PAU A LES PERSONES DE BONA VOLUNTAT

 

Com podeu comprovar pel que estem passant aquests dies, estava bastant justificat que se’m descarreguessin les piles; però avui no és el moment de retreure’ls-hi als rabadans que ens governen – a nivell mundial – les temeràries i esgarriades decisions que venen prenent des de fa temps. Però, malgrat que regalimo pessimisme, mala llet i desenganys a tremuja per culpa d’aquests mesells incompetents, almenys avui, com va escriure en Sagarra en l’immortal “Poema de Nadal”: “procurem ser una mica criatures amorosint el balandreig raspós, i diguem: Glòria a Déu en les altures, amb aquell to que ho deien els pastors. I si tot l’any la mesquinesa ens fibla, i l’orgull de la nostra soledat, almenys aquesta nit fem el possible per ser un bons homes de bona voluntat”.

I amb una cullerada sopera de bona voluntat passem-ho tan bé com puguem, tot reflexionant que només depèn de nosaltres desemboirar el futur i, tal com he repetit dotzenes de vegades en les meves reflexions, tingueu una bona reserva de “sentit comú” per pair el cúmul de bestieses de tota mena que escoltem cada dia des que, per desgràcia, empatxar-te de notícies no és sinònim d’estar ben informat. Exercitem l’art o la capacitat de seleccionar el que ens posen a les menjadores – públiques o privades – i separem el gra de la palla. I fem-ho amb tota la convicció i autoestima de sentir-nos persones de bona voluntat. Fins a la propera, que espero sigui aviat.

QUINA SORT ESTALVIAR-ME’N DE PARLAR-NE!

 

Amb l’excusa de que tinc el blog en parada tècnica fins passat festes – en teoria, per recarregar una bateria prou atrotinada com per fer un pensament, però que em resigno a retirar-la potser perquè li conec de sobres els punts febles i amb ella he anat tirant fins ara -, m’estalvio d’haver de comentar un grapat de notícies que, només de pensar-hi, ja se’m regira la panxa. Que no vol pas dir que no hi pensi en tot plegat, ja que per molt que volgués abstreure’m de la realitat empipadora no furgant en el racó de les misèries quotidianes, aquestes acaben sempre filtrant-se per alguna escletxa. Però, almenys les voluntàries excedències que em concedeixo de tant en tant - abusant de la meva condició d’únic amo del blog -, em permeten passar de puntetes sobre la misèria sobreeixida i abandonar per uns dies la superba pretensió de proposar reflexions per ajudar els altres a pair gripaus que a mi em costen d’empassar tant, que el fet d’anar-los rossegant per fer-los mengívols, em destarota la cada dia més escassa energia que acumulen unes piles al límit de la data de caducitat.

Si avui hagués estat un dia com els altres, que en llevar-me m’asseia davant la pantalla i en mitja hora escassa enllestia la reflexió diària fins a buidar el pap, enlloc de divagar com estic fent; ja faria estona que m’estaria trencant el cap per trobar-hi explicacions plausibles a tot el devessall de consignes i missatges sobre el descontrolat full de ruta de la maleïda pandèmia, que em bombardegen de tot arreu - sanitaris, polítics i tertulians - en una pluja delirant i esquizofrènica de declaracions contradictòries, de diagnòstics precipitats i de rampells autoritaris predicant mesures de prevenció eixorques des de les mateixes beceroles, perquè ni els seus pares ni seus padrins tenen prou pebrots per fer-les complir. No sabeu pas com n’estic, doncs, de relaxat sabent que en haver-me rebaixat de servei ja no cal que m’esgargamelli buscant l’adjectiu adequat i el to equilibrat de les meves reflexions i renegar per enèsima vegada de la manca de coordinació entre els països per aplicar, per exemple, una estratègia comuna per combatre, no només les conseqüències de la pandèmia sinó, sobretot, per erradicar-ne les causes. Ja s’ho faran, doncs, sense la meva cullerada diària de xarop de bastó!

Després de festes, si em quedés esma per seguir escrivint estèrils “cartes al vent” en forma de reflexions, ja faré un resum de com ens haurem aculat o avançat en trenta dies per entomar més eixerits d'ànims la costa de gener: la llàstima és que no crec pas que hi hagin, francament, raons per sentir-nos menys pessimistes, menys decebuts i menys desconcertats respecte al futur demà del que n'estem avui; i, per tant, en cas de tornar a pujar la persiana del blog, hauria de manllevar del calaix de sastre dels retalls d’esperança, si encara n’hi queden, els brins que calguin per respirar optimisme tot dissimulant la miopia de la majoria de governants mundials que enlloc de fer pinya per salvar el planeta – no només ambientalment sinó amb molts altres aspectes urgents i essencials –, suposo que es decantaran per embrancar-se en més lluites fratricides per dominar-lo. ¿En què hauran quedat després de festes les carretades de bons desitjos que mentre toquin les dotze campanades de benvinguda a l’any nou s’escamparan efímerament?

Si ara escrigués una reflexió com les de dies anteriors no me’n podria pas estar de criticar la majoria de notícies que se m’entortolliguen de cap a peus i que m’impedeixen tant de respirar lliure que estic en capella d’ingressar en la UCI dels desanimats. ¿Creieu que no tinc res a dir sobre aquesta casa de barrets sense mestressa en que s’està convertint a nivell mundial la coordinació unitària dels esforços contra el Covid-19? ¿Considereu que no expressaria emprenyat com una mona que ja n’estic fart que per la classe política sembla que només tinguin sentit les tempestes en gots d’aigua i es miri cap a un altre costat quan amenaça un psunami? ¿Penseu que no tinc prou valentia per denunciar netes de pols i de palla, com ha estat sempre el lema del blog, la violència de gènere domèstica, la perillosa implantació de les ideologies polítiques extremes, la fastigosa i genocida manera de tractar el problema de la migració, la degradació de la convivència i del civisme, la constant pèrdua de qualitat, humanitat i eficàcia de la medicina primària pública envers la població més vulnerable, la fallida inevitable dels sistemes de pensions per la covardia atàvica dels polítics per posar-hi remeis sostenibles i no pas cataplasmes, la sospitosa tendència a una confrontació intel·lectual entre autoritarisme (una mena de dictadura blanca) i democràcia, etcètera, etcètera?

Les meves reflexions potser no tenen cap valor ni transcendència social, esclar, ni ho he pretès mai; però, en canvi, m'estiro els cabells veient a quantes persones carregades de raó fan callar els diversos establishments que fan ballar el món com els hi rota. I, francament, em fa molta ànsia que només es tinguin orelles pels que diuen vertaderes bajanades i, en canvi, s’arraconin les opinions carregades de sentit comú dels que parlen no només perquè tenen boca sinó des de l'experiència i el seny. Per aquesta raó, ara per ara, crec que no es reuneixen les condicions perquè les mesves piles se'm carreguin prou bé. De moment, doncs, només puc dir, sense comprometre’m massa, que en endavant i no sé fins quan el blog aixecarà la persiana en comptades ocasions. Llevat que estigui equivocat en els meus pronóstics i es daci el miracle que tot de cop els que tindrien de treure’ns les castanyes del foc posin seny i ens treguin la por del cos.

LECTURES EN TEMPS DE PANDÈMIA

 

En plena escalada de la pandèmia, la tardor de fa dos anys, quan indefensos entre severs confinaments perimetrals, tocs de queda i advertències apocalíptiques que ens portaven a escenaris tan esborronants com si estiguéssim en guerra, se’m va acudir de rellegir “La Peste”, la novel.la escrita per un dels autors de referència de la meva joventut intel·lectualment anàrquica, l’Albert Camus. Era una època que ens empassàvem tot el que queia a les mans, amb una salivera literària en bona part influenciada per l’ombra de la prohibició més o menys descarada d’algunes lectures que, sobretot segons els “educadors” d’escoles religioses, “no ens convenien”. En alguns casos, aquests docents pixaven tan fora de test que preferien “formar-nos” amb històries de sants abans que pervertir-nos amb segons quins llibres de dubtós profit pedagògic, com ara els d'en Gide, en Sartre o en Proust, per posar un exemple, d'escriptors maleïts. Bé, la primera vegada que vaig llegir “La Peste”, em sembla que en un parell de dies el vaig enllestir perquè, com us anava dient m’empassava tot el que em queia a les mans, sobretot si calia fer-ho mig d’estranquis perquè no et renyessin els vigilants de la moral, amb la mateixa golafreria que les oques en temps d’engreix. Recordo molt bé que, més enllà del relat estricte, em varen deixar parat algunes de les veritats com temples que aquell escriptor que llegia amb la boca oberta em descobria. Reconec que una de les frases que em va fer més efecte, fou aquella exclamació del metge protagonista quan, davant del cos d’un infant mort per la pesta, maleeix un Déu “que permet que morin criatures innocents”.

En fi, ara que m'ho miro amb certa perspectiva no me'n sé avenir que hi haguessin uns educadors tan sapastres que es prestessin a censurar, en nom d’una moral religiosa esbiaixada i d’una ceba malaltissa, lectures que no tenien cap malícia llevat que feien restrenyiment a uns quants tarats cerebrals que eren capaços de “prohibir”, per exemple, la lectura d’una novel·la tan “blanca” com “Climes”, d’un escriptor catòlic i de dretes com l’André Maurois; però, sobretot, que aquest llibre a l’ensems que molts d’altres condemnats a l'ostracisme estigués proscrit de les prestatgeries de moltes biblioteques de col·legis confessionals pel sol pecat d’haver interpretat els seus autors o autores, indistintament, la sensualitat i en definitiva introduït els lectors en l’erotisme de l’amor. Però les coses anaven així, com sabeu perfectament, gràcies als molts capsigranys que s’avenien a representar el paper de censors espontanis de la llibertat de pensament per la senzilla raó que, en fons, no eren més que uns carcamals reprimits de ca l’ample. Tanmateix, el problema o la desgràcia de tot plegat és que molts d’aquells que miraven tan prim quan el vent bufava d’un costat, de seguida que es va girar de l’altra banda varen “adaptar-se” a les noves circumstàncies, demostrant que si convenia eren més papistes que el papa. Si el “prefecte” que volia que li agafés tíria aquell inofensiu “Climes” encara fos viu, potser tindria aquesta obra i moltes altres de les que va blasmar i escopir a la seva tauleta de nit. I se'n vantaria"

Ara bé, si s’ha de ser una mica masoquista per rellegir “La Peste” en plena incertesa per les derivades que prendria una pandèmia tot just declarada, no em direu que no sigui també una mica morbós que quan la setmana passada es van encendre totes les alarmes davant una variant descontrolada del virus, manllevés dels prestatges de la meva modesta reserva de llibres una novel·la de Rafael Argullol, “La raó del mal”, que fou premi Nadal l'any l993. Confesso que és un d’aquests llibres que compres “perquè els has de comprar”, per estar “al lloro”; però que sovint només fulleges per sobre, i com que et sembla que no t’atraparan, els endrecés en un racó esperant que els hi arribi l’hora. Doncs, vet-aquí que l’altre dia li va arribar l'hora de treure-li la pols i, francament, em va deixar tan tocat que si fa o no fa en unes quatre hores me'l vaig cruspir. La veritat, no és massa extens però la seva prosa no resulta fàcil de pair perquè més aviat peca de densa i ben mastegada, potser massa i tot. Però us ben asseguro que per aclarir-te les idees en temps de pandèmia és una tria excel·lent. Sobretot perquè en llegir-lo et trobés transportat des d'un escenari en teoria de ficció a un que identifiques pràcticament com l’actual, i reconeixes com a pròpies les reaccions que s’hi expliquen referides a una epidèmia coneguda com la dels “exanims”. Naturalment, es pura ficció; però els sentiments, sensacions i pors que dansen en l’escenari d’avui dia, l’autor els traspuava i reproduïa amb tanta exactitud com si estiguessin passant quasi trenta anys més tard. És el misteri i l’encant de la literatura, sobretot quan està esquitxada de poesia i tendresa per desdramatitzar la realitat Si us vaga, llegiu-lo aquest llibre de l’Argullol, crec que us ajudarà a digerir i entendre millor el que ens està passant. Però deixeu de banda el desenllaç d’aquella epidèmia. Perquè Deu-nos en guard que acabés igual!

¿QUI ENCALÇA MÉS LA CONSTITUCIÓ D’UN PAÍS, ELS QUE VOLEN CANVIAR-LA O ELS QUE SE N’APROFITEN?

 

(NOTA: No tinc les piles recarregades, suposo per culpa de l’ambient enrarit, insegur i maldestre que com a carregador de piles no ajuda precisament a estabilitzar la bateria. Per tant, fins ben passades festes, diguem que fins després de Reis, no crec que estigui anímicament en condicions de recuperar el ritme habitual de reflexions a que us tenia acostumats; però com que no em vull deixar acovardir, aquest ralentí en l'activitat no vol dir que quan no me’n pugui estar d’aguantar-me’n les ganes d’escriure m'hi resigni a no dir la meva. Com ara avui, que no voldria deixar passar l’ocasió de dir, en un dia tan assenyalat políticament, el que em sembla d’això que l’establishment en diu Carta Magna, sense que alguns dels que ho diuen sàpiguen ben bé què significa i a què obliga respectar-la, perquè només saben segrestar-la en el seu profit)

Llamp me mau!, ja us asseguro que quan un país, des de totes les cantonades de l’Estat, incloses les institucionals, hi ha qui es mofa o se n’aprofita de la Constitució a base de prostituir-la, potinejar-la, escarnir-la o trampejar-la fent a la seva esquena tota classe de negocis i tractes de favor, té mala peça al teler. Quan quasi totes les institucions de l’Estat arreplegades sota les balderes faldilles constitucionals perden oli escandalosament, quan les interpretacions esbiaixades que se’n fan de la Constitució impossibiliten que tots els ciutadans, amb independència de com pensin i de en quins déus creguin, s’hi sentin emparats i segurs de ser tractats amb justícia i sense discriminacions, francament pinten bastos. I de quines institucions parlem?

En el cas del nostre país concret - recordeu que les poques excepcions que s’hi puguin trobar confirmen la regla general, per desgràcia -, poques se n’escapen de ser considerades poc amables o directament esquerpes amb l’esperit de la Constitució que basteix la democràcia, començant per la pròpia Corona que s’empara en la inviolabilitat del monarca per estalviar-se de passar comptes al poble sobirà. Tanmateix, el propi Tribunal constitucional és un òrgan tan poc respectuós amb l’aparença de neutralitat que tolera, sense que els caigui la cara de vergonya, que els seus Magistrats siguin designats a dit en funció de les respectives simpaties polítiques, enlloc d’elegir-los en base a criteris professionals i ètics que garanteixin la seva independència ideològica. I per acabar-ho d'adobar, el descarat mercadeig en comissions, suborns i fins i tot indulgències a benefici dels que des del seu càrrec institucionals poden remenar les cireres, encara que només sigui una mica, per afavorir determinats interessos enterbolits pel tràfec d'influències. És veu que per molts dels teòrics “defensors de la Constitució” les generoses prebendes que s’embutxaquen abusant de la responsabilitat de manar i decidir en el seu nom, no els arriba per atendre tots els seus vicis i capritxades.

Quan els informatius ens refreguen pel nas que entre la classe política no hi busquis pas un pam de net, perquè tant la corrupció a l’engròs com les petites corrupteles (deixar-se estimar, per exemple) estan a l’ordre del dia, només ens falta assabentar-nos que inclús en la teulada de la sagrada Agència Tributària s’hi troben degoters i alguna paret mestra amenaça d’ensorrar-se, no només perquè no es persegueixi amb eficàcia l’economia submergida i el frau fiscal, sinó perquè un dels ministres del ram més mancat d’ètica féu, en temps no tan reculats, aprovar una generosa llei d’amnistia fiscal, de la qual encara molts en paguem les conseqüències, que va permetre a il·lustres i fins i tot aristocràtics defraudadors, riure-se’n del mort i de tots el que el vetllaven. Un altre dels escarnis a la Constitució més sonats, que ha escantonat més la democràcia i que continua podrint-la, el coneixem col·loquialment com “Portes Giratòries”, un eufemisme sarcàstic maquinat per quatre pocavergonyes per descriure el transvasament continu de ministres i alts càrrecs polítics entre l’administració pública i l’empresa privada, i viceversa.

Sense pressuposar l’existència de cap delicte o il·legalitat mentre no es provi el contrari (a l’empara de la Constitució), penso que tots estareu d’acord que no és estètic i molt menys ètic que, per exemple, avui algú estigui aixecant actes d’infracció fiscal des de l’administració i demà assessori des de l’empresa privada a potencials infractors com bastir infraestructures d’enginyeria fiscal aptes per escaquejar impostos, o passar-se pel forro la legislació laboral protectora dels treballadors per estalviar a les empreses clientes un grapat de diners a costa de sacrificar l’estabilitat i la seguretat de centenars de llocs de treball. Potser avui que es commemora la Carta Magna estaria bé dipositar en mans de les autoritats que presidiran la farsa d'homenatjar-la, els llistats de ministres i alts càrrecs que en cessar o ser cessats de l’administració engreixen les nòmines dels consells d’administració de la Banca i de les més potents Companyies Elèctriques, Constructores i Asseguradores. I per acabar-ho d’arrodonir, potser també s’hi podria afegir al repertori la relació de socis dels bufets de més prestigi del país, que no se n’amaguen de fardar de determinats fitxatges d’ex-inspectors d’Hisenda o de Treball, com un actiu empresarial pel seu “valor afegit”.

Per tant, a la meva manera de veure, avui és un dia que s’escau més que cap altre per preguntar-nos si els que es que no acaten la Constitució són els ciutadans que surten al carrer en un moment donat per reclamar feina, llibertat o justícia, o bé els que des de dintre mateix del sistema fa dècades que li fan pam i pipa tant a l'esperit com a la lletra, desprestigiant-la amb els seus tripijocs i feina bruta. Qui sap si furgant una mica ens adonaríem que qui li busca la perdició a la Constitució són aquells que se l’han apropiada com si en fossin els marmesors, reservant-se el dret d’administrar-la i d’interpretar-la segons les seves conveniències, i no pas a peu de carrer exigeixen que la Carta Magna ho sigui realment per a tothom. Amb aquest prepotent i irresponsable comportament dels que la tenen segrestada se li està esmicolant el prestigi a trossos i seria necessari un miracle per recompondre'l i netejar-li la merda amb que l’han esquitxat aquells que asseguren estimar-la tant. Una Constitució excloent i segrestada per un bàndol, incapaç d’aixoplugar tothom permetent amb tota naturalitat introduir les reformes indispensables per adaptar-la a la realitat, i al sentit comú, fa més nosa que servei a la democràcia. I mentre sigui així, francament, val més apagar el llum i fotre el camp.

LA MEVA NADALA DEL 2021