MALEÏTS SIGUIN ELS QUE NOMÉS VIUEN PER AIGUALIR LA FESTA ALS ALTRES

 

Per primera vegada, en molts de mesos sembla que, mirant el panorama mundial des dels petits observatoris de casa nostra, anem cap a millor si considerem els titulars dels diaris, en especial de dilluns de la setmana passada. Per exemple, que el Banc de Sabadell disparà els beneficis fins als 530 milions d’euros el 2021 o que CaixaBank guanyà la picossada de 5.226 milions, després d’absorbir Bankia i exiliar-se a València, encara que bona part del seu volum de negoci estimat en gairebé un bilió d’euros, tingui les arrels aquí. O que la pandèmia va de retirada, si no entrem en detalls i considerem la mortalitat que creix, com un efecte colateral inevitable. O que l’abandonament escolar d’adolescents cau a un 13%, la taxa més baixa de la història. O que el xafarranxo d’Ucraïna acabarà en un castell de focs artificials que costarà un ronyó, mentre la UE i els EUA asseguren que el subministrament de gas a Europa està garantit, sense precisar a quin preu el pagarem. O que l’economia espanyola, que mentre estem al mateix sac ens afecta als catalans encara que cantem missa, ha tancat l’exercici passat amb un creixement del PIB del 5%...

No crec que tots els diaris es posessin d’acord per escriure titulars tan suaus, però va estar bé. Fins i tot algun comentarista sorneguer tan sorprès com jo, va puntualitzar que per primera vegada en molt de temps el mateix “La Razón”, no s’havia encomanat de l’acostumada mala baba anti socialista i anti catalanista del seu director. Va cridar l’atenció, deia, aquella sorprenent unanimitat en veure l’ampolla mig plena, perquè no sol ser freqüent sinó més aviat el contrari; de fet aquell miratge de bassa d’oli va durar a penes vint-i-quatre hores. Però va valer la pena, malgrat fos flor d’un dia i sabéssim que tot plegat potser obeïa només a haver passat un bon cap de setmana i que a cap dels que marquen la tendència informativa, per casualitat no li hagués pujat el coragre. Doncs a part que les lectures una mica optimistes de la realitat solen ser tan escadusseres, a sobre en la majoria dels casos ens rellisquen, com si acostumats a tant de pessimisme de les bones notícies no ens en fiem massa, llevat que tinguin continuïtat o que ens repercuteixin directament a la butxaca. Molts de cops em pregunto per què el que una notícia es qualifiqui de bona o de dolenta, depèn exclusivament de com afecta els nostres interessos?

Estaria bé que els que tenen per ofici explicar o comentar les notícies del dia, fins i tot quan siguin tan tràgiques o depriments que no es puguin disfressar o maquillar amb una capa de bonisme, almenys procuressin afinar les arestes més cantelludes dels relat i, malgrat en molts de casos resultarà impossible que els lectors reaccionin de bon humor mentre les paeixin, almenys que no ens desgraciïn el dia refregant-nos pel nas que, inevitablement per llei de vida, les ampolles solen, en el millor dels casos estar mig buides. I per aquesta raó, “els papers”, com diria en Pla, perquè es venguin han de servir l’actualitat tal com és: un aiguabarreig del bo i del dolent de cada dia, procurant no especular massa ni en les motivacions ni en les conseqüències, perquè a la rapidesa com les notícies creixen i es desenvolupen, el que ahir era negre, avui semblarà blanc o gris i demà, potser, de color d’ala de mosca o de gos com fuig.

I com que a casa del pobre l’alegria mai dura prou com per obrir dues botelles seguides de cava, l’endemà d'aquell anormal dia de bonança informativa, tot d’un plegat sí que l’ampolla no hi havia cap dubte de que, pràcticament, estava escurada del tot i aquella discussió del “plena-buida” resultava una bajanada. Tots els diaris, posant-hi més pa que formatge segons si es decantaven més o menys del cantó de la demagògia, destacaven un “assassinat per indiferència”, com titulava un poc sensacionalista “Le Monde” la notícia de la mort per congelació d’un artista fotògraf octogenari, en René Robert, en un carrer cèntric de Paris després de passar-se nou hores de bocaterrosa, sense que ningú l’ajudés. Una notícia trista i inhumana, que va aigualir-nos la festa amb una plantofada de realisme. I, entre nosaltres, que vàrem acabar l’any eufòrics perquè Espanya, Catalunya i fins i tot l’ajuntament de Barcelona estrenaríem l’any amb pressupostos nous de trinca que, sobre el paper, traurien uns quants ventres de penes, un gat vell de la xafarderia política ens desenganyà del miratge de flors i violes amb un comentari que posava el dit a la nafra i ens aigualia una mica més la festa: “totes tres institucions han entrat a la segona etapa de la seva legislatura, etapa que es caracteritza per la seducció del votant amb polítiques més populistes i caure bé a la gent per guanyar les següents eleccions. D’aquí ve la proliferació en els pressupostos d’ajuts i bons, de rècords en despesa social i, sobretot, en la seducció dels nois de 18 anys que s’estrenaran com a votants. Un bo, un vot”

Com que la política ha degenerat a tot arreu en una mena de campionat de “embolica que fa fort”, fins a cert punt aquesta “normalitat” la puc arribar a entendre, però el que no paeixo de cap de les maneres és que els catalans cada dia ens tinguem de llevar esmorzant amb pessigades desestabilitzadores, que distreuen una classe política ja prou distreta de dedicar-se “només” a governar, complint allò que es van comprometre pel benestar dels ciutadans. ¿A quin país s’ha vist que cada dos per tres la “normalitat” política estigui sacsejada per continues andanades disparades des de fiscalies, comissions electorals, tribunals de comptes o tribunals de justícia, quina munició ha estat subministrada sempre per “guerrilles” polítiques especialitzades en atiar el joc brut, tirant el roc i amagant la mà o practicant allò tan fastigós d’aixecar falsos testimonis, perquè de les denuncies encara que siguin falses quelcom en queda per enrarir l’ambient? Des del punt de vista del ciutadà ras, ¿creieu que treu cap a res discutir si un càrrec electe ha de tornar la credencial de diputat per haver penjat, qui sap quan, quatre llacets grocs de la finestra del seu despatx de regidor? ¿O que la Fiscalia ara busqui les pessigolles a la vice-presidenta del Parlament, Alba Vergés, i a altres exresponsables del Departament de Salut, per un presumpte retard en la vacunació de policies nacionals? I només poso un parell d’exemples de les ganes que tenen alguns d’aigualir la festa contínuament, remenant merda perquè el manual d’instruccions dels “aigualidors” professionals dona per descomptat que malgrat, totes aquestes “remenades” acabin com el rosari de l’aurora, el fet de “remenar” i “contaminar” l’ambient per ells ja és prou gratificant, i en alguns casos justifica el sou.

ELS CAPS DE SETMANA REFLEXIONEM ESPIGOLANT “CARTES AL DIRECTOR”

 

(Els caps de setmana us proposo reflexionar sobre testimonis espigolats de la secció de “Cartes al Director”, publicades als diaris de casa nostra els darrers 8 dies. Ho faig perquè, com es deia en aquell "Parlament de Paper" inventat per "La Codorniz", a les "Cartes al Director" hi diuen la seva ciutadans carregats de la "seva" raó, quina opinió tenen tot el dret a que sigui escoltada. Dues advertències, per evitar malentesos: 1ª)- Que les hagi seleccionat no vol dir que subscrigui sempre, i 2ª)- Que les reprodueixo literalment en la llengua com han estat publicades.

Us desitjo, doncs, que sigueu feliços aquest cap de setmana i us espero dilluns vinent per compartir noves reflexions que en ajudin a pensar abans de parlar)

EL PIRINEU I L’ECONOMIA VERDA,. L’economia de les Valls Pirinenques s’ha basat en les darreres dècades en la coneguda «dieta alpina», els ingredients principals de la qual eren el turisme alpí, l’explotació agropecuària i forestal i la indústria agroalimentària. Aquesta fórmula creava excel·lents plats minimalistes, d’aparença altament suggestiva però amb data de caducitat impresa (2020), a causa de la irrupció de la borrasca pandèmica del post-coronavirus que posarà a prova la solidesa dels fonaments de l’economia pirinenca després d’una etapa econòmica dolça impulsada per favorables vents de cua. Així, l’energia verda estaria emergint com alternativa per fomentar l’economia circular, minimitzar l’empremta de carboni i optimitzar la cadena de valor afegit, amb la consegüent creació de llocs de treball fixos que possibilitaran el creixement demogràfic de les valls pirinenques. L’escalada dels preus del gas i l’electricitat hauria sorprès Europa amb les reserves de gas en mínims històrics (70%) i hauria escenificat el fracàs rotund de les polítiques energètiques d’una Unió Europea incapaç d’aconseguir la autosuficiència energètica utòpica, que en el cas espanyol es veurà agreujada per la retallada de subministraments del gas algerià. Així, Algèria exportava el seu gas a Espanya a través del gasoducte Magrib-Europa que passa pel Marroc però que ja no està operatiu després de la ruptura de relacions diplomàtiques entre Algèria i el Marroc, quedant només en actiu el gasoducte Medgaz que uneix Espanya i Algèria a través de la Mediterrània, cosa que es traduirà en una sensible reducció del gas algerià, quedant com a esperança el gasoducte Europeu que transporta el gas noruec a la Península a través dels ramals Larrau-Calahorra i Urrugne-Irun. En aquest context, emergeix l’energia verda com a alternativa energètica, cosa que implicarà la conversió de l’actual indústria forestal cap a explotacions que cultivin espècies de més valor afegit o que produeixin de manera sostenible la biomassa necessària per reduir la dependència dels combustibles fòssils i d’allò que seria paradigma la planta de biomassa d’estelles de fusta d’Aoiz (Navarra), que estarà operativa el 2022. Així mateix, atesa l’actual conjuntura d’emergència energètica i que la producció d’estelles de fusta és més barata que la de pèl·lets, no seria descartable la instal·lació de noves plantes de biomassa d’estelles al Pirineu que utilitzaran la fusta d’aprofitaments forestals en població properes, que possibilitarien el creixement demogràfic de les valls pirinenques. (German Gorraiz – Navarra – Diari Girona

ELS ANTI-VACUNES.- Recordo que des que es va produir la primera vacuna de la història, que va ser la de la verola, a finals del segle XVIII, sempre hi ha hagut resistència a vacunar-se, malgrat que s’han evitat milions de morts amb aquesta i la vintena de vacunes que van continuar contra malalties que avui, fins i tot, han desaparegut del planeta. Però a l’època que vivim, saturada d’informació i coneixements, resulta reveladora aquesta protesta, contra la vacuna contra la Covid-19. Ho hem viscut amb el tennista número u del món, en què són cridats a capítol les institucions, els governs i les empreses farmacèutiques, i que ens parla de un des-afiament cultural i educatiu que no es resol amb campanyes milionàries i eslògans fàcils. Si la llibertat individual és un dels primers béns de tot ésser humà, no podem oblidar que aquesta llibertat individual sempre ha d’entendre’s en relació amb el bé dels altres, en relació amb la veritat i la responsabilitat. (Jose Morales Martin – Palafrugell – Diari Girona)

ESO QUE TU ME DAS.- Som una família que ha patit la Covid-19, la variant delta, quan l’òmicron estava al zenit de la seva expressió i ens vam sentir força estimats per la mala sort. La vida no deixa mai de sorprendre, i a nosaltres ens ha sorprès amb la seva cara dolenta, una pandèmia agressiva que ens ha portat al Dragon Khan més intens, però també ens ha dut a passejar per la platja més tranquil·la. Hem descobert tantes sensacions com persones hi ha al món. Durant l’estança a la Unitat de Cures Intensives (UCI) de l’Hospital Arnau de Vilanova, vam sentir una gran admiració envers tot l’equip per la seva tasca, el seu compromís, la seva vetlla, la seva humanitat i, per damunt de tot, per estar sempre amatent de les persones. A l’UCI vam observar que la mala sort s’havia allunyat i que començàvem a notar que la bona sort era la nostra pretendenta i érem feliços. Volem agrair al personal de neteja, els zeladors, els auxiliars d’infermeria, l’administrativa, els/les infermers/eres i els/les facultatius/tives per tota la força, experiència, cooperació, coneixements i professionalitat. En definitiva, per mirar als ulls i acaronar amb les paraules. Ja solament ens resta agrair profundament l’aixopluc rebut tot recordant una de les cançons més boniques del nostre estimat Pau Donés, Eso que tú me das. "Eso que tú me das / es mucho más de lo que pido / todo lo que me das / es lo que ahora necesito. Gracias por todo lo que recibí. / Gracias a ti / seguí remando contra la marea". ( Família Xandre Roig – Lleida – Diari El Segre)

LA FUNCIÓ PÚBLICA.- Després de l’escàndol dels sous dels funcionaris del Parlament, crec que surt a la llum pública, a part de la negligència dels polítics, tot el tema de la funció pública, treballadors públics i treballadors essencials i els seus privilegis. Blindatges i condicions marcades pels sindicats privilegiats i permesos pels polítics. Avui en dia, la despesa pública no té fi i per acontentar els treballadors i la pau social se’ls permet tot. Mentre s’envia a la misèria milers d’autònoms, emprenedors i petites empreses, ells segueixen augmentant els seus privilegis, i això val per tots: polítics, funcionaris, treballadors públics, sindicalistes... Exemples d’això són els incomptables privilegis que tenen que farien posar les mans al cap a qualsevol treballador: deutes indecents com poden ser els de TMB, vagues salvatges com les dels maquinistes de Renfe, privilegis –encara més?– de funcionaris de presons, la mateixa CCMA, i tants i tants llocs i càr-recs, ex càrrecs i pagues indecents, dietes, vacances, compensacions, dies de lliurament, pagues extres, despeses vàries, un percentatge de baixes amb què qualsevol empresa hauria de plegar, feina per a tota la vida... Compte! Res que no tingui multiplicat l’Estat espanyol i tantes autonomies, però si volem ser diferents i millors potser que comencem ara ja. S’hauria de reformar de dalt a baix. Qui s’hi atreveix? (Pol Amat – Barcelona – Punt Diari)

SOBRE EL 25% DE CASTELLÀ A L’ESCOLA- Políticamente soy de lo que antes se denominaba centroderecha, y no soy independentista, con todo mi respeto para ellos. Soy italiano y llevo residiendo en la magnífica y acogedora Barcelona desde el año 1969. En todo este tiempo nunca he tenido el menor problema con el catalán, al revés, lo chapurreo con alegría con mis amigos, como lo hacía con mis clientes. Lo siento por Casado por la inútil polémica que ha montado. Un político malo solo sabe destruir mientras que los buenos construyen (Sandro Torres – Barcelona – La Vanguardia)

 

RECORDEU QUE AQUESTA ÉS LA REFLEXIÓ 2.544 NETA DE POLS I DE PALLA, LA QUAL PODEU LLEGIR TAMBÉ ACCEDINT AL BLOG, CLICANT SIMPLEMENT A GOOGLE “A LA MEVA MANERA DE VEURE”

NO S’ENSENYA A TENIR IL.LUSIONS, PERÒ POBRES DE NOSALTRES SI NO APRENEM A TENIR-NE!

 

Sabia que etimològicament el mot “il·lusió” en llatí s’assimilava a “viure enganyat” i, potser per aquesta raó, des de temps reculats els que fardaven de tenir il·lusions, moltes vegades eren considerats il·lusos; i qui sap si per això al calaix de sastre de les frases fetes hi trobem expressions poc engrescadores i un pèl desdenyoses com “fer-se il·lusions” o “viure d’il·lusions”, que es pronunciaven arrufant el nas. Francament, he quedat una mica desil·lusionat en veure com l’Institut d’Estudis Catalans relaciona la paraula il·lusionar-se amb “fer volar coloms”, “tocar poc de peus a terra” o “somiar truites “. La lexicòloga Joana Raspall va descriure algú que s’il·lusionava massa, d’aquesta faisó: “a la mínima aparença de solució ja fa volar coloms, sense estudiar a fons les dificultats”. I al Diccionari Alcover-Moll il·lusionar-se amb coses que difícilment s’obtindran es relaciona amb “somiar ous”, “somiar despert” o amb un depriment “somiar impossibles”. A l’horta de València, d’il·lusionar-se en diuen: “vore animetes”. I dintre aquell calaix a que em referia al començament, en el racó destinat a guardar frases fetes populars de pares desconeguts, n’hi trobaríem un grapat, algunes de tan significatives com aquestes referides al “vici” de tenir il·lusions: “estar carregat de solfes”, “tenir el cap ple de pardals”, “pujar castells a l’aire”, “escriure en l’arena” o “des pensaments fer-ne obres”, que diuen a ses Illes. En resum, que si faig cas a totes aquestes fonts no hauria ni de gosar recomanar que, malgrat tot, es tinguin il·lusions com a revulsiu moral, sobretot en època de pandèmia. Però en passo de les dites i em ratifico en el titular d’aquesta reflexió.

Tinc molt clar que quan tenim il·lusions estem motivats per quelcom de concret, però que no sempre estar motivats vol dir tenim il·lusions. I és que, normalment, quan s’està motivat hom espera obtenir una recompensa; en canvi, quan es tenen il·lusions no necessàriament és perquè s'especuli en recompenses, ja que la pròpia il·lusió i el esforçar-se per aconseguir-la és prou recompensa, amb independència de si al final s’aconsegueix o no el somni. La gran majoria de persones dona a la il·lusió un sentit positiu, malgrat cadascú en faci la pròpia lectura, definició o interpretació, doncs no perdre la il·lusió ajuda a viure i la vida es massa curta per perdre el temps desfullant margarides; no obstant això, l’encanteri o la màgia que embolcalla la il·lusió es pot perdre, per exemple, quan la tristor envaeix tòxicament les persones, fins buidar l'ànima d’emocions i pensaments optimistes. O quan hom sofreix algun trastorn afectiu, com la depressió. O quan deixes de pensar en què t'agradaria arribar a ésser o a fer. Fa quatre dies que hem deixat enrere les festes de Nadal i encara que els darrers fa dos anys han estat enteranyinades per l’angoixa pròpia dels temps de pandèmia, la societat no es va resignar a deixar córrer els llums als carrers, els aparadors engalanats, les taules ben parades de dolços i llaminadures no obstant la família quedés reduïda a la mínima expressió per no exposar-se a contagis, als regals arribats de forma misteriosa del Pare Noel, del tió o dels Reis. En definitiva, a es va mantenir la il·lusió de celebrar, malgrat fos sota mínims, unes festes tradicionalment entranyables. Però, i durant la resta de l’any, què en fem de les il·lusions?

Me’n recordaré sempre de la sonada d’un amargat que es feia passar per amic meu, i que quan un dia vaig confessar a la colla que, en jubilar-me, volia recuperar el temps perdut no conreant la meva afició literària i que somniava amb guanyar algun dia un premi de solera com el Nadal, aquell quídam em va trencar les oracions amb un estirabot que em va semblar cruel i gens empàtic: “d’il·lusions no se’n viu”. Però sense tenir-ne, tampoc, vaig pensar abans d'engegar-lo a dida. Precisament, a una amiga que les ha passat molt grosses el darrer any, i que em va justificar les tribulacions per explicar-me que ja no li quedaven il·lusions, no em vaig poder estar de renyar-la amablement, dient-li que feia mal fet. No perdre la il·lusió per fer coses o simplement per viure sobreviure, vol dir tenir voluntat per alçar-se cada dia del llit donant gràcies a amb qui cadascú cregui, d’estar viu, de saber coses noves o qui sap si d’ésser útil empenyent il·lusions compartides amb altres. Perquè si hom no es lleva amb aquest tarannà positiu, com a persona ni evoluciona ni es realitza – paraula màgica – i el país on viu no avança, perquè per tirar endavant tant una empresa o tot un país es necessita l’empenta i l’alè entusiasmat de tothom. Ara bé, tenir il·lusions, somnis de futur, de cap manera vol dir ésser un il·lús. Cap il·lusió no es fa realitat si no va acompanyada de treball i de suc de canell. Algú va escriure, i tenia tota la raó, que es poden tenir il·lusions sense deixar de tenir els peus a terra, encara que es fixin els ulls al cel. A més a més, somniar avui per avui, encara es pot fer de franc.

Si quelcom que veus possible, i sents que aconseguir-ho és real, creus que importa molt si n’és o no de real? Resulta molt més difícil escanyar les pors, que matar les il·lusions. Tant de bo assolís la il·lusió que, després de llegir la reflexió que us proposo avui, seguíssiu tenint il·lusions! A més a més, si voleu que us digui la veritat, ho teniu molt fàcil: a l'amiga que ha canviat de pis, segons ella “sense cap il·lusió”, després de renyar-la li vaig aconsellar que s’animés, per exemple, decorant al seu gust la nova casa, perquè potser trobarà que distraient les hores amb una activitat tan senzilla, se li entonaran els ànims. Qui prefereix refugiar-se a l’ombra, fugint de la llum del dia, acabarà anant a dormir cada nit amb la melancolia com a companya de coixí, i el dolor i la migranya li desbrossaran de mica en el camí a les fatals tres pedretes. I no féu cas dels que prediquen que les il·lusions són cosines germanes dels desenganys. En resum, com a "deures" per aquest cap de setmana us deixo amb dos pensaments anònims, que tinc subratllats a la meva llibreta de retalls de velles lectures, i que m’abelleix de manllevar per regalar-vos-els avui per aixecar els ànims: “La mort per als joves és un naufragi; per als vells significa complir la il·lusió d’arribar a port”, i l’altre encara em va colpir més quan el vaig copiar: “Cal saber que no existeix poble sobre la terra, on la il·lusió d’estimar no hagi convertit els amants en poetes”.

BARRA LLIURE PER A TOTHOM EN UNA PRECIPITADA(?) FUGIDA CAP ENDAVANT

 

Aprofitant que sembla que la variant Òmicron de la Covid-19 diuen que no mata tant - cosa que hauríem de discutir, si repassem bé les estadístiques ja que cada dia la dinyen per covid una mitjana de 22 contagiats majors de 80 anys -, encara que segueixi atropellant qui agafa desprevingut i deslloriga l’organització de moltes rutines domèstiques, a partir d’aquesta vesprada quedaran derogades la majoria de les restriccions que limitaven la vida social i la mobilitat de les persones. Només queda en vigor l’obligació de portar mascareta al carrer i d’anar de remenar l’esquelet a la discoteca; encara aquesta darrera prohibició sembla que té els dies comptats. Com cada vegada que s’han implementat, en el transcurs del desenvolupament més o menys accidentat de les diverses disposicions estratègiques amb que els polítics i els experts - em vull creure que tots de bona fe malgrat les constants i penoses contradiccions - ens han entretingut des del principi de la pandèmia, intentant que el virus s’estigués quiet a un racó i no emprenyés, també avui la discòrdia sobre quines són les millors mesures per enterrar definitivament el virus-hoste, ara que els més optimistes pronostiquen que s’està a punt de poder-li cantar el gori-gori, és decebedora i, en certa manera frustrant, ja que trobareu tantes opinions en pro, en contra o enfonsades en l’escepticisme, com naps, cols i xirivies podem trobar a la verduleria del barri.

Ja us ben asseguro que podríem organitzar una fira amb tot el repertori de barrets de tots colors, estils i tendències que exposen damunt dels seus respectius taulells d’opinions en oferta, per encastar-se’ls al cap els diversos capitostos i portaveus dels països del nostre entorn, dels diversos governs autonòmics en què està dividida administrativament Espanya, de les comunitats científiques, dels comitès d’experts, del col·lectiu de sanitaris i, naturalment, dels caps de carbassa que destaquen d’entre la ciutadania rasa perquè no es volen perdre el dret i l’oportunitat de dir-hi la seva en aquest mercat de Calaf. No deixa de ser curiós i sorprenent que, tenint a casa nostra una taxa de contagis si fa o no fa pitjor que abans de cap d’any, quan es va creure imprescindible que per a no fotre’ns la gran castanya es tenia de tancar amb pany i forrellat la vida social, amb el risc de desballestar la vida econòmica i trasbalsar greument la domèstica, ara es decideixi fer un brindis al sol i desafiar valents que el virus-hoste desbocat i mutat ens sorprengui demà passat, plantant-nos al mig del carrer espitregats i traguen pit, com si ja tinguéssim aquest hoste menjant pinso com un pardalet al palmell de la mà. Francament, qui els entengui a aquests dirigents que els compri!

Si depriment i incomprensible resulta per a la ciutadania que pateix indefensa els efectes de tantes tentines, mentides i mitges veritats, encara és més amoïnador que ens contagiem de la inseguretat que es palesa en la diversitat de criteris com veiem que gestiona cada comunitat autònoma qüestions tan delicades, com la manera de comportar-nos en temps de pandèmia. És tan ridícul aquest comportament caòtic dels polítics que en el transcurs de tota aquesta trista història, llevat de quan el govern central va agafar el toro per les banyes i va generalitzar les restriccions a tot el territori nacional via “estat d’alarma”, en quan les crítiques en alguns casos histèriques i desguitarrades van aconseguir la seva derogació, vàrem assistir a l’escenificació més lamentable de la dictadura del caos institucional, que suposava assumir un principi per alguns tan ximple i dubtosament democràti0c com el “tants de caps, tants barrets”. I si aquest panorama no fos prou esperpèntic i poc edificant, n’hi ha per llogar-hi cadires si comparem les estratègies que avui entraran en vigor amb les que els països veïns entomen el mateix problema: mentre Alemanya, França, Àustria o Itàlia, per citar els principals, mantenen o endureixen les restriccions que aquí acomiadarem aquesta nit, a d’altres com la Gran Bretanya dirigida pel cínic i descabellat pèl-roig que tenen al cap-damunt del govern, ens imiten i restitueixen “la llibertat” amb que s’omple la boca la extraterrestre presidenta de la comunitat madrilenya.

Enmig d’aquest autèntic galimaties, quan el ciutadà ras intenta asserenar-se i rebel·lar-se contra les marejades de perdiu dels polítics, consultant què hi diuen de tot plegat els anomenats “experts”, resulta que malgrat no sigui tan estrident i escandalós que també entre ells no tothom porti el mateix barret, algunes “diferències d’opinió” són tan eloqüents que, francament, no ajuden gaire a tranquil·litzar els que mirem a una banda i altra per saber a què atenir-nos. en detalls tan importants com les relacionades amb els ritmes de vacunació, les quarantenes, les restriccions i un llarg etcètera de detalls. Com que no pretenc caure en la pedanteria de donar consells a ningú, perquè malgrat tingui criteri no sóc cap expert, només us diré el que jo faré envistes del pa que s’hi dona. Per descomptat, mentre no se’m demostri amb dades i proves que entengui, continuaré anant molt en compte de mantenir aquelles mesures de prevenció que el més elemental sentit comú aconsellen – per descomptat, ús de la mascareta a tot drap i higiene de mans cada dos per tres – per a no contribuir a l’aparició d’una nova mutació d’un hoste recalcitrant que es resisteix a ser desnonat per decret. De fet, no obstant l’ús de la mascareta no sigui còmode en molts sentits – evidentment, si es ho miren des del punt de vista estètic, resulta un pal -, no sé si caldrà fer un estudi per determinar que gràcies a ella els darrers dos hiverns han disminuït significativament els refredats comuns. Tanmateix, no perdem de vista una veritat que, encara que enfastideixi reflexionar-hi no podem ignorar; almenys mentre no estenguem la vacunació als països més pobres, derogant les patents perquè la seva producció a gran escala sigui assequibles a tothom en no dependre dels afanys de lucre de les farmacèutiques, i per tant exterminant tota possibilitat de reservoris on l’hoste pugui reviscolar per tornar a pessigar indiscriminadament. Gaudim, doncs, de la llibertat “vigilada” que des de mitjanit estrenarem; però, convencem-nos que el millor guardià i controlador d'aquesta "nova normalitat" hem de ser nosaltres mateixos. Si aixequem el peu del fre massa de pressa, és molt possible que tinguem més d’un desengany.

EL NOSTRE REGNE NO ÉS D’AQUEST MÓN

L’Església catòlica, que es glopeja la boca cada dia amb declaracions de principis com “el nostre regne no és d’aquest món”, ha admès que té en el seu poder un miler de béns patrimonials repartits per tot l’estat espanyol que no li pertanyen, i que passant pel sedàs les 35.000 immatriculacions fetes entre 1998 i el 2015 (operacions immobiliàries també titllades “d’apropiacions indegudes” pels que del pa acostumen a dir-ne pa i del vi, vi), a l’empara d’una màniga ampla excepcional permesa pel president Aznar, resulta que quasi un miler d’aquestes apropiacions s’han de tornar, de les quals un centenar i escaig corresponen a Catalunya. Les immatriculacions les va dur a terme l’Església aprofitant-se, primer, d’una llei franquista i, després, d’una reforma de la llei hipotecària aprovada pel govern Aznar. Ambdues permetien als bisbes registrar a benefici d'inventari, esclar, com si fossin notaris, temples, ermites, edificis, apartaments, camps, garatges o qualsevol tipus de finca, encara que no estiguessin destinades al culte, sempre que no figuressin inscrites al Registre a nom d’algú altre. N’hi havia prou exhibint un simple paper, on el bisbe de torn certifiqués que aquell bocí de patrimoni de paternitat desconeguda, havia pertanyut a l’Església catòlica “des de temps immemorials” i, per tant, "l'adoptaven".

Només calia, doncs, tenir la paciència de rastrejar als Registres de la propietat de cada poble, els actius immobiliaris no enregistrats a nom de ningú, la majoria de vegades per descuit, desídia o mandra dels seus legítims hereus que pensaven que no calia “oficialitzar” una realitat que era pública i notòria a la contrada, des de qui sap quan. Per realitzar una feina de recerca tan delicada com “discreta” disposava l'església de perdiguers i voltors de sobres: la carretada de capellans titulars de les parròquies. Per aquest sistema, només a Catalunya segons que el Departament de Justícia va confirmar en el seu dia, l’església – la mateixa que assegurava que no era cap immobiliària i que “el seu regne” no era d’aquest món -, havia arrambat per les bones des de 1998 (i vés a saber quantes més tirant enrere fins acabada la guerra) 3.722 finques, un botí prou eixerit si a més a més s’havien aconseguit invocant la llei de l’embut. Aquesta qüestió de les immatriculacions, francament, seria per petar-s’hi de riure sinó fes plorar de vergonya aliena. Perquè costa d’entendre per quin set sous uns béns que, per la raó que fos, ningú havia posat al seu nom no obstant tothom sabia qui n’era l’amo des de varies generacions, es va tolerar a l’església catòlica que se n’apropiés aprofitant-se d’una legislació feta a mida dels que no tinguessin escrúpols per rampinyar descaradament el que no era seu, com diuen els castellans “al descuido”. Les immatriculacions són cosines germanes de l’estafa de l’estampeta, en versió il·lustrada i blanquejada amb aigua beneïda en comptes de lleixiu .

El procés d’immatriculació per compte de l’església catòlica està farcit d’irregularitats i de privilegis, pràcticament perpetrats sense garanties ni cap seguretat jurídica; de manera que no costa gaire d’arribar a la conclusió que literalment va apropiar-se, sense fer soroll ni barrila, de béns històrics i culturals que molts de pobles consideraven propietat municipal o de gent arrelada i coneguda de tota la vida entre els pagesos i vilatans i, en alguns casos, perquè la seva conservació en bon estat es devia a la bona voluntat d’aquests veïns. A la meva manera de veure, doncs, poca seguretat jurídica es pot exigir quan cap immatriculació va respectar tràmits legals tan de pissarrí com el dret a la informació pública a través d’edictes, a contrastar a les notaries l’estat legal d’algunes propietats que semblaven no tenir amo perquè els títols acreditatius a través de testaments no s’havien passat pel Registre, i sense aportar els executors de la llei hipotecaria cap altre document probatori del seu presumpte dret de cuixa que un trist paper signat per un bisbe referint-se a aquella excusa de mal pagador dels “temps immemorials”, ja que segons aquesta llei de l’embut no calia presentar contractes, escriptures, acreditacions de titularitat, ni justificar que s’havia iniciat cap expedient de domini. Amb la paraula del bisbe n’hi havia prou per sortir-se’n amb la seva i ampliar el patrimoni dels que continuaven fanfarronejant de “pobresa evangèlica” i de que “el seu regne no era d’aquest món”. Per descomptat, sense emparar-se en cap sentència judicial i, per més inri, sense que les immatriculacions, un cop fetes, s’haguessin de comunicar ni als ciutadans afectats, ni a les administracions, ni als feligresos, ni als parroquians. Es podria, per tant, perfectament qualificar l’actuació dels bisbes de bandolerisme il·lustrat, efectuat clandestinament, amb nocturnitat i molt sovint amb traïdoria, puix en la majoria de casos provocava la indefensió dels afectats.

 

Ara bé, aquest mal rotllo ja se’l ventilaran entre bisbes i afectats per les apropiacions indegudes. El que em preocupa més d’aquesta activitat immobiliària eclesiàstica és un informe de la Fundació Ferrer i Guàrdia, que es defineix com laica i progressista, que posa en relleu que la institució catòlica s’estalvia cada any pel cap baix 900 milions d’euros a tot l’Estat, en no pagar l’IBI que li correspondria si a la església propietària d’immobles se la mesurés fiscalment amb el mateix raser que els propietaris que no tenen privilegis. Ja sé que en qüestió de privilegis semblants en tenen també les oenagés, els sindicats i els partits polítics, a part dels tractes de favor indirectes que obtenen d’Hisenda les confessions religioses jueva, musulmana, protestant i ortodoxa. Per tant, hi ha debat per estona ja que els plantejaments de cada part no sembla pas que facin pensar en un principi d’entesa, sinó tot el contrari. Suposo que quan la teoria s'ha de posar en pràctica, costa molt determinar què li correspon a Déu i què al Cesar.

GESTIONAR LES PORS D’UN MÓN EN DECLIVI

 

L’amiga Carme Gelpi, en comentar la meva reflexió d’ahir va escriure quelcom que paga la pena de meditar, perquè són unes de les paraules més sensates i amb sentit comú que he llegit darrerament. Deia, la Carme: “caldria per a transformar les societats, aprendre a gestionar les pors d'un mon en declivi. Em sembla que serà impossible, tot i haver-ho de lluitar des de vessants més pragmàtiques. Els estats i territoris tenen el poder, i faran el què voldran; però nosaltres també en tenim de poder, però em sembla que estem paralitzats”. Dues qüestions importants i d’actualitat, certament: com gestionem les pors i com justifiquem els entumiments que ens agafen a l’hora d’intentar canviar les coses que no ens agraden. Pel que fa a les pors, ella ja reconeix que és molt complicat d’espolsar-se-les del damunt, i jo hi coincideixo. El que passa és que mentre no aconseguim desempallegar-nos-en de les pors (en qualsevol de les seves moltes sensibilitats), la basarda que s’apodera del cervell actuarà com si ens lligués de mans i de peus la força de voluntat per oposar-nos a la manipulació sistemàtica des del poder, i a que l’establishment dominant ens tregui a pasturar quan i on a ell li roti.

El poder dels estats i dels territoris, tal com fa palès la Carme, és molt persistent, enganxós i gelós de la fidelitat d’aquells a qui si no es deixen manegar voluntàriament, són amorrats descaradament posant-los un peu al coll en forma de dependència econòmica, comercial, energètica o telemàtica que no els deixa respirar lliures, si no els hi fan la farina blana. Això no vol dir que no quedi altre remei que sotmetre’s, perquè com molt bé diu la Carme el poder dels sotmesos per força tampoc es podria menystenir, si tots anessin a una i plantessin cara. El que passa és que, a la practica, aquesta resistència moltes vegades s’ha de limitar a una resistència moral, ja que quan s’opta per la física normalment l’aventura acaba en trencadissa i s'acaba amb la cara trencada, perquè la manera d’exercir el poder els que el tenen o se l’han agafat, disposen de molts més recursos per obligar a la pleitesia. Una prova la tenim ara mateix a la independent república ucraïnesa, quina llibertat d’autodeterminació per elegir amistats es queda en paper mullat, quan no poden ni decidir si volen ballar un vals amb els alemanys o una balalaica amb els cosacs. Del que els ucraïnesos no sé si se n’han adonat del tot, és que la llibertat dels “petits” (diguem la “morralla” en el mapa geopolític en que està repartit el planeta) només permet canviar d’amo però no ser-ne de nosaltres mateixos fins a les darreres conseqüències; per desgràcia, la política de blocs d’influència, els que tenen la paella pel mànec no se’l deixaran pas arrabassar el poder i el dret de cuixa, ni amb arguments morals, romàntics o èpics. I quan la tensió fa perillar l’estatus quo del qual parlaven ahir, l’únic argument que es posa sobre la taula per part d'aquest poder té forma de bota militar. Que és el que està passant a l’escenari oriental d’una Europa, que ja hauria d’estar escarmentada i portar ben apresa la lliçó de que totes les guerres del passat, en aquella zona estratègica, han estat motivades per picabaralles sobre dominis territorials. La cultura i la religió hi ha tingut un paper secundari, al costat de l’estratègic. Per tant potser que deixéssim de fer el passerell per enèsima vegada.

En temps reculats, fa mils d’anys, les preocupacions de la humanitat eren com defensar-se de les feres, de les plantes verinoses, de les pluges torrencials o com tenir un lloc més o menys estable per arrecerar-se. Aquells primers pobladors de la terra no es podien treure la por de sobre, però gràcies a aquella por que els feia estar sempre alerta, varen sobreviure. I gràcies a les seves pors possiblement avui estem aquí. Els pagesos diuen que la por guarda la vinya i vés a saber d’on l’han tret aquest pessic de saviesa popular. Ara ja no n'hem de tenir por de les feres, perquè no se’n passegen per les nostres ciutats; ni hem de patir per si trobarem caça suficient per portar menjar a casa, perquè al supermercat de la cantonada hi trobarem provisions empaquetades, etiquetades i fins i tot amb data de caducitat perquè no ens facin mal de ventre. No hem pas de trencar-nos el cap buscant, doncs, una cova desesperadament per aixoplugar-nos, ni matar animals per abrigar-nos amb les seves pells, perquè tenim calefacció, roba d’hivern i un plat calent a taula. Però ja vivim tranquils, sense por? O resulta que nomes ha canviat el noms de les coses i, en el fons, som tan dependents de l’entorn i de les circumstàncies com ho eren els nostres avantpassats? Les nostres pors potser ens pensem que són més civilitzades i que les tenim domesticades, però si hi pensem detingudament tindrem la sensació que són pors idèntiques a les dels nostres rebesavis. En tot cas, potser una mica més sofisticades.

La majoria de pors ens les provoca la incertesa. I aquella por primitiva a la pura subsistència, avui s’ha transformat en pors al fracàs, al rebuig, a la malaltia, a les pèrdues, a la mort i, sobretot, als grans canvis. I en certa manera ens hem tornat paranoics perquè no només sentim por quan percebem una amenaça real darrera nostra, sinó que també se’ns arronsa el melic per culpa de pors irracionals. L’exemple clàssic d’aquesta modalitat de por del segle XXI són les fòbies, que segurament un psicòleg explicaria com “una reacció desproporcionada davant una situació que no representa un perill real". El problema és quan aquestes pors atàviques ens paralitzen i ens porten a la inacció, perquè la por deixa de ser el mecanisme d’alerta davant els possibles perills, per transformar-se tòxicament en una actitud que es converteix en una barrera que ens impedeix viure plenament. De fet aquestes pors civilitzades ens obliguen a encalafor-nar-nos en zones de confort que hem convertit en pròpies, el drama de les quals és que no ens permeten d’avançar i desenvolupar-nos i, sobretot, ens bloquegen. De pors i de poder, per desgràcia em temo que en tornarem a parlar sovint, sobretot si el temps de pandèmia el substituís el temps de guerra. Per animar-vos, permeteu-me que manllevi unes paraules del poeta empordanès Narcís Comadira que, en complir vuitanta anys la setmana passada, en el seu refugi de sant Feliu de Guixols, va dir: “El món, si grates una mica, està molt bé, sobretot el nostre, que som uns privilegiats. Si comences a pensar en els que han de fugir del seu país, països o no hi ha vacunes o les criatures moren de gana... és terrible. No ens podem queixar de res, de vegades hauríem de tenir una mica de vergonya de viure com vivim”. Jo hi afegiria: procurem conservar-ho i no patejar-nos-ho per uns quants tristos plats de llenties.

 

COSTA, PERÒ NO PODEM ARRONSAR-NOS. SI HO FEM, ESTEM MORTS

 

Després de tots els ensurts que ens han donat els esdeveniments produïts els darrers mesos, per a no allargar-nos més enllà en el temps; com a minin hem d’admetre que ens han deixat descol·locats. I ara, com si qui manega tot plegat se’ns en fotés al nas amb un: “si no voleu caldo, aquí en teniu tres tasses”, ens preparen per si qualsevol dia d’aquests ens llevem amb la notícia que acaba d’esclatar una guerra; no sigui que ens agafés un cobriment de cor, si ens vingués de nou. Dic que ens preparen per a la guerra, perquè la majoria de la premsa – per desgràcia, els mitjans de comunicació actuen cada vegada més com a caixa de ressonància de la veu i els deliris dels seus amos -, posa més èmfasi en destacar els preparatius bèl·lics que no pas en les negociacions encaminades a trobar una bona excusa per afluixar la tensió. Ja sé que acabo d’encetar un debat colateral en posar en dubte la neutralitat política i ideològica de la premsa; perdoneu que l’aparquem perquè avui no toca, però queda pendent.

¿No us heu fixat que el ritme de la vida sembla com si darrerament s’hagués desbocat, i que les garrotades ens plouen de tots costats, amb una intensitat tan esbojarrada que quan encara no hem tingut temps de pair la darrera cullerada de fel, ja ens volen fer empassar dos cullerots més? Quan encara estem mastegant aquella aberració de cobrar del pressupost públic del Parlament sense fotre cop (és a dir dels impostos que paguen dotzenes de ciutadans que han de fer malabars per arribar a fi de mes), perquè una colla de polítics amb pa a l’ull els hi toleraven aquest privilegi, ara resulta que amb el manteniment de les casernes i dels cotxes de bombers també s’hi untaven els dits uns quants aprofitats. Però els titulars de premsa i dels noticiaris, com sempre que uns pocavergonyes fan de les seves, apunten per elevació i el missatge que d’entrada engalten a l’opinió pública parla de “bombers” en general, sense concretar cara i ulls als que camuflant-se darrera el canyer i abusant de la confiança són els que posen la mà a la caixa. A la meva manera de veure, tots els que escampen notícies de malifetes, negligències o abusos presumptament comesos per funcionaris públics, tinguin la graduació que tinguin, haurien d’apuntar bé i no esquitxar de merda tothom que porta el mateix uniforme o treballa al mateix edifici. Quan es remena merda no es pot generalitzar la responsabilitat de la defecació assenyalant indiscriminadament bombers, policies, polítics, mestres o qui sigui en cada cas. La immensa majoria de bombers, policies, mestres, polítics, etcètera, són persones responsables, complidores, entenimentades i, sobretot, decents. Els deshonestos, immorals i bruts sempre són pocs, que la majoria de les vegades pertanyen a aquell col·lectiu selecte, que de llur professionalitat se n’hauria d’esperar llum i no fum.

Bé, parem! Que encara ens embardissaríem per camins que avui no toquen. Parlàvem dels tambors de guerra que una colla d’irresponsables insensats no paren de tocar a rebato quan encara no s’han enterrat totes les víctimes de la pandèmia, de la crisis migratòria o de la misèria galopant que colla mig món. Els pacifistes de bona fe s’arrengleren darrera una pancarta que proclama que el món vol pau i blasma de la guerra. El provocador professional d’en Pablo Iglesias (bis) preguntava públicament ahir a Pedro Sanchez si no se n’havia assabentat que “el poble no vol la guerra”. Em sap greu que alguns que es consideren polítics de vocació pequin tant sovint d’ingenuïtat, i no comprenguin que la majoria de les vegades els grans problemes de la humanitat no són tan complicats com a ells els hi sembla, després d’haver-hi donat una simple llambregada. Per exemple, no avançarem pas mai en el desarmament nuclear i convencional, mentre els amos dels arsenals més ben proveïts del món no s’adhereixin als tractats de “no proliferació d’armes”. Ni ens en sortirem de la contaminació atmosfèrica, mentre els països que més contaminen no encapçalin els compromisos per reduir els contaminants. I malament anirem si en relació als moviments migratoris hi ha països que, com han fet històricament, facin servir els fluxos de refugiats per força, com a moneda de canvi perquè facin la farina blana els països als que interessa estacar curt i tenir sotmesos, amb l’amenaça de si no deixar-los envair per allaus de migrats retinguts com armes llancívoles les seves fronteres. I, finalment, no acabarem mai amb les guerres mentre hi hagi governs i persones que consideren la pau com un mal negoci, perquè arruïnaria les fàbriques d’armes del seus lobbys. Si ens ho mirem així, no és tan complicat assenyalar els vertaders dolents de la pel·lícula.

Reforca de pallanga! Com en deuen estar de contents els que construeixen i trafiquen armament, veient com s’han mig buidat els seus stoks, de camí els exercits cap a la zona calenta del mar Negre. Si el que costarà transportar vaixells de guerra, avions, tancs i el manteniment de la logística per tenir centenars de milers de soldats entretinguts fent maniobres i remoure espantalls per aquells verals tant com convingui per ensenyar bé les dents a l’adversari, es destinés a vacunar tota la població africana i asiàtica que no es pot pagar ni vacunes ni sanitaris per injectar-les, potser sí que li posaríem el peu al coll a la pandèmia. I si el que sobrés d’aquesta despesa inútil només per fer el milhomes, es lliurés a centres d’investigació, potser sí evitaríem que el dia de demà qualsevol altre pandèmia ens agafi en pilotes. M’estranya que polítics carregats de “màsters” i d’experiència no s’adonessin que en geopolítica hi ha fronteres vermelles que no es poden creuar, sense desvetllar represàlies. I que no és gaire intel·ligent atiar els sentiments esporuguits de pobles situats en territoris fronterers sensibles amb cants de sirena, per aconseguir no només neutralitzar-los pacíficament sinó per modificar activament les zones d’influència.

Francament, no va ser una bona idea que per consolidar una pau inestable i vulnerable, es festegés els ucraïnesos a divorciar-se de la influencia russa per anar-se'n al llit amb els atlantistes, quin únic objectiu inicial fou actuar com a força de dissuasió preventiva de cara a una presumpta intimidació soviètica. Ni tampoc ho seria intentar que Finlàndia o Suècia, que són un matalàs de contenció entre blocs” antagònics, es convertissin en escolans de l’Otan. Els “status quo” és el primer que haurien de respectar els pacifistes, seguint el savi consell de no tocar res d'allò que funciona; fer tot el possible per mantenir els status quo en termes civilitzats, és la millor contribució que es pot fer a la Pau en majúscules. Sobretot quan no es pot fer res per impedir altres tipus d’invasions més sofisticades i a vegades maquiavèl·liques que les físiques, a càrrec de les velles potències colonials de sempre o d’unes quantes d’emergents però amb un rei al cos, que dominen tots els secrets per envair a bastament a qui convingui, per la via econòmica o tecnològica. ¿Com va actuar EE.UU. quan els soviètics van provar de tensar la corda establint bases de coets a la Cuba comunista, en plena zona d'influència americana? Al final, com amb allò de Cuba, s’arribarà a un altre status quo de compromís, perquè cap dels galls de panses es pot permetre anar més lluny d’ensenyar paquet. Però l’ensurt, ja ningú ens el traurà del cos i la morterada de diners que haurà costat aquest aquelarre ja no ens els tornarà ningú mai més. Això sí, compteu que sense llum ni taquígrafs Espanya haurà de retocar el seu pressupost de Defensa per cobrir una despesa imprevista, i ho farà incrementant el dèficit públic o redistribuint les partides aprovades fa quatre dies. M’hi jugo un pèsol que endevinaria a qui ens tocarà pagar el pato. Davant aquest desgavell, costa mantenir la serenitat; però, no ens podem pas enfonsar anímicament. Si ho féssim, estaríem morts. Agafem-nos-ho doncs amb calma i, si per cas, per esbravar la mala sang fem-los a tota aquesta colla una bona botifarra

ELS CAPS DE SETMANA REFLEXIONEM ESPIGOLANT “CARTES AL DIRECTOR”

(Els caps de setmana us proposo reflexionar sobre testimonis espigolats de la secció de “Cartes al Director”, publicades als diaris de casa nostra els darrers 8 dies. Ho faig perquè, com es deia en aquell "Parlament de Paper" inventat per "La Codorniz", a les "Cartes al Director" hi diuen la seva ciutadans carregats de la "seva" raó, quina opinió tenen tot el dret a que sigui escoltada. Dues advertències, per evitar malentesos: 1ª)- Que les hagi seleccionat no vol dir que subscrigui sempre, i 2ª)- Que les reprodueixo literalment en la llengua com han estat publicades.

Us desitjo, doncs, que sigueu feliços aquest cap de setmana i us espero dilluns per compartir noves reflexions que en ajudin a pensar abans de parlar)

CONTRA ELS MACRO PROJECTES ENERGÈTICS.- Abans de res vull deixar clar que, tot i la crítica d’aquesta carta als macro projectes energètics, entenc la necessitat d’actuació i desitjo una transició cap a les energies renovables i cap a un millor entorn per a tothom, però, això sí, sense caure en la hipocresia i la trampa que és el greenwashing. Els macro projectes d’energia fotovoltaica busquen instal·lar-se a les Terres de Ponent, perquè el sòl en les zones rurals és més barat i els afectats expropiats se’ls paga menys que si la instal·lació es fes a prop de Barcelona. És més rendible, i això ho diuen les mateixes promotores! I s’entén, ja que aquestes empreses (la gran majoria) són de fons d’inversió, ergo miren pel seu benefici. Acceptant aquests macro projectes, les Terres de Ponent regalen l’opció de tenir sobirania energètica a les mateixes empreses que han provocat l’anomenada emergència climàtica, que ara ens volen vendre la solució al problema. Sospitós, tot plegat. Es parla dels beneficis que projectes com aquest aportaran al territori i als pobles “afectats”. Per més que intento trobar de quin tipus de beneficis estem parlant, encara no he pogut ni llegir ni escoltar-ne cap en concret. Només frases buides, afirmacions òbvies, per part dels polítics, com “el futur d’Alcarràs és verd”. No sabem els beneficis, jo almenys encara no els he descobert, però sí que sabem quin serà l’impacte que tindran aquests projectes en el territori si s’acaben portant a terme. Per exemple, sabem que les zones perjudicades seran arrasades i en el seu lloc s’instal·laran qui-lòmetres de tanques i pantalles insonoritzades (pel soroll que generen les plaques), i es provocarà així la desforestació de la zona. Grans superfícies de sòl seran modificades, la qual cosa afectarà el terreny (només el terme d’Alcarràs ja concentra la meitat del sòl que es vol destinar a instal·lar plaques solars de tot Catalunya). El perjudici econòmic serà local i comportarà un empitjorament de la qualitat de vida. No es crearà ocupació local. Al contrari, a causa dels canvis en l’ús del sòl, aquests terrenys deixaran de ser agrícoles o ramaders, per la qual cosa hi haurà un gran impacte socioeconòmic, ja que es perdran les terres de conreu. Els veïns no tindran cap avantatge en la factura de la llum, pel fet que les empreses promotores no busquen abastir el poble amb les plantes que projecten en el seu territori. Augmentaran la contaminació i els residus. Les plaques contenen elements químics contaminants i generen camps electromagnètics, ambdós perillosos per a la salut humana i animal i per al medi ambient. I una última dada que em fa ballar el cap són els resultats d’un estudi fet per l’Institut Català de l’Energia (ICAEN) que apunten el fet que només instal·lant plaques fotovoltaiques a les teulades de Catalunya es podria arribar a cobrir el 50% de tota l’energia elèctrica requerida. I jo em pregunto: si això va de fer el pas cap a una transició verda amb un mínim d’impacte ambiental i de manera justa, per què no comencem per aquí, llavors? (Nuria Castany Preciado – Lleida – El Segre)

LA DIFICULTAT DE PREGUNTAR: COM ESTÀS?.- Formular la pregunta «com estàs?» és senzill. No té gaire dificultat, ni sintàctica, tan sols. Ara bé, fer-la costa més. El món viu molt ràpid, perquè nosaltres el fem girar molt de pressa. I sí, és cert que la feina, els estudis, la salut física i la llar són molt rellevants a les nostres vides, però també ho som nosaltres. Permet que digui, no com a adolescent escrivint una carta al director la qual no sé quanta gent podria llegir, sinó únicament com a persona, que la salut mental és rellevant també. És una faceta del dia a dia que s’ha considerat tabú, que se l’ha marginat i discriminat perquè, tothom ha estat malament, veritat? És una ximpleria, no? Et convido a aprofitar aquest moment i pensar-hi. No ens atrevim a fer les preguntes més simples i que més importen, i justament són les que marquen la diferència. La conseqüència està també en la por a donar o rebre la resposta verdadera. És més fàcil contestar «anem fent» o respondre directament «bé», que parlar-ne. És el mateix que posar un punt de llibre a la pàgina que llegeixes en comptes de recordar-la, o que trasplantar la flor i no pas plantar-la de zero, és més fàcil. Ara bé, les persones no som fàcils. Per què hem deixat que la nostra societat, aquella que creix amb generacions lluitadores per aconseguir el que ens pertany per dret natural, no parli d’una part de la mateixa lluita? Si et trenques un peu tothom s’adona i es compadeix, fins i tot t’animaran i t’oferiran ajuda, però part de qui pateix una malaltia mental ha d’avenir-se amb excuses prou creïbles per poder evitar el que per elles pot ser una catàstrofe. Considero que hem de canviar el camí, dirigir-lo cap a una altra banda. Canviem la sort, preocupem-nos més pel com; com està la persona que hi ha al teu pensament? I aquella que t’ha servit el cafè aquest matí? I com està qui riu o qui plora? I tu, com estàs? (Ainoa Peña Vidreres – Girona – Diari de Girona)

UN ARTICLE QUE M’HA IMPACTAT.-Fa ben poc, en aquest mateix diari, vaig llegir un article, d’Albert Soler, que, com a avi, vaig trobar molt interessant, alhora que ben real, tant és així que m’ha portat a escriure, per comentar-lo i alhora, felicitar al seu autor. El seu títol és: «Els nens que estem fabricant». Als avis, això de fabricar-los, ja ens ha passat; ara el que ens toca és intentar ajudar als pares, a pujar-los. Actualment, es donen alguns casos de mares i pares, als quals els sembla que, deixant-los-hi passar tot, estimen més als seus fills, pobrets! Han de fer la seva, no cal estar-los massa al damunt, i si s’enfaden i es comporten malament, que s’esbravin! O si van a un establiment i ho remenen tot, paciència; ah! i al col·legi, que no els atabalin massa, amb els deures, ja s’aniran fent grans. I si més endavant suspenen alguna assignatura, ja els deixaran passar de curs, no passa res. I si quan, ja de joves, s’afeccionen als botellots i beuen més del compte, s’han de divertir, oi! I esbravar-se. Llavors, clar! Els hi posen tot tan fàcil, que quan són grans i s’han d’espavilar pel seu compte, se n’adonen que la vida, ben sovint, requereix esforç i sacrificis, i se’ls fa difícil de tirar endavant, s’ha acabat allò del mínim esforç. L’autor d’aquell article ho explica millor, i hi afegeix més coses. No pretenc pas donar lliçons, a ningú; sortosament, no tothom actua igual, però he pensat que val la pena, per reflexionar-hi. És el meu humil parer, com a avi. Mireu-vos-ho així. (Lluis Torner Callicó – Girona – Diari Girona)

BLAT.- Vull pensar que heu seguit i esteu al cas de l’última de la Sra. Arrimadas tot criticant TV3 (estrany, oi?) per no donar per vàlida una resposta en castellà d’una con¬cursant (menor) en el pro-grama Atrapa’m si pots d’ara fa uns dies. Li va faltar temps, a la ciutadana, per dir que a TV3 es prohibeix parlar castellà. Fins aquí, res de nou: el concurs té les seves normes (només faltaria) i la Sra. Arrimadas, les seves fòbies (que cadascú té les que vol...). Anem al moll de l’os. La concursant sap la resposta però vet aquí que la sap en castellà, i no recorda la paraula corresponent en català. El presentador mira d’ajudar-la però la jove no se’n surt. Perquè no patiu, parlo de trigo i blat. Doncs Sra. Arrimadas: veu que els estudiants de Catalunya tenen clar el castellà i van coixos de català? Com pot arribar a ser possible, si segons vostès, aquí no s’ensenya el castellà? Que potser els catalans (o catalano parlants) tenim un super poder i aprenem el castellà sense estudiar-lo? No serà que això de la immersió lingüística funciona i és un model d’èxit, i els estudiants catalans acaben els cicles formatius sabent totes dues llengües? Inés, diria que has quedat retratada... un cop més. (Joan J. Portella – Cardona – Punt-Avui)

PREUS DELS TEST.- Si ara es regula el preu dels tests d’antígens a un preu màxim de 2,94 euros, com és que hi ha hagut tanta diferència amb els preus que hem pagat aquests dies de Nadal abans de les trobades familiars o durant tot el trimestre anterior cada dia que una no es trobava bé i per responsabilitat es feia un test abans d’anar a la feina i posar-se davant de tants d’alumnes o cadascú dels altres per mor de les seves responsabilitats? Com es justifica aquesta diferència? Qui se n’ha aprofitat fins ara per guanyar-hi diners? Suposo que totes les dades les sabrem, com sempre, en la distància, quan ja tot hagi passat. (Eulàlia Rodriguez Pitarque – Torroella de Montgrí – Punt-Avui)

SETMANA DELS BARRUTS: LA BANCA DESDENYA LA GENT GRAN PERQUÈ LI DONA MÉS FEINA QUE GUANYS

 

Els bancs només et fan el paripé si et poden treure suc d’alguna manera; si només els hi dones feina i pocs beneficis no et són gaire amics. Aquí i a Tombuctú. Àdhuc en aquells casos que una banca, en concret, et vagi prometre que seria la teva millor amiga. Ja l’encerten els pagesos, els botiguers i els petits emprenedors autònoms, que de tractar amb els bancaris en saben un borrall, quan sentencien: “els bancs només deixen diners als que en tenen”. Però, aquestes són figues d’un altre paner; ara, del que hem de parlar és de si és veritat que els que noten més l’austeritat (retallades) dels bancs, en matèria de serveis i posar bona cara al client a benefici d’inventari, són la gent gran. Una austeritat, per cert, auto receptada com una penitència per haver estat, in illo tempore, potser massa servicials amb la clientela, i d’ençà de la crisi perquè el seu negoci no perdés pistonada van creure, com si l’esperit sant dels financers els ho hagués revelat, que era imprescindible eliminar totes les despeses que no fossin rendibles. El principal signe extern d’aquest canvi d’orientació comercial és que des de 2008, que va esclatar la bombolla immobiliària quines pèrdues, no ho oblidéssim mai, vam acabar pagant els ciutadans amb diners o amb dinars, fou que van baixar portes el 64% dels establiments bancaris: és a dir, dues de cada tres oficines urbanes ja són història, com els 73.025 empleats indemnitzats generosament perquè de fet les indemnitzacions s’amortitzaven comptablement soles en rebaixar la massa salarial (com si la banca fos can Barça) o contribuint a l’operació neteja amb les compensacions com incentiu d’Hisenda a les fusions d’entitats. Això, esclar, va portar molts problemes als clients de les zones rurals; però ara ja se’n comencen a ressentir els de les ciutats urbanes. Principalment, com us deia el principi, la gent vella i no tan vella que enyora el tracte personalitzat amb un interlocutor de carn i ossos cada vegada que s’ha de barallar amb una maquinota intel·ligent sense empatia.

Segons l’Institut Nacional d’Estadística, a Barcelona només quatre de cada deu homes i tres de cada deu dones (fixeu-vos que en aquest aspecte les dones resulten més trempades), compreses entre els 65 i els 74 anys s’entenen bé amb Internet. Per tant no estem parlant d’un col·lectiu minoritari de la població: els majors de 65 anys, a Espanya sumen 8,3 milions, el 18% de la població i del cens electoral. I bona part d’aquest graner de vots, doncs, s’enfronta amb un gros entrebanc en les rutines domèstiques que deixa sovint indefensos i balbs els usuaris d’aquesta franja d’edat: la banca digital. El director de la Fundació TIC Salut Social, organisme depenent de la Conselleria del senyor Argimón, es va lamentar recentment que no s’hagi fet a Catalunya cap estudi que analitzi en profunditat la bretxa digital, assegurant taxativament que els ciutadans amb pocs estudis i un baix nivell adquisitiu són els que resulten més perjudicats per aquesta diguem-ne “revolució”. En aquest sentit, en el transcurs d’una entrevista a “Els matins”, de TV3, aquest funcionari afirmava que no es pot permetre que la digitalització bancària deixi gent enrere, en marginar de forma conscient una part dels seus clients analfabets en virgueries digitals, però no idiotes, si se’ls fa un castell entendre’s per exemple amb un caixer automàtic o amb una aplicació al mòbil. I reblava la seva crítica amb una preocupant pregunta: “Podem parlar clarament d’abús digital per part de la banca?”

És cert que la digitalització ens fa la vida molt més fàcil. Podem pagar la zona brava des del mòbil, consultar una analítica a través de “La meva salut” o liquidar una multa en qualsevol caixer, per resumir en tres exemples el llarg repertori de prestacions a l’abast. Però no deixem de petja que, almenys ara per ara, una part de la població, especialment per a la gent gran, aquesta revolució digital de la qual els polítics n’estan tan orgullosos com si l’haguessin parit ells i no els tecnòcrates, pot acabar convertint-se en una “dictadura tecnològica”. En algunes ciutats s’ha començat a assajat una aplicació telefònica que permet saber on line a quins carrers hi ha places d’aparcament lliures o quins carrers estan més saturats. És veritat que es tracta d’una eina potent que permet tenir a l’abast al moment una informació interessant, raó per la qual generalment la prova ha estat ben rebuda pel veïnat; ara bé, també s’ha de dir que ha topat amb l’oposició frontal de la gent gran, simplement perquè per a ells resulta massa complicat. Un jubilat de València ha posat en marxa una plataforma en contra de la digitalització de la vida quotidiana en general i dels bancs en particular, que s’anomena: “Sóc gran, però no idiota”, que en un temps rècord va recollir més de 200.000 adhesions.

L’objectiu final d’aquesta iniciativa es demanar el retorn de l’atenció presencial a les sucursals bancàries. El responsable de la iniciativa, un tal Carlos San Juan, confessava a “Versió Rac1”, el programa d’en Toni Clapes, que ho va fer perquè es va sentir humiliat pel seu propi banc: “Vaig anar al caixer i se’m va menjar la targeta. Aleshores vaig demanar ajuda al personal de l’oficina, que em van dir que m’espavilés seguint les instruccions del caixer i que si no estava satisfet amb el servei canviés de banc; una alternativa mofeta i sardònica, ja que tots els bancs com si s’haguessin posat d’acord, van del mateix pal. Em vaig sentir tan humiliat que vaig pensar que s’havia de fer alguna cosa”. Us sona aquesta musica? No us ha passat mai que havíeu de fer una gestió de les considerades “improductives” pel banc i no quedava cap agent comercial per atendre-us? O sentir-vos indefensos quan no teniu altre remei que anar a raure al caixer automàtic per intentar una operació que no sabeu com es fa? O que us trobeu directament que el caixer ha quedat fora de servei, quan hi anàveu a treure els “vostres” diners fora hores de treball? Tots aquests inconvenients és possible que per a molts clients no passin d’una anècdota, però angoixen a molta gent gran. Del problema de fons se’n diu obsolescència social programada: hi ha gent gran (i no només gran) que no té ni accés a internet, ni recursos per manegar-se amb les noves tecnologies, ni fills, néts o amics que l’ajudin en cada moment donat a sortir del pas. En fi, uns bancs barruts que s’han guanyat ben bé el qualificatiu! Encara que de barruts en tindria per escriure reflexions un parell de setmanes, avui deixo corre aquest “filó” temàtic, abusant de la hospitalitat de la setmana dels barbuts. Potser algú protestarà amb un: quina barra! No us preocupeu, de barruts n’hi ha tants que no ens quedarem sense material. Ara mateix hi ha el cunyat del rei que aspira al títol de “barrut del mes”, sempre que no faci més “mèrits” el seu sogre emèrit!

SETMANA DELS BARRUTS: ELS BISBES ESPANYOLS PASSEN D’INVESTIGAR ELS SEUS PEDERASTES

 

Després d’una investigació del diari “El País” (per segona vegada en una setmana la premsa destapa un altre escàndol que posa en evidència barruts), es van fer palesos 251 nous casos de pederàstia en el sí de l’Església espanyola, i el Vaticà, espero que no a contracor, va ordenar posar en marxa una recerca sense precedents dins l’Estat, per esclarir els fets. Però, vet-aquí que aquest cop de geni vaticanista no ha estat ben rebut per la Conferencia Episcopal, i poc menys de 48 hores després de l’històric anunci per part del Vaticà, de treure’ls-hi la pols a les denúncies d’abusos sexuals i pederàstia, protagonitzats per individus vinculats estretament amb l’església catòlica, els bisbes trenquen el silenci de tants anys de tirar-hi terra a acusacions semblants, per desmarcar-se d’investigar els presumptes casos de pederàstia a casa seva. Un portaveu de l’assemblea de bisbes ha justificat la seva rebequeria dient que no en sabien res, oficialment, de cap investigació i que, si per cas fos certa, a ells no els afecta perquè en tot cas es tractaria d’un afer intern del Vaticà. És diu que aquesta resposta i manca de col·laboració activa per part dels bisbes ha deixat parat al papa Francesc, perquè d’acord amb les regles canòniques les denuncies que arriben a la diòcesis s'han d'investigar “in situ” on s’han produït. Però alguns bisbes espanyols són del morro fort i no estant per cap “comissió independent de la veritat”, al contrari de França o d’altres països. Per aquesta raó, m’ha semblat que els mesells bisbes espanyol s’han guanyat a pols que els inclogui en aquestes reflexions dedicades pel blog durant la setmana dels barbuts, als barruts.

De totes maneres, els bisbes a la meva manera de veure, primer s’haurien d’aclarir entre ells, perquè no és de rebut que mentre la Conferència Episcopal diu que no hi ha res a investigar i que si el Vaticà té ganes de remenar la merda que s'arremanguin ells mateixos que són tan savis, la COPE que, en teoria, és “l’emissora dels bisbes”, va assegurar que l’Església espanyola es posaria les piles per treure’n l’entrellat de les denuncies de pederàstia que l’esquitxaven. Dues versions contradictòries de com pensaven actuar pel que fa a tibar de la manta per treure’n el desllorigador de presumptes conductes improcedents, per part de clergues, frares o seglars treballant per l'església. Segons un informe de 385 planes lliurat pel diari EL PAÍS al papa Francesc i al cardenal Omella, els casos d’abusos sexuals a les escoles catòliques espanyoles expressament denunciats en els darrers setanta anys pujarien a 602, i les víctimes sumarien unes 1.237. El cas més antic, data de 1943 i el més recent, de fa quatre dies, el 2018. Aquest informe confidencial va ser lliurat al Papa el 2 de desembre passat, aprofitant l’ocasió els periodistes, durant el seu viatge a Grècia. El recompte de víctimes deriva tant de les declaracions directes dels afectats com de testimonis que majoritàriament diuen que els abusos eren un secret de domini públic. Segons EL PAÍS, el modus operandi habitual era “el de professors que agredien sexualment tota la classe, amb diversos cursos a càrrec seu, i que van estar durant anys en un o més col·legis”. Però els bisbes segueixen negant-ho i diuen que no saben de què els parlen.

A l’Església francesa, en canvi, aquest peliagut assumpte se’l miren tocant més de peus a terra, amb pragmatisme i tarannà cristià. I com que els bisbes francesos no pensen amagar el cap sota l’ala com els seus “germans” de l’altra banda dels Pirineus, es veu que busquen diners sota les pedres com esperitats per fer front a les possibles indemnitzacions que els hi poden reclamar les víctimes d’abusos sexuals, que en fan responsables directes a gent d’església. La Conferència Episcopal francesa, a diferència de l’espanyola, s’ha compromès a assumir aquesta responsabilitat. empenyorant si convé, part del seu patrimoni. Ho consideren una reparació moral ineludible, després que un informe devastador d’una comissió d’investigació independent, conclogui que només des de l'any 1950 estan documentades 330.000 denuncies per abusos sexuals, majoritàriament a menors d’edat, comesos per clergues o frares, principalment en escoles o campaments juvenils. Els bisbes gals preveuen que “la broma” els hi pot costar vora de 20 milions d’euros; però, em temo que són molt optimistes. En qualsevol cas, en honor a la veritat s’ha de reconèixer que aquests bisbes veïns no parlen a la babalà, sino que ja han posat fil a l’agulla. El bisbe de Creteil, per exemple, a la perifèria de Paris, va fer saber als seus feligresos abans de Nadal que posava a la venda la seva residència personal (una mansió de 250 metres quadrats edificats, amb dotze habitacions i un jardí de mil metres. Sembla que també se li volia buscar comprador a la seu de la mateixa Conferència Episcopal, al districte VII de Paris, un edifici de set plantes en un terreny de 5.300 metres quadrats; però es veu que seria difícil de vendre degut a que l’edifici està catalogat pel seu valor històric. Però, almenys els bisbes gals demostren bona voluntat i ganes de netejar el seu femer.

Segons EL PAIS, el “quart poder” que una vegada més ha aixecat la llebre d’un escàndol moral o de corrupció política, considera que la negativa de la Conferencia Episcopal espanyola a recolzar una investigació oficial sobre la pederàstia clerical fa palès que alguns bisbes, com ja ens temíem, no combreguen amb els desitjos de fer net del papa Francesc, després de conèixer l’informe periodístic que acusa amb noms i cognoms 251 capellans, frares i algun seglar de torna. Els bisbes diuen que el Papa no els hi ha demanat personalment ni “oficialment” res; però deixen clar que no li donen cap credibilitat al treball periodístic i algun prelat més bocamoll no s’ha estat d’atribuir les imputacions canalles a una “campanya de desprestigi orquestrada pels menja capellans de tota la vida”. Alguns dels sacerdots acusats, és cert que fa temps crien malves, però no per aquesta raó s'ha d'arxivar l'assumpte, ja que les víctimes que encara són vives reclamen una reparació, encara que sigui pòstuma. El Vaticà, des que el papa Francesc en porta les rengles, té tan clares les actuacions que s’han d’emprendre en cas de denuncies de pederàstia clerical, que el darrer mes de juliol va publicar una mena de full de ruta que no es presta a dobles interpretacions. La jerarquia diocesana ha d’activar una comissió d’investigació de seguida que en tingui coneixement de l’acusació d’abusos sexuals, no sent indispensable una denúncia formal; n’hi ha prou que se’n tingui coneixement a través pels mitjans de comunicació, de les xarxes socials o, inclús, quan només es tracta d’un rumor que circula massa. Però, de moment, els bisbes espanyols s’hi posen de gairell, i seguint la beta als membres més carques i repatanis s’han blindat en una defensa numantina, i no pensen treure el cap d'estruç del forat sota terra. Quina barra! A la meva manera de veure, però, aquesta resistència numantina té els dies comptats, ja que vull creure que els carques no tenen tanta força ni influència com per imposar el seu criteri reprimit als de la colla que es declaren progressistes. I, sobretot, perquè com deia la meva àvia: “allà on no hi ha mida, ella mateixa s’hi posa”. I com que no són idiotes, ja veureu com dintre de quatre dies baixaran del burro, pel pa que se’ls hi donaria en cas contrari.

LA SETMANA DELS BARRUTS: ELS QUE S’ESTAN FENT LA BARBA D’OR AMB LA COVID

 

La pandèmia no ha afectat a tothom per un igual, quelcom que ja estava més clar que l’aigua des del principi, i que s’ha anat confirmant fins avui mateix, quan el caos dels antígens encara ha fet més palès l’existència de màfies de coll blanc organitzades per fer l’agost jugant amb la por de la gent i la miopia imprevisora dels governs. No voldria que penséssiu que m’agafo a arguments demagògics per escriure aquestes reflexions acollides a la hospitalitat de la setmana dels barbuts, fent un joc de paraules irònic i un pel irreverent. Però us poso un simple exemple de que no hi ha més pa que formatge quan afirmo que sembla mentida que en ple debat sobre la necessitat d’alliberar les patents de les vacunes, perquè arribin a tota la població mundial – penseu que mentre al primer món especulem si convé endinyar-nos o no una quarta dosi, a infinitat de països del tercer món ni un deu per cent de la població s’ha posat la primera -, els guanys dels tres principals laboratoris que remenen les cireres (Moderna, Biontech i Cansino), han donat la benvinguda a 9 nous multimilionaris del ram de les farmacèutiques, i han incrementat escandalosament el patrimoni dels que ja històricament eren els reis del mambo en aquest sector. El monopoli per elaborar les vacunes anti-covid s’ha “regalat” a molts pocs laboratoris, els propietaris dels quals s’han folrat amb aquesta crisi caiguda de vés a saber quin cel o de quin infern. Segons la consultora Forbes, aquest 9 nous membres del clan declaren una fortuna de 19.300 milions de dòlars, amb la qual, segons Oxfam, es podria vacunar tota la població de l’Àfrica sub-sahariana on només porten el vaccí un 0,7%. Però si es destinessin els beneficis de tot el sector farmacèutic, calculats en 32.200 milions de dòlars no quedaria un sol poblador de cap país pobre del planeta, sense immunitzar.

És molt fort de dir-ho, però no té volta de fulla que durant aquesta pandèmia la gran majoria de la població mundial – treballadors i classes populars al capdavant – ha hagut de plantar cara si us plau per força al risc sanitari, a l’augment de la pobresa i a majors nivells d’explotació, mentre uns quants espavilats capitalistes de les oligarquies de sempre han mercantilitzat descaradament les vacunes i els complements higiènics, indispensables per combatre la crisi sanitària. Com a resultat, ha augmentat la desigualtat entre els rics i els pobres. I mentre la desocupació i la crisi s’implementava imparable degut a l’emergència sanitària, les grans fortunes assolien un rècord de guanys, que ha disparat la seva rendibilitat en un 25%. Son dades del banc suís UBS i de la consultora Price Waterhouse Coopers, que no són sospitoses de falsejar les dades en profit dels pobres i fer la punyeta als rics, precisament. Que des de fa molt de temps la bretxa entre rics i pobres tendeix a eixamplar-se, és ben sabut i en alguns cercles ja es dona per descomptat; però, la novetat és que la pandèmia ha accelerat aquestes diferències de manera que, diuen que no se sap com, els rics tenen més diners i els pobres són més pobres. I enmig de la tragèdia, la classe mitjana cada dia queda més despenjada i abandonada.

La dimensió de les classes mitjanes en relació a la població total, s’ensenya a les facultats d’economia i als centres de negocis que determina la riquesa d’un país; i des de la política es considerava i respectava com un dels principals factors d’estabilitat. En teoria, la classe mitjana era la que arreplegava sempre els suficients recursos per apuntalar la seguretat familiar en un moment donat de contratemps, i sempre tenia un racó o una pedra a la faixa per planificar el futur sense angoixes. I no era cap miracle, sinó perquè tradicionalment era capaç de sobreposar-se pels seus propis mitjans a les crisis, refiant-se del treball, de l'estalvi i d'una vocació emprenedora suficient per a no rendir-se davant les dificultats. Ara aquesta classe mitjana cada dia està més delmada i desanimada, però encara els pocs que queden dempeus afavoreixen una demanda estable de bens de consum i paguen els seus impostos puntualment, perquè els seus pares els hi varen ensenyar que els impostos són sagrats perquè un país rutlli. No obstant això, no es pot negar que des de la pandèmia els supervivents del naufragi econòmic i social de les darreres dècades perceben que es troben a la corda fluixa, i el país corre el risc de perdre definitivament la classe mitjana, com a factor d’estabilitat de la societat. A Espanya, el 10% opulent ingressa de mitjana vuit vegades més que el 50% pobre; però, malgrat això, segons els experts no som dels països que ho tenim més pelut; mentre els ingressos d’un adult al nostre país són de mitjana 30.600 euros bruts per any, gairebé representen el doble de la mitjana mundial, situada en 16.700 euros. Tanmateix, és curiós que mentre el covid deixava milions de persones a l’estacada a mig món per les restriccions, la Borsa no ha patit massa per la seva salut els darrers mesos, la qual cosa fa pensar que els mercats financers la saben molt llarga i per molts psunamis que vinguin, la Borsa sempre sura, sovint alimentant-se de la misèria que l'envolta.

En resum: que la riquesa s’acumula a dalt de tot de la piràmide demogràfica, mentre que la pobresa eixampla la base; i el més preocupant de tot plegat és el ritme com augmenten les bosses de pobresa absoluta. Segons el Banc Mundial, cent milions de persones s’han afegit al cul de sac dels extremadament pobres, i ja sumen més de 700 milions els deixats de la mà de tots els déus protectors. De fet, era una tendència; però, el covid no hi ha ajudat gens a revertir-la, ans al contrari. Dintre de la tragèdia, almenys s’ha de reconèixer que la majoria de governs s’han tret la son de les orelles i han improvisat, cadascú pel seu compte i sense cap coordinació, respostes polítiques a la desesperada, més o menys encertades. No obstant això, aquests paraigües només han resguardat del diluvi els treballadors amb contracte i feines regulades i formals, però n’ha deixat fora – en la majoria de casos – els que vegeten a l’economia submergida. I no parlem d’aquelles persones que pertanyen a minories vulnerables i, sobretot, de les dones. Com que les respostes polítiques han estat bastant caòtiques han fet pessigolles al melic de les necessitats, per manca de recursos suficients; ara bé, la despesa que ha generat la covid ha disparat el deute públic fins a nivells difícils, per no dir impossibles, d’assumir sense enormes sacrificis. ¿Qui us sembla que els suportarà aquest sacrificis, els barruts que s’han fet més rics del que eren, o els pelacanyes de tota la vida. Reflexionem-hi, i si us venen ganes de donar-vos un parell de bufetades a la galta com a reacció al sentiment d’impotència, almenys servirà per fer-vos passar el fred d'aquesta setmana dels barbuts.