TERCERA CARTA AL VENT
En
Joan s’està deixant anar, mare. Els esforços del sogre per aconseguir que algú
respongui per ell han estat endebades. Els hi ha girat la cara quasi tothom,
inclús el mateix capellà que en Joan va estar-se de denunciar, quan el tingueren
uns quants dies amagat al paller del soto. Ni a mi m’ho havien xerrat, i no pas
perquè no se’n refiessin que em mossegués la llengua, sinó per no posar-me en
un compromís amb els meus principis. Però quan ho vaig saber, si voleu que us digui la veritat,
no em va fer ni fred ni calor. El sogre es pensava - ja que en un moment donat havien
ajudat a escapar de les temudes saques, tant al mossèn del poble com a d’altres
veïns que pixaven aigua beneita –, que si mai necessitava un cop de mà, tots aquells
desgraciats als que havia salvat la vida farien cua per tornar-li el favor. Doncs
ha estat que no!
Jo prou que m’ho temia
que passaria això, malgrat també és cert que desitjava de tot cor que l’odi
s’hagués deixatat, amb el pas del temps. Mireu si en té de pebrots la cosa que,
per postres, segons m’escriu en Joan, el meu sogre s’ha hagut de passar tres
nits a la garjola perquè la majordoma del capellà que protegiren dels esvalotats,
i que va recuperar la rectoria tornant de bracet amb els nacionals sa i estalvi,
el va denunciar per renegaire quan el va ensopegar esbravant-se de valent amb
el matxo de la tartana, perquè no el volia creure. Al pare d’en Joan, un pagès de
no sé quantes generacions, els renecs més recargolats li surten pel broc gros, tant
com a la majordoma les jaculatòries. La temporada que vàrem viure plegats al
mas, li’n vaig sentir a dir de tots colors i de tots els calibres, sovint sense
venir a compte, només perquè era la seva manera d’expressar-se i prou; però, en
cap d’aquelles paraulotes no s’hi enfonyava ni una unça de malícia, ni d’ànim
d’ofendre a Déu ni als homes; us ho podeu ben creure.
El que em sap greu és que
aquesta tírria inexplicable de la majordoma i la flema del capellà desmemoriat la
pagarà, de carambola, el meu home, que mai ha trepitjat un ull de poll ni ha dit
una paraula més alta que l’altra; que, si per cas té alguna feblesa, és la de
ser massa tolerant i creient. A ell sempre l’he conegut respectant totes les
opinions, malgrat que amb algunes no hi combregués ni de lluny, doncs pensa que
ningú té l’exclusiva de la veritat i, per tant, cal escoltar i sospesar tots
els punts de vista. Una prova fefaent d’aquest tarannà en són les nostres pròpies
relacions de parella. Hem pujat plegats al poble des de joves, però mentre jo
sóc un cul de mal seient que volia entendre de tot i ficar la banya arreu, ell
es conformava tafanejant els secrets del terròs procurant que les collites fossin
de qualitat i es poguessin fer puntualment quan pertocava, perquè l’amo del mas
on fan de masovers anés ben servit sense vinclar la carcanada.
Tot i això, la nostra
relació mai se n’ha ressentit de que els respectius capteniments campéssim per
camins diferents. Ens hem estimat apassionadament quan pertocava i respectat la
manera de pensar de cadascú; inclús gosaria a dir que, en aquest aspecte, ell s’ha
avingut més amb totes les meves camàndules, a l’inrevés de jo, que sovint se
m’acaba la paciència massa aviat i ho engego tot a parir panteres. Ara, en
canvi, mentre jo em mantinc ferma defensant els plans que varem fer – d’anar a tot
o res -, ell ja s’està trencant les banyes fent volar coloms amb la idea de
recomençar de nou amb mi i les criatures, on sigui, renunciant a tot el que
calgui per, simplement, estar junts i esperar que vinguin temps millors. En Joan
sempre ha tocat de peus a terra, mentre que a mi, ho reconec, m’agradava massa desvariejar
i embastar utopies. De manera que si ara barrina tant, malament! Deu ser senyal
d’inseguretat, d’incertesa o de cansament.
A hores d’ara, tanmateix,
se’n comença a desdir del propòsit de retrobar-nos a França perquè ja es dóna
per la pell pel que fa a aconseguir avals, i em tempteja per si em veuria en
cor de donar passos, sense ensenyar massa l’orella, per intentar que em
deixessin tornar amb l’excusa de les criatures. Em venen les llàgrimes als ulls
només de pensar en les falòrnies que s’inventa, per engalipar-me amb projectes
irrealitzables. Com cony vol que torni, amb el sarró que em penja de l’esquena?
A pesar d’aquests rampells d’entusiasme bord, el trobo baix de moral i a cada
ratlla de les cartes noto com si canvies d’humor. Espero que es degui a que ha
d’escriure a estones i aquest continu prendre i deixar fa que una carta llarga,
com la darrera, estigui farcida d’alts i baixos que traspuen estats d’ànim diferents
que l’embafen cada moment que s’hi ha pogut dedicar. Per exemple, després de
fer-me l’article dels seus estrambòtics plans de retrobar-nos, em sorprèn explicant-me
que els han pelat al zero perquè hi ha una passa de poll verd, malaltia que
segons diu, a qui se li arrapa fort el deixa bastant malparat.
Si mantinguéssim una
conversa com déu mana, asseguts a l’eixida de casa com en els bons temps, li
podria rebatre els seus arguments un a un amb franquesa; però, tal com estem
ara es fa difícil d’entendre’ns: ell m’escriu i jo no puc pas respondre’l perquè
la meva carta el comprometria i, per tant, mantenim un diàleg eixorc i absurd.
En un racó de la fulla, fent una lletra tan diminuta que es complicat d’entendre-la,
diu que corre la brama que els batallons de treballadors seran dissolts aquest
estiu i que només els mantindran per a pròfugs i desertors. Suposo que aquests
rumors - vés a saber qui els fa córrer -, li donen ales per fer-se els cabdells que es
fa. Del que no se n’adona o no vol entendre és que jo no puc tornar a Espanya com
si res. Anita i Madeleine m’ho han tret del cap sense miraments: si aquí ja me
les fan passar magres per culpa que de tots els republicans els anarquistes som
els més mal vistos, imagineu-vos com em tractarien a l’altre cantó de la ratlla,
si decidís pidolar un salconduit. M’aconsellen que no tingui pressa en mourem
d’on m’estic i m’asseguren que no cal que m’amoïni pel sostre o per la teca,
que no em faltarà de res, fins que tot torni a ser com abans.
En Renè ha anat més
lluny, aconsellant-me que no visqui tan pendent d’en Joan, i que procuri pensar
una mica més amb mi mateixa i en les criatures. També em recomana que per res
del món se m’acudeixi recórrer als contactes a Paris que em va proporcionar la
Frederica, doncs li consta que entre els anarquistes exiliats els fatxes hi tenen
infiltrats confidents. I m’ho ha dit amb un retintin, que m’ha fet angúnia. He
de reconèixer que en René està molt al corrent de la situació dels refugiats a
França i, segons m’ha explicat, les coses estan força embolicades, amb
interessos entortolligats, sobretot des que els alemanys es passegen per França,
com si fos el pati de casa seva. M’ha assegurat que a la quieta, com si se’n
donessin vergonya o no volguessin esverar el galliner, deporten els refugiats espanyols
si veuen que poden treure’n suc fent d’escarrassos a les seves fàbriques de
guerra.
En resum, que el millor serà
no bellugar-me i aprofitar l’oportunitat per fondre’m. Més endavant, ja veurem
què passa. Els Reynal són bona gent i amb la Madeleine la complicitat és total.
Però, no sé què fer. Sabeu, mare, què es trobar-te sola i sense referents on
poder-t’hi arrapar? Tota ma vida he caminat cap endavant sense aturador i avui,
per primera vegada, volen que m’estigui quieta, com qui s’amaga darrera un canyer
per passar desapercebuda. Em pregunto on tinc d’endreçar els meus ideals,
aquells en que he cregut sempre i dels que no penso renegar. No puc pas
plegar-los ben plegats i desar-los dintre d’un calaix com si fossin llençols o
estovalles, entre d’altres raons perquè de tan bruts i esquinçats com estan, alguns
fan pena de veure.
Paro d’escriure perquè
sinó, mare, el meu coratge d’ahir, aquell delit que havia recuperat gràcies als
follets del bosc, esdevindrà estèril i sense cap fonament. Voleu que us digui,
de veritat, com em sento? Doncs, vet-aquí: em sento profundament estafada!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada