LA SANITAT PÚBLICA EN TÉ PER ESTONA D’ANAR AMB UN ESCLOP I UNA ESPARDENYA

 

El president de la Generalitat va assegurar que el compromís del seu govern per millorar la Sanitat era una prioritat, com es feia palès en el fet que la partida pressupostària que hi destina enguany era la millor dotada; en concret, un de cada tres euros de despesa. El que passa és que no és ben bé veritat, com succeeix quasi sempre amb les declaracions polítiques: es va estalviar de dir que el pressupost de Salut per al 2022 és inferior al gastat “realment” els dos anys anteriors. En efecte: el 2019, abans de la pandèmia, la conselleria tenia una dotació de 8 mil milions i escaig (que van acabar sent 10,5 milions a final de l’exercici); el 2020, l’any de la pandèmia, Salut tenia previst gastar-se'n 9,7 milions, que van acabar sent 13,4, milions després de moure cel i terra per augmentar els recursos necessaris per entomar la crisi de la Covid. i l’any 2021 el govern va prorrogar els pressupostos inicials de l’any anterior, acumulant un dèficit comptable semblant. De manera que allò que diu el president és cert considerant el muntant de les partides pressupostades inicialment, és a dir: la partida destinada el 2022 (11,2 milions) ha crescut en relació als pressupostos "inicials" d'anys anteriors, però és evident que la quantitat pressupostada pel 2022, és entre un 16% i un 20% inferior al que es va gastar realment els anys anteriors en tancar els exercicis. Faves comptades!

Ara bé, ni que s’hagués tingut en compte la despesa definitiva no n’hi hauria prou perquè l’assistència primària deixés d’arrossegar-se amb un esclop i una espardenya. El Sindicat de Metges de Catalunya, entre d’altres opinions de pes, considera que els diners destinats a Salut no són suficients ni de bon tros per capgirar les retallades sanitàries aplicades des de fa més d’una dècada, ni per millorar les condicions laborals i retributives dels professionals, ni per incrementar la plantilla de personal mèdic (vora d’un 40% dels metges i metgesses són extracomunitaris), ni per cobrir el relleu generacional, ni per renovar i mantenir les infraestructures i equipaments, ni per un llarg etcètera de necessitats. Un desastre! Només per no perdre pistonada qualitativa farien falta 5 mil milions més , i perquè realment fos creïble la prioritat de que es vanta el president, caldria que el govern expliqués d’on pensa treure els recursos per pagar tantes misses. A la meva manera de veure, doncs, crec que és necessària una reflexió molt en profunditat sobre el finançament, ja que la despesa corrent per garantir la sanitat pública universal – pandèmia i crisis migratòria a banda – creix exponencialment. Els nous medicaments i tractaments, per exemple, són cada vegada més cars, i l’augment de l’esperança de vida de la població, incrementa les patologies cròniques (després de la pandèmia, sobretot les mentals) i, per tant, les despeses es disparen més enllà de les previsions.

Com s’acabarà tot plegat? Vés a saber si com es preguntava al blog d'ahir la nostra amiga Carme Gelpi, comentant la reflexió del dia: - “¿qui tindrà cura dels malalts mentals que la nostra pudenta societat ha generat, i diguem-ho clar, els polítics i les seves polítiques ràncies i miserables? Potser seria bo de reflexionar-hi i preveure què ens pot passar si els malalts mentals deixen de ser atesos. ¿Els deixaran lligats a les UCIS psiquiàtriques en ple segle 21?” Ens van vendre que teníem un dels millors sistemes sanitaris d’Europa i que els nostres professionals tenen tan bona formació que quan decideixen anar a treballar a l’estranger - perquè "la millor sanitat del món" els hi ofereix només que sous miserables i contractes precaris, els esperen amb els braços oberts a fora. Un metge de família es dolia fa poc, en unes declaracions a Regió-7, que: “El sistema sanitari català sempre ha jugat la carta de la vocació; però, amb els anys t’adones que amb la vocació no menges”. L’ICS ara voldria contractar metges de família, però la borsa de treball està buida i inclús ha prés la iniciativa insòlita d'oferir incentius o primes als MIR que vulguin dedicar-se a la medicina primària. El cas és que gent formada aquí - sabeu quan costa formar un metge? -, si s’ho poden manegar familiarment, prefereixen anar a treballar a una altra comunitat o directament a l’estranger. Qui en té la culpa d’aquesta sequera “vocacional i patriòtica”?

La culpa és molt negra, i com sempre passa, ningú se'n fa responsable; però, el cas és que els darrers anys hi ha hagut molt poca oferta de feina i la poca que ha existit era de mala qualitat, i els escadussers contractes que s’han fet han estat eventuals i de curta durada. Alguns, fins i tot d’un dia. De la bona feina dels metges de família, tanmateix, en depèn l’eficiència dels CAP, i la consolidació de la relació estable amb els pacients és una característica inherent a l’excel·lència de l’assistència primària. La institució nostrada del metge de capçalera, que es basava en la confiança i en l’empatia entre metge i malalt, avui és impossible perquè en prou feines metges i pacients tenen temps de conèixer-se mútuament, i des de la pandèmia aquesta relació ha anat a pitjor degut als entrebancs per aconseguir una visita presencial. Costa d’entendre que l’atenció primària hagi tingut menys recursos i menys facilitats per contractar professionals que altres nivells assistencials; però em temo que no és pas per casualitat. És la conseqüència de que les prioritats en política sanitària catalana – el canvi de prioritats les van inaugurar les esporgades a consciència del sistema "ideades" pel conseller Boris Ruiz amb el nihil obstat del llavors president Artur Mas, encaterinats ambdós temeràriament per la privatització poc a poc de la sanitat pública -, no contemplaven oferir sous dignes, ni condicions de treball decents; ni activar polítiques per dotar una atenció primària de prestigi, amb autonomia, capacitat de decisió clínica i de lideratge dins el sistema. I, de passada, desempallegar la teràpia de la gestió de la paperassa administrativa que distreu el professionals de les seves funcions terapèutiques envers els pacients.

Amb sis onades de covid a l’esquena, sumades a una dècada de retallades, de privatitzacions, d’infra-finançament i de fuga de talent, l’atenció primària quasi és un erm i, el pitjor de tot plegat, és que en un escenari de centraletes col·lapsades, de paperassa abusiva i de llistes d’espera impresentables i descontrolades, el personal administratiu ha d’entomar si us plau per força, la majoria sense estar degudament ensinistrat, la frustració de la ciutadania. L’OMS recomana que del total del pressupost destinat a Salut, l’atenció primària en rebi un 25% per garantir un servei fort i estable. Voleu que us recordi quin és el percentatge que s’hi aplica realment en els pressupostos actuals? No us ho dic, perquè no us caigui la cara de vergonya aliena. ¿Qui sap si els polítics, els gestors, els que definitiva prenen les decisions en matèria de sanitat pública, posen gaire sovint els peus en un CAP com a usuaris? I en suposat que alguns ho fessin, no busquen la manera de no fer cua com els altres? ¿Saben qui és el seu metge de capçalera del Seguro tota aquesta colla de vividors que acabo de citar? Un expert defenestrat per l'establishment, en Vicente Ortun, catedràtic emèrit de la Pompeu Fabra i exdegà del Departament d’Economia i Empresa, va gosar pronosticar va dies una heretgia política: “si no s’és conscient de la importància de l’atenció primària per al sistema sanitari, els CAP es convertiran en centres d’assistència dels pobres”. No ho voldria dir perquè no sembli una maldat, però és un fet la peculiaritat del nostre sistema sanitari, en el sentit que l’Estat ofereix als seus funcionaris i molts dels seus treballadors públics – professors, mestres, jutges, parlamentaris, militars i policies –. una atenció primària diferenciada del sistema públic de Salut mitjançant contractes amb Mútues privades. Quina paradoxa, doncs, que els que més defensen de cara a la galeria la sanitat pública, siguin els que menys la fan servir! I no afegeixo res més, per a no desbarrar.

EL PIB I L’ESTAT DEL BENESTAR

 

En primer lloc: on està escrit que el PIB l’hàgim de considerar com a únic indicador de la bona o mala salut de l’estat del benestar? Potser ja comença a ser hora de revisar la metodologia i treure la pols d’altres “vaques sagrades” del nomenclàtor diguem-ne “capitalista”, amb que els encantats de la vida amb les teories neoliberals de la globalització a tremuja, ens han amargat la vida la darrera dècada. Vàrem encetar el segle acollonits per un elf burleta, malcarat i poc de fiar que anomenàvem “prima de risc”; i fins i tot els més analfabets en terminologia financera acabarem pendents de les fluctuacions que detectava aquest baròmetre desguitarrat, en mans dels que vigilen amb ulls de voltor per compte de vés a saber qui, la solvència econòmica dels països. Els “indicadors econòmics” ens han condicionat des de la bilirubina al bon humor, començant pels índex de referència de les hipoteques fins tots els inacabables llistats d’histèrics, hipersensibles i, sobretot covards, coeficients financers. Sota la influència de tota aquesta nomenclatura incomprensible per a la gran majoria dels ciutadans rasos, s’ha estat congriant perillosament entre aquest col·lectiu de víctimes propiciatòries de la globalització un clima de desconfiança envers la viabilitat d’un futur sostenible a mig i llar termini, en part degut a la inseguretat que produeixen tota aquest repertori d’indicadors virtuals que, en teoria, haurien de servir per desencallar els fulls de ruta aconsellables per evitar trompades. El que passa és que aquestes senyals d’alarma o de mesura són tan complexes, influenciables i volàtils que massa vegades no són prou fiables com per eliminar l’angoixa i fer-nos recuperar l’equilibri emocional.

Després de sentir tantes vegades, com si fos un mantra, que cal “canviar els paràmetres”, em dol confessar que encara ningú m’ha concretat en un llenguatge entenedor pels profans com jo, de quins paràmetres estem parlant; perquè si del que es tractés fos de repensar seriosament les tesis econòmiques, polítiques i socials en que s’ha abeurat la doctrina i la filosofia aplicada fins ara pels governants - i que ens ha portat a les portes del desastre en que s’està convertint, per exemple, la societat occidental -, no trobo que els nous xamans de la política i de l’economia s’hi esforcin massa per tenir apunt en les seves avaluacions programàtiques principis, valors i plans per fer créixer l’economia cohesionant la societat i fent sostenible a l’ensems el planeta; és a dir: uns nous paràmetres que marquin la diferència amb els actuals. En tot cas, el màxim que alguns polítics de bona fe aconsegueixen és un rentat de cara que salvi les aparences i faci més mengívoles les regles de joc d’un hipotètic i llunyà nou ordre mundial més humanístic; però enlloc veig que se’ns proposi que es mesurin de diferent manera de com s’ha estat fent fins ara paràmetres tan determinants, per exemple, com el nivell de creixement intel·lectual o el grau de benestar d’un país.

M’agradaria que enlloc d’atabalar-nos amb el PIB prestéssim atenció també a uns índex molt més efectius, de cara a implementar un vertader canvi de paràmetres, com són mesurar els desenvolupaments humà, de gènere, d’igualtat o de pobresa, fins a definir una mena d’índex de la felicitat. Si de veritat hi hagués una nova generació política il·lusionada i compromesa per canviar paràmetres arnats, hauria de començar per deixar de banda la doctrina del creixement econòmic “a qualsevol preu”. A nova Zelanda, per cert governada per una dona carismàtica com la Jacinta Arden, enlloc d’aprovar com nosaltres uns “pressupostos generals de l’Estat”, a l’estil més tradicional d’una administració burocràtica, el Parlament d’aquell país discuteix les partides d’uns “pressupostos del benestar”. I com és defineix, preguntareu, aquest benestar? ¿En que hi hagi una tira llarga de subvencions i ajudes a fons perdut per triar i remenar, incentivant la rutina del mínim esforç sota les faldilles del “pare Estat”, o atiant les iniciatives creatives, productives i competitives de gent emprenedora que ajudi a crear llocs de treball ben pagats? Fixant-nos en el nostre país, quan passem vergonya per duplicar a la baixa els registres de desenvolupament econòmic que exhibeixen els currículums de la majoria de països de la UE, ens hem preguntat com s’ha arribat al desastre del nostre teixit industrial?

A la meva manera de veure, alguna cosa hi deu tenir a veure que en els darrers trenta anys la manca d’estabilitat laboral dels llocs de treball (sigui a la industria o als serveis) – la temporalitat és el principal factor de corrosió d’una xarxa productiva eficient que vulgui marcar diferència generant valor afegit de qualitat -, ha caracteritzat l’ocupació precària en amplis sectors, tan privats com públics (la temporalitat en Sanitat és denigrant), evitant com si fos un pecat l’augment estructural de la despesa administrativa. Com a conseqüència d’aquesta política industrial i econòmica més que de baixa volada totalment eixorca, ens ha quedat un teixit productiu industrial en la seva majoria compost de petites o diminutes empreses, amb baixos salaris i escàs valor afegit que aporta molta ocupació temporal en èpoques de creixement puntual i que la destrueix en arribar la crisis, i en empreses grans propietat de multinacionals que tenen lluny de casa nostra la tecnologia i el poder de decisió. Cada vegada coincideixen més els economistes en el diagnòstic de la situació precària de la nostra economia industrial: des dels anys vuitanta, baixa productivitat, alta temporalitat, intensa creació de llocs de treball en èpoques d’expansió i fort augment de l’atur en la recessió, són cares d’un mateix poliedre: el de l’encasellament crònic en paràmetres de baixa qualitat”.

Ara bé, canviar els paràmetres no és qüestió d’un dia per altre, sinó que cal un procés cultural lent, laboriós i continuat, iniciat des de les beceroles (l’escola, la formació tècnica professional i la universitària). Com en la construcció d’edificis, no pot reeixir cap projecte econòmic ni social que comenci per la teulada i menystingui els ciments com s’està tolerant des dels diferents governs que es configuri la societat del demà. Tanmateix, perquè es doni el consens social imprescindible cal que els paràmetres que s’hagin de canviar no siguin confusos, que estiguin destinats a solucionar els problemes reals que les persones perceben cada dia, que no siguin especulatius, ni populistes, ni producte del pànic. I sobretot, que no s’adoptin per mimetitzar allò que fan des de fa temps els veïns, una mala costum bastant arrelada en un país consumit per la mandra atàvica del “que inventen ellos!” No estar pendents a totes hores del PIB, potser seria un primer pas per consensuar uns pressupostos pel benestar. Però ho veig difícil mentre perdem el temps amb polèmiques tan estèrils i artificials com imposar per llei una llengua a l’escola que no reflecteix la realitat del carrer, ni la pròpia realitat practica que hom viu a les aules, a les llars i als espais d’oci nocturn, o gastar energies, hores i calers en promocions i referèndums, per aconseguir amb calçador uns jocs olímpics d’hivern a vint anys vista, on l’element principal (la neu) no està ni tan sols garantida.