El concepte “nova
normalitat” que alguns malden perquè arreli en el vocabulari habitual, com si
fos la cosa més comuna i ordinària del món, fa la ferum pròpia d’un d’aquests
eufemismes perversos que l’establishment ha posat de moda la darrera dècada i
als quals ja m’he referit en reflexions anteriors. Hi ha conceptes que no
necessiten qualificatius per saber de què s’està parlant. La normalitat, per
exemple, en seria un: quelcom és “normal” o estem parlant d’una altra cosa. A
més a més, a la normalitat no li escau taxar-la de “nova” o “antiga”: tothom
sap a què ens referim quan parlem de normalitat, entre persones normals. Però,
esclar, quan qui fica el nas al vocabulari és la política, bona nit i tapat!
Perquè fins d’allò que és el més normal del món, un cop contaminat per la
política, se’n poden fer vàries lectures esbiaixades. Ara mateix, el tàndem
Sanchez-Iglesias, que són qui han encunyat la desafortunada expressió sobre la
que reflexiono -, en definitiva tracten de vendre’ns l’excepcional i costerut
repte que ens espera a la cantonada, com una experiència positiva, gairebé
beatífica o poètica de la realitat: la “nova normalitat”.
D’entrada, no trobo gens
“normal” que a les persones se les obligui a confinar-se sine die i que a les
relacions socials se les posi frontera i, en definitiva, que només es permetin
durant unes hores i sota extraordinàries mesures de seguretat, determinades
activitats que eren d’allò més “normals” fins fa poc. No és gens “normal”
aquests reguitzell de prohibicions encara que siguin pel nostre bé i,
francament, n’hi ha per fotre el barret al foc; però el tàndem de la punyeta –
per cert no fa ni mig any que el soci Sanchez jurava que mai dels mais es
ficaria al llit amb el soci Iglesias perquè no el deixaria dormir tranquil -,
ens volen daurar la píndola proposant-nos que a aquest canvi total de manera de
manera viure l’hem d’anomenar a partir d’ara, per decret, “nova normalitat”. I,
per acabar-ho d’arrodonir, volen que l’invent ens moli.
Aquesta “nova normalitat”, evidentment, té la seva
cara amable: per exemple, es respira millor a les ciutats descontaminades i hom
pot passar més temps rossegant-se les ungles d’angoixa amb la família; però,
per molts esforços i jocs de mans que “el gobierno” es tregui de la màniga, no
evitarà que ens quedem glaçats quan ens fixem que detalls tan quotidians i
“normals”, com ara entrar en una botiga de roba i emprovar-te unes quantes
bruses o pantalons abans d’escollir la que t’agrada i et cau millor, sota la
bota de la “nova normalitat” no existiran. I suposo que per “nova normalitat”
també s’haurà d’entendre tenir de fer cua com si haguéssim reculat a la
postguerra del racionament per fer gestions en un banc, comprar en qualsevol
botiga o per desenvolupar un llarg etcètera d’iniciatives relacionades amb
l’exercici de la llibertat individual. Això no és “normal”, i per molt que
diguin que ens hi hem de resignar perquè forma part del full de ruta de la
“nova normalitat”, no cola.
El virus com se’n digui, ens ha partit la vida pel
mig i estarem condemnats durant molt de temps a viure amb la por al cos i a
mercè de que per atzar s’hi trobi un remei fiable que ens retorni al món
“normal”, sempre que puguem pagar la factura al laboratori que aconsegueixi fer
dòmino. Però em temo que amb els manobres que tenim per fer bones obres, la
normalitat perduda trigarà a tornar si és que no s'ha esfumat per sempre, fos
més bona o més dolenta; i per molt que es pretengui emmascarar la realitat amb
paraules polítiques eixorques, el pragmatisme s’imposarà i qui pretengui viure
d’il·lusions ho tindrà fotut, perquè la “nova normalitat” que ens vol fer
empassar la parella màgica, per una immensa majoria de persones és limitarà a
anar passant com pugui el dia a dia. La generació de la “nova normalitat”, em
temo que si no reacciona a temps, retornarà a aquell voluntarista ideal del
“carpe-diem”, com a paradigma d’un món feliç.
El que em preocupa, francament, es que no s’assembli
massa la “nova normalitat” a aquell món feliç que fa un segle l’Aldous Huxley
va escarnir: un món feliç sense iniciativa ni llibertat individual, en que tot
ho resoldrà l’Estat i les seves comissions d’experts científics i on els
ciutadans rebecs seran considerats malalts... En fi, que a les farmàcies no es
trobi ni per remei alcohol per rentar-nos una esgarrinxada, deu ésser un
símptoma de “nova normalitat”, en la qual els especuladors, acaparadors,
intermediaris i gestors públics corruptes seguiran fent de les seves. L’única
novetat que m’ha alegrat el dia és que el xino de la cantonada ha obert la
persiana; aquesta sí que és una bona senyal de “normalitat”.
A LA MEVA MANERA
DE VEURE tabrilde@blogspot.net
NO ENS DEIXEM
PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada