1 – LA NEUS: UN PLOR OFEGAT –
El
pare de la Neus el dugué a casa sent cadell d’una setmana mal comptada, tot
just desmamat a corre-cuita, perquè arribés a temps de cagar-li el tió a la
nena per Nadal. Volien fer-li una gràcia, tenint en compte que els metges no els
asseguraven que la nena hi sigues l’any vinent. El pare va empènyer el gosset a
treure el caparró de la capsa, que havia deixat damunt del sofà del menjador
amb gran remirament, un cop arrossegada de sota la manta de quadres que
escamotejava el miracle-misteri - incomprensible inclús per a una nena tan
espavilada com la Neus -, que un tros de soca corsecada i de ventre tan llis
com la fusta de planxar de la mare, cagués aquell bé de Déu de regals i
torrons, després d’apallissar-la.
Va
ser festa major per a tothom menys per a la pobre bèstia, esclar, que no parava
de somicar com una criatura, tremolant de por fins que la Neus se’l va afillar,
protegint-lo amb els seus bracets escanyolits i insegurs. Per fi la nena havia
trobat un ésser més feble i poruc que ella, fent-la sentir de cop i volta
necessària per algú i desvetllant-li un fort i desconegut sentiment, vés a
saber si comparable amb el d’una mare.
Sigui
com sigui, a partir d’aleshores, el cadell es va convertir en quelcom més que
una mascota, qui sap si com un fill o un germà petit, i fins i tot se’l volia
emportar al llit, desobeint la categòrica i al final histèrica prohibició de sa
mare, que s’havia posat tossuda portant-li la contraria; tot i que li trencava
el plat bonic ben a contracor, només perquè pensava que el gos podia encomanar-li
algun virus si dormien plegats. L’estira i arronsa entre el deler de la nena i
la prohibició terminant de la mare, va durar fins que el metge, revestit del
paper d’àrbitre o d’home bo, va assegurar-los que anant en compte amb la
higiene del gos, que a totes hores la nena estigués enganxada al Xispa – amb aquest
nom va batejar el cadell la nena, sense demanar parer a ningú -, podia tenir a
la llarga efectes beneficiosos.
La
Neus patia una d’aquestes merdoses malalties modernes de les quals se’n saben tan
poques coses, perquè com que no emprenyen prou la gent d’upa a les farmacèutiques tant se li’n dóna de trobar-hi
remei d’un dia per altre, si no serveix per omplir la butxaca dels seus
accionistes. Una malaltia que, això sí que se sabia de cert, la neularia en
pocs mesos. Vet-aquí, doncs, que els pares li donaven a la nena tots els
capricis que es podien permetre i més, procurant que l’esllanguiment
irremeiable de sa vida fos el màxim de suportable i li passés el més
desapercebut possible, com en un somni, envoltada de fades entre coixins de
plomalls.
Heus
ací, però, que ben aviat els pares van adonar-se que alguna cosa entre el
gosset i la nena no girava rodó, ja que malgrat el cadell no podia ser més
festós amb tots els de la casa, de sobte tenia ramalades una mica
estrambòtiques. Per exemple: trigava a obeir quan se’l cridava, llevat que qui
ho fes estigués palplantat davant seu. El veterinari, finalment, els ho va
aclarir en quatre paraules, després de fer-li una simple ullada i quatre proves
ràpides: en Xispa sordejava, segurament des de naixement. El pare, en escoltar
aquell diagnòstic inesperat es va sentir estafat, i en un primer rampell decidí
tornar el gos a la botiga d’on havia sortit, després de vendre-li per sa i a
preu d’or. El pare era un home d’idees fixes i tossudes: - "el que vulgui fotre’m a mi, encara ha de néixer" – es
vantava sempre, tant a la feina com a casa, molt refiat, cofoi i gelós de la
seva murrieria.
Ara
bé, la veritat sigui dita, a tothom li va disgustar molt que en Xispa fos un
gos tarat i, a cop calent, no li venia d’aquí retornar la pobra bèstia als que li
havien aixecat la camisa. Sort en va tenir el pobre cadell que la Neus se’l va
arrapar al pit, amb tanta força que no hi hagué manera d’arrancar-li dels
bracets. I fins i tot un gosset tan dolç, inexpert i indefens com aquell, va
treure el geni i, segurament per instint, va fer veure que ensenyava unes dents,
que ni esmussaven, als que pretenien separar-lo de la seva amigueta i
mestressa. En vistes del drama que s’anava congriant, el pare va arronsar-se
d’espatlles abatut, i empassant-se la ràbia i l’orgull matxucat, va prometre-li
solemnement a la nena que no el tornarien pas i que se’l podia quedar, malgrat
la sordesa .
De
fet, s’hagué de mossegar la llengua i fer el sacrifici de no esbravar-se dient
quatre renecs, tot per amor a la Neus, naturalment; però, sent conscient que
mai més al cadell se’l podria mirar com abans, perquè era d’aquella mena de
persones que voldrien que tot el que toquen, compren o maneguen, fos tan
perfecte, emmidonat, verge i radiant, que quan la crua realitat els decep
s’exposen a perdre, com en el cas del cadell per un simple punt d’honor,
l’afecte tendre, franc i pur de criatures innocents, amb la vida escantonada
sense tenir-ne cap culpa, per una punyetera discapacitat o un defecte físic.
2 - EN BENET: LA DOMINADA IRA -
En
Benet era sempre el primer d’arribar a la feina. De fet, ell l’obria el despatx
un parell d’hores abans de les nou, que representava era quan, oficialment,
tothom tenia de formar al rengle, perquè començaven a degotar els primers
clients del dia. Com que en Benet era el més antic dels empleats de l’oficina,
els seus companys no li retreien aquell excés de zel, sinó que més aviat el
passaven per alt, sense parar-hi atenció, com si fos la cosa més natural del
món que el més veterà també fos el més complidor, però sense prendre’n exemple
procurant no fer salat cada dos per tres. Si haguessin sabut que matinava
perquè volia, sense que ningú li hagués manat ni tan sols suggerit subtilment i
que, per acabar-ho d’adobar, tampoc no se li rescabalava res a canvi
d’escarrassar-se tant a la feina, se l’haurien rifat per ruc, fotent-se’n pels
descosits de la seva ingenuïtat.
No
obstant això, l’estrafolari comportament d’en Benet no donava dret a ningú, com
s’havia fet a bastament per part d’alguns dels seus companys des que corregué
la brama que era un llepaculs i un portafarcells, a escarnir-lo i treure-se’l
de sobre sense miraments. La veritat era que aquell pobre home, més aviat
pecava d’ésser un curt d’esperit a qui la informàtica se li havia entravessat i
que per dissimular que davant el teclat d’un ordinador li venien basques i els
dits li feien tentines, estava disposat a esmerçar a benefici d’inventari totes
les hores que convingués perquè la feina no se li aculés i ningú s’adonés de
quin peu coixejava.
Es
refiava que si es treia la xeixa dels dits, a l’amo tant se li’n donava d’esbrinar
com s’ho feia, evitant que acabés sabent l’embolic en que s’havia ficat per
estar renyit amb les noves tecnologies, simbolitzades pels teclats, les
pantalles i els ratolins. En canvi, mentrestant el deixessin apanyar-se-les per
les seves, sense ficar-hi el nas pel mig ningú, es veia capaç de trampejar la
situació amb discreció i dignitat, estalviant-se de passar per la vergonya de
que el consideressin curt de gambals.
Però
en Jesús, l’amo del negoci, era gat vell i es vantava d’ensumar els coixos bo i
asseguts, de manera que ja feia temps que li havia calat les martingales. Tanmateix,
per si no se n’hagués adonat, l’emprenyador del seu nebot li recordava cada dos
per tres que la feina d’en Benet, ben informatitzada, podia enllestir-se en
menys de mitja jornada i, per tant, aquell disbarat d’horari que se li
consentia al vell xaruc no treia cap a res, puix encara que no se li pagués un
ral per les hores de més que s’hi passava escalfant la cadira del despatx,
entre naps i cols els feia perdre diners.
El
que passava era que en Jesús es resistia a trencar-li les oracions a en Benet
per sentimentalisme, perquè era la darrera resquícia que quedava de la vella colla
d’empleats amb qui havia engegat el negoci son pare, però especulant també després
de descobrir-se la tracamanya, que potser la seva dedicació a la feina s’encomanaria
a la resta del personal, sobretot als que les obligacions se les prenien més a
la fresca. L’aposta fou endebades: ningú va seguir-li la beta al pobre
capsigrany, ni posant-se a pencar més d’hora, ni mirant de no tenir tanta
pressa a l’hora de plegar. Ans al contrari, alguns encara s’hi repanxolaven
fent el ronsa, sense cap recança, amb l’excusa de: “com que ja es queda en
Benet...”.
De
manera que l’amo de la immobiliària, finalment, va donar-se per la pell,
fent-li purgar el desengany al carrincló d’en Benet, colgant-lo de feina fins a
les orelles, ja que si tenia tantes ganes de treballar no pogués decantar-se-la
ni un segon. Aquesta nova estratègia - un xic maquiavèl·lica, parlant clar -,
la va entomar en Benet sense badar boca, parant resignat la seva gepa cada dia
més grossa: matinava una mica més, escurçava la migdiada i no passava ànsia per
plegar quan es feia fosc. Fins i tot, va acabar per endur-se’n feina a casa.
Però
el més sorprenent de tot plegat fou que, malgrat pencava com un escarràs i no
li quedava temps ni per donar-se el més simple requisit, era feliç en estar
convençut que la seva angoixa per amagar que anava coix en informàtica passaria
desapercebuda i que, a més a més, fent la feina de dos pel preu d’un, s’estava
convertint en una mena d’empleat modèlic i molt valuós - en una vertadera
institució de l’empresa, vaja -, ja que al despatx ja només faltava que s’hi
quedés a dormir.
Amb
aquesta fama de pencaire empedreït es va refiar tant de que era imprescindible,
que quan començà a córrer el rumor que la immobiliària trontollava per culpa de
la crisi i que per evitar que fes l’ànec el més probable era que s’hagués de
retallar plantilla, es va dir que no li calia patir per res ja que l’amo, rai,
ni borratxo voldria desprendre’s d’una ganga com ell, i menys si les coses li
anaven malament. Però aquesta seguretat se li va glaçar al païdor quan un
vespre, poca estona abans de tancar, va cridar-lo el senyor Jesús al seu
despatx i li va entaforar sota el nas una carta d’acomiadament en tota regla i
un sobre marró amb la liquidació fins aquella tarda, donant-li les instruccions
per anar a cobrar a partir de l’endemà mateix de la caixa dels encantats.
Per
què us ho explico això? Doncs per desagreujar el pobre Benet, que després de tanta
lleialtat i dedicació a l’empresa només va aconseguir ser el primer de la
plantilla que varen passar per la pedra de la reestructuració. I malgrat de
calent en calent, considerava que sense ell no se’n sortirien, l’amo i el seu nebot
havien fet els números d’una altra manera: llogant a mitja jornada un
xitxarel·lo mig espavilat en tenien prou per enllestir la feina i encara li
sobraria temps per fer carrer; tot plegat, cobrant una tercera part del que li
pagaven a l’altre. En resum, que mentre en Benet tenia coll avall que era el pal
de paller de l’empresa, on havia pràcticament entrat a treballar amb pantalons
curts, pels amos no passava d’ésser un de tants infeliços que, en perdre bufera
a causa de l’edat, feien més nosa que servei. A partir d’aquell vespre, amb la
carta d’acomiadament a la mà que ja se li havia quedat balba, i la liquidació a
la butxaca, va esforçar-se per dominar la ira, tot comprovant com n’és de
difícil de sobreviure amb plom a les ales i sense sang a les venes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada