Els darrers anys, sobretot d’ençà de
la crisi del 2008, el protagonisme de l’anomenada gent gran fins i tot es va magnificar
en insistir tantes vegades com fes falta, inclús portaveus governamentals, que
gràcies a les pensions i estalvis dels avis s’apuntalaven les economies
corcades dels fills que s’havien quedat a l’atur, carregats de deutes i sense
perspectives de recuperar una feina ben pagada i estable. Els avis, doncs, es
meresqueren el reconeixement de la societat, vaja, tant pel que fa a la
contribució al sosteniment de les famílies empobrides com de l’economia del país
en general, ja que en la seva vessant consumidora apeixien rams tan sensibles a
les crisis com el de la restauració i del turisme de temporada baixa. Es tracta
de la mateixa generació d’avis en la que el coronavirus s’ha acarnissat especialment,
tots membres de la quinta nascuda poc abans, durant o just acabada la guerra
civil, i que després de passar-les morades durant una infantesa trista i grisa,
des que varen tenir edat de treballar, a còpia de suor i de pencar més hores de
les que tenia el rellotge, varen contribuir sense arronsar-se a que el país escanyat
per la dictadura aixequés el cap, es veiés les orelles i es tragués de sobre les
misèries dels quaranta anys de la pau dels morts.
No es disposa encara, qui sap si perquè els responsables
no s’atreveixen confessar les vergonyes de la seva gestió, d’un cens fiable dels
enterraments de persones de més de setanta-cinc anys que s’han fet des de març
ençà. Segons les xifres “oficials”, que repeteixo s’han d’agafar amb pinces,
només a les residencies de Catalunya hi han palmat uns tres mil cinc-cents ancians;
no obstant això, totes les xifres “apòcrifes” contrastades de fonts respectables
eleven aquesta dada exponencialment. I aquesta consideració referida a
Catalunya es vàlida igualment per moltes altres societats occidentals i s’està
encomanant, introduint-se poc a poc, en algunes cultures que tradicionalment mantenien
l’ancià com a pal de paller de l’estructura familiar. Suposo que la cultura de
la globalització deu haver ajudat força a aquest canvi de consideració social
dels avis. Però, que en un moment donat se’ls hi hagi agraït fer de crossa a
les famílies i al consumisme, no crec que obeeixi a un canvi de tendència sinó merament
d’un fet circumstancial, com una flor que no fa primavera.
No obstant
això, no estic d’acord amb anàlisis pseudosociològics que fan diagnòstics
descarnats i escandalosos que no comparteixo de cap de les maneres, sobre el
tracte a la gent gran en general. El darrer que he llegit, el signava un columnista
que publica habitualment a Vilaweb, feia afirmacions peregrines basades en
mitges veritats esporgades d’aquí i d’allà: “... Ja se sap que a la nostra bonica societat occidental,
avançada i capitalista, l’olor de vell fa més nosa que servei. Quan es jubilen,
deixen de produir, i com a consumidors tampoc no són gran cosa en general, més
enllà d’omplir els néts de regals. Mengen, surten i viatgen poc. Amb la mania
aquesta de viure molts anys, a més, afeixuguen el sistema sanitari. I molts ja
no voten! Si fem comptes, el balanç de situació és clarament negatiu. Sí, tenen
experiència, temps, sovint il·lusió, però el món va a tota marxa i ara no
l’alentirem pas perquè ells hi puguin pujar…” Que quedi clar que els vells no fem pudor i
que servim per quelcom més que per “tapar forats” i anar a recollir les
criatures al col·legi. Si es fes cas de la nostra experiència, tan professional
com política i social, potser el món giraria més fi, cívic i endreçat. Per
tant, una de les coses que amb la “nova normalitat” s’haurien de repensar seria
la participació activa dels ancians en la vida pública. Qui sap si caldria proposar
una “paritat” semblant a la de gènere que defensen les dones; la dels ancians
seria per raó d’edat no de sexe, esclar. Però molt em temo, que la “nova
normalitat” per als vells no representarà cap sorpresa: una de les primeres retallades
que proposaran els polítics per conservar la seva menjadora, afectarà de ple a les
pensions. Tant de bo m’equivoqui, però si badem la “nova normalitat” consistirà
en un canvi d’imatge per no canviar res: seran els mateixos gossos amb collars
diferents.
Fins març d’enguany, s’hi feia cua per entrar
en una residència pública, que només disposava de 10.300 raquítiques places; pagant,
hom tenia disponibles 35.500 places al sector privat i completava l’oferta 14.000
places més gestionades per entitats del tercer sector, que esgarrapaven el que
podien de les ajudes a la dependència. I entre aquest ventall de residències n’hi
havia de fantàstiques i d’altres que déu no volgués que hi tinguéssiu d’ingressar.
Fa uns dies, un reportatge de TV3 feia palesa la dedicació del personal que treballava
als geriàtrics – gairebé tot dones – cobrant les auxiliars prop de mil euros,
mil dos-cent cinquanta les fisioterapeutes i uns mil tres-cents les infermeres.
Quantitats mensuals brutes, segons conveni. En aquest reportatge, la directora d’una
residència d’Arenys de Munt, la Soraya Real, feia una dura acusació davant la càmera:
“Han permès que la gent es mori”. Una altra auxiliar testimoniava: “Els avis
estaven sols i desorientats, els seus referents diaris ara anem tapats com astronautes
i ens demanen abraçades que no els podem negar”. ¿Serviran testimonis com
aquests per canviar, quan arribi la “nova normalitat”, el model d’atenció als usuaris
de residències i les condicions econòmiques dels cuidadors, i perquè un grapat
de polítics entonin el mea culpa i la societat es replantegi com vol que acabin
els seus dies la gent gran? Tant de bo un dels aspectes positius de la pandèmia sigui sentir
la necessitat d’una convivència amable, descobrir la nostra fragilitat com a
persones, reconèixer la cobdícia dels instal·lats a l’establishment i,
sobretot, valorar tant el que teníem i ara no tenim com per desitjar
millorar-lo aprofitant els errors comesos, en bé de tots.
A LA MEVA MANERA
DE VEURE tabrilde@blogspot.net
NO ENS DEIXEM
PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada