CONTRADICCIONS DIFÍCILS D'EXPLICAR

El problema dels discursos radicals és que són difícils d’explicar les contradiccions. És el que els hi passa avui - entre d’altres personatges que han irromput en les administracions amb la intenció de “fer net” - a les alcaldesses de Madrid i Barcelona. La primera, desdient-se de la seva manera de pensar respecte de les desconsideracions a les víctimes de l’holocaust nazi o a les del terrorisme, en particular ella que va sobreviure a la matança d'advocats laboralistes a Atocha, ha deixat passar al regidor Zapata uns tuïts clarament despectius envers ambdós col•lectius, impropis de qualsevol persona decent, però impresentables en qui embolicant-se amb la bandera de la democràcia autèntica i regeneradora, s’havia ofert al poble per netejar de corrupció les administracions i airejar les institucions florides per haver estat tancades massa temps. I en quant a la segona, perquè després d’omplir-se la boca blasmant de qualsevol forma de nepotisme i d'amiguisme polític, la seva parella i la de la seva mà dreta, ocuparen càrrecs de confiança en l’organigrama de la seva incipient administració municipal. En el debat polític posterior a aquests fets, de ben segur es donaran tota mena d’explicacions per justificar les contradiccions entre allò que es predica i allò que es fa. Però res del que puguin dir les icones Manuela i l’Ada, esborrarà el mal gust de boca que les primeres contradiccions flagrants de la seva gestió han deixat en alguns membres sorpresos de la seva pròpia parròquia i en la de molts ciutadans espectadors, que no combregant del tot amb les seves idees revolucionàries, volien creure que potser ara sí que havia arribat l’hora d'una democràcia sense tendències ni arbitrarietats.  

QUAN ES VIU DE MANLLEU, L’ORGULL TE L’HAS D’EMPASSAR

● Els últims espeternecs de Grècia per evitar el que és inevitable, reuneixen tots els elements èpics de les grans tragèdies. L’arenga de Tsipras a tots els grecs apel•lant als sentiments patriòtics i democràtics d’un poble orgullós era digna dels clàssics. Fins i tot el to de veu era l’adequat per pronunciar aquell principi d’elegia, enervant els seus compatriotes i generant quilòmetres d’empatia a les xarxes d’arreu del món. Però per entendre de veritat què els hi està passant als grecs, no es pot frivolitzar l’enunciat del problema reduint-lo a una simple pel•lícula d’horror entre bons - poble grec arruïnat que es defensa panxa enlaire - i dolents - capitalisme sense entranyes que vol que els grecs treguin més el fetge per la boca – perquè el conflicte és més complicat, encara que es pugui simplificar en poques paraules: els usurers a qui l’Estat grec va recórrer perquè el poble no hagués de renunciar a les vetllades de vi i de roses, pretenen cobrar el deute escanyant l’Estat perquè colli els ciutadans obligant-los, si convé, a prostituir-se i passar gana. Les dretes que governaven fins fa poc, la conseqüència de tenir les mans foradades la tenien ben entomada i no els hi tremolava la mà a l’hora d’emperpalar més el poble; però les esquerres radicals i indignades que varen guanyar les eleccions reivindicant la dignitat nacional han hagut d’aprendre a patacades la trista lliçó de la realitat: quan es viu de manlleu, l’orgull ja te’l pots posar on te càpiga.

            ● A la meva manera de veure, culpabilitzar del patiment dels grecs exclusivament a la cobdícia dels seus creditors és una frivolitat. En cas de no haver estat rescatada Grècia dues vegades i d’haver-se-li personat part del deute mitjançant un quitament del 78% dels bons sobirans en mans de la banca privada, els grecs s’haurien hagut d’estrènyer el cinturó molt més del que ho han fet. Malgrat s’ha de reconèixer que els ajustos de l’economia grega en els últims cinc anys han rebaixat el dèficit en 13 punts percentuals el PIB, han reduït el nombre d’ajuntaments de 1034 a 355, han minorat en un 25% el nombre de funcionaris i han retallat sous i pensions, no n’hi ha hagut prou perquè quan els ajustos es repercuteixen només a les famílies i a les empreses el tret surt per la culata i les reformes tenen un efecte recessiu sobre el creixement, dificultant la recuperació econòmica. En canvi, els governs grecs, inclòs l’actual, no han fet res per ajustar l’estructura de l’Estat a la realitat d’un país quin deute sobrepassa amb escreix el 200% del PIB, per exemple rebaixant les elevadíssimes despeses en Defensa, acabant amb el frau fiscal i l’evasió escandalosa de capitals, abordant el fet que malgrat les reformes quasi un 60% dels grecs depenen de la menjadora pública i que el seu sistema de pensions sigui un dels més generosos i foradats d’Europa. En el fons, la llosa que esclafa els grecs és que el seu deute, per molt que s’hi esforcin, ni suant sang, aconseguiran tornar-lo i només hauran de pencar com esclaus per pagar puntualment els interessos als creditors. És clar que aquest cercle pervers s’ha d’acabar, però només hi ha un camí: que els grecs toquin de peus a terra i facin els deures i que els creditors assumeixin que quan deixaven diners a un client amb la corda al coll, actuaven com a usurers de la pitjor estofa, sabent que mai veurien un ral del capital però que tota la vida viurien dels interessos. Els grecs, doncs, han de pagar amb austeritat sostenible els seus pecats, però els creditors han de renunciar als seus beneficis il•lícits i gens ètics a costa d’una víctima que no era conscient de l’abraçada de l’os que significava que un usurer continués afluixant la mosca encantat cada vegada que li anaven a pidolar. Crec que hi hauríem de pensar una mica en tot plegat abans de fer segons quines manifestacions, i que de passada poséssim les barbes en remull perquè alguns dels pecats que han conduit els grecs al cul de sac, aquí també s’han comés gràcies a governants panxacontents, corruptes i poc estalviadors en despesa improductiva. Quan toqui pagar els plats trencats, ¿passarà com a Grècia que els culpables del desgavell se’n sortiran gratis i el poble arrossegarà el gep a l’esquena tota la seva vida, la dels seus fills i néts?  

LES DUES ESPANYES DE LA TELE (publicat el 17-12- 2011)

**** REBOST DELS CAPS DE SETMANA ****   

● diumenge 28-06-2015.

QUÈ VAIG ESCRIURE FA QUATRE ANYS?

LES DUES ESPANYES DE LA TELE (publicat el 17-12- 2011)

            Ja em perdonareu, però quan faig zàping per la tele al•lucino en descobrir que hi ha dues Espanyes, per simplificar, que conviuen amb la crisi en pla protagonista i de manera contradictòria: per una banda, la dels tertulians “seriosos” que no es treuen de la boca la paraula crisi, la qual analitzen, sacsegen pel davant i pel darrera i, de tant en tant, deixen anar alguna manxiula apocalíptica; i per altra banda, hi han els tertulians “grocs” que passen el dia fent safareig, xafardejant descaradament des del rei cap avall, ridiculitzant al mort i a qui el vetlla, i convertint alguns platons en vertaders abocadors d’escombraries. Si em decanto per la primera versió d’Espanya, acabo deprimit i, sobretot, desorientat, perquè tot i que hi solen participar a les tertúlies experts de cert renom, mai no s’acaben de posar d’acord en res: ni en el diagnòstic, ni en el remei, ni en la prevenció. En canvi, si deixo de banda els meus escrúpols intel•lectuals i m’escarxofo davant d’un programa on s’esbudella els famosos i tota la seva parentela, competint a veure qui la diu més grossa i verda, potser no engreixo el meu bagatge cultural convencional, però almenys aprenc molt sobre cretinisme, barroeria i mala baba. Tanmateix, m’oblido durant una bona estona de la prima de risc, de les retallades, de l’atur que es desboca, i de la gent que no pot arribar a fi de mes sense una crossa. No recorreré a la clàssica bajanada que cadascuna de les dos Espanyes me la porta fluixa, però si admeto que no puc entendre aquesta dicotomia. Bé, si que l’entenc, però la conclusió a que arribo no m’agrada: el país en pes s’hauria de posar en mans del psiquiatre. En Pla em diria: “no t’amoïnis, noi, en aquest món hi ha d’haver gent per tot”.

            De fet, les dues mostres de televisió a que em refereixo, no són en quant a format exclusiva d’aquest país, ja que com es sabut ens caracteritza per plagiar o reproduir, que és una paraula més mengívola, allò que fan els altres. El que passa és que molt sovint brodem i superem l’original en la posta en escena i en l’aparador, malgrat la marrem en la gestió dels continguts. ¿Heu vist una cosa més depriment que reunir quatre experts en economia a l’entorn d’una taula, i que després de discutir la jugada durant una hora acabin tan desavinguts com havien entrat, sense posar-se d’acord per apuntar una mínima solució a la compungida audiència? Quan anàvem a escola, ens deien que la ciència i la matemàtica eren exactes i que sempre dos més dos farien quatre. Mentida punyetera! De grans, hem aprés fins i tot a posar en quarantena els axiomes que semblaven indiscutibles, gràcies a que inclús en el debat científic moltes vegades tants de caps tants de barrets. Ara bé, els que comptem amb els dits de la mà - per manca de formació suficient, per determinació personal o, simplement, per masoquisme -  pensem que tot seria més fàcil si ens poséssim d’acord, com a mínim, en diagnosticar la malaltia. Tant se val quina en va ser la causa, almenys sapiguem del mal que hem de morir, per començar a posar-hi remei. Però no hi ha res a fer: tothom porta un rei al cos i només s’escolta els propis arguments. I el que fa més ràbia de tot plegat, és que algunes de les patums que pontifiquen a tort i a dret canvien d’opinió amb gran facilitat, depenent del cantó que escalfa el sol.

            Per aquesta raó, potser, tenen tant de predicament els programes de porqueria iconoclasta, on es compren i es venen les intimitats, incloses les pròpies, per un o dos plats de llenties. Un terç llarg del país prefereix empassar-se la brossa, abans que deprimir-se escoltant que demà estarem pitjor que avui. I en parlar de les dues Espanyes, hem posat el dit només en l'aparador de la tele. Tanmateix, en trobaríem d’altres dicotomies tant o més perverses. Per exemple: l’Espanya dels que paguen els seus impostos i acaten la llei encara que no els hi agradi, i l’Espanya dels corruptes, prevaricadors i malversadors. Quina de les dues guanyarà la partida?           

UNA MINORIA CATALANA CADA COP MÉS MINORIA

            ● Des de la restauració de la democràcia, a les Corts espanyoles s’ha recorregut a l’eufemisme “minoria catalana” per referir-se al grup de diputats nacionalistes. Era una formula còmoda d’identificar un grup de la càmera - el format pels diputats de la federació CIU - que solia centrar les intervencions parlamentàries en la defensa pràcticament en solitari dels trets diferencials de l’autonomia catalana. Però des de que el nacionalisme, diguem-ne moderat, pactista i fins a cert punt domesticat, ha evolucionat per causes que són de domini públic, i que no repetiré per economia argumental, cap a un sobiranisme que a còpia de reganys, fàstics i desdenys s’ha anat radicalitzant cada dia més, l’expressió “minoria catalana” ja ha perdut tot el seu sentit. Entre d’altres raons perquè aquesta minoria escantonada cada cop és més minoria, i la musica que tocaran a partir d’ara, un cop estripada la partitura de consens, esdevindrà per vergonya dels musics en un concert desafinat tan esperpèntic, que una minoria catalana tradicionalment respectada i escoltada – el seu líder havia estat valorat durant gairebé els més de trenta anys de legislatures democràtiques i fins fa quatre dies, com un dels més notables cervells polítics del país – pot acabar sent la riota del circ.

● Per aquesta raó, em pregunto: ¿pagava la pena d’esbudellar el grup parlamentari en dos subgrups i repartir-se ridículament els torns de paraula com criatures? A la meva manera de veure, ni els convergents ni els unionistes s’havien d’haver precipitat tan barroerament – tenint en compte que a la legislatura li queden quatre tele-diaris i que no crec que una diferència concreta sobre l’estratègia de l’anomenat procés hagi de fer variar l’ADN nacionalista d’un partit que sempre n’ha estat orgullós de ser-ho – exhibint les misèries d'un matrimoni que tothom sabia que era per conveniència. No vegis com hi sucaran pa des de totes les bancades, incloses les dels parents de lluny! I encara si aquest divorci de sainet servís d’alguna cosa, alabat sigui Déu! Però com sol passar amb tots els divorcis - per molt ben avingudes que estiguin les parts i les famílies, que no és el cas d'aquest – la processó va sempre per dintre encara que no hi hagi morros i males cares, que tampoc és el cas del que parlem, i dels dany  colaterals de la ruptura no se n’escapa ningú de l’entorn de la parella fallida, inclosos els negocis que tenien a mitges o entre mans. Per tant, per molt que tothom digui que respira alleujat perquè “les coses s'han clarificat”, estic convençut que no n’hi ha pas per tirar coets. I quina coincidència més perversa que els que han fet més mal al nacionalisme català hagin estat les seves patums històriques – en Pujol i en Duran –, trencant la vaixella de la família en el moment més inoportú per fer trencadisses Perdoneu les molèsties, però reflexions semblants algú les ha de fer, malgrat no agradin d’escoltar. I no patiu, ja tinc més que assumit que dient les veritats es perden les amistats. Espero conservar la vostra com a lectors, que tant m'estimo.

DE PLAT FONDO

● La gent que ha passat gana alguna vegada, a l’hora de menjar sol ser de plat fondo, i com diuen que deia Sancho Panza: quan es té fam de cap bocí de pa se’n fan rosegons. I encara que avui dia sembli que la cuina contundent, la de subsistència, ha passat de moda eclipsada per tanta estrella Michelin com il•lumina el panorama gastronòmic del país, la veritat és que es poden trobar arreu, tant a les ruralies com també als barris antics o vells de les grans ciutats, fondes o cases de menjar econòmiques, que ofereixen un ampli repertori d’estofats regionals de plat fondo, d’aquells que fan reviscolar un mort, sense gaires sofisticacions més enllà de respectar els tempos d’un xup-xup com Déu mana i de tibar del receptari guardat com una relíquia familiar. De manera que dóna la impressió que poden conviure perfectament la cuina popular i generosa amb la cuina més frugal d’autor elitista, la qual es pecat endrapar perquè s'ha de degustar sense presses, en porcions de miniatura, vestits en ocasions els  comensals de vint-i-un botó o d’etiqueta – vull dir portant ben a la vista l’etiqueta de roba de marca -, si no fos que als addictes a la primera els hi costa d'acostumar-se a la segona, a part de per una qüestió de peles, sobretot perquè corre la brama que la cuina selecta i elitista no atipa, infundi que a la meva manera de veure és una llegenda urbana. Seria més correcte dir que no enfarfega, que és diferent d’atipar.

● Tanmateix, s’ha de tenir en compte que en els temps que ens toca viure, existeix un tercer model de cuina – la que s’assorteix de productes dels bancs d’aliments o la que assajen amb la millor bona voluntat cuiners no professionals en els menjadors socials –, la qual no sempre és suficient per omplir més d’un àpat al dia el plat fondo dels que s’hi aixopluguen perquè no tenen altre remei. El que passa és que mentre de la cuina d’autor se’n farda i se la posa quasi a la mateixa alçada que el patrimoni cultural, sobre la cuina d’aprofitament s’hi passa de puntetes i els seus cuiners o cuineres, que fan miracles per allargar les racions, no passaran mai a la glòria de l’Olimp culinari perquè aquest honor només sembla reservat als funambulistes i mags dels fogons, mentre que a qui es limita a donar bé de menjar, a bon preu i si pot ser en plat fondo, no se li reconeix el mèrit que té cuinar amb amor i amb fonament. Reconec que no sempre és fàcil decantar-se entre un plat de llenties estofades servides en plat fondo i un raquític tast dissenyat per un gran xef a la seva cuina-laboratori. Però aquest és l'etern dilema de la vida...          

DE JOANS, JOSEPS I ASES...

N’hi havia a totes les cases, que ara són figues d’un altre paner. Joan i Josep ja no figuren al hit parade dels vint sants més sol·licitats a Catalunya per aixoplugar-s'hi en cas de necessitat. El nom del fuster que va buidar de competències , presumptament, l’esperit sant, ja va desaparèixer dels llocs d’honor del santoral més comú la dècada dels vuitanta, si bé a la dels setanta ja anava de capa caiguda ocupant només un 13è lloc devaluat, tenint en compte que des de principis del segle passat els joseps i els joans encapçalaren ininterrompudament la classificació de la onomàstica preferida pels catalans. Tanmateix, s’ha de reconèixer que en Joan va trigar una mica més que en Josep a caure en l’ostracisme i l'oblit: l’any 2000 encara podia vantar-se aquest sant d’ocupar un honrós i testimonial catorzè lloc. Avui els que tallen el bacallà i es reparteixen l’Olimp són els Marc, Àlex, Eric, Pol, Pau, Hugo, Biel, Arnau, Gerard, Jan, Martí, Nil, Aleix, David, Oriol, Daniel, Adam, Joel, Adrià i Iker. Com diria en Laporta: al lloro!, que no estem tan fotuts, malgrat els joans i els joseps ja siguin un zero a l’esquerra. Si fa o no fa, amb les dones ha passat quelcom de semblant: les Maria, Carme i Josepa que fins els anys quaranta eren les reines del mambo, s’han hagut de rendir a l’encanteri de les Julia, Martina o Laia; si bé encara les Maria fan un bon paper arrapades al lloc sisè. El que sí no ha canviat de la dita que encapçala aquest escrit és pel que fa a les ases: tot i que tothom vol ser més savi, llest i espavilat que els seus avis, per desgràcia o per sort a cap casa no hi falta qui n’és amb escreix i o qui se’n fa per conveniència... Dispenseu aquesta reflexió desguitarrada, l’endemà d’una revetlla que l’aigua no va rovellar, però que la ressaca de bon matí palesa que molts vàrem fer una mica l’ase, en bona companyia i sense passar-nos de rosca, que és com té de ser. I demà serà un altre dia, en el qual els Joans i el Joseps pintaran una mica menys. Esperem que les ases també...

EL PRAGMATISME NO ÉS COVARDIA

● S’atribueix al xinés Deng Xiao Ping l’acudit que resum, en poques paraules, la millor definició del dirigent polític pragmàtic: “que el gat sigui blanc o negre no té cap importància, el que sí em preocupa és que caci ratolins”. No és el mateix que dir que el fi justifica els mitjans, però francament poc se’n falta. Per aquesta raó, potser al revés de com opina molta gent que legítimament pensa el contrari, jo no crec que el pragmatisme sigui per definició una virtut, sinó que més aviat moltes vegades pot ser un símptoma de debilitat. Ja sé que em cantareu les excel•lències de tocar de peus a terra, però sense deixar-ho de reconèixer en els casos que la prudència sigui una pràctica habitual, no em negareu que quan s’hi toca - de peus a terra - perquè no queda cap més remei, aquest gest de donar-se per la pell a darrera hora, deixa sovint un mal regust de boca. És cert que val més rectificar tard que no donar el braç a tòrcer mai, i fins i tot es pot afegir per convèncer al pragmàtic convers del seu encert, que rectificar és de savis. Però als tossuts de mena o als que estan convençuts de les seves idees els hi costa de pair que hagin hagut de fer un pas enrere. I si no, pregunteu-ho avui a Tsipras, el grec.

            ● El pragmatisme, doncs, pot ser a vegades un gripau difícil d’empassar; però mai una tragèdia. Poques vegades - com en Pau a Tarso - es cau del cavall víctima d’un atac de pragmatisme inesperat. No sé si a les escoles de negocis s’ensenya que qualsevol que tingui responsabilitats – siguin polítiques, empresarials o simplement familiars – ha de considerar la flexibilitat com una possibilitat estratègica en la gestió. La flexibilitat ben administrada és una magnífica vaselina per daurar la píndola del pragmatisme. A la història en trobarem carretades d’exemples de personatges radicals amansits a còpia de prendre’s si us plau per força tasses de pragmatisme; el que importa és que no se’n prenguin dosis massa fortes i els utòpics i els somiatruites s’acabin domesticant. El món, sense les sacsejades dels radicals honrats, seria molt avorrit i, segura-ment, avançaria amb més catxassa. A la meva manera de veure, a tocar de peus a terra sempre s’hi és a temps. Com deien els avis, on no hi ha mida ella mateixa s’hi posa. El que importa és que ser pragmàtic no s’entomi com una derrota. El polític de raça, el capaç de liderar amb geni, ha de donar per descomptat que en un moment o altre haurà de ser valent i treure's de la faixa el roc del pragmatisme. I el qui sigui frare, que prengui candela.  

MONÒLEGS A PEU DE CARRER (18) – CONFESSIÓ D’UN CATALÀ ACOLLONIT...

            A còpia de sortir a caminar amb una colla, sempre acabes avenint-te amb uns més que amb d’altres, i després de tres o quatre cops de fer camí al costat de la mateixa persona una cosa porta a l’altra i acabes explicant-li o escoltant-li la vida a un desconegut fins abans d’ahir. Podríem dir que és el que va passar-me amb en Joan, que divendres se’m va despenjar fent-me una confidència delicada, amb la mateixa naturalitat que si estigués parlant en veu alta només per ell:

“- Estic tan acollonit amb aquesta història del procés cap a la independència que et prometo que em fan patir veure com ho estan complicant tot tant, que tinc por que acabi  petant d’una manera o d'una altra... Jo no m’ho havia plantejat mai de partir peres amb Espanya, la veritat sigui dita, perquè em va semblar que amb allò de la Constitució i l’Estatut, l’autonomia era una bona eina per tenir una  bona convivència amb els espanyols. Llevat d’uns pocs que ho portaven a la massa de la sang, pocs dels de la nostra quinta - els nats a quatre dies d’acabada la guerra - els hi treia el son la independència... A casa, per exemple, de política se’n parlava poc, com suposo era el cas de moltes altres famílies que ja en tenien prou amb la motxilla que cadascú portava penjada a l’esquena: en el nostre cas l’avi, el pare i el tiet varen embarcar-se cap a Montevideo quan la dictadura d’en Primo de Rivera, no perquè haguessin ensenyat l’orella sinó simplement perquè volien viure tranquils, i s’oloraven que l'estofat que es cuinava acabaria ferrant-se i s'hauria de tirar a la bassa. I tota la guerra civil se la varen passar a Perpinyà fent de "paletes fins", en tornar d’Amèrica per estar a un cop de roc de la Catalunya i de la família que enyoraven, fins que la invasió alemanya de França va precipitar el fi de la seva llarga estada a l’estranger que els convertia en desafectes al Movimiento... Total: que no tenien ganes d’embolicar-se en llibres de cavalleria, i amb en Franco al canyet, sobretot  veien bé l’autonomia que liderava en Pujol. A casa, el president era un ídol i jo mateix, sense haver estat mai convergent, el vaig votar sempre. Ja et pots figurar, doncs, com em vaig sentir en esbombar-se tota la porqueria que es va saber, i de la seva pròpia boca, en uns moments en que jo, com molta d’altra gent emprenyada amb les putades d’Espanya, per primera vegada m’havia significat penjant del balcó una estelada de dos metres, fem-ne soci de l’ANC i manifestant-me cada onze de setembre... Et juro que després d’anar a votar el 9 de novembre, en veure l’ambient, estava convençut que podíem aconseguir-ho i deixar plantada una Espanya que no només no ens estimava sino que els seus governs ens mataven a pessics. I com la immensa majoria de la gent que estava calenta creiem que si es convocaven eleccions passades les festes de Nadal, el procés cap a la independència estava guanyat... Vet-aquí, però, que pel que sigui – jo estic convençut que pels putos egos de sempre -, enlloc de posar l’olla a bullir a tot drap, es va decidir continuar la cocció del procés al bany maria, fins a setembre com a mínim. I a partir d’aleshores, diguin el que diguin, anem endarrere com els crancs, perquè aquestes coses es noten... Ja n’estic fart de tant de full de ruta i tanta llista!. Jo sóc dels que creuen que el camí més curt entre dos punts és la línia recta. I en el cas del procés, el camí recte passa per una llista unitària, amb tots els partits sobiranistes donant-hi suport sense personalismes, ni estirabots, ni gelosies. Llavors sí que tremolaria la camarilla d’en Rajoy i que pararien bé l’orella des d'Europa; però mentre tants de caps tants de barrets, em sembla que pinten bastos... I el que m’acolloneix més, com et deia, és que després de la feina mal feta es vulguin fer entrar els claus per la cabota i acabem prenent mal els de sempre, la carn de canó... Quan em pensava que ja s’acabava, tornem a començar. No ho veus d’aquesta manera tu?”  

ENDRECEM LA TISORA I TRAIEM EL BISTURÍ (publicat el 20.01.2012)

  **** REBOST DELS CAPS DE SETMANA ****   

● diumenge 14-06-2015. QUÈ ESCRIVIEM FA QUATRE ANYS...

ENDRECEM LA TISORA I TRAIEM EL BISTURÍ (publicat 20.01.2012)

            Ahir un polític de la bancada del govern deia: “potser ha arribat l’hora de plantejar-nos que qui té una casa amb piscina que no pot pagar, s’ha de mudar a un piset, i que qui viu en un piset, si tampoc no arriba a fi de mes, haurà de tornar-se’n a viure amb els pares”. I es va quedar tan ample... Des de la més profunda indignació per haver d’escoltar massa sovint receptes tan cretines com aquesta, em permeto preguntar-vos: ¿i si desen d’una vegada les tisores i treuen el bisturí? Perquè si l’establishment de la classe política – tant els que diuen que governen com els que no deixen governar - no es posa d’acord i es deixa de tantes camàndules, potser la intervenció a vida o mort del sistema, que no s’atreveixen a fer perquè sembla que els hi tremola la mà només de sentir a parlar de bisturins, al final els hi faran la feina els ciutadans emprenyats a cops de destral. ¿No s’adonen que un país sacsejat cada dia per la frustració acabarà sent ingovernable? El ciutadà no pot pair tants àpats de corrupció flagrant, d’estirabots judicials sense cap ni centener, de pronòstics apocalíptics sobre la recuperació econòmica, de testimonis desesperats de treballadors que amb un atur que esborrona es veuen al carrer perquè a empreses rendibles – Unitat Hermètica de Sabadell n’és el darrer exemple - els bancs els hi neguen el crèdit, i no poden servir comandes emparaulades...

         És per aquesta raó que reclamo l’ús del bisturí per part del govern de l’Estat, que és a qui correspon aquesta determinació, amb valentia i sense marejar la perdiu. Però, per fer què?, em direu. Doncs aprimant sense miraments l’administració pública de tot el llast que la fa improductiva, carregosa i insostenible; posant a rotllo les empreses públiques amb números vermells, incloses les televisions públiques que només engreixin el dèficit; eliminant administracions duplicades quan les competències estiguin transferides a les autonomies; acabant amb la disbauxa del mapa autonòmic mantenint els drets dels tres territoris històrics amb llengua, tradició i cultura pròpia i acabant amb els esperpèntics governs i parlaments de conveniència, començant pel de la capital del regne que fa pixar de riure a mig món, perquè representen una sangonera i un refugi de politicastres corruptes; reconeixent als municipis l’autonomia financera i política suficient per donar els serveis de proximitat al ciutadà com cal per mantenir l’estat del benestar; eliminant dels organigrames de l’administració pública els endollats com a càrrecs de confiança o assessors quan aquestes funcions les poden prestar perfectament bé els funcionaris de carrera; obligant les entitats financeres a obrir l’aixeta del crèdit a iniciatives empresarials productives i al consum responsable, renunciant  als interessos d’usurer; regulant els fluxos d’immigració amb el pragmatisme necessari per evitar borses de misèria; acabant amb l’economia submergida i amb les evasions de capitals, escarmentant els infractors i els recargolats enginyers financers que es guanyen la vida ideant martingales a gran escala, per estalviar impostos als seus clients.

           

            La crisi és global, certament, però s’ha de reconèixer que la que nosaltres arrosseguem és estructural i ben nostrada: una bombolla immobiliària no desinflada a temps i només superada per Irlanda; una administració pública – que no la constitueixen metges, infermeres, mestres, jutges, bombers o policies, sinó  professionals de la ganduleria burocràtica – sobredimensionada i farcida de càrrecs polítics que fan més nosa que servei; una fiscalitat que accentua les diferències entre rics i pobres, car-regant-se la classe mitjana que es guanyava passablement la vida i era el motor del progrés... A la meva manera de veure el bisturí és inevitable, però no es pot deixar en mans dels cirurgians del propi establishment, si no volem que el malalt estiri la pota al quiròfan. En moments crítics no es pot perdre el temps divagant sobre el sexe dels àngels, sinó que s’ha d’anar al gra. Perquè el que importa és treure el malalt de l’UVI.      

XOCOLATA DESFETA I SARDINES A LA BRASA

            ● No es tracta de cap recepta gastronòmica trencadora, sinó d’una associació d’idees casual entre una notícia acabada d’escoltar a la tele i el que vaig llegir, també de casualitat, que havia escrit aquell tastaolletes d’en Julio Camba sobre el consum en colla de sardines a la brasa. Enfarfegat de tanta política – encara no estem recuperats de les darreres eleccions i ja estem de bell nou en campanya electoral de les properes – agraeixo qualsevol recurs per parlar d’una altra cosa sempre que puc. Amb la qüestió de la xocolata n’hi ha per llogar-hi cadires: després que durant tants anys els metges recomanaven estar-se’n tant com es pogués de tastar el fruit del cacau, ara resulta que segons una investigació feta a Norfolk (Regne Unit), coordinada des de la Universitat d’Aberdeen i esbombada per la prestigiosa revista Heart, el consum de xocolata ajuda a prevenir malalties coronaries o ictus. Els resultats fets públics després d’uns estudis clínics en que han participat més de vint-mil britànics durant dotze anys, mostren que els qui en prenen una mitjana de 7 grams diaris tenen un risc un 12% més baix de palmar-la d’un atac de cor o d’una feridura, que els que fugen de la xocolata com del dimoni. Per als qui en prenen més de 15 grams diaris, el risc es redueix fins un 22%; per tant hi ha més benefici en funció de la dosi. Inclús, afegeix aquest estudi que s’ha convertit en la bíblia laica d’un grapat de dones i de més homes dels que ens pensem, en els que consumien fins a cent grams diaris o més no s’han observat efectes perjudicials per a la seva salut coronària.

            ● A la meva manera de veure, si escardéssim una mica aquestes notícies sobre hàbits alimentaris que de tant en tant escampen els papers d’arreu,  quasi sempre hi trobaríem un lobby patrocinant des de darrera el canyer unes investigacions interessades. Però no m’atreviria a assegurar que això sigui radicalment condemnable. Al cap i a la fi, ningú, ni l’Eduard Punset que diu que no està demostrat, se n’escaparà d’anar a criar malves més tard o més d’hora, i si durant la travessia se n’ha d’estar de tot per aconseguir ser el més sa del cementiri, vaja gràcia! Jo sóc dels que pensa que a la vida se li ha de treure tot el suc, però amb moderació. I si una xicra de xocolata desfeta ens ve de gust, no fem el ruc de passar de llarg ja que com deia en Julio Camba, criteri al qual s’hi apuntava el seu avantatjat deixeble Nèstor Luján, la vida són quatre dies i no deixis per demà provar tots els plats de cuina que puguis, mentre no converteixis un tast moderat en una fartanera. Precisament, sobre una altra menja sublim – les sardines a la brasa - considerada pecat el segle passat perquè es deia que el peix blau engreixava el colesterol, feia en Camba una reflexió que li compro amb punts i comes: “les persones que han menjat juntes sardines a la planxa o a la brasa, ja no es podran respectar entre elles mai més. Per això és tan important elegir molt bé amb qui comparteixes una sardinada”. Menjant sardines amb les mans, quan a partir de la primera cara i mans queden greixoses – igual com passa, sobretot a la mainada, en les xocolatades populars o menjant calçots – hom es posa ben brut però content. Potser hi sortiríem tots guanyant si els polítics miressin d’entendre’s fent una bona sardinada que no pas mig d’estranquis en un hotel davant un trist cafè descafeïnat o una tassa de til.la. L’altre dia, llegint que els capgrossos de dos partits del meu poble havien tancat un pacte de govern a l’habitació d’un hotel – anys enrere ja hi va haver el precedent del Majéstic -, vaig entendre allò que es diu de la política: que fa estranys companys de llit. Els que aconseguiu llegir aquesta reflexió desguitarrada fins al final, doneu-vos un premi: una rajola o dues de xocolata. No sé si us allargarà la vida, però sereu més feliços. Tal com acaba la Care Santos la seva novel.la “Desig de xocolata” que us recomano per aquest cap de setmana: “... ja sabeu el que predicaven les nostres parentes, les princeses tristes: el desig de xocolata no té espera”.  

EL BUDDY I EN MUSTAFARI

● El Buddy és un cadell de gos, i en Mustafari un noi negre. El cadell de gos procedeix de la pròspera Nova York i el noi negre fuig de l’infern del Darfur, al cul del Sudan. Tots dos, per tant, són immigrants als qui l’hospitalària Europa barra la porta d’entrada. El cadell de gos està retingut a l’aeroport del Prat perquè li falta un chip, i el projecte d’home sudanés a tocar del passeig marítim de Ventimiglia, perquè és un noi negre pudent que vagi o vagi, farà més nosa que servei. El simpàtic Buddy passarà una qua-rantena daurada en un centre veterinari de luxe, abans de ser acceptat amb els braços oberts per la societat catalana, mentre que el repel•lent Mustafari ahir va ser desallotjat per la policia italiana, junt amb altres desenes d’immigrants, d’unes roques costaneres als afores de Ventimiglia, a la frontera de França. El Buddy ha aparegut a les primeres planes de tots els diaris, i algunes televisions inclús li han fet un lloc en les tertúlies perquè, diuen, és un gos que es fa estimar. En Mustafari, en canvi, és un més dels anònims immigrants, que agafant-se els uns als altres per protegir-se de la policia que els vol desallotjar de la roca on s’han arrapat per sobreviure sota el sol i esperar, sap a hores d'ara què ningú l'estima. El Buddy ja té el chip implantat i la seva vida de gos resolta, com si fos un més de la família humana que l’acollirà.

● Després d’una setmana de desconcert a les cancelleries europees - davant el drama humanitari dels milers de persones que fugen de Sudan, Eritrea, Somàlia i de molts altres llocs, on la misèria i la guerra no permet viure a les persones ni com gossos - ara només a les autoritats comunitàries els preocupa que se'ls hi prenguin les empremtes dactilars i s'identifiquin totes les desferres humanes que supliquen afecte i asil, morts de gana a les fronteres protegides per centenars de gendarmes. Potser després d'aquest triatge decidiran les quotes de carn de refugiat que li toquen a cadascun dels socis del club europeu - els quals per cert ja han deixat clar que no volen veure més immigrants pobres ni en pintura - i com es paga entre tots el cost del retorn de l'excedent humà al lloc d’origen per la via més ràpida possible. En Mustafari potser encara no se n’adona del futur negre de la seva aventura desesperada, però si en sàpigues tots els detalls del drama no seria estrany que volgués canviar la seva sort per la del cadell Buddy, i passar la resta de la seva vida com un gos de casa bona.                        

SOBRE L’ANARQUISME IL.LUSTRAT

● Malgrat el capellà més anàrquic de les nostres contrades, l’inefable mossèn Ballarín, va escriure un dia que l’anarquisme té un caire de rara bondat humana que, per exemple, no té el comunisme ortodox, la realitat és que el tarannà de l’anarquisme poc ha evolucionat des de l’època Bakunin de la revolució autogestionada fins l’anarquia a la carta que s’ha posat de moda els darrers temps, en que l’objectiu continua sent el mateix: carregar-se l’establishment i tot el que en faci flaire. En Bakunin definia l’anarquia potser massa a tall d’arrancar naps i esvalotava el galliner amb allò tan contundent de que “la passió per la destrucció és també passió creadora”. En canvi, en Proudhon resumia l’objectiu en un lema de pancarta: “arrasem primer, per reconstruir després”. Però en Kropotkin en el seu llibre “Ciència moderna i anarquisme”, establia finament la tesis que es convertiria en dogma del moviment i que de ben segur us sonarà d’haver-ho escoltat recentment per carrers, places i fòrums de debat: “s’ha de construir una societat que no estigui regulada per lleis ni sotmesa per l’autoritarisme, sinó que es gestioni en base a acords mutus entre cadascun dels seus membres, reunits en assemblees populars”. En Modest Cuixart flipava quan sentia proclames com aquesta, fins que va descobrir que: “l’anarquia és una sublim doctrina desesperada de l’esperança”.

            ● A la meva manera de veure, avui que molts semblen tenir la mosca al nas preocupats per com acabarà tota aquesta rebolcada a les institucions protagonitzada per gent que tufeja anarquisme il•lustrat, jo recomanaria tant als que els hi puja la pressió degut a la incertesa com als que amb el triomf a les urnes es creuen els reis del mambo, allò que va escriure el filòsof Jose Luis Sampedro fa temps, i que tots plegats es tranquil•litzessin una mica, ja que viure amb l’ai, el ressentiment o l’ànsia per passar comptes al cos, no és viure. Aquí us deixo, doncs, la cita: “... jo solo dir que sóc un anarquista ètic – perquè l’anarquisme ben entès sempre és molt ètic – que vol lluitar contra la idea que encara trasbalsa a molta gent sobre que els anarquistes som una mena d’esvalotats esgarrapacristos. Jo sóc un home molt ordenat i crec que respecto tothom, i si m’agrada l’anarquia és pel que suposa de desconcentració del poder. Jo crec en l’home i penso que voler manar sobre els altres és dolent. En canvi, reconec que a molts de cultura anarquista els hi falta aprendre i assimilar que l’únic poder decent és el que cadascú s’hauria d’aplicar a si mateix. Aquesta és una assignatura que els anarquistes tenen pendent i poc païda, jo el primer. Son molt pocs els capaços de controlar-se i de dominar-se, en el millor sentit de la paraula. Potser sigui degut a que l’anarquisme és un sistema o una cultura que no deixa gaire marge per a la vida interior, i per tenir poder sobre un mateix s’ha de tenir molta vida interior...” Apa, anem passant, que avui us deixo una reflexió per rumiar-la a poc a poc.  

¿UN GEP PER A TOTA LA VIDA?

            ● El cas del cessament del regidor madrileny de cultura, en Guillermo Zapata, de Podemos, a les poques hores del seu nomenament posa de manifest que alguna cosa es mou en aquest país que voldria assemblar-se a Dinamarca, i que pixar fora de test no surt gratis. L’exhibició de muscle democràtic de la nova alcaldessa de Madrid, condemnant el contingut xenòfob i feixista d’uns tuïts vomitats pel tal Zapata fa uns anys a Internet, obre un debat democràtic que va més enllà del fet en sí, i que suggereix uns quants interrogants de pissarrí. Els més interessants: ¿un “pecat” de joventut, per exemple, s’ha d’arrossegar tota la vida i condicionar l’exercici d’activitats públiques? O bé: ¿com es neteja la mala fama d’energumen després d’escarnir i fer broma de principis democràtics bàsics abusant de la llibertat d’expressió i del dret a l’opinió independent? A la meva manera de veure, de l’abundància del cor sempre en parla la boca i qui escriu barbaritats com les que va signar Zapata al seu compte a la xarxa no és d'una bona persona, es miri com es miri. Però si, a més a més, aquest individu es vol dedicar a la política i a representar el poble a cavall d’una ideologia progressista, és lícit preguntar-se què n’ha de fer del seu passat impresentable i fins quan determinades expressions desafortunades li passaran factura.

            ● Em sembla, doncs, una pregunta molt pertinent avui que  alguns estan convertint la xarxa en una mena de femer on - a l’empara de una llibertat d’expressió mal entesa que no ho tapa tot - s’hi insulta, s’amenaça i es ridiculitzen els principis més sagrats i es trepitgen línies vermelles, refiant-se d’una relativa impunitat i d’un suposat anonimat. Però Internet és un mal germà que enregistra totes les confidències i aberracions que s’hi aboquen, les quals no esborra mai de la seva cruel memòria, tenint-les sempre a disposició de tots aquells especialistes en remoure merda. Per tant, quan hom aspira a un lloc de representació popular - sigui de dretes o d’esquerres, reaccionari o progressista -, abans de fer el pas hauria d’examinar la motxilla que duu a l’esquena i confessar-se o excusar-se per tots els “esquelets” que s’hi amaguin, perquè si els hi troben els carronyers li poden destrossar la vida per sempre. Si en Zapata realment no pensa avui el que va escriure ahir, hagués hagut de dir-ho des del moment que va postular-se com a candidat. Arriscar-se a que li trobessin la roba bruta, és un error imperdonable que ningú amb dos dits de front i un gram d’ètica no pot fer. Per tant, massa poc el que li ha passat a aquest regidor pel seu mal cap i poca cultura democràtica!

            ● Però no ho podem deixar el comentari aquí perquè de Zapatas n’hi ha molts enredant la troca a tort i a dret de l’escenari polític, tant a la dreta, com a l’esquerra, com al mig. I alguns les han dit de tan grosses com el regidor defenestrat de Madrid. Alguns dels que ahir des de posicions ideològiques diverses varen fer llenya de l’arbre caigut, no tenen tampoc la cara neta i si es destapessin les clavegueres d’Internet o es rebolquessin hemeroteques, de ben segur ens esgarrifaríem de llegir les estupideses que, en un moment donat varen escriure. I no parlem de les impertinències democràtiques que es poden arribar a dir en una conversa distesa entre amics. Per aquesta raó, la transparència que els polítics prometen o demanen, haurien de començar a practicar-la amb les parts opaques o cultes de les seves pròpies biografies, rectificant o manifestant penediment per opinions o accions desafortunades. Només d’aquesta manera un ciutadà que vulgui dedicar-se a representar el poble en les institucions, es podrà lliurar d’arrossegar tota la vida el gep que porti a l’esquena. Si en Zapata ho hagués fet així, avui no estaria a la picota. I sort n’hem tingut que s’hagi topat amb una Carmela, perquè les Esperanzas, les Ritas o les Dolores a aquest afer li haguessin tirat una manta a sobre per tapar les vergonyes del presumpte culpable, seguint el particular protocol tallafocs de la corrupció o de la incorrecció democràtica.   

ARA VE QUAN EL MATEN

● Les promeses que varen servir per fer bullir l’olla durant la campanya electoral ara s’han de materialitzar - des del fum i la bombolla demagògica - en quelcom que es pugui palpar. El tic-tac – per utilitzar una metàfora de moda - dels cent dies de cortesia ja s’ha posat en marxa i, a la meva manera de veure, caldrà comprovar si amb un puzle tan complicat com el que configuren alguns cartipassos municipals embastats a empentes i rodolons, tardarem gaire temps a sentir grinyols i xerrics, i si sobretot les bases d’unes plataformes tan assembleàries com heterogènies on s’ha girat la truita absolutament, tindran paciència per conformar-se amb quelcom més que amb gestos simbòlics. En les preses de possessió, la paraula més utilitzada ha sigut “poble”. Tothom va assegurar, fent més o menys teatre, que la simbòlica vara d’alcalde es dipositava en mans del poble. ¿Aquest poble impacient i amb fam endarrerida s’esperarà tres mesos a tocar-ne de calents? Depèn, és clar. Ara bé, a banda d’altres consideracions la prova del cotó-fluix seran els sous dels regidors i l’esclarissada de càrrecs de confiança i d’assessors amorrats a la menjadora. I que es comenci a anar per feina, no distraient-se o entretenint-se més del necessari escorcollant calaixos o aixecant catifes. Per aquestes feines de desinfecció democràtica ja hi ha professionals competents: els polítics el que tenen que fer es dedicar-se a governar i marcar el rumb des del primer dia a la maquinaria executiva de l'administració municipal. Però em temo que la temptació de passar factura serà molt forta i, a vegades, difícil de resistir. La qüestió és que el llegir no faci perdre l’escriure, ja que el poble que tots tan estimen el que necessita són solucions pràctiques i ràpides, no espectacles de circ.

TANCAMENT DE CAIXES: SOLUCIÓ O L’EXCUSA? (publicat el 22-12.2011)

  **** REBOST DELS CAPS DE SETMANA ****   

● diumenge 14-06-2015. QUÈ ESCRIVIEM FA QUATRE ANYS...

TANCAMENT DE CAIXES: SOLUCIÓ O L’EXCUSA? (publicat el 22-12.2011)

La situació deu estar molt fotuda, perquè la Generalitat decideixi deixar de pagar les quotes de la seguretat social i d’ingressar les retencions de l’IRP dels funcionaris. Quan una empresa dóna un pas com aquest, difícilment se n’acaba sortint. L’agonia pot ser més o menys llarga, però al final acaba fent l’ànec. El que passa és que una empresa no pot fer aquest pas dient que es tracta d’un “tancament temporal de caixes” i guanyar temps disfressant la fallida amb una excusa patriòtica. De l’empresari que no pot pagar se'n diu insolvent, i de seguida els bancs, els proveïdors i la pròpia administració pública li fan la vida impossible. Francament, no és estrany que la ciutadania suspengui la gestió del “govern dels millors”, en vistes que el resultat del primer any de governar és la bancarrota.

Ara bé, diguem-ho tot! En un any, per dolents que siguin els nous gestors, no poden haver generat un forat tan colossal com el que té la Generalitat avui. Per tant, s’ha de deduir que el desgavell ja venia d’abans, de l’època del tripartit concretament. Si això és així, i sembla que no té volta de fulla, ¿no hagués estat més positiu pel país que els que entraven i els que sortien s’haguessin entaulat a resoldre el problema de la caixa sense tirar-se els plats pel cap? Però, és clar, els que feien costat - és un dir – a en Montilla no volien passar per tenir les mans foradades, i els que tornaven al poder assedegats després de vuit anys de travessia pel desert, no volien admetre que el problema de la caixa no venia només de gastar massa sinó d’ingressar poc. Si haguessin tocat de peus a terra tots plegats, i agafadets de la maneta ens haguessin explicat com n’estaven de fotudes les coses, potser haguéssim entès la necessitat d’estrènyer-nos “temporalment” el cinturó fins a fer les paus i, de ben segur, ens podíem haver empassat l’amarga píndola de les retallades, sobretot si no haguessin prioritiariament baldat els pobres i la classe mitjana. El pitjor de tot, és que tant els uns com els altres actuaven d’aquesta manera sense caure’ls-hi la cara de vergonya quan la ciutadania de que tant se n’omplien la boca en època electoral, ja feia temps que els tenia calats. Els convergents aquí, i els “peperos” allà, és creuen que han guanyat les eleccions perquè són molt bons. Doncs que s’ho treguin del cap! Tothom sabia del peu que calçaven, però anant de tan mal borràs com s’anava la gent s’agafa a un ferro roent, si pensa que pot ser la taula de salvació.

Ara es fa bandera del pacte fiscal i sembla que sense aquest instrument ja podem plegar veles, però no expliquen que durant cinc legislatures els convergents es conformaren amb allò de “peix al cove”. I anant més enllà, si no tenim pacte fiscal és perquè en època constituent - quan ja n’hi havia uns quants que posaven en relleu que era el moment de demanar un sistema com el basc – els polítics catalans varen “fer vistes”. Ara la prioritat es com fem les paus amb el dèficit sense ensorrar més gent en la misèria i carregant-se el que queda en peus de l’estat del benestar. I en aquesta tasca hi té que empènyer govern i oposició, sense carrinclonades ni estirabots: els que manaven abans, assumint la responsabilitat que tenen per no haver parat de gastar quan varen veure que els ingressos queien en picat, i els que manen ara perquè han de reconèixer que si no és entre tots, no se’n sortiran. I això vol dir deixar-se de dogmatismes, de perepunyetismes i de collonades. Si no saben rectificar ràpidament, no aturaran la pressió del carrer i la indignació davant de tanta potineria política se’ls hi girarà en contra. El que avisa no és el traidor. I perdoneu les molèsties.     

DOS COPS DE ROC EN UN SOL DIA

● Primer cop de roc: Després de set mesos de lenta gestació, el TC ha dictat sentència declarant que el 9-N és com si no hagués existit, perquè no cap dintre les costures de la Constitució. És un altre cop de roc que nos ens ha d’estabornir ni espantar: ni es pot esborrar l’èpica de de dos milions i escaig de ciutadans exercint pacíficament el dret a decidir desafiant anatemes i amenaces ni tampoc farà reconsiderar el sobiranisme radical ni recular el propòsit independentista, com a últim recurs contra la intransigència. Aquest matí hi ha més catalans apedregats disposats a assumir la rebel•lia de plantar cara a un Estat que ni vol escoltar ni li dóna la gana d’enraonar. El TC no ha sorprès ningú amb el seu dictamen, però no n’és el culpable principal del cop de roc: els nou magistrats, d’una formació jurídica indiscutible, tenen les mans lligades per lleis arnades - inclòs un text constitucional anèmic i passat de moda - i no podien fer altra cosa. Dels magistrats del TC se’n poden dir de tots colors, però l’acusació més greu és que donin la sensació d’haver-se deixat trepitjar la seva sagrada independència com a àrbitres de les regles de joc de la democràcia. El vertader culpable del cop de roc és un govern carca i sectari, tancat a qualsevol reforma de les lleis que suposi un pas endavant cap a la convivència social pacífica i a una democràcia autèntica i desencarcarada. Un govern que enlloc de legislar lleis consensuades per amples majories, fastigueja els jutges amb continus recursos i plets que aquells només poden resoldre aplicant al peu de la lletra una norma estreta, gasiva i caduca. A la meva manera de veure, la lectura de sentències esbiaixades no ens pot fer perdre les ganes de seguir escrivint tossuts el país que volem per als nostres fills. I tampoc hauríem de perdre el temps fent especulacions catastròfiques i apocalíptiques sobre: “¿i ara que passarà?”. La raó i la fermesa sempre acaben guanyant la partida, malgrat a vegades homes carregats de raó siguin convidats a callar.     

● Segon cop de roc: el governador del Banc d’Espanya ha desmentit implícitament les al•leluies triomfalistes del senyor Rajoy i companyia, sobre la recuperació econòmica del país, en reconèixer la fragilitat de la paradeta i fer costat als gurus del FMI quan recomanen més cullerades de purga i d’austeritat per “reforçar-nos”. ¿Que es pensa que som ximples aquest senyor impresentable, que malgrat en té prou per sopar deu vegades cada dia (176.400 euros anuals donen per viure bé i de sobres) s’augmenta el sou un 6%, i encara té la barra de receptar “frugalitat salarial”? El senyor Rajoy – més que mai fidel al seu tarannà de gallec viatjant de gra cuit – ens vol fer empassar que tot són flors i violes i que si no li retirem la confiança dintre de dos o tres anys tornarem a lligar els gossos amb llonganisses, com en les èpoques daurades de la corrupció. Deixant de banda que a ningú amb una mica d’amor propi no li agrada que vinguin els de fora a dir-te com te’ns d’administrar-te, els del FMI, per molta tírria que ens facin no són uns sòmines ni uns indocumentats; i quant en plena eufòria governamental llegeixen a Espanya la cartilla dels deures pendents – pujar l’Iva dels trams baixos, contenir els sous, retallar la gratuïtat de puntals de l’estat del benestar com la sanitat o l’educació – vol dir que tenim una economia assentada sobre arenes movedisses i que en qualsevol moment aquest castell de cartes aixecat per polítics fanfarrons pot fer un xap impressionant, no obstant la iniciativa privada - bescantada, potejada i martiritzada a impostos i travetes – fa mans i mànigues per tirar el país endavant.      

¿JA HEU MIRAT L'HORÒSCOP?

Els que entenen de tot i més, asseguren que a mesura que hom deixa de creure en els reis mags s’aficiona als horòscops. De fet, hi ha estudis demoscòpics que garanteixen que la columna de les prediccions astrològiques és la més llegida dels diaris i revistes, després de les esqueles. No hi ha cap dubte, doncs, de que les persones adultes tenim tanta fam de creure com de somniar. Per aquesta raó, potser, quan ens hem desenganyat de que els mags ens portin el que volem, ens refugiem en el misteri dels horòscops perquè ens toqui una bona mà que ens permeti aconseguir allò que somniem o, simplement, per seguir fent volar coloms. Fins que un dia, de la mateixa manera que algun impertinent ens va xerrar amb malícia per xafar-nos la guitarra - o vàrem acabar descobrint-ho per nosaltres mateixos - qui eren els reis mags; una altra ànima “caritativa” també ens va explicar, potser sense cap delicadesa, com es cuinen els horòscops perquè no ens féssim massa il•lusions. Però com que quan més grans ens fem més criatures ens tornem, molts més dels que ho confessen repassen el seu horòscop, de la mateixa manera que escriuen d’amagat la carta als reis.

L’astrologia estableix des de temps reculats una relació directa entre els astres i la biografia passada, present i futura dels humans. I l’horòscop, en tant que relaciona l’estudi zodiacal amb l’instant exacte del naixement d’una persona, és la clau de volta d’una cultura ancestral nascuda a la Mesopotàmia i a l’antic Egipte, que els grecs i els romans convertiren gairebé en ciència exacta. Inclús els estoics van desenvolupar una doctrina filosòfica anomenada de “simpatia universal”,  que relacionava el petit món dels homes – el microcosmos – amb el gran món de la naturalesa – el macrocosmos -. En canvi, el cristianisme a l’astrologia li va fer la vida impossible sempre i la seva pràctica fou condemnada en varis Concilis com l’esma del pecat. Encara avui moltes religions blasmen dels endevinadors que pretenen llegir el futur en relació amb els astres i revelar els secrets de pobles i de persones. La jerarquia cristiana, concretament, és de la que s’hi ha posat històricament més de cul, perquè diu que aquestes pràctiques no lliguen amb l’evangeli, per la senzilla raó que el futur només pertany a Déu i no a la predeterminació del destí escrit a les estrelles. Però no deuen convèncer gaire gent aquestes advertències, perquè el negoci d’endevinar el futur va a tota pastilla quan més emboirat està l’horitzó. Potser sí que només es dóna un cop d’ull a l’horòscop per pura tafaneria, però si resulta que els astres et van de cara se t’alegra el dia. En el fons, ningú se’n refia massa dels que llegeixen el futur, però com que una bona carta astral ajuda l’autoestima, després de mirar l’horòscop, encara que sigui fent conya, si t’agrada tot el dia les coses et  surten millor i si no te l’encerta, sempre queda el consol de dir que els horòscops no van a missa. La qual cosa es confirma si compareu a diferents diaris la predicció del dia. Sort n'hi ha que amb la crisi no se’n pot comprar més d’un!        

HÀBITS FORA!

Marededéu on anirem a parar! Molta gent dita d’ordre ahir es va persignar mitja dotzena de vegades després de saber-se que la Teresa Forcades penjarà el proper dilluns els hàbits a la figuera del jardí benedictí del seu convent, i deixarà de ser monja contemplativa per arremangar-se i esgargamellar-se de míting en míting, a la recerca de vots que la converteixin en una Colau bis al Parlament, com ella mateixa ha reconegut. Si la gent d’ordre ja arrufava el nas cada vegada que es qualificaven de plebiscitàries les eleccions autonòmiques del 27-S, ara tremola tement que la convocatòria es converteixi en messiànica, en el sentit que els desprestigiats polítics d’ofici quedin arrambats per personatges carismàtics o il·luminats – algunes vegades fins i tot estrambòtics – amb pretensions de fer foc nou amb l’aura de redemptors al voltant del cap. A mi, francament, que una monja renegui temporalment de la toca me la porta fluixa, entre d’altres raons perquè voler encapçalar un moviment polític, per radicals que siguin els companys de viatge amb qui s’acomboï , no vol dir fer-li el salt a nostre senyor. Ans al contrari: la Forcades crec que se sent, com a animal polític, més propera al Crist de les xurriaques fent fora del temple els fariseus de la seva època, que al de l'hort de Getsemani.

            La presencia de la Forcades a la campanya electoral no sé si elevarà el llistó intel•lectual del debat polític, però sí estic esperançat que almenys hi haurà una candidata en dansa que no mentirà, ni calumniarà, ni se’n fotrà del mort i de qui el vetlla. Tampoc us penseu que als seus mítings si vagi a passar el rosari, sinó a posar en relleu que per fer net del tot s’ha de començar de zero, de bell nou; de manera que molta o poca trencadissa està assegurada si les seves teories arrelen en l’electorat i l’acaben elevant a la glòria de  l’altar del poder. La imatge d’una Forcades esperit de contradicció que ha transcendit als medis - potser massa interessadament - no pot desdibuixar la voluntat de ferro d’una persona cap quadrada que té les idees tan clares, que a cop de repetir-les sense perdre el fil ni contradir-se pot arribar a convèncer que les seves receptes o cataplasmes - segons com us ho vulgueu mirar - són les que necessita el malalt perquè li baixi la febre i pugui ser donat d’alta de la crisi econòmica i de valors. A la meva manera de veure, ens esperen dies interessants entre un rei Artur oferint places de cavallers a la seva taula rodona, Robins Hoods fent malabarismes i jocs de mans per entretenir la parròquia, i una monja tocada i posada predicant un nou testament laic. Potser sí que Déu ens agafi confessats, com diuen la gent dita d’ordre que pensa igual que aquell frare anònim que simplificava la política amb la lliçó del bastó: a un cantó hi ha els que manen i a l'altre extrem els que volen manar, mentre que el poble ocupa tot l'espai entremig; quan gira la truita, els dels extrems del bastó s'intercanvien les posicions, però el poble continua estant al mig.           

DE PETIT, VOLIA SER CUCA D'ESTIU

Com que a l’estiu tota cuca viu, hi va haver una època en la meva joventut que volia ser una cuca d’aquestes que creia es passaven l’estiu de panxa al sol i en plena forma, entre gent contenta i eufòrica a la qual garantien immunitat estacional. Això era degut a haver fet una lectura massa ràpida de la dita dels avis, identificant les cuques amb persones, enlloc d’interpretar l'expressió popular al peu de la lletra. És a dir: que a l’estiu totes les cuques – mosques, mosquits, sargantanes, gripaus, etcètera – ho envaeixen tot i arreu. I a còpia que d'anar colgant anys me'n vaig desenganyar una mica dels efectes miraculosos del bon temps en la salut de les persones, perquè vaig anar descobrint, a vegades de ben a prop, que en ple estiu estadísticament s’estira la pota gairebé tant com a l’hivern. Potser es fa amb més alegria, ens podem dir per animar-nos. I és que malgrat sigui certa aquesta pragmàtica realitat, em resisteixo a deixar de creure que l’arribada de l’estiu no influeix de manera beneficiosa i saludable en el caràcter de les persones en general i de les que estan pioques en particular. A la meva manera de veure, aquest fenomen és degut a la claror espaterrant que escombra les cabòries, les migranyes i les tristeses .

            Hi ha molta gent a qui amoïna la foscor i que el dia s’escurci. I això és nota sobretot en l’estat d’ànim, que es panseix i s’emboira durant la llarga tardor, i a finals de desembre celebra amb alegria el solstici d’hivern perquè el dia s’allarga – per santa Llúcia un pas de puça i per Nadal un pas de pardal - i en canvi noten durant la nit més llarga de l’any – la revetlla de sant Joan – una inevitable malenconia perquè els dies, amb l’equinocci d’estiu,  comencen a escurçar-se. La claror és mitja vida i el sol és la millor teràpia per a l’ensopiment. D’aquesta constatació deu venir aquell crit tan vitalista de que a l’estiu tota cuca viu, expressada una afirmació tan triomfalista com un brindis a l’esperança que tot serà més suportable un cop superada la foscor de l’hivern. La qüestió és, però, que la claror també va per barris i mentre hi ha molta gent que en gaudeix pels quatre cantons de la casa, hi ha moltes d’altres cases que en prou feines els hi arriba un raig i l’han d’anar a manllevar, si es poden valdre, a la plaça. Us en feriu-ho creus de la gent que a la seva casa el sol hi entra tan poc que la claror resulta un bé escàs o, fins i tot, un luxe. Per desgràcia, hi ha molts de llocs a la terra on a l’estiu no tota cuca viu. I alguns cataus no els tenim tan lluny com ens pot semblar.                 

MONÒLEGS A PEU DE CARRER (17) – UN ESPORTISTA DE VERITAT...

- En plena eufòria futbolera, quan ja no podem dir ni fava de tant victorejar, fins a quedar-nos afònics, els noms dels ídols, per desintoxicar una mica de tanta abducció us contaré una història que li vaig sentir a un paio, l’endemà mateix de que el Barça guanyés la lliga, el primer títol d’enguany, en creuar-nos com cada matí durant la passejada:

“ El meu padrí sí que fou un esportista... Ho confesso, jo no sóc amant de practicar esport i tampoc m’agrada de veure’n per la tele. Francament, és que no li trobo la gràcia; no per cap altra raó. Això sí, amb l’excusa de fer salut des de fa temps camino una hora diària com deus fer tu, sense estressar-me. No crec que d’això se’n pugui dir fer esport, almenys jo no m’ho prenc pas així: camino perquè he de caminar... Ara bé, a la meva família si que em vàrem tenir un d’esportista que, segons les explicacions del pare, fou un fora de sèrie a la seva època. Em refereixo al meu padrí Climent, el germà petit del pare, conegut al món futbolista per en Xuti. Per desgràcia no vaig tenir temps de tenir-hi cap xerrada perquè se’m va morir quan jo tenia dos o tres anys; però pel que deia tothom era un davanter extrem que quan agafava la pilota a mig camp, ja no la deixava anar fins que afusellava la portaria contrària, o anava a parar a l’horta veïna, per sobre de les tanques del camp de futbol de Vilagran, el poble on vaig néixer. Pel que em deia el pare, en Xuti era incansable i resistent com una mula, malgrat no feia cultura física i en prou feines s’entrenava. Treballava d’aprenent de dependent a la capital i, com aquell que diu, tota la setmana vivia de dispesa als mateixos grans magatzems on pencava, en una habitació que els hi deixava l’amo als saltataulells. Arribava a Vilagran en el darrer tren del dissabte, a les set de la tarda, per jugar l’endemà. Com és natural, es quedava a dormir a la casa dels avis i del pare, que era com si fos seva perquè n’era l’hereu.

- Però un dissabte que l’esperaven a sopar, no va arribar. El meu pare em digué que no s’amoïnaren gaire, pensant que arribaria l’endemà matí, i se’n varen anar al cinema com tenien per costum de fer tots els dissabtes. Però a la sortida, deuria ser quasi mitjanit, van quedar-se sorpresos de veure que en Xuti els esperava, donant volts pel carrer, per anar a dormir. Allavonces li preguntaren: - En quin tren has vingut?

- En cap, - va respondre’ls, sense donar-hi cap importància - he vingut a peu.

- A peu? – varen fer tots, esverats – Criatura!, que no veus que demà no t’aguantaràs per jugar el partit!

- Que va! ¿Per què no m’hauria d’aguantar? – va replicar el meu padrí, amb tota naturalitat – Ja he vingut corrent poc a poc tot el camí, per a no cansar-me.

- En Xuti, doncs, fou el primer jugador de futbol que, com que vivia i treballava fora del poble, cobrava per jugar amb l’equip del Vilagran. Us parlo dels anys de la picó del segle passat. ¿Sabeu quant li pagaven? Deu pessetes cada quinzena, per arrodonir les despeses, més dos sandvitxos de llonganissa i un vas de vi a la mitja part de cada partit. Ah! i un paquet de cotó fluix per resguardar-se les tíbies i els genolls, a part de dos emplastres Winters foradats, que es posava un al pit i l’altre a l’esquena, per a no constipar-se. Marededéu quins futbolistes els de l’època que jugava el meu padrí! Aquells sí que eren esportistes, sobretot si jugaven en un equip de mala mort com el Vilagran...”    

PAREU DE MAREJAR LA PERDIU, CONY! (publicat 29.11.2011)

  **** REBOST DELS CAPS DE SETMANA ****   

● diumenge 31-05-2015. QUÈ ESCRIVIEM FA QUATRE ANYS...

http://tabrilde.blogspot.com/

PAREU DE MAREJAR LA PERDIU, CONY! (publicat 29.11.2011)

            - No hi ha pitjor política que la de no rectificar. I això, precisament, és el que fan avui no només els polítics de casa nostra, sinó els d’arreu del món – inclosos els que pertanyen a aquesta subcasta dels “tecnòcrates” – a l’hora d’agafar el toro de la crisi per les banyes, amb la intenció de donar-li la rebolcada que es mereix. Qui ha portat a l’atzucac mundial actual no han estat solament els polítics maldestres que tenien les mans foradades i pardalets al cap, sinó els estats financers que, com uns usurers malvats, han jugat a donar corda als mals administradors facilitant els seus jocs de mans especulatius, fins que els tinguessin tan lligats de mans i peus que els poguessin fer ballar com putxinel•lis. Pels que, com jo mateix, comptem amb els dits de la mà, el compte de la vella de la crisi és molt senzill i entenedor: qui en realitat talla el bacallà en aquest món globalitzat – el gran capital - emborratxava amb diner aparentment fàcil d’aconseguir els petits manaires de cada país amb somnis de grandesa, i els “ajuda” a endeutar-se lligant-se la corda al coll tot solets. Quan els tenen ben empastifats d’emprèstits, comencen a tibar de la corda exigint la devolució dels crèdits, sabent que els seus deutors estant més escurats que les rates. Aleshores es treuen la careta descobrint el seu vertader interès en el negoci: deixar recursos a interessos cada cop més alts per sotmetre el poder en cada país entrampat als seus desitjos i conveniències globals. I com que la roda no para de girar en un sentit tan pervers, cada vegada la bola es fa més grossa i els creditors tenen el peu al coll dels passerells que no veuen un burro a quatre passes, encegats per projectes faraònics que els farien passar a la història. Arribats a aquest punt, doncs, l’únic remei sensat consistiria en prendre’s una bona purga i canviar de dieta o de sistema, com vulgueu dir-li.

            - Però, és clar, als que tenen la paella pel mànec tant la dieta com el sistema ja els està bé. I, de moment, no pensen pas canviar-lo, sinó tot el contrari: obliguen els seus esclaus endeutats a treure diners de sota les pedres. Dit d’una altra manera: els estats financers, altrament dits “mercats”, tenen tan acollonit a mig món, que obliguen a que els escanyats encara hagin de treure forces de flaquesa per alimentar els seus botxins. La qual cosa vol dir que si no es canvia de sistema, ni tota una vida pencant com negres no servirà per treure’ns el dogal del coll ja que per molt que ens hi esforcem generem més déficit i per arribar a fi de més hem de manllevar líquid a un set o un vuit per cent d’un interès d’usura, cada dia que passi estarem més penjats i, al final, potser ens haurem de vendre l’ànima i tot. Conclusió: s’ha de sortir d’aquesta ratonera ràpidament. Però s’hauria de fer amb senderi i prudència, ja que a la meva manera de veure-ho, d’uns “mercats” tan recargolats i despietats es pot sospitar que tenen prevista la reacció a una revolta dels cada vegada més indignats ciutadans, i si aquesta esclatés és possible que ja tinguin a punt la repressió suficient per aixafar-la i exterminar-la, la revolució. Per tant, per girar la truita calen bons i experimentats cuiners, no “pinxes” exaltats o formats a corre-cuita per sortir del pas. I d’aquí plora la criatura. ¿Voleu dir que “els mercats” fins i tot no s’han ocupat d’escabetxar líders, perquè ningú pugui capitanejar amb èxit tants indignats? ¿Serà, per aquesta raó, que els polítics s’han tornat tan paranoics que només saben marejar la perdiu amb retallades i reformes inútils?                  

L'HISTÈRIC DEBAT DE LES VACUNES

Amb el diagnòstic d’un cas de diftèria sobre la taula ja tenim tema per dies, com quan tot aquell sarau de l’ebola. I com llavors, les veus dels metges quedaran ofegades per les de tertulians experts en malalties infeccioses - espontanis o professionals de la pelica - que en vint-i-quatre hores es consideraran capaços d’opinar com si fossin vertaderes autoritats en la matèria de tota la vida. És curiós que sempre que sorgeix una notícia que destarota la confiança en que les epidèmies passaran lluny de nosaltres, els ciutadans reaccionem amb histerisme i miren cap als polítics per demanar-los explicacions i garanties. Son els mateixos ciutadans confiats als quals poques vegades se’ls veu sensibilitzats pels morts causats per una malaltia determinada - posem per cas l’ebola - a centenars o milers de quilòmetres de distància del pati de casa nostra. Ara mateix moren diàriament dotzenes de negrets infectats per l’ebola, però per a nosaltres aquest perill ja no ens treu la son perquè des que vàrem liquidar la mitja dotzena de casos de contagi, ulls que no veuen cor que no sent. I és que només ens esverem i movem el cul de la cadira quan sentim l'olor de socarrim. A començaments dels noranta hi va haver un brot de diftèria a Rússia, el qual segons diuen va afectar a més de cent-cinquanta mil persones i, que jo recordi, no vaig veure que aquesta tragèdia sanitària fos portada a cap mitjà d’informació. Ni que la comunitat mèdica aprofités l’avinentesa d’aquell toc d’atenció sobre la fragilitat dels cordons sanitaris laxes, per regular obligatòriament la vacunació en tots els supòsits de malalties infeccioses de fàcil transmissió a tercers.        

            Ara, com que ens han entrat les cuques perquè tenint un brot de diftèria a casa, obrirem la caixa dels trons per qüestionar la irresponsabilitat dels pares que decideixen no vacunar els seus fills, i encetarem un debat sobre llibertats individuals i col•lectives que a més a més d’arribar a misses dites és fals i hipòcrita. En moltes de les tertúlies que avui blasmaran dels partidaris de no vacunar els seus fills, acollien fa quatre dies els profetes d’aquesta creença com si fossin l’encarnació del progressisme, i els valents que gosaven plantar cara al sistema en general i a la dictadura de les farmacèutiques en particular. I com que de moment aquesta doctrina no feia mal la classe política no s’hi amoïnava gaire per prendre decisions que la classe mèdica considerava urgents, perquè els hi feia cosa trencar el plat bonic a una falsa progressia que basava els seus arguments en un sofisma: els nostres pares no necessitaven vacunes perquè sabien curar-se sols fent dietes naturals. Cap d’aquests predicadors, però, reconeixia que gràcies a les vacunes s’havien hivernat epidèmies i que al segle vint-i-ú l’esperança de vida superava de llarg la dels ciutadans del segle divuit, per exemple. I ara sí, com que hem sentit l’alè del llop al clatell, portàrem al parlament lleis que trinxin tot aquest enrenou de tants de caps tants de barrets en qüestions sensibles com si la llibertat individual s’ha de respectar sobre la col•lectiva. A la meva manera de veure, entestar-se en protegir la llibertat individual quan atempta la llibertat col•lectiva és un disbarat i no cal ni debatre-ho. ¿Qui pot defensar que, per respecte a unes creences determinades, es toleri que no s’immunitzi la mainada de totes les malaltes infeccioses que poden contagiar-se?        

EL CARRER DE GATILLEPIS

Quan era petit, si mentre els grans parlàvem la meua germana i jo volíem ficar-nos pel mig a destorbar i enredar, el nostre pare ens deia que anéssim a donar una volta pel carrer de gatillepis. Fins que no vaig ser una mica més gran no vaig descobrir que aquest carrer només existia en l’imaginari del pare i que, per tant, era inútil seguir-nos escarrassant buscant-lo com bojos. Però també vaig aprendre una altra cosa: que quan les criatures fèiem nosa, els pares considerats enlloc d’esbandir-nos amb un clatellot ens enviaven a donar un tomb pel carrer de gatillepis, que era una manera més original i passable d’engegar-nos a pastar fang. Segurament us preguntareu a què treu cap aquesta tonteria, i algun dels qui les meves reflexions més aviat no els hi fan fred ni calor, especularà que avui en Bertran no sap de què parlar, i va marejant la perdiu per omplir el mig foli del blog, amb bajanades o històries a la vora del foc.  

          Doncs poc us ho penséssiu pas. Això del carrer de gatillepis m’ha vingut a la memòria després de repassar-me de pe a pa el text de la pregunta que l’aparell del partit d’en Duran i Lleida fa a les seves criatures perquè ratifiquin i confirmin la seva adhesió al pare, parin de buscar raons i deixin que els grans els hi estalviïn l'esforç de pensar donant-lis mastegades i beneïdes les idees. La consulta que Unió proposa a la seva mainada, en el fons és una forma d’enviar-los a passejar pel carrer de gatillepis perquè deixin al pare Duran quedar bé amb la família política convergent amb la vianda al plat. Francament, deixant de banda que una pregunta tan llarga per una resposta tan curta és una estafa intel•lectual, ja que tant si guanya el si com si ho fa el no, ningú sap dir-te quin és el premi. Tenint en compte l’arrel cristiana dels homes forts d’Unió, la redacció de la pregunta està en la línia vaticanista més críptica i sibil•lina. A la meva manera de veure, al pare Duran no l’interessa de les seves criatures una resposta sense embuts, per exemple sobre si volen o no la independència, sinó una adhesió incondicional a les seves conegudes tesis possibilistes d'esperar que la muntanya s'acosti, enlloc d'anar-hi tu . En plena discussió sobre si la convocatòria del 27-S s’ha d'entendre o no en clau plebiscitària, l’aparell d’Unió s’avança i converteix la seva consulta en un plebiscit, gairebé a l’estil soviètic, del culte a la persona del líder. Qui sap si diumenge vinent resultarà que unes criatures emprenyades amb tanta manipulació enviaran, per variar, al pare i a tot l’aparell del partit a donar un tomb al carrer de gatillepis.         

¿I SI LES CROSSES DE LA SANITAT PÚBLICA PETEN?

          ¿Fins quan la dedicació exemplar del personal sanitari, servirà de crossa a la sanitat pública perquè vagi tirant fent tentines? L’esllanguiment del robust servei català de salut - malgrat es vulgui dissimular amb cataplasmes - és inevitable per la senzilla raó que els pressupostos no arriben per tapar tots els forats i - diguem-ho clar - també perquè no sempre els recursos disponibles s’han administrat amb criteri professional, sinó que sovint s'ha ballat al so de conveniències polítiques. I per poc observador que sigui l’usuari, quan ha tingut necessitat de tastar-la, tant si es tracta de serveis amb caràcter d’urgència o ordinaris, nota “detalls” d’austeritat que si bé no influeixen en el resultat de l’atenció, en la majoria dels casos és gràcies a que tant el personal d’infermeria com el mèdic hi posen un plus important perquè la qualitat de la sanitat pública d’aquest país pugui superar amb nota el sotrac de les retallades. On es nota més aquesta flaquesa és, naturalment, a urgències perquè hi convergeixen dues realitats: la dels malalts que s’acumulen a les sales d’espera resignats a carregar-se de paciència perquè saben que quan els hi toqui el torn seran ben atesos, i l’angoixa per arribar a tot arreu, sobretot per part del retallat personal d’infermeria, que sovint es veu desbordat per atendre la demanda i ha de posar-hi els cinc sentits per a no perdre els nervis. ¿Què és la seva obligació? I tant! Però crec que és de justícia posar en relleu l’esforç d’aquests treballadors per fer mans i mànigues amb el que tenen, per tapar les vergonyes d’una sanitat pública en franca anèmia i, en fer-ho, prendre consciència que aquesta situació de precarietat no es pot allargar indefinidament, perquè el personal sanitari és humà i qualsevol dia pot acabar petant.   

          Tanmateix, si bé el personal sanitari treu les castanyes del foc adaptant-se resignadament a les circumstàncies – no diré per vocació perquè pot semblar una cursileria, però a vegades també - no sempre els usuaris s’ho prenen amb tant de pragmatisme i exigeixen un tracte de cinc estrelles que creuen es mereixen i que no poden rebre perquè d’on no n’hi ha no en raja. I fan pagar la mala lluna als que tenen més a prop que, lamentablement, són les infermeres i metges que malden per donar un servei el màxim de digne possible. I a fe de Déu que ho aconsegueixen perquè encara gaudim d’un servei de salut que té poc que envejar a cap del veïnatge. Però, repeteixo, a la meva manera de veure el problema és fins quan es podrà trampejar la precarietat amb la qualitat. En llocs estratègicament visibles de molts hospitals, el personal sanitari hi ha penjat cartells desesperats: “si matem la sanitat, matem la vida”. Ara bé, mentre esperem que els polítics d’un nou país desencallin el finançament que ofega la sanitat pública, potser també alguns usuaris haurien de rumiar-se rebaixar les seves exigències modificant alguns comportaments compulsius, començant per a no col•lapsar, per exemple, les urgències amb crisis hipocondríaques. Si la sanitat pública és de cosa de tots, tots hem d’arrambar l’espatlla per fer-la sostenible. Penso.       

ES DESINFLA, COM ALGUNS DIUEN, EL SOBIRANISME ?

És una pregunta recurrent en totes les entrevistes a personatges de primera o de tercera categoria política, i motiu de debat en moltes tertúlies, tant si els entrevistats o els tertulians s’identifiquen amb el sobiranisme actiu com si transiten per l’acera del davant o, simplement, no són ni carn ni peix. Sembla que tothom tingui l’obligació d’opinar sobre una de les qüestions sociològiques més complicades que té plantejat l’Estat espanyol en aquest moment històric, perquè la poca traça i tacte dels seus successius governs ha acabat infectant la crònica ferida mal cicatritzada de la insatisfacció nacional catalana, fins al punt de permetre que en els darrers anys, per pura desídia i menyspreu dels símptomes inequívocs d’empitjorament d’aquesta ferida, la infecció maltractada desenvolupés una gangrena secessionista de difícil desinflamació. I com és molt propi d’un país on  tothom es creu més savi, murri i llest que el veí, per uns el procés està dat i beneït, mentre que per altres té una salut de ferro, sense que cap de les opinions sigui certa del tot.   

          A la meva manera de veure, però, si el sobiranisme flaqueja no és perquè els arguments unionistes hagin guanyat adeptes, sinó perquè des de les mateixes files sobiranistes cada dia algú, que no sap tenir la boca closa per si les mosques, sorprèn amb ciris trencats, sortides d’emblanquinador o pixant fora de test. No em va caure bé, per exemple, que en l’ambient del recent fòrum econòmic de Sitges es respirés l’aire contaminat per una insinuació enverinada: si des del govern central es fes una proposta amb cara i  ulls des de Catalunya es podria considerar i sotmetre-la a referèndum. Tanmateix, tampoc em sona bé que corri la brama que el president rep pressions – algunes des de cercles convergents – en el sentit d’ajornar la convocatòria del 27-S fins després de les generals, per precaució davant la possibilitat d’una derrota. I no m’agrada tot plegat perquè sí aque debilita “l’alea jacta est” del 9-N i mulla els posteriors fulls de ruta, donant a entendre sibil•linament que el procés podria variar el rumb i la velocitat, si Madrid fes un "gest adequat". Ja fa dies que em ronda pel cap el mal pensament que certament una part del sobiranisme “espera” algun gest de Madrid, per agafar-s’hi com a un ferro roent. Però en contrastar certes ambigüitats polítiques, que no se saben dissimular prou bé, amb l’entusiasme incansable dels voluntaris de l’ANC que cada setmana se n’inventen una de nova per mantenir el caliu del procés més que guspirejant i la motivació de la gent enervada, arribo a la conclusió que mentre n’hi ha molts que es mantenen fidels a la ceba de fer possible una república catalana independent, d’altres s’ho miren amb el cap fred dels calculadors i no li farien fàstics a un canvi d’estratègia per part de Madrid, amb la qual poder-se sentir més còmodes que amb l’aventura de tirar pel dret. I perdoneu les molèsties, però com deia aquell algú ho té de dir.      

DEMOCRÀCIA EN VIU I EN DIRECTE

          A vuit dies de les eleccions, el que em sorprèn més de tot l’enrenou és que costi tant d’acceptar pels que competeixen en qualitat democràtica, que la voluntat del poble només s’expressa a les urnes i s’ha de respectar. ¿No dèiem que la democràcia consisteix, precisament, en escoltar allò que el poble sobirà decideix i fer-li costat sense prejudicis ni condicions? Doncs pel que vaig veient des de la mateixa nit de l’escrutini, resulta que massa gent opina, des de diferents posicions i sensibilitats, que els electors – en teoria els factòtums, oracles i pals de paller de la democràcia – l’han vessat decantant-se per candidats desguitarrats i candidatures poc fiables. Hi ha dues raons que expliquen, al meu entendre, aquesta malastrugança: una és la por davant la incertesa i l’altra l’orgull ferit. En el primer cas, hom sospita que quan manin els que han fet anar de corcoll el sistema, es giraran de mala manera contra l’establishment que remenava i repartia les cireres fins abans d’ahir. I en el segon cas, perquè es dubta que aquests pelacanyes nouvinguts a la política siguin prou intel•ligents per saber com se les han de compondre en un món tan complicat i selectiu, on fins ara el dret d’admissió estava reservat a persones amb pedigrí, ja que la simple condició de “bona persona” o de “bon ciutadà” no sempre comptava com un mèrit.    

          A la meva manera de veure, doncs, la representació democràtica en viu i en directe que s’ha apoderat de l’escena política des del 24M em decep i em preocupa però, sobretot, m’escandalitza. El paperot i les ganivetades baixes per part d’uns eren d’esperar però en d’altres casos, francament, em resulten una sorpresa desagradable. Entre d’altres raons perquè no es poden tenir dues vares per mesurar qui és demòcrata i qui no. Si, posem per cas, des del sector sobiranista es defensa la tesi que si es guanyés el referèndum de la independència, encara que fos per un pèl, els perdedors haurien de fer la farina blana i no posar pals a la roda del procés perquè aquestes són les regles de joc de la democràcia, no puc entendre que des de les mateixes posicions sobiranistes s’alcin veus posant en dubte la capacitat de governar dels guanyadors en les municipals, i es facin córrer brames catastrofistes. Estan circulant per la xarxa imatges i acudits vomitius, sarcàstics i de molt mal gust sobre com aquesta gent convertirà els plens municipals amb autèntics aquelarres o bacanals. I el que em sap més greu és que els pares putatius de tota aquesta merda no tots són fills polítics de la Camacho, sinó que es peixen desqualificacions i grapats de brossa des de sectors que fins no fa pas gaire es vantaven de ser respectables, liberals o, fins i tot, progressistes. ¿No caldria ser coherents amb l’esperit democràtic i esperar que es vagin configurant les majories de govern, malgrat semblin contra natura, i deixar-les governar? Si no ho fan bé, ja els hi passarem un drap per l’esquena. A mi, francament, que la Colau surti al carrer a contar els sense sostre que dormen a la intempèrie o que aconsegueixi, fent-los costat, que uns vaguistes abandonin una tancada voluntàriament sense muntar un Cristo els antiavalots, no em sembla cap sacrilegi. Potser sí cal un canvi d’estil a fons en la manera de fer política. Pitjor no ens pot anar i, francament, prefereixo veure la Colau fent costat al poble que a polítics esquitxats per la corrupció. I no crec que els nous cometin excessos arbitraris ni alcaldades, perquè com deia la meva àvia: “on no hi ha mida, ella mateixa s’hi posa”. No gaire lluny, a Grècia, en tenim una mostra de que una cosa és escalfar braguetes durant la campanya electoral i una altra revestir-se del pragmatisme indispensable per governar.