2
Del tros que hi ha davant de casa en diem pati, però en
realitat és el que queda de l’antiga horta i dels coberts de les vaques,
després de d’enderrocar-los a benefici d’inventari per al traçat del nou carrer
que l’Ajuntament va entossudir-se a obrir queixalant una part de la propietat
de la família. Avui, aquella quartera de bona terra que es repartia a banda i
banda del camí per on traginaven les cantines de llet per carregar-les a la
tartana amb que feien el repartiment a domicili, ha quedat limitada a la llenca
de cent pams quadrats que va des de la façana de la casa fins a la tanca de
totxos que limita la propietat amb la vorera del nou carrer. Aquesta tanca té
l’alçada d’un home i des de l’eixida estant - que queda com si diguéssim a
l’altura d’un primer pis - em permet d’estar a l’aguait de tot i de tothom que
passa a prop. Hi ha una porta reixada, de dues ales, que s’obre automàticament a
distància per deixar entrar o sortir el cotxe de l’Anna o el de la seva mare,
sense que s’hagin de molestar a posar un peu a terra. La meva filla necessita
el cotxe per anar a treballar cada dia des de Valls a Montblanc i la meva dona
condueix encara la relíquia de la família, una furgoneta atrotinada – de la que
jo me’n fotia sempre dient-li “el quatre llaunes” –, que li serveix per anar a
carretejar, dues vegades al mes, subministres a la cooperativa dels pagesos.
L’Anna, en
realitat, s’aprofita com d’una ganga caiguda del cel del meu cotxe, que em vaig
haver de treure de sobre per força, quan tot just feia quatre dies que l’havia
estrenat. Si escolto que li fa xerricar una marxa quan surt disparada com un
coet, sense deixar que el motor s’escalfi una mica, se’m regiren els budells,
encara que sóc conscient que a mi ja no m’haurien de treure de polleguera aquestes
foteses. L’altre dia vaig descobrir que portava un frontal abonyegat, però quan
em va venir a fer el petó de rutina en arribar de la feina, em va fer mandra de
preguntar-li què li havia passat: la veritat és que encara no m’he acostumat a
fer servir la pissarra per comunicar-me amb els demés.
Cada
vegada que obren la porta reixada es prenen tota mena de precaucions perquè el
gos no s’escapi, ja que amb canalla del col·legi voltant a prop els municipals
els varen avisar que no badessin. És tot un espectacle l’enrenou que munten
tant l’una com l’altra, per impedir que el gos fugi, quan el més senzill fora
tancar-lo dintre de casa o estacar-lo amb la corretja. Però sembla que a tots -
incloent-hi el gos – els hi agrada repetir el numeret dels collons les vegades
que calgui. A mi em fa l’efecte que qualsevol dia tindran un disgust perquè la
sogra - tot i que manté en bona forma el seu geni -, no passa el mateix amb el
delit necessari per dominar una bestia, qua l’exciten els brams de la mainada i
no tant mainada, que s’acosten al reixat a provocar-lo, amb tota la mala baba
del món. Però, ja s’ho faran!
La sogra mai m’ha tingut per sant de la seva devoció,
però poc abans d’emmalaltir la nostra mala relació va empitjorar una mica més en
assabentar-se’n - per una maleïda ficada de pota del meu soci -, que em ballava
pel cap fer-li vendre la finca a una immobiliària que fa mesos em venia al
darrera. Els sogres haguessin aconseguit a canvi un piset on retirar-se i quartos
suficients per no passar angunies - no
se’ls haguessin pas acabat, ja us ho ben asseguro –, i la Sara i jo n’hauríem tret una
bona picossada, com a comissió. Quan la sogra va descobrir la conxorxa abans
d’hora, va estar a punt de fer-me fora a puntades de peu. Si no m’hagués ferit
una setmana després de tenir l’enganxada, potser hauria hagut de fotre el camp
per perdre-la de vista. Ara, però, m’haurà d’aguantar encara que no m’ho perdoni
mai i m’ho faci pagar amb escreix.
De fet,
quan vaig tornar de l’hospital de Tarragona, el seu déu vos guard no podia haver
estat més franc: - a tots els porcs
els hi arriba el seu sant Martí! En canvi, el sogre em va venir a
veure dos o tres vegades i mai va gosar treure’m els drapets al sol. La Sara es limita a fer el paper
que li pertoca com a esposa resignada - no li puc pas retreure res -, però no
m’hi posa ni una unça de tendresa al tracte que em dispensa. Per dir-ho amb
franquesa: no em deixarà morir, però no es desviurà perquè m’hi trobi a gust.
Sort en tinc de l’Anna que ve a fer-me companyia almenys un cop al dia quan
torna de treballar, intentant que no m’enfonsi del tot. Ni la padrina ni la seva
mare han aconseguit, de moment, posar-me-la en contra; però, no sé fins quan
aguantarà, considerant que després de regalar-li el cotxe, de mi ja no en
traurà mai més res d’amagat de la seva mare, com s’havia acostumat.
Sota l’eixida hi ha el porxo de la casa, que és l’única
part de la façana i del pati que no controlo amb la vista des de dalt; en canvi,
sí que puc escoltar les xerrades que hi fan petar els sogres, que són els que
amb més freqüència s’asseuen al pedrís a descansar una mica a l’hora que pica el
sol, o al capvespre per prendre la fresca. El sogre, que aparenta ser un home
de poques paraules i que més aviat peca d’ésser un pèl sorrut amb tothom,
s’esplaia com una calàndria quan la conversa deriva a desembolicar records de
joventut. A vegades, ell s’allarga recreant-se amb algun romanço del temps de
Mariacastanya, mentre la padrina aprofita per esbandir alguna peça de roba delicada
al safareig petit que es va fer posar a l’altra banda del porxo, per rentar a
mà. Ho noto perquè sento rajar l’aigua i perquè mentre renta només escolta,
sense posar-hi cullerada al monòleg del seu home. Abans me’n solia fotre quan
els arreplegava passant el rosari de les seves arnades remembrances, en canvi
ara quasi m’esforço a parar l’orella per no perdre’m ni un mot del què diuen,
encara que sigui una història suada perquè la sogra, sobretot, sol repetir-les tot
i que cada vegada les conta una mica diferent de l’anterior. Em conec fil per
randa el camí que feia quan anava a repartir la llet pel barri i el nom i el
motiu de cadascun dels seus parroquians.
He dit que el porxo no el veig perquè queda sota mateix
de l’eixida, però en canvi ni de la resta del pati ni de la façana principal em
perdo detall. La casa té dos plantes, però en realitat des de sempre només s’ha
fet vida als baixos i al primer pis. El pis de dalt, que queda sota teulada, no
està obrat i, pràcticament, es fa servir de golfes per a malendreços. De fet,
la primera planta té el sostre més alt que la resta perquè suposo estava destinada
a menjador i a sala d’estar, funcions que no va exercir mai ja que des de bon
principi els avis no es van moure de la planta baixa, aprofitant que hi tenien la
llar de foc – al costat de la qual, en casar-se la padrina s’hi va fer instal·lar
la cuina econòmica -, redistribuint-se la casa més endavant, després de la mort
dels avis, deixant a la primera planta el dormitori dels sogres, el quarto de
bany gran, el rebost i un enfony.
La primera
planta està repartida entre la nostra alcova, un recambró que la Sara fa servir de tocador i vestidor,
el quarto de bany petit i l’habitació pròpiament dita de l’Anna. Les dimensions
de l’alcova son tan generoses que han permès d’afegir al mobiliari original – sense
que es noti gaire més atapeït l’espai –, el meu flamant llit articulat al
costat del de matrimoni, on des d’ara la dona s’hi pot repapar tota sola, i una
tauleta amb rodes al costat del finestró que dona a l’eixida perquè jo pugui
fer-hi els àpats, ja que van decidir i a mi ja m’estava bé, que no pagava la
pena d’emprenyar ningú per ajudar-me a baixar o pujar l’escala cada dos per
tres.
A un cantó de la façana, el que queda més allunyat de
l’eixida, gairebé arrapat a la paret, hi ha un vell lilà i una mica més enllà
un nesprer i un cirerer, tots dos especialment ramalluts. Enfaixant la paret,
el sogre ha cavat una rasa de cap a cap per sembrar-hi petúnies i margarides,
que diu que és el tipus de flor que li dóna més resultat, ja que algunes provatures
amb rosers o amb clavellines van ser un fracàs absolut. En línia amb el
nesprer, però entortolligada a la tanca del carrer, hi ha entaforada una parra
que, en contra del que de primer semblava, s’ha fet ben cepada i robusta i aquesta
tardor, si no ho espatlla res, podrem collir més d’un penjoll de moscat.
La resta
del pati que no està ocupat pel camí de pedra que va des del reixat a la porta
del cobert que queda darrera dels arbres, on es guarden els cotxes, el sogre
l’ha aprofitat per fer-hi una mica d’horta on hi planta de tot: tomàquets de
dos o tres classes, albergínies, carbassons, pebrots, patates i, darrerament,
també hi ha sembrat unes quantes rengles de mongeteres. On li queda un forat
lliure hi fa créixer menta i julivert. No sé com ha aconseguit que el gos no
s’hi pixi ni furgui la terra. Quan el devia ensinistrar - llavors jo encara
pencava i no m’hi podia entretenir com ara a badar - segur que va ésser un
espectacle per a no perdre-se’l!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada