ELS DIUMENGES REFLEXIONEM ESPIGOLANT “CARTES AL DIRECTOR”

 

(Els caps de setmana us proposo reflexionar sobre opinions espigolades a la secció de “Cartes al Director”, publicades als diaris de casa nostra els darrers 8 dies. Ho faig perquè, com es deia en aquell "Parlament de Paper" inventat per "La Codorniz" dels anys de la dictadura, a les "Cartes al Director" els ciutadans hi aboquen la "seva" raó, que també té tot el dret del món a ser escoltada, perquè a vegades n’està molt carregada (de raó). Dues advertències, per evitar malentesos: 1ª) - Que hagi seleccionat unes cartes i no altres no vol dir que subscrigui necessàriament el seu contingut, i 2ª) - Que les reprodueixo literalment, en la llengua com han estat publicades)

DONAR-SE PEL CUL.- Novament els maricons i les seves coses són element de burla. Es nota que no tenim gràcia, perquè quant se’ns denigra a sobre ens enfadem, que en som d’avorrits i d’autoritaris! Ribes de Freser decideix celebrar el carnestoltes amb uns ninots donant-se per cul. Faig un curt resum de la lògica dels creadors. Quina és la millor forma que tenim per mostrar la submissió i pocs pebrots que té l’actual president de la Generalitat? Fem que li doni per cul en Pedro Sánchez. Sí, aquesta cosa de maricons. Tot molt subversiu i trencador. Queda molt clar que irreverent i divertit és denigrar els polítics. Tanco ironia. Llàstima que hi ha una colla pessigolla que està molt cansada de ser l’ase dels cops. Estem molt cansats de la denigració que sota la disfressa d’humor es manté en el temps. Quants nanos continuaran assimilant «donar per cul» amb denigració, humiliació o ser poc home? Sí, aquests són els valors que continuen corrent pels patis d’escoles i instituts, i que les persones joves LGTBI hauran de suportar i cercar eines per contrarestar-les, o decidir si prefereixen quedar-se a l’armari per no haver d’aguantar «l’humor» dels companys. Sé que ara se m’acusarà de censor, dictador d’allò políticament correcte i de no tenir humor. Ho prefereixo a mantenir el silenci de tots aquells (sobretot dels més joves) pels quals els ninots de Ribes de Freser continuen sent una agressió contra la nostra forma de ser, simplement un acte més d’odi contra el col·lectiu homosexual. I sí, continuarem donant pel cul. (Pau Gálvez – Front Alliberament Gai Catalunya – Diari Girona)

FER MARXA ENRERE A UCRAÏNA? La pugna de Putin per recuperar la influència que va tenir l’URSS al món té un segon objectiu: blindar la seva autocràtica política interior de repressió de qualsevol dissidència. En aquest escenari, les autèntiques víctimes són els països que es van desmembrar de la Unió Soviètica i van recuperar una llibertat d’acció i decisió que, òbviament, no volen perdre. El principal és precisament Ucraïna, sobre la qual es bolquen totes les nostàlgies de Putin. En definitiva, vulgui o no, li correspon ara al president rus triar entre fer marxa enrere a una crisi que ha preparat meticulosament durant anys, o fugir endavant en un perillós joc de poder de conseqüències imprevisibles per al món sencer. (Jesús Domingo Martínez – Girona – Diari de Girona)

LA TAULA DE DIÀLEG I EL COMPROMÍS DE CASP.- Els fets històrics ens poden alliçonar sobre el que és i el que podrà ser l’anomenada “taula de diàleg”. La història ens demostra que quan els catalans érem valents existíem plenament com a poble i nació. A Roger de Llúria devem la frase “a partir d’ara no hi haurà peix que s’atreveixi a treure la cua si no porta lligada la senyera amb les quatre barres d’Aragó”. Després de la mort de Martí l’Humà, sense estar resolta la seva successió, es va voler cercar una solució política o negociada, en la qual havia de prevaler la bona fe. En aquest cas també ho va empitjorar el fet que el lloctinent d’Aragó, Jaume II d’Urgell, no va saber estar a l’altura del seu càrrec, i en comptes de neutralitzar les bandositats aragoneses i valencianes, encara les va agreujar més. Finalment, el 1412 es va procedir a la votació per a la successió; el candidat Ferran de Trastámara va obtenir 6 vots i el comte d’Urgell, només 2. Cal destacar que la votació es va fer em circumstàncies gens ortodoxes –el Regne de Mallorca en va estar marginat i les tropes castellanes estaven a l’aguait a les fronteres del regne – i fins i tot perilloses. El comte de Benavent va afirmar públicament que Ferran no tenia cap dret a la corona i que s’havia servit d’exèrcits castellans per ocupar el regne, i va ser executat de manera immediata. Ferran mateix, quan ja era rei, davant les Corts va cridar que “había muy bien mercado este regnado, e como que le había costado más de ochocientas mil doblas de oro”. Ara sembla que es repeteixen les mateixes bandositats, però entre els partits independentistes. (Jaume Enrich - Sabadell – El Punt Diari)

CONSCIENTS O INCONSCIENTS AMB LES XARXES SOCIALS.- Bona part de culpa tenim els catalans, per la davallada lingüística que estem vivim. No es tracta d’assenyalar ningú, ja que el problema l’hem generat nosaltres mateixos. Som un poble que ha volgut ser respectuós amb tots els vinguts de fora, per dilatar la confiança escaient a l’hora de connectar, i hem respost a la seva salutació d’acord amb els seus orígens. Procurant així de guanyar-nos el que en podríem molt ben dir la seva acollida com immigrants, demostrant que eren ben rebuts i mereixedors de la nostra hospitalitat. Francament, el resultat fou sorprenent al veure la seva integració totalment satisfactòria, com a persones agraïdes pel tracte rebut. Però amb els anys, com amb la globalització, han anat creixent en tots els àmbits i multiplicant-se en la diversitat de llengües existents, fet que ha tingut una incidència preocupant en la nostra parla. Ara ens trobem amb les xarxes de comunicació farcides de parla castellana, i això ha fet que els immigrants hagin trobat una opció més àmplia per fer-se entendre. Com que el català és una llengua regional, se la desplaça com a vehicular i entra a prevaldre la dels mitjans, amb un domini immens com a plataforma lingüística i de fàcil aprenentatge. Llavors, hem de ser conseqüents i procurar, com a poble, de no caure en la inconsciència de no parlar el català; seria el genocidi més greu del nostre poble amb la seva identitat i cultura. (Joan Sanoher Sadurní – Forallac (Baix Empordà – Punt Diari)

ENTRE CAIXES I BANCS, TOT SÓN ENTREBANCS.- Em sento amb atribucions i amb coneixement de causa per parlar d’aquest sector. Hi vaig treballar – deixant-m’hi la pell – al llarg de trenta-quatre anys. Mai no havia estat la meva primera opció vocacional. De petit, somiava a ésser forner. Més endavant, el meu desig il·lusionant s’orientava al ram dels mass media. Com que no fou possible quadrar-ne opcions, resulta que vaig fer per adaptar-m’hi de la millor manera. Poden certificar-ho companys de professió i clients de les oficines per on em van adscriure. Ja fa tretze anys que en soc fora, sortosament. La prejubilació me la van regalar molt jove. Gairebé dic que sense merèixer-la. D’aleshores ençà, presumeixo de pencar fins i tot més que abans. Fins al punt que sovint em manquen hores per als meus hobbies. Vull ésser útil a la societat. Professo la creença i el compromís de retornar-li, amb escreix, tot el que en vaig rebre... Que fou molt. Em frena profundament l’abúlia de tanta gent que només crema les hores penosament. Sense un bri de compromís voluntari i social. És en aquest entorn que em veig amb tot el cor d’exigir a aquestes entitats bancàries una justa correspondència envers la gent del carrer. La mateixa que, mitjançant la corresponent càrrega impositiva, ajudà a reflotar-los, després de la crisi del 2008. Amb l’avinentesa de la pandèmia, tracten la clientela a baqueta. No hi ha dret! Oficines Store (sense taulell), horari de caixa restringit, comissions abusives, imposició – a tort i a dret... a tot Déu – de les draconianes cites prèvies. Sentint-ho molt, em veig obligat a esvalotar el personal. Hem d’ensenyar-los les dents. Què s’han cregut? Tot i que el repertori de refranys és acotat, hi ha fets actuals que hi han de tenir cabuda. Tot aquest entrellat passa de taca d’oli. Per tant, no és estrany que sorgeixin nous adagis amb bancs i caixes d’estalvi de protagonistes. El seu desprestigi va in crescendo i acumulen tants maldecaps que ja n’hi ha prou. En aquesta conjuntura, entre tots hem de fer per recuperar també aquelles dites que ens advertien de la lletra petita. No s’hi val a signar res sense haver-ho llegit abans. Per si de cas! Fem valer els nostres drets i recuperem un prestigi i un servei que mai ningú no ens ha de poder prendre. (Josep Ballbè Urrit – Lleida – Diari El Segre)

POLÍTICS CONTRA MESTRES.- Aquest cop no és Sidney Poitier enfrontant-se a alumnes rebels a la pel·lícula “Rebel·lió a les Aules”. Ni tan sols són els mestres enfrontats als pares. Es tracta de mestres enfrontats als polítics. No és que sigui una novetat, però per la importància de l’educació en la societat, tot canvi suposa controvèrsia. Permeteu-me que faci un petit buidat del calendari escolar pel proper curs, que sempre va bé fer sumes i restes. Comença el curs cinc dies abans i a mig gas. Al novembre, possible pont, el de Tots Sants (que cau en dimarts). Al desembre, grandíssim aqüeducte entre la Constitució (dimarts) i la Puríssima (dijous) i dos dies afegits a les vacances de Nadal... Resumint, comptant els possibles tres ponts de l’abril, maig i juny, 32 festius si fa no fa, 18 dies de mitja jornada i 160 dies lectius, dia amunt dia avall. “Aquestes són les dades”, que diria aquell. Però, a part de les dades, caldria analitzar “les maneres”. Com podem educar els nostres alumnes si els adults no saben dialogar? Ah!, i un tercer comentari. De veritat les activitats formatives fora de l’Institut puntuaran a Batxillerat el curs que ve? (Ignasi Roda – Bellaterra – La Vanguardia).

FALTA ÉTICA .- En los últimos cursos del colegio estudiábamos una asignatura fuera de programa llamada ética. Sugiero que se incluya desde primaria, y quizás así en un futuro no veríamos tanta corrupción. Estaría bien exigir su estudio y aprobado a cualquier persona con responsabilidad de mando, tanto en política como en decisiones comerciales o económicas, donde tan poco se practica hoy. (Laura Laverdós – Sant Cugat del Vallés – La Vanguardia).

CARNESTOLTES AMB ENSALADILLA RUSSA A LA PUTINESCA

 

Fa dos anys que els poca-soltes no podien celebrar, amb tota la disbauxa que pertocava en unes dades tan assenyalades, la benvinguda al rei Carnestoltes, i quan enguany semblava que es podrien treure el ventre de penes i recuperar el temps perdut per culpa del mal bitxo del Covid-19, ve el poca-solta d’en Putin a aixafar-los la guitarra. Les rues desfilaran igualment, però es digui el que es digui, es facin les animalades i pantomimes que es facin, no sempre per gust sinó perquè és el que toca, no es podrà evitar que la processó vagi per dintre de cadascú, en la mesura que l’afectin el soroll de sirenes i les imatges d’edificis esventrellats pels míssils intel·ligents de l’exercit rus. Em fa gràcia que avui repassant les opinions dels que s’escarrassen per “dir-hi la seva” mantenint el paperot “d’entesos amb tot”, que darrerament caracteritza els participants a les tertúlies, si pot ser escombrant de passada cap a casa de qui paga el sou d’uns quants, hi ha una curiosa coincidència en preguntar-se si aquest cristo que s’ha muntat al llindar de la frontera russa es podia haver impedit, esquitllant-lo, fintant-lo o regatejant-lo simplement amb més o menys picardia i un bon raig de diplomàcia.

I ho trobo curiós perquè em sobta que aquesta pregunta com si vinguessin de l'hort se la facin ciutadans d’una Europa que, a la meva manera de veure, s’ha trobat emmerdada enmig de la crisi més important des de 1945, desunida sense una doctrina econòmica ni política compartida per tots els seus estats membres i, sobretot, sense un lideratge personal definit i respectat. Des de fa pràcticament vint-i-cinc anys el curs d’Europa ha anat de mal en pitjor, afectada per una diguem-ne crisi existencial pròpia d’un creixement poc madurat, planificat i, sovint, presidit per l’ambició d’abraçar més compromisos dels que es podia pair i controlar des de Brussel·les. Una crisi que l'ha deixat baldada a base d'empassar-se gran desenganys, com ara l’ensopegada del tractat constitucional de l’UE, la gran patacada financera-bancària del 2008, la pulmonia de l’euro, els mals de ventre davant els terrorífics allaus, cada dos per tres, de refugiats i de migració salvatge que tingueren de parar buscant testaferros que per uns quants bitllets s’avinguessin a aturar-los en camps de misèria concentrada i, sobretot, el cop de destral del Brexit.

Almenys el Covid va semblar que permetia llambregar una treva en la decadència, introduint elements esperançadors de cara a un futur de millor entesa i col·laboració entre tots els europeus, en posar en marxa un pla conjunt de vacunació i un programa Next Generation d’endeutament comú per lluitar solidàriament contra les seqüeles de la pandèmia. Tot plegat, esclar, es produïa en un context internacional convuls pels esforços de la Xina per ser reconeguda - a base d’intervenir l’economia mundial, infiltrant-se a mansalva en totes les empreses estratègiques i de finançar deute públic de competidors amb l’aigua al coll - com a primera potència mundial; la reacció histèrica dels Estats Units arruïnats i decantats amb la presidència d’en Trump a posicions clarament d’extrema dreta; les rebequeries d’una Rússia migrant-se per com era abans de la desintegració de l’imperi soviètic, i la proliferació de petites potencies regionals ansioses de tallar una part del bacallà mundial. En aquest context, se li va aconsellar a la vella UE que se li estava apropant l’hora de la veritat: o tots els seus membres assolien la unió política i econòmica sense reserves, o en un futur no gaire llunyà només li quedaria triar entre sobreviure sent una colònia i una titella dels Estats Units o de Xina.

Quan la cancellera de ferro Merkel ja no estava en la seva millor època, coincidint amb la revolució de la plaça de Maidam, que va expulsar del poder uns polítics afins a Putin, i va substituir-los per un govern encaterinat almenys de boquilla pels cants de sirena occidentals, la reacció del dictador rus davant aquesta “traïció” va ser immediata - (per cert, dictador és tot aquell que tanca l’oposició a la presó i es repenja en els militars i la policia política per governar) - annexionant-se en una ràpida intervenció armada de la península de Crimea. Aleshores, els Estats Units van creure que, aprofitant els deliris independentistes de Rússia del nou president ucraïnès podrien decantar aquell país, tan estratègicament important per a la seguretat dels ex-soviètics, per fer amistat amb l’OTAN i, a la llarga, per demanar la integració en la mateixa UE. En Putin va considerar això una mala jugada dels Europeus, mal aconsellats pels imperialistes Estats Units, als quals aquell acusava directament d’instigadors d’una provocació descarada, carregant-se els acords de Minks que beneïen el manteniment de les zones d’influència i l’estatus quo entre els blocs. Si la Merkel no hagués estat mig jubilada, Europa hagués comés aquell immens error de càlcul? Pensem que per una provocació semblant de l’estatus quo, la decisió dels soviètics d’instal·lar a Cuba una estació de míssils apuntant directament Washington, va portar el món a les portes d’una guerra mundial. Tothom va condemnar l’error i la gosadia dels russos. Doncs ara, el detonant de tot aquest sidral d’Ucraïna es basa en un altre tremend error. Però com que la culpa és molt lletja, no es trobaran gaires voluntaris a acceptar-la. Per desgràcia, en seguirem parlant. Però com ja us vaig dir, serà més espaiadament per necessitat de repartir el meu temps en altres obligacions literàries. Almenys durant una temporada només penjaré reflexions els dimarts, dijous i dissabtes. I traslladaré als diumenges la selecció de “cartes al director” que espigolo de diaris publicats els darrers 8 dies.

DELS TEMPS DE PANDÈMIA ALS TEMPS DE GUERRA

 

Des de fa una dècada llarga vivim instal·lats en una mena de muntanya russa emocional ininterrompuda, que cadascú s’espavila per administrar anímicament com pot, amollant-s'hi com millor pensa que pot resistir les adversitats sobrevingudes sortint-ne sa i estalvi, amb el mínim d'esgarrinxades possibles. Però, els que siguin incapaços de suportar o d’encaixar la pressió que comporten aquestes continues pujades i baixades d’adrenalina, no trigaran gaire a criar malves o a vegetar en un racó rossegant-se les ungles, voluntàriament marginats i potser mig trastocats. Ja sé que aquesta descripció pot semblar exagerada i patètica, però pareu atenció al vostre entorn i us adonareu que el panorama que us pinto és força versemblant, i que els danys colaterals - provocats pel devessall de “males notícies” que voldríem passessin mig desapercebudes per vergonya o per empegueïment - regalimen implacables malgrat potser trigarem temps a avaluar la seva autèntica repercussió en la nostra fesomia i en la rutina quotidiana. En uns casos, perquè desconeixem totes les dades del problema i en altres, bastants més dels que ens pensem, perquè malgrat ens omplim la boca de paraules com “transparència” i “claredat”, en realitat hi ha molt més interès per maquillar o que ens maquillin les realitats incomodes, que no pas de permetre suprimir tots els filtres protectors interposats per tal evitar crisis de pànic o quadres patològics de depressió col·lectiva.

No consta enlloc, però, la consigna no escrita per trampejar les sorpreses quotidianes sense que ens abonyeguin la moral i la capacitat de resiliència, que passa per mirar de no implicar-s’hi mai massa en “el que passa”, perquè no ens afecti fent-nos trontollar l’estabilitat i desenvolupar sentiments d’indefensió en tenir la sensació que no podem fer res per impedir-ho, ja que el destí a més d’estar predestinat el maneflegen poques mans. La manera més senzilla de no amoïnar-s’hi, com us deia, seria renunciar voluntàriament “a saber”, desendollant-nos de les fonts d’informació i no participant per activa o per passiva en cap d’aquests debats tan pintorescos que s'organitzen arreu “per arreglar el món”, abonant-nos exclusivament als canals televisius de color rosa o amorrant-nos com uns babaus a les retransmissions de competicions esportives, com si enyoréssim el “panem et circenses” de temps reculats, per distreure’ns i “no pensar” en coses serioses. El problema és que aquest sistema per a no complicar-se la vida, a part de fer palesa la poca solidaritat, ens degrada com a persones sociables i encara que de moment no ens en donem massa compte, en realitat ens fa tornar de mica en mica més sorruts i egocèntrics. Tanmateix, no tinc clar quant de temps és pot viure tancat en una mena de bombolla hermètica, no volent-ne saber res de com van les coses pel món ni comentar la jugada amb ningú, per almenys compartir l’angoixa.

Les sensibilitats de les persones són tan diverses i complicades que mentre alguns, suposo que posant-se una bena als ulls i taps a les orelles, poden cohabitar amb la ficció de sentir-se feliços amb el petit món que s'han creat per ells sols, n’hi ha d’altres incapaços de resistir ni un sol dia encofurnats en una mena de llimbs passiu, per molt terapèutic que pugui semblar. Jo tinc la sensació que les persones, gairebé per instint de supervivència, son capaces d’adaptar-se a les situacions més rocambolesques i estressants, vivint amb l’ai al cos si no hi ha més remei per sobreviure. Ara bé, em temo que deu costar molt d’acostumar-se a anar-se’n a dormir cada nit sobre un polvorí si no es té l’entrenament adequat per fer el cor fort, ja que trampejar la dosi de tensió diària amanida d'incertesa, ha de tenir per força un cost emocional considerable a mig o llarg termini. A curt, suposo que es poden enterbolir els efectes amb remeis més aviat casolans; però, a la llarga i a la meva manera de veure només hi ha un sistema que mig pot eludir no acabar traumatitzat pel trascolament constant de notícies depriments: donar gràcies a Déu o a qui es cregui que en definitiva mou es fils de tot aquest tinglado, per permetre’ns ser testimonis privilegiats d’uns episodis que deixaran empremta profunda en la història de la humanitat, i que els nostres néts estudiaran, criticaran, elogiaran o condemnaran d’aquí a tres o quatre generacions. Perquè si d’una cosa podem estar convençuts és de que el món no baixarà la persiana per molt putes que les estiguem passant avui. Ara, el que no m’atreveixo a pronosticar és si els que ens vindran al darrere trobaran l’herència rebuda acceptable: ignoro si el món en el qual els tocarà estar-se serà millor o pitjor que l'actual que ens estem polint; però, segur que serà molt diferent.

Si ho reflexionem bé, resulta impagable tenir l’oportunitat de ser observadors de primera mà d’uns esdeveniments tan importants com impensables fa una dècada. Per exemple, la queixalada bestial d’una pandèmia mundial; l’inici de la cursa cap a la degradació sense possibilitat de fer marxa enrere de l’equilibri mediambiental, en no haver-nos espellingat prou quan encara s'hi estava a temps per impedir l’escalfament climàtic; la reaparició tòxica de ideologies feixistes que semblaven exterminades després del mal que varen causar; la impotència davant uns fluxos migratoris imparables i indigeribles; la polarització de la societat mundial en clapes de rics cada vegada més rics i en bosses de pobres cada vegada més pobres, després de la desaparició del calaix de sastre social conegut com “classe mitjana” que feia de matalàs entre uns i altres; la progressiva dependència i submissió a la dictadura de la robòtica i de la telemàtica i, qui sap si per acabar-ho d’arrodonir, assistir bocabadats a la declaració de la primera guerra mundial amb mitjans bèl·lics no convencionals, sota l’amenaça del patètic argument de dissuasió de la possibilitat de prémer el botó nuclear...

Estic acollonit, francament, com no pot ser d’altra manera encara que hipòcritament vulgui treure’ls-hi importància a l’escalada de males notícies, no sé si imbuït com molts altres benaventurats que ens escarrassem per a no contribuir al desànim. Per aquesta raó m’aferro al únic agafall que trobo per a no llençar el barret al foc: no dimitir del meu paper d’espectador d’aquest estrambòtic joc que suposa repassar el sidral de l’actualitat quotidiana, malgrat no n’estigui segur del tot que ho pugui suportar sense que se m'afluixi algun cargol. Esclar que només es pot desenvolupar aquest sentiment entremaliat, entre positiu i temerari, si la salut acompanya una mica i no s’és un pobre de solemnitat. Donem-ne, doncs, gràcies perquè potser és l’únic al·licient que ens queda, sobretot als de la meva generació: ser testimonis de com la humanitat pel mal cap dels seus dirigents va de pet pel camí del pedregar; però, no oblidem que haurà estat amb la “col·laboració necessària” de tots nosaltres, que només ens recordem de sant Pere quan sentim ploure. Trist esbargiment el que us proposo per prendre’ns-ho bé, francament; però és el que hi ha, i pau i que duri!

QUE SIGUI LEGAL, NO VOL DIR QUE SIGUI ÈTIC; I SI NO ÉS ÉTIC...

 

I si no és ètic, ningú que valori ésser honest s’ho pot permetre. Més clar, l’aigua! Per saber si una conducta és legal no cal donar-hi gaires voltes, existeixen codis i reglaments que estableixen amb ets i uts què està prohibit i què no, amb escàs marge per a la interpretació. En canvi, quan es tracta d’establir la diferència entre allò que està bé o no, la qüestió ja té més lectures, perquè la majoria de les vegades determinar-ho depèn de com hom en sigui d’estricte i de primmirat escoltant el parer de la seva consciència, que és quelcom que tothom en té encara que li tapi la boca; per tant, això de que a vegades es fa difícil de saber què està bé i què està malament, és una mentida com una casa de pagès. Tothom sap quan s’ha ficat de peus a la galleda, s’està passant de rosca o, directament, està garfinyant la llei i la moral. La gent no és tan tonta ni insensible com per a no tenir clars els límits de la llei i els de la moralitat; jo diria que la diferència entre el bé i el mal tothom se l’olora per instint. La qüestió és fins a quin punt s’està disposat a arriscar l’ètica estirant fins al màxim les costures legals i morals.

En definitiva, ¿en què penseu que consisteix l’enginyeria empresarial o financera per escaquejar-se de les obligacions fiscals, sinó en un exercici de forçar fins que es pugui i donin de si les costures, estiguin brodades amb grans definicions jurídiques o cosides amb senzilles puntades administratives? Més d’un professional d’aquestes enginyoses mandangues defraudadores, àdhuc no es resisteix a vantar-se de la seva mà trencada en aquests tripijocs explicant als seus clients, a l’hora de fer l’article de les seves habilitats de gata maula, que si es va en compte i se sap quina tecla tocar no hi ha cap perill, sempre que es tingui clar que qui pren cartes en aquesta mena de partides assumeix un risc com passa en qualsevol joc d'atzar, però que en cas de sortir malament l'aposta precisament l’experiència d’un bon professional serà cabdal per procurar despistar tant com es pugui a inspecció pertinent, per tal d'evitar que la infracció no costi un ull de la cara. És a dir: tothom que busca dreceres a la vida està al cap de carrer que en forçar la llei poden passar només dues coses: que es faci dòmino i surti bé la jugada o que hom s’hi enganxi els dits de ple. En aquest darrer cas, el que compta és que la “trapelleria” surti el més “barata” possible.

Molt burro o mal assessorat, doncs, ha de ser el que juga aquest joc, conscient o no del risc que corre, perquè si l’arrepleguen acabi fent-se'n l’estella. I és que per molt aparatoses que siguin les multes i les quantitats reclamades als estafadors de coll més o menys blanc, als ingenus observadors que ens ho mirem des del carrer estant sempre ens queda el dubte de si realment els delinqüents atrapats acaben rescabalant de veritat i fins al darrer cremallò als perjudicats – sigui la hisenda pública o institucions privades -, dels danys i perjudicis conseqüència d’haver-se fet el llest per aconseguir més beneficis. Si passem llista, per exemple, de tots els il·lustres espavilats pocavergonyes que han estafat la hisenda pública, ¿estem segurs que malgrat hagin estat condemnats a pagar una morterada, “aquesta morterada” cobria tota la quantitat real defraudada? I, sobretot, de que l’execució de les sentències es compleixen fil per randa? Francament, a jutjar per com han refet la seva vida molts d’aquests coneguts pocavergonyes, em costa de creure.

Però tornant a la pregunta del principi, en el supòsit que s’arribi a la conclusió que determinada conducta torta sigui legal però no ètica, ¿d’aquesta manca d’ètica se n’han de demanar responsabilitats polítiques, en cas que qui hagi passat per l’engonal la moralitat sigui un càrrec públic? Simplifiquem la pregunta referint-nos a un cas real i de plena actualitat, com és el sidral en que està emmerdada la presidenta de la Comunitat de Madrid, ¿es poden donar per bones les seves excuses, en el sentit que com que la contractació d’una partida de mascaretes en la fase més dramàtica de la pandèmia va respectar “la legalitat vigent”, no es pot considerar poc ètic que algú s’hagi lucrat de l’operació comercial en forma de comissions, encara que es tracti d’un familiar? Si responem en clau de sentit comú, no hi ha cap dubte que l’ètica ha estat víctima d’escarni públic per part d'algú que està obligat a donar exemple de honestedat. La qüestió és quants casos hi ha que no se saben, de difícil convivència en l'administració pública entre la legalitat i l’ètica? La pregunta la podem referir a molts supòsits i àmbits de la gestió pública i, per descomptat, també de la privada. Per aquesta raó potser caldria preguntar-nos-ho, per exemple, quan llegim notícies sobre desnonaments: si per molt que estigui emparada la “legalitat” per policies i funcionaris del jutjat, podríem assegurar que en aquell acte es respecta l’ètica fotent persones indefenses al carrer? I així, podríem fer-nos la tira de preguntes...

ELS CAPS DE SETMANA REFLEXIONEM ESPIGOLANT “CARTES AL DIRECTOR”

 

(Els caps de setmana us proposo reflexionar sobre testimonis espigolats de la secció de “Cartes al Director”, publicades als diaris de casa nostra els darrers 8 dies. Ho faig perquè, com es deia en aquell "Parlament de Paper" inventat per "La Codorniz", a les "Cartes al Director" hi diuen la seva ciutadans carregats de la "seva" raó, quina opinió tenen tot el dret a que sigui escoltada. Dues advertències, per evitar malentesos: 1ª)- Que les hagi seleccionat no vol dir que subscrigui sempre, i 2ª)- Que les reprodueixo literalment en la llengua com han estat publicades.

Us desitjo, doncs, que sigueu feliços aquest cap de setmana i fins dimarts vinent ja que el dilluns a Manresa són les Festes de la Llum. A partir d’ara, us aviso que potser algun dia no penjaré la reflexió. No us preocupeu, dependrà de la inspiració i les ganes que en tingui.

NEU ARTIFICIAL, UNA FALSA REALITAT.- Torno de la Cerdanya amb el cor encongit: ple hivern, unes subtils pinzellades blanquegen els cims. Fa calor. Cada any neva menys, em deia un vell del poble. El canvi climàtic s’està enduent per sempre la imatge d’aquells paisatges emblanquinats que tots adoràvem. Mentrestant els canons, dia i nit omplen les pistes de neu artificial que fa la felicitat d’uns esquiadors inconscients de les quantitats ingents d’aigua i d’energia necessària per «provocar» aquesta falsa realitat. Assabentat de la intenció de celebrar els Jocs Olímpics al Pirineu –els interessos privats i polítics ja s’estan fregant les mans– confiem en la coherència del nostre govern, després del seu compromís asso-lit en la lluita contra el canvi climàtic. Que busqui un lloc amb neu natural per celebrar aquests jocs. La neu artificial és una falsa realitat que no podem acceptar. (Albert Soler – Terrassa – Diari Girona)

LES VÍCTIMES DEL PASSAT.- El Parlament català ha aprovat una resolució per revisar la història, en benefici de les «bruixes» dones condemnades. Revisant la història, es vol dir, que aquestes dones, potser, no eren tan culpables. Potser moltes d’elles van ser víctimes de les circumstàncies. Aquesta revisió de la història, es farà, sense molts problemes. Alguna broma, i prou! El parlament espanyol també ha volgut i vol revisar la història. Segurament, en benefici de les víctimes del franquisme solament. Segurament. Aquesta revisió ha generat més protestes. La dreta no accepta aquesta revisió perquè, segons ells, comporta obrir velles ferides. (...). Els que tenim limitacions vivim amb perplexitat la polèmica. Segurament l’esquerra vol que es vegi el costat bo. El costat bo de les víctimes de la dictadura. Segurament vol fer, el que va fer la dreta després de guanyar la guerra: «Acusar i justificar-se». Ah! Recupero un record. Vint anys després d’acabada la guerra, al meu entorn, solament es parlava de les atrocitats dels rojos. Les atrocitats dels guanyadors, ningú les mencionava i si algú s’atrevia, acabada dient «es va reaccionar contra el desordre». (Martin Martínez -Girona- Diari Girona).

CRÍTICA AL MODEL EDUCATIU.- A França, 0 hores; al Regne Unit, 0 hores; a Austràlia, 0 hores... però a Catalunya, 525 hores. Enlloc de fixar-se en els sistemes educatius triomfadors, el Departament va per lliure, creant unes enigmàtiques hores basades en “agrupacions de matèries segons una metodologia globalitzada”, que cada centre farà en funció “del seu entorn”, de manera que l’aprenentatge de cada alumne dependrà d’on visqui. I si on viu abunden les aus rapinyaires, l’alumne s’haurà d’especialitzar en aquest tema independentment del valor que tingui per al seu futur. En alguns països s’escullen les matèries, però en cap cas es carrega el mort d’inventar-se-les als equips directius. El més lamentable de tot, però, és que aquesta insòlita proposta es vol instaurar a costa, sobretot, de la tecnologia, que s’impartirà sols en 1 curs. Com es vol lluitar per aconseguir un món més sostenible si s’arracona la disciplina més idònia –d’acord amb tots els referents internacionals– per plantar cara al canvi climàtic, al repte energè-tic? A Singapur, en canvi, busquen redefinir la Tecnologia com una matèria més de l’Educació General, que “no busca l’especialització professional, sinó l’autorealització de l’individu en els seus futurs rols socials”. En la mateixa línia, a Hong Kong consideren la Tecnologia la matèria més idònia per implementar les competències del segle XXI. El Departament segueix el model de Dewey que, al segle XIX, fundà una escola on no existien les matèries, sinó que a través d’un fil conductor, les fibres tèxtils, s’estudiaven literatura, química... Just el contrari del que fan els millors alumnes del món, els de Xangai o els d’Estònia, que estudien matèries ben delimitades. Els tècnics del Departament em recorden els salmons, solitaris i altius, que van riu amunt, a contracorrent, cap a la seva Ínsula Barataria, fora del progrés i del món, allunyant- se més i més del nostre segle XXI (Carles Soler Fajardo – Lleida – Diari El Segre)

L’AMOR NO TÉ EDAT.- Tothom ha sentit dir que, quan es tracta de l’amor, l’edat no és ni de bon tros una frontera. És evident que, dintre d’uns marges, tot és vàlid. Des del meu punt de vista, hi estic d’acord. Òbviament, l’amor entre dues persones és molt més significatiu que la diferència d’edat que les separa, però no és ben bé la desavinença numèrica, sinó mental. Crec que la connexió entre dues persones es derivada de l’afinitat psíquica que poden presentar tot i tenir personalitats molt disintes. Si el grau de maduresa és el mateix, podran connectar com si fossin de pareguda edat. Aquesta maduresa pot provenir d’experiències dolentes de la vida o bé donada pels anys viscuts. Així doncs, pel meu versemblant, l’amor, en un ampli sentit, no entén d’edats, pel fet que la diferència d’aquesta no reflecteix la maduresa de les persones. (Ariadna Noriega Gallego – Girona – El Punt Diari)

ELS BONS RESULTATS ELECTORALS DE L’ULTRADRETA.- El resultat de les eleccions a Castella i Lleó em porta a pensar si aquesta comunitat té cap deute amb el franquisme, després de més de 40 anys de la mort del dictador, i una complicada Transició, per instaurar una feble democràcia; és més que sorprenent la crescuda de Vox, en aquests resultats electorals; difícil d’entendre per una majoria de ciutadans amb l’experiència viscuda; tothom sap de l’existència arreu d’hereus del passat, però jo no pensava que existissin tants nostàlgics, ressentits per la possibilitat de controlar amb més rigor la caça i les curses de braus, concentrats en aquesta comunitat. Això no deixa de ser un avís per a navegants, en especial als partits d’esquerres; ja no vull dir que alguna cosa no es fa bé, sinó quantes es fan malament; es vulgui o no la república o la independència, per part del PSOE-PSC; el problema és i serà com poder evitar el creixement d’aquest pensament nostàlgic i feixista, que amenaça de conquerir el poder i La Montcloa, de ben segur per la ineptitud de qui té en aquests moments la potestat de governar. Al novell passerell i president de la Generalitat de Catalunya, junt als que tenen la paraula al Congrés dels Diputats, se’ls està esmunyint la majoria independentista, i no fan res més que intentar mantenir la cadira, i això no es podrà perdonar mai. Quan el PSC entengui que és a Catalunya a qui ha de donar suport, i les esquerres catalanes reaccionin, serà massa tard. (Marius Viella Sabater - La Bisbal d’Empordà – El Punt Diari)

NO TOTS SÓN IGUALS.- Cada cop que m’assabento de la notícia d’un capellà abusador recordo les paraules de Jesús dient que “més li valdria que li lliguessin al coll una roda de molí i el llancessin al mar, abans que fes caure un d’aquests petits”. I així ha de ser: en tenir coneixença d’un crim tan esgarrifós ens cal portar el responsable davant la justícia i que caigui damunt d’ell tot el pes de la llei. Però també és cert que quan s’enxampa un pederasta que fa olor de cristià ja tenim sidral muntat davant una notícia tan lla-minera. Ara bé, siguem honestos i no posem tothom al mateix sac. La immensa majoria del clergat són persones de fe, virtuoses i exemplars, ànimes entregades a les necessitats dels altres, vivint una vocació d’amor i servei al proïsme. A l’escola, a la parròquia i a l’esplai vaig tractar no menys d’una dotzena de mossens. Tots i cadascun d’ells, bellíssimes persones que em mereixen un enorme respecte i admiració. En tinc un record i agraïment que pregonaré sempre. (David Arboix Arús – Barcelona – La Vanguardia)

ELS CIBERATACS ENS FARAN MÉS MAL QUE UNA PEDREGADA

 

Si ara desaparegués Internet tornaríem a l’edat de pedra? Probablement sigui veritat pels que tenen basarda de quedar-se sense connexió i uns més que altres, esclar, com en totes les coses, tots trobaríem a faltar un invent que ens facilita comunicar-nos sense límits, i a més a més quasi gratis. Per aquesta raó una de les amenaces sobre el futur, que gairebé es podria incloure en la categoria de les apocalíptiques, consisteix en veure aparèixer a la pantalla l’error 503 (servei no disponible), o que directament topem amb el nefast avís de “not found”. Internet és una xarxa composta de milions de cables que connecten nodes de comunicació, però si es talla el cabrejat o se’n va a fer punyetes un dels punts de connexió, no passa res d’irremeiable. La xarxa és tossuda i mesella en mans d’un expert: si no troba el desllorigador per una banda, el troba per una altra. Per tant, que en un moment donat ens caigui el servei no és el més preocupant com a usuaris d’Internet; el que ens hauria de fer tremolar les cames és caure en les urpes del ciberassetjament. És a dir: de les filtracions de dades personals per elaborar perfils de milers de milions de persones, dels ciberatacs a empreses per extorsionar-les i violar massivament les contrasenyes més íntimes. Vull dir que la por que hem de tenir no és a que en un moment donat no puguem accedir a determinades prestacions d’Internet, durant una estona més o menys raonable per culpa d’una avaria. Quan peta la rentadora o l’escalfador no ens espantem, oi que no? El que ens deixaria garratibats fora que els electrodomèstics domèstics ens ataquessin; doncs això és, precisament, el que passa quan esdevenim víctimes - individualment o col·lectiva - d’un ciberatac.

El juny de l’any passat, una avaria en la infraestructura del proveïdor de serveis de computació al núvol va provocar que algunes de les prestacions més populars d’Internet i bastants webs dels mitjans de comunicació més importants del món estiguessin “fora de servei” durant una hora o més; una hora durant la qual a molts usuaris els va semblar que era el fi del món. Tampoc no és estranya aquesta angoixa, si tenim en compte que entre els perjudicats hi havia Reddit, Amazon, Google, Spotify, Twitter, entre d’altres, així com gegants de la premsa com The New York Times, The Guardian o Financial Times. I a Espanya en varen patir les conseqüències també els principals periòdics. En principi, es va pensar que es tractava d’un ciberatac, però aquesta era una alarma infundada ja que no va passar d’una avaria tècnica; malgrat això, aquests tipus d’incidents i el pànic que generen donen “idees” com si fos un assaig als que malden sempre per com fer mal, comprovant les possibilitats de sembrar el terror en un moment donat, planificant el caos com si es tractés d’una arma de guerra. Transformant Internet, en comptes de en un instrument dòcil i domesticat per fer la vida més agradable i fàcil a les persones, en una mena de monstre que es torni boig i ensenyi les dents als seus amos.

No abusaré fent-vos un llistat de tots els ciberatacs que s’han registrat en els darrers tres o quatre anys a tot el món, dirigits principalment contra corporacions financeres de renom, empreses energètiques sensibles o organismes governamentals estratègics, passant per pimes potencialment disposades a “pagar” discretament un rescat per recuperar l’autonomia de les bases de dades, contrasenyes i tallafocs segrestats per pirates cibernètics. Un altre tipus de ciberatac, molt més subtil i maquiavèl·lic, té per objectiu “influenciar” ideològicament col·lectius a favor dels interessos de qui paga la minuta de l’encàrrec de “rentar el cervell” a consumidors en general i també a ciutadans, potencialment capaços de decantar tendències, inclosos els comportaments dels votants en època electoral. Però, els atemptats cibernètics que em tenen més amoïnat són els que puguin afectar infraestructures tan sensibles com la Sanitaria o la Energètica. ¿Us en recordeu del pronòstic escampat des d’ambients ultres austríacs, sobre una “gran apagada” aquest hivern? Doncs, encara que era una salvatjada, quatre informàtics desguitarrats podien fer-la possible. És la nova arma secreta que es convertirà en la protagonista de les guerres futures. Molts estrategues dubten que els tancs i els avions russos es moguin d’on fan maniobres al front ucraïnès, mentre puguin estabornir i anorrear un país a base de ciberatacs selectius, com que ja va produir-se ahir atacant el ministeri de Defensa o les seus de la banca més influent d’Ucraïna .

La mateixa Agència de Ciberseguretat de Catalunya va alertar no fa gaire de l’important nombre de ciberatacs que es van registrar a casa nostra, en temps de pandèmia; afectant principalment el sector sanitari - que ha patit un increment del 30% en les fugues de dades i altres tipus d’accions criminals com la suplantació d’identitats, la infecció amb virus informàtics dels equips mèdics o l’exigència de rescats a canvi de restaurar la normalitat en el funcionament de sistemes d’atenció al públic. La mateixa font governamental advertia que els correus electrònics de 12.500 treballadors sanitaris catalans són susceptibles de “violació telemàtica”, en més de la meitat dels centres hospitalaris. Un sector que va històricament escurat de recursos financers, ara resulta que ha d’invertir part del seu escarransit pressupost en dotar-se de sistemes i equips de protecció que estiguin més al dia - no només per garantir la seguretat de les dades personals dels seus usuaris, absolutament prioritari – sinó, tanmateix, per evitar el cost suplementari d’haver de pagar rescats milionaris si es volen recuperar les dades bloquejades i restablir amb rapidesa la normalitat en el funcionament dels equips informàtics hospitalaris, la paralització dels quals pot posar en perill la vida dels pacients. Les màfies internacionals de ciberdelinqüents es vanten amb gran cinisme que el sector sanitari espanyol figura com un dels “objectius” més vulnerables.

El nou cap dels mossos va anunciar la creació abans de l’estiu d’una cibercomissària, confessant que els ciberdelictes s’han disparat tant els darrers anys, de l’ordre d’un 40%, que es prioritari enxampar aquest delinqüents in fraganti malgrat la dificultat que suposa desemmascarar a qui en té prou amb un ordinador i un entrenament per fer quant més de mal millor, imposant la llei de la selva a Internet. Penseu que segons fonts del ministeri de l’Interior, de l’aproximadament un quart de milió de denuncies anuals tramitades a tot l’estat, només se’n resolen un escarransit 5%. I a Catalunya no som pas més espavilats que els espanyols: l’any 2021 es van presentar quasi cinquanta mil denuncies d’estafes i enganys informàtics, i els èxits es compten amb els dits de la mà. Els ciberatacs a petita i gran escala són habituals. Recordem el que va patir la UAB l’octubre passat, que va afectar a un 650.000 arxius. I si bé la solució la policia aconsella que no consisteixi en el rescat, en alguns dels casos que discretament les víctimes han decidit “comprar” la llibertat internauta, resulta que les claus de desbloqueig facilitades pels delinqüents després d’haver cobrat, són paper mullat. La sofisticació i diversitat dels atacs acollona perquè van des d’enviar un link simulant ser una altra organització o empresa i un cop es clica l’enllaç parany els delinqüents tenen barra lliure a la xarxa de l’empresa sabotejada, bloquejant-li totes les dades, equips i servidors connectats. I la darrera “proesa” consisteix en suplantar la identitat del CEO, per ordenar pagaments indiscriminats. En fi, aquest és el futur que ens espera i que haurem d’entomar, per desgràcia, amb grans dosis de paciència, de formació tallafoc i de desconfiança. Un panorama gens engrescador. quan encara no estem recuperats de la pandèmia, ens amenaça la sequera del segle, i els propers dies ens podem veure emmerdats en una guerra que acabarà d’estrangular els “més vulnerables”, un maleit eufemisme per evitar referir-se pel seu nom als pobres que sempre paguem el pato.

NO PODREM ESTAR MAI TRANQUILS I SEMPRE HI HAURÀ QUI ENS AIGUALEIXI EL VI?

Ahir dues notícies em van ennuegar mentre dinava tranquil·lament un fricandó, en una fonda casolana que estrenava fogons. Una primera feia referència a que l’Audiència de Barcelona s’ha declarat impotent per trobar els hereus “legals” de Convergència Democràtica de Catalunya (CDC), aquell partit que es va treure de la màniga Jordi Pujol perquè esdevingués el pal de paller del nacionalisme polític català, i va acabar sent l’esca del pecat, renegat pels seus pollets com sant Pere amb Jesús, abans que el gall cantés tres vegades. El litigi ve de lluny i només us en faré cinc cèntims per a no donar-vos maldecaps innecessaris. Resulta que després de la sentència ferma sobre el saqueig del Palau de la Música, la perjudicada Fundació Orfeó Català instà a l’Audiència que requerís els partits JUNTS i PEDCat responsables legals de rescabalar al Palau de la Música els 6,6 milions d’euros apropiats indegudament, segons reconeixia el Tribunal. Els representants del Palau sostenien que ambdues formacions polítiques, liderades respectivament per Carles Puigdemont (després reemplaçat per l'ex-psuquero Jordi Sanchez) i per David Bonvehí, eren les hereves naturals de CDC, però aquests dos partits polítics es varen espolsar les mosques de sobre amb l’excusa de mal pagadors que ells rai no hi tenien pas res a veure amb Convergència ja que eren partits “nous de trinca”, que ni coneixien els dolents convergents (una excusa semblant a la utilitzada per Pablo Casado per desentendre’s descaradament del “passat” fastigós del PP de Rajoy, per no assumir les responsabilitats polítiques o econòmiques). En ambdós casos, més que com una excusa, als ciutadans rasos ens sona com un insult a la intel·ligència.

El cas és que en no fer-se’n ningú de tots els fills putatius de CDC responsables dels pecats i debilitats del pare, com que amb la valoració de les seus embargades (estimades a l’engròs en 3,6 milions) no n’hi ha prou per rescabalar el botí de 6,6 milions pendents de rescabalar, el Palau ha respost amb sornegueria, que totes les “marques” polítiques amb que s’han disfressat els antics convergents per escaquejar-se de respondre dels diners espoliats, es varen posar en marxa exclusivament per desmarcar-se de la herència tòxica del partit que va remenar les cireres a Catalunya durant gairebé un quart de segle, inclòs el 3% que un descarat senyor Maragall li va refregar pels nassos a un senyor Mas agafat amb calçotets en plena seu parlamentària. Resumint: que fet i pastat resulta que no hi ha cap ex-convergent que accepti l’herència patriarcal i estigui disposat a rascar-se la butxaca per rescabalar el Palau del botí afanat. Que ningú vulgui assumir la responsabilitat legal d'un passat impresentable fins a cert punt ho puc entendre en funció de les no sempre nobles derivades de la condició humana; però, ¿no n’hi ha ni un dels antics cap-grossos convergents capaç de reconèixer la seva “responsabilitat moral” en tot allò que va passar, que per més escarni i escàndol en un moment donat tothom s’olorava que passava, i que la Justícia va declarar provat?

Vet-aquí, doncs, que l’Audiència se n’ha rentat les mans d’atendre la reclamació del Palau perquè s’obligués a executar la sentència als hereus legítims de la mítica Convergència, declarant que no es veu capaç de trobar el cordó umbilical que relacioni algun dels partits grans o miniatures on s’han refugiat els antics convergents amb el ventre de la mare repudiada. Si passéssim llista dels dirigents i militants de tots aquests “nous” partits – i no em feu enumerar-los perquè em podria perdre de tants grupuscles com s'han format – quants d’aquests noms no coincidiren amb càrrecs polítics de Convergència en actiu a l’època de l’espoli? O és que només el pobre Daniel Osàcar s’ha de carregar el mort? En qualsevol cas, a mi només em preocupa una cosa i per aquesta raó el dinar se’m va posar malament: els gairebé set milions que pengen, qui els acabarà pagant? Perquè en vistes de l’enginyeria mercantil – els partits polítics s’assemblen cada vegada més s'assemblen a una empresa –, dissenyada i planificada per esborrar tota mena de vinculació, inclosa la sentimental, amb aquella CDC nefasta, en dubto molt que el Tribunal Mercantil a qui ha passat la patata calenta l’Audiència de Barcelona tingui més èxit. En qualsevol cas, poden comptar amb mi i suposo que amb bastants ciutadans desinteressats més que podem assenyalar amb la mà els hereus que es busquen, No es tractaria de cap delació: sobre aquesta qüestió tothom té clar qui és qui i de que cony estem parlant.

I la segona raó per la qual se’m va entregirar la digestió el va motivar llegir un missatge a Twitter que ahir ens va deixar l’inefable epidemiòleg Oriol Mitjà que, una vegada més, davant l’eufòria i el relaxament de la població envers la pandèmia, que ja donen per superada a termini fixe, ha posat aigua al vi recordant que la sisena onada ha tingut una mortalitat “molt més alta que la quarta i la cinquena” (és a dir: 300 morts per cada milió d’habitants, 2.200 en total). I quan encara no m’havia refet d’aquesta primera atzagaiada, afegia: “Sí, hi haurà setena onada. Estic desconcertat pel que veig, el que escolto i el que es planteja”. Respecto molt les opinions de l’Oriol Mitjà, principalment perquè no tinc elements per discutir-les. Però sí que voldria fer-li una observació, amb tot el respecte: ¿cal expressar-se tan cruament a través de la xarxa quan s'és una persona de la seva autoritat o aquestes opinions, com a mínim cridaneres, les hauria de limitar a àmbits més professionals i acadèmics? Jo ahir a la tarda vaig assistir a una representació teatral al Kursaal de Manresa, en un cicle de representacions dedicades a la gent gran. Estava ple de gom a gom. Tota aquella gentada, la majoria persones vulnerables simplement per l’edat, contentes d’haver superat les fases més crítiques de la pandèmia, amb totes les vacunes posades i refiades que a portes de la primavera es normalitzarà la situació, ¿com se les han de prendre els avisos d’un epidemiòleg tan ben considerat? És possible que l'Oriol Mitjà tingui més raó que un sant, no li discuteixo pas; però, ¿tota aquesta població contenta i confiada que ha fet tot allò que Sanitat els hi va recomanar per sobreviure, es mereixen ensopegar amb un cop de roc, quasi a traïció, com el que un referent científic tan reconegut com l’Oriol Mitjà va “deixar anar” ahir a la xarxa? Com a mínim, hem de reconèixer que esbravar-se en públic, per molta raó que es tingui, pot resultar inoportú. 

REPETIM-HO TANTES VEGADES COM CALGUI: LA DESPESA MILITAR ÉS UNA VERGONYA.

La ciència sembla que tindrà indiscutiblement la darrera paraula en el desenvolupament del futur; de fet, avui ja marca el compàs del present, malgrat encara no sigui infal·lible i no tingui resposta per tot. Precisament aquesta dependència de la tècnica i dels èxits en la recerca és el repte que els científics porten gravat entre cella i cella des que es consagren voluntàriament a la ingrata feina d’investigar per fer-se més savis que rics; però, a la meva manera de veure, el que em preocupa és que els constants progressos i descobertes – la del vaccí de del covid-19 a contrarellotge en seria una mostra -, no ens portin cap a un autèntic renaixement de la humanitat sinó que ens enfonsin en una mena de despotisme il·lustrat dels cien-tífics. Des del màxim respecte envers la ciència, qui sap si perquè sóc un home de lletres que els números enfarfeguen i enlluernen, em disgustaria entusiasmar-me amb el miratge d’un renaixement futur que no es plantegi com a prioritat l’humanisme. N’espero molt de la ciència, però m’amoïna que a l’escola de mica en mica els polítics s'hagin polit la branca d’humanitats, i que l’estudi de llengües mortes com el llatí i el grec clàssic, la filosofia o inclús la història de les religions hagi anat a parar a la paperera de la història. Què voleu que us digui? Opino que sense tenir en compte la contribució de “les humanitats” la carrera del coneixement quedarà coixa i que difícilment el món renaixerà i es reconstruirà equilibrat, malgrat sembli que es fan passes de gegant cavalcant a cavall de “les ciències”.

Jo sóc dels que creuen cegament en els innovadors i en els emprenedors en general; és a dir: en els que miren endavant i no tenen mandra d’experimentar per trobar solucions sostenibles a un reguitzell de problemes quotidians i domèstics que ens asfixien i ens tenen lligats de mans i peus. I posats a demanar, a la meva manera de veure, el futur de la humanitat prefereixo que estigui en mans de científics que només pensin en trobar desllorigadors, en ser capdavanters en la troballa de noves formules per prosperar i conviure millor, que no pas depenent de les darreres decisions de polítics embadalits en derogar tot el que han fet els predecessors d’una altra colla, enlloc d’aprofitar el que tingui de bo l’herència rebuda i, sobretot, de construir obra nova en comptes de reformar la vella. Abans que dels polítics em refiaria encara més dels poetes, perquè almenys viure d’il·lusions no ha fet mai mal a ningú, i en canvi les empentes i cancalletes dels polítics per mantenir-se en el poder estan farcides d’odis, enveges i massa sovint també de cadàvers físics i morals. Tinc molt clar que mentre el destí del planeta el deleguem – recordeu aquesta paraula que és clau a l’hora d’establir o escaquejar-se de responsabilitats -, en mans de polítics corruptes, egocèntrics, ressentits i, per desgràcia, la majoria d’ells analfabets en “humanitats”, en comptes de deixar fer a estadistes experimentats i a científics encaparrats en millorar el benestar de les persones, els pressupostos generals dels països governats per aquesta mena de patuleia, seran esplèndids amb la despesa militar destinada a exterminar, i escandalosament gasius per implementar polítiques socials que ajudin a viure millor les persones.

A Espanya, per no anar més lluny, mentre la corrupció de l’establishment dirigent aprofiti totes les oportunitats d’untar-se els dits fent córrer la bruixa, continuarà sent un dels millors països del món per ser ric i un dels pitjors per ser pobre. Suposo que ha de ser molt trist i frustrant pel personal sanitari, per exemple, que s’ha bolcat en temps de pandèmia més enllà del deure i el contracte laboral, comprovar que mentre l’instrumental i mitjans dels serveis d’urgència en molts d’hospitals públics són insuficients i no estan al dia, el govern tregui pit i es permeti el luxe d’enviar quatre avions de combat que costen un ull de la cara, a més a més d’una fragata i una corbeta que costen un ronyó, al mar del Nord; malbaratant uns recursos que no ens sobren sinó tot el contrari, disposats a participar en una hipotètica guerra que a la majoria de la població li rellisca. Mentre en prou feines es doten les universitats de recursos per a investigació i es toleren unes àrees d’atenció primària de la sanitat pública desateses per falta de personal i de infraestructures, amb unes llistes d’espera a especialitats que fa caure la cara de vergonya,, ens podem permetre “anar a la guerra”?

Potser n’hi hagi que m’acusin de fer demagògia i de ser poc patriota. Francament, me la replantifa. Continuaré dient a tot arreu i en qualsevol circumstància inclús fent barrila amb les amistats – i això és que hauríem de fer tots per crear consciència -, que no només no ens podem permetre de llençar els diners frívolament, sinó que no és veritat que la maquinaria militar es posi en marxa en defensa “del bé” en contra d’uns enemics que encarnen “el mal”. És molt depriment que la moral democràtica acabi ballant macabrament entre un “nosaltres” i un “ells”. Anar a cap taula de diàleg o d’entesa per a un consens partint de la base que jo represento “el bé” i l’altre “el mal”, fa impossible qualsevol pacte i acaba bloquejant les societats que esperen amb candeletes que els polítics s’entenguin d’una vegada, deixant de marejar perdius. L’altre dia vaig llegir que un d’aquests polítics populistes, que s’emparen massa sovint en quatre “màsters” comprats, considerava reptes com la immigració, el declivi demogràfic i medi-ambiental, i els nous drets socials, com a problemes que minen la sobirania d’un país i el fan feble davant els enemics exteriors: justificant aquest xitxarel·lo les guerres en general amb l'argument de mala bèstia que el cinquè manament només diu “no mataràs”, però que enlloc concreta “no mataràs mai a ningú”. Perdoneu, surto a vomitar. 

COSTARÀ D’ADAPTAR-NOS A LA “NOVA NORMALITAT”

En temps de pandèmia hem hagut d’entomar, si us plau per força, sobreviure encotillats enmig d’un pilot de restriccions sovint imposades de la nit al dia per impulsos histèrics, que en la majoria de casos no obeïen en aparença a cap full de ruta coherent sinó simplement per no quedar-se plegats de braços, per semblar que es feia alguna cosa i, sobretot, que se sabia què fer. Unes restriccions que ens capgiraren rutines, costums, estètiques i, en general, tot allò que ens agradava de fer i de compartir, emmanillant o segrestant una de les conquestes més preuades pels ciutadans que l’havien tastada: la llibertat de moure’s per on els rotés i a qualsevol hora. En el transcurs de dos llargs anys hem viscut pendents de quines “normes” tocaven aquell dia, i tan lluny va arribar l’assassinat de la “normalitat”, que a tot arreu ja es donava per descomptat que no tornaríem a gaudir-la mai més, per bé o per mal, i que per tant calia pensar sense enyorança en una “nova normalitat” com a mínim diferent, la que tot just estrenem a mitges i que a jutjar pels primers indicis no ens agradarà gaire per dues raons: perquè la “vella” no tornarà, per bé o per mal, i perquè la “nova” no acaba de fer el pes a ningú, potser perquè cada dia que passa ens dona la impressió de convertir-se en una caricatura mal girbada de l'altra.

Per aquesta raó ja fa dies que em pregunto si, acostumats com estavem a menystenir les normes restrictives perquè, sobretot les generacions més joves havien pujat idolatrant la llibertat i, en alguns moments d’eufòria col·lectiva, inclús festejant temeràriament brots de llibertinatge, serem capaços tots plegats d’acceptar les normes que s’estan dissenyant en els laboratoris de comportaments apropiats per a la transició conceptual des dels temps de pandèmia als temps de simple epidèmia estacional de grip; això sí, amb la por arrapada al cos de que si el bitxo ressuscita per enèsima vegada, tota la bateria de “noves normes” se’n va a can pistraus. Potser, doncs, la primera cosa que ens hauríem de gravar al cervell és que de les urpes d’aquesta malaltia trigarem temps a desempallegar-nos-en, i que malgrat ens declarin “aptes” per fer “vida normal”, el més probable és que la “nova normalitat” s’assembli més aviat a un perllongat període de convalescència en observació que no pas a una alta definitiva.

I no és pas que vulgui aigualir la festa, però a la meva manera de veure no crec que la normalitat consisteixi només en recuperar l’oci nocturn, perdre la por a entrar en els restaurants o prescindir de la mascareta als espais tancats, per posar uns quants dels exemples més cridaners. Crec que en algun moment també s’haurà de parlar en serio de com restablir estats d’ànim molt tocats per les experiències personals viscudes els darrers dos anys; és a dir: que caldrà anar pensant com a societat perjudicada pels diversos danys colaterals amb que la pandèmia ens ha deixat baldats i mig estabornits, de quina manera i en quins terminis s’haurà d’eixugar l’enorme dèficit económic i social que s’ha generat, a vegades sense mirar massa prim, amb la bona intenció de tapar forats com fos en la sanitat pública, en l’educació i en els serveis socials que la pandèmia va agafar amb els pixats al ventre fent paleses d’una dramàtica revolada totes les carències i misèries estructurals que la població denunciava indignada i que es van generar durant la darrera dècada per polítiques malgirbades i deliris de grandesa agafats amb filferros.

No em consta que s’hagi fet res per entomar la “nova normalitat” anant per feina, sobretot sota una direcció col·legiada formada per autèntics experts i no per quatre arreplegats que només es moguin per interessos creats, a l’hora de rescabalar les víctimes d’aquells danys colaterals de que parlaven. I m'estiro els cabells veient que en una situació tan excepcional com la que ens estem enfrontant, la manca d’unitat dels dirigents polítics, a l’hora d’establir les prioritats i els terminis del full de ruta de la recuperació, és tan escandalosa, temerària i irresponsable, sabent el que s’està coent. I no parlo només a nivell espanyol, que fa vertadera pena com a tot arreu del món uns i altres es tiren pedres a la teulada comuna, sense que els hi caigui la cara de vergonya. No es veu a nivell mundial - ni ONU ni OMS, al capdavant de la ineficacia - que hi hagi cap interès en remar tots en la mateixa direcció almenys mentre no s’hagi sortit de l’atzucac. És d’una irresponsabilitat flagrant temptar, per exemple, una guerra al mar del nord que per bé que acabi serà un desastre, mentre encara la població mundial no s’ha refet ni de bon tros de les seqüeles de la pandèmia, no es tenen garanties que no esclati amb virulència un altre rebrot en qualsevol racó del tercer món deixat de la mà de Déu i, a més a més, no es fa res per aturar les conseqüències certes d’una catàstrofe mediambiental que tenim a la volta de la cantonada.

Ja sé que aquest món no l’arreglarem, per desgràcia, només lamentant-nos-en de que hi hagi tants de caps com barrets. Però no m’hi vull resignar i faig costat al consell de Bernard Shaw quan va escriure, fa més d’un segle: “algunes persones miren al món i diuen: per què? I altres miren al món i diuen: per què no?” El primer pas per a la solució dels problemes és no perdre l’optimisme malgrat tot, puix el que sembla impossible avui pot ser possible demà. Per tant avui que tantes raons hi ha per ser pessimista, voldria fer una aposta per un optimisme que toqui de peus a terra, basat en que els molts que creiem que no anem bé ens conjurem per denunciar les bestieses, i fem proselitisme boca orella de com es podria redreçar el rumb d’aquest planeta si els que manen apostessin com a prioritat pel benestar de les persones i per la convivència en bona harmonia. Potser des del desànim ens sembla impossible, però si cadascú de nosaltres practica aquesta filosofia i la predica amb l’exemple, allò que sembla impossible avui segur que només trigarà una mica més a reeixir.  

EL DIA DELS ENAMORATS MÉS QUE MAI FEM L’AMOR I NO LA GUERRA

 

És ben veritat que el món gira massa de pressa: ahir era el dia “del solter” i avui és el "dia dels enamorats". I tots contents i engalipats perquè, en definitiva, gairebé tothom és tan feliç com es decideix a ser-ho. I com deia no sé quin filòsof, de la mateixa manera que el peix viu al mar, nosaltres vivim en el temps i ens hi hem d’adaptar i, malament rai, si no ho fem. Ara bé, perquè avui ens hem de enrecordar de sant Valentí? Doncs, si voleu que us parli amb franquesa no ho tinc gaire clar, llevat que un bon dia els influencers professionals del consumisme varen decidir explotar aquesta llegenda per augmentar les vendes de tot a pràcticament les botigues de tot i les ofertes de tota classe de serveis. Perquè, esclar, quan l'objectiu es “regalar”, la llista de possibles “detalls romàntics” és infinita. I he escrit llegenda conscient de que, certament, els mèrits d’aquest benaventurat Valentí per presidir la confraria dels encaterinats aprenents d'amants més aviat són un misteri, i el seu currículum en el santoral cristià és tan equívoc com mancat de pedigrí. Perquè feia tan poca llevada suposo fou la raó que aquest paio fos "expulsat" del calendari litúrgic tradicional catòlic el 1969, any en què Roma procedí a suprimir alguns sants d'un marcat i escandalós origen llegendari, del seu catàleg.

Segons la tradició, a la Roma de segle III l’emperador Claudi va decidir prohibir els matrimonis entre el jovent considerant que els homes solters eren millors soldats. Però un sacerdot anomenat Valentí va considerar-ho un error i va decidir casar en secret tots els enamorats que volguessin. En assabentar-se’n de la rebequeria, l’emperador el va fer detenir i, incapaç d’aconseguir que en Valentí baixés del burro, va ordenar que li tallessin el coll, que és com es pelaven les heretgies i traïcions en aquella època. El problema, però, és que hi ha mitja dotzena de relats apòcrifs que ho expliquen d'una altra manera, un d’ells descriu el personatge com un sacerdot que va ser capturat i es va enamorar de la filla del seu carceller, a la qual va dedicar una apassionada carta d’amor que signava com «del teu Valentí». En tot cas, a finals del segle V l’Església catòlica va recopilar totes les llegendes que circulaven i el papa Gelasi I, el primer pontífex africà i de color, va formalitzar el culte a sant Valentí, en un intent de cristianitzar les Lupercals paganes en honor del déu pagà de la fertilitat. Tanmateix, s’hauria de tenir en compte la versió que figura al Costumari Català, de l’Amades, en el sentit que el tal Valentí, almenys a Barcelona, se’l venerava més que com a patró dels enamorats com a pare pedaç dels estafadors. Amades concreta que “els qui desitjaven la protecció valentiniana, cada diumenge anaven a missa a la capella de Palau i a la sortida s'aplegaven a la placeta de la Verònica, on mentre practicaven diverses murrieries es confessaven i s'ensenyaven mútuament les trampes i les farfolles de que es valien per engalipar els innocents”. El filòleg Martí de Riquer, per la seva banda, relaciona sant Valentí amb l’aparellament o "casament" dels ocellets enamorats a mig febrer. Per aquest motiu, sortir-ne a caçar tal dia com avui era considerat pecat i, paradoxes de la saviesa popular, els caçadors d'ocellets tenien al prolífic Valentí per advocat.

Sigui com sigui, els anglosaxons es varen afillar la llegenda i l’incorporaren al tabernacle del consumisme, utilitzant descarada i temeràriament una tradició tan poc contrastada i arrelada per promocionar-la comercialment i vendre de tot en nom de l’amor, perquè l'amor és el forn on tot crema. I començaren a circular frases tan boniques i rodones com “l’amor és com la poesia i tots els amants fins i tot els mediocres escriuen versos", o “l’amor és l’egoisme de dos disposats a sacrificar-ho a l'altre encara que sigui vivint de mentides, perquè l’amor és la forma més violenta de l’egoisme”. Algunes d’aquestes frases fetes freguen la transcendència, com ara: “la mentida de l’amor etern ens posa a to per la mentida de la vida eterna”. O d’altres que unglegen el cinisme, com “l’amor és com una religió, fàcil d’adoptar per als miserables” o “en qüestions d’amor, les dones sempre se’n surten”, ambdues opinions atribuïdes al tòxic geni d’en Voltaire. Si em demaneu que n’esculli tres o quatre de reflexions sobre l’amor, jo diria que l’Albert Camus l’encertava quan confessà que “no ésser estimat només és qüestió de mala sort, però no ser capaç d’estimar és una desgràcia”; o també m'escau una confessió del novel·lista Nir Baram que, en el llibre “La Bona Gent”, posa el dit a la nafra més freqüent del que voldríem, quan idealitzem l’amor: “... no es portaven bé però se suportaven, potser perquè es necessitaven”. ¿Quants de matrimonis d'antics enamorats simplement “van fent” mancats d’aquell punt de curiositat, de fermesa i d’il·lusió capaç de desendreçar i trencar rutines? I permeteu-me que tanqui el carnet de cites amb una que vaig llegir una vegada i que sempre més he recordat, sinó en les paraules idèntiques si en el seu sentit: “de jove ets una papallona, voles de flor en flor, i així ha de ser, perquè ni no ho fas després no sabràs en quina flor voldràs acabar aterrant”.

I aquest sant Valentí, quan segons aquell altre il·luminat que presideix els Estats Units ja s'ha posat data - demà passat dia 16 - al començament d’una guerra a Ucraïna, potser que recuperem aquell vell clam de “fes l’amor i no la guerra”. No em pensava pas que la situació a la frontera russa es deteriorés tant com ho ha fet, perquè em refiava que després de tantes anades i tornades de capgrossos occidentals des de Kiev a Moscou, i de les vídeo-conferències entre els dos principals galls del corral, el suflé es rebaixaria. Però ha estat que no, i malgrat els principals xamans diuen que no aturen els esforços diplomàtics per mantenir verge la pau, resulta que els tancs, els avions, els míssils apunt i les tropes en capellà, desmenteixen les bones paraules dels xarlatans. A vegades tinc la impressió que si en el transcurs de les converses entre sords hi hagués més bons traductors, possiblement el nombre de conflictes disminuiria. Perquè no puc entendre com després de tan enraonar no es trobin solucions de compromís, abans de posar en marxa tota costosa maquinaria d'una guerra d'abast imprevisible. Les guerres no són bones per ningú perquè vèncer és tan amarg i costós com ser vençut. És evident que caldria un canvi a fons de les regles de joc i dels objectius de la humanitat, però com ja va avisar en Tolstoi el problema és que: “tot el món predica que vol canviar el món, però ningú mou un dit per canviar-se a si mateix”. Aquesta és la mare dels ous. En Gandhi, també hi va insistir-hi: “sigues tu el canvi que vols veure en el món”. Són veritats tan evidents en temps de guerra o d’amor que, en contra del que diuen els gurus del consumisme que inflen artificialment “dies de sant Valentí”, no es pot estimar en dies prefixats en els calendaris comercials. Però de totes maneres, més val que fem l’amor "el dia de sant Valentí", per fals i artificial que sigui, que no pas la guerra.

LLETANIA D’EXCUSES PER JUSTIFICAR FRACASSOS PERSONALS I COL.LECTIUS

(Amics i amigues del blog, ja torno a posar-m'hi. L’excedència que em vaig demanar i que em vàreu concedir per acabar una novel·la a mig embastada i presentar-la dintre de temps m’ha anat de conya i he presentat la feina – un totxo de 255.000 paraules repartides en 160 folis - tres dies abans de tancar-se el termini. Això sí, pencant cada dia sis hores al matí i quatre a la tarda. Ara, mentre espero el veredicte ben entrada la primavera torno a reprendre el blog abans que els miserables i malparits dirigents del rumb del planeta no ens empantaneguin en una tercera guerra mundial, qui sap si per resoldre d’una tacada la sobre població, les bosses de misèria, els camps d'extermini a pessics dels refugiats i migrats, la contaminació, les sequeres, l’escassetat de subministres i tot el que calgui, fent un pa com unes hòsties enlloc de col·laborar entre tots a resoldre tots aquests problemes no a cops de destral sinó amb seny, sentit comú i desterrant els egoismes de tota mena.

La reflexió d’avui en la represa, no me n’he pogut estar de manllevar-la al periodista respectat Toni Segarra, reproduint la columna que va publicar la setmana passada a “La Vanguardia”, que francament m’hauria agradat escriure si jo tingués el seu talent. I tant em va agradar que voldria compartir-la amb vosaltres, entre d’altres raons perquè en els temps que corren prendre’s la vida amb ironia ja és una de les poques satisfaccions que ens queden de franc. M’agradaria que ho llegíssiu i amb la mà al cor reconeixeu quantes vegades, en les darrers setmanes o al llarg de la vida no heu recorregut a algun dels “És que...” que figuren a continuació, els quals estic força convençut que exhaureixen el repertori d’excuses de mal pagador per explicar la majoria de fracassos que hom arreplega durant la vida, i que mai han estat per culpa nostra. Ens queixem, per exemple, dels dirigents que ens porten la humanitat a la ruïna moral, econòmica i física, però enlloc de reconèixer que per covardia, mandra o complicitat en som els responsables de que tota una colla d'ineptes presumptuosos portin la batuta del poder, ens amaguem darrera de bastants d’aquests “És que..." Tant en qüestions personals com col·lectives. O potser no és veritat?

“És que el professor de mates em té mania. És que no m’ha sonat el despertador. És que hi havia molt de trànsit. És que no he tingut temps. És que no em comprenen. És que van preguntar just l’únic tema que no m’havia preparat. És que l’altre tenia bons padrins. És que l’altre ha tingut sort. És que l’altre era més gran. És que l’altre era més jove. És que no m’ho van explicar bé. És que tot just aquell dia jo no vaig anar a classe. És que no sabia que calia anar-hi. És que als altres nens els ajuden els pares. És que van contra mi. És que ningú em va dir res. És que ningú em va dir res. És que no ho vaig sentir. És que no sabia que calia fer-ho. És que ella esperava alguna cosa de mi que jo no podia donar-li. És que, en realitat, ell no m’ha entès mai. És que jo creia que les coses es feien així. És que si hagués estat demà en comptes d’avui... És que la gent no sap votar. És que no saben manar. És que no saben obeir. És que jo ja ho vaig dir. És que jo ho hauria fet d’una altra manera. És que ells ens roben. És que ho fan a propòsit. És que no és just. És que és molt lluny. És que tota la vida he fet el mateix i ara agafen i ho canvien. És que les instruccions no són clares. És que no m’has estimat mai. És que se suposa que els amics hi són per a això. És que qui es podia esperar que això fallés, si no falla mai. És que m’ho havies promès. És que m’ho mereixia. És que després de tota una vida i mira com et tracten. És que sempre guanyen els mateixos. És que no vaig tenir temps. És que no em van donar diners. És que ningú no em va donar suport. És que el meu pare. És que la meva mare. És que just aquell dia no em trobava bé. És que jo aquestes coses no les faig, faltaria més. És que quins temps ens ha tocat viure. És que això abans no passava. És que algun dia en donareu la raó. És que no m’heu escoltat mai. És que tota la vida que ho dic. És que no vaig poder fer més. És que no he tingut les mateixes oportunitats. És que jo no soc d’aquí. És que ells no són d’aquí. És que no hi ha llibertat. És que hi ha massa llibertat. És que ells ho han tingut tot a favor. És que sempre ens toca als mateixos...”

Avui, com que es diumenge – dia tradicionalment inhàbil pel blog – i encara porto la ressaca dels dies de permís, ho deixarem aquí, que la setmana vinent em sembla que no ens faltaran pas temes per "afinar". En tot cas, aprofitant que demà serà "el dia dels enamorats", sant Valentí, potser que ens entretinguem una mica parlant de l’amor carrincló però autèntic de temps reculats , de quan encara no s’havia convertit l'amor en un ingredient més per fer bullir l’olla del consumisme comercial. Que tingueu un bon dia i que per ser feliços no hàgiu de recórrer a cap "És que..." com excusa.

 

EXCEDÈNCIA TEMPORAL FINS A MIG MES

Seguidors del blog "A la meva manera de veure", ahir us vaig dir des del mur de Facebook que tancaria la paredeta fins dilluns, però no us vaig dir tota la veritat. De fet, quan vaig escriure aquella nota jo tampoc tenia clar el que us vaig a dir. El cas és que m'han convidat a participar en un concurs literari i precisament ting una novel.la inèdita, que va quedar quarta finalista entre 98 participants en un altre concurs, que estava refent i ampliant de mica en mica. Però ara en rebre aquesta invitació m'ha semblat que podria presentar-m'hi. El problema és el temps i el termini de presentació acaba el dia 15 i encara queda ben bé la meitat per corregir. Però m'ho he ben rumiat i malgrat em suposarà una dedicació d'unes 8/10 hores diàries em veig amb cor d'aconseguir-ho. Però no podré escriure mentrestant les reflexions. En resum: us demano perdó, però no tornarè a engegar el blog fins el dia 16 de febrer. Com veieu no és per anar-me'n de vacances ni per carregar piles. Haurè de treballar a fons, però espero que la pugui acabar i presentar-la a temps. Guanyar ja són figues d'un altre paner... Us ho volia explicar perquè no us pensessiu que m'agafat cap depressió ni el covid. Si no entrem en detalls, estic en plena forma. Gràcies i fins d'aquí a mig mes. Expressions per a tots i totes i, sobretot, sigueu feliços que jo encara que anirè una mica més cansat, crec que m'en sentiré, de feliç.

PER DIGNITAT, S’HAURIA D’ANAR PENSANT EN NOVES FORMES DE JURAR O PROMETRE

Va començar com un acte ingenu de protesta o de marcar paquet, afegir a la fórmula protocol·lària de jurar o prometre, en la presa de possessió d’un càrrec electe, l’afegitó “per imperatiu legal”. Alguns se la prenien aquesta fórmula, i la usaven de bona fe, com una mena de preservatiu prolifàctic de cara a la galeria de que en prometre o jurar lleialtat al Rei o a la Constitució donaven a entendre que ho feien a contracor; era una manera de vacunar-se en salut i perquè ningú se’ls prengués per uns llepaculs carallots o uns cara-girats. Al·legant que ho feien perquè no els hi quedava cap més remei, si no volien renunciar a la parcel·la de poder que s’havien guanyat a pols passant per les urnes. O a la sinecura per la qual havien estat designats més o menys a dit, després d’assegurar-se que “el dit” designador havia tingut en compte abans que els mérits la lleialtat futura. Alguns. vertaderament recorrien a l’afegitó per convicció i per genuïns escrúpols de consciència, potser inclús estaven disposats a no prendre possessió si no era remarcant la seva independència; però, d'altres, que potser àdhuc eren majoria i tot, només s’hi emparaven per pura conveniència, per seguir el ramat obeint les consignes del pastor. Però, posats en la tessitura del caixa o faixa haguessin promès o jurat fidelitat al mateix Satanàs, si aquesta era la condició sine qua non per aconseguir ser ministre, diputat, batlle, regidor o un càrrec ben pagat de l’administració, que requerís el requisit del jurament.

En època de la dictadura, això del jurament – prometre estava mal vist perquè feia flaire d’esquerres –, no tenia gaires complicacions: posant la mà sobre la bíblia es jurava fidelitat infrangible als principis del Movimiento i al cabdill Franco, llegint la formula escrita en un cartró que sostenia arran del nas l'altra mà, sense treure-hi ni afegir-hi una coma. I a ningú se li va passar pel cap de matisar aquest jurament “per dignitat” ni per cridar l'atenció. I ho repetien sense posar-se cap pinça al nas, cada vegada que es repetia la cerimònia. El mateix anterior cap d’Estat n’era un exemple històric fefaent d'aquesta pràctica: va jurar fent servir la “fórmula màgica” l’any 1967, en acceptar la successió de Franco a títol de rei, un jurament de fidelitat a la doctrina feixista del Movimiento que ratificà en estirar la pota el dictador, perquè era la condició prèvia a la proclamació com a cap de l’Estat per les Corts franquistes. Mai sabrem si en el moment de pronunciar per dues vegades aquell solemne compromís, ho féu de cor o amb reserves. De mica en mica, però, a mesura que la democràcia més o menys es consolidava si no entrem amb detalls com quan preguntem a algú per la seva salut, es va començar a admetre que eren tan vàlides les “promeses” com els “juraments” i valia tant un exemplar de la Constitució com un de la Bíblia per servir de testimoni; llavors també va encetar-se una mena de competició d'idees, com si es tractés d’uns jocs florals, per veure qui la deia més grossa a l’hora de prometre o jurar en acceptar un càrrec públic. I com que el moll de l’os de la fórmula – lleialtat al rei i a la Constitució – no es podia canviar, en les preses de possessió se n’han sentit de tots colors, fins al punt que allò de “per imperatiu legal”es podria considerar la variant més convencional i endreçada del llarg repertori.

Però vet aquí que fa quatre dies, un regidor socialista de Manresa ha trencat tots els esquemes, en donar resposta a la pregunta: “jureu ho prometeu per la vostra consciència i honor complir fidelment les obligacions del càrrec de regidor amb lleialtat al rei, i guardar i fer guardar la Constitució com a norma fonamental de l’Estat, i l’Estatut d’Autonomia de Catalunya?” Aquest regidor novell i romàntic va respondre, simplement: “Sí, ho prometo per voluntat pròpia”. Em trec el barret, davant una mostra de simplicitat tan elemental. I és que, a la meva manera de veure, independentment de la condició social, de la capacitat intel·lectual, del sexe, de l’origen o del color de la pell, totes les persones compartim sense cap excepció un mateix valor: la dignitat. Totes les persones tenim un punt inviolable en el fons de la nostra ànima, diguem-ne un “punt d’orgull”.

Potser la dignitat humana no pot ser explicada amb quatre paraules, però sabem els ingredients necessaris de la recepta: respecte, tolerància, comprensió, paciència i, sobretot, tenir clar que ningú té dret a considerar indigna una altra persona, simplement perquè no combrega amb les mateixes idees. I que totes les persones, àdhuc aquelles que consideren l’han perduda pel camí, tenen la seva pròpia dignitat. Les persones dignes es reconeixen perquè són les que sempre ajuden els que s'han entrebancat a alçar-se, donant-los la mà. I que davant les adversitats saben mantenir-se drets, i somriure. Tant de bo els càrrecs electes adoptessin, per dignitat, la promesa que el regidor manresà ha fet “per voluntat pròpia”. I sempre que es tinguessin de votar propostes importants no estiguessin els diputats o els regidors pendents dels dits que aixeca el cap de grup per mantenir la disciplina, sinó que ho fessin d’acord amb la seva consciència, “per voluntat pròpia”. Que prenguin exemple del Parlament britànic, quins diputats si no estan d’acord amb les instruccions del partit voten com creuen que ho tenen de fer, en consciència i interpretant el que voldrien els seus electors. Com estan demostrant aquests darrers dies els diputats conservadors que demanen la dimissió del pallasso Boris Jonhson com a líder.