Follow by Email

dilluns, 30 de setembre de 2019

ENS ESPERA UNA TARDOR MÉS CÀLIDA I UN HIVERN QUE NO REFRESCARÀ GAIRE


PROPOSTA DE REFLEXIÓ PER AVUI (dilluns 30 setembre de 2019)

Segons els experts, els anàlisis climatològics que prediuen la temperatura dels propers mesos, aquest hivern l’arribada del fred es farà pregar i per tant es retardarà l’encesa de calefaccions, donant peixet als que pateixen pobresa energètica. Però aquesta ressagada, ja en podeu estar segurs, no ens estalviarà dies rúfols perquè com es desprèn de la saviesa popular ni el fred ni la calor es queden encantats a dalt; en conseqüència, posarà en relleu una més de les seqüeles soterrades de la crisi que ha empobrit les famílies – un terç de la classe mitja devaluada té treballs per arribar a fi de mes i per afrontar una despesa imprevista, segons el CIS -, fins al punt d’haver de prescindir o de mirar prim amb la calefacció. Això m’ha portat a la memòria aquells glaçats hiverns de la postguerra, en que tanta gent passava privacions i se les empescava com podia per resguardar-se d’unes temperatures severes, les quals no sé per quina misteriosa raó castigaven més les llars dels pelacanyes als barris, que no pas les dels petits burgesos que vivien al rovell de l’ou de pobles o ciutats.

Com que la calefacció central i els escalfapanxes eren un luxe a l’abast de pocs, els recursos que s’enginyava la gent per a no passar fred anaven des dels brasers a les estufes de llenya o de carbó, que ocupaven l’habitació on s’hi feia més vida, evacuant el fum a l’exterior mitjançant uns tubs que sortien per la finestra més propera, i que els dies de mala tirada el fum rebufava cap a dintre i tothom es queixava de coïssor d'ulls. Així com avui proliferen a les façanes les antenes parabòliques, en temps no tan reculats eren les canonades de les estufes les que amorraven el nas a les façanes, sense cap pudor; tant en un com en altre cas, les antenes més cridaneres d’avui i els tubs més descarats de les estufes d’ahir es donava també la coincidència que abundaven més en carrers on la gent que hi vivia ho passava magre.

He deixat pel final parlar-vos d’un recurs energètic que no crec que torni però que va ser molt popular: les serradures. Els que no arribaven per comprar carbó o llenya per alimentar les estufes, recorrien a un rebuig com eren les serradures, que s’escampaven pel terra de les serradores, llavors industries populars i avui pràcticament desaparegudes del territori urbà. I com que fins tot de la misèria alguns espavilats, per avarícia o per necessitat, en feien negoci, els encarregats d'aquests establiments tenien un determinat nombre de clients fixos que a canvi de quatre rals i de deixar el terra net com una patena, podien omplir sacs de serradures en acabar la jornada; alguns d’aquests privilegiats les feien servir a casa seva, però d’altres se les revenien per comprar menjar.

Els que no tenien altre remei que utilitzar-les per escalfar-se o per cuinar, improvisaven uns fogons amb llaunes buides sense tapa i amb un forat al costat inferior, per on hi ficaven un pal de ferro fins que toqués un altre de vertical situat al bell mig de la llauna, de manera que entre tots dos formaven un angle recte per on es produïa el tiratge de l’invent. El problema era l’evacuació del fum, ja que no tenia sortida directa i, per tant, el fogó es posava sota la xemeneia de la casa, si n’hi havia, o en un lloc ventilat. Els més sofisticats o previsors en tenien a punt de vàries capacitats, segons si es tractava de cuinar-hi o d’escalfar-se. Espero que mai més la societat es vegi abocada a recular fins a l’època de les serradures, però no se’n faltarà gaire si els capgrossos que ens governen fent més cas a les veus dels rics escagarrinats partidaris de les retallades socials per por de perdre patrimonis i rectories, que no pas a les dels pobres que ja ho han perdut quasi tot i que només demanen que no se’ls hi arrabassi el dret de viure amb dignitat. I no féu cas als oracles de l’economia que en època de crisi pontifiquen per les cantonades, perquè els que presumeixen de mags en aquesta matèria els trucs massa sovint no els hi surten, i alguns dels que van de polítics prestigitadors en economia, les pilotes els hi cauen a terra.

diumenge, 29 de setembre de 2019

AMB INTRANSIGENTS I CRISPATS NO ES FA CAMÍ ENDAVANT


PROPOSTA DE REFLEXIÓ PER AVUI (diumenge 29 setembre de 2019)

            Si per viure necessitem explicar-nos històries, per identificar-nos-hi cal que ens hi puguem reconèixer; però si el que reflecteixen aquestes històries és una societat enfrontada amb si mateixa, ho tindrem fotut perquè no és possible abordar problemes que afecten tothom, enmig d’un ambient d’intransigència i crispació. Per tant, no crec que es puguin resoldre millor els conflictes cargolant una mica més la rosca de la pressió que no pas vessant dosis generoses de vaselina a l’engranatge enferregat. Em fa gràcia que es defensi el diàleg mentrestant no es faci res per evitar la crispació entre les parts que en teoria s’haurien d’asseure a enraonar. En Sèneca i d’altres il·lustres filòsofs dirien que semblant conducta frega més la hipocresia que la sinceritat. Però, esclar, no és el mateix parlar de crispació en termes filosòfics que polítics. La política, diuen els polítics més intransigents, requereix un tarannà sense massa escrúpols, al inrevés de la filosofia, més pròpia de tiquis-miquis que es fan massa preguntes. A mi, francament, els intransigents no em fan el pes o, si voleu que us ho digui més clar, no m’agrada tenir-hi tractes perquè sé que no m’hi entendré mai i encara puc acabar amb una angina de pit si surto de polleguera.

            En definitiva, en què consisteix la intransigència? Senzillament en no baixar mai del burro per sistema. Tant li fan els arguments dels altres, perquè l’intransigent és d’aquella mena de sords que no volen escoltar. L’intransigent no debat, sinó que discuteix, que és molt diferent. Debatre sempre és sa i fins i tot imprescindible per arribar a una entesa; en canvi, les discussions la majoria de les vegades acaben en trencadissa. I no depèn del to de veu emprat, que cadascú té la seva manera d’expressar-se i es pot debatre a crits i discutir sense una paraula més alta que l’altra, sinó de la càrrega d’intransigència que hi hagi pel mig. En definitiva, en què consisteix dialogar? A la meva manera de veure, en asseure’t a la cadira de l’altre i posar-te el seu barret. ¿Com pots comprendre els arguments de l’altre, si no et poses a la seva pell i mires de palpar la seva sensibilitat? Partint de la base, que per cert només els intransigents neguen, que la raó no la té ningú al cent per cent, sinó que està repartida, el diàleg sincer hauria de servir no pas per posar en relleu les discrepàncies sinó les coincidències. I l’entesa de veritat i duradora no es pot fonamentar més que en un acord de conveniència que atengui les raons de cadascú dels adversaris.

            Jo sóc polemista compulsiu, moltes vegades perquè inclús les pròpies conviccions necessito contrastar-les amb les conviccions d’altres; per reforçar-les o per relativitzar-les. I m’emprenya molt que em confonguin aquesta passió pel debat intel·lectual, pel vici de discutir per discutir. Ara que encara estic tocat pel clima que es va respirar a la darrera sessió del Parlament, en que la intransigència va contaminar cadascuna de les bancades fins desencadenar una crispació insuportable, voldria recordar de la meva època de tertulià radiofònic, més enllà de les enganxades dialèctiques amb destacats polítics de Ciutadans, la seva repetida actitud intransigent respecte a l’ús de la llengua catalana en públic, quelcom similar al que passa en cada sessió parlamentaria. En aquella tertúlia i participàvem, a part del moderador, quatre persones: tres polítics de diferent adscripció i jo com a periodista independent. El representant de Ciutadans, castellà d’origen però arrelat professionalment i sentimentalment a Catalunya des de feia anys i que parlava el català perfectament fora de micròfons, quan “actuava” emprava el castellà. Per què? Home, jo no hi trobo cap altra explicació que per tocar el botet i fer palès qui era el puto amo, amb perdó. I això tertúlia darrera tertúlia.

Recordo que un dia li vaig dir que encara que només fos per cortesia amb els interlocutors potser li convindria debatre en català. La resposta va ser continuar els arguments en la llengua de l’imperi. Perquè la intransigència, al meu entendre, no era que preferís expressar-se amb l’altra llengua oficial al territori, sinó que expressament ho feia per recalcar la condició de superioritat d’una llengua sobre l’altra. Que és la mateixa explicació de la seva intransigència lingüística al Parlament. Tant se’ls en fot que aquesta actitud intransigent aboni la crispació. Anys enrere, es va encunyar aquella dita amable pels altres catalans que va descobrir en Candel a la burgesia nacionalisme d’aquest país: “de català n’és tot aquell que viu i treballa a Catalunya”. Més endavant, es va “afinar” aquesta definició afegint-hi: “i se’n sentin”. És ben evident que alguns que viuen i treballen a Catalunya no se’n volen sentir de catalans. Malgrat el que ells diuen per justificar la seva autoexclusió, no crec de cap manera que sigui perquè els catalans els persegueixin a matadegolla; simplement es tracta de pura intransigència, no sé si malaltissa o perversa, però intransigència fastigosa. D’aquella que crea crispació. Que vagin en compte, però, que no els hi esclati als dits, que és el que sol passar quan el diàleg s’impedeix per intransigència.                  

divendres, 27 de setembre de 2019

SANT MARC, SANTA CREU I SANTA BÀRBARA, NO ENS DEIXEU!


PROPOSTA DE REFLEXIÓ PER AVUI (divendres 27 setembre de 2019
Francament, alguns polítics, potser diguem millor la morralla de la classe política, tenen la carregosa habilitat de complicar les coses, precisament quan menys servei fa al poble enredar la troca. I parlo de fets que han passat els darrers quatre dies: la passejada per Vic de la plana major de Ciutadans com si fossin els putos amos; la reiterada referència a la goma dos que s’assegurava manipulaven els CDR detinguts, quan encara no s’havia confirmat de què els acusava la fiscalia i no s’havia pronunciat el jutge d’instrucció; destinar a Barcelona de quasi un miler de policies i guàrdies civils per prevenir presumptes aldarulls, quan la delegada del govern havia dit fa quatre dies que no els hi havia ni passat pel cap d’enviar piolins, perquè amb els mossos ja n’hi havia prou i de sobres per mantenir l’ordre; engegar des d’un domicili particular, al costat mateix del monument de Rafel de Casanovas, a tota pastilla l’himne nacional d’Espanya per boicotejar el moment que el govern feia l’ofrena floral; la vergonyosa crispació provocada expressament al Parlament ahir mateix pels rebentadors mal educats de sempre, i un llarg etcètera de conductes allunyades de la més elemental cortesia i respecte a les opinions dels adversaris. Tampoc és pot dir que vagi fi el president de la Generalitat insistint en la confrontació amb Madrid, sabent que els seus socis de govern en discrepen obertament d'aquesta tesi i que tampoc una majoria significativa de catalans estan per fotre el barret al foc, sinó per pactar un referèndum d’autodeterminació. Per totes aquestes raons, val més que ens encomanem, com feien els nostres avis, a sant Marc, santa Creu i santa Bàrbara, quan amenaçava tamborinada.

Déu me’n guard d’acusar a cap dels protagonistes d’aquestes desafinades fastigoses d’actuar amb malicia, però dubto molt que no ho facin com a mínim per tocar el botet i provocar; en tot cas, sóc incapaç de comprendre què els mou a ser tan emprenyadors, impertinents i mesells, sobretot en moments tan delicats com els d’ara, enmig de tota aquesta feinada que se’ns gira als soferts ciutadans d’un país cada dia més enervat en la confusió, amb unes eleccions generals en capella; una sentència a la flor i nata del sobiranisme que pot aixecar butllofes; i una operació Judes, que no s’explicaria, encara que don Pedro ho negui com sant Pere va renegar de Jesús tres vegades, sense la inspiració i la tutela des d’òrgans polítics de l’Estat, per neutralitzar la temuda reacció ciutadana a una sentència que, com no s’amaguen de pronosticar els que ho saben tot abans que passi, serà exemplar com escarment i, finalment, introduint a l’escena prou regirada un temerari relat de terrorisme vinculat al moviment independentista que, en canvi, sí que ha sigut positivament exemplar donant centenars de mostres del seu pacifisme radical. I tot plegat passa quinze dies després que centenars de milers de ciutadans ratifiquessin, el passat onze de setembre ocupant tranquil·lament el carrer, la reivindicació històrica del dret a decidir si Catalunya vol ser governada des de Barcelona i no des de Madrid, sense dependre de ningú.

Els sobiranistes cada dia que passa tenen les coses més clares: n’estan tips de mantenir aquells que els tracten a baqueta des de totes les institucions i serveis públics estatals, de que els cisin els estalvis de la bossa i de que els hi escarneixen la cultura, la llengua i la mateixa història. Però, malgrat la indignació somorta, els catalans sobiranistes només demanen sotmetre’s al veredicte d’un referèndum que escateixi si els partidaris de partir peres amb l’Estat son majoria democràtica suficient per endegar, sense perdre temps i pacíficament, els tràmits per pactar els termes d’un divorci civilitzat. És cert que hi ha una altra part de la ciutadania, que si no es mobilitza tant com el sobiranisme és perquè es refia que l’Estat ja ho té tot lligat i amanit per garantir la unitat d’Espanya. Ara bé, els sobiranistes feren confiança als partits polítics afins per gestionar precisament les seves il•lusions o utopies, com us sembli anomenar-les, però posant com a condició que no abandonessin la governança del dia a dia del país, per discutir sobre com s’ha de consolidar, estructurar i finançar una república que, de moment, està a les beceroles.


Però vet aquí que un encàrrec tan senzill i concret com el dels electors sobiranistes, els polítics electes l’han complicat de mala manera perquè enlloc d’anar per feina i governar, han preferit marejar la perdiu, embolicant-se entre ells en polèmiques estèrils, bizantines i semàntiques, més pròpies de criatures de pati d’escola que d’autèntics estadistes en moments històrics transcendentals. El sobiranisme popular només els hi demana als seus representants polítics que els hi muntin el marc legal perquè cada ciutadà d’aquest país pugui expressar lliurement i amb serenitat què pensa que és millor per Catalunya, si buscar-se la vida pel seu compte o seguir com estan. I que si, com sembla per la mobilització permanent dels sobiranistes al carrer però no materialitzada a les urnes fins ara, que quedi clar, els partidaris de l’aventura independentista fossin majoria es posi fil a l’agulla per bastir una secessió civilitzada i sense trencadisses innecessàries. Però, una vegada més, després de l’espectacle d’ahir al Parlament queda palès que el clima polític no és l’adequat per pactar res, i que el més calent en quan a la imprescindible unió del món sobiranista, està a l’aigüera.

dijous, 26 de setembre de 2019

EL JOVENT, SI S’HO PROPOSA, ÉS L’ÚNIC QUE POT FER GIRAR LA TRUITA


PROPOSTA DE REFLEXIÓ PER AVUI (dijous 26 setembre de 2019)

Se sent a dir que la joventut d’avui dia no té els mateixos valors d’abans i, a la meva manera de veure, això és un colossal i alarmant símptoma de miopia per part de qui s’ho creu, ho escampa i s’hi abona per desqualificar el jovent en general. I tant que tenen valors! El que passa és que si en la nostra època hom els tenia a flor de pell, avui potser cal gratar una mica més, sobretot per separar el gra de la palla. No m’embrancaré en llibres de cavalleria discutint perquè valors que abans es consideraven fonamentals per tirar endavant una família, una empresa o un país - el sacrifici, la tenacitat, l’esforç, la duresa, la constància o la generositat -, avui se’ls mira de reüll la generació dels mil·lennials. Però siguem objectius, ¿potser la gent de la nostra generació de iaios no ens hauríem de preguntar si tenim tota la raó quan arribem a la conclusió que la societat en que vivim està empantanegada en una crisi general de la qual no sap com sortir-se’n, és per culpa que els valors “de tota la vida” han passat de moda entre el jovent d’avui? Potser també hauríem de reconèixer que qui ha posat de moda les martingales, l’oportunisme i “la cara” com a substituts de les estrictes regles del joc net, varen ser gent de la nostra generació. I encara em pregunto més: si tenim tanta raó com ens pensem en no creure en que hi ha una majoria de jovent sa que és capaç de treure’ns de l’atzucac. I sobretot m’ho pregunto, després d’escoltar com una nena sueca, baldada pel síndrome d’Asperger, engaltava als estirats membres de l’assemblea general de l’ONU una repulsa valenta sense precedents: “Els de la nostra generació els estem observant. Som al principi de l’extinció massiva de l’espècie i vostès només saben parlar de diners i ens expliquen contes de fades sobre l’etern creixement econòmic. Com s’hi atreveixen!”

 A la meva manera de veure, en el sac etiquetat “jovent” s'hi barregen sensibilitats que, sota el denominador comú de l’edat, no necessàriament pensen, senten i reaccionen igual davant la realitat que els sacseja des que en sortir de l’adolescència es foten de morros amb un futur més negre que el carbó, molt diferent del que varen viure la generació dels seus pares, acostumats a que totes els hi ponguessin perquè la dels iaios, que les havien passat tan magres després de dues guerres, els protegiren per evitar que els seus fills passessin per les mateixes privacions que ells havien patit. Però aquell món més o menys endreçat, on tothom que no tenia un os a l’esquena podia guanyar-se la vida treballant, inclús del que li agradava, ja ha passat a la història. De manera que bona part d’aquest jovent, en veure’s impotent s’ha resignat a arrapar-se a la primera oportunitat que li ha sortit per almenys sobreviure encara que sigui a precari, mentre que una altra part, en adonar-se del pa que s’hi donava, s’ha apuntat per enèsima vegada a empènyer l’eterna revolució pendent, no només per canviar la societat sinó, també, per salvar el planeta de l’amenaça del canvi climàtic i la contaminació que la nostra generació de iaios ha consentit.

Aquest jovent, com la nena sueca, que empeny la societat perquè doni la volta com un mitjó a les seves prioritats, posant el benestar de les persones i la conservació del planeta en primer pla, ha capgirat el sentit i la definició dels valors eterns a partir del moment que ha decidit no llepar-se més les ferides, fent palès que s’ha atipat del paper de convidats de pedra en un banquet organitzat pels de la nostra generació on, si no es plantaven només els hi esperarien plats de sopa que potser també els hi voldran racionar, perquè als de l’establiment de sempre no els falti el tall. No és estrany, doncs, que aquesta joventut sana reaccioni aparentment amb un exabrupte que no és altra cosa que un raonament de pissarrí: “Si n’hi ha o no de tall per repartir ja ho veurem, de moment volem ficar-nos a la cuina per comprovar si es pot o no fer bullir l’olla amb més eficàcia, perquè de tall n’hi hagi per a tots”. De manera que si la generació de iaios que ha viscut tants anys al bany maria, no sabent o no volent tallar la corrupció d’una classe política que empestava d’una hora lluny, i que cada vegada que girava una mica la truita els nous guanyadors s’afanyaven a especular com repartir-se els millors llocs de la taula del pròxim banquet, no es treu el pa de l’ull, que sant Marc, santa Creu i santa Bàrbara no ens deixin, que és el que resaven els nostres avis quan veien acostar-se la pedregada. Si algú pot fer girar la truita de veritat és aquesta joventut sana. I que ho faci sola o escoltant l’experiència dels iaios només dependrà de si la nostra generació sap reciclar-se sense reserves ni retrets. En qualsevol cas, la truita tombarà igualment perquè, ja ho veieu, el jovent d’avui no està per hòsties ni per deixar per demà el que toca fer avui. De fet, té les mateixes inquietuds que la nostra joventut i la de moltes altres generacions anteriors; la diferència, potser, és que el món no havia estat mai tan trasbalsat com ara.  

dimecres, 25 de setembre de 2019

CADA DIA ÉS FI DEL MÓN PER UNS QUANTS


PROPOSTA DE REFLEXIÓ PER AVUI (dimecres 25 setembre de 2019)

Ja he perdut el compte de les vegades que durant els tres darrers segles el món tenia de fer figa; la darrera va ser, si no ho recordo malament, el febrer d’ara fa dos anys, que segons la mitologia vikinga ens en teníem d’anar tots a can pistraus fent un pet com un gla. Però, afortunadament encara remenem la cua. I tots els mals auguris dels profetes o dels il•luminats de torn en cada època, s’han anat desfent com un bolado; però, malgrat aquests repetits fiascos, sempre queda algú que no escarmenta i intenta fer bullir la seva olla particular agitant els esquellots d’una fi del món imminent, i gent prou crèdula i masoquista s’empassa els mals pronòstics sense posar-los ni en quarantena, perquè inexplicablement sembla que a molts els motiva més el morbo d’un món abocat a l’apocalipsi que no pas la serenitat d’un planeta sostenible i segur. Qui sap si aquest morbo era el mateix amb que l’Herman Melville provocava els lectors de Moby-Dick: “Alguna vegada has sentit l’emoció d’enfilar-te a la proa d’una balena blanca?”

Per aquesta raó, penso que hom fa cas de segons quines brames que no s’aguanten ni amb pinces, si t’ho mires bé, simplement perquè l’intriga pel desconegut atrau fatalment aquella parcel·la de morbositat que hom porta al cos des del naixement, però que la majoria reprimeix per qüestions culturals, religioses o simplement estètiques. En tot cas, pels que prefereixen viure angoixats per la gran patacada, la propera data prevista perquè el món s’acabi serà l’any 2060 si es compleix el pronòstic de l’Isaac Newton, basat en les profecies bíbliques del llibre de Daniel. Malauradament, però, per a la majoria dels mortals que llegiu aquesta reflexió d’avui, efectiva-ment el món s’haurà acabat amb tota certesa, ja que molts no hi serem a temps de comprovar-ho.

Per tant, a la meva manera de veure, no cal amoïnar-se tant per la fi del món a l’engròs i prestar més atenció a les petites dosis d’apocalipsis servides a la menuda, que cada dia comunitats senceres pateixen a causa de guerres, catàstrofes naturals, epidèmies, sequera o fam. Són finals de món individuals, que moltes vegades passarien desapercebudes si no fos perquè les notícies ara no tenen fronteres gràcies a gent que arrisca desinteressadament la pell per escampar-les, com fan les ONG, o a canvi de diners, com els freelance de la informació; però en ambdós casos els que les esbomben perquè sapiguem en quin món vivim, s’hi fan més savis que rics. No obstant això, la magnitud de totes aquestes petites tragèdies quotidianes no impressionen els diferents establishments mundials, perquè per molt que el món s’esmicoli a trossos, mentre no s’ensorri del tot ni s’immuten. Qui sap si perquè a l’hora de decidir com i quan s’enfoquen totes aquestes tragèdies humanitàries i mediambientals que acabaran amb el planeta si no s’hi posa fre a la disbauxa, qui marca les prioritats són els interessos geopolítics, no pas preservar la civilització ni els sentiments de les persones. Els que formen part dels establishments de tots els països "avançats" només s’interessen perquè no falti a taula pa per avui i no els preocupa gens ni mica que demà els seus fills passin gana.


En el fons, la tragèdia comença quan la societat en general només mou una mica el cul de la cadira, per exemple, esgarrifada davant la crònica d’una salvatjada terrorista o esquitxada per sang i el fetge d'una guerra en ple apogeu; però, assisteix impassible al monòton degoteig de morts per inanició en països del tercer món o davant el incomptable número de persones que perden la vida fugint de casa seva cap a un món millor, el qual la majoria dels migrats mai arribaran a tastar. Només quan sorgeix algun personatge que es converteix en mediàtic perquè acapara en un moment donat l’atenció dels consumidors de relats de calamitats des de casa estant, ens assabentem de finals del món diàries per a molta gent atrapada en guetos de rebuig humà en culs de sac a Calcuta, al Brasil o a Barcelona mateix, entre d’altres llocs; en pobles infectats per malalties de les que els laboratoris farmacèutics en passen olímpicament mentre no amenacin la tranquil·la migdiada sanitària occidental; en el món del tràfic indecent de persones per abastir prostíbuls o per dedicar-se a servir de camells a les màfies que controlen la droga; en definitiva, a la infinitat d'intents fallits per sobreviure en un primer món idealitzat pels que inciten sense escrúpols els desesperats a resignar-se, quasi sempre abans d’hora, a que la fi del seu món ja hagi arribat.

dimarts, 24 de setembre de 2019

CAMINADES SOLITÀRIES AMB ELS ULLS BEN OBERTS PER SENTIR-TE ACOMPANYAT


PROPOSTA DE REFLEXIÓ PER AVUI (dimarts 24 setembre de 2019)

Cada matí surto a caminar una hora i escaig “per fer salut”, a pas lleuger sense arribar al footing, per gairebé sempre el mateix itinerari, que allargo o escurço a conveniència de l’humor amb que m’he llevat. Però a còpia de repetir tantes vegades la jugada, poc o molt a la mateixa hora, es podria dir que se m’ha fet tan rutinària la passejada, que podria fer el monòton recorregut d’esma si no fos per l’entretingut joc que m’he inventat per distreure’m i sorprendre’m, que no és altre que prendre nota mentalment de totes les coincidències amb les que m’ensopego quasi cada dia mirant d’esbrinar-hi alguna diferència. Per exemple, molts de dies em topo amb una noia jove molt ben arreglada, que surt de casa atrafegada amb el cotxet d'una criatura, tibant la corretja d’un gos i sostenint una petita bossa de racó que llença al container de la cantonada. Encara que sembli un clixé calcat d'un dia per altre, trobar les diferencies entre la mateixa imatge rutinària veureu que no és cap ximpleria sinó un entreteniment, si ho proveu.

Una mica més endavant he de fer marrada perquè quasi sempre hi trobo estacionada en doble fila la furgoneta d’un repartidor de pollastres i ous, davant d'una botiga de comestibles: el primer cop que em va fer perdre el ritme de la marxa li vaig maleir els ossos, però ara si un dia no me l’ensopego fent nosa el trobo a faltar i miro l’hora per comprovar si passo més tard o ell va més d'hora. No hauria dit mai que hi hagi gent tan rutinària que fins i tot s’asseu al mateix banc cada dia, i suposo que ells deuen pensar el mateix de mi en veurem passar com un estaquirot, ni passejant ni corrent. Quan tombo la cantonada del supermercat ara ja vaig en compte de no fotre’m de lloros amb una pidolaire d’aquestes que algú deixa estratègicament, com si fos la figura d’un pessebre urbà de la misèria; aquesta "figurant" en concret, em cridà l’atenció perquè somriu a tothom amb una cara de pa de ral mentre para la mà recitant una frase que segur li han fet aprendre de memòria perquè no sap ni català ni castellà i no respon a qui li diu alguna cosa només amb un encantador somrís postís. He observat que hi ha dones que quan surten del super - mai quan hi entren, so sé per què - li deixen caure una moneda al paneret em sembla també per pura rutina, ja que fan l'almoina i passen de llarg. A l'altra banda del carrer un altre pidolaire del mateix gremi, amb el cap cot i un cartell als peus explica als vianants quants fills té per alimentar, però aquest no té requesta i mai he vist que arreplegués res. Suposo que aviat eliminaran aquest "lloc de treball" per improductiu. Els dies de festa aquests empantanos no hi són, per tant he arribat a la conclusió que els repartidors de pidolaires en llocs estratègics de la ciutat els festius lliuren.

Tanmateix, trobo gent que conec de vista i amb la qual amb prou feines em fixava quan de tant en tant ens creuàvem pel carrer, però des que ens trobem cada dia, si fa o no fa a la mateixa hora, ja s’ha convertit en una costum més del meu itinerari saludable saludar-los amb la mà. Totes aquestes rutines mal-grat sembli mentida, ajuden a trencar la monotonia d'una caminada en solitari. L’altre dia, per exemple, vaig proposar-me fer, com si fos un treball de camp, una mena de recompte de les parelles que pel carrer van de bracet, s’agafen la mà o caminen una al costat de l’altre. Quan tingui els resultats no sé a quines conclusions arribaré, però com a mínim m’haurà servit perquè el temps em passi volant. Aquesta recerca se’m va ocórrer en topar-me amb una parella singular: ella anava en una cadira de rodes d’aquestes que tenen autonomia pròpia i ell, al seu costat, li agafava la mà. Després de trobar-me’ls tot sovint en la mateixa actitud, vaig comprendre que aquell gest no era quelcom mecànic per guiar el carretó, sinó que regalimava tendresa pels quatre costats. Total, que si surts a caminar amb els ulls oberts i els sentits receptius a percebre qualsevol estímul per fer treballar la imaginació, inclús la monotonia d'un exercici tan poc engrescador com caminar tot sol pot resultar estimulant. Sobretot, si has aprés a caminar fent-te companyia, que és una de les experiències més gratificants, sempre que caminar amb tu mateix no t’avorreixi.

dilluns, 23 de setembre de 2019

DE CARTES D’AMOR I DE CARABINES


PROPOSTA DE REFLEXIÓ PER AVUI (dilluns 23 setembre de 2019)

Dues paraules que han passat de moda però que no estaran arnades mentre quedi gent a qui els hi portin records simpàtics, ja que no fa pas tants anys que estaven a l’ordre del dia. En primer lloc, les cartes d’amor, en una època que hom ni es podia imaginar tota aquesta autopista per a la comunicació, sense barreres i quasi sense peatges, de la qual avui en gaudim gràcies a l’invent d’internet i aquesta màgia del “on line”, per correspondència era l’única manera de festejar que tenien, en temps no gaire reculats, les parelles d’enamorats separades per uns quants quilòmetres de distància, quan tampoc les distàncies físiques eren tan fàcils d’escurçar ni de dissimular com ara.

Alguns epistolaris romàntics fins i tot s’han convertit en obres literàries apreciables, i en més d’una llar encara els vells i no tan vells matrimonis conserven alguna caixa de sabates plena de les cartes que, sense massa pretensions gramaticals ni sintàctiques, però farcides d'ingenuïtat i d’il·lusió, s’havien entrecreuat quan festejaven i un vivia a sant pau i l’altre a sant pere. Ara que l'escassa correspondència tradicional que mantenen les persones va de capa caiguda a cent per hora, en benefici del correu electrònic o del WhatsApp, seria impensable per al jovent enrotllat i de cara al gra d'avui en dia, congelar pacientment relacions formals però virtuals durant dos, tres o mitja dotzena d’anys inclús, només interrompent-les unes quantes vegades, depenent de la distància i de la bossa de cadascú per viatjar, sota la mirada més o menys severa de la carabina de torn assignada a les nenes, perquè en les trobades amb els seus xicots no es desfoguessin amb expansions massa efusives.

També les parelles que, no obstant es podien veure cada dia perquè vivien a tocar, passaven per la penitència d’estar separats intermitentment uns quants mesos mentre durava la mili obligatòria del xicot, i llavors recórrer a les cartes d’amor era el bàlsam ideal per suportar el tràngol de l’espera de la retrobada.. No disposo de dades estadístiques per contrastar si el caliu i la intensitat de l'enamorament en sortia reforçat o tebi d’aquest bany maria imposat per les bones costums i les circumstàncies, però sí que no hi ha cap dubte que el jovent en edat de festejar no tenia oportunitat d’esbravar-se com ara perquè l'ombra de la futura sogra era allargada, i poques parelles s’estalviaven la carregosa presencia d’una carabina imposava per la moral, enganxada al costat o a quatre passes. Malgrat això, no sempre la vigilància era tan enfarfegosa com a vegades s'explica, si es té en compte que un número indeterminat però significatiu de parelles arribaven a l’altar havent fet pasqua abans de rams...

En fi, espero que aprecieu el detall que de tant en tant practiquem l’exercici desintoxicant de remenar en el bagul dels records, per fugir unes hores de la cançó enfadosa de reflexionar sobre la crisi econòmica, la política fastigosa dels que la prostitueixen a cada cantonada, l'alarmant sensació d'inseguretat ciutadana, l’amenaça apocalíptica del canvi climàtic, la corrupció a gran escala dels poderosos i les petites trampes dels pelacanyes per anar sobrevivint i, sobretot, de l’evidència que la desigualtat social i la violència de gènere avancen sense aturador. Sigueu feliços, doncs, mentre pugueu recordant aquelles paraules boniques i tendres que escrivíeu en les vostres cartes d’amor. Però, si em voleu creure, rellegiu-les tranquil·lament, perquè més de quatre podeu córrer el perill de no reconèixer-vos en aquelles paraules tendres, apassionades i a vegades una mica cursis, de quan estàveu enamorats i la vida tenia color de rosa.

diumenge, 22 de setembre de 2019

LA CANÇÓ DEL MAI ACABAR


PROPOSTA DE REFLEXIÓ PER AVUI (diumenge 22 setembre de 2019)

Desenganyeu-vos-en, les martingales que costa més d’empassar als ciutadans respecte dels polítics professionals no és que, com passa amb els bolets algunes anyades alguns surtin farcits de cucs, sinó que els casos de corrupció vagin degotant i siguin la cançó enfadosa del mai acabar. I que quan hom creia que a la comunitat ja s’havia fet net de rates i d’escarabats, tornen a sortir-ne dels caus i dels forats on menys et penses. En aquest món es poden perdonar totes les relliscades i segons quins pecats, sempre que el penediment sigui sincer, el rescabalament dels perjudicis total i el perdó el preu d’una mena de punt final; però els ciutadans no estem pre-parats per anar entomant cops baixos continuats de corruptes i corruptors, sense indignar-nos ni posar el crit al cel. I com que el devessall de mentides, de preses de pèl i d’abusos de confiança sembla que no té aturador fàcil, ni ganes de trobar-lo per part dels que formen part de la "classe política" o de la "casta", com els puritans de pacotilla posaren de moda, penso que cal exigir que es parli amb propietat, i que no barregi dintre el mateix sac “la política” - que és l’art respectable d’enfilar solucions democràtiques per als atzucacs més enrevessats - i “els polítics”, que són en teoria uns ciutadans escollits per representar el poble i servir-lo dignament. Posant a part unes quantes dotzenes de pocavergonyes que viuen de la política, la violen i se n’apropien per pervertir i corrompre la democràcia, en profit dels seus interessos particulars, com està passant ara mateix sacrificant el país a unes noves eleccions per satisfer l’avarícia i l’estratègia d’uns quants que només pensen en manar sense controls ni entrebancs.

Tanmateix, tornant a la corrupció, no es pot oblidar que aquesta tara no és una mena de refredat de temporada que tothom està en perill d’agafar, sinó un rosegador que es menja les en-tranyes i la moral de la societat. I com que és tan evident que la corrupció es tracta d’un mal dolent i no d’un furóncol, no es pot curar ni amb cataplasmes, amb aigua beneita o amb les aspirines de la hipocresia “made in establishment”, sinó que fa falta el coratge d’un cirurgià sense contemplacions per endinyar les injeccions de cavall que convingui, i si no n’hi hagués prou, per utilitzar el bisturí sense tremolar-li el pols.

Però el que no pot ser es que faci anys que la ballem i sempre quedi merda per netejar, com si visquéssim en una cort. Viure a prop d’un femer no es sà i a més a més sol ser perillós, perquè un dia o un altre se’ls hi pot acabar la paciència als veïns, i en comptes de buscar un cirurgià recorrin a un destraler per erradicar els porcs. I com deia aquell, amb qui té les orelles a cal ferrer no cal malgastar-hi paraules conciliadores en va, però segur què si tots els veïns diuen que s’ha acabat el bròquil ho entendrà a la primera.


divendres, 20 de setembre de 2019

ELS CORBS FAN FESTA MAJOR POSANT LA POR AL COS ALS QUE SE’LS ESCOLTEN


PROPOSTA DE REFLEXIÓ PER AVUI (divendres 20 setembre de 2019)

        Els carronyaires que des d’alguns mitjans fa temps destil•len informació seriosa barrejant-la amb sensacionalisme groc per vendre més i guanyar audiència, han fet festa major i esmolat les dents cada vegada que el virus de la corrupció i de l’escàndol s’ha escampat i contaminat un grapat important dels que estant en contacte amb qualsevol forma de poder no saberen sobreposar-se a la temptació d’aprofitar l’oportunitat per untar-s’hi els dits i treure’n profit d’estar prop d’on es remenaven les cireres o es prenien les decisions. Malgrat que, com passa arreu, als corbs de casa també els hi agradava de furgar en els escàndols polítics o fer el xafarder remenant a la brossa domèstica dels famosos, sembla que darrerament els carronyaires més veterans i amb fama de sanguinaris, el paladar se'ls hi ha “refinat”, més inclús que quan varen començar a trobar-hi gust a l’emoció d’esbudellar polítics, banquers i algun aristòcrata que per ficar el nas on no li convenia acabà emmerdat fins a les celles. Però és que ara, remenant femers, li han trobat un gust morbós  a practicar el sensacionalisme apocalíptic, i s’hi han aficionat tant que pronostiquen a les generacions que pugen un futur francament fastigós i truculent, que a vegades no s’aguanta ni amb pinces.

        Aquesta punyetera espècie de depredadors il•lustrats han estat respectats i admirats per una parròquia cada cop més nombrosa de babaus, i com que no han passat mai gana perquè hi havia tanta quantitat de porqueria escampada arreu que no se l’acabaven; però, amb aquesta moda del tremendisme i del catastrofisme es veu que experimenten una pujada d'adrenalina més forta que quan es llença-ven afamats al coll de les seves víctimes, quan encara respiraven alegres i confiades, masegant-les a pessics i mossegades. Ara bé, vet-aquí que com us deia, s’està observant en el capteniment d'aquests corbs una mutació perversa cap a una nova i particular forma de menjar el coco a la gent, raó que explicaria unes quantes de les frivolitats temeràries que s’empatollen a les tertúlies i es comparteixen a les xarxes socials a cremadent: es tracta de la moda d’especular amb la descripció de futurs terrorífics per a la humanitat, si no es fan els deures degudament.

El problema, però, és que quan els corbs es disfressen de científics, d’economistes, de filòsofs i fins i tot de teòlegs, mai saps del cert si només ho fan per “èpater la bourgeoisie”, com dirien els francesos, o realment s’ho creuen tot el que expliquen. No obstant, a la meva manera de veure, el més greu de la qüestió és cap d’aquests saberuts sap explicar amb certa coherència i credibilitat didàctica en què consisteixen aquests deures salvadors, i com és pot aconseguir superar els reptes per evitar que d’aquí a uns quants anys el món faci la fi d’en cagaelàstics, sinó que més aviat pinten tan negres les solucions necessàries per apedaçar el futur que ens espera, expressament per desmotivar els esforços i la moral dels que estan disposats a lluitar perquè el món no s’estimbi pel camí del pedregar. En tot cas, a redreçar la perillosa deriva de l’univers cap a la seva destrucció i fer-li recuperar el seny a tota la classe dirigent, sobretot a aquells dotze apòstols que no us voleu creure que existeixin però que hi són, no hi ajudaran els corbs que només estan per la carronya i que ignoren tantes i tantes bones raons que justifiquen no defallir per aconseguir un món millor, sostenible i carregat d’amor i no d’odi. No féu confiança mai a cap corb, per molt que es vulgui assemblar a una pacífica cadernera. Els corbs grallen, les caderneres canten.    

dijous, 19 de setembre de 2019

ELS AMICS ES TROBEN A FALTAR, ENCARA QUE SIGUIN VIRTUALS.


PROPOSTA DE REFLEXIÓ PER AVUI (dijous 19 setembre de 2019)

Se m’ha mort un amic i el trobo a faltar. Si una amistat no es troba a faltar quan ja no hi és, vol dir que ha fet poca llevada. No és el cas. Per això penso que a la coneguda classificació de l’amistat que feia el murri del senyor Pla, distingint entre amics, coneguts i saludats, potser caldria afegir-hi una nova categoria: la dels que sembla que tenen moltes amistats, però quan tras-passen ningú s’adona que han deixat un buit, ni se’ls troba a faltar. I aquesta crec que és una puntualització important, perquè la prova de cotó que determina si una amistat val la pena o és de pura conveniència o de tramoia, rau en si el forat que deixa costa o no d’omplir. I aquest barem per mesurar la qualitat d’una relació es pot aplicar tant a les amistats diguem-ne convencionals, com a les que s’etiqueten de “virtuals” per part d’aquells que tenen reserves mentals sobre com classificar-les, perquè existeix una certa mania carca – potser inconscient, però que costa de superar -, a menystenir el pedigrí i dubtar de la sinceritat i bondat de les amistats que creixen sota el paraigua d’Internet, donant per fet que es tracta de relacions merament superficials, en algun cas fins i tot malaltisses, pròpies de gent vergonyosa, solitària, sense suc ni bruc, talment com si fossin les amistats virtuals comparses d’una mena de joc social d’ombres xineses.

Però tant, en el meu cas com en molts d’altres persones que hem consolidat amistats molt agradables i confortables amb persones conegudes a la xarxa, no fem res més que utilitzar les facilitats que ofereix la tecnologia per establir, per exemple i com era el meu cas, un bescanvi d’opinions i punts de vista sobre diverses qüestions d’actualitat i d’interès general, gairebé tan intenses i reals com si la barrila l’haguéssim fet anant a caminar junts o prenent-nos una copa en qualsevol terrassa d’un bar. En el meu cas concret, quan el juny del 2008 vaig encetar com una aventura el repte de penjar cada dia una reflexió neta de pols i de palla al blog que esteu llegint, si aquesta experiència hom se la pren en serio i no com una excusa per passar l’estona, tanmateix amanida amb la dosi justa però imprescindible d’honestedat intel·lectual, suposa fer i rebre moltes confidències i mullar-te sense amagar el cap sota l’ala per comoditat o per caure bé als eventuals lectors no trencant mai cap plat bonic. I si te’ns la sort, com a mi m’ha passat, d’aplegar una colla de persones que llegeixin el que escric assíduament, i que sovint intervenen compartint i responent amb comentaris de molta més trempera i abast que la pròpia reflexió original, puc afirmar que malgrat la majoria d’aquestes amistats portin penjada l’etiqueta de “virtuals”, com si volguessin dir “provisionals” o de “nyigui-nyogui”, són com la de l’amic que m’ha deixat ahir transparents, lleials i de tota confiança.

Perquè per molt que els tiquis-miquis ho neguin, les amistats “virtuals” tenen pell, ossos i sentiments. I si molt em burgeu us confessaré que potser en tenen tant o més que les físiques, perquè no hi ha una manera més sòlida de bastir una bona amistat que aconseguir que aquella persona amb qui et relaciones a la xarxa tingui interès en saber com penses de les coses que passen, que discrepi sense vergonya quan ho veu de diferent manera de tu i que, no obstant aquesta discrepància puntual no t’engegui a pastar fang, sinó que simplement et digui que no hi està del tot d’acord amb determinats plantejaments. Sincerament, l’esforç que faig cada dia per no fallar a aquesta cita voluntària amb el meu blog, queda compensat amb escreix per rebre comentaris tals com que allò que hom acaba de llegir l’ha commogut, l'ha fet riure o confessant-me que he traduït en paraules allò que ell també pensava, però no sabia com expressar.

Potser és perquè sóc d’aquells ingenus que encara pensen que haurà valgut la pena de viure si les amistats, incloses les “virtuals”, un dia ens troben a faltar mútuament. De la mateixa manera que a mi em preocupa saber què li haurà passat a aquell seguidor habitual que de cop i volta no dona senyals de vida, me n’alegro immensament el dia que el retrobo de nou i veig que està bé; en canvi, em sap molt de greu assabentar-me com ahir que alguna de les meves amistats virtuals ha fet mutis definitivament. En els gairebé deu anys de vida del blog he trobat a faltar ja massa d’aquestes amistats entranyables que ja no hi són per llei de vida. Us asseguro que sento la seva absència tant com si en contes de trobar-nos a la xarxa, ho haguéssim fet cada per prendre’ns una canya. Us ho podeu ben creure.

dimecres, 18 de setembre de 2019

SIGUEM TOSSUTS, DE TANT EN TANT REMENEM LA QÜESTIÓ DE LES PENSIONS


PROPOSTA DE REFLEXIÓ PER AVUI (dimecres 18 setembre de 2019)

        Considero una fal•làcia, intencionadament engargamellada i dosificada des dels governs perquè acabi convertint-se en dogma, que la garantia de les pensions dels jubilats depèn exclusivament dels treballadors en actiu i no dels pressupostos generals de l’Estat. I encara em sembla més alarmant, decebedor i sospitós, que quan mensualment ens donen les maquillades dades sobre l’atur el o la portantveu de torn emfatitzi que el número de cotitzants a la seguretat social va a l’alça, però mai ens doni l’import concret de la recaptació en cotitzacions, que seria l’única lectura ponderada i real per fer-nos-en càrrec de l’estat exacte de la qüestió.

        I em crida l’atenció aquest buit informatiu, al meu parer premeditat, perquè sospito que la dada ens faria caure de cul a terra en adonar-nos que la recuperació econòmica de la qual es vanten, quasi com si fos una obligació dels que remenen les cireres en un moment donat, queda molt lluny de quadrar aquesta “alegria” que pretenen que els hi comprem amb el panorama depriment que es viu en tantes i tantes llars que van de capa caiguda, i no només les dels que no troben feina sinó també els que en tenen, perquè tenir feina en molts de casos ja no és garantia d’arribar a fi de mes sense fer equilibris i tombarelles, perquè el poder adquisitiu de la majoria de sous ha reculat respecte a deu anys enrere. No s’ha de ser gaire llest, doncs, per comprendre que els ingressos de la seguretat social en concepte de cotitzacions han disminuït en la mateixa proporció, i que les contractacions a precari conseqüència d’una reforma laboral mal girbada no tenen res a veure amb la qualitat de l’ocupació d’anys enrere. I que l’economia submergida amaga indecències com sous de cinc euros l’hora. Per tant, el resultat de tot plegat és que malgrat hi puguin haver més altes a la seguretat social, a l’hora de fer caixa els números no surten.

 Durant una temporada, si no hagués estat per la guardiola algun mes els pensionistes s’haguessin quedat sense cobrar. Però com que de la guardiola només se’n treia, aviat hi quedaren les teranyines. El que em fa por és que quan els nostres ganduls representants polítics es dignin posar-hi un pedaç al sistema per equilibrar el dèficit, enlloc de fer mans i mànigues per augmentar els ingressos es decantin per retallar les despeses i acabin rebent els de sempre. Si volem competir en el mercat tenint una gran part de la mà d’obra amb síndrome de depressió, apostant a mitges pel valor afegit, la innovació i la investigació mentre els sous dels professionals que s’hi dediquen no toquin vores amb els de l’estranger, i arraconant per un altre segle la reparació de les canonades podrides en infraestructures industrials i logístiques en que es basa la riquesa i la productivitat d’un país, els pensionistes no poden estar tranquils ni quedar-se indiferents quan hagin d’escollir per enèsima vegada qui posi ordre en aquest caos.

Això de l’economia són faves comptades i no calen tants de màsters: si els treballadors no es guanyen bé la vida i a les pensions se’ls hi passa el ribot congelant-les o masegant-les amb impostos indirectes, se’n ressent el consum; i si no es consumeix perquè s’ha de mirar prim, els productors de bens de consum alenteixen l’activitat i despatxen mà d’obra. És un cercle viciós que no s’arregla amb retòrica parlamentària. Però, per desgràcia, els nostres polítics parlen més que no treballen. I per molt que diguin que no és veritat, si se’ls fes passar per un test de productivitat com Déu mana, no sé si gaires aprovarien. El problema és que les pensions com tantes altres qüestions importants que afecten la qualitat de vida i el benestar de les persones, està en mans de mediocres i panxacontents que es passen el dia mirant-se el melic. L’últim exemple que les promeses als pensionistes són paper mullat i que quan convé se les passen per l’arc del triomf, la tenim amb els gairebé 10.000 jubilats de Fecsa que tenien garantida l’electricitat gratis mentre visquessin, com si fos un complement en espècies de la seva pensió, i que Endesa diu que ja n’hi ha prou d’aquest xollo. És un incompliment contractual semblant al de l’Estat quan no actualitza les pensions d’acord amb la carestia de la vida, com s’havia promès als cotitzants per obligació a la Seguretat Social.  Perdoneu les molèsties per fer-me pesat, però com deia aquell: algú els hi ha de retreure de tant en tant!               

dimarts, 17 de setembre de 2019

ENS EN PODEM REFIAR DELS CONTROLS DE QUALITAT AMBIENTALS I SANITARIS?


PROPOSTA DE REFLEXIÓ PER AVUI (dimarts 17 setembre de 2019)

Sempre que hi ha un brot de legionel.la a qualsevol ciutat del món, veiem que la primera mesura que es pren consisteix en determinar, primer, les coordenades de la possible font de contagi per, seguidament, procedir a la desinfecció de totes les torres de refrigeració que hi ha pels voltants. Des de la meva supina ignorància de com es propaga aquest virus tan letal per a les persones de certa edat o les tocades per alguna patologia severa, una deducció bastant lògica és que la culpa recau en la insuficient revisió i manteniment. Cada vegada que hi una alarma alimentària, com la d’aquests darrers dies arrel de la contaminació de carns andaluses per listeriosi o els periòdics incidents per salmonel·la, resulta que malgrat existir a tremuja normativa clara i detallada de com s’han de realitzar les tasques d’inspecció preventiva, les administracions municipals responsables de realitzar-la s’han de coronar de merda d’oca per negligència o per deixar-se colar gols per l’esquadra.

Per tant, l’única explicació que li trobo a l’aparició freqüent de brots d'aquesta mena és que els protocols de manteniment de les torres de refrigeració i els controls de qualitat en els obradors i llocs, on es manipulen aliments destinats al consum humà, alguns propietaris se les prenen a la fresca aprofitant-se sovint de que la inspecció no pot arribar a tot arreu. Ara bé, no recordo pas que els ciutadans rebem mai informació - després de qualsevol desgràcia provocada per badades en prevenció - dels càstigs que han recaigut en els culpables. Encara que només fos per escarmentar els negligents en matèries tan delicades que poden afectar la salut pública, caldria que els responsables últims del problema passessin per la vergonya de veure el seu nom publicat amb totes les lletres en algun lloc on tothom pogués assabentar-se’n que han estat uns deixats o uns pocavergonyes.

Espanya té fama de ser un dels països més reglamentistes d'Europa, però també dels més indisciplinats en quan a fer complir les normes de convivència, començant sovint per la mandra que els hi fa aixecar el cul de la cadira els que cobren per vigilar que feta la llei, ningú faci la trampa. Dos exemples de preguntes, entre dotzenes que podríem fer-nos:

1)- ¿Tots els bars o restaurants situats en llocs cèntrics de ciutats turístiques tenen impecables els sanitaris, o n’hi ha molts, inclús situats a quatre pams de les cuines, que a partir de mitja tarda són focus d’infecció fecal? 
2)- ¿Tenint en compte els estralls que “el botellón” causa en el jovent, com es controla que propietaris d’establiments legals com supermercats o botigues de barri respectin la prohibició de vendre alcohol a menors?

A la meva manera de veure, la paraula que defineix millor el concepte “democràcia” és “responsabilitat ciutadana”. Amb més sentit individual de la responsabilitat que a cadascú pertoca pel sol fet de respirar com a ciutadà, probablement ens estalviaríem molts ensurts. Però el que més m'emprenya, és que massa sovint quan la seguretat i la convivència, en tots els sentits de la paraula fan figa, els responsables de que tot plegat no se’n vagi a fer punyetes et diuen que per reclamacions, al mestre armer.        

dilluns, 16 de setembre de 2019

ES FILTRARAN TASTETS DEL CONTINGUT DE LA SENTÈNCIA COM D’ALTRES COPS?


PROPOSTA DE REFLEXIÓ PER AVUI (dilluns 16 setembre de 2019)

A aquestes altures i en aquest país, quan parlem de sentència només ens podem referir a la sentència per antonomàsia, és a dir: a la mare de totes les sentències; la que penja del cap dels polítics catalans en presó preventiva, acusats de sedició, rebel·lió, desobediència, malversació i no sé quantes coses més, tot per intentar desbloquejar el camí cap a la independència mitjançant un legítim referèndum d’autodeterminació. A mesura que s’acosta l’octubre, les especulacions sobre com i quan se’ns farà saber el contingut de la sentència, preocupa a molta gent que per una o altra raó n’estan pendents del resultat. De moment no n’ha transcendit pas cap pista sobre la seva sonada tot i que ja està escrita de sobres. L’única certesa és que es pronunciarà abans no prescrigui el període màxim de presó preventiva dels Jordis.

Perquè si d’una cosa ningú dubta és de que el magistrat Marchena procurarà no enganxar-se els dits en cap defecte de forma. Durant la vista oral no es pot pas dir que reeixís del tot bé en aquest propòsit, però se li ha de reconèixer que va esforçar-se per reprimir el geni, tics d’autoritarisme i de suficiència, i suposo que també es va mossegar més d’una vegada la llengua. Per tant, la sentència es parirà oficialment abans que la partera no surti de comptes, és a dir: no més enllà de la primera quinzena d’octubre. El que voldré veure és si fins aleshores es mantindran en rigorós secret les intimitats de la criatura. Però, considerant l’envergadura del fetus, en tots els sentits de la paraula envergadura, se suposa que inevitablement haurà hagut de passar per les mans d’un considerable reguitzell de llevadors i llevadores, auxiliars i especialistes, als quals els haurà llegut de fer-li una bona llambregada al nadó-sentència.. Em temo, doncs, que malgrat el zel dels magistrats oficiants en la cerimònia per evitar fastigoses filtracions, la condició humana de les persones que hagin participat molt o poc en el part en serà la responsable de la feblesa puntual dels que no sàpiguen o no puguin resistir-se a les llamineres temptacions d’aquells que sempre estan disposats a fer pasqua abans de rams. Vaja, no posaria la mà al foc que d’una sentència tan esperada com enrevessada, políticament parlant, no se’n dosifiquin petites dosis per salivejar. Tampoc seria la primera vegada, ja que en aquest país i en el veí, de portafarcells, xafarders i oportunistes n’anem ben servits.

En casos anteriors, mai s’ha sabut amb certesa com ni qui era la “gola profunda” que se n’anava del bistec, expressió popular que recupero del vocabulari dels sindicalistes més barroers, però el cert és que aquell fenomen conegut com “la Brunete mediàtica” i d’altres cosines germanes dels mitjans de comunicació interessadament desestabilitzadors, en els moments més delicats no es varen pas estar de publicar indiscrecions en teoria protegides pel “secret de sumari”; i més d’una dotzena de vegades, vantant-se d’informació privilegiada, avançaren temeràriament no només el sentit de determinades sentències de rerefons polític, sinó també de resolucions compromeses del mateix Tribunal Constitucional. Els testaferros dels propietaris dels mitjans de comunicació especialitzats en tirar la pedra i amagar la mà, es defensaven de les crítiques per disposar d’informació confidencial assegurant que només es tractava d’especulacions periodístiques basades en la veterania o en la gosadia dels seus redactors; el problema és que massa sovint aquella mena d’especulacions coincidien amb pèls i senyals amb la realitat.

I com que poca gent creu en les premonicions ni encara menys en les revelacions celestials, per lògica s’havia de concloure que la filtració era interessada, tant pel que feia al contingut xafarde-jat com pel moment concret escollit per escampar-ho, el que pogués fer el més mal. A la meva manera de veure, doncs, si algun mitjà especialista en fer explotar indiscrecions presumint de “confidents” de categoria, disposés de material sensible sobre la sentència i el fes públic a tall de primícia abans de la data prevista pel part, la professionalitat i la honradesa de la Sala del Suprem quedaria esquitxada, sinó per la sospita de conxorxa, almenys per no haver pres les precaucions indispensables per evitar aquest nyap; i si, donat el cas, s’acredités que les filtracions eren un “globus sonda” calculat per temptejar la temperatura i prendre-li el pols a l’entorn sobiranista, el gripau seria de molt més mal empassar.

Per cert, i que quedi clar que no es tracta de cap filtració, independentment del que es digui de cara a la galeria per fer bullir l’olla dels parroquians d’un costat o de l’altre, però de portes endins la majoria d’apostes dels sobiranistes són pessimistes en quan als termes de la sentència perquè es temen que es vol fer un escarment, però m’ha cridat l’atenció el pronòstic d’algú que les sol encertar encara que no s’hi dediqui professionalment: aquest paio diu que la sentència serà severa en la descripció i qualificació dels fets provats, tèbia en el repartiment de penes i, malgrat formalment el veredicte sigui per unanimitat, el matisaran dos vots particulars de sentit contradictori. És a dir, un magistrat pensarà que s'ha estat tou i un altre la trobarà massa rigorosa. Espero que no es confirmi aquest resultat, perquè no penso pas confessar que l’oracle en qüestió l’ha fet un d’aquests homenots característics que en Pla clavava tot sovint, d’aquells que si l’encerten l’endevinen.

divendres, 13 de setembre de 2019

AFECTA LA INSEGURETAT QUE ELS JUTGES TINGUIN LES MANS LLIGADES? (i 2)


PROPOSTA DE REFLEXIÓ PER AVUI (divendres 13 setembre de 2019)

(continuació)
Qui lliga les mans als jutges? Evidentment les llacunes, ambigüitats i mandra per part dels legisladors (parlamentaris) d’adequar a la realitat de la vida el Codi Penal. A diferencia d’aquelles taules de la llei que Jehovà va “dictar”, gravant-les en pedra picada perquè en Moisés les imposés al “poble elegit”, la legislació de referència per als jutges espanyols no és ni de bon tros el model de concreció i contundència que eren els “deu manaments”. Ni el “no robaràs”, ni molt menys el “no mataràs”, permetien interpretacions, atenuants o matisacions. O s’era culpable d’haver mort o robat algú o no; ni les causes ni les circumstàncies podien servir d’excusa per dosificar o inclús dispensar del càstig. Però amb el Codi Penal no passa igual sinó que “concretar” resulta molt més complicat perquè el text queda tan obert a interpretacions lliures i fins i tot temeràries, que sobre fets pràcticament idèntics poden dictar-se sentencies contradictòries. És el parenostre de cada dia als tribunals. I amb això no vull dir - Déu me’n guardi! - que prefereixo unes normes tan estrictes i intransigents com les bíbliques enlloc d’una reglamentació més flexible i tolerant, sinó que caldria que, sobretot quan les lleis s’hagin de consensuar entre els representants de diverses sensibilitats polítiques, no es deixessin tantes portes obertes per complaure més o menys tothom i aconseguir tirar la llei endavant, encara que sigui amb cridaneres imperfeccions i melics per lligar.

A la meva manera de veure, els legisladors, per tal de rebaixar la sensació d’inseguretat ciutadana, a l’hora de posar-se mans a l’obra haurien de contemplar i definir sense complexes ni cataplasmes, les causes de la sensació d’inseguretat, les quals gosaria resumir en principi, en quatre punts calents: penalitzar de manera efectiva i sense excuses la reincidència; aconseguir que les presons serveixin de veritat per rehabilitar delinqüents, preparant-los per retornar-los a la societat com a persones de profit, perquè tinguessin una segona oportunitat d’ésser útils, enlloc de facilitar, per desídia, per impotència o per manca de mitjans, que durant el compliment de la pena es degradi encara més el delinqüent com a individu, i surti de la presó més viciat, encoratjat i ensinistrat per tornar a delinquir amb més coneixements que quan va entrar-hi; que es prioritzi com a eina de reinserció social, a part del penediment imprescindible, rescabalar les víctimes dels danys i perjudicis, acceptant voluntàriament participar en programes de servei social d’interès comunitari, sota un control que no sigui un simulacre i, finalment, evitar mantenir paràsits a la presó, a càrrec dels im-postos dels contribuents, a forasters condemnats o pescats in fraganti delinquint, sobretot si s’escau que són reincidents i a més a més no “tenen papers”, activant sense contemplacions els mecanismes d’expulsió immediata, ja que la generositat d’acollir d’immigrants sense discriminació per part de la ciutadania, hauria de tenir com a justa contrapartida per part dels beneficiaris que qui es passi pel forro la hospitalitat no és digne que se li faci confiança i se li donin oportunitats, ja que seria tan absurd com que després de cornuts paguéssim el beure.

Els parlamentaris tenen, doncs, molta feina legislativa endarrerida si realment desitgen retornar a la ciutadania la tranquil·litat de sentir-se en una comunitat passablement segura i sostenible convivencialment, on la justícia no es trobi lligada de mans i peus per falta de normes precises de conducta pel que fa a repressió legal de la delinqüència i a la rehabilitació dels delinqüents, inspirades tant o més que en el Dret en el sentit comú. I que de cap manera prevalguin les garanties processals dels delinqüents sobre el legítim dret de protecció moral i material de les víctimes que, en la majoria dels casos, avui se senten tan indefenses i vulnerables després de patir una agressió i que massa vegades depenen de pastilles o de professionals durant llargues temporades per superar les males experiències viscudes en un moment donat. Tinc molt clar que una societat que no es doti de legislació clara, concreta i rigorosa per garantir la seguretat dels seus ciutadans, per molt que es vanti de ser democràtica, progressista i tot el que vulgueu, si els seus parlamentaris legisladors no fan cas al que dicta el seny del poble i maregen perdius enlloc d'estar per la feina, es una democràcia de pela amb trenta. Perquè la mare dels ous de tot plegat és que tenim una classe política, en general i de nord a sud, que no governa ni legisla, i quan ho fa és pensant en el sexe dels àngels. Per tant, no donem només la culpa als jutges de que els delinqüents abusin de les portes giratòries, ja que si no actuen amb més contundència és perquè els legisladors ganduls no fan la seva feina establint clar i català la llei.

dijous, 12 de setembre de 2019

AFECTA LA INSEGURETAT QUE ELS JUTGES TINGUIN LES MANS LLIGADES? (1)


PROPOSTA DE REFLEXIÓ PER AVUI (dijous 12 setembre de 2019)

Sovint escoltem queixes des de varis sectors, inclús des de la pròpia policia, en el sentit que delinqüents enxampats in fraganti, quan se’ls posa a disposició de la justícia “entren per una porta i surten per l’altra”. Evidentment, aquestes queixes a part d’afectar la moral dels que practiquen les detencions - no sempre pacífiques, còmodes ni amables -, de galifardeus de tota mena i perillositat potencial, alimenten entre els ciutadans una sensació tal d’indefensió i de fragilitat que acaba generant un síndrome d’inseguretat angoixant. Des de les institucions responsables es tiren pilotes fora o es minimitzen les queixes, titllant-les de demagògiques, desinformades o, fins i tot, de premeditadament desestabilitzadores. Però la realitat sempre sol ser més tossuda que les excuses de mal pagador, i quasi tothom pot aportar algun exemple de sorprenents alliberaments amb càrrecs, de delinqüents tan patètics que al·legar la presumpció d’innocència per imperatiu legal, tan garantisme sona, amb tots els respectes, com un insult a la intel·ligència.

Segur que qualsevol de vosaltres en coneix més d’un d’aquests sainets jurídics, però no em puc estar de referir-me a un cas del qual vaig ésser espectador passiu de primera mà, perquè va ocórrer just sota de casa. Us ho explicaré tal com s’exposa al Regió7 d’avui fa set dies: “Els fets van tenir lloc el dimecres 4 de setembre al migdia, en una escola de música de Manresa. La víctima, era la responsable de l’escola i estava sola al centre quan un home va entrar-hi per demanar informació dels cursos i tot seguit va començar a fer-li comentaris lascius. “Em va dir que se’m volia follar i em preguntà si ens ho faríem en aquella cadira” – explica la professora, que a continuació li va dir que marxés i que si no ho feia avisaria als Mossos. A partir de llavors l’home va adoptar un to verbal cada cop més agressiu. Davant la impossibilitat de sortir al carrer perquè l’escola només té una porta i l’home l’acaparava, la víctima va optar per tancar-se a l’oficina, bloquejant la porta corredissa. Mentrestant l’home intentava entrar-hi per la força, la víctima tota tremolosa i cagada de por va aconseguir avisar els Mossos, que ràpidament es van presentar al lloc dels fets i procediren a detenir l’assetjador amb les mans a la massa, després que es negués a identificar-se, agredís a un mosso i necessitar-se varis agents per reduir-lo”

L’agressor, va resultar ser un immigrant argentí de 46 anys, amb antecedents per fets similars i els Mossos el varen posar a disposició del jutjat de guàrdia, acusat d’exhibicionisme obscè, atemptat contra la llibertat sexual i resistència a l’autoritat. El detingut va entrar per una porta el mateix dimecres i l’endemà dijous va sortir per l’altra en llibertat amb càrrecs, a l’espera d’un judici que Déu sap en quin segle es farà. Vint-i-quatre hores després la víctima desesperada, declarava: “malgrat que no va passar res físic, sento molta ansietat i tinc una sensació molt desagrada-ble”. Davant aquesta descripció objectiva dels fets, la primera pregunta que em plantejo és la següent: “Ja està bé que la llei garanteixi els drets del delinqüent, però a la víctima quina llei la protegeix?” La gent que ha estat víctima d’una estrebada al carrer per tibar-li la bossa, o que li han entrat a casa i, al marge del que se li hagin robat, troba tot el pis regirat i violada la seva intimitat, ¿quants de dies, setmanes o mesos li costarà a la víctima treure’s la por de sobre i no tenir malsons cada nit? I si mai es jutja els culpables, com que les dependències judicials no permeten fer miracles amb l’espai, potser víctimes, testimonis i acusats hauran de compartir en algun moment la sala d’espera. Ja no diguem si en el acte d’atracament, estrebada o robatori la víctima es vol fer l’heroi i fot un mal tanto al lladre, que encara li tocarà pagar danys i perjudicis! Per aquesta raó, proposo dues preguntes: ¿és exagerat demanar quina llei protegeix els drets de les víctimes amb la mateixa eficiència i garantia que els dels delinqüents? o ¿creieu que un codi penal imperfecte lliga les mans dels jutges per impedir que un agressor quedi en llibertar amb càrrecs, però al carrer, mentre la víctima no s’hagi tret de sobre les seqüeles del delicte?
(Aquesta reflexió continuarà demà)    

dimecres, 11 de setembre de 2019

QUINA LLÀSTIMA!, QUE MAI NO ENS HAGIM ENTÉS CATALANS I ESPANYOLS.


PROPOSTA DE REFLEXIÓ PER AVUI (dimecres 11 setembre de 2019)
                                                                                                                                                           
Avui que, com cada any per la Diada estan convocades concentracions pacífiques a les que assistiran centenars de milers de catalans, cada dia més emprenyats i decebuts per la incomprensió i menyspreament històric de les institucions espanyoles, envers la realitat cultural, econòmica i política catalana. Des de temps reculats, en efecte, el Madrid jacobí amb més o menys acarnissament intel·lectual s’ha malfiat dels “fums nacionalistes” del catalans, com si fos una entremaliadura o una bogeria passatgera, enlloc d’un sentiment molt fort d’enyorança de quan vertaderament a Catalunya se la reconeixia arreu del món com una nació sobirana.

A mesura que gràcies a l’emprenedoria, la tossuderia per estalviar, la dedicació a la feina i la voluntat i curiositat per aprendre tot allò de nou que hi havia pel món, els catalans van ser més pròspers i influents, el jacobinisme de torn i tot l’establishment que l’acompanyava va començar a sentir-se incòmode i, emfatitzant més les diferències de caràcter i de punts de vista que no pas les coincidències, endinyaren als catalans l’etiqueta de “separatistes”, amb l’objectiu de fer-los passar per antipàtics, egoistes i prepotents, perquè els avorrissin la resta de ciutadans espanyols, en base a atiar la brama del seu presumpte materialisme i insolidaritat amb les regions de l’Estat menys desenvolupades que no podien viure sense crosses i viàtics econòmics. I és que, dat i beneit, als  jacobins espanyols de totes les èpoques i tendències, de la mania separatista dels catalans els enerva i excita simplement les conseqüències econòmiques que se’n deriven.

Francament, no cal anar amb embuts: les desavinences amb Espanya, en el fons, sempre han tingut el seu origen en les peles, no ens deixéssim pas entabanar per altres consideracions més enrevessades. La mare dels ous del plet rau en com i qui administra la riquesa que produeix Catalunya, gràcies a l’esforç, inversió, inventiva i capacitat d’embrancar-se en empreses arriscades de la gent que viu i treballa en aquest territori. Catalunya ha considerat sempre que la major part d’aquesta renda ha d’ésser administrada des de les seves pròpies institucions de govern, perquè serveixi finançar les infraestructures imprescindibles per seguir sent competitius i pagar la factura de l’ambiciós projecte de benestar social per a tots els seus ciutadans, mentre que els jacobins consideren, també des de sempre, que ha de ser Madrid qui s’embutxaqui i disposi dels impostos catalans, en una versió il·lustrada i modernitzada del dret de cuixa feudal, per engreixar la caixa comuna i repartir-los com a bons germans entre les altres regions més pobres i deficitàries. Seria una fórmula que com a proposició teòrica potser fins i tot es podria comprar, si no fos que a Catalunya aquest repartiment de la seva riquesa l’ha fet sentir sempre com aquell que, a sobre de fer-lo cornut el que se n’aprofita de la parenta li vol fer pagar el beure. La qüestió és tan senzilla com us l’explico, no hi doneu més voltes i desenganyeu-vos-en de tota l’èpica i la mística que com una brama interessada per ambdues bandes embolica aquesta troca.

El procés sobiranista no s’hagués posat mai en marxa amb la determinació que ha pres avui dia  si els governants jacobins – des de totes les seves versions ideològiques: conservadors, lliberals, socialistes, comunistes, monàrquics i republicans, i fins i tot els fastigosos franquistes -, no haguessin regatejat permanentment a Catalunya el dret a disposar de la riquesa que generen les seves industries, els seus comerços internacionalitzats i tota classe d’iniciatives productives i amb visió de futur, enlloc d’enjovar-la amb impostos per contribuir, si us plau per força, en inversions estatals faraòniques totalment innecessàries, improductives i sostenibles des dels més elementals principis de l’economia. Per culpa d’aquesta gasiveria barroera i gens inconscient dels successius governs centrals, va fer forrolla en un recent episodi de crispació aquell crit potser massa visceral de “Madrid ens roba”; però, aquest gemec no ve de nou, es tracta d’un greuge qui sap si expressat amb més vaselina que ve de lluny, gairebé des que a força de repressió se li va negar a Catalunya el dret a ser tractada i reconeguda com la nació amb cultura i llengua pròpies que havia sigut, no com una província, regió o simple comunitat autònoma. Però, repeteixo, el quid de la qüestió de la manca d’empatia entre espanyols i catalans no neix de cap semàntica intel·lectual, històrica o filosòfica agafada pels cabells, sinó que sempre l’origen fou el mateix: l’obsessió centralista de no deixar escapar-se del seu control la gallina dels ous d’or. 

dimarts, 10 de setembre de 2019

PEDERASTES ENXAMPATS EN TEMPS DE DESCOMPTE: MORT EL GOS, MORTA LA RÀBIA?


PROPOSTA DE REFLEXIÓ PER AVUI (dimarts 10 setembre de 2019)

Finalment, el monestir de Montserrat ha reconegut que els monjos i els escolans durant un grapat d’anys havien conviscut amb un “pederasta depredador” de primera categoria, el germà Andreu mort i enterrat, i amb un prefecte de l’escolania, del qui només se n’han facilitat les inicials del seu nom perquè malgrat tingui noranta anys i se li vulgui respectar l’anonimat, també feia de les seves tant com podia, fins que l’any 80 el van obligar a fer mutis sense cridar l’atenció. L’abat, a qui la comissió d’investigació interna i poc independent - per què ho hem d’amagar? -, ha exonerat de cap responsabilitat, ha trencat el silenci de tants anys donant explicacions públiques a tort i a dret i demanant perdó en nom de la comunitat benedictina assumint amb dignitat institucional tots els papers més desagradables de l’auca. Com que les úniques pomes podrides del cistell monàstic o bé són mortes o ja tenen un peu a l’altre barri, sembla que per caritat cristiana el més aconsellable és tirar-hi terra a sobre, després de picar-se el pit tantes vegades com convingui. ¿Que potser es pensa que mort el gos morta la ràbia? Tenint en compte que sobre el prefecte Andreu es va escriure un llibre elogiós de la seva trajectòria monacal, que va escampar “Publicacions de l’Abadia de Montserrat”, ¿hauria transcendit mai la veritat de tot plegat si no hagués estat per la tossuderia d’una de les víctimes? A la qual, per cert, li va costar també molt de patiment sortir del confort del seu armari particular.

No es poden fer judicis de valor sobre qüestions tan delicades com la pederàstia i, per tant, me n’estaré d’especular sobre com haguessin acabat les coses si la víctima, que inicialment fou bescantada i escarnida sense misericòrdia des de la pròpia comunitat i de la seva claca, si l’ex-escolanet de la mare de Déu que va gosar destapar la caixa dels trons contra un “símbol” del país, s’hagués arronsat com d’altres que s’han mantingut per vergonya en la comoditat de l’anonimat que se li ha concedit, per caritat cristiana, a un dels depredadors confessos. Quan es posa en entredit la imatge i el renom d’un símbol – recordem quines varen ser en determinats cercles nacionalistes les primeres reaccions airades després de divulgar-se la confessió del president Pujol –, massa intel·lectuals incompleixen amb el deure de despullar les notícies en general de totes les mentides que a través de la premsa groga i sobretot de la televisió pública inunden, enterboleixen i ofeguen l’opinió ciutadana amb versions interessades. En la vida de tothom, també de les institucions, passen coses molt tristes i lamentables. La vida es compon d’esdeveniments tristos i altres de més o menys feliços, amb els quals s'hi pot viure d’esquena o de perfil, però no es poden pas oblidar.

Amb això no vull dir que hom s’hagi d’estar tota la vida fustigant-se, però sí que no és pot actuar com si no hagués passat res. Encara que els protagonistes botxins criïn malves o n’estiguin a punt. I que consti, en descàrrec de Montserrat, que tots els afers sobre pederàstia que en els darrers anys se li han destapat a l’església catòlica, sempre s’ha arribat gairebé a misses dites. Per no anar més lluny, tenim per mostra com s’han pelat des del Vaticà els escandols de l’ex-rector de Vilobí o d'alts càrrecs de la jerarquia, inclosos bisbes, per acció o per omissió. La comissió investigadora montserratina que ha redactat l’informe ara fet públic, ha reconegut la certesa d’uns quants fets que eren més que versemblants després de la denuncia de les víctimes que es van atrevir a córrer el vel d’uns secrets rancis, però no ha donat explicacions de com aquelles conductes delictives, i aberrants tractant-se de religiosos, es varen desenvolupar entre les quatre parets del monestir, sense que cap dels membres d’una comunitat tan extensa s’olorés el què passava a la cel·la del costat. A la meva manera de veure, s’ha tancat l’expedient confiant que mort el gos la ràbia ja no s’escamparà més. Però perquè ni els propis redactors de l’informe en poden estar segurs d’aquesta conclusió, s’establiran controls i es crearà el càrrec de “delegat de menors”, per mirar més prim d’ara endavant. Suposo que servirà per tapar l’embolic i tranquil·litzar algunes consciències, però a molta gent, creient o no, no li servirà per treure’s el mal gust de la boca.