AVUI QUE EL BARÇA SEMBLA QUE HAGI AIXAFAT MERDA...

 

 Sovint ens sembla que allò que ens està passant en un moment donat és el més gros que ens podia passar i que mai de la vida s’havia vist una cosa igual; però, normalment, quan arribem a aquesta conclusió pixem fora de test, perquè si garfinyem una mica el passat de ben segur trobarem precedents, inclús pitjors que els que ens atabalen avui. És el cas del Barça, que sembla no ha aixecat el cap des que els nois del Bayern l’escombressin de la Champions encolomant-li un sac de vuit gols. I com que sempre plou sobre mullat, s’hi ha afegit al desgavell esportiu la crisi social, l’econòmica i la mala-maror del vestuari. Però això no és res comparat amb el daltabaix que van viure els culers l’any 1931, després de perdre a Bilbao, contra l’Atlètic basc per 12 a 1, en el primer partit de la segona volta de la lliga.

 Després d’una llarga temporada de daltabaixos, la vergonya d’aquella dotzena de gols va causar a la culerada una veritable impressió. Ja feia temps que la salut esportiva del Barça anava de capa caiguda i un d’aquells mals traïdors que minen l’existència de mica en mica, s’havia apoderat del seu cos tècnic debilitant-lo cada dia més fins al punt de deixar-lo retut, aclaparat, exhaust, fent esforços de flaquesa i anant d’un camp a l’altre suportant les més cruels befes. La redacció del setmanari “EL XUT”, amb en Valentí Castanys al capdamunt, escrigué el 10/02/1931, una crònica del desastre que arrossegaven, que li manllevo i que si la llegiu detingudament, potser us cridaran l’atenció les coincidències entre aquella peripècia i la crisi actual:

 “... Vell, xacrós, desmillorat, com si enlloc de trenta-dos anys en tingués setanta, quan no pateix de la defensa, li fan mal els mitjos, i quan no li funcionen els davanters se li para el porter... En un club on els principals puntals del qual són un entrenador que cobra en lliures (163), un davanter centre que no actua, tres porters que el que no té un all té una ceba, un gran xutador que no xuta, una directiva dividida i un reguitzell de socis que només criden quan els resultats són adversos, és molt difícil d'endegar les coses perquè rutllin. I el més trist del cas és que aquesta vegada les coses estan tan malament que no creiem que hi hagi ningú capaç d’esbargir el temporal... La Junta ha dimitit perquè el club travessa una fantàstica crisi econòmica. Que no ho sabíeu? Doncs ara ja ho sabeu!. Es veu que la cosa està que bufa i no hi ha un pa a la post. I pensar que l’any passat teníem superàvit! I després del resultat de diumenge, ja em direu. Si el resultat hagués estat satisfactori, tot s’hauria arranjat. Però davant del 12 a 1 de Bilbao, no solament ha dimitit la junta i la comissió esportiva, sinó que en sortint del camp de Bilbao, vàrem dimitir tots els socis.”

 Un parell de dies després, “EL XUT” va repetir l'escarni publicant una esquela a tota plana, dibuixada per en Castanys i rematada amb una necrològica per sucar-hi pa: “... L’acte del sepeli tingué lloc a Bilbao i va constituir una manifestació de dol. Per davant del cadàver desfilaren els lleons del nord i totes les societats corals de Bilbao, cantant himnes funeraris i dipositant corones al peu de la seva tomba. Tota la població va sumar-se a la manifestació i els comerços varen tancar les portes amb tot i ésser dia festiu. Els vells aficionats ploraven i s’arrencaven els cabells. Entre les corones dipositades al peu de la tomba hi havia dedicatòries que feien venir llàgrimes als ulls: “A nuestro amado hermano azulgrana”. “Al maestro del fútbol”. “Al club de más brillante historial” … Cal que els socis se sobreposin a l’emoció i no imitin el capteniment de la junta. Han de mostrar-se forts en la dissort que mentre hi ha vida hi ha esperança. Segurament el cadàver serà embalsamat i el diumenge estarà exposat al camp de les Corts. Tan bo que era, i es va morir!”

 En descàrrec dels jugadors, he de fer constar que el 12 a 1 que van encaixar no és el rècord de sacs de gols arreplegats en un camp de futbol en un sol dia. L’Espanyol, a l’època que en Zamora jugava a can Barça i també anava de gairell, envià el seu primer equip a Manresa, que va endinyar als pericos un 25 a 0. Això sí, a l’equip de l’Espanyol no hi jugava cap professional i els mitjos ales de l’equip van confessar a la premsa de la capital del Bages que era la primera vegada que jugaven amb pilota grossa. En fi, amb aquesta ressenya amable vull encoratjar els socis del Barça recordant-los que d’aquella desfeta del 12 a 1 se’n van sortir i de la d’ara suposo que també ho faran, sobretot si guanya la presidència en Laporta, d'aquell crit valent: “no vamos tan mal!”. I a la resta d’amics i amigues del blog us desitjo un millor any 2021, i que no oblideu el 2020 perquè, malgrat tot, hi tenim un familiar, un amic o un conegut que s'hi va deixar la pell per culpa d'un virus. Per la meva part, tastaré el 2021 amb precaució abans de reprendre les reflexions dissabte o diumenge, a molt estirar el proper dilluns si trobo que és un projecte d'any dur de rossegar. Mentrestant, feu bondat i no sortiu de la bombolla aquesta nit. Però, malgrat tot, sigueu feliços!

LA FALLIDA DEL BANC DE BARCELONA FA CENT ANYS, EL PRIMER CATACRAC DE LA BANCA CATALANA

D’aquí a Reis, per distreure’ns una mica de la pressió mediàtica centrada en l’evolució negativa de la pandèmia i del Reality Show de les vacunes, i a no tardar de les primeres esbatusses pre-electorals per reeditar “el procés”, mentre no en passi una de tan grossa que ens imposi reflexionar més seriosament, us proposaré rescatar de l’hemeroteca una sèrie de notícies de cent anys enrere o més que, a part de refrescar-nos i recrear-nos la memòria amb ullades del passat amanides amb sal i pebre, ens facin adonar que la història, amb més o menys matisos, sempre es repeteix per bé o per mal i que les pedres amb que ensopega la humanitat avui no són gaire diferents d'aquelles amb que ensopegava ahir.

Enceto aquesta petita entremaliadura amb una notícia econòmica que esdevingué durant les festes de Nadal de 1920, just ara fa cent anys: la fallida del Banc de Barcelona. Aquesta banca fundada l’any 1844, pionera de la banca espanyola, era la continuadora de la cèlebre Taula de Canvis o Banc dels Comuns Dipòsits. Va fer l’ànec degut a un forat de 1.543.527.675 pessetes. De totes les ressenyes que varen publicar-se a la premsa de època, he escollit precisament el glossari que el 30 de desembre de 1920 va escriure en Santiago Rusiñol, a la “l’Esquella de la Torratxa”. Per acabar-hi de trobar la gràcia i el petit sarcasme d’aquell escrit, cal tenir present que les referències que es fan al Banc de Barcelona com a la “Caixa dels senyors Esteve”, el que se’n fotia amb certa sornegueria del catacrac financer, era el mateix Rusiñol autor de la novel.la modernista de 1916, després popularitzada als escenaris de tot el país: “L’Auca del senyor Esteve”. El senyor Rusiñol glossà el catacrac bancari, amb aquestes paraules:

“... La sorpresa la degueren tenir el dilluns passat, d’endemà de sant Esteve, els senyors compte-correntistes, en assabentar-se que el més poderós, el més morigerat, el més acreditat dels Bancs de la nostra benvolguda Catalunya..., ai, que tinc!... ai, que tinc!... un gemec d’ànec quan fa l’ídem, i a suspendre pagaments, que és el més sagrat i reconsagrat que es pugui suspendre en aquest vall de suspensions, ara de garanties, ara de crèdits... El Banc de Barcelona, que era el caramull de l’austeritat, de la seriositat, de la garantia i de la solvència; després d’un segle d’ésser el parepedaç dels nostres aburgesats comerciants, ha caigut en el “faux-pas” d’una suspensió de pagaments, en una relliscada d’aquelles que encara que un hom se n’aixequi – quan se n’aixeca -, en resta consentit per tota la vida... Dilluns aparegueren en les façanes del Banc de Barcelona i sucursals corresponents, uns cartellets molt semblants que els que s’acostuma a fixar a les botigues: “cerrado por defunción, ect”, uns cartellets anunciant l’acord de la Direcció pres el dia abans, feliç diada de sant Esteve. Els cartellets deien: “Banco de Barcelona – Habiendo sido inútiles los esfuerzos realizados para contener la alarma inicia-da en nuestros cuenta-rentistas, el Banco de Barcelona se ve en la precisión de suspender sus operaciones de pago por algunos días, que serán únicamente los precisos para proceder a su reorganización y obtener los fondos necesarios que le permitan con plenitud de crédito y de disponibilidades, reanudar su normal funcionamiento” … Això ha passat en el Banc més “estevista” de Barcelona. Pobres senyors Esteves! I precisament el dia del seu sant”.

El tancament del Banc fou definitiu i la seva fallida va arruïnar moltes famílies, sobretot de petits i mitjans botiguers que, a diferencia dels accionistes i creditors tenien menys recursos per sortir-se’n. La desaparició del Banc de Barcelona, tanmateix, fou interpretada per tots els comentaristes polítics de l’època com a signe del fracàs de la burgesia catalana. Un segle després, el que en queda d'aquesta burgesia i les escorrialles de la menestralia passen per les mateixes angunies i encara que de botiguers amb mentalitat de “senyor Esteve” en queden pocs, el cas és que els comerciants i els autònoms – els “petits amos”, en deien fa cent anys, dels que gosaven després d’un llarg aprenentatge “plantar-se” per ells -, avui tornen a anar de bòlit estampits entre els estralls de la pandèmia, el consumisme globalitzat i manipulat pels "dotze apòstols", i les sortides d’estudi dels governants. La història d’avui ens fa adonar que les desgràcies no es poden allunyar cridant: tal dia farà un any!, perquè ni que en passin cent, la història sol repetir-se sempre, i el problema és que la gent enlloc d’haver escarmentat i aprés de l'experiència, sovint es deixen arreplegar amb els pixats al ventre. 

ELS ESCANYAPOBRES NO RESPECTEN MAI CAP TOC DE QUEDA

Em cansen els equilibris lingüístics als quals recorren darrerament no només els polítics i els comunicadors sinó també gent normal i corrent, per trobar paraules sense arestes ni complicacions que ajudin a no prendre mal. Un esforç de delicadesa que seria d’agrair si l’objectiu fos no ferir sensibilitats o no esverar galliners; però, malauradament, resulta que segons vaig observant molts dels que miren tan prim amb el vocabulari, en realitat només procuren no escaldar-se la llengua amb mots massa rescalfats o fins i tot roents. Per exemple, fa temps es va posar de moda emprar la formula “retallades a l’estat del benestar” com alternativa col·loquial endreçada, asèptica i menys escandalosa que parlar clar i qualificar, sense pèls a la llengua, d’escanyapobres els que no tenien manies per justificar l’austeritat pressupostària, encara que fos tan selectiva que era evident que els peixos grossos mai llepaven i sempre tocava el rebre a la morralla.

L’estat del benestar no és quelcom eteri, ni gairebé celestial, ni un retorn a ports pagats i com a fills pròdigs a aquell paradís terrenal del que tothom parla d’oïdes perquè no se sap del cert que ningú hi hagi viscut mai, però on s’especula que es respecten els drets de totes les persones pel sol fet de ser-ne, on tothom té garantida la igualtat d’oportunitats en totes i cadascuna de les circumstàncies de la vida, sense restriccions en funció de llurs capacitats. És a dir, que ni la sanitat, ni l’educació, ni trampejar les dificultats de la dependència, per exemple, en aquell paradís estarien condicionades pels recursos econòmics o per les influencies de que cadascú disposés, sinó que gràcies a una honesta, solidària i justa distribució de la renda tothom tindria accés a la seva parcel·la de benestar, partint de la base que aquells que més recursos tinguessin contribuirien proporcionalment més perquè els justos d’armilla poguessin sobreviure a les malalties i no estiguessin condemnats a vegetar en la misèria i a morir-se sense dignitat.

Considerant, doncs, l’estat del benestar com un dret i no com un favor, em semblaria just que a tombar de l’any 2020 deixéssim de parlar de “beneficiaris” per referir-nos als que han de repenjar-se o tibar per pura necessitat dels serveis socials, i que l’estat del benestar no acabés sent una trista repartidora d’obres de misericòrdia, porta a porta. I posats a escriure cartes als reis, que els que per no renunciar als seus privilegis de sobresous escandalosos com alts executius o a les seves minutes de professionals de moda entre l’establishment més selecte, o a ocupar rectories públiques sempre tan ben recompensades que són acaparades a dojo i amb cobdícia, els seus noms passessin a la història amb l’etiqueta d’escanyapobres estampada al front. Perquè, en definitiva, potser va sent hora de no deixar-nos desorientar per eufemismes hipòcrites i de conveniència, que només persegueixen tapar-se vergonyes. Els únics perjudicats sempre per les anomenades polítiques d’estalvi i d’austeritat, com les que ens esperen en quan enterrem el maleït virus, són els pobres i no només els de solemnitat que ja engreixen de temps ençà el cens de pelacanyes, sinó també i sobretot els que van en camí de convertir-se’n, de pobres, un cop siguin desnonats del llimbs més o menys confortable d’una classe mitjana devaluada.

I el que més tufeja és que tant els executors com els ideòlegs de les polítiques econòmiques en capella de ser aplicades en quan ens vegin una mica les orelles, obligaran els mateixos sectors de ciutadans indefensos i vulnerables que sempre tenen les de rebre, sigui per un virus o per una retallada, a estrènyer-se el cinturó, justificant-ho com una mesura assenyada, adequada i convenient pel “bé comú”. Avui mateix, per exemple, com que el Banc d’Espanya i els lobys de l’Ibex-35 remugaven que apujant el salari mínim s’empobriria la societat, el govern “d’esquerres” decidirà no tocar-lo; i des d’alguns cenacles de panxacontents s’està congriant sibil·linament i amb cinisme un estat d’opinió catastròfic envers el futur del sistema públic de pensions; i els mitjans d’informació col·laboracionistes es fan ressò dels desnonaments i de les ocupacions de finques des de la perspectiva del drama humà i de l’incivisme per commoure o seguir la beta el lector, però sense explicar, arribant fins al moll de l’os, perquè continuen passant aquests disbarats i quants escanyapobres hi ha al darrere movent els fils. Quan s’acabi la pandèmia em temo que els vulnerables i els indefensos, socialment parlant, continuarem estant a mercè dels escanyapobres de tota la vida, mentre tot plegat no giri com un mitjó. I per més pena, ja que "els novios" s'han quedat sense l’Armando Manzanero que els hi cantava un bolero tan edulcorat i fals com l'estat del benestar, ja que el virus l’ha convertit en la víctima no sé quants milions de la pandèmia.

 

POBRES INNOCENTS EN UN PAÍS ON ELS JUTJATS SEMBLIN CANGARLANDA

Cada vegada ens van quedant menys agafadors on arrapar-nos, quan dubtem de quina és la decisió encertada o d’on es troba la veritat. Un d’aquestes nanses prodigioses, de petit pensava que era la justícia perquè veia el compliment de la llei com una referència sagrada i segura per distingir entre el bé i el mal, el just de l’injust. Vés a saber si no estava influenciat per la llegenda o fantasia d’aquelles “taules de la llei” que Déu en persona confià a Moisés en forma de manaments gravats amb foc en una pedra, preceptes que eren taxatius, porfidiosos, sense interpretacions ni concessions possibles entre el blanc i el negre. Però quan vaig créixer i la vida va fer-me ensopegar de nassos amb la realitat, els pardals que durant la meva joventut m’ajudaren a somniar en un món feliç i endreçat, creient que allò que m’ensenyaven els pares i els mestres anava a missa, en fer-me gran i perdre en alguna cantonada la santa innocència dels infants, i de que em fugissin els pardalets del meu caparró, vaig descobrir de sobte que a la vida real no totes les parets estaven pintades de blanc o de negre, sinó que també n’hi havia moltes que combinaven grisos, blaus, verds i vermells. I algunes eren de color de gat quan fuig.

Quan vaig perdre o em varen rampinyar la innocència, com anava dient, també vaig comprendre que tampoc el concepte d’allò que era just o injust estava tan ben definit i escandallat, ni era tan estricte i encarcarat com em creia, mentre del món només n’havia vist un racó per un forat que donava a una claraboia de color rosa. Descobrir que en matèria de justícia, entre d’altres qüestions morals i delicades de la vida, tot depenia del color del vidre que hom fes servir per mirar, he de confessar que aquesta crua realitat em va fer un gran efecte i em va decebre profundament de les meves falòrnies d'innocent. Perquè quan era una criatura babaua era tan innocent que em creia que a tots els assassins, lladres, violadors, i gent dolenta, la llei els jutjava fent-los passar per un mateix adreçador, puix m’havien ensenyat que davant la llei tots érem iguals. Però en deixar de ser innocent, vaig aprendre que per la justícia sempre uns han sigut més iguals que d’altres. A partir de llavors. vaig pensar que els pobres innocents només érem iguals davant la mort. I encara!

Quan em va caure la bena dels ulls i vaig deixar d’anar amb un lliri a la mà, vaig descobrir que en la tipificació del delicte i la determinació definitiva del càstig a purgar “tot depenia” no dels fets pelats sinó de les habilitats dialèctiques dels fiscals i dels advocats defensors, en funció dels agreujants, atenuants o eximents que es poguessin treure de la màniga; en alguns casos, inclús, depenia de amb quin peu s’havia llevat el jutge de torn aquell matí o amb qui havia esmorzat, de l’alarma social creada a traves dels mitjans, o de si a les xarxes s’havien fet judicis paral•lels i dictat sentències; en resum, de tants i tants factors imponderables com la manca de mitjans de l’administració de justícia per instruir els procediments o gestionar les diligències, com l’oficina del Defensor del Pueblo va enumerar en un extens informe fa un parell d’anys, d’on es desprenia que els nostres jutjats eren tan lents que si no eren cangarlanda poc se’n faltava. Avui, dia dedicat als innocents, m’ha semblat adient recordar que molts innocents pateixen el que no està escrit per culpa d’una justícia lenta, feixuga, plena de trencacolls, davant la qual massa vegades els culpables se senten més com els peixos a l’aigua i els innocents van perduts.

EL DIA DE L’ESTRENA DE LA VACUNA QUE ENS POSARÀ A ROTLLO, APRENEM LA LLIÇÓ DEL PASSAT

El 23 d’octubre de 1918, a “La Vanguardia” es podia llegir aquesta crònica: “Siguen decreciendo, según datos oficiales, el número de infecciones por gripe, pero este descenso no continuó ayer en la cifra de la mortalidad, que sufrió un ligero aumento debido acaso al brusco cambio de tiempo. De las doce del día 21 a igual hora de ayer se recibieron en la Inspección de Sanidad los partes de 250 defunciones. Los registrados el día 21 en la oficina de Estadística Demográfica y Padrón Sanitario ascienden a 315. Durante el mismo día se efectuaron en los cementerios de Barcelona 273 enterramientos. (Fixeu-vos que els nostres avantpassats un segle enrere, tampoc s’aclarien pel que fa al número de morts diaris a causa de l’epidèmia. Per tant no siguem tan severs amb els governants actuals, al cap i a la fi repeteixen els mateixos “jocs de mans” estadístics). Segons la mateixa font periodística, “la inspección provincial de Sanidad ha publicado una circular donde pide a los inspectores que con el fin de “formar un juicio lo más exacto posible de la actual epidemia de la gripe y hacer una estadística completa de la misma”, notifiquen diariamente el número de atacados, destacando los casos más complicados”.

Si continuem llegint aquella crònica, comprovarem que també, com ara, els avantpassats anaven de corcoll amb allò que avui en diem “restriccions”: “Para mientras duren las actuales circunstancias sani-tarias, el gobernador ha prohibido reuniones, mítines i todos los actos públicos que supongan aglomeraciones de personas”. Ja veieu, doncs, que tot està inventat i que no podem der tants escarafalls cre-ien que els confinaments, tocs de queda i d’altres mortificacions son fruit de la ineptitud dels que ens governen: un segle enrere ja es queixava la gent per les mateixes raons i és molt possible que si tiréssim més enllà tampoc ens vidrien de nou com s’ho engiponaven els rebesavis per sortir-se’n d’atzucacs semblants. Manllevo un “esquellot” publicat el 18 d’octubre de 1918 a la satírica “Esquella de la Torratxa”, que em sona: “... normes higièniques contra “la passa”. El Servei d’Estudis Sanitaris de la Mancomunitat de Catalunya ha fet publicar una colla de consells higiènics per evitar la propaga-ció de l’epidèmia, assabentant-nos que s’ha decretat “el cierre de los cafés por las noches”. Fixin-s’hi bé: “por las noches”. Això vol dir que els microbis de la grip són gent de mal cap, que només surten de nit? No us sonen aquests retrets i befes de les prohibicions?

No em puc estar de reproduir, en aquesta memòria retrospectiva d’un passat no tan llunyà en que una altra epidèmia que ha passat a la història com “la grip espanyola” i que va deixar de cinquanta a cent milions de morts segons qui fes la comptabilitat, les recomanacions del metge psiquiatra Wifred Coroleu, publicades a “La Vanguardia” el dia 22 d’octubre de 1918, sota el títol; “Gripe e Higiene Pública” que en resum deia el següent: “Las circunstancias sanitarias actuales vuelven a poner sobre el tapete la cuestión de la gripe. Esta enfermedad infecciosa es en realidad una de las que con mayor frecuencia y de más antiguo ha sido causa de epidemia. Todo el mundo recuerda aún la famosa de 1889-1900, que tantos estragos causó. Hoy en día asistimos a una invasión de tipo parecido… La gripe es una enfermedad de todas las edades, padeciéndola así la niña como la anciana más decrépita. Igualmente apare-ce en todas las latitudes y no hay tampoco inmunidad alguna por cuestión de raza o nacionalidad… La prevención de la gripe es aún un problema de higiene. De aquí que deba combatirse indirectamente con el aislamiento de los enfermos, la desinfección de las habitaciones, de las ropas de cama, vestidos y utensilios, etc. Así, en el mismo sentido, deberán ponerse en contacto con el enfermo solamente los que deban cuidarlo… Se lavarán las manos con frecuencia con solución desinfectante y se vestirán blusas a propósito. Por lo demás, las precauciones generales de buena higiene no se olvidarán jamás, ya que por desgracia pasa con lo que con las tradicionales evocaciones a santa Bárbara”.

No us sona allò de que només ens recordem de santa Bàrbara quan trona? Doncs, ara trona fort i el que ens queda de tamborinada! Si resulta que no podrem cantar victòria fins que s’hagi vacunat d’un 70 a un 80 per cent de la població adulta, resulta que depenent d’un subministra de 16 mil dosis setmanals, d’acord amb la quota que li pertoca al territori català de les 350.000 dosis que rebrà l’Estat espanyol, per vacunar i revacunar uns cinc milions de catalans necessitem anar punxant braços durant fins passat l'estiu vinent. Feu quatre números i ho comprovareu. Per tant posem seny i paciència, que de mascareta en tenim per dies. I que tot plegat acabi bé, perquè malgrat l’eufòria d’avui donant a un grapat d’avis i àvies uns instants impagables de glòria, resem perquè aquest sainet que s’ha començat a representar avui no acabi en una tragèdia. Avui com abans, el més convenient és seguir les “instruccions” i no abaixar la guàrdia per res. Si els nostres avantpassats se’n varen sortir, nosaltres que som tan o més eixerits que ells, sobretot més "moderns", no podem perdre la moral. Però pensem que aquella experiència d'ahir va deixar, com a mínim, cinquanta milions de morts. Encara tenim molt de marge per córrer, doncs; no la caguem per pressa, per mandra o per tant se me’n fot refiant-nos que el darrer a sortir ja tancarà la porta i apagarà el llum.

SENYOR FISCAL, PERDONI’M, QUAN PARLA D’INDULTS CONFÓN LA GIMNÀSTICA AMB LA MAGNÈSIA.

 Miri, quin dia millor que l’endemà de Nadal per entaular aquest debat? Més que res perquè quan vostè parla d’indults ho fa pensant, suposo, en els presos polítics catalans que, per cert, no poden passar el Nadal a casa amb la seva família des de fa tres o quatre anys. Jo no sóc jurista, però em vanto de reflexionar planerament cada cosa abans de fer-me’n una opinió i, per tant, em considero amb tot el dret de dir-hi la meva a tot, una vegada he arribat a una conclusió definitiva després del xup-xup imprescindible en un bon brou de sentit comú. Jo sempre el faig servir molt el sentit comú a la vida, tant com el pebre o l’all a la cuina, perquè estic convençut que si l'utilitzéssim més sovint ens estalviaríem molts disgustos. Bé, el que li deia senyor fiscal: em sembla que quan vostè es refereix als indults generalitza massa i no destria el blat de la palla. És a dir, no distingeix entre delictes comuns i delictes polítics. Tot ho posa al mateix sac i, francament, penso que d’aquesta manera no anem bé.

 Ep! No dic pas que actuí amb malícia o amb astúcia calculada, sinó més aviat penso que com que el propi codi penal no distingeix entre una i altra casuística i vostè, per mandra o per obediència, creu que no li toca de distingir on la llei no distingeix, i per tant no fa el mimin esforç per matisar amb sentit comú les diferències, és a dir: que no és igual indultar a qui ha matat, robat o estafat (un delicte comú) que a qui ha defensat no amb cap arma als dits ni a cops de puny idees o sentiments, per exemple sobre l’organització de l’Estat en que viu (delicte polític). Vostè té tota la raó quan declara que no es pot concedir un indult a qui no es penedeix del delicte que ha comés, i jo hi afegiria que tampoc si no repara els danys i perjudicis causats a tercers. Però aquesta mateixa regla de tres no es pot fer servir, a la meva manera de veure, esclar, quan el presumpte indult afecta a delictes polítics. ¿Vostè creu legítim obligar ningú a que renegui de les seves conviccions polítiques o religioses, de les seves idees en definitiva, per tenir dret a un indult? ¿Una persona condemnada, per exemple, per defensar que una república és millor que una monarquia, o per creure honestament que el seu país prosperaria millor sent un Estat independent per prendre les seves pròpies decisions, creu ja no només possible sinó ètic exigir-li que es desdigui d’allò que ha pensat i defensat tota la vida? Pensi en precedents de condemnats `per les seves idees, com en Galileu: la història no parla de justícia sinó d'inquisició.

Jo sé, senyor fiscal, que vostè no és cap il·lús i sap tant bé com jo que demanar que hom es retracti de les seves idees no és ètic ni just. Com tampoc ho és, si estiréssim el fil de la troca, ésser condemnat per pensar diferent; però aquestes són figues d’un altre paner. El que jo mantinc i, amb tot respecte li retrec senyor fiscal en plenes festes de Nadal, és que vostè no pot informar en contra de tramitar un indult pels presos polítics catalans basant-se només en l’argument que van repetint a tort i a dret: que insisteixen que “ho tornarien a fer”. Abans de continuar, li voldria fer un aclariment que em sembla de pissarrí a aquesta altura del debat: diuen que ho tornarien a fer, però que jo sàpiga cap d’ells ha dit que “ho tornaria a fer igual”. Per tant, legítimament podríem especular si tal com han espetegat les coses a Catalunya no se’n penedeixen de com varen desenvolupar-se els esdeveniments, vés a saber si per precipitació, per passar-se de llestos o per menystenir la capacitat de resposta de l’adversari. El càstig per un delicte polític o ideològic, sense perjudicats materials ni físics, i que a sobre el resultat pràctic va fer figa perquè potser s’havien confós els bons desitjos amb les crues realitats, no es pot mantenir fins que s’hagin empassat la totalitat de la pena.

Senyor fiscal, de bon rotllo i com si ens preguéssim un cafè, li asseguro que dels delictes polítics s’ha de passar pàgina quan més aviat millor perquè en cas contrari es corre el perill que es podreixin i que cada dia que passin a la presó els condemnats per les seves idees exclusivament polítiques, sense cap taca de sang a les mans, converteixi els presidiaris en màrtirs i això no s’ho pot permetre cap règim, ni cap partit, ni cap tribunal. Un simple cop d’ull a la història, des dels temps més reculats als que vulgui remuntar-se, li farà palès que tinc raó. Miri que ha fet en Trump abans de plegar: indultar ex-amics que li varen fer la feina bruta per ajudar-lo a guanyar les eleccions. Tothom considera que és una conducta poc ètica, però no busquen més peus al gat perquè tenen clar que un “delicte polític” no es pot mesurar pel mateix raser que un de comú. Per tant, penso que vostè no s’hauria d’oposar a que els presos polítics de casa nostra puguin tramitar els seus indults. Ara bé, si realment fos tan intel·ligent i murri com hem penso que és, tampoc s’hauria d’oposar a la concessió d’una amnistia, perquè s’hi s’ha de passar pàgina val més fer-ho quan més aviat millor que no pas anar remenant la merda una mica cada dia. El pitjor que pot passar a un país quan no resolt políticament els delictes polítics, és que els ciutadans comencin a sospitar que no s’actua així per justícia sinó per venjança. I jo, senyor fiscal, no crec que vostè sigui d’aquest parer, perquè encara que a vegades sembli un malcarat, el considero en el fons una bona persona.

SOPAR DE LA NIT DE NADAL EN FAMÍLIA AMB UN SOLO DE VIOLÍ SENSE TREMPERA DE FONS

Un acudit que circula per la xarxa – en aquest país som la conya marinera improvisant ocurrències –, fa dir al virus que ens empaita pel coll: “no sóc tan dolent com diuen, gràcies a mi aquest Nadal cada ovella s’ha quedat al seu corral”. S’ha de reconèixer que alguns espontanis practicants de fotre-se’n del mort i de qui el vella tenen gràcia, però aquesta vegada s’han passat tres pobles i la brometa no en fa cap de gràcia, tenint en compte quantes ovelles aquest Nadal no han pogut anar a casa i han vist com el mot “família” ha quedat substituït barroerament pel de “bombolla”. Ahir vespre i avui per dinar al voltant de la taula no s’hi aplegaran famílies sinó bombolles i aquesta “nova normalitat” és tan trista que fins i tot les bombolles del cava aquest any estan de dol.

Ahir vespre i avui a l’hora del dinar, mirant que les bombolles no es barregin i que entre cadascuna corri l’aire, enyoràrem aquella cançó que de petits recitàvem encantats: “ara ve Nadal, matarem el gall, i a la tia Pepa li’n darem un tall. Ara ve Nadal, matarem el porc, i a la tia Pepa li’n darem un tros. Ara ve Nadal, menjarem torrons i amb una guitarra cantàrem cançons...” Deixant de banda que a moltes taules ni el gall, ni el porc, ni els torrons, hi podran arribar, el pitjor de tot és que moltes ties o iaies Pepa no s’asseuran a taula, o perquè com diu la consellera Vergés “han fet èxit”, o perquè el gall se l’hauran de menjar en la soledat de la seva bombolla, o en el millor dels casos compartint telemàticament la cuixa o el pit del gall amb la parentela de l’altra bombolla.

I enmig d’aquest panorama depriment, quan qualsevol bona notícia serveix per apujar la moral – inclús avui ens alegrem que la desgràcia del Brexit hagi acabat bé -, molta gent es refiava que el missatge del Rei posaria àrnica al dolor i al desbaratament que contamina, més que no pas la pandèmia, les llars del país; resulta que el senyor Borbó que presideix l’Estat, enlloc d’un missatge valent i encoratjador, que mitigués el sentiment de frustració de la ciutadania, va pretendre “encantar” l’audiència, que com mai estava pendent de les seves paraules, amb un “solo” de violí que els seus assessors li devien escriure tirant de viquipèdia, sense suc ni bruc, allunyat quatre pobles d’allò que la gent volia sentir ahir. Molts vàrem esperar fins a darrera hora per veure si “aterrava”, deixava de recitar la lliçó que li havien fet aprendre i feia un mínim gest d’empatia envers els que esperaven d’aquest concert quelcom més que retòrica i palades de palla perquè mentre no falti la palla hi haurà burros.

Per tant, amics i amigues que compartiu aquestes reflexions matinals, no ens fem il·lusions; ningú ens arreglarà res si cadascú de nosaltres no recobra el coratge de tirar endavant malgrat totes les dificultats, fent costat a aquells que enlloc de “prometre” sopars de duro es conformen “treballant” colze amb colze amb tothom que estigui disposat a treure el carro del pedregar amb honestedat, intel·ligència, sentit comú i prou humilitat per reconèixer que els que fan la feina son, en definitiva, bons capatassos que sàpiguen guanyar-se la confiança dels obrers que han de pujar parets. Si ens convencem d’una vegada per totes que d’allà on no n’hi ha no en rajarà, encara serem a temps de passar un bon Nadal i d’esperar que, no afartant-nos de palla, potser sí que l’any vinent serà millor. 

PERDONEU-LOS SENYOR, SI POSEN LA POTA NO ÉS PER MALÍCIA; ÉS QUE NO EN SABEN MÉS

Vagi per davant aquesta confessió: per molt que em paguessin, no voldria tenir la responsabilitat que no tenen més remei que assumir els que manen. Dit això, filem més prim perquè, en realitat, no som del tot sincers quan fem aquesta manifestació. Per dues raons: la primera, perquè pensem que algú té de prendre decisions arriscades en un moment donat i això els hi va en el sou; i en segon lloc, perquè des del moment que critiquem les decisions que prenen els que manen és perquè pensem que nosaltres seriem capaços de fer-ho millor. Per coherència intel·lectual, almenys, no podem negar cap de les dues anteriors afirmacions.

Que en un moment donat algú té d’agafar el bou per les banyes, sigui un bou noble o banyabaix, no té volta de fulla. Apanyats estaríem que quan pinten bastos els que han de prendre decisions es fessin el distret. La qüestió és si els que han de prendre aquestes decisions en funció del càrrec que tenen o de la responsabilitat que lliurement han assumit tiren pel dret o són capaços de reconèixer que no en saben prou i necessiten un cop de mà. O que, inclús encara que es considerin uns entesos en la matèria que sigui, a l’hora de decidir mai menystenen un consell. El problema, però, és que massa gent que mana no practica la sana virtut de la humilitat. O no sap de què coi li parlen quan surt aquesta paraula. Molts dels que manen han arribat al lloc on estan situats per mèrits propis, no se’ls hi pot pas negar; però, també és cert que un bon grapat han arrambat el poder a còpia d’empentes i cops de colze.

No només ara, amb la pandèmia, sinó des de molt abans per molt endarrere que mirem, mai els que han tingut de prendre decisions en moments crítics, hagin encertat o no, han estat compresos pels que han tingut d’obeir-les; massa sovint, inclús la reputació del manaire de torn s’ha vist bescantada o arrossegat pel carrer de l'amargura. Estar a dalt no és tan gratificant com pot semblar mirant-s'ho des de baix. Per això avui, vigília de Nadal, us voldria convidar a afluixar una mica la pressió i la crítica sistemàtica als que manen i, tanmateix, als que prenen decisions recomanar-los que glopegin unes quantes tasses d’humilitat desfeta en seny i sentit comú, per sinó amorosir les medecines almenys per compartir els diagnòstics. Els que hem tingut de prendre decisions difícils en algun moment de la nostra vida professional o inclús en la privada, sabem per experiència com n´és de difícil de passar el mal tràngol tot sols. De fet, qui té la última paraula, per molt acompanyat que estigui a l’hora de decidir, sap que la responsabilitat serà sempre seva. Però, imagineu-vos el calvari d’aquells que no volen escoltar ningú perquè tenen un rei al cos i creuen que poden fer allò que els rota, senzillament perquè per això els han escollit o designat per manar.

Durant la gestió de la pandèmia, com de les darreres crisis econòmiques amb que s’ha justificat el desmantellament de l’estat del benestar o de les polítiques per preservar el mediambient, els que han manat per desgràcia no han estar a l’altura de les circumstàncies i han pres decisions precipitades, compulsives i en alguns casos completament esbiaixades. Malgrat aquesta evidència, però, vull pensar que si han actuat com ho han fet no ha estat per malícia – llevat de en casos extrems de prepotència i supremacisme -, sinó per ignorància. Ara bé, de que hi hagi tanta gent poc preparada, o inclús que els hi falta un vull, en llocs on es tenen de prendre decisions complicades, hi ha uns responsables indiscutibles: els ciutadans que els escullen per manar. Sense el “tant se menfotisme” ciutadà a l’hora d’exercir el dret d’elegir diputats, la política no hauria caigut a cotes tan baixes d’eficàcia, d’honestedat i d’estupidesa. Dels autèntics tarats que dirigeixen el món en som còmplices tots plegats. I aquesta responsabilitat no la podem delegar, potser només podem estar més "al lloro" quan anem a votar. Per altra banda, aquells que es veuen incapaços de manar com cal quan pinten bastos, haurien de tenir la humilitat de reconèixer-ho i buscar consell, enlloc de fer callar tan sovint veus carregades de raó. O millor encara, que es dediquessin a una altra cosa.

L’EMPRENYEMENTA DEL MEU AMIC EN NINI I ELS COPS AMAGATS DEL REI

 En Nini és un romanès que porta treballant de cambrer en la mateixa empresa d’hostaleria des de fa quasi vint anys. I és amic meu. La nostra colla de jubilats – a vegades ens ajuntàvem més de vint -, fa quinze anys o potser més i tot que cada divendres anàvem a sopar al restaurant on en Nini feia d’encarregat. Hi vàrem anar just fins el divendres abans del primer confinament, el passat mes de març. Però a l’estiu, quan semblava que tothom ja es veia més les orelles, no vàrem gosar de reprendre les trobades per no temptar la sort, i els sopars amb tota la colla continuen interromputs sine die, esperant retrobar-nos quan ens deixin tots, sans i estalvis. Però en Nini ha continuat al peu del canó com sempre, ell i la seva dona que també treballa a l’hostaleria depenen del sou que guanyen servint taules per mantenir-se dignament. Són de Transilvània, a tocar del castell del conte Dràcula; una família encantadora integrada totalment al país que els ha acollit, respectuosos amb les seves costums i tradicions, Aquí s’hi troben bé i el seu fill, alt com un sant pau, hi vol estudiar una carrera i quedar-s’hi a viure per sempre. Però avui en Nini estava emprenyat: per primera vegada se sent estafat pel govern i m’ho ha fet pagar amb uns quants retrets.

Ell, que mai solia intervenir en les nostres barriles sobre política, avui se m’ha queixat amb sentiment de les darreres “restriccions” per la pandèmia: “Com se’ls hi ha pogut acudir d’imposar-nos als restauradors un horari tan absurd? Que potser després de les deu del mati o de les quatre de la tarda el virus “pica” més que a l’hora d’esmorzar o de dinar? Quan semblava que ens havíem refet una mica de la primera i segona patacada, just per anar fent la viu-viu no et pensis, després de passar-nos fa quatre dies un mes seguit sense donar cop, ara amb aquest horari tan bèstia que s’han inventat no en farem ni per pipes. I el més gros de tot, és que nosaltres encara no hem cobrat res del subsidi per estar parats i segons sembla va per llarg. De què hem de viure, mentrestant?...” En Nini no és un cap calent sinó que sempre ha estat un paio discret a l’hora d’expressar les seves emocions, però avui l’he vist enfadat de veritat. Que és el que passa quan es volen fer entrar els claus per la cabota o despullar un sant per vestir-ne un altre. Sobretot quan les prohibicions no respecten el sentit comú ni la proporcionalitat i, a sobre, resulten que fan mal al moll de l’os dels que estan obligats a patir-les, tant si els hi agrada com si no. En Nini avui té ganes de plorar, però el que em preocupa és que el mateix que ell em retreu podrien subscriure-ho un gavadal de persones que es troben en la mateixa situació: si es fa tancar el negoci que els dona de menjar se’ls hauria d’indemnitzar ràpidament per un estricte sentit de justícia, no de caritat ni de solidaritat.

I en aquestes, he sabut que el rei va venir abans d'ahir a Barcelona d’amagatotis; “en visita privada”, segons diuen els que li fan l’agenda, però de caràcter tan públic com lliurar al poeta Joan Margarit el premi Cervantes. El primer que se m’ha acudit és que en aquest episodi tan curiós, el rei s’estava amagant i que el murri poeta no tenia de què amagar-se. El poeta segur que serà objecte de sàtires i crítiques agres dels talibans de guàrdia, per haver-se prestat a “fer el paperot” davant el monarca i, sobretot, d’haver contribuït a mantenir en secret la visita reial, impedint que algun selecte escamot de benvinguda fes el numeret i espatllés la vetllada al rei d’incògnit, i de retop al poeta. A mi, francament, me la replantifa el viatge llampec i quasi clandestí del cap d’estat a territori considerat rebec; el que em molesta de veritat es que hagi vingut a Barcelona i no s’hagi preocupat pels Ninis que les estant passant magres. No sé si en el seu missatge de Nadal, la “Corona” demà rectificarà i tocarà els temes sensibles que preocupen la ciutadania. Tot dependrà, esclar, de qui li escrigui el discurs i, sobretot, de qui el passi pel sedàs. Estigueu al tanto avui que el discurs ja està escrit i potser fins i tot enregistrat, que no es filtri abans d’hora, com en les sentencies, per molt suprems i constitucionals que siguin els tribunals, o amb les diligències judicials sota secret de sumari, el que ens explicarà el monarca demà. Ja saben que els monarques constitucionals regnen però no governen, però si jo fos ell, és un dir, no sé si em rebaixaria tant com per acceptar, en una nit tan especial com la de Nadal, llegir el que m’haguessin escrit en un paper si no hi estigués d’acord. Que aquesta és una altra: per exemple, aquell missatge tan polèmic del rei, el 3 d’octubre de fa tres anys, ¿el va escriure ell de pe a pa o es va limitar a llegir allò que li havien escrit? Que no s’hi escarrassi a contestar: tots dos supòsits fan pena, indignes d’un monarca que aspiri a guanyar-se la confiança dels ciutadans que pensen com a republicans. En qualsevol cas, sàpiga el rei, per si em llegeix o algú li xerra el que penso, que demà vespre els Ninis, jo i molts més voldríem sentir que en el seu missatge diu quelcom diferent de la retòrica eixorca, paternalista i beneitona que li hem d'aguantar cada any quan se'ns cola al menjador de casa. 

COMERÇOS QUE TANQUEN PER SEMPRE I PAGESOS QUE JA NO PODEN MÉS

 

 Em semblaria important que algun valent de la classe dirigent es posés a reflexionar seriosament sobre les seqüeles que la pandèmia deixarà en el teixit comercial i en el camp, com a conseqüència directa de la modificació forçosa dels hàbits de consum. En la partida econòmica no hi ha empats. O guanyar o perdre. I ara, aquests darrers dies, es perd massa fort i massa sovint. Moltes comarques de Catalunya s’estan enfonsant a la cua de la classificació industrial i cada dia s’engendra, sense possibilitat de cap vacuna en aquest cas, més atur i més misèria subvencionada o l’espera d’uns ajuts que sempre arriben tard. No estaria de més, doncs, reforçar, mentre la industria fa una becaina, els dos puntals tradicionals de la prosperitat d’un país: el comerç i el camp.

 I potser també hauríem de mirar de no dependre tant de tercers, el dia que es decideixin a revifar ambdós sectors econòmics, practicant aquell antic refrany que feia: “quan acabis els diners o l’empenta, compte amb tu i amb ningú més”. Que una cosa porta a l’altra, no falla. Si allà on es bat, hi ha pols i on hi ha mainada hi ha soroll, de la mateixa manera qui va de manlleu, sigui un govern o un particular, es passa la resta de la vida raspallant els seus fiadors perquè li allarguin els terminis del deute encara que sigui a costa de collar-lo amb interessos més alts; sobretot quan des de l’Estat no es vetlla perquè els emprenedors facin negoci, sinó només perquè paguin impostos, abans inclús de generar beneficis. Per aquesta raó, seria el moment, quan es comenci a reconstruir el país, de mirar fins on podem arribar amb els nostres propis recursos, fent tots els esforços de flaquesa que calguin enlloc de refiar-nos dels subsidis que caiguin del cel, perquè ningú dona res de franc i tot el que ens deixin ho acabarem pagant doble o tiple, sinó amb diners en dinars.

 I per salvar el comerç, el camp o l'emprenedoria en general caldrà que es faci un pensament intel·ligent buscant els recursos propis que desaprofitem o que ens deixem prendre pels corbs i els vol-tors que es deixen veure tapant el sol sempre que oloren carronya. Els pagesos ja fa temps que venen avisant que el camp no pot continuar d’aquesta manera. La gent del camp deu fins la camisa que porta i aquells que no deuen la camisa, fa dies que porten els pantalons sargits i apedaçats perquè no se’n poden comprar de nous. Pobres pagesos! Al camp ja només s’hi troba migranya, desorientació, vells i impostos per pagar. Els desequilibris entre “entrades” i “sortides” han fet que les butxaques dels pagesos, com les dels botiguers i petits emprenedors, s’hagin anat esllanguint cada dia que passa. “El camp, el nostre camp – em deia un pagès de tota la vida -, segueix rebent les pitjors “verdelagues”. El camp s’ha anat rejovenint de maquinària, però els homes i dones dels masos hem envellit i estem decebuts perquè els que han provat de tot per sobreviure al terrós, que s’han jugat el patrimoni per aguantar una mica en espera que es fessin realitat les promeses dels polítics, veiem que el més calent està a l’aigüera. Que si vaques, que si porcs, que si gallines, que si pollastres, que si blat, que si userda, que si carbasses, que si soja... Res dona prou per treure’t un jornal decent avui dia...”

 El problema vés que no sigui que quan es parla de les penúries que es passen al camp o a les botigues, els setciències de l’establishment encara pensen que no cal còrrer perquè els pagesos, els botiguers i els petits burgesos amaguen sota el llit o darrera una rajola un mitjó ple de calers, i els governs, quan els pagesos, els botiguers o els autònoms aburgesats se’ls hi van a queixar, se’ls treuen del davant per ploramiques i exagerats després que a l’hora de passar comptes per determinar la quota fiscal només se'ls hi hagin tingut en compte les “entrades” i no n’hagi volgut saber res de les “sortides”. I que quedi clar, que de tot aquest panorama depriment per uns sectors cabdals per tirar endavant l’economia del país, no en té la culpa només la pandèmia: ja feia molt de temps que aquesta gent es barallava amb la mala peça que tenien al teler.

PER FAVOR, SENYORS GOVERNANTS: POSEU-VOS D’ACORD I MENGEU-VOS L’ORGULL

 Ja sé que hauria d’estar fent vacances, però des de març que vaig reprendre el blog per plantar cara anímicament a la pandèmia, cada vegada que he dit que faria una pausa per reposar n’ha passat alguna de grossa que m’ha fet tornar a la "feina" abans d’hora. No cal dir que el panorama que tenim avui al món és molt més caòtic que fa vuit dies i que si no anem amb compte, els que tinguin la moral prou rebregada s’ho passaran d’allò més malament comprovant que cada vegada aquest planeta s’assembla més a una casa de barrets sense mestressa que a una comunitat mundial ben endreçada que respon a una gran calamitat que la sacseja, fent front comú, agafats tots de bracet oblidant orgulls, greuges i punyeteries per superar tots units el gran repte.

Ja podeu mirar on vulgueu, que de governants amb seny en trobareu tant pocs que, francament, són més perillosos que el virus que haurien de combatre. No cal passar llista de les barbaritats, incoherències i estupideses que munten des dels pòndols respectius. Alguns d’aquests governants – posem per cas exemples tan cridaners de l’estupidesa i la prepotència com en Trump, en Bolsonaro, en Boris Jonhson i tot un reguitzell de petits comparses histriònics i negacionistes per sistema –, potser futures generacions consideraran les seves decisions i manifestacions en temps de pandèmia no només nefastes sinó fins i tot criminals o genocides. La incompetència i l'orgull de molts governants ineptes ha gestionat des del primer dia la pandèmia tan pèssimament que els ciutadans els hi hem perdut tan escandalosament el respecte i la confiança per culpa de les seves constants contradiccions que els incapaciten per fer creure ni per les bones ni per les males.

L’alarma que avui ha escampat el govern anglès sobre una nova soca del virus, amb tons gairebé apocalíptics matisats en canvi pels epidemiòlegs, fan palesa l’angunia de dependre d’uns dirigents tan miserables, carregats d’orgull i d’ignorància. Creieu-me, no us deixeu menjar la moral ni la capacitat de raonar amb sentit comú! Ara que està de moda parlar de bombolles, tanquem-nos dintre una bombolla de sentit comú per destriar el blat de la palla, que som animals racionals, no robots ni bens. Ja us vaig dir des del primer dia que per sobreviure aquest caos només ens podem refiar de nosaltres mateixos, de la nostra capacitat de resistència i de pensar pel nostre compte, sense deixar-nos enredar per quatre impresentables que no es mereixen ni que els escoltem. 

ARA QUE EUROPA PREM L’ACCELERADOR EN LA LLUITA CONTRA L’ESCALFAMENT GLOBAL...

 

Ara que sembla que Europa s’ha pres en serio aixecar la torxa ecologista, potser no sigui una ximpleria la reflexió que us proposo avui. Aprofitant el repunt de l’atur al nostre país, i que hi haurà un fotimer d’autònoms que s’hauran quedat sense negoci i sense ingressos, inclús tenint en compte el col·lectiu de migrats sense papers que busquen feina, ¿per què no en traiem un profit productiu per a tota la societat d’aquesta mà d’obra desaprofitada, per exemple, per netejar els boscos, lleres de rius i prevenir que el proper estiu tinguem una mala ratxa d’incendis forestals que provoquin una catàstrofe ecològica? Els anys que la climatologia adversa ha propiciat que milers d’hectàrees cremessin, de teories sobre suposades conxorxes especulatives ni ha hagut a carretades, totes utilitzant els mateixos arguments suats : que si quina casualitat que els llocs en que la vegetació esdevingué cendra eren molt llaminers urbanísticament parlant; que si l’ombra dels voltors de la industria paperera planava prop dels focs; que si eren els propietaris de bestiar que volien renovar les pastures; que si la caiguda de línies elèctriques malgirbades... El fet és que gairebé mai s’ha pescat ningú amb la teia als dits, i els pocs acusats de piròmans, els seus advocats d'ofici han intentat exculpar-los per imbècils.

A la meva manera de veure, doncs, penso que hauríem de ser formals i reconèixer que la majoria de les vegades el bosc crema per culpa de la negligència de qui el trepitja i no sap o potser no vol tractar-lo com es mereix. Esclar que si que alguna vegada la mà que li cala foc està pagada per gent desestabilitzadora que a canvi de xavalla, i d’això n’hi ha més que sospites, enreden quatre desgraciats sense escrúpols. Però el problema no s’acaba culpant els piròmans mercenaris o els pixapins, les administracions públiques - començant pels ajuntaments, passant pels consells comarcals i les diputacions i acabant en la mateixa Generalitat -, també podrien ser acusades amb tota raó de deixadesa alhora de mantenir els boscos i lleres dels rius nets i sense que s’hi acumulin autèntiques bombes de rellotgeria en forma de material fàcil d’actuar com a combustible. Dels estralls que els temporals d’aigua o neu han causat als boscos, quants encara esperen que algú esclarissi tot aquell desori? Sempre s’ha sentit a dir que la prevenció més eficaç contra els incendis forestals no s’ha de deixar per l’estiu sinó que quan toca bellugar-se és ara, a l’hivern.

¿ A ningú se li acut d’organitzar, potser també requerint la col·laboració dels propietaris, unes brigades de neteja contundents de boscos i de lleres dels rius, ara que tenim mà d’obra potencial de sobres cobrant de la caixa dels encantats o malvivint en assentaments clandestins? Per altra banda, no oblidem que els nostres boscos també es desequilibren ecològicament perquè les aigües negres de les urbanitzacions, que encara no compleixen la normativa, contaminen les deus de les aigües subterrànies. Enlloc de deixar els migrats que es deshumanitzin ocupant llocs miserables, ¿no seria una bona idea repoblar pobles de muntanya on pràcticament ja no hi queda ningú? A grans mals, grans remeis! Només s'hi ha de posar imaginació i coratge. És només una idea, però crec que caldria pensar-s'hi.

Avís: M’he proposat començar un període de descans des de demà fins l’endemà de Reis. Noto que ho necessito després de quasi un any de tornar a escriure cada dia, malgrat ja havia tancat la paradeta. Espero que aquestes “vacances” les podré fer sense sobresalts que m’obliguin a tornar-m’hi a posar abans d’hora. Però no me’n vaig tranquil. Encara que ahir ja us vaig desitjar que passeu aquestes festes el millor que pugueu i que l’any vinent arribi en so de pau, avui us ho torno a reiterar. Que no es perdi per ganes! I féu molta bondat...

 

BON NADAL I MILLOR ANY 2021

Des de la senzillesa i humilitat del nostre pessebre artesà, sapigueu que us tenim presentes aquestes festes tan especials i que us desitgem de tot cor que, més que SER feliços us SENTIU realment feliços i procureu no encaparreu-vos ni patir pel futur, ja que encara sembli que el darrer tren ja ha passat, sempre queda la possibilitat que en passi un altre.

JOSEP M.BERTRAN TEIXIDOR – JOANA MARIA SARRET RIBERA

EXERCICIS DE MEMÒRIA EN TEMPS DE CONFINAMENT

A vegades convé reposar i recordar tranquil·lament coses agradables que ens varen passar una colla d’anys enrere, potser remenant calaixos de sastre que ni sabíem que guardàvem, sobretot en aquelles cases on s’hi ha viscut tota la vida i a les golfes o als armaris de mals endreços encara s’hi poden trobar caixes de sabates plenes de fotografies i postals antigues, barrejades inclús amb recordatoris de batejos, casaments o funerals. Esmunyir entre els dits aquests tresors per a la memòria, com qui esmicola una flor o un tel de cabell d’àngel pot ser un entreteniment formidable, ara que fem per força més vida a casa. Ara bé, no ens fem pel·lícules, que la vida només té una edició i el passat mai podrem fer-lo tornar, malgrat expressions tan boniques i cinematogràfiques com aquella d’anar a la recerca del temps perdut.

Però la satisfacció de poder reviure temps reculats tafanejant àlbums de fotos o retalls de diaris, per exemple, ben repanxolats a la vora d’una estufa, una llar de foc o tapats amb una manteta, no es paga amb diners. La vida s’esmuny segon a segon a mesura que passa, com un batec o una pulsació; la pena és que mentre vivim tan de pressa el dia a dia ni ens n’adonem que la vida no s'atura, que ja es fa història. Només de tant en tant, una sotragada inesperada ens fa prendre consciència de la importància del temps perdut, i aleshores voldríem apamar-lo, parant inclús l’orella com si volguéssim sentir-lo respirar. Vet-aquí, doncs, que sigui encertat asseure’s a reposar en dies moixos, deixant de banda l’ànsia, el neguit i la competició constant amb els rivals de torn, per arribar abans que ells a cap lloc; i que la memòria rellisqui lliurement sobre vells records d’un passat que segur vàrem viure massa de pressa, presoners del maleit toc de pito amb que la nostra generació va pujar i que l'actual, encara que les pitades siguin més sofisticades, "els capatassos" no hi han renunciat a que el "toc de pito" segueixi marcant el ritme de la vida.

El que són les coses! Ahir, remenant el meu particular calaix de sastre vaig trobar un retall de diari, que devia guardar per vés a saber quina raó i que, en rellegir-lo, em va desentrenyinar un dia que trobava una mica espès. Inclús quan el vaig llegir a la dona ens vàrem fer un tip de riure. es tractava d'un retall del diari “Los Sitios”, de Girona, i feia referència al gran esvalot financer arrel de la brama que corria l’any 1962 sobre el descobriment de rics jaciments de petroli a Vilopriu. La companyia concessionària de les prospeccions, una tal SIPSA, de seguida d’escampar-se la novetat va llançar una ampliació de capital. En pocs dies els que tenien diners amagats sota la rajola anaven com bojos per invertir en una societat quines accions en una setmana van guanyar un 280 per cent. Però no va durar gaire l’alegria a casa dels “nous rics”, perquè el suflé es va fondre tan ràpid com s’havia inflat i els desgraciats que s’ho varen creure – molts d’ells honrats pagesos – es varen trobar als dits unes accions que no valien ni el preu del paper en que havien estat impreses. Seixanta anys després, llegint noticies d’aixecades de camisa semblants, vol dir que encara hi ha en temps de la tecnologia i la informàtica, les mateixes ànimes de càntir i els mateixos entabanadors que ahir. No sé si s’hi escauria com a colofó d’aquesta reflexió, aquella vella dita que adverteix que el poble que no coneix la seva història i no se n’hagi escarmentat dels errors comesos, està condemnat a repetir-los. Com dirien els italians, si no hi encaixa del tot, almenys està ben trobada. 

DESPRÉS D’HAVER PASSAT EL QUE CREIES ERA L’ULTIM TREN, EN PASSA UN ALTRE

 Rellegeixo en Pla. Em sedueix d’ell la seva mania per deixar les coses clares. “Si vostè algun dia escriu – aconsellava a un dels seus deixebles de l’Ateneu -, ho faci com si escrivís una carta a l’oncle. Es faci entendre sempre...” Jo no sé com s’ho engiponaria l’homenot de Llofriu avui, per explicar-li al seu oncle imaginari la gatzara amb que ens entretenen cada dia els polítics que ja esmolen ganivets envistes a esbudellar qui calgui per guanyar les properes eleccions; o els governants que no s’acaben de posar d’acord sobre com s’han de collar els ciutadans perquè el contagi del maleït virus no faci estralls les properes festes; o els metges que al·lucinen amb tanta vacuna a l’abast i tant poca gent engrescada a deixar-se-la posar...

Tanmateix, no sé si arribaria a fer-li entendre a l’oncle, entremig del brogit de veus contradictòries, a quina hora ens hem de ficar al llit després de sopar a l’hora de berenar, o com ens ho hem de manegar per pujar els catalans a esquiar sense perill de contagiar-nos a la sortida de pistes, mentre fem pam i pipa als andorrans i francesos que no podran trepitjar neu fins l’any vinent, si és que fan bondat. I pobre d’en Pla, si a sobre, hagués de fer-nos entendre l’embolic en que s’ha ficat el monarca emèrit, perquè en aquest país tots els ciutadans son iguals davant la llei, menys els monarques que no mengen ranxo com la tropa, com diu la benaventurada Diaz Ayuso, que ha superat en estupidesa per mèrits propis a les seves predecessores en la presidència de la comunitat autònoma de Madrid, Cristina Cifuentes i Esperanza Aguirre. Per cert, després de referir-me a Madrid com a regió autònoma en aquesta Espanya de pandereta, en Pla n’estic segur que es pixaria de riure.

En qualsevol cas, el que estic convençut que no comprendria és que malgrat tot aquest embalum d’informació que ens envaeix i dens viola, l’opinió pública cada dia es troba més profundament desinformada i confusa, i se sent tan fastigosament manipulada que no pot comprendre els motius de les pugnes que els polítics sostenen entre ells, i ja no sap on és la veritat ni està segura de qui té la raó. Bufa! Penso que si en Pla visqués ens donaria un consell contundent, i ens diria que si no volem acabar tots tocats de l’ala, vigilem només una cosa, que no ens fotin. I crec que subscriuria encantat aquell missatge d’esperança que la Isabel Coixet ens regala en la seva darrera pel·lícula, Nieva en Benidorm: “... després d’haver passat el que creies que era l’últim tren, en passa un altre”. Perquè la Coixet encara és de les directores que creu en les pel·lícules amb missatge. Li manllevo. I amb aquest pensament tanco aquesta reflexió d’avui, en començar la fira de santa Llúcia i donar el primer pas de puça cap al desitjat 2021. ¿Us heu fixat que aquest traspàs d’any és més esperat i temut a la vegada que aquell 2000 del canvi de mil·lenni? 

QUAN FOU MORT EL COMBREGAREN

 Després de la catàstrofe de Badalona, s’han decretat tres dies de dol oficial i s’ha revifat, per enèsima vegada, el debat eixorc, inútil i improductiu sobre la migració. I sóc tan categòric ens els adjectius, perquè com que el problema es vol tocar amb pinces, com ha passat els darrers anys per molt que en parlem sense arremangar-nos-hi, per molts debats que fem tots resultaran estèrils per arribar a cap solució pràctica i definitiva. I ens haurem de conformar airejant teories sobre un problema endèmic, que tantes vegades com s’ha posat sobre la taula s’ha tornat a endreçar, més o menys d’amagatotis. Perquè malgrat de “savis” que donin consells sobre què s’hauria de fer n’hi ha molts, a l’hora de la veritat dels forasters pobres ningú en vol saber res: ni els volem a l’escala de la comunitat on vivim ni a prop del veïnat on ens estem. I és que la marginació dels immigrats en la nostra societat no rau en el color de la seva pell, ni en la seva procedència ètnica, ni tan sols en la seva cultura, sinó en el fet que siguin uns pelacanyes, amb una mà al davant i l’altra al darrera.

 La pobresa no és ben rebuda. Jo he escrit moltes vegades que a la postguerra el drama no era que fossis un roig, sinó que fossis un roig pobre. Els rojos rics sempre se’n varen sortir de totes, inclús als camps de concentració o a les presons: qui es podia pagar “els favors” no ho passava magre, sempre que no fos tan burro d’ensenyar on guardava la cartera. Els forasters pobres no són ben vistos en general enlloc, i encara que aquest sentiment de rebuig es dissimuli perquè a ningú li agrada passar per racista, no se’n sap prou de disfressar els sentiments com perquè no es noti que molta gent s’estimaria més no trobar-se un negre o un moro a l’escala de la comunitat, ni que els seus respectius fills no s’haguessin de barrejar al col·legi, degut a que instintivament s’associa misèria amb conflictivitat. Per aquesta mateixa raó, es reacciona en contra de tenir al veïnat una presó, una sala de control de drogoaddictes o un centre de rehabilitació de delinqüents menors d’edat, per posar exemples pràctics. Volem i dolem. Aquesta és la tragèdia d’una societat que majoritàriament no es refia de l’estranger pobre. Recalco el qualificatiu de "pobre", perquè és la mare dels ous de tot el problema de convivència amb els forasters.

 Els estrangers rics, siguin negres, moros o "sudaques", no tenen cap dificultat en trobar amics entre la societat autòctona. És molt penós de palesar-ho amb aquesta cruesa, però és la trista realitat: en el cas dels immigrants tant tens tant vals, ja des de l’inici dels seus exilis: pujar a una barcassa té un preu i qui no pot pagar la tarifa es queda a terra. Així de simple! Precisament perquè aquesta és la trista realitat, els immigrants són carn de canó fàcil de les màfies per passar droga o per robar: no cregueu pas que aquests esgarrapacristos ho facin perquè són de la pell de Satanàs, ho fan perquè es pensen que faran diner fàcil i que aquest diner els farà lliures i seran mirats d’una altra manera. Aquest és el vertader drama de l’emigració. Que com que els països d’acollida només són solidaris i caritatius “de boca”, incapaços d’oferir als nouvinguts vivenda i treballs dignes perquè es puguin guanyar la vida, se’ls condemna a la marginació dels sensesostre i de la il·legalitat.

 Mireu si n’ha de ser de punyetera la mala sort d’aquesta gent, que els okupes de la nau que ahir es va cremar a Badalona, tot hi malviure-hi en la més severa misèria, eren uns “privilegiats” comparats amb els sensesostre que passaven fred al carrer. I mireu si és veritat el que us explico sobre la hipocresia de l’establishment, que la situació de Badalona era coneguda per les administracions de tots colors, des de feia deu anys i ningú va ser capaç de moure un dit per resoldre una injustícia social que hauria de fer caure la cara de vergonya a tots els que avui es piquen el pit i creuen que ja compleixen decretant un dia de dol oficial. Quants n’hi ha d’assentaments com el de Badalona? Si volem fardar de ser un país d’acollida hem d’estar preparats per acollir els forasters amb dignitat, tanta com per ser valents d'ensenyar-los la porta de sortida quan no es facin dignes de la nostra confiança.

Perquè de tot plora la criatura: no acollim com correspondria a persones als que s’acullen perquè no tenen altra remei a la nostra hospitalitat, i no expulsem als que n’abusen sinó que encara els mantenim a la presó sense fotre cop. Potser perquè no som capaços de complir la primera part, no tenim dallonses per entomar la segona. Qüestió de mala consciència? No ho sé, però vés a saber si la nostra incapacitat per donar feina i casa als immigrants als que no barrem l’entrada, és la causa última de que aquesta gent que no són delinqüents quan arriben caiguin en mans de la delinqüència organitzada per sobreviure, pensant sortir de la misèria. Potser aquest debat és que s’hauria d’encarar amb franquesa i honestedat per trobar el desllorigador de la immigració. I si no ho fem així, de tragèdies com la de Badalona en tenim moltes més de les que ens pensem i voldríem reconèixer. I em sembla que en aquesta qüestió cap administració, incloses algunes oenagés que confonen els desitjos amb la realitat, se’n pot rentar les mans. Però, esclar, potser ja tranquil·litzem la consciencia diguem-nos que quan hi hagi morts ja els combregarem. 

QUI S’APUNTA A DEFENSAR L’EMPRESARI QUE ENLLOC DE PLORAR ÉS REINVENTA?

 La crisi econòmica que arrosseguem des del 2008, i que la pandèmia ha reviscolat, va tenir almenys una influència positiva en el món empresarial. Va donar un toc d’alerta contra plantejaments empresarials poc elaborats i sense plans de viabilitat. Contra dispendis sense rendibilitat. Contra escandalls fets “a grosso modo”. Contra decisions precipitades o només intuïtives. Contra, en definitiva, una mena de rutina “d’anar fent”, possible mentre un mercat consumista sense massa criteri educat i amb fam endarrerida de benestar, s’ho empassava tot sense mirar gaire prim. Gràcies a aquestes circumstàncies, els comptes sortien grassos i els balanços donaven beneficis, i sinó el director amic de la sucursal de la cantonada obria generoses línies de crèdit, a vegades només per “la cara” i "l'amistat". I a més a més, quan una eixam d’assessors en enginyeria fiscal es feien rics oferint els seus serveis per "pagar menys impostos", aprofitant els forats negres de la legislació.

 Però, moltes d’aquestes empreses quan els mercats van embogir i la banca creditora es va tornar llepafils, desconfiada i gasiva, van adonar-se que tirar endavant enmig d’aquella voràgine depenia només del seu coratge personal i del rigor en no descuidar cap ni un dels engranatges legítims que fan rutllar els negocis, la constància i la imaginació, és a dir: la professionalitat, per resumir-ho amb una sola paraula. I si aleshores era així, en temps de pandèmia el capgirament obligat dels mètodes de treball, de les tecnologies, de les estructures, dels sistemes de producció i distribució, de les relacions laborals inclús, s’ha fet palesa la clara i brutal diferència entre la forma de reaccionar de la persona que “se sent” emprenedora i vol complir amb tots els seus deures i obligacions sense agafar cap drecera fàcil, i les maneres de qui, simplement, “és el propietari” d’una empresa i tant li fa fer trampa a la societat on pertany si la seva empresa en surt beneficiada.

Allò que des que el món és món ha distingit en els moments decisius els empresaris o empresàries “de veritat”, ha estat tenir o no tenir la capacitat d’adaptació valenta i convençuda al canvi social, malgrat suposi d’entrada sacrificis i austeritats; i, sobretot, la capacitat impagable de recuperar la il·lusió i l’entusiasme, per maldades que vagin les coses. Cal valorar, amb tota franquesa us ho recalco, la virtut de mantenir l’entusiasme per tirar endavant una empresa o un negoci, precisament en aquells moments que tot convida a abandonar la barca. En temps de pandèmia, sanitària i econòmica, les bones noticies s’han de fer córrer, fins i tot si només es tracta d’indicis de bones noticies. El panorama és prou fosc com perquè un mig somriure sigui tan radiant i carrisquejant com una rialla escandalosa.

Si en temps de pandèmia tothom té l’obligació de lluitar contra el fantasma de la por, oimés des dels governs s’han d’obrir totes les portes i finestres perquè la por no emmetzini definitivament el fetge de la iniciativa privada. I si retornar la confiança – tant al gran empresari honest com al petit emprenedor autònom -, ha d’ésser tasca prioritària de tots els que influeixen en la governança d’un país i en la influència de l’opinió pública, cal que se sàpiga i se’n prengui consciència, que aquesta confiança no arribarà si, quan més aviat millor, no s’esbargeix la mala reputació empresarial injusta i indiscriminada. La ruïna d’un país no li ve de que uns quants empresaris indignes d’aquest nom siguin investigats com a presumptes delinqüents, i que àdhuc alguns vagin a la cangrí; el problema de veritat és que a l’opinió pública se l’ensinistri, a vegades des de la mateixa escola, a pensar que empresari i home de bé no pot ser.

Aquesta, com moltes altres generalitzacions gratuïtes només serveixen per posar zitzània, per esquitxar reputacions sense tenir-ne proves fefaents. ¿Us hi apuntaríeu a una campanya per rentar la cara a l’emprenedoria perquè en general és honesta i no corrupta, i a que des dels governs no ofeguin les iniciatives privades dels emprenedors amb entrebancs burocràtics propis del temps de mariacastanya, o amb polítiques que posin la proa a la iniciativa privada atenent més els dogmes ideològics que no pas els resultats pràctics d’una demostrada bona gestió empresarial? Doncs a veure si és veritat, perquè sense els emprenedors encapçalant la recuperació, no hi ha cap país que aixequi el cap. Ni avui, ni mai, si la història no menteix. I no ens deixem convèncer quan ens diguin que els empresaris només pensen en guanyar diners, perquè precisament és que han de fer: tenir beneficis per crear llocs de treball i mantenir la hisenda pública amb les seves contribucions. La feina dels governs no es posar traves als emprenedors honrats, sinó limitar-se a legislar per revertir part dels seus beneficis, quants més n’hi hagi millor, a la societat mitjançant una política fiscal justa.

ANANT PEL CARRER S’ESCOLTA I ES VEU CADA COSA..

 .

 Senyors i senyores, és qüestió de tornar-hi...! Ja ens hem polit el cap de setmana més problemàtic de l’any i tothom que va marxar ha tornat amb un regust estrany a la boca de fruita agre: no ha sigut com l’any passat que la fruita et perfumava la boca, he sentit com una noia ho explicava a la seva amiga. "Ja s’ho podien haver pensat, què esperàvem d’un cap de setmana bort!" - li ha contestat l'amiga. I molts dels que es varen quedar a casa endrecen el que varen comprar en un rampell compulsiu de síndrome de Diógenes il·lustrat, barrejat amb gotes de rebel·lia contra la nova normalitat que ens voldria tenir estacats a la pota de la cadira de la cuina. Alguns comerços “in” varen fer dòmino satisfent tanta “gana” endarrerida, d'una clientela que va fer tanta cua com si fos per renovar-se el dni, mentre els comerços “out” de sempre en aquesta competència entre les grans superfícies i les botigues de barri, se n’anaren a dormir amb la panxa buida. Potser per això molta gent s'ha llevat avui amb son i bocassa. La carretera anava plena i més d’un va haver-se d’escoltar allò que tant t’emprenya quan condueixes: “Gamarús! Per què no t’arrambes a l’esquerra i no fas nosa als que tenim pressa” ¿Però que no llegeixen el diari aquesta gent que va anar a escampar la boira el cap de setmana? ¿Què no sabien que sortir de casa el govern havia declarat que era pecat? Ja ho va ben encertar en Pla quan va escriure: “... la gent llegeix poc el diari. No tenen temps, comprèn?...”

 Vatua l’olla! Jo ho repeteixo sempre, no en farem ni cinc de calaix fotent crits de peixatera! I és que no es pot anar dient que si m’han dit, que si he sentit a dir. La gent que surt a comprar al mercat només l’interessa si el peix és fresc i el preu va a missa. Ja en tenim prou de la cançó enfadosa que se sent a cada cantonada sobre “el meu semblar i el teu entendre”. A la gent assenyada, quan li sembla que les coses no rutllen bé, com és el cas d’ara, li agradaria saber com passava en temps reculats, quins són “els passos necessaris” per sortir-se’n de l’atzucac. Els polítics, que en teoria tenen resposta per tot, en aquesta qüestió de la pandèmia han de fer veure que amb la vacuna tenim el desllorigador a tocar; però, com que son tan putes no confessen que ells encara dubten si posar-se-la o no. Fins que la bona gent ens en cansarem de tanta martingala i fins i tot els que mai solen rondinar, fillets de Déu!, quan s’enfilin per les parets no hi haurà qui els pari.

 De fet, l’amo del bar on entro a fer el tallat quan surto a passejar, s’ha entestat a fer saber a tots els clients que els polítics li estan xuclant el pa i la sal i que, per tant, ja tenen ordres d’anar a fer punyetes. “Que no t’adones que a aquesta gent se’ls veu el llautó d’una hora lluny” – em diu mentre em posa la llet i unes gotes de propina. Com que a gent atabalada, sobretot quan té més raó que un sant, val més que no li trenquis la girada, li vaig contestar amb un ciri trencat: “No et pensis, Xato, tots tenim els nostres maldecaps. I les nostres manies, també. I la meva, encara que et sembli una bestiesa són els gats negres. Sempre que trobo un gat negre, me’n passa alguna de grossa. No falla mai!”. Hi volia afegir que em sembla que darrerament algú es dedica a tenyir gats de negre perquè des de fa uns dies sembla que m’hi entrebanco. Potser en indrets com Tremp, que ja porten quaranta morts a l’asil d’avis del poble, algú s’hauria de fixar si s’hi veuen més gats negres del compte pels carrers del poble. Però no vaig gosar a dir-li res més perquè ja anava prou de capa caiguda, per enfonsar-li una mica més la moral. Estem en temps de pandèmia i, ja se sap, si pares bé l’orella anant pel carrer comproves que el malcarat de virus passa l’arrasador arreu, i on avui maten el gall, demà pot ser un dia de dol.

 Per això jo sóc partidari de cruspir-me el gall sempre que pugui, si pot ser en companyia, i pensar que hi ha més dies que llonganisses i que val més no girar la cara a ningú, perquè mai saps de qui t’hauràs de refiar. Ja sé que els que pensen tenir la paella ben agafada pel mànec no hi combreguen gaire amb aquestes teories. “Perdríem prestigi – diuen – compartint el pollastre”. A una altra cantonada n’he sentit un que es queixava que els que manen només estan pel diàleg de boca enfora, perquè la gent que té poder, per petit que sigui, corre el perill d’enfarfegar-s’hi. “El moment és d’una delicadesa trencadissa” – li sento dir a una senyora de mitja edat a la seva parella, sense distingir si es referia al “moment” polític, econòmic o social; potser perquè tot plegat va en el mateix paquet. “Cal esperar, veure i callar” – li respon la parella amb la resignació i seny que dona portar bastó. Casualment, aquest home el tenia clissat de veure’l pel carrer, i des de que es va decretar l’estat d’alarma li vaig calar el detall del bastó. Si em ve a tomb, un dia li preguntaré si el porta per seguretat o per fer-se el senyor. Perquè en temps de pandèmia la gent canvia d’un dia per altre: a uns li surten més cabells blancs o sembla que se li hagin posat a sobre de cop, deu anys més. Molts bastons em temo que també en són una seqüela d’aquesta ensulsiada. Ben mirat, positiva: voldria dir que la gent, malgrat tot, s'arraparà on sigui per no fotre's de lloros.

NO EM SEMBLA CAP XIMPLERIA QUE LA REINA ANGLESA DONI EXEMPLE VACUNANT-SE LA PRIMERA.

És més, l’altre dia reflexionava que potser si fora una manera d’assossegar els recels de una part important de la ciutadania – més de dos terços sumen, segons les prospeccions sociològiques, els partidaris de no posar-se “de moment” la vacuna -, que personatges significats i referents socials fossin els primers a deixar-se punxar. I si aquest gest el realitzessin davant les càmeres i es retransmetés en horari prime time, oli en un llum. No sé si es podria considerar que aquells que cobren del pressupost públic, i es prestessin a aquesta “temeritat” ja els hi entra en el sou fer “paripés” d'aquesta mena i, per tant, no cal fer-ne un gra massa amb els elogis; en tot cas no estaria gens malament que s’ho creguessin que “donar exemple” sense més camàndules forma part de les seves obligacions i estoicament ho fessin voluntàriament, sense arrufar el nas. Ostres, tu! ¿Us imagineu la fila que farien tota aquella gent que sempre està a punt de fer-se veure en les recepcions oficials i no els importa de desfilar fent tanda en els “besamans” dels palaus, fent cua davant els sanitaris que xeringa al rest els inoculessin la potinga màgica “en rodatge”, i a sobre posant bona cara?

Que la gent no ho veu clar això de la vacuna? Doncs, vinga!, de ministres cap avall a cada país amb ciutadania repatània, que tinguin el privilegi de ser els primers a “provar” la medicina, com els esclaus o servents que provaven en temps reculats menjars i begudes per evitar que enverinessin els seus amos. I amb aquesta estratègia tan didàctica fulminarien tots els dubtes i els temors de la gent escèptica o ignorant, influenciada pels que prediquen l’absentisme militant, com si els plans de vacunació dels governs fossin la gran enganyifa del segle. Ja m’imagino a casa nostra el mestre de cerimònies de l’operació, cridant pel seu nom els il·lustres “vacunables” perquè s’acostessin a rebre la punxada alliberadora, mentre els altaveus reproduïssin dotzenes de vegades, com si fos l’himne de la moguda, dotzenes de versions del “Resistiremos” famós.

No sé si el rei renunciaria per aquesta ocasió a la seva inviolabilitat personal i es deixaria violar el braç de sang brava per una xeringa plebea i burleta. ¿I quantes “senyories” s’atrevirien a al·legar la seva condició d’aforats per escaquejar-se de fer de conillets d’índies virtuals o, en tot cas, exigint que enlloc de sanitaris palanganes fossin doctors reconeguts els que els hi clavessin l’agulla? Segur que els vacuna-escèptics britànics si veuen la reina i el duc d’Edimburg punxant-se avui urbi et orbe, deixaran de fer el ruc i seguiran l’exemple de la monarquia, tenint en compte que per ells és un símbol patriòtic, no com aquí que de tan arrossegar-se per terra gràcies a les misèries familiars ha perdut tot el carisma i sem-bla un drap brut. Que els símbols és vacunin abans que tothom em sembla molt bé, no perquè em deixi impressionar per aquests gestos de tramoia, però considero que molta gent estaria encantada de veure l’espectacle de símbols, patums o referents socials punxant-se. Potser, fins i tot, alguna televisió en compraria l'exclusiva.

El problema que hi veig, però, és doble. En primer lloc, podria ser que els de la confraria de símbols, patums i referents tingués altres plans que posar-se en mans de la sanitat pública i prefereixi passar el tràmit en alguna clínica privada de la seva confiança, on pugui triar el tipus de vacuna i esperar a que estigui fora del període de rodatge. En segon lloc, em temo que pot passar també que els ciutadans rasos, per exemple els britànics que des d’avui han de passar pel tub, i que saben que no poden escollir la vacuna que els faci més peça entre el repertori d’existències, vulguin que els hi posin “la mateixa” que a la reina. Si això passés, que no és cap disbarat, ja cal que tinguin preparada una bona excusa!

Per altra banda, en quan a la possibilitat que clíniques privades ofereixin a la seva clientela vacunar-se en unes altres condicions - escollint el tipus de vacuna, per començar -. encara no ha estat desmentit que des de la privada es pugui tenir accés, directament a través dels laboratoris farmacèutics, a totes les vacunes que estiguin autoritzades al mercat. Com que de tota la vida pagant sant Pere canta, em deixaria parat que en aquesta ocasió no passés igual. Però si aquesta possibilitat no fos impossible, com em temo, potser ja no es trobaran gaires símbols, patums ni referents que es prestin a “donar exemple” com la monarquia britànica. Ara, amb tota franquesa, si quan comencin les vacunacions aquí, una bona colla de patums conegudes “donessin exemple” posant-se a la cua i servint-se una dosi de la mateixa vacuna que s’endinyarà a la resta d’afiliats a la Seguretat Social, totes les meves reticències quedarien en un no res i ja poden disposar del meu braç per la cerimònia.

L’EMBOLIC DE LES DIETES DELS DIPUTATS

 A aquest país, per desgràcia, ja estem acostumats que en política un pet faci cent esquerdes, entre d’altres raons perquè als polítics i als que d’una manera o altra fan bullir l’olla gràcies a la política, els agrada massa remenar la merda si pensem que el rebombori que s’organitzarà ensorrarà la reputació d’un adversari en concret, encara que en realitat ensorri el prestigi de la política en general. A mitjans del mes passat, en el transcurs del programa de TV3 “Planta baixa” un periodista no es va poder aguantar un “pet” tan inesperat i potent, que la pudor encara no s’ha esvaït del tot i ha provocat corredisses i un embolic considerable. Concretament, el pet esbombava que “els diputats del Parlament havien seguit cobrant les dietes per desplaçament a pesar que l’assistència als plens de la cambra catalana hagués estat des de març pràcticament nul·la i que la majoria de comissions que s’hi celebren s'haguessin fet via telemàtica. El mes d’abril, per iniciativa del president Torrent, els parlamentaris catalans van acceptar donar un 25% del seu sou a una ONG. Però a partir de maig, aquest mateixos parlamentaris s’han embutxacat 1.380.000 euros en concepte de dietes per desplaçaments. Tirat d’aquesta manera “el pet”, no és estrany que hagi produït cent esquerdes.

 I per allò que us deia de que n’hi ha que la merda els hi agrada remenar-la i remenar-la, resulta que l’embolic i el descrèdit que n’ha sortit d’aquesta “remenada” valia la pena d’haver-nos-el estalviat, enlloc que aprofitant que el Segre passa per Lleida se’n fes safareig innecessari d’un debat intern sobre les dietes, i com que per postres aquesta qüestió no s’ha explicat gens bé, els ciutadans rasos ens hem fet un embolic i alguns més delicats han tingut els han tngut diarrea mental, perquè sempre que algú treu el tema del sou dels polítics ho acostuma a fer emprant arguments demagògics sobre els suposats “privilegis” dels que remenen les cireres. Però aquesta discussió que se sol invocar en nom de la transparència acaba sent tan banal i contraproduent que amaga una realitat que, ens agradi o no, és ben certa: l’ofici de diputat ha estat, és i esperem que no sempre ho sigui, objectivament mal pagat en relació a la responsabilitat que se li ha d’exigir a un servidor públic. Capítol a part és si el ciutadà disposa de mecanismes de control eficaços, per verificar que els seus representants es mereixen el sou que cobren i que, en cas contrari, se’ls pugui acomiadar ipso facto per incompetents, sense esperar a les pròximes eleccions.

 Perquè sapigueu de què parlem, els sous dels diputats es van congelar el 2008 i a partir del juny de 2010 se'ls van reduir un 15% més els membres de la Mesa i els presidents de grups parlamentaris, un 10% els portaveus i un 8% la resta de diputats. L’any passat, es van incrementar els sous, per primera vegada en deu anys,un 1,75%. Per tant, a dia d’avui, un diputat ras del Parlament de Catalunya cobra 2.921,82 euros bruts mensuals, incrementats en concepte de complements per residència amb 375,88 euros, si es viu a l’àrea metropolitana, amb 488,70 , 524,66 o 529,10 euros, depenent de si es viu a 80, entre 81 i 190 o a més de 191 kilòmetres, respectivament. A més a més, s'hi han d'afegir uns complements que oscil·len entre 2.936,30 euros i 390,71 euros depenent de si s’és president de grup o simple portaveu de comissió. El President, vicepresidents i secretaris de la Cambra mengen a part: 9.523,76 euros mensuals el president, 6.888,17 euros mensuals els vicepresidents i 5.379,06 euros mensuals els secretaris. Tots els diputats, a més a més, tenen dret a dietes per viatges i desplaçaments, exemptes de tributació, que oscil·len, també depenent del lloc de residència, entre 16.975,56 i 23.895,12 euros anuals. Per tant, ja sabeu de què estem parlant.

És poc o massa? Com és ben lògic tot depèn de la professionalitat del diputat. Si un càrrec electe penca i a més de participar a plens i comissions, escoltant el parlamentari que té l'ús de la paraula, sense badar, estar pendent del mòbil o absentar-se per anar a fer un cafè al bar, mentre duri "el rotllo". I, a més a més, si trepitja el territori visitant emprenedors, autònoms, artesans i treballadors, és a dir, si fa la seva feina honestament, a la meva manera de veure, la seva paga estaria més que justificada; inclús es podria considerar “justeta” si es compara amb el que cobren càrrecs de responsabilitat similar en el sector privat. L’embolic que s’ha organitzat ara, però, rau en si amb les restriccions a la mobilitat en temps de pandèmia està o no justificat que els diputats cobrin dietes. D’altra banda, una part dels diputats entenen que aquests complements han de deixar de considerar-se dietes i convertir-se en sou fix. Fer demagògia amb els sous i dietes dels diputats és ben fàcil i tothom s’hi apunta a la primera; però, en canvi, no s’agafa el toro per les banyes i es prohibeix d’una vegada l’accés al Parlament mitjançant un sistema tancat de llistes que deixa el control de la productivitat dels diputats en mans dels aparells dels partits, en comptes que siguin els electors qui els valorin i avaluïn.

 Parlamentaris de molts de països, seguint l’exemple dels senadors nord-americans o dels diputats anglesos, tenen una agenda pròpia oberta d’actes, visites i acció legal que és verificable al mil·límetre pels seus representats, de la qual n’han de respondre personalment davant dels electors i per la qual es maten a pencar, puix d’aquesta eficiència i manca de mandra en depèn el seu futur i la cadira. Entre nosaltres, en canvi, el futur d’un polític depèn de l’aparell del seu partit més que no pas dels seus electors. I arribats a aquest punt de la reflexió, no crec que es guanyin el sou parlamentaris que van a la Cambra a fer el “pallasso” – demano perdó als pallassos de veritat -, i que no hagin “mamat” en calent la realitat del país més enllà de les dades i estadístiques fredes que els hi proporcionen els seus assessors del partit. Durant aquesta pandèmia molts de diputats i algun conseller han quedat “retratats” per portar els papers molls, per exemple, desconeixent la ràtio real d’alumnes per curs a les escoles del nostre país, el funcionament "real" d'un asil d'avis o com funciona una web perquè sigui operativa i resolgui l’accés a les ajudes econòmiques que necessiten autònoms i d'altres ciutadans. I si disposéssim de més espai, la llista seria la mar de llarga. Resumint: no ens deixem portar per la demagògia fàcil de demanar que els parlamentaris es rebaixin el sou, en canvi siguem exigents fins a la intransigència perquè facin la seva feina amb eficàcia demostrable, no prometent de cara a la galeria a base de gesticulacions i retòriques, i sobretot que no ens facin caure la cara de vergonya més d’una vegada per la seva ignorància i prepotència.