AL MIG, COM EL DIJOUS

PROPOSTA DE REFLEXIÓ PER AVUI (dijous 31 Octubre de 2019)

Tots els dies de la setmana, si els deixessin triar, voldrien ser dijous perquè la seva equidistància entre la migranya dels dilluns i l’eufòria dels divendres en capella del cap de setmana fa el posat d’un dia tan tranquil i simpàtic que, fins i tot quan li toca ser l’endemà de festa, no sap comportar-se com un dilluns. I és que li ve gran qualsevol altre vestit que no sigui el seu, perquè li sembla que només sap fer de dijous: els dijous són dijous, peti qui peti. Tanmateix, no us cregueu pas que hi hagi setmanes de tres dijous, malgrat es faci córrer aquesta brama qui sap si per desestabilitzar el sistema, perquè el dijous és únic i irrepetible. Precisament, els tres dies de l’any que més brilla el sol, segons la creença tradicional popular, cauen en dijous: dijous sant, corpus Cristi i el dia de l’Ascensió. (Des de la neteja de la setmana passada al Valle, els sorneguers "profanadors" de tombes proposen d’afegir-n’hi un altre: el dia de l’Exhumació, referint-se a la d’en Franco, naturalment). Uix!

Encara que no estigui escrit enlloc, el dijous té carisma i es pot definir com un dia centrat, tirant a conservador, ideal per fer d’oasis o de pont entre els seus socis de calendari, un dia, en definitiva, per mirar bocabadat la vida com feia aquell “home que va ser dijous” protagonista de la millor obra d’en Chesterton, que entre altres coses reflexionava sobre si no fa ser massa entonat creure’s que està per sobre del bé i del mal, per la senzilla raó de dir-se dijous. Tampoc consta de gaires guerres ni conflictes hagin començat en dijous, perquè no és un dia per prendre cap protagonisme ni adoptar decisions, sinó per rebaixar les tensions del començament de la setmana i parar taula pel merescut descans del dissabte i diumenge. El dijous, doncs, és un dia de bonhomia, perfecte per negociar i tancar amb èxit tractes; un dia, en definitiva, de traspàs que trenca la monotonia de la setmana i pot desenvolupar-se com a perfecte amfitrió de moltes activitats socials relacionades amb la cultura o el pensament. I els savis hostalers del país, vés a saber-ne l’origen, des de temps reculats els dijous el dediquen a l'arròs, en totes les seves varietats gastronòmiques, com a rei de la cuina, costum que moltes mestresses de casa van copiar intel·ligentment a les seves llars. Els dijous, toca arròs!

Tanmateix, en societat, d’aquells individus que sempre volen destacar al bell mig de totes les mogudes, intrigues o converses s’escaigui o no, se l’hagi convidat o no a prendre candela, se’ls escarneix amb una frase feta: “aquest paio (o paia), sempre es posa al mig com el dijous”. No cal ser gaire llest per comprendre que aquesta llufa només es penja a l’esquena dels que, bellugant-se pel mig de qualsevol reunió per dir-hi la seva o simplement fer-se notar, el que aconsegueixen és l’efecte contrari: fer nosa. Són, diguem-ho així, una branca de l’espècie humana que han nascut amb la malaltia de no saber-se’n estar de remenar la cua per tot arreu sense que se’l demani. Es parli del què es parli, es jugui al que es jugui, aquest homes i dones dijous es consideren experts en totes les matèries i jocs; però, no són ben rebuts perquè les seves intervencions es limiten a la bajanada, la superficialitat i, en alguns casos, a la fatxenderia. I no parlem de quan fan mans i mànigues per jugar, ja que degut a que dels reglaments i de les normes en passen olímpicament, resulta que sempre se’ls hi veu la de sota. No sé com s’ho manegen, però els homes o dones dijous sempre treuen el caparró en totes les processons encara que no se’ls hi hagi donat ciri. I al contrari del dijous, que com us comentava és un dia mansoi i de bona jeia, les persones que se’n disfressen per figurar a tot arreu, solen ser més falsos que els polítics en època electoral. Francament, no són dignes de presentar-se com a dijous, perquè ridiculitzen un dia tan eixerit usant el seu nom en va. En fi, com que avui és dijous: que vagi bé l’arròs a la cassola i tant si en mengeu com no, que tingueu el dia en pau sense que us l’amargui cap polític-dijous ara que ja estan en dansa.

ATRAPATS EN LA TERANYINA DE LA GROSSA

PROPOSTA DE REFLEXIÓ PER AVUI (dimecres 30 Octubre de 2019)

Avui, una colla d’amics de la Coordinadora de Jubilats, se n’han anat d’excursió al Pallars Sobirà, i com qui no vol la cosa es deixaran caure a Sort, temptats pel cant de sirena de la Bruixa d’Or. Mig any abans de Nadal ja es mobilitza tota la maquinària de màrqueting, inclosa la institucional, que no vol deixar-se perdre la part del pastís en joc si es queda enrere a l'hora de promocionar un producte, la loteria, que de fet es ven quasi tot sol perquè la fascinació i l’abelliment per una rampellada afortunada que pugui treure el ventre de penes estimula, i no necessàriament quan hi ha crisi, perquè de ganes de “tenir més” n’hi ha hagut a totes les èpoques i entre totes les classes socials. Déu ser per haver-ho constatat així o lamentat resignadament més de quatre vegades, que a pagès és té molt clar que “el diner fa diner”, la qual cosa s’ha d’interpretar en el sentit que per molt que la grossa estigui “repartida”, qui suca més el melindro és qui pogué comprat uns quants dècims enlloc de quatre participacions de morralla.

D’altra banda, un fotimer d’entitats de tota mena aprofiten descaradament l’ocasió de fer calaix i calculen quants talonaris de participacions es veuen en cor de vendre per, com a mínim, guanyar-se uns quants calerons segurs amb els recàrrecs – d’entrada, els hi toqui o no la rifa -, i refiant-se que en cas de tocar la pedregada molta gent se n’oblidarà d’anar a cobrar. (El que em resulta paradoxal és que entitats catalanes que aparenten ser molt “de la ceba”, ja m’enteneu, venguin participacions de la “loteria nacional” en comptes de la “grossa catalana”. Però aquestes són figues d’un altre paner...) L’Ovidi, en temps ben reculats, ja ho tenia clar això de jugar a la loteria: “l’atzar no es pot descartar mai, de manera que tingueu l’ham a punt perquè quan menys us penseu pot picar el peix”.

Esclar que cadascú es llaura el seu destí com li rota, però no es pot negar que l’atzar o la sort també hi fiquen la cullerada en la vida de la gent; per aquesta raó als vestíbuls dels principals casinos de les Vegas hi ha gravada una màxima: “el diner que es gasta és estèril, ja que només el que es juga fructifica”. De la loteria i el joc en general, quan jo era petit m’ensenyaven que eren pecats grossos perquè portaven la ruïna a moltes llars, desqualificacions influenciades per la capellanada que es mirava de mal ull fins i tot els “quintos” que s’organitzaven als locals parroquials en determinades festes senyalades, malgrat només s’hi jugaven cigrons; però, a mesura que em va desaparèixer el pèl moixí i ja podia afaitar-me com el pare, vaig comprendre que la màgia i la seducció de la loteria consistia que en que podia alterar l’estatus econòmic d’una persona i, per tant, canviar-li la vida. De fet, a les poques hores d’escampar-se que a un li havia tocat la grossa, els voltors enviats per bancs que ni se’l miraven just quatre hores abans perquè el tenien per un ningú, en convertir-se en un “agraciat” el reverenciaven i llagotejaven descaradament vetllant la presa amb la cobdícia dels escanyapobres. No obstant això, a còpia de ser testimoni de sonats fracassos de “nous rics”, vaig arribat a la conclusió que el fet que toqui la grossa no sempre canvia la vida en positiu, sobretot quan no se sap administrar amb cautela un cop de sort tan improvís.

Serà una paradoxa, si voleu, però més vegades de les que us pugueu afigurar, treure la grossa ha portat mala sort. Per aquesta raó, potser, l’Einstein va assegurar als que se li queixa-ven de com li anaven les coses al món, que no creia que els déus es juguessin als daus la sort de de la humanitat, sinó que tot plegat, tant per bé com per mal, s’havia d’atribuir a l’atzar. Vet aquí, però, que aquesta reflexió, després de la llevantada que ha devastat part del territori, em porta a formular una d’aquelles preguntes que se’n diuen “del millor de dòlars”, per accentuar la seva transcendència: Déu controla l’atzar o ja fa temps que passa de llarg? Perquè si fos així, valdria la pena de saber-ho del cert per a no gastar en va amb ciris i rogatives, ja que sobretot en època de crisi no es poden llençar els diners en bajanades.

PODEN TENIR PUTOS AMOS ELS CARRERS?

PROPOSTA DE REFLEXIÓ PER AVUI (dimarts 29 Octubre de 2019)

L’any 1976, els sindicats i l’oposició d’esquerres decidiren sortir al carrer per celebrar el primer, valgui la redundància, “primer de maig” sense Franco. Però, vet-aquí, que un tal Fraga Iribarne que era més dictador que el propi general, va prohibir tot tipus de manifestació ablamant la força pública perquè reprimís sense contemplacions els que s’atrevissin a posar un peu al carrer en pla busca- raons. Com a justificant de la capsigranyada va treure’s de la màniga una frase que, segurament sense proposar-s’ho definia perfectament aquella etapa com una dictadura encoberta sota mantellines de “tolerància” farisaica: “¡la calle es mía!” I és que des del seu punt de vista de flamant estadista que es vantava de portar Espanya al cap, els carrers no pertanyien al populatxo sinó a ell, en tant que com a ministre de la governació encarnava el poder de l’Estat.

Al cap d’uns quants anys, concretament el 28 d’octubre de 1996, arrel del desallotjament dels membres de l’Assemblea d’Okupes del Cinema Princesa, per la força bruta, es va escoltar per primera vegada a Barcelona, com si fos un himne antifeixista i una crida en contra de la repressió: “els carrers seran sempre nostres”. La CUP i altres grups radicals d’esquerra, uns anys després van afillar-se aquell crit àcrata per marcar paquet, però ha estat des de pocs mesos ençà que reivindicar la propietat dels carrers ha esdevingut un mantra transversal en gairebé totes les manifestacions de protesta, i tant el manegen els antisistema com d’altres col·lectius més assenyats, inclosos indignats empleats bancaris reestructurats per la crisi. Més recentment, els grups de CDR i els comandos d’agitadors d’un temerari tsunami democràtic han envaït carrers, carreteres i vies de tren com si en fossin els putos amos.

A la meva manera de veure, francament, molts dels que defensem el dret que tenen tots els ciutadans a expressar públicament les seves opinions i discrepàncies, consideraríem raonable emparar que tots els ciutadans, pensin com pensin, com a mínim tinguin la mateixa possibilitat d’utilitzar el carrer sempre que no se n’apropiïn de la propietat i el monopolitzin en benefici exclusiu, perjudicant la llibertat de moviments de la resta. És a dir, els carrers no poden ser només d’uns quants simplement perquè fan més gresca i criden més alt. Per tant, m’agradaria sentir líders d’aquests col·lectius que cada dos per tres es volen fer els amos de carrers i carreteres, matisar el crit de lluita que han posat de moda per aquest altre: “els carrers són nostres, però dels altres també”.

Si m’ho permeteu que ho digui, i ho faig amb la mà al cor, cremar cotxes i contenidors, tallar carreteres cada dos per tres perjudicant Déu i sa mare, no és la manera de “fer república”, al-menys la república en que jo vull viure; ni servirà per d’avançar cap a una independència endreçada, ras i curt! I per molta part de raó que tinguin aquells que creuen que només manifestant-se pacíficament i fent bondat cívica – de la darrera exemplar manifestació del dia 26 al carrer Marina, els hiperventilats se n’han burlat escarnint-la com a “la manifestació de les tietes” -, no farà tre-molar l’Estat, puc assegurar que portar la violència i la coacció als carrers, carreteres i vies de tren, menys, molt menys. I en sóc conscient que més d’un oracle està predicant que amb el lliri a la mà no n’hi ha prou per doblegar l’Estat, sinó que s’han d’ensenyar les dents, bordar i, si convé, clavar alguna queixalada. Colossal error, al meu parer, tant estratègic com polític comet qui abona aquestes idees!

I afegiré encara més: si el procés tingués al capdavant líders amb autoritat moral, carisma i credibilitat contrastada, i no predicadors sovint empeltats de xarlatans encara que actuïn de bona fe, potser veuríem com des de la Generalitat s’adreça un missatge clar als ciutadans en el sentit que ja n’hi ha prou de paralitzar i empobrir el país, sembrar el caos als carrers i vies de comunicació cada dos per tres; i que passa de taca d’oli que els estudiants abandonin les aules, que paguem entre tots a preu d’or amb els nostres impostos, per plantar-se intermitentment al carrer en una mena de revolta continuada, perdent el temps en fer la revolució enlloc de formar-se per ser els dirigents, investigadors, científics i professionals que la somniada república necessitarà el dia de demà. Tanmateix, recordant que esclar que mentre hi hagi presos polítics i greuges pendents amb l’Estat, periòdicament s’ha de seguir reivindicant des del carrer o des d’on calgui amb quanta més gent millor recolzant la protesta puntual, perquè l’Estat no se n’oblidi de la patata calenta que té a Catalunya. Però, sobretot, penso que des d’aquest lideratge moral s’hauria d’insistir que el màxim esforç del sobiranisme ha de passar per consolidar i ampliar el suport popular a exercir el dret a decidir, perquè només aconseguint una majoria homologable de vots populars es podrà forçar democràticament l’escassa voluntat de diàleg que tenen a Madrid i trobar les complicitats internacionals imprescindibles per girar la truita. La qüestió, però, és si el tenim o no aquest líder respectat per quasi tothom, capaç de prendre amb fermesa el pòndol de la situació, garantint el retorn de la propietat dels carrers, carreteres i vies de tren perquè estiguin al servei de tots els ciutadans quan les necessitin. I perdoneu les molèsties els que no penseu com jo. Hi teniu tot el dret!

ÉS POSSIBLE SENTIR-SE POBRE I NO PERDRE LA DIGNITAT

PROPOSTA DE REFLEXIÓ PER AVUI (dilluns 28 Octubre de 2019)

Quan escolto que hi ha un barem per mesurar això que ara se’n diu “risc de pobresa” em petaria de riure, si no fos que sonaria com una impertinència als que estan ensorrats en la indigència fins el coll. Però no em negareu que sembla estrany això de voler-ho reduir tot a dígits i a tants per cent. Em pareix inclús un xic ridícul fer tocar l’alarma a partir d’uns graus predeterminats en un protocol engiponat en laboratoris sociològics eixorcs i impersonals, ja que cada condició humana, cada persona, és un món i no es pot pretendre ser tan quadriculats com per establir normes i línies vermelles fins i tot per als sentiments.

A la meva manera de veure, doncs, això de la pobresa més que un “estat d’ànim” és un “sentiment”. Les persones no “són” pobres perquè traspassin o no la cota d’un predeterminat nivell d’ingressos, sinó que se “senten” pobres en funció d’unes circumstàncies molt personals i intransferibles, en les quals la percepció de la dignitat com cadascú la senti juga un paper clau. I això que dic, és per desgràcia avui més veritat que mai, perquè avui es rossola cap a la zona de risc en un instant. Per tant, el que importa no és si es reuneixen totes les condicions objectives per treure’s el carnet de pobre - si en donessin de credencials d’aquesta mena, esclar -, sinó si en sentir-se pobre hom té la sensació de minvar la seves dignitat i autoestima, en comprovar que la societat que l’envolta no ha estat educada per asseure’s a la terrassa d'un bar amb un pobre de solemnitat i compartir-hi una conversa i una tassa de cafè, per exemple, amb tota la naturalitat del món.

Tenir un “pobre” a prop incomoda, sobretot als que els hi fa una certa recança el què diran els que els coneguin veient-los en companyia d’un perdulari; però, algunes vegades també se l’espolsen de la seva vora per por que no pari la mà sota la taula o s'acostumi a deixar-se convidar. I és que, entre d’altres moltes qüestions indispensables per la convivència, tampoc s’ensenya a l’escola com s’ha de tractar a un pobre - sigui amic, saludat o desconegut del tot – per a no escantonar-li la dignitat que és l’única cosa que li queda a una persona per sobreviure. Un pobre sense dignitat esdevé un pòtol; per aquesta raó és tan important no abandonar-se, perquè de perdre la dignitat a caure en la marginació hi ha un pas.

Per atendre la pobresa és veritat que aquesta societat tocada i posada ha bastit sibil·linament xarxes d’autoprotecció que no ho semblen - en base a la solidaritat i al voluntarisme, sobretot -, perquè s’intenten repartir les ajudes com si es tractés d’un acte de justícia i no pas de caritat, gest altruista molt discutible si el que reparteix la societat és el que li sobra, el que no faria servir, el que ella moltes vegades no es menjaria. Tenir de viure de la caritat no ajuda tant a mantenir la dignitat d’una persona atrapada en la crisi, com creure’s que per allò que se li dóna, perquè pugui sobreviure en igualtat de condicions que la resta de la societat amb més sort, n’hagi de donar les gràcies contínuament de les mil maneres que hi ha de fer la farina blana.

Per aquesta raó, per dissimular la pobresa aconseguint que hom recuperi també la dignitat malgrat se senti pobre, és indispensable una renda mínima de cohesió social, a l’abast de tots els ciutadans que puguin justificar que no són pobres d’ofici o que tenen vocació de viure a l’esquena dels altres, sinó persones respectables que no volen perdre la seva dignitat encara que les passin putes per culpa dels cops baixos que dóna la vida. El problema és com s’ho manegarà aquesta societat tan benintencionada i solidaria a la que pertanyem, per a no avergonyir-se de passejar de bracet amb un pobre, o de convidar-lo a prendre’s un cafè o dinar qualsevol dia, encara que no sigui Nadal.

ACOVARDITS PER LA POR, ENS PODEM IMAGINAR PERILLS PER JUSTIFICAR-LA

PROPOSTA DE REFLEXIÓ PER AVUI (diumenge 27 Octubre de 2019)

No hi ha res que faci tanta angoixa com la por desraonada, perquè tenir por de la por és el que alimenta els mals pressentiments i les cabòries innecessàries i feixugues. Hi ha gent que s’ho passa molt malament fent càbales pel que pugui passar, i a vegades fins i tot acaba muntant-se unes pel•lícules de ca l’ampla que no els deixen aclucar l’ull tantes nits com voldrien i els convindria. Els que pateixen d’aquest síndrome, quan ho expliquen li treuen importància, com si s’ho prenguessin com quelcom favorable per estar sempre a l’aguait del que pugui passar, enlloc d’immersos en un suplici insuportable: “és que sóc patidor de mena, no hi puc fer més”, es justifiquen perquè no se’ls tingui en compte la seva cara de pomes agres. Com si tenir por fos una tara de naixement, igual que una piga o un esguerro, quan en realitat es tracta d’un estat d’ànim que s’adquireix a còpia de viure contínuament amb el dessabor al cos, i quan aquest estat d’ànim es cronifica segrega un verí funest per a l'equilibri emocional: els constants mals pressentiments i la depressió.

Els psicòlegs han observat que una de les conseqüències de la por incontrolada, tant pel que fa als animals com a les persones, és el pànic a pressentir les malastrugances; uns pressentiments patològics que no serveixen ni per prevenir cap hipotètica patacada ni per posar dics al tsunami de la por. Quan s’intueix el perill, sigui real o imaginari, no es pensa en res més que en fugir a la desbandada i el més habitual és que s’hi deixi durant l’atac de pànic l’equilibri emocional i la capacitat de plantar cara a l’adversitat, arrossegant sovint en aquesta espiral caòtica els que un té més a prop. En canvi, si els mals pressentiments se’ls engega a dida des de bon començament i sense contemplacions, i s’aprenen tècniques per dominar la sensació de por - n’hi ha tantes com de dietes per aprimar-se, però només una de bona: la força de voluntat -, la mateixa basarda i el sentiment d’impotència davant allò que es considera una fatalitat imparable es poden transformar en el principal estímul per reaccionar, negant-se a caure presoner de les seves urpes.

Stephen King, el rei dels relats de terror, va escriure que “la por és una manera de treure les emocions i les percepcions negatives a passejar”, i el dia que ho vaig llegir la veritat és que no ho vaig pas entendre a la primera, però de seguida que li vaig donar unes quantes voltes hi vaig trobar el sentit i la cavil·lació del mestre, em va fer un gran efecte. Proveu-ho i de ben segur que em donareu la raó: a la por no li podeu permetre que se us quedi tancada a dintre perquè us acabarà consumint. Però, mai de la vida us la fiqueu al llit perquè els somnis esdevindran espectres que no us deixaran descansar mai més en pau. La vida real, francament, ja és prou complicada perquè, a sobre, perdem el temps pressentint-la pitjor.

QUINA SETMANA I EL QUE ENS ESPERA FINS QUI SAP QUAN!

PROPOSTA DE REFLEXIÓ PER AVUI (divendres 26 Octubre de 2019)

Entre un president Torra que no troba qui li agafi el telèfon a la Montcloa, un president Torrent que presenta voluntàriament la seva candidatura a formar part del martirologi polític emmarranant-se a no obeir la cartilla que li ha llegit el Tribunal Constitucional, i un dictador al que li hem pagat – quasi seixanta mil euros pel cap baix ens costarà l’excursió del Valle a Mingorrubio -, una visita panoràmica per les rodalies de la finca del Pardo des d’un helicòpter militar, abans de portar-lo a reposar al costat de les restes momificades – potser penjada del coll només es conserva intacte un collar de perles com a credencial -, de la seva dona. Durant aquesta “excursió” se li han dispensat a les restes de l’il·lustre botxí i a la seva familiota unes atencions i deferències protocol·làries que s’han regatejat sistemàticament, malgrat la llei de la memòria històrica, a les famílies honrades de milers de víctimes republicanes enterrades per força en nínxols del Valle per vetllar cínicament el son etern del dictador. Vaja quina setmana, doncs, tan dropejada pels que no tenim altre esbargiment legal que observar com transcorre la vida, asseguts a la porta de casa. I encara no s’ha acabat l’espectacle, ja que segons el programa de representacions previstes avui tindrem enèsima vaga d’estudiants, demà dissabte els independentistes estan convocats a una manifestació multitudinària per exercitar múscul i que no es rovelli, per tal de mantenir ocupada la policia d’allà i d’aquí. I diumenge, els defensors de la unitat d’Espanya – que per cert es fan dir “constitucionalistes”, apropiant-se així indegudament de quelcom que en teoria és de tots -, intentaran competir amb els èxits de les convocatòries sobiranistes, important gent d’on calgui, pagant entrepans de mortadel·la i bitllets d’autobús a dojo. I aquesta crida als seus parroquians, repeteixo vinguin d’on vinguin, naturalment no es farà cap fàstic als ultres fatxes que s’hi apuntin sota el lema que quan més siguem més riurem.

De manera que ja veieu com n’estarem d’entretinguts els “voyeurs” de l’actualitat els propers dies, sense contar les sorpreses espontàniament convocades a través de la xarxa dels incontrolats que algú deu “controlar”, perquè estan molt ben sincronitzats per interpretar el paper de mosques colloneres que porten de corcoll mossos i policies, i que desesperen els que pateixen perquè algú no prengui mal de veritat i es tingui en totes direccions l’excusa perfecta per armar la de sant quintin. Tothom sembla estar d’acord que la confrontació no porta enlloc i es recepten mútuament calma i diàleg; però, esclar, per part catalana és fa difícil de posar-se a dialogar si només es pot enraonar d’allò que no està prohibit per la sagrada Constitució, a més a més interpretada per àrbitres que tenen el cul llogat. El president Torra, tanmateix, està massa condicionat mentre no es desmarqui del paper, no gaire galdós al meu parer, de vicari o adjunt del president “legítim” que està a l’exili irregularment destituït per obra i gràcia del pervers 155, i decideixi asseure’s a conversar sense línies vermelles per la seva part, tal com exigeix als seus potencials interlocutors de Madrid. Mentrestant, en Sánchez i els seus escolans de amén estan abonats a un mantra: “del dret d’autodeterminació, d’amnistia o d’indults, ni parlar-ne”, en Torra replica que ell no s’asseurà pas a una taula on no es contempli, almenys com a hipòtesi de treball, “l’autodeterminació i l’amnistia”. A la meva manera de veure, si realment volen fer-la petar caldria que totes dues parts dosifiquessin el dogmatisme i practiquessin el pragmatisme possibilista. Si es comencés a enraonar sense prejudicis ni rocs a la faixa, tot podria ser possible; moltes vegades, en el rerefons dels conflictes més revenxinats hi solen haver entrebancs purament semàntics.

Però, esclar, si tothom s’enroca en la seva posició de sortida serà difícil arribar a cap consens. Per què no es pot parlar d’amnistia o d’autodeterminació? Perquè la banda constitucionalista diu que no es contempla aquesta partitura? Doncs, mireu que us dic, potser que el diàleg s’enceti trencant-se una mica les banyes tots plegats, guanyant-se el sou que els hi paguem entre tots, debatent de quina manera la partitura pot incloure també les melodies maleïdes. En política, en realitat és la seva raó de ser, tot es possible si se’n tenen ganes de fer-ho possible. Per la seva banda, el president Torrent i la majoria dels membres de la mesa del Parlament han desafiat les amenaces del govern central d’atiar-los els gossos si desobeeixen les advertències del TC sobre el que poden o no debatre els parlamentaris. Francament, em sembla surrealista que es vetin els guions dels debats polítics. ¿On s’ha vist a cap recó del món democràtic que en seu parlamentària no es pugui parlar de certes qüestions només perquè uns censors les consideren pecat? No em sembla que per debatre si la Corona compleix amb les seves obligacions de cap d’Estat neutral, de si la república és millor que la monarquia, de si l’exercici del dret d’expressió inclou l’ús de símbols a més a més de paraules, etcètera, s'hagi de complir cap penitència. I abans d’acabar, no vull deixar de constatar un fet d’aquesta setmana tan agitada que m’ha deixat perplex perquè és la primera vegada que passa, d’ençà de molts anys: als pensionistes els hi varen ingressar la pensió dos dies abans del que és normal, el dia 23 enlloc d’avui dia 25. ¿Serà perquè estem en campanya electoral o fou degut a un error informàtic? Em pica la curiositat de saber-ho.

L’EXPERIÈNCIA JA NO ÉS CAP MÈRIT? VALGA’M DÉU QUINA BAJANADA!

PROPOSTA DE REFLEXIÓ PER AVUI (dijous 25 Octubre de 2019)

No sé si us en recordeu que en plena clisi hipotecaria, exactament després d’esclatar la bombolla immobiliària, unes quantes entitats financeres en vistes de com n’estaven d’entrampades per culpa de la morositat de la seva clientela, van recórrer a repescar treballadors prejubilats amb l’objectiu d’aprofitar-se de llur experiència i ull clínic per detectar, gairebé només mirant els ulls i fent-la petar una mica amb qui pidolava un crèdit, si es tractava d’un tipus de fiar de cara a complir els terminis d’amortització del préstec que demanava. Era natural que la basarda a agafar-se els dits en uns moments crítics fes prosperar la nefasta política de congelació creditícia, però algunes entitats no veien clar renunciar a la principal raó de ser dels bancs: la de deixar diners a canvi d’un interès important, potser no tan vergonyós com l’interès d’usura, però si fa o no fa. No és que aquesta tímida iniciativa de recórrer als que havien passat a la reserva fes forrolla, sinó que en realitat va ser flor d’un dia, malgrat que algunes consultories de recursos humans varen ensumar-hi possibilitats i intentaren engrescar la seva clientela més influenciable que per cobrir llocs de responsabilitat a les seves empreses, potser ja no s’havien de mirar de reüll els candidats de més de cinquanta anys.

Ara bé, com ja sabeu una flor no fa primavera i la majoria de les consultores especialitzades en caçar talents seguiren rebent, dels seus clients més escarmentats o escèptics, instruccions concretes i categòriques: que els candidats a ocupar un lloc de responsabilitat a casa seva fossin eminències carregades de màsters i de formació teòrica, i que inclús per feines manuals no traspassessin la frontera tabú de la trentena, ja que segons estúpides convencions de pare desconegut, les persones a partir d’aquesta edat ja van de capa caiguda. A la meva manera de veure, però, és una greu manca de perspectiva empresarial i de sentit de l’aprofitament de la intel·ligència, ja que per molt que foti als carcamals i teòrics oracles en recursos humans, cada vegada es fa més palès que igual com el talent no té sexe, tampoc no en té per raons d’edat. I que amb equivalent preparació, capacitat i empenta, una persona de més de cinquanta anys aporta, a més a més del títol acadèmic, el valor afegit d’una experiència transpirada o forjada sovint no només a base d’èxits sinó també d’algun fracàs més o menys ressonat, mèrit que per molt que no us ho cregueu i encara que no estigui escrit en els protocols de contractació, el millor candidat és aquell que ha viscut el suficient per assimilar, contrastar i madurar la teoria que va estudiar, per molta precocitat o agressivitat que figuri al currículum d'un candidat més jove.

Per aquesta raó, sembla que molt lentament es nota una tendència a pensar-s’ho dues vegades a l’hora de fitxar un directiu junior brillant abans que un sènior murri i carregat de vivències personals i professionals. No obstant aquest lent però important canvi de mentalitat pel que respecta a la contractació de personal d’alta direcció, en nivells tècnics més rasos i sobretot en llocs de treball de producció directa, l’experiència professional acumulada per un candidat és massa sovint paper mullat a l’hora d’avaluar mèrits i passar la selecció. És cert que la tecnologia ha avançat a passes tan accelerades que ser “un manetes” en prou feines compta, ni que vagi acompanyada la pràctica de l’ofici per un reciclatge teòric constant demostrable. Per desgràcia, i les llistes de l’atur en són un testimoni fefaent, segueix sense fer més peça algú bregat en un ofici que no pas un pipioli de la primera volada. Al meu parer, doncs, llençar tan alegrement l’experiència a la bassa, algun dia passarà factura a una societat cada vegada més enlluernada pels títols acadèmics en comptes d’estar-ho per les hores de pràctica al rengle.

QUE BÉ MANDREJAR UN DIA PLUJÓS, SI GENT COM L’ALBERT RIBERA NO HO ESPATLLÉS

PROPOSTA DE REFLEXIÓ PER AVUI (dimecres 23 Octubre de 2019)

           No me’n recordo pas, us ho dic de veritat, de quant fa que no m’he llevat més tard de les onze del matí, perquè inclòs després d’anar-me’n a dormir a les petites en una nit de celebració d’alguna cosa, sóc incapaç de quedar-me clapant més enllà de les nou. És clar que, tot s’ha de dir, com molts altres de la meva quinta ens varen pujar en la costum de matinejar, per tant no em va venir de nou que en Pep Guardiola proposés allò de llevar-se ben d’hora, per aconseguir millor els objectius personals de cadascú i, també, contribuir a empentar els projectes de país. A pagès tenen ben clar que “qui no s’espavila no fila” o “que qui matina fa farina“, que ve a ser allò de “a quien madruga Dios le ayuda”, que diuen els castellans; són dites populars que de ben segur és corresponen amb moltes de semblants a diferents cultures. Tanmateix, que no se t’enganxin els llençols es considerat saludable en gairebé tot arreu del món i fins a cert punt es considera un factor que explica la prosperitat d’un país.

           El que passa és que, com en tants altres aspectes de la vida, de les avantatges de matinejar  se’n poden fer diverses lectures depenent de amb quines ulleres es miri. Hi ha qui defensa que aixecant-se d’hora hom disposa de més temps per cuidar-se fent esport, meditació o un esmorzar equilibrat, si pot ser en família per posar-hi la guinda idíl·lica. Però també hi ha la versió dels que tot ho converteixen en índex de rendibilitat: i és que avui dia encara hi ha massa “expert”, tant a l’empresa pública com a la privada, que els nivells de productivitat i de bons resultats els mesura en funció de l’aprofitament de les “hores de presència” dels empleats, en comptes dedicar-se a investigar mètodes per estalviar esforç físic a les persones i temps en operacions inútils. Molts de la meva quinta recordaran els internats, fossin dirigits per religiosos o per laics, partidaris de la disciplina espartana de llevar-se entre les sis i les set del matí, fer meditació o gimnàstica a l'aire lliure, dutxar-se o rentar-se amb aigua freda i esmorzar més o menys frugalment, en funció de les existències dels respectius rebosts de reserva.

           Els que aquesta formació la vàrem trascolar una colla d’anys, difícilment l’hem pogut oblidar; però, malgrat llavors en blasmaven, avui molts considerem aquell hàbit gairebé un valor a mantenir. Jo en sóc un d’aquests convençuts, com en Pep, de treure’s la son de les orelles ben d’hora; però, també he de reconèixer que cada vegada em pregunto si aquesta constància, disciplina o sacrifici, segons es miri, serveix d’alguna cosa en ser testimoni massa sovint que l’èxit social o els triomfs professionals no se'ls emporten els que més d'hora es posen a pencar, sinó els que saben caure en gràcia tot hi decantar-se-la. Ara bé, una cosa he après els dies que m’he llevat a tres quarts de quinze: em sembla que a conclusions tan pessimistes o realistes com les expressades fins aquí, s’hi està més a prop mandrejant que matinant. Llevar-se ben d’hora potser no fa bullir sempre l'olla, però almenys serveix per tenir la il·lusió que matinar et manté en forma física i espiritualment, i que s’està preparat per esquivar millor les escomeses de les males bèsties que t’envesteixen inclús sense necessitat de sortir de casa, només donant una llambregada a la tele.

        Ahir fou un dia d’aquest que en sentir ploure em vaig arraulir una mica més al llit, sense remordiments per mandrejar com excepció. Però vet-aquí que quan anava a cruspir-me l’irrenunciable esmorzar de forquilla i ganivet que m’havia preparat amb tanta il·lusió com sempre, va treure el nas a la pantalla aquell bocamoll de l’Albert Ribera, i encara que ja no em ve de nou escoltar-li dir bestieses de l’alçada d’un campanar, algunes que inclús ofenen la intel·ligència, avui s’ha passat tres pobles i, el que és pitjor, m’ha fotut al carall l’esmorzar i la bona lluna com m’havia llevat. En l’escenari polític ja estic acostumat per força, a veure-hi desfilar des de mentiders, titelles, fetillers i curts de gambals que només parlen perquè tenen boca; però, el que no estic disposat a aguantar són xitxarel·los impresentables en un món civilitzat, com aquest Albert Ribera i els que li fan la claca. El que li acabo d’escoltar, que el president Torra ha dit que té intenció d’alliberar els presos polítics, no és una mentida més del repertori de falòrnies que surten de la factoria Ciutadans: en aquest cas és una infàmia que enceba l’odi de la clientela espanyola que li omple – cada vegada menys - el sac de vots. El president Torra - a pesar que no és sant de la meva devoció, entre d’altres raons perquè no compta fins a cent abans de xerrar - no ha dit mai això que diu en Ribera que ha dit, i que escampa amb tota la mala baba de que és capaç. Una calumnia que, naturalment, comparteix i boteix encantada la “Brunete mediàtica”, atiant així l’odi de molta gent que de massa bona fe es creuen el que els hi expliquen sobre què passa a Catalunya, uns quants pocavergonyes indignes d’anomenar-se polítics, perquè la política és una altra cosa. ¿Em pregunto si la Fiscalia, d’ofici, no hauria d’escarmentar, pel delicte d’incitar a l’odi, a aquesta mena de polítics que només serveixen per esgarriacries, calumniat i bescantar sense cap ni centener?

MAI PLOURÀ A GUST DE TOTHOM

PROPOSTA DE REFLEXIÓ PER AVUI (dimarts 22 Octubre de 2019)

Carrers molls, calaixos buits; es queixen els botiguers. En canvi, els pagesos diuen que quan plou sense fer mal plouen bitllets. Però ni tots els botiguers ni tots els pagesos són de la mateixa opinió perquè, ja se sap, mai plou a gust de tothom; i mentre hi ha botiguers que plovent no arrepleguen ni cinc de calaix, d’altres en dies de pluja fan l’agost. Tanmateix, hi ha pagesos que mentre la pluja els hi és bona per a la sementera, a d’altres els desgracia la collita. Si els meteoròlegs encerten el pronòstic de llevantada "de primera divisió" per avui i demà, segurament les poblacions més properes a la costa beuran aigua a morro mentre que, potser, el temporal només remullarà terra endins.

De la mateixa manera passa en tots els ordres de la vida: el que és bo per uns quants aixafa la guitarra a d'altres o els porta directament a la ruïna. Fixeu-vos amb les seqüeles de totes les crisis: sempre n’hi ha uns quants que treuen el ventre de penes, mentre que la majoria fan la viu-viu o s’ensorren més en la misèria. El problema és que aquesta cantarella no ve de nou, sinó que és més vella que l’anar a peu i és reprodueix cíclicament des que el món és món. En temps reculats, els "estadistes" es refiaven de les guerres per d’una manera pràctica, descarada i cínica, regular la demografia i donar feina als desocupats. En efecte, les empreses que es dedicaven a reconstruir els ròssecs d’un desastre, fos natural o provocat per l'home, sempre resultaven una bona inversió, encara que d’aquestes “foteses” cap dels que en treuen profit mai en volen parlar massa, ni ara ni abans, per a no amoïnar les consciències toves.. Però és la pura realitat, mal que ens pesi i ens escandalitzi.

L’atemptat a les torres bessones, per exemple, va deixar un disbarat de morts i de ferits, però també piles de runa i de ferralla enmig d'un forat immens. Però, de seguida, quasi sense temps de passar el dol, les empreses constructores més importants i els bufets d’arquitectes més reputats es disputaren a bufetades i a cops de colze, si calia, adjudicar-se els contractes milionaris per omplir el gegantesc buit urbanístic que el terrorisme havia deixat a la gran poma. ¿Sabeu amb quin plat de llenties es va temptar a l’Aznar perquè fes costat a Bush en la invasió de l’Irak? Doncs, se li va prometre la participació d’empreses espanyoles en la reconstrucció de les infraestructures bombardejades. I cap dels interessats en sucar el melindro en aquell negoci de reconstrucció de la destrucció provocada per la primera guerra tecnològica no li va fer vergonya d’explicar-ho, ni de vantar-se’n. Perquè és llei de vida, per desgràcia, que qualsevol tragèdia tingui dos perfils contradictoris des dels quals se la pot analitzar: el dels que en pateixen les conseqüències i el dels que hi surten guanyant amb l'esquena dreta..

La mort és una fatalitat que toca a tothom quan li arriba l’hora, i sense alegrar-se’n de la mort de ningú els funeraris s’hi guanyen molt bé la vida, segons diuen, organitzant a tremuja funerals a mida de tots els clients. Altra vegada les dos cares de la mateixa moneda. Com també passa amb les opinions: no tot ha de ser blanc o negre. A la meva manera de veure, però, és important no perdre de vista aquesta dualitat indiscutible per a no fer-se trampes al solitari. La realitat sovint no resulta com voldríem que fos, sinó que és com és; malgrat ens requi de reconèixer-ho. I, per tant, és convenient no precipitar-se condemnant determinades conductes que no compartim o que no comprenem, ni esquinçant-nos les vestidures davant opinions de les quals blasmem simplement perquè ens trenquen algun plat bonic. La pluja caurà avui i demà a bots i barrals o tranquil·lament en un xim-xim pacífic i enraonat, però no tothom la rebrà com una benedicció de Déu. Qui sap si perquè la insatisfacció és una constant humana pròpia dels tarannàs inquiets de la gent del nostre país. Un país que com deia el poeta: “la pluja no sap ploure, o plou poc o plou massa.

IMATGES I PARAULES QUE EM DESTAROTEN LA FE EN LA BONDAT DEL MÓN

PROPOSTA DE REFLEXIÓ PER AVUI (dilluns 21 Octubre de 2019)

Em pregunto com després de veure en directe per la tele el desnonament d’una família amb fills menors d’edat del seu pis, pot haver-hi qui gosi dir que anem per bon camí, que vivim en un món just i que l’estat del benestar en prou feines s’ha escantonat com assegura l’establishment panxacontent. Sobretot si tenim en compte que sovint el pis “netejat” de "perdularis" és propietat d’un banc o d’un fons d’inversió d’aquests sense entranyes, que no s'avenen a cap altra raó que no sigui augmentar el patrimoni i fer créixer el benefici. Ara bé, que per fotre fora de casa seva pelacanyes indefensos intervinguin com a guardaespatlles dels llançadors policies ensenyant les dents, em sona francament indignant. La imatge d’un desnonament esgarrifa de veure per poc sensible que hom sigui, ja que una de les pitjors tragèdies que et pot passar a la vida és no tenir un sostre on caure mort.

Però quan el desnonat o la desnonada explica que mentre tenia feina i es guanyava passablement la vida era complidor amb el llogater o amb el banc, però que quan amb l’excusa de la crisi econòmica es va quedar a l’atur amb un subsidi miserable que no li arribava per menjar i complir, et pots preguntar com te sentiries tu si t’hi trobessis. Els desnonats, la majoria de vegades només pidolen una treva mentre no trobin la manera d’aconseguir honradament més ingressos per seguir complint amb les seves obligacions. Des de l'esclat de la bombolla immobiliària als propietaris de pisos quina hipoteca no podien pagar per haver-se quedat sense feina, cap banc els hi va donar una segona oportunitat, i enlloc de deixar-los viure a la seva llar activant una moratòria humanitària, preferiren fotre’ls fora per acabar venent-se'l a preu de saldo a algun fons voltor o deixar-se'l okupar. Jo sóc dels que creu en la sinceritat de les persones quan parlen de la seva experiència personal mirant-te de fit a fit als ulls, podent notar que les paraules li flueixen de l’ànima, sense necessitat de dir-ne una de més alta que l’altra. Per tant, em sembla que la majoria de desnonats eren i són bones persones, que no es mereixien ni es mereixen ser tractades com a delinqüents.

Tanmateix, fa dies vaig escoltar el testimoni d’una mare d'un fill adult - dependent d’una tercera persona les vint-i-quatre hores del dia -, que es queixava a la càmera amb paraules serenes però enrevenxinades, que l’havien desnonat de l’assistència diària d’un fisioterapeuta perquè aquell pobre noi encara que mai es podrà recuperar, amb exercicis d'estimulació els muscles no se li quedaran entercs i l’agonia no se li farà tan insuportable. Igual com passa amb la imatge de la violència física i psicològica desproporcionada en el desnonament d’una família del seu pis, la imatge d’impotència que es reflectia en la fesomia d’aquella mare acaronant el tros de vegetal en que s’havia convertit el seu fill, necessita a la manera de veure una reflexió com la d’avui, per adonar-nos de la immensa presa de pèl que suposen els discursos triomfalistes de la classe política que no veu més enllà del seu melic i el passotisme de tot l’establishment que, pel fet d’escalfar-se al sol del poder mira cap a una altra banda perquè, en el pitjor dels casos, les retallades només els hi passen de resquitllada mentre n’hi ha tants i tants que, per culpa que la societat ha de fer-se càrrec del rescat dels bancs i de mantenir tota una colla de paràsits socials, viuen al llindar de la misèria i de l’autoestima.

Qui sap si sabessin el pa que s’hi dóna, aquesta trepa que no vol entendre perquè tanta gent desesperada es tira en braços del populisme o de l’extremisme, esperant que quan aquests partits manin resoldran els seus problemes, haurien de fer la prova de sobreviure tres mesos exclusivament del salari mínim i sense saber on caure morts si a la família li’n passa alguna de grossa. No ha transcorregut tant de temps perquè no recordem aquelles cíniques paraules de la llavors directora del FMI, Cristina Legarde, - propera president del Banc Central Europeu -, culpant els vells de carregar-se la seguretat social perquè viuen massa anys; ni oblidar, per exemple, les protestes dels malalts d’hepatitis C i d'altres patologies greus perquè els hi regatejaven tractaments massa cars per la senzilla raó que ja tenien mitja cama a l’altre món. En fer memòria d’aquelles imatges em torno a preguntar, perplex: ¿com pot ser que els governants maldestres que tenen tanta poca sensibilitat i empatia per les persones humanes “vives”, siguin precisament els mateixos que, picant-se el pit i persignant-se, defensen a capa i espasa el dret a la vida dels “nonats”? ¿O és que el Déu que diuen no permet que cap fetus sigui avortat, tant se li’n fot que éssers vius de veritat es morin arreu del món de gana, ofegats en enfonsar-se la pastera en que fugien de la misèria, de fred a la intempèrie dels camps de refugiats o mancats de l’assistència adequada quan més fràgils s’han tornat?

ÉS L’HORA DE FER BALANÇ TOCANT DE PEUS A TERRA

PROPOSTA DE REFLEXIÓ PER AVUI (diumenge 20 Octubre de 2019)

Són tants els comentaris que s’han fet i es faran sobre els esdeveniments des de dilluns passat, durant aquesta llarga setmana tràgica, que us estalviaré de reiterar els plantejaments, les conclusions i els judicis de valor; n’hi ha per a tots els gustos com correspon a una societat tan plural com la que compartim. En canvi, qui sap si no seria profitós reflexionar sobre els garrafals desencerts, tant per part de l’Estat com de la Generalitat, que ens han arrossegat a l’atzucac social i polític en que ens trobem enredats avui. A la meva manera de veure, les greus equivocacions comeses els darrers deu anys ens han portat on estem, les quals no en tinc cap dubte que la història ratificarà d’aquí a uns quants anys per a vergonya de la nostra generació quan ja criem malves. Aquesta en seria la cronologia dels desencerts, al meu parer:

a) - La desnaturalització per part del Tribunal Constitucional, atiat pel PP, de l’Estatut de Catalunya del 2006, després d’haver-se aprovat el seu redactat per les Corts espanyoles (Congrés i Senat) i el Parlament de Catalunya, i ratificat en referèndum del tot constitucional per un 74% dels catalans que varen anar a votar (un 49,4% del cens que vol dir una abstenció del 54,6%)

b) – La lectura equivocada dels resultats de la consulta popular (procés participatiu) celebrada el 9 de novembre de 2014, en el sentit que l’independentisme havia aconseguit majo-ria, quan era evident que no era així. Només el llavors líder polític de la CUP, l’Antonio Baños, va reconèixer públicament que l’eufòria sobiranista estava injustificada i, poc després d’un dies de reflexió de tots plegats, es va coincidir que calia ampliar la base sobiranista per aconseguir superar almenys el 50% del vot popular en la propera consulta electoral, propòsit que de moment no ha reixit sinó que més aviat ha reculat una mica.

c) – Avançar el 2015 les eleccions a mitja legislatura per interessos egoistes de CIU, que descaradament pretenia capitalitzar els èxits de les anuals mobilitzacions de la societat civil durant la Diada i la ressaca triomfalista després de la consulta del 9-N, forçant ERC a fer tiquet electoral sota les sigles de “Junts pel Sí”. Els resultats obtinguts van ser semblants als del negoci d’en Robert amb les cabres: un 35,59% i 62 escons per la coalició unitària. En el Parlament que s’havia dissol, anant per separat els dos socis de JxS, CIU tenia 62 escons (38,43%) i ERC en disposava de 10 (7%). De manera que en el joc de mans del senyor Mas s’hi varen “esfumar” 10 escons.

d) – Que “JxS” sacrifiquessin el president Mas servint-li el seu cap en safata als antisistema de la CUP per sumar els vots necessaris per tenir majoria parlamentària. I que el propi senyor Mas, a les antípodes ideològiques dels antisistema, s’avingués a fer “un pas al costat” per satisfer els que es vantaven de llançar-lo a la paperera de la història, enlloc d’intentar alguna altra combinació parlamentària per governar el país.

e) – Que des del govern central encapçalat pel senyor Rajoy, amb una tossuderia impròpia d’un polític democràtic i encara menys d’un home d’Estat, es menystingués sistemàticament el “problema catalán”, cometent el gran error de no fer un esforç per entendre que la caldera de la insatisfacció estava a punt d’explotar i necessitava una resposta política intel·ligent i no pas posar sota les potes dels cavalls de la justícia les reivindicacions catalanes.

f) – Que des de l’Estat no es protegís Catalunya de la campanya mediàtica de desprestigi i calumnia, alimentada per declaracions incendiaries de líders polítics, que anava contami-nant perillosament l’opinió pública espanyola fins al punt que quan l’1 d’octubre del 2017 es varen enviar destacaments de policia i guàrdia civil “a reprimir la revolta” se’ls acomiadés al crit de “a por ellos!”

g) – Que des del govern català es posés en marxa el full de ruta d’un procés independentista a termini fixe, a l’empara d’una majoria parlamentària agafada amb pinces gràcies a la crossa dels antisistema, sense donar cap importància a no sumar majoria en vots populars.

h) – Que l’1 d’octubre el govern central enviés a Catalunya quasi deu mil policies i guàrdies civils tan enverinats en origen, que varen trobar normal en una democràcia repartir hòsties a tort i a dret per impedir que la gent anés a votar pacíficament.

i) – Que el cap de l’Estat renegués de la seva neutralitat institucional recolzant la repressió policial i judicial contra l’independentisme enlloc d’establir ponts per rebaixar la crispació.

j) – Que durant el mes d’octubre, passant-se per l’arc del triomf les opinions de tants homes i dones carregades de raó que alertaven del perill d’embarcar-se en una declaració unilate-ral d’independència, la pírrica majoria parlamentaria tirés pel dret.

k) – Que enlloc de donar aquest pas políticament tan temerari, el president Puigdemont no dissolgués el Parlament i convoqués noves eleccions.

l) – Que pocs segons després de proclamar la DUI el president Puigdemont la deixés en suspens i sense donar ni un sol pas administratiu per implementar-la, confonent i defraudant bona part de la parròquia que havia dipositat quasi a cegues en ell la seva confiança.

m) – Que el govern central es revengés barroerament de l’atreviment català intervenint la gestió de la Generalitat, dissolent el Parlament i destituint tot el govern, instruint la fiscalia de perseguir penalment fins a les darreres conseqüències l’independentisme, caient en el desprestigi democràtic de tenir polítics presos per les seves idees.

n) – Que des del govern fàctic a l’exili s’hagin estimulat plataformes paral·leles als moviments de societat civil liderats per l’ANC i Òmnium, transportant al carrer no només la desunió dels polítics independentistes al Parlament sinó series discrepàncies en els mètodes estratègics a seguir sota un denominador comú inequívoc d'aquestes plataformes: apostar per la confrontació i gens pel diàleg.

o) – I, finalment, que tant el govern central com el català hagin comés el major error de tots: embrancar-se en una confrontació des d’una feblesa tan cridanera com que el primer acumula quasi un any de “provisionalitat” a la Montcloa i al segon se li reclamen eleccions des de l’oposició fins els seus propis socis.

Aquest panorama tan complicat, a la meva manera de veure, només tindria una sortida positiva per no prendre més mal: tornar al punt de partida, amb amnistia inclosa, i recuperar el diàleg si convé amb ajuda de mediadors internacionals tenint en compte el nivell de desconfiança entre els dos governs. Però això ho veig tan difícil que, francament, em preparo pel pitjor escenari gràcies al mal cap d’uns aprenents de polítics que des de Madrid aposten per una mena de “salvador de la pàtria” i des de Catalunya no deixen de beure’s l’enteniment i el sentit comú. Això sí, a pagar el pato els de sempre.

LA CONFITURA DEL POT PETIT

PROPOSTA DE REFLEXIÓ PER AVUI (dijous 17 Octubre de 2019)

Amb ma mare, que fa anys és morta, anit hi vaig somniar donant-me una cullerada de confitura del pot petit, suposo perquè havia fet bondat o estava una mica pioc i no tenia gana. La meva mare, que pertanyia a una generació de pagesos de Torroella de Fluvià, més aviat no hi creia massa en les potingues modernes de ca l’apotecari; ella havia pujat entre receptes més d’estar per casa, com ara les contundents cataplasmes de farina de llinet, les ventoses, els collarets d’alls blancs i els purgants categòrics com l’oli de ricí o l’aigua de carabanya per tirar cap avall els racons. També recordo que, de petit, em portava a casa d’un veí cepat que m’arreglava l’espatllat dues vegades l’any - a la tardor i a començaments de primavera -, i cada vegada que veia alguna criatura amb posat de pàmfila, s’entossudia en assegurar que estava enaiguada, una malaltia de la qual, segons ella, els metges per molt que haguessin estudiat n’anaven absolutament peixos. Vés a saber que coi hi posava ma mare al pot petit perquè me'n donés una bona cullerada del seu contingut com a premi quan feia bondat o si no em trobava fi de la panxa; però, efectivament, la tradició popular assegurava que era en els pots petits és on es trobava la bona confitura.

Vet-aquí, tanmateix, una altra tradició que avui està en decadència: la de fer confitura casolana, ja que no és el mateix la melmelada industrial que es pot trobar al súper que aquell bé de Déu de fruita confitada a base de remenar-la amb la paciència d’un sant durant hores i hores, deixant-la reposar el temps necessari abans d'envasar-la en pots de diferents mides, al melic dels quals s’hi escrivia la data exacta en que entraven al rebost domèstic, no fos cas que es fessin malbé si es consumissin massa tard. I en el transcurs d’aquesta cerimònia, els pots més petits les àvies els reservaven per a les delicadeses. Repeteixo que no sé què coi hi emmagatzemava ma mare al pot petit, però em sembla que quan es tractava d’un remei feia meravelles i si era una conserva o confitura, te’n llepaves els dits.

Potser no fora cap disbarat, doncs, que els polítics tinguessin sempre a l’abast un “pot petit” d’oli, de vaselina o d’untura miraculosa, al qual poguessin recórrer cada vegada que les frontisses de la convivència i de l’administració pública s’encallessin i perillessin d’embarrancar-se en un atzucac. Una cullerada de tant en tant de bona confitura política casolana, en sentit figurat ho dic, potser aniria bé per recuperar com passa a la cuina aquells sabors de serenor i tranquil·litat de temps reculats, els quals igual que la bona cuina del xup-xup hem oblidat o arraconat a mesura que les presses de la vida moderna ens ha acostumat a conformar-nos amb melmelades de fàbrica enlloc de regalar-nos el paladar amb les delícies que es podien trobar en els pots petits del rebost.

Avui, que una gran majoria de catalans indignats, independentistes o no, assisteixen trasbalsats i alguns fins i tot espantats com deriven les manifestacions pacífiques de protesta en brots de violència molt preocupant, a la meva manera de veure els que influïm encara que sigui modestament en l’estat d’opinió pública, potser s’escauria posar èmfasi en que el rebost de Catalunya està farcit de pots petits que conserven el millor de les essències d’aquest país, amorosament elaborades d’ençà de generacions: la solidaritat, el pacifisme, l’emprenedoria, l’idealisme, la tenacitat, la honestedat, l’estalvi, la capacitat de pactar abans de trencar les cartes ... Els violents que aquests dies esquitxen la convivència infiltrant-se en les manifestacions pacífiques per violar-les, em fa l'efecte que deuen estar massa acostumats a menjar en orinals per apreciar les delicadeses dels pots petits. I si em permeteu una divagació sobre la sentència, al meu parer si la Justícia hagués empresonat per sedició, traïdoria i delicte d’odi aquells polítics que varen denunciar al Tribunal Constitucional un Estatut d’Autonomia - aprovat el 2006 pel Parlament de Catalunya, Cortes de Madrid i referendat per la majoria de catalans en un referèndum plenament constitucional -, després de passejar-se per Espanya bescantant els catalans amb tanta ràbia i mala baba, qui sap si tots plegats no ens hauríem estalviat el sidral en que estem emmerdats per culpa de personatges impresentables com Rajoy, Aznar i companyia, sense oblidar la col·laboració de gent com l’Alfonso Guerra que amb el seu ribot varen contribuir a devaluar una de les poques eines que quedaven per a conviure i entendre'ns. Estaria bé, doncs, que els hereus d’aquells polítics tan nefastos enlloc d’afegir més llenya al foc – l’espectacle que avui mateix donaran al Parlament amb les seves intervencions carregades de fam de revenja farà vergonya -, meditessin que qui sembra vents recull tamborinades. I des de l’altra bancada, que tinguessin pressent que això del psunami democràtic és una fal·làcia: cap psunami arregla el paisatge sinó que el devasta.

NO ES POT SER DEL DARRER QUE ET PARLA

PROPOSTA DE REFLEXIÓ PER AVUI (dimecres 16 Octubre de 2019)

  

Si alguns fessin treballar una mica més el sentit comú i no anéssim tan cremats encaterinant-se del darrer xarlatà que treu el nas a la fira prometent la lluna en un cove, potser s’adonarien que quan els números no quadren fent una senzilla prova del nou, vol dir que se’ls vol fer combregar amb rodes de molí. En Pla – és una coincidència que en la reflexió d’ahir també m’hi referís – com que mai va deixar de discórrer una mica com un pagès, repetia a tothom que se’l volia escoltar: “miri que no el fotin!” Fins i tot el seu masover tenia de passar comptes de la llet que es munyia de les vaques del mas de Llofriu, perquè a casa li havien fet mamar de ben petit que no et pots refiar ni de la camisa que portes, per molt que te l'estimis.

Vés a saber si és o no malaltissa semblant dèria, però mireu què us dic: potser sí que a vegades tenen raó els pagesos quan avisen que la por guarda la vinya. A mi em sembla que els ciutadans d’arreu pequem sovint d’ingenus i no fem passar comptes en serio als que hem elegit per administrar les nostres cireres, donant per fet que com que són gent que ens cau bé no ens la fotran. ¿Què coi vol dir aquesta barbaritat de que ser malfiat fa lleig? Més lleig seria que per a no haver-nos-hi fixat prou, resultés que qui havíem fet confiança acabés escurant-nos la bossa, deixant-nos més pelats que les rates. Quan tot són flors i violes i la festa sembla que mai afluixarà la intensitat esbojarrada, no se’n senten gaires veus de polítics, ni d’economistes i encara menys d’empresaris o banquers d’aquells tocats i posats, que alertin que s’ha de mirar prim i no matar tot el que és gras. És possible que per allò de la excepció que confirma la regla algú que no ha tingut l’oportunitat de sucar prou el melindro remugui en veu baixa; però, la majoria s’apunta, per activa o per passiva, al carro de la disbauxa i a presumir de tenir les mans foradades. Sol ser després de veure-li el cul a la gallina, que tothom es torna caut, savi i primmirat.

Ara bé, ¿i si tot plegat formés part d’una comèdia? ¿I si, realment, el carro s’estimbés pel pedregar perquè estava cínicament calculat que així tenia de ser i no pas per culpa d’una mala ratxa? ¿I si els que s’inventen tots aquests embolics de les bombolles financeres, dels mercats que fan tentines i de la prima de risc que es desborda, ho fan per fer-nos gabiejar i que ens empassem sense protestar l’orgull i oblidem l’autoestima? Rumieu-hi una mica! Si el problema de tot plegat fos, com ens vol fer creure l’establishment, que el deute acumulat per pagar la factura de l’estat del benestar i de les prestacions socials, ¿per quins set sous resulta que la part més important de la llufa que duem penjada a l’esquena no correspon al capital sinó als interessos, amb els quals una colla d’usurers s’estan fent la barba d’or a la nostra salut?

I si, esgarrapant una mica més la crosta, esbrinéssim que aquests usurers són els mateixos que fan receptar als seus testaferros a la política cabassos de retallades, dejunis i paciència, ¿què hauríem de pensar, sinó que ens porten a vendre? Si quedés en l’establishment, que controla i es controlat pel poder, una unça de la bona voluntat amb la qual tothom s’omple la boca quan es pica el pit o es vanta d’honestedat, ¿no trobeu que la maleïda crisi que treuen a passejar com un espantall quan volen acollonir el poble, ja estaria dada i beneïda? Vet-aquí, doncs, que com passa tantes vegades, quan els que no van amb el lliri a la mà fent cas del darrer que els hi parla, se n’adonen que hi ha més voltors que no pas coloms. I com que el que es cotitza a l’alça són els carronyaires, el gest dels coloms que s’escarrassen per traginar branques d’olivera al bec són considerats per l’establishment una bestiesa, més que res perquè les branques d’olivera no serveixen per fer bullir l’olla que a ells els hi convé. Tingueu-ho present, fer cas del darrer que parla no és un bon negoci a la llarga.

ES POT RECUPERAR LA CREDIBILITAT DESPRÉS D’HAVER-LA PERDUT?

A LA MEVA MANERA DE VEURE tabrilde@blogspot.net

NO ENS DEIXEM  PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM

PROPOSTA DE REFLEXIÓ PER AVUI (dilluns 14 Octubre de 2019)

Com deia Nietzche: “el que em preocupa no és que m’hagis mentit, sinó que d’ara endavant ja no et podré creure ni quan probablement em diguis la veritat”. No sé si us hi heu trobat que després d’enxampar algú mirant d’enredar-vos heu notat com si entre vosaltres s'hagués interposat una mena de tel de dubte continuat, que acaba espatllant la vostra bona relació. Per desgràcia, un dia o altre tots deixem anar alguna mentida, sigui per malícia, per murrieria, per conveniència o per pietat – les petites mentides pietoses, ja sabeu! -; però, amb poques excepcions es pretén emmascarar aquesta debilitat tan humana amb una excusa tan surrealista com que no es tracta d’una mentida, sinó d’una mitja veritat. ¿Perquè algú haurà fet córrer interessadament la brama que ni una mitja veritat ni una mentida pietosa fan mal?

Molts imaginen, tanmateix, que en un moment donat arrengaran trucs infal•libles per retratar a qui vulgui enganyar-los; alguns, fins i tot, es vantaran de conèixer els coixos bo i asseguts. Però aquests que se les donen de tan espavilats, precisament són els primers d’acabar amb la camisa aixecada. L’homenot de Llofriu, en Josep Pla que solia encertar-la quan es mirava quelcom amb el seu posat garneu, tenia una teoria que assegurava haver après, vés a saber si era cert, dels seus amics periodistes italians: “per viure tranquil has d’acostumar-te a fer veure que les mentides et rellisquen, però que romangui clar a tothom que no perdonaràs mai de la vida els mentiders”. Si ho rumieu bé, no crec que fos gaire agradable tenir el do de saber a tothora com pensen els altres de nosaltres, sense embuts. Per aquesta raó, quan creiem endevinar que algú ens vol fer passar garses per perdius – una mirada fugissera de la parella, un gest furtiu dels fills, una conducta evasiva de l'empleat o, en general, que un amic o un conegut no sigui capaç de mirar-nos de fit a fit als ulls -, aquestes senyals d’alarma sempre seran circumstancials i subjectives i, per tant, no tindrem mai la certesa que ens volen portar a vendre, per molt que ho sospitem.

I això que en la vida privada passa tan sovint que un s’hi acaba acostumant i li treu abast, tractant-se de personatges públics, en particular si es “dediquen” a viure de la política que no és el mateix que “ésser” polítics, no es passa per alt tan alegrement la pèrdua de credibilitat, de manera que vulgues o no aquella persona esquitxada pel dubte de si us en podeu o no refiar, en menys del temps que es tarda en resar un parenostre perd la reputació. I tant si es confirma com no la seva debilitat per la bòfia, la butllofa o el descarat i deshonest engany, sempre ens el mirarem de reüll cada vegada que obri la boca, sobretot si és per prometre’ns alguna cosa. I és que la credibilitat no és una armilla de posar i treure segons les conveniències, sinó quelcom que a partir d’un simple recel o d'una bramula intencionada, marca la solvència d’una persona per tota la vida malgrat es demostri més endavant la seva innocència, perquè en la vida pública aquesta qüestió de la franquesa està ferida de mort pel misantròpic principi que qui fa un cove és apte per fer un cistell.

I encara que sembli que una part del ramat que pasturen, els polítics pensin que té memòria de peix, n’hi ha uns quants, jo diria que gràcies a Déu cada cop més, que no en deixen passar ni una als polítics xarlatans, sobretot ara que es compta amb l’ajuda inestimable de les hemeroteques o dels perdiguers de les xarxes socials, on tot el que es predica avui es pot contrastar amb allò que es sermonejava ahir. D’aquí ve que per a qualsevol polític, però sobretot pel que ha convertit la política en el seu “modus vivendi”, perdre la credibilitat sota l'ombra de la sospita de ser un mentider, un falç o un caragirat, és una vertadera tragèdia. Per aquesta raó, no vull acabar sense acusar a qui tira pedres a la babalà o amb tota la mala llet del món a la teulada d’un polític – pertanyi al seu mateix gremi o siguin mercedaris que es moguin per altres interessos -, de ser una persona menyspreable ja que la credibilitat del bescantat és quelcom que mai es recupera del tot, per molt que es digui el contrari. La premsa groga i algunes empreses de l’anomenada “Brunete mediàtica”, sembla que el seu llibre d’estil porta escrit a la primera plana: “Esquitxa, que les taques costen de treure"!

ON ESTÀ ESCRIT QUE TOTHOM HAGI DE PENSAR IGUAL?

PROPOSTA DE REFLEXIÓ PER AVUI (dilluns 14 Octubre de 2019)

Si us pensàveu que parlaria de la sentència o de les trifulgues electorals us tinc de dir que com d'aquestes qüestions ja hem reflexionat a bastament en dies anteriors, fins que passi el 10-9 procuraré tenir la boca tancada; llevat, esclar, que no en passi una de grossa, fora del guió previst. De manera que filosofaré una mica sobre qüestions més empíriques, encara que com passa amb la filosofia es podran relligar perfectament amb els moments polítics i socials que estem vivint.

Ho diré d’entrada, per evitar malentesos: no suporto les persones que no admeten que se’ls hi puguin matisar o criticar, ni amb tota l’educació del món, les seves opinions, observacions o decisions. Discrepar no vol dir anar en contra de res ni, encara menys, que es pugui posar en dubte, pel fet de pensar diferent, cap mena de lleialtat personal. Francament, crec que la millor manera de ser lleial amb la família, amb el partit o amb la colla d’amics més íntima és que es pugui parlar amb franquesa de tot i, si cal, portar la contraria obertament, sense que ningú ho consideri una ofensa ni un atac sinó més aviat com una oportunitat d’enriquiment intel•lectual mutu.

Em va agradar una d’aquestes opinions que sovint es pengen a la xarxa com si no s'hi donés importància i que, de vegades, no són tan desassenyades com semblen a simple vista: "el millor amic és el que et canta les quaranta a la cara i et defensa a l’esquena". Ajustada precisió, oi? Però, també reconec que hi ha qui es val de la crítica i de l'oposició com una manera de voler imposar el seu criteri, vici que considero reprovable, si aquesta fos l’única finalitat de la crítica pública o privada. Al cap i a la fi, una crítica constructiva no és més que un judici de valor que tant ajuda a qui la fa com a qui la rep, perquè ambdós poden rebatre i contradir amb arguments els respectius punts de vista i quedar-se tan amples. Per tant, l’element que diferencia una crítica constructiva de les simples ganes de fastiguejar, rau en la intenció i en la forma d’expressar la discrepància. En aquest sentit, potser una bona manera de suavitzar el to del desacord sigui amorosir-lo d'entrada amb expressions com: “si em permeteu l’observació”, “et convido que valoris la possibilitat de”, o utilitzant la fórmula “al meu parer”, per la qual us he de confessar que hi tinc debilitat. Si més no, és un bon començament perquè la discrepància o la crítica no trenqui cap plat bonic.

A la meva manera de veure, doncs, a la crítica benintencionada i constructiva no s’hi pot renunciar mai perquè reprimir-se les opinions pot acabar en un empatx. De fet la pràctica del cèlebre “brainstorming” o pluja d’idees no és res més que una tècnica per fomentar que s’expressin les crítiques més esmolades sense que hi hagi necessitat de sentir vergonya, impotència, inseguretat o que es desvetlli la necessitat imperiosa de rebotar-se amb ràbia. Llàstima que no sempre el crític es comporti amb elegància i objectivitat, i massa vegades per desgràcia, les llengües viperines causen efectes devastadors, sobretot si no es tenen escrúpols per encebar-se amb les persones desacreditant-les recorrent a cops baixos basats en la identitat, la cultura, l’estil de vida o les seves creences. Massa sovint, tanmateix, passa que la discrepància no és més que el resultat d’una enveja mal disfressada, en quin cas el crític, per molt amic que sigui, es transforma en un mestre de fer anar el ganivet i un artista de la dissecció. Discrepar honestament és clau per al nostre desenvolupament com a ésser humans i la crítica o la discrepància són tan útils com necessàries, sempre i quan no pretenguin la rendició incondicional de l’altre decantant-lo o tombant-lo fins que accepti o reconegui que no té raó. Perquè la raó sol estar molt repartida, i només espigolant una mica les raons d’uns i d’altres és teixeix el tapis de la veritat i es reforça la convivència. De manera que sigueu feliços i contradigueu-me tant com vulgueu!

DE LES COSES QUE FARIEM, SI POGUESSIM

PROPOSTA DE REFLEXIÓ PER AVUI (diumenge 13 Octubre de 2019)

¿No us ha passat mai que us surti del fons de l’ànima el plany de: “el dia que pugui, faré...”? La majoria de vegades, hom en dona la culpa als punyeters diners d’impedir-li fer aquelles coses que el fan frisar; però no és justa del tot aquesta apreciació, perquè també hi ha d’altres motius que igualment condicionen que puguem fer o deixar de fer, com per exemple estar lliure de lligams o que per causa de l’edat no se’ns hagi covat l’arròs. Encara hi afegiria més: no obstant en general es pensa que, certament, el principal obstacle per fer realitat els somnis rau en que no es puguin pagar, tanmateix la manca de voluntat i de perseverança son dos hàndicaps prou importants per aconseguir el que fa delir, tant o més determinants com en sentit contrari estar escurat de butxaca. Quan no es pot fer el que sigui perquè la bossa no sona, hom acostuma a reaccionar de dos maneres: hi ha qui es conforma i es carrega de paciència, esperant el cop de sort que li permeti de realitzar algun dia els seus antulls malgrat s’hi hagi de passar mitja vida, fent tanda a la cua de l’atzar. Però, d’altres no tenen tanta capacitat de resignació i prefereixen entrampar-se si convé fins a les celles, per matar el cuc de la pruïja, fent-se’n algunes vegades la pell i tot, per culpa de la tossuderia i, sobretot, de l’ambició desmesurada.

Però, aquest capteniment tan humà sovint el remou l’enveja del veí o de les ganes de fardar dels amics als qui totes els hi ponen, i no es cova d’avui per demà aquesta mena de virus sinó que ve de lluny; podríem dir que des que el món és món. No obstant això, dec admetre que amb l’apogeu del consumisme aquesta tendència a no estar mai content amb allò que es té i aspirar sempre a una mica més, el que podria considerar-se un objectiu legítim que ajuda a viure s’ha acabat convertint en un vici perillós, car i esgotador ja que les persones atrapades per l’obsessió de “voler ser més”, acaben vivint en un calvari pel fet de menjar més amb els ulls que amb la boca. Ara bé, el problema es complica i l’obsessió pot acabar en tragèdia quan hom cau en la temptació de rumiar massa una suggestió tan agosarada i temerària com aquesta: ¿fins on estaríem disposats a arribar si estiguéssim segurs que ningú mai sabria de què s’ha estat capaç per aconseguir allò que es cobejava?

Ja sé que em fico en un terreny delicat i relliscós, i que hi ha temes que seria millor no tocar si no es vol prendre mal; però, ¿creieu de veritat que cap de les persones que coneixeu no se l’ha plantejada mai aquesta pregunta o que no l’ha temptat aquest dilema? Per exemple, si trobéssiu una bossa o una cartera amb un grapat considerable de calés, una picossada suficient com per perdre la xaveta, i tinguéssiu l’absoluta seguretat que mai es descobrirà que us l’heu embutxacat, què faríeu? Preguntem-nos, ja que hi estem posats, què diríem si un barrufet ens oferís el do de fer ballar tothom al nostre caprici, només movent un dit des de l’absolut anonimat? ¿I si mitjançat el mateix encanteri poguéssim fondre els nostres adversaris, enemics o competidors més repatanis? Fixeu-vos que vaig repetint el condicional: “si ningú ho sabés”. Sabés, què? Home, evidentment, que allò que esteu a punt de fer està malament.

Són tan llamineres les perverses temptacions, que si fos possible llegir el pensament de les persones, segurament ens emportaríem una bona sorpresa, que qui sap si ens faria dubtar fins i tot de la suposada bondat innata de la humanitat. Encara que sembli mentida, per sort la recança i la por de que a hom l’enxampin atura molts mals instints. Per aquesta raó, moltes religions embafen els seus parroquians amb el mantra que malgrat sembli que no els veu ningú, Déu sempre està al cas dels seus embolics. Els pagesos, però, fa temps que això ho tenien clar: “la por guarda la vinya”, que per extensió posem-hi la civilització. Ara bé, el dia que es perdi el temor a que se sàpiga què hem fet i hom se la jugui pensant que té el càlcul de probabilitats a favor seu - no sé si ja no ens hi estem perillosament movent en aquest escenari - ja podem posar-nos en remull com a civilització.