PRIMERA CARTA AL
VENT
Mare, m’estic consumint en el silenci.
Voldria tornar a aquells feliços dies de l’Armentera, quan ens deixàvem
paperets escrits per tots els racons de casa per a dir-nos, simplement, que ens
trobàvem a faltar o que ens estimàvem molt. Fou un joc que vàrem encetar el
pare i jo, al que vós us hi afegíreu en descobrir el nostre secret, no dissimulant
que n’estàveu una mica gelosa d’aquella intimitat.
No vaig ser-hi a temps per dir-vos per darrera vegada el molt que us
trobaria a faltar si em deixàveu, i el greu que em sabia que no haguéssiu
tingut la vellesa que us mereixeu. Us en faríeu creus de tots els pals a les
rodes que, des que vàrem refugiar-nos a França, ens han posat els esbirros dels
que manen aquí, sobretot des que fan de testaferros dels alemanys que els han
envaït. És ben cert allò que el llop muda de dents, però no d’instints. El que
passa és que aquests llops que ens amarguen la vida, mare, han crescut mamant
llet de la mateixa camada que nosaltres; això és el que em fa de més mal pair.
El pare - ho recordeu? – sovint ens deia a tall de broma: - “si algun
dia us perdeu i no sabeu com trobar casa vostra, penseu que sempre us queda el
recurs d’encomanar-vos a l’empara del vent”. Aquesta mena d’estirabots eren
propis del pare, ja ho sabeu.
Doncs bé, ara estic tan desesperada que m’he decidit a seguir el seu
consell. Voldria que de debò us arribés la meva carta a coll i be de qualsevol
vent, m’és igual del cantó que bufi mentre faci la seva feina de carter ben
feta, per confiar-vos una sensació - digueu-li somni o pressentiment, com us sembli
millor - que m’esclata al pit i que no puc aturar més, sobretot avui que no
tinc altre remei que mantenir, per força, la boca closa. M’ho han deixat ben
clar: són una nosa i només faran veure que no em veuen, si no em faig notar.
Des que sóc aquí, em sorprèn l’eloqüència del silenci que m’envolta. Em
sorprèn a mi, esclar, que no he parat de garlar pels descosits des que vaig
comprendre la màgia, la seducció de la paraula justa, dita quan toca; us ho ben
asseguro, no podeu pas ni imaginar-vos tot el que es pot arribar a dir sense
necessitat de paraules. Durant les diàries passejades per la fageda que comença
a quatre passes de la casa on m’estic, com qui enceta incrèdula una teràpia a
la desesperada em vaig empassant la meva pena sense contemplacions; i fins que
no he assumit que d’ara endavant em sortirà més a compte no badar boca si penso
sobreviure sense maldecaps afegits, em sentia envaïda i eixorca. D’aquí ve que
quan he tingut les coses clares, el primer que se m’ha acudit es fer-vos
arribar aquest grapat de sentiments barrejats, mitjançant una carta que poso en
mans del vent com deia el pare, confiant que la rebéreu allà on coi pareu des
d’ençà del vostre traspàs a Perpinyà.
Fou fa quatre dies, a la fageda de Les Cluses, a la falda del turonet que
fa de sentinella al poble que ens ha recollit i encobert, per l’amor de Déu,
que vaig prendre aquesta decisió. És una fageda magnífica, mantinguda en la
discreció per uns vilatans esquerps i atrafegats, que deuen haver tastat, com
jo, el consol de trobar-hi aixopluc alguna vegada i no tenen ganes
d’esbombar-ne massa ni els amagatalls ni llurs beneficioses influències, perquè
no els hi prenguin quelcom que consideren seu, ara que sembla que res tingui
amo. Passejo de bon matí, en solitari, pel mig de la impressionant arbreda,
quan encara les criatures dormen a casa dels Reynal, vigilades per la
Madeleine. Percebre com els raigs de sol ixent burxen intrèpids per trobar un
forat on esmunyir-se per entre les fulles i les branques, m’ha ajudat a superar
un dels pitjors defalliments de ma vida.
El primer dia vaig anar-hi a parar quasi d’esma: havia sortit de la casa on
ens hi estem refugiats els nens i jo, a la clusa del mig, com aquell qui diu fugint
dels fantasmes. Al creuar la feixa de terra que hi ha entre la casa i el camí
de la fageda, vaig acomiadar-me amb tristesa del lilà, del freixe que creix al
costat de la figuera, del boig, de les tres acàcies, dels cirerers i de la
camamilla borda, com si mai més els hagués de veure. M’heu de creure si us dic
que no em feia res, aquell dematí, deixar-m’hi escolar la vida a la fageda.
Sentia un anhel profund de pau, de trobar el repòs definitiu que m’ajudés a escapar
de l’horrible malson que estem patint, des que vàrem sortir del foc per anar a
caure a les brases; és a dir, de les urpes dels fatxes als braços d’uns
suposats amics francesos que quan més ens en teníem de refiar, ens han girat
l’esquena descaradament, renegant de nosaltres i de les nostres idees.
És possible que l’afany per fer-me amb tothom i guanyar-me el reconeixement
dels demés mentre era algú, respongués a que sempre vaig sentir-me com cridada
a servir d’alguna cosa més que de bona filla, d’encantadora dona o, fins i tot,
de mare. Ja que només hi estem de pas en aquest món, em vaig proposar de ben
menuda – xopa de les idees del pare –, deixar-hi darrera meu una mena
d’empremta personal, qui sap si perquè em reconeguessin els que escrivissin algun
dia la història del meu país. Jo creia que aquest objectiu ja me l’havia
guanyat amb escreix, embolicant-me amb la bandera de la república catalana i
plantant cara més decidida que mai i ningú als que estaven de part dels
militars revoltats. Doncs es veu que no, mare.
Adés resulta que voldrien que els que pensen com jo ens fonguéssim, i
tothom se’ns espolsa de sobre, com si fóssim animals folls o una mena de
monstres que els hi podem encomanar la pesta bubònica. Fins i tot aquests
esgarrapa cristos de comunistes són més ben vistos que no pas nosaltres, els
anarquistes Quin mal volen que els hi fem una pobra dona amb dues criatures
penjades a coll i be? Doncs és veu que sí. Sembla que, de cop i volta, el que
els hi fa basarda és que escampem per França, com una taca d’oli, les nostres
idees llibertaries
La darrera vegada que vaig parlar amb el pare – si l’haguéssiu vist, reduït
a una barba i a uns ulls esventats, us hauria caigut l’ànima als peus –, la va
ben encertar al advertir-me: - "per manyac que sigui el gos, si el
trepitges es torna rabiós". Després de rebre trepitjades a cabassos i
de masegar-me tot el cos a tort i a dret, m’he tornat rabiosa; vet aquí el que
em deu haver passat! Sempre havia cregut en la meva bona sort, i tenia
confiança cega que podria sortir-me’n de tot. Però aquí, a les Cluses, he aprés
una lliçó que m’ha ajudat a refer-me ràpid de la dissipació que començava a
abatre’m: què hi puc perdre, si em planto? No ens queda res d’allò que
posseíem, i cap de les coses que fem servir, aquí són nostres.
Perquè no em negareu que me’n vaig fer un bon tip de predicar que ningú és
lliure, si el seu poble no n’és també. Era la doctrina que vós i el pare em
vàreu engargamellar des de les beceroles. I si el pare era músic, la filla li
tenia de sortir balladora. Per tant jo sempre més ballaré al so d’aquella
musica amb la que el pare em va pujar. I al que no li agradi la tonada, que s’hi
posi fulles!
La immersió en un paratge solitari com la fageda, m'ha fet descobrir que
acarona i amoroseix la soledat que es tragina al damunt, i que t’eslloma. Quan
passejo sota la protecció de tants arbres centenaris, m’enrabio pel menyspreu
de la gent - tan superba com ignorant -, que malda per tapar-nos la boca i, si
poguessin, per fer-nos callar per sempre més. Però, de mica en mica em vaig
assossegant. El fet que tinguis ben clissats els que et volen fer la punyeta,
també ajuda a veure-ho tot d’una altra manera, amb certa distància. Per tant,
ja no em sentiré mai més anorreada ni isolada: ho he decidit gràcies a
l’encanteri d’aquesta fageda en plena albera, on vaig arribar tan deixada anar
que m’hi volia arraulir per sempre. No em faig moltes il•lusions sobre la
condició humana, després del que he viscut i patit. La dignitat, la
solidaritat, el concepte de la moral, de l’honor, de l’amistat o el respecte
per a les idees, tot això he vist com s’enfonsava i es prostituïa sota una
bufegada de pànic col•lectiu.
No obstant aquesta realitat tan dura i difícil d’entomar sense que
t’afecti, sento que algú em repeteix que s’ha de tirar endavant com sigui, com
fa el sol ixent des que s’entafora per entre la frondosa vegetació de la
fageda, fins que aconsegueix treure el nas entre les fulles enlluernant de
resplendor. El pare n’hauria estat capaç i, com ell, d’altres. Jo tampoc
m’arronsaré!
En sentir enveja de les branques, dels troncs i de les fulles, del seu bram
en defensa de la seva intimitat, dels seus reflexos amables i discrets, la
fageda de Les Cluses m’ha fet retrobar-me amb la llibertat de pensar,
d’esbravar-me tant com vulgui i de sentir novament l’autoestima perduda.
L’arbreda té bastant de refugi d’ànimes en pena. Des de l’indret més espès
intueixo que hi ha alguna força misteriosa, potser encauada en alguna de les
soques més veteranes, que vetlla pel poble que l’apadrina i per tots els que
ens hi estem, encara que siguem forasters; i que sense fer diferències ens
proveeix d’albades blaves, de dies d’or i de ponents vermells, tant a nosaltres
com a la resta de clusencs, que en deuen saber un niu d’il•lusions i de
desenganys a la seva empara.
René Reynal, l’home amb qui s’està la Madeleine, em va encoratjar l’altre
dia: - "aprofita aquest compàs d’espera que serà el temps d’exili, com
de trampolí per rellançar-te a la vida, i no vulguis pas acoquinar-te,
convertida en una sínia que només valgui per recollir llàgrimes". El
meu cor no parla, però endevina. Aquesta sensació de pau que sento a la vora dels
Reynal, m’ha fet recordar, la platja d’Argelers, on per consolar les criatures,
que no paraven de plorar, perquè era la primera nit que passaven al ras, vós,
que en prou feines us teníeu dreta, em vàreu ajudar a tranquil•litzar-les, dient-les:
- "No us espanteu de la nit, és el dia que dorm".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada