NINGÚ NO VA TENIR NI UN DUBTE RAONABLE?

El Consell d’Estat s’ha reunit per dictaminar, a petició del govern, si procedia impugnar també el procés participatiu del 9-N a Catalunya, i per unanimitat insultant els nou membres de la comissió permanent han deixat al govern les mans lliures per tirar pel dret. No em puc estar de preguntar-me, com pot ser que en un país de tants caps tants barrets, no hi n’hi hagués ni un sol d’aquells savis “homes d’Estat” que tingués el mínim dubte raonable sobre si havia decidit bé? Francament, em sorprèn que en el país de més indecisos per metre quadrat, alguns individus tinguin les idees tan clares sobre qüestions amb tants d’interessos pel mig, que es presten a interpretacions per tots el gustos. Qui sap si enlloc de criticar-los no me n’hauria de sentir orgullós d’una institució quins membres estan convençuts de posseir la veritat, si no fos que m’escamen les unanimitats, perquè em fa témer que no s'esclafin els dubtes a cops de dogma oficial. I si voleu que continuï parlant amb franquesa, ja sabeu qui són aquests nou fenòmens? Doncs, passem llista: el president és una relíquia - en Romay Becaria -, que no ha baixat del cotxe oficial des que manava en Franco i ell feia d’escolà  a en Fraga; l’acompanyen a la taula del Consell en Landelino Lavilla, que va ser president del Congrés de Diputats en època de la UCD; en Rodriguez Piñero, expresident del Tribunal Constitucional; l’Herrero y Rodríguez de Miñon, pare de la Constitució i renegat del PP; en Fernando Ledesma, exministre socialista de Justícia; l’Alberto Aza, diplomàtic de carrera i excap de la Casa del Rei; Manzanares Samaniego, magistrat del morro fort; Mª Teresa Fernández de la Vega, que va començar com a militant del PSUC i va acabar de mà dreta i musa progre dels governs Zapatero i, finalment, el jurista Enrique Alonso, la guinda per donar un toc de joventut a un conjunt de persones que passen amb escreix de la setantena. En definitiva, un repertori de personatges bastant arnats que es creuen infal•libles per l’edat o per tenir línia directa amb l’esperit sant,  i són incapaços de preguntar-se si la versió de l’altra part amb interessos en el litigi no té ni un pessic de raó. Pel què es veu, aquests consellers de l’Estat tenen tan poc sentit d’Estat que no contemplen ni la possibilitat del dubte, encara que només fos per maquillar caure en el vici de les unanimitats aclaparadores, humiliants i prepotents. I la manca d’aquest simple detall d'empatia, justifica les queixes dels que no els hi fa el pes, per definició, una institució democràtica que es tapa ulls i orelles per a no escoltar les veus discrepants ni veure els carrers a vessar d’indignació. Els nou oracles per reial decret, però, no cal que pateixin: ja s’ha guanyat el sou, fent bona una vegada més en el regne de la democràcia devaluada que patim aquella antiga dita de qui paga mana. Ara bé, l’error i el problema per aquesta colla de panxacontents, esdevé perquè les misses no surten de la butxaca d’en Rajoy, sinó de la dels ciutadans en general, a través dels seus impostos. I des d’aquesta perspectiva tan objectiva i assenyada, hagués estat d’agrair que algú tingués la sensibilitat i comprensió d’admetre almenys un dubte raonable que els hi salvés l’honor. Perdoneu les molèsties i, malgrat els que volen amargar-nos la vida, sigueu feliços.     

LA XURRI

Una amiga ahir em va comunicar per sms que acaba de sacrificar la Xurri, una gata amb la qual s’han fet companyia setze anys. Estic segur que s’ha passat tota la nit plorant, però malgrat estigui tova uns quants dies, quan surti procurarà que no se li noti i no somicarà massa per por de que se li’n riguin dels seus sentiments o, directament, li deixin caure que no n’hi ha per tant, que només es tracta d'un animal, havent-hi tantes persones que pateixen. I és que d’aquesta mena de sentiments no se’n pot parlar amb tothom, ja que només poden entendre'ls aquells que han conviscut amb un animal de companyia, mal rebatejat amb la cursileria de “mascota”. Jo confesso que vaig pertànyer, també, al gremi dels que en un moment donat, per diverses raons que seria llarg d’explicar, decideixen portar un gos a casa. A la meva dóna li havia encantat un cadell de cocker, el més eixerit d’una camada temptadorament exposada a l’aparador d’una botiga especialitzada, i no obstant assegurava que no el volia de cap manera, entre d’altres raons perquè jo amb els gossos m’hi entenia poc, em va semblar que li aniria bé per superar una abaixada de moral. De manera que l’endemà ja em tens carregat amb un cadell de setmanes, un flamant llitet, una bossa de pinso, dos pilotes per jugar i una corretja per treure'l a passejar; tot plegat per fer una gràcia. A partir d’aleshores, la dona i jo vàrem proposar-nos “educar” aquell dispeser perquè no ens desllorigués l’ordre ni la rutina del pis, imposant-li unes quantes “lleis”. Vàrem aconseguir que s’acostumés a fer les seves necessitats en un lloc discret, i a sortir a passejar només un parell de vegades sense que ens vingués amb exigències; però vam fracassar com uns pallussos intentant que s’estigués quiet al seu llitet tota la santa nit, tancat en una habitació, i que no ens dones la tabarra fins que nosaltres ens llevéssim. De fet, vaig descobrir en pocs dies que si volia entendre’m amb aquella cosa de pèl que es bellugava per casa, tenia d’aprendre a pensar com un gos, deixant d’entestar-me a tractar-lo com si fos una criatura. Vaig entendre la primera lliçó de convivència amb un animal de companyia el dia que no li vaig impedir que de nit voltés pel pis amb total llibertat, sempre que no fes caure res i no intentés pujar al nostre llit. Si expliques a algú que no hagi viscut aquestes experiències, que els animals tenen intel•ligència, sovint et  miren com si repapiegis; però alguna explicació deu tenir que la primera vegada que el gos va tenir un mal de ventre i va fer la caca a casa, això sí sobre el paper que tenia disposat per fer el pipi, s’acostés al llit i em despertés tocant-me el braç amb la pota per ensenyar-me el “regal” que m’havia deixat, com si esperés que el renyés perquè era conscient que potser no ho havia fet bé. En vistes d'aquesta mostra d’intel·ligència no podia pas emprenyar-m'hi, sinó dir-li que no passava res. D’anècdotes com aquesta, la gent que ha tingut un gos en podria explicar un grapat i, francament, si no ho fan, a la meva manera de veure, és perquè no els prenguin per bojos. Confesso que el dia que vaig tindre de sacrificar el meu gos, jo que no sóc de llàgrima fàcil també vaig plorar, com deu estar fent la meva amiga que s’ha quedat sense la Xurri. Ja sé que les trapelleries humanes donen per engiponar reflexions més sucoses que no pas la que he dedicat avui a la convivència amb animals de companyia, però encara que sembli mentida, compartir confidències amb un gos, un gat o un cavall que t’estimes, pot ser tan gratificant com una sessió de teràpia amb el psicòleg. I, a més a més, serveix per desconnectar de les misèries dels polítics i de la ració quotidiana de corrupció i de xarlataneria.     

D'ORQUES, DE SABÓ I DE PREFERENTS

Ara que la gestió de les Caixes d’estalvi està sent analitzada escrupolosament per depurar-ne totes les responsabilitats d’algunes marranades, apareixen esquelets en infinitats d’armaris i, per poc que es grati, la merda en descomposició sura a la superfície – en forma de targetes opaques o d’operacions irregulars que han generat milions de pèrdues -, empastifant sovint la imatge de persones que semblaven l'encarnació del rigor comptable i de la competència professional, però que un cop desmuntada la tramoia i llevada la màscara, queda palesa la cara d’un pocavergonya que manava als seus esclaus aprofitar-se dels clients-peix fent-los picar l’ham de les preferents i d’altres productes llaminers, amb l’esquer d’uns guanys tan fantàstics com impossibles. Amb l’agreujant de traïdoria, perquè qui tirava la canya s’aprofitava de la confiança que li tenia el client-peix. Entre d’altres arguments per “motivar” els pescadors poc entusiasmats en participar per força en concursos de productivitat, m’explicava l’altre dia una antiga empleada d’una d’aquestes Caixes exemplars, que en una de les assemblees que periòdicament s’organitzaven per mantenir alta la moral del personal, un alt directiu va utilitzar una macabra paràbola per arrambar l’agua al seu molí i llençar un avís a navegants. Aprofitant que era notícia la transferència de l’orca Ulisses des del zoo de Barcelona a un parc aquàtic de Califòrnia, va il•lustrar la política de l’empresa amb un símil desafortunat: “les orques que són traslladades d’un parc aquàtic a un altre, durant un temps prudencial d’aclimatació se les ensenya a obeir les normes que regeixen en el nou recinte, però si després de varis intents per domesticar-les els entrenadors no se n’acaben de sortir, se les sacrifica i se’n fa sabó”.  Potser - ho dic per no fer judicis d’intencions - l’alt directiu que contava aquella història no anava amb segones de canvi, però l’empleada i molts d’altres que com ella havien estat traslladades de sucursal feia poc i encara rumiaven els objectius, varen sentir-se com orques en capella de passar-les magre si no obeïen al peu de la lletra la cartilla. Només així s’explica la fal•lera dels empleats per col•locar productes tòxics a amics, coneguts i passavolants, i la sincera desesperació que molts han sentit després, al adonar-se que ells eren les primeres víctimes de l'engany amb que sense voler havien enredat a tanta gent que se’n refiava de les seves compulsives recomanacions, interessades més que en el benestar del client, en assolir els objectius fixats a la sucursal en la que treballaven. Aquest és el rerefons del drama que haurien de tenir també en compte, els jutges quan estudien demandes de clients-peix que, en empassar-se l’ham de les preferents i d’altres productes tòxics, varen perdre bous i esquelles, mentre avui les Caixes rescatades a preu d’or amb els diners dels ciutadans es vanten de múscul en les proves d’estrès de la banca. Seria just que es tingués en compte, si res més no en homenatge a les orques que es varen convertir en sabó.

LA TORNA

La resposta de Madrid sembla que serà la de sempre: “si no vols caldo, tres tasses”. És irresponsable el govern central tensant massa la corda amb el govern de Catalunya, sense importar-li que es pugui trencar? És temerari el govern de Catalunya jugant al gat i a la rata amb el govern central, per aconseguir com sigui que els catalans puguin exercir el dret a decidir el 9-N? A la meva manera de veure, tots en tenen part de culpa d’estar en un atzucac, el qual si ningú no afluixa pot acabar malament. El govern central és el principal culpable per tancar-se en banda a enraonar civilitzadament, i d’emborratxar-se histèric amb copes de lleis arnades per bloquejar sistemàticament qualsevol vàlvula de comunicació democràtica, desacreditant-se davant la comunitat internacional pel seu tarannà intransigent. El govern de Catalunya, però, també té una part de la culpa, perquè des de l’inici del procés s'ha lligat de peus i mans a una data sacralitzada – l’any 2014, mítica commemoració del tricentenari del decret de nova planta –, i la impaciència perquè no se’ls hi covés l’arròs els hi ha fet cometre l’error de no valorar, com una dificultat afegida, que amb el govern central amb qui s’havia d’entendre tenia majoria absoluta per posar-li totes les travetes del món impunement.  Però, sobretot, al meu entendre el govern català ha posat la pota perquè davant el bloqueig del diàleg amb el govern central no ha tingut la valentia per deixar-se de punyetes, i enlloc de perdre el temps marejant la perdiu amb referèndums impossibles d’encabir en la cotilla constitucional o amb consultes descafeïnades, posar la directa cap a l’únic camí legal i realista: convocar unes eleccions autonòmiques anticipades en les quals tots els partits sobiranistes proposessin sense embuts un programa comú, clar i net. I si aquests partits obtenien majoria parlamentària suficient perquè dels resultats se’n pogués fer una lectura plebiscitària homologable internacionalment, es temptegés per darrera vegada si el govern central baixava del burro i estava disposat a asseure’s a negociar com reconduir pacíficament els greuges dels catalans o, en cas contrari, activar una declaració unilateral d’independència que obligués l’Estat espanyol i la comunitat europea a moure fitxa per gestionar la patata calenta que acabava de caure’ls-hi a les mans. Mentrestant, davant la tossuderia dels catalans per exercir el dret a decidir malgrat totes les estúpides prohibicions d’un govern central que no afluixa, mesell partidari de la política de si no vols caldo, tres tasses, algú li hauria d’advertir a en Rajoy i tota la seva camarilla - potser el monarca, si realment exercís de cap d’Estat neutral, seria la institució adequada – del perill que tibant la corda com ho estan fent, tot plegat pot acabar en un incident d’ordre públic de conseqüències imprevisibles. El dubte que tinc és si fer empassar a Catalunya la tercera tassa de caldo és la torna perversa d’una estratègia calculada al mil·límetre per provocar confrontació o si simplement són uns ximples inconscients que juguen amb mistos al costat d’una benzinera.     

HIPÓCRITES I FARISEUS

Tota la història de la humanitat està farcida de mentiders i de traïdors que no se n’amaguen de ser-ho, però els que realment fan més mal que la tinya són els hipòcrites i fariseus que volen semblar una cosa i en són una altra de molt diferent. A més a més, la majoria d’aquests impresentables, per molt que se’ls hi descobreixi el llautó no es donen mai per la pell i, exigint la presumpció d’innocència, continuen assegurant a tort i a dret la seva honestedat fins que no es demostri amb pèls i senyals del peu que coixegen, i encara llavors es creuen amb dret a un indult perquè estan per sobre del bé i del mal. Ai la presumpció d’innocència i els indults! A la seva empara molts corruptes i delinqüents, quins advocats se la saben llarga, toregen la justícia i la paciència de la gent com cal. El que no m’explico és per quins set sous quan es descobreixen conductes poc exemplars que esquitxen dirigents o col•lectius concrets, els seus propis parroquians o correligionaris són sovint els primers a fer-los costat i a tirar pilotes fora. Per a no fixar-nos només en els pobres polítics, a la meva manera de veure la tèbia acollida que el sínode dels bisbes catòlics ha donat a les propostes del papa Francesc per allargar una ma als homosexuals i als divorciats són una flagrant hipocresia, si són certes algunes informacions sobre la vida dissipada al Vaticà. Fa uns dies vaig assistir a una conferència en que el periodista Vicenç Lozano – acreditat corresponsal de TV3 – parlava a un auditori de gent gran, que se’l mirava amb uns ulls oberts com taronges, de l’existència d’un prostíbul en dependències vaticanes, i que aquest havia estat el detonant de la renuncia del papa Ratzinger. Si aquesta informació fos certa, encara que el papa Francesc n’hagi fet net amb discreció, amb quina autoritat moral poden totes les jerarquies que n’estaven al cas seguir dictant normes de conducta estrictes per als demés? Un altre exemple de fariseisme el tenim amb les grans potències occidentals que, amb l’excusa de pacificar i democratitzar determinats països, atien els petits conflictes que s’encenen en territoris sensibles als seus interessos geo-estratègics, i no els hi cau la cara de vergonya quan es descobreix, com ara s’ha vist a l’Irak, que els combatents de l’Estat Islàmic estan armats fins a les dents amb armament fabricat a occident. Recordem que un dels principals fabricants i subministradors de bombes antipersones eren els espanyols, i cap dels dirigents d’aleshores – socialistes ètics, per cert -, varen renunciar a aquesta font d’ingressos bruts. I és que els catalans no tenim la patent del lema “la pela és la pela”. Lligant amb la reflexió d'ahir, sabeu quan el fi del món esdevindrà de veritat? Doncs l’endemà del dia que es descobreixi la manera com el que cadascú pensa aparegui al seu front, com si fos en una pantalla. No sé si després d'apallissar-nos a garrotades quedarien prou justos i nets de cor per justificar una pròrroga de l’espècie humana.      

EL MÓN S'ACABA CADA DIA

Enguany, concretament el passat 22 de febrer, segons la mitologia vikinga el món tenia de fer un pet com un gla, però afortunadament encara remenem la cua. En el que portem de segle, els mals auguris dels il•luminats de torn han fet figa vuit vegades, però malgrat això sempre hi ha qui hi fa bullir la seva olla agitant els esquellots, i gent crèdula que s’ho empassa tot sense posar-ho en quarantena perquè tenen més tendència a l’apocalipsi que a la serenitat. Per aquesta raó fem cas de segons quines brames simplement perquè el marro atrau fatalment la morbositat que tots portem a dintre. En tot cas, la pròxima data prevista perquè el món s’acabi serà l’any 2060, si es compleix l’auguri de l’Isaac Newton basat en les profecies bíbliques del llibre de Daniel. Malauradament per a la majoria de nosaltres sí que el món s’haurà acabat llavors. A la meva manera de veure, però, la qüestió no és la fi del món a l’engròs sinó les petites dosis d’apocalipsi que cada dia pobles i comunitats senceres viuen, les quals moltes vegades passarien desapercebudes si no fos perquè les notícies no tenen fronteres i hi ha gent que arrisca la pell per escampar-les desinteressadament o per treure's un jornal. No obstant això, la magnitud de la tragèdia només s’ensuma en part, ja que a l’hora de posar el focus sobre una o altra història qui marca les prioritats, sovint està condicionat per molts interessos creats. I és que no es compra al mateix preu, per exemple, un reportatge èpic o de sang i fetge sobre una guerra en marxa que el monòton degoteig de morts per inanició en països del tercer món. Només quan sorgeix algun personatge que es converteix en mediàtic perquè acapara l’atenció dels consumidors de relats de calamitats des de casa estant, ens assabentem de com s’acaba el món cada dia per a molta gent en camps de refugiats i perseguits per qüestions ètniques; en culs de sac a Calcuta, al Brasil o a Barcelona mateix; en pobles infectats per malalties de les que occident passa olímpicament mentre no amenacin la seva tranquil•la migdiada; en el món del tràfic indecent de persones per abastir prostíbuls i camells per a les màfies que controlen la droga; i entre les víctimes anònimes en la infinitat d'intents de sobreviure en un primer món idealitzat pels que inciten els desesperats a jugar-se la vida perquè ells puguin viure amb l’esquena dreta.                    

DE CARTES D'AMOR I DE CARABINES

Dues paraules arnades que a més d’un li deuran portar records simpàtics, perquè no fa pas tants anys que estaven en boga. En primer lloc, les cartes d’amor en una època que ni es podia imaginar tota aquesta autopista de la comunicació “on line” que avui gaudim, eren l’única manera de festejar que tenien les parelles de nuvis separades per uns quants quilòmetres de distància, quan tampoc les distàncies físiques eren fàcils d’escurçar i dissimular. Alguns epistolaris romàntics fins i tot es convertiren en obres literàries apreciables i en més d’una llar encara es conserva alguna caixa de sabates plena de les cartes que, sense massa pretensions gramaticals ni sintàctiques però farcides d'ingenuïtat i d'il.lusió, s’havien entrecreuat alguns dels matrimonis actuals que quan festejaven un vivia a sant pau i l’altre a sant pere. Ara que l'escassa correspondència tradicional que es manté va de capa caiguda a cent per hora, seria impensable per al jovent enrotllat d'avui en dia mantenir relacions formals i virtuals durant dos, tres o mitja dotzena d’anys, només interrompudes un parell o tres de vegades, depenent de la distància i de la bossa. Inclús les parelles de nuvis no sotmeses a una separació logística permanent durant el festeig, passaven per la penitència d’estar separats intermitentment uns quants mesos mentre durava la mili obligatòria del xicot, i llavors recórrer a les cartes dites d’amor era el bàlsam ideal per suportar el tràngol de l’espera. No tinc dades estadístiques per contrastar si el caliu de l'enamorament en sortia reforçat o tebi d’aquest bany maria imposat per les bones costums i les circumstàncies, però sí que no hi ha cap dubte que el jovent en edat de festejar no tenia oportunitat d’esbravar-se com ara perquè l'ombra de la futura sogra era allargada i poques parelles s’estalviaven la carregosa carabina al costat. No obstant això, no sempre la vigilància era tan exhaustiva com es volia fer creure, si es té en compte que moltes parelles arribaven a l’altar havent fet pasqua abans de rams... En fi, espero que aprecieu que, a la meva manera de veure practiqui de tant en tant l’exercici desintoxicant de recórrer al bagul dels records per fugir de la cançó enfadosa de reflexionar sobre la política decebedora i depriment, sobre la corrupció a gran escala i les petites corrupteles escampades arreu i, sobretot, sobre l’evidència que la desigualtat social avança sense aturador. Sigueu feliços, doncs, recordant mentre pugueu aquelles paraules boniques i tendres que escrivíeu en les vostres cartes d’amor.  

MONÒLEGS A PEU DE CARRER (5) – NO EM PUC QUEIXAR

Feia tants de dies que el veia assegut al mateix banc i que ens saludàvem amb un discret cop de cap, que ahir em va venir de gust aturar-m'hi una estona. De fet, era com si ens coneguéssim després de topar-nos quasi cada dia, i per això vaig encetar una conversa intranscendent com es fa en aquests casos, però aquell home que no era més gran que jo em va sorprendre amb una pregunta que, francament, no m’esperava:

- És feliç, vostè?

- Home, suposo que sí; almenys ho procuro, i no em puc pas queixar.

- Justa la fusta! Aquestes són les paraules que no encertava: no em puc queixar!. És ben bé això. Ara quan veig gent desesperada de cinquanta i pocs més anys, que no troba feina i els espera un retiro de pa sucat amb oli, m’adono de la sort que he tingut que la crisi no m’ensopegues de ple. Jo sóc d’aquells que no hagués pas sobreviscut a la vergonya de no tenir on caure mort, perquè m’ha agradat sempre guardar un roc a la faixa per si de cas. El retiro que m’ha quedat no és pas per tirar coets, però em dóna prou per viure amb dignitat, sense estirar més el braç que la màniga i no tocar un petit racó que m’assegura que si no tinc un mal de ventre molt gros me’n podré sortir. Per tant, es podria dir que sóc un privilegiat i, en canvi, no estic content. Ja ho reconec que, com vostè diu, no em puc queixar; però tenia la desgràcia d’envejar el que no tenia. No hi podia fer més, em feia set que d’altres que conec i que si fa o no fa som de la mateixa categoria, semblava que amagaven la maquineta de fer calés a sota el llit. La dona em deia que potser els hi havia tocat la rifa, perquè deixés d’encaparrar-m'hi. Però això encara em feia més ràbia: i perquè a ells sí i a nosaltres no? Que consti que hi jugo cada setmana a la loteria, no pas gaire: un parell de columnes a la primitiva i als cecs dels divendres. Però la sort sempre passa de llarg a casa nostra. Tampoc demano una fortuna, amb un bon pessic m’arreglaria; però no hi ha tu tia. I això m’amargava l’existència, fins que un dia la dona em va fotre una allisada que encara em fa rumiar. Em va fer veure que en infinitat d'aspectes hem tingut molta sort. Ens va arreplegar un càncer a tots dos, però ens en vàrem sortir sense quimio ni res perquè els tumors estaven a les beceroles. I em va retreure dotzenes d’exemples de coses que en la vida no ens va-ren anar pitjor pel canto d’un duro. Al final quasi em va convèncer de que encara hauria de donar les gràcies per la sort que havia tingut. I aquesta és una altra: a qui li havia d’agrair? Perquè jo, que m’he passat la vida dient que Déu no existeix, he d’acabar admetent que algú ens ha fet de bo, i que la sort que em tingut no depèn de com et tiren la cartes? Potser per aquesta raó no acabo de sentir-me feliç del tot: em raca donar les gràcies. Com que estava tan convençut que tot depèn de l’atzar i de tenir sort “buscant la sort”, una intervenció sobrenatural em venia gran. Perquè si la dona té raó, voldria dir que sóc un desagraït i un poca-solta, i que aquest "algú" que mou les cartes em pot fer pagar la meva indiferència en qualsevol moment. Però aquest sentiment de culpa tampoc em deixa viure feliç, ja que si fos veritat que algú vetlla perquè no prenguem mal, no puc comprendre que reparteixi tan capritxosament la sort i la justícia.    

SERRADURES

En portes d’un hivern que es fa pregar i retarda l’encesa de calefaccions, fent contents als que pateixen el síndrome de pobresa energètica. Però aquesta ressagada no ens estalviarà dies de fred sever, perquè com deien els avis ni el fred ni la calor es queden a dalt, que posarà en relleu una més de les seqüeles soterrades de la crisi que ha empobrit les famílies, fins al punt d’haver de prescindir o de mirar prim amb la calefacció. Això m’ha portat a la memòria aquells gèlids hiverns de la postguerra, en que tanta gent passava gana i se les empescava com podia per resguardar-se d’unes temperatures crues, les quals no sé per quina misteriosa raó castigaven més les llars dels pelacanyes, que no pas les dels petits burgesos que vivien al rovell de l’ou dels pobles o ciutats. Com que la calefacció central i els escalfapanxes eren un luxe a l’abast de molt pocs ciutadans, els recursos que s’enginyaven la resta per a no passar fred anaven des dels brasers a les estufes de llenya o de carbó que presidien la sala on s’hi feia més vida, evacuant el fum a l’exterior, mitjançant uns tubs que sortien per la finestra més propera, i que els dies que no hi havia bona tirada rebufava cap a dintre i tothom tenia coïssor d'ulls. Així com avui proliferen a les façanes les antenes parabòliques, en aquells temps no tan reculats eren les canonades de les estufes les que treien el nas per les finestres; tant en un com en altre cas, les antenes d’avui i els tubs de les estufes d’ahir comparteixen la coincidència d’abundar més en barris on la gent ho passa magre. He deixat pel final parlar-vos del recurs energètic més tirat: les serradures. Els que no arribaven per comprar carbó o llenya per alimentar les estufes, recorrien a un rebuig com les serradures que s’escampaven pel terra de les serradores, llavors industries populars i avui pràcticament desaparegudes del territori urbà. I com que fins tot de la misèria alguns espavilats, per avarícia o per necessitat, en fan negoci, els encarregats d'aquests establiments tenien un determinat nombre de clients fixos que a canvi de quatre rals i de deixar el terra net com una patena, podien omplir sacs de serradures en acabar la jornada; alguns d’aquests privilegiats les feien servir a casa seva, però d’altres se les revenien. Els que no tenien altre remei que utilitzar-les per escalfar-se o per cuinar, improvisaven uns fogons amb llaunes buides sense tapa i amb un forat al costat inferior per on hi ficaven un pal de ferro fins que toqués un altre de vertical situat al bell mig de la llauna, de manera que entre tots dos formaven un angle recte per on es produïa el tiratge de l’invent. El problema era l’evacuació del fum, ja que no tenia sortida directa i, per tant, el fogó es posava sota la xemeneia de la casa, si n’hi havia, o en un lloc ventilat. Els més sofisticats o previsors en tenien a punt de vàries capacitats, segons si es tractava de cuinar un àpat o d’escalfar-se tot el dia. Espero que una part de la societat no es vegi abocada a recular fins a l’època de les serradures, però no se’n faltarà gaire si els capgrossos que ens governen escolten més les veus dels rics escagarrinats per por de perdre patrimonis i rectories, que no pas les dels pobres que ja ho han perdut quasi tot i que només demanen que no se’ls hi arrabassi el dret de viure amb dignitat.     

EL COMPTE DE LA VELLA DEL MAG MONTORO

A tots els ministres d’hisenda se’ls reconeix que han de tenir quelcom de bruixots per ser capaços, en determinades circumstàncies, de fer miracles o jocs de mans; però  malgrat la retirada d’en Montoro amb el prestidigitador Juan Tamariz a diferència d’aquest, com a ministre d’hisenda, ensenya la de sota gairebé sempre i el número dels pressupostos, per molt que s’hi esforça, li surt un nyap cada vegada que l’intenta perquè per molt que l'assagi i posi cara de ser el més aplicat de la classe, sempre se li acaba veient el llautó. Però enguany li hem de reconèixer que s’ha superat en el difícil exercici de fer passar garses per perdius: s’ha tret de la màniga "els pressupostos de la recuperació i de l’esperança" sense adonar-se que enlloc d’un conill exhibia a les mans un rat penat xuclador de sang. ¿Com podia pretendre que el públic que se l’escoltava arranqués a aplaudir-lo, si fins i tot el més negat dels espectadors sabia que un bon pressupost no pot tancar-se amb números vermells, perquè suposa pa per avui i gana per demà? Doncs en Montoro és capaç d’això i de molt més, i no el desenganya de que té gracia ni habilitat per guanyar-se la vida en el món de la màgia el fet que tothom se li’n foti arreu dels seus trucs impresentables. Francament, s’ha de ser molt cregut i vanitós com economista per voler fer empassar a gent que no compta amb els dits ni se’ls mama, que uns pressupostos de recuperació s’engiponen engreixant la partida del dèficit. Com pagarem la festa? Doncs anant de manlleu! I el més fotut de tot plegat és que l’amo del circ, com que en economia tampoc va sobrat, perquè s’havia dedicat més que res a viatjar gra cuit, no l’engega a dida. Tanmateix, es podria arribar a comprendre que un ministre d’hisenda fos gasiu a l’hora d’estirar-se, però el que no se li pot perdonar és que sigui un fonamentalista i que els més perjudicats a l’hora de repartir el pastís de la recuperació siguin  els que aporten més a la caixa de de l’Estat, als quals fent més cruel la mofa, el propi ministre exigeix que facin de “motor” d'aquesta recuperació per decret. El senyor Montoro està jugant amb foc tocant el botet als catalans, perquè n’estan farts d’aguantar les seves pallassades. Els seus col•legues socialistes també la sabien molt llarga i li escatimaven a Catalunya tots els recursos que podien, però almenys reconeixien que l’Estat tenia un deute amb els contribuents; en canvi, l’aprenent de bruixot del senyor Montoro té la barra de negar que l’Estat estigui en deute amb Catalunya, fent befa i escarni de les balances fiscals desequilibrades anys i panys ençà. El senyor Montoro està envalentit, convençut que fent passar per l’adreçador de l’austeritat les autonomies – ell parla en plural, però pensa sobretot en Catalunya –, entretindrà els mercats i aquella senyora que ho manifasseja tot des d’Alemanya estant, que li exigeixen rigor i no jocs de mans. I s’equivoca de mig a mig: el ministre d’hisenda està encegat per la ideologia i es comporta com un gitano – que em disculpin els gitanos, però em venia de gust la comparança - venent-nos una burra potarranca.

I UNA OCA AMB ELÀSTICS!

Francament, alguns polítics tenen la carregosa habilitat de complicar les coses més senzilles, precisament quan menys servei fa enredar la troca. Diria que no ho fan per malicia ni per tocar el botet al personal, però sóc incapaç d’entendre què els mou a ser de vegades tan emprenyadors i mesells en moments tan decisius com el d’ara, enmig de tota aquesta feinada que se’ls ha girat des que el poble fa tres setembres consecutius que es tira al carrer reclamant fer ús de la sobirania per decidir com vol governar-se, sense dependre de ningú més que d’ell mateix. Els ciutadans sobiranistes, doncs, tenen les coses clares: n’estan tips de mantenir els que no paren de tractar-los a baqueta, de cisar-los els estalvis de la bossa i de riure-se’n de la seva cultura, llengua i història; per tant, només demanen sotmetre’s a un referèndum per escatir si els partidaris de partir peres amb un Estat bord tenen majoria democràtica suficient per endegar, sense perdre  temps i pacíficament, els tràmits per pactar un divorci civilitzat. I per gestionar aquestes il•lusions van fer confiança una vegada més als partits polítics, amb l’única condició que no deixessin l'encàrrec empantanegat a mig camí per posar-se a discutir entre ells quatre tonteries. Però vet aquí que un encàrrec tan senzill i concret quan ha passat a mans dels polítics s’ha complicat de mala manera perquè enlloc d’anar feina han preferit marejar la perdiu, embolicant-se en polèmiques tan bizantines i semàntiques com ara la diferència entre referèndum i consulta, o l’etimologia de la paraula plebiscit. El poble només demanava als polítics que li muntessin el marc legal perquè cada ciutadà d’aquest país pogués expressar lliurement i sense pressions si pensa que és millor per Catalunya buscar-se la vida pel seu compte o anar de bracet, més o menys repenjats, amb una Espanya caduca. I que si, com sembla per la mobilització permanent dels sobiranistes, els partidaris de provar l’aventura independentista fossin majoria fefaent, posar fil a l’agulla per bastir una secessió civilitzada i sense trencadisses innecessàries. Aquest encàrrec inicial, doncs, ahir a plaça Catalunya les dirigents d’Òmnium i de l’ANC el varen renovar sense embuts, retraient als polítics que es varen apuntar al carro del sobiranisme - amb més o menys entusiasme -, que no mantinguessin la unitat - més o menys postissa fins fa quatre dies -, per evitar que es precipités pel pedregar el carro de les il•lusions perquè els partits gestors, en comptes de mirar per les conveniències del país, estiguessin pendents només dels seus preciosos melics. A la meva manera de veure, ahir els impulsors genuïns del moviment popular pel dret a decidir van engegar als polítics en general, però sobretot als que se l’agafen amb paper de fumar, un retret tan contundent com una botifarra: i una oca amb elàstics! Expressió que ve a ser el mateix que: i un be negre amb potes rosses! O com dirien els castellans: a otro perro con este hueso!   

PER BÉ O PER MAL, ESCLAUS D'INTERNET

Hi ha privacitat a la xarxa, després de l’episodi Snowden? Bastants experts semblen coincidir en l’opinió que utilitzar els smartphones de manera segura és una utopia. Però el que està en risc a la xarxa no és només la privacitat sinó, sobretot, la moral. Ho tinc força més clar després de llegir com la filòsofa Victòria Camps analitzava fa unes setmanes la cara negativa dels hàbits que afavoreix internet. Segons ella, “l’anonimat tempta a no donar importància a l’insult gratuït i a la falta de respecte, i que invocant la llibertat d’expressió com excusa s’atempta contra drets fonamentals”. És a dir, es dessacralitzen els centres de saber tradicionals per entrar en un món amb més informació que mai, però orfe de criteris de selecció. Gràcies o per culpa d’internet tenim cada vegada més la sensació que la societat trampeja entre dos mons alhora: un de tecnològic i digital, dominat de cap a peus pels joves quasi des de les beceroles (els nets ensenyen els avis i passen la mà per la cara als pares); i un altre de tradicional i analògic, que té una clientela espantada i en fase d’extinció. Però cada vegada el setge d’internet va tombant més reticències, i malgrat encara hi ha molts ciutadans que asseguren que mai dels mais compraran ni un clau per internet, cada vegada són més els que ho adquireixen pràcticament tot en línia. Els que fugen de la xarxa com si fos el diable és tranquil•litzen refiant-se que la coexistència entre els dos mons serà eterna i en aquest punt, a la meva manera de veure l’erren. Francament, la digitalització i la intel•ligència artificial aniran imposant-se en totes les feines administratives, en la gestions comercials que no requereixin valor afegit, en els serveis, en la logística i en moltes fases de la producció. Un exemple paradoxal de la dependència d’internet la trobem en la medicina: per una part la capacitat per establir diagnòstics ràpids és un èxit indiscutible de la informàtica aplicada a aquest camp, però en canvi cada vegada més els consumidors de la sanitat pública es queixen de que el metge estigui més pendent de la pantalla que del malalt. Tanmateix, no convé oblidar que les empreses que es desviuen per fer-nos atractiu internet és perquè hi tenen el negoci: espiar-nos a través de les nostres indiscrecions per extreure beneficis dels nostres comportaments a les xarxes socials. La perversió d’internet és que se’ns faci imprescindible estar connectats permanentment per construir les nostres subjectivitats, estant sempre disponibles per piular un “m’agrada” o acumulant “amics” només per fardar. Però a les xarxes, ja se sap: o acceptes les seves condicions o te’n quedes fora. Dit això, la meva proposta és: aprofita tot el que puguis la tecnologia que et regalen, però no et deixis comprar l’ànima ni el seny.       

LA TEMPERATURA ES REESCALFA PERILLOSAMENT

Baixa la borsa poruga i els inversors espanyols han perdut els bous i les esquelles. Els “senyors mercats”, que teníen la mosca al nas des de feia mesos, estan acabant la paciència amb els deutors mesells que no estalvien prou per assegurar el pagament del deute, i la prima de risc s’ha enfilat posant en perill el finançament dels caramels fiscals amb els quals, en any d’eleccions, el govern central pretenia comprar vots a dojo. Alguns jutges impertinents instrueixen amb més diligència de l’habitual causes polítiques incòmodes per als militants del PP i, de retop, per al govern del senyor Rajoy, com ara l’assumpte de les targetes opaques i les agressions ultres a la delegació de la Generalitat a Madrid. El president Mas toreja els unionistes empedreïts i conxorxats en contra que Catalunya es prengui la temperatura sobiranista, convocant a participar massivament en una enquesta aparentment  de nyigui-nyogui que, vés per on, posa nerviosos els estrategues a sou dels que a Catalunya no li’n volen deixar passar ni una; tan nerviosos estan, que no saben com capejar el vendaval independentista sense fer trampes i ensenyar el llautó internacionalment. Les previsions pessimistes de l’OMS sobre com es pot disparar el cens de persones del tercer món contaminades d’ebola en els propers mesos, encén totes les alarmes del primer món que va com boig a la recerca de protegir millor els seus ciutadans de la febre letal, regatejant diners i mitjans humans i materials per impedir que la temperatura bulli i condemni els pobres negrets a casa seva, a una mort inevitable i terrible. Els creditors dels “sudaques europeus malgastadors” - Grècia, França, Itàlia, Espanya i Portugal -, amb els alemanys al capdavant, s’oloren que al ritme que el deute es va engreixant només per pagar els interessos no en veuran un euro dels capitals deixats alegrement en èpoques de disbauxa, perquè tal com preveuen economistes sensats, molts d’ells des de l’ostracisme a que els ha condemnat l’establishment, el deute és impossible de tornar, i encaparrar-se en portar la contraria en aquest aspecte determinant nomes alimenta la depressió i la misèria dels pobles convalescents. Però el més frustrant del panorama en que ens trobem és quan tot s’acabava – semblava que teníem un peu al coll de la crisi, de l’èbola, de la corrupció ... -, tots els malsons tornen a començar. Inclús l’estiu que es va fer el ronsa quan tocava, ara s’ha tornat boig i ressuscita amb ràbia. Si la temperatura no es rebaixa com sigui, a fe de Déu que ens esperen molts de maldecaps.  

DES DE L'ALTRA BANDA DE LA FINESTRA (conte)

- (En ple escàndol de les targetes opaques i quan l’atur no aixeca el cap, voldria recordar les víctimes més vulnerables de l’avarícia, l’especulació i la mala administració: són aquells que s’han quedat sense feina amb cinquanta anys a l’esquena, i que mai més aixecaran el cap perquè, a diferència dels aturats juvenils que almenys tenen futur, als aturats grans només els hi queda experiència que ningú compra i passat per rossegar-se els punys en el silenci malsofert de la impotència...)

                                                 EN BENET, COM EXEMPLE
En Benet era sempre el primer d’arribar al despatx.
De fet, ell l’obria un parell d’hores abans de les nou, quan representava era l’hora en que, oficialment, tothom tenia de formar perquè era quan començaven a degotar els primers clients del dia. Com que era el més antic dels empleats, els seus companys no li retreien aquell excés de zel, i més aviat en passaven sense parar-hi atenció - com si fos la cosa més natural del món ser tan complidor -, enlloc de prendre’n exemple procurant no fer salat cada dos per tres. Si haguessin sabut que matinava perquè volia, sense que ningú li hagués demanat ni tan sols suggerit subtilment, i que, a sobre tampoc no se li rescabalava res a canvi d’escarrassar-s’hi tant a la feina, se l’haurien rifat per ruc, fotent-se’n pels descosits de la seva ingenuïtat.
Malgrat això, l’estrafolari comportament d’en Benet no donava a ningú dret, com s’havia fet a bastament per part d’alguns dels seus companys, des que corregué la brama que era un llepaculs i comencessin a escarnint-lo per trepa, encara que ho semblés. La veritat era que aquell home més aviat pecava d’ésser un pobre d’esperit a qui la informàtica se li havia entravessat, i per dissimular que davant el teclat d’un ordinador li venien basques i feia tentines, estava disposat a esmerçar totes les hores que convingués perquè la feina no se li aculés i ningú s’adonés de quin peu coixejava.
Es refiava que si es treia la xeixa dels dits, a l’amo tant se li’n donaria esbrinar com s’ho feia, evitant que acabés sabent l’embolic en que s’havia ficat per estar renyit amb les tecnologies modernes, simbolitzades pels teclats, les pantalles i els ratolins. En canvi, mentrestant el deixessin apanyar-se-les per les seves, sense ficar-hi el nas pel mig cap portafarcells, es veia capaç de trampejar la situació amb discreció i dignitat, estalviant-se de passar per la vergonya de que el consideressin curt de gambals.
Però en Jesús, l’amo del negoci, era un gat vell que es vantava d’ensumar els coixos bo i asseguts, de manera que ja feia temps que havia calat les martingales d’en Benet. Altrament, per si no l’hagués calat, l’emprenyador del seu nebot li recordava tot sovint que la feina d’en Benet, ben informatitzada, podia enllestir-se en menys de mitja jornada i, per tant, aquell disbarat d’horari que se li consentia al vell xaruc no treia cap a res, i encara que no se li pagués un ral per les hores de més que s’hi passava escalfant la cadira del despatx, entre naps i cols els feia perdre diners.
El que passa és que en Jesús es resistia a trencar-li les oracions perquè era la darrera resquícia dels empleats que havien començat a treballar a la immobiliària quan el seu pare la dirigia, especulant en un primer moment després de descobrir-se la tracamanya, que potser la seva devoció per la feina s’encomanaria a la resta de la plantilla que s’ho prenien tot a la fresca. L’aposta, però, fou endebades: ningú va seguir-li la beta al pobre capsigrany d’en Benet, ni posant-se a pencar més d’hora ni mirant de no tenir tanta pressa a l’hora de plegar. Ans al contrari, alguns encara plegaven més puntuals sense cap recança, repanxolant-s’hi tot dient: “com que ja es queda en Benet...”.
De manera que l’amo del despatx, finalment, va donar-se per la pell, fent-li purgar el desengany al carrincló d’en Benet, aprofitant per colgar-lo de feina fins a les orelles, ja que si tenia tantes ganes de treballar no pogués decantar-se-la ni un segon. Aquesta nova estratègia - un xic maquiavèl•lica, si hem de parlar clar - la va entomar en Benet sense badar boca, parant resignat la seva gepa cada dia més grossa : matinava una mica més, escurçava la migdiada i no passava ànsia per plegar quan es feia fosc. Fins i tot va acabar per endur-se’n feina per enllestir-la a casa.
Però el més sorprenent fou que malgrat pencava com un escarràs i no li quedava temps ni per donar-se el més simple requisit, era feliç en estar convençut que la seva angoixa per amagar que anava coix en informàtica passaria desapercebuda i que, a més a més, fent la feina de dos pel preu d’un, s’estava convertint en una mena d’empleat model i molt valuós; en una vertadera institució, vaja, malgrat al despatx ja només faltava que s’hi quedés a dormir.
Amb aquesta fama de pencaire empedreït es va refiar tant de que era imprescindible, que quan començà a córrer el rumor que la immobiliària trontollava per culpa de la crisi, i que per evitar que fes l’ànec definitivament el més probable era que s’hagués de retallar plantilla, es va dir que no tenia de patir per res ja que l’amo, rai, ni borratxo voldria desprendre’s d’una ganga com ell i menys si les coses li anaven malament. Però aquesta seguretat se li va glaçar al païdor quan un vespre, poca estona abans de tancar, va cridar-lo el senyor Jesús al seu despatx i li va entaforar sota el nas una carta d’acomiadament en tota regla i un sobre marró amb la liquidació fins aquella tarda, donant-li les instruccions per anar a cobrar, a partir de l’endemà mateix, a la caixa dels encantats.
Vet-aquí, doncs, que amb tanta lleialtat i dedicació, el pobre Benet només va aconseguir ser el primer de la plantilla que varen passar per la pedra de la reestructuració. I és que no obstant es considerava que sense ell l’empresa no se’n sortiria, l’amo i el seu nebot havien fet els números d’una altra manera: llogant a mitja jornada un xitxarel•lo mig espavilat en tenien prou per enllestir i encara li sobraria temps per fer encàrrecs; tot plegat, cobrant una tercera part del que cobrava ell. En resum, que mentre en Benet tenia coll avall que era el pal de paller de l’empresa on s’havia pràcticament criat, pels amos no passava d’ésser un de tants infeliços que en perdre pistonada a causa de l’edat, feien més nosa que servei. A partir d’aquell vespre, amb la carta d’acomiadament a la mà que se li havia quedat balba i la liquidació a la butxaca, va aprendre per força com n’és de difícil de sobreviure amb escates de vidre a les entranyes i amb plom, enlloc de sang, a les venes

A LA RECERCA DE LA UNITAT PERDUDA

Encabat de passar-se vuit hores reunits en vigília abans d’ahir, el gerro de porcellana fina on un geni custodiava l’essència de l’esperit de la consulta del 9-N - després de donar voltes tota la setmana des de la plaça sant Jaume al palau Robert – el geni acabà marejat i en perdre l’equilibri, el gerro s’ha esberlat en cinc trossos al caure per terra en la vetllada de Pedralbes. Tal vegada es pugui restaurar tractant-se d’una peça tan valuosa, però és difícil que es puguin dissimular del tot les esquerdes en la reconstrucció i, en tot cas, encara que es trobés l’artesà capaç de fer un miracle d’aquestes característiques, és evident que mai més el gerro  tornarà a ser la peça sòlida i preuada que era, i el geni potser ja ni s’hi voldrà acostar per por de tornar a rebre. Però a partir d’aleshores segur que tothom estaria amb l’ai al cor pendent de que no es repetís la trencadissa, ja que si així fos seria impossible apedaçar-lo de nou. Per aquesta raó, el president Mas que n’era per imperatiu de les urnes el dipositari del famós gerro de la consulta, amb la finesa que caracteritza als que s’han llegit Maquiavel de cap a peus, ha decidit en aquesta partida jugar-s’ho tot a la més baixa, i emplaçà els seus socis d’aventura sobiranista a deixar-se de camàndules i agafar el toro per les banyes avan-çant les eleccions - amb un caràcter plebiscitari “in pectore”, perquè si els hi pengessin l’etiqueta oficialment el tiet perepunyetes d’en Rajoy les titllaria d’il•legals i faria abaixar la persiana -, que per a consum dels observadors internacionals es vendrien a preu de referèndum. Però el president posà una condició prèvia per tirar-se de cap a la piscina: que els cinc partits companys de viatge i tan responsables com ell de que no els hi caigués  el gerro de porcellana fina, refessin la trencadissa de Pedralbes participant en una llista unitària com a bons germans. El partit que es pensa que té la paella pel mànec, li ha contestat que s’empassaria el caprici de la llista unitària sempre que el president es comprometés a declarar unilateralment la república catalana independent tot just escrutats els resultats de les eleccions.  Els dos altres partits convidats a recolzar aquest desafiament a l’Estat, ja se n’han desmarcat de la unitat perquè diuen que prefereixen anar sols que acompanyats per segons qui. I el soci minoritari del partit del president s’ho té de rumiar, consultar-ho amb el coixí i consensuar-ho amb l’esperit sant. Resumint: la recerca de la unitat perduda queda limitada a dos actors que s’han de posar d’acord amb això de la DUI perquè un d’ells mai l’ha portat a l’adn, però sobretot han de procurar no repetir la història d’aquella lletera que va arruïnar el seu negoci confonent els somnis amb la realitat. Ara bé, per arribar a la DUI, primer s’han de guanyar les eleccions amb inequívoca majoria absoluta que pugui ser reconeguda per la comunitat internacional com equiparable a un referèndum d’autodeterminació, i mentalitzar a la parròquia impacient i nerviosa que el desencaix definitiu d’Espanya, no serà cosa de bufar i fer ampolles, i que caldrà carregar-se de paciència i fer-se tips de til.la. Dit d’una altra manera: la proposta del president està ben encaminada sempre que no es barallin pel camí i no vulguin córrer més del compte. Tanmateix, en aquest objectiu d’anar al gra i no perdre energies en va, potser l’enquesta programada pel 9-N perquè la tropa no s’ensopeixi i pugui entretenir-se participant en un assaig general, ens la podríem estalviar.         

MONÒLEGS A PEU DE CARRER (4) – NO PUC DECIDIR

Ahir, al passar davant de la residència de gent gran amb la que m’ensopego cada dia durant la meva caminada, dues dones que en sortien se’m varen quedar al darrere. L’una era gran i anava amb bastó; l’altre, més jove, pel que vaig deduir de la discussió que tenien era la seva neboda. Repeteixo que sóc un xafarder empedreït, com ja us he confessat vàries vegades, i si se’m presenta l’ocasió de tafanejar no la rebutjo, francament. Aquesta vegada, no vaig haver d’esforçar-m’hi massa perquè la vella, que em sembla que devia sordejar, parlava prou alt per a no perdre’m pistonada; només vaig haver d’afluixar dissimuladament el pas per no posar massa distancia entre elles i jo: “Ho sento Teresa, però no podia quedar-m’hi. Ja sé que et deu semblar una ximpleria, però mentre pugui aguantar-me els pets prefereixo no moure’m de casa. Com vols que em traslladi a un lloc on no puc emportar-me’n els meus records ni la Xispa? Ja sé que vosaltres no li doneu importància a aquests coses sentimentals i que només us interessa que estigui col·locada perquè no hàgiu de patir... Dóna, tampoc us he donat tantes molèsties! En vida del tiet i durant tota la seva malaltia en prou feines us vàrem demanar ajuda, perquè tots dos coincidíem en que si vols estar ben servit fes-te tu mateix el llit i ens estiguérem tant com poguérem d’emprenyar. A més a més, ta mare ja m’ho va deixar clar fa temps: els nebots no tenen obligacions com els fills; per tant vaig buscar-me la vida en previsió de desenganys. Però això de poder-me emportar a la residència només les mínimes coses possibles de casa, me n’ha fet desdir de la meva resignació inicial a donar-me a l’asil... Si, si, no facis aquesta cara que per molt que entre tots em vulgueu daurar la píndola dient-li residència, no deixa de ser un asil, mira-t’ho com vulguis. I que consti que no em faig enrere per les peles, que tu saps que encara m’ho puc permetre de moment; senzillament és que això d’haver de decidir què m’emporto i què llenço al racó, quan si fos per mi m’ho emportaria tot, ja em venia gran. Però quan ja m’avinc a desfer-me d’unes quantes coses, que em diguin que no n’hi ha prou amb la tria que he fet i que tinc de renunciar a més de la meitat del que em quedava, inclosa la Xispa, m'ha fet adonar de la bogeria que estava fent... No sabria com fer-ho, creu-me, per decidir per on començo l’escabetxina. I no em facis aquesta cara de set jutges, que no t’emprenyaré gaire. Només et demano que em truquis cada dia per assegurar-te que no ens ha passat res a mi i a gosseta. Hi ha dos pensaments que no suporto: que em mori sola i triguin dies a trobar-me o que m’enterrin viva. Per aquesta raó ja us he dit que, sobretot, vull que em cremin. I estiguis tranqui.la que estaré bé i no hauràs de patir. I mira per on, si no me’ls gasto en la residència, trobareu més diners al racó. És un consol, oi?”.   

LA CANÇÓ DEL MAI ACABAR

Desenganyeu-vos-en, les martingales que costa més d’empassar als ciutadans respecte dels polítics professionals no és que, com els bolets d’aquesta anyada, alguns estiguin farcits de cucs, sinó que els casos de corrupció vagin degotant i siguin la cançó del mai acabar. I que quan hom creia que ja s’havia fet net de rates i d’escarabats, tornen a sortir-ne dels caus i dels forats on menys et penses. En aquest món es poden arribar a perdonar totes les relliscades i pecats imaginables, sempre que el penediment sigui sincer i el perdó el preu d’una mena de punt final; però els ciutadans no estan preparats per anar entomant cops baixos continuats de corruptes i corruptors, sense indignar-se ni posar el crit al cel. I com que el devessall de mentides, de preses de pèl i d’abusos de confiança sembla que no té aturador fàcil ni ganes de trobar-lo per part dels que formen part de la "classe política" o de la "casta", com ara s'ha posat de moda, penso que cal exigir que es parli amb propietat, i que no barregi dintre el mateix sac “la política”, que és l’art respectable d’enfilar solucions democràtiques per als atzucacs més enrevessats, i “els polítics”, que són en teoria uns ciutadans que la serveixin dignament, menys uns quants pocavergonyes que en viuen, la violen i se n’apropien per pervertir i corrompre la democràcia, en profit dels seus interessos particulars.  Tanmateix, tampoc es pot oblidar que la corrupció no és una mena de refredat de temporada que tothom està en perill d’agafar, sinó un rosegador que es menja les entranyes i la moral de la societat. I com que és tan evident que la corrupció es tracta d’un mal dolent i no d’un furóncol, no es pot curar ni amb cataplasmes tèbies d’aigua beneita ni amb les aspirines de la hipocresia “made in establishment”, sinó que faria falta el coratge d’un cirurgià sense contemplacions per endinyar les injeccions de cavall que convingui; i si no n’hi hagués prou, per utilitzar el bisturí sense tremolar-li el pols. Però el que no pot ser es que faci anys que la ballem i sempre quedi merda per netejar, com si visquéssim en una cort. Viure a prop d’un femer no es sà i a més a més sol ser perillós perquè un dia o un altre se’ls hi pot acabar la paciència dels veïns, i en comptes de buscar un cirurgià recorrin a un destraler per eradicar els porcs. I com deia aquell, amb qui no té les orelles a cal ferrer no cal malgastar-hi paraules en va, perquè segur què ho entén a la primera.

QUAN ELS AMICS ES TROBEN A FALTAR

Si una amistat no es troba a faltar, vol dir que ha fet poca llevada. Per això penso que a la coneguda classificació de l’amistat que feia el murri del senyor Pla, distingint entre amics, coneguts i saludats, potser caldria afegir-hi una nova categoria: la dels que figuren com amics, però quan se’n van ningú s’adona que han deixat un buit, ni se’ls troba a faltar. I aquesta crec que és una puntualització important, perquè la prova de cotó que determina si una amistat és ferma o de pura conveniència, rau en si el forat que deixa costa o no d’omplir. I aquest barem per mesurar la qualitat es pot aplicar tant a les amistats diguem-ne convencionals, com a les que s’etiqueten de virtuals amb reserves mentals, perquè existeix una certa mania carca – inconscient, però que costa de superar - a menystenir el pedigrí i dubtar de la bona salut de les amistats que creixen sota el paraigua de la xarxa, donant per fet que es tracta de relacions merament superficials, sense suc ni bruc, talment com si fossin comparses inevitables en un simple joc social d’ombres xineses. Però tant en el meu cas com en molts d’altres amics i amigues internautes que conec, no fem res més que utilitzar les facilitats que ofereix internet per establir un bescanvi d’opinions i punts de vista sobre diverses qüestions d’actualitat i d’interès general, gairebé tan intenses i reals com si la barrila la féssim prenent-nos un cafè en qualsevol terrassa. En el meu cas concret, quan el juny del 2008 vaig iniciar l’aventura i el repte d’escriure i penjar cada dia una reflexió al blog que esteu llegint, si aquest repte te’l prens en serio i no com una excusa per passar l’estona, tanmateix amb una certa dosi d’honestedat intel•lectual, suposa fer moltes confidències i mullar-te sense amagar el cap sota l’ala per comoditat o per caure millor no trencant cap plat bonic, i si tens la sort, com a mi m’ha passat, d’aplegar una colla de persones que llegeixen el que escrius assíduament, i que sovint intervenen amb comentaris de molta més trempera que la pròpia reflexió, pots afirmar que aquestes amistats encara que siguin virtuals són sinceres i vigoroses. Per aquesta raó, si algun d’aquests amics de la xarxa un dia ha fet mutis per exigències del seu guió, l’he trobat i el trobaré tant a faltar com si haguéssim anat a prendre’ns un cafè cada matí o l'haguéssim fet petar a qualsevol tertúlia del barri. Ahir estava dinant amb uns amics a Saldes, i quan ja marxàvem se’m va acostar un matrimoni de mitja edat i ella em va preguntar tímidament si era aquell Bertran de les reflexions, i al respondre-li afirmativament es va presentar com una mestra i em va presentar com a credencial, alguna dels escrits que li havien agradat més. Us ben juro, sense falsa modèstia, que la satisfacció que em va produir aquella trobada inesperada fou tan gran, com si m’haguessin donat un premi d’aquells que fan tan goig de rebre. Però, sobretot, em va confirmar que les amistats virtuals tenen pell, ossos i sentiments, i si molt em burgeu us confessaré que potser tant o més que les físiques, perquè no hi ha una manera més sòlida de consolidar una amistat que aconseguir que tingui interès en saber com penses, que discrepi sense vergonya quan pensa diferent de tu i que no obstant això no t’engegui a dida. Sincerament, l’esforç que faig cada dia per ser fidel a aquesta cita voluntària amb el meu blog queda compensat amb escreix quan algú em comenta que el mig foli que acabo d’escriure l’ha commogut o l'ha fet riure. Perquè jo sóc d’aquells ingenus que encara penso que haurà valgut la pena de viure si les meves amistats, incloses les “virtuals”, un dia em troben a faltar de veritat.  

LA MARCA ESPANYA: UN CIRC SENSE DIRECTOR DE PISTA

Cada vegada que Madrid gestiona una crisi, no sé com s’ho maneguen per convertir el país en un circ sense director de pista, i on els nans creixen com a gegants. Si n’hi hagués, de director de pista professional, hauria aturat des del primer minut amb informació transparent el bombardeig d’especulacions mediàtiques contradictòries que contribueixen a sembrar alarma entre una població hipersensible i incomprensiblement permeable a les frivolitats que, per mantenir l’audiència, s’han pogut escoltar aquests darrers dies entorn de l’ebola. Les frivolitats i el sensacionalisme que massa sovint transformen  aquest país en un circ de mala mort, es podrien evitar si cada vegada que des del govern s’obre la boca per donar explicacions d’alguna cosa, els ciutadans se les escoltessin amb el respecte que es mereix qui parla amb autoritat moral i, sobretot, sabent exactament de què parla. Però com que la comunicació entre govern i ciutadans, per desgràcia no es fluida i a més a més s’ha demostrat enganyosa moltes vegades, cada vegada que es produeix està contaminada d’antuvi per l’ombra de la sospita que volen fer passar gat per llebre. Per aquesta raó, el ciutadà escarmentat posa sovint en quarantena la informació oficial i acudeix a contrastar-la en fonts alternatives que li facin una mica més el pes. A la meva manera de veure, aquesta paradoxa es dóna per dues causes de pissarrí: perquè les explicacions oficials solen arribar tard i sovint s’expressen amb tanta incoherència, poca concreció i obscurantisme que no s’acaben d’entendre per bona voluntat que s'hi posi; en canvi, la informació que serveixen a tremuja i a totes hores les fonts alternatives, encara que a vegades només hagin sentir tocar campanes i estiguin farcides d’especulacions i de veritats a mitges, la pel·lícula l’expliquen en un llenguatge rotund, convincent i entenedor que la gent assimila a la primera. Perquè la bona i transparent comunicació és tan important avui dia, el govern que no s’ho pren en serio, i procura que el seu missatge sigui creïble, tant pel que fa als continguts com per l’expressió corporal del portantveu de torn, no convencerà els ciutadans de dintre que pensaran que se’ls pren per idiotes; però, sobretot, devaluarà la imatge exterior del país, això que a Madrid en diuen “marca”. Ara bé, digui el que digui el senyor Rajoy de les felicitacions que rep dels seus “col·legues”, només caldria que li llegissin la premsa estrangera, per adonar-se del paper galdós per no dir d’estrassa que el seu govern està fent arreu del món, i malgrat en els actes oficials li facin una encaixada per cortesia, vés que quan gira l’esquena no es peten de riure. He fet el símil subtil del circ sense director de pista per emmarcar aquesta reflexió, però per si algú no ho ha captat, el que vull dir és que aquest país cada vegada s’assembla més a una casa de putes sense mestressa. I perdoneu la franquesa.

EL JOVENT QUE POT I VOL FER GIRAR LA TRUITA

Se sent a dir que la joventut d’avui dia no té els mateixos valors d’abans i, a la meva manera de veure això és un colossal i alarmant símptoma de miopia per part de qui ho escampa. I tant que tenen els mateixos valors! El que passa és qui si abans els hi trobaves a flor de pell, avui potser cal gratar una mica més perquè es manifesten amb intermitències i estan com atordits. No puc discutir que els valors que abans es consideraven fonamentals per tirar una família, una empresa o un país endavant - el sacrifici, la tenacitat, l’esforç, la duresa, la constància o la generositat - avui estan força tocats i sembla com si anessin de capa caiguda perquè sembla que no serveixen de res. Però ens hem preguntat per què passa, precisament ara? ¿No serà que la societat està empantanegada en una crisi general de la qual no sap com sortir-se’n, perquè alguns principis de tota la vida han caducat i les martingales, l’oportunisme i “la cara” han reemplaçat les estrictes regles de practicar el joc net? ¿O que agafant dreceres tortuoses s’arriba abans a destí que anant pel bon camí? A la meva manera de veure, en el sac etiquetat “joventut” s'hi barregen dues generacions que es toquen però que no pensen ni reaccionen igual: hi ha la del jovent que veu impotent i quasi resignat com l’arròs se li està covant i la dels que, veient el pa que s’hi dona, s’apunten per enèsima vegada a tirar endavant l’eterna revolució pendent. Els primers encara estan sobreposant-se a la transició entre el “que totes et ponguin” o que “hagis de mirar prim” perquè les misses no donen per més. Com que quan aquests van néixer de treball i oportunitats no en faltaven per qui no tenia un os a l’esquena, havien crescut al marge de les paraules “poc” i “prou¡”, i del que significa “mancança” ja que gràcies a uns pares que no volien permetre que els seus fills passessin per les privacions que ells havien patit, van protegir-los de la por de viure en la misèria, fent-los pensar que “guanyar” era cosa de bufar i fer ampolles i no ensenyant-los a sobreviure quan toca “perdre”, perquè molts es pensaven que la Xauxa en que vivien no faria mai figa. Costa d’entomar que un bon dia, per sorpresa, el plat bonic es trenqui i a cada cantonada es repeteixi que els temps de lligar gossos amb llonganisses trigaran a tornar o que no es veuran mai més. I en el cas dels segons, els que acaben de sortir de l’adolescència i tenen al davant un futur més negre que el carbó i potser lluny de les arrels familiars, ja no estan per llepar-se les ferides sinó per fer palès que s’han atipat del paper de convidats de pedra en un banquet on, si no es planten, només els hi esperen plats de sopa que potser també els hi voldran racionar, perquè a uns quants no els falti el tall. No és estrany, doncs, que reaccionin dient: “Si n’hi ha o no de tall per repartir ja ho veurem, de moment fiquem-nos a la cuina per comprovar si es pot o no fer bullir l’olla perquè de tall n’hi hagi per a tots”. De manera que si aquesta classe política que ha viscut al bany maria - la que no ha sabut tallar la corrupció que els empesta la casa i que ja especula com es repartirà els millors llocs de la taula en el pròxim banquet -, no es treu el pa de l’ull, que sant Marc, santa Creu i santa Bàrbara no ens deixin, que és el que resaven els nostres avis quan veien acostar-se la pedregada.   

CAMINADES SOLITÀRIES, EN COMPANYIA DELS CINC SENTITS

Cada matí surto a caminar una hora i escaig per fer salut, a pas lleuger sense arribar al footing, pel mateix itinerari. I a còpia de repetir tantes vegades la jugada gairebé a la mateixa hora, es podria dir que se m’ha fet tan familiar que podria fer el monòton recorregut d’esma, si no fos per l’entretingut joc que m’he inventat per distreure’m: prendre nota men-talment de totes les coincidències amb que m’ensopego quasi cada dia, mirant de descobrir-hi alguna diferència. Per exemple, molts de dies em topo amb una noia jove molt ben arreglada, que surt de casa atrafegada amb el cotxet d'una criatura, tibant la corretja d’un gos i sostenint una petita bossa de racó que llença al container de la cantonada. Encara que sembli sempre igual, trobar les diferencies entre la mateixa imatge d'un dia per altre veureu que no és cap ximpleria, si ho proveu. Una mica més endavant he de fer marrada perquè sempre hi trobo estacionada en doble fila la furgoneta d’un repartidor de pollastres i ous: el primer cop que em va fer perdre el ritme de la marxa li vaig maleir els ossos, però ara si un dia no me l’ensopego fent nosa el trobo a faltar. No hauria dit mai que hi hagi gent tan rutinària que fins i tot s’asseu al mateix banc cada dia: suposo que ells deuen pensar el mateix de mi al veurem passar com un estaquirot, ni passejant ni corrent. Quan tombo la cantonada del supermercat ara ja vaig en compte de no fotre’m de lloros amb una pidolaire d’aquestes que algú deixa, com si fos la peça d’un pessebre urbà de misèria: aquesta, en particular, em cridà l’atenció perquè somriu a tothom amb una cara de pa de ral mentre para la mà recitant una frase que li han fet aprendre de memòria. He observat que hi ha dones que quan surten de la botiga - mai quan entren - li donen una moneda em sembla que per pura rutina perquè no enceten cap conversa. A l'altra banda del mercat un altre del mateix gremi, amb el cap cot i un cartell als peus explicant quants fills té no arreplega res.  Els dies de festa aquells empantanos no hi són: he arribat a la conclusió que els repartidors de pidolaires deuen descansar. Tanmateix, trobo gent que conec de vista i amb la qual amb prou feines em saludava quan de tant en tant ens creuàvem pel carrer, però ara que ho fem cada dia i a si fa o no fa a la mateixa hora ja s’ha convertit en una costum fer un gest amb la mà. Totes aquestes rutines malgrat sembli el contrari, ajuden a trencar la monotonia d'una caminada en solitari. L’altre dia, per exemple, vaig proposar-me fer, com si fos un treball de camp,  un recompte de les parelles que van de bracet, s’agafen la mà o caminen una al costat de l’altre. Quan tingui els resultats no sé a quines conclusions arribaré, però em servirà perquè el temps em passi volant. Se’m va ocórrer en topar-me amb una parella singular: ella anava en una cadira de rodes d’aquestes que tenen autonomia pròpia i ell, al seu costat, li agafava la mà. Després de trobar-me’ls tot sovint en la mateixa actitud, vaig comprendre que aquell gest no era mecànic per guiar el carretó, sinó que regalimava una certa tendresa. En fi, que si surts a caminar amb els ulls oberts i els sentits receptius a percebre qualsevol estímul, inclús la monotonia d'una cosa tan tonta com caminar et pot resultar estimulant.    

AMB TANTA CARRONYA, ELS CORBS FAN FESTA MAJOR

Els carronyaires que des d’alguns mitjans destil•len la informació barrejant-la amb sensacionalisme per vendre més i guanyar audiència, fan festa major i esmolen les dents veient com el virus de la corrupció s’escampa i contamina tots aquells que tenen contacte amb el poder, i no prenen precaucions per a no caure en la temptació d’untar-s’hi els dits o treure’n profit. Malgrat que, com passa arreu amb els corbs, als nostres també els hi agrada furgar en els escàndols o les xafarderies domèstiques dels famosos, sembla que darrerament als carronyaires més veterans i amb fama de sanguinaris el paladar se'ls hi ha tornat més exigent, des que varen trobar-li gust a l’emoció d’esbudellar polítics, banquers i algun aristòcrata que per ficar el nas on no li convenia acabà emmerdat fins a les celles. Encara que aquesta punyetera espècie de depredadors il•lustrats - i respectats per una clientela fidel de babaus igualment il.lustrats - no passen gana perquè hi ha tanta quantitat de porqueria abocada que no se l’acaben, no poden evitar la pujada d'adrenalina que suposa llençar-se afamats al coll de les presumptes víctimes, quan encara no s’han convertit en cadàvers, i anar-les consumint i masegant a pessigades. Però he observat en el capteniment d'aquests corbs mutants una particular forma d’actuar, que no em puc estar de comentar perquè explicaria unes quantes frivolitats: així que oloren carn fresca perden interès per les despulles que estaven estripant, per centrar tota la seva atenció i voracitat en la nova presa que els hi ha caigut a les grapes. Per aquesta raó, amb els Pujols ja no ens hi embarbussem a la sopa a totes hores, així com tanmateix hem perdut la pista als cadàvers en descomposició dels Urdangarin, Cristina, Millet i tants d'altres presumptes, els quals mentre la nòmina de corruptes vagi engreixant-se i els jutges no donin abast, poden esdevenir “presumptes” per tota l’eternitat. Estic segur que els corbs quan deixen en pau una presa no se’n van del tot, deixant-t’hi de guàrdia quatre mosques colloneres, per si hi ha novetats i haguessin de tornar a corre-cuita a acabar la feina a mig fer. Ahir l’eixam de carronyaires ahir treia el ventre de penes amb els contaminats per les targetes opaques de Caixa Madrid, i avui voletegen en cercle esperant la carnassa selecta que el govern deixi caure de la seva torre de marfil, pel cas del primer contagi amb Ebola a Espanya que és la mofa per la "marca Espanya" a tot el món. Des de Catalunya estant, doncs, espero que demà es trobi alguna altra bassa de merda on els corbs puguin abeurar la seva perversa i sàdica set de sang i fetge, i s’oblidin dels peregrins cap el 9-N, que és el recurs fàcil que els hi queda quan no tenen cap altre os per rossegar.  

EL COIXÍ DE LES PENSIONS

Considero una fal•làcia, intencionadament engargamellada i dosificada des del govern perquè acabi convertint-se en dogma, que la garantia de les pensions dels jubilats depengui exclusivament dels treballadors en actiu. I encara em sembla més alarmant i sospitós que quan mensualment ens donen les maquillades dades sobre l’atur, el portantveu sempre emfatitza que el número de cotitzants a la seguretat social ha crescut, però mai ens dóna l’import de les cotitzacions recaptades, que seria l’única lectura ponderada i real de l’estat de la qüestió. I em crida l’atenció aquest buit informatiu, al meu parer premeditat, perquè sospito que la dada ens faria caure de cul a terra, en adonar-nos que la recuperació econòmica de la qual es vanten el senyor Rajoy i la seva camarilla, queda molt lluny de quadrar amb el panorama depriment que es viu en tantes i tantes llars que van de capa caiguda, no només la dels que no troben feina sinó també perquè tenir-ne no és garantia d’arribar a fi de mes, ja que els sous no són els que eren fa deu anys. No s’ha de ser gaire llest, doncs, per comprendre que els ingressos de la seguretat social en concepte de cotitzacions han disminuït considerablement, en la mateixa proporció que ho han fet els sous, i que les contractacions a precari conseqüència d’una reforma laboral mal girbada no tenen res a veure amb la qualitat de l’ocupació d’anys enrere. Per tant, el resultat de tot plegat és que malgrat hi puguin haver més altes a la seguretat social, a l’hora de fer caixa els números no surten; i si no fos per la guardiola algun mes algú es quedaria sense cobrar. Però si a la guardiola no se n’hi posa, sinó que sempre se’n treu, aviat només hi quedaran les teranyines. El que em fa por és que a l’hora de posar-hi un pedaç per equilibrar el dèficit, enlloc de fer mans i mànigues per augmentar els ingressos es decantin per retallar les despeses i acabin rebent els de sempre. Si volem competir en el mercat només a base de ma d’obra deprimida, sense valor afegit ni innovació, i arraconant per un altre segle la reparació de les canonades podrides de la productivitat en que es basa la riquesa d’un país, al coixí de les pensions li queden quatre estius. Això de l’economia són faves comptades i no calen tants de màsters: si els treballadors no es guanyen bé la vida i a les pensions se’ls hi passa el ribot congelant-les i masegant-les amb impostos indirectes, se’n ressent el poder adquisitiu dels potencials consumidors; i si la gent no consumeix perquè ha de mirar prim, els productors de bens de consum alenteixen l’activitat i despatxen mà d’obra. És un cercle viciós que no s’arregla amb retòrica. I, per desgràcia, els nostres polítics parlen més que no pas fan. I per molt que diguin que no és veritat, si se’ls hi fes un test de productivitat ben fet, no sé si gaires aprovarien. El problema és que el coixí de les pensions com tantes altres coses que afecten la qualitat de vida i el benestar de les persones, està en mans de mediocres i panxacontents. I perdoneu les molèsties.      

LA CORRUPCIÓ OPACA

Les targetes “b” de Caixa Madrid han fet dimitir quasi una desena de polítics i sindicalistes per embutxacar-se, en alguns casos més d’un quart de milió d’euros per barba, i no haver-los declarat a Hisenda. Aquesta bomba de rellotgeria l’ha fet esclatar sota el nas del ministre Montoro la fiscalia anticorrupció – vés a saber per quina maquiavel.lica coincidència, precisament ara-, i ja te’ns el govern en pla justicier decretant una investigació histèrica sobre l’ús abusiu de targetes opaques, per part de membres de consells d’administració i alts directius d’empreses públiques i privades. Jo crec que suposen que amb aquesta mesura tan “exemplar” els ciutadans pelacanyes, tips d’estrènyer-nos el cinturó per pagar el rescat de bancs i polítics malbaratadors de fons públics, reconeixerem l’esforç del govern per improvisar unes investigacions que arriben amb anys de retard, i que pretenen esmorteir responsabilitats pròpies engegant el ventilador a tota pastilla. Fa quatre dies els bocasses de sempre es van esquinçar les vestidures, fent grans escarafalls perquè mig centenar d’alcaldes catalans havien cobrat en concepte de dietes quatre rals de la Federació de municipis, però quan els diners petejats en capricis són tan importants que no els arrepleguen ni en una dotzena danys els treballadors rasos o els funcionaris de quart escalafó d’aquest país, ho maten amb quatre dimissions per distreure el personal del fons de la qüestió: que es tornin els diners indegudament pagats per empreses públiques o rescatades amb fons públics i es paguin els interessos i les multes corresponents, des de demà mateix. Aquest sí que fora un escarment per creure en la voluntat de regeneració i no pas pura comèdia de cara a la galeria. D’altra banda potser que comencem a fer unes quantes preguntes directes, perquè no ens prenguin per imbècils. Per exemple: ¿Hisenda no en tenia ni idea que aquesta forma de complementar amb “extres” camuflats darrera l’opacitat de "targetes blak," era una pràctica habitual? A cada nou cas de corrupció – i no es pot qualificar d’altra manera que persones amb sous i honoraris oficials ja en tenien més que de sobres per sopar dues i tres vegades, es “deixessin estimar” per arrodonir els ingressos –, se li sol treure importància amb una excusa matussera: “no n’hi ha per tant, tothom n’estava al cap del carrer!”. ¿Qui ho sabia? ¿Potser aquells consellers de les Caixes – polítics, sindicalistes, empresaris i patums de la societat civil, en compliment dels estatuts socials -, que pels seus serveis, en teoria gratuïts, percebien un “sou diferit” en forma d’aportacions generoses a un pla de jubilació a termini de 10 o 12 anys per estalviar-se tributacions? ¿És veritat, per exemple, que en un moment donat als consellers institucionals de “La Caixa” se’ls van oferir accions de Criteria, finançades amb un crèdit més que tou perquè també se sentissin estimats? En resum, ¿quants dels personatges més que ben pagats en aquesta societat hipòcrita en que vivim, no té o ha tingut ingressos opacs que no ha declarat a Hisenda? Com es diu en castellà, “a nadie le amarga un dulce”. El problema és que mentre uns quants milers de privilegiats troben diners sota les pedres sense donar ni cop, la majoria dels ciutadans piquen pedra cada dia i no arriben a fi de mes. A la meva manera de veure, doncs, permeteu-me que us expliqui una teoria sobre la conducta humana en general i sobre la qüestió de la corrupció en particular. Així com moltes vegades el concepte que transcendeixi d’un personatge depèn de la sinceritat del seu biògraf, la diferència entre ser considerat corrupte o persona respectable consisteix en si l’enganxen in fraganti. I no fem amb el cap que no, perquè la majoria de vegades que s’enganxa un corrupte, fins el dia abans donava lliçons de moralitat, prova que no tenia cap mala consciència ni per predicar allò en que no creia, ni per riure's del mort i de qui el vetllava.      

LA BENA ABANS QUE LA FERIDA

Diuen que en un solar del Maresme hi ha aparcades les tanquetes d’uns 300 antiavalots que el ministeri de l’Interior ha destinat temporalment a Catalunya, per si de cas. L’explicació més gràfica que se m’acut per definir aquesta operació d’estratègia, és que es posen la bena abans que hi hagi la ferida, però com que el ministre que ha ordenat  aquest moviment de conveniència coneix prou bé els catalans per saber que no saltaran precisament d’alegria davant d’aquesta ocurrència, dedueixo que en el rerefons de tot plegat hi ha una mica de mala baba. Em cuidaré prou de titllar la decisió de provocació, però em sembla, francament, que no és una idea massa assenyada considerant que la Generalitat té transferides les competències d’ordre públic i que els mossos no són pas manxols. Per tant, sobretot ara que el terra està relliscós, s’hauria d’anar amb més compte que mai per no donar un pas en fals ni trepitjar cap ull de poll. Ja em faig el càrrec que mirat des del punt de vista del ministre, posar en estat d’alerta uns quants escamots de policia especialitzada en repartir estopa en cas de necessitat, entra dintre del capítol “política preventiva” que es practicava durant la guerra freda. I és que malgrat molts ho vulguin dissimular - perquè els hi fa vergonya o per simple coqueteria protocolaria - el fet és que alguns dels actuals governants espanyols en la seva adolescència es varen encomanar d’aquell xarampió democràtic primerenc que - més enllà de renegar de la dictadura per a no quedar-se en fora de joc -, la seva conversió en demòcrates tenia per objectiu principal recuperar el poder. No és un estirabot, doncs, el que dic sinó una realitat com un temple, la qual fins i tot enfronta encara la primera amb la segona generació de la nostra tendra història democràtica. Per aquesta raó, el ministeri de l’interior encara no ha abolit el manual que es basa en el principi autoritari de que “la por guarda la vinya”, enlloc d’aprendre a administrar la força de la dissuasió amb criteris més en consonància amb la transformació experimentada per la societat. El darrer avantprojecte de llei de seguretat, per exemple, que encara està calent a la cuina a la cuina de l'executiu, fa palès com costa d’arrancar-se certes crostes retrògrades. A la meva manera de veure, a Catalunya ara mateix en matèria d’ordre públic hi ha dos perills: el primer i més preocupant, és que no tenim dirigents a l’esquerra ni, per descomptat, a la dreta, que siguin capaços de convèncer els seus cadells que sota la capa de la democràcia no es poden emparar els que volen carregar-se sistemes a base de patacades. I en segon lloc - que no sé si encara em fa més basarda - que els que disposen de la força i de la butl.la legal per reprimir brots de violència, confonguin els clams de llibertat amb aldarulls llibertins, i que amb el pretext d’apagar una espurna provoquin un incendi, i entre una cosa i una altra acabem sortint tots plegats als noticiaris d’arreu del món, per burros i mesells.

TOTES LES MASSES PIQUEN

Ara que molta gent s’apunta amb tanta alegria a seguir una dieta miraculosa que els acosti a la immortalitat, si pot ser amb un cos musculat, sense arrugues ni un gram de greix, al final de l’obra es sol arribar a la conclusió que la millor dieta per a la salut es menjar de tot i no abusar de res perquè a la llarga totes les masses piquen, màxima que sabien de memòria i aplicaven estricament, a l’hora de cuinar, les nostres àvies. Del que es tractava era de mirar prim sense estar-se de res; i això, encara que sembli mentida, costa Déu i ajuda si es vol practicar com una rutina. Les rutines fatiguen i són molt avorrides, per aquesta raó la gent prefereix sotmetre’s periòdicament a una novena d’herbes i a una dieta radical, quan més exòtica millor. Però no es té en compte que abusar massa de fer dieta també pica i, sovint, l’experiment acaba en una solemne i frustrant decepció. Aleshores es quan la gent torna a recordar-se’n de la vella dita, i es deixa de ximpleries per una temporada. I si això és tal com ho pinto parlant de dietètica, en altres aspectes de la vida tampoc un empatx del que sigui - ideologia, religió, cultura o coneixements enciclopèdics -, porta a res de bo ni d’aprofitable, raó de més per agafar-se les coses amb calma i no pretendre ser un fenomen que tingui resposta per a tot, perquè en definitiva l’únic que s’aconsegueix anant de mestre tites és convertir-se en el més llest i savi del cementiri. Un dels meus filòsofs de capçalera va deixar establert, sobre aquesta qüestió, un principi definitiu: “quan més aprenc, més clar tinc que em queda molt per aprendre”. Per tant, val més menjar poc i pair bé. I a què ve, em direu, aquest llamp de reflexió d'avui? Doncs, francament, a deixar constància canviant de terç, que tampoc els que governen poden emparar-se sistemàticament en la llei per negar-se a fer política, ja que com en el cas de la dieta totes les masses cansen i piquen. I passar-se el sant dia dient NO a tot com si fossin un disc ratllat, pot acabar fent sortir de polleguera a gent que no pretén ser desobedient ni irreverent, sinó que simplement demana enraonar sobre les coses que ens separen, sense apriorismes ni prejudicis. Ara mateix, amb tota aquesta història de les diferents velocitats a que treballa la maquinaria del Tribunal Constitucional segons qui l’engega, abusar del ralentí i de la gansoneria es fer-ne un gra massa, sobretot si queda palès que quan volen els jutges es treuen la feina dels dits en menys de vint-i-quatre hores, malgrat hagin de treballar festes de guardar i tot. Aquestes masses també piquen i poden fer molt més mal que una fartanera a la salut. Perdonin, doncs, les molèsties, però encara que sigui cantant i xiulant algú ha de deixar constància de les veritats, i els escriptors som els més indicats per posar a caldo els governants prepotents. Sinó, de què coi servim?

MONÒLEGS A PEU DE CARRER (3) JO VULL ANAR-ME’N, PERÒ...

Es ben bé que amb això de caçar al vol monòlegs de gent anònima amb qui et creues pel carrer, allà on menys et penses salta la sorpresa. Ahir, per exemple, enmig de la concentració davant l’Ajuntament de Manresa vaig escoltar com un home de mitja edat, amb posat preocupat que desentonava amb l'eufòria general, donava la tabarra al seu fill embolicat amb l'estelada, amb una mena de confidència a la qual no se si l’altre li feia massa cas, però que a mi em va cridar l’atenció i vaig procurar parar bé l’orella per a no perdre-me'n cap detall:

“Ja saps que estic d’acord que no ens queda altre remei que perdre de vista Espanya, jo vull anar-me’n i no em faria res que fos demà mateix; però voldria que fos possible partir peres sense trencadissa i quedant més o menys ben avinguts. Però cada vegada em fa més la impressió que les coses es compliquen massa. I jo, t'ho dic en serio, no estic preparat per les trompades, ja no tinc edat. Això és cosa de vosaltres, el jovent; però no pensis que em tranquil•litzi gaire, perquè a alguns els veig massa embalats, i no ho dic per tu que et comportes prou bé pel meu gust... Tinc molt clar que des que els de Madrid es varen pixar en aquell Estatut d’en Maragall que ja ens havíem afillat i començat a estimar, malgrat ens l’haguessin tornat violat sense miraments i hagués perdut tot l’encant d’aquella criatura que vam parir. Esguerrat i tot ens el sentíem nostre i no ens va fer cap gràcia que dotze jutges ens el fessin avorrir. Però jo no els en dono la culpa a aquests jutges per molta flaire que fessin d’arnats, sinó a aquests ximples d’en Rajoy que varen donar corda al mecanisme d’arbitratge que ells havien convertit en la seva joguina particular. S’ha de ser molt barrut i banyabaix per actuar de la manera que els populars varen bescantar els catalans per tota Espanya, recollint signatures per crucificar-nos després d’empastifar-nos de tanta merda com varen trobar. Però mira, molts que com jo estaven indecisos, per mandra o per por, vàrem penjar l’estelada al balcó convençuts que ens l’havien fet massa grossa i que tot té un límit. Tot això hi varen guanyar amb la seva campanya: que els independentistes creixessin com bolets. Però ara que semblaria estem tan a prop de tocar el cim, m’adono que no seran flors i violes i estic acollonit; em sap greu que et pensis que sóc un covard però és així i no hi puc fer més... Jo pensava que fent confiança i donant suport als polítics que havien de treure’ns les castanyes del foc, jo ja podia posar-me a jeure respirar tranquil, però ara m'adono que m'he d’arremangar. I tal com estan les coses, no n’estic tan segur que no rebem per algun costat... Què hi farem, no podem pas arronsar-nos i plegar veles perquè encara ens trepitjaran amb més sanya... Només els hi demano als que tiben del carro una mica de seny i que no es vagi més enllà de resistir i carregar-se de raó... No et sembla bé el que he dic?”

El fill, entre escoltar son pare o l’oradora abraonada que arenga la concurrència, s’ha decantat clarament per la que li aixeca l’ànim. És possible que el monòleg del pare capficat només l’hagi seguit jo i, francament, no m’ha deixat indiferent. N’hi ha molts que davant les dificultats que es veuen a venir, s’arruguen? A la meva manera de veure, encara que només sigui per no caure en el parany que el maquiavèl•lic Rajoy ens ha parat, ara no es pot afluixar i començar a tenir depressions. En una democràcia que no sigui de nyigui-nyogui, la darrera paraula sempre la de tenir el ciutadà i no pas un jutge que enlloc d’actuar com un àrbitre savi i imparcial, prefereix revestir-se la toga de botxí ressentit.