diumenge, 30 de juny del 2013

MISSATGES SUBLIMINALS APROFITANT-SE DE LA NOSTRA PASSIVITAT

            Als Estats Units uns científics feren fa temps un descobriment de gran abast, partint del principi de la passivitat – no participació – dels ciutadans tant en els debats polítics com en determinar els hàbits de consum, per exemple, i d’acord amb la fórmula que tota imatge la veiem conscient o inconscientment, varen fer projectar uns anuncis publicitaris emprant una teoria sociològica anomenada “percepció subliminal”. El resultat fou tan positiu al trobar-se davant la passivitat dels espectadors que els va influir de tal manera que allà on es va experimentar la teoria, durant la setmana següent es varen consumir molts més productes – els anunciats per percepció subliminal o força de l’inconscient - que de costum. Aquest sistema revolucionari de fomentar, en principi, només hàbits de consum va degenerar fins a convertir-se en un mètode pervers de manipulació massiva, sobretot servint-se d’un còmplice encalafornat a totes les llars com és la televisió.  


Cal afegir que el secret de “la percepció subliminal” és que la imatge, el missatge o el personatge es passen a una gran velocitat que conscientment som incapaços de copsar-ho, però no és així inconscientment: per ràpidament que passi l’anunci o la seqüència que interessa als promotors que quedi gravada en el subconscient dels espectadors, el que sentim o entreveiem actua com un impuls al qual és molt difícil resistir-se, tal com pogueren constatar aquells científics. De tot això es desprèn la gran influència que la televisió, sobretot, però també qualsevol altre mitjà audiovisual té en les nostres formes d’actuar, de pensar i de valorar els líders. Partint d’aquesta realitat, ens quedaríem sorpresos de la quantitat de persones emprades en el negoci de manipular tot allò  que convingui, des de les tendències alimentàries fins a les mateixes idees polítiques, ja que el ventall de possibilitats per fer-nos anar com ninots és il·limitada, mentre ens tinguin amorrats al pessebre de la passivitat, del “deixar-nos portar” amb paraules boniques. Fins i tot el concepte tan de moda avui, que coneixem com “societat civil”, és sovint, per desgràcia, un producte subliminal. I tan fàcil com seria desmuntar tantes paradetes d’interessos creats: només caldria fer servir una mica més el caparró perquè ningú ens digui com hem de pensar. Que ja som prou grandets per fer-ho sols!    

dissabte, 29 de juny del 2013

EL FISCAL FIDEL

            Alícia, la que vivia en el país de les meravelles, s’assembla poc a la senyora Sanchez-Camacho que s’ha convertit en un esperit de contradicció i en un corcó, convençuda que d’aquesta manera es fan els amics que ella estima. Es vanta de “parlar clar”, però en realitat empudega de confusió perversa i calculada els debats i és una de les més fervents devotes de l’embolica que fa fort com a instrument per guanyar vots, convençuda que la millor manera d’omplir el cistell de peix és removent l’aigua del riu. Ella es defineix com una especialista en nedar contracorrent, quan passa comptes a Madrid amb els seus i es penja medalles per deixar-se estimar. Però per bona comedianta que sigui, no es poden fer a l’escenari tots els papers de l’auca ni exercir la seducció política més descarada a tord i a dret, per tal de mantenir-se com a protagonista. Un dia o un altre, en el teatre de la vida si es porta massa lluny això de posar-se carotes de conveniència, l’autèntic personatge que es porta a dins apareix en escena envoltat de totes les seves misèries i per molts guardaespatlles o fiscals fidels que es tinguin, la representació se’n va a fer punyetes.


            Fa temps vaig pronosticar que aquesta dona tenia els dies comptats en política perquè les mentides sempre fan forat i quan es menteix als més dèbils per escantonar-los la moral removent l’espantall de la por i la inseguretat, s’ha creuat una línia vermella que sempre passa factura. La senyora Sanchez-Camacho en pla d’engalipadora d’avis fent-los creure que si s’embolicaven amb estelades les seves pensions perillaven, va ser un cop massa baix perquè li surtis de franc. I com tothom sap i recordava el Rubianes tot sovint, “a cada porco chegalle o seu sant Martinyo”. Els polítics, a qualsevol país, es converteixen en un  problema per a la democràcia, i àdhuc per a la convivència, quan es creuen que estan per sobre del bé i del mal, passant de la humilitat de “servir” als altres a la prepotència de “servir-se’n” dels altres. I com que el nom no fa la cosa, per molt que et diguis Alícia no pots pretendre fer-te a mida un país de les meravelles, perquè el món és molt més complicat i el que s’ha d’intentar es entendre, conviure i respectar als que no pensen com tu. I la senyora Sanchez- Camacho en aquesta assignatura s’ha guanyat una carbassa colossal. I això només es paga amb la defenestració. No hi ha un escenari pitjor que el polític perquè els amics es converteixin en escurçons i, a vegades, els fiscals fidels són els primers en clavar-te les dents.               

divendres, 28 de juny del 2013

DE SIS MESOS EN SIS MESOS

            Els que tenen la vida hipotecada temporalment per una malaltia i han d’atendre un venciment cada sis mesos si us plau per força, aprenen a viure-la més intensament, per si de cas. Si són optimistes de mena no ho tenen tan pelut com els més sensibles i porucs, però d’algun racó tots treuen forces de flaquesa i acaben sent devots practicants del carpe diem per sobreviure a l’angoixa de les proves i a l’espera dels resultats. Anant pel carrer no te n’adones perquè cap de les persones amb qui et creues ho porten escrit a la cara; ara bé, quan et passeges per un hospital per qualsevol incidència, et sorprèn que hi hagi tanta gent que visqui amb l’ai al cos, pendent de si s’ha superat amb nota el darrer examen i de si pot organitzar l’agenda a sis o dotze mesos vista. Podem estar cofois que els protocols de les revisions periòdiques es compleixen al peu de la lletra en els circuits de la sanitat pública catalana. Tot és millorable, però l’atenció que rep el malalt enganxat en aquesta roda de nervis, tant des de la vesant tècnica com de la humana, s’ha de reconèixer que té un nivell molt acceptable. Per aquesta raó, segurament, el calvari dels que s’hi troben és molt més suportable i les recuperacions definitives de la salut són cada vegada més abundants.


            Ja se sap, en medicina ajuda tant a la curació la teràpia com la bona predisposició del pacient. Ningú es cura malgrat ell mateix: si el malalt no hi posa voluntat té mala peça al teler. I quan s’acosta el dia de l’avaluació semestral o anual, mentre hi hagi possibilitats de suspendre la prova, és fa difícil de desar la por a la butxaca i fer veure que no passa res. Em deia una infermera l’altre dia, que a vegades no suporta com se la miren els pacients als quals fa una ecografia: els seus ulls s’hi reflecteix tota l’angúnia de la incertesa i estan pendents de cada gest o cada expressió, en un intent desesperat d’intentar desxifrar si van per bon camí. Afegia que li fan pena i que li sap greu no poder tranquil·litzar-los i escurçar el temps d’espera del resultat. El qual, per breu que sigui, es fa massa llarg i cada vegada que sona el telèfon el cor fa un salt tement una mala notícia. Ens esgarrifaria saber quanta gent viu espantada mentre dura aquest ritme pervers de sis mesos en sis mesos, però encara quedaríem més parats de comprovar com ningú tira la tovallola i tothom té el coratge suficient per sortir-se’n i per ajudar generosament d’altres a passar el viacrucis. A la meva manera de veure, es mereixen que hi pensem de tant en tant i si en tenim algun a la vora, li donem ànims sense tenir-li llàstima sinó admiració per la seva lluita en solitari per la vida.               

dijous, 27 de juny del 2013

BEQUES PER A TOTHOM PERÒ, A FONS PERDUT?

Per fer una bona truita s’han de trencar uns quants ous, de la mateixa manera que per entomar una reforma de la política de beques s’ha de començar per una anàlisi honesta i pragmàtica: a ningú se li pot negar el dret a treure’s una carrera però tothom ha de ser conscient que l’ensenyament superior té un cost elevat i que no seria just que qualsevol que ho desitgi pugui matricular-se a la universitat a benefici d’inventari. A la meva manera de veure, és irrellevant on es situa la nota de tall per optar a una beca, ja que la qüestió és que  es prengui consciència que qui vulgui estudiar a costa dels impostos dels contribuents ha de tenir clar que les ajudes no són a fons perdut i que, sobretot quant els recursos són minsos, s’ha de ser molt exigent amb l’esforç i aprofitament de la igualtat d’oportunitats. La forma de reglamentar-ho ha de ser objecte de consens i en la negociació es poden defensar totes les fórmules possibles d’amortització de la totalitat o d’una part de les beques, però en el ben entès que les ajudes s’han de retornar i que els estudiants no poden decantar-se-la ni elegir carreres per caprici sinó amb criteris de sostenibles. Quan la societat paga dels seus impostos els estudis superiors d’una part dels ciutadans, almenys s’ha de procurar no engreixar les files de l’atur formant titulats sense sortida, perquè algunes carreres tenen overbooking assegurat.


            La duresa de la crisi econòmica ha acabat fent efecte fins i tot en un dels col·lectius que semblaven més resistents a l’atur: els titulats universitaris. L’any passat a Espanya es va tancar amb gairebé un milió (el 12,4%) de graduats superiors a la recerca de feina en l’especialitat acadèmica que havien escollit. Es tracta d’una de les taxes d’atur més altes entre universitaris a Europa, on la mitjana es situa en el 5,2%. El fet que la taxa d’aturats universitaris sigui més baixa que la dels treballadors sense formació, no por servir de consol ni amagar el fet que una part important d’aquests titulats no trobem feina per culpa d’una mala planificació de les expectatives del mercat. I com que quan les aigües baixen remogudes tothom mira de treure’n profit, resulta que s’estan escoltant propostes més o menys raonables d’amortització dels recursos posats a disposició dels estudiants, a partir de la llicenciatura i de l’exercici de la carrera. No entrarem ara en el detall del “com” fer-ho perquè se’ns podria fer de nit. Però una cosa és segura: les beques no es poden atorgar a fons perdut. Ara bé, si les matriculacions no vigilen la demanda real de llicenciats pot passar com a EUA: que els estudiants deuen 800.000 milions d’euros en crèdits concedits amb la condició de tornar-los de mica en mica encabada la carrera, però com que el mercat de treball no pot absorbir-los, el deute generat per aquest concepte supera el de les targetes de crèdit. Això vol dir que totes les masses piquen i que el dret a estudiar una carrera no és il·limitat ni arbitrari. Precisament, es van inventar les beques per garantir que ningú que valgui quedi arraconat per manca de recursos, però com deien els avis: on no hi ha mida ella mateixa s’imposa.       

dimecres, 26 de juny del 2013

ELS CLAUS NO PODEN FER-SE ENTRAR PER LA CABOTA

Ara que, per primera vegada sembla que s’ha girat la truita, i que hi ha una opinió pública cada dia més decantada envers el sobiranisme, caldria que algú amb el cap fred expliqués el full de ruta per administrar “el dia després”, no fos cas que quan arribi l’hora de la veritat, ens agafi a tots plegats amb els pixats al ventre. Ho dic, perquè espigolant el que s’escolta per les cantonades, em queda la sensació que massa gent, per suposat de bona fe, creu que l’èxit de l’aventura independentista rau en l’espontaneïtat, en certa improvisació i, sobretot, en la rauxa. I aquest tarannà tan confiat en què algú ja hi pensa, francament, em fa por. Catalunya no es pot permetre cap pas en fals com el de l’octubre del 34, fent entrar el clau per la cabota, entre d’altres raons perquè li costaria molt de refer-se’n d’una segona patacada per no haver aprés bé la lliçó de la primera. Encara que es dissimuli tant com es pot, el cas és que seria de molt mal administrar - després d’exercir el dret a decidir - una victòria independentista aconseguida pel canto d’un duro. 


Tampoc no és recomanable recalcar que amb la clau de la caixa en les nostres mans la crisi ens relliscaria, ja que encara que no sigui políticament correcte parlar-ne en aquest moment, gestionar un Estat propi no serà flors i violes i, sense cap dubte, costarà suor, llàgrimes i alguna cosa més, mantenir-lo. Sobretot, si els conversos ho són per conveniències d’estómac o de butxaca, més que no pas per sentiment. Si la majoria virtual que es desprèn de les darreres enquestes d’opinió no es basa en la defensa del “dret històric” a recuperar la sobirania nacional, sinó que part dels que s’han mobilitzat a darrera hora veuen la sobirania com un “instrument” per millorar llurs condicions de vida, a la llarga tindrem mala peça al teler. La societat catalana ha madurat sovint a garrotades i avui que està disposada a acceptar els riscos d’un Estat propi, els que pretenguin capitalitzar aquest canvi de capteniment han de tenir en compte que la catalana es tracta d’una societat inestable i canviant, que si se sent decebuda o enganyada es rebota de mala manera contra els que l’hagin portat a mal borràs. Cal que se sàpiga, perquè es digui a bastament i ningú pugui al·legar després ignorància, que aquesta festa no ens sortirà gratis i que no deixar-nos robar més per Madrid no ens convertirà automàticament en potentats ni lligarem els gossos amb llonganisses, sinó que haurem de suar - i molt! - la cansalada.      

dimarts, 25 de juny del 2013

HÀBIL INTERROGATORI

            No sé si enlloc de reflexió, això d’avui val més deixar-ho en pàgina viscuda per incloure-la en una mena de florilegi de l’esperpent o de allò tan subtil que el mestre Carandell va immortalitzar com “celtibèric xou”. Jutgeu vosaltres mateixos. Escenari: la duana espanyola, venint de sant Julià de Lòria. Hi havia una lleugera retenció i aleatòriament els guàrdies civils de servei conviden algun cotxe a sortir de la cua i estacionar-se a l’esquerra de la via. Aquesta vegada li va tocar al nostre vehicle que ocupàvem dues parelles de jubilats; jo anava assegut al seient darrera el conductor quan va començar l’hàbil interrogatori per part de l’agent més jove que ens havia triat, vés a saber per què.
- Desconnecti el motor i baixi – li va dir al meu amic afegint, quan el va tenir palplantat davant seu: - a què es dedica, vostè?
- Sóc jubilat?
- I abans de què feia?
- De paleta.
- Obri el maleter, si us plau.
El meu amic va fer-ho i vaig sentir que la conversa continuava, mentre l’agent donava un llambregada al contingut: - I el que viatja amb vostè també feia de paleta?
- No, no – li va contestar el meu amic, sense allargar-se massa en explicacions.
- I, doncs, de què feia?
- Em sembla que feia de comercial.
Com que una informació tan imprecisa no li devia fer el pes a l’interrogador, es va apropar a la meva porta i m’ho va preguntar directament: - de què treballava, vostè?
- De viatjant d’oli – li vaig engaltar.
- I què hi han anat a fer a Andorra?
- A passar la revetlla de Sant Joan.
- Porta diners?
- Ja m’agradaria, però sóc un pobre jubilat retallat i congelat?
- Quants en porta? – va prosseguir implacable
La mosca em pujava al nas, però vaig mossegar-me la llengua fent la farina blana: - No ho sé, potser uns tres-cents euros...

Tal com ens havia parat es va desentendre de nosaltres: un altre de la cua li havia cridat l’atenció. Si hagués gosat, em moria de ganes de preguntar-li si estava fent pràctiques o aquell surrealista interrogatori formava part del protocol  habitual per caçar escamotejadors de capitals. Per cert, la meva dona es va sentir menystinguda al no adreçar-li l’agent cap pregunta sobre el seu currículum professional. Serà que Hisenda ja aplica en general la mateixa doctrina assajada amb la infanta; és a dir, que amb les cònjuges val més no embolicar-s’hi?     

dissabte, 22 de juny del 2013

LLUFES I BALDUFES (narració)

LLUFES I BALDUFES

OBRA GUANYADORA DEL PREMI “GERMANS ESPAR I TRESSENS”
HOMILIES D’ORGANYÀ 2008 - Publicada per editorial SALÒRIA

El varen donar per mort tot just encetada la darrera meitat del segle passat, sense que ningú no l’hagi trobat a faltar gaire des d’aleshores.
De fet, ell només era en “Jaumet”, l’emprenyador pegot, un tipus vagabund, sorrut i característic, que es dedicava a fer llargues caminades a peu fins a Sort, travessant el port del Cantó. Va sobreviure una colla d’anys gràcies a la caritat que li feien alguns botiguers de la Seu, per treure-se’l del davant. I, també, a que unes quantes famílies de bons sentiments servaven la bona costum de reservar xavalla per als pobres que truquessin a la porta. Mai hagué de parar la mà per les cantonades, sinó que més aviat procurava passar desapercebut. Malgrat el seu capteniment discret, la canalla s’entretenia fent-lo sortir de polleguera, a còpia d’escarnir-lo o d’escridassar-lo descaradament per tota la vila.
Això sí que li sabia greu i li feia tan de mal pair que, potser per aquesta raó, preferia perdre’s camí de Sort, on sembla que hi havia viscut de jove, escapant-se del brogit de la Seu per camins solitaris, només amb la companyia d’un sarró tronat on hi duia tot el que posseïa, i d’un gos manyac i rodamón que l’havia seduït com un bandarra només remenant la cua com una baldufa.
Fins que un dia ni de l’home ni del gos no se’n va saber res més: era com si s’haguessin fos. Per això, a la llarga el deguérem donar per mort. És cert que era un personatge peculiar, però no estava pas tan tocat del bolet com els que no el coneixien de res, volien fer creure. De gent com en Jaumet n’he sentit a parlar d’uns quants més que van parar per l’Urgell, dels quals us en faré cinc cèntims, si voleu recular en el temps cent anys.
Per exemple, n’hi havia un que li deien “el Drapaire”, i no fora just que se’l recordés només per aquest penjoll. Tot i que es fa difícil d’explicar en quatre ratlles, aquell pixavagant petit i rabassut com un carbassonet, que era escotorit com un gínjol, es podia transformar en un instant en diverses fesomies. Però només fou realment feliç la temporadeta que, al Cinema Principal i únic de la vila, pogué fatxendejar de les seves aptituds histriòniques al encarregar-se dels efectes especials de les pel·lícules mudes.
Aquell home, asseguren els que van ser-ne testimonis del seu talent o habilitat, plorava i escarnia tots els remors de l’auca amb una perfecció, una versemblança i una gràcia vertaderament originals, fins i tot fregant l’extravagància més d’una vegada: les ones d’una mar embravida, sense anar més lluny, les simulava amb sorra que batzegava dintre d’una mena d’olla borda, tot removent els braços com un guillat. Tanmateix, era un mestre simulant l’esclafit del tro, el brum del vent, el clapoteig de l’aigua, el grinyol d’una porta, el garranyic, el ronc, el ruflet, el remugueig de les bèsties, el trepig... Llàstima que amb l’arribada del sonor se li estronqués el seu món de fantasia, i des d’aleshores malvisqué comprant i revenent draps, papers i pells de conill que recollia per cases i masies. Diuen que pel negoci no era gaire espavilat, i que sovint li aixecaven la camisa.
No puc oblidar-me, tampoc, d’en “Cheru”, un pòtol amb degotalls al terrat, a qui gairebé sempre se’l podia trobar a la porta de Santa Maria, puntual com un clau a l’hora de les misses i oficis; però quan es feia fosc se n’anava corrents cap al cementiri a passar la nit, amagat dintre de qualsevol nínxol buit. Justament un matí, que ben repicades les dotze del migdia encara dormia la mona al seu catau de circumstàncies, uns enterramorts que feinejaven quatre nínxols més avall van desvetllar-lo. Quan tragué la closca pel forat i el van veure aparèixer, aquells dos pobres homes encara deuen córrer ara; mentre que el benaventurat d’en Cheru continuà clapant com si res. Diuen que quan se li feia caritat entonava una mena de cantarella, amb veu de xerrac rovellat i posant cara de prunes agres: “els cucs del cementiri van rossegant, mentre l’ànima del mort s’ho va mirant”. Francament, ningú no li va trobar mai solta ni volta a aquella salmodia; de ben segur, ni ell mateix.
¿I quina pagesa no se’n recorda d’en “Tonet Poc”, un trinxeraire disposat a descarregar tots els carros que pujaven de les hortes cap al mercat, plens de coves i cistells de verdura i fruita per vendre? El més curiós, però, és que els quatre quartos que en treia de jornal se’ls polia de seguida comprant botifarres de perol que engalipava a la mateixa porta del cansalader, sense ni una engruna de pa per acompanyament. Semblava com si tot el que li exigís a la vida fos menjar botifarres a cremadent.
En canvi n’hi va haver un altre, en “Pepet Déu”, que tan sols maldava per fer d’escolà als enterraments, desfilant amb la creu davant del taüt, amb un posat d’èxtasi postís i contrafet: era la seva dèria i l’únic objectiu de la seva vida. I  ningú gosava fotre-se’n, perquè corria la brama que el pobre Pepet tenia “poders”. Deien que rossegava vidre però jo, la veritat, no n’he trobat pas ni un de testimoni que l’hagués enxampat mai cometent aquesta barbaritat.
I no s’acaba aquí el repertori: quan jo era encara un vailet, un dia que el pare va deixar-me acompanyar-lo al cafè de la plaça del Carme vam topar-nos amb un sòmines que li deien “el cap gros” perquè tenia la mania d’arribar a ser un artista de renom i mentrestant exercitava la veu a la taverna i als dos cafès del poble, desafinant de mala manera. No obstant això, amb tota la barra del món encabats els breus recitals passava la gorra per pagar-se, deia, lliçons de solfa. Li vaig perdre la pista, però pel que he sentit a dir, mai va passar d’ésser un trist pixa-reixes.
Ara, a qui sí que tenia apamat de veritat fou al “Geperut”, un bohemi que havia baixat a la Seu des de les Escaldes o de sant Julià de Lòria, no ho sé pas del cert, i que, com aquell qui diu, ocupava la plaça de pidolaire oficial de la vila des de que va desaparèixer en Jaumet emparat en una parròquia potser un xic escassa però fidel, de la què se’n podia refiar per estalviar-se d’anar mendicant porta per porta com feien els passavolants. A qui li donava conversa, li explicava la seva vida i miracles, sobretot la particular filosofia en què creia a ulls clucs i que si m’ho permeteu, us resumiré en poques paraules perquè s’explicava com un llibre sense fulls.
L’amor era per a ell un caprici passatger; la passió, un sentiment apte només per calmar certes urgències o, com ell deia amb posat de murri: “un simple tònic pels nervis”, una espina, en definitiva, que calia extirpar des del moment de sentir-ne la primera punxada. “Per si de cas, amb l’ajuda d’un ferro roent” – afegia. Les dones joves les veia com una despesa molt cara de mantenir i les velles com un destorb i un balafiu. Els divertiments eren per a ell una excusa per fer el vago. Menjar, un càstig diví i una dependència abusiva de la panxa.
Si te l’escoltaves sense interrompre’l, acabava volent-ho fer veure tot d’aquell color d’esquena d’arengada, que per a ell tenien totes les coses: “el vestit és un luxe sobrer; el luxe, la perdició humana; les llaminadures, un verí per a l’estómac; el tabac, un risc per a la salut i la butxaca; els licors, una trampa per cobrar el vi més car; les medecines, un invent dels metges perquè se t’enduguin més aviat cap al clot pagant, a sobre, la factura de la recepta; les cambres de bany, una moda indecent; els balls, una timba de dones i un ganxo per fer-te empassar muller i sogra d’una tacada, a la primera de canvi; la política, el modus vivendi de quatre pocavergonyes i aprofitats; la religió, una martingala i el món, en general, una colossal casa de barrets...”
Jo me l’apreciava, malgrat tot, a aquell buscagatoses malparlat, brètol i burleta, perquè a la seva vora cada dia n’aprenies una de nova. Es vantava d’haver-se atipat sempre sense gastar ni un ral des quan era jove. Si volia carn, caçava pardals, guatlles, llebres, gats, rates o conills. Si li venia de gust el peix, sortia a pescar barbs, bagres, anguiles, carpes o llisses. Si convidava algú que no fos ni de carn ni de peix, li servia sense vergonya un plat de cargols o d’anques de granota. En qüestió de verdura es proveïa de bolets i d’espàrrecs de marge a dojo, ja que era l’única dieta de caire vegetarià que suportava. I en quan a la fruita, era devot d’aranyons, mores, figues o pometes de pastor.
El pobre Geperut, malgrat el seu tarannà de semblar riure’s a tothora del mort i de qui el vetlla, va anar-se’n al canyet mort de fred un dia orc i trist de gener, a prop de l’església de la mare de Déu de les Peces d’Alas, quan al caure-li la setantena va decidir que començava a fer-se vell. No et refot! Els homes potser sí que estem tocats per la lluna, però tal com diuen que sentenciava en Jaumet, el Geperut també era dels que creuen que les llufes és millor dur-les penjades a l’esquena, que no pas encastades al front, com si fossin banyes.     


FER POLÍTICA A REMOLC DE LA INDIGNACIÓ

No sé si heu notat que els governants, en general, d’un temps ençà caminen un pas enrere dels ciutadans i dels esdeveniments. Aquesta incapacitat de pensar més enllà del nas, sigui per mandra o per miopia, fa que sovint es prenguin decisions o es rectifiquin a remolc de les protestes i enlloc d’avançar-se als maldecaps es conformen apedaçant descosits. En tenim exemples a tremuja, els més tendres la conversió forçada al sobiranisme radical d’autonomistes militants i aquestes fastigoses qüestions dels desnonaments i de les preferents. Mentre es foragitaven de la casa que no podien pagar o perdien els estalvis de tota la vida, milers i milers de persones atrapades per una crisi que no havien provocat, la classe política mirava indiferent i panxacontenta cap una altra banda, deixant fer a una banca que sense els “favors” a molts partits, aquests no haguessin aixecat mai el cap de la misèria. Ha estat necessari que dotzenes de ciutadans indignats s’unissin en una plataforma d’afectats per la hipoteca perquè els dos grans partits (per gruix, que no pas per talla política), baixessin del burro. Perquè una altra de les característiques dels nostres governants és que quan es decideixen a treure el santcristo gros és perquè senten fred de peus i, en aquestes condicions d’emergència només els interessa parar el cop, en comptes de trobar-hi remei definitiu i just als problemes.


            A més a més, la classe política, almenys la que hem de rossegar cada dia, té una habilitat sorprenent per “complicar” enlloc de “simplificar”. Infinitat de vegades els ciutadans intenten fer-los veure les solucions que tenen arran del nas, però són tan orgullosos que prefereixen enredar la troca i marejar la perdiu vantant-se de no prendre decisions sota pressió del carrer. Per aquesta raó, en el tema de la política hipotecària, varen menystenir les PAH fins al punt de titllar-les de gent antisistema i si avui no hi haguessin suïcidis pel mig, de ben segur ningú hagués mogut un dit per impedir la terrible experiència que suposa que et facin fora de casa com un gos. Doncs no us cregueu pas que els governants s’asseuen a parlar com persones perquè els hi remou la consciència, sinó per pura conveniència i sentit de la conservació, i d’aquesta manera les solucions que prenen només serveixen per emperpalar-se en poder, no per treure de veritat les castanyes del foc als ciutadans. Els països que prosperen es perquè tenen al timó gent amb mentalitat d’estadista; en canvi, fa massa temps que per desgràcia ens governen meritoris, aprenents de bruixot i mercaders amb les mans foradades.     

divendres, 21 de juny del 2013

REFORMA ADMINISTRATIVA AMB AIXECADA DE CAMISA INCLOSA

Avui l’executiu central donarà una nova volta de manubri per escanyar les autonomies perifèriques díscoles en profit del centralisme jacobí, en una matèria tan sensible com l’administració pública. Emparant-se en l’excusa que són uns manats a les  ordres de l’UE, sotragaran el règim local més que amb criteris objectius per estalviar recursos, encegats per aconseguir que tots els fils s’hagin de moure des de Madrid. I afegiria que la perversitat d’aquesta reforma radica en el fet que en Rajoy, fent el posat més innocent de viatjant de grà cuit, vol convèncer a la parròquia de funcionaris estatals que no perilla ni un lloc de treball, cosa que no s’entén si es tracta de retallar pressupost, esbandint cap a les comunitats autònomes la responsabilitat de liquidar duplicitats administratives. És a dir: pel que fa a Catalunya, el gallec implícitament intenta vendre’ns la moto que l’administració duplicada que s’ha de suprimir és la nostra i no pas la que depèn del seu govern, la qual no hi pinta res estant les competències transferides. I en aquest paquet de duplicitats escandaloses hi figura la delegació del govern central ja que la representació de l’Estat recau constitucionalment en el president de la comunitat autònoma i no en el comissari/a polític imposat per un govern partidista que no se’n refia de la lleialtat catalana.


            A més a més d’aquesta impertinència, resulta que una vegada més es passen per l’arc del triomf la llegítima aspiració de la Generalitat a legislar des d’aquí la reforma de l’administració catalana, fent veure que ignoren que està en capella d’entrar al Parlament un projecte de canvis encaminats a la modernització, basats en els criteris rigorosos d’una comissió d’experts que critica l’engruiximent de l’administració, advoca reduir el nombre de conselleries, planteja una major col·laboració pública-privada i limita la consideració de funcionari als llocs que requereixen de l’exercici de l’autoritat administrativa, mentre que la resta de l’actual plantilla de funcionaris i empleats públics se sotmetrien al règim de contractació laboral de cada sector, sou inclòs. Si els que sabem del mal que patim som els catalans, no és de rebut que ens vulguin imposar caminadors teledirigits des de la Montcloa. Esperem que els nostres polítics sàpiguen plantar cara per dignitat a les pretensions dels que voldrien tenir-nos estacats tota la vida pel coll i que aquest projecte de reforma a la catalana tiri endavant i no siguem nosaltres mateixos qui l’amaguem al calaix com ha passat amb l’informe Roca sobre racionalització de l’estructura territorial, el qual des del 2001 reposa al cel de les oques.   

dijous, 20 de juny del 2013

FONS DE PENSIONS PRIVATS COM A CROSSA

Una de les “expertes” redactores de la carta astral del sistema públic de pensions no se n’ha pogut estar d’ensenyar la poteta, hàbilment provocada per un periodista: si els futurs pensionistes volen viure de renda quan es retirin, s’hauran de farcir un pla de pensions individual fet a mida quan més aviat millor. De fet no m’ha vingut de nou aquest pronòstic: les tentines de la seguretat social que fan anar de corcoll als que se n’han de refiar de la pensió per fer bullir l’olla i donar-se de tant en tant algun capritxet més que merescut, són considerades per la industria asseguradora com una mina d’or en potència i estan a l’aguait de no perdre’s el negoci: alimentant la sospita envers el sistema públic pensen que cada vegada es contractaran més pòlisses de fons de pensions. Objectivament parlant, no es pot dir que aquesta opció sigui un disbarat sempre que les regles de joc estiguessin clares i no es deixés la mínima escletxa oberta. A fi de comptes, un fons de pensions consisteix simplement en capitalitzar un determinat temps quotes periòdiques que matemàticament basteixin una pensió vitalícia. Ras i curt: la sopa d’all

            Evidentment, les asseguradores no són germanetes de la caritat sinó que inverteixen els capitals rebuts en forma de primes per obtenir una rendibilitat que els hi permeti guanyar-se la vida, després d’atendre els compromisos pactats amb els seus assegurats. Ara bé, perquè aquest conte de fades sigui creïble s’hauran d’establir controls molt severs per evitar jocs de mans i desafinades sonores, sobretot evitant unes pràctiques comercials que en el passat, per dir-ho amb franquesa, resultaven força pintoresques: comissions escandaloses als intermediaris a més d’incentius sorprenents als subscriptors de pòlisses. No recordeu aquelles campanyes on la banca oferia un pernil o diversos regals exòtics a qui es feia un pla de jubilació? Qui pagava aquestes campanyes de promoció agressives? No en tingueu cap dubte: l’assegurat. Hi havia companyies que per quadrar els resultats de l’exercici a fi d’any oferien doblar les comissions als seus agents captadors més agressius i algunes d’aquestes companyies no eren nacionals, potser més susceptibles de picaresca llatina sinó amb pedigrí centreeuropeu. És a dir: si es vol prevenir la bancarrota de les pensions públiques posant-li com a crossa les pensions privades s’haurà de vetllar perquè les pràctiques temeràries d’abans d’ahir quedin eradicades i que la transparència sigui total. El que passa és que no sé si aquests són els millors moments per dipositar la confiança en la banca i el sistema financer del qual les asseguradores en són un apèndix.     

dimecres, 19 de juny del 2013

EL FI JUSTIFICA ELS MITJANS?

            Costa d’empassar que per tal de fer caixa qualsevol decisió sigui bona, perquè des del temps de la picó se sap que cap objectiu es mereix pagar-ne un preu vergonyós, que és el que està passant amb el projecte del govern de rebaixar a la meitat els impostos exigits als casinos per tal d’assegurar-se que la catedral del joc a l’engròs,  BCN World de Salou, no giri cua i trií un altre indret que li faci millors tracte en matèria de fiscalitat. El govern sembla que no se’n sortirà perquè tota l’oposició en principi li planta cara, però com que les conveniències polítiques i les pressions dels lobbys acaben fent estranyes parelles de llit, no seria cap sorpresa que al final de l’obra algú s’ho repensés. La qüestió, però, no és si fent el gest de rebaixar impostos assegurem una font d’ingressos important gràcies als diners que mou el joc, sinó quin model de país turístic volem patentar per atraure visitants. Suposo que no cal fer un croquis per entendre que hi ha diferència entre un turisme de primera o un turisme desmanegat amb ganes d’esbravar-se i de deixar-se anar.


            És cert que el joc organitzat atrau gent guapa i de peles més aviat que a pelacanyes, i si el què es vol és omplir la caixa com sigui, es indiscutible com diuen els pragmàtics que el diner que deixen els que visiten un casino no es distingeix del que s’ingressa de les visites als museus. El diner, encara que els moralistes ho voldrien, de moment no fa pudor i per aquesta raó, com deia el meu avi quan li deien d’una noia maca que no n’hi havia per tant, també el conseller Mas Colell deu pensar que tant de bo en tinguéssim una rega a l’hort de diner procedent del joc. Mirat d’aquesta manera, si no hi ha cap més opció, millor un casino que res i com diuen els castissos madrilenys “vale más pájaro en mano que ciento volando”. Però, què voleu que us digui, com escrivia al principi costa d’empassar que al mateix temps que maseguem la cultura posem catifa vermella als casinos. És una discriminació positiva que per molt que s’expliqui, no té cap altra justificació que el fi justifica els mitjans. I aquesta dinàmica és perillosa perquè això ens portaria a les portes del paradís del “tot s’hi val”. No s’han de tancar les portes als casinos i a d’altres “complements” necessaris perquè rutlli la indústria turística i arrossegui consumidors al comerç, però potser tampoc se li han de donar tantes facilitats perquè el que ens falten no són casinos sinó “silicons valleys”. I no s’hi val a dir que els diners d’uns pagaran les inversions dels altres.                  

dimarts, 18 de juny del 2013

BURILLES ANÒNIMES, INCENDIS IMPUNES

            S’han arxivat les diligències obertes arrel del gran incendi de l’any passat a l’Empordà perquè, com era d’esperar, les burilles recollides arran de carretera no han pogut delatar qui va calar el foc. En temps més reculats corria la brama o no que darrera dels incendis forestals s’hi amagava la llarga mà de la indústria paperera o, en determinades contrades, se’n donava la culpa als pastors o als especuladors de la construcció. El cert és que poques vegades s’ha enxampat ningú amb la teia als dits, i quan es té la xamba d’aconseguir-ho resulta que sempre s’escau que es tracta d’un pobre babau, d’un pagès conco que ha perdut la xaveta posant-se a cremar rostolls a la babalà o d’una colla de de can fanga que feien carn a la brasa sense prendre precaucions. De manera que la majoria de les vegades hom es queda sense saber qui són els responsables materials dels estralls als boscos. Això dona una sensació de frustració i d’impotència que fa volar la imaginació en busca de fantasmes enlloc de ser formals i reconèixer que la majoria de les vegades el bosc català no crema per culpa d’una mà negra sinó per la negligència tant dels que els trepitgen com dels que haurien de fer-los netejar i tenir-ne cura.


Ara bé, la degradació ecològica dels nostres boscos no es neutralitza en èpoques d’incendis pel simple fet de millorar el material d’extinció, que tampoc no és el cas quan es va just d’armilla. Els nostres boscos es desequilibren ecològicament quan els ocupants de determinades urbanitzacions no respecten l’entorn o quan els pagesos emigren d’unes terres que no donen per menjar, abandonant el territori a l’anarquia de la vegetació incontrolada. Quants quilòmetres de sotabosc s’han netejat des de l’any passat? No hi volien enviar brigades de presoners i d’aturats voluntaris? I respecte dels pagesos que s’han buscat la vida a ciutat, han abandonat el camp i el bosc per culpa d’una pèssima política agrícola i ramadera, agenollada davant les conveniències dels competidors europeus? Però el que fot és que davant tants atacs ecològics que es cometem a diari per acció o per omissió, no es reaccioni des del govern fins que hi ha un gran terrabastall, la cendra ens plou sobre el cap i respirem oxigen barrejat amb fum de fusta socarrimada. Aleshores, els remordiments els hi fan buscar, esmaperduts, a qui podem carregar els neulers de tanta negligència i desídia consentides pels que només se’n recorden de Santa Bàrbara quan trona.

dilluns, 17 de juny del 2013

DÉU ESCOLTA?

            Quan surt el tema de Déu en una conversa entre aprenents de pensadors es fa palès que la majoria s’apunten al carro de la sospita preventiva, no perquè n’estiguin convençuts que a Déu se l’ha de posar en quarantena, sinó a causa de que l’agnosticisme agafat amb pinces sembla que fa forrolla entre la intel·lectualitat de mira i no em toquis i a qui no s’atreveix a dir un estirabot sobre la religió de tant en tant, no li deixen bufar cullera en el gremi del progressisme i queda estigmatitzat de per vida com un carca. El problema, però, és que no es pot tancar els creients al quarto de les rates ni es pot negar que hi ha molta gent que li regateja a la ciència o a l’atzar la capacitat d’ordenar un cosmos tan complicat com el nostre. Tampoc no es pot oblidar, com va deia Burgess, que tant si Déu existeix com si no, la realitat es que se’l troba molt a faltar. Però a mi el que em preocupa, francament, és si Déu ens escolta.


            Em pregunto: si s’ha convertit en una rutina afegir “gràcies a Déu” quant les coses ens surten bé, hauríem de dir “per culpa de Déu” cada vegada que ensopeguem? Déu realment influeix d’una manera determinant i directa en com es resolen els incidents quotidians de les nostres vides? És evident, i a més resultaria un escarni o un sarcasme el contrari, que a Déu no li correspon cuidar-se de fer-nos treure la rifa o de trobar feina. Però, si Déu existeix, veu i escolta, no pot fer res per aconseguir que aquest món de mones sigui sostenible i suportable? Un personatge de Camús exclamava a la seva novel·la “La pesta”, que no podia creure en un Déu que permetia morir les criatures. Som molts als que complauria i alleujaria saber que Déu no és o es fa el sord, perquè al cap i a la fi, tal com va escriure Vazquez Montalbán, en alguna cosa s’ha de creure més enllà del colesterol. Per aquesta raó, penso que com que la idea de no comptar amb un Déu que t’escolti quan el necessites de veritat es fa insuportable, molts es refugien en déus menors que sovint adoren amb més dogmatisme que no pas al Déu amb majúscula. La qüestió és que adorar vedells d’or o ídols de fang no porta enlloc, perquè tard o d’hora t’adones que aquests déus tampoc no t’escolten.          

diumenge, 16 de juny del 2013

EL SENTIT DE LA VIDA

            No entenc els que redueixen el sentit de la vida a sobreviure o no tenen cap més ambició que passar-s’ho com es pugui. Tampoc no em fan peça els que troben normal que la vida sigui sinònim de patiments o de plors; en canvi, faria costat de bon grat a Sèneca quan diu que les autèntiques lliçons no s’aprenen a l’escola sinó fotent-se de lloros rodolant per la vida. De l’Eclesiastès es aquella frase lapidària i fatalista: “sota el sol tot té el seu temps i la seva hora. Hi ja temps per néixer i temps per morir, temps per sembrar i temps per recollir, temps per ferir i temps per curar, temps per destruir i temps per edificar, temps per estimar i temps per avorrir...” Jo, que confesso ser un apassionat de la vida i que voldria consumir-ne la ració que em toca fins a les últimes escorrialles, penso que la vida només té sentit si fas que cada persona que passa pel teu costat se senti millor i que la gent que tens a prop no et sàpiga greu que creixi més que tu, que prosperi i, fins i tot, que et passi la mà per la cara sense sentir-ne cap enveja. La vida no té sentit amb el cor agre de qui no adapta la seva felicitat a allò que té. La felicitat no és qüestió de tenir poc o  massa, sinó de saber-ne treure profit del què hi hagi.


            En Martí i Pol, a Llibres del Mall, va descriure perfectament el sentit de la vida: “Estic segur que moriré un capvespre, / hivern enllà, davant mateix de casa, / no d’una mort ostentosa i terrible, / ans d’una mort quotidiana i tendra: / una mena de mort subsidiària, / de pòtol, o de gos de casa rica. / No cauré fulminat, m’aclofaré / tan lentament i dignament com pugui, / per preservar tant el cos com la roba / del fang que hi ha al carrer i de la mullena. / Estic segur de no decebre els qui / en vida m’atorgaren confiança / i sé que esperen que la meva mort / sigui tan presentable com la vida.” Potser, en definitiva, el sentit de la vida sigui passar per aquest món sense trencar res i deixar-lo una mica millor de com s’ha trobat. Admeto que en podríem parlar d’altres punts de vista, però ja us dic des d’ara que si viviu amb aquest objectiu tan senzill la vostra vida tindrà sentit de veritat. Perquè el món vagi millor no es necessiten sants ni verges i màrtirs, sinó persones normals que visquin i deixin viure, que pontifiquin menys i facin més; sobretot que sàpiguen ser feliços amb poca cosa.            

dissabte, 15 de juny del 2013

SECRETS D'ALCOVA

Com tots els matins de l’any, també avui he penjat una de les meves reflexions que, encertades o no, procuro estiguin netes de pols i de palla. Però aquest mati m’ha passat una cosa estranya: ahir em vaig assabentar que una coneguda de qui feia temps no en sabia res havia perdut l’home en un accident de cotxe i la filla petita que viatjava amb ell s’havia quedat en una cadira de rodes. I m’ha passat pel cap la ximpleria de canviar la reflexió per un conte que vaig escriure fa temps i que va guanyar un premi de narrativa i tot. M’ha semblat que si la dona el llegia, potser l’ajudaria a passar el dol. El conte porta per títol ** SECRETS D’ALCOVA ** 

SECRETS D’ALCOVA
1
            Ningú se la creu; però tant se li’n dóna. S’ha atipat de passar per enze. I tampoc no pensa justificar-se més. De què li va servir sincerar-se amb el seu cosí Sergi, revelant-li el secret més preuat? De res: per agafar una enrabiada i prou veient com a aquell li faltava temps per escampar-ho arreu, escarnint fins i tot el deix de papissota que li havia quedat després de la trompada, per fer més gràcia. La nena va deixat dit a sa mare que no volia veure’l més a aquell capsigrany, que no calia que tornés a fer-li companyia. Ja es va adonar que a sa mare se li feia estrany de comprendre que l’hagués avorrit de cop i volta i li semblà que no pensava fer-ne gaire cabal del que li havia dit.
- A què ve ara, aquesta sobtada rebequeria? – li va preguntar a la nena, fent aquell posat de màrtir que a ella tant la fastiguejava i que solia ésser símptoma d’estar covant un retret recargolat propi de la seva collita de frases fetes.
En efecte, no va trigar gens a escopir-lo: - no veus que és gairebé l’únic amiguet que et queda!
Sa mare, no només no l’entenia sinó que no parava de tractar-la com una criatura, referint-se sempre amb diminutius a tot allò que l’envoltava, fossin persones o coses. No se n’havia fet càrrec que havia crescut, quan precisament ella hauria de ser qui més ho notés: no deu ser el mateix rentar, vestir i despullar una nena de dotze anys, tirant a escanyolida, que fer-ho amb una fardassa com ella, de quasi disset, que s’hi havia tornat a còpia de només menjar i jeure. Sovint la nena no entenia ni com s’ho engiponava sa mare per remenar-la amb tanta traça com tendresa; a vegades hagués volgut encongir-se com una cuca per no ser-li tan carregosa, agraint-li d’aquesta manera el coratge de voler-s’ho fer tota sola.
En el seu estat, no és que li entusiasmés massa que la grapegessin un coi de persones desconegudes. Per això li sabia greu que, justament sa mare  no fes una mica l’esforç de creure-se-la. Li feia l’efecte que tota la dedicació que esmerçava en ella, era com si respongués a una mena de penitència autoimposada per purgar algun pecat imaginari o per implorar – posant com a penyora la seva abnegació absoluta per la nena – un miracle impossible. No ho podria pas assegurar amb tota certesa, però a vegades se li acudia que sa mare patia del mal de sentir-se culpable. El que no tenia volta de fulla era que es negava a acceptar – tossuda com una banya de marrà – que la filla es quedaria definitivament com un putxinel·li trencat, anant del llit a la cadira de rodes.
No obstant això, el que més li dolia era que no volgués comprendre que, malgrat hagués acabat com una ninoia de parrac, el seu cos fos capaç de pensar, sentir, emocionar-se i patir, com si mai hagués passat res de res. Fins i tot, amb més intensitat que abans d’estimbar-se a la sortida d’aquella corba que el pare va agafar de gairell, una mica massa de pressa. Segons sa mare a causa que ella l’havia posat nerviós de tan repetir-li que anés amb compte perquè s’envelava  massa. Aquest era el drama de des de l’accident s’havia instal·lat a casa: que sa mare feia cinc anys que es consumia en el remordiment, no perdonant-se el mal que estava convençuda entre tots dos li varen fer a sa filla, dany del que voldria rescabalar-la com fos per treure’s de sobre aquella obsessió malaltissa. Mentrestant, la nena lluny de qualsevol ressentiment malicós ni de cap esperança incerta, només maldava perquè sa mare se la cregués quan li diu que tot sovint la feia petar amb el pare des del finestral del seu dormitori. Però, vertaderament qui se la podia empassar una embolada com aquesta?
2
            Mai hauria dit que amb el pare pogués esplaiar-s’hi tan bé, com una noia adulta, sense amoïnar-se per si s’explicava prou perquè l’entengués: ell sempre comprenia de què li parlava, inclús a vegades li endevinava el pensament. Tanmateix, li estimava que de tant en tant es passegi davant el finestral que sempre volia obert de bat a bat, acompanyat de veïns del barri de quina fesomia només se’n recordava vagament d’haver-los conegut de vista i dels quals ara, a còpia de passar i traspassar acompanyats del pare, ja se n’havia fet amiga.
De bon principi, com us dic, venien de bracet del pare; però d’un temps ençà ja gosaren rai de treure el nas tot solets i sempre que podien, fins i tot es quedaven rondant una bona estona fent-li companyia. No pas sempre, ja que més aviat les seves trobades alguns dies semblaven visites de metge: passaven de resquitllada com si tinguessin molta feina endarrerida. Però sempre tornaven i tal com la nena diu: això és l’únic que interessa. Inclús alguna vegada els acompanyava gent que a ella no li sonaven de res, però amb la qual de seguida també feien barrila.
El pare era més car de veure, però quan la visitava sempre procurava donar-li una sorpresa: per exemple, portar de bracet algú que ella no veia des de feia temps i que sabia li faria il·lusió de tornar a veure. L’altre dia, sense anar més lluny – i aquest fou el motiu de l’enganxada amb en Sergi – el pare va aparèixer amb el senyor Vila Closes, aquell veí artista tan educat i amable, que sempre que se’l trobava pintant pel carrer qualsevol dia que hi hagués concurs de pintura ràpida, li deixava fer-hi una pinzellada de verd salvatge o de groc pellofa - els seus colors preferits – en el quadre que enllestia contrarellotge.
El senyor Josep, aquell dia que el pare va portar-lo al finestral, prenia de la mà com si fossin criatures que acompanyava a l’escola, a dos amics que li volgué presentar: - Mira, Anna Maria, saluda al dibuixant Vilanova i a en Salisi, un altre pintamones com jo. En Ramon ha traspassat de matinada i, per celebrar el retrobament, anem a plantar els nostres cavallets al cim de Collbaix, per deixar-nos fondre en la posta de sol esplèndida que es prepara per avui.
Quan, trasbalsada i sense poder-se’n estar un dia més de revelar el seu secret, li ho va explicar tot fil per randa al seu cosí i en Sergi se la va quedar mirant com un estaquirot i, després, se li va petar de riure a la cara com un imbècil.
3
            En la soledat del dormitori, estacada al llit o la cadira setmanes i més setmanes, no era fàcil entretenir-se. Sobretot considerant que, fora de sa mare i d’en Sergi, no volia veure ningú més perquè no suportava els posats ridículs de falsa compassió: per molta pena que els hi fes, no era lògic que a la poca estona no sapiguessin què dir-li i fotessin el camp abandonant-la sota un cobrellit glaçat que li multiplicava encara més la sensació de solitud i desesperació. Una tarda de forta migranya, poc abans del capvespre, va ser quan va veure per primera vegada al pare, palplantat davant el finestral. De primer el va confondre amb un núvol, però al parar-hi atenció va reconèixer sense cap mena de dubte en aquell manyoc de cotó fluix rodamón la silueta imprecisa del rostre enyorat. Al adonar-se que l’havia reconegut el pare va somriure-li, picant l’ullet amb picardia; - què et pensaves, princesa, que érem núvols?
            Allavonces li va revelar el gran secret del més enllà: que els esperits dels morts vagaregen en forma de núvol pel firmament de pobles i viles on varen viure. Però no tots, només els que accepten aquesta forma de reeixida. El pare li va assegurar que convertir-se en núvol era la forma més agradable d’enfrontar l’eternitat, sobretot si s’aconseguia trobar una bona colla amb qui avinguessin.
Els núvols, li va confessar que no eren altra cosa que un baf d’aigua que el vapor infla i que el vent arrossega i desboca, als quals s’hi enfilen els esperits afaiçonant-los de personalitat amable i aviant-los, discretament, a complir el seu efímer però meravellós destí: rondar, plàcidament enjogassats, a regar terres de secà i les flors als balcons i a les terrasses de les ciutats. El que passava és que no tots els núvols es deixen muntar fàcilment. Alguns estan posseïts - des arran mateix de les lleres dels rius o de les bancades de la mar - per dimonis, que són esperits malvats que només pensen en fer tant de mal com poden, carregant panxades d’aigua o de pedra, barallant-se escandalosament entre ells fent saltar llamps i centelles a cada trompada.
Mentre el pare, embolcallat de núvol tranquil li explicava tot això, ella barrufava. Ja se n’hi hagués anat de gust a afegir-s’hi a la colla del pare i dels seus amics sense cap recança. Però quan va intentar fer-li entendre una cosa tan simple al seu cosí, en Sergi se la va rifar. I el pitjor va ser quan sa mare li va etzibar, en un dels seus rampells d’abatiment periòdics, que estava boja. Tant contenta com estava i sa seva mare només tenia ganes de plorar. Però s’ha acabat: ja no compartirà amb ningú més el seu secret! Ja s’ho trobaran el dia que pugui ésser lliure com el pare o el senyor Vila Closes.

            Feia dies que el sol picava de valent i el blau del cel només l’enterbolia la calitja. De cop, un cap de núvol, fent-se el distret, va arrambar-se prop del finestral per fer-se notar descarregant quatre gotellades: les justes per regar els geranis del balcó. Si sa mare o en Sergi s’hi haguessin fixat una mica, haurien comprovat que només el balcó de la seva casa estava mullat.


divendres, 14 de juny del 2013

UNA EXPOSICIÓ UNITÀRIA, RECURS DE REFLEXIÓ

Al Casino de Manresa, aquest vespre s’inaugurarà una Mostra de diverses obres d’art realitzades durant un curs lectiu, com els seus néts, per la gent gran activa de dotze casals i associacions de veïns. Una participació de 186 persones que han seleccionat amb il·lusió el millor de la seva feina d’un any per sotmetre-la a la crítica dels seus conciutadans et deixa parat, sobretot tenint en compte que hi ha exposades pintures, dibuixos, ceràmica i manualitats d’una gran categoria i amb moltes hores de constància enganxades al darrera. Però no només per aquesta raó us en parlo avui, sinó perquè em sembla que també mereix destacar-se el fet que aparcant la mala costum tan nostrada de les capelletes i de que cadascú faci la guerra pel seu compte, almenys a Manresa una vegada l’any totes les entitats que fan aules o tallers destinats a la gent gran deixen de banda llurs rivalitats, gelosies o egoismes per col·laborar en una Mostra artística que posa en relleu dues realitats: que hi ha molta gent gran que passa de la xerrameca dels polítics i no s’enfonsa en la depressió després de ser maltractada per totes les retallades i que entre les diverses entitats que comparteixen col·lectius de gent gran hi ha més coincidència d’interessos que no pas discrepàncies insalvables si algú les sap gestionar amb delicadesa. I com que és així, va la pena que de tant en tant l’unitat i no la divisió s’escenifiqui.


            La iniciativa per encetar aquest clima d’entesa puntual ningú li podrà negar a la Coordinadora de Jubilats i Pensionistes de Manresa que fa dos anys va renunciar voluntàriament a l’usdefruit que havia mantingut durant molts anys en solitari d’un marc tan incomparable com la sala d’exposicions del Casino, oferint a entitats afins compartir-la amb la finalitat de fer palesa a la ciutat una Mostra de l’empenta creativa i vital de la gent gran. L’any passat, en un altre marc incomparable com és el Palau Firal, amb motiu de l’Expobages, la Coordinadora va engrescar un acte d’homenatge a 33 persones grans no en funció de l’edat sinó de ser actives. La jornada va reunir gairebé tres mil visitants al Palau, l’entrada de públic més espectacular de la Fira segons els propis organitzadors. És a dir: quan la gent gran s’hi posa la pot fer grossa. I si la coordinació de la moguda contempla un projecte ambiciós, ben estructurat, transparent i respectuós amb la personalitat dels socis, procurant no trepitjar els ulls de poll de ningú sinó que tothom s’hi trobi bé, repartint joc i protagonisme, són possibles actes unitaris al voltant d’un objectiu comú determinat. En moments delicats com els que vivim la gent gran penso que ha de donar exemple d’unitat a l’hora de reivindicar, simplement, que no està disposada a vegetar en un racó de casa mirant la tele perquè després de la jubilació queden moltes tecles per tocar. Seria bo que els polítics que només pensen en retallar l’estat del benestar preguessin bona nota d’exemples com aquest: avui s’ha aconseguit a Manresa, però Déu n’hi do de casos semblants a tot Catalunya.  

dijous, 13 de juny del 2013

BON DIA I QUE SIGUEU FELIÇOS, MALGRAT TOT

 Els darrers mesos han estat milers els individus de totes les categories socials dels quals, en un moment donat, enquestadors públics o privats han exigit amb més o menys pretensions científiques respostes vàlides, coherents i rellevants que valoressin el nivell de felicitat o de satisfacció amb la vida que portaven. A partir d’aquestes confessions, dotzenes d’experts en sociologia més o menys fantasmes s’han vist en cor de parir les més peregrines elucubracions sobre com és determina i mesura el benestar i la felicitat. Ara bé, la qüestió seria determinar amb absoluta certesa què ens fa feliços, però, d’això rai, no hi ha manera de treure’n l’aigua clara. En el món dels que es dediquen a viure d’engiponar estadístiques que abonin els interessos de qui les encarrega, hi ha una autèntica fal·lera per com es comporta el PIB, això que mesura la riquesa econòmica produïda, perquè els saberuts l’ha posat com a referència infal·lible del progrés de la societat i del benestar de la població.


Però, vet-aquí, que és una constatació força compartida que aquest únic indicador no és prou fiable per definir la qualitat de vida de les persones, una qüestió amb tantes arestes com interpretacions possibles. La nostra qualitat de vida, el nostre benestar o la nostra felicitat en definitiva, són sensacions que només les podem definir nosaltres mateixos sense haver de recórrer a setciències ni a oracles. I és que malgrat es digui el contrari, no és tan senzill adaptar-se a anar a menys i encara que arribi un moment en que sembli que sí, la veritat és que no. És normal, per exemple, que les persones no s’adaptin a estar a l’atur, però la sorpresa és constatar que aquesta mala experiència afecta i influeix sobre la seva felicitat fins i tot després de trobar una nova feina si aquesta és pitjor que la que tenien. De fet, estudis recents apunten que la capacitat d’adaptació de les persones a les privacions ha estat sobrevalorada intencionadament, ja que si bé és cert que segons com es poden entomar de bon grat circumstàncies adverses, això només passa si hom creu que són tan passatgeres com un refredat: quan no es troba ni per l’amor de Déu una unça d’esperança a l’horitzó, la felicitat s’escantona per totes bandes. Per tant, no hi haurà ciutadans feliços si tota la societat, en la mesura que a cadascú li correspongui, no s’esforça en sembrar i mimar l’esperança.            

dimecres, 12 de juny del 2013

MALTRACTATS EN LA VELLESA

            Com que es veu que hi ha d’haver un dia per cada cosa, l’ONU va establir que el proper dissabte, dia 15, estigués dedicat als maltractes de que són objecte els vells. És un problema que no ve de nou però del qual no se’n sol parlar gaire i es denuncia menys, perquè encara que ens dolgui dir-ho aquestes vexacions es pateixen en silenci, de portes endins de les llars i sovint amb algun parent implicat o tota la família còmplice vergonyosa, maltractaments que no es limiten a fer morros i males cares sinó a l’apropiació indeguda de bens, propietats o diners. Malgrat es mantingui aquesta realitat en una certa opacitat, fonts dels mossos d’esquadra reconeixen amb alarma que els casos de maltractament als ancians, tant els físics com sobretot els patrimonials, van augmentar un 6% l’any passat. Això quant als incidents que es coneixen perquè les víctimes s’han atrevit a parlar-ne, però la majoria de les pessigades domèstiques queden impunes perquè un dels aspectes més dramàtics que caracteritzen la vulnerabilitat de la gent gran, i del qual se n’aprofiten els seus botxins sistemàtics, és la resistència dels vells a admetre que qui els fa patir o els deixa a la misèria és de la seva mateixa sang.


            Tan greu és l’assumpte, que hi ha pendent de tràmit parlamentari una proposta dels representants catalans al Congrés dels Diputats per modificar l’article 268.1 del Codi Penal que diu que “el maltractament financer en la família no és delicte penal, llevat que hi hagi violència i coacció”, afegint-hi: “o que s’apliqui sobre una persona més gran de 70 anys”. Però, com sol passar quan no s’hi posa massa interès en resoldre els problemes reals de les persones, la proposta és floreig en la llista d’espera des del 2010, potser perquè ses senyories estan molt ocupades prenent-se gin tònics al bar enlloc d’estar per la feina. Algunes de les associacions que treballen amb gent gran s’han mogut a tort i a dret per conscienciar les possibles víctimes que no dubtin en presentar denuncies a través de la fiscalia de violència de gènere i, tanmateix, han demanat als notaris que parin atenció quan atenguin clients d’edat avançada que pretenguin fer donació de bens a favor d’hereus sorprenents. No obstant això, serà molt difícil d’aconseguir que tots els casos de maltractament surtin a la llum: el vell necessita massa l’ajuda dels altres per atrevir-se a denunciar-los i d’això es valen els desaprensius. El dissabte, almenys, que serveixi per prendre’n consciència.      

dimarts, 11 de juny del 2013

FAN CURT DE VINT MIL MILIONS

            Jo sóc un zero a l’esquerra en matèria d’economia, però no pas tan sòmines com per no lligar cap després de ficar el nas en els comentaris dels presumptes entesos i en les valoracions disperses dels polítics i, francament, parant bé l’orella sempre vaig tenir més clar que l’aigua que,després de rebre una generosa morterada de quaranta mil milions d’euros no tardarien massa els pobres banquers a pidolar més xeixa per tapar forats. Així ho creia i aquesta era la cantarella que vaig repetir sovint sempre que venia a compte. Però es veu que més que un forat la banca tenia un immens esvoranc i les condicions pel seu rescat amb diner públic passaven per crear un “banc dolent” – on volíeu anar a parar amb un nom que fa fàstic! -, per “restaurar i enfortir la solidesa dels bancs espanyols i alhora minimitzar el cost de la reestructuració als contribuents”. Nou mesos després de la parida resulta que la criatura està anèmica, necessita caminadors i els contribuents vam pagar la festa amb retallades a discreció. I ja veurem si amb una nova injecció de vitamines la criatura aixecarà el cap o només farà una revifalla i haurem de tornar a abocar-hi el sac a benefici d’inventari.


            Malgrat confessar-vos la meva supina ignorància financera, només tirant de beta de sentit comú em semblava que la creació d’una societat de gestió d’actius (banc dolent), per si sola no resoldria ni el problema dels “actius tòxics” ni la bancarrota del mercat immobiliari, sinó que palesava com el govern havia posat els interessos de la banca per sobre dels interessos dels ciutadans (avaladors forçats, en última instància, de les més que possibles pèrdues ocultes). Així ha succeït fil per randa: la banca no s’atreveix a obrir l’aixeta del crèdit perquè no se’n refia de la camisa que porta i tem enganxar-se els dits. I com que cada dia que passa creix la morositat i la pressió judicial dels estafats, la banca només pensa en fer provisions de fons extraordinàries mentre duri la moguda de les preferents i l’obsessió per liquidar les hipoteques mitjançant la dació en pagament, i per molt que des d’Europa els hi piquin la cresta no pensen pas fer córrer diner per desencallar el consum intern i fomentar el creixement. Al contrari, pretenen que el país s’entrampi en un segon rescat sense donar cap garantia que aquests diners vagin a les pimes, als emprenedors o als consumidors i que el més probable sigui que serveixin per acabar de fer neteja a les clavegueres. Francament, ja no sé que és pitjor de tot plegat: si una banca tan insaciable i egoista o uns governants tan calçasses com els que tenim.                 

dilluns, 10 de juny del 2013

JUBILATS MÉS POBRES I EMPRENYATS

            Aquesta trepa de la tercera edat, segons es desprèn de la manera com els polítics ens tracten, sembla que en tenim la culpa que els números no els hi quadrin. Què és això d’anar tant al metge, de consumir tantes potingues i de cuidar-se tant com si haguéssim de viure cent anys? No som productius i a més a més allarguem massa el paper a la funció. Fins i tot una consellera de Sanitat, amb la seva gràcia andalusa, va ser tan bocamolla d’expressar en veu alta allò que molts de la seva colla deuen pensar en la intimitat: és just que als malalts crònics els hàgim de mantenir tota la vida? La crisi de l’envelliment té al punt de mira les pensions i la despesa sanitària, perquè llevat d’unes quantes excepcions els polítics no saben com fer-s’ho per adaptar els sistemes de pensions i el sanitari a la realitat. El senyor Rajoy es va cansar de repetir que l’últim que faria en aquesta vida seria tocar les pensions. Doncs, mira, ja li podem prendre mides perquè igual com ha passat amb els impostos les seves promeses de pa sucat amb oli se les emporta el vent.


            Ara bé, com que a ningú li agrada aigualir la festa a la parròquia, ha carregat la llufa de botxí de les pensions a un comitè d’experts per justificar que tururut viola a les revaloritzacions d’acord amb l’IPC, i per encolomar-nos un nou barem regulador en funció de les possibilitats econòmiques reals, la qual cosa vol dir que el govern tindrà les mans lliures per retallar per on li roti les pensions, carregant-se tots els drets i compromisos adquirits entre l’Estat i els cotitzants de les contributives. Els canvis són necessaris, esclar, però enlloc de gratar-se la panxa veient-les venir haurien d’haver començat fa anys les reformes, com en els països més previsors. Ara cal almenys pensar-se bé l’informe interessat dels experts, tenint en compte que apostar per sistemes multipilars amb participació de l’Estat, aportacions obligatòries a fons privats i contribucions voluntàries no ha donat resultats massa reeixits on s’ha aplicat. El canvi demogràfic impacta igual en un sistema de repartiment que en un de capitalització i si el sistema té problemes de finançament, la privatització contribueix poc o gens a pal·liar-los; al contrari, els podria aguditzar. En canvi un bon sistema de repartiment pot acabar, capitalitzant-lo amb seny, amb la crisi de l’envelliment.      

diumenge, 9 de juny del 2013

EN MANS DELS EXPERTS

            Si voleu que us ho digui clar i català, penso que quan un govern recorre als experts abans de prendre un decisió no és pas per no ficar-se de peus a la galleda, sinó per guardar-se les espatlles quan arribi el moment de fer-nos empassar una píndola massa amarga. Si es tractés de donar bones notícies no necessitarien cap expert que els hi tragués les castanyes del foc. De moment, ja han acabat el manual de recomanacions els experts en pensions i els hi han agafat el relleu els que han de donar coartades a un govern poruc per emprendre la contrareforma fiscal que exigeixen els capatassos de l’UE. I sense entrar al moll de l’os de les recomanacions fetes pels experts, el primer que em sorprèn de tot plegat és que per garbellar el futur de les pensions públiques s’hagi escollit una comissió d’homes bons, la majoria dels quals tenen menjadora apart a la banca i a les asseguradores. He escrit “homes bons” i potser m’he passat perquè no sé ni tan sols si donen consells desinteressadament. Qui els hi encarrega l’anàlisi també paga la minuta? I, si voleu que us sigui sincer, em preocupa tant o més que qui paga mana que algun d’aquests experts cobri de dues bandes.


            Jo dec ser un il·lús, perquè em pensava que els partits ja tenien gabinets a sou per parir les idees de tota mena que farceixen els programes electorals i que, una vegada arribats al poder, poden aplicar carregats de raó gràcies al suport aconseguit a les urnes. Però, si quan governen, enlloc de tocar la partitura que volia escoltar el poble pretenen fer-nos escoltar una altra saragata, és per això que s’han d’emparar en experts per anar contra les seves pròpies promeses electorals? Pregunto només, no faig cap judici d’intencions ni de valor. Ningú parlava en els seus programes de masegar els pensionistes però ara, darrera el canyer dels experts s’hi apunten a la massacre. Inclús un expert que té plat a taula a CC.OO. li sembla de calaix que els pensionistes perdin poder adquisitiu. Déu beneeixi als experts! Gràcies a uns altres de la mateixa família, fins quatre hores abans d’esclatar la bombolla immobiliària alimentaven la fe en la gran banca que primer va petar. I el que em fa més ràbia, perquè demostra que al poble sempre el portaran a vendre, és que bona part d’aquells experts tenen a les seves mans el timó econòmic en molts de països i estan al front del BCE. Francament, des que vaig veure que quan els polítics volen legislar sobre avortament no veus cap dona entre els experts, ja no hi crec en aquestes comissions de panxacontents. I demà tocarà parlar del fons de la qüestió.            

dissabte, 8 de juny del 2013

LA LLIÇÓ D'UN MESTRE

                 Ahir vaig tenir una d’aquelles satisfaccions íntimes que justifiquen amb escreix l’esforç de mantenir cada dia aquest blog de reflexions viu. Un autèntic mestre, l’amic Josep Maria Damas, va deixar-me un comentari de gran categoria humana i intel·lectual al peu de la meva reflexió sobre la guerra de guerrilla de les banderes. M’ha semblat que us havia de fer compartir la seva lliçó de sensatesa: “Josep Maria: De vegades em sento un "bitxo rar". Noto aquests temes ja com molt lluny de mi, potser és degut a que per la meva edat i el meu historial clínic em sento ja més a prop del viatge amb Caronte que de la passió per les banderes, siguin les que siguin. Quan em toqui pujar a la barca, Déu vulgui sigui dins de molt de temps, no em fixaré en quina ensenya porta, suposo que serà una que les englobi i uneixi totes sense preferències ni distincions davant del foc víking. No ho puc evitar, sento ja una gran distància envers tot això, i m'estimo tot i tothom. El meus exalumnes porten banderes de molts tipus, i també me’ls estimo tots i totes per un igual. Fins i tot m’és igual que els polítics em baixin la pensió de jubilat com diu la premsa d’avui. He après a viure amb molt poc, sorprenentment molt poc. Crec que m’he tornat tant franciscà com en Francesc, l’actua-la de Roma i l’antic d'Assís... I mentre escric això, el meu germà gat, un molt digne felí, em mira i somriu amb complicitat...”


            Efectivament, la lliçó d’estoïcisme que traspua aquest comentari regalima també un sentiment de rebel·lia, compartit per més gent de la que ens podem imaginar perquè, normalment, aquesta gent fuig d’esbombar el seu estat d’ànim i es conforma donant testimoni cada dia, simplement sobrevivint amb dignitat, del fàstic que li fa que tenint els problemes seriosos que tenim es perdi el temps en picabaralles de pati d’escola o en debats estèrils. I que com expressió de rebuig per la deriva a que ens porta l’ambició i l’egoisme d’uns quants recorre a l’esperit franciscà per engaltar totes les que li caiguin, però sense resignar-se a acotar el cap ni donar-se mai per vençut, plantant cara sense fer escarafalls i escarnint les decisions dels governants que s’han begut l’enteniment amb una actitud tan burleta com la del seu germà gat... En fi, benvolguts tots els que de tant en tant em llegiu i m’encoratgeu! I a vós en particular, mestre Damas, gràcies per una lliçó magistral expressada en tan poques paraules. 

divendres, 7 de juny del 2013

LA GUERRA DE GUERRILLES DE LES BANDERES

            Un poble del Bages, Sant Vicenç de Castellet, és el darrer que a causa del zel de la delegada del govern té el seu batlle en capella de ser multat severament i inhabilitat temporalment pel pecat de retirar la bandera espanyola de la façana de la casa de la Vila i als regidors que varen votar penjar-hi l’estelada, pendents d’una estirada d’orelles semblant com si fossin criatures entremaliades. Des de la delegació del govern central surten com llops a desmuntar  aquesta estratègia separatista emparats en la Constitució i, des d’un punt de vista estrictament formal, no hi ha cap dubte que l’ajuntament de Sant Vicenç i molts d’altres que l’han precedit en aquesta guerra de guerrilles patriòtica estan en fals. Però, francament, em penso que no és una bona tàctica combatre els focus de guerrilla a cops de gorra perquè darrera de la insubmissió hi ha quelcom més que ganes de fastiguejar o de tocar el botet: més aviat hauríem de parlar de sentiments greument ofesos.


            Per mirar-s’ho des d’una perspectiva quadriculada reprimir cada conat d’indisciplina protocol·lària no serveix per amorosir la ferida, sinó per irritar-la una mica més. Si es veiés un mínim esforç per entendre les raons dels ajuntaments que han decidit democràticament arriar la bandera espanyola, potser es podria començar a resoldre el conflicte sense cap trencadissa. Però el problema és que es nega la major: no hi ha raons que valguin i, per tant, es dedueix  que els ajuntaments només volen emprenyar. Tenint em compte que a l’hora de fer el marrà per defensar una causa que cregui justa el poble català no s’arronsa per les amenaces, aquesta guerrilla pot fer-se crònica i costar-li a la delegació del govern uns recursos i una dedicació de personal que es podrien emprar més productivament en altres coses. La guerrilla de les banderes no és altra cosa que un gest de protesta, i saber interpretar els “gestos” és molt importants en política si hi haguessin polítics intel·ligents. Per exemple, si el govern central renyés al govern extremeny quan escarneix i es mofa dels catalans tips d’estrènyer-se el cinturó vantant-se que a Mèrida lliguen els gossos amb llonganisses, estaríem en camí d’ entendre’ns a partir d’aquest gest de bona voluntat i des de Catalunya potser no es veuria l’executiu central com un interlocutor hostil. Si la bandera no és més que un símbol d’identificació, potser farien bé d’esbrinar les raons de la desafecció enlloc de negar-les i limitar-se a reprimir-la.    

dijous, 6 de juny del 2013

ALGUNA COSA ES MOU, MALGRAT EL NUMERET MARTORELL

            No m’hi volia ficar, però crec que la dimissió del director general de presons quatre dies després de la pantomima que va fer al Parlament, negant que fos veritat res del que es remorejava sobre les seves suposades aficions a  l’espionatge d’amics, coneguts i saludats no es pot deixar passar sense puntualitzar-la. Quan un polític esquitxat de sospites dimiteix es sol dir que el gest l’honra. Doncs mireu, no! ¿No us sembla que el senyor Martorell ha fet el pallasso destorbant una colla de diputats de feines més importants i productives  que escoltar la seva penosa i poc convincent exculpació? Si ja pensava dimitir sobrava el numeret. I si no pensava donar-se per la pell sinó que s’ha vist obligat a baixar del burro, els que li varen ballar l’aigua en aquella compareixença i li varen fer de fiador, després de deixar-lo caure com un pellissot potser també haurien d’explicar alguna cosa més d’aquest sainet. Perquè ningú amb una mica de pesquis els hi comprarà aquesta òpera bufa, que es tornarà a repetir el dia, si és que arriba, que es corri el vel de tot l’afer Palau i les derivades polítiques i que ja té precedents en els casos Pallarols i Ficosa.


            No obstant això, alguna cosa s’està movent i encara que es vagi a pas de tortuga ranca sembla que potser sí veurem que la justícia actua sense contemplacions. Que el banquer Blesa hagi tornat a la cangrí sense fiança és un bon principi, sobretot després d’escaquejar-se’n dipositant en temps record Guinees la burrada de 2.2 milions d’euros, que no és xavalla sinó una gesta que no està a l’abast dels xitxarel·los com nosaltres. I per primera vegada, tanmateix, al director d’una sucursal bancària de tercera divisió un jutge l’ha empaperat  per aconsellar “preferents” a passerells. Alguna cosa es mou, cert; però no prou de pressa com per esperar que es faci net de totes les catifes i es faci endreça a tots els armaris fins que no quedi roba bruta i cap rata amagada. El cas Martorell és un exemple, però del cinisme polític i de la manca d’ètica dels nostres representants i dels seus escolans d’amén: només tiren la tovallola quan es troben acorralats, però aguanten tant com poden proclamant que estan més nets que una patena quan el tuf sovint se sent des de la cantonada. Deuen pensar que hi ha més dies que llonganisses i qui dies passa anys empeny, perquè les coses de Palau – mai més ben dit envistes de la patxoca com avancen les instruccions dels casos Millet, Duc, Gurtel i companyia – van podrint-se lentament.       

dimecres, 5 de juny del 2013

DÈFICITS INEVITABLES

            Estan tan esverats amb això del dèficit públic que alguns becaris de la política han desempolsegat una teoria econòmica tan arnada com el “dèficit zero”. Els governants que han passat a la història com homes d’Estat feren prosperar els seus països en el marc del sistema capitalista estant més pendents del creixement i de que els emprenedors no paressin de produir projectes i crear riquesa que no pas de mantenir el dèficit a ratlla perquè, entre d’altres raons, créixer és impossible sense assumir riscos i no tenir tantes manies per endeutar-se moderadament. L’altre dia un alcalde es posava les mans al cap perquè el transport urbà el tenia en números vermells. Què es pensava, que podria garantir un servei passable de transport urbà sense perdre-hi diners? O que donar una cobertura decent a la dependència es pot fer sense deixar-hi pèl? Determinats serveis socials no es poden prestar només si són  autosuficients financerament doncs, precisament, per la seva pròpia naturalesa de servei públic no poden donar beneficis. Una altra cosa és que estiguin ben gestionats per controlar el dèficit a nivells sostenibles. Però aquest dèficit l’hem d’assumir inevitablement entre tots, mitjançant una política fiscal justa.


            El que no es pot fer es retallar serveis necessaris simplement perquè generen pèrdues d’explotació. De ben segur que passant-hi el sedàs a les rutines de gestió sense perjudicis ni interessos creats, es trobarien diverses esquerdes per on el recursos s’escolen a la claveguera. No obstant això, inclús després de fer-hi un bon dissabte, el servei continuarà sent deficitari perquè és inevitable. El que el bon governant ha de fer és aplicar al sosteniment d’aquest servei imprescindible pel benestar de les persones les partides pressupostaries que facin falta. Evidentment, es tracta d’establir prioritats i de no tibar la corda pel costat més consentit ja que acabarà per trencar-se, arrossegant part de la societat a la crispació o a la desesperació. Amb la panxa buida no es fa res de bo i a base d’estrènyer-se més el cinturó la societat no avança, per molts cants de sirena que en vulguin fer combregar amb rodes de molí. La gent indignada i faltada de son no rendeix: per rendir s’ha d’estar feliç i lliure de maldecaps que distreguin. Tot a l’inrevés del que ens passa. Francament, per culpa d’estar tan pendents que el dèficit no es desestabilitzi, desestabilitzem les persones.