Potser també carregarem el
cadàver de la Nissan a l'efecte Coronavirus, però no seria just perquè la
fugida o desconfinament de Barcelona del fabricant japonès era un capítol
escrit des de feia molts mesos. Des de 2007, de fet, quan les vendes mundials de
vehicles lleugers havien experimentat una davallada de quasi el 10%, uns
seixanta milions i pico de vehicles; i si bé allò era el primer símptoma d’un
problema important, aquest no va esclatar del tot perquè la demanda en alguns
països, en sortir esparverats de la crisi del 2008, va fer inexplicablement una
revifalla. Però els fabricants havien vist les dents del llop - sobretot els
japonesos que de pragmatisme i fredor en els negocis en tenen per donar i
vendre -, que enlloc de posar un ciri a santa Rita es varen dedicar a pensar la
manera de fer-se un haraquiri honorable, sense presses però tampoc
decantant-se-la. Encara que molts no en voldran ni sentir a parlar, la erràtica
política industrial de la Generalitat els darrers anys, quan estaven més immersos
en preocupacions identitàries i la manca d’interlocutors seriosos i competents
per part catalana des del punt de vista japonès que són molt d’idees fixes,
varen decidir els membres del consell d’administració, a molts quilòmetres
d’aquí, però fiant-se de les nassades de proximitat, que comunicar l’alea jacta
est només era qüestió de trobar l’oportunitat de fer-la efectiva. Tanmateix,
qui sap si les relacions personals amb els directius de la Nissan a Barcelona
no van ser prou “afinades” en moments especialment delicats, per exemple com a
conseqüència de l’evolució del procés d’independència i de les constants
desavinences amb l’Estat, però sobretot arran dels greus disturbis d’ordre
públic, per relativitzar els fets i tranquil·litzar els accionistes de la multinacional
que s'ho miraven des de lluny. Sovint el bon feeling i l’empatia entre les
persones juguen un paper determinant en la presa de decisions. I a mi em
sembla, ja em dispensareu, que amb la mà esquerra no es varen fer els deures.
I les darreres setmanes tampoc crec que s’hagués
millorat aquest clima de complicitat entre el govern i els executius nipons. El
que hem escoltat dir suara sobre aquest assumpte tan peliagut als consellers
Chacon i Chakir El Homrani no és, precisament, per fer salts d’alegria: si
voleu que us ho digui tal com ho penso, les declaracions públiques d’aquests
polítics m’han semblat més pròpies de buròcrates que de persones amb
responsabilitat de govern. Naturalment que puc estar equivocat i que la meva
percepció s’acabi demostrant bòrnia; però, no acostumo a marrar-la gaire quan
en comptes d’especular a la babalà reflexiono amb sentit comú un tema. En fi,
com sempre el temps ja posarà cada cosa al seu lloc. No obstant això, hi ha una
incògnita que em crema la llengua: quina tecla acabarà tocant en aquesta
història l’ex-CEO de Seat, Luca di Meo? Serà el gran triomfador de l'operació
industrial? Com sabeu el senyor Luca és un vell conegut de la Generalitat de
l'època de Seat però ara està al capdavant de Renault, l'empresa que es va
aliar amb Nissan fa temps en una operació estratègica que tenia per objectiu
reestructurar ambdues companyies a nivell mundial. Per tant, si bé l’epidèmia
no ha embolicat la troca perquè ja ho estava d’abans, sí que ha precipitat el
full de ruta en rebaixar-se les perspectives d’anar tirant una temporada més
amb petits retocs de plantilla, atès que en els propers mesos la desescalada
enmig de la por fa preveure que el consum quedarà molt tocat arreu i que la
gent no estarà per comprar-se cotxes.
A més a més, com que França ha tingut històricament
una política industrial més coherent i no tan dispersa com la nostra, malgrat
pequi de xovinista, quant la Renault li ha pidolat un crèdit de cinc-mil
milions d’euros a l’Estat per capejar el temporal, el govern Macron ha posat
com a condició sine qua non per fer-li aquest favor, que Renault es compromès a
recol.locar en les seves plantes franceses la producció que Nissan deixaria de
produir en les abandonades a Catalunya. L’Estat francès és el principal accionista
de Renault i, per tant, no es podia pas esperar que actués d’una altra manera,
ja que els francesos en qüestions de política industrial no solen tirar-se
pedres a la teulada. Ben al contrari del govern espanyol que mai ha
desenvolupat un autèntic programa industrial amb cara i ulls, i encara que la
Generalitat en aquest sentit ha tingut més iniciatives i sentit d’estat, no ha
trobat corresponsabilitat ni recolzament en els diferents governs centrals,
sempre recelosos i en certa manera gelosos de l’empenta catalana. Com a guinda
d’aquest patètic patafi, en plena crisi del coronavirus resulta que l’Estat
espanyol finança ERTOS presentats per companyies que no s’amaguen de tenir
filials en paradisos fiscals.
En resum, la pèrdua de
3.000 llocs de treball directes i 20.000 d’indirectes, potser s’hagués pogut
evitar amb una política industrial a llarg termini, ben dissenyada sense
complexes d’inferioritat i de colonització. Perquè un dels serrells que
s’hauran d’estirar algun dia és quants tractes de favor fiscals i
administratius s’han fet a benefici d'inventari als colonitzadors industrials
japonesos des que es van plantar a Barcelona, incloses les mediacions dels
Departaments de Treball i d'Industria, en època d'hegemonia política
convergent, perquè els treballadors de la Nissan acceptessin a contracor
reestructuracions de plantilla històriques i rebaixes de sous humiliants, sota
el xantatge subliminal de que l’empresa podia fer l’ànec, si no es sortia amb
la seva.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada