i ho repeteixo: la Via Catalana va ser un exemple del què hauria de ser una manifestació democràtica: expressió clara de la reivindicació i dels objectius, organització impecable del recorregut i de la logística, voluntat pacífica i festiva. Les comparacions són odioses sempre, però crec evident que l’esperit festiu referit a les concentracions i manifestacions previstes per avui sona, com a mínim, com a postís. I m’atreveixo a dir que potser sense la crispació que alguns dels seus promotors polítics han esbandit a tort i a dret els darrers dies, reunirien a molta més gent de la que al final tindran. Perquè, a fi de comptes, els sentiments dels que de bona fe es senten més espanyols que catalans són tan dignes i democràtics com qualsevols altres. Els que els empudeguen són els que en viuen d’atiar aquests sentiments honestos, per convertir-los en ressentiments preocupants.        

divendres, 11 d’octubre del 2013

QUÈ S'HA FET PER TROBAR FEINA ALS JOVES?

            No sé si hem oblidat que fa uns mesos Europa va destinar una partida suculenta del seu pressupost a proveir fons per treure Espanya del pou de l’atur juvenil, considerant que era escandalós i perillós mantenir-lo per sobre de la senyal d’alarma d’incendi. No em consta que la campanya per posar-hi remei a aquesta lacra social s’hagi anat més enllà de la fase de fer estudis previs sobre el paper, romanceria que hauria de treure la son, perquè és de calaix que mentre no es passi de la teoria a la pràctica, el més calent romandrà a l’aigüera. Però la raó que em preocupi tant que no s’hagi posat fil a l’agulla, és perquè tinc la sensació que no se sap per on començar, amb el perill que mentre rumien es poleixin el pressupost amb quatre bestieses engiponades per gent amb mentalitat funcionarial que en sa vida han posat el peu a una fàbrica, ni mamat el pa que s’hi dóna quan una empresa per sobreviure ha de competir amb garanties d’èxit en un mercat saturat de taurons que se les saben totes i que ens dóna cinquanta mil voltes en productivitat. En productivitat mesurada no en funció del temps de permanència a la feina, sinó en treure’n el màxim profit de cada hora de treball.


Segons tinc entès, una bona picossada del pressupost dotat per buscar  feina als joves es pensa emprar en bastir ofertes de formació a tremuja, una decisió que en principi semblaria lloable, si no fos que la falta de criteri sobre com s’enfoca aquesta formació em fa témer que el resultat sigui paper mullat i que, com diuen els de la terra alta, “valdrà més l’aspart que l’ascuranda”. Quan el que caldria, per exemple, són polítiques intensives i realistes d’impuls a la formació dual entre empresa i formació professional, es malgasta el temps amb experiments utòpics i rancis, on qui en surt més beneficiat no és l’estudiant sinó l’acadèmia. Els certificats de formació que només serveixen per cobrir l’expedient, sense afegir-hi experiència pràctica no porten gaire lluny, i per postres el jovent encara es resisteix a comprar experiència a canvi de cobrar un sou de merda durant mesos. Els nostres avis pagaven perquè els empresaris engargamellessin un ofici als seus fills, la majoria dels quals foren els que aixecaren el país, plantant-se pel seu compte. Recuperar la figura de l’aprenent no significaria tornar a l’esclavitud, com alguns pensen. I establir un bon servei d’orientació abans d’accedir a estudis superiors no seria cap disbarat si es vol  evitar que les universitats siguin fàbriques de parats amb carreres sense sortida. No seria un pas enrere, sinó un exercici de pragmatisme, de tocar de peus a terra i d’estalviar recursos públics. I perdoneu les molèsties.   

dijous, 10 d’octubre del 2013

LA GRAN BOMBOLLA QUE S'INFLA

Després de passar per l’experiència de veure esberlar-se davant dels nassos unes quantes bombolles tan punyeteres com la financera o la immobiliària, ara resulta que els que ens manen ens estan intentant hivernar en la bombolla artificial de la sortida de la crisi. Aprofitant tots els forats i ocasions no hi ha ministre que no insufli aquesta bombolla fent declaracions optimistes sobre la situació econòmica del país, posant quasi com exemple mundial la suposada recuperació espanyola de la calipàndria de la recessió, passant una mà per la cara i donant lliçons a mig món. A predicar aquesta doctrina s’hi apunta tothom, del president cap avall, en una mena de competició perversa sobre qui la diu més grossa. Algun guru durant les vacances d’estiu els deu haver convençut que fins i tot les grans enganyifes, després de repetir-les pels descosits, acaben semblant veritats. I per aquesta raó, veient que ja han de treure's algun conill de la màniga i posar-se en remull de cara a les eleccions properes, com que els números no els quadren ni pintant-los a l’oli, s’han inventat una bombolla de satisfacció virtual, que estaborneixi el personal i li faci creure que viu a Arcàdia.


Francament, no comprenc com poden atrevir-se a mirar d’ensibornar-nos amb mentides tan barroeres, quan cada vegada hi ha més gent que no aixeca el cap. I el problema és que aquest discurs fantasiós ha començat a calar gràcies a que dirigents tinguts per assenyats, com el conseller català Felip Puig, també s’apunten al carro del triomfalisme i avisen que sobre la crisi aviat veurem l’arc de sant Marti. Les bombolles s’engreixen a base d’utopia i d’ignorància, però qui les infla sempre és un impresentable que sap perfectament el què es fa i per què ho fa. I que quan la bombolla esclati procurarà estar ben lluny perquè no prengui mal. Malgrat els barems que mesuren la formació dels espanyols en matemàtiques o en cultura general ens situen al racó dels insuficients, no som tan cecs com per no adonar-nos que els contenidors de brossa són assaltats dues o tres vegades cada dia no pas per gust i els bancs d’aliments s’escuren cada dos per tres d'existències. ¿ Com s’atreveixen a dir, doncs, que tot va bé si cada dia s’endeuta més el país, si els cinturons dels ciutadans ja no donen per més i si el cens dels desesperats no para de créixer?    

dimecres, 9 d’octubre del 2013

EL DESENLLAÇ INESPERAT DEL CAS PALAU

Les darreres filtracions del sumari del cas Palau apunten a que la instrucció acabarà demanant una carretada d’anys de presó per la parella Millet-Montuy i no imputarà cap partit polític per finançament irregular. Si realment acaba així aquest sainet, ens haurem de replantejar seriosament les formes com s’han de tractar en endavant les suposades relliscades de polítics en assumptes escabrosos, perquè no és bo ni per a les criatures ni per als que ja tenim certa edat assistir estupefactes des del sofà de casa al linxament mediàtic de gent coneguda i de prestigi. Però encara ho és menys que després de la primera esbufegada de casos com Palau, Mercúrio, Campeón, ITV, Pretòria, Mètode 3, etcètera, i de que uns quants hipòcrites s’esquincessin la roba a la plaça pública, suposadament avergonyits i escandalitzats pels pecats aliens, passin setmanes, mesos i anys sense que se’n senti a parlar si no és per remenar interessadament la merda, i després tot s’acabi en un foc d’encenalls. Que el desenllaç del cas Malaia, paradigma de la corrupció més descarada, amb polítics empudegats fins al coll, hagi acabat amb sentències descafeïnades no ajuda, precisament, a la regeneració del sistema.


A la meva manera de veure, quan a un polític l’esquitxa la simple sospita de no ser aigua clara, abans de tirar pel dret i muntar un sidral, la fiscalia hauria d’actuar amb discreció i rapidesa per buscar les proves i carregar-se de raó al presentar-les davant el jutge. Quan a un polític se l’emmanilla no només en pateix les conseqüències ell, sinó que les institucions també se’n ressenten fort i un edifici tan feble com el que acull la democràcia a casa nostra no està per gaires sacsejades a benefici d'inventari. Si la classe política estigues xopa d’ètica i la justícia no s’adormís sobre els expedients, els casos que involucren polítics o alts funcionaris de l’administració no s’eternitzarien perquè d'una forma o altra es resoldrien de pressa. Si una justícia lenta no és justa mai, quan hi ha involucrats presumptes malversadors dels diners de tots la pardimonia és letal. Si després de tants de judicis paral•lels, inclosos els escenificats en seu parlamentària, amb llum i taquígrafs, el cas Palau acaba com sembla que acabarà, ningú honest se n’hauria d’alegrar del resultat com si fos una victòria, perquè al ciutadà que només se’l té en compte a l’hora d’anar a votar, ningú li retornarà la confiança en la democràcia, escantonada durant tots aquests mesos d'espera. I perdoneu les molèsties, si a algú li pica.

dimarts, 8 d’octubre del 2013

QUE BOMBIN ALS CAGABUBTES

En moments com el que estem vivim, en que s’han de prendre decisions cabdals, proliferen els cagadubtes, tant de la família dels llepafils de sempre com de la dels gemegaires per vici. És important, doncs, no deixar-se arrossegar pel pessimisme que destil•len subtilment els cagadubtes, cada vegada que obren la boca i ens vacil•len, per exemple, sobre el sentiment d'independència. Es veu que a alguns el sol fet de sentir a parlar d’independència els hi fa urticària i aquesta mena de malaltia s’encomana tant que, si no hi ha més remei, cal tanca’ls-hi la porta de casa als nassos, perquè qui s’enreda de bona fe a polemitzar amb ells ja el tenen al sac, puix no pretenen pas debatre la jugada jugant net, sinó tornar bojos a qui els paren atenció, amb mitges veritats o amb mentides descarades. No se’ls hi pot seguir la beta, perquè malden per convertir en nàufrags escagarrinats en un mar de dubtes a tots els que se’ls escolten, ja que la seva manera de realitzar-se sembla que és agitant les aigües, sobretot quan ja baixen tèrboles, amb tota la mala baba dels engalipadors. I els pitjors no són els que actuen així perquè ho senten, sinó els que ho fan a sou, que també n’hi ha i més dels que ens pensem.


Engeguem-los a dida, convençuts que les onades en la ruta cap a la independència no són tan fortes ni tan altes com diuen aquests manxaires de  por i de fals seny que prediquen per les cantonades. Sí, és cert: la travessia no serà tranquil.la perquè tot fa preveure que la mar no serà una bassa d’oli, però una vegada presa una decisió no es pot deixar d’avançar, si convé bracejant, ja que el repte immediat es sobreviure a les trampes que s’hagin parat. En Tristan Bernard posava un exemple per diferenciar el pessimista de l’optimista. Pessimista, deia, és la granota que rellisca dintre d’un dipòsit de llet: es considera perduda i es deixa morir sense reaccionar. Optimista, en canvi, és el gripau que mou cames i braços com un esperitat, fins aconseguir quallar la llet i, d’un salt, escapolir-se del parany. Els que viuen d’ensarronar, no tenen pas escrúpols. De fet, han caigut tan baix que han arribat a creure’s que hi tenen tot el dret a comportar-se com ho fan, perquè el món és dels “espavilats” i allò que importa és el fi, no pas els mitjans. Això que fa tanta gent a sou de l’establishment, jugant el maleït joc d’esclafar qualsevol bri d’esperança, justament quan les coses van més mal dades, és de cretins. Perquè aquest establishment al qual serveixen, té els fonaments tan corcats que es nota per poc que es furgui.  

dilluns, 7 d’octubre del 2013

DAY FOR FAILURE, O EL DIA DEL FRACÀS

            En una trentena de països el proper diumenge es convocaran actes per   reflexionar sobre el fracàs, intentant que ningú senti vergonya de tenir projectes empantanegats, ni por d’emprendre’n de nous. Segons diuen els psicòlegs,  fracassar no vol dir altra cosa que haver intentat un projecte personal o d’empresa que no ha reeixit com s’havia previst. Fracassar, doncs, és condició  humana des del moment que s’ha d’aprendre a caminar a base de fotre’s de lloros i tornar-ho a intentar. Però llevat dels països anglosaxons, el fracàs no està ben vist i esguerrar-la es considera una llàntia a la camisa, d’aquelles llànties que no es netegen mai del tot. Ben al contrari d’altres cultures que consideren que fracassar no significa el final de res, sinó que forma part del camí d’espines de la vida. En Churchill va avisar que: “per tenir èxit s’ha d’aprendre a anar de fracàs en fracàs, sense desesperar-se”. I en Henry Ford va clavar la sentencia afegint que: “el fracàs és una ocasió immillorable per començar una altra vegada, però amb més intel·ligència”.

            En canvi aquí no, aquí condemnem el fracassat a purgar el pecat tota la vida, considerant que mai més serà capaç de fer res de bo i li tanquem l’aixeta del crèdit i de la confiança. No obstant això, el fracàs no esdevé mai perquè sí: ni és genètic ni respon a cap mal jugada del destí. El fracàs empresarial, per exemple, té causes tan concretes com la falta d’experiència, l’absència d’un pla de negoci, la indecisió a l’hora d’elaborar el producte i l’estratègia comercial, embarcar-se sense capital, no tenir mercat, abraçar més del que es pot estrènyer, envoltar-se de col·laboradors llepons enlloc de crítics sincers o abusar d’anar a manlleu. Si una vegada hom s’ha fotut la trompada, analitzés les causes i hi posés remei intentant-ho de nou, de ben segur les coses li anirien molt millor amb l’experiència que arrossega a la motxilla. El problema és que al fracassat difícilment la societat li dóna una segona oportunitat, sense mirar-se’l de reüll. Però també ho és que el fracassat, enlloc d’esbrinar on s'ha ficat de peus a la galleda, massa vegades reacciona exclamant: “jo no hi he tingut res a veure. Ha sigut cosa de la mala sort!” Cregueu que la sort no hi té res a veure, malgrat n’hi ha molts que refiant-se de la sort, es posen a jeure. I aquest tarannà, tant a nivell personal com per gestionar una empresa o governar un país porta al fracàs absolut. I perdoneu les molèsties!   

diumenge, 6 d’octubre del 2013

AMB ELS ULLS OBERTS DE BAT A BAT

            Si féssim treballar una mica més el senderi i no estiguéssim tan penjats de la pluja de declaracions dels polítics, potser ens adonaríem que els números que ens volen vendre no quadren si fem la prova del nou i, per tant, que algú ens vol fer combregar amb rodes de molí. En Pla, que venia de pagès, sempre repetia a tothom que el volia escoltar: “miri que no el fotin!” Fins i tot al seu masover li feia passar comptes de la llet del mas, perquè tenia clar que: “no et pots refiar ni de la camisa que portes, per molt que te l’estimis”. Ves a saber si era o no malaltissa aquesta dèria, però, mireu que us dic: potser sí que a vegades tenen raó els pagesos que la por guarda la vinya. A mi em sembla que els ciutadans, de tot arreu, pequem d’ingenus, i no fem passar comptes en serio als que remenen les nostres cireres, per si de cas. Què coi vol dir, que això fa lleig? Més lleig fa que, per no fixar-t'hi prou qui havies fet confiança, acabi buidant-te la casa, deixant-te a la misèria. Quan tot eren flors i violes i la festa semblava que mai s’acabaria, no se sentien gaires veus de polítics, ni d’economistes, ni d’empresaris, ni de banquers tocats i posats, que prediquessin seny. Potser sí que algú remugava alguna cosa sobre mirar prim, però era amb la boca petita i sense baixar del carro de l’abundància. Va ser després, quan li veieren el cul a la gallina, que tots es van tornar savis.


            Però, i si tot plegat forma part d’una conxorxa a gran escala? I si, realment, el carro s’estimbà pel pedregar de forma freda i calculada, i no després d’una nit boja? I si els que s’han inventat aquests embolics de les bombolles, dels mercats emprenyats i de la prima de risc, portaven de cap fer-nos desesperar tant que acabéssim empassant-nos l’orgull i l’autoestima per tenir-nos més collats? Penseu-hi una mica: si el problema de tot plegat fos, com ens volen fer creure, el deute acumulat per les factures de l’estat del benestar, per quins set sous resulta que la part més important de la llufa pendent no és el capital sinó que són els interessos d’usura? No serà que alguns creditors s’estan fent la barba d’or a la nostra salut? I si, esgarrapant una mica més la crosta, esbrinem que aquests aprofitats són els mateixos que ens posen a dieta de resignació i penitència, què hem de pensar, sinó que ens porten a vendre? Si tothom que predica honestetat des dels governs, de la banca o de la trona en tingués una unça, la maleïda crisi ja estaria dada i beneïda. Però, com passa sovint, quan els que anem amb el lliri a la mà ens adonem que hi ha més voltors que no pas coloms, ja és massa tard. I com que allò que cotitza a l’alça és l’èxit i no com s’hi arriba a tenir-ne, aneu en compte a badar si no voleu que us aixequin la camisa

dissabte, 5 d’octubre del 2013

RECORDANT ELS SETZE JUTGES

            Recordo que els primers recitals del moviment de la nova cançó causaven una sensació estranya; la sensació del desconegut. Despertaven un interès condicionat no només a la qualitat artística, sinó també a la curiositat. A voltes, aquesta curiositat degenerava en un inexplicable rebuig que es basava en sentiments tan primaris com “no entendre prou bé” les lletres. Tot provenia de la manca de costum. És curiós, però molts dels que vivien i treballaven a Catalunya no estàvem acostumats a sentir cantar en català. Se’ls feia estranya, fins i tot llunyana la llengua. Els inicis, com els primers passos foren titubejants. S’observava una inestabilitat que era fruit tant de la inseguretat dels propis intèrprets com de la poca empenta d’un llançament comercial molt condicionat pel monopoli de les emissores de radio i per una censura agafada a contrapeu. Val a dir que el moviment de la nova cançó va recolzar principalment els seus sòlids fonaments en una fins al moment desconeguda lletra amb projecció, entenent aquesta projecció en dues vessants ben definides: poesia i revulsiu cultural i social. Quan a algú se li va acudir assimilar nova cançó amb cançó denuncia, totes les alarmes varen sonar esparverades.


            Fins aleshores, la cançó més que com un vehicle cultural era considerada com un ritme – amb més o menys musicalitat – que servia per ballar o, simplement, per entretenir. No cal dir que les cançons de moda tenien poca substància, amb lletres cursis o inspirades en el folklore nacional. En canvi, la nova cançó catalana introduïa aire fresc al incloure en el seu repertori melodies i, sobretot, lletres de cantautors d’altres països que aquí eren perfectament desconeguts o tolerats mentre s’expressessin en llengües estrangeres que poca gent entenia. En canvi, quan molts dels components dels setge jutges popularitzaven les musiques i traduïren les lletres, el moviment cultural va ser titllat de subversiu i les lletres examinades amb lupa. De ben segur que aquesta persecució va ajudar molt a la projecció del moviment, com passa ara respecte del sentiment sobiranista: quan més travetes hi posen, més gent es converteix a l’independentisme. El mateix que fa cinquanta anys: un moviment que en principi només pretenia omplir un buit musical, va esdevenir un símbol i un missatge. 

divendres, 4 d’octubre del 2013

LES PENSIONS: CRÓNICA D'UNA VERGONYA (i 3)

            Des de l’any 1967, quan el sistema de la seguretat social va substituir l’antic mutualisme, fins fa tres anys el diferencial entre cotitzants i beneficiaris era positiu, però enlloc de bastir des del primer dia un fons de reserva amb els excedents, com varen tenir la precaució de fer altres països, aquí es varen adormir i tot just fa 15 anys que es va constituir formalment aquesta guardiola. I com que es van agafar uns anys de vaques grasses, amb els excedents es va arribar a acumular un racó de 66 mil milions d’euros; un bon coixí per un mal de ventre, si no fos que en altres països més matiners i espavilats en tenien el tiple. Quins forats es varen tapar amb els excedents de cotitzacions no aplicats a reserves? Vet-aquí un misteri que gairebé ha esdevingut un secret d’estat, i tots els governs, quan algú s’ha interessat en passar comptes, han tirat pilotes fora o han engegat directament a dida els curiosos. I així com sindicats i partits varen reivindicar fins fer-se pesats el patrimoni confiscat, ningú va maldar perquè es tornessin a la guardiola els excedents que s’havien fet fonedissos durant el franquisme. I tres quartes parts del mateix va passar amb els governs democràtics: com que semblava que no s’havia d’estroncar mai la mamella, de què se’n feia dels excedents a poca gent li treia el son.


            Me’n guardaré bé prou de suposar irregularitats, però no en tinc cap dubte que es varen emprar excedents per tapar forats en partides pressupostàries diverses, entre d’altres les derivades de les pensions no contributives, les quals de cap manera tenien de sortir del mateix sac de les cotitzacions, ja que si per cas s’havien de proveir a través dels pressupostos generals. Però com que la opacitat en la gestió de la seguretat social ha estat una característica lamentable, més d’una vegada ha passat gat per llebre i no posaria la mà al foc assegurant que mai el manteniment de les pensions no contributives per raons estrictament polítiques i d’imatge, no s’ha fet a costa de les contributives. És evident que per assegurar la sostenibilitat del sistema s’han de fer reformes, però no masegant els drets dels actuals pensionistes, condemnant-los a una misèria diferida al llençar a la bassa el compromís de mantenir-ne el poder adquisitiu de les pagues. Enlloc de buscar el camí fàcil de retallar, potser s’haurien de treure la son de les orelles i aparcar polítiques insensates d’austeritat, activant en canvi el creixement productiu, recuperant recursos de la bossa de frau fiscal i prioritzant els drets de les persones enlloc d’enterrar diners en pous sense fons per ajudar l’oligarquia financera, en comptes de facilitar la vida a emprenedors que puguin treure les castanyes del foc a aquest país.

dijous, 3 d’octubre del 2013

LES PENSIONS: CRÓNICA D'UNA VERGONYA (2)

            De la sostenibilitat del sistema de pensions d’ençà de la crisi se’n parla molt sovint, però mai des d’una perspectiva positivista sinó derrotista i fatalista,  empescant-se’n mil maneres d’escanyar la despesa en pensions i dependència, enlloc de buscar la manera d’incrementar els recursos per mantenir-la en nivells suficients. És cert que l’any 1922 Espanya tindria 7,2 milions més de persones més grans de 64 anys i 9,9 milions menys de ciutadans en edat de treballar; és a dir: que cada 10 persones productives haurien de mantenir sis ancianes o criatures. Però també ho és, de cert, que si no es posa fil a l’agulla ara mateix, en quatre dècades l’anomenada taxa de dependència arribarà al 100% i, per tant, la paradeta farà fallida. Per aquesta raó fa tanta ràbia que els governs en general, enlloc de trencar-se les banyes per mantenir l’estat del benestar apostant fort pel creixement econòmic, per una política fiscal responsable i pel desmantellament de rectories i privilegis, els hi falti voluntat política i el que s’ha de tenir, per carregar-se l’alarmisme fal·laç escatxigat per grups econòmics i ideològics interessats a desmantellar la protecció social i a privatitzar l’estat del benestar. Les coses s’han de dir com són, i ja n’hi ha prou d’amagar el cap sota l’ala i combregar amb rodes de molí.


            Al Japó, on també tenen un desequilibri demogràfic preocupant – a trenta anys vista un de cada quatre japonesos tindrà més de 65 anys -, els partits polítics es bolquen en favor de la gent gran des del moment que, tocant de peus a terra, s’han adonat que les persones grans són determinants en els resultats electorals. ¿On està escrit que un país ha de superar la crisi ofegant vells i dependents? La gent gran no s’ha de resignar a fer el ploramiques i ha d’acostumar-se a fer sentir la seva veu sense intermediaris, perquè l’experiència demostra que si vols està ben servit, fes-te tu mateix el llit. La gent gran en sap prou d’explicar-se per si sola i pot fer decantar la balança perquè no li estafin els drets que s’han guanyat, pencant i cotitzant tota una vida de sacrificis. Demà ja en parlarem del cas de les pensions no contributives, però amb les contributives no es pot consentir que cada any perdin valor: per dues raons, primer perquè no és de rebut que els plats trencats pels poderosos els hagin de pagar els pelacanyes i, sobretot, perquè hi ha pel mig un contracte social pensionista-estat que s’ha de respectar peti qui peti. I amb molta més raó en un país corcat per la corrupció de l’establishment i per un frau fiscal abominable. (demà ho rematarem)