Encara que sigui histrió,
supremacista salvatge i ultradretà temerari, el senyor Trump no deixa de ser
també el president dels Estats Units d’Amèrica, el país que durant dècades s’ha
vantat de dictar-nos la cartilla a tot el món, però sobretot als occidentals en
el sentit de com teníem de comportar-nos, amb qui teníem de fer-nos amics i a
qui podíem escopir a la cara. Els EE.UU., històricament no han exercit mai un
lideratge honest i lleial amb els seus aliats naturals o de conveniència, sinó
que sempre els han tingut estacats de mans i peus als seus interessos
imperialistes, utilitzant sense escrúpols arguments com la superioritat
bèl·lica tant en atrac com en defensa per intervenir, desballestar i acollonir
a mig món, fent-lo caure en la trampa de la globalitat pensant que aquesta
fórmula de relacions internacionals l’ajudaria a acoquinar, mangonejar i
remenar les cireres sense aturador, per una eternitat. Però com que mantenir-se
en una posició de superpotència, de marcar més paquet i pixar més lluny que ningú
inclòs en el domini de l’espai exterior, costa un ronyó i mig de l’altre, des
de fa temps EE.UU. fa l’ànec endeutant-se més enllà del que qualsevol pagès de
casa nostra consideraria, si passés amb la seva economia domèstica, anar de pet
a la fallida. Però és que s’ho han cregut tant els nord-americans que eren els
amos del món, que no s’han adonat des de fa temps que cada cop el seu crèdit
està hipotecant-se més enllà del que poden assumir - mira per on! – en benefici
d’una potencia emergent com la Xina, que espera amb tota la paciència que els
xinesos saben dosificar millor que ningú, que els peus del milhomes
nord-americà es vagin corcant. De fet, les principals empreses americanes,
començant per les més estratègiques, estan participades directa o indirectament
per capital xinès, el qual també compra sempre que en té oportunitat deute
pública d’altres potencies, nanes avui però que podrien fer-los ombra demà. I,
per descomptat, ficant el nas descaradament a l'Àfrica a la encara se li pot
esprémer més recursos minerals.
Des que en Trump va
trobar-se amb el poder absolut a les mans, vés a saber gràcies a quin joc brut
cibernètic, va ficar el dit a l’ull de la seva principal potencial competidora,
sense tenir en compte que a la vegada era la seva creditora més important, la
que en un moment donat podia desencadenar-li la ruïna. Rússia, malgrat els
esforços de l’aprenent de Rasputin que ara mana a Moscou, ha perdut pistonada
en el monopoli de la influència mundial i, en certa manera es refia més de que
Xina li guardi les espatlles no buscant-li les pessigolles que no pas de
mantenir bones relacions amb uns EE.UU. desorientats i cada vegada més
hiperventilats. A la meva manera de veure, en Trump va calcular malament el seu
poder real quan va començar a jugar amb foc amb Xina per la qüestió dels
aranzels, engegant una guerra comercial que acabarà per rostir-lo ben rostit.
No m’empasso les teories de la conspiració que circulen i que el propi
mandatari nord-americà escampa, sobre si Xina hi va tenir o no res a veure
deliberadament amb la propagació de la pandèmia; ara bé, si em dediqués a
escriure novel·les d’intriga potser el meu perdiguer protagonista es faria
aquella pregunta tan ingènua que dona vida a moltes trames: a qui aprofita el
crim?
De moment, és evident que qui se n’està surtin més
ben parada d’aquesta crisi, és Xina: a mesura que es desploma l’economia
occidental, moltes accions d’empreses punteres han anat a parar a sarrons
xinesos comprades a la baixa; quan Europa està en bancarrota, tanmateix és
capital xinés el que va prenent posicions estratègiques en el teixit industrial
i, per acabar-ho d’adobar, de la mateixa manera que allà van ser capaços
d’esbandir el coronavirus amb mà de ferro i una disciplina exemplar de la
població, ara resulta que mig món depèn de les seves fàbriques per abastir-se
des de components imprescindibles perquè rutlli la industria del planeta, fins
a mascaretes, desinfectants i materials de protecció de tota mena. I els seus
laboratoris fa dies que, segons diuen, han avançat molt en la carrera per
aconseguir una vacuna i no m’estranyaria que quan menys hi pensem aquest
descobriment cabdal per aixecar el cap tots plegats s’hagi d’anar a comprar,
també, a Xina. En resum, d’aquesta especulació la història ja dirà si tenia
alguna base, però el que no té volta de fulla és que en Trump va cagar-la
provocant un gegant mig adormit, abans d’hora i fent-lo emprenyar. I ara que té
morts a carretades cada dia i el seu país s’ha convertit en un mercat de Calaf
perquè ha perdut l’autoritat moral de fer-se obeir pels seus propis
governadors, i perquè es carrega tothom que li porta la contraria, inclosa la
comunitat científica començant per l’OMS, no se li acudeix cap més bestiesa que
destinar un bilió de dòlars d'entrada per tornar a la Lluna l’any que ve, i
així xafar la guitarra precisament a la Xina que també pensava anar-hi
d’excursió d’aquí a quatre anys. Tant de bo aquest malxinat no acabi
enterrant-nos a tots! Però, tinguem-ho ben en compte, de que hi hagi tocats de
l’ala pretenent dirigir els destins del món o els de països més modestos, només
en tenen la culpa els que els elegeixen. Per tant, quan van maldades que
cadascú aguanti el ciri, i a queixar-se al mestre armer!
A LA MEVA MANERA
DE VEURE tabrilde@blogspot.net
NO ENS DEIXEM
PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada