Follow by Email

dissabte, 31 d’octubre de 2020

EN TEMPS DE PANDÈMIA NO PASSA COM EN CARNAVAL, QUE TOT S’HI VAL

            ¿Sabeu a quantes ciutats del món ahir hi van haver aldarulls relacionats amb la pandèmia? A 314, exactament, si he fet els recomptes degudament. O sigui, que els vidres trencats i els contenidors encesos a Barcelona no eren una flamarada solitària; inclús a Paris s’estampien els gendarmes contra les furgonetes i eren escridassats pels que estan en contra de l’autoritat i del sistema, sigui quin sigui, que obligui a comportar-se d’una manera o d’una altra, que prohibeixi i que reprimeixi. Si us hi fixeu, la seqüencia dels aldarulls violents sempre segueixen el mateix patró: els antisistema ultres, de dreta o d’esquerra, s’aprofiten descaradament de les protestes legítimes dels que expressen amb voluntat de fer-ho pacíficament la seva indignació o inclús ràbia, per determinades mesures imposades des del govern, de les quals discrepen democràticament perquè van contra les seves creences o perquè els perjudiquen i, en alguns casos, inclús els arruïnen, per infiltrar-s’hi i muntar saraus que només tenen per objectiu provo-car, cremant-ho tot i saquejant el que es pugui.

         Ahir a la plaça de sant Jaume, s’havien mobilitzat a través del sistema boca a boca uns centenars d’autèntics desesperats en veure com les mesures anti covid-19 destrossaven literalment la seva vida i els seus negocis, per protestar contra uns manaires que no els mereixin confiança. I per la rereguarda, una mica més tard, es presentaren escamots d’agitadors professionals convocats expressament per organitzar desordres ben sonats, fent-se passar per indignats manifestants de bona fe. No cal que us expliqui com va acabar la baralla campal, perquè ho vàrem poder seguir des de casa estant gairebé al moment. Una imatge val més que mil paraules i no cal que ens expliquin res sobre espontaneïtat, allà la gent que s’hi va presentar per armar un sant quintin anava ben proveïda de pedres i d’altres materials llancívols. I quan se’ls hi va presentar l’ocasió saquejaren unes quantes botigues, no precisament de queviures perquè tenien gana, sinó un decathlon per robar bicicletes i patins. La premsa ha dit que era gent d’extrema dreta, fent-se ressò de la informació policíaca; però, tant li fa, en matèria d’agitació cap de les dues extremes té res per ensenyar a l’altra. I, repeteixo, no estigmatitzem Barcelona, que a tot arreu couen faves: des dels camps elisis de Paris, al triangle d’or de Burgos o a la plaça major de Palerm. El que passa és que mentre a les manifestacions n’hi ha que hi van de bona fe, pensant-se que arreglaran el seu petit món, d’altres s’hi afegeixen per cremar el món sense manies, perquè els seus oracles els han pujat en la creença que quan pitjor, millor; que quan els rius baixen remoguts els pescadors furtius es posen les botes.

       Però no perdem de vista que si els manifestants, que surten a protestar de bona fe contra les mesures ordenades pels governants per en teoria complicar la capacitat de contagi del virus, poguessin creure en les promeses dels seus líders, segurament es quedarien a casa. Però el problema de tot plegat rau en que els governants d’avui dia, quasi sense cap excepció, no donen la talla i, per tant, per molta pelica que tinguin no desperten entusiasme entre els ciutadans i pocs se’ls creuen. D’entrada, els seus missatges són tot el contrari del que ha de ser una crida a la confiança. Si volen que la gent faci cas dels sacrificis que recomanen de fer, han d’esperonar-la amb la seguretat que creient se’n sortiran. No poden vendre els sacrificis espantant encara més dient que si no fan efecte, noves clatellades. Si els governants no fan els possibles per mostrar als ciutadans la llum a la sortida del túnel, tots plegats tenim mala peça al teler perquè no hi ha prou policia ni exercit per obligar a confinar-se la gent per força si considera que no serveix per res de fer-ho. Només funcionaria si els que s’expliquen des dels faristols fossin creïbles, generessin confiança i la gent voluntàriament decidís sacrificar-se massivament sense necessitat d’amenaçar-los amb sancions. Però hi ha una crisi tan profunda de lideratge polític que, francament, em fa por que no ens en sortim per les bones mentre els que governen no es posin les piles, baixin dels burros als que s’han enfilat i escoltin sense prepotència les solucions que planteja la ciutadania per anar passant com es pugui sense ensorrar els mitjans de guanyar-se la vida i deixar-hi la pell a la misèria.

divendres, 30 d’octubre de 2020

LA CULPA ÉS TAN NEGRA QUE NINGÚ LA VOL, PERÒ ALGÚ LA TÉ

No sé com s’ho munten a altres indrets, suposo que si fa o no fa igual que nosaltres, però aquí el que és segur és que tothom s’esbandeix la culpa de sobre com pot; si convé, esquitxant a tort i a dret. I és que la culpa és tan negra que ningú la reconeix. Això ja ens passa des de ben petits, la qual cosa em fa témer que no es tracti d’un vici o d’un pecat original – no crec que pugui considerar-se una virtut –, d’una qüestió hereditària. Admetre la culpa i acceptar-ne la penitència costa d’entomar, d’aquí ve segurament que la gent es piqui molt el pit però ningú dimiteixi o plegui donant explicacions i demanant perdó, per exemple.

         El que passa és que, per un convencionalisme mal entès, dimitir s’associa d’alguna manera a acceptar la culpa d’haver fet quelcom malament, com a mínim per negligència, o d’haver posat la pota fins al capdamunt com un capsigrany per incompetència. Tanmateix, la culpa ens l’han pintat tan negra que tothom procura carregar-li el mort a un altre. Quan érem petits i ens barallàvem posant-nos calents amb els d’una altra colla, quan el mestre ens enganxava cap dels que ens estomacàvem es confessava culpable d'haver estat el primer a començar. I si portàvem una carbassa a casa, als pares els hi veníem una moto: eren els mestres, que ens havien agafat de cap d’esquila, encara que fos públic i notori que enlloc d’estudiar caçaven mosques o fèiem el badoc.

        Una amiga que s’ha enganxat al bridge com una esperitada perquè algú li va dir que anava va bé per exercitar la memòria i la picardia, l’altre dia explicant-me els progressos que feia, ni una sola vegada va reconèixer que quan perdien era perquè no “cantés” correctament a la seva companya de joc la mà que tenia als dits, sinó que sempre era aquesta la que no interpretava bé les ganyotes o els signes convinguts que li feia. O jo mateix, per no anar més lluny, a vegades que m’he de fer repetir el que m’han dit, lamentant que qui em parla ho faci en un to de veu baix, em costa molt de reconèixer que sordejo i que qui em parla no en té cap culpa de que jo no culli la meitat del que m'explica.

        I si en la vida quotidiana, en qüestions sense massa transcendència reaccionem d’aquesta manera tan "humana", no costa d’entendre que els que estant tot al dia a l’aparador facin el que poden per fugir d’estudi. A la meva manera de veure, però, si a l’escola els mestres i a casa els pares no expliquen a la mainada el valor d’ésser responsables del que es fa i, sobretot a casa, no veuen practicar els seus pares aquest sa exercici d’honestedat, no amagant-se darrera un grapat d’excuses de mal pagador per a no tenir mai la culpa de res, aquestes criatures quan siguin grans i ocupin càrrecs de responsabilitat, difícilment confessaran cap error de càlcul o d’eufòria en les seves decisions polítiques, comercials o financeres. I de cap relliscada, negligència o badada, ja siguin insignificants com tremendes les conseqüències, sempre en tindrà la culpa algú altre de l’atzucac, terrabastall o fallida, encara que negant l’evidència toquin el ridícul.

            Per tant, desenganyeu-vos de treure’n l’aigua clara dels darrers embolics que sacsegen la vida pública, ja que mentre els que remenen qualsevol tipus de cireres hagin pujat amb la cultura de tirar la pedra i amagar la mà, i d'escampar boira per enterbolir el panorama, mai se sabrà, per exemple, qui va ordenar baldar a cops de porra els que protegien col•legis electorals l’1-0; o qui va dissenyar productes financers que arruïnaren milers d’inversors ingenus; o qui filtra sistemàticament des dels jutjats els secrets de sumari; o qui decideix que no s’aturin els desnonaments selectius; o qui fa corre brames desestabilitzadores de la convivència; o qui durant la primera onada de la pandèmia va decidir protocols d’admissió hospitalària en funció de l’edat dels pacients; o qui decideix com es dosifica la informació en funció d’interessos polítics; o qui sap qui va cometre l'error que va tenir la culpa de que el virus s'escampés per tot el món, per exemple, i etcètera, etcètera.

dijous, 29 d’octubre de 2020

L’ESTABLISHMENT FA BOTELLOTS DE GALA I NO DONA EXPLICACIONS.

 

S’hi podia trobar la flor i nata de l’establishment nacional dilluns anit al Casino de Madrid. Pràcticament hi estava representada tota la classe dirigent, des del poder executiu al fàctic, o dels capgrossos que des de darrera el canyer mouen els fils dels titelles que surten a escena, a la xerinola organitzada per un dels més distingits escamots de la Brunete mediàtica, el diari digital “El Español”. Era el mateix dia que Madrid estrenava el toc de queda i que ja feia dies estava vigent la prohibició de no ajuntar-se més de mitja dotzena de persones amb qui no es convisqués, en un espai tancat. I vet-aquí que quatre ministres i el propi alcalde entre d’altres autoritats i patums, estaven fent la copa i alguna cosa més per matar el cuc. Com passa amb les manifestacions de protesta, sembla impossible quadrar el número dels que participaren en aquell botellot de gala, ja que mentre unes fonts diuen que n’hi varen clissar un parell de centenars, comptant cambrers i un llarg etcètera de figurants, l’amfitrió limitava l’assistència a poc més de vuitanta persones mal comptades.

        El ministre de Sanitat, un dels convidats a aquell aquelarre il·lustrat, hi va treure importància immediatament a la reunió ecumènica assegurant que tothom va fer molta bondat conventual, i que van anar a dormir com les gallines, abans de sonar el primer refilet del toc de retreta. I la ministra d’Hisenda i el trempat alcalde madrileny van afegit l’endemà, a tall d'excusa de mal pagador, que malgrat aquella congregació fos més legal que els permisos de caça i la pesca, com deien els nostres avis quan volien recalcar que una cosa anava de totes totes a missa, potser si que es prestava a que s’interpretés malament per la ciutadania bocafina i perepunyetes, per culpa de la “imatge”. O sigui, que el problema, a la meva manera de veure, era que tota aquella colla de "respectables" ciutadans quedessin “retratats” a bastament, no pas que tinguessin mala consciència per haver-los enxampat escarnint els ciutadans ingenus i crèduls. Qui sap si com que tots els convocats pel camaleònic periodista i provocador major del regne, Pedro J. Ramírez, eren si fa o no “parents polítics” i, a la pràctica, convivien sota el mateix sostre ideològic, es va pensar que en temps d’estat d’alarma podien passar tots per membres d’una mateixa família i, per tant, que estaria justificat dispensar-los de l'obligació de no reunir-se més de mitja dotzena les persones per compartir el pa i la sal.

I cap excusa per treure’s el tapaboques o no mantenir la distància corporal mínima de dos metres, que molts dels reunits des de la seva trona institucional predicaven a la parròquia corresponent. Per aquesta raó, quan els xafarders espontanis van escampar les imatges escandaloses i tot el país se'n feia creus de la pocavergonya de l’establishment que ens ha tocat aguantar i, en molts de casos mantenir, no és estrany que molts ciutadans rasos traguéssim foc pels queixals. El problema de tot plegat, segons vaig entendre, no era que aquella trepa de personatges per sobre del bé i del mal, es passessin pel forro les recomanacions sanitàries, sinó que “es veiés” com s'hi recreaven. Com deia la ministra, si del seu escarni no en tinguéssim “imatges”, aquí pau i després glòria, que ulls que no veuen cor que no pateix. Però, com que dels errors se n'aprèn, no tornarà a passar perquè suposo que es prendran les mesures oportunes per evitar-ho, com per exemple que en properes reunions socials d’aquesta mena, els organitzadors requisin mòbils a la porta per si de cas algú tingués temptacions d’immortalitzar l’acte. Tanmateix, veient la desimboltura com els assistents s’ho passaven bé, vés a saber en quants altres d’aquests “botellots amb classe”, gent de l’establishment nacional no haurà participat en “la discreta intimitat” de xalets particulars. Si les teulades fossin transparents i cadascú portés escrit el que pensa a la cara, possiblement ens n’emportaríem sorpreses de ca l’ample. I ens preguntaríem amb molta raó si un establishment tan poc exemplar, que se salta les seves pròpies regles de joc i que, a més a més, li troba explicacions al seu escarni, mereix que se li tingui cap consideració i ens el creguem quan ens vulgui confinar a casa, fent posats de set jutges. Aquest país, de nord a sud, cada dia s’assembla més a la cabina dels germans Marx. I no fa riure!

dimecres, 28 d’octubre de 2020

A CADA PORC LI ARRIBA EL SEU SANT MARTÍ

        Sort n’hi ha, perquè si no fos així aquesta societat encara semblaria més injusta del que és. I malgrat no me’n solc alegrar de les ensopegades dels altres, de tant en tant he de confessar que estic content de veure que a uns quants porcs i truges - en sentit figurat, esclar, no us penseu pas que em refereixo a garrins de quatre potes sinó de dues - , se’ls hi ha acaba el xollo fotre-se’n del mort i de qui el vetlla. Potser sí que a alguns triga massa a arribar-los el dia del seu sant Martí, però a la llarga ningú se n’escapa. I aquesta certesa em reconforta i em tranquil·litza les ganes de prendre’m, a vegades, la justícia pel meu compte. Només cal tenir paciència, doncs, que sant Martí no falla.

       Aquesta teoria l’he confirmat en el transcurs de la darrera dècada moltes vegades. Podria llistar-vos els paios que a l'ombra del poder havien fet carrera política o empresarial, enriquint-se amb negocis bruts a dojo, sovint emparats en trames de tràfec d’influences, sempre a la salut dels ciutadans honrats i complidors de la llei, que en definitiva han acabat passant una temporada més o menys curta a la cangrí i s’han vist obligats a tornar sinó tots una part dels quartos que s'havien embutxacar, ficant les mans a la caixa descaradament i cobrant comissions per l'obra pública que adjudicaven a dit. És cert que no se’ls ha empudegat a tots, però Déu n’hi do dels que “en teoria” han pagat per fer el tarambana! També n’hi ha que sant Martí els empaità, no per haver-se untat els dits sinó per predicar allò en el que no creien, és a dir: per trair amb fets la conducta moral exemplar que els hi corresponia per la seva influencia social com a referents, conducta que exigien als altres sense contemplacions.

        He escrit “en teoria” expressament, perquè “a la pràctica” això de pagar és relatiu i quasi mai ningú ha pagat per tot el mal que ha fet. I és que aquesta mena de porcs sempre troben porcairols que vetllen perquè no els matxuquin gaire mentre els investiguen o els jutgen, i perquè l’empresonament sigui curt i que a l'hora de rescabalar els diners robats, en el cas que es tracti de diners, siguin declarats insolvents. Però, almenys a les víctimes els queda la satisfacció de veure’ls sentenciats i declarats porcs oficialment, ja que mentre els jutges no acabaven la feina, si algú gosava titllar-los de porcs s'exposava a un plet per difamació, per part de la família política del marrà. En canvi, qual els jutges deixen ben clar que els porcs són porcs i que l’amo de la granja se n’aprofitava de les porcades dels seus animals per al seu profit personal, aleshores víctimes i ciutadans respiren tranquils i en donen gràcies a sant Martí.

        El que passa és que el granger es pot pagar bons picaplets perquè li treguin les castanyes del foc. I els picaplets no estan per orgues quan els seus clients no volen veure's embolicats en merders, doncs ni ells ni la granja familiar desitgen veure la seva reputació enllotada, encara que la merda els hi surti per les orelles. Per aquesta raó, els picaplets van inventar-se una excusa perfecta per a no en sortir-ne mai esquitxats ni ells, ni els seus clients ni cap dels seus socis: assegurar que els porcs denunciats per ésser uns porcs fastigosos, en realitat no pertanyen a la seva granja sinó que són porcs criats a la cort del costat. A la dreta o a la esquerra, tant li fa, de la seva granja exemplar. Però, a mi m’és igual el que diguin per dissimular o fer-se perdonar la porqueria; sempre seran uns porcs impresentables. I el que més m’agrada és quan un animal que mai m’havia caigut bé, es demostra que era un gran porc. Cadascú pot interpretar aquesta reflexió com li sembli i pensar-ne el que vulgui; jo aquest matí estic content perquè, francament, sempre és una bona notícia que hi hagi un porc menys rondant a la vora.

dimarts, 27 d’octubre de 2020

M’AGRADEN ELS DESORDRES ORDENATS, ON SEMPRE TROBIS EL QUE BUSQUES

               A la meva manera, sóc una persona endreçada; però, per sort, no estic obsessionat per l’ordre com d’altres que conec, que no poden suportar que res es bellugui, com si cada cosa tingués predestinat el seu lloc per tota l’eternitat i fos un sacrilegi moure-la. També en sé d’alguns que viuen enmig d’un vertader caos i no s’estressen, com si fos el més normal del món viure envoltat de coses escampades sense ordre ni concert. Ni una cosa, ni l'altra, penso. Rumiant-hi bé, vaig arribar fa temps a una conclusió espatarrant sobre aquesta qüestió, que es resumeix en quatre paraules: no és pot dir de ningú que sigui un deixat, mentre sàpiga exactament on buscar cada cosa.

       Quan treballava, els meus companys de despatx tenien respecte de l’ordre i l’organització uns comportaments molt diversos, en algun cas inclús diria que pintorescos. Des dels primmirats que volien que la seva taula, i per extensió tot l`espai de treball, estiguessin sempre nets com una patena, fins els de tarannà més baliga-balaga que amuntegaven sobre l’escriptori la feina pendent en gavetes plenes de papers, i apilotaven pels racons munts d’expedients en curs o per arxivar. Els experts en sistemes de producció suposo que també tindrien, si els ho preguntéssim, opinions per tots els gustos en aquesta matèria concreta, segurament contradictòries i algunes de força negatives.

                Uns potser dirien, per exemple, que rebre les visites de clients davant d’una taula pràcticament verge de paperassa, podria donar la impressió que la consultoria tenia poca feina, un prejudici certament no gaire falaguer des del punt de vista del màrqueting. En canvi, d’altres qui sap si no trobarien profitós predisposar el client a pensar que el consultor, en rebre’l, havia arraconat tots els assumptes que tenia empantanegats i podien distreure-li l'atenció, per centrar-se exclusivament en el seu problema. A mi em sembla, però, que com en altres aspectes de la vida quotidiana, professional o domèstica, també en quant a l’ordre i el desordre a vegades ens posem massa transcendentals, ja que des del punt de vista estrictament pràctic el que importa, en definitiva, és que el desordre acabi desembocant en un caos.

            Creieu-me si us asseguro que no heu de preocupar-vos per si pequeu de desordenats, mentre sigueu capaços de trobar cada cosa que busqueu, com si res; això voldrà dir que, en el pitjor del casos, controleu el desordre i que en realitat no sous addictes a l’anarquia sinó al desordre ordenat. Inclús li podeu trobar quelcom de positiu: el desordre dintre d’un ordre serveix per mantenir el cap ben àgil i encebat per recordar sempre on vàreu posar aquell expedient, aquell llibre, les ulleres o les claus de casa... En el fons, si teniu tendència a ser una mica desendreçats i us torneu desmemoriats, desactiveu els efectes negatius d’aquesta mena de síndrome que mal cuidat pot degenerar en inseguretat, atenent-vos a un mètode d’endreça tan lògic i tolerable que, si m’ho permeteu, jo definiria com a "desordre rutinari”, expressió que es podria traduir per desendreçar seguint una rutina, una pauta.

                Ja em perdonareu, però amb tanta pressió pandèmica escampada damunt dels nostres caps com una espasa de Damocles embolicada en un núvol de dubtes, provocats per massa manaires que em sembla tenen les idees prou desordenades, com perquè cada vegada que obren la boca causen diarrees mentals als que escolten la seva xerrameca, perquè no tenen altre remei. Se'm deuen haver enterbolinat les neurones i aquest dimarts se m’ha acudit llevar-me d’hora per escriure una reflexió ben relligada sobre el gran embolic de pares desconeguts que ens està desmuntat la vida. I, francament, només que se m’acudien bestieses i acudits desguitarrats, veient el colossal desordre de cataplasmes que arreu del món es recepten per part de saberuts oficials i de massa aprenents de bruixot, per espantar el virus. Però el virus no s’arronsa i va fent forat, mentre la indústria farmacèutica es frega les mans assaborint el gran negoci que l’espera. No em puc estar de xerrar-vos el que un d'aquest follets irreverents que tots portem la panxa i que de tant en tant desbarren em deia, tot partint-se de riure: potser alguns sortiran a passejar el gos de quatre a sis de la matinada, que està autoritzat de fer-ho, i amb l’excusa del gos faran un botellot a trenc d’alba, ja que no poden fer-ho a mitjanit. D’avui no passa, he de posar ordre als meus follets irreverents!

dilluns, 26 d’octubre de 2020

TENIR VIDA INTERIOR AJUDA A SUPORTAR LA SOLEDAT, PERÒ NO SEMPRE ÉS SUFICIENT

          ¿No teniu la sensació que massa gent que viu sola sembla estar renyida amb ella mateixa? ¿Que quan hom es queda sol, tot li pica i se sent incòmode? Tinc por que ens trobem a les beceroles d’un problema que pot esdevenir molt important les properes setmanes, si aquesta inestabilitat emocional per culpa de tot plegat s’estén. Però el que m’encaparra, és que el virus no ataca a un segment de població determinat, sinó que gent de totes les edats, sexes i ètnies hi estem igual d’exposats. L’únic comú denominador entre els que pateixen aquest nou síndrome, és que un percentatge significatiu i preocupant dels afectats s’alineaven fins no fa pas gaire amb la classe mitjana que, després de la tercera crisi consecutiva d’aquesta dècada està, francament, de capa caiguda, amorrada a la depressió i als ansiolítics.

         Això em porta a arriscar una primera hipòtesi: els que tenien la vida més o menys resolta no solien trobar temps per fer-se amics d’ells mateixos, per aixoplugar-se al recer d’una vida interior massissa, per si de cas venien mal dades i se sentissin sols. I és que la soledat sense tenir l’aixopluc d’una vida interior pròpia on arrapar-se com a un ferro roent, pot ésser tan insuportable que no s’ha de tenir un màster per saber que aquesta sensació de solitud tan angoixant es troba en l’origen de la majoria de suïcidis. En canvi, les persones acostumades a passar-les magres i a no arronsar-se han après, si us plau per força, a relacionar-se i fer-se amigues del germà bessó que cadascú porta dintre seu, en diguem-ne l'ànima, l'esperit o la consciència. I és que no entendre’s amb un mateix, no tenir un moment d’intimitat per mirar-se al mirall sense baixar la mirada, o per retrobar la pau d’esperit quan totes van mal dades entristeix, porta a la desesperació i el que és pitjor, a les rampellades.

          Tenir vida interior no vol dir ésser un introvertit ni fer vida contemplativa; jo diria que la definició de vida interior que més s’acosta a la realitat, seria: l’estat d’ànim que permet no avorrir-se estant més sol que la una, ni envejar res dels altres perquè se senti autosuficient en relació de les seves necessitats. És a dir: que no es necessitin estímuls externs per sentir-se viu i amb ganes de treballar. Una persona eixorca de vida interior sempre dependrà d’alguna crossa manllevada per tirar endavant, i si no surt de dintre d’un mateix la capacitat de reacció, la voluntat de superació, la conformitat amb la vida que t'ha tocat, mala peça tindrà al teler. L’autoestima, precisament, es basa en tenir una bona entesa i una excel·lent opinió d’un mateix. Ara bé, per aconseguir-ho s’han de superar varis inconvenients. El primer, que establir un bon rotllo amb un mateix no s’ensenya ni a l’escola ni a les esglésies, ni tampoc hi ha una vacuna contra la misantropia que es dispensi als hospitals.

          La vida interior rica s’ha d’anar conreant dia a dia, pessic a pessic, trompada a trompada, regada a regada. Ara bé, si la soledat va acompanyada de misèria, de precarietat econòmica, perquè s’està a l’atur o perquè la pensió no arriba a fi de més, per molta autoestima i moral que es tingui, la cosa es complica de mala manera. Per aquesta raó, els governants haurien d’estat a l’altura i no permetre que l’especulació, l’explotació i l’egoisme d’una societat cada dia més hedonista i insolidària - malgrat una minoria voluntarista emmascari la maldat de la majoria -, anorreï vides sovint tan anònimes que els petits drames quotidians de les persones que se senten, més que soles abandonades de la societat, passin desapercebuts fins i tot de l’estadística. I, sobretot, evitar la incertesa

diumenge, 25 d’octubre de 2020

NO N’HE TRET NI UNA SOLA COMA AL CRU TESTIMONI D’UNA INFERMERA.

            Ahir al diari “Regió-7” una infermera publicava una carta al director, plena de sentiments i retrets, que no puc deixar de reproduir encara que no ho tingui per costum. Es tan colpidora i descriptiva del drama que es viu de portes endins dels hospitals, que no puc deixar de fer-ho:

“Deixeu de ser egoistes! Arribem abans del que ens tocaria, al voltant de les set ja solem ser a planta. Parlem de com ha anat el torn de nit i de si hem descansat o no. Intentem fer vida normal, malgrat saber que des que sona el despertador, potser des d’abans, això és impossible. Falta alguna companya, ja que està malalta; això sempre ens recorda que totes podem caure tard o d’hora, i que ens hem de cuidar. Passem el “parte”, apuntem tot el que necessitem perquè, un cop a dins, ja no podrem sortir fins hores després. Preparem el material que falta al búnquer, i ens vestim. És un moment quotidià, però sempre sentiràs un “vaig bé?” Em falta alguna cosa? El “gorro”? Tenim por, és inevitable. Por a errar, a contagiar-nos, a deixar-nos quelcom important. A dins és dur. La bata no transpira, l’uniforme acaba xop. Les mans fan mal si portes doble guant d’una talla més xica, però depèn de la marca, varia el “tallatge”, així que ens hem d’aguantar. El gorro pica força, i no dic fres de lFFP3 i mascareta quirúrgica; millor ho deixem per aquells que us queixeu de portar una mascareta higiènica. No podem anar al lavabo fins passades unes quatre hores com a mínim, però, tot i saber-ho, els malalts segueixen demanant i exigint. És tan dur sentir-se com una criada mentre et regalima suor per parts del cos que no sabies ni que existien. És dur que no ens valorin. És dur entrar a dins la zona 0 i que hi hagi gent que no vulgui fer-ho. És dur també arribar a casa i tenir por de contagiar. I més encara sortir al carrer i veure-us com si no passés res. Deixeu de ser egoistes, deixeu de posar al davant fer el vinet i fumar unes pitis al piset dels amics; perquè mentrestant, nosaltres (i la nostra família), ens mengem els teus errors. I n’estem farts!”

No cal que m’ho digueu: no és un raport científic ni professional, és simplement el testimoni d’una persona que es nota que està molt desesperada i sobrepassada per les circumstàncies, sobretot per com es veu obligada a participar de la lluita per combatre una pandèmia que odia i tem, a l’hospital on treballa. La qüestió és si com ella n’hi ha moltes d`altres infermeres que es desfogarien deixant-se anar tan abrandament, perquè si fos així quelcom caldria fer, més enllà de tornar a sortir als balcons a picar de mans, per aixeca’ls-hi la moral. Ara bé, vés a saber si només caldria parar atenció als seus gemecs i buscar-hi solucions posant-se a la seva pell. És quan, llegint la carta, et poses a la pell de la infermera que entens la situació. No sé ni sí aquesta noia es de la primera volada ni si, a pesar d’estar-hi acostumada al pa que s’hi dona en aquesta feina, a la pandèmia també la té garratibada. Les poques vegades que, per sort, he hagut de dependre d’una infermera me n’he enamorat perquè la delicadesa com em tractava no feia tuf de llagoteria, sinó de lliçó ben apresa i ben executada. En les relacions infermera-pacient no hi ha sentiments, sinó professionalitat. En cas contrari, podria haver-hi el perill que li tremolessin les mans o se li entelessin els ulls. I una bona infermera ni pot tremolar ni pot plorar, però el llibre d’estil no l’impedeix que el cor li bategui igual que el d’una persona. Jo, que sóc un cagat només veient una agulla buscant-me la vena per treure’m sang, sempre li dic a la infermera que no pateixi per mi, que si no l’encerta a la primera serà a la segona, i sinó ja canviarem de braç, perquè jo, francament, la seva feina no la podria fer ni que me la paguessin a preu d’or.

          Abans es deia que per dedicar-se a la medicina o a la infermeria s’havia de tenir vocació; ara que el mot “vocació” està devaluat, potser ens hauríem de conformar dient: “que s’hi senti bé”. I per desgràcia la infermera de la carta que us he reproduït no n’està de contenta fent d'infermera en aquestes condicions, més aviat al contrari. Pensem-hi si no té raó! Sobretot veient com la seva disciplina diària, incloses les mesures suplementàries de protecció i d’higiene personal, se les petegen tota una colla d’irresponsables que passen de mascaretes, de rentar-se les mans i de mantenir les distàncies socials. Qui sap si perquè cap més infermera tingui d’escriure una carta com la d’ahir, els que manen haurien de comprendre que a aquest país li aniria millor si a cada llei no hi haguessin espavilats que saben la trampa, i si qui té de manar fes creure d’una punyetera vegada els rebecs de carrer i de saló. I enlloc de perdre el temps posant multes, que no es cobraran perquè una eixam de bufets ja es freguen les mans calculant com les recorreran en base a presumpta “inseguretat jurídica”, se’ls castigués una setmana a fer teràpia de grup: passar-los tres o quatre hores seguides els vídeos més crus dels tràfecs als hospitals per cuidar els contaminats, trencant-se les banyes per no ajornar operacions o visites a especialistes. Que als que fan aquesta mena de triatges per força, també se’ls hi trenca el cor. No ens pensem que tot és pura burocràcia! 

dissabte, 24 d’octubre de 2020

A LA RECERCA D'UN MÓN FELIÇ

          Ja sé que ahir em vaig acomiadar fins dilluns, però tal com pinta el panorama no ens podem permetre reposar, entre d’altres raons perquè tampoc tenim gaire on anar, amb tot mig tancat. Aquest preàmbul sona com a desencís i com que no voldria donar aquesta sensació, us proposo que reflexionem sobre la felicitat. Fins no fa pas tant, en el món occidental el concepte felicitat anava de bracet amb salut, riquesa o poder, i per aquella mena de casta que s’identifica massa amb l’establishment, per entendre’ns, havia estat gairebé una bajanada pensar que un simple pelacanyes pogués tenir dret a ser feliç. D’altra banda, també s’ha de reconèixer que per a qualsevol pelacanyes, escoltar algun fort d’armilla vantar-se de viure més feliç que un gínjol podia considerar-se una provocació o, com a mínim, una falta de respecte als poca-roba.

          No cal pas que correm a estripar-nos les vestidures, amb escarafalls inclosos, ja que hem mamat des de les beceroles la doctrina d’un sistema que predica, hipòcritament i amb la boca petita, que el fet de ser ric no és una condició indispensable per ésser feliç; però no obstant aquesta declaració de principis tan bonica, a l’hora de la veritat tothom fuig de la pobresa o, almenys, de no posseir tant com el veí, l’amic o el cunyat, per dir-ho planerament. I aquesta és, precisament, la mare dels ous de tot plegat: que per ser realment feliços no es poden confondre els desitjos amb les realitats i que, per confessar-ho sense embuts, maldar pel que no tenim sobretot quan, a més a més, resulta impossible.

         Els que hi entenen en conductes humanes diuen que totes les persones, en teoria venim al món per ésser feliços però que per ser-ne resulta que tothom hauria d’aconseguir allò què desitja, la qual cosa mai és possible del tot; però, el gran problema rau en que, inclús en molts dels casos en que totes els hi ponen tampoc estan contents perquè no en tenen prou i necessitem engrescar-se amb una altra fita que els permeti mantenir la il•lusió que quan l’atrapin lligaran els gossos amb llonganisses, una de les identificacions, pel que diuen, de la felicitat absoluta. El problema és que tant si l’aconseguim com si no, aquesta nova fita que ens proposem per no parar quiets, mai serem feliços mentre no ens conformem amb el que tenim i deixem d’envejar el que tenen de més els altres, més del que sigui: diners, poder o salut.

         En el món dels que es guanyen la vida engiponant estadístiques que abonin els interessos de qui les encarreguen i les paguen, hi ha autèntica fal•lera per si fa bondat o no una cosa que se’n diu PIB, que no és res més que l’índex d’aquella riquesa convertida en referència infal•lible del progrés que, en teoria, obre les portes a la felicitat. Però vet-aquí que comença a ser hora d’adonar-nos que aquest indicador convencional no és ni serà mai capaç de mesurar la qualitat de vida de les persones, de si seran felices o no, ja que la felicitat com a simple definició empírica presenta moltes arestes i infinitat d’escletxes. La felicitat i el benestar, en definitiva, són sensacions o estats d'ànim que les podem definir i calibrar tot solets, sense ajuda de setciències ni d’oracles, sempre que tinguem en compte que hom no ho té fàcil de conformar-se quan es va a menys com ara, i encara que sembli que no afecta tant, si tenim vida interior valenta i totes aquestes coses que es diuen per animar, la veritat és que la majoria ens considerem uns fracassats infeliços quan les expectatives que teníem a la vida no s’han satisfet.

          A la meva manera de veure, doncs, la capacitat de les persones per adaptar-se a les privacions ha estat sobrevalorada, i si bé és cert que segons com es poden entomar amb cara de circumstàncies els mals vents, sempre caldrà estar-ne convençuts que són tan passatgers com un refredat comú. Perquè, creieu-me, és quan no es veu ni per l’amor de Déu un pessic d’esperança a l’horitzó, encara que només sigui un miratge, que la felicitat s’escantona sense remei. Potser perquè des que tots els imputs que rebem ens ho pinten tan malament, estem tristos. Per favor, doncs, us desitjo de tot cor que mai perdeu l’esperança.

divendres, 23 d’octubre de 2020

SOBRE L’ANARQUIA ÉTICA

        Avui tocarem el pal filosòfic, ara que amb el simulacre de confinament tenim més temps per pensar. I us proposo un tema que va com anell al dit en un país on som tan anàrquics que fins i tot enmig d’una epidèmia no som capaços d’anar tots a l’hora. Potser perquè som tan anàrquics el virus també se n’ha tornat i no hi ha per on agafar-lo. Malgrat el capellà més anàrquic que va viure a les nostres contrades, l’inefable mossèn Ballarín, va escriure un dia que l’anarquia com a ideologia tenia una vessant més candorosa i simple, per exemple, que el comunisme, la realitat és que el tarannà dels que avui fanfarronegen temeràriament d’estar empeltats d’anarquia reciclada i moderna, poc ha evolucionat d’aquella doctrina que predicava el teòric Bakunin, sobre el mite de la revolució autogestionada.

       El menú dels anarquistes avançats i progressistes, segons ells, continua sent el mateix de fa cent anys: carregar-se l’establishment i tot el que faci flaire de burgès, carrincló i metòdic. En Bakunin, que en el fons era un destraler, definia l’anarquia massa a tall d’arrancar naps, i esvalotava i escandalitzava el galliner dels tocats i posats, amb frases tan cantelludes com aquesta: “la passió per la destrucció és l’autèntica passió creadora”. Un altre ideòleg del ram, en Proudhon, era un il·luminat que es posava guants de seda per provocar els seus alumnes proposant-los adoptar una divisa de pancarta per entretenir-se: “arrasem primer, per reconstruir després”.

          Però qui la va clavar fou en Kropotkin, un autèntic benaventurat, mitjançant el llibre “Ciència moderna i anarquisme” on enunciava una hipòtesis que finalment s’ha convertit en dogma del progressisme arrauxat, que de ben segur us sonarà d’haver-lo vist engrafitat fa anys a les parets de places i carrers de moltes ciutats i reproduït en infinitat de fòrums de debat: “s’ha de construir una societat que no estigui regulada per lleis ni sotmesa per l’autoritarisme, sinó que es gestioni en base a acords mutus entre cadascun dels seus membres, reunits en assemblees populars”. En Modest Cuixart, que militava a la branca anarquista més aviat romàntica i sorneguera, molt popular a l’Empordà, flipava quan sentia proclames com l’anterior, fins que se li va revelar la “veritat” una nit de tramuntana especialment arravatada: “l’anarquia és la sublim doctrina desesperada de l’esperança”. Reforca de pallanga!

         A la meva manera de veure, doncs, avui que molts semblen tenir la mosca al nas preocupats per com acabarà tota aquesta incursió a les institucions de gent que tufeja una certa acràcia diguem-ne il·lustrada, jo recomanaria tant als que els hi puja la pressió cada vegada que pensen que aquests personatges desbarren pensant com pensen, com a aquells personatges que es creuen els reis del mambo gràcies a que les urnes els han donat respectabilitat democràtica a les seves idees, per esbojarrades que fossin, allò que va escriure el filòsof Jose Luis Sampedro, ja fa temps, quan va aparèixer la primera collita de productes de l’anarquisme utòpic; i que després de llegir-ho servís perquè tots plegats ens tranquil·litzessin una mica, ja que viure amb l’ai al cos, el ressentiment al cor i l’ànsia a l’anima per quan haurem de passar comptes, no és viure, francament. Aquí us regalo la cita:

          “... jo solo dir que sóc un anarquista ètic – perquè l’anarquisme ben entès sempre és molt ètic –, que vol lluitar contra la idea que encara trasbalsa a molta gent sobre que els anarquistes som una mena d’esvalotats esgarrapacristos. Jo sóc un home molt ordenat i crec que respecto tothom, i si m’agrada l’anarquia és pel que suposa de desconcentració del poder. Jo crec en l’home i penso que voler manar sobre els altres és dolent. En canvi, reconec que a molts de cultura anarquista els hi falta aprendre i assimilar que l’únic poder decent és el que cadascú s’hauria d’aplicar a si mateix. Aquesta és una as-signatura que els anarquistes tenen pendent i poc païda, jo el primer. Son molt pocs els capaços de controlar-se i de dominar-se, en el millor sentit de la paraula. Potser sigui degut a que l’anarquisme és un sistema o una cultura que no deixa gaire marge per a la vida interior, i per tenir poder sobre un mateix s’ha de tenir molta vida interior...”

          Apa, anem passant, que avui si que us deixo una reflexió per rumiar-la a poc a poc el cap de setmana i cercar el sentit amagat entre línies. I espero que si la llegeix algun frare, prengui candela. Fins dilluns, i sigueu feliços enmig de l’anarquia.

dijous, 22 d’octubre de 2020

L’ABSOLUCIÓ DEL MAJOR TRAPERO I LA TIBADA DE MANTA DEL SENYOR OSÀCAR

             Us confessaré una petita entremaliadura domèstica: des del primer dia de l'estat d’alarma com una rebequeria de protesta ingènua per com ens acabava de trasbalsar la vida la pandèmia, amb la meva dona vam deixar d’obrir cava de tant en tant. No ho vàrem fer amb cap propòsit testimonial; simplement la cosa va anar així: vaig deixar de comprar cava perquè em semblava una mena de provocació incloure’l en la comanda que des del super ens pujaven cada mes a casa. Més que provocació, potser més aviat era que em feia vergonya de comprar cava quan tanta gent les passava magres. Mireu quina bestiesa, si voleu! Bé, però el cas és que no en vaig comprar i quan ja feia dos o tres mesos que no n’obríem cap d’ampolleta ni els diumenges ni algun dia que ens vingués de gust improvisar un sopar romàntic, suposo que per trobar-hi una justificació a aquest canvi de rutina, ens vam fer trampa al solitari assegurant que no obriríem cava fins que enterréssim el virus de merda. I fins aquí hem arribat, tossuts, però qui sap si perquè per nosaltres el cava no és una prioritat. Ara bé, ahir si n’hagués tingut una ampolla a la nevera com altres vegades, haguéssim brindat a la salut del major Trapero, que la justícia contra tot pronòstic ha declarat innocent de tots els càrrecs.

           Les declaracions del major Trapero, com a testimoni quasi de càrrec en el judici als membres destituïts del govern de la Generalitat en virtut del 155 i imputats com a responsables del procés sobiranista, no varen agradar gaire al sector més bel·ligerant de l’independentisme, tampoc esclar a la Fiscalia a qui va trencar uns quants plats bonics, i encara menys a la bèstia negra de la repressió i de la calumnia institucional, el coronel Pérez de los Cobos. Als independentistes, perquè desmuntava un relat èpic i alguna línia de defensa, explicant amb tot luxe de detalls quin va ésser el comportament de la cúpula dels mossos, i la d’ell en particular, dient en tot moment el què pensava al president Puigdemont sobre la temeritat de cadascuna de les decisions que es volien emprendre. Als altres, incloent-hi la caverna mediàtica, perquè explicant tots els seus moviments, intencions, gestions y manifestacions verbals amb la meticulositat i precisió d’un autèntic professional, va desmuntar les acusacions forassenyades i, sobre tot, el relat del coronel de la guàrdia civil, al qual gràcies a les seves precisions se li va veure el llautó a bastament. Per cert, ¿aquest fefaent fals testimoni serà perseguit per la Fiscalia tan diligent a l’hora de creure’s sopars de duro de la guàrdia civil sobre complots, quan li convé? Finalment, doncs, l’Audiència Nacional ha donat la raó al Major i li ha retornat l’honor i la dignitat que li havien negat dient mentides. Per aquesta raó, amb molt de gust hagués destapat ahir un cava i me n’hagués begut una copa a la seva salut. Ara bé, m’hagués agradat veure per un forat la cara dels sectors independentistes de la ceba que li varen retreure al Major que hagués explicat exactament la seva actitud de deliciosa neutralitat respecte dels greus esdeveniments polítics que s’estaven desenvolupant a Catalunya aquell octubre. I, sobretot, que no li varen perdonar la seva lleialtat a la legalitat vigent – recordeu allò que va dir sobre que dues legalitats alhora no podien conviure -, il·lustrant-ho amb sucoses confidències sobre com es va com-porta, en tant que cap dels Mossos, en aquelles circumstàncies d’efervescència patriòtica. Tots els que el vàrem escoltar vam tenir clar que les seves consideracions no si no varen tenir requesta fou perquè els hi aigualia el vi que estaven servint a taula

           I no hagués brindat, vés a saber, amb tan fervor pel senyor Osàcar, l’ex-tresorer de Convergència, condemnat a presó pel cas Palau, que als seus vuitanta i pico d’anys els seus “amics” i col·legues varen agrair-li els serveis prestats deixant que es resignés a servir de cap de turc dels tripijocs del tres per cent, com un servei final a “la causa”. Però sembla que el boc expiatori els hi ha sortit esquerp i sorrut, posant-se a xiular la Traviata i tot el que calgui per espolsar-se una mica de merda de sobre, posant el ventilador en marxa. Ara de ben segur el faran passar per boig, potser fins i tot per traïdor i botifler perquè els de la seva colla són especialistes en donar carnets i penjar etiquetes. Però de l’esquitxada que han provocat les seves declaracions quasi pòstumes no sé si serà tan fàcil de treure-se’n de sobre les taques els que n’han sortit “beneficiats” d’aquesta “rajada”. El president Pujol va amenaçar, en plena campanya de desprestigi polític i atacs personals que si l’emprenyaven massa començaria a sacsejar les branques de l’arbre. Ara el senyor Osàcar se’n deu haver recordat de l'acudit del seu president i se n’ha atipat de que li agraïssin els serveis prestats deixant-lo anar a la presó tot solet, carregant a coll i be tota la responsabilitat del blanqueig de comissions per finançar el partit. Vet-aquí que aquest home s’ha adonat als seus vuitanta i pico d’anys que no tenia fusta ni vocació de màrtir a sobre d’haver fet el ruc i, per tant, ha cantat com una cadernera. Segurament amb aquesta confessió tardana no aconseguirà fer-se estimar, però com a mínim dormirà tranquil, després de tenir la satisfacció d’haver-los tornat la pilota als que varen permetre que es fes l’haraquiri en solitari. Potser no es mereix un brindis, però em trec el barret davant del seu gest de dignitat. 

dimecres, 21 d’octubre de 2020

SI QUE FA FALTA UN TOT DE QUEDA, PERÒ POTSER NO NOMÉS PER ALS CIUTADANS DE A PEU

             Fent una repassada de tot allò que es fa, es parla i s’escriu en aquest país, estic convençut que un toc de queda és inevitable, si volem eixir del forat. Però no perquè els ciutadans rasos no sortim al carrer de tal hora a tal altre, sinó perquè la classe política hiperventilada i els escalfabraguetes llengueruts que viuen de provocar polèmiques eixorques i tensions temeràries, que només serveixen per remoure aigües tèrboles a benefici de pescadors de conveniència, s’estiguin unes quantes setmanes d’obrir la boca ¿En una situació tan crítica com la que estem vivim, amb tanta gent jugant-se la salut, la feina o a punt de perdre la xaveta per la por, l’angoixa, l’amenaça de ruïna o la desesperança, creieu que ens mereixem l’espectacle diari a que ens sotmeten la majoria de polítics i tots els seus companys de viatge cap a l’esquizofrènia?

          ¿A qui cony importa la moció de censura en que avui perdran el temps tres-cents i escaig de farsants que paguem a preu d'or al Congrés dels Diputats, o les maniobres per bescantar l’adversari polític buscant draps bruts encara que sigui traient-los de les clavegueres? En mig de la profunda incertesa respecte del futur que ens espera a la cantonada, ¿creieu que importa als ciutadans rasos qui guanyarà les properes eleccions o què cony farem si l’independentisme supera el 50% d’adeptes? A la gent del carrer se li couen altres coses molt més bàsiques i transcendents, com ara què faran si queden sense feina o si els hi retallen la pensió de merda, o on es recol·locaran en un país que frega el 20% d’atur i el 15% d’economia submergida els immigrants que arriben a punta pala sense que estiguem preparats per acollir-los, o com es provei-ran les reserves dels bancs d’aliments o dels menjadors socials que estan desbordats arran de la fallida, o com s’assegurarà que ningú passi fred aquest hivern perquè no pugui pagar el gas, l’electricitat o, simplement, no tingui un sostre on aixoplugar-se.

           Per tant, benvingut sigui un toc de queda si serveix per fer callar i desaparèixer de l’escena els polítics que estan buscant brega cada dia cercant tres peus al gat, insultant-se o discutint del sexe del àngels enlloc de preocupar-se de qüestions útils. Que callin d’una vegada, s’hibernin i deixin treballar sense emprenyar-los els que vagin per feina, per solucionar “realment” els problemes quotidians i reals de les persones, per resoldre’ls amb sentit comú i tocant de peus a terra, sense fer volar coloms per embutxacar-se uns quants vots. El que el país necessita és que la “nova normalitat” no signifiqui més sacrificis inútils als sacrificats de sempre, sinó que tothom es pugui guanyar la vida honradament, que a les ciutats s’hi pugui respirar aire pur enlloc de pol·lució i que el que es mengi no estigui contaminat per verins industrials. Aquestes són algunes de les preocupacions que a la gent desvetllen; però, cada dia que passa els ciutadans rasos estem més desenganyats de com s’ho maneguen aquells a qui van elegir perquè governessin amb eficàcia i procuressin que les persones poguessin viure com a persones, i no s’hagessin d’esgarrapar i fer-se la traveta competint a estiracabells per a no quedar-se marginats en la cursa per la vida.

          Que es declari un toc de queda en aquestes condicions, per veure si tota aquesta colla d’inútils que viuen a l’esquena del poble a qui diuen representar es cusen la boca d’una vegada, i mentre no hàgim superat el desastre en que ens han fotut, el timó del vaixell el prenguin aquells que estiguin disposats simplement a gestionar i tapar forats sobre la marxa, sense fer un nyap cada cop que volen arreglar alguna cosa. Un toc de queda selectiu per lliurar-nos dels professionals en fer discursos i promeses falses per sortir del pas i tenir la parròquia contenta i enganyada. Aquest toc de queda que proposo no és especulatiu, en el sentit que qui dia passa, anys empeny; sinó que hauria de ser un toc de queda per arrambar de l’escenari una llarga temporada d’ineficàcia i desgovern, reemplaçant els actors sapastres i ganduls per aquells que estiguin disposats a arremangar-se i treballar de veritat perquè les coses funcionin, sense fer experiments ni provatures fardant de no sé quants màsters que alguns han comprat de rebaixa. Amb les quatre regles, principis morals clars, valors cívics insubornables i uns quants rocs de sentit comú a la faixa, es poden resoldre moltes més coses que no pas tirant-se els plats pel cap o fent volar coloms. I de l’altra toc de queda, ja serem a temps a parlar-ne. Francament, s’hi apliquéssim el primer del segon potser ens en podríem oblidar.

dimarts, 20 d’octubre de 2020

ELS MORTS DESCONEGUTS I LA GENT GRAN QUE SE SENT ESTAFADA

 

            A Madrid, que tenen de tot però que sovint envegen el que tenen els altres, ara a més a més tindran un monòlit dedicat als morts desconeguts de la pandèmia. Perquè ningú els passi la mà per cara a l’hora de fer gestos mirant la galeria, suposo. Les nacions, després d’una guerra, solien recordar el “soldat desconegut”, com homenatge als combatents que s’hi varen deixar la pell per la pàtria a les trinxeres, sense tenir identitat pròpia. A Madrid han fet quelcom de semblant per 59 víctimes anònimes d’una pandèmia, que no ha estroncat el degoteig de morts. Fora un estirabot o un acudit tirant a esperpèntic que es rendissin homenatges al soldats desconeguts, abans d’acabar-se la guerra, oi? Doncs es veu que la presidenta de la comunitat madrilenya devia tenir pressa per sortir a la foto i no perdre per si de cas pistonada mediàtica. No he sentit a dir que en cap altre lloc del planeta hagin fet el préssec muntant espectacles com aquest. Potser als països sensats ho faran quan tot s’hagi acabat de veritat, si és que queden cadàvers sense reclamar als tanatoris. Que aquesta és una altra, valguem Déu! Ja és trist que a més de morir sol com un mussol, després d’estirar la pota ningú et trobi a faltar. Aquests pobres cossos “no reclamats” potser més que una placa d’homenatge, el que s'haguessin merescut és que directament els pugessin a l’altar i que els fessin sants d’una revolada, perquè estic segur que la glòria del cel la majoria d’ells ja se la devien haver ben guanyada peregrinant per aquest món en el ramat dels poca-roba.

            Quan tot s’hagi acabat, però ben acabat, i s’hagi passat llista sense fer cap trampa de les baixes, si s'organitza algun altre homenatge a morts desconeguts, també s’hauria d’estendre un gest semblant de reconeixement i desgreuge als que s'hagin mort a les residències d’avis “de” o “durant” la pandèmia i, per extensió, als que s’hagin escolat d’aquest món per un forat, des de casa estant, envoltats de solitud i desenganys. No se si hi heu pensat que el covid-19 ha estafat a tota una generació de gent gran, la il·lusió de gaudir els darrers anys de la seva vida com hi tenien dret i s’ho mereixien, molts d’ells després d’haver pencat com negres i d’haver-ne passat de tots colors cuidant els seus pares i criant els seus fills.. Per aquestes persones, la pandèmia ha suposat una colossal estafa i encara que l’arribin a sobreviure, cadascuna d’elles s’haurà posat deu anys a sobre, que potser dissimularan a la cara amb quatre “polvos” i cremes, però que no podran esborrar de l’anima. Ahir escoltava la consellera Vergés dient, com si hagués aconseguit qui sap què, que per les residències d’avis no calia patir perquè s’havien blindat del virus, a cal i canto. Què vol dir “blindar”? Que se les ha reclòs dintre quatre parets, embolcallada la llibertat de moviments inclús interns per estrictes mesures de seguretat, segrestades les fesomies dels assistents i les seves pròpies darrera mascaretes que ensutgen la veu i el somriure, restringides les comunicacions amb els familiars a una conversa setmanal des del carrer, a crits des d’una finestra, una reixa o a través d’una vídeo-conferència, segrestades en tot cas les abraçades i els petons. A la gent gran, sigui a la residència o a casa seva, la gran estafa s’ha traduït en una carretada de soledat i amb l’amenaça suspesa del cap, que tenen tots els números perquè se’ls entoni el gori-gori definitiu, a sobre sense tots els amics al funeral perquè l'aforament estarà restringit. Quina gran estafa!

          Ahir em deia una amiga: “estava contenta perquè encara que quan ens fems vells si no és per un all és per una ceba correm més perill d’empiocar, sabia que podia comptar amb la metgessa perquè em fes una repassada i em tragués la por o les manies... Però des d’això d’aquesta merda a cal metge ja s’ha acabat d’anar-hi. Ara has de trucar al Cap i quan t’agafin el telèfon, si te’ns sort, has d’explicar a una auxiliar què et passa perquè ho traspassi a la metgessa que, quan li llegui, et trucarà. Jo, pla, no en sóc d’explicar-me per telèfon; no en sé, vaja! Però és el que hi ha i estic ben apanyada ... Poc que m’ho pensava que a la vellesa acabaria d’aquesta manera...” El plany d’aquesta dona no va res més que resumir com se sent una immensa majoria de la gent gran que s’ha vist obligada a entomar la “nova normalitat” amb una immensa recança, tristesa i cor agre. Jo no sé si aquesta generació que se sent estafada al final de la seva cursa per la vida, perquè se li han fet miques tots els esquemes, rutines i seguretats, encara que sobrevisqui, tornarà a recuperar l’alegria de viure que tenia l’any passat, malgrat fos amb limitacions, amb crosses i mirant de no estirar més el braç del desig que la màniga de la pensió.

diumenge, 18 d’octubre de 2020

BISTROTS TANCATS I TOC DE QUEDA A FRANÇA MENTRE AQUI SEMBLA QUE JUGUEM A NYAUS.

             Mai m’hauria cregut que la xovinista França s’avindria a que París, coneguda per les seves encisadores minúscules terrasses i estrets bistrots renunciés a aquests signes d’identitat popular, carregats de romanticisme. Qui ha estat client habitual o passavolant d’un bistrot francès – com passa amb els pubs anglesos i potser també amb les tabernes basques -, li costa oblidar ni l’ambient casolà que s’hi respira ni els plats senzills o tapes sensacionals que hom pot endrapar-hi llepant-se’n els dits. Menys encara em pensava que la França de la liberté, egalité i fraternitè autoritzaria un toc de queda limitant la mobilitat nocturna en varies de les seves capitals més emblemàtiques. Però ho ha fet! Tant a contracor com vulgueu i empassant-se l’orgull patriòtic, pensant que aquesta renuncia servirà per marejar la perdiu amb la pandèmia. En canvi, a Espanya passem d’aquestes collonades i el cap de setmana hem vist arreu – no cal dir en uns territoris més que en altres, perquè en tots s’ha fet el ximple -, com molta gent en teoria civilitzada i cívica s’ha passat per l’engonal les recomanacions i les prohibicions de les autoritats legítimes de res de moure’s de casa ni d’engrescar trobades socials. Apa, cap a Vinaròs a menjar paella falta gent!. Vinga, cap al parc del Montseny a fer pícnics! Ostres tu, a passar-s’ho de conya en festes particulars, algunes no aptes per a butxaques de palanganes, com a Tarragona! Viva la Pepa!, que algú enterrarà el darrer.

          Encara hi ha gent – joves i més de quatre ganàpies - que pel que es veu no saben posar-se bé la mascareta. I, posats a dir, em sembla una immoralitat la incapacitat de la classe política de consensuar com s’ha d’agafar el toro per les banyes a tot arreu per fer creure d’una vegada els mesells, i per aplicar d’immediat mesures de sentit comú per evitar danys econòmics colaterals. Per exemple, es de calaix que si un establiment comercial, sigui bar, botiga o restaurant ha de baixar portes quinze o els dies que siguin per ordre del govern, ipso facto aquests hauria de posar en marxa un període igual de carència de lloguers, consums, impostos i taxes. I és una irresponsabilitat que mesures tant de pissarrí no siguin possibles perquè els polítics demostren ser uns inútils que no saben aparcar les seves diferències de pàrvuls a l’hora de posar-se d’acord per impedir que aquest país – i em refereixo al cony d’Espanya en conjunt - sembli can pixa rellisca. I no només els polítics haurien de fer una reflexió i demanar perdó per la seva incompetència, també alguns mitjans de comunicació van que se la trepitgen. Ahir mateix, davant l’espectacle d’una festa privada a Tarragona amb més de cent-cinquanta capsigranys forts d’armilla - no precisament un botellón, ja que per ser-hi admès calia pela llarga -, enxampats in fraganti pels mossos que els varen esbandir, algunes televisions posaven els seus micròfons sota els morros dels participants que insultaven la policia i es feien quasi les víctimes. Si no hi hagués tanta doble moral escampada, aquestes televisions farien un servei millor a la societat “retratant” aquests incívics, perquè si les multes els hi rellisquen almenys els fes caure la cara de vergonya que la seva “jeta” aparegués a uns quants noticiaris.

           Li compro al filòsof Bilbeny unes ratlles del seu article “Com jutjar la doble moral” publicat la setmana passada a “La Vanguardia”: “... el judici moral no ha de castigar, ni demanar reparacions, ni tan sols el penediment de l’infractor. Ell mateix amb la seva consciència. L’ètic és identificar la irregularitat comesa, desaprovar-la, i sobretot demanar que es doni a conèixer perquè no es repeteixi. És per tot això que el judici moral és molt més sever que la sentència judicial. És el més temut i dolorós per als desvergonyits que en aquest món han estat, són i seran”.

        Quanta gent que es vanta de responsable, no trobaríem entre els que abusant que no hi ha confinament perimetral varen fer uns quants quilòmetres per anar-se a atipar de peix a pels voltants de Castelló, o varen organitzar pícnics a la platja o en parcs naturals, o que viatjaren per veure com estava la seva segona residència. Tots, esclar, sense saber si eren o no portadors de virus que podien trametre a persones d’altres contrades. Està molt bé que blasmem dels quatre arreplegats de barri que es troben per fer un botellón, però la mateixa vara de mesurar s’hauria de tenir per jutjar aquells que organitzen festes particulars a Pedralbes o a Sarrià, o que es poden permetre gastar uns quants bitllets per passar un cap de setmana que moli a la costa, a la muntanya o a on pagant sant pere canti. Que consti que el que he escrit referit a Catalunya és aplicable a qualsevol racó de la resta de l’estat. I no segueixo, perquè encara m’emprenyaria i vaig jurar que ni els polítics, ni els que practiquen la doble moral, ni els que es fan el distret, em traurien la son.

divendres, 16 d’octubre de 2020

MENTRE HI HA VIDA, HI HA ESPERANÇA. SI NO ENS QUEDEM QUIETS, ESCLAR!

Se sol dir per animar a algú que les passa magres, i és una veritat com un puny: mentre t’aguantis dret, pots resistir. Però quan et pares ets home mort, tal com se senten avui un fotimer de botiguers, restauradors i molts autònoms que malgrat tenir un ofici des de fa mesos no tenen benefici. Per a una societat en crisi com la nostra, mentre hi hagi vida hi haurà esperança; però, sempre que no ens quedem de braços plegats, ja que si s’aposta per l’esperança hom no pot cometre l’error d’intentar sortir de l’atzucac posant-se a la gatzoneta, esporuguit, com qui espera la següent garrotada. Tampoc serveix de res entestar-se en rebobinar la crisi sense moure un dit per canviar el model de sabates que ens van portar al llindar del pedregar. Per entendre’ns: reproduir al peu de la lletra un sistema basat en la dependència del consum barroer i del diner fàcil – ara mateix estem pendents dels calers que ens ploguin del cel des d’Europa -, que no pas del respecte al benestar de les persones, a estimular les iniciatives dels emprenedors i dels creatius, a mantenir intacta la xarxa productiva reinventant-la tant com calgui per no perdre pistonada i tenir ocupada la gent, estar-se quiet no servirà per fer més passable l’agonia ni per sobreviure.

             Mentre fer-se ric, influent i poderós com a país sigui l’objectiu i la prioritat de la política dels governants, d’esperança n’hi pot haver poca ja que en un escenari tan competitiu com el dels mercats internacionals, on només els guanyadors, encara que sigui fen trampes o depredant, suquen el melindro, no tardaran ni dos minuts a aparèixer trepes, especuladors i entabanadors, que fent jocs de mans i magarrufes a dojo intentaran portar la societat a l’hort, per tornar-la a plomar i convertir-la en carn de psiquiatre. Si per cas els ciutadans atrapats en la “nova normalitat” ens aferrem a l’esperança de reeixir simplement tornant a allò que consideràvem “normal” l’any passat, francament tenim mala peça al teler. El llibre d’estil d’ús obligatori durant la “nova normalitat” hauria d’apostar fort per les persones, perquè els recursos que generem aquí i els que arribin d’on sigui estiguin al seu servei, no pas al contrari; es a dir: perquè des del poder es gestionin d’ara endavant els cabals públics sempre en profit de les persones i no n’acaparin els beneficis els que de més lluny o de més a prop remenin les cireres.

               És cert que mentre hi hagi vida hi haurà esperança, però només si som capaços de trencar l'actual cercle viciós que mouen els mercats, la banca, les oligarquies i els populismes exaltats i malaltissos, i establim com a prioritat indiscutible el benestar de les persones. Durant dècades la partida de pressupost que els països desenvolupats, per gust, i els pobres de solemnitat, per obligació, destinaven a comprar armament era escandalosa. I també ho era, d’escandalós, que enlloc d’esmerçar recursos i esforços per aprofundir sense afany de lucre en la investigació de malalties, en l’estudi d’energies renovables que fessin sostenible el planeta, en plans de distribució de recursos perquè els països del tercer món superessin per si mateixos les endèmiques bosses de pobresa i aprenguessin a gestionar el seu futur sense dependre de onegés i de les almoines del primer món que els havia espremut el suc de les riqueses naturals fins deixar-los amb la pell i l’os, només s’haguessin dedicat a competir aferrissadament entre ells per convertir-se en els reis del mambo.

         Aquesta és l’única esperança vàlida per escombrar la crisi i sobreviure amb garanties al virus de la deshumanització que ens varen inocular amb la doctrina de la globalització, imposant als ciutadans del món un lema tan pervers i nefast com el de la pandèmia: quan més títols de propietat i diners tinguis, més valdràs i seràs respectat. El covid-19 és cert que per definició empírica, com la mort, no discrimina entre pobres i rics, però com inexplicablement acaba passant quotidianament en la realitat, sempre són els dèbils, els vulnerables, els indefensos, els acollonits i els submisos caps de ramat els que llepen fort. El ric, per molt que s’arruïni sempre li queden racons i paraigües on aixoplugar-se, però dels que només tenen les seves mans per guanyar-se les garrofes o un petit negoci legal per viure amb dignitat i donar vida a uns quants, les cunetes de la vida en van plenes.

 Per això, aquesta reflexió d’avui la dedico de tot cor i com a penyora de solidaritat a tots aquells que injustament s’hauran de quedar quiets i parats perquè les autoritats que ho manen són incapaces de posar a rotllo els irresponsables que han sabotejat cada dia allò de la distància social, mascareta i higiene. Els responsables dels contagis no són els restaurants, bars, teatres, botigues o centres d’estètica, sinó els que no es comportaren en tots aquests espais com corresponia. Si l’autoritat hagués complert amb la seva obligació de tallar les conductes indisciplinades amb tan rigor com si fossin independentistes i haguessin rastrejat els contagis en el seu origen avui no estaríem al cul de sac on ens han ficat. Ja té raó l’Oriol Mitjà dient que ens haguéssim estalviat molts de morts si des de bon començament no s’hagués gestionat la pandèmia tan irresponsablement. 

dijous, 15 d’octubre de 2020

AQUELLA ÈPOCA EN QUE ELS CATALANS ENS TRACTAVEN DE VÓS

     Em recordo d’un ple municipal de l’ajuntament de Berga, que el regidor de la CUP Francesc Ribera, el cantant “Titot” dels “Brams”, a l’apartat de plecs i preguntes va fer riure tots els assistents en adreçar-se al llavors batlle dient-li: “vós, Gendrau”. Aquest tractament, habitualment reservat a les persones d’una certa edat, va provocar com us deia les rialles de tothom, inclòs del propi interpel•lat que s’hi va tornar amb sornegueria: “vostè és una mica més vell que jo”. En recordar aquella anècdota simpàtica em dóna peu a reivindicar un tractament molt popular en altres èpoques a Catalunya, i avui penso que injustament en desús, arraconat per considerar-ho carrincló i amb regust de burgès.

            En Coromines, l’autor del “Diccionari etimològic de la llengua catalana”, aquesta qüestió dels tractaments l'explica molt bé: - “Vostè” és un tractament cerimoniós, de vegades fred i distant, sovint merament respectuós, o fins i tot potser de cordial respecte entre persones de sexes diferents i, sobretot, en casos de diferència notable d’edat o de posició social. “Tu” és propi per a marit i muller, per a germans i altres parents pròxims, també per a amics molt íntims, sobretot els qui ho són des de la infància: és un tractament que exigeix una franquesa absoluta i sense reserves; però compte!, que un tuteig precipitat o barroer pot resultar nociu en el progrés d’una amistat. “Vós”, en canvi, és un tractament cordial i decorós alhora que expressa cert respecte amistós, l’adequat entre persones de la mateixa posició social, sexe i àdhuc edat”.

             Rovira i Virgili fou un acèrrim defensor de l’ús del “vós” en comptes del “vostè”, que considerava s’havia estès a les ciutats "entre senyors, mitjos-senyors i quarts-de-senyor”. Conseqüent, escriuria al diari “La Publicitat”(1924) una editorial on no es mossegava pas la llengua: “- Som enemics convençuts del “vostè”. No solament ens sembla de mena poc catalana – es degut probablement a la imitació del “usted” castellà -, sinó que en el nostre llenguatge pren un so prim i inconsistent, com de cartolina”. Els francesos, quan varen fer la seva revolució tallant caps als aristòcrates i predicant la igualtat i la fraternitat, no varen apostar pel “tu”, sinó pel “monsieur”: és prou coneguda la frase de Dupin, president de l’Assemblea legislativa de França, en l’any revolucionari de 1848: Siguem ciutadans i diguem-nos senyors”.

       En aquest al•legat en favor del “vós” voldria afegir tres testimonis: el de l’escriptor Víctor Alba, antic militant del POUM, que va publicar l’any 1984, a “L’Avui”, un article polèmic, preguntant-se què se n’havia de fer del “vós” que en temps de la república desplaçà el “vostè”, considerat pels obrers “abominable tractament de servilisme”. Tres dies després d’aparèixer aquest article, l’escriptor Avel•lí Artís Gener abonava la tesi del “vós” sense tremolar-li la mà: “Vostè, fa tuf de botifler”. I uns mesos després, l’Espinàs combatia l’empobriment col•loquial que significa l’ús exclusiu del tuteig entre els joves, incloses les criatures, qui sap si perquè tractant de “tu” a tothom, inclosa la gent més gran, pensen que fa més demòcrata, més col·lega i més lliure.

          A la meva manera de veure, com sempre passa totes les masses piquen i no és bo generalitzar; però, com que les formes tenen la seva importància potser no estaria malament recuperar el “vós” i eliminar definitivament el “vostè”, inclús els “tu” que acaben massa punxeruts. El vós, és elegant, càlid, acompanya, amoroseix i no ofèn. Fins i tot crec que els exabruptes dels parlamentaris perdrien ferro. Ho podríem provar una temporada per veure si ajuda a rebaixar la tensió verbal. En Pla, que era un usuari del vós, com molts empordanesos, em sembla que alguna vegada va dir que certs verbs cantelluts no hi combinaven bé. Tanmateix, és una expressió molt catalana, pràcticament insòlita en castellà que el mot “vos” té arrels aristòcrates perquè suggereix compliment, acatament o servilisme. Res més allunyat del nostre planer i plebeu vós.

 

dimecres, 14 d’octubre de 2020

NO EN CAL UN GAVADAL, PERÒ UN PETRICÓ D’IL.LUSIÓ SÍ QUE FARIA FALTA

         Els mesos que va durar la primera tongada de confinament, a tots ens va agafar la declaració d’estat d’alarma amb els pixats al ventre i, com aquell qui diu, fórem incapaços de reaccionar d’altra manera que no fos obeint tot el que se’ns manava. De fet, ens vàrem quedar mig estabornits; però, de seguida ens adaptàrem a la nova normalitat de no sortir de casa si no era per treure el gos, anar a comprar al super o a la farmàcia. I és que, en el fons teníem la il·lusió de que fent tot allò que se’ns deia ens en sortiríem. “Ens en sortirem!” - dèiem per encoratjar-nos mútuament mentre paíem com podíem el “parte” diari de baixes d’avis fora i dintre de les residències. S’havia fet córrer que el virus perseguia els vells i malalts crònics, i tots els que s’hi consideraven van córrer a embolicar-se amb coto-fluix i es tancaren si us plau per força en la torre de marfil de cadascú, encetant el trist calvari de la soledat. Ai, la soledat! Sense petons, ni abraçades, ni barriles entre els amics. A ningú li agradava aquell atrinxerament social, però l’aguantaven amb resignació. Fins i tot els gossos que n’estaven farts de sortir a passejar a totes hores, aguantaven. I per passar l’estona la inventiva es va posar a cent: vídeos casolans, sortides al balcó cada vespre per picar de mans... I tothom pendent de si s’anivellava la corba de la mala llet del coronavirus, fins i tot els marrecs i els més grans van aprendre a mastegar la paraulota.

       La gent resistíem amb resignació perquè cada dia se'ns esperonava més o menys parafernalment que fent bondat, rentant-nos les mans, posant-nos guants i tapant-nos nas i boca - per cert: no es trobaven a les farmàcies ni enlloc guants, mascaretes ni esperit de vi - li posaríem el peu al coll a la mala bèstia que ens tenia agafats pels dallonses. I ens ho creíem que ens en sortiríem, no pas perquè ens en fiéssim massa de les retòriques oficials, sinó perquè volíem creure, perquè necessitàvem no perdre l’esperança d’entrellucar el final del túnel. Finalment, la corba va anar remetent i es van relaxar les restriccions: la gent ja podia sortir de casa a estirar les cames respectant unes franges horàries per no entrebancar-se uns als altres, i com si fos una mena de toc de queda a les deu al llit, com les gallines. Però s’estava tan content veient com s’aconseguia de mica en mica sortir del pou, que malgrat els morts que no afluixaven i tots els penosos i tristos danys colaterals, de porucs vam passar a estar eufòrics, maldant per precipitar el desconfinament. S’acostava el bon temps i a l’estiu tota cuca viu, pensàvem. I els governants eren els primers en voler recuperar “la normalitat”, perquè la paralització de l’economia es temien que desencadenaria una crisi sense precedents.

         Per tant, la desescalada va imposar-se amb tanta més empenta que el confinament. Havia despuntat el temps de la “nova normalitat”, com en un impàs estiuenc a l’espera dels turistes i de que els eixerits i invencibles científics de la generació que havia conquerit la lluna i assetjava Mart, amanissin un còctel de vacunes a la carta, per servir quan més tard la nit de tot sants, abans de les eleccions americanes perquè en Trump les pogués guanyar de carrer. Malgrat costava de tornar a la normalitat, la il·lusió per aconseguir-ho estava intacta, fent callar els que pronosticaven que es pagaria car anar tant de pressa a desempallegar-se de la prudència i l’austeritat social. Per desgràcia, però, els càlculs i previsions optimistes se’n varen anar en orris en quatre dies per voler anar massa de pressa a recuperar les velles costums de les farres, barriles i trobades familiars amb despreocupació, com si el cony de virus ja estigués mort i enterrat. Ens hem estavellat de morros amb la realitat: ha començat la segona part de l’envestida de la bèstia, i encara que diuen que no mossega com abans, tothom recorda aquella sabia dita de que les segones parts no solen ser bones.

       A la meva manera de veure, però, el pitjor que ens pot passar és que aquest rebrot ens faci perdre l’esperança i la il·lusió que teníem de sortir-nos-en la primera tongada. El clima il·lusionat que, dintre de la desgràcia, es respirava aquesta primavera l’està ofegant i arraulint una bafarada de desmoralització general. I no hi ajuda ni la societat científica amb les seves declaracions contradictòries ni la classe política amb les seves baralles de pati d’escola. Enlloc d’inundar la societat de missatges d’esperança anant tots a una, cada dia empastifen les poques il·lusions que ens quedaven amb les seves mesquineses. Però la il·lusió no es pot perdre i ara ja depèn només de que cadascú s’esforci per no arronsar-se de braços, per superar les dificultats amb imaginació, per fer possible individualment una “nova normalitat” civilitzada i respectuosa i compromesa a ser més astuta que el virus tallant de soca-rel la cadena de contagis. Ara ja no depèn de que facin els governants, si volem sobreviure només depèn dels individus, del nostre sentit comú. Els polítics que es matin d’una vegada entre ells a garrotades i que ens deixin tranquils d’una punyetera vegada. Ara és l’hora dels lideratges de pedra picada que uneixin i no separin, no la dels pallassos que degraden aquest noble ofici dient bajanades, ni la dels il·luminats que només parlen perquè tenen boca. En fi, que cal recuperar l’esperança petricó a petricó. Posem-nos-hi! 

dimarts, 13 d’octubre de 2020

ELS METGES N’ESTAN FARTS I VOLEN FER VAGA. ¿I ELS USUARIS, COM HAN DE PICAR DE PEUS A TERRA?

        Els metges treuen foc pels queixals perquè se senten enganyats, menystinguts, mal pagats, instrumentalitzats políticament, impotents per abastar la feina que se’ls hi aboca damunt la taula... Tots aquests i més són els sentiments que els envaeixen, davant la perspectiva d’haver d’entomar una segona onada de la pandèmia en pitjors condicions anímiques que la primera vegada. Senten basarda, però sobretot indignació. Una indignació que des de l’establishment sanitari oficial hi ha interès en disfressar de por, mentre algú desbarra soto voce que potser es tracta de covardia. És precisament per haver d’escoltat insults i despropòsits semblants que els metges se senten impotents davant un panorama de precarietats de tota mena, que fa temps porten denunciant a bastament a una administració que sistemàticament es fa la sorda. Des de les diverses titularitats de la conselleria, amb més o menys murrieria, els darrers anys s’han relativitzat les protestes dels sanitaris atribuint-les a una rebequeria passatgera per qüestions salarials, tirant pilotes defensant-se amb excuses de mal pagador, com que no podia atendre-les, la Generalitat, perquè els lladres de Madrid els havien deixat la caixa buida.

     Segons publicava la premsa aquesta darrera setmana, les llistes d’espera per visites d’especialista han augmentat en un 50%; els MIR estan emprenyats com mones, tant per la deficient formació com per les condicions de treball; els metges de primària avui comencen una vaga per tota la resta de setmana, i diuen que una quarta part dels metges s’estan rumiant de prendre’s un any sabàtic. Mentrestant, des de Sanitat no es para d’advertir que venen maldades, que ens esperen uns mesos molt complicats fins arribar a l’estiu i que posaran més restriccions a la població, però no li donen altre agafador per tranquil·litzar-se, que posar un ciri a santa Rita perquè la vacuna no es faci el ronsa. De manera que aquesta crisi sanitària, que durant el primer confinament alguns dels pocs possibilistes que queden en actiu hi volgueren veure una oportunitat per reconstruir un món menys consumista, egoista i desguitarrat, avui a les portes d’una segona escalada de la pandèmia que pot ser més dura que la primera, es dubta de si tot plegat no s’està convertint en una excusa perfecta per arrabassar-nos una pila de drets i llibertats assolits els darrers segles a costa dels sacrificis de molta gent.

       Tinguem en compte que les crisis en general, sobretot les de la darrera dècada, s’han fet servir com a coartada oportuna per desballestar allò que se’n deia estat del benestar. I que aquest objectiu tan fastigós si que el comparteixen tant els governs de dretes com els d’esquerres, uns declarant-t’ho pel broc gros i els altres amb la boca petita. Per tant, avui de raons suficients per indignar-se se’n troben a cada cantonada. Però a la meva manera de veure, la indignació encara que vagi per barris cap d’ells la pot usufructuar, perquè tothom hi té dret a desfogar-se. I si bé els metges tenen més raó que un sant plantant-se, els pacients usuaris, sobretot els crònics que depenen dels metges per anar vent la viu-viu amb una qualitat de visa suportable, ¿a la porta de quin mestre armer han de trucar perquè se’ls escolti? Els metges indignats poden fer vaga de bates caigudes, però, ¿hi els assegurats “obligatòriament” al Servei Català de Salut, com poden fer palesa la seva irritació? Deixar de prendre’s les pastilles, potser, o engegant a dida la dieta?

        Tal com veig el panorama, als que depenen del “metge del seguro” no els hi queda cap altre remei que empassar-se la seva indignació amb patates. Fa tres anys, més o menys, que un ancià nonagenari amb molts de desenganys encastats pel cos, Stephane Hessel, va escriure un llibre – “Indigneu-vos!” –, que es convertí en best seller, malgrat es resumia en una crida a “sortir al carrer per mostrar la ràbia”. Francament, no sé com farà constar la seva ràbia aquell malalt crònic que, segons els protocols de l’ICS vigents abans de les salvatges retallades del 2008, no es tenia de “sentir” un malalt, sinó aprendre a conviure amb les seves xacres controlant-les periòdicament per donar vida als anys. Renoi!, i ara no pot ni parlar cinc minuts amb el seu metge de capçalera, si no és per telèfon o telemàticament. Els metges de primària confessen que estan desbordats, mancats de recursos i que poden atendre molt poques consultes presencials, de fet cap perquè tenen prohibit donar facilitats. Alguns usuaris, aquesta situació ja els hi està bé perquè fugen com gats escaldats de posar els peus en cap ambulatori. Per por de contaminar-se esclar. La mateixa prevenció o inquietud que tenen els metges, per idèntic motiu. Però n’hi ha molts de pacients usuaris que no voldrien deixar aquells controls rutinaris a que els havien acostumat l'assistència primària quan tot eren flors i violes. Aquestes persones, quan estiguin ben indignades per no ser ateses com creuen que tenen dret, és a dir: com abans, ¿sobre quin terra hauran de picar de peus? Molts fem costat a les reivindicacions dels sanitaris, però, ¿qui dona suport a les queixes dels pacients usuaris que, en definitiva, són els que paguen els plats trencats? És molt trist de dir-ho, però així com els metges fan "la vaga de la desesperació", els usuaris se senten desemparats perquè, per una simple regla de tres, són la part més dèbil de la baula. I si no tinc raó, que m’ho expliquin, que sóc tot orelles. Avui, dimarts i tretze no és un bon dia per encetar una vaga, però seria una bona ocasió per rebre bones notícies que l'aturessin.

dilluns, 12 d’octubre de 2020

EL PLAT FONDO

         A la gent que ha passat gana se la clissa de seguida quan entra a un restaurant: són gent de “plat fondo”. I és que com diuen que deia Sancho Panza, quan es té fam de cap bocí de pa se’n fan rosegons. I encara que avui dia sembli que la cuina contundent, la de subsistència, la de plat fondo ha passat de moda, eclipsada per tanta estrella Michelin com il•lumina el panorama gastronòmic del país, la veritat és que es poden trobar no només a pagès, sinó també als barris antics o vells de les ciutats, fondes o cases de menjar econòmiques, que ofereixen un ampli repertori d’estofats regionals servits en plat fondo, d’aquells que fan reviscolar un mort des de la caixa estant, sense gaires camàndules culinàries més enllà de respectar religiosament l’estona que cada cassola necessita per un xup-xup com Déu mana, i de tibar del receptari de la iaia, esclar, aquelles que tenen la sort de guardar-lo com una relíquia familiar.

De manera que em dona la impressió que amb una mica de bona voluntat poden conviure perfectament la cuina casolana i generosa amb la cuina elitista però garrepa en quantitat, perquè seria pecat endrapar-la a cullerades doncs s'ha de degustar quasi amb pinces, sense presses, en porcions de miniatura, vestint els comensals de vint-i-un botó o d’etiqueta – vull dir portant ben a la vista l’etiqueta de la marca de la roba -, si no fos que als aviciats al plat fondo els hi costa d'acostumar-se a porcions de pardal. A part de per una qüestió de peles (la cuina d’autor o autora es cotitza), els partida-ris del plat fondo han fet córrer la brama que els plats sofisticats no atipen, faula o butllofa que a la meva manera de veure és una llegenda urbana que no es mereixen les vertaderes delícies en miniatura que surten d’alguns fogons. Seria més correcte dir que no enfarfega, que és diferent d’atipar. A la meva manera de veure, però, s’haurien d’endreçar alguns estereotips com ara que qui és de plat fondo té retirada de pagerol i que, en canvi, qui aprecia les bocades de nova cuisine servides en plat petit és un esnob. Ni una cosa ni l’altra, la veritat normalment sempre es troba al bell mig del camí.

           Tanmateix, s’ha de tenir en compte en els temps que ens toca viure, que coexisteix un tercer model o escola de cuina. Parlo de la que s’assorteix de productes subministrats pels bancs d’aliments o la que “inventen” amb la millor bona voluntat del món cuiners i cuineres no professionals, en els menjadors socials, la qual no sempre és suficient per omplir més d’un àpat al dia el plat fondo de la gana dels que s’aixopluguen sota el paraigua de la caritat, no pas per ganes ni per vici, sinó perquè no tenen cap altre remei i ja es conformen en comptes d’un plat fondo amb un plat únic. El que passa és que mentre de la cuina d’autor se’n farda i se la posa pels núvols, quasi a la mateixa alçada que el patrimoni cultural d’un país, sobre la cuina d’aprofitament s’hi passa de puntetes i els que fan miracles per allargar les racions i omplir, si poden, tants plats fondos com hi hagi, no passaran mai a la glòria de l’Olimp culinari, perquè aquest honor sembla reservat als funambulistes o mags dels fogons, mentre que a qui es limita a donar bé de menjar, a bon preu i si pot ser en plat fondo, no se li reconeix el mèrit que té cuinar amb amor i amb fonament, com diria aquell benaventurat de l’Arguiñano, que a vegades hi toca més del que sembla.

             Reconec que no sempre és fàcil decantar-se entre unes llenties estofades amb tastets de xoriço o botifarra negra, o cuinades vídues només amb un sofregit, però servides en plat fondo, i un escarransit i renoc requisit de cuina-laboratori. Però aquest és l'etern dilema de la vida: haver de decantar-se entre una cosa o una altra. Ara bé, mentre puguem triar, donem gràcies a Déu per la sort que tenim; pensem que hi ha més d’un terç de la humanitat que aquest plaer se l’han de pintar a l’oli. Pel que fa al menjar, per molta gent ja no és una qüestió de triar entre plat fondo o plat menut, perquè per a ells la vida només els hi ha reservat un plat únic, que a vegades no és ni un plat sinó un bol o una simple llauna. Pensem-hi, ara que amb això de la pandèmia sembla que se’ns acabi el món perquè no podem sortir amb la colla a fer un bon esmorzar de forquilla o a fer un tiberi amb la família i la seva xerinola, i no valorem la sort que tenim de fer tres àpats calents a casa i, de tant en tant, que la mestressa ens posi la teca en un plat fondo. No és un consol pensar que sempre n’hi ha de pitjors, però sol anar bé per tocar de peus a terra.

 Nota: Mentre pugui, intentaré tocar quant menys millor el pal de la política, no perquè no m’interessi sinó perquè els polítics que tenim no es mereixen que en parlem, ni que sigui per posar en evidència les seves contradiccions i la seva poca gràcia, perquè alguns són tan mesells que ja en tenen prou amb que se'n parli d'ells encara que sigui malament. Doncs procuraré fer-los tan pocs favors d'aquests com pugui.