2
Passava un quart d’hora de mitjanit
quan vaig escoltar fressa a la porta del pis i que, seguidament, s’encenia la
llum del rebedor. Des que en Jordi va agafar el son, jo havia tancat la tele
perquè preferia esperar els seus pares llegint la darrera novel·la de la
Camil·la Läckbert, que em tenia atrapada en una complicada trama, tot i que em
va costar molt de temps familiaritzar-me amb el seu peculiar estil narratiu.
Quan la veïna va entrar a la sala d’estar em va semblar trasbalsada; però no la
coneixia prou bé com per gosar de preguntar-li què li passava i si la podia
ajudar. De fet, ja s’ho devia notar que feia mala ganya, perquè va córrer a
donar-me explicacions, sense que jo les hi demanés:
- Alguna cosa del sopar se m’ha entregirat i
hem hagut de tornar abans d’hora. Un vespre que podíem fer el tronera, i la
vetllada s’ha acabat com el rosari de l’aurora.
- Vol que li prepari una herba que l’ajudi a tirar cap
avall l’empatx? – em vaig oferir.
- Em penso que no
caldrà pas, ja em prendré unes sals minerals abans de posar-me al llit. En
realitat, pel camí he fet uns quants rotets i m’he quedat més tranquil·la. Si
vol, ja podrà anar-se’n de seguida que pugi en Martí, que està tancant el
cotxe... Per descomptat – va afegir, excusant-se per com m’acabava d’esbandir
–, li pagarem fins a l’hora convinguda,
encara que plegui abans.
Finalment
va interessar-se per en Jordi, com si fins llavors hagués tingut el cap a una
altra banda: - L’ha fet gabiejar molt,
el nen?
- Gens ni mica – la vaig tranquil·litzar - és un encant de criatura. Tot just li he
explicat un conte s’ha quedat fregit com un tronc; fa poc he pujat a donar-li
un cop d’ull i estava clapant en la mateixa postura que l’havia deixat. Sempre
que vulguin, ja saben que poden comptar amb mi; li dic amb tota franquesa.
- No sé pas si tornarem a repetir-ho, això de sortir a
sopar – vaig sentir que es planyia, com en un sospir. I en veure que s’asseia al
sofà tota moixa, vaig pressentir que alguna cosa grinyolava en aquella parella,
malgrat ella s’esforcés en aparentar el contrari. Però, no vaig tardar gaire en
comprovar-ho:
- Joana, el meu home em deixa – em va confessar
tot d’una.
Després de descarregar-se d’una
confidència d’aquella gruixària com qui fa un rot, com aquell qui diu a una
quasi desconeguda com jo, m’hagués semblat normal que tot seguit es desmuntés
fent-me alguna escena histèrica. Però ni pensar-hi, res que s’hi assemblés. No
va vessar ni una llàgrima, i la inflexió de la veu, un detall amb el que sempre
em fixo per afinar sobre l’estat d’ànim o la sinceritat de amb qui parlo, era
continguda i digna. Només li vaig notar un lleuger tremolor de barbeta, però
com que no va passar d’aquí, no vaig creure oportú abraçar-la o expressar-li amb alguna mostra afectuosa el meu
suport.
En
definitiva, m’havia comunicat una notícia terrible sense una engruna de
sentiment quan, a la meva manera de veure, que una parella s’esquerdi ho
considero una tragèdia i un drama per qui ho passa. Potser sí que la processó
li va per dintre i en reaccionar farà el xap, vaig pensar; sense saber ben bé
quina cara posar-hi mentrestant . Francament, arribat a aquell punt, vaig
creure que el més assenyat era escampar la boira de seguida que em pagués i
deixar-la que s’entengués amb el seu home, sense roba estesa per entremig.
Però em
vaig quedar d’una peça quan, amb la mateixa entonació de veu, lleugerament
impostada d’abans, em va demanar: - Li
sabria greu de quedar-se a passar la nit aquí?
El que més em va
sorprendre d’aquesta inesperada i brusca proposició fou que dos minuts abans
quasi m’havia engegat la porta pels nassos. Per aquesta raó, li vaig recordar: - Que no està a punt de pujar del garatge
el seu marit?
- Si – em va respondre i, com de passada, sense donar-hi
importància, va afegir: - però
preferiria tenir companyia per a no quedar-m’hi a soles.
Allavonces ja vaig comprendre que no
anàvem bé, i que tot plegat començava a fer pudor de socarrim, tal com s’havia ensumat
la llesta de ma germana. Malgrat sospitar que d’aquella història domèstica
acabada de destapar m’amagava els detalls més escabrosos i delicats, no vaig
gosar de furgar en la ferida; però, me la devia quedar mirant d’una llei de
manera, que no va tenir més remei que insistir: - Ja sé que no li puc demanar una cosa així, tant de sobte, perquè a
penes ens coneixem; però, cregui’m que em faria un gran favor si no em deixés
sola amb el meu marit aquesta nit.
En veure’m
indecisa, va barrejar-hi en Jordi pel mig per fer-me un descarat xantatge
emocional: - Faci-ho pel nen! No li
faria cap bé ser testimoni d’una baralla entre els seus pares. Si vostè hi és,
en Martí no s’atrevirà pas a aixecar-me la veu.
- ¿Però
que no s’adona que el seu marit pot dir que jo no puc ni tinc cap dret a
ficar-m’hi pel mig entre vostès? – li vaig replicar, recordant el que sempre em deia ma mare
sobre que quan dos es barallen sol tocar el rebre al que hi fica el nas.
- No li
ho demanaria pas si no fos necessari; li dic de debò! En segons quins casos,
una amiga pot fer més servei que algú de la família. Si crido ma germana vindrà
de seguida, però en tota la nit no pararà de retreure’m que ja m’havia avisat
dotzenes de vegades que en Martí era un bord. I encara ho complicarem fent
l’escàndol més gros i empallegós.
- Miri,
no pateixi més, que ja em quedaré – vaig estovar-me, en part perquè no trobava cap excusa escaient
per negar-li en rodó aquell favor.
De
sobte, però, vaig tenir una mala nassada, d’aquelles que et sotraguegen, atrevint-me
finalment a escopir la sospita que em rondava pel cap feia estona: – Digui’m la veritat, ¿vol dir que me’l demana
que em quedi perquè li fa basarda que si es queda sola el seu marit l’escridassi
o potser la maltracti?
La primera reacció
de la veïna va ser fer-se l’ofesa en entomar una pregunta tan directa; però,
com que no li vaig treure la vista de sobre esperant la resposta, va deixar-se
anar confessant-me el secret que segurament mai hagués pensat revelar a una
forastera: que el seu home més d’una vegada li posava la mà a sobre i sovint la
tractava com un drap brut.
- Bé, llavors, d’acord – vaig afluixar definitivament la meva resistència
a fer-li de carabina aquella nit -, em
quedaré sobretot pel nen, ja que després del conte que li he explicat aquest
vespre perquè s’adormís, no em queda més remei que fer-ho.
Per aquesta raó, i també perquè em
va semblar que a la veïna li calia aprendre una lliçó imprescindible per anar
per la vida, si no volia quedar-se arronsada com una cuca en un racó de casa,
com a mi em va passar quan va morir-se’m l’home, que sort en vaig tenir llavors
d’una amiga també mig desconeguda que em va ajudar a aixecar el cap de terra.
Des d’aleshores vaig tenir clar que, et passi el que et passi a la vida, sempre
s’han de recuperar les cancalletes o les patacades sigui com sigui; per moltes
escates de vidre que t’esgarrapin les entranyes. M’hagués agradat dir-li a la
veïna que per sobreviure es necessita força de voluntat; però, com que d’aquest
tràngol ningú se’n pot sortir sol, sense ajuda, no s’ha de tenir por ni
vergonya de demanar-la. Perquè, francament, sense unes bones crosses, travessar
segons quins deserts pot deixar-te
eixorc.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada