(Des de fa uns quants caps de setmana espigolo una selecció de les “Cartes al Director” publicades els darrers deu dies als diaris del país, i escrites per gent carregada de la "seva" raó)
OBSESSIÓ JUDICIAL.- L’actitud del jutge Llarena contra el president Carles Puigdemont – des del començament, i amb la seva tossuderia que tant crida l’atenció a tothom – em porta a la memòria la figura d’en Javert contraposada a en Jean Valjean. Suposo que caldria aprofundir en la psicologia, motivacions, debilitats i condicionants de cada un, però no puc evitar la comparació. No sé si, com al personatge de «Els miserables» d’en Víctor Hugo, al final la cosa acabarà com allà va acabar; però la imaginació sempre ens proporciona horitzons creatius. (Xavier Serra – Besalú – Diari de Girona)
VIURE.- De vegades descobreixes sensacions que són tan senzilles que no t’ho creus. No fa massa que vaig pensar que «viure» només és el moment que vius. De cop, em deia a mi mateix que no podia ser tan fàcil! O sigui, calia oblidar els pensaments diaris de tot allò que ens envolta, per viure l’instant que tens davant del nas i que quasi mai no el veus! Ja sé que molta gent opinarà diferent. No passa res. No es tracta d’una opinió, només explico un sentiment que em sembla molt real, tan potent que encara no me’l crec. Tots tenim molts problemes i què? Forma part del viure. És curiós com fugim del nostre present més immediat. Fins i tot quan vivim de la prova més cruel pel ésser viu com és l’adeu d’un ser estimat. Som incapaços d’entendre aquell moment però que tots sentim que tard o d’hora ens arribarà. Pensem en el seu passat i el seu futur inexistent, però el fet davant dels nostres ulls, és un altre. No sabem viure el moment real, però la vida segueix endavant. I un dia segurament serem capaços de descobrir-ho. Doncs això, viure de nou, captar els moments que la vida potser et regala i tu encara ets incapaç de veure-ho o sí! (Albert Altés Segura – Llançà – Diari de Girona)
PERSONES I ANIMALS.- He llegit això que trobo interessant: “Si els humans tinguessin el cor d’un gos, el nostre planeta seria un lloc millor per viure-hi.” Jo també ho crec fermament. Ara ve quan em direu de tot, i sou lliures de fer-ho. Soc demòcrata. I si nosaltres féssim a les persones el que fem amb els animals, seria magnífic; sense menysprear els animals. Quants infants i grans passen penúries, gana i set, estan sense sostre, sense roba...? Què fem per ells? Res! Les protectores d’animals reben diners. I les ONG d’ajuda a les persones? Dels governs, ja no en parlem, perquè serien els que n’haurien de tenir cura, no les ONG. Ho hem vist a La Palma. Quant han gastat per rescatar uns gossos? Ja sé que ho trobareu horrorós, però un tret de gràcia i no pateixen més, i tots els diners gastats cap a les persones. Heu mirat cap a l’Àfrica, Àsia, Amèrica del Sud i Central... Tot i així, mireu, també, al costat de casa vostra i al vostre poble. Veureu necessitats arreu. Què fem? Res! Ah, però per un gat o un gos, correm-hi tots! Que ho trobaria perfecte si les necessitats de les persones estiguessin cobertes. Deixo constància que qui tingui un gos o qualsevol altre animal n’ha de tenir cura, o no tenir-ne. Però per sobre de tot considero que són primer les persones. (Mariona Reig Massot – Palafrugell – Punt Diari)
NO ESTIC SOL.- Posseeixo unes facultats que, seguint unes recomanacions que li indicaré, també vostè pot tenir-les. Visc a l’eixample de Barcelona i tinc comprovat que puc sentir el veí del davant, a l’altre costat de la calçada, a uns 20 metres, encara que tingui les finestres tancades. I també els altres veïns dels altres pisos. Tant del davant com dels costats de casa. Explico com poder fer-ho. Es tracta de presentar-te, indicant qui ets, on vius i quin número de telèfon tens, oferint-te, com a veí, per a qualsevol ajuda que necessiti. Això comporta que, mitjançant el telèfon, pots tenir una relació. Se’n diu convivència, i als pobles hi ha gent que la fa servir. (Valentí Miró Pla – Barcelona – Punt Diari)
PASSAPORT SANITARI.- En referència als tests de diagnòstic de la covid, cal esmentar el negoci tan gran que representen per als laboratoris, si tenim en compte que per obtenir un certificat negatiu és imprescindible anar a parar a aquests centres i que tan sols ells estan acreditats per fer-los. Em sembla que qui hauria d’estar acreditat són els CAP de barri, així com les farmàcies. Això seria el correcte i l’opció més ètica. (Pura Samper Mas – Barcelona – La Vanguardia)
FORA NOTÍCIES.- Ni les llegeixo, ni les escolto, ni les veig. Ja no veig les notícies. No des que s’han tornat sinònim d’ansietat. El missatge que el món ha deixat de funcionar ja no és nou, i l’optimisme només se’l poden permetre les generacions anteriors a la nostra. Els joves veiem com les accions de les institucions han posat en joc el nostre futur: canvi climàtic, precarietat laboral, una falta d’atenció psicològica clarament necessària... Així que no. Ja no les llegeixo, ni les escolto, ni les veig. Abans, mantenir-me in-formada em semblava un deure moral com a ciutadana. Ara, només són un soroll de fons que prové del televisor i que acompanya els sopars. No necessito veure les notícies per saber quins plats hem trencat avui: les notícies fa temps que han deixat de ser notícia. (Anna Maillo - Sant Vicenç dels Horts – Punt Diari)
LA VAGA DELS INTERINS.- Davant la convocatòria de vaga per al 28 d’octubre del personal interí per protestar per la possible aplicació de lleis que donin peu a la pèrdua del lloc de treball, em plantejo què he de fer. Per una banda, estic d’acord amb el fet de mirar de mantenir en la mesura del que sigui possible tot aquell personal docent que porta anys treballant a l’administració i ha demostrat fer una gran feina. El marc legal permetria que el personal interí adquirís una categoria laboral que superés la temporalitat, sense assolir per aquest fet la condició de funcionari. Aquesta via trobo que és molt interessant per a qualsevol part implicada. Per altra banda, el fet de canalitzar aquesta forma de pensar en una vaga té certs greuges. Bàsicament, el fet de deixar el meu lloc de treball per fer vaga comporta que deixi també el meu alumnat sense atendre, cosa que hauria de fer un company o companya del meu centre. És un fet. Quan un professor o professora no és al centre, els i les alumnes a qui fa classe no estan tant per la feina. I si la forma de fer veure la nostra forma de pensar fos una altra? (Eduard Cereza – Riells i Viabrea – Punt Diari)
PAPER SÀNIC.- Dies enrere, parlant amb una amiga, em va comentar que ara mira de controlar més el que gasta i que, amb l’home, ja fa un temps que porten una llista amb el preu de tot el que compren, i que les coses de la neteja pugen un bon grapat de diners, entre les quals destaca el paper sànic. Paper què? Contesta: paper de vàter, higiènic, de bany, com n’hi vulguis dir. Doncs, ja sé una cosa més. Llavors em va venir al cap que quan jo era nena, a casa fèiem servir per netejar-nos el paper de diari, això sí, sense les fulles gràfiques, per allò de massa tinta, deia la mare. El tallàvem a quadrats d’un pam, més o menys, i el penjàvem amb un ganxo a la porta del vàter. Ara, això pot semblar una raresa, però en aquells temps de postguerra tot s’hi valia per aprofitar les coses i no gastar. (Mª Àngels Batalla Salvador – Barcelona – La Vanguardia)
L’IMPOST DE PLUSVÀLUA.- El TC diu que anul·la l’impost de la plusvàlua quan en realitat el que deroga és el sistema de càlcul, atès que el cost de l’impost es basa en el valor cadastral de la finca en el moment de la seva transmissió i sovint està per sobre del valor real. Cal agrair que s’hagi arribat a determinar que aquest sistema de càlcul era injust, però si ho és per a la plusvàlua també ho és per a l’IBI i per a l’impost de transmissions, donacions o herències; en aquest darrers casos, encara pitjor. Són majoria els municipis que encara apliquen un coeficient multiplicador sobre l’esmentat valor cadastral. Seria bo que les administracions tinguessin cura que tots els impostos siguin justos. La càrrega impositiva ja és prou feixuga. (Francisco Bonastre Riber – Piera – La Vanguardia).