PAU A LES PERSONES DE BONA VOLUNTAT

 

Com podeu comprovar pel que estem passant aquests dies, estava bastant justificat que se’m descarreguessin les piles; però avui no és el moment de retreure’ls-hi als rabadans que ens governen – a nivell mundial – les temeràries i esgarriades decisions que venen prenent des de fa temps. Però, malgrat que regalimo pessimisme, mala llet i desenganys a tremuja per culpa d’aquests mesells incompetents, almenys avui, com va escriure en Sagarra en l’immortal “Poema de Nadal”: “procurem ser una mica criatures amorosint el balandreig raspós, i diguem: Glòria a Déu en les altures, amb aquell to que ho deien els pastors. I si tot l’any la mesquinesa ens fibla, i l’orgull de la nostra soledat, almenys aquesta nit fem el possible per ser un bons homes de bona voluntat”.

I amb una cullerada sopera de bona voluntat passem-ho tan bé com puguem, tot reflexionant que només depèn de nosaltres desemboirar el futur i, tal com he repetit dotzenes de vegades en les meves reflexions, tingueu una bona reserva de “sentit comú” per pair el cúmul de bestieses de tota mena que escoltem cada dia des que, per desgràcia, empatxar-te de notícies no és sinònim d’estar ben informat. Exercitem l’art o la capacitat de seleccionar el que ens posen a les menjadores – públiques o privades – i separem el gra de la palla. I fem-ho amb tota la convicció i autoestima de sentir-nos persones de bona voluntat. Fins a la propera, que espero sigui aviat.

QUINA SORT ESTALVIAR-ME’N DE PARLAR-NE!

 

Amb l’excusa de que tinc el blog en parada tècnica fins passat festes – en teoria, per recarregar una bateria prou atrotinada com per fer un pensament, però que em resigno a retirar-la potser perquè li conec de sobres els punts febles i amb ella he anat tirant fins ara -, m’estalvio d’haver de comentar un grapat de notícies que, només de pensar-hi, ja se’m regira la panxa. Que no vol pas dir que no hi pensi en tot plegat, ja que per molt que volgués abstreure’m de la realitat empipadora no furgant en el racó de les misèries quotidianes, aquestes acaben sempre filtrant-se per alguna escletxa. Però, almenys les voluntàries excedències que em concedeixo de tant en tant - abusant de la meva condició d’únic amo del blog -, em permeten passar de puntetes sobre la misèria sobreeixida i abandonar per uns dies la superba pretensió de proposar reflexions per ajudar els altres a pair gripaus que a mi em costen d’empassar tant, que el fet d’anar-los rossegant per fer-los mengívols, em destarota la cada dia més escassa energia que acumulen unes piles al límit de la data de caducitat.

Si avui hagués estat un dia com els altres, que en llevar-me m’asseia davant la pantalla i en mitja hora escassa enllestia la reflexió diària fins a buidar el pap, enlloc de divagar com estic fent; ja faria estona que m’estaria trencant el cap per trobar-hi explicacions plausibles a tot el devessall de consignes i missatges sobre el descontrolat full de ruta de la maleïda pandèmia, que em bombardegen de tot arreu - sanitaris, polítics i tertulians - en una pluja delirant i esquizofrènica de declaracions contradictòries, de diagnòstics precipitats i de rampells autoritaris predicant mesures de prevenció eixorques des de les mateixes beceroles, perquè ni els seus pares ni seus padrins tenen prou pebrots per fer-les complir. No sabeu pas com n’estic, doncs, de relaxat sabent que en haver-me rebaixat de servei ja no cal que m’esgargamelli buscant l’adjectiu adequat i el to equilibrat de les meves reflexions i renegar per enèsima vegada de la manca de coordinació entre els països per aplicar, per exemple, una estratègia comuna per combatre, no només les conseqüències de la pandèmia sinó, sobretot, per erradicar-ne les causes. Ja s’ho faran, doncs, sense la meva cullerada diària de xarop de bastó!

Després de festes, si em quedés esma per seguir escrivint estèrils “cartes al vent” en forma de reflexions, ja faré un resum de com ens haurem aculat o avançat en trenta dies per entomar més eixerits d'ànims la costa de gener: la llàstima és que no crec pas que hi hagin, francament, raons per sentir-nos menys pessimistes, menys decebuts i menys desconcertats respecte al futur demà del que n'estem avui; i, per tant, en cas de tornar a pujar la persiana del blog, hauria de manllevar del calaix de sastre dels retalls d’esperança, si encara n’hi queden, els brins que calguin per respirar optimisme tot dissimulant la miopia de la majoria de governants mundials que enlloc de fer pinya per salvar el planeta – no només ambientalment sinó amb molts altres aspectes urgents i essencials –, suposo que es decantaran per embrancar-se en més lluites fratricides per dominar-lo. ¿En què hauran quedat després de festes les carretades de bons desitjos que mentre toquin les dotze campanades de benvinguda a l’any nou s’escamparan efímerament?

Si ara escrigués una reflexió com les de dies anteriors no me’n podria pas estar de criticar la majoria de notícies que se m’entortolliguen de cap a peus i que m’impedeixen tant de respirar lliure que estic en capella d’ingressar en la UCI dels desanimats. ¿Creieu que no tinc res a dir sobre aquesta casa de barrets sense mestressa en que s’està convertint a nivell mundial la coordinació unitària dels esforços contra el Covid-19? ¿Considereu que no expressaria emprenyat com una mona que ja n’estic fart que per la classe política sembla que només tinguin sentit les tempestes en gots d’aigua i es miri cap a un altre costat quan amenaça un psunami? ¿Penseu que no tinc prou valentia per denunciar netes de pols i de palla, com ha estat sempre el lema del blog, la violència de gènere domèstica, la perillosa implantació de les ideologies polítiques extremes, la fastigosa i genocida manera de tractar el problema de la migració, la degradació de la convivència i del civisme, la constant pèrdua de qualitat, humanitat i eficàcia de la medicina primària pública envers la població més vulnerable, la fallida inevitable dels sistemes de pensions per la covardia atàvica dels polítics per posar-hi remeis sostenibles i no pas cataplasmes, la sospitosa tendència a una confrontació intel·lectual entre autoritarisme (una mena de dictadura blanca) i democràcia, etcètera, etcètera?

Les meves reflexions potser no tenen cap valor ni transcendència social, esclar, ni ho he pretès mai; però, en canvi, m'estiro els cabells veient a quantes persones carregades de raó fan callar els diversos establishments que fan ballar el món com els hi rota. I, francament, em fa molta ànsia que només es tinguin orelles pels que diuen vertaderes bajanades i, en canvi, s’arraconin les opinions carregades de sentit comú dels que parlen no només perquè tenen boca sinó des de l'experiència i el seny. Per aquesta raó, ara per ara, crec que no es reuneixen les condicions perquè les mesves piles se'm carreguin prou bé. De moment, doncs, només puc dir, sense comprometre’m massa, que en endavant i no sé fins quan el blog aixecarà la persiana en comptades ocasions. Llevat que estigui equivocat en els meus pronóstics i es daci el miracle que tot de cop els que tindrien de treure’ns les castanyes del foc posin seny i ens treguin la por del cos.

LECTURES EN TEMPS DE PANDÈMIA

 

En plena escalada de la pandèmia, la tardor de fa dos anys, quan indefensos entre severs confinaments perimetrals, tocs de queda i advertències apocalíptiques que ens portaven a escenaris tan esborronants com si estiguéssim en guerra, se’m va acudir de rellegir “La Peste”, la novel.la escrita per un dels autors de referència de la meva joventut intel·lectualment anàrquica, l’Albert Camus. Era una època que ens empassàvem tot el que queia a les mans, amb una salivera literària en bona part influenciada per l’ombra de la prohibició més o menys descarada d’algunes lectures que, sobretot segons els “educadors” d’escoles religioses, “no ens convenien”. En alguns casos, aquests docents pixaven tan fora de test que preferien “formar-nos” amb històries de sants abans que pervertir-nos amb segons quins llibres de dubtós profit pedagògic, com ara els d'en Gide, en Sartre o en Proust, per posar un exemple, d'escriptors maleïts. Bé, la primera vegada que vaig llegir “La Peste”, em sembla que en un parell de dies el vaig enllestir perquè, com us anava dient m’empassava tot el que em queia a les mans, sobretot si calia fer-ho mig d’estranquis perquè no et renyessin els vigilants de la moral, amb la mateixa golafreria que les oques en temps d’engreix. Recordo molt bé que, més enllà del relat estricte, em varen deixar parat algunes de les veritats com temples que aquell escriptor que llegia amb la boca oberta em descobria. Reconec que una de les frases que em va fer més efecte, fou aquella exclamació del metge protagonista quan, davant del cos d’un infant mort per la pesta, maleeix un Déu “que permet que morin criatures innocents”.

En fi, ara que m'ho miro amb certa perspectiva no me'n sé avenir que hi haguessin uns educadors tan sapastres que es prestessin a censurar, en nom d’una moral religiosa esbiaixada i d’una ceba malaltissa, lectures que no tenien cap malícia llevat que feien restrenyiment a uns quants tarats cerebrals que eren capaços de “prohibir”, per exemple, la lectura d’una novel·la tan “blanca” com “Climes”, d’un escriptor catòlic i de dretes com l’André Maurois; però, sobretot, que aquest llibre a l’ensems que molts d’altres condemnats a l'ostracisme estigués proscrit de les prestatgeries de moltes biblioteques de col·legis confessionals pel sol pecat d’haver interpretat els seus autors o autores, indistintament, la sensualitat i en definitiva introduït els lectors en l’erotisme de l’amor. Però les coses anaven així, com sabeu perfectament, gràcies als molts capsigranys que s’avenien a representar el paper de censors espontanis de la llibertat de pensament per la senzilla raó que, en fons, no eren més que uns carcamals reprimits de ca l’ample. Tanmateix, el problema o la desgràcia de tot plegat és que molts d’aquells que miraven tan prim quan el vent bufava d’un costat, de seguida que es va girar de l’altra banda varen “adaptar-se” a les noves circumstàncies, demostrant que si convenia eren més papistes que el papa. Si el “prefecte” que volia que li agafés tíria aquell inofensiu “Climes” encara fos viu, potser tindria aquesta obra i moltes altres de les que va blasmar i escopir a la seva tauleta de nit. I se'n vantaria"

Ara bé, si s’ha de ser una mica masoquista per rellegir “La Peste” en plena incertesa per les derivades que prendria una pandèmia tot just declarada, no em direu que no sigui també una mica morbós que quan la setmana passada es van encendre totes les alarmes davant una variant descontrolada del virus, manllevés dels prestatges de la meva modesta reserva de llibres una novel·la de Rafael Argullol, “La raó del mal”, que fou premi Nadal l'any l993. Confesso que és un d’aquests llibres que compres “perquè els has de comprar”, per estar “al lloro”; però que sovint només fulleges per sobre, i com que et sembla que no t’atraparan, els endrecés en un racó esperant que els hi arribi l’hora. Doncs, vet-aquí que l’altre dia li va arribar l'hora de treure-li la pols i, francament, em va deixar tan tocat que si fa o no fa en unes quatre hores me'l vaig cruspir. La veritat, no és massa extens però la seva prosa no resulta fàcil de pair perquè més aviat peca de densa i ben mastegada, potser massa i tot. Però us ben asseguro que per aclarir-te les idees en temps de pandèmia és una tria excel·lent. Sobretot perquè en llegir-lo et trobés transportat des d'un escenari en teoria de ficció a un que identifiques pràcticament com l’actual, i reconeixes com a pròpies les reaccions que s’hi expliquen referides a una epidèmia coneguda com la dels “exanims”. Naturalment, es pura ficció; però els sentiments, sensacions i pors que dansen en l’escenari d’avui dia, l’autor els traspuava i reproduïa amb tanta exactitud com si estiguessin passant quasi trenta anys més tard. És el misteri i l’encant de la literatura, sobretot quan està esquitxada de poesia i tendresa per desdramatitzar la realitat Si us vaga, llegiu-lo aquest llibre de l’Argullol, crec que us ajudarà a digerir i entendre millor el que ens està passant. Però deixeu de banda el desenllaç d’aquella epidèmia. Perquè Deu-nos en guard que acabés igual!

¿QUI ENCALÇA MÉS LA CONSTITUCIÓ D’UN PAÍS, ELS QUE VOLEN CANVIAR-LA O ELS QUE SE N’APROFITEN?

 

(NOTA: No tinc les piles recarregades, suposo per culpa de l’ambient enrarit, insegur i maldestre que com a carregador de piles no ajuda precisament a estabilitzar la bateria. Per tant, fins ben passades festes, diguem que fins després de Reis, no crec que estigui anímicament en condicions de recuperar el ritme habitual de reflexions a que us tenia acostumats; però com que no em vull deixar acovardir, aquest ralentí en l'activitat no vol dir que quan no me’n pugui estar d’aguantar-me’n les ganes d’escriure m'hi resigni a no dir la meva. Com ara avui, que no voldria deixar passar l’ocasió de dir, en un dia tan assenyalat políticament, el que em sembla d’això que l’establishment en diu Carta Magna, sense que alguns dels que ho diuen sàpiguen ben bé què significa i a què obliga respectar-la, perquè només saben segrestar-la en el seu profit)

Llamp me mau!, ja us asseguro que quan un país, des de totes les cantonades de l’Estat, incloses les institucionals, hi ha qui es mofa o se n’aprofita de la Constitució a base de prostituir-la, potinejar-la, escarnir-la o trampejar-la fent a la seva esquena tota classe de negocis i tractes de favor, té mala peça al teler. Quan quasi totes les institucions de l’Estat arreplegades sota les balderes faldilles constitucionals perden oli escandalosament, quan les interpretacions esbiaixades que se’n fan de la Constitució impossibiliten que tots els ciutadans, amb independència de com pensin i de en quins déus creguin, s’hi sentin emparats i segurs de ser tractats amb justícia i sense discriminacions, francament pinten bastos. I de quines institucions parlem?

En el cas del nostre país concret - recordeu que les poques excepcions que s’hi puguin trobar confirmen la regla general, per desgràcia -, poques se n’escapen de ser considerades poc amables o directament esquerpes amb l’esperit de la Constitució que basteix la democràcia, començant per la pròpia Corona que s’empara en la inviolabilitat del monarca per estalviar-se de passar comptes al poble sobirà. Tanmateix, el propi Tribunal constitucional és un òrgan tan poc respectuós amb l’aparença de neutralitat que tolera, sense que els caigui la cara de vergonya, que els seus Magistrats siguin designats a dit en funció de les respectives simpaties polítiques, enlloc d’elegir-los en base a criteris professionals i ètics que garanteixin la seva independència ideològica. I per acabar-ho d'adobar, el descarat mercadeig en comissions, suborns i fins i tot indulgències a benefici dels que des del seu càrrec institucionals poden remenar les cireres, encara que només sigui una mica, per afavorir determinats interessos enterbolits pel tràfec d'influències. És veu que per molts dels teòrics “defensors de la Constitució” les generoses prebendes que s’embutxaquen abusant de la responsabilitat de manar i decidir en el seu nom, no els arriba per atendre tots els seus vicis i capritxades.

Quan els informatius ens refreguen pel nas que entre la classe política no hi busquis pas un pam de net, perquè tant la corrupció a l’engròs com les petites corrupteles (deixar-se estimar, per exemple) estan a l’ordre del dia, només ens falta assabentar-nos que inclús en la teulada de la sagrada Agència Tributària s’hi troben degoters i alguna paret mestra amenaça d’ensorrar-se, no només perquè no es persegueixi amb eficàcia l’economia submergida i el frau fiscal, sinó perquè un dels ministres del ram més mancat d’ètica féu, en temps no tan reculats, aprovar una generosa llei d’amnistia fiscal, de la qual encara molts en paguem les conseqüències, que va permetre a il·lustres i fins i tot aristocràtics defraudadors, riure-se’n del mort i de tots el que el vetllaven. Un altre dels escarnis a la Constitució més sonats, que ha escantonat més la democràcia i que continua podrint-la, el coneixem col·loquialment com “Portes Giratòries”, un eufemisme sarcàstic maquinat per quatre pocavergonyes per descriure el transvasament continu de ministres i alts càrrecs polítics entre l’administració pública i l’empresa privada, i viceversa.

Sense pressuposar l’existència de cap delicte o il·legalitat mentre no es provi el contrari (a l’empara de la Constitució), penso que tots estareu d’acord que no és estètic i molt menys ètic que, per exemple, avui algú estigui aixecant actes d’infracció fiscal des de l’administració i demà assessori des de l’empresa privada a potencials infractors com bastir infraestructures d’enginyeria fiscal aptes per escaquejar impostos, o passar-se pel forro la legislació laboral protectora dels treballadors per estalviar a les empreses clientes un grapat de diners a costa de sacrificar l’estabilitat i la seguretat de centenars de llocs de treball. Potser avui que es commemora la Carta Magna estaria bé dipositar en mans de les autoritats que presidiran la farsa d'homenatjar-la, els llistats de ministres i alts càrrecs que en cessar o ser cessats de l’administració engreixen les nòmines dels consells d’administració de la Banca i de les més potents Companyies Elèctriques, Constructores i Asseguradores. I per acabar-ho d’arrodonir, potser també s’hi podria afegir al repertori la relació de socis dels bufets de més prestigi del país, que no se n’amaguen de fardar de determinats fitxatges d’ex-inspectors d’Hisenda o de Treball, com un actiu empresarial pel seu “valor afegit”.

Per tant, a la meva manera de veure, avui és un dia que s’escau més que cap altre per preguntar-nos si els que es que no acaten la Constitució són els ciutadans que surten al carrer en un moment donat per reclamar feina, llibertat o justícia, o bé els que des de dintre mateix del sistema fa dècades que li fan pam i pipa tant a l'esperit com a la lletra, desprestigiant-la amb els seus tripijocs i feina bruta. Qui sap si furgant una mica ens adonaríem que qui li busca la perdició a la Constitució són aquells que se l’han apropiada com si en fossin els marmesors, reservant-se el dret d’administrar-la i d’interpretar-la segons les seves conveniències, i no pas a peu de carrer exigeixen que la Carta Magna ho sigui realment per a tothom. Amb aquest prepotent i irresponsable comportament dels que la tenen segrestada se li està esmicolant el prestigi a trossos i seria necessari un miracle per recompondre'l i netejar-li la merda amb que l’han esquitxat aquells que asseguren estimar-la tant. Una Constitució excloent i segrestada per un bàndol, incapaç d’aixoplugar tothom permetent amb tota naturalitat introduir les reformes indispensables per adaptar-la a la realitat, i al sentit comú, fa més nosa que servei a la democràcia. I mentre sigui així, francament, val més apagar el llum i fotre el camp.

LA MEVA NADALA DEL 2021

 

AVÍS DE SUSPENSIÓ TEMPORAL BLOG

 Avís sobre el Blog "A LA MEVA MANERA DE VEURE".- Ho sento, però des d'ara mateix em prenc un descans per carregar piles. Això va com va, tot de cop notes que se t'acaba la corda i que per escriure una reflexió que tardaves escassa mitja hora, ara t'hi has de passar tres vegades més, de manera que has de fer un resset temporal i preventiu per fer manteniment dels ànims. Calculo que tornarè estar en plena forma passada la Puríssima. Mentrestant, moltes expressions a tots!

ÉS POSSIBLE QUE LA PANDÈMIA AFAVOREIXI ELS AMORS PLATÒNICS

 

Per a la psicologia l’amor platònic té la seva causa en la introversió i la inseguretat de les persones, així com en una certa inhibició emocional. En temps normals aquests tipus d’amor tendeix a idealitzar persones que t’envolten més enllà del parentiu directe i se solen manifestar en l’adolescència, el cas més clàssic seria el tendre encaterinament per determinats professors, o a la tardor de la vida envers cuidadors o amistats sobrevingudes quan el suport emocional a vegades fa figa. Però aquesta branca platònica de l’amor comú diuen que no és un amor emocionalment madur sinó un amor més aviat pota-ranc, només realitzable en somnis fantasiosos i a vegades delirants. La qüestió és que m’he decidit a reflexionar-hi des que vaig escoltar l’altre dia, per casualitat mentre feia zàping, algú que amb el posat transcendental dels tertulians tot terreny va insinuar que es podia considerar versemblant que els confinaments i les restriccions a les relacions socials en temps de pandèmia, afavorissin els amors platònics.

Com tots sabeu, encara que això no s’ensenya a l’escola, l’amor platònic s’entén com un sentiment espontani envers alguna persona que més enllà del cercle familiar exerceix una influència quotidiana fascinant, en la qual la il·lusió n’és l’ingredient principal, i que s’emperpala en una mena d’afecte espiritual que supera l’amor físic o passional. Evident, no es pot confondre amb l’amor fraternal ni amb el filial, perquè encara que sigui un sentiment basat en la tendresa i l’estimació, és quelcom diferent ja que no és un amor que es pugui materialitzar i que es troba, sobretot, idealitzat. És tan abstracte i difícil de definir, l’amor platònic, que inclús el destinatari no és necessàriament algú amb qui es tingui contacte físic circumstancial, sinó que en més d’una ocasió aquesta atracció dient-me virtual es desvetlla envers algú anònim que simplement es veu passar amb certa assiduïtat des del balcó de casa estant, i que malgrat sembli una figura ensucrada propi de la novel·lesca romàntica, en realitat és més habitual del que us pugueu imaginar. Àdhuc es pot convertir per algunes persones incapaces d’expressar aquests sentiments, per timidesa o introversió congènita, en una autèntica obsessió apta per generar inclús sentiments de frustració si arriben a adonar-se de la irrealitat de la situació.

Segons el seu padrí, el filòsof grec, aquesta branca de l’amor es caracteritza per la seva manca de sexualitat, i es basa en la contemplació passiva de l’objecte de veneració sense cap pretensió d’anar més enllà de la pura i simple admiració i entusiasme virtual. Aquesta mena d’amor cast i amansit de passió va inspirar infinitat de relats romàntics, i es va consagrar con una versió bastant desguitarrada de l’ideal del “bon amor” a partir d’autors medievals hiperventilats religiosament com l’Arxipreste d’Hita, que no perdien pistonada per arrambar l’aigua al seu molí, Però avui dia molta gent no li sap veure la gràcia a l’amor platònic i més aviat el troba un xic carrincló, malgrat en temps no massa reculats la literatura romàntica, i per extensió els serials tele-visius, li espremia tot el suc que li quedava al tema, bastint relats i guions abusant de tòpics tan sensiblers com que és un amor d’il·lusió i de sacrifici voluntari de qualsevol forma de sensualitat, que s’alimenta únicament de l’esperança i que malgrat el paper predominant de la imaginació no s’embruta mai amb pensaments eròtics solitaris, ni en la intimitat. Per tant, no envelleix mai, perquè es pot fer durar tota una vida mentre se’n tingui prou mirant l’amor exposat a l’aparador. Ara bé, la característica més recurrent en la novel·la romàntica ha estat identificar l’amor platònic amb l’amor “impossible”, una llicència literària sollada d’estafa sentimental que no obstant féu forrolla, i encara avui dia alguns l’exploten perquè hi ha ànimes de càntir que necessiten recarregar-se les piles amb carretades d’aquest pinso. ¿Pot ser que una persona insegura s’arrengleri amb els partidaris del platonisme, per no atrevir-se a entomar l’amor físic i real?

A la meva manera de veure, més aviat penso que els amors platònics no són cataplasmes per aplacar inseguretats emocionals, perquè qui realment es deixa trasbalsar per aquest fenomen sentimental estic segur que ha de tenir un rebost ple de recursos per subornar la ment amb il·lusions quimèriques, sabent que mai arribaran a convertir-se físicament en reals, malgrat ho siguin en la imaginació. No es bo col·leccionar amors platònics, però qui en viu algun no ha se considerar-se en una espècie de segona divisió del campionat amorós, ni com s’ha suggerit més d’una vegada, un malalt. Igual que moltes altres evocacions nostàlgiques dels temps de joventut, al calaix dels records més íntims de cadascú, si hi remenéssim bé, ¿no hi trobaríem les cendres més o menys apagades d’algun “amor impossible”? I a continuació, repeteixo la pregunta que encapçala la reflexió: ¿és possible en temps de pandèmia es donin les circumstàncies idònies per deixar-te “enamorar” platònicament? Per exemple, ¿és possible que el virus del platonisme circuli pels passadissos dels hospitals, i que entre pacients i sanitaris que s’han vist obligats a compartir accidentalment inacabables dies i nits de soledat familiar i dependència absoluta de tercers, s’hagin donat les condicions per establir “amors platònics” de manual? No crec que ningú s’hagi entretingut encara a fer estadístiques d’aquesta mena, però em sembla que ens faltarien dits a les mans per a comptabilitzar-ne els resultats positius. De la qual cosa me n’alegraria, perquè precisament d’amor ens en falta a carretades, encara que sigui tan virtual com el definit per Plató.

ELS CAPS DE SETMANA TESTIMONIS MANLLEVATS A “CARTES AL DIRECTOR”

 

(Des de fa uns quants caps de setmana espigolo “Cartes al Director” publicades els darrers deu dies als diaris del país, perquè estan escrites per gent carregada de la "seva" raó. Dues advertències per evitar malentesos: 1ª), el fet que les hagi seleccionat no vol dir que les subscrigui i 2ª), les reprodueixo en la llengua com han estat publicades).

A FER PUNYETES .- Que Renfe faci passar forçosament per Madrid i fer transbordament per anar a qualsevol lloc del sud més enllà de València, és trist. Més trist encara és que l’únic tren de Renfe que va a Màlaga i no passa per Madrid costa un 30% més. Fa 33 anys el mitja distància Girona-Barcelona de Renfe-Rodalies tardava 59 minuts; ara es diu Rodalies-Catalunya, i anant bé, triga 79 minuts. Més encara: la freqüència de mitja-distàncies en hores punta és cada 30 minuts, mentre a Madrid – en poblacions similars, com Guadalajara – és cada 10 minuts. Per acabar-ho d’adobar, els horaris de trens només es publiquen 30 dies abans, i ni els telèfons d’atenció a l’usuari saben encara els trens que circularan per cap d’any: et diuen que intentis fer una extrapolació. Ni tan sols es publiquen les tarifes i menys es poden comprar bitllets de rodalies per internet. Ara – per empatissar amb ERC– el president del Govern d’Espanya anuncia la descentralització d’organismes de l’Estat, que estaran buits de contingut, com passa amb Rodalies-Catalunya, on Madrid segueix decidint. Què coi negocia ERC en els pressupostos de l’Estat espanyol? A fer punyetes! (Lluis Girbau Massana – Girona – Diari Girona)

TOT VA CANVIANT .- A mesura que ens anem fent grans, sobretot els que ja en som, veiem com molts costums van canviant, i alguns no ens són de fàcil adaptació. Només ens faltava el tema de la COVID, que ens ha capgirat fortament la vida, i la manera de relacionar-nos amb la família i els amics. Això ens ha comportat un munt de reflexions, donat que hem tingut molt temps per pensar. Aquests dies, per exemple, ens ha vingut al cap els canvis experimentats per les entitats financeres, a les quals, molts, des de ben jovenets, hi hem dedicat un grapat d’anys. Abans, cadascuna, mirava qui obria més sucursals, se’n trobava una a cada pas; llavors no calia demanar cita prèvia, per a l’atenció de l’empleat de confiança, ni haver d’acudir a la fredor d’una màquina per treure els diners. Les actuals circumstàncies del mercat financer i els nous costums de bona part del jovent en són els motius. Avui, als pobles petits, no sols s’han anat tancant les oficines; en alguns caos, fins i tot, no tenen ni caixer automàtic, els cal acudir a un lloc on hi hagi oficina, i no sempre és ben a prop, i per a la gent gran, els és un inconvenient. Recordem que, abans, hi havia hagut la figura dels corresponsals, cal pensar que ja s’ha tingut en compte; en cas contrari, no podria ser una possible solució? La gent gran ho agrairia. És tracta, simplement, del nostre parer. (Lluis Torner Callicó – Girona – Diari Girona)

LLEIS VENEN I PRESSUPOSTOS VAN - Com en un pati d’escola, els nostres polítics es dediquen a intercanviar condicions talment com si fossin cromos d’una col·lecció tan repetida que fins i tot comença a avorrir. Per una banda, la dinàmica dels rebels que tot ho consulten, però que mai cedeixen per tal que no sigui dit. La dels tossuts que no donen el braç a tòrcer, per mantenir una majoria de fidels motivats, però també freqüentment frustrats. Els que van de líders amb principis intocables, però que amb el poder a la mà canvien d’opinió quan a ells els va millor. I els que aprofiten la discussió per posar-hi cullerada, i així tornar a fer-se un lloc, per dominar tot el joc. Mentrestant, per tal de camuflar el fracàs escolar, en comptes d’invertir en educació, a Espanya es continua calçant una taula coixa. S’han begut de nou l’enteniment aprovant una mesura per sortir del pas. La clau mestra per accedir a la universitat amb assignatura pendent del batxillerat serà un despropòsit que les noves generacions acabaran pagant, a un preu tan elevat com segurament nosaltres els pressupostos. (Susanna Casanova González – Barcelona – El Punt Diari)

ADEU AL LOW-COST.- Se’ns ha acabat la ganga. Vueling ha anunciat que començarà a cobrar l’equipatge de mà dels seus passatgers. S’ha acabat això d’anar a Itàlia per 20 euros. No, ara haurem de pagar fins al doble per poder dur la nostra maleteta amb nosaltres. Amb aquest increment, podem considerar que les companyies aèries de low-cost segueixen sent-ho? (Núria Òdena – Barcelona – El Punt Diari)

PROBLEMES AMB LA LLENGUA.- La Plataforma per la Llengua ens ha informat darrerament de la davallada en l’ús del català, tot denunciant que els catalans canviem de llengua quan se’ns adrecen en castellà, o en una llengua estrangera. Aquest tema no és cap novetat, ja que des de fa força anys i des dels Consells Populars de Cultura Catalana, i després amb la Roca Ferreres s’ha estat denunciant aquesta pràctica sense èxit. Penso que aquesta actitud tan poc patriòtica prové del “hábleme en cristiano” de l’època franquista, que es va consolidar en els nostres pares, i per imitació també en nosaltres i en els nostres fills. La Plataforma per la Llengua ha informat també del retrocés del català a les escoles, en les quals suposadament s’aplicava la immersió lingüística. Sembla que no hi ha hagut immersió, que molts professors no feien les classes en català ni s’adreçaven particularment als seus alumnes en català. Com és possible que les administracions negligissin un aspecte tan essencial com és el tema de la llengua fins al punt de permetre que aquesta es perdés a les aules i als patis? És que no hi havia inspectors per vetllar per aquest aspecte tan important per a la nostra supervivència com a poble? Qui o quins han estat els responsables d’aquesta situació que més aviat sembla un sabotatge a la immersió? Deixant a part les diverses lleis Wert amb la intenció d’espanyolitzar els nens catalans, penso que dintre de la mateixa administració catalana hi ha talps que malden per acabar enfonsant la immersió lingüística, mitjançant la negligència i la contractació de mestres que no són de parla catalana. El mateix passa amb els Mossos d’Esquadra; entre ells no parlen en català sinó en la llengua de l’ocupació, i això fa que aquesta policia no la pugui sentir com la meva. (August Bernat Constantí – Barcelona – El Punt Diari)

LA VIOLÈNCIA DE GÈNERE NO TÉ EDAT.- Segons l’estudi “NoEsAmor”, de Save the Children, 1 de cada 4 adolescents d’entre 16 i 17 anys és víctima de violència de gènere i 1 de cada 5 nois d’entre 15 i 29 anys considera que la violència de gènere no existeix. Com podem negar d’aquesta manera un fet tan latent? Moltes vegades les víctimes adolescents queden invisibilitats, perquè no entren en la categoria violència de gènere infantil, ni en la d’adults. Durant l’adolescència, totes hem patit assetjament als carrers, discoteques o escoles, totes hem rebut comentaris sexistes indesitjats i ens hem sentit menyspreades pel sol fet de ser dones. Traiem-nos la bena dels ulls i observem la realitat: la violència de gènere no té edat. (Alba Pujol – Barcelona – El Punt Diari)

SUICIDIS INFANTILS.- Segons un informe de l’OMS, 200.000 joves i nens se suïciden al món cada any, a causa del bullying escolar i cibernètic. Quins són els motius que poden portar els nens o els joves a assetjar i aïllar els altres a l’entorn escolar? És només responsabilitats dels professors o dels pares? O de tota la societat? La societat té una crisi de valors i cada cop tolera menys la diferència. Només cal veure el comportament dels polítics en sessions parlamentàries. L’odi i la mala educació hi és present cada dia. La bona educació en valors no s’ensenya, es transmet a casa i és el pilar de la societat. L’educació en el respecte i l’empatia per l’altre. Cal assumir responsabilitats, cal donar valor als sentiments dels altres i entendre que només així podem avançar com a societat i tenir una vida millor. (Susanna Sancho Maigi – Am-posta – La Vanguardia)

BLACK WEEK.- Vivimos en un mundo ficticio donde las redes sociales nos llevan a creer que todo es de color de rosa, asequible y que no hay problemas. Llega la Black week y ver que las influencers realizan sus colaboraciones con las marcas dándonos códigos de descuento solo hace que me sienta frustrada por no poder adquirir cada cosa que desearía. Me comparo con ellas y me deprimo al pensar que lo tienen todo y, en cambio, yo no tengo nada. El taladro de impactos por vuestro beneficio hace que la gente se frustre. Marcas e influencers, tened un poco de compasión, que la vida no es de color de rosa. (Florencia Amundson Teves – Barcelona – La Vanguardia)

DISPENSI DOCTOR ARGIMON, PERÒ L’ESTRENA DEL PASSAPORT HA SUSPÉS

 

(Avui no tocava cap altra reflexió que la penjada de bon matí; però l’actualitat del tema fa que excepcionalment en pengi una segona a mitja tarda)

No el culpo personalment a vostè, apreciat doctor Argimon, sinó com a responsable d’un servei que degut suposo a la improvisació no ha respòs a les expectatives d’eficiència que s’havien creat, i perquè aquesta manca d’eficàcia escantona perillosament la solvència de les instruccions de Sanitat, en uns moments tan delicats a cavall de com evoluciona una pandèmia que no acaba d’estirar la pota i l’amenaça d’una variant africana del virus, quan la confiança en la logística de prevenció i seguretat és fonamental per a no acabar-nos de desorientar i en alguns casos deprimir del tot. Començo per dir-li que jo sóc per convicció un ciutadà creient, que respecta tot allò que li manen o recomanen els que legítimament governen m’agradin més o menys, perquè fer cas de decisions que prenen els que governen és la base de la democràcia i perquè tinc de suposar que aquestes decisions no responen a cap rampell sinó que són el resultat d’una anàlisi acurada i professional de la situació. Per aquesta raó, aquest matí he caigut de cul decebut de que l’operació passaport covid estigués tan enganxada amb agulles d’estendre roba que feia pena. Sobretot quan es tractava d’imposar restriccions impopulars al dret a la mobilitat sense tenir tots els melics lligats, després d’estar-ne parlant feia setmanes com una de les estratègies sanitàries en estudi.

Jutgi per la meva experiència personal, que no crec que fos una excepció després d’escoltar queixes semblants a grapats, i digui’m si no tinc raó d’estar emprenyat: cada divendres esmorzo de forquilla a un bar on ens trobem amb d’altres jubilats, entre ells un metge. Quan he arribat, l’amo m’ha demanat si portava el passaport i jo, tot cofoi de la meva previsió i “obediència”, li he lliurat el meu flamant certificat on consta que porto les dues primeres dosis de vaccí des de juny i la tercera dosi punxada des de fa vuit dies; per tant, en teoria estic immunitzat pels quatre cantons, segons els protocols sanitaris més exigents. Però vet aquí que quan l’amo ha verificat amb l’aplicació del seu mòbil el codi de barres del meu certificat, la maquineta ha dit que nanai del Paraguai, que el meu certificat no era vàlid “perquè feia massa poc de la tercera dosi” (sic). Hem tornat a repetir l’experiment, i el resultat idèntic. La majoria dels que estaven entaulats s’havien excusat de no portar els deures fets perquè no havien tingut temps de abaixar-se el certificat, els que tenien la tecnologia per la mà, i els altres que al Cap ahir hi havia molta cua. L’amo ho ha deixat córrer perquè era el primer dia, però els ha advertit que la pròxima vegada no farà els ulls grossos. A més d’un, però, l’esmorzar se’ns ha entregirat perquè a ningú agrada que amb els papers en regla en comptes de donar-te un premi, que tampoc cal, t’endinyin una carbassa. Eren les 9,30.

Abans d’acomiadar-me he demanat l’amo de tornar a comprovar el meu certificat i, de passada el de la meva dona. Però, ai sorpresa!, l’aplicació del seu mòbil per verificar-ho, a un quart d’onze del matí era inoperativa perquè segons sembla hi havia un col·lapse de ca l’ample. És a dir: que portessin el passaport o no, els nous clients a partir de llavors es trobarien el semàfor en ambar. Mentrestant he trucat al 061 per mirar de treure’n el desllorigador a través dels serveis informàtics, de què li passava al meu certificat, ja que si demà hagués d’anar a un dinar familiar, per exemple, o al gimnàs em podria trobar el pas barrat. Després de vint minuts d’aguantar la cantarella de l’operadora – “heu trucat al 061, de seguida us atendre’m” – he optat per penjar. Més tard, ja a casa he mirat de connectar-me a la pàgina web del servei de Salut infructuosament, perquè segons un avís tots els canals estaven saturats.

Però totes aquestes incidències són secundàries davant l’error en la verificació positiva d’un certificat de vacunació que complia tots els requisits, un error que, francament, doctor Argimon atribueixo a un defecte greu en la programació del lector de “passaports” que, com el meu, certifiquen tres dosis del vaccí complertes en menys de 9 mesos però que la tercera fa una setmana. Vostè directament no en té cap culpa, però com els entrenadors d’un equip de futbol n’és el responsables de les badades dels seus jugadors. Jo sóc una persona pacífica, que m’agafo les coses amb certa filosofia; però si un d’aquests que exploten per qualsevol inconvenient es troben amb un desengany com el meu, segur que li diu de tot a l’amo de l’establiment que li barra el pas per un error burrocràtic (ep, no és cap falta d’ortografia, l’he escrit expressament aquesta referència a les ases). Espero que la propera vegada que exhibeixi el passaport que m’ha lliurat el Departament de Sanitat després de portar posades totes les vacunes, el semàfor es posi verd. I, doctor Argimon, perdoni les molèsties.

ELS SENTIMENTS NO SEMPRE ÉS FÀCIL D’EXPLICAR-LOS AMB PARAULES

 

“Els sentiments valen tant o més que les paraules” – va escriure Pere Calders, i jo hi estaria bastant d’acord si no fos que darrera cada sentiment hi han emocions que a vegades costa d’expressar amb paraules. És veritat que hi ha paraules màgiques, sobretot per trametre sentiments com ara “t’estimo” o “t’enyoro”; però, a la meva manera de pensar, les més fantàstiques de totes les paraules que emparen emocions són: “et perdono” o “et dono gràcies”. Perdonar és un sentiment tan considerable que quan s’exterioritza pot aconseguir que es desenrevenxinin desavinences enverinades per coses que s’han fet o dit que no es volien fer o dir, i que malgrat es varen fer o dir no va ser amb mala intenció. La psicologia defineix les emocions com processos que l’organisme activa quan detecta algun perill, amenaça o desequilibri, amb la finalitat d’activar els recursos que té al seu abast la persona per controlar la situació. Per tant, podríem dir que les emocions són mecanismes que ens ajuden a reaccionar amb rapi-desa davant successos inesperats i que sovint funcionen de manera automàtica; diuen que són impulsos emmagatzemats en un arxiu anomenat “intel·ligència emocional” que dos psiquiatres de Yale van descriure l’any 1990 com: “l’habilitat per manejar sentiments i emocions, en una mena de “pensador amb cor” (literalment: a thinker with a heart), que percep, comprèn i maneja les relacions socials. Ara bé, desenganyeu-vos-en, un dels principals i més eficaços recursos per exterioritzar emocions són les paraules.

Certament que no sempre calen paraules per expressar sentiments. El nostre organisme està entrenat per enviar contínuament missatges emocionals amb la postura, amb la mirada, amb gestos, inclús amb el ritme de la respiració... Tant és així, que els experts han calculat que un 93% de la nostra comunicació amb els altres no és verbal. Resulta que, segons sembla, el nostre cos s’expressa millor amb gestos que parlant i, a vegades, fins i tot comunica amb gestos molt més enllà d’allò que diríem amb paraules després de pensar-nos què i com volem comunicar un sentiment. Per aquesta raó, es podria deduir que qualsevol missatge emocional serà més sincer i transparent, si enlloc d’expressar-lo amb paraules mastegades encara que només sigui durant segons, no ens fem trampes al solitari per evitar que l’emoció es traspuï a través del cos. Alguns psicòlegs n’estan convençuts que és molt més eloqüent expressar un sentiment vivint-lo, encarnant-lo o experimentant-lo físicament, que no pas verbalitzant-lo. Jo, francament, segueixo tossut pensant que les paraules són insubstituïbles a l’hora d’expressar estats d’ànim. Ja em dispensareu, són debilitats d’un escriptor!

Com us anava dient, una altra de les paraules màgiques a que em referia al començament podria ésser: “merci” o “gràcies”. I em torno a repanxolar en l’opinió dels experts per assegurar que les persones que donen sovint “les gràcies per tot”, viuen emocions tan positives com sensació de plaer, vitalitat i optimisme. I en aquest cas també seria possible estalviar-vos les paraules, ja que es pot perfectament expressar gratitud amb un somriure, una lleugera inclinació de cap, un gest amb la mà... Però jo, mesell, us recomanaria que en tot cas feu servir aquests gestos per complementar i recalcar les paraules. En tot cas està demostrat que el fet de sentir-se agraït té un efecte positiu; ja ho deien els castellans castissos: “de bien nacidos es estar agradecidos”. Una dita que probablement van plagiar a Sèneca, que en temps més reculats ja va escriure: “res és més honorable que un cor agraït”. I més recentment, Vicenç Villatoro sentenciava: “allò que millor retrata una persona són els seus elogis als altres”. I ara m’adono que tibant d’aquest fil argumental podria embastar una reflexió ben eixerida. Però la deixarem per un altra dia.

En qualsevol cas, i acabem perquè es fa tard i vol ploure, encara que amb gestos i ganyotes es pot expressar qualsevol sentiment, a la meva manera de veure res resulta més gratificant que trobar la paraula apropiada en el moment oportú. Les paraules ho canvien tot, llimen les arestes i fan que tot es vegi de seguida diferent. Però, tampoc cal passar-se: una persona que parla massa sordeja. Admeto que no sempre les emocions o els sentiments sigui millor expressar-los amb paraules que amb gestos, ja que hi ha coses que de seguida es poden explicar, però d’altres volen el seu temps per pair-les i algunes no es poden dir mai. Tanmateix, és veritat que a la vida hi ha sentiments massa complicats d’explicar, sigui en la llengua que sigui. En Soljenitsin escrigué sobre un personatge de la seva novel·la “Vergonya”: ”les paraules no li sortien mai de cop, més aviat s’arrossegaven amb crosses des d’on havien estat concebudes”. A vegades és complicat trobar les paraules adequades per expressar els sentiments, qui sap si perquè hi ha sentiments i emocions que ens costa de compartir sense perdre la dignitat o ens caiguin els anells.

(Que sigueu feliços aquest final de setmana. Ens retrobarem diumenge amb la selecció de “cartes al director” que donen veu a gent possiblement carregada de la "seva" raó, que té dret a ser escoltada. Dilluns reprendrem les reflexions diàries habituals sobre la cada vegada més depriment actualitat. Mentrestant, féu bondat, no deixeu de banda ni la mascareta ni la neteja de mans, i no estigueu massa pendents dels noticiaris ni de la xerrameca que circula per internet, si no voleu acabar tarumbes perduts).

ELS CATALANS NI SOM GARREPES, NI ESTEM ABONATS AL VICTIMISME SENSE CAUSA

Dels catalans diuen que som avars, garrepes, gasius, que compten inclús quan ballen sardanes i que cada matí ens llevem del llit remugant el parenostre de “la pela és la pela”, abans de donar el bon dia. Els que vàreu veure la pel·lícula “8 cognoms catalans” potser recordareu que l’andalús Rafa, en una escena que repre-sentava volia afegir-se a una colla de catalans, s’excusava dient: “No, si només ho faig per a no gastar”. I és que referir-se a la gasiveria dels catalans, segons molta gent de l’Ebre cap avall, i en aquest cas els guionistes de la pel·lícula de ficció hi varen caure de potes, és un dels tòpics més característics del tarannà català per antonomàsia, així com una font inesgotable d’acudits, alguns fins i tot amb bastant mala baba. Al llarg de la història mundial, dos pobles s’han distingit per la seva presumpta garreperia: els jueus i els escocesos, però és curiós que de l’avarícia dels catalans només se'n mofin els espanyols. Més enllà de la frontera, els catalans més que de garrepes tenim reputació d’emprenedors, de bons comerciants, de gent ben educada en tots els sentits i també de patriotes reivindicadors del dret a que se’ns respectin els antecedents nacionals històrics. A la meva manera de veure, doncs, potser gosaria a dir que l’abús per part dels espanyols d’aquest tòpic respon gairebé a una mena de menysteniment de baixa intensitat però constant, perquè en posar-nos en ridícul es refredi l'admiració que alguns puguin sentir per nosaltres i fem riure.

Jo crec que nosaltres hauríem de passar d’aquestes camàndules atiades per gent que no deuen tenir massa feina, i com que no ofèn qui vol sinó qui pot, ens hauria de relliscar tanta cantarella. i com alguns ja ho fan espontàniament prendre-nos-ho a tall de conya, perquè qui sap la nostra història i ens estima una mica, sap que de generositat i solidaritat ningú ens en pot donar lliçons. Llevat aquells, és clar, que encara en ple segle XXI van escampant el mantra de que la Catalunya rica sempre ha estat gasiva amb l’Espanya pobre. Però, el problema i la tragèdia no és que les mentides i les brames a còpia de repetir-les acabin semblant veritats als espanyols, sinó que els catalans que en som les víctimes d’aquests tòpics, com que semblen innocents encara que siguin molt mal intencionats, acabem fent-ne broma entre nosaltres mateixois. L'experiència ens diria que els tòpics negatius assumits inconscientment pels que són víctimes, acaben esdevenint cadenes.

Ai reforca de pallanga, quina paraulota acabo d’escriure: víctimes! I és que un altre tòpic que duem penjat al coll els catalans és que som uns “victimistes” que intentem "viure de somicar". I aquesta reputació és molt més perillosa i emprenyadora que allò de l’avarícia, perquè acusant-nos els diferents “gobiernos” de recrear-nos en el paper de víctimes del centralisme, des de Madrid han negat sempre sistemàticament a Catalunya, i molt més vergonyosament des de la transició de la dictadura a la democràcia, les necessàries inversions per desenvolupar l’autonomia, aixecant-nos la camisa cada vegada que s’aprovaven els pressupostos generals – i enguany no serà una excepció d'aquesta regla – amb una estafa tan fastigosa com no executar ni una quarta part de les partides que hi figuraven com inversions d’obra publica i serveis destinades a Catalunya. Per tant, als catalans no se'ns pot acusar-nos de victimisme sense causa. Repassem, si per cas, la nostra història recent: l’any 1914 nasqué la Mancomunitat de les quatre diputacions provincials de Catalunya i d'aquesta unió administrativa en nasqué un progrés tal que s’obriren carreteres a pobles de l’interior als quals només s’hi podia arribar per camins rurals, es portà la línia telefònica a la majoria del territori quan moltes capitals de província espanyoles només sabien que existia telèfon perquè ho havien llegit als diaris, es generalitzà l'ensenyament del català a les escoles, es creà l’Institut d’Estudis Catalans, la Biblioteca de Catalunya i l’Escola de bibliotecàries, l’Escola superior d’Agricultura i l’Escola del treball. Tanmateix, es promocionà el comerç, la indústria i l’assistència social. Però, el general Primo de Rivera trinxà amb un cop d'estat militar aquest renaixement econòmic i cultural, sobretot escanyant la llengua en obligar els ajuntaments a usar només el castellà per qualsevol gestió. Vet-aquí unes quantes causes de sentir-se com a víctimes, oi?

Set anys després, un nou cop d’Estat militar destruí la República, i el general Franco va receptar-nos quaranta anys de dictadura fèrria, durant els quals a part de morts, fam, destrucció i penúries de tota mena, económicament el país va necessitar 25 anys per recuperar el PIB del 1936 i la llengua només es va mantenir clandestinament a nivells de resistència. Fou un període fosc i autocràtic en el qual només s’aplicaven les lleis dels vencedors, i era obligatori parlar “en la llengua de l’imperi”. I en plena democràcia, sense anar més lluny ahir mateix amb una sentència el Suprem es carregava sense escrupols i a petició dels hereus de Franco un símbol tan sagrat pel catalanisme com és la immersió lingüística, aconseguida amb el consens absolut de tots els partits representants al Parlament i l’aprovació unànime de la societat civil. ¿Són raons suficients totes aquestes perquè els catalans estiguem emprenyats i ens indignem quan ens bescanten de “victimistes” amb menyspreu? La propaganda de l’Estat jacobí ha intentat desqualificar aquesta justificada indignació intoxicant l’opinió pública des de les tertúlies farcides d’estómacs agraïts i des de la “Brunete periodística” amb un repertori d’arguments tan reaccionaris i falsos com aquesta perla. copiada d'una d’aquestes publicacions: “Los políticos catalanes coleccionan masters en victimismo porque siempre, desde el franquismo, les fue muy bien. Ahora deberían enfrentarse a una realidad: su responsabilidad en la quiebra de una comunidad rica, próspera, industrializada y, en teoría, con el modelo productivo más europeo de España. No asumen culpabilidades, pero cuando necesitan financiación acuden al Fondo de Liquidez Autonómica vendiendo ante sus ciudadanos que lo hacen no por su nefasta gestión sino “porque el modelo de financiación autonómica les perjudica claramente o, como le dijo el presidente Mas a su colega gallego: “con la solidaridad catalana usted puede presumir de austeridad”.

En fi, que podríem passar-nos dies repassant la llista de greuges que justifiquen que ens llevem cada matí amb el sentiment de sentir-nos estafats per l'Estat que en teoria ens hauria de protegir; per tant, a sobre, que se’ns en fotin a la cara titllant-nos de garrepes o de ploramiques, ¿no justifica que sortim de polleguera quan escoltem per exemple algú que aspira a ser president del gobierno d'Estanya amenaçant-nos amb aplicar a l’ensenyament aquell article 155, de tan trista memòria? A més a més, i em sap greu de dir-ho, si tinguessin tots plegats, jutges inclosos, una mica de seny i perspectiva política no afegirien més llenya al foc reprimint l’ús de la llengua catalana a l’escola, considerant que per deixadesa dels propis catalans la immersió lingüítica s’aplica amb tanta laxitud que el castellà està present a les aules, als esbarjos i al carrer en proporcions escandaloses, com vàrem reflexionar fa dies en aquest mateix blog. Per desgràcia, ¿qui sap si un altre tòpic del nostre caràcter és que els catalans som especialistes en tirar-nos pedres a la nostra pròpia teulada?

LA FELICITAT EN OBSERVACIÓ

 

L’ideal per ser feliç consisteix en fer-te totes les il·lusions possibles i no creure en cap. Una estimada amiga de la colla, durant una llarga temporada sempre que ens trobàvem ens rebia i s’acomiadava amb un: que sigueu feliços! Ara ja no ho fa, no sé si perquè se n’ha cansat de repetir la mateixa cantarella o perquè se n’ha desenganyat d’ensopegar la felicitat. Ara bé, abans d’embrancar-nos a reflexionar, potser que comencem per preguntar-nos què dimonis hi entenem per felicitat. Potser sembli una pregunta absurda si donem per fet que tothom deu tenir clar què significa “ser feliç”; però no anem tan de pressa: de la felicitat, no obstant se n’han escrit gavadals d'informes i tractats, encara no se n’ha acabat de treure’n l’entrellat, de manera que gairebé podria considerar-se un d’aquells temes recurrents als quals se'ls hi pot donar corda. La majoria d’opinions coincideixen en relacionar felicitat amb fama, èxit, salut, una bona feina o anar ben servit en matèria d’amor, no necessàriament per aquest ordre i sempre en funció de les diverses cultures. Però, amb allò que més s’identifica la felicitat és amb la fortuna (que les coses et vagin bé), l’absència de patiment i la sensació de benestar (estar content), i la capacitat d’entomar sense deprimir-te les dificultats. La llàstima és que cada concepte per si sol resulta insuficient per definir la felicitat absoluta, i qui sap si aquesta impossibilitat de copsar-ne la seva plenitud justifica l’escepticisme dels que creuen que complerta és impossible.

Durant molt de temps la felicitat s’intentava psicoanalitzar des del laboratori i, en aquest sentit, un dels anàlisis que fa fer forrolla una llarga temporada entre els psicòlegs era conegut com “Piràmide de Maslow”. En Maslow era un psicòleg nord-americà, que va proposar l’any 1943 una taula teòrica de la felicitat, que es va convertir en material de consulta obligada. Segons aquest humanista, per aconseguir la felicitat plena es necessitaven complir cinc requisits concrets. El primer de tots, consistia en ser capaç de satisfer les necessitats fisiològiques: és a dir, la respiració, l’alimentació, el descans... El segon pas, seria aconseguir complaure les necessitats de protecció i de seguretat: és a dir, salut, casa, diners, automòbil ... El tercer pas contempla tenir cobertes les necessitats socials, com ara l’amistat, l’afecte, la relació de parella... El quart pas es referia a la necessitat d’autoestima i de reconeixement personal, distingint en aquest aspecte entre autoestima alta (confiança en un mateix, competència, llibertat) i autoestima baixa (reputació, estatus social, fama). Finalment, el cinquè i darrer pas està reservat a l’autorealització (moralitat, creativitat, espontaneïtat, manca de prejudicis, acceptació dels fets consumats amb capacitat de resolució dels problemes sobrevinguts ...) A la meva manera de veure, però, no m’acaben de convèncer els resultats de laboratori en matèria de sentiments, doncs si bé la felicitat és quelcom universalment desitjable, no és pot “fabricar” seguint un full d’instruccions, com qui fa bricolatge.

En Pla, amb la sornegueria madurada en la soledat del seu mas de l'empordanet va escriure, al meu parer, una de les reflexions més entenimentades que he pogut consultar sobre la felicitat: “ La felicitat col·lectiva no existeix. Si algun dia la sentiu prometre, no hi perdeu gaire el temps. La felicitat és una qüestió personal, individual. És una il·lusió de l'esperit que pot produir-se en una època tardana de la vida. De cinquanta a seixanta-cinc anys es pot ser feliç. No dic pas que se'n sigui. Dic que de vegades és factible. Per ser-ho, la primera cosa que es necessita és tenir una excel·lent opinió d'un mateix. En aquesta etapa de la vida els homes tendeixen a raonar d'aquesta manera: –I bé: comptat i debatut, jo sóc un home d'una certa categoria, d'un cert volum, d'una indubtable presència. Amb una mica de sort n'hauria pogut tenir més, és clar. Però no es pot pas negar: sóc imprescindible. La meva situació, ningú no podria discutir-me-la. Quan l'home arriba a aquesta latitud, algunes incògnites s'han aclarit. El qui ha nascut per viure en solitud ha vist el fracàs de totes les aventures, generalment desagradables, infructuoses, per deixar de ser-ho. El qui semblava destinat a la companyia té una situació cristal·litzada, susceptible de ser continuada: vull dir que ha arribat a un resultat positiu, a una existència mediocre, una mica pansida. El qui està marcat per la possessió del diner el posseeix o el posseirà, d'un moment a l'altre, d'una manera indefectible. El qui haurà d'anar tirant i fent tombarelles més o menys profundes tota la vida les va fent, en efecte. Uns i altres, cadascú en la seva esfera, han fet un esforç gran o petit i viuen de la inèrcia. Vivim – prenent ara la paraula en un sentit molt general – de renda. Sovint la renda no hi arriba. Si arriba es crea una situació propensa a fer que l'home se senti satisfet de viure, que és la sensació més propera a la felicitat”.

Jo crec que per ser feliç només és necessita temps, però com que en general no es té massa paciència es malgasta el temps per guanyar diners, quan potser per ésser feliços hauríem d’estar gastant diners per guanyar temps. És la teoria de la felicitat que l’escriptor i filòsof francès Albert Camús va desgranar en la seva primera i menys coneguda novel·la, “La Mort heureuse” (literalment, la mort feliç), una confessió existencialista que recalcava la voluntat de ser feliç a partir d’ésser conscients de la necessitat de disposar de temps (i també diners encara que sembli materialista reconèixer-ho). Antonio Machado, amb aquell do dels poetes per arribar al més profund de les coses amb poques i belles paraules, ens recorda que no hi ha dreceres que ens portin a la felicitat, sinó que la felicitat consisteix en “fer camí”. Si unim les dues afirmacions, la de Camus i la de Machado, ens adonarem que la vida, amb les seves llums i les seves ombres, és el camí de felicitat que anem creant a mesura que transitem.

El secret de la felicitat, segons un altre monstre del pensament, en Bertrand Russell, consisteix en que: “els teus interessos siguin els més amplis possibles i que les teves reaccions a les coses i persones que t’interessen siguin, en la mesura del possible, amistoses i no hostils”. Si us hi aneu fixant, totes les cites que he manllevat remarquen el que he escrit en el primer paràgraf de la reflexió d’avui. La filosofia sempre ha tingut interès per esbrinar i descobrir l’essència o el sentit de la felicitat. La paraula és una de les més cabdals de la filosofia ja que la recerca de la felicitat acostuma a ser l’objectiu primordial de l’ésser humà. Això no obstant, no pot defugir un interès pràctic per reconstruir la personalitat moral, per viure i mirar d’assolir la felicitat com a vivència subjectiva d’un estat d’alegria permanent o estable. La felicitat és l’exteriorització de la satisfacció de viure. És un sentiment agradable entre la satisfacció i d’absència de patiment. Els experts no aclareixen en els seus estudis si les amistats virtuals com les nostres, també compten per sentir-nos feliços. Jo vull creure que si, i per aquesta raó a part d’acomiadar-me amb el meu habitual expressions!, avui en record de l'amiga de que us parlava al principi també us desitjaré que sigueu feliços, malgrat la pandèmia reviscolada i traïdora.

(Nota: Si voleu participar en el xat sobre aquesta reflexió us podeu connectar al meu mur de Facebook on hi ha penjada la mateixa reflexió amb els comentaris dels seguidors)

EM PETO DE RIURE AMB ELS POLÍTICS QUE ES RIFEN LA POLÍTICA

 

Avui no parlaré de política, d’acord amb el que us vaig prometre fa dies, però si de polítics que se’n foten tant de la política amb majúscules que acaben fent-nos-la avorrir injustament. Ara mateix tenim el cas del cap gros de l’oposició espanyola, el masteritzat senyor Casado, fent el ridícul d’anar a missa justament l’aniversari de la mort del dictador Franco en una església de Granada, on per curt de vista que sigui i per pa a l’ull que portessin els xitxarel·los de la seva escorta personal, s’olorava d’una hora lluny com tufejava a fatxa l’ambient de l’església. Però, deixem-ho córrer! Donem-li el benefici del dubte i empassem-nos que a un home tan llest i desconfiat com ell va agafar-lo amb els pixats al ventre que el capellà oficiant encomanés a Déu l’ànima d’en Franco durant la plegaria ritual de l’eucaristia. Diguem que potser sí li varen colar un gol per l’escaire. Ara bé, ¿per què no va abandonar l’església quan es va adonar que aquella no era una missa qualsevol? Dels polítics, francament, ja els hi dispenso gairebé totes les tonteries perquè, en el fons, els tinc d’agrair una cosa després que hagin aconseguit que els hi hagi perdut el respecte: que les seves pallassades em fan petar de riure i tant se me’n dona el que facin. Però, no els hi puc passar per alt la hipocresia ni que vulguin prendre’m per imbècil.

Li puc comprar a en Casado que l’agafés de sorpresa assabentar-se que la missa estava dedicada a plegar per l’ànima d’un dels dictadors més cruels de la història moderna, però de cap manera trobo cap explicació raonable a que immediatament després d’escoltar la pregaria no plantés el capellà i a la seva parròquia, aixecant-se i fotent el camp amb una mica de dignitat democràtica. Pregunto: ¿com s’hauria comportat, en igualtat de condicions, si durant una missa a Catalunya o a Euskadi el mossèn hagués encomanat a nostre senyor les ànimes de Lluis Companys, de Puig Antich o d’un etarra? Suposo que hagués fet tronar la seva indignada veu de protesta i fent-se l’ofès més del compte, hauria abandonat l’església i ordenant als seus sicaris la presentació de sengles denuncies a la fiscalia més propera i a la secretaria del bisbat. On s’ha vist fer apologia d’un separatista o d’un terrorista! Mi jugo un pèsol que un polític “tan honest” i “demòcrata” com el senyor Casado no s’hauria pas quedat quiet al banc de l’església, com va tenir la barra de fer a Granada quan es pregava pel sanguinari dictador Franco. Déu me’n guard de dir a ningú com ha de seleccionar les seves amistats; cadascú és responsable de com reparteix filies i fòbies, però el mínim que es pot esperar d’un polític digne de la política, quan se l’arreplega després de posar-se de peus a la galleda, és que no tiri pilotes fora dient: “no en tenia ni idea, em varen ben sorprendre”. Tanmateix, en cas d’un polític que es rossega les ungles aspirant a convertir-se en el proper cap de gobierno i per tant en el teòric pare pedaç de tota la ciutadania, no se li pot perdonar una falta d’ètica tan garrafal com la comesa per en Casado a l’església de Granada un 20-N, de quina missa no va sortir precisament amb la cua entre cames mentre la “parròquia” entonava, segons ell espontàniament i per casualitat, el “cara al sol”.

I canviant d’escenari, permeteu-me que dediqui quatre ratlles a l’estrena ahir d’aquest sainet cínic i vergonyós a l'entorn dels pressupostos de la Generalitat i els de l’Ajuntament de Barcelona. Seré breu i simplificaré al màxim l’exposició de les dades perquè inclús els que passeu de la política entengueu la jugada. Com sabeu, la majoria pírrica del “52%” tal com molts vàrem pronosticar l’endemà mateix de la investidura del president Aragonés, que per cert s’assemblà més a una cesària que a un part normal, ha fet aigües perquè els cupaires han partit peres amb els seus socis amb l’excusa que no els hi agradaven uns pressupostos elaborats per un il·lustre representant del capitalisme que ells odien. Però la CUP no en té cap culpa de la trencadissa, ja que en tot aquest “teatre” els cupaires són els únics actors que han estat conseqüents amb el seu paper i no han enganyat ningú canviant el guió: sempre han dit que renegaven del sistema i, per tant, és lògic que inclús quan sembla que l’apuntalen no facin altra cosa que afeblir-lo. Per altra banda, Ja feia dies que els Comuns de la Colau s’havien ofert per servir de crossa al govern esguerrat, però si bé ERC s’hi va posar bé un cop consumada l’enèsima espantada de la CUP, els socis puigdemontistes van treure un comunicat més èpic que ètic per explicar que ells, com que són tan purs i virginals, no contaminarien mai els pressupostos pactant-los amb els galifardeus de la Colau.

En sentir aquesta declaració de principis tan surrealista, no em vaig poder aguantar la gran riallada que em pujava des de la panxa: quan els puigdemontistes a l’anterior legislatura, sota la presidència de l’honorable vicari senyor Torra, es varen trobar en idèntiques circumstàncies (que la repatània canalla cupaire els hi feien el salt no permetent tramitar uns pressupostos que, per cert, no estaven signats pel capitalista Giró sinó pel llavors conseller Aragonés), van agafar-se contents i satisfets de bracet amb els avui repudiats familiars de la Colau. Si d’això se’n diu coherència, serietat i ètica, que em perdonin aquests polítics de pacotilla que m’hi faci pipi a sobre. Sort que per acabar-me d’alegrar el dia, aquests mals comediants varen “brodar” la representació amb un colofó tan esperpèntic que dubto que el mateix Valle Inclán s’atrevís a superar-lo. Per tornar el favor a la titllada de bruixa pels seus socis ex-convergents, els republicans li varen fer empassar un gripau al seu home a l’Ajuntament – el de les mil cares polítiques, Ernest Maragall – beneint-li a la Colau uns pressupostos municipals dels quals els republicans en deien pestes unes hores abans. L’apoteosi d’un espectacle “tan edificant”, veient en Maragall empassant-se de cap a peus aquell gripau, crec que no es pot superar. I el patxot de riure encara em dura cada vegada que hi penso. Reitero que de qui em ric és dels polítics, no pas de la política. Per desgràcia, de política amb majúscules no en tenen ni idea aquests aprenents de bruixots i no han aprés que amb la política no s’hi juga, perquè és l’única esperança que ens queda.

(Nota: Si voleu participar en el xat sobre aquesta reflexió us podeu connectar al meu mur de Facebook on hi ha penjada la mateixa reflexió amb els comentaris dels seguidors)

RECOMPENSANT LA MANDRA ENS ASSEGUREM MEDIOCRITAT, NO EXCEL.LENCIA

 

Vaig llegir fa temps a “El diable al cos”, una novel·la de l’escriptor francès Raymond Radiguet que va morir a principis del segle passat a la prematura edat de vint anys, una frase que com sempre acostumo a fer em vaig apuntar, i que ara em ve com anell al dit per encapçalar la reflexió d’avui sobre els disbarats de l’enèsima llei d’educació que ha parit “el gobierno”, com cada vegada que canvia de mans la cartera d'ensenyament, només que enguany el part sembla que s’ha fet amb més “alegrament” que mai. Deia en Radiguet: “Si la joventut és ximpleta és per causa d’haver estat mandrosa. Allò que fa malbé els nostres sistemes educatius és que van destinats als mediocres, que són la majoria. Per un esperit en marxa, la mandra no existeix”. Els nostres avis, en aquells temps que tenir mandra era pecat mortal, ens animaven a no aixecar els colzes de la taula fins haver-nos aprés de memòria la lliçó de l’endemà i deixats fets tots els deures, amb un parell de dites que potser alguns recordareu amb recança: “aprendre mai us farà nosa” i “qui no penca de jove de vell dorm a la palla”. I és que l’experiència dels avis, com a bons gats vells, intentava advertir-nos que només quan no s’hi és a temps hom s’adona que en qüestió de coneixements i d’oportunitats sempre perdem per poc, mai per massa. Quan som joves, els que no es volen creure que caçant mosques faran salat per esdevenir persones de profit, quan se n’adonen que van coixos ja és massa tard per recuperar el temps perdut.

La principal desgràcia que ha afligit des de temps reculats l’ensenyament públic espanyol, és que l’ha manipulat sempre la classe política enlloc de deixar que d’una qüestió tan delicada només en tinguessin cura els docents, amb l’agreujant que tots els ministres de la cosa (homes i dones) han fet mans i mànigues per “reformar” a fons el model educatiu heretat dels seus predecessors immediats en comptes de “consolidar-ne” els encerts. Sembla que els ministres d’educació d'aquest país creuen que si no passen a la posterioritat amb “la seva pròpia llei” sota del braç seran uns fracassats, una mena d’enzes; per aquesta raó, el repertori de lleis d’educació reformades és més llarg que un dia sense pa. I si encara aquestes reformes haguessin estat encertades, alabat sigui Déu!; però és que la majoria de les vegades ens han fet anar enrere com els crancs, i qui n’ha pagat els plats trencats és aquesta entelèquia que anomenen amb eufemisme “comunitat educativa”, qui sap si per evitar parlar planerament de “mestres”, perquè com que aquests sempre li solen portar la contraria al ministre de torn no són gaire ben vistos rondant pels fogons on es cuinen les lleis que regulen l'ensenyament. La llei patrocinada per la senyora Alegria, la ministre actual pretén - amb una neteja de cutis i un parell de lipo-succions a fons a la Llei Orgànica de Modificació de la LOE coneguda com a “llei Celaà” per immortalitzar el cognom de la partera -, que les ampes intervinguin en el disseny pedagògic de les activitats educatives i, fins i tot, sense pensar-s’ho dues vegades permetrà que els pares demanin una revisió de les carbasses que els mestres dels seus fills creguin que es mereixen, perquè escarmentin i es prenguin en serio això d’estudiar.

Però no s’acaba aquí l’abast de la “contrareforma”, a la meva manera de veure feta massa “alegrament”. A proposta de la ministra, “el gobierno” es proposa eliminar els exàmens de recuperació a l’ESO i permetre obtenir el títol de Batxillerat amb una assignatura suspesa, i passar de curs a ESO sense límit de carbasses així com accedir al diploma sense més romanços controladors, descartant que les autonomies puguin oposar-s’hi després que el Consell d’Estat (ja sabeu, un dels molts òrgans “neutrals” i “servils” a qui recorre l’executiu quan necessita fer entrar algun clau per la cabota), hagi dictaminat que en matèria d’educació tothom ha de passar per l’adreçador del criteri únic pastat a Madrid. La senyora ministra també ha deixat caure que a partir de gener proposarà un nou sistema de formació dels docents i d’accés a la carrera professional. Espero que estigui més encertada que no pas el seu col·lega d’Universitats, l’inefable i desorientat catedràtic Manel Castells, que pretén tirar endavant una tercera “reforma” de la llei de reforma universitària de 1983. Contra la recepta del senyor Castells per “salvar” la universitat, ja s’hi han pronunciat unànimement els 12 rectors catalans, els sindicats d’estudiants i la mateixa consellera del ram, Gemma Geis ha considerat que la “brillant idea” del ministre encotillarà i ofegarà el sistema universitari català. Si tots els afectats per la llei coincideixen en blasmar-ne, potser un ministre tan democràtic i “dialogant” s’hauria de rumiar què ha fet de malament perquè tothom estigui emprenyat.

Jo, que vaig estudiar el batxillerat d’acord amb aquells “plans antics” del temps de mariacastanya, de l'època on portar un suspens a casa era una catàstrofe per l'economia domèstica i una vergonya social, no acabo d’entendre algunes de les bajanades que li he sentit dir amb tanta “alegria” a la senyora ministra, com si atribuís el fracàs escolar a la pressió a que estan sotmeses les pobres criatures en una escola “massa exigent”. “Els nostres nens i nenes no s’esforçaran menys quan s’apliqui la meva reforma, sinó que aprendran d’una manera diferent”. I quan se li va preguntar com es menjava que l’esforç fos el mateix en la seva reforma si el nivell d’exigència es relaxava, va descabdellar una versió més de la demagògica teoria del bonisme universal que està de moda entre la "nova esquerra": “Em refereixo a l’esforç que s’aconsegueix amb motivació, amb estímuls i recolzant en comptes d’anar amb exigències. Se’n treu més amb bones paraules que amb sancions i suspensos, perquè l’escola no està dissenyada perquè s’hi vagi a patir”. Dona, ja em perdonarà, però tampoc es pensi que els mestres encara practiquen allò de que “la lletra a amb sang entra”. Jo, francament, penso que si els polítics es desentenguessin de mangonejar l’ensenyament públic i es limitessin a dotar-lo de recursos suficients com és la seva obligació, deixant que els professionals de la docència, i si voleu tota la “comunitat educativa” directament implicada en cada escola, fessin la seva feina sense estar qüestionats contínuament, l’educació hi sortiria guanyant. El que em desconcerta, però, és que els polítics no es refiïn dels docents i dels pares perquè temen una influència que faci perillar les secretes ànsies de la classe política de controlar de prop l’educació. I del dirigisme polític a la instrumentalització o a l’adoctrinament hi pot haver un pas, si qui cau en la temptació d'anar més lluny no té gaires escrúpols. En fi, si l’invent de la ministra més alegre del “gobierno” se’n surt amb la seva, i suprimint uns quants controls acadèmics s’incrementa el nivell d’excel·lència de l’escola espanyola, li faré una barretada i li reconeixeré el seu mèrit urbi et orbe. Però més aviat penso que dintre de quatre dies deixarà el càrrec i el ministre que la substitueixi esborrarà la "reforma Alegria" per patrocinar la seva.

(Nota: Si voleu participar en el xat sobre aquesta reflexió us podeu connectar al meu mur de Facebook on hi ha penjada la mateixa reflexió amb els comentaris dels seguidors)

 

ELS CAPS DE SETMANA TESTIMONIS MANLLEVATS A “CARTES AL DIRECTOR”

 

(Des de fa uns quants caps de setmana espigolo “Cartes al Director” publicades els darrers deu dies als diaris del país, perquè estan escrites per gent carregada de la "seva" raó. Dues advertències per evitar malentesos: 1ª), el fet que les hagi seleccionat no vol dir que les subscrigui i 2ª), les reprodueixo en la llengua com han estat publicades).

DE DEBÓ EVOLUCIONEM COM A SOCIETAT? Pell de gallina, cor glaçat i ànima encongida. Així és com se senten tantes i tantes persones després dels fets succeïts el 31 d’octubre en un polígon d’Igualada. Les noies cada vegada tenen més por a sortir de casa. Jo, com a dona, cada vegada que he sortit al carrer i he hagut d’anar sola, he buscat alguna excusa, com per exemple, sempre faig veure que parlo per telèfon. I no ens enganyem, no ens hauríem d’estar plantejant el fet de “oh! i per què va sola pel carrer?” Perquè, senyors i senyores, moltes vegades has d’anar sola a algun lloc. Si no fos així, sempre estaríem depenent d’alguna persona externa. Ens hauríem d’estar plantejant el fet de com és possible que hi hagi gent capaç de fer tant de mal a una dona. El que li van arribar a fer a la noia d’Igualada és intolerable, indignant i vergonyós. Potser troben el culpable, potser no. Però el mal està fet i aquesta noia mai tornarà a ser la que era abans dels fets, independentment de si recorda el que va passar o no. (Aida Marqués – Lleida – Diari Segre)

ELS FIRAIRES I LES TARGETES DE CREDIT.- Feia molt de temps que no veia un meu amic. Li truco por si vol venir a les fires amb la mainada, i així i de passada enraonem. Dit i fet. Ens trobem a la Devesa. Comprovem que, amb els preus actuals de les atraccions, res més baix de quatre euros per un viatge (674 antigues pessetes cada viatge i persona) d’uns pocs minuts. Ve un moment que gairebé acabem els diners en efectiu, com si haguéssim anat a un casino. Hi portàvem una hora escassa i tot dos estàvem «plomats». El meu amic em diu: «Aquesta mainada mai no en tenen prou. Anem a comprar més fixes i pagarem amb Visa. Li responc que no sé si ens l’acceptaran, perquè no hi he vist mai ningú que pagués amb targeta. Em diu que i tant que sí, que només faltaria! Ens acostem a una de les casetes i demanem unes fitxes a pagar amb targeta Visa. Contesta: «Impossible. Em sap molt de greu. Els firaires de tota la vida només treballem amb efectiu, en líquid... Ho entenen?» «Sí que ho entenem, però com és això?» «Miri, a tota la fira de la Devesa segurament només trobaran que els acceptin la Visa alguna d’aquestes parades dedicades a la venda. No són firaires, són comerciants. Nosaltres, els firaires de tota la vida, de moltes generacions, cobrem en efectiu. És la nostra idiosincràsia. Jo soc de fora de Catalunya però conec molt bé aquest mercat. Si s’hi han fixat, dormim en les nostres caravanes, allò on en diuen vostès la Copa, que la resta de l’any és un aparcament de vehicles, i tenim una vida molt senzilla, i no volem complicacions de targetes i altres històries...». Li dic: «Home, però podríeu fer més clients, i segur que la vostra facturació creixeria un 30 % més». «Sí, potser té raó, però també pagaríem molt més a Hisenda. Nosaltres som així, no ens agrada que ens controlin, oi que m’entén? I a més, si acceptéssim vises perdríem la màgia de les Fires de Sant Narcís i de la resta del territori nacional». I li dic: «Però no creu que s’haurien d’adaptar als nous temps i al progrés?» «Sí, sí, vostè pot pensar el que vulgui però nosaltres no hi estaríem còmodes. Imagini’s, has fet un servei i aquella Visa te la retorna el banc. I comissions per aquí, comissions per allà. Preferim fer això que fem gairebé tots, que és un abonament de quatre viatges a 12 euros, i no a 16 euros, com tocaria. Tothom content. A més, ens agrada quan arriba el vespre comptar quant hem recaptat i no haver de sumar papers. Ja l’hi he dit: perdríem la màgia de la festa». I no el vaig treure d’aquí. (Carles Mallart – Girona – Diari de Girona)

APROFITEM-LA, QUE LA NEU S’ACABA.- Com cada any arriba el fred; amb el fred, les castanyes i els panellets, i és clar, la neu. Cada any ens trobem en una situació en què la neu és més difícil de veure o, millor dit, de mantenir. Esquiadors, nens, famílies, i per les festes de Nadal, volen la neu per gaudir-la, però no ens adonem que cada vegada és més un privilegi que una norma. Amb el pas dels anys fa més calor, la neu cau a cotes de més alçada, la temporada d’hivern és més curta i, per si no fos prou, no aguanta a terra i es fon en un tres i no res. Des de nen he gaudit d’aquesta meravella natural, i només desitjo poder gaudir-la el màxim de temps que li quedi. (Pablo Arjó Galan -Val d’Aran – El Punt Diari)

BARRERES QUE ENCASELLEN LES IDEES.- “Mot, concepte, idea, que marca, encasella, classifica, algú o alguna cosa.” Com més concret era un concepte i més definit estava, millor. Per entendre qualsevol cosa necessitàvem una acurada definició. Què és i què no és. Ara, els conceptes comencen a dissoldre’s i entrecreuar-se entre ells. Les barreres que encasellen les idees s’esfondren. Quan parlem de coses tan senzilles com la música, parlem de música alternativa sense saber ben bé què és. Hem trencat amb la dicotomia de gènere i de sexualitat. Quan ens referim al desenvolupament per a un món sostenible, parlem de la lluita mediambiental, per la igualtat i contra la pobresa. Lluites activistes que s’entrecreuen i acaben formant un sol moviment de progrés. Una manca d’etiquetes que ens porta a un context més senzill o complex? (Laia Guerrero – Barcelona – El Punt Diari

NO VULL SER MARE.- No vull ser mare, mai ho he volgut. I, mentre a les noies se’ns repeteix constant-ment que “això és només una fase”, o que “ja ens arribarà el moment de voler ser-ho”, cada dia són més les dones que decideixen no jugar aquest paper dins una societat que ens penalitza triem l’opció que triem. Vols ser mare? Bona sort aconseguint una carrera professional en les mateixes condicions que els teus companys homes. Decideixes no ser-ho? Ànims aguantant els judicis i comentaris del teu voltant, que et titllarà d’equivocada, d’egoista i de desconsiderada. És curiós: triem el que triem, sembla que mai l’encertarem. (Anna Maillo - Sant Vicens dels Horts - El Punt Diari))

UNA MICA D’EDUCACIÓ.- Em costa d’entendre que mares i pares creguin que les taules de ping-pong que hi ha normalment als parcs són perquè els seus fills hi pugin i piquin de peus. Però passa tan sovint que no me’n sé avenir. Aquests pares i mares estan educant els fills en el vandalisme. En són conscients? Què està passant? Ensenyeu als fills el valor del mobiliari urbà i expliqueu-los que tots i totes hem de col·laborar i tenir cura de les coses comunes. També és interessant que aquests nens i nenes entenguin que hi ha molta gent que no podem pagar gimnasos, ni classes de dansa, ni fer extraescolars, però podem jugar a ping-pong gratuïtament. Barcelonins, eduquem els nostres fills en els valors que s'estan perdent! (Maria Jesús Lopez – Barcelona – La Vanguardia)

ATACS INFORMÀTICS.- Vora 40.000 persones van quedar afectades arran del gran atac informàtic que va patir la UAB fa gairebé un mes i encara no ha tornat la normalitat al centre. A Estrella Damm del Prat també va passar, i tot que va paralitzar la fàbrica i els tècnics encara treballen en la incidència, ja va tornant al ritme habitual. És curiós veure amb quina rapidesa s’ha arreglat una i no l’altra. Què és prioritari, tornar a estudiar o recuperar la producció de cervesa? (Clara Rubio Estrada – Barcelona – La Vanguardia)

(Nota: Si voleu participar en el xat sobre aquesta reflexió us podeu connectar al meu mur de Facebook on hi ha penjada la mateixa reflexió amb els comentaris dels seguidors)