divendres, 1 de maig del 2020

“L’EIXIDA” – VIII premi Romà Comamala, editat per Cossetània, l’any 2010. Capítol primer


Capítol 1
            Amb la malaltia m’he tornat més observador i corcó del que havia estat mai. Sobretot perquè m’entretinc amb detalls que no m’haurien distret abans, quan anava tan atrafegat que només pensava en la feina. Per exemple, en ma vida havia valorat tant com ara la casa on vivim, de la que aquests darrers dies n’he arribat a conèixer pràcticament tots els rebrecs de la seva centenària carcassa i cada pam del que en diem pati d’entrada; però, que en realitat és mig jardí, mig horta. No sé a l’hivern com m’ho faré per passar l’estona, però mentre s’aguanti el bon temps em trauran cada dia a l’eixida, deixant-me sota el pasa-sol que despleguen a migdia, quan la calor comença a petar-hi de ple. Els primers dies, la Sara va anar de corcoll perquè cada dos per tres li demanava que em canviés la cadira de posició fins que no trobava el racó perfecte, arrambat a la barana de cara a ponent, des d’on puc dominar el pati d’entrada, el carrer que travessa per davant de casa i, de resquitllada, una bona part de la nostra façana.
            La nostra casa m’he adonat que té un encant especial, que vertaderament, no havia sabut copsar després de tants anys de viure-hi; qui sap si perquè només em sentia com si hi estigués de pas. En canvi, ara ha esdevingut la meva millor amiga, còmplice i confident alhora. Tot allò que l’envolta m’encurioseix, des de la teula on cada dia s’enfilen una parella de coloms - esperant que, havent dinat, la sogra surti a espolsar d’engrunes les estovalles -, fins als continus experiments en les jardineres de flors que conrea el meu sogre. El seu principal atractiu trobo que, sens dubte, és que s’hagi mantingut ferma cent-cinquanta anys o més, després d’estrenar-se com a casa de pagès i ampliar-se a vaqueria al transcurs dels anys, malgrat que avui quedi encaixonada enmig d’un entorn urbà desenvolupat en un estil que posa en evidència la seva veterania, com a mostra marcida d’una altra època.
Arran de l’eixida, just a la meva esquena, s’alça un edifici irritant i provocatiu, de cinc pisos d’alçada, que, per sort té orientades les finestres cap a llevant i, per tant, no ens manlleva intimitat sinó que ens fa de recer quan bufa un fort vent de la banda de tramuntana i no ens priva del sol. Si fos a l’inrevés, no em faria gràcia tenir badocs damunt del cap i, segurament, ja hauria avorrit aquesta eixida, tot i ser en aquest moment sobretot, una atalaia tan entretinguda. A l’altra cantó del carrer hi queda l’escola municipal – un pavelló d’una sola planta, que em permet distreure’m mirant la mainada quan juga a l’esbarjo -, i dos altres edificis de pisos nous de trinca, on els darrers inquilins van traslladant-s’hi des de començament de la primavera.
            La feridura que he patit, m’ha deixat baldat tot el costat esquerre del cos i m’ha afectat la parla, de manera que a penes se’m nota un fil de veu; però m’ha respectat el senderi – tot i que he perdut una mica de memòria - i també el braç dret, i així almenys puc refugiar-me en una passatemps que tenia pràcticament arraconat des de la meva joventut: escriure. Ara ho faig sense pretensions literàries, planerament, de les coses que em passen, de les que veig i de les sensacions que tinc, amb el resolut propòsit de no furgar en la meva malaltia ni en la seva lenta recuperació. Ja que no puc anar a millor tan de pressa com voldria, no val la pena d’amoïnar-m’hi; ja em conformo no anant a pitjor, i en cas contrari ja decidiré, si encara hi toco, el que em sembli més convenient per no acabar com un pellissot.
Això de l’ordinador portàtil em fa molt de servei perquè és més manejable i amb una sola mà, quasi sense cap esforç puc escriure el que hem ve de gust, quan vull i sense patir per si m’ho troben i m’ho llegeixen. És com si em donés conversa a mi mateix. Quan peti, que facin allò que els roti amb la quantitat de pensaments i bestieses que hi emmagatzemo a la panxa d’aquesta eina tan intel·ligent, si és que els que em vagin al darrere volen perdre el temps encertant la clau d’accés. El més probable és que tot plegat acabi a la bassa, ja que tampoc es que l’ordinador que faig servir faci salivera a la Sara que, francament, no crec que l’interessin – un cop s’hagi alliberat del pes mort que represento per ella -, les reflexions del vell capó del seu marit. Ens portem nou anys, però des que vaig caure malalt és com si ja ens separés una eternitat.
            La casa és propietat de la seva família, jo soc només el gendre foraster que no ha tingut mai dret a moure ni un moble ni una maceta de flors de lloc. El meu sogre es troba en el mateix cas que jo: també és el fadristern pelacanyes que es va casar amb una pubilla amb una bona bossa. La sogra és la que porta els pantalons tot i els seus vuitanta i pico d’anys; i la Sara està disposada a prendre-li el relleu, quan pertoqui per llei de vida, sense cap recança. De manera que el meu sogre i jo hem estat i serem sempre un zero a l’esquerra, realitat que no ha servit pas per apropar-nos gens entre nosaltres, ans al contrari; ja que ell sempre ha preferit mantenir-se al marge de les males marors domèstiques, com si fos talment el tros d’enze que el considera la padrina, trafeguejant contínuament per la casa o posant els cinc sentits en conrear les flors i les plantes del pati. A diferència de mi, que hi parava tan poc com podia, ell ha estat sempre un coi de casolà empedreït.
Ara que li segueixo, per força, el seu tràfec durant tota la jornada, començo a entendre-li el capteniment i que allò que jo no suportava – enterrar-me dintre aquestes quatre parets -, a ell sembla que li dóna sentit a la seva vida. Ara, des de la cadira on estic aculat, l’envejo de tot cor i si pogués tornar enrere uns quants anys, no em faria pas res d’assemblar-m’hi. Però això ja no té remei ni marxa enrere, i m’he de conformar mirant-lo bellugar-se content com un gínjol, a punt de tombar la vuitantena. L’altre dia va pujar a la teulada enfilant-s’hi amb una escala de nyigui-nyogui, des de l’eixida. Li vaig fer amb la mà bona que anés amb compte i em va mirar amb suficiència, com volent dir: - no et preocupis, que ja controlo i sé el que em faig.
Bé, no sé pas si ho vaig interpretar santament, al cap i a la fi em va somriure amb aquell seu posat de rateta sabia i, potser, l’home només em volia agrair que passes ànsia. Seguint-lo com sempre a tot arreu, va treure el nas per l’eixida el gos de la meva filla, un bòxer de color marró que sempre baveja i que li varen posar de nom Xispa no sé perquè, ja que quan es posa dret gairebé em pot tombar d’espatlles amb les potes. Mai ens hem entès gaire, ja que a mi els gossos més aviat em fan respecte i els d’aquesta raça, en particular, una mica de basarda i tot. A hores d’ara, vatua l’olla!, em faria gracia que vingués a llepar-me de tant en tant o que s’estirés als meus peus a fer-me companyia; però, el pocavergonya només se m’acosta si algú puja a l’exida, com suara el sogre. Si estic sol, ni me’n fa cas. El màxim que es digna fer es aixecar el cap quan em treuen amb la cadira després de llevar-me, remenant una o dues vegades la cua, com si estigués content de veurem; però aquí s’acaben totes les seves festes. Potser si pogués parlar-hi em faria una altra sonada, no ho sé pas. Diuen que les besties ho entenen tot; si és així, m’està menystenint com jo vaig fer amb ell des que l’Anna el va portar a casa, quan encara era cadell. Llavors, si que se m’acostava; però, jo me’l treia de sobre d’una revolada, tot renyant-lo: - fuig d’aquí, gos!
Mai el vaig cridar pel seu nom, ara en canvi no me n’amago de confessar que, de pensament, el crido una i altra vegada, com si cregués que pot captar el meu desig d’una mica d’afecte. No deu funcionar, però, la telepatia entre nosaltres dos perquè ara mateix s’ha ajagut al peu de l’escala on s’ha enfilat el sogre, donant-me l’esquena desdenyosament; això sí, sense perdre de vista les anades i vingudes de qui deu considerar més amo que jo, bellugant-se damunt la teulada.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada