Follow by Email

diumenge, 25 de juliol de 2021

TANCAT PER VACANCES

Amb aquesta xafogor no es pot reflexionar amb calma, per tant el BLOG "A LA MEVA MANERA DE VEURE" és prendrà unes vacances. En teoria i seguint la pauta d'anys anteriors haurien de durar fins a la mare de Déu d'agost, però com que ja em coneixeu no hi posaré data: tant pot ser que esgoti el termini fins a l'últim mintut o que m'hi posi abans. Com deia aquell, tot dependrà de les circumstàncies. Passeu-vos-ho bé, gaudiu i compartiu felicitat amb salut. Si algun dia us lleu, podeu entrar al blog i rellegir alguna de les dos mil i escaig de reflexions que trobareu a l'index o, si voleu, llegir alguns dels contes i novel.les - algunes premiades - que hi he anat penjant des del 2011. Una abraçada i fins a la tornada. 

TESTIMONIS DE GENT POTSER CARREGADA DE RAÓ (ESPIGOLANT “CARTES AL DIRECTOR”)

ELS MUSEUS DE BARCELONA.- Prendre com a model l’Illa dels Museus de Berlín per potenciar la muntanya de Montjuïc com un pol d’atracció cultural, amb el MNAC ampliat, la Fundació Joan Miró, CaixaForum i altres museus actuals o futurs, és un miratge per fer volar coloms que va molt més enllà de la migrada política museística, estancada amb pany i forrellat des que va ser recuperada la democràcia. Només cal constatar – vegeu l’hemeroteca – que l’Ajuntament de Barcelona va liquidar el Museu Clarà –el màxim escultor del noucentisme– i el Museu Militar de Montjuïc. Sembla que el més raonable i factible seria instal·lar el Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) al centre de la ciutat per fer-lo culturalment eficaç a la ciutadania (com passa amb els museus de Madrid, París i Londres), però el desori en l’àmbit de la cultura és inaudit. Es desdenya un edifici de Toyo Ito i no interessa l’Hermitage. Són preferibles els botellots de platja i els manters. Més clar, l’aigua... (Punt-Diari)

PARLAR BÉ EL CATALÀ A LA TELE.- Caldria fer un curset accelerat a molts periodistes i explicar-los, per exemple, que cada idioma té la seva manera de construir els verbs reflexius i que, per tant, els reflexius catalans no són els mateixos que els castellans. I potser abans que els periodistes caldria començar per les facultats de magisteri. Sentir dir a una presentadora de TV3 a primera hora de la tarda: “Sr. X, se li ha caigut l’orellera”, i al cap d’un moment, quan li torna a caure l’auricular: “Sr. X, se li ha tornat a caure”, o a un periodista esportiu que “els jugadors s’han pujat a l’autocar”, el que et fa caure és l’ànima als peus. I és que totes les caigudes poden ser perilloses, però les de mitjans tan fonamentals per al país com són la ràdio i la televisió públiques poden ser mortals per a l’educació lingüística dels oients i dels televidents. (Punt-Diari)

INDEPENDÈNCIA FINS A LA SOPA.- Fins ara el procés sobiranista català s’ha caracteritzat per tenir la independència com a punt culminant. Però per molt que durant aquests anys hàgim aconseguit moltes coses, no hem sigut capaços d’arribar-hi. Doncs per què no enfoca les coses d’una altra manera? En lloc de posar sempre la independència en el cor del seu discurs, els partits i entitats independentistes podrien posar-hi senzillament el fet de poder votar. El fet de parlar constantment d’independència pot fer que alguns se sentin apartats, reconeguem-ho. Però parlar només de votar, un dret fonamental, en què tothom està implicat, podria ser una manera d’obtenir més simpatitzants tant a Espanya com a Europa, cosa que facilitaria un referèndum pactat. I llavors sí, podríem parlar d’independència. (Punt-Diari)

ELS JOVES NO VIVIM A UN ALTRE MÓN.- Els joves també estem preocupats. Sabem que moltes vegades ens costa sortir del sac d'inconsciència i despreocupació on ens han ficat perquè la nostra veu no s'escolti. Immersos en aquesta voràgine per conservar la salut física, se'ns ha oblidat a tots de pensar en la salut mental. Que no passi per alt que som aquella generació que fa quatre anys va començar una carrera universitària per intentar tenir millors opcions dins del mercat laboral, una idea que sembla quasi insòlita quatre anys després. Per no parlar del propòsit de marxar de casa amb una independència econòmica sòlida, o de trobar una parella estable, amb el hàndicap de la distància social, amb qui formar plans de futur. Un futur que ara és tant incert com irregular. Se'ns assenyala generalment com els grans causants de la cinquena onada de la covid-19 però, com diuen a casa meva, qui estigui lliure de pecat que tiri la primera pedra. (La Vanguardia)

FEDERALISME UTÒPIC.- Últimament sembla que es torna a parlar de l’Espanya federal. M’agradaria recordar i puntualitzar alguns aspectes que no es mencionen prou. ¿Algú realment creu que comunitats com Extremadura, Andalusia, etcètera, que ni tan sols han acceptat l’ordinalitat a les finances, ara acceptaran el federalisme? Recordin que la majoria de comunitats reben una bona part de diners de l’Estat pels seus pressupostos? ¿Algú creu que el País Basc i Navarra, que ja tenen la seva independència econòmica, faran res per l’Espanya federal? ¿Algú creu que els socialistes, que després de moltes xerrades van aconseguir la declaració de Granada, que per a uns era punt de partida i per a d’altres punt d’arribada, ara seran els abanderats del federalisme? Les elits econòmiques i polítiques de Madrid no volen ni sentir-ne parlar de federalisme. Amb tot el suara esmentat, no vull dir que estigui en contra del diàleg, però siguem conscients que aquesta reforma o la fa Europa, o no es farà. (La Vanguardia)

REPENSAR ELS DEURES ESCOLARS A CASA.- L’inconscient mai descansa. Les seves troballes afloren quan no es fas res. No perdem el temps quan mirem la lluna. No perdem el temps quan pensem en les musaranyes. Si considerem això, els alumnes no haurien d’anar sobrecarregats. Si volem potenciar la creativitat, hem de deixar que treballi l’inconscient. Si li posem molts deures, no en podem esperar grans coses. No podem esperar que brilli. Les actuacions i els discursos de certs polítics ens fan pensar que van tenir professors molt exigents. Dit això, una pregunta: ¿deures, sí o no? Pocs, si pensem en la informació anterior. A més, “els deures no augmenten el rendiment escolar en la primària...”, segons un prestigiós estudi. (La Vanguardia)

ELS BOSCOS NO ES CREMEN SOLS.- ¿A qui se li acut llençar una burilla encesa des del cotxe sabent que la terra està molt seca i el perill d’incendi és evident? Intento entendre aquesta persona. No tinc res en contra dels fumadors, encara que no he fumat mai. He vist moltes vegades llençar la cigarreta per la finestra. He intentat avisar l’inconscient de torn, però la seva resposta ha estat una amenaça contra la meva persona. A sobre van de prepotents! Penso: quan cremen boscos, urbanitzacions, terrenys del pagès de tota la vida, que senten? Res?... Tan difícil és apagar un cigar? I llavors, quan veus la dantesca destrucció del cremat, arbres que tardaran anys i panys a renéixer, masies fantasmals, animals domèstics i salvatges morts, fauna aniquilada en uns minuts i, en alguns casos, fins i tot la mort de persones, en què pensem? Per no mencionar el risc que viuen els bombers, voluntaris i els pilots d’avions per controlar aquests assassinats encoberts. M’esgarrifo de tanta crueltat! Ja sé que les persones que haurien de llegir això no ho faran, però pot ser algú de nosaltres podrà col·laborar en algun moment davant d’un fet tan bestial com és no apagar una burilla! Pocs actes són tan senzills per evitar una catàstrofe ecològica i humana! (Diari de Girona)

DESESCALADA MAL PLANIFICADA.- Molts tenim la sensació d'un déjà vu respecte a l’estiu passat. En arribar a l’inici de l’estiu, el pont de Sant Joan, el final de curs, activitats programades i creure ingènuament o, millor, irresponsablement que el canvi de rutina amb les vacances ja encetades no pot també modificar la nostra prevenció davant la pandèmia on estem immersos. La vacunació ha donat la sensació falsa de seguretat, perquè no tothom està vacunat i les dades no han tingut en compte la variant més contagiosa que a d’altres països ja patien. S’ha comès el mateix error de l’estiu passat, però amb conseqüències diferents i pitjors perquè el virus evoluciona tot adaptant-se als nostres cossos. Som nosaltres els qui també hauríem d’evolucionar, tot fixant-nos en la realitat de la pandèmia i no pas en les simples dates del calendari. (Diari de Girona)

LA GENT GRAN MAGINADA PER LA BANCA.- Amb l’actual procés del tancament d’oficines bancàries, pel que fa a pobles que s’han quedat sense cap entitat –ni tan sols amb un caixer automàtic– quan necessiten fer una sortida o entrada de diners, han d’anar fins on hi ha una oficina oberta, de la seva entitat, la qual cosa, en alguns casos els requereix tenir de fer us d’un servei de locomoció, i per a la gent d’una determinada edat, sovint els representa un inconvenient; i consegüentment se’n venen lamentant. Acabem de veure, a la premsa, que l’empresa pública Correus, en col·laboració amb una entitat bancària, s’ofereixen a fer aquest servei, on tenen servei de carteria; això sí, fins a unes determinades quantitats, no massa grans, però sí suficients, per sortir del pas. Tan sols hi veiem un inconvenient, perquè, clar!, Deu ésser precís ser clients de l’entitat bancària concertada. Per això pensem que seria bo – cas que fos possible– que es pogués ampliar el conveni a alguna altra entitat, així se’n podria servir més gent. No pretenem posar-nos allà on no ens demanen, només faltaria, simplement es pensant cobrir aquesta necessitat, de la gent gran. És tracta del nostre humil parer. (Diari de Tarragona)

 

divendres, 23 de juliol de 2021

NO DEIXEM MELICS A MIG LLIGAR ABANS D’ANAR A DORMIR

Vull dir que no convé anar-se’n a dormir sense fer les paus amb la gent amb qui estimem després d’haver-nos-hi més o menys emprenyat, o que s’hagi pogut sentir ofesa per paraules pujades de to en un moment donat. Penso que no s’ha de tenir mandra per aclarir qualsevol malentès, sobretot entre la parella però també en cas que es tracti d’un soci, d’un veí de l’escala o inclús un amic que us aprecieu massa per quedar renyits, perquè l’estratègia de “fer morros” per marcar territori o fer-se valer, si es perllonga massa no sol acabar bé. Us ho recomano, això de fer les paus, com una mesura d’higiene mental, terapèutica i també preventiva, per si de cas un inesperat contratemps, que Déu no vulgui, desbaratés la bona intenció d’arreglar les coses l'endemà. En qüestions tan delicades com restablir el bons rotllos abans no sigui massa tard, no es pot deixar per demà el que es pot enllestir avui; perquè, algunes vegades, per allò de la fatalitat que no queda a l’abast de les nostres mans, l'endemà no arriba mai. I quan es va salat per fer les paus, llavors sempre queda el remordiment de no haver-nos llegut el temps de trobar el moment de desemprenyar-nos, abans de posar-vos al llit.

Segur que us ve a la memòria més d’un cas que coneixeu d’aprop de persones que se n’han anat a l’altre barri d’un dia per altre, sobtadament, sense haver tingut temps d’acomiadar-se ni passar comptes de les picabaralles, renyines i rancúnies a mig lligar. Aleshores, a banda de passar el dol normal pel mutis sobtat d’algú que apreciàvem i respectàvem, el supervivent de dos barallats ha de pair, qui sap durant quant de temps, el record de que les últimes paraules que havíem intercanviat amb aquell que ja no hi és, foren per discutir-se o engegar-se a dida i més lluny i tot. Per aquesta raó, m’agradaria que hi penséssim una mica en aquesta proposta que faig només amb la intenció d’estalviar-nos disgustos irreparables, ja que encara que posteriorment es facin els impossibles per superar el mal regust de boca, els melics sentimentals deslligats deixen una ferida a l’ànima que costa de cicatritzar. Si ja és fotut que algú a qui s’estima se’n vagi a la francesa, sense que hàgim tingut temps de dir-nos mútuament quan ens estimàvem, imagineu-vos com n’ha de ser de reconsagrat l’aclaparament per no poder oblidar que les darreres paraules que us havíeu creuat aquella tarda o uns dies abans eren agres, fins i tot enrabiades.

Les paraules adequades, no sé perquè però massa sovint se’ns acudeixen quan ja es massa tard per emprar-les i que facin el fet. D’aquí ve que en aquests casos sempre es lamenti no haver tingut aquella conversa aclaridora, aquell rampell de sinceritat, aquell gest que es va quedar curt, potser simplement aquella mostra de tendresa que vàrem regatejar pensant que no calia córrer massa a fer les paus perquè era millor fer gruar l’emprenyament una mica més, que ja lleuria més endavant d’arreglar-ho. Tanmateix, quan hom gemega per no haver fet les paus quan pertocava, ja es poden haver perdut per sempre les claus del paradís que representa la tranquil·litat d’esperit. Us esborronaríeu de saber quantes persones viuen una llarga temporada amb mal de queixal a l’ànima, després d’adonar-se del disbarat de no haver rebaixat la tibantor amb la parella, o entre pares i fills, com si fer les paus no fos una rutina tan saludable com rentar-se les dents abans de posar-se al llit. El novel·lista Nir Baram li fa dir a un dels seus personatges de ficció: “... eren bona gent, no es portaven bé però és suportaven; potser únicament perquè es necessitaven”.

Suportar-se pot ser, doncs, una manera pràctica i una bona excusa per fer les paus cada vespre abans d’anar a dormir, o abans de plegar de la feina si amb qui ens les hem tingut és amb un company de treball o amb un empleat. Durant tot el temps que a causa de la meva feina de cap de personal era inevitable que a algú no li hagués agradat una decisió, fent cas del senyor Pla, que reivindicava el plaer de dormir bé com la cosa més interessant de la vida, no sortia del despatx sense haver intentat fer o almenys embastar les paus amb tothom. I, posats a fer, no crec que fos una mala idea que els polítics fessin quelcom de semblant, puix moltes vegades els conflictes polítics tenen el seu origen en males relacions personals. En fi, no sé si aquesta reflexió s’ha encomanat de l’estuba insuportable patida la tarda d’ahir (mentre n’escrivia l’esborrany, per acabar-ho d’adobar una avaria elèctrica a l’hora que la calor picava més fort ens va deixar penjats uns quants manresans més d’una hora llarga sense ventiladors ni aires condicionats), justifiqui que en repassar-la l’hagi trobada com una mica enfebrada. Per si de cas, deixem que la temperatura afluixi i posem-hi punt i final. Repeteixo, per molt que la calor em pogués estovar les idees, proveu de relligar melics abans d’anar a dormir i comprovareu com es descansa millor; no us asseguro que a més a més tingueu somnis entretinguts, però almenys sí que us estalviareu malsons.

 

dijous, 22 de juliol de 2021

RELOJ NO MARQUES LAS HORAS...

A vegades, ¿no voldríeu que el temps s’aturés, que el rellotge fes el miracle de que sense parar de marcar els minuts i els segons mai arribés a tocar les hores? No cal que dissimuleu, tots hem experimentat sensacions semblants; sobretot quan ens ho estem passant bé, esclar. Però no sempre aquest desig tan humà de perllongar els bons moments respon al benestar i felicitat que experimentem en un moment donat, sinó que massa sovint, per no dir sempre, al darrera dels compassos d’un bolero s’hi amaga la basarda pel que ens espera després d’una estona relaxada, sense complicacions ni sobresalts per oblidar-nos temporalment de la crua realitat. D’alguna manera, aquell principi filosòfic que se li atribueix a Horaci - aprofita cada minut com si fos el darrer de la teva vida - ha fet forrolla a la societat, oimés embolicat amb paper fi de la marca “carpe diem”. I quan cada cop tempta a més gent aturar una estona el rellotge per trascolar millor els trencacolls habituals del dia a dia i per pair més d’una putada inesperada, vés a saber si no val la pena de tenir present que no està al nostre abast afegir ni un minut a la vida, però el que sí podem es posar més vida a cada minut. En Josep Pla, que no tenia cap enretirada amb el filòsof grec, al “Quadern gris” ho expressava tot plegat més “a la pagesa”: “la felicitat es troba en un punt indeterminat a tocar de la inconsciència”

Per tant, amics i amigues, passem-ho bé mentre duri la festa, que per plorar ja ens quedarà temps de sobres! I no ens deixem enlluernar pels que prometen que quan els pobres manin l’autèntica festa no s’acabarà mai, perquè per desgràcia els pobres no han manat mai al món, ni durant aquells dies desfermats dels paradisos proletaris. I no és fàcil de creure que els pobres manaran un dia o altre, perquè si manessin voldria dir que automàticament haurien deixat de ser pobres, perquè de moment en tots els casos que els pobres toquen poder es transformen en rics a la recerca de més pobres que ells per explotar-los. Són faves comptades, la història no menteix! És normal, doncs, que la lletra del cèlebre bolero ens remogui els desitjos somorts d’estabilitat, lluny del patiment físic o d’esperit; però, seria malaltís adormim-nos enmig d’aquest núvol transitori de bonança, perquè allò de si això es guerra que no vingui la pau avui no s’aguanta per enlloc i no crec que ja estigui escrit en cap guió del planeta, perquè l’experiència palesa que quan hom desperta del somni de la cançó, la patacada que es fot li costa d'oblidar-la. Fatalment, sempre el núvol passa i ens abandona, recordant-nos que la vida no és res més que la suma de bons i mals moments. I que val més no demanar-li gaire favors al senyor del rellotge perquè, en general, aquests tipus de favors acaben sortint cars.

A la meva manera de veure, doncs, només en la mesura en que aprenguem a amanir cada moment de la vida en la seva salsa, serem feliços del tot. No té cap mèrit somriure quan tot són flors i violes; també s’ha de fer bona cara quan tot sembla que s'ha girat de gairell. Francament, penso que una persona demostra que és d’una sola peça quan li van maldades i no s’arronsa, ni es dóna per vençuda sinó que se supera amb iniciativa i tossuderia i, si convé, treien forces de flaquesa per tirar endavant. A mesura que ens acostuméssim a viure a ritme de rumba-bolero, a poc a poc aniríem descobrint com som realment; el problema és que quantes més coses descobrim a més coses haurem d’acabar renunciant quan plegui la musica. Tots voldríem aturar en un moment donat les brusques del rellotge, sempre quan estem a la glòria, i que es tornessin boges quan estem a l’infern; però, el rellotge és inexorable, i tant si estem encantats de la vida com traient foc pels queixals, les hores cauran puntuals i, com la mort, no faran diferències entre rics i pobres ni entre savis i ignorants, ja que en aquesta qüestió d’entomar la vida com es presenta l’únic capital que compta per triomfar és la serenitat i la fortalesa d’esperit. Dos virtuts, per cert, que no tenen res a veure amb la resignació cristiana d’oferir els sofriments “per a les missions” com ens ensenyava la capellanada en temps no gaire reculats.

Refugiar-se en el bolero-rumba potser sigui de nostàlgics i carrinclons; però, assaborir totes les hores petin com petin, convençuts que de cada rebrec de vida se li pot treure el suc i el bruc que es vulgui, es cosa de valents. La pena és que poques vegades la societat considera que sigui una persona d’èxit aquella que les passa magres i, incomprensiblement, els reconeixements i les recompenses solen caure del cantó d'aquells que totes els hi ponen. Però, no ho dubteu pas, el mèrit s’hauria de repartir entre tots, inclosos els que passen de boleros i prefereixen valsos o fins i tot un bon rock and roll, ja que com deia el meu avi: la vida és un gran envelat on es toquen musiques de tota mena, perquè tothom pugui remenar el cul com li vingui de gust. I jo afegeixo que els que no en sàpiguen, no vulguin o no puguin ballar, sempre poden participar de la xerinola si convé cantant o xiulant, que ja seria el caramull de la felicitat: sentir-se satisfets de que tots els que us envolten estiguin alegres, mentre el rellotge impassible vagi marcant les hores cap a un endemà desconegut però esperançat, com té que ser. 

dimecres, 21 de juliol de 2021

CALDRÀ RECONSTRUIR LA CASA AMB LES PEDRES QUE ENS TIRIN A LA TEULADA PER ENSORRAR-LA

 

Passar comptes no dona dret a acarnissar-se amb cap presumpte culpable de malversació o del què sigui; però, per justificar com es comporta el Tribunal de Comptes, agafant pel ganyot els separatistes catalans, no trobaria en el vocabulari una paraula més encertada que “acarnissament”. Amb franquesa, no podria explicar millor - compartint com comparteixo els ideals de fons del procés malgrat no sempre estigui d’acord amb les formes -, la desproporció entre la penitència que se’ls vol imposar i el pecat de què se’ls acusa. Per aquesta raó, avui m’esforçaré a escriure aquesta reflexió pensant més en els que no són d’aquí o, que vivint-hi a Catalunya no combreguen amb cap versió del nacionalisme, que no pas en els que, per entendre’ns, són “dels nostres”. En aquest conflicte que fa tant de temps que dura, el que cal no és buscar arguments per convèncer els ja convençuts, sinó donar-los per intentar fer comprendre “als altres” que no n’hi ha per tant d’esverar el galliner, aprofitant qualsevol soroll. L’altre dia li vaig llegir a en Sergi Pàmies, referint-se a la moguda de l’ultradreta europea, que recordava una de les consignes més antigues del clan dels Le Pen, i de la qual avui encara en fan bandera totes les soques de l’extrema dreta del món: “La indignació s’organitza”.

Els Le Pen, Abascals, Salvinis, Orbàns i companyia, no només pretenen organitzar la indignació de les masses (contra la immigració, les minories ètniques o per condició sexual, els nacionalismes, la inseguretat ciutadana o el que s’escaigui per escalfar braguetes i esmolar odis), sinó que l’esperonen i l’alimenten, la indignació, convertint els ciutadans en titelles dels que es limiten a estirar-los els fils: els "titelles indignats" ja calaran els focs que calgui i abocaran pedres i obstacles perquè no es faci mai realitat aquell somni del poeta Machado, en el sentit que “el camino se hace al andar”. Des que Catalunya va perdre els seus privilegis nacionals històrics – i parlem de fa uns quants segles enrere – refiant-se que Espanya els hi respectaria els drets adquirits, l’acumulació de greuges ha estat incessant, des d’aquell estirabot esparterista que: “pel bé d’Espanya, Barcelona ha se ser bombardejada cada cinquanta anys”, fins a posar pals a les rodes contínuament perquè la prosperitat de Catalunya mai pogués fer ombra al progrés d’Espanya. D’aquesta manera poden explicar-se, però no justificar-se, totes les infinites cancalletes que des de Madrid s’han posat perquè no es desencallessin infraestructures tan necessàries com el corredor mediterrani, l’ampliació de l’aeroport i del port o la modernització de la xarxa de rodalies. I de que s’intentés escanyar l’economia catalana mantenint en desequilibri constant les balances fiscals i no executant ni la meitat de l’obra pública prevista als pressupostos generals de l’Estat.

Però el pitjor de tots els greuges històrics és que, moltes vegades utilitzant els fons de rèptils, s’han promogut campanyes deslleials i deshonestes per bescantar la imatge de Catalunya i la reputació dels catalans arreu d’Espanya a base de mentides barroeres i i de caricatures i acudits vergonyosos, fomentant descaradament sentiments insans que, en algunes ocasions, han fregat l’odi. Aquella manera d’encoratjar les tropes de guàrdies civils i policies desplaçats a Catalunya per frenar l'1-O cridant “a por ellos”, els hi sortia del fons del cor als espanyols que s’ho creien de veritat que els catalans eren de la pell de Barrabàs, i que a castellans, andalusos i extremenys els teníem per res. En aquest clima enrarit, més que per la desconfiança per la ignorància i les ganes de "no saber", els diferents intents de diàleg franc impulsats des de Catalunya sempre han fracassat perquè, sobretot des de Madrid però lamentablement també des de Barcelona, dialogar s’ha considerat una senyal de feblesa. Per tant, mentre les taules de diàleg només serveixin d’excusa per passar l’estona i marejar la perdiu sense arribar a compromisos, els acords estan més morts que els morts del cementiri.

És més, a la meva manera de veure, sobretot el Madrid recolzat en una claca enverinada per la mentida, sistemàticament pensa que qualsevol acord amb Catalunya és un símptoma de fracàs, perquè des del Madrid s’ha entès de tota la vida el diàleg amb els catalans i amb qui sigui de la perifèria. com una forma d’imposar la llei del centralisme. Aquesta és la mare dels ous i de què plora la criatura! Amb aquesta mentalitat i amb la “indignació organitzada” pels Aznar i Abascals de guàrdia, es fa difícil d’entendre als espanyols que, per exemple, els recents indults no serveixen per satisfer o afavorir cap bloc sinó per superar-los d’una vegada, perquè en aquest conflicte territorial ningú no està lliure de culpa. Tanmateix, mentre la força de l’Estat, en totes les seves manifestacions, es decantí per l’abús de qui es considera amb dret a exercir el dret de cuixa, i quan la mateixa justícia corri el perill de convertir-se en iniquitat perquè deriva a l’acarnissament amb els presumptes responsables d’un presumpte delicte magnificat, el diàleg serà impossible. Des d’Espanya hi ha molta gent d’un pes social, polític i intel·lectual considerable que, carregada de raó, intenten fer comprendre "als seus" com són de veritat els catalans, insistint que no som "l’enemic" a batre; però, ningú se’ls escolta perquè a Madrid la moderació i la reflexió serena no té requesta mentre l’opinió pública estigui segrestada per la crispació estil Ayuso, que segueix la beta als que viuen d’organitzar la indignació, utilitzant sibil·linament quan els convé les pròpies institucions de l’Estat. Per aquesta raó reflexionem que potser no tindrem més remei que aprofitar les pedres que ens llencin a la teulada, per reconstruir la casa el més aviat millor.

dimarts, 20 de juliol de 2021

EL FILLS DE LA GRAN BRETANYA DESPRÉS DEL DE FREEDOM DAY SÓN MÉS LLIURES?

I malgrat s’han llevat mig embriagats i emboirats a causa de la ressaca, després de retrobar-se amb companys i veïns als respectius pubs, fins escurar la darrera gota de l’última pinta de cervesa, de bon matí conservaven prou seny com per preguntar-se si el gest rumbós del seu primer ministre – el desguitarrat i hiperventilat mestre Boris Jonhson -, no convertirà les fartaneres de llibertat dels propers dies en fam i privacions a les setmanes vinents. Del primer ministre britànic el millor elogi que se’n pot fer, a la meva manera de veure, basant-se en el seu comportament polític ja des que fou escollit batlle de Londres, és que li falta un bull. Malgrat no nego que tingui “ganxo” i a les properes eleccions de ben segur molts li renovaran, incomprensiblement, la confiança. Ara bé, amb les seves polèmiques decisions se n’ha d’escoltar cada dia algunes de ben gruixudes, i les crítiques li estarrufen encara més l’esvalotada cabellera groga d’esperitat. Però quan se l’ha de jugar a les urnes, misteriosament resulta que guanya de carrer. Va passar durant la fastigosa gestió del Brexit, inclús després de reconèixer que de la maneta de la ultradreta havia mentit sobre els beneficis del divorci d'Europa, i tornaria a passar avui si hi haguessin eleccions, malgrat totes les potineries i cagades pilotant la nau per sortejar la pandèmia.

¿Com s’ha de menjar, per exemple, que sent la Gran Bretanya un dels països mundials amb uns ràtios epidemiològics més escandalosos i preocupants, pels seus fills des d’ahir s’hagin abolit totes les restriccions anti-pandèmia (inclosa la mobilitat absoluta a països menys contaminats que el seu, però a quins habitants veten l’entrada), consagrant el dia d’ahir a festejar la “recuperació” de la llibertat, com si li haguessin comprat el míting a la líder madrilenya Diaz-Ayuso? Pretendre administrar la llibertat és una de les arrogàncies més insensates de la classe política perquè, es faci com es faci, no es podrà mai acontentar tothom, i encara que alguns opinin que quan qui mana deixa a tothom descontent perquè ningú ha aconseguit tot el que es proposava, és senyal que el govern ha actuat amb justícia i imparcialitat, en realitat no van ben bé així les coses, ja que quan tothom està que trina, esdevé un desastre. Segur que els britànics que ahir van afegir-se entusiasmats a la “festa de la llibertat” encara troben que el seu primer ministre es va quedar curt aixecant el peu del fre, mentre que els que es posen les mans al cap esparverats de que cada dia cinquanta mil ciutadans s’infecten i que el govern passi olímpicament de la protesta de vora de dos milers de científics de reputació internacional publicada a l'emblemàtica revista mèdica “Lancet”, com a resposta desesperada a la desescalada delirant i esquizofrènica que encapçala l'amic Boris.

Em dona la impressió que molts dels governants que s’ha trobat emmerdats si us plau per força en la pandèmia – mestre Jonhson no n’és una excepció – encara que no ho confessin obertament, s’ha cregut petits déus infal·libles. El que passa és que una part del preu que es paga per la infal·libilitat, inclosa la del Papa de Roma, és el fet que no es pot posar remei als errors perquè l’infal·lible no admet mai la possibilitat d'estar equivocat. Ja se que els millors i més savis governants, o més ben dit, les presumptes millors i més sàvies de les seves decisions poden ser fàcilment ridiculitzades per qualsevol xitxarel·lo que s’hagi proposat com a únic objectiu a la vida, fotre-se’n de tot. No sabeu fins a quin punt discrepo d’aquells que tenen el do de fer broma de tot, inclús del més sagrat i seriós fardant d’intel·ligència privilegiada. Els catalans tenim una expressió, “riure’s del mort i de qui el vetlla”, per retratar aquells que porten la contraria sistemàticament a qui té l'autoritat, amb el propòsit d'escantonar-la a la salut de la llibertat.

M’agradaria saber què hi diu l’OMS sobre els perillosos experiments sanitaris engegats pels britànics; però, els organismes internacionals sovint prefereixen, per cortesia, utilitzar la sordina de la prudència enlloc de l'energia de l’altaveu. Potser que vagin prenent nota tants capsigranys com actuen així, que la cortesia diplomàtica no és res més que una convenció que no té cap valor sentimental ni pràctic. Només es fa veure que el té. Alguns observadors institucionals, davant el disbarat que han fet els britànics es decanten per no perdre els estreps i agafar-s’ho amb calma i en silenci, parant el rellotge si convé. Adormir el temps és una opció contemporitzadora que no porta enlloc, simplement a tancar els ulls a la realitat. Quan algú desbarra, sobretot si es posa en perill la salut i la seguretat de molta gent, no es pot amagar el cap sota l’ala. I, per cert, com que enmig dels caos hom sempre tendeix a culpar dels errors propis als altres, ara s’està posant de moda assenyalar el jovent com a culpable de tot el desgavell. Esperem que no es tingui de reconèixer més endavant, quan a la joventut ja l’hàgim bescantat i fastiguejat tant que digui prou!, que ser jove és una sort i que del jovent els països se n’hauran de refiar si volem arrancar de nou. Potser el que cal, doncs, és aprofitar-ne tot el seu potencial amagat reconduint-lo amb mà esquerra cap a actituds responsables, solidàries i compromeses, tenint en compte que els joves s’esforçaran i s’implicaran més amb la societat si se senten valorats per l'establishment en comptes de vigilats i controlats a totes hores. 

dilluns, 19 de juliol de 2021

QUINA PASSADA, TENIR PER OFICI FER D’HOME BO!

Per “home bo” (suposo que no s’aplica a les moltes dones que practiquen la mediació per falsos prejudicis) s’entén la persona que acompanya les parts en els actes de conciliació previs a un judici per procurar, juntament amb el jutge, l’avinença sense que sigui indispensable que aquesta persona exerceixi formalment l’advocacia. Segons l’antropòleg Joan F. Mira: “al país valencià el sistema d’herència continua inalterat i regit pels mateixos principis, el més important dels quals és el de la igualtat entre els germans. Aquest principi és tan estricte que, a l’hora de repartir el patrimoni, se sol recórrer a l’assistència d’un “home bo”, imparcial i de confiança de tots per tal de garantir que les possibles preferències del pare no influeixin en la repartició dels lots”.

Tanmateix, la historiadora mallorquina Maria Cánovas Sotos escriu: “amb la carta de Franqueses es crea un sistema jurídic que regula els nuclis urbans i tots els municipis de Mallorca. Dins aquest sistema apareix ja en el segle XIII la figura del “probi hominis civitatis”, equivalent al nostre “home bo”. Les persones que assumien el càrrec d’home bo tenien de ser de reconeguda integritat i honra en la forma d’obrar i actuar, especialment en l’ordre públic”. Per entendre’ns, quan els polítics independentistes reclamaven la presència d’un “relator” a la mesa de diàleg amb el govern central, potser s’estaven pensant en recórrer a un “home bo”.

Professionalment, durant gaire vint anys d’assessor laboral dec haver assistir a uns tres mil actes de conciliació en el CMAC, abans d'anar a Magistratura, la majoria de les vegades en qualitat d’assessor legal quan representava empreses, però en més d'una ocasió que acompanyava treballadors, ho feia com “home bo”. El lletrat conciliador tenia especial predilecció per fer constar que el treballador demandant assistia acompanyat d’un “home bo”, encara que sovint fos un advocat del sindicat o d’un bufet laboralista qui el representava. Des d’aleshores sempre em va fer gràcia que els que es guanyaven la vida fent de mediadors se’ls anomenés d’aquesta manera; però, tenint en compte que cada vegada més el paper d’home bo l’exercien dones, no he sentit mai que es parles de “dones bones”. Per quina raó serà? Potser carrincloneria o per una falsa interpretació del feminisme. Ara que surt aquesta paraula no em puc estar citar una frase d’Elizabeth Strout, de la seva obra “Els germans Burgess", que qua la vaig llegir em fa fer molt d'efecte: “Què han aconseguit, les feministes amb els seus tiquis-miquis, si les dones encara han de fer cues el doble de llargues al lavabo de senyores?”

A la meva manera de veure, no obstant, les coses crec que ens anirien millor si a la política hi trobéssim més “homes bons”, en el sentit ampli de l’expressió, que no pas professionals carregats de títols i màsters que no saben escoltar i mirar d'entendre què diuen els altres que no pensen com ells. Els ciutadans, quan anem a votar l’únic que desitgem i hauríem de demanar és que els candidats estiguessin motivats no pel desig de guanyar unes eleccions, sinó pel propòsit ferm de servir el país. Aquest propòsit, que hauria de ser la fita de tot bon parlamentari o regidor municipal, ha brillat per la seva absència gairebé sempre. Qui sap si d'una presencia més nombrosa a la vida pública d’homes bons en depèn la supervivència de la nostra democràcia. Si ens fixem en aquesta qüestió que darrerament ha fet moure tanta paperassa, els indults als presos polítics, potser hauríem de reconèixer, com explicava l’altre dia el periodista Felix Riera a la seva columna de "La Vanguardia", que “el seu encert rau en el fet que ara l’independentisme, encara que sigui lentament, pot començar a deixar enrere els pertorbadors records que l’assetgen i que a vegades el porten a assenyalar, tant en el mateix sí de l’independentisme com en el dels partidaris del constitucionalisme, qui va actuar amb bones o males intencions en els últims nou anys”.

La Joanna Gruda escriu al llibre “El nen que sabia parlar l’idioma dels gossos”, una frase que li compro: “m`agraden les persones que no se senten obligades a somriure sempre per mostrar que són amables”. Perquè aquesta afirmació encaixa perfectament amb la meva definició “d’home bo”. I perquè sóc dels que n’estic convençut (i per desgràcia cada vegada més) de que massa sovint les millors persones del món no tenen poder. A veure si aprenem, doncs, d’una vegada que les persones de tarannà sorrut o esquerp també poden desenvolupar el paper d'home bo i ajudar a que la gent s’entengui. Em semblen més negatius els que portant sempre als llavis el somriure fals del sarcasme, la sàtira o la pulla es deixen arrossegar pel recurs a l’odi, la calumnia i el ressentiment com a defensa i sembren la llavor de baralles eixorques entre partits.

Un “home bo”, tal com jo me l'afiguro és un paio decent, amb qui es pot parlar, que et pot convèncer i a qui pots convèncer. Algú amb qui pots construir una empresa, encara que les respectives opinions sobre moltes coses siguin diferents. Em sap greu que les universitats i les escoles de negocis no ensenyin, simplement, a comportar-se sempre a la vida com “homes bons”. 

diumenge, 18 de juliol de 2021

GENT CARREGADA DE RAÓ - LLAMBREGANT CARTES AL DIRECTOR- (2ª espigolada)

CONSUMIR CARN.- D’entrada diré que com expert en la matèria, la carn és un gran aliment. Com també ho són els vegetals, productes marins, derivats làctics, etc. Quina sort que tenim de poder gaudir d’aquesta nutrició tan variada! Però la realitat és que el món augmenta la població molt ràpidament i per tant s’ha d’adaptar a la sobreexplotació productiva. D’acord que s’ha de fer amb mesura però ningú pot discutir que acceptem veure grans extensions de terra cultivada per aconseguir quantitats necessàries a preus òptims. Jo també prefereixo la col del meu amic hortolà, però com què no en té suficient, compro cereals i altres productes vegetals que no sé molt bé d’on venen. El mateix passa amb la carn. Menjar un pollastre de pagès d’aquells d’abans cada dia, ara no és possible per raons òbvies. No siguem incrèduls i acceptem la producció com un fet necessari per la humanitat. Ara tots veiem que seria ridícul anar amb carro i cavall a treballar. Serà molt ecològic però no és possible. (Lleida)

LA REPRESSIÓ QUE NO S’ACABA.- Creixen com els bolets les acusacions penals en contra dels components de la Generalitat. Sempre es treuen de la màniga fets inconcrets, on l’obsessió esdevé empresonar persones responsables dels càrrecs ostentats en època d'en Puigdemont. Uns punts i seguits de despropòsits per mantenir ancorades les venjances pels fets d’Octubre-17. Aquesta posició ve demostrant l’èxit de la convocatòria del poble català, on mai s’havien imaginat l’abast i la força demostrada a les urnes. I el que més els hi cou és l’haver pogut exercir el nostre dret de vot, davant els imperatius brutals de la reacció repressiva. No ens hem de sorprendre si encara cueja l’esperit catalanista demostrat, però sí que queda clar que la paperassa judicial actuà en rancúnies pel procés, demostrant-se a si mateixos, la potestat de decidir sobre els pobles submisos. Però Catalunya i la seva gent som conscients del que representa la repercussió de sentir-nos pressionats per l’ull de la huracà repressiu. Fora intel·ligent mesurar la pressió constant en que persegueixen als nostres representants. Als que, en compliment dels seus càrrecs, ara se’ls busquen responsabilitats penals. No deixa de ser preocupant adonar-nos dels continus assetjaments als quals està sotmesa Catalunya. (Barcelona)

INDEFENSIÓ ENDRONT DELS OKUPES INCÍVICS.- La meua mare i jo estem desesperades i ja no sabem a qui recórrer. Ens agradaria que algú ens pogués resoldre o explicar uns dubtes que tenim com a ciutadanes de Lleida. Ens sentim desprotegides davant d’una situació que sobrepassa els límits de la paciència i la salut. Els dubtes i preguntes que ens plantegem són els següents: ¿com pot ser que des del dia 1 de juliol de 2019 la meua mare, amb vuitanta-quatre anys, amb gran minusvalidesa i molts altres problemes de salut, hagi de tenir un pis de la seua propietat a Lleida que està ocupat il·legalment? Ella està vivint al pis de sobre, maltractada verbalment, suportant pudors, brutícia, sorolls nocturns, crits, baralles, pixums de gossos pel portal, falsejament d’identitat, amb diverses denúncies per assetjament, insults, etc. Tot està denunciat al jutjat a través del nostre advocat i aquí hi ha les nostres preguntes: ¿què es pot fer per desencallar un problema que després de dos anys ja hauria d’estar resolt? ¿Com pot ser que havent-hi dos denúncies tramitades per insalubritat, per animals en males condicions –al seu torn aportant diferents fotos– l’ajuntament no es pronunciï al respecte? ¿Quant temps podrà suportar la meua mare amb aquesta insostenible situació? ¿Quantes denúncies per por dels okupes hem de posar perquè es faci justícia? Els meus pares, per construir casa seua, no van rebre cap ajuda, només havien de treballar, cosa que ara no està de moda, i és millor okupar que treballar. Destrossar una família i un habitatge sembla que està ben vist. En aquest país, ser propietari està penalitzat. Si compres, pagues. Si vens, pagues. Si llogues, no cobres i t’ocupen i tu paga els subministraments, els desperfectes de l’habitatge, i de regal no et donen suport les diferents institucions. ¿Qui pagarà per la pèrdua de salut de la meua mare? (Lleida)

ELS JOCS DE MANS DE LES COMPANYIES ELÈCTRIQUES.- Si us plau, qui pararà els enganys i les “trampes legals” de les companyies elèctriques? Rarot, però les factures abans del maig d’enguany les cobraven mensualment, però aproximadament del 15 d’un mes al 15 de l’altre. D’acord. Però sense avís, ni evidentment autorització, la primera quinzena del mes de juny ens cobren una factura de la segona quinzena de maig. O sigui, avancen quinze dies el cobrament normal; però, és clar, l’import, al ser només de quinze dies, és agradable d’assumir i passa. Però arriben aquests dies de juliol i en reps un altre de quinze dies de la segona quinzena del mes de juny; és clar, també agradable i assumible. Ara bé, si sumes dos períodes de l’any passat, ja que ara són desiguals i en fas la mitja del pagat i el divideixes per dos, perquè ara són quinze dies en lloc de trenta, et trobes amb la gran sorpresa que més o menys t’han augmentat la factura un 19,4%. (Castellar del Vallès)

ENS HEM DE VACUNAR O NO?.- La llibertat individual és fonamental perquè solament les persones lliures evolucionen correctament. Però pot passar que xoqui amb el benestar general, i que llavors calgui limitar-la (...). Les persones poden decidir si vacunar-se o no; però, haurien de trobar-se amb certes limitacions si no estan vacunats. A Espanya, el percentatge de persones que rebutgen la vacunació no és alt, però sí que ho és als EUA. Quan passen aquestes coses, es consideraria adequat premiar els bons i castigar els dolents. “Els que es vacunin, una entrada per a tal espectacle; si no estàs vacunat no podràs anar a tal lloc.” La llibertat de vacunar-se o no és important per diferents raons. Però que tingui límits també és raonable, pensant en la salut dels altres. (...). La llibertat d’expressió també és important, perquè, si dius el que penses, redueixes la tensió o pressió i millora la teva salut. Quan ho has dit, et relaxes i descanses! Però limitar-la també és raonable en determinades circumstàncies. I tornant al tema: ¿són raonables tots els esforços que es fan per limitar la propagació de missatges contraris a la vacunació i a favor de teràpies no provades? El problema de la desinformació no té una solució senzilla. Els verificadors ajuden. Els educadors, també. (Barcelona)

QUE VOL DIR MORIR DIGNAMENT.- Amb l’entrada en vigor de la llei de l’eutanàsia, el passat 25 de juny, cal que ens preguntem què entenem per una bona mort o una mort digna. ¿Entenem que tenir una bona mort és morir sense patiment ni dolor? Això, actualment, és possible gràcies als avenços de la ciència i la medicina, sense la necessitat d’acabar, intencionadament, amb la vida de qui pateix. ¿Entenem que és morir sense que t’allarguin la vida de manera artificial i inútilment? ¿Morir envoltat de la família i els amics? ¿Morir participant en les decisions que tenen a veure amb la teva malaltia? Ens volen fer creure que tot això es dona amb l’eutanàsia, quan en realitat el que es pretén és posar fi a la vida del malalt: no el cuides, no l’acompanyes, ni a ell ni a la seva família, no elimines el seu patiment físic, psicològic o espiritual, senzillament poses fi a la seva vida. Una llei en contra de protegir la vida posa al pacient en una situació de vulnerabilitat, quan en realitat els esforços s’haurien d’haver posat en una llei de cures pal·liatives. Aquesta sí que donaria resposta a les necessitats reals dels pacients en els últims moments de la vida! Però, l’eutanàsia és molt més ràpida i barata (Castelldefels) 

divendres, 16 de juliol de 2021

SENTÈNCIAR APLICANT LA LLETRA DE LA LLEI O PICANT L’ULLET AL SENTIT COMÚ

Per fer boca, voldria fer una observació prèvia. Em podríeu contestar sincerament la següent pregunta: ¿penseu que si els fets objecte d’una sentència als jutges els afectessin en primera persona, sentimental o ideològicament, el veredicte seria el mateix que en cas contrari? No us sembli cap bajanada aquesta reflexió, ja que en aquest món de mones hi ha més hipocresia i interessos creats del que sembla a simple vista. Per exemple: ¿quants dels que s’esgargamellen abonant de cara a la galeria que s’aculli sense prejudicis els emigrats i refugiats estarien disposats a posar-se’ls a casa seva o a tenir-los com a veïns a la mateixa comunitat? Sobretot si són pobres, perquè si fossin rics la cosa canviaria. És molt maco predicar en abstracte, però quan toca concretar ja són figues d’un altre paner i les coses es compliquen. És cert que no sempre es tira la pedra i s’amaga la mà, però m’haureu de reconèixer que passa més vegades de les que desitjaríem, si res més no per quedar bé amb la vianda al plat. Doncs amb les sentències deu passat tres quartos del mateix, i és possible que els jutges siguin més sensibles a mirar-s’ho des del sentit comú que aferrant-se estrictament a l’esperit de la llei, en la mesura que amb l’objecte del plet s’hi identifiquin o els afecti.

Ep! No els critico pas; més aviat considero molt humà que els jutges no es mirin igual allò que els rellisca, conceptualment parlant, que no pas allò que d’alguna manera els afecta emocionalment. Perquè poca gent veu les coses tal com són, la majoria les veiem tal i com som nosaltres. Per tant, només si plantegem el problema d’aquesta manera entendrem decisions judicials que ens tomben d’espatlles, com per exemple la de la jutgessa de Tarragona que ha ordenat paralitzar per enèsima vegada l’enderrocament del monument franquista palplantat al vell mig del riu, al centre de Tortosa, o que els tribunals valencians beneeixin la recuperació del toc de queda i que incomprensiblement el deneguin a les Canàries. O sense anar més lluny, la sentència del Constitucional d’ahir, declarant nul·la a tots els efectes la declaració del primer estat d’alarma que va permetre el confinament sever del país. És molt possible que si enlloc de guiar-se exclusivament per la lletra de la llei els jutges s’haguessin escoltat les veuetes del sentit comú, el caire de la sentència podia haver-se amorosit el suficient per evitar l’estupefacció dels ciutadans, en uns moments tan sensibles com els que estem vivint. Deixant de banda les reaccions ressentides o més o menys afalagades dels polítics, segons les seves particulars conveniències, filies i fòbies, per un considerable col·lectiu de ciutadans rasos, d’aquells que se’n diuen ciutadans de a peu per diferenciar-los dels establishments d’un costat i de l’altre, la resolució del Constitucional enderrocant l’estat d’alarma amb efectes retroactius ha fet molt de mal a gent senzilla que els hi costarà d’entendre.

Tanmateix, tenint en compte que els Tribunals no actuen d’ofici sinó a instàncies de part, em pregunto si els jutges són immunes a qualsevol influència externa o poden perdre la imparcialitat si, “in pectore” algunes vegades combreguen o emfatitzen amb els arguments de fons de la part que litiga. De les sentències del Constitucional és inevitable que se’n faci una lectura política, perquè la matèria jutjada sempre té una càrrega política que no es pot dissoldre; ara bé, quan la sentència no es pronuncia per unanimitat, no es pot evitar especular que, més enllà de les consideracions estrictament legals, les matisacions dels discrepants s’hagin inspirat en el sentit comú. Els promotors en aquest cas del recurs contra l'estat d'alarma, la ultradreta escalfa braguetes i busca-raons, han celebrat la sentencia com si es tractes d’una gran victòria, sense tenir en compte que sempre que s’escarneix el sentit comú només s’escau parlar d’una gran derrota de la convivència i de l’esperit democràtic més elemental.

Ara els analistes del gran embolic ens venen que el problema de tot plegat consisteix en que per confinar un país degut a una causa tant excepcional com una crisi sanitària internacional, no serveix la llei que empara l’estat d’alarma sinó que s’havia de recórrer a l’estat d’excepció, malgrat aquest no inclogui una emergència sanitària com un problema d’ordre públic i, per tant, la inseguretat jurídica continuaria curt-circuitant la capacitat de governar encara que fos amb el suport parlamentari absolut, perquè sempre, en un país on tan agrada fer la punyeta a qui mana, apareixerà un “Pepito Grillo” o un “Pep Consciències”, en versió catalana, per aixafar la guitarra. I si els jutges sota la toga no portessin un rei al cos i no desdenyessin consultar el sentit comú simultàniament al codi, qui sap si no milloraríem les condicions per conviure en pau. D'altra banda, no oblidem que si les lleis son mal girbades i ambigües, els culpables són els parlamentaris que tenen la obligació de legislar.

Jo sóc dels que pensen que recórrer als tribunals no serveix de res si el que es pretén es que et donin la raó, en comptes de trobar la veritat. La vida s’assembla a un trencaclosques: cada peça té un perquè, una raó i un lloc. Insistir, doncs, a fer entrar els claus per la cabota a cops de martell legal, enlloc d’untar-los amb vaselina de sentit comú fa més mal que una pedregada. Acabo amb un altre exemple que potser us sonarà: ¿no seria més de sentit comú que els jutges enviessin la força pública antiavalots a desallotjar els okupes antisistema, incívics i organitzats que atempten contra un dels principis fonamentals d’un estat democràtic, el respecte i protecció de la propietat, enlloc de desnonar a empentes i per la força bruta de la seva llar a famílies amb menors, pel “delicte” de no poder pagar el lloguer? A la meva manera de veure, la justícia s’ho hauria de fer mirar puix només si les sentències son conformes al sentit comú, els ciutadans de a peu les aplaudirem. I tots plegats, francament, ens estalviarem moltes diarrees mentals.

Que passeu un bon dia les Carmes i un bon cap de setmana en general. En principi, pujaré la persiana del xiringuito dilluns vinent; però, si jo faig abans, no m’ho tingueu en compte perquè si ho faig serà amb sentit comú. 

dijous, 15 de juliol de 2021

UN PAÍS DE "GENIS" O DE "CÍNICS"?

Després de conèixer amb més “ets” que “uts” les martingales del ninotaire fill predilecte de l’antic règim, José Luís Moreno, per fer-se ric a base d’estafar tots els que li riguessin els seus jocs de mans financers, i de fer el salt a la Hisenda Pública perquè, com a deixeble aprofitat de la doctrina Opus, la caritat ben entesa sempre comença per un mateix, no m’explico com amb el repertori de personatges sense escrúpols (malgrat el seu pedigrí de fills putatius de l’establishment), per viure sense privacions de cap mena, amb l’esquena ben dreta, a coll i be de quatre babaus encaterinats per la seva pelica, no tenim cap premi Nobel d’economia. Esclar que hauria de referir-se a l’economia submergida o putrefacta, i em penso que aquesta branca acadèmica ni està reconeguda ni ben vista. Però, al pas que anem, no trigarem gaire a veure que d’una manera o altra, als pocavergonyes que no dissimulen la fatxenderia i certs tics de gangsterisme més o menys il·lustrat, els hi seran reconegudes les seves “proeses” amb algun tipus de recompensa adient a la seva cara dura. Vés a saber si amb un títol nobiliari i tot com en temps reculats, si no fos que ara la monarquia ha tancat l’aixeta de medalles perquè els cortesans a l’antiga van de capa caiguda.

Qui sap si perquè jo seria incapaç “tècnicament” de muntar tinglados tan ben parits i sofisticats com els que han posat al descobert els que han acabat enxampant l’il·lustre manipulador de “titelles”, en certa manera em fa enveja la seva fantasia meticulosa per inventar-se unes trames tan recargolades per robar sense embrutar-se les mans. Però com que, pel que he anat espigolant entre els papers i les xafarderies mediàtiques, n’hi ha tants d’aquesta mena de “genis” o “nens prodigi”, si no fos que em fa fàstic tot el que toquen i contaminen, em trauria el barret davant la seva fèrtil imaginació per fer el mal. El que no sé és si alguns d’aquests farsants n’és ben bé l’enginyer pare de l’invent o un simple manobre que fa de testaferro. I quan dic que abunden tant els pocavergonyes, quasi estic temptat d’arrodonir la frase manllevant al comediant Rojas Zorrilla aquella expressió castissa “del rey abajo ninguno”, per actualitzar-la amb un: “del rei cap avall, tothom!”

I és que, amics i amigues, viure “segrestat” en un país que no m’estimo entre altres raons perquè el seu cap d’estat fins fa quatre dies (ara jubilat amb el títol de “rei emèrit”), presumptament traficava amb influències i cobrava comissions a dojo per fer d’intermediari en negocis tèrbols de compra-venda de combustible, armament, obres públiques i de vés a saber de quantes més operacions comercials “d’Estat”. I escric presumptament, perquè mentre no determini un tribunal fins a quin punt el rei emèrit pot estar enfigassat, no se li pot atribuir cap enllardament a l'empara d'una capa d'immunitat vergonyosa i carca. Prou que voldríem esbrinar-ho! Però, no hi ha manera (i encara menys des que cautelarment l’ocellot ha escampat la boira a Orient per consell dels seus experts advocats), de que passi comptes voluntàriament dels seus suposats tripijocs davant una comissió parlamentària, que és en definitiva la legítima representació del poble sobirà del qual, per cert, depèn un monarca en funcions de cap d’Estat i no pas a l'inrevés.

En qualsevol cas, malgrat no destaquem en el concert mundial per mèrits de més reputació humana, científica o econòmica, no hi ha cap dubte que pocs pobles ens poden discutir el trist i dubtós honor d’encapçalar el rànquing de bergants per metre quadrat; perquè en altres disciplines no destacarem, però en picaresca anem ben servits. Quan molts ciutadans tolerem, com si fos la cosa més normal i com una mena d’habilitat digna de fascinació, escaquejar-nos de pagar impostos, el país té mala peça al teler, perquè qui fa un cove fa un cistell. Cada dia, inclús sense donar-hi importància ni amb mala fe, contribuïm a engreixar els índex de frau fiscal consentint pagar serveis sense que ens carreguin l’iva. Gairebé ens considerem “llestos” aconseguint que el reparador, el professional liberal o àdhuc l’assessor puntual, cobri els honoraris “en negre” enmig d'un clima de complicitat.

Si en el transcurs de la vida quotidiana no es rebutgem aquestes petites corrupteles, ¿tenim dret a sorprende'ns que quan hom té la possibilitat de remenar cireres se n’unti els dits? És més vell que l’anar a peu que l’ocasió fa al lladre. I no ens queda ni el consol de saber que qui la fa la paga, perquè sense recular més enrere, des d’aquell immoral Lluís Roldan que es feia un sobresou cobrant comissions per cada reforma o construcció de casernes per a la guàrdia civil, cap dels paios (polítics o alts funcionaris) que varen rampinyar el que varen poder valent-se del càrrec, han rescabalat a la Hisenda Pública la totalidad de les pèrdues, sigui perquè mai s’han trobat els botins o perquè, en hàbils acords pre-judicials s’han tancat els expedients d'infracció fent un capmàs més que generós dels danys i perjudicis. Passeu llista: des del banquer Conde fins al propi gendre del rei emèrit, la tira! En aquest país, per desgràcia, viu millor un “enginyer financer” que un enginyer industrial o un científic investigador, i es considera un “fracassat” qui no es fa el murri si en té ocasió. Diuen que són més els honrats que no pas els deshonestos, però per escatir bé si tenim més genis que cínics, caldrien molts exàmens de consciència sincers. I de confessar-se i demanar perdó, en aquest país no se'n sap.

dimecres, 14 de juliol de 2021

SEMPRE VAL MÉS CAMINAR ENDAVANT A POC A POC QUE NO PAS RECULAR

Tothom hi està d’acord amb aquesta dita de sentit comú; però, sembla que ningú la segueix, sobretot en temps de pandèmia quan tothom ja en té la pipa plena d’esperar a veure-les venir. Potser l’única que s’ho pren amb paciència i no s’immuta sigui la Grace, un robot humanoide made in xina, dissenyat en principi per interactuar amb gent gran i persones que viuen soles. El que passa és que l’enginyer d’aquesta andròmina d’intel·ligència artificial se li ha acudit per raons comercials i treure’n més rentabilitat que pot emprar-se per alleujar la càrrega de feina del personal sanitari de primera línia hospitalària esgotat per la pandèmia, i segons l’empresa hongkonguesa Hanson Robòtics que el comercialitzarà a partir de l’agost, en produirà tantes unitats con xurros. Suposo que a preus assequibles, perquè el prototip costa un ull de la cara. De totes maneres, a mi tant me fa! Ja se la poden confitar: seria per llogar-hi cadires que un robot em tingués de prendre la pressió o acompanyar-me al lavabo; a més a més, de moment la Grace només parla anglès, mandarí i cantonès. Això sí, diuen que a través de 48 expressions facials pot induir a diversos sentiments empàtics. No obstant això, em pregunto com? Responent amb una mena de telepatia els estats d’ànim del malalt? Jo en passo, francament, de tenir la Grace d’infermera, tot i que no n’estic gaire segur, puix al pas que anem no m’estranyaria que ens haguéssim d’anar acostumant a comunicar-nos amb màquines més o menys simpàtiques.

Qui sap si també una versió d’intel·ligència artificial sigui la guionista d’alguns programes informatius o magazines mediàtics, on en el capítol dedicat a mantenir-nos al dia sobre els estralls de la covid sembla que no s'hi miren gaire perquè els espectadors, oients o lectors que els suporten, enlloc de ben assabentats no en resultin traumatitzats. Perquè m’agradaria saber a qui se li acut la “brillant” idea de recrear-se remenant cada dos per tres, com si fos una cançó enfadosa, que hi ha persones que després d’estar vacunades i revacunades han recaigut en la malaltia. A la meva manera de veure, no són aquests missatges els que es necessiten per aixecar la moral de la gent sorpresa per la revolada inesperada de la pandèmia, ni d’emfatitzar la confiança en els resultats positius de la vacunació. ¿No fora més convenient insistir en recalcar que les persones vacunades estan més protegides que les que no ho estan, enlloc d’insistir com corcons o voltors en els casos que la vacuna no ha esguerrat un segon contagi? A més a més, s’hi refereixen sense explicar-ne les circumstancies concretes en que es va produir la contaminació, les quals sovint no obeeixen a una espifiada del vaccí, sinó a no haver seguit al peu de la lletra les recomanacions dels experts en quan a perseverar per prudència en respectar les mesures bàsiques de prevenció – mascareta, mans, distància -. que tots ja ens hauríem de saber de memòria i no oblidar mentre l’enemic no estigui abatut de veritat sinó només endormiscat.

Fa dos o tres mesos se’ns va vendre a bastament la becaina del virus com si aquest hagués entrat en estat de coma irreversible, per tal de justificar que s’arraconessin les restriccions al quarto de les rates, permetent que un psunami d’eufòria envaís els carrers i les places que es frisaven per recuperar la normalitat. Es va repetir dotzenes de vegades que no calia anar de pressa perquè no s’haguessin de fer passos enrere, però em dóna la impressió que molts dels que reiteraven a totes hores aquest mantra de la prudència no ho deien massa convençuts ni conscients del risc de córrer més del compte, perquè es va donar sortida a la desescalada més com si s’haguessin encomanat a la fe que no pas a la ciència. ¿Què se n’havia fet d’aquell principi que no s’aixecaria el peu del fre fins que un setanta per cent de la població no estigues vacunada? Prou que molts d’aquells que els polítics anomenen “experts” si els hi convé per cobrir-se les espatlles quan han de prendre mesures impopulars, bugonaven que la desescalada no només era precipitada sinó que no l'apuntalava un pla creïble i sostenible per permetre recuperar festes, festetes i tota la parafernàlia de l’oci nocturn amb prou garanties.

El primer ministre holandès va demanar públicament perdó als ciutadans, reconeixent els errors comesos per córrer massa i el president francès abans d’ahir apel·lava solemnement i amb humilitat des de la televisió, en un gest inèdit de realisme polític, responsabilitat a la població, reconeixent que sense la col·laboració de tothom seria impossible guanyar aquesta batalla. I deixant de banda el mantra de la llibertat individual a decidir-ho tot, va reconèixer que hi ha moments crítics en que aquesta llibertat individual s’ha de sacrificar amb generositat al bé comú. Per aquesta raó va plantejar la immediata obligatorietat per decret de la vacunació de col·lectius que per raó de la seva feina han de quedar el màxim d’immunes, i no va descartar que aquesta obligació tingués caràcter general. El Tribunal Europeu de Drets Humans, aquest quina doctrina i empara reconeixem només quan satisfà els nostres interessos, ha dictat una sentència en que estableix sense fissures que la vacunació obligatòria és “necessària en una societat democràtica”.

Si vacunar-se, doncs, és la única sortida que tenim, segons repeteixen cada dia els experts, ¿per què es tolera amb tanta alegria la insubmissió a col·lectius especialment sensibles i estratègics degut a la seva feina? ¿Existeix un cens del personal sanitari, docent, policial i, en general de gent a qui la seva feina exigeix un contacte estret amb persones vulnerables, que no vulgui vacunar-se? Potser que la casa es comenci pels fonaments i no per la teulada. En temps de pandèmia, francament, no es pot ser tan tiquis-miquis alhora d’arremangar-se per evitar fer passos enrere. Mentre s’avança, encara que sigui a poc a poc, no hi ha problemes. Les coses es compliquen quan s’ha de recular. I no sé si unes autoritats toves per exercir amb seny i responsabilitat les seves prerrogatives, se’n sortiran avui per treure de la boca a tantes criatures el caramel que se'ls hi havia desembolicat ahir. 

dimarts, 13 de juliol de 2021

UNA DE FREDA I UNA DE CALENTA

En temps de pandèmia la vida no s’atura pas, encara que per a molts se’ls hagi escurçat radicalment o s’ho estiguin passin magra barallant-se amb les seqüeles. Però he observat que tant la maldat com la bondat no s’amaguen darrera el canyer ni quan van maldades, i que la gent, potser per pur instint de conservació, afina la imaginació i la creativitat per a no estar-se plegats de mans parant l’altra galta indiferents o resignats; el problema és que no sempre els esforços per sobreviure o simplement per fer la viu-viu amb dignitat van en la direcció correcta, i mentre alguns presenten iniciatives captivadores i fascinants que serveixen per posar dempeus els ànims i trempar les autoestimes, en altres casos només es barrina banya-baix com fer mal sense deixar pistes de la malifeta, amb l’únic objectiu de treure’n profit d’abusar de la confiança dels demes. Us en podria servir a grapats d’exemples, tant de noticies fredes i calentes, que il·lustren a bastament el que us acabo de dir. Com a farcit de la reflexió d’avui, doncs, us en proposo dos, una de freda i una altra de calenta:

(*) – El “seleccionador” de cases per robar.- Els Mossos d’Esquadra van detenir dimecres un home, de 42 anys i nacionalitat albanesa, com a presumpte autor de 36 delictes de robatori amb força a interior de domicilis, en grau de temptativa. Els fets es remunten al passat 19 de juny, quan al voltant de quarts de dues de la tarda la policia catalana va ser alertada per un veí d'Igualada que feia estona tenia la mosca al nas per la presència sospitosa d’un individu al carrer Sant Cugat, que aparentment gargotejava alguna cosa a les portes de diferents cases d’aquella zona. L’home sospitós es veu que “treballava” senyalant amb “marcadors” convinguts les cases on la seva “intuïció” de mala bèstia considerava que hi havia pisos fàcils d’entrar-hi a robar. Els Mossos, després d’identificar-lo i d’escorcollar-lo, com que no li van trobar a sobre cap indici d’estar cometent fets il·lícits el varen deixar marxar; però, més tard, durant una inspecció detinguda de la zona resulta que van localitzar 36 cases que tenien a la porta d’entrada marcadors cabalístics propis del llenguatge dels pispes. Segons els investigadors, tots aquests marcadors l’individu els havia posat aquella mateixa tarda, com qui diu a preu fet; però, vés a saber quants dies s’hi va passar espiant les anades i vingudes dels veïns, per tal d’orientar els futurs lladres sobre la vulnerabilitat de les vivendes en capella de ser violades, i les millors hores per fer la feina sense tenir roba estesa. Per carambola, al “marcador” de cases el varen enxampar dinou dies després, el 7 de juliol, voltant pel barri de les Corts, de Barcelona, qui sap si en plena jornada laboral. Esperem que un cop passés a disposició judicial no el deixessin anar amb càrrecs, a l’espera d’un judici sense agenda; perquè aquest paio no pararà de “seleccionar” pisos per robar, fotent-se’n de la justícia, de la pandèmia, del mort i de qui el vetlla. Aquesta és la notícia freda. Ojalà serveixi la difusió amb retranca de notícies com aquesta per comprendre que només les nostres fermes decisions com a societat seran les que mostraran qui som realment i qui volem ser, més que no pas l’habilitat dels nostres dirigents contemporitzant i fent volar coloms com a única resposta davant la creixent inseguretat ciutadana.

(*) – L’estrafolària salvació d’un gimnàs social.- Una operació immobiliària insòlita, d’aquelles noticies que t’han de repetir dues vegades per entendre-les, va salvar de la picota un equipament social emblemàtic del barri del Raval, de Barcelona, que sota el paraigua de “cooperativa gimnàstica”, feia anys que aixoplugava diverses activitats de caire social a tocar del barri xino, a la ronda de sant Pau. Els darrers mesos, com corresponia fer en temps de pandèmia a les entitats d’arrels socials, facilitaven menjar, mudes de roba i dutxes a milers de persones que s’havien quedat amb una mà al davant i l’altra al darrera. Però, des de molt abans de tot aquesta merda del coronavirus, els propietaris de l’immoble estaven decidits a tirar endavant un projecte urbanístic per enderrocar l’edifici i promocionar pisos de renda lliure. L’alcaldessa Colau va prendre’s com un repte per a l’Ajuntament impedir, no només la pèrdua de l’equipament social, sinó la possibilitat rematar les seves funcions socials construint 36 habitatges de lloguer públic assequible. La diferència que impedia que ajuntament i propietat encareixin es quantificava en sis milions d’euros, que era la distància entre el que pensava gastar-se com a màxim la Colau en aquesta operació rescat, i el que pretenia treure’n la propietat. Però, vet-aquí que quan el carro ja anava camí del pedregar i el futur del gimnàs semblava sentenciat, un conegut empresari de la industria audiovisual – l’inefable i enigmàtic Jaume Roures – es va disfressar de Rei Mag o de Papa Noel, i va fer el miracle o el joc de mans del segle: comprà l’immoble en litigi pels 14 milions que en demanava la propietat, a continuació el revengué a la Colau pels 8 que l’ajuntament volia pagar, i es comprometé a través d’una constructora integrada al grup Mediapro a remodelar l'edifici davant el cèntric mercat de sant Antoni, amb 36 habitatges de lloguer social, del qual la planta baixa i el soterrani es reservaran perquè s’hi pugui reinstal·lar el gimnàs sant Pau. És un mecenes el senyor Roures? Home, clar que no! L’ajuntament li cedeix a l’empresari, per agrair-li la “bona obra”, el dret de superfície de l’edifici per un període de 55 anys. S’ha deixat prendre el pèl la Colau, com ja insinua la oposició municipal? Tampoc és això! En part, perquè tot el que es digui o deixi de dir avui sobre aquesta operació seran només especulacions més o menys interessades. De moment, però, sembla que el barri i els socis cooperativistes del gimnàs sant Pau poden dormir tranquils. Què més es pot demanar en temps de pandèmia que una solució imaginativa de conte de fades? Aquesta és la notícia calenta, aconseguida amb una bona dosi d’aquell sentit comú que serveix per resoldre els problemes, no per plantejar-ne. 

dilluns, 12 de juliol de 2021

VA DE MANDONGUILLES, LLENTIES I ENTRECOTS

Entre d’altres estirabots i bestieses que es varen dir i escriure arrel del confinament forçós d’uns centenars d’estudiants que es varen contaminar del covid a Mallorca, entre les queixes desguitarrades que s’atribueixen als pares d’alguns d’aquells adolescents n’hi ha una que, francament, em va fer sortir de polleguera: ¿què és això de protestar perquè a l’hotel els hi donaven per menjar, durant la improvisada quarantena, menús a base de llenties i mandonguilles? De quin pa en feien rossegons aquella gent? Les llenties i les mandonguilles, per poca traça que hi tingui el cuiner de torn, mai et fan quedar malament i, a més a més, des del punt de vista nutritiu no hi ha res a dir, sinó tot el contrari. ¿Potser l’únic defecte sigui que es tracta de menges d’aquelles que els que no es moquen amb mitja màniga consideren “afartapobres”?

Tinc un amic que sempre que algú a taula es fa el llepafils, el renya: “n’haguessis tingut a la guerra!”. I no ho sé pas si hi va estar a la guerra, però sigui com sigui, tant al front com a la postguerra d’un plat de llenties pel que jo sé no se’n podien pas fer ascos, i les mandonguilles es podien considerar una delicadesa. Però és veu que per aquests pobrets estudiants de la generació de la pizza, l’hamburguesa i el bollycao, confinats a Mallorca pel seu mal cap i sobretot dels que els hi varen organitzar el viatge de fi de curs, ambdós plats eren quasi una tortura xina, i suposo que els seus pares ho varen denunciar amb tanta vehemència compartien aquesta opinió mesquina al cent per cent. El que no acabo d’entendre és que uns pares adults, que haurien de saber el pa que s’hi dona a la vida, els hi seguissin el joc i aixequessin tant la veu que van convertir una simple i ximple “anècdota” en “categoria”, enlloc de fotre’ls-hi als seus fills bocafins un clatellot simbòlic perquè posessin seny.

I si els fans culinaris de les llenties i de les mandonguilles es varen sentir ofesos per unes protestes en certa manera tan “classistes” com desentenimentades, ja podeu comptar com varen enfilar-se per les parets els ramaders i carnissers, en sentir el ministre de Consum, l’aprenent de bruixot Alberto Garzón recordar, com si fos un estudiant rosega apunts i perepunyetes, que la ramaderia suposa un 14,5% de les emissions de gasos hivernacle que són els responsables de l’escalfament del planeta. I sobre aquesta “base científica” al senyor ministre de l'antic gremi de la repartidora se li van desbocar les paraules: “les flatulències (verbigràcia: “pets” i “tifes”) de les vaques, i els excrements dels porcs i truges contaminen molt més que els cotxes”. Fer aquestes manifestacions en un país on es consumeixen anualment set milions de tones de carn (de porc, vaca, xai, cavall o aviram), resulta una mica temerari. No obstant això, el ministre, encara que potser va dir el que va dir a tall d’arrancar naps, no anava desencaminat: la veritat és que mentre el recomanable seria un consum setmanal de fins a mig quilo de carn, els espanyols de mitjana ens en cruspim més d’un quilo. És a dir: entre dos i cinc vegades més del que des del punt de vista saludable es considera òptim.

Tanmateix, encara que el ministre va estalviar-nos la moralina comunista que d’aquest quilo de mitjana per càpita, molts espanyols no en tasten ni un gram (en qüestió d’alimentació el món també està molt mal repartit) era conscient que amb les seves expansions verbals desencadenaria una forta polèmica. I no perquè les seves “recomanacions” anessin balderes d’arguments sòlids, sinó per qüestions polítiques i econòmiques. En el primer cas, perquè segons sembla el ministre va “anar-se’n del bistec” (perdoneu aquesta llicència literario-popular, considerant de què estem parlant), abans de fer-ne cinc cèntims de la seva “homilia” al cap de govern i al seu company ministre del ram de les vaques i d'altres productors de carn. Mireu si devia emprenyar al senyor Sanchez l’esquitxada del seu ministre que, des de Lituania mateix on estava de gira promocional, li va deixar anar que: “un entrecot al punt és quelcom imbatible”. I és que el cap de govern no podia avalar la campanya del seu ministre animant a reduir el consum de carn i del sucre, (“el sucre mata” és l’altre jardí on s’ha empantanegat el camarada Garzón), malgrat en el programa electoral o full de ruta socialista hi figurin aquest objectius per aconseguir “un món millor”. El que devia passar és que el ministre no se’n va adonar que per assolir aquests bons propòsits l’horitzó socialista es fixava per l’any 2050 i que ell va voler fer Pasqua abans de Rams. I, és clar, des de l’oposició no s’ha trigat gaire a sucar-hi pa en aquesta xocolata que els hi ha servit en safata un ministre que va de bona fe, creient que allò que es diu als programes dels partits sempre va a missa.

Per aquesta raó, emulant aquell estirabot del senyor Aznar quan va respondre la campanya que també un altre il·luminat socialista va engegar perquè la gent bebès amb seny: “a mi ningú des del govern m’ha de dir quantes copes de vi em puc prendre”. Avui, el seu deixeble més espavilat en l'art de tocar una dotzena de botets alhora, en Casado li ha etzibat una guitza semblant al ministre Garzon: “no ens diguin, senyors del govern d’esquerres, què hem de fer a casa nostra i vagin-se’n a casa seva”. I per més befa, li ha engaltat un mastegot d’aquells que fan més mal a la moral que no pas a la pell, recordant-li els dos milions de persones que són a les cues de la fam i no poden menjar carn. Jo, per acabar la reflexió amb una petita maldat, no em puc estar de proposar que els hi preguntin a aquests de la cua a que es refereix en Casado, si es menjarien un plat de llenties i quatre mandonguilles o com els estudiants de Mallorca les llençarien a la bassa per indignes d'un paladar del segle XXI. 

diumenge, 11 de juliol de 2021

GENT CARREGADA DE RAÓ - RECULL DE CARTES AL DIRECTOR- (primera espigolada)

És una vella costum meva llambregar les cartes al director quan em cau un diari a les mans, perquè sempre en trobo més d’una de refrescant. En realitat, no és al director a qui van dirigides sinó als que llegim el diari, en general. Gràcies als que utilitzen aquest mitjà per expressar la seva opinió, a favor o en contra, de qüestions d’actualitat, si no fos per aquestes col·laboracions espontànies a vegades determinats fets sensibles o matisos de notícies passarien desapercebuts. De tant en tant, doncs, us en faré un recull de cartes publicades les darreres setmanes, i espero que les trobeu tan interessants, divertides, sorprenents i carregades de raó com a mi m’ho han semblat per seleccionar-les. Almenys de xeixa per reflexionar no us en faltarà.

(*) – Bocabadada he quedat veient la celeritat que mostra la Generalitat per cobrir, econòmicament, els encausats del procés. Rapidesa, per cert, que en cap cas ha mostrat amb altres deutes, com la paga que deu als seus funcionaris des de l’any 2014 (Barcelona)

(*) – Pel que sembla, si sobrevisc durant tres setmanes més, em llevaré i m’esgarrifaré de veure com van creixent els contagiats per covid (sigui alfa, beta, gamma, delta...), i tornaré al meu estat depressiu fins que la corba no baixi. I com jo, quants? De veritat que aquesta cinquena onada no es podia haver previst? Coets a Mart, tecnologia 5G... i això que passa ara no ho havien pensat els nostres dirigents que podia passar? Però si els científics ho van preveure, què importa més, la bossa o la vida? (Torelló)

(*) – Digueu-me passerell, però no me’n puc estar: ¿fora possible que algú amb responsabilitat (si, ja sé que és difícil trobar algú) tingués el detall de preguntar als barcelonins (prèviament informats, ben informats vull dir) quin és el nostre parer en un tema tan cabdal com és el del projecte de l’Hermitatge? Sé que no ho fareu, saben que són mals temps per preguntar certes coses als ciutadans, però gràcies de totes maneres per considerar-ho amb la feinada que teniu. (Barcelona)

(*) – La majoria dels autobusos adaptats de Barcelona i de l’àrea metropolitana i el metro van equipats amb un cinturó de seguretat per fixar la persona que viatja amb cadira de rodes. He observat que alguns autobusos nous no en porten, i en comptes del cinturó de seguretat, porten unes cintes amb les quals és del tot impossible fixar una cadira de rodes, de manera que la persona que hi viatja queda exposada a desplaçaments per la inèrcia o fins i tot al risc de bolcar perquè els frens de la cadira són insuficients per assegurar la fixació en ruta. ¿Què podem fer per aconseguir que tots els autobusos adaptats estiguin equipats de cinturó de seguretat com ho estan la majoria dels antics? (Badalona)

(*) – Atesa la incidència diària de covid a Catalunya, similar per exemple a la de tot França, m’estranya el silenci i la falta de propostes per part del conseller de Salud. La meva filla es va posar malalta, vam trucar al 061 i ens van dir que no anéssim al CAP perquè estava saturat, i ens van suggerir que féssim una prova d’antígens pel nostre compte. Així ho vam fer (no és fàcil, perquè a les farmàcies no en venen). Això ja és trist, però no em queixo, i a més mostro la meva solidaritat amb el personal d’atenció primària que estan treballant en aquestes condicions. No tot s’hi val pel turisme, perquè al final assolirem l’efecte contrari. De fet, alguns empresaris de l’oci nocturn han tancat voluntàriament per qüestió de consciència, alguns van dir que no podien dormir tranquils amb aquesta onada fora de control. Amb tot el meu respecte: i vostè, conseller, dorm tranquil? (Barcelona)

(*) – A les dotze del migdia he anat a l’oficina principal del meu banc per disposar de 300 euros en bitllets de 20. Em comuniquen que en aquesta oficina no hi ha caixa (oficina principal) ni diners en efectiu. També m’indiquen que no podré disposar d’aquests diners en cap altra oficina perquè l’horari de reintegrament en efectiu és de 8 a 11 del matí. Com a metge espero no haver de veure algun dia que els pacients entrin als hospitals i no disposin de metge perquè l’assistència depengui d’unes franges horàries. Veure per creure. (Girona)

(*) – Voldria felicitar la propietària d’una botiga de sant Pere de Ribes que va negar a una menor la venta d’una beguda energètica que contenia la cafeïna de quatre cafès i vuit sobrets de sucre. Si els Governs (central i autonòmic) no són capaços de dictar una llei per regular-ne la venda, els ciutadans hem de protegir la nostra joventut. (Cardedeu)

Per avui ja n’hi ha prou de tastets de sensibilitat ciutadana. Que tingueu bon diumenge, mentre rumieu.

divendres, 9 de juliol de 2021

L’ASE D’EN MORA, DE TOT SE N’ENAMORA (REFLEXIÓ SOBRE EL POLIAMOR)

El més difícil no és escriure bé, el més difícil és que et llegeixin. És per aquesta raó que cada matí quan em disposo a escriure la reflexió del dia maldo per trobar un tema d’actualitat que sigui entretingut i ens serveixi, a mi i a vosaltres, perquè no se’ns rovellin les neurones. Mira per on avui he decidit estirar el fil de la informació que vaig llegir ahir, segons la qual el CIS (aquest organisme que presumeix de saber-ho tot sobre com pensem, sentim i a qui votarem), assegura que un terç dels espanyols creuen que es pot estimar diferents persones alhora. La majoria de nosaltres som addictes a un estil de vida sentimental que els sociòlegs defineixen com “monogàmia successiva” (no incompatible amb infidelitats ocasionals); però, una tercera part de la població d'aquest país segons sembla arran de l'enquesta, està oberta a mantenir més d’una relació sentimental alhora, és a dir: de forma simultània i continuada.

D’aquest tarannà diguem-ne romàntic (també li han posat un nom: “poliamor”), els que creuen que hi entenen al·leguen que aquest estil de vida el consideren més estable que el de la parella convencional, ja que el poliamor neguen que tinguin res a veure amb l’amor lliure o amb la poligàmia. Tanmateix, encara que jo no acabo d’empassar-m’ho, afermancen que aquesta mena de tinglados amorosos s’alimenten més d’amor que no pas de sexe. Paro d’escriure per buscar i reproduir a mig volum aquell antic bolero de la Trinca, “Corazón Loco”, que amb doble sentit deia, més o menys: : “... és difícil d’esbrinar com es poden mantenir dues pàtries com qui manté dues dones, i no estar tocat de l’ala”. Doncs, això, llamp me mau!

La qüestió, però, és si biològicament es pot estimar simultàniament a vàries persones. Segons les eminències perdigueres del CIS es veu que sí; però, em sembla que no escateixen ben bé en aquesta mena d’embolat la diferencia entre enamorament i amor, que són dos sentiments que massa sovint es confonen i per aquesta raó a vegades les coses acaben com acaben. L’enamorament és passatger encara que sigui intents: un sent que vol estar amb l’altra persona constantment i àdhuc tendeix a idealitzar-la; però, quan els fogots i la intensitat afluixen aleshores l’enamorament es “transforma” en amor ras i la parella s’estabilitza o és trenca. Podríem dir, doncs, que l’amor és més “realista”: accepta l’altre amb els seus defectes i virtuts, aprenent a cedir i arribar a acords de convivència perquè la relació no s'espatlli. Ara bé, què passa si ens enamorem de dues persones alhora? Pel que es dedueix d’aquesta recerca del CIS, un terç de la societat està canviant en la relació sexo-afectiva i s’estan descobrint noves formes de relacionar-se sentimentalment, que surten de l’esquema de la parella monògama.

Com que m’ha picat la curiositat, he indagat una mica i he quedat esbalaït del meu analfabetisme en la matèria. Resulta que els que la monogàmia no els hi fa el pes poden escollir. En primer lloc hi ha els anomenats “swingers”, que practiquen voluntàriament l’intercanvi de parella en un joc sexual general-ment sense cap implicació afectiva. Després ja trobaríem l’esquema de “relació oberta”, en la qual la pa-rella s’avé a que cada membre tingui permís per “pasturar” fora de la pleta, sense que pugui considerar-se infidelitat. En quan a l’estil poliamor, es veu que en aquesta modalitat de relacions sentimentals s’ha de distingir entre poliamor jeràrquic i “no jeràrquic”, sent la diferència entre l’un i altre si la capacitat d’estimar vàries persones alhora es practica de forma consensuada entre totes les implicades o cadascú va a la seva sense que existeixin normes. El problema és, pel que he deduït, que del poliamor a l’anarquia hi ha un pas.

No acabaré aquesta reflexió tan "distreta" decantant-me per quina manera de relacionar-se està bé i la resta malament. Com moltes coses a la vida, crec que no és qüestió de tenir la raó o no, ja que tothom té la seva i s’ha de respectar. Per tant, a la meva manera de veure, cadascú pot escollir quina és la relació o vincle que vol establir amb una altra o vàries persones, sempre que no es preguin les decisions a la babalà, a l’estil d’arrancar naps, sense reflexionar en els pros i els contres. Les relacions sentimentals mai no són fàcils, perquè hi ha molts aspectes implicats que, com deien els avis, “s’han de saber portar”. Respecto el criteri que hi ha diferents factors que poden ajudar a mantenir una relació saludable, però, si em permeteu, diria que el principal es buscar l’equilibri entre el donar i el rebre. I no féu com l’ase d’en Mora...

Sigueu feliços aquest cap de setmana i aneu amb compte que el virus no us arreplegui per fer el tonto. Fins dilluns. 

dijous, 8 de juliol de 2021

QUAN NO ÉS LA PANDÈMIA ÉS EL CANVI CLIMÀTIC I ARA TAMBÉ ELS PLAGUICIDES...

La qüestió és no deixar-nos viure tranquils i confiats, i quan no és per una cosa és per una altra, però sembla que sempre estiguem amenaçats de caure’ns una espasa de Damocles sobre la closca. Durant els darrers setze mesos, amb poques excepcions, hem dinat i sopat mastegant notícies relacionades amb l’evolució del covid, gens tranquil·litzadores tant pel seu contingut explícit com pel galimaties i el desori que feien palès les continues contradiccions dels responsables en exposar-les, i les sortides d’emblanquinador dels habituals tertulians “experts en tot”, que no es quedaven enrere a l’hora de dir-hi la seva sobre una tragèdia mundial que ni sabem com va començar ni en tenim la més petita idea de com acabarà. Però, és que no només per culpa de la pandèmia plora la criatura, sinó que ja fa uns quants anys, cada vegada amb més insistència, dramatisme i versemblança, se’ns amonesta sobre la que ens espera per fer el tòtila prenent-nos a tall de conya els avenços depredadors del canvi climàtic. El problema és que si fa vint anys els predicadors de l'ecologia eren considerats uns pocapena mig ensibornats per quatre il·luminats, a mesura que els fenòmens atmosfèrics violents llepen cada vegada més sovint territoris propers a casa nostra, verges fins ara de calamitats naturals, i que es passa del fred hivernal a la xafogor estiuenca sense quasi primaveres ni tardors, alguns escèptics comencem a veure’ls-hi les dents al llop.

I per si no en teníem prou de maldecaps, ara els profetes de la apocalipsis si no fem bondat ens mortifiquen amb alarmes sobre el perill per a la salut i per al medi ambient que suposa utilitzar en els cultius d'aliments productes químics (insecticides, herbicides...), per atacar les plagues agràries. Segons un informe de l’Agència Espanyola de Seguretat Alimentària i Nutrició, amb la tinta encara fresca perquè data del 2019, no obstant el 98% de les mostres d’aliments analitzades als seus laboratoris són aptes pel consum, resulta que s’hi han detectat restes de 107 plaguicides de diferents famílies tòxiques, les quals no es pot evitar que les trascolin als seus estómacs els consumidors contents i enganyats. I, esclar, poc triga a remenar-se l’espantall de la relació entre contaminants i càncer. I perquè ens costi més d’agafar el son sense necessitat d’ajuda química, ens expliquen que les conseqüències més temudes per a la salut dels plaguicides, són els anomenats disruptors endocrins i els contaminants capaços d’alterar el sistema hormonal. No em pregunteu que signifiquen aquestes paraules tan rarotes, perquè no en tinc ni puta idea; però, em fan molt mala espina.

Sóc un fan de les maduixes, per exemple, i de la fruita en general perquè la considero sana i imprescindible per a una dieta saludable, de manera que quasi m’agafa un cobriment de cor quan m’asseguren que la maduixa és la fruita que més residus de plaguicides acumula, concretament 37. Segons el Defensor del Poble, s’observa una “irregularitat reiterada” per part d'Agricultura autoritzant amb caràcter “excepcional” productes fitosanitaris prohibits, sense que existeixi una situació d’emergència que justifiqui aquesta excepcionalitat. És a dir, ¿se’ns dona a entendre que l’administració pública competent es pren a la fresca el control responsable de l’ús de pesticides i d’altres productes perjudicials pel consum humà? Tenint en compte que gràcies a la globalització els aliments vés a saber d’on arriben als mercats, em sembla una mica exagerat posar el dit a l’ull en una administració concreta; més aviat deu passar que tothom fa el què pot en la qüestió de produir i acaparar més mercats, no mirant massa prim en quan a la exigència de controls de qualitat.

Els ecologistes reclamen al govern que d’aquí a dos anys s’hagi reduït a la meitat l’ús de pesticides, sobretot insecticides o herbicides contra les plagues més comuns (mosques, paparres, polls, àcars...) Sembla que l’ús indiscriminat d’un d’aquests productes, la clotianidina, podria estar en l’origen de la reducció de les colònies d'abelles, ja que aquest insecticida la planta l’allibera a través del pol·len i el nèctar que les abelles xuclen per fer la mel. A la meva manera de veure, francament, em dona la impressió que els governs no passen de les declaracions de principis tot el voluntaristes que vulgueu, però que a la pràctica, la industria agrària (perquè la pagesia ha acabat convertint-se en “industria” per adaptar-se al mercat), invoca sempre pròrrogues extraordinàries en l’adaptació a les normes comunitàries, abans de recórrer a sistemes alternatius de combatre les plagues de manera innòcua. En el fons, tot acaba reduint-se a una qüestió de peles i de rendibilitats. Ara bé, a la llarga, no protegir la salut i el medi ambient pot acabar perpetuant les pandèmies i la contaminació ambiental. Potser la ciència aconseguirà que visquem més anys, la pregunta és si amb "xutes" puntuals de reconstituents se’ns allargarà més la vida o només la vellesa?