UNA PLANTOFADA QUE HA PORTAT MOLTA CUA I POSAT EN RELLEU MOLTA HIPOCRESIA

 

L’actor Will Smith, en plena cerimònia dels Oscars, va pujar a l’escenari i va endinyar una senyora plantofada als morros del presentador de la gala, l’humorista Cris Rock, després que aquest deixés anar una broma impertinent i sense cap relació amb l'acte que es celebrava, en relació a la caiguda de cabell (alopècia) que pateix la dona de l’actor, la Jada, com a seqüela de la quimioteràpia. La reacció de l’actor ha generat els darrers dies un debat divers i crispat, en molts de casos instrumentalitzat ideològicament per acusar-lo de comportament masclista i de fomentar la masculinitat tòxica; en canvi, el comportament impresentable del còmic que va encendre el misto, ha rebut moltes menys crítiques malgrat se havia ridiculitzat en públic la imatge d’una dona a causa d’un problema de salut. L’actor, va justificar la seva reacció airada, dient que: “els acudits sobre mi són part de la meva feina, però un acudit sobre la condició mèdica de la meva dona em va resultar difícil de suportar i vaig reaccionar de manera emocional”. Després, suposo que aconsellat pels seus relacions públiques, va matisar en un post a Instagram que: “no hi ha lloc per la violència, en un món d’amor i bondat”. Els que condemnen i abominen la bufetada de Will Smith potser convindria que recordessin les declaracions del papa Francesc l’any 2015, en tornant d’un viatge pastoral a les Filipines, i que responent una pregunta d’un periodista sobre l’abús de la llibertat d’expressió, va contestar sense embuts: “Si insultan a mi mamá, pueden esperarse un puñetazo. ¡Es normal!”

Partint de la base que la violència, en totes les seves formes (inclosa quan s’utilitza la paraula com a arma), és verinosa i destructiva; qui sap si per ser honestos no hauríem de preguntar-nos què haguéssim fet nosaltres, en unes circumstàncies semblants a les de l’actor americà. I el que estigui lliure de mals pensaments, que tiri la primera pedra. A la meva manera de veure, en el col·lectiu d’humoristes hi ha gent molt intel·ligent que domina la finesa de provocar la rialla sense necessitat d’incomodar o desconcertar l’auditori, però també per desgracia n’hi ha una colla que destil·len mala llet cada vegada que pretenen fer “una gracieta” i que estan convençuts que quan més grossa la diguin i més descaradament es comportin, sense respectar cap línia vermella, més famosos seran. I si algú els renya reivindiquen un malentès “dret a la sàtira” superior en la seva opinió al “dret a l’honor”, que reclamin els que se sentin ofesos. Existeixen tants tipus d’humor com persones al món. Cadascú té una forma de fer riure pròpia i també d’interpretar les bromes. Però no es pot confondre la sàtira o la ironia, inclús el sarcasme, amb fer befa d’algú a causa d’un defecte físic o de la seva orientació sexual, per exemple. I és que hi ha una gran diferència entre riure amb algú o riure’s d’algú, no trobeu?

A “Psychology Today”, una prestigiosa revista de divulgació psicològica publicada als Estats Units des de 1967, l’expert Ronald Riggio va escriure un article de referència, humor resumint l'humor en quatre tipus. 1). L’humor d’afiliació, que s’utilitza per unir, és a dir, per fer riure totes les persones d’un grup. És per això que se sol basar en bromes sobre fets quotidians o situacions que hem viscut i amb les que tothom s’hi pot sentir identificat, perquè crea una sensació de companyerisme i benestar. 2)- L’humor agressiu, que es basa en la humiliació i la burla. És típic d’humoristes professionals que es riuen de persones conegudes per fer gràcia. Aquest tipus d’humor pot ser perillós, sobretot si envaeix l’àmbit privat d'aquestes persones, perquè pot ferir sentiments, dignitat i malmetre l’autoestima. 3)- L’humor d’auto millora, que s'identifica com la capacitat de riure’s d’un mateix de manera positiva i sana, que ben gestionat pot treure ferro a situacions complicades i a disminuir l’estrès. 4)- L’humor contraproduent, que també consisteix en riure’s d’un mateix, però en negatiu. És a dir, de fer bromes menyspreant-se, fent-se la víctima, que no fa gràcia perquè pot fer sentir incòmodes els que escolten aquest acudits, mentre que a qui el practica pot acabar afectant-li l'amor propi. Francament, aplicant aquestes definicions a l’incident de la gala dels Oscars, ¿oi que els acudits de l’humorista presentador els hauríem de classificar en el grup d’humor “agressiu?

Jo, que més d’una vegada m’apunto a la ironia per fer més digeribles les meves reflexions. avui en principi volia posar en relleu com en són d’esperpèntiques algunes “taules de diàleg” per resoldre conflictes, a la vista de com ho pelen amb la muntada entre Rússia i Ucraïna, amb Turquia d’àrbitre i amfitriona, on tots desconfien de tots tant que la delegació ucraïnesa té ordres estrictes de no menjar ni beure res que no s’ho portin ells de casa, i el propi amfitrió, el president turc, ostentosament va declinar encaixar la mà amb cap dels seus convidats, suposo que per precaució. Espero que a las converses entre Catalunya i Espanya, els participant a la taula de diàleg no tinguin tanta por de ser enverinats. Escenes com aquesta de la mesa de pau sí que és per petar-s’hi de riure! En fi, continuem la nostra: en l’univers d'Internet han fet forrolla els anomenats “mems” que, en principi, es volen vendre com una mena de “píndoles d’humor”, i que els utilitza tothom sabent que arrosseguen una càrrega d’ideologia més o menys camuflada en els seus continguts, i els seus principals usuaris, llevat de quatre despistats, pertanyen de lluny o d’aprop a grups feixistes, neonazis i conservadors. De fet, la inexplicable arribada de Trump al poder estigué precedida de carretades de mems tòxics i falsos.

En definitiva, la història demostra d'antuvi que el poder i l’establishment que el recolza no són amics de la rialla franca. Les religions, en general, tampoc són fans de l’humor i només referint-nos a la nostra, hi trobem “perles” que fan literalment pixar de riure del carques que són. El bisbe Climent d’Alexandria, per exemple, aconsellava als bons cristians: “no creure’s res del que diguin les persones que es dediquen a fer riure”. I sant Lleandre maleeix “la grolleria d’estar sempre de filis procurant que els altres s’ho passin bé fent el pallasso”. Per tant, anem amb compte: per protegir la llibertat d’expressió no es pot permetre ni als Estats, ni a les Esglésies, ni al Diner que dictin les normes sobre què és acceptable o no en matèria d’humor. Les línies vermelles dels acudits les han de fixar les consciències dels propis humoristes, potser simplement aplicant-se el més elemental dels principis ètics: “el que no t’agradaria que diguessin de tu, no ho diguis dels altres". En resum i per no allargar-me: arrel del debat que ha desencadenat la bufetada d’en Will Smith, hem de reconèixer que moltes persones amb les seves opinions han fet palès fins a quin punt en aquest món es pot arribar a ser hipòcrita, a vegades.

LA PANDEMIA, LIQUIDADA PER REAL DECRET

 

És més vell que l’anar a peu allò de que “ulls que no veuen, el cor no se’n dol”. Ja sé que no és ben bé el mateix i que segons com es miri no encaixa a mida de la reflexió d’avui; però, em dona la impressió que en certa manera des de la plana major del comitè de seguiment de la pandèmia s’ha especulat que retirant del primer pla de l’actualitat quotidiana estadístiques, com ara quantes contaminacions per cada cent mil habitants s’han comptabilitzat la darrera setmana, o desdibuixant d’altres incidències relacionades amb el coronavirus, aquestes mesures ajudaran a recrear el clima de la desitjada “normalitat”. Reconec que en temps de pandèmia, o de guerra com ara ens ha tocat patir de rebot i sense solució de continuïtat entre tragèdies, enterbolir l’impacte de la crua realitat pot servir de pal·liatiu temporal per aturar l’angoixa – per aquesta raó alguns psicòlegs recomanen als seus clients passar de llarg dels noticiaris i distreure’s tant com puguin –, perquè, en certa manera, sembla que allunyar-se de l’epicentre dels problemes fa que aquests semblin menys greus o aparatosos.

Des d’avui, per decret s’ha posat fi a les quarantenes per covid obligatòries per als positius asimptomàtics i lleus. Es posa fi, doncs, als emprenyadors aïllaments obligatoris de set dies i a les carregoses proves diagnòstiques (PCR i TA) abans de sortir de casa per precaució, i ja només es faran en cas de símptomes greus a les persones de risc com ara els majors de 60 anys, immuno-deprimits, embarassades, col·lectius sanitaris i sociosanitaris. I el terrorífic “bitxo” que des que va treure el nas a casa nostra ha deixat 26.867 morts, i a tota Espanya 102.053, si no mirem massa prim perquè sembla que la comptabilització dels casos confirmats, sobretot en algunes èpoques que l’administració anava més de cul, no va ser gaire reeixida com feien palès las continues discrepàncies segons les fonts subministradores de les dades. Arreu del món, però, el balanç de baixes estimades oficialment per l’OMS frega els 6 milions de persones; no obstant això, soto voce, alguns experts diuen que quan es tanquin definitivament els números, el balanç de víctimes es pot triplicar.

Malgrat avui, doncs, pràcticament la pandèmia s’hagi “degradat” a la categoria de “passa estacional de grip”, a la meva manera de veure no podem tancar caixa refiarnos-en, ja que ens movem en una incidència alta de contagis, tant és així que alguns prestigiosos epidemiòlegs opinen que no caldria córrer tant perquè les presses per aparentar normalitat absoluta ens poden donar sorpreses. És cert que ja acumulem tres setmanes de davallada de la corba epidèmica, i que han baixat gairebé tots els indicadors de l’ordre d’un 50%, respecte a la setmana passada. No discuteixo que es tracta d’una reculada sostinguda que ens fa pensar en una bona perspectiva de cara als propers mesos, si no és que salta algun imprevist ensurt com l’aparició d’una nova variant vírica, o si la sub-variant que ja circula majoritàriament a Dinamarca i que és més transmissible, no s’escapa del control. O si els sorprenents confinaments de poblacions senceres a Xina, són quelcom més que una mena de “jocs florals” d’una política de prevenció elevada a l’enèsima potència de l’exageració. Si els indicadors locals continuen millorant, segur que tot seran flors i violes. Ara bé, fem memòria que mesos enrere els científics deien que la població no podia començar a baixar la guàrdia, fins no establir la incidència per cent mil habitants, a 50 casos. Estem segurs que avui ens movem en aquests paràmetres ideals?

Però, àdhuc encara que fos certa aquesta dada d’incidència, podríem flexibilitzar les restriccions sempre que tinguéssim clar que s’ha de mantenir una vigilància epidemiològica reforçada, que ens permeti predir amb temps suficient l’amenaça d’una nova onada i, sobretot, tenir molt ben protegides mitjançant protocols transparents les persones vulnerables en general. La pressa no és bona consellera mai en res, però quan es tracta de qüestions tan sensibles com la salut pública s’ha d’anar molt en compte amb què es diu i com és diu. I en temps de transició entre l’estat d’alerta i el de relaxament com el que ens trobem ara, encara més. Tremolo quan escolto que les autoritats apel·len a la responsabilitat personal de cada ciutadà prendre mesures per a no contaminar, si noten que tenen símptomes, encara que siguin lleus, de ser portadors del virus. S’hauria de ser molt curós i responsable a l’hora d’adoptar mesures individuals d’auto-protecció per a no contaminar, ara que els positius passaran desapercebuts en suprimir-se els tests aleato-ris, llevat de en casos molt determinats. ¿Serem prou responsables per, com a mínim, tapar-nos la boca amb la mascareta quan tinguem dubtes de que no anem massa fins, tot i que els símptomes siguin lleus? A mi, francament, em preocupa i pel que pugui passar tindré sempre a mà la mascareta mentre no pugui tenir la certesa que en un local tancat, o estant amb contacte amb molta gent encara que sigui a l’aire lliure, algú no em deixarà la llufa. Cadascú pot fer el que cregui convenient, però jo diria que mentre no se li pugui cantar el gori-gori al “bitxo”, val més que estiguem al tanto. Pensem que la por guarda la vinya. I, dispenseu-me l’escepticisme: no m’acaba de convèncer això de liquidar una pandèmia per decret.

ELS DIUMENGES REFLEXIONEM ESPIGOLANT “CARTES AL DIRECTOR”

 

Els caps de setmana us proposo reflexionar sobre opinions espigolades a la secció de “Cartes al Director”, publicades als diaris de casa nostra els darrers 8 dies. Ho faig perquè, com es deia en aquell "Parlament de Paper" inventat per "La Codorniz" dels anys de la dictadura, a les "Cartes al Director" els ciutadans hi aboquen la "seva" raó, que també té tot el dret del món a ser escoltada, puix sovint n’està molt carregada (de raó). Dues advertències, per evitar malentesos: 1ª) - Que hagi seleccionat unes cartes i no altres no vol dir que subscrigui necessàriament el seu contingut, i 2ª) - Que les reprodueixo literalment, en la llengua com han estat publicades)

LA VIDA.- Pot ser som capaços de recordar que ens trobem a la vida per un fet purament circumstancial i fràgil, tot pensant que mai no en tenim prou consciència de tot plegat. Sempre estem massa ocupats per pensar en res més que en allò que estem fent. No sabem veure amb prou claredat que entre tot això, ens hi passen un ulls que veuen i alhora retenen tota a informació; les hores, els mesos i els anys... Fins que de cop i volta, un bon dia, quan obrim les cortines del dormitori, mirem que fa un sol radiant a fora, que ens il·lumina la cara i fa que no recordem res de l’últim dia. Poc abans, ens vam adonar d’un signe tan vital, com era la vida. Què es la vida en el seu judici? La vida, és un temps perquè l’omplis de persones, de viatges, de plaers, d’art i de coneixements. Fa temps, vaig parlar amb un senyor sobre aquest tema i em deia... –ara que estic jubilat, viuré la vida–. Per ell, viure la vida és viatjar. Alhora, m’aconsellava que fes el mateix, ara que tenia força i salut per fer-ho. Entre mi, em preguntava: què és viure la vida? Fa temps, vaig llegir un article d’un periodista on deia que, la vida era prendre’s un cafè amb llet amb dos xurros sota l’ombra d’un pi. Jo, penso que el vaig entendre. No era el fet de fer-lo viure, per ell, era prestar atenció en el moment d’estar amb la ment neta. Ara, penso que tenia raó. Els problemes saben viatjar i no paguen bitllet. No importa cap a on vagis, si els problemes no et deixen veure quantes persones. N’hi hauran que passaran la vida somiant amb una futura felicitat i d’altres que no hi donaran importància. Quan arriba aquest dia, es moren. Per això, podem dir que quan el que es perd, són: les ganes de viatjar, la passió... per petita que aquesta sigui, la vida no perd importància ja que la continuem sentint i vivint d’una altre manera. (Enric Bach – Girona – Diari de Girona)

NO ÉS EL MATEIX SEGREGAR QUE DIFERENCIAR.- Segregar és marginar i excloure, en canvi diferenciar és establir per comparació una cosa òbvia. Si diem que a l’escola segreguem perquè separem per sexe, a l’esport, també podem dir que segreguem i no és així, sinó que diferenciem per unes característiques físiques que són general i majoritàriament diferents i que ens diuen que no corren, neden, esquien, salten... igual les persones de sexe masculí que les de sexe femení. Per tant, òbviament els diferenciem a l’hora de competir. Però no només això, també els separem a l’hora d’entrenar. Perquè? És que no mereixen les mateixes oportunitats? Senzillament perquè aprenen diferent i necessiten tècniques diferents. Si sabem que els cervells dels nens (homes) i de les nenes (dones) tenen diferències en l’estructura, la química i les hormones, no costa gaire entendre que aprendran de manera diferent i tindran unes necessitats d’entrenament diferent. Per tant, si hi ha escoles com el Bell·lloc i les Alzines que ofereixen aquests espais i els pares els hem escollit lliurement, no entenc que no puguin seguir existint. Heu viatjat per Europa o EUA? N’hi ha un munt i són públiques. És una opció més dins la diversitat i és tan vàlida com qualsevol altra. I no depèn del poder adquisitiu de les famílies, ni molt menys, és, senzillament una qüestió de llibertat d’elecció, de diversitat, de pluralitat i tot això que tant prediquem i que ens estem carregant. El nostres fills no estan segregats, tenen família (germans i germanes) i amics (nois i noies). (Eva Plans – Centelles – Diari de Girona)

EL PRIMER DIA DEL PARE SENSE EL PARE.- Fa poc més de tres mesos el virus de la Covid va arrossegar el meu pare a la mort. Van ser quinze dies d’hospital estranys, amb esperança perquè ell era fort i valent, però amb incertesa perquè aquesta pandèmia s’ha emportat moltes persones. En el cas del meu pare, sé que encara es volia quedar més dies en aquest món, ell sentia que tenia coses per fer i això és el que realment em va entristir. Gràcies al personal sanitari, i als nous protocols d’acompanyament als malalts, vam poder visitar-lo i fer un acompanyament com qualsevol ésser humà es mereix. Ell necessitava pocs catxarros (com ell deia), la seva radiet, les seves ulleres, afaitar-se i, per descomptat, el SEGRE cada dia. No li va faltar cap dia, l’ajudava a estar connectat amb la societat i, al mateix temps, a tenir tema de conversa amb els que l’envoltaven. Per una banda, acompanyar i cuidar en el tram final de vida produeix certa satisfacció, però, per l’altra, sempre queda el dubte de poder-ho haver fet millor. Els seus nets més petits pregunten com és que l’avi no hi és i s’entristeixen en no veure’l en les trobades familiars. Tot i això, la sensació en anomenar la paraula avi és bona. El record que els queda és bo. El trobem a faltar, sobretot l’Àxel, que pregunta per l’avi cada setmana, però els seus germans, Joana i Dídac, amb un intent d’elevar l’ànim li responen: “Encara ens queda l’àvia i els iaios.” Quan un marxa, tot es magnifica. Ara tenim magnificats els sentiments de pèrdua, però també la satisfacció d’haver-lo gaudit tants anys i haver-lo acompanyat amb amor a morir en pau. Ara ens ha tocat acomiadar- lo, i ho farem al seu estil: “Adeu, muchacho”. Connectar amb la tristesa de tant en tant et fa despertar. Així doncs, us animo a despertar, i, si podeu, connecteu amb l’amor pels vostres pares, no ho deixeu per més endavant, mai se sap. Gaudiu de la presència física dels pares, no deixeu que l’odi, la ràbia o el rancor s’apoderin d’aquestes relacions úniques. Perdonem, sentim compassió, estimem i gaudim, aprofiteu-ho els que podeu. (Marta Casals – Lleida – Diari El Segre)

UNIVERSITATS PER LA PAU.- Seria bo pensar en una universitat en què s’ensenyés a resoldre problemes polítics, enfrontaments i conflictes de tota mena, fent servir la intel·ligència, raonant, buscant estratègies, tot preparant gent que entengués que les armes són un mal gros per a tots. S’ha de ser savi i astut, per a una carrera així, perquè els que organitzen enfrontaments armats són capaços de tot, manipuladors, estrategs i obsessionats al poder. Fa anys que Putin s’està preparant per a aquesta guerra i si convé d’altres, és un dictador psicòpata, un assassí que ja veiem on ens porta. La història ja ens hauria d’alertar dels bojos que hi van passant, pensar i preveure aquesta gent que no es fa pas amb un dia. Lluitant amb armes, els únics que se’n beneficien són els que les fabriquen i els que hi trafiquen, ho sabem prou. Amb quins iots opulents es passegen arreu del món on no hi ha guerres o bé s’instal·len en països rics i sofisticats on viuen com reis. Els que pateixen la guerra, pobrets, ho veiem, són uns altres. De gent bona que lluita per la pau n’hi ha molta, però ens en falta molta més. Digueu-me somiatruites, però el món se’ns fa petit i l’hem d’administrar bé i tenir-ne cura. Que s’acabi aviat aquest malson. (Carme Daunis Agustí – Sadernes(Alta Garrotxa) – El Punt Diari)

D’OLIGARQUES, N’HI HA ARREU.- Hi ha expressions que duen impregnada una connotació ètica negativa. O, almenys, a mi m’ho sembla. Expressions com “els barons del PP”, o “els del 3%”, o “aquell de Dubai”. I ara, “els oligarques russos”. Cal dir que de grups o de persones qualificats per alguns aspectes particulars de la seva vida, n’hi ha molts, però la negativitat dels quatre que he esmentat prové de la seva manera d’exercir el poder en contra dels altres. Es tracta de gent que no és “normal”, perquè no comparteixen, no se solidaritzen, és com si no tinguessin ànima o veritat a les seves vides. No acuso ningú, però sí que vull insistir en el fet que oligarques com els russos, que tant tenen a veure amb la creació de monstres empresarials o militars, n’hi ha arreu, de l’Argentina o Xile fins a Rússia o dels Estats Units a l’Índia. Amb aquests, i altres “insolidaris”, suposo que s’hi passarà comptes i se’ls posarà al seu lloc del dia del Judici final, almenys, si n’hi ha. Que algú els empari aleshores. (Xavier Serra – Besalú – El Punt Diari)

ESQUERRA I CONVERGÈNCIA.- No entenc les paraules del senyor Rufián ni del senyor Joan Tardà contra el president Pujol, del tot sectàries. Catalunya encara viu de les estructures d’estat que va crear el president Pujol, pactant, tant amb el PP com amb el PSOE, Mossos d’Esquadra, TV3, supressió de governadors civils i del servei militar, un nou finançament i tot en aquella època i amb un independentisme molt més baix que ara. També el president Pujol va crear un país amb valors, molt avançat socialment i diferent d’Espanya amb la immersió lingüística consensuada socialment. Els fets són aquests. Molts polí-tics volen esborrar l’obra del president Pujol, però els resultats que ells – i em refereixo a Esquerra Republicana – en treuen fins ara per donar suport al PSOE són molt minsos, tant pel que fa a la “taula de diàleg” com a la ridícula trobada bilateral, total res. També crec que fer judicis sobre el president Pujol quan encara no hi ha sentència potser és una mica precipitat. (Lluis Valls Botet – Barcelona – El Punt Diari)

 

SI EL PODER JUDICIAL TREPITJA MASSA ELS ULLS DE POLL DEL LEGISLATIU, LA DEMOCRÀCIA SE'N PERJUDICA

 

Això no és un tema menor. De fet és molt greu per a la democràcia que no es respecti la separació entre els seus tres poders vertebradors: legislatiu, executiu i judicial. Sense una divisió de poders estricta i a prova de violacions de competències el sistema de convivència que representa la democràcia com a sistema de govern es desequilibra i acaba trencant-se. En una democràcia perfecta, suposo que hi estareu d'acord, la batuta correspon al poder legislatiu que emana directament de la voluntat popular exercida mitjançant l’elecció per part de la ciutadania dels seus representants.

El full de ruta pel que fa al repartiment de poders en un estat democràtic, a la meva manera de veure, no pot ser més simple: el legislatiu fa les lleis, l’executiu les executa i el judicial les fa complir als infractors, i controla que l’executiu les apliqui al peu de la lletra, sense fer-ne interpretacions de conveniència a l’empara d’unes lleis malgirbades i plenes de llacunes. Aquestes "interpretacions" per part de l'executiu son les que aprofita l’oposició per buscar a través del poder judicial, que a vegades s’hi presta temeràriament per tornar favors polítics, dreceres en la seva cursa cap a la conquesta del poder.

Jo diria que la democràcia no és un fi en si mateixa – el fi és el bé comú, el benestar de tots, la convivència harmònica dels ciutadans –, sinó que és un instrument, una eina, i com a tal pot tenir qualitats i defectes; en conseqüència, si no és perfecta i té deficiències no cal fer-ne escarafalls, simplement vol dir que és millorable. La història demostra que la democràcia, precisament, malgrat les seves esquerdes, imperfeccions i flaqueses, és el millor sistema polític que existeix. Des de fa uns mesos, però, s’ha entaulat com a tema recurrent en moltes tertúlies debatre el pedigrí democràtic de l’estat espanyol, qüestionant si és una democràcia “plena” o - rebaixant l’èmfasi en un to mes moderat, però maquiavèl·licament escèptic -, si simplement és “imperfecta”.

Segons es desprèn de diferents informes elaborats per instituts d'opinió respectats internacionalment, Espanya sí que n'és una de democràcia plena però amb reserves, que es deriven de la pràctica; és a dir, de l’acció política concreta que es fa o com es fa, oblidant-se per desgràcia massa sovint de valors democràtics fonamentals, com per exemple va passar fa quatre dies amb part de la bateria legislativa elaborada durant la pandèmia. El que passa és que la valoració que en fan els experts d'aquestes mancances o "lapsus" és molt més tolerant que la dels ciutadans. La raó és molt senzilla d’explicar mentre que els experts es limiten a fer un diagnòstic acadèmic, els ciutadans aquestes deficiències les pateixen en la pròpia pell.

Quan parlem de de democràcia encara hi ha molts que la identifiquen com a sinònim de llibertat, i en funció d’aquesta sublim i mitificada paraula, massa vegades s’ha pretès fer passar bou per bèstia grossa. Crec que valdria la pena, doncs, que quan a les escoles s’ensenyi de què va la “democràcia” es recordés allò que explicava el jurista Cesare Beccaria, l’any 1774, per posar els punts sobre les is en aquesta complicada qüestió: “els homes independents i aïllats es van unir en societat, cansats de gaudir d’una llibertat que els era inútil i feixuga. Per tant, van decidir sacrificar una part d’aquesta llibertat per assegurar la tranquil·litat: així van néixer les lleis”.

Perquè la democràcia funcioni perfectament i, per tant, sigui plena cal respectar escrupolosament i sense fer-se trampes al solitari el paper dels tres poders, per aquest ordre: legislatiu, executiu i judicial. És a dir, les cambres de representants dels ciutadans (els dipositaris legítims del poder democràtic), haurien de dedicar-se exclusivament a legislar, és a dir a redactar les lleis que un cop consensuades entre quants més millor serveixin per “ordenar” la vida quotidiana en tots els seus aspectes, derivades i circumstàncies. L’executiu, com el seu nom indica, s’hauria de dedicar només a posar en marxa aquestes lleis, dotant-les de tota la infraestructura administrativa i financera que calgui perquè siguin sostenibles. I, finalment, la justícia s’hauria de limitar a “controlar” que els legisladors en fer lleis respectessin els drets fonamentals de les persones i que l’executiu no es passés de rosca fent interpretacions “lliures” pel seu compte. Si l’executiu considera que una llei s’ha de modificar, hauria de procurar no fer-ho per real-decret, respectant el principi que l’únic que pot modificar una llei és el poder legislatiu que la va crear.

Si cada poder és posés al seu lloc i no volgués interferir les competències dels altres poders, la democràcia en sortiria molt reforçada. Esclar que en aquest sentit també s’hauria de convenir que les cambres legislatives s'haurien de dedicar "full time" a fer feina per resoldre, mitjançant lleis justes i meticulosament estudiades la bona convivència i la igualtat d’oportunitats entre les persones, enlloc de convertir els parlaments en circs on l’insult es barreja amb la grolleria, la calumnia i la mentida. Unes conductes que no es poden permetre en una democràcia, de la mateixa manera que tampoc sigui bo abusar de la justícia per resoldre conflictes polítics, realitat que ha esdevingut una pràctica poc recomanable. Però, per què? No cal ser gaire llest per adonar-se del contrasentit que suposa que el conjunt del poder judicial – la designació dels jutges, de les cúpules supremes i dels òrgans de govern i de seves les institucions – estigui supeditat als interessos i a les quotes d'influència pels partits polítics, és una pràctica poc recomanable.

ELS “VULNERABLES” CADA DIA SOM MÉS VULNERABLES, PERÒ NO PODEM PAS RENDIR-NOS

En temps de pandèmia, a la població de més de seixanta i pico d’anys ens van encolomar una nova etiqueta per encasellar-nos - afegint-la a les ja preexistents definicions en funció de certa edat, com gent gran, grans persones, segona joventut, jubilats, iaios, vells, ancians i un llarg etcètera d’adjectius més o menys encantadors -: fou la de “gent vulnerable”. A partir del moment que els responsables de la Sanitat Pública van dedicar-se a planificar la vida a tots els ciutadans, en teoria per defensar la societat davant les envestides del reconsagrat coronavirus, es va establir una mena d’edat de tall, a partir de la qual s’esdevenia “vulnerable” o “fràgil”. I tant com passava amb els altres apel·latius destinats a catalogar els que - per entendre’ns, no som de la primera volada -, uns s’hi identificaren més que no pas altres amb aquesta nomenclatura “administrativa”, degut a que mentre uns s’ho prenien com una mena de garantia de rebre un tracte “preferencial” en consideració a les seves teòriques xacres, per altres (m'agradaria escriure que per a la majoria) aquest enquadrament oficial en una mena d’estatus de la vulnerabilitat, encara que segurament fos ben intencionat, els sonava com una benvinguda no gaire engrescadora a l'etapa de la “decadència”; en el sentit més ampli i depriment de la paraula, quan molts dels “afortunats” amb el carnet simbòlic de persones “vulnerables”, ni física ni intel·lectualment no ens resignàvem a sentir-nos-en. No obstant això, també es cert que alguns d’aquest rebecs quan no ens veia ningú i per tant no calia “fer-nos el fort” reconeixíem, potser en passar figues amb el cap descansant al coixí, que la moral sí que a estones ens flaquejava i la teníem tocadeta, malgrat dissimuléssim perquè no fos dit que estaven acollonits.

En canvi, ara que cada dia ens llevem amb una nova manxiula informativa que ens descol·loca, no veig que a ningú se li hagi acudit que aquesta vegada sí que - precisament per emmagatzemar molta experiència i pàgines viscudes a la motxilla que porten penjada a l’esquena -, hi ha un bon grapat de persones grans que són especialment vulnerables al bombardeig de notícies negatives i sobretot als comentaris temeraris i apocalíptics que regalimen cada dia, i de quina contaminació mental cap “autoritat” els protegeix. Hom no se’n pot sostraure per molt que tanqui la tele, la ràdio o no llegeixi cap diari, al mal rotllo que es respira pel món. Avui en dia, viure d’esquena a la realitat és impossible perquè per un cantó o altre hom s’arriba a assabentar de que n’estan passant unes quantes de grosses i de que no anem pas bé; i no n’estic gens segur que qui es vanta de viure en un búnquer virtual fet a mida, presidit per un “carpe diem” gegantí encastat a la porta d’entrada, se n’acabi sortint de ser impermeable a la sensació de “vulnerabilitat”. Suposo que les persones joves i de mitja edat, que pertanyen a una generació que si bé observa amb relativa pre-ocupació els esdeveniments quotidians, per ells es tracta de quelcom que els ve de nou, que com a màxim els sorprèn o encurioseix i poca cosa més. Però la gent de la meva generació, deu anys amunt o avall, moltes de les coses que estan passant ens sona a un “déjà vu” que ens situa en escenaris tràgics i bastant llòbrecs, sigui perquè vàrem viure les escorrialles dels moments més durs de la postguerra o perquè pares, avis o oncles ens van explicar de primera mà els sacrificis i angoixes que significa viure amb l’ai al cor en temps difícils, veient que la misèria i la mort passa arran de casa.

A la meva manera de veure, doncs, els responsables de la societat haurien de tenir en compte que hi ha uns col·lectius de persones que són especialment vulnerables per reviure la incertesa que es deriva del capgirell que s’ha produït en les rutines que semblaven controlades i regulades per sempre més pels governs, en part gràcies a la tecnologia i el bluf de la globalització, en aspectes tan delicats i sensibles per a les persones que voldrien recòrrer els anys que els hi quedin de vida, quan ja estan en temps de descompte, amb pas ferm enlloc d’estar condemnades a fer tentines, com són els serveis socials suficients, una sanitat sense llistes d’espera i unes pensions que garanteixin l’estabilitat enfront la carestia de la vida... La incertesa és terrible i si es congria embolcallada entre soledat i pànic, pot ser destructiva. Els governants haurien de ser particularment curosos amb aquesta bossa important de “vulnerables” davant les notícies que els fan entrellucar que el dia de demà que creien discorreria plàcid, perquè se l'havien guanyat la tranquil·litat a pols, s’està enterbolint per culpa de preguntes que ningú respón: i si demà no em puc escalfar perquè no pugui pagar el rebut del gas o de la llum? I si m’escapcen el poder adquisitiu de la pensió o me la retallen del tot? I si em treuen del pis perquè no pugui pagar el lloguer que me’n demanin després de “posar-lo al dia”? I si no puc sortir de casa perquè amb l’augment de la misèria, els carrers cada vegada siguin menys segurs? Mascaretes i pors fora com diu el doctor Argimon o ja ens ho trobarem, com amenaça l’epidemiòleg Oriol Mitjà?

Aquesta “vulnerabilitat” sobrevinguda i atiada cada dia a còpia d’afegir més incerteses a una atmosfera ja prou carregada de pors, no es cura amb vacunes ni amb ansiolítics, sinó donant des del poder explicacions coherents, creïbles i prou solides per agafar-s’hi. ¿Però on s’amaguen , si és qui són, els governants que donin confi-ança als ciutadans sense fer volar coloms, venent fum o emmascarant la veritat tal com calgui per mantenir la seva menjadora pública? Al pas que anem i mentre no prosperi des de les beceroles una revolució cultural que capgiri de cap a peus el capteniment de les persones en el sentit, per exemple, de considerar que en un planeta on totes les persones són genèticament iguals – com va demostrar en Darwin fa un pilot d’anys – i que no hi ha problemes sectorials o territorials sinó que tots els conflictes acaben afectant l’espècie humana en conjunt, potser les persones a qui volen fer sentir “vulnerables” encara que tinguem corda per estona hem d’esmerçar-nos més que mai en no rendir-nos, en no deixar-nos estabornir ni intoxicar per les in-certeses amb que intencionadament ens assetgen la “voluntat de viure” els que, vés a saber per quina raó, ens volen fer sentir més vulnerables i trencadissos cada dia a copia d’esglais. I per a no capitular, el millor remei és no estar-se parat, omplir totes les hores del dia ocupades amb obligacions voluntaris – caminar, llegir, escriure les memòries, practicar la conversa amb els amics i la solidaritat amb els necessitats, cuidar-se d’un hort o d’un jardí, etcètera – la qüestió és no passar-se el dia fent capcinades presoners de la tele-escombraria o de les xafarderies tòxiques servides a través de les xarxes mentideres. No podem deixar de ser conscients de la nostra "natural" vulnerabilitat relativa, però tampoc podem recrear-nos en el sentiment anorreador de “sentir-nos vulnerables”.

VENEN TEMPS DIFÍCILS I MOLTES NAUS VAN A LA DERIVA PER CULPA DE CAPITANS MALDESTRES

 

Els pobles que al llarg de la història van estar sotmesos a fortes pressions emocionals i se’n van sortir sense prendre mal o amb poques seqüeles, tenien un comú denominador: en els pitjors moments no van perdre mai l’esperança ni la fe amb els que capitanejaven la seva nau, fos un modest vaixell o un gran transatlàntic, ni en que trampejarien les dificultats inesperades de la travessia amb cordura, elegància i imaginació, i que capejarien les tempestes sobtades combinant voluntat ferma amb mà esquerra flexible. El problema és que avui dia, dels que governen les naus, les diverses tripulacions enrolades a bord per llei de la fatalitat natural i demogràfica en discrepen cada vegada més sovint de la seva capacitat per manar-los, quan no passa que se’n malfien directament del seu enteniment o els acusen, sense dissimular-ho, de conductes esbiaixades per interessos discutibles aliens al benestar de la nau. ¿A què pot ser deguda aquesta manca d’empatia amb els mariners? ¿És que potser les tripulacions s’han tornat de la pell de Satanàs, o més aviat serà que les titulacions de capità ja no s’han de guanyar a força d’experiència i de practicar el sentit comú, sinó que els diplomes que serveixen per treure’s la llicència de capitans es poden comprar als encants o a qualsevol botiga de tot a cent? Podríem dir que una mica de tot plegat hi ha, per ser exactes.

Tanmateix, qui sap si la raó perquè les tripulacions cada dia són més refractàries a obeir l’autoritat dels seus capitans, i s’han tornat més esquerpes, exigents i difícils de conformar amb quatre jocs de mans de xarlatans de fira, simplement és conseqüència de que en política, sobretot en els nivells més alts i de més responsabilitat, els bojos es creuen capaços de fer bitlles. És a dir, amics meus: que dels que governen la majoria de naus se’n pot aprofitar ben poca cosa per fer bullir l’olla de la convivència pacífica i sense daltabaixos. I això es nota d’una hora lluny quan de “personatges” que no donen la talla mínima per passar un control de qualitat com cal se’n poden trobar tants com vulgueu a preu de saldo i de rebaixa en qualsevol basar, puix qui no és curt de gambals de naixement resulta ésser un aprofitat de ca l’ample que embolica l’objectiu de la bona política entenent l’a per la bé, substituint en el seu particular llibre d’estil la respectable paraula “servir” per un succedani més poca-solta i insolidari com és “prosperar”.

I no podem sospirar dient que ara no és com abans, doncs el cas és que de bons, íntegres i honestos capitans de nau, per molt que reculem en el temps en trobarem tan pocs que haurem de considerar-los com les honorables excepcions que confirmen la regla general de mediocritat o de qualificacions pitjors i més nocives per a les serves tripulacions, convertides en víctimes propiciatòries de decisions unilaterals o inclús d'experiments, tan impopulars que sovint per fer-los complir a bord de la nau, aquests capitans i els seus incondicionals les imposen traient a passejar el santcristo gros, i quan no n’hi ha prou amb aquest càstig preventiu es fan “obeir” més que no pas “respectar”, a còpia de fuetades i de repressió a la carta. És a dir, sempre n’hi ha hagut de manaires que es permetien certes extravagàncies en ocupar-se dels negocis i del rumb de les respectives naus després d’una nit boja i enmig de deliris de grandesa, però mai com ara els capitans havien pres sense consultar-ho a la tripulació tantes decisions compromeses, en circumstàncies que serien motiu de desqualificació per governar tant una nau com una simple barqueta, si haguessin de passar un test d’intel·ligència i de sentit de l’oportunitat.

Quan els capitans van a la seva i decideixen sense preguntar si la majoria de la tripulació hi està d’acord, o en fan un cas com un cabàs de les seves opinions quan en un gest de cara a la galeria les consulten, més que per compartir el comandament per tenir carta blanca per exercir-lo, les naus van de mal borràs. Apliqueu aquesta mena de paràbola en que he convertit la reflexió d’avui a la realitat que estem vivint, i qui sigui frare, que prengui candela. Perquè venen temps difícils i no tots els dies surt el sol. Potser convindria que les tripulacions mal governades se n'atipessin dels capitans inútils i els tiressin per la borda, després d'organitzar un motí. Si això arribés a passar, prego a Déu que els nous capitans escollits per la tripulació almenys siguin millors que els desbancats.

ELS DIUMENGES REFLEXIONEM ESPIGOLANT “CARTES AL DIRECTOR”

 

(Els caps de setmana us proposo reflexionar sobre opinions espigolades a la secció de “Cartes al Director”, publicades als diaris de casa nostra els darrers 8 dies. Ho faig perquè, com es deia en aquell "Parlament de Paper" inventat per "La Codorniz" dels anys de la dictadura, a les "Cartes al Director" els ciutadans hi aboquen la "seva" raó, que també té tot el dret del món a ser escoltada, puix sovint n’està molt carregada (de raó). Dues advertències, per evitar malentesos: 1ª) - Que hagi seleccionat unes cartes i no altres no vol dir que subscrigui necessàriament el seu contingut, i 2ª) - Que les reprodueixo literalment, en la llengua com han estat publicades)

MÀQUINES.- Per relaxar-me en relació amb les funestes notícies actuals, quan puc, miro tennis. Vull dir que veure jugar per guanyar sense l’agressivitat militar, ajuda a viure la vida. Curiosament, he descobert que aquelles discussions de si la bola ha entrat o no a dins del camp de joc, ja no existeixen. Em va impactar la manera que les jugadores de tennis acceptaven el que deia la màquina. Potser dubtaven, però no feien cap expressió referent a malfiar-se de l’aparell i sí que se sulfuraven amb l’àrbitre quan actuava en algunes decisions més tècniques. I així anem evolucionant. Estem arribant a situacions inversemblants. Acceptem que la màquina no s’equivoca, quan en origen l’ha fabricat l’ésser humà. Diuen que nosaltres tenim sentiments subjectius que ens poden trair, però els objectes electrònics també fan figa quan no reben correctament l’energia o un senzill fil no funciona, i el curiós del cas és que aquest defecte material no fa immutar gens ni mica a les persones. En què quedem: manem nosaltres o manen elles? (Albert Altés Segura – Llançà – Punt Diari)

ATRAPA’M CADIRAIRE.- Em pregunto: TV3 és per a tothom? Hi ha un programa (Atrapa’m si pots) que segueixo i al qual m’agradaria anar, però d’entrada ja no hi puc participar. Té un decorat excloent per als cadiraires! S’ha d’anar pujant escales per arribar al premi. I nosaltres no podem? Que Santa Llúcia doni més llum a qui no en té prou! Que de doctors en dona massa Salamanca! No poder caminar per culpa d’un ictus no és motiu per estar arraconats. O els malalts no quedem bé a la pantalla i ens hem d’amagar? Atentament i gràcies per deixar-me jugar de franc cada tarda als mots encreuats. Si mai puc participar en un concurs de preguntes i respostes, recordaré que amb cadira o sense som persones igual! Quan obres una porta és perquè hi pugui entrar tothom o hi poses un rètol de “No passeu”..., i encara més si ho paguem entre tots! (Antoni Garròs - Artesa de Segre – Punt Diari)

CANSA MOLT EL “TRIKITRAKA”.- Encara no sabem conviure amb la bolacràcia, quan el que es diu en públic sembla una mentida darrere l’altra i les escurabutxaques de la gent ja no donen més de si. Les xarxes, la IA, el metavers o les ganes de fastiguejar ocupen massa temps de les persones, especialment dels més joves, per poder distingir el que és la pura veritat dels intents generalitzats per prendre’t el pèl amb assumptes fabulosos i increïbles. Cansa molt el trikitraka de les xarxes per haver de verificar una afirmació absurda d’una altra que també ho és, però al contrari. El que semblava amb internet el súmmum de la comunicació que ens permetria entendre’ns millor els uns i els altres, s’ha convertit en l’escombriaire de la raó, el que ja s’anomena “la cultura de l’enrenou”, gestionada per gent dedicada a enfangar-ho tot, gràcies a la facilitat amb què es pot fer. (Jesús Domingo Martínez – Girona – Punt Diari)

FRACÀS ESCOLAR EN L’APRENENTATGE DE LES LLENGUES.- Soc una estudiant de batxillerat de l’escola de Les Alzines de Girona i m’agradaria destacar un aspecte important sobre l’aprenentatge de les llengües en el sistema educatiu i que provoca un fracàs lingüístic. Per començar, es pot afirmar que durant la primària a les escoles s’ensenya als nens les llengües més bàsiques com són el català, el castellà o fins i tot l’anglès. L’objectiu d’aquest sistema és que els alumnes aprenguin tots aquests idiomes i puguin utilitzar-los quan és convenient, però la realitat és que amb la quantitat d’hores que s’inverteix en el seu estudi, la majoria d’alumnes no poden aprendre ni una i l’altra. Aquest és el problema que té el sistema educatiu i que té conseqüències greus, per exemple, molts estudiants no poden parlar un anglès fluid perquè no tenen les bases necessàries. La solució que jo li trobo i que ja apliquen alguns països és que primer s’hauria d’ensenyar una llengua i en veure que ja la dominen, començar a aprendre l’altra. Espero que la meva opinió sigui considerada i es pugui canviar aquest mètode d’ensenyament i així poder evitar el fracàs de molts alumnes en l’àmbit lingüístic. (Navneet Kaur Sinch – Girona – Diari de Girona)

ELS AMICS RUSSOS DEL PROCÉS.- Mentre assistim horroritzats a la destrucció d’Ucraïna poca gent sembla recordar els vincles d’una colla de protagonistes del procés independentista amb el règim de Putin. En el seu moment es va recórrer a l’argument de la guerra bruta contra Catalunya per part de les clavegueres de l’estat. En paraules de Josep Lluís Alay, estret col·laborador de Puigdemont, tot això no eren més que «històries de fantasmes». Però amb la boca petita tant Alay com Boye, advocat de Puigdemont, van admetre diversos contactes amb persones de l’entorn de Vladimir Putin, com per exemple, amb Artyom Lukoyanov, Sergei Sumim, Alexander Dmitrenko, i fins i tot Boye, amb Vasily Khristoforov, destacat membre del crim organitzat. Per no parlar dels contactes de Víctor Terradellas, exsecretari de relacions internacionals de Convergència i molt proper a Puigdemont, amb Serguéi Markov, exdiputat del partit de Putin i a qui va prometre, entre altres coses, el reconeixement per part de Catalunya de l’annexió russa de Crimea. Diversos informes d’intel·ligència (veure sobretot la recopilació feta per Geir Hågen Karlsen, disponible a la xarxa) han demostrat que la ingerència en la política interior d’altres països per a desestabilitzar-los forma part de la política exterior de Putin. Un informe del 10 de gener de 2018 presentat al comitè de relacions exteriors del Senat dels EUA no només parla de les connexions de l’alcalde convergent de Lloret amb la màfia russa sinó que destaca sobretot la campanya de desinformació al llarg de la preparació del referèndum d’octubre de 2017 per part de canals i bots russos. Aquesta ingerència russa a Catalunya també ha estat recollida àmpliament per grups d’investigació tan prestigiosos com Bellingcat o OCCRP (Organized Crime and Corruption Reporting Project). Mentrestant a Catalunya, i per posar només un exemple, un personatge molt proper a Puigdemont i que s’autoqualifica de periodista denigrava i insultava fa pocs dies Josep Borrell, alt representant de la Unió Europea per Assumptes Exteriors i Política de Seguretat, en un moment on els diversos països de la UE presenten una unitat mai vista en front de l’agressor Putin. Un moment on també la tasca d’investigació del periodisme autèntic, és a dir no mercenari, és indispensable. (Andreu Serrat Tarragó – Ripoll – Diari de Girona)

LA VIOLENCIA. - Seguimos cayendo en la misma trampa de buscar justificación a la violencia. Cuántas veces hemos oído en los casos de violencia de género “seguro que iba bebida o drogada”, “a saber cómo iba vestida”. En las empresas se normaliza un jefe que humilla, desprecia o alza la voz y que impone agitando el miedo al despido, jugando con el pan de tu familia y con tu ilusión profesional. Buscamos las causas de las guerras en la historia en uno u otro bando, dependiendo de quien la cuenta. Pero solo hay una causa para la violencia: la cobardía i la mediocridad de quien la ejerce, sea quien sea. (Ana Ribalta – Sant Cugat del Vallés – La Vanguardia)

IMPLICLAR L’ALUMNAT.- Fa molts anys que els professionals que treballem dins les aules de secundaria i batxillerat ens adonem que tot allò que es decideix relacionat amb la nostra feina es decideix des dels despatxos. Fa molts anys que anem veient com aquesta separació amb la realitat hi és perquè es fan lleis que no tenen res a veure amb la realitat. Com a professora de fa quasi trenta anys he vist com s’està igualant a la baixa en una mala aplicació d’una educació igualitària. S’ha perdut el concepte de l’esforç i de l’estudi. Demanar des del sector de l’educació que es recuperi és difícil si això no ve acompanyat del mateix desig a tota la societat. El món real, el que després els alumnes trobaran quan acabin els estudis, és cada vegada més exigent. Mentrestant, ara sembla que s’hagi de demanar més al professorat i menys a l’alumnat. De debò que ningú dels qui decideixen les reiterades reformes dels plans d’ensenyament no hi veu cap contradicció? (Eulàlia Rodriguez Pitarque – Torroella de Montgrí – La Vanguardia).

SENYOR SÁNCHEZ, ARA LI FAN EL MÀNEC A GASTAR MÉS CALERS EN DESPESA MILITAR!

 

Si fóssim un país on no ens faltes de res, i tots els ciutadans tinguéssim assegurats esplèndidament els serveis socials que ens mereixem com a persones, potser podríem plantejar-nos si ens interessa destinar més diners a armar-nos fins a les dents. I dic potser, perquè el govern no fa aquesta proposa perquè ens faci falta armar-nos, sinó només per quedar bé amb la colla de pinxos de l’Otan; sobretot enguany, que a Madrid l’estiu vinent tindrà de convidats els socis de la confraria de l’aliança atlàntica i com a bon amfitrió, en Pedro Sánchez haurà de donar exemple i fer rascar la butxaca als espanyols per equiparar la quota de soci del club al 2% del PIB nacional. Només com a hipòtesi de treball, dic que se’n podria parlar de destinar més diners a Defensa si totes les partides pressupostàries de les quals depèn un Estat del benestar saludable i sostenible a llarg termini, estiguessin ben cobertes. Però en un país on la Sanitat, l’Educació, la Justícia i la Seguretat Social van en calçotets perquè són les ventafocs del pressupost, i després tot el llarg reguitzell de prestacions socials indispensables per vantar-nos de tractar la qüestió del benestar com toca, van de gairell i algunes estan francament en bancarrota, proposar fer una comanda d’avions, tancs i el que faci falta per anar a la guerra (ja m’explicaran de què en volen fer de les armes si no és per matar gent?), és d’irresponsables.

¿Com pensen pagar la factura que suposarà finançar la repentina “febre solidària” que els ha agafat envers els refugiats ucraïnesos, quan fa mesos que diuen que no els arriben “les misses” per atendre els refugiats i emigrats d’altres procedències, inclosos els menors estrangers no acompanyats que en complir els 18 anys es queden al carrer amb una mà al davant i l’altra al darrera, sense feina ni permisos de treball? ¿Com es pensen eixugar els impressionants dèficits que s’arrosseguen la Sanitat Pública i la Tresoreria de la Seguretat Social? ¿Creuen que posar més pasta per a la Defensa serà compatible amb respectar el compromís adquirit amb els pensionistes, ratificat per les Corts, de salvaguardar el seu poder adquisitiu in eternum? I no em féu llistar totes les obres públiques i de modernització de les comunicacions (carreteres i ferrocarrils de rodalies) empantanegades des de fa anys i panys per manca de pressupost; ni quantes cargoleres esperen ser substituïdes per equipaments escolars amb cara i ulls; ni el dèficit vergonyós d’habitatges socials arreu del país; ni l’oblit sistemàtic en els pressupostos generals de partides que permetin una política sostenible de conciliació de la vida familiar i de protecció de la maternitat per tal d’augmentar la natalitat; ni de les escarransides dotacions públiques per finançar la recerca científica i evitar la fuga de cervells a l’estranger... ¿No creieu que un governant ha de tenir molta jeta per proposar als ciutadans d’un país amb tants de melics per lligar com el nostre, que donin el vist-i-plau a posar més diners per enterrar-los en arsenals militars, en previsió de no sé quina guerra?

Ara que, com predica l’alt comissari europeu per a la política exterior, el caragirat i desguitarrat Pepet Borrell, estem a un pèl de la tercera guerra mundial, ¿per què enlloc d’entestar-se en fabricar armament cada cop més sofisticat i “eficient”, tots els polítics que encara no s’hagin venut l’enteniment no encapçalen a nivell mundial una creuada, precisament per eliminar ipso facto les armes i destinar tota la impressionant pila de diners que es malgasten cada any en greixar la maquinaria bèl·lica, a eliminar les bosses de fam, de misèria i de degradació humanitària. I de passada, posar en marxa infraestructures de tota mena, tantes com calgui per aturar la contaminació del planeta i l’escalfament climàtic, per assegurar que les futures generacions puguin viure sinó en un paradís, almenys en quelcom que s’hi assembli. No sé com s’hauria de fer per aconseguir semblant miracle, però si no n’hi ha prou per reaccionar en contra de les guerres i de la indústria esbojarrada d’armament, veient de la ruïna de que són capaces de provocar aquestes perilloses eines en mans de fanàtics, emborratxats pel deliri de ser invencibles gràcies a tenir-les a la mà, quan vulguin fer entrar claus per la cabota (i encara no hem tastat les conseqüències pitjors d’una guerra del segle XXI), és que a la humanitat no li queden massa possibilitats de fer-se més vella.

Si volem la pau, llencem ben lluny les armes! No ha sigut mai veritat aquella bestiesa del “si vis pace para bellum”, atribuïda erròniament a Juli Cesar que no era tan bèstia com per pensar d’aquesta manera, perquè per temps reculats on busqueu mai cap període consolidat de pau s’ha aconseguit mercès a una guerra. A les guerres es poden pactar “altos el foc” – per enterrar el morts, per llepar-se les ferides o sovint per rearmar-se i tornar-hi a les garrotades –, o es poden donar per acabades si una de les parts bel·ligerants es rendeix extenuada, però per molt que s’encaixin les mans els contrincants quan firmen les capitulacions, l’ocell de la pau que voleia sobre l’escenari és un miratge i un escarni: la guerra continua als cors dels signants i tard o d’hora torna a revifar. En el cas dels vençuts, perquè consideren la rendició una humiliació i només pensen en la revenja, i en cas dels vencedors, perquè només pensen en la manera d’estar a punt d’esclafar-los més fort, si gosen tornar-hi. Només reeixiria la pau després d'una guerra si, en firmar-se l’armistici, es destruïssin totes les armes. Mentre no es tanquin les fàbriques d’armament la pau està més morta que els morts del cementiri. El problema és el de sempre: qui li posa el cascavell al gat?

En època del director de les finances vaticanes – el bisbe Paul Marcinkus, conegut per uns com “el banquer de Déu” i per altres per un peó distingit de la Màfia -, es comentava que a la seva cartera diversificada hi tenia accions de fàbriques d’armes i també de condons, dos articles que junt amb les funeràries i les cases de barrets sempre són un bon negoci. Per tant, massa hipocresia! I vés a saber, avui mateix, quants dels fons voltors de molts petits estalviadors que s’han posat de moda com a inversors en temps d’apoteosi de la globalització no financen també fàbriques d’armament. Al cap i a la fi als gestors d’aquests fons només els interessa la rentabilitat final. I "criar" armes, renoi, n’és molt de rentable! A la meva manera de veure, doncs, al senyor Pedro Sánchez quan proposi formalment això d’augmentar la “paga” a Defensa, se li hauria de contestar com ho fan els pagesos del meu Empordà als que volen aixecar-los la camisa: “Ara li fan el mànec!”

QUI NO VULGUI POLS, QUE NO VAGI A L’ERA

 

El que passa, però, és que moltes vegades no hi volem anar a l’era, però a la pols tant se li’n dona i va i ens empastifa l’atmosfera i el paisatge, com els darrers dies indiscriminadament. Tampoc se’ns ha perdut res a la guerra, ni teníem cap interès en provocar el virus del covid, però independent de que no hi tinguem res a veure. les guerres atiades des de l’era del veí ens destaroten la nostra rutina, la nostra butxaca i la nostra il·lusió en un futur sense pols. Tanmateix, virus criats vés a saber a quina era ens corquen la vida i la tranquil·litat quotidiana. Aquesta és la realitat del que ens passa, per molt que ens haguéssim proposat i escarrassat per a no ficar-nos de peus a cap galleda ni a cap era. Em sembla que des de fa massa temps, molts dels que sortim a protestar i posem el crit al cel perquè ens considerem tractats a baqueta pels que remenen les cireres, en realitat estem entrampats i ens costa respirar a causa de la pols que s'aixeca en alguna era que hem trepitjat, sense ser conscients que aixafàvem merda que algú ens havia deixat expressament.

La inefable princesa de la utopia, l’exconsellera Clara Ponsatí, que darrerament cada dia que obre la boca és per dir-ne alguna de “sonada”, fa quatre dies ens en va deixar anar una de grossa, en declarar en una entrevista, sense mossegar-se la llengua: “Si no acceptem la possibilitat que hi hagi morts la independència de Catalunya no es farà mai. Morir per una causa no és un fet estrany en la història”. Em semblaria molt bé això que diu aquesta senyora si m’aclarís qui ha de posar els morts a l'era d'aquesta tragèdia patriòtica. Si quan es declara una guerra els capdavanters haguessin de formar a primera línia, enlloc de quedar-se a veure-les venir des de darrera un canyer, ¿voleu dir que no ens estalviaríem acabar a garrotades entre persones humanes i ens escarrassaríem més per trobar la manera de posar-nos d’acord que d’apallissar-nos? Jo, esclar que la vull la independència, però no a costa de que molts hi deixin la pell per defensar consignes prefabricades per altres, per molt que les hagin assumit com a pròpies a còpia de rentats de cervell, malgrat portin l'etiqueta de democràtics. Jo penso que tothom ha de ser lliure per decidir si vol o no anar a l’era, i prometo que no criticaré mai les raons per les quals algú voluntàriament prefereixi respirar una mica de pols. Però, a la meva manera de veure, ningú té cap obligació ni deure, ni en sentit moral ni patriòtic, d’haver d’empassar la pols que aixequen els que amb la vianda al plat s'ho miren des d'un balancí en una còmoda rereguarda.

Jo sóc del parer que abans d’anar a qualsevol era a respirar pols val la pena de reflexionar-hi una mica perquè molt sovint, sense necessitat de que hom es perjudiqui l’asma, resulta que allò que tan ens fa patir s’arregla solt, inesperadament o com a conseqüència d’una fatalitat tan il·lògica com ben calculada. Avui mateix, en funció d’una d’aquestes caramboles tan estrambòtiques resulta que una de les polsegueres més preocupants, que tenia ben angoixat mig món, era l’escalada que semblava imparable del preu del petroli. Però quan tots pensàvem que tan si anàvem a l’era com si no, trauríem el fetge per la boca veient la pols de la inflació escanyant les economies convalescents de la pandèmia, doncs vet-aquí que Xina a decidit confinar com a mesura de precaució per una revifada del Covid, més de vint milions de ciutadans de Shenzhen i Xangai, dues poblacions importantíssimes econòmicament, de manera que en aturar l’activitat industrial ha davallat la demanda de petroli i, en una carambola perfecta, el preu del barril ha caigut dràsticament als mercats fins a fregar els mítics 100 dòlars. No sé quan durarà la treva, perquè tot plegat sembla agafat amb pinces; però no patiu, que l’epíleg d’aquesta història alguns ja el tenen escrit des de fa dies i que se’n sortiran nets i polits com si sortissin de la capsa, i per descomptat més rics, perquè els que remenen els fils no són tan burros d'anar-se’n a empolsegar a cap era.

FOSSES COMUNES I MOLTES PREGUNTES SENSE RESPOSTA

No paren de passar-nos imatges terribles de la guerra. A totes les cadenes de televisió de tot el món que connectem, ara que sense moure’ns de casa estem al tanto de tot el que es belluga on sigui, tenim la retina perjudicada de tan contemplar edificis esbudellats per bombes i míssils que disparen persones amb intenció d’escabetxar la vida d’altres persones. I ens cansem de veure desfilar les penoses processons de persones indefenses, la majoria dones, criatures i ancians, arrossegant-se com pidolaires buscant la manera d’escapar de l’horror carregats, amb el més imprescindible des del punt de vista personal i sentimental, per resignar-se a sobreviure en un exili tutelat, mentre duri, per la solidaritat i la bona voluntat de gent que encara no ha desertat d'exhibir l’etiqueta de “bona persona”. Però, francament, després de vint dies de sacsejar l’exercit invasor rus, a sang i a foc, el pacífic territori de la veïna i cosina germana Ucraïna, als espectadors si us plau per força d’un altre dels nombrosos escenaris bèl·lics escampats arreu del planeta, ja no els queden llàgrimes per plorar ni renecs per esbravar la ràbia i l’esbalaïment davant la comissió d’unes bestieses tan grans.

Però de totes les imatges crues que hem pogut veure quasi “on line” a la televisió els darrers dies, la que més m’ha impactat ha sigut la de gent abocant cadàvers en una fossa comuna, com si es tractessin de sacs de patates podrides o de bestiar mort d’alguna pesta. He vist com abans de llançar els cadàvers dintre la rassa oberta, vés a saber si arran d’una carretera o en un descampat a les afores d’un poble, ni s’identificaven els cossos, ni se’ls traslladava amb un mínim de dignitat i respecte, la qual cosa em fa suposar que els “enterramorts” no eren pas familiars ni amics o coneguts dels morts sinó simples mercenaris de conveniència per ocupar-se de “desinfectar” a la brava els carrers, potser amb la bona intenció d’evitar una epidèmia. Tampoc he vist que separessin els cadàvers dels homes dels de les dones, sinó que a jutjar per com actuaven a tall d’arrancar naps, tots els “bultos” que traginaven anaven a parar a una mena de pilot del greix. Tanmateix, com que la veu en off que acompanyava les imatges no informava del lloc exacte on es produïa aquella salvatge exhumació, especulo que l’espectacle passava en sòl ucraïnès i, posats a suposar, que qui practicava la “neteja higiènica” eren ciutadans ucraïnesos, voluntaris espontanis o reclutats expressament pels milicians de la resistència, ja que no crec que els invasors russos es prenguessin tantes molèsties i, a més a més, segons els comentaristes, els cadàvers no només pertanyien a combatents anònims sinó també a civils que fugien o que, inclús, potser havien mort per malaltia a casa seva i els serveis municipals no donaven abast per enterrar-los al cementiri.

Ara bé, m’estic preguntant si aquelles imatges que tant em varen impactar, com a tothom que les va veure, eren vertaderes o formaven part de la tramoia de la guerra, de la intoxicació informativa interessada en fer córrer mentides per enterbolir i manipular les notícies que arriben de la zona de conflicte. Seria molt gros que només es tractés d’una perfomance, muntada expressament per desacreditar. Però en el transcurs de qualsevol guerra no et pots pas refiar que tots els vídeos i notícies que circulen, sobretot quan es tracta de balanços de baixes o de danys colaterals o de víctimes civils, es corresponguin amb la realitat. Ja n’hem vist massa de guerres com per donar credibilitat a totes les informacions que regalimen, llevat que no estiguin avalades per fonts que s’hagin guanyat a fons la credibilitat. Si les imatges de les fosses eren autèntiques i no estaven trucades a benefici d’inventari, em pregunto a qui se li haurà de passar factura com autor d’un acte tan aberrant? A totes les guerres, el menyspreu per la vida humana no pot escandalitzar ningú perquè les guerres són la negació de la humanitat. I de fosses comunes n’hem tingut testimonis, per desgràcia, en gairebé tots els conflictes coneguts d’aquest segle i en molts dels anteriors. El que em preocupa és que no sempre d’aquestes salvatjades se n’ha fet respondre als inductors, als autors materials o als que ho varen tolerar, per activa o per passiva. I no puc evitar que em desvetlli la sospita que allò que vaig veure no fos cert i s’haguessin utilitzat les imatges per crear més desconcert i desmoralització.

En totes les guerres hi ha moltes preguntes que amoïnen els observadors imparcials i forçosos, perquè quasi sempre una nebulosa envolta els orígens del conflicte i en el seu desenvolupament es descobreixen massa fets manipulats per influir una opinió pública segrestada, pel que fa als conflictes que hem viscut arreu del món des de l’acabament de la segona guerra mundial; simultàniament a la guerra d’Ucraïna em sembla haver llegit que trobarien un parell de dotzenes de fronts oberts i calents que han quedat eclipsats i esmorteïts. Però dos dubtes, sobretot, em destaroten sobre aquesta guerra a la frontera d’Europa amb Rússia. La primera se’m planteja com una mena d’hipòtesi de característiques maquiavèl·liques - de cap manera em voldria deixar portar per una teoria conspiratòria -, però considerant els protagonistes principals no seria cap disbarat que aquesta hipòtesi fos encertada. ¿A qui se li va acudir, per exemple, entabanar els europeus a festejar els països fronterers amb Rússia - que s’havien desintegrat de l’antiga unió soviètica - per interessar-los a formar part de l’OTAN i de la UE? ¿Era conscient qui marejava aquesta perdiu estratègica, de l’efecte desestabilitzador que un hipotètic acostament d’aquests països fronterers amb Rússia als tractats militars i econòmics occidentals suposaria un trauma quasi esquizofrènic en un país especialment susceptible pel que fa a la seva seguretat? ¿Podria ser que l’esclat d’un eventual conflicte armat a la zona del mar del Nord anava com anell al dit dels interessos de l’instigador sibil·lí per rebaixar els fums a una Europa que reivindicava un paper més protagonista, en el concert mundial deixant-la que s'estrangulés amb la seva pròpia corda? ¿A quina potència, potser amiga, podria afavorir un afebliment d'Europa? És molt difícil que hipòtesis d’aquesta naturalesa s’arribin a confirmar mai, perquè qui les protagonitza sol ésser un especialista en tirar la pedra i amagar la mà. ¿Com es deuen sentir de decebuts els ucraïnesos en veure que les promeses de suport total s'han quedat en fullaraca?

Però si es confirmés aquesta hipòtesis maliciosa, moltes peces del puzle potser encaixarien. Per altra banda, una qüestió que també m’amoïna cada dia més, és la insistència de molts mitjans informatius i de polítics situats en llocs de molta responsabilitat, sobre la possibilitat d’una tercera guerra mundial. A la meva manera de veure, no parar de refregar pel nas a la ciutadania i a totes hores que estem al caire d’una hecatombe nuclear o química, no resulta gaire encoratjador per mantenir la moral i palesa una total manca de seny per part dels que glopegen públicament aquesta amenaça. Si els organismes supranacionals creats expressament per evitar guerres – assenyalo i acuso l’ONU – no són capaços de reconduir els conflictes pel camí del diàleg diplomàtic, abans no s'escalfin del tot, no hi ha res a fer per salvar un món amb masses interessos creats ocults, i tan cretí com per tolerar l'acaparament selectiu d'articles de primera necessitat i de determinats productes estratègics, envistes a fer-se la barba d’or amb una versió il·lustrada de l'estraperlo. Les fosses comunes poden justificar denuncies per crims de guerra, però acaparar aliments o recursos per provocar escassetat i misèria en els mercats en benefici propi, també haurien de ser susceptibles de jutjar-se com a crims de guerra si es pogués demostrar la intencionalitat dels manipuladors. Però, ca!, això no passarà perquè uns cobreixen les espatlles dels altres.

ELS DIUMENGES REFLEXIONEM ESPIGOLANT “CARTES AL DIRECTOR”

 

(Els caps de setmana us proposo reflexionar sobre opinions espigolades a la secció de “Cartes al Director”, publicades als diaris de casa nostra els darrers 8 dies. Ho faig perquè, com es deia en aquell "Parlament de Paper" inventat per "La Codorniz" dels anys de la dictadura, a les "Cartes al Director" els ciutadans hi aboquen la "seva" raó, que també té tot el dret del món a ser escoltada, puix sovint n’està molt carregada (de raó). Dues advertències, per evitar malentesos: 1ª) - Que hagi seleccionat unes cartes i no altres no vol dir que subscrigui necessàriament el seu contingut, i 2ª) - Que les reprodueixo literalment, en la llengua com han estat publicades)

QUÈ PASSA AMB L’EDUCACIÓ.- Fa trenta anys que soc docent a Secundària i mai ningú no ens ha preguntat, ni a mi ni als meus companys, quines millores es podrien introduir al sistema: quan tot està dat i beneït fan veure que ens deixen fer alguna esmena, però tothom sap que és paper mullat. Una colla de pensadors de despatx i altres endollats, que no saben ni què és un nen ni una aula amb trenta criatures, ens diuen què necessita l’educació d’aquest país: dissenyen currículums carregats de matèries i fan equilibris per tenir tothom content. En primer lloc, procuren tenir endreçades les criatures com més hores millor, per no tenir queixes de les famílies i evitar problemes socials. En segon lloc, intenten acontentar el professorat de les diverses especialitats (aquí tenim part de culpa) i el currículum acaba trinxat en un munt de matèries: un nen de tretze anys pot tenir 12 matèries en un curs. En tercer lloc, callen davant l’obligatorietat del 25% en castellà sabent que a la majoria del territori no es compleix ni el 50% de català. Millorar l’educació secundària d’aquest país comença per aplicar el sentit comú: eliminar una hora diària a l’ESO mantenint l’horari de matins, com fan als països nòrdics (només en mirem el que políticament interessa); reduir el nombre de matèries acadèmiques i donar valor als resultats; obrir els centres a la tarda i programar-hi activitats extraescolars voluntàries; oferir una línia acadèmica sòlida per a l’alumnat que –siguem clars–, no aguanta fins als 16 anys, i, finalment, erradicar les oposicions del professorat amb un procés tan garantista (un interí amb cinc anys de valoració positiva ja hauria d’obtenir una plaça fixa) com valent (aquella persona que no és vàlida no es pot perpetuar al sistema). I si hem de començar el vint d’agost, doncs cap problema, però amb les premisses anteriors. Jo ho veig així, deu ser que soc molt simple. O directament ximple. (Mercè Subirana Claveguera – Quart – Diari Girona)

QUE SANTA RITA FACI MÉS QUE LA SEGURETAT SOCIAL.- Un familiar meu porta tres setmanes seguides trucant, nit i dia, per via telemàtica a la direcció provincial de la Seguretat Social de Girona. El resultat no pot ser més decebedor: no ha entrat mai. Avui, que amb un senzill mòbil pots parlar amb mig món és del tot impossible connectar amb un organisme que es troba a quatre passes de casa teva. Què pot fer el meu benvolgut familiar? És evident que sense cita prèvia no el poden atendre. I l’únic mitjà que et permet entrar no funciona. Un servidor, carregat d’anys, carregat de raó i, fins i tot, una mica carregat d’espatlles, està en condicions de donar-li consells. Consells de la meva llunyana joventut: Que encengui, millor avui que demà, un ciri a Santa Rita, patrona celestial dels impossibles. (Jaume Teixidor Cuyàs – Girona – Diari Girona)

EMPRESARIES, LÍDERS i DIRECTIVES.- Dones que sovint són invisibles però que porten el pes del sector comerç i són líders i directives de les associacions de comerciants i empresaris. No es dediquen a liderar o a ser membres de les juntes directives perquè estiguin avorrides, tot al contrari, són empresàries que regenten establiments d’un sector amb horaris poc conciliadors, que troben el temps per implicar-se a mantenir el seu barri o el seu territori viu. Són dones i ja va amb el seu tarannà la voluntat de col·laborar, cooperar i implicar-se en diferents entitats. Segurament moltes d’elles quan eren estudiants ja lideraven les seves classes exercint la tasca de representants de l’aula. Tenen recursos, poder de decisió, un talent innat en organització, són diligents en la seva feina, però el que busquen per damunt de tot és el bé comú. Treballen braç a braç amb un equip de persones que conformen la junta, normalment un equip mixt, amb el qual comparteixen la premissa de donar serveis als seus homònims i dinamitzar i activar les ciutats i la ciutadania. És d’admirar el grau d’implicació que tenen i no considero que per a elles això sigui un sacrifici, més aviat el contrari, la seva capacitat creativa i gestora es multiplica quan tenen la possibilitat de presentar i fer realitat les seves idees. Tampoc en parlaré com de superwomans. Se saturen com tothom, tenen crisis i, molts cops, l’angoixant sensació de no poder més. Cadascuna d’elles gestiona aquestes situacions de forma diferent: amb un cop sobre la taula, un renec a tots els sants o deixant que les llàgrimes flueixin aconsegueixen treure’s del damunt la sensació d’ofec i tornar a la feina i a les seves tasques amb més capacitat i diligència. I ara us ho pregunto a vosaltres, lectors: quantes dones presidentes, sots-presidentes, tresoreres, secretàries i vocals que estan en associacions coneixeu a qui no havíeu vist des d’aquesta perspectiva? Segurament moltes. Potser moltes d’elles tampoc s’hi havien vist, així, però s’han sentit identificades amb les meves paraules. És el moment de valorar i visibilitzar les dones directives de les associacions com els pilars que són de les seves estructures. (Esther Mellado Ganau – Pimec Lleida – Diari El Segre)

MASCLISME INSTITUCIONAL.- Llegint el comunicat signat pel conseller Cambray en què anuncia la reorganització del calendari escolar, trobo una frase que vull referir ara que se celebra el dia de les dones. El conseller diu que el nou calendari beneficia el col·lectiu de mares i pares, perquè afecta directament la conciliació de la vida laboral i familiar. Fins aquí podem estar d’acord. Però afegeix que la mesura, i cito textualment, “especialment beneficia les dones, a les quals recau més la cura dels fills i filles”. M’ha dol-gut la frase. Una afirmació com aquesta significa normalitzar una situació que per a res hauríem de considerar normal. El dia 9 de març, a les escoles trobareu cartells que mostren dones de la història. De res servirà si el masclisme segueix interioritzat. Una normalitat masclista que reconeix el mateix conseller. El Govern ha iniciat una campanya sota el lema “Cap a una normalitat feminista”. En aquest context, les declaracions són un gran despropòsit, un exemple més de la propaganda populista que és el nou calendari. Valorin si de debò contribueixen a assolir aquesta normalitat. (Montserrat Bascuñana – Lleida – Diari El Segre)

LES FALTES D’ORTOGRAFIA DELS POLICIES.- Com que l’alumnat de l’ESO pot obtenir el títol amb matèries suspeses, una esperançadora sortida és que opti a ser policia nacional. Un futur enlluernador. No només això: únicament pel fet de seure en una cadira també té l’opció de guanyar-se el certificat de batxillerat. No li cal fer exàmens. És suficient que els signi, ja que haurà fet l’esforç d’assistir a classe. Cada cop més idiotes i dropos. L’actual conformació dels currículums educatius pot ser la llavor d’aquests mals. I no en tinc cap dubte. Després de 22 anys com a docent de secundària, vaig veient el declivi. Molts col·legues de professió compartim les mateixes sensacions. Menys cultura i més estupidesa. Menys sentit crític i més messianisme. Menys lectura i més videojocs. Ara se m’acut: si un o una policia nacional escriu un informe amb faltes ortogràfiques i morfosintàctiques, podrà ser rebutjat per defecte de forma? I el darrer dubte: agents de la guàrdia urbana i mossos tampoc no cal que escriguin correctament? (Eva Romero Santfeliu – Barcelona – Punt Diari)

EL TRANSPORT SANITARI NO URGENT.- D’acord amb el CatSalut, el transport sanitari no urgent i no programat s’ha de realitzar en un temps màxim de dues hores. Aquest transport és, d’acord amb la mateixa instrucció, el trasllat de persones malaltes o accidentades que, per impossibilitat física o altres causes exclusivament clíniques, no poden utilitzar transport ordinari per desplaçar-se a rebre assistència sanitària a un centre, servei o establiment sanitari o per desplaçar-se al seu domicili després de rebre l’atenció sanitària. Personalment entenc que es tracta d’un espai de temps considerable, i que s’estableix un límit per una qüestió de tractament respectuós i digne cap a la persona malalta i cap als seus familiars. Lamentablement, a casa hem viscut una situació en què un familiar d’edat avançada va restar esperant cinc hores (dia 12/02/2022) en una ocasió i sis hores (30/01/2022) en una altra per un trasllat a la residència després de rebre atenció sanitària a l’hospital. Situació inacceptable segons els mateixos paràmetres de l’organisme. A la qual s’hi suma que en un trasllat no se’l va abrigar degudament, al mes de febrer, de nit. Vulnerables, cansats, incapacitats, sols, i esperant durant hores. Així és com es tracten els pacients, TSC? (Pilar Pujolar Busquets – Olot – Punt Diari)

JA N’HI HA PROU D’INOPERANCIA.- “Entre els individus, com entre les nacions, el respecte al dret aliè és la pau” (Benito Juárez 1806 -1872). La suposada racionalitat dels humans no deixa de qüestionar-se cada vegada que són capaços de provocar conflictes bèl·lics. L’últim exemple en la guerra desfermada per Rússia i que està patint Ucraïna. Com si es tractés d’una maledicció, tot apunta que la guerra és inherent a la condició humana i que les tendències bel·licistes són del tot insuperables. Des de temps immemorials, tot un ventall de personatges de tot tipus i de luctuós record, sinistres, amb ambició il·limitada, messiànics, recolzats per individus fanàtics sense escrúpols i poders fàctics interessats, han sigut protagonistes responsables de causar víctimes incomptables, sembrar odis i provocar desolació. Davant aquesta incontestable realitat em pregunto: quina utilitat tenen les institucions supranacionals? Perquè és evident que els principis fundacionals han passat a millor vida. Falta de voluntat o capacitat? Sigui una cosa o una altra, o es repensen els objectius o es tanca la parada. Ja n’hi ha prou d’inoperància! (Jaume Farrés – Olesa de Montserrat – El Periodico)

ACÚS DE REBUT D’UNA CARTA DE JUAN CARLOS, TRAMESA DES DE DUBAI

 

Si tinc l’atreviment de dirigir-me al senyor Borbó, el que fou cap d’Estat durant quasi quaranta anys del país on estic empadronat per imperatiu legal, és perquè m’ha escrit una carta, i tota correspondència em varen ensenyar de petit que es mereix ser atesa. Bé, que m’ha escrit és un dir: en realitat ha escrit una carta al seu fill per fer-li saber que a partir d’ara es queda a viure definitivament a Dubai, als emirats àrabs; si bé té la intenció de visitar-nos en pla turista de tant en tant, per fer barrila amb els amics, amigues i parents que no tinguin inconvenient en deixar-se veure plegats prenent-de alguna cosa, parlant del temps que faci o lligant algun negoci. No en tindria de fer-ne res d’aquesta carta privada, però com que el seu destinatari o els de la seva oficina n’han fet públic el contingut, com a ciutadà emprenyat i interessat per com s’administra el país on a més a més d’estar-hi empadronat hi pago els impostos - no com altres i no assenyalo ningú, que se n’escaqueixen -, em sembla que tinc tot el dret, i fins i tot el deure per si els cortesans no gosen parlar-li clar, de fer-li saber que em pareix molt malament que es quedi a viure lluny del país on com a monarca vitalici va deixar tants de mèlics per lligar, en fotre el camp a la francesa.

Que un cap d’estat d’un país democràtic s’aprofiti de la més alta representació institucional per folrar-se el ronyó, arrambant comissions i regalies a tort i a dret a canvi de vendre’s la seva influència en qualitat d’home “bo i aconseguidor”, i pagar amb diners distrets a Hisenda tutti quanti francatxela, xerinola o gresca extra conjugal amb les putetes de torn, ni la justícia ni les Corts poden deixar-ho passar perquè, a la meva manera de veure, aquesta conducta irregular podria ser sinònim d’un delicte d’alta traïció al poble, dipositari del poder sobirà. (Els que varen inventar la democràcia sempre van defensar que era el poble qui tenia de “controlar” els dirigents en general i no pas a l’inrevés). Sobretot el que més m’ha tret de polleguera d’aquesta carta és que el remitent alegi en el seu descàrrec el fet que la Fiscalia – la institució de l’Estat que en teoria ha de vetllar perquè es compleixin les lleis i els delinqüents responguin de llurs responsabilitats com infractors, davant la Justícia – li ha aixecat al monarca emèrit i resident a Dubai totes les imputacions com a presumpte autor d'unes quantes “patotes”, perquè els presumptes delictes que se li atribuïen com a conseqüència o bé estaven emparats per la butlla de la “inviolabilitat” mentre portava la corona i exercia la màxima Magistratura de l’Estat, o bé perquè alguns d’aquests presumptes delictes havien prescrit. Però, enlloc de l’escrit de desistiment de la Fiscalia, s’afirma que les sospites s’haguessin esvaït i que no estiguessin ben encaminades les actuacions.

Una democràcia tan “tocada” i “fràgil” com la nostra no es pot permetre que un cap d’Estat s’espolsi del damunt la desconfiança que ha generat en la ciutadania la seva conducta, diguem-ne poc exemplar i plena de preguntes sense resposta, amb una simple carta administrativa comunicant-nos mitjançant el seu fill el canvi de residència. Jo penso que no és de rebut “matar” un currículum ple de llacunes i de sospites, d’aquesta manera tan barroera i impresentable; francament, considero que més aviat li hauria de caure la cara de vergonya emperpalar-se en la seva inviolabilitat personal per impedir que surtin de l’armari tots els esquelets i draps bruts de la seva vida privada. Encara que només fos per demanar perdó i prometre que “no es tornarà a repetir mai més”, crec que els ciutadans ens mereixem alguna mena d’explicació i de disculpa de viva veu, sobretot per deferència als que la conducta d’un monarca tan catòlic, apostòlic i romà pugui haver escandalitzat: el pecat d’escàndol segons la doctrina cristiana que suposo ell també practica, encara que estigui a Dubai, és un dels més mal vistos per Crist.

Segons lluc 17, 1-6, Jesús digué als seus deixebles: “... sempre hi haurà algú que en faci caure d'altres en pecat, però ai del qui els fa caure escandalitzant! Més li valdria a qui escandalitza que li lliguessin al coll una roda de molí i el llancessin al mar, abans que debilités la fe d’un d’aquests petits”. Tanmateix, pensant en la continuïtat de la institució monàrquica crec que seria “un gest”, jo seria un dels primers en agrair-li des del blog, que des de Dubai tornés a escriure al seu fill aconsellant-li que renunciés al privilegi de considerar inviolables tots els actes privats i personals, que no tinguin cap relació amb l’exercici estricte del càrrec públic de màxima representació. No sé si amb això salvaria la Corona, però crec que com a minin se li reconeixeria la bona voluntat.