El Parlament de Catalunya
ha aprovat per unanimitat aquest dijous la creació d’una comissió
d’investigació sobre la gestió de la Generalitat a les residències d’avis. La
proposta, impulsada per Cs, el PSC, CCP, la CUP i el PPC -, tota l’oposició
unida en pla d’atac per tocar els dallonses al govern -, finalment també ha
rebut el suport de JxC i ERC, aquests darrers, el govern, a contracor perquè no
tenien cap més remei. L’oposició va criticar de forma contundent l’actuació de
la Generalitat en el debat previ a la votació, i els republicans van dissimular
poc que no els hi havia agradat gens que els seus socis, els post-convergents,
fessin la gara-gara als que volien ficar la banya en l’assumpte residències. De
fet, els republicans que en tenien la responsabilitat d’aquest establiments des
del començament de la legislatura, no estaven per fer autocrítica i, per
aquesta raó, van buscar tota mena d’excuses de mal pagador per ajornar la
investigació; fins i tot al·legant l’estat d’alarma per no tenir pressa, mentre
estigués vigent. Això sí, sempre assegurant que les residències eren la nineta
dels ulls del govern, expulsant-se les puces i carregant els neulers a l’Estat,
per haver-los transferit “l’herència d’un model assistencial mercantilitzat”.
Però al final, tot dos socis de govern van fer el
paperot de recolzar la iniciativa de l’oposició en pes, de posar en marxa una
comissió per investigar què va causar el col·lapse dels centres geriàtrics i la
mort de tantes i tantes persones grans i, de passada, si alguna d’aquestes
defuncions s’hauria pogut evitar. No podien escapar-se cap dels socis de govern
d’aprovar aquest instrument parlamentari de control, perquè en la gestió de les
residències els ciutadans tenien la impressió que n’havien passat de tots colors
i més. Tanmateix, alguns partits, aprofitant l’oportunitat de furgar la ferida,
volen que es depurin a més a més les responsabilitats polítiques i
administratives en la gestió poc transparent o negligent de la crisi sanitària
en bloc, així com establir quines mesures de reparació per a les famílies de
les víctimes es poden impulsar per rescabalar-se dels presumptes danys i
perjudicis, deixant pel final quines alarmes s’han d’activar a partir d’ara
perquè fets semblants no es repeteixin.
Reforca de pallanga! Com que no hi estem massa
acostumats a aquestes unanimitats de ses honorables senyories, hom no pot
evitar de tenir dubtes sobre si aquest consens sobtat serà flor d’un dia o
s’arribarà fins al final per trobar el desllorigador, peti qui peti. Des d’un
temps ençà – però, en realitat qui sap si des de sempre -, posar-se d’acord els
partits polítics parlamentaris en la sarsuela democràtica és tan difícil com
pretendre que combinin l’aigua i l’oli. Aquest dies he tingut oportunitat de
rellegir alguns llibres de la meva biblioteca i us confesso que la relectura
del de George Orwell – Homenatge a Catalunya – em va impressionar més que la
primera vegada que el vaig fullejar, potser més de passada perquè era més jove.
Us el recomano per entendre perquè les esquerres varen perdre la guerra civil,
després de desgastar-se mútuament amb ximpleries de canalla i lluites caïnites.
Per això, em reconforta que per una vegada estiguessin tots d’acord en alguna
cosa. La qüestió, però, és fins quant durarà el fair play? Quants dies trigaran
a tirar-se els plats pel cap? Potser acusant-se els uns als altres i, inclús
atrevint-se a penjar a l’esquena d’algun adversari els milers d’avis morts a
les residències, que no seria la primera vegada que exabruptes d’aquesta
grossària s’haguessin escoltar en una seu parlamentària.
Tant de bo no sigui així i la comissió serveixi per
apuntalar un dels edificis cabdals que tenia de mimar i protegir la utòpica
llei de la dependència; però, jo sóc en aquesta qüestió pessimista perquè no m’acabo
de creure que amb els manobres que tenim treballant-hi, cap edifici pugui
arribar a bastir-se gaire sòlid. Per si de cas, encenem un ciri a santa Rita o
a sant Pancràs, o encomanem-nos a qualsevol déu de la nostra devoció, o
directament a l’advocat de les causes perdudes. I si per res més no, aquesta
cèlebre comissió que serveixi almenys per disposar d'un escandall exacte de
quants avis hauran mort a les residències d’aquest país quan es doni per
finiquitat el corona-virus, perquè a hores d’ara, aquesta xifra
incomprensiblement encara balla, rebotant-se-la les diverses fonts
d’informació. El què ha passat a les residències i, sobretot, el què s'ha
callat, si s'arriba a explicar amb llum i taquígrafs farà caure la cara de
vergonya a molta gent. I no servirà de consol allò de que a tot arreu se'n fan,
de bolets, quan plou.
A LA MEVA MANERA
DE VEURE tabrilde@blogspot.net
NO ENS DEIXEM PRENDRE
MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada