dijous, 31 de desembre del 2015

L’HOME DELS NASSOS HO TÉ DECIDIT: ANY NOU, VIDA NOVA

PROPOSTA DE REFLEXIÓ ( 31 desembre 2015)

L’HOME DELS NASSOS HO TÉ DECIDIT: ANY NOU, VIDA NOVA

Encara hi ha molta gent, no només infants, que no es creuen que avui s’hagi d’anar amb els ulls ben oberts per si s’ensopeguen, en alguna cantonada, amb el fabulós "home dels nassos". Escepticisme que palesa la desconfiança que, a còpia de desenganys i ensarronades, ha niat als campanars i a moltes teulades d’arreu del país, contaminant la natural ingenuïtat humana amb el virus de la incertesa i de la suspicàcia sistemàtiques. La societat moderna, que té una resposta científica per explicar cadascun dels misteris més reconsagrats, i li sobren arguments per desacreditar tots els contes a la vora del foc amb que els padrins i padrines, en temps reculats, enterbolien amb fantasies, sense mala fe per suposat, l’enteniment de la mainada, no pot empassar-se aquesta faula de "l’home dels nassos", que es fa córrer tal dia com avui - el darrer de l’any -, no se sap ben bé si per engalipar crèduls o amb segones de canvi més sofisticades. En qualsevol cas, reflexionar si la mainada d’avui dia, que es treu la llana al clatell tan de pressa que es capaç d’ensenyar, poc després de sortir de les beceroles, amb insultant desimboltura, als avis el secrets d’un mòbil o a jugar amb la “Playstation”, ¿creieu realment que no ha resolt, sent tan espavilada, molt més aviat de l’edat en que confessa que n’està al cal del carrer de “misteris” com els del “caga tió”, Reis, o pare Noel? Penseu el que vulgueu, però al meu parer, el que no té volta de fulla és que els nostres fills i néts han après a ser més murris que nosaltres, i a xopar de la mamella de la innocència tant com puguin. Ara bé, tot això que acabo d’escriure, no té res a veure amb la qüestió de "l’home dels nassos", ja que en aquest cas no es tracta de cap llegenda urbana, sinó d’una veritat com un temple: només cal tenir un mirall a prop, per comprovar-ho i caure del burro.

Això sí, cap "home dels nassos" porta cap nas igual, per molt que trieu i remeneu el gènere: fins i tot, entre bessons hi ha petites diferències; en canvi, enguany diuen els que ja han trobat “homes dels nassos”, que noten que molts els porten ben inflats. De fet, des de fa unes quantes temporades s’havia parlat d’un fenomen una mica estrany: els últims 31 de desembre: s’hi veia passejant-se, com reines del mambo, sobre els singulars nassos d’alguns homes, una llei de mosques empipadores que, en algun cas, feien sortir i tot de polleguera al pobre que les tenia de suportar. Fa poc m’han assegurat que avui no se’n veuen tantes de mosques enfilades als nassos de pobres homes, però, en canvi, hi ha tants nassos inflats que comença a circular l’alarma - sobretot després que s’ha fet córrer la veu que un bòlit, amb tots els colors de l’arc de sant Marti balla pel cel de Catalunya, el qual podria tenir relació amb la tradició. El problema dels nassos turgents potser es tracta d’una epidèmia; vés a saber, avui dia que cada dos per tres hi ha una “passa” provocada per un virus que no se sap mai d’on ha sortit.


A la meva manera de veure, doncs, no obstant no tinc base científica que ho demostri, no crec que sigui cap temeritat afirmar que els nassos s’han inflat per culpa de les picades d’unes quantes d’aquelles mosques d’anys enrere, les quals sembla que han evolucionat inesperadament a la categoria de “mosques colloneres”. Tanmateix, m’han tranquil•litzat assegurant-me que no es tracta de cap espècie invasiva, com ara el cargol poma, sinó que són mosques ben autòctones i nostrades. Bé, no us hi amoïneu que aviat aquesta inflada de nassos serà analitzada amb tots els ets i uts en les tertúlies on pontifiquen – sovint fent-se un sobresou per a foteses -, “experts en tot” que si saben pentinar gats a dojo, no els vindrà d’aquí “disseccionar” mosques. En quan al misteriós bòlit que a ca la Mònica Terribas, catalans des de Salses a Guardamar, asseguren han vist creuar el firmament, no cal espantar-se perquè no té cap relació amb "l'home dels nassos", malgrat també té "nassos": sembla que és una nau on viatgen extraterrestres cridats a consulta per la CUP, perquè els ajudin a desempatar el patafi astral de diumenge passat. Tranquil•litat, doncs, i bons aliments, és el que recomanen els "homes dels nassos" amb quins m’he topat. Inclús amb els que he compartit un cafetó a la barra del Xaloc, ho tenen clar: any nou, vida nova. I a les mosques que les escampi Déu, sinó perquè les feia! 

dilluns, 28 de desembre del 2015

INNOCENTS ANANT D'HERODES A PILAT

PROPOSTA DE REFLEXIÓ ( 28 desembre 2015)

INNOCENTS ANANT D’HERODES A PILAT

Als innocents degollats per l’Herodes se’ls va fer sants; però els innocents que vint-i-un segles després continuen sent víctimes dels sicaris del capitalisme deshumanitzat, dels totalitarismes sàdics i de mercenaris senyors de la guerra, sense escrúpols per causar danys colaterals i massacrar nens, no pujaran pas als altars, ni se’ls recompensarà amb un bitllet directe al cel de les oques per deixar-se pixar a sobre o, el que és pitjor, sense veure-li mai la cara al seu botxí per, almenys, tenir algú concret a qui maleir els ossos. Perquè els Herodes i Pilats d’avui dia, que continuen rifant-se innocents, s’amaguen darrera sofisticades màscares i hipòcrites disfresses honorables: “mercats”, “crisi”, “ajustos pressupostaris”, "ordres de Brussel•les", “és la voluntat de Déu”, “el benestar universal no és sostenible”... Són algunes de les moltes excuses de mal pagador que els permeten tirar la pedra i amagar la mà. Els Herodes i Pilats contemporanis, saben com tapar-se uns als altres les vergonyes, i són experts en enterbolir els rastres i les identitats autentiques dels botxins a sou, mitjançant tripijocs d’enginyeria financera o manipulacions descarades de la vertadera història, per colar a la opinió pública el gol de garses per perdius, evitant així identificar-los en el cens de cabrons amb nom i cognom, al contrari del que els hi va passar per burros, en temps reculats, al rei de Judea i al governador de Roma..

A la meva manera de veure, els col•lectius d’innocents contemporanis es mereixen que se’n conservi la memòria de les seves peripècies per sobreviure a la misèria, a les matances ètniques, a l’exclusió social i a la marginació conseqüència de les pobreses sobrevingudes per culpa d’especuladors i explotadors. Ja que malgrat sembli que la història només parla dels triomfadors - degut a que són ells qui l’escriuen i l’expliquen com els rota -, també els derrotats en formen part de la memòria, i no és just que innocents víctimes acabin escarnides físicament i moral, com a cornudes només pel pecat de ser incapaces de seguir pagant el beure de la festa. Es poden comptar amb els dits de la mà els sense sostre, sense feina, sense salut, sense autoestima i els que han de viure prostituint-se per les cantonades com a perdularis, que varen néixer pelleringues humanes, sinó que tots se n’han tornat després de perdre, una vegada darrera altra, totes les oportunitats per canviar la sort, senzillament perquè la sort dels innocents depèn massa sovint de pocavergonyes, amb les mans i les consciències més negres que la tinya.

Per aquesta raó, avui no puc acabar aquesta reflexió sense pregar-vos un minut de silenci simbòlic per tres exemples vergonyants de persones quina innocència s’està violant contínuament:
● Els innocents que es refiaven dels estalvis de tota una vida de treball i sacrificis per si tenien un mal de ventre quan fossin vells, i que ara es rosseguen els punys perquè gràcies a les potineries de bancs àvids de capital ingenu i fresc, i a les retallades de l’Estat espoliador de pobres, s’han quedat amb una mà al davant i l’altra al darrere.
● Els innocents migrats de l'horror de la guerra i de la fam, que somniaven refer les seves vides a la falda de l'hospitalària Europa, i que avui es passen el dia plorant de ràbia, de fred i d’impotència, davant la indiferència general perquè ja no són notícia de primera plana, estibats en asèptics magatzems a l’espera que els hi obri les portes algun país comunitari dels que varen comprometre’s a acceptar si us plau per força una quota de carn d’asilat, per fer-ne no se sap ben bé què.

● I, finalment, els tres mil i escaig d’innocents que s’han suïcidat enguany, només a Catalunya, xifres certes malgrat el secretisme oficial les protegeix, diuen que per evitar l’efecte contagi. Penso que tampoc poden quedar en l’oblit avui dia dels innocents, perquè donen testimoni de que l’estrès que suposa sobreviure en les societats industrials amb l’ai al cos, porta els més dèbils a desequilibris que els hi ensorren la personalitat, l’esperança i la fe. Us convido, doncs, a pensar un moment tots aquests innocents moderns, i a tenir clar qui són els seus botxins i els seus Herodes i Pilats, perquè si ens n'ensopeguem algun pel carrer, a sobre no els hi fem un gara-gara còmplice.

diumenge, 27 de desembre del 2015

SABEU QUÈ, GENT DE LA CUP? JA NO CAL QUE US MOLESTEU

PROPOSTA DE REFLEXIÓ ( 27 desembre 2015)

SABEU QUÈ, GENT DE LA CUP? JA NO CAL QUE US MOLESTEU

El diumenge 29 de novembre vaig escriure: “Francament, tant se me’n dóna la parida que s’empatolli avui a Manresa la Gabriel, o el conill que es tregui del barret en Baños, perquè tant l’un com l’altre ja han fet salat per al cop d’efecte que, immediatament després del 27S, hagués impactat realment a Madrid i a l’estranger: fer palesa la unitat i la determinació política, sense fissures, del sobiranisme militant català”. I avui, quasi un mes després em reitero en aquesta opinió, perquè el mal que s’ha fet al procés difícilment serà recuperable, puix el clímax favorable a fer el cop de cap s’ha refredat, després del sainet galdós i ridícul de desfullar la margarida de la investidura d’un president durant noranta dies. La ciutadania que de bona fe vam apostar per la independència, com a millor sortida del cul de sac on ens havia portat l’autisme d’un Rajoy, que té d’home d’Estat el mateix que jo d’enllustrador de sabates, fent confiança als que garantien – JxS i CUP - que la independència estava a tocar, ja que aquesta vegada sí que s’havien lligat tots els melics, fet tots els deures preliminars i tothom havia jurat que remaria en la mateixa direcció. Però vet-aquí que quan semblava que els sobiranistes s’ho havien de menjar tot perquè tenien majoria absoluta al Parlament, la unitat va petar perquè els del vagó de cua volien fer de maquinistes pel procés, en adonar-se que en aquest món intrigant i boig de la política que, entre d’altres miracles fa estranys companys de llit, també pot fer el prodigi de que deu escarransits diputats pesin tant com seixanta-dos de fen refets. Reitero, tanmateix, que jo no en dono tota la culpa a la CUP de l’encallada del carro a mig camí del pedregar: tothom tenia de saber del peu que coixejaven els d’aquesta confraria, i precisament per estar-ne al cap del carrer, els que es vanten de ser tan primmirats, cauts i llestos que fins i tot desemmascaren els coixos bo i asseguts, tenien d’haver-se esforçat més per eixamplar la seva base electoral per a no dependre del vot dels que ja s'havia de saber que si un dia els tenien ben agafats pels dallonses – com ha passat –, no els hi posarien gens fàcil. Abans del 27S, la majoria sobiranista sense la CUP – és a dir, CIU + ERC – sumaven 72 diputats. ¿On estan, senyor Rull i Romeva, els 10 escons que s’han perdut pel camí i que tanta falta fan ara, per a no dependre de la CUP? D’altra banda, si els cupaires varen fer els deures electorals amb escreix, eixamplant la seva clientela sobiranista per l’esquerra, ¿on varen fer migdiada els convergents després de forçar la llista unitària?


A la meva manera de veure, doncs, la CUP no és culpable de comportar-se com ho fa quan veu que pot fer realitat la seva dèria de carregar-se el capitalisme, l’establishment i la burocràcia dels partits d’una tacada, aprofitant-se de la flaquesa dels seus en teoria socis. El problema és que cada vegada més gent assenyada retreu a JxS que s’hagi avingut a comprar la mercaderia arnada dels cupaires, sense exigir res a canvi, i que després de consentir que escarnissin per dues vegades consecutives la candidatura del senyor Mas, encara els hi riguessin la gràcia i estiguessin disposats a fer tots els papers de l’auca dos mesos més. Massa gent es de l’opinió que no hi ha res a fer amb una colla que no són, precisament, un model de formalitat ni de síntesis programàtica a casa seva mateix, sinó que cadascuna de les corrents ideològiques que s’aixopluguen sota les sigles de la CUP va a la seva, i no són de fiar per garantir l’estabilitat d’un govern en els moments tan difícils i compromesos que ens esperen, sobretot si s’ha d’estar per tapar les ferides de la crisi i, al mateix temps, per aplicar a contrarellotge i al peu de la lletra el full de ruta sobiranista sense contemplacions. Massa gent desencantada, repeteixo, es pregunta angoixada: ¿que no s’adonen que malgrat avui l’assemblea de Sabadell es decanti per investir Mas president, serà a contracor, tapant-se el nas i sense estalviar-li cap moc? I es responen, vertaderament alarmats, que Catalunya no necessita un politxinel.li portant el timó del procés, ni un ninot que sigui objecte del pim-pam-pum dels seus mateixos fiadors a les primeres de canvi, sinó un president sòlid que no faci la pena als seus interlocutors quan hi negociï. Des de la meva manera de veure, també penso que un suport amb comptagotes, sota llibertat vigilada i amb data de caducitat, no són les credencials desitjables per a la persona que ha de liderar una dura travessia del desert fins a la terra promesa. Per aquesta raó, es natural que es palpi al carrer el sentiment de que no es perdi més el temps desfullant la margarida uns, o buscant pastanagues llamineres els altres. Que es donin per la pell, i tornem-nos a retratar a les urnes, a veure si després de tot plegat hem après alguna cosa. 

dissabte, 26 de desembre del 2015

EL REI VA FORT

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dia sant Esteve, 26 desembre 2015)

EL REI VA FORT

Els darrers anys, en el seu missatge de Nadal, el cap d’Estat havia procurat, tan Felip com el seu pare – una altra cosa és si ho aconseguien o si se’ls hi veia el llautó –, expressar-se amb franquesa i familiaritat, donant la impressió de tan trempats i planers com si, enlloc dels reis, fossin uns senyors Borbó “campetxanos”, pares de família com qualsevol de nosaltres, que a l’hora de sopar, des del plasma se’ns colaven al menjador de casa per desitjar-nos que passéssim les festes en pau i que esperéssim que l'any vinent tot seria millor. Però a partir d’enguany, "l’atrezzo" ha canviat i el regidor de la nova posta en escena del missatge de Nadal s’ha deixat de punyetes i li ha imprès caràcter sever a la litúrgia: sala del tron del Palau Reial, en comptes de la sala d’estar o el despatx de treball de la Zarzuela, envoltat de cert caliu familiar, i la figura volgudament propera i amable del rei prenent distància en revestir-se de la pompa de monarca. Suposo que aquesta nova escenificació ja no tornarà enrere, per desgràcia; al contrari, penso que l’any vinent, posats a fer, el monarca pot arrodonir la jugada apareixen a escena vestit de militar, enlloc de fer-ho amb la naturalitat d'un paisà com fins ara, només per fer quadrar els esgarriats. D’una posta en escena tan ambientalment simbòlica, i del guió estrictament institucional del missatge, a la meva manera de veure només en puc fer una lectura, que a més a més em sembla de pissarrí: el rei va fort, i la conclusió subliminal de tot plegat em suggereix una mena d'estirada d'orelles per aquell impertinent “visca la república catalana!”, que va gosar cridar l’arrauxada Forcadell, el dia que va prendre possessió com a presidenta del Parlament de Catalunya. Però el rei revestit dels atributs de monarca, li ha vingut a contestar amb un avís per a navegants: “si no voleu caldo, tres tasses!”


Jo no sé si la idea de canviar “l’atrezzo” va ser del propi rei o d'algun assessor capsigrany, però no en tinc el mínim dubte que ha estat una decisió poc encertada, bastant inoportuna i políticament esbiaixada: quan el prestigi de la monarquia encarnant el paper d’àrbitre i de pare pedaç no passa pel seu millor moment, es tenir ganes d’embolicar encara més la troca fer-li ensenyar el bastó i amagar-nos la pastanaga. Catalunya, el destinatari “in pectore” de les paraules-anatema del monarca, no pot estar-se de comparar els contundents retrets d’abans d’ahir, amb intervencions igual de valentes de la Corona que s’han trobat a faltar des del principi del distanciament afectiu entre una part considerable de catalans sobiranistes, envers un Estat segrestat per un govern actuant descaradament com enemic, més que com aliat lleial. Per exemple, entre molts d’altres greuges que se li podrien retreure al cap de l'Estat, aquesta Catalunya sobiranista bescantada a tort i a dret, no ha paït que quan el seu Estatut d’Autonomia – beneit per Parlament, Corts i Senat, aprovat en referèndum legal per una gran majoria dels ciutadans catalans –, va acabar a la bassa, escarnit i menystingut per una decisió, sense precedents en cap democràcia moderna, de pura revenja política orquestrada des d’un govern prepotent i maldestre, la Corona no obrís la boca, ni fes almenys un gest de comprensió o de suport, intentant aturar el mal gust i les conseqüències d’aquella marranada d’Estat. Deixant per als partits, politòlegs i tertulians dels parlaments de paper, l’anàlisi crític del missatge de Nadal, des del modest observatori del meu blog em limito a palesar i denunciar que la nova litúrgia no m’ha semblat gens casual, innocent ni improvisada, sinó una estratègia escenogràfica al servei d’uns objectius inequívocament polítics i ben determinats. Si una imatge val mes que mil paraules, no té volta de fulla que convertir l’argument de la unitat territorial d’Espanya en l’eix dogmàtic d'un missatge de Nadal, deixant de banda expressament cap referència a la indiscutible i constitucional plurinacionalitat del país, proclamant-ho ex càtedra, des del rovell de l’ou de la institució monàrquica – el mateix saló del tron -, marca un abans i un després en la manera de dirigir-se als ciutadans algú que volia aparentar camaraderia, proximitat i bon rotllo. Des de les meves profundes conviccions republicanes, lamento que un rei, al qual podia respectar i fins i tot comprendre, assegut al tresillo de la sala d’estar de casa seva, s’hagi transformat en un monarca estirat que es limita a llegir la doctrina als seus súbdits, des de l’aclaparadora solemnitat del tron. I em sap greu, perquè no és aquest el millor camí que el rei podia triar per intentar fer-se estimar o, si res més no, caure simpàtic. 

dimarts, 22 de desembre del 2015

HEM TORNAT AL PUNT DE PARTIDA: EL DRET A DECIDIR

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimarts 22 desembre 2015)

HEM TORNAT AL PUNT DE SORTIDA: EL DRET A DECIDIR

Ahir em vaig comprometre a compartir la meva anàlisi sobre la repercussió del resultat de les eleccions estatals en la política catalana, però aquest matí us confesso que m’he fet enrere perquè jo mateix m’he acollonit de les conclusions a que arribava una i altra vegada, m’ho mirés pel dret o pel revés. La primera reacció ha estat deixar-ho córrer i no patir-hi més, però ara fa una estona he decidit que havia de treure els meus sentiments sense manies, per ser conseqüent amb el lema d’aquest blog. D’entrada, dir que el resultat de les eleccions espanyoles no influeix en l’embolic català, seria una ingenuïtat supina. De fet, la gent de la CUP ja varen afanyar-se a moure fitxa a pocs minuts de saber-se com quedaven repartits els vots, reblant el clau de la seva oposició frontal al candidat Mas, en prendre nota que el seu lideratge havia perdut suport a les urnes, i reiterant el mantra del candidat alternatiu que els hi fes el més el pes. Aquesta constatació tan ràpida per part dels cupaires d’una lectura evident dels resultats, per mi que intentava burxar l’ego matxucat d’en Jonqueras, destapant una ferida mal tancada entre convergents i republicans en la legítima lluita per encapçalar el procés. Ja sé que ERC no es desmarca en públic del rol secundari que varen entomar per fondre’s en la plataforma unitària de junts pel si; però em preocupa que en Jonqueras no defugi amb més convicció deixar-se estimar, sobretot ara que va pel davant dels convergents en vots. Per tant, la meva sensació és que el lideratge del procés trontolla més avui que el mes passat i que tot està molt obert i fràgil; tant que si finalment s’arriba a materialitzar una investidura per sortir del pas, temo que al cap de quatre dies les costures d’un vestit tan complicat comencin a petar en el moment més inoportú.

Però si he de ser sincer, el que de veritat em deixa perplex és que l’aferrissada defensa de Podemos d’un referèndum a Catalunya, per resoldre d’una vegada per totes allò que des de fa segles a l’Espanya oficial es coneix com “el problema o la qüestió catalana”, doni la impressió que hagi agafat de sorpresa, i en algun cas incomodi, al moviment sobiranista després que una bona part tenia coll avall que el compte enrere de la desconnexió ja havia començat. L’aposta de Podemos en favor del dret a decidir - en abstracte - dels catalans és tan ferma que la posa com a condició sine qua non als partits que vulguin temptejar la possibilitat d’una entesa post-electoral amb ells. Però no ens tornem bojos: el quid dels referèndums és la pregunta que es proposi als electors. I en aquest cas concret, cal no oblidar que una part molt important de Podemos – començant pel seu propi líder – ja varen advertir que en el cas de una consulta sobre si o no a la independència de Catalunya, ells farien campanya pel no. En conseqüència, a la meva manera de veure, la situació del procés, després de les eleccions estatals, es podria resumir dient que es palpable que el sobiranisme ha perdut adeptes i que la solemne declaració del Parlament d’iniciar la desconnexió de l’Estat, ha quedat neutralitzada per la murrieria de Podemos retornant la cursa al punt de sortida: el dret a decidir. I aquest nou escenari, francament, em preocupa molt, perquè no sé veure que cap dels capitans manaires tingui la talla d’un líder capaç, no només de tibar el carro, sinó d’arrossegar i fidelitzar la gent que el tregui del pedregar, quan vagin mal dades. Perdoneu les molèsties, però algú ha de dir aquestes coses, per si encara som a temps de no prendre mal.

http://tabrilde.blogspot.com

dilluns, 21 de desembre del 2015

EL MELÓ ESTÀ OBERT, PERÒ HA SORTIT CARBASSA

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dilluns 21 desembre 2015)

EL MELÓ ESTÀ OBERT, PERÒ HA SORTIT CARBASSA

Ja es veia venir que els temps que corren no eren tan plàcids, com aquells dies reculats que a les poques hores d’obrir el meló electoral, ja sabíem qui se’l cruspiria, bé en solitari o en companyia d’algun veí predisposat a donar un cop de mà a la investidura del futur president del govern, a canvi de quatre favors i alguna rectoria. Era la manera fàcil de fer política, perquè la majoria del ramat elector es mantenia dòcil a la pleta dels dos grans pastors, que es repartien i monopolitzaven les pastures sense control. Però aquesta placidesa s’ha acabat, perquè una part considerable de les ovelles s’han revolucionat, cansades dels vells i xarucs rabadans que cada dia els hi racionaven més el pinso, i els hi engegaven els gossos d’atura cada vegada que reclamaven un millor tracte. Els vells pastors es refiaven que les ovelles tenien molta llana al clatell i no s’atrevirien a renegar de qui els protegia dels llops, però no contaven que moltes ovelles ja n’estaven tipes de malviure com ovelles, i que els tocs de flabiol dels joves pastors que s’acostaven al ramat, cada vegada amb més insistència, els hi sonaven millor que els esquellots dels cabrons que els feien anar per on marcaven les gaiates dels caragirats i corruptes pastors que havien conegut fins aleshores. Per tant, era d’esperar que en la darrera periòdica consulta obligatòria a les ovelles, sobretot les més joves i frustrades triessin el flabiol alegre i il•lusionant enlloc dels tronats i fúnebres esquellots. El que no estava previst és que el resultat de la revolta del ramat es pogués comparar tant al desengany d’encetar un meló que surt carbassa.

A la meva manera de veure, doncs, i parlant en serio, la política còmoda de tenir majoria absoluta per fer i desfer o repartir-se el poder mercadejant suports a canvi de prebendes, està morta i enterrada; i caldrà arremangar-se de pressa i corrents per encarrilar el futur del país per la via del diàleg, però oblidant-se uns del flabiol idíl•lic i típic dels moviments assemblearis i els altres de l’escopeta i el toc de corneta consubstancial amb la vella política basada en el bipartidisme. Serà possible? Com fanfarroneja un dels pastors emergents, tot és pot. I jo afegiria dues observacions més per justificar que, malgrat el meló no sigui una mel, em sembli que encara l’aprofitarem, per bé o per mal: que la política fa estranys i sorprenents companys de llit – només cal recordar la radical Syriza governant de bracet amb l’extrema dreta grega -, i que l’escabetxinada del bipartidisme deixa molts professionals de la política més rància amb una mà al davant i l’altra al darrere, raó per la qual la temptació de perpetuar-se en el poder, si cal sota una discreta disfressa, no es pot descartar d’entrada. Pel que fa a com aquests resultats electorals estatals afectaran l’escenari polític català, mereix una anàlisi a part i una mica més de reflexió. Demà us esbossaré la meva modesta opinió, però d’entrada em sembla que l’espectacle previst al Teatre de la Passió d’Esparreguera a final de mes, més que mai es presentarà sota el títol: “Crucifixió i mort de l’Artur Mas”. Les eleccions d’ahir potser l’únic que hauran modificat del guió d'aquesta obra serà el repertori dels papers principals del sainet o de la tragèdia, segons com cadascú s'ho vulgui mirar. 

diumenge, 20 de desembre del 2015

GUERRA I PAU

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (diumenge 20 desembre 2015)

GUERRA I PAU

● A quatre passes de Nadal, quan des de quasi tots els balcons, edificis i aparadors d’arreu es fa propaganda de la “PAU” i es desitja “FELICITAT”, potser sigui un bon moment per reflexionar sobre una contradicció tan escandalosa com que els 100 fabricants d’armes més importants del món porten facturats enguany 367.000 milions d’euros, i que un 80% d’aquestes vendes s’han tancat per part d’empreses occidentals, en teoria, civilitzades. ¿Sabeu quanta misèria evitaríem, quants infants salvaríem de la mort prematura i quantes llàgrimes podrien eixugar-se amb aquesta morterada de diners?

● Les cinc grans potències de l’ONU, després de mesos de permetre que els sirians s’estomaquessin a sang i fetge, ara recolzen tot cofois un pla de pau enfilat amb agulles, que ja en parlarem si reeixirà, perquè l’experiència confirmada per la història revela que totes les guerres solen despertar moviments de solidaritat molt encomiables, però les bones intencions forçades per les conveniències acaben, per desgràcia, desfent-se com un bolado. Un exemple recent d’hipocresia, el tenim amb el vergonyós cas dels fugitius de països en conflicte. Alemanya, en un primer moment, es va convertir en abanderada de la política d’acolliment massiu d’asilats, per boca de la seva cancellera; tant és així que si us en recordeu els refugiats que desembarcaven a les costes del sud d’Europa només maldaven per arrossegar-se com fos fins a la nova terra de promissió. Però ara, que els voluntaristes dirigents alemanys s’han adonat de la magnitud de la tragèdia, han canviat ràpidament el triomfalista “Wir chaffen das” (podem fer-ho) per un discurs més conservador, en el sentit de reduir de manera “perceptible” l’empara dels emigrants. En conseqüència, permeteu-me que posi en quarantena que la guerra realment s’acabi d’avui per demà perquè els cinc magnífics amb la boca petita diguin prou, ja que a la meva manera de veure cap d’aquestes potencies, que s’han posat d’acord d’una revolada per impulsar la pau, no han donat resposta amb fets, en el sí de les seves pròpies societats, a preguntes tan concretes com si estratègicament els hi surt més a compte invertir en la destrucció o en la construcció i cohesió social dels pobles de la seva zona d'influència, en el curt o en el llarg termini. I sobretot, si aquestes grans potencies han esborrat totalment del seus respectius llibres d’estil un principi tan pervers – per cert, enunciat per George Orwell en la seva novel.la futurista “1984” - com que la guerra a l’exterior ajuda a mantenir la pau a l’interior.


● Reitero tossut que, a la meva manera de veure, per aconseguir de veritat la pau potser s’hauria d’assumir primer per part de les potències amb dret a vet a l’ONU, que qualsevol reacció agressiva de represàlia desproporcionada després d’un atac, provoca sempre una resposta més agressiva encara. El president Hollande no s’ho va pensar dues vegades abans de declarar, després dels atemptats de París, que s’estava davant una acció de guerra i de barbàrie; però es va descuidar de dir que França feia setmanes que ja estava jugant a la guerra a Síria i a Mali, i que quan el 27 de setembre en el bombardeig d’un camp d’entrenament de Daeix (estat islàmic) van morir 30 persones, de les quals una dotzena eren nens innocents, també es tractava d’un acte de guerra i d’una barbàrie. Després de l’atemptat a les torres bessones, igual com després dels atemptats de Paris de fa quatre dies, es va imposar la retòrica de la guerra, de la venjança i de la necessitat de demostrar la superioritat occidental. Doncs jo, francament, tinc els meus dubtes que anar a la guerra sigui la manera més eficaç de defensar la pau. El problema és que amb l’escampada d’armes que hi ha a l’abast de tothom, resulta més fàcil i còmoda la bronca que no pas l’esforç per enraonar i mirar d’entendre’ns. Mentre hi hagi més partidaris de primer prémer el gallet abans que fer una encaixada, el colom de la pau portarà plom a l’ala. 

divendres, 18 de desembre del 2015

GRÀCIES A DÉU QUE AVUI S'ABAIXA EL TELÒ

Els partits polítics, en les seves campanyes prometen l’oro i el moro per tal de guanyar les eleccions, encara que la majoria de vegades no han afilat prou el llapis per assegurar-se que per fer allò que diuen que faran la bossa els respondrà. Jo no voldria pensar que quan se’ls hi escalfa la boca, a alguns titelles i pallassos que surten a l’escenari a recitar la lliçó que els hi ha escrit uns assessors a sou, saben de sobres que prometen fum; perquè no m’agradaria que cap titella o pallasso s’ofengués per titllar-lo de mentider descarat. No he tingut temps de veure o escoltar tots els debats i mítings, com tothom, però dels resums que n’he llegit als papers i per la meva pròpia percepció després de les representacions que he seguit en directe, a part de fer-me petar de riure que aspirin a ser “parlamentaris” uns personatges que no saben ni debatre civilitzadament entre mitja dotzena, he arribat a la fastigosa conclusió que la mentalitat dels aparells dels partits - que són els que mouen des de les bambolines els fils dels que es presten a fer el titella des de l’escenari –, està ancorada en el segle passat o, inclús, en l’anterior. Li compro a l’Oriol Bohigas, un polític intel•lectual desaprofitat, l’agra crítica del sistema que, en una carta a Rosa Regàs, va escriure quan els seus companys de viatge socialistes el varen condemnar a l’ostracisme: “jo penso que el que està en crisi no és el capitalisme, ni el comunisme, ni el nacionalisme, sinó simplement la democràcia imposada per la mecànica dels partits”.


A la meva manera de veure, en el transcurs de tota la campanya he trobat a faltar, per exemple, que algú em digués d’una vegada d’on pensava treure les misses per pagar totes les toies de flors i violes que es comprometia a regalar-nos a canvi del nostre vot. Tanmateix, hagués agraït que en lloc de tirar-se els plats pel cap els uns als altres, retraient-se bestieses o remenant merda de fa quaranta anys enrere, els candidats haguessin posat sobre la taula propostes concretes per anteposar les necessitats de les persones als interessos i compromisos adquirits amb els poders fàctics que remenen les cireres. En un sistema social que sense crèdit ni diners no es pot sortir de casa, ¿com pensen els partits polítics apuntalar l’estat del benestar sense prioritzar la despesa pública, fent passar les necessitats de les persones per davant dels interessos i capricis de les institucions? Jo votaria sense cap recança a qui m’escandallés els pressupostos de l’Estat dotant primer les partides bàsiques – habitatge, sanitat, ensenyament, pensions, dependència, etcètera -, i repartint la resta d’ingressos per tapar els forats institucionals. Però mentre les persones s’hagin de repartir les engrunes d’un pressupost sense suficients recursos per arribar a tot arreu, ja em dispensareu que si demà passat vaig a votar ho faci sense alegria ni confiança. Sobretot després que una “providencial” bufetada a Rajoy l’hagi convertit en màrtir, fent pujar les expectatives de vot a favor del PP: un electorat tan baliga-balaga no és mereix res més que la classe política que patim. Inclosa la catalana, incapaç d’investir un govern tres mesos després de les eleccions. 

dijous, 17 de desembre del 2015

EL BLOG "A LA MEVA MANERA DE VEURE" DESITJA BON NADAL A TOTS ELS LECTORS


SILENCIS ANTICS - (novel.la curta - 4art i darrer capítol)

QUARTA CARTA AL VENT
            No sé quan de temps fa de la meva darrera carta, mare, però deu fer bastant perquè he estat setmanes senceres sense preocupar-me’n de vós, aclaparada i ensopida pels maldecaps que varen esclatar-me de sobte, esbocinant-me per enèsima vegada tots els esquemes, propòsits i projectes que havia començat a refer a la clusa.
En primer lloc, està clar que dec parlar-vos de la mort d’en Joan.
No cal que us digui que, en assabentar-me’n vaig sentir un sotrac a la panxa, que de tant en tant encara noto. Quan l’Anita baixa des de Perpinyà a la clusa és perquè duu al sarró un feix de noticies fresques, les quals generosament comparteix amb el grapat de refugiats que, com jo, estem escampats a aquesta banda de la ratlla, i dels que ella se n’ocupa com una lloca cuida els seus pollets. Aquesta vegada, però, no portava cap carta als dits, sinó que de seguida que em va clissar se’m va llençar als braços i, sense mirar-me als ulls com sempre feia quan em parlava, em va dir a cau d’orella: - el teu home és mort! Ho sento molt de portar-te tan males notícies, xiqueta.
Per molt que amb la mà em fes carícies a la nuca i a l’espatlla, les tendres fregues no aconseguiren que el meu cervell processés una reacció suficient per entomar la martellada. Se’m va fer un nus a la gola i vaig ser incapaç de reaccionar fins transcorreguda una bona estona després de mantenir-nos abraonades, ella plorant a llàgrima viva i jo més resseca que una pedra.
Finalment, em va sortir la pregunta que no sabia com plantejar, embastada en un fil de veu: com ha sigut?
            Aleshores em va donar el cop de destral que em faltava, perquè se m’esberlés el cervell definitivament: s’ha penjat, pobrissona meva.
En sentir-la, vaig caure rodona a terra.
Quan em vaig refer, estava al llit, ventada per Anita i Madeleine, mentre Renè entretenia les criatures al pati del darrere, jugant sota el til·ler. En retornar-me, no vaig tenir necessitat de fer aquella pregunta tan estúpida que a les novel·les fa la protagonista, després de reviscolar-se d’un tràngol com el meu. Jo sabia perfectament per què havia perdut el coneixement. A les temples encara em retrunyia la paraula fatídica i terrible: penjat.
En Joan s’havia penjat, precisament, quan feia plans per reconstruir la nostra vida escantellada per la misèria i la vergonya d’haver perdut la guerra. Aquella paraula, penjat, no me la podia arrancar del cap i em feia molt de mal, tant com si hagués estat víctima d’una traïció. En definitiva, el meu home m’havia deixat plantada, sense una explicació ni una justificació. Si l’hagués tingut al davant, l’hauria bufetejat fins que el cor m’hagués dit prou.
Ara sí que em sentia estafada del tot.
I em va començar a pujar, pit amunt, un regust d’agror pudenta i una sensació d’impotència indescriptible: la meva vida s’havia convertit en un parracot, que no em servia ni per eixugar-me el plor, que se m’havia glaçat als llagrimalls. Jo, que m’havia cregut quasi la redemptora dels desvalguts i una abrandada defensora dels explotats, havia acabat tirada com un pellissot en un racó de món, vivint de caritat, tibant-me de les faldilles dues criatures que em veient com una estranya, perquè es passaven més estona amb els Reynal, que no pas amb mi.
Aquesta seria la primera part del drama, la que em surt a sang calenta.
            Malgrat sigui difícil de comprendre-ho, en aquelles circumstàncies tan singulars, el primer que vaig fer, quan em vaig sentir les cames i amb prou delit, va ser anar-me’n a passejar sola per la fageda. Anita em volgué treure del cap aquell antull o, almenys, que no hi anés sola, però Madeleine que potser em començava a entendre més del que jo em pensava, em va animar a fer-ho, dient que em convenia esbargir-me una mica i que no patís, que si trigava massa a tornar ja em vindria a rebre a mig camí, amb les criatures. Només em va posar una condició per anar-me’n: que abans de sortir em begués una bona tassa del brou fumejant que em tenia a punt.
            La passejada em va anar molt bé, doncs a soles, sense testimonis vaig poder treure totes les llàgrimes que no havia plorat els darrers mesos, incloses les que us devia a vós des del funeral.
No vaig vessar una sola llàgrima llavors, mare, però a la fageda ho vaig fer sense aturador, fins a l’extenuació. Només en quedar-me resseca i exhausta, vaig recuperar la capacitat d’estar pel que murmuraven els follets:
- Ara ets mestressa del teu destí, no et vulguis sacrificar mai més per cap ideal. Només ho has de fer pels teus fills, que són la penyora del teu demà. Educa’ls perquè pugin amb l’esperit lliure, i no es deixin entabanar en els mateixos capgirells que tu.
            Us he de confessar una cosa que quedarà entre totes dues, mare. Que potser els follets del bosc no existeixen pas, i que les veus que em sembla escoltar, no són altra cosa que el ressò de les meves pròpies vagaries.
Com si dintre meu hi convisquessin, receloses l’una de l’altra, dues personalitats sentimentalment contradictòries: una d’arrauxada i decidida, al costat d’una altra més reflexiva i posada. La primera sol passar, en un sospir, de l’eufòria a la depressió; la segona no perd mai la serenitat ni l’enteresa, passi el que passi. Amb la barreja d’ambdues he tirat endavant fins ara, i així vull que continuí sent.
            Ja fa uns nou mesos ben bons des que en Joan va dir prou.
Jo ho deia de mi, però ara reconec que el meu home sí que tenia raons més que justificades per sentir-se estafat. Per això, quan no pogué més va decidir fer creu i ratlla. El que no puc entendre és que ho fes sense comptar amb la meva opinió. Potser no se’n refiava que li fes costat?
Si voleu que us digui la veritat, mare, m’estimo més no remoure-ho gaire perquè, en el fons, no l’he païda mai una determinació tan covarda i de repent, i ara ja no té remei. No puc endevinar el que m’hagués hagut d’explicar abans de tirar al dret. El pitjor és això: no saber el per què d’una cosa. És cert que cadascú pot trobar-hi sentit en llevar-se la vida i justificar-ho com més li convingui de cara a la galeria, però sense la versió íntima i sincera de qui pren una decisió tan radical, al trencaclosques li faltarà sempre la peça fonamental per a entendre’l.
Potser em pensava fins fa poc, que rebria una carta pòstuma i romàntica on m’expliqués les seves raons o, simplement, se m’acomiadés. Ja han passat prou dies com per haver-me’n desenganyat de que una carta semblant s’hagués escrit mai. Com diria el pare, se’n va anar a la francesa. Què voleu que hi faci, doncs?  Si no m’ho prenc a la fresca, no acabaré mai de fer net. Què els hi tinc de dir a les criatures, quan siguin grans, del seu pare? Que tota la vida va ser un cagat, i que sempre mirava cap a una altra banda? No, esclar que això no ho faré; però, tota la vida l’arrossegaré aquest ròssec 
Per molt que m’hi esforço no ho acabo de pair, ni puc pensar amb serenitat, i encara que gracies als Reynal em vaig retornant a poc a poc, no paro de donar-hi voltes i més voltes al sentiment d’haver estat traïda. Només el pare i vós em vàreu fer costat sempre, però en Joan no: el meu home em va abandonar sense donar-me’n explicacions i portant-me enganyada. És veritat que jo també vaig estar a punt de tirar la tovallola una vegada, ja us ho vaig explicar, quan no em feia res de deixar-me morir a la fageda; me’n vaig desdir al pensar en les criatures. De ben segur les veus del bosc també m’hi van ajudant, no obstant cada vegada estic més convençuda que no procedien de les entranyes de la fageda, sinó més aviat del meu interior, del subconscient que s’havia buscat un amagatall a la panxa.
Pierrot, el cunyat de Madeleine, em ronda sense dissimular-ho gaire. L’altre dia em va escalfar el cap repetint-me la cançoneta de que cal refer la vida, que encara soc jove, que tinc de pensar en les criatures, i que la desgràcia ja m’ha espremut prou. Els Reynal veurien de bon grat que em quedés a viure aquí i jo, la veritat, em deixo estimar sense acabar-me de decantar. Però, en el fons de la meva pell, tinc cada dia més clar que si algú m’ha de revenjar i ha de lluitar per les meves idees i les del pare, han de ser les criatures quan siguin grans. A mi, potser sí que ja em toca reposar. I ja faré prou preservant la memòria de les coses viscudes el més intacta possible perquè, quan els vingui de gust, la canalla pugui tibar tots els fils que pengen d’aquesta troca esfilagarsada, en que s’ha convertit la nostra vida.

FI

dimarts, 15 de desembre del 2015

SILENCIS ANTICS - (novel.la curta . segon i tercer capítols)

SEGONA CARTA AL VENT
El que em va passar pel cap quan Anita em va comunicar la terrible notícia de la vostra mort sobtada, venint-me a buscar expressament a la casa a on m’estava de pas a Perpinyà, no trobo paraules per explicar-vos-ho.
Em vaig quedar de pedra, dubtant que fos cert allò que em deia aquella dona que es preocupava per nosaltres, però a la que encara no havia tractat prou com per a refiar-me’n massa. Vaig maleir una i mil vegades el metge que només unes hores abans va assegurar-me que la crisi que havíeu tingut ja estava superada i que aviat us donaria l’alta. Encara avui em retrec que no me l’havia pas de creure, que no us havia pas d’haver deixat sola aquell vespre.
Quan vaig tornar-hi corrents, a l’hospital, ja us havien baixat al dipòsit, amortallada amb el mateix llençol del llit a on us havíeu mort per estalviar-se, qui fos, la feina de vestir-vos amb la vostra roba, que quan jo vaig arribar ja qui sap on parava.
Al funeral, l’endemà, érem quatre gats, i sort de la pobra Anita que em va deixar els francs justos per pagar a l’enterramorts la cerimònia més econòmica del seu repertori. Després, encara li va lleure de presentar-me Madeleine, una xicota de molta empenta, que em va fer saber que feia de mestra en un poblot de mala mort, Les Cluses, a tocar de Ceret, a la comarca del Vallespir.
No sé pas què li deuria explicar Anita de les meves peripècies a aquella mossa, el cas és que es va oferir a fer-nos de dispesera, a mi i a les criatures, fins que estiguéssim una mica refets, tots plegats, de les darreres sotragades. No li podia pas rebutjar una proposta que semblava sincera; de fet, abans que jo pogués badar boca ja m’havia presentat als dos paios que l’acomboiaven. L’un era en René, el seu home, que va afanyar-se a ratificar-me l’oferiment de sopluig, i l’altre en Pierre, el seu cunyat, que tenia casa parada a Perpinyà, on treballava de paleta.
La família d’en René, els Reynal, de seguida vaig adonar-me que eren tota una institució a la comuna de Les Cluses, tant pel seu arrelament a aquesta terra des d’una colla de generacions, com per tractar-se de gent que sempre s’havia tingut d’idees avançades; una fama prou ambigua, com per amagar-s’hi més d’un equívoc. Precisament, un germà d’en René s’havia estat una temporada a Espanya a les primeries de la guerra, fent costat als republicans i simpatitzant amb als de la nostra corda.
Per aquesta raó, al contrari d’altres dels seus paisans, els Reynals no ens miraven de cap d’esquila, i quan Anita els hi va espellar la meva tragèdia i la del meu home, Madeleine i Renè van fer mans i mànigues per afillar-nos. Em sembla que ens tenen un xic massa idealitzats i tot, no adonant-se’n que la presencia al poble d’una refugiada anarquista no és ben vista per tothom, i que els puc comprometre .
En realitat, però, el cas és que quan vàreu morir jo no tenia, francament, on ficar-me, llevat que anés a espetegar a Paris on els contactes de que m’havien parlat de part de la mateixa Frederica, per si de cas un dia els necessitava, m’haurien trobat de ben segur algun forat, i potser calés i tot per ajudar-me a fer bullir l’olla una temporadeta.
Però jo no volia pas allunar-me de la frontera, mentre no sabes com s’acabava el viacrucis d’en Joan, que després d’haver-lo tingut fastiguejant-se durant setmanes a la presó de Figueres, al final se l’endugueren a un batalló de treballadors, a Alcalà.
Ell no ha fet res, ja que es va passar tota la guerra menant les terres dels meus sogres, a l’Armentera, mirant de no fer-se malveure per ningú.
Jo tampoc vaig matar ni robar, esclar; el meu únic pecat, si se li pot dir així, hauria estat parlar més del compte i, sobretot, figurar fins uns quants mesos abans de parir la petita, entre les militants més arrauxades i que gràcies a la meva facilitat de lletra em vaig fer un fart d’escriure  a la Frederica i a d’altres capitostos algunes de les arengues més abrandades. Suposo que també m’haurien fet pagar la factura del pare, que malgrat les seves xacres, fins que va tenir delit per fer-ho, es cuidava de donar suport als milicians que tornaven ferits del front, a la torreta que havien requisat els de la FAI al Guinardó.
Les darreres notícies que n’he tingut d’en Joan són de fa dies: es tracta de l’única carta una mica llarga que he rebut sencera fins avui, rebotada com sempre via Anita. Us en faríeu creus de com n’és d’enrevessat cartejar-nos.
Uns quants presoners d’Alcalà es refien del capellà que manifasseja en aquell camp de concentració disfressat de colònia de treballadors on ha anat a raure el meu home: es veu que s’ha ofert a passar les cartes d’estranquis de la censura i fer-les arribar a les famílies sense demanar, en principi, res a canvi.
Però en Joan no les deu tenir totes i procura no dirigir-se’m mai pel meu nom de veritat, ni referir-se a detalls que el poguessin comprometre si queien en segons quines mans. Per arrodonir les precaucions, les adreça a ca l’Anita, que ja s’estava a França des de molt abans de la guerra i, per tant, despista i no fa mal d’ulls als borinots que espien les anades i vingudes dels refugiats espanyols. M’han dit que treballa com a voluntària en una mena de comitè d’acollida de republicans, que em penso s’ha empescat tota sola, pagant-se les despeses de tot aquest tràfec de la seva butxaca, perquè en realitat és una idealista que va per lliure i sembla que s’ho pot permetre.
En la darrera carta, com us deia, el meu home em pinta un panorama depriment, tot i que intenta dissimular-ho perquè no em preocupi. El que més em fot és que m’escrigui en castellà. Precisament aquesta condició que els hi posa el mossèn per tramitar la correspondència, em fa sospitar de les seves bones intencions, ja que si no pensés violar i repassar el que hi escriuen, tant se li’n fotria de l’idioma en que ho fessin, no us sembla?
A més a més, em surt amb ciris trencats com aquest que us transcric literalment  perquè em digueu si tinc o no raó de malfiar-me’n: - “... solo te pido que vayas a misa, pues a mi también me llevan todos los domingos y de tanto cantar el cara al sol, ya lo sé de memoria”.
Això mai no ho hagués escrit de bon grat en Joan que, com jo mateixa, a l’església no ens hi han vist ni el dia del casament; d’aquí ve que juraria que està fent comèdia a propòsit, i que n’he de deduir l’entrellat de la situació real en que es troba, llegint entre línies i posant-hi una mica d’imaginació per destriar el blat de la palla.
Em diu que no pot escriure’m més sovint perquè a vegades no té ni paper per a fer-ho, i que espera amb candeletes que el deixin anar, tan aviat com arribin els avals que son pare pidola pel poble, arrossegant-se com un gos de porta en porta.
Però també veig que no s’enganya pas, fent volar coloms: - ... aquí, només el que té padrins se’n surt de pressa. Espero que el pare, que durant la guerra va amagar al soto tanta gent de dretes com pogué, en trobi algun d’aquells a qui va salvar la vida, que vulgui enrecordar-se’n i li torni el favor, ara que remenen les cireres. Però em temo que si ningú vol mullar-se, m’hi puc passar aquí un any o més, a pic i pala. Mira si n’estic d’acollonit que al travessar Saragossa, quan ens traslladaven des de Figueres, fins i tot vaig resar-li a la Pilarica, que diuen té de bo amb la Guàrdia Civil i els falangistes. I és que si el pare no aconsegueix que algú doni la cara per mi, ho tinc fotut: em penjaran del coll l’etiqueta de “roig separatista” i ja hauré begut oli...
En Joan no sé si resistirà un calvari com aquest.
Ell vol encoratjar-me, però el conec prou bé per saber que està capmoix, i jo no puc fer-hi res, llevat de no mourem gaire lluny d’aquí per si és veritat que el deixen anar com diu o s’escapa, doncs el que tenim enraonat des de la separació en plena reculada, és que tan bon punt pogués ens atraparia a mi i a les criatures a França, costés el que costés, ja que era impensable que amb els meus antecedents, els nacionals fessin els ulls grossos si gosava tornar a casa.
El que passa, mare, és que l’espera es fa massa llarga i ja n’estem tots una mica tips: les criatures perquè - encara que a la seva edat no s’adonen de gran cosa - no els hi fa cap bé aquest continu bellugueig amunt i avall i, en quan a mi, perquè francament estic tan dolguda per la fi d’en cagaelàstics que hem tingut tanta gent de bona fe que varem fugir amb el que portaven posat i poca cosa més, confiant que a l’altre banda de la ratlla un tropell de francesos ens rebrien amb els braços oberts, com si fóssim germans, i ens ajudarien a refer-nos amb escreix de la misèria.
Jo no em puc pas queixar, dintre de tot, malgrat també les he passat putes.
Però n’hi ha d’altres que s’ho han passat molt pitjor o ja crien malves. He vist coses que no es poden explicar, que per molt que visqui mai no podré oblidar-les.
Per aquesta raó, perdre’m a la fageda de Les Cluses és com fer una cura de repòs que aprofito per reviure, a través d’una mena de cristall fantàstic una refeta memòria de les coses que he hagut de passar, però tal com m’agradaria que m’haguessin passat, incloses les il·lusions marcides. M’agrada tancar els ulls per fantasiejar millor, i percebre com les meues petjades desperten records i perfums oblidats pels corriolets solitaris de la fageda o, tal vegada, destorben el son d’un follet suspès, miraculosament, de l’aire blau i tebi que em fa sentir àgil i alegre, com si un jardí de sensacions per estrenar esclatessin dintre meu.
No us ho creureu, mare, però us juro que he vist més d’un dia com sorgien del fons de les ombres més pregones del bosc, materialitzant-se del no res, unes figures esveltes i tan transparents com un devessall de llum. Primer se m’acostaren tímidament, com si volguessin jugar amb mi sense esglaiar-me.
- Qui sou? els hi vaig preguntar, agosarada el primer dia.
- Som els sospirs, els desitjos, els afanys que volies sepultar de viu en viu, escagarrinada de por quan et vares deixar anar, enlloc de plantar cara als que t’empastifen i et fan arribar a dubtar d’allò en que has cregut, des que tenies ús de raó –, em respongueren, fent una cantarella burleta.
Parant atenció a les veuetes del bosc he descobert tantes coses que considerem incomprensibles i misterioses, només perquè estan embolcallades de superstició i d’ocultisme o, senzillament, perquè ningú es vol prendre la molèstia de polir, sense presses ni perjudicis, cadascuna de les seves arestes i cantells.
Qui sap si als poderosos i a la gent d’upa, no els hi sembla un joc de canalla, que alguns malgastem els millors anys de la nostra vida enfilant utopies. Em refio que la generació dels meus fills o la dels meus néts escopiran a la cara d’aquests tifes, algun dia, el  blasme i el regany per la seva egoista miopia  d’avui.
- Potser no és per malícia que són d’aquesta mena de pensar, sinó per falta de sensibilitat o de fantasia – vaig tractar de disculpar-los al principi, en un ingenu gest de bona voluntat que no va servir-me de res.
- Tothom té dret a somiar truites i a fer volar coloms – varen engaltar-me, sense donar-me peixet, les veus del bosc; i com si em coneguessin de tota la vida, van afegir: – No és això el que penses?
            Aigua passada, no mou molí, ja ho sé, em deia a mi mateixa traient-hi importància als meu pensaments.
Però, les veus del bosc tenen un xic de raó al retreure’m la meva fluixesa d’ànim. Comptat i debatut, potser només serveixo per empescar-me romanços ensucrats o per engiponar discursos engrescadors perquè els pronunciïn els altres; però m’he avesat a mirar les persones de fit a fit quan hi parlo, i d’aquesta habilitat si que me’n sento orgullosa. De la mateixa manera, perquè m’he acostumat per força a que m’escorcollin fins a les entranyes, a la recíproca mai abaixo la mirada davant de ningú. He comprovat que és la forma més planera d’esgarrapar les poques o moltes escates de sinceritat i de veritat, amb que les persones enfarcellen confidències.
Les sensacions que experimento a la fageda quan em poso a somniar, són simplement una projecció de la fantasia – blasmada avui, però encara perfectament possible – d’aquell univers en llibertat que maldava des de les beceroles de la mà del pare. Tot un món de follets desconeguts va i ve pel bosc, fent-me companyia mentre deixo que els peus llisquin pel camí encatifat de fulles seques. Al meu entorn, es fa un silenci aspectant, només trencat pels murmuris de les manes d’aquest poble encantador, a on m’ha arreplegat la generosa Madeleine.
Quan tanco els ulls, us ho repeteixo mare, puc confegir la flaire i el missatge d’aquells somnis esquinçats que passen i traspassen davant meu, penjats de les espatlles mig esguerrades dels gnoms burletes, que em volen fer delir.
I un reguitzell de projectes i d’il.lusions adormides acaben bellugant-se com petits nenúfars dintre les meves mans, que havia arribat a pensar, ruca de mi, que estaven buides. Ara que ja m’he refet, després de desxifrar l’eloqüència silenciosa i sorprenent dels racons de la fageda, gràcies als follets o a les fades que van impedir que em deixés escolar l’esperit d’un cos aleshores torbat, abatut i bescantat.
            Noteu, mare, que al final us parlo d’esperança?
Heu entès que, en el fons, les meues paraules anteriors són gemecs de confiança en els que ens vindran al darrera?
Ja sé que el pare sovint deia que qui viu només d’esperança mort dejú, i que esperant, esperant, t’hi pots florir. Però jo crec, ara més que mai, que tota pedra fa paret. Ja els hi lleurà de reivindicar les nostres utopies, avui estèrils, els que ens segueixin, quan parin de desfullar la margarida del dubte, o de perdre el temps desxifrant horòscops perversos. Per aquesta raó, m’he convençut que tinc encara per davant un camí per estrenar, ple d’infinites sensacions verges.
- Tot arribarà – em consolen i m’encoratgen, a la vegada, les veus del bosc.
I jo penso que sí. Que després d’una època dolenta en ve una altra de bona. Que les coses avui són com són i demà, de ben segur, pintaran d’una altra manera, i que igual com hi ha una llei per a la mort, també n’hi deu haver una altra per als que volen sobreviure.
- Allavonces ja hauran assolat els teus ideals i, potser, fins i tot, et sigui reconegut tot l’esforç i el sacrifici que hi has esmerçat per a defensar-los – em van somriure, fent-me una ganyota de complicitat.
            Beneita del cabàs, vaig pensar, no t’ho creguis pas!
Però després ho he arribat a entendre: quan els hi caigui la bena dels ulls a tanta gent que l’esparvera sentir a parlar de revolució, llavors potser sí es reconeixerà que els somnis del pare, i de tants altres com ell, foren profecia. Sonarà una tonada des les entranyes de cada arbreda, arreu del món, que proclamarà que l’home ha nascut per ésser lliure; si cal amb l’ajuda de tots els déus o de tots els dimonis.
 Encetada aquesta correspondència a través del vent, us prometo mare que no tornaré a empedregar-me el fetge per culpa de ningú.
Bata qui bata, ara és la meua.
Ho demostraré sobrevivint, sense acceptar ni posar condicions prèvies, tal com m’escriu en Joan en la darrera carta llarga i concentrada que m’ha pujat Anita des de Perpinyà. He dit concentrada, perquè és inversemblant la quantitat de lletres que el meu home pot arribar a encabir-hi en una fulla, per aprofitar fins al darrer bocí de paper.
TERCERA CARTA AL VENT
            En Joan s’està deixant anar, mare.
Els esforços del sogre per aconseguir que algú respongui per ell han estat endebades. Els hi ha girat la cara quasi tothom, inclús el mateix capellà que en Joan va estar-se de denunciar, quan el tingueren uns quants dies amagat al paller del soto. Ni a mi m’ho havien xerrat, i no pas perquè no se’n refiessin que em mossegués la llengua, sinó per no posar-me en un compromís amb els meus principis. Però quan  ho vaig saber, si voleu que us digui la veritat, no em va fer ni fred ni calor.
El sogre es pensava - ja que en un moment donat havien ajudat a escapar de les temudes saques, tant al mossèn del poble com a d’altres veïns que pixaven aigua beneita –, que si mai necessitava un cop de mà, tots aquells desgraciats als que havia salvat la vida farien cua per a tornar-li el favor.
Doncs ha estat que no.
Jo prou que m’ho temia que passaria això, malgrat també és cert que desitjava de tot cor que l’odi s’hagués deixatat, amb el pas del temps. Mireu si en té de pebrots la cosa que, per postres, segons m’escriu en Joan, el meu sogre s’ha hagut de passar tres nits a la garjola perquè la majordoma del capellà que protegiren dels esvalotats, i que va recuperar la rectoria tornant de bracet amb els nacionals, el va denunciar per renegaire, quan el va ensopegar esbravant-se de valent amb el matxo de la tartana, perquè no el volia creure.
Al pare d’en Joan, un pagès de no sé quantes generacions, els renecs més recargolats li surten pel broc gros, tant com a la majordoma les jaculatòries. La temporada que varem viure plegats al mas li’n vaig sentir a dir de tots colors i de tots els calibres, sovint sense venir a compte, només perquè era la seva manera d’expressar-se i prou; però en cap d’aquelles paraulotes no s’hi enfonyava ni una unça de malícia, ni d’ànim d’ofendre a Déu ni als homes; us ho podeu ben creure.
El que em sap greu és que aquesta tírria inexplicable de la majordoma i la flema del capellà desmemoriat, la pagarà, de carambola, el meu home, que mai ha trepitjat un ull de poll ni dit una paraula més alta que l’altra; que, si per cas té alguna feblesa, és la de ser massa tolerant i creient. A ell sempre l’he conegut respectant totes les opinions, malgrat que no hi combregués ni de lluny, doncs pensa que ningú té l’exclusiva de la veritat i, per tant, cal escoltar i sospesar tots els punts de vista.
Una prova fefaent d’aquest tarannà en són les nostres pròpies relacions de parella. Hem pujat plegats al poble des de joves, però mentre jo sóc un cul de mal seient, que volia entendre de tot i ficar la banya arreu, ell es conformava tafanejant els secrets del terròs i procurant que les collites es poguessin fer puntualment quan pertocava, perquè l’amo del mas on fan de masovers, anés ben servit sense vinclar la carcanada.
Tot i això, la nostra relació mai se n’ha ressentit de que els respectius capteniments campéssim per camins diferents. Ens hem estimat apassionadament quan pertocava, i respectat la manera de pensar de cadascú; inclús gosaria a dir que, en aquest aspecte, ell s’ha avingut més amb totes les meves camàndules, a l’inrevés de jo, que sovint se m’acaba la paciència massa aviat, i ho engego tot a parir panteres.
Ara, en canvi, mentre jo em mantinc ferma defensant els plans que varem fer – d’anar a tot o res -, ell ja s’està trencant les banyes fent volar coloms amb la idea de recomençar de nou amb les criatures on sigui, renunciant a tot el que calgui per, simplement, estar junts i esperar que vinguin temps millors. En Joan sempre ha tocat de peus a terra, mentre que a mi, ho reconec, era a qui m’agradava massa desvariejar i embastar utopies.
De manera que si barrina tant, malament: deu ser senyal d’inseguretat, d’incertesa o de cansament.
A hores d’ara es comença a desdir del propòsit de retrobar-nos a França perquè ja es dóna per la pell pel que fa a aconseguir avals, i em tempteja per si em veuria en cor de donar passos, sense ensenyar massa l’orella, per intentar que em deixessin tornar amb l’excusa de les criatures. Em venen les llàgrimes als ulls només de pensar en les falòrnies que s’inventa, per engalipar-me amb projectes irrealitzables. Com cony vol que torni, amb el sarró que em penja de l’esquena?
            A pesar d’aquests rampells d’entusiasme, el trobo baix de moral, doncs a cada ratlla de les cartes noto com si canvies d’humor. Espero que es degui a que ha d’escriure a estones i aquest continu prendre i deixar fa que una carta llarga, com la darrera, estigui farcida d’alts i baixos, que traspuen estats d’ànim diferents, els de cada moment que s’hi pot concentrar. Per exemple, després de fer-me l’article dels seus estrambòtics plans de reagrupament familiar, em sorprèn explicant-me que els han pelat al zero perquè hi ha una passa de poll verd, malaltia que segons diu, a qui se li arrapa fort el deixa bastant malparat.
Si mantinguéssim una conversa com déu mana, asseguts a l’eixida de casa com en els bons temps, li podria rebatre els seus arguments un a un amb franquesa; però tal com estem ara es fa difícil d’entendre’ns: ell m’escriu, però jo no puc pas respondre’l perquè la meva carta el comprometria i, per tant, mantenim un diàleg bord. En un racó de la fulla, fent una lletra tan diminuta que es complicat d’entendre-la, diu que corre la brama que els batallons de treballadors seran dissolts aquest estiu i que només els mantindran per a pròfugs i desertors. Suposo que aquests rumors - vés a saber qui els fa córrer -  li donen ales per a fer-se els cabdells que es fa.
            Del que no se n’adona o no vol entendre és que jo no puc tornar a Espanya com si res. Anita i Madeleine m’ho han tret del cap sense miraments: si aquí ja me les fan passar magres, imagineu-vos com em tractarien els de l’altre cantó de la ratlla si decidís pidolar un salconduit. M’aconsellen que no tingui pressa en mourem d’on m’estic, i m’asseguren que no cal que m’amoïni pel sostre o per la teca, que no em faltarà de res, fins que tot torni a ser com abans.
Renè ha anat més lluny, aconsellant-me que no visqui tan pendent d’en Joan, i que procuri pensar una mica més amb mi mateixa i en les criatures. També em recomana que per res del món, tampoc no se m’acudeixi recórrer als contactes que em van proporcionar a París, doncs li consta que entre els anarquistes tenen infiltrats confidents els fatxes.
I m’ho ha dit amb un retintin, que m’ha fet angúnia.
He de reconèixer que en René està molt al corrent de la situació dels refugiats a França i, segons m’ha explicat, les coses estan força embolicades, amb interessos entortolligats, sobretot des que els fatxes alemanys es passegen per França, com si fos pel jardí de casa seva. M’ha assegurat que a la quieta, com si se’n donessin vergonya o no volguessin esverar el galliner, deporten els republicans, si veuen que en poden treure suc fent d’escarrassos a les seves fàbriques de guerra.
En resum, que el millor serà no bellugar-me i aprofitar l’oportunitat per fondre’m. Més endavant, ja veurem què passa. Els Reynal són bona gent i amb Madeleine la complicitat és total. Però, no sé què fer. Sabeu, mare, què es trobar-te sola i sense referents on poder-t’hi arrapar?
Tota la meva vida he caminat cap endavant sense aturador i avui, per primera vegada, volen que m’estigui quieta, com qui s’amaga darrera un canyer per passar desapercebuda. Em pregunto on endreço els meus ideals, aquells en que he cregut sempre i dels que no penso renegar. No puc pas plegar-los ben plegats, i desar-los dintre d’un calaix com si fossin llençols o estovalles, entre d’altres raons perquè de tan bruts i esquinçats com estan, algun fan pena de veure.
Paro d’escriure perquè sinó, mare, el meu coratge d’ahir, aquell delit que havia recuperat  gràcies als follets del bosc, esdevindrà estèril i sense cap fonament. Voleu que us digui, de veritat, com em sento?

Doncs, vet-aquí: em sento profundament estafada!

                                                                (continuarà dijous 4art i últim capítol)