7
A l’hora de sopar, mentre feia temps per posar-me al llit,
l’Estrella va referir-se de nou al rum-rum que corria pel barri. Segons ella,
es tenien dubtes sobre com s’havia pogut calar foc al pis i la gent que vivia a
prop assegurava haver sentit crits i baralles de matinada, poc abans del
sinistre. De moment, sembla que els bombers encara hi estan remenant a la recerca
de pistes i que la policia interroga els veïns, però a jutjar per com mareja la
perdiu va bastant perduda. Finalment, se li va escapar una cosa que em va
remoure tots els pressentiments més pessimistes: la dona morta sí que tenia un gos
blanc, desdient-se del que ella mateixa havia assegurat el migdia.
- Avemaria
puríssima! – es va senyar la
sogra – Pep, hem de dir-ho a la policia
que tenim el quisso que busquen. I ho hem de fer de seguida, abans no torni
aquell busca-raons d’abans i tinguem un desingust.
La padrina només és ella mateixa quan tiba fort les
rengles. Manar i fer ballar tothom a la seva musica és el que més li agrada de
fer i, segurament, la característica que millor la defineix; però, aquesta vegada
confesso que la va encertar de ple. A mi aquell paio també em tenia preocupat i
després de l’incident de la tarda, em rondaven pel cap tota mena de malsons. El
sogre, tanmateix, tenia ganes també de passar-ne via de tot plegat i - malgrat
la seva flema quan es tracta de seguir-li la beta a la padrina -, aquesta vegada
s’ho va prendre més en serio i li va contestar mentre s’encastava la gorra, sense
la que mai sortia al carrer: - vaig a donar un tomb, a veure si m’ensopego
amb algun municipal a qui li explico lo del gos i, de passo, a veure si me’n fa
cinc cèntims de l’assumpte.
No va trigar gaire, en prou feines cinc minuts, a enfilar
l’agulla. Es veu que va trobar-ne un que coneixia, tot just tombada la
cantonada. – Ara mateix enviaran una parella a recollir el gos – va anunciar com aquell que passa
comptes d’una gestió que ha enllestit bé i espera que li reconeguin.
Per cert, la gosseta m’havia tornat a pujar a la falda i
no se’n va moure ni quan l’esperada parella de policies feu acte de presència.
En vistes de les circumstàncies, el sogre els va fer pujar directament a
l’eixida, passant tot davant. – És
aquest el gos? – va fer el
que portava galons, en veure la figureta blanca, cada vegada més arronsada a la
meva falda. Sense esperar una resposta que era evident, li va cordar al collar
la corretja que duia a la mà, un extrem de la qual la gosseta va llepar com si
la reconegués. Per a mi allò era la prova del nou que confirmava que la dona
morta i la meva dama misteriosa, eren la mateixa persona. Aquesta constatació
d’un temor que m’havia ballat pel cap tota la tarda, em va deixar abatut i
sense ganes de tastar el sopar que l’Estrella m’havia portat, tot just a la
gosseta se la va enduu la policia.
D’altra banda, malgrat el neguit que m’estava consumint, m’agradà
que l’eixida hagués estat bona part del dia el rovell de l’ou de la casa. Inclús
quan el xou s’havia acabat, els sogres s’hi varen quedar a discutir la jugada,
com si després de tant de temps de mantenir-me al marge dels afers quotidians
de cop i volta volguessin rescabalar-me’n a l’ostracisme, potser tocats per com
la gosseta s’havia encapritxat de mi. El sogre va explicar que la policia li
havia dit que els investigadors sospitaven que darrera de l’incendi i la mort accidental
de la dona hi havia marro, i que la dona potser s’havia tirat del balcó voluntàriament,
si no és que algú l’havia empès.
- També els fa ballar el paraigua que el
quisso no s’apartés del teu costat, si no et coneixia de res – va deixar anar, estic segur que no
amb segones intencions sinó per prevenir-me -, per tant, és possible que et vinguin a fer preguntes per aclarir quatre
coses, en especial si havies tingut relació amb aquella dona quan treballaves abans.
- Ja podria ben ser, amb la fama de carallot
que tenies – va repenjar-s’hi
la sogra, manifestant que la teoria no li semblava tan forassenyada, ja que
explicaria molts de misteris.
Em vaig regirar a
la cadira tan bruscament que quasi vaig fer caure el plat del sopar. Sort que
l’Estrella estava al cas. El que acabava de dir la padrina encaixava amb els
prejudicis que de tota la vida havia tingut en contra meu, creient-me capaç de
qualsevol disbarat o malesa, sobretot després de tenir l’atreviment de posar en
venda la casa. Insinuar que devia haver mantingut alguna relació inconfessable
amb la dona morta no era, venint d’ella, una simple especulació per fer-me la
punyeta, sinó que empastifava gratuïtament la reputació d’una persona que no havia
vist mai, però que ja s’imaginava prou bruta i tirada com per desacreditar-me.
Només li hagués faltat acusar-la de ser la meva amant, ja que per a ella jo
encarno tots els defectes i perversions hagudes i per haver. La conec tant que
sovint les seves paraules em rellisquen, fins i tot crec que la Sara la deixava dir sense
tenir-li gaire en compte la seva dèria de bescantar-me constantment.
Però ara
és diferent, ara em sap greu i l’hagués volgut contradir; però la maleïda
malaltia m’ho impedeix i de la indignació per la meva impotència se’m feia una
bola a la panxa, que em cremava per dintre. D’una bursada vaig reaccionar com sempre
havia evitat de fer-ho: posant-me la pissarra a la falda i aferrant el primer
retolador que vaig empaitar, vaig escriure amb ràbia: sou una mala bèstia! Les lletres,
d’un roig cridaner, em varen deixar descansat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada