ELS CAPS DE SETMANA TESTIMONIS MANLLEVATS A “CARTES AL DIRECTOR”

 

(Des de fa uns quants caps de setmana espigolo una selecció de les “Cartes al Director” publicades els darrers deu dies als diaris del país, i escrites per gent carregada de la "seva" raó)

OBSESSIÓ JUDICIAL.- L’actitud del jutge Llarena contra el president Carles Puigdemont – des del començament, i amb la seva tossuderia que tant crida l’atenció a tothom – em porta a la memòria la figura d’en Javert contraposada a en Jean Valjean. Suposo que caldria aprofundir en la psicologia, motivacions, debilitats i condicionants de cada un, però no puc evitar la comparació. No sé si, com al personatge de «Els miserables» d’en Víctor Hugo, al final la cosa acabarà com allà va acabar; però la imaginació sempre ens proporciona horitzons creatius. (Xavier Serra – Besalú – Diari de Girona)

VIURE.- De vegades descobreixes sensacions que són tan senzilles que no t’ho creus. No fa massa que vaig pensar que «viure» només és el moment que vius. De cop, em deia a mi mateix que no podia ser tan fàcil! O sigui, calia oblidar els pensaments diaris de tot allò que ens envolta, per viure l’instant que tens davant del nas i que quasi mai no el veus! Ja sé que molta gent opinarà diferent. No passa res. No es tracta d’una opinió, només explico un sentiment que em sembla molt real, tan potent que encara no me’l crec. Tots tenim molts problemes i què? Forma part del viure. És curiós com fugim del nostre present més immediat. Fins i tot quan vivim de la prova més cruel pel ésser viu com és l’adeu d’un ser estimat. Som incapaços d’entendre aquell moment però que tots sentim que tard o d’hora ens arribarà. Pensem en el seu passat i el seu futur inexistent, però el fet davant dels nostres ulls, és un altre. No sabem viure el moment real, però la vida segueix endavant. I un dia segurament serem capaços de descobrir-ho. Doncs això, viure de nou, captar els moments que la vida potser et regala i tu encara ets incapaç de veure-ho o sí! (Albert Altés Segura – Llançà – Diari de Girona)

PERSONES I ANIMALS.- He llegit això que trobo interessant: “Si els humans tinguessin el cor d’un gos, el nostre planeta seria un lloc millor per viure-hi.” Jo també ho crec fermament. Ara ve quan em direu de tot, i sou lliures de fer-ho. Soc demòcrata. I si nosaltres féssim a les persones el que fem amb els animals, seria magnífic; sense menysprear els animals. Quants infants i grans passen penúries, gana i set, estan sense sostre, sense roba...? Què fem per ells? Res! Les protectores d’animals reben diners. I les ONG d’ajuda a les persones? Dels governs, ja no en parlem, perquè serien els que n’haurien de tenir cura, no les ONG. Ho hem vist a La Palma. Quant han gastat per rescatar uns gossos? Ja sé que ho trobareu horrorós, però un tret de gràcia i no pateixen més, i tots els diners gastats cap a les persones. Heu mirat cap a l’Àfrica, Àsia, Amèrica del Sud i Central... Tot i així, mireu, també, al costat de casa vostra i al vostre poble. Veureu necessitats arreu. Què fem? Res! Ah, però per un gat o un gos, correm-hi tots! Que ho trobaria perfecte si les necessitats de les persones estiguessin cobertes. Deixo constància que qui tingui un gos o qualsevol altre animal n’ha de tenir cura, o no tenir-ne. Però per sobre de tot considero que són primer les persones. (Mariona Reig Massot – Palafrugell – Punt Diari)

NO ESTIC SOL.- Posseeixo unes facultats que, seguint unes recomanacions que li indicaré, també vostè pot tenir-les. Visc a l’eixample de Barcelona i tinc comprovat que puc sentir el veí del davant, a l’altre costat de la calçada, a uns 20 metres, encara que tingui les finestres tancades. I també els altres veïns dels altres pisos. Tant del davant com dels costats de casa. Explico com poder fer-ho. Es tracta de presentar-te, indicant qui ets, on vius i quin número de telèfon tens, oferint-te, com a veí, per a qualsevol ajuda que necessiti. Això comporta que, mitjançant el telèfon, pots tenir una relació. Se’n diu convivència, i als pobles hi ha gent que la fa servir. (Valentí Miró Pla – Barcelona – Punt Diari)

PASSAPORT SANITARI.- En referència als tests de diagnòstic de la covid, cal esmentar el negoci tan gran que representen per als laboratoris, si tenim en compte que per obtenir un certificat negatiu és imprescindible anar a parar a aquests centres i que tan sols ells estan acreditats per fer-los. Em sembla que qui hauria d’estar acreditat són els CAP de barri, així com les farmàcies. Això seria el correcte i l’opció més ètica. (Pura Samper Mas – Barcelona – La Vanguardia)

FORA NOTÍCIES.- Ni les llegeixo, ni les escolto, ni les veig. Ja no veig les notícies. No des que s’han tornat sinònim d’ansietat. El missatge que el món ha deixat de funcionar ja no és nou, i l’optimisme només se’l poden permetre les generacions anteriors a la nostra. Els joves veiem com les accions de les institucions han posat en joc el nostre futur: canvi climàtic, precarietat laboral, una falta d’atenció psicològica clarament necessària... Així que no. Ja no les llegeixo, ni les escolto, ni les veig. Abans, mantenir-me in-formada em semblava un deure moral com a ciutadana. Ara, només són un soroll de fons que prové del televisor i que acompanya els sopars. No necessito veure les notícies per saber quins plats hem trencat avui: les notícies fa temps que han deixat de ser notícia. (Anna Maillo - Sant Vicenç dels Horts – Punt Diari)

LA VAGA DELS INTERINS.- Davant la convocatòria de vaga per al 28 d’octubre del personal interí per protestar per la possible aplicació de lleis que donin peu a la pèrdua del lloc de treball, em plantejo què he de fer. Per una banda, estic d’acord amb el fet de mirar de mantenir en la mesura del que sigui possible tot aquell personal docent que porta anys treballant a l’administració i ha demostrat fer una gran feina. El marc legal permetria que el personal interí adquirís una categoria laboral que superés la temporalitat, sense assolir per aquest fet la condició de funcionari. Aquesta via trobo que és molt interessant per a qualsevol part implicada. Per altra banda, el fet de canalitzar aquesta forma de pensar en una vaga té certs greuges. Bàsicament, el fet de deixar el meu lloc de treball per fer vaga comporta que deixi també el meu alumnat sense atendre, cosa que hauria de fer un company o companya del meu centre. És un fet. Quan un professor o professora no és al centre, els i les alumnes a qui fa classe no estan tant per la feina. I si la forma de fer veure la nostra forma de pensar fos una altra? (Eduard Cereza – Riells i Viabrea – Punt Diari)

PAPER SÀNIC.- Dies enrere, parlant amb una amiga, em va comentar que ara mira de controlar més el que gasta i que, amb l’home, ja fa un temps que porten una llista amb el preu de tot el que compren, i que les coses de la neteja pugen un bon grapat de diners, entre les quals destaca el paper sànic. Paper què? Contesta: paper de vàter, higiènic, de bany, com n’hi vulguis dir. Doncs, ja sé una cosa més. Llavors em va venir al cap que quan jo era nena, a casa fèiem servir per netejar-nos el paper de diari, això sí, sense les fulles gràfiques, per allò de massa tinta, deia la mare. El tallàvem a quadrats d’un pam, més o menys, i el penjàvem amb un ganxo a la porta del vàter. Ara, això pot semblar una raresa, però en aquells temps de postguerra tot s’hi valia per aprofitar les coses i no gastar. (Mª Àngels Batalla Salvador – Barcelona – La Vanguardia)

L’IMPOST DE PLUSVÀLUA.- El TC diu que anul·la l’impost de la plusvàlua quan en realitat el que deroga és el sistema de càlcul, atès que el cost de l’impost es basa en el valor cadastral de la finca en el moment de la seva transmissió i sovint està per sobre del valor real. Cal agrair que s’hagi arribat a determinar que aquest sistema de càlcul era injust, però si ho és per a la plusvàlua també ho és per a l’IBI i per a l’impost de transmissions, donacions o herències; en aquest darrers casos, encara pitjor. Són majoria els municipis que encara apliquen un coeficient multiplicador sobre l’esmentat valor cadastral. Seria bo que les administracions tinguessin cura que tots els impostos siguin justos. La càrrega impositiva ja és prou feixuga. (Francisco Bonastre Riber – Piera – La Vanguardia).

 

DEMÀ REESTRENA DE LA COMÈDIA “CANVI D’HORA”.

 

Això del canvi d’hora sempre ha estat un niu de raons i d’opinions per tots els gustos: que si és una enredada per a ximples, que si aquest argument de “l’estalvi energètic” és pura enganyifa, que quina gansoneria això d’ara avancem una hora el rellotge, ara l’endarrerim... Segons que es podrà llegir a la premsa uns quants dies a les planes d'opinió o les “cartes al director” dels diaris - una mica en sintonia amb allò que els humoristes de l’enyorada “La Codorniz” havien batejat com a “parlament de paper” en plena dictadura -, cada vegada que toca endarrerir o avançar les brusques del rellotge no es pot dir que caigui gaire bé i ja quaranta anys enrere es podien llegir opinions tan pintoresques com aquestes: “... amb l’excusa del canvi d’hora segur que algun espavilat deu untar-se els dits. Ja hi podeu comptar! Jo de seguida el tindria aclarit aquest galimaties: a treballar tothom a pic i pala i de sol a sol, ja veuríeu com aniríem a dormir com les gallines... Però tal com està muntat això de bellugar l’hora dos cops l’any, només fa que trastocar els bons hàbits de les persones normals...”

Els hipotètics avantatges per a l’economia que diuen suposaria no remenar mai més l’hora, la Comissió Europea – és a dir, Brussel•les, per simplificar -, ho té coll avall i voldria que, efectivament, durant tot l’any regis el mateix horari, sigui el d’hivern o el d’estiu, per entendre’ns. Però a l’hora de la veritat, com que no es volen trencar les oracions a ningú, des de l'executiu europeu no es decanten per endreçar aquesta comèdia definitivament. Sembla que Brussel·les preferiria establir tot l’any el diguem-ne “horari d’hivern”, fent cas de l’opinió dels fisiòlegs que asseguren que és el que més s’adequa al rellotge intern de les persones, però no hi ha unanimitat sinó més aviat tot el contrari. Francament, a la meva manera de veure, no acabo d‘entendre que si és millor l’horari d’hivern o el d’estiu per sempre, hagi de portar tant d’enrenou: a fi de comptes, en queden poques de persones que s’aixequin i es posin al llit com les gallines, amb la sortida o la posta del sol; fins i tot a pagès ja s’han acabat acostumant a llevar-se quan sona el despertador i no quan canta el gall. Aquesta pallassada del canvi d’hora es representava, des de fa més d’un segle a cada país una mica al seu aire, amb guió propi i seguint les conveniències de qui remenava les cireres a la comunitat; però, arran de la crisi del petroli de 1973, els dotze apòstols – aquells poders fàctics que malgrat molts es facin el repatani per acceptar-ho, com les bruixes gallegues existeixen encara que no es vulgui reconèixer -, van cridar a rebato per posar ordre enmig del desgavell de tants caps tants barrets. El toc d’alarma era perquè el canvi horari no s’aplicava a l’uníson, de manera que per erradicar les distorsions que es generaven als mercats comuns – principalment en els sectors del transport i de la logística -, Brussel•les va optar per harmonitzar la situació obligant tots els països a passar per l’adreçador, obeint els arguments indiscutibles del pragmatisme tecnòcrata.

Quaranta anys després, nous estudis d’experts encarregats per vés a saber quins lobbys, han qüestionat l’estalvi d’energia que s’assegurava es produïa com a conseqüència d’avançar o endarrerir els rellotges, posant en relleu a més a més els efectes insidiosos dels canvis d’hora per a l’equilibri sanitari dels ciutadans, en aspectes tan sensibles com l’insomni, la digestió o l’estat d’ànim. Per tant, després d’aquestes “noves” conclusions “científiques” és evident que Brussel•les s’ha mostrat més que receptiva a no perdre el temps jugant amb l’horari; però, daurant la píndola per no acabar obligant “si us plau per força”, va proposar l’any passat deixar que cada país triés si es decantava per viure sempre sota l’horari d’hivern o sota el d’estiu.

Hagués estat sens dubte una decisió salomònica per quedar bé amb tothom, si no fos que els vint-i-set galls del galliner comunitari es varen esverar de mala manera i els de Brussel·les es van acollonir en escoltar els ciris trencats que es tragueren de la màniga els estarrufats virreis territorials de l’Europa teòricament unida, que en matèria de rutines, tradicions i costums regionals son més papistes que el Papa. Extrapolant la qüestió a casa nostra, si tanmateix Madrid decidís que cada autonomia escullis per quina de les dues opcions horàries es decantava, seria complicat d’encaixar el trencaclosques ja que si s’apliqués, per exemple, l’horari d’estiu durant tot l’any a tot l’Estat, resultaria que els gallecs es llevarien de nit i se n’anirien a clapar amb claror de dia. Per tant l’olla de grills en que ha derivat la discussió sobre el canvi horari, tant a nivell continental com estatal, està servida; i l’acord resulta més que quimèric si no es vol aixafar cap ull de poll. Sort que a mi, rai, poc m’afecta tota aquesta moguda del canvi d’hora, perquè sóc dels que sí que faig com les gallines des que vaig llençar el despertador per la finestra, en jubilar-me. Em regeixo pel sol de dia i per la lluna de nit. I no m’he convertit encara en un llunàtic, espero.

(Que sigueu feliços aquest final de setmana. Ens retrobarem diumenge amb la selecció de “cartes al director” que donen a gent possiblement carregada de la "seva" raó, que té dret a ser escoltada. Dilluns reprendrem les reflexions diàries habituals. Mentrestant, féu bondat, no deixeu la mascareta ni la neteja de mans, i no estigueu massa pendents dels noticiaris ni de la xafarderia que circula per internet, si no voleu acabar tarumbes).

QUAN ES RECÒRRE A COMISSIONS INFORMATIVES, MARRAMIAU!

 

Si voleu que us ho digui clar i català, penso que quan qualsevol òrgan de govern, administratiu o executiu, amb plenes facultats per prendre decisions, prefereix consultar amb experts abans de mullar-se, al meu parer només té tres explicacions: que pequi de prudència i no vulgui ficar-se de peus a la galleda, prenent decisions precipitades; que sigui conscient que la decisió que s’ha de prendre inevitablement no agradarà a una part de la ciutadania, i s’estima més atribuir a tercers el mal tràngol de fer empassar una píndola massa amargant; o, finalment, que es necessita guanyar temps i ajornar “sine die” la posta en solfa de promeses electorals que no poden ajornar-se sense una bona excusa. Quan es tracta de donar bones notícies o penjar-se medalles, no calen assessors ni experts; però, la cosa canvia quan els governants de torn necessiten que algú els hi tregui les castanyes del foc. Per tant, quan es proposa crear comissions d’estudi, de traspassos de competències o inclús en alguns casos d’investigació, em temo que no es juga prou net, i que en el fons es posa en marxa una estratègia política més vella que l’anar a peu, amb el propòsit d’endarrerir més que no pas accelerar els resultats: quina millor excusa per congelar les patates calentes que fer servir el comodí de remetre’s al dictamen d’una comissió d'experts independents, abans de moure fitxa?

Quantes comissions de "savis" no s’han constituït, per exemple, per treure’n l’entrellat i el desllorigador del finançament de les pensions públiques? I com que les recomanacions d’aquests “homes bons” mai solen ser unànimes, quantes vegades no han servit de justificació per no agafar el toro per les banyes? La darrera d’aquestes comissions tècniques no va tapar gaires forats i per tant seria discutible si després de marejar la perdiu uns quants mesos es pot considerar que va fer els deures en presentar un informe que, com en els anteriors de les quatre últimes dècades, les conclusions a part de no ser concloents tampoc avalàvem sinó que més aviat contradeien els desitjos i les promeses temeràries d’uns polítics eufòrics a l'hora de caçar vots o de fidelitzar la parròquia; però, que un cop elegits cap dels bocamolls candidats es veié amb cor, quan tingué el govern a les mans, de posar el cascavell al gat. Abans he escrit, referint-me als experts consultors i assessors de comissions, “homes bons”; potser amb aquest eufemisme m’he passat de rosca perquè no n’estic segur que els consells que donen tota aquesta patuleia siguin sempre desinteressats i neutrals, sobretot quan qui els ha designat per assessorar els hi recorda de tant en tant a qui deuen “el favor”.

I si em permeteu que em descari i us sigui franc del tot, em preocupa tant o més que qui paga la minuta, que algun d’aquests "savis" o "homes bons", sigui tan espavilat que cobri de dues bandes. Jo dec ésser un il•lús que va amb el lliri a la mà pensant que puix tots els partits disposen de gabinets d’assessors i experts en tot, a sou per parir idees i discursos per adornar, fer atractius i digeribles els programes electorals, una vegada aconseguit el poder, que és l'objectiu legítim de qualsevol polític, els guanyadors s’afanyen a aplicar ràpidament les “idees” i "propostes" incloses en el seus programes sense torbar-se. Però no vaig tardar gaire temps a descobrir que una cosa són les "alegries" que hom es pot permetre quan no té responsabilitats executives sinó només interessos i deliris, i una d'altra de ben diferent un cop investits del davantal pragmàtic imprescindible per trastejar a la cuina d’un país, sabent que tenir la paella pel mànec o remenar les cireres no és tan agradable com sembla des de l’oposició. És a dir, que quan hom es veu investit de l’autoritat per cuinar les receptes que predicava, o que enlloc de tocar la musica que els electors volien escoltar el dia del míting i que van assegurar que tocarien si guanyaven el concurs, a l’hora de la veritat toca interpretar una altra saragata, per força no els queda cap altre remei als xarlatans que emparar-se en la coartada de recórrer als “experts”, per “manipular” i “descafeïnar” els compromisos; això sí, mirant de quedar bé amb la vianda al plat.

Déu beneeixi, doncs, el gremi d’experts i assessors sempre a punt de que se’ls convidi a formar part d’alguna comissió consultiva. Si no se m'hagués passat l'arròs i no fos tan perepunyetes, potser m'agradaria i tot que pensessin amb mi. Si no fos que no em cauen massa bé les comissions des que just hores abans que esclatés la bombolla immobiliària i fes fallida la financera Goldman Sachs, desencadenant la ruïna de tantes persones i societats, una “comissió d’experts” garantia als inversors - contents i enganyats -, que la salut econòmica d’aquell monstre de les finances era immillorable. Per tot plegat, francament, no m’agrada que abans de posar fil a l’agulla de les reformes socials, laborals, polítiques, comercials o econòmiques que es van comprometre a tirar endavant els polítics quan pidolaven vots per assaltar el poder, en quan tenen la batuta a les mans comencen a tirar pilotes fora en espera dels dictàmens d'uns suposats experts que, potser sense ser-ne conscients perquè alguns en formen part de bona fe de les comissions, esperen els hi serveixin en safata els descàrrecs que necessiten quan enlloc de complir els compromisos electorals els hi convé més fer la puta o la ramoneta. Sabeu quantes comissions es posen en marxa cada any en aquest país, entre govern central i cadascuna de les autonomies? Doncs si no en teniu ni idea val més que us asseieu, perquè si ho sabéssiu de veritat cauríeu de cul per terra. I tots els que hi remenen la cua no “assessoren” per amor a l’art, no un ho creguéssiu pas, tots en surten beneficiats sigui amb diners o amb dinars. I com deia aquell: la vida segueix igual...

L’ACTE DE FE DE CADA MATÍ EN ELS METGES DE CAPÇALERA

 

L’altre dia, a la cafeteria on esmorzava, veient com un matrimoni de vellets es repartien com a bon germans el seu repertori matinal de pastilles posant-hi, sobretot ella que semblava ser la que dirigia l’operació, els cinc sentits per a no equivocar-se, em va commoure l’acte de fe que suposava empassar-se unes potingues que, a simple vista, predisposen més a l’escepticisme, el dubte o la indiferència, que no pas a la confiança cega en els seus presumptament miraculosos efectes terapèutics. No obstant això, dec confessar amb tota franquesa que sóc dels que se’n refien de les pastilles, sense posar en quarantena ni per un instant l’eficàcia de quelcom que, aparentment, no és res de l’altre món. De fet, el mèrit d’aquesta confiança penso que no rau en la seva presentació com ara el color, el tacte o el gust del xarop que vaig veure que ell, dissimuladament, es prenia acostant-se el flascó als llavis com si fos una licorera de butxaca.

 N’estic convençut que la confiança dels usuaris de pastilles es deguda a si hi ha o no empatia amb el metge de capçalera quan les prescriu amb paraules entenedores i creïbles des de l’ascendent de la seva bata blanca, o amb el farmacèutic del seu barri que els hi aclareix sovint, en tot cas, allò que no han entès de l’explicació del metge. En el cas a que em referia com a preàmbul de la reflexió d’avui, jo diria que, efectivament, la fe com es prenien les pastilles aquells dos vellets tenia molt més a veure amb la reputació que els hi mereixia el metge o el farmacèutic, que no pas amb la xerrameca enrevessada del prospecte que van trobar dintre la capsa de les potingues. Amb franquesa, cada vegada llegeixo menys els prospectes perquè, quan malgrat tot m’hi atrevia, després de fer-ho amb atenció solien envair-me un feix de preguntes inquietants, punyeteres i en algun cas histèriques, ja que si bé no sóc gaire escèptic si que peco de ser un pèl massa hipocondríac, com estic segur que passa a molts altres. ¿Qui em garanteix, per exemple, que aquella mena de mongeta de color rosa conté tantes vitamines com m’assegura el prospecte, o que aquella píndola blava porta la dosi justa de calmant que em traurà el dolor sense fer-me perdre el món de vista?

La gent que no s’ha vacunat, per exemple, i àdhuc bastants dels que varen parar el braç al vaccí amb recança, es preguntaven: ¿ i si la vacuna no fos res més que un simple placebo fet amb aigua de l’aixeta? Després s’ha constatat amb escreix que quelcom més que aigua beneita injectaven a la gent aquells escamots de sanitaris que, amb tota la il·lusió del món pintada a la cara, anaven punxant braços, convençuts que d’aquell acte en depenia que els seus companys esgotats als hospitals es poguessin relaxar, perquè quantes més persones estiguessin inoculades amb la potinga màgica, més recularia el maleït virus. A la meva manera de veure, doncs, aquella parella de vellets de qui us parlava al principi i que m’han inspirat aquesta reflexió, segur que no en tenien ni punyetera idea de la simbiosi terapèutica de les píndoles que arrengleraven per ordre damunt la taula; però, se les empassaven sense cap recança perquè el seu metge de capçalera els devia haver dit que els posaria bons. Per cert, no crec pas que fora dels nuclis rurals recuperem la figura entranyable i reconfortant d’aquella institució que era el metge de capçalera de temps reculats, però almenys no ens hauríem de deixar prendre la relació presencial i freqüent que teníem amb els metges de capçalera, abans de la pandèmia. Em refereixo, esclar, en l’àmbit de la seguretat social perquè en l’òrbita de la medicina privada ja són figues d’un altre paner: el diner, per desgràcia i en contra dels que ho neguen, marca la diferència en tots els aspectes més sensibles de la vida quotidiana dels ciutadans d’un segle XXI tan globalitzat que camina amb passos agegantats cap a la deshumanització

¿Potser els “privilegiats” cervells que han convertit l’exercici de la medicina en establiments de la sanitat pública en pura burocràcia, varen especular que l’esperança de vida dels pensionistes, acaronats per les atencions dels metges de capçalera i pels serveis d’infermeria preventiva, si aquestes atencions es perllongaven massa posarien en perill la sostenibilitat del sistema, i aprofitaren el caos circumstancial dels temps de pandèmia per carregar-se definitivament les relacions presencials dels pacients amb els seus metges de capçalera? Quin escàndol si fos així! Fins i tot, potser algun polític malparit, com aquell que es vantava l’altre dia que no tenia per què demanar perdó de res per cap de les decisions de merda que havia pres, ja teoritza que si es retallessin les pensions i les prestacions sanitàries, començant per no donar tantes facilitats a la relació amistosa amb els metges de capçalera, alguns d’aquests fràgils vellets que s’escolten el metge com si fos un oracle, acabarien no fent-los efecte els medicaments perquè està demostrat que tant o més que les pastilles el que cura és la fe com hom se les empassa. Ai caram, pensem-hi! I abans d’acabar, deixo a l’aire una pregunta que m’intriga des de fa temps en un sentit estrictament humà: què hi té a dir enmig de tot aquest sarau depriment el metge de capçalera dels metges de capçalera? Insisteixo, tenen metge de capçalera els sacrificats i potejats metges de capçalera?

DIUEN, DIUEN, DIUEN...

 

En Josep Ferrater Mora, que es mereixeria ser consultat com a filòsof de capçalera d’aquesta Catalunya que fa dies va a la deriva, va escriure: “Els pobles que viuen en crisi perpètua, com el català, adopten la ironia com una manera de sobreposar-se a les dificultats”. És des d’aquesta mirada irònica que el pensador recorda, que avui goso proposar-vos una reflexió en que predomina el sarcasme, potser no tan descarat com l'humorisme que confon la fina ironia que suggereix en Ferrater en xavacaneria de mal gust. La ironia i el sarcasme, en canvi, quan ja n’hi ha prou de que els que  manen i els que volen manar ens maregin la perdiu davant del nas i nosaltres ens quedem de braços plegats escoltant, com si no ens vingués d’aquí, el brogit. Diuen que el 63% de les multinacionals amb matriu a Espanya (amb facturació anual superior a 750 milions d’euros), l’exercici 2018 només van pagar un tipus efectiu mitjà d’impostos a societats a escala mundial del 9,1%, segons es desprèn de les últimes dades proporcionades per l’Agència Tributària. Malgrat en teoria la càrrega tributària general de les companyies a Espanya hauria de ser del 25% de mitjana com a mínim, a la pràctica resulta que se n'escaquejen gràcies als enginyers fiscals que treballen a preu fet, a sou d’aquestes empreses “exemplars”. De manera que, a l’hora de la veritat en aquest país només paguen els burros i els pocs que van aprovar l’assignatura d’ètica quan estudiaven.

Diuen que tant els populars com els socialistes atribueixen a la Constitució – que en teoria té per finalitat garantir la llibertat i el respecte als drets de "tots" els espanyols – els arguments per aconseguir que de les quatre llengües cooficials a Espanya, segons consagra la pròpia Cara Magna, només una, el castellà, pugui utilitzar-se en els debats del Congrés de Diputats. La vergonya és que aquest menyspreu flagrant al plurilingüisme es pretengui justificar sota una capa de vernís pressupostari: no es pot triplicar la despesa de la Cambra en intèrprets i traductors, ja que s’ha d’estalviar enlloc de malgastar en tonteries com protegir “dialectes” provincians, segons que opinen els jacobins reaccionaris i ignorants. Diuen que intervenir directament en el mercat elèctric per abaratir el rebut de la llum mitjançant l’establiment per decret d’un preu fix per a l’energia nuclear i un màxim per a la hidroelèctrica, vulnera les normes comunitàries. I al "gobierno" no se li acudeix cap altra solució per combatre l’alarma social – descartada, per covardia o perquè les seves opinions no pinten res a Brussel·les, la intervenció quirúrgica dels beneficis extraordinaris i bastards de les oligarquies energètiques -, que prometre al poble que tan estimen, bons i subsidis de merda per anar fent la viu-viu i que no emprenyi gaire organitzant protestes i aixecant barricades..

Diuen que malgrat diferents pedagogs i experts contrastats en salut mental, alerten dels efectes perniciosos d’un dels fenòmens virals televisius de la factoria Netflix - “el joc del calamar” - fins al punt de considerar que les imatges i valors transmesos en aquesta sèrie perjudiquen directament als escolars, els primers que haurien de sortir al pas enèrgicament per aturar l'atemptat subliminal a l’escala de valors de la canalla en formació, no fan res per posar ordre al galliner entre els que pensen “que només són coses de nens i que sempre n’hi ha hagut de jocs violents i que per tant no cal ser alarmistes”, i els que insten les autoritats a revisar els referents que envaeixen els cervells dels menors i acompanyar-los per digerir els continguts que consumeixen fins caure víctimes d'un empatx. Diuen que si patir un trastorn mental genera un fort estigma social a tota la població que el pateix, l’impacte resulta molt més virulent quan es tracta d’una dona; de manera que, un cop més es palesa que la desigualtat de gènere troba també en la qüestió de la salut mental un “forat” on consolidar la discriminació per gènere. Tanmateix diuen, segons un informe del “The Wall Street Journal” sobre Instagram, que un 32% de les noies adolescents que se senten malament amb els seus cossos, han confessat que Instagram encara les fa sentir pitjors. Algú en pren nota?

Diuen que les aportacions al sistema de pensions que figuren en el projecte de pressupostos generals de l’Estat no seran sostenibles si no és a base de més endeutament públic, que ja és excessivament elevat, o cargolant més la pressió fiscal. Però, en la perspectiva que en el futur seran imprescindibles pensions complementàries privades per garantir una pensió pública de jubilació digna - Pacte de Toledo dixit -, el ministre del ram ha posat els peus a la galleda en reduir les deduccions fiscals de les aportacions màximes a plans de pensions privats, en la confiança que aquesta argúcia obligarà les entitats financeres a recolzar els plans de pensions d’empresa, sense tenir en compte que la majoria d’empreses petites i mitjanes ni n’estan convençudes ni sabem com posar-s'hi. Si s’anés realment per feina en una qüestió tan delicada com és apuntalar el tinglado de les pensions, potser abans de penalitzar les rendes altes i mitjanes suprimint les deduccions fiscals de les seves aportacions a un fons privat, s’hauria d’haver bastit una legislació amb cap i peus per estimular les pimes a gestionar plans de pensions d’empresa pels seus treballadors, ja que per coloms que faci volar el ministre de torn, el que no es pot amagar és que les futures pensions – de quants anys vista estem parlant és la mare dels ous -, seran inevitablement més baixes i s’hauran de complementar amb una pensió privada o d’empresa.

Diuen que la pròxima llei de drets dels animals, que el govern espera aprovar l’any vinent, vetarà el sacrifici de mascotes i prohibirà la venda a les botigues, a l’ensems que obligarà els amos de gossos a disposar d’un carnet de “propietari responsable” després de superar un curset. Entre les noves obligacions dels propietaris es contemplen les següents: que no podran deixar els gossos en terrasses, patis o soterranis, ni en vehicles tancats exposats al calor o al fred, ni lligats a les portes dels establiments comercials mentre els amos facin gestions. Tanmateix, cap mascota podrà quedar-se sola a casa més de tres dies (en el cas dels gossos, només 24 hores), i se les haurà de mantenir integrades al nucli familiar, netes i polides. Vaja!, que les mascotes deixaran de ser “coses” molt abans que alguns poca-roba i pelacanyes siguin considerats per l'establishment persones. Diuen que el Parlament va aprovar un avantprojecte del pressupost de la Cambra catalana per l’any vinent, on es contempla que les indemnitzacions a “ses honorables senyories” que es camuflen com a dietes (oscil·len entre 16 mil i 23 mil euros anuals), se les inclogui en la nòmina oficial com a part del salari i, per tant, subjectes a tributació per IRPF. “Ses honorables senyories” no s’hi oposen pas, sempre i quan se les compensi la tributació addicional perquè mantinguin el poder adquisitiu net de les seves assignacions anteriors com a diputats i diputades. Ara sembla que la patata calenta està a la teulada dels partits que han de decidir qui se’n fa càrrec d’aquesta diferència. Potser que s’assessorin com es pelen qüestions semblants a l’empresa privada, que no està per tants orgues ni contemplacions.

I, finalment, diuen que segons l’enèsim projecte de llei d’educació patrocinat pel titular de torn, els pares tindran dret a revisar els exàmens i documents de qualificació escolar dels fills menors d’edat. Això ja es preveia sense entrar en detalls en la vigent Llei, però faltava concretar el gran disbarat. El director de La Vanguardia, amb la seva finesa habitual ho explicava així la setmana passada: “És a dir, ha arribat el VAR del món del futbol, amb la revisió de les jugades polèmiques a les aules. Que es preparin tots els mestres perquè a partir d’ara es trobaran amb uns pares perseguint-los per les cantonades amb la pregunta típica: “Per què has suspès al meu nen?” Si això ja passa de forma habitual, imaginin-se si els progenitors poden demanar a partir d’ara revisió d’exàmens. La mestra em té mania, pot argüir l’alumne, i automàticament es posarà en marxa la revisió de l’examen”. A la meva manera de veure, francament, si aquesta barbaritat s’acaba aprovant - que pot molt bé passar tenint en compte “els nivells” ètics i intel·lectuals d’algunes de les “senyories” que remenen aquestes cireres, potser que es vagi pensant que com a compensació els mestres puguin ensenyar targeta vermella a la colla de polítics i de pares que des de fa uns quants anys estan minant absolutament l’autoritat dels docents, contribuint a una sobreprotecció absurda i injusta dels alumnes, que els sociòlegs ens haurien d’explicar si fan de caliu dels escarnis a l’autoritat i al sistema dels adolescents. En fi, això és el que es diu per on jo passo

A LES PORTES GIRATÒRIES SE’LS GIRA FEINA

Vaig llegir l’altre dia una reflexió que em va fer venir ganes de comprar-la: “mentre les elits legítimes són silenciades, les postisses continuen corrompent-se”. I és que em temo que després del reemplaçament d’alguns organisme públics dels personatges que seguien escalfant cadira, ocupant a institucions estatals uns càrrecs que havien caducat en alguns casos feia tres anys, aquesta remodelació per imperatiu legal posarà en marxa les portes giratòries entre el món econòmic i el polític, i viceversa. Un dels principals editorialistes del país explicava aquest fenomen, tan peculiar en les democràcies a mig embastar, amb una claredat meridiana: “... en una estructura econòmica com l’espanyola, on el sector públic representa al voltant d’un 50% del PIB, a les grans empreses els resulta fonamental mantenir contactes estrets amb el món polític per estar ben informades i per poder influir en la presa de decisions quan cal, en defensa dels seus interessos. Per a la classe política, per la seva banda, representa la possibilitat de tornar-se a integrar en el sector privat en càrrecs de rellevància després de llargs anys de servei públic. El sistema de portes giratòries, per tant, interessa a les dues bandes. El que cal debatre és si això és bo per al país”.

Suposo que a aquestes altures, tots sabeu de què parlem quan ens referim a “portes giratòries”; però si per cas hi ha algú que ve de l’hort, en posaré dos exemples concrets: la incorporació com a vice-president d’Iberdrola d’un polític socialista de segona divisió, el senyor Carmona, i la recol·locació del senyor Gabilondo, “cremat” i desprestigiat cap de llista electoral socialista a l’Assemblea de Madrid, com a nou defensor del Poble espanyol. En el primer cas, es tracta del cas més habitual de porta giratòria: recompensar un militant de reconeguda fidelitat al partit però amb poc recorregut polític un cop se li ha acabat la corda, asseient-lo a una de les poltrones que empreses estratègiques, en aquest cas les elèctriques, tenen reservades “in pectore” en els seus consell d’administració a polítics; en el segon cas, la porta giratòria és més subtil, perquè malgrat tingui l’aparença d’una promoció, en realitat no té altra funció que “agrair els serveis prestats” per un militant, amb una mena de rectoria a qui no ha donat la talla a l’hora de complir l’objectiu polític que el partit li havia assignat: en el cas Gabilondo, guanyar la presidència de Madrid. A partir d’ara, doncs, amb més o menys discreció, estigueu segurs que veurem un reguitzell de casos semblants de recol·locacions perquè, evidentment, un partit no pot deixar a la intempèrie els ocupants de càrrecs quin mandat ha quedat extingit per imperatiu legal.

Un partit, en principi mai deixa a la misèria els militants que, per la causa que sigui, han perdut el dret a seguir amorrats a la menjadora pública. Els partits ho saben que no poden deixar desemparat ningú que s’hagi quedat al carrer, llevat que aquest, per orgull o dignitat, prefereixi espavilar-se pel seu compte per guanyar-se les garrofes. En rares ocasions, inclús en alguns casos de polítics defenestrats – sense anar més lluny en el del nostre Santi Vila, que presideix avui el Cercle d’Infraestructures, una Fundació fundada per Pere Macias i vinculada a l’antiga Convergència -, a un polític professional que es quedi sense “feina” se l’ha deixat mai a l’estacada. Sigui un ex-ministre o un simple ex-regidor, sempre se li troba un “forat”, directa o indirectament associat a l’administració, per sucar-hi el melindro o per anar tirant. Potser el que s’hauria de discutir és si aquestes “compensacions” haurien de sortir de les arques dels partits o de les públiques. Però, em fa l’efecte que més aviat són aquestes darreres les que acaben repartint-se “la factura” de retribuir uns serveis que caldria veure si són productius.

Almenys les portes giratòries que traspassen polítics “excedents” de la política a una empresa privada no generen, en principi, cap despesa a la Hisenda Pública; però, no us deixeu aixecar la camisa: els “favors” que se’ls hi exigeixen als col·locats en aquestes empreses a través de la porta giratòria, els acabarem pagant els contribuents si no és amb diners serà amb dinars. I és que, en definitiva, sempre serem els mateixos ingenus els que ens haurem de rascar la butxaca.

ELS CAPS DE SETMANA TESTIMONIS MANLLEVATS A “CARTES AL DIRECTOR”

 

(Des de fa uns quants caps de setmana espigolo una selecció de les “Cartes al Director” publicades els darrers deu dies als diaris del país, i escrites per gent carregada de la "seva" raó)

SOBRE DISCOTEQUES.- Els joves hem gaudit dels primers caps de setmana amb les discoteques i bars musicals oberts. El problema principal que s’ha produït ha sigut la dificultat de controlar el compliment de les restriccions dintre dels locals nocturns. Immersos en una situació d’inconsciència, no som responsables dels nostres actes, aquest fet provoca un assenyalament a les generacions joves com a principals responsables de l’augment de casos per COVID-19. Era d’esperar aquest succés, és adient un replantejament en l’aplicació de les restriccions en l’oci nocturn i lluitar per conscienciar la mentalitat de la ciutadania més jove. Es juga amb foc en una prova pilot poc controlada i que potser no estem preparats per acomplir-la. (Abril Pugués Baqués – Diari de Girona)

SOBRE SERVEIS SOCIALS.- A principis d’octubre de l’any passat, i donada la meva situació personal i laboral, vaig anar a demanar ajuda els Serveis Socials de la Bisbal d’Empordà. Tenia necessitat d’arreglar-me la boca i la meva situació econòmica no em permetia anar al sector privat. Em vaig presentar a les oficines dels Serveis Socials per informar-me dels requisits i documentació que havia de presentar. Una vegada tenia la informació, vaig anar als diferents organismes a demanar els documents que necessitava (informe odontòleg, demanda d’ocupació, extracte bancari dels darrers 6 mesos, etcètera …) El passat 27 de setembre d’aquest any, a punt de fer un any d’haver presentat la sol·licitud als Serveis Socials de la Bisbal, vaig preguntar en quin punt em trobava. La resposta va ser, dona’m les teves dades, i el més aviat que puguem et direm alguna cosa. (Francesc Boillos Pucikar – Diari de Girona)

SOBRE SENTIR-SE CATALÀ I ESPANYOL A LA VEGADA.- Vaig nàixer l’any 1971 a la clínica l’Aliança. El meu pare lleidatà i la meva mare aragonesa, però de ben petita vivint a Lleida. Cap dels dos ja no els tinc, però els meus records d’infantesa són molts: aquelles ganes de tocar el piano al baratillo del carrer Major amagant-me quan veia lo Marraco, la meva primera bicicleta comprada amb molt esforç al Calucho, els estius a la torre del camí de l’Albi, les tardes de dissabte amb la colla al Sistema, al Trident i als Vins, amb el meu primer i últim vespino, els estudis al col·legi Episcopal, l’afició per la música i la ràdio, els garrotins i pujar al castell per albirar Lleida. Tot això em fa sentir lleidatà. També soc català. He viatjat de nord a sud i m’agrada la Costa Brava, el caràcter de l’Empordà, la gent agraïda del Deltebre, estiuejar a Salou i Cambrils, els manresans, els de la muntanya, els de la Franja. Tots diferents però junts. Recordo les primeres emissions de TV3 i el JR de Dallas parlant en català, visitar Montserrat i la Sagrada Família. Em sento espanyol. Per motius laborals he viatjat per tot Espanya. Conec gallecs, madrilenys, andalusos, murcians, extremenys, etc. Tots són diferents però amb els seus costums propis. He fet la mili, m’agrada veure la desfilada militar, visitar el Pilar, anar a casa de la meva mare a l’Aragó. He crescut mirant l’1,2,3 i Verano azul a la televisió espanyola i m’agrada escoltar amb respecte l’himne nacional. Des de fa tres anys ja no viatjo. Estic vivint en un apartament molt cuco amb totes les despeses pagades al carrer de Victoria Kent, amb vistes a la Seu Vella. Estic gaudint d’un temps sabàtic. Crec que aquesta reflexió meva la comparteix molta gent i la defensa com jo, però per a molts és incompatible el fet de sentir-se espanyol i català alhora, i això no és acceptable. La ignorància és molt atrevida. Tots aquells que volen dividir la societat són els primers que no s’han mogut mai de casa i fins i tot no coneixen ni la seva pròpia ciutat. (Un veí del carrer Victòria Kent de Lleida – Diari Segre)

SOBRE EL CÀNCER.- Des de petita, per circumstàncies de la vida, he viscut de prop situacions de càncer en éssers estimats, un tema del qual mai vaig arribar a entendre fins fa ben poc. Sé que era petita i que potser no era un tema per a mi, però m’he adonat que si normalitzéssim parlar sobre aquesta mena de malalties creixeríem sense por a aquesta paraula, seria un tabú menys i donaríem veu i força a totes aquestes persones que el pateixen per dins. El 19 d’octubre es va celebrar el Dia Mundial Contra el Càncer de Mama, un tema del qual avui dia soc molt conscient, però del qual hauria d’haver estat conscient sempre, des de petita. Normalitzar-ho és parlar de pits, que tots són bonics i que és molt important conèixer-se i explorar-se sempre. Ara ja sé el que és i la seva importància, per això és important que des de petites ens ensenyin a tractar tota mena de temes per poder créixer lliures de tabús i fortes per al que ens puguem trobar en la vida. (Susana Bermejo – Punt Diari)

SOBRE EL PERILL D’EXTINCIÓ DEL CATALÀ.- La meva llengua materna és el català. El parlo a casa des que vaig néixer i és la llengua que parlo amb els meus amics i el meu entorn en el dia a dia. Però visc en una bombolla. La setmana passada un conegut em va dir, sorprès, que se li feia estrany que algú de la meva edat parlés en català. Em va confessar que als pobles de la zona on treballa gairebé cap jove en parla, i no passa només aquí. A Catalunya és cada cop més habitual trobar gent que no parla català o que ni tan sols l’entén. M’omple d’impotència veure com la llengua amb què he crescut està caient en el camí de l’extinció. Som una terra amb una llengua immensament rica, però ens trobem en una lluita constant per intentar mantenir-la. En aquesta guerra lingüística, els joves que insistim en parlar en català som la resistència. (Alba Aguilera – Punt Diari)

ANATOMIA DELS CASTELLS.- M’agrada molt mirar castells! Són torres humanes plenes de força mental i valentia física i solidaritat envers l’equip. Crec que són comparables a una família o a un equip de feina. L’objectiu dels castellers és carregar i descarregar un castell com a plaer i amb un sentiment molt arrelat; si pel camí hi ha algun error, cal tornar-ho a intentar plegats, corregint-se i aprenent-ne més. La família també és com un castell que uneix persones i es va eixamplant. Hi ha una pinya principal que suporta el pes dels que van pujant; pel camí es perden persones. Es cometen errors que es poden perdonar, i quan això no passa es pot trencar el castell familiar. En un lloc de treball l’objectiu és una mica diferent, o no! Tothom ha de fer pinya per assolir el màxim rendiment possible. Totes les persones han de ser igual d’importants i cadascú ha de sumar. Si es vol que un equip de treball funcioni cal educació, respecte, companyonia, bona fe i honestedat, des de la pinya fins a l’última persona que hagi arribat. Quan això falla, es desestructura l’equip, i fa el camí feixuc i pesat, no deixant que el castell pugui ser carregat com cal. Tots els valors són importants: experiència, qualitats, formació, aptituds, i tothom té dret a ser ensenyat. I es poden cometre errors, només faltaria! (Dolors Hugas Puigverd – Punt Diari)

ADOLESCENTS I INSTAGRAM.- Molts pares i familiars d’adolescents estem preocupats per notícies que arriben sobre els efectes perjudicials de l’ús d’Instagram en aquestes edats. Segons Mark Zuckerberg, l’ús d’aplicacions socials és beneficiós per a la salut mental perquè ajuda a connectar-se amb altres persones. Fins i tot s’han plantejat la creació d’un Instagram dedicat a menors de 13 anys. Tots sabem que un ús exacerbat de les xarxes provoca addicció. En aquest cas, la tendència a crear imatges i vídeos, com-porta compartir moments plaents, extres, gairebé perfectes, en què sembla que tot és ideal i insuperable. Moltes adolescents –cal reconèixer que és una edat en què les emocions estan molt enlairades– es comparen, veuen en una altra usuària major atractiu, èxit o riquesa, i això els provoca ansietat i depressió; no accepten la seva imatge corporal. La manca de control en el seu ús acaba provocant una rivalitat entre les amistats que pot ser molt perjudicial. Com explicar-los que estan ficats en un forat que no és real? (Cristina Casals Massó – Punt Diari)

VAL MÉS PRENDRE-S’HO RIENT

 

Que no vol dir agafar-s’ho tot a tall de conya. Sóc un negat per memoritzar els acudits que m’expliquen, però admiro els que sembla que no acaben mai el repertori. Perquè moltes vegades rematar una vetllada explicant ocurrències, és una manera molt apropiada de rebaixar la tensió subliminal en que vivim submergits en general, o la tibantor concreta que es congria en un moment donat en el nostre ambient habitual per un malentès, un comentari inapropiat o una pixada fora de test. Però, alerta! Que petar-se de riure d’un mal acudit quan es fa per compromís, per quedar bé amb algú que farda de graciós, pot resultar nefast per no dir catastròfic per embastar amistats relaxades i sostenibles.

Tenir bon humor és, ja se sap, un bon punt de partida per recuperar l’equilibri interior, perquè està demostrat que qui sap fotre-se’n d’allò que l’angoixa trascola millor els mals tràngols més complicats. Encara que alguns reprimits us vulguin amargar amb la cantarella que aquest món és un bassal de llàgrimes, sapigueu que a aquest món encara que naixem plorant voluntàriament o després d’unes quantes bufes al pómpis, hi traiem el caparró destinats a riure, a estar alegres i passar-nos-ho bé, no pas per somicar a totes hores pels racons com n’és de trista i punyetera la vida. Fixeu-vos que els humans som l’única espècie que pot riure, jo diria que precisament perquè som intel·ligents; de la resta d’espècies només consta que ho hagi intentat la guilla, però el seu riure és tan hipòcrita que s’assembla més a un udol que no pas a una rialla. El problema és que el riure pervers i fals de la guilla s’ha encomanat per desgràcia a alguns humans.

Quan, com ara mateix, allò que se’n deien “valors eterns” es reconeix que van de capa caiguda arreu, amb franquesa crec que s’hauria de recórrer més que mai al bon humor per evitar quedar-nos atrapats de peus i mans en petites tragèdies domèstiques. Paradoxalment, la gent que mai riu, per molt seria que sembli no es gaire de fiar, llevat que sigui d’aquells pocs aparentment avinagrats que, no obstant de fesomia cap en dintre, són gent divertida. No és que abundin massa, però n’hi ha i aquests no són perillosos. En canvi, pareu atenció abans de tancar un tracte comercial o del caràcter que sigui amb un sorrut de mena, perquè amb un taciturn patològic teniu bastants números d’enganxar-vos-hi els dits. Estar de bon humor no significa prendre’s la vida a tall de broma, ni transformar els drames en farses i riure-se’n de tot i de tothom a totes hores, vingui o no al cas. Estar de bon humor no consisteix en res més que en desenvolupar el difícil art de mantenir l’equidistància entre dos estats d’ànims contradictoris: el dels que ho veuen tot negre i el dels que pensen que si el sol no ha sortit avui, ja sortirà demà i que, per tant, no cal posar-se pedres al fetge.

En Pla, un home que es distingia per gastar un tipus d’humor embolicat de murrieria escèptica, deia que l’optimisme és un punt determinat de la inconsciència. Uns espavilats consultors d’empreses nord-americanes – d’on volíeu que vinguessin uns tipus tan saberuts? –, fa dos dècades van assegurar que el bon humor estimula la productivitat, predisposa les neurones per resoldre problemes enrevessats i facilita l’aprenentatge d’idiomes. No calia anar tan lluny per donar aquest diagnòstic: a pagès encara n’hi ha que creuen que qui muny les vaques amb posat de set jutges té bastants números perquè hagi de llençar tota la producció del dia a la bassa, si no vol que s’escampi la veu que les seves vaques tenen mala llet. En Pere Calders, que les havia passat de tots colors al llarg de la seva vida, exhibia de barbeta cap avall un bon humor sempre irònic i a estones mordaç i tot, defensant que seu model de riure-se’n del món es podia comparar amb l’acupuntura: s’ha de punxar per curar.

A la meva manera de veure, doncs, hi ha dues maneres d’encarar la vida: prendre-s’ho tot a la tremenda o provar de sortir al carrer sempre amb un somriure als llavis. El secret del bon humor no és que hom estigui content perquè totes li ponen, sinó que s’entossudeixi a no posar-se trist per res, encara que pintin bastos. La risoteràpia és una tècnica que s’aconsella a la gent avorrida, gran i no tan gran, per forçar la rialla. Suposo que de mal no en fa, però riure per obligació ja em perdonareu: marramau! L’ideal fora ensenyar la canalla a estimar la claror i no l’ombra, el sol i no la boira; en definitiva, que per estar de bon humor sempre cal assumir de ben petits que per viure no es necessiten més coses de les que en realitat són necessàries per ser feliços. I que és impossible esperar tot el sant dia amb cara de pomes agres quan s’està pen-dent d’una trucada o d’una bona notícia; s’ha de buscar temps per esbargir el cap, envoltant-se de gent que sàpiga riure sense recels, si convé fent pallassades. Al cap i a la fi, en aquesta vida tots un dia o un altra acabem fent una mica el pallasso; només cal decidir si volem fer el paper d’augustos o de clowns. El que de cap manera hem d’acceptar és el de titella, perquè sempre dependrem de qui ens estiri els cordills.

(Que sigueu feliços aquest final de setmana. Ens retrobarem diumenge amb la selecció de “cartes al director” per donar veu, precisament, a gent que pot estar carregada de la "seva" raó i té dret que es conegui. Dilluns reprendrem les reflexions diàries habituals, féu bondat i no escolteu massa les notícies, sinó voleu acabar tarumbes).

POCS PAÏSSOS O INSTITUCIONS NO HAN TINGUT MAI ROBA BRUTA PER RENTAR (2ª part)

 

Els tigrinya són les darreres víctimes de la plaga de guerres tribals que han dessagnat la Banya d’Àfrica, des que les potencies colonials que havien espremut d’aquest territori les riqueses naturals durant dècades van fotre el camp, després d'haver-se assegurat deixar lligada i ben lligada la maquinaria explotadora dels recursos per unes quantes dotzenes de dècades més. Aquests pobles se les van haver d'apanyar solets per administrar la misèria que els hi havien deixat per repartir-se. L’ètnia tigrinya, malgrat representa només un 7% de la població d’Etiòpia durant més de vint anys ha acaparat els principals càrrecs polítics, econòmics i militars del país, perquè eren els que estaven millor preparats per governar. Però, les continues revoltes encapçalades per capitostos de les diferents ètnies van desgastar-los tant que optaren, l’any 2018, per cedir el poder en favor del líder de l’ètnia oromo, que consideraven aliat, i que tenia tan prestigi que a les poques set-manes de convertir-se en primer ministre la seva retòrica pacifista va aconseguir-li la concessió del Nobel de la Pau. Però tot plegat era un pur miratge perquè la qüestió de fons, a part de la misèria endèmica, era que la minoria tigrinya considerava ésser capaç de governar-se sola i, per tant, des de fa divuit mesos un anomenat Front d’Alliberament del Poble de Tigre reclamà, amb les armes a la mà, la independència d’Etiòpia, nació que va fer una coalició amb la veïna Eritrea per impedir la sedició dels tigrinya. El conflicte, esquitxat de matances i violacions massives, es calcula per part de l’ONU que ha deixat més de cinc milions de persones necessitades d’assistència humanitària i quasi mig milió més que passen fam extrema.

Per commemorar el centenari del partit comunista Xinés, sota quina hegemonia s’han comés salvatjades contra els drets humans de l’alçada d’un campanar - amb l’excusa de la revolució cultural maoista la repressió fou vergonyant -, l’actual líder màxim ha llençat un missatge urbi et orbi carregat de bel·ligerància i amenaces, prometent “un bany de sang” davant la gran muralla d’acer construïda per 1.400 milions de xinesos”, per respondre a qualsevol amenaça des de fora o des de dintre que atempti contra la sobirania nacional. I referint-se a la "germana" Taiwan va assegurar que “aixafarem resoltament qualsevol pla d’independència de l’illa”. Sembla, doncs, que cada dia ens acostem més a la profecia de l’Alexandre Deulofeu, seguint la teoria de la seva matemàtica de la història, sobre la imparable hegemonia mundial, política i econòmica, de la Xina. La pregunta és quants morts, famolencs i dissidents quedaran trinxats pel camí, en la més absoluta de les impunitats.

El govern de Mèxic, i acabo, ha fet un aparent cop de geni i ha presentat una querella davant el tribunal federal de Boston, als Estats Units, perquè es condemni els principals fabricants d’armes nord-americans a reparar els danys colaterals causats pel tràfic il·legal d’armes i per l’increment de la violència a aquell país. Segons els demandants, aquests danys es xifren en un flux de més de mig milió d’armes venudes anualment, les quals són suposadament responsables d’uns disset-mil homicidis cada any; dades que és molt probable que estiguin molt per sota de les reals i, tanmateix, el gest del govern està tenyit d'un descarat fariseisme tenint en compte que d'aquest tràfic d’armes en foren col·laboradors necessaris empresaris mexicans i alguns alts càrrecs governamentals, en èpoques no gaire llunyanes. La querella mexicana, doncs, no posa en qüestió la legislació dels seus veïns pel que fa al dret individual a portar armes, però critica que es fabriquin i distribueixin sense cap limitació ni control; i que les empreses fabricants d’armes facin publicitat entre la població mexicana de la importància de disposar d’eines per a la defensa personal, explicant com n’és de fàcil accedir-hi així com a la seva eficàcia per matar. I no existeix cap mena de control per evitar o almenys dificultar que aquestes armes no es destinin a activitats il·legals. No obstant el gest mexicà, a cap observador imparcial li queden dubtes que el propi govern de Mèxic podria haver fet molt més que gestos simbòlics i propagandístics per impedir que l’accés a les armes fos tan senzilla i, per tant, considerar que bona part dels milers d’homicidis com a mínim són imputable la negligència administrativa.

Ahir el veterà polític Felipe Gonzalez va dir, en referencia als que amb motiu de la commemoració del desè aniversari de la desaparició d’ETA li retreuen que no faci un gest semblant en relació a la paternitat dels GAL, que no hi ha ningú que no arrossegui la seva pròpia motxilla carregada de roba bruta. Comparteixo aquesta opinió, tant en consonància amb la reflexió penjada ahir i avui al blog, la qual no pretén altra cosa que fer veure que abans d’esgargamellar-nos cridant en favor de la justícia, la transparència, l’honestedat i la reparació de greuges, moderéssim la gestualitat i la cridòria examinant amb humilitat el contingut de cadascuna de les motxilles que arrosseguem a l’esquena, en tant que països, institucions o simples persones. I no tiréssim la primera pedra abans de valorar el grau de corresponsabilitat personal o com a ciutadans d'un país en generar tanta roba bruta. Vist des d’aquesta perspectiva, si tots en som i ens sentim una mica corresponsables, per acció, omissió o tolerància covarda i consentida, de l’explotació de persones, animals i natura, de la misèria, de la inseguretat o de la plaga d’incivisme que tant ens preocupen, potser el món començaria a sortir del pedregar en que s’està enfonsant.

 

POCS PAÏSSOS O INSTITUCIONS NO HAN TINGUT MAI ROBA BRUTA PER RENTAR (1ª part)

Aquella dita que assegura no haver-hi un pam de net la clava bastant. En realitat, desde les persones físiques a les institucions i, per descomptat els països, en algun moment o altre de la seva història han tingut necessitat d’amagar brutícia sota la catifa i han fet els impossibles perquè ningú se n’adonés. Per tant, no és agosarat demanar que qui tingui el passat net com una patena tiri la primera pedra, i en cas contrari que es fiqui la llengua viperina a la butxaca. En el darrer trimestre han transcendit notícies estrambòtiques o macabres que haurien d’avergonyir i trasbalsar qualsevol societat que es vanti de demòcrata, culta i, fins i tot, de civilitzada; però, sorprenentment, un cop esbombades s’arxiven de mica en mica a l'armari dels mals endreços, en camí de l'oblit etern, refiant-se que a la llarga sempre els claus nous treuen els claus antics. Entre avui i demà, doncs, us faré una petita selecció escollida a l'atzar d'entre l’ampli repertori disponible de disbarats per negligència, relliscades per corrupció i abusos per malicia dels drets humans, d’aquelles coses que si se saben esquitxen per sempre reputacions personals i col·lectives.

Al Canadà, per exemple, després que a finals de maig hagués transcendit la troballa de 2l5 cadàvers de criatures indígenes en fosses comunes properes a un hospici, l’horror s’ha desbocat amb el descobriment de 751 tombes més de nens indígenes, també al costat d’un altre internat. Tots dos establiments gestionats des de 1886 a 1970, amb el beneplàcit del govern de torn, per l’església catòlica. I les autoritats del país temen que aquestes troballes esborronants siguin només la punxa de l’iceberg de quelcom que podria considerar-se un probable genocidi. Segons sembla, al voltant de 150.000 nens indígenes (alguns dels esquelets pertanyen a criatures de tres anys) van ser enviats a centres de l’Església catòlica que, sota la marca “Marieval Indian Residencial School”, s’assemblaven més a un camp de concentració o a un reformatori que a una escola. Centres monstruosos que reberen suport econòmic del govern canadenc des del segle XIX fins fa quatre dies, l’any 1990. L’objectiu d’aquests centres era imposar si us plau per força (rentar el cervell, per parlar clar i català) als “ignorants” i “inferiors” indígenes la cultura dels blancs intel·ligents i "normals". Els maltractaments físics i els sexuals, segons els investigadors, es prodigaven com a mètode educatiu més comú. El primer ministre canadenc actual, el senyor Trudeau, ha declarat davant aquesta barbàrie: “Cap nen no hauria d’haver passat la seva preciosa joventut sota una solitud terrible i entre abusos; ni patir els seus últims moments en un lloc dominat per la por. Ni a cap família se li hauria d’haver privat de l’alegria de veure la seva canalla jugant o creixent”.

Els casos de repressió política vergonyant són incomptables en aquest repertori de "roba bruta", però per posar un altre exemple recent em referiré als que pateixen els mitjans d’informació russos, destacant la persecució ferotge contra el portal de notícies Proekt des que el passat juny va anunciar que publicaria net de pols i de palla un informe sobre la corrupció al ministeri de l’Interior, quins alts càrrecs i els seus familiars han incrementat escandalosament llurs patrimonis personals. Amnistia Internacional ha condemnat l’actuació policial amb dures paraules: “Les autoritats russes estan responent als informes sobre corrupció entre la classe dirigent amb una duresa impressionant i a la velocitat d’un llampec”. Diversos modestos mitjans d’informació independents, com la web “VTimes”, han hagut de plegar després que se’ls hi pengés l’etiqueta “d’agent estranger” i l'emissora nord-americana “Radio Liberty” ha estat multada amb dos milions de dòlars, en aplicació de la mateixa llei de l’embut. D'altra banda, els mitjans que no fan la gara-gara als ocupants del Kremlin, comproven com de cop i volta se’ls hi estronca l’aixeta de la publicitat i han de baixar la persiana. Les autoritats, naturalment, neguen tant la corrupció com la repressió, que amaguen com bojos sota les immenses catifes dels seus edificis oficials, posant cara de no haver trencat mai cap plat. I tal dia farà un any!

Tanmateix, les regions de la Pulla i la Campania, al sud d’Itàlia, riques per la seva agricultura (verdures, fruites i tomàquets), durant la campanya de la recollida, igual com passa a altres indrets del món, per exemple a Lleida o Andalusia, com que els sous que els pagesos, explotats per les industries de l'alimentació, poden pagar als jornalers són miserables, els nadius en passen de doblar l’espinada de sol a sol fent una feina tan escarrassada, de manera que la mà d’obra es basteix amb immigrants sense papers, sense dignitat ni ànims per rebel·lar-se. L’any passat el govern italià va aprovar una regularització massiva i temporal dels emigrants que treien les castanyes del foc als pagesos, perquè poguessin accedir a un permís de residència mentre fessin de jornalers; però no va reeixir l'invent perquè, segons l’ONG “Human Rigts Watch”, les condicions per tramitar-lo eren tan exigents que a la pràctica quedaven excloses centenars de milers d'immigrants, i en conseqüència la majoria de jornalers callaven i acceptaven la feina en condicions de treball tan inhumanes que causaven la mort per insolació o per deshidratació anualment a varies dotzenes de persones anònimes, la majoria africanes. Precisament, l’estiu passat la mort d’un jove originari del Mali en acabar la jornada esgotat sota un sol abrasador i que va quedar estès a terra completament deshidratat perquè l’aigua anava racionada. El govern, llavors, no va tenir més remei que prohibir treballar al camp durant les hores més caniculars, almenys durant tot l’agost. Milers de emigrants, però, sense contracte de treball peregrinen cada any a la Itàlia meridional des de l’Àfrica i l’Europa de l’Est per recollir fruita i verdura a canvi de 6 euros l’hora, vivint en condicions inhumanes en campaments, sota una reglamentació laboral il·legal coneguda com “caporolato”. I cada any es repeteix la mateixa vergonya, com si no passés res, fent palès que l’explotació de l’home per l’home no ha passat a la història, només s’amaga sota una catifa d'hipocresia i aparent honorabilitat. (continuarà)

 

ESPERO QUE DESPRÉS DEL CASORI S’ACABI EL CULEBROT BISBE NOVELL

 

Perquè des de fa setmanes la vida i miracles del bisbe de Solsona ha donat la volta al món etiquetada en cada versió, de la manera més convenient per treure-li punxa a l’escàndol. Tant li fa si el relat es corresponia amb la veritat o se’n desviava expressament per flirtejar amb el sensacionalisme; de fet, com que el bisbe manté la boca serrada (qui sap si covant el que dirà quan acabi explotant), ara per ara treure’n l’entrellat del trencacolls no resulta fàcil i, per tant, els mitjans van escaldufant com poden l’escassetat de novetats amb especulacions més o menys mengívoles en funció de la imaginació i morbositat dels cuiners. El silenci dels protagonistes no ajuda per aconseguir una lectura objectiva del què es cou a l’olla, però els seus gestos no poden ser més explícits, simples i espontanis: el bisbe s’ha encapritxat d’una dona divorciada mare de tres fills, i en plena efervescència hormonal pretén formalitzar la relació familiar per la via ràpida del registre civil. Res de l’altra món, si no fos...

Si no fos que, precisament per aquestes dues raons la decisió del bisbe s'ha entravessat als seus superiors: en primer lloc, en Novell ha posat banyes a l’Església que l’havia distingit com a príncep, quan en prou feines havia sortit de les beceroles; i, en segon lloc, perquè el molt desagraït està disposat a precipitar el desenllaç del seu caprici sense esperar la vènia vaticana. No és estranya la presa, tenint en compte que el bisbe sap millor que ningú que amb les coses de Palau val més asseure’s i carregar-se de paciència, una exigència impossible de fer-la entomar a un personatge hiperventilat que mai havia estat un model d’estoïcisme, sinó que havia donat proves incontrastables de que li agrada tirar pel dret, sense mossegar-se la llengua.

Tanmateix, això de passar pel jutjat civil en comptes de fer-ho per la sagristia és una provocació difícil de pair, tant pel Vaticà com per aquells que recorden les seves severes prèdiques, gairebé anatemes contra els matrimonis civils. En qualsevol cas, no cal patir-hi, ja que aquesta peripècia pseudo-sentimental té els dies comptats i aviat es farà vella i no interessarà a ningú; llevat que els protagonistes l’atiïn (possibilitat que no descarto del tot si els tempten amb una bona exclusiva) amb algun cop d’efecte de darrera hora, per tal de donar feina als tafaners professionals i als macarrons dels safaretjos on es remullen les xafarderies. En qualsevol cas, el Vaticà ja té d’altres maldecaps molt més importants que les rebequeries del bisbe Novell; per exemple les trapelleries del cardenal Becciu, fins fa quatre dies prefecte per a la Congregació de les Causes dels Sants, acusat de malversació i frau dels fons reservats de la Secretaria d’Estat quan n’era el número dos entre 2011 i 2018, i de fer una inversió irregular de 345 milions d’euros per comprar un edifici de Londres. Al costat de les crítiques per part d’aquest cardenal al caràcter absolutista i monàrquic de la cúpula de l’Església, la pixarada fora de test del bisbe de Solsona és pecata minuta.

Per casualitat, l’afer Novell ha coincidit en el temps amb un altre escàndol que esquitxa aquesta vegada a la congregació evangèlica luterana de l’Església autònoma sueca. Un capellà gai de Göteborg ha decidit plantar cara als capgrossos de la seva confessió religiosa com a protesta per la discriminació que pateixen les parelles gais en algunes parròquies del país, quins responsables s’acullen a l’objecció de consciència per negar-se a beneir matrimonis homosexuals, a pesar que el dret a les unions matrimonials de persones del mateix sexe està reconegut a Suècia des del 2009. Aquest pastor rebec ha fet costat als seus parroquians gais negant-se, en represàlia, a casar les parelles heterosexuals de tota la vida organitzant un bon sidral.

Tanmateix, el pastor no va tirar pel dret com el nostre bisbe, doncs ja feia temps que amb uns quants clergues progressistes congriaven presentar a la seva jerarquia una moció per abolir la possibilitat dels sacerdots i sacerdotesses sueques d’emparar-se en l’objecció de consciència per sabotejar matrimonis homosexuals, i de fet la varen exigir a l’assemblea general de la seva Església que tots els nous sacerdots ordenats estiguessin obligats a oficiar casaments gais. El pastor en qüestió es diu Lars, és pare de dos fills i està casat amb un altre pastor luterà. I abans de declarar-se en vaga de zel va declarar a la premsa del seu país: “Fa riure que en ple segle vint-i-ú acceptem aquestes discriminacions”. A la meva manera de veure, abans que alguns s’estripin les vestidures pel cas Novell, pensem que totes les Esglésies tenen roba bruta per rentar i que, mai millor dit, es millor no voler ser més papistes que el Papa alhora de penjar segons quines llufes i fer judicis de valor.

SEMPRE HI HAURÀ GENT QUE SEMBLI SORTIR DE LA CAPSA

Un dels danys colaterals de la pandèmia és que la gent ens hem tornat una mica més deixats: entre la mascareta que ens tapa mitja cara i la relaxació en la indumentària a base xandall, bata o pijama durant els mesos de confinament, de teletreball i de vida social escapçada per la meitat, hem detectat la sensació de comoditat que suposa anar com aquell qui diu amb un esclop i una espardenya per casa i sortir al carrer vestint informalment, enlloc de procurar fer goig com si acabéssim de sortir la capsa. Aquesta expressió que els més grans potser recordareu amb certa enyorança no s’ha de confondre amb “anar vestit de vint-i-un botó”. Els paràmetres no escrits de l’elegància distingeixen tres supòsits: anar com cal, anar mudat o anar com si s’hagués sortit de la capsa. Allò d’anar de vint-i-un botó més aviat s’emprava per fotre-se’n dels nou rics o dels aprenents de petimetre. El costumista Amadeu Amades explica que l’origen d’aquesta expressió l’hem d’anar a cercar en els vestits de gala dels serenos, que tenien tres rengleres de botons de 7 cadascuna, és a dir, 21 en total. A més, es s’emprava en un to irònic perquè la ciutadania pensava que l’uniforme era desproporcionat respecte del càrrec i, per tant, es deia en to burleta.

Vestir “com cal” és un concepte al qual que se li dóna encara avui molta importància, socialment parlant. Perquè no vol dir anar mudat, sinó simplement no “desentonar”. Que, per entendre’ns, és un mèrit que la gent d’ordre té molt en compte: arreglar-se per fer goig en determinades ocasions quotidianes, tant des de per buscar feina, com per assistir a actes socials o per treballar cara al públic en determinades empreses. I malgrat algunes empreses han desencarcarat les exigències d’uniformitat laboral com ara anar encorbatat i amb la cara ben neta i afaitada, moltes encara no han entès que uniformar l’aspecte físic topa amb un dels drets de les persones que no volen convertir-se en estereotips : la llibertat. Ni als alemanys, que tenen fama de caps quadrats, els hi mola gaire això d’anar d’uniforme, sigui a l’escola o a la feina. L’uniforme només el conserven els militars, els religiosos i, d’una manera més dispersa, els esportistes. Els militars ho tenen pelut per treure-se’l de sobre, però molts capellans, frares i monges ja en passen de l’hàbit tant com poden. No obstant ja s’admet que l’hàbit no fa el monjo, encara hi ha gent a la que costa entomar, per exemple, que un metge amb la bata descordada i el coll de la camisa desbotonat pugui encertar el diagnòstic tan bé com un que vesteixi com si acabés de sortir de la capsa.

Al sopar de gala de lliurament del Planeta divendres passat, per exemple, pocs dels convidats s’hi varen presentar de vint-i-un botó, però tots els comensals feia l’efecte que acabaven de sortir de la capsa. I és que en segons quins actes socials de l’establishment no n’hi ha prou anant-hi “mudats”; en aquests casos, si es vol anar “com cal”, hom s’ha d’esforçar una mica més que simplement mudar-se. Esclar que com amb moltes altres qüestions de la vida tot depèn de qui posa les normes. I com que en matèria de protocols socials qui les estableixen pertanyen a la classe que considera s’han de mantenir certes distàncies perquè, en la seva opinió, no tothom és igual sinó que uns són més iguals que altres, i aquesta condició es demostra respectant els convencionalismes indispensables per ésser acceptat en determinats cercles. Bé, que us tinc d’explicar que no sapigueu! Els revolucionaris francesos varen tallar el cap als aristòcrates perquè qualsevol ciutadà francès fos tractat de “monsenyor” (monsieur). En canvi, amb l’entrada de polítics teoricament d’esquerres als hemicicles de les Cambres de Diputats, sobretot en països tendres en democràcia, va proliferar una mena de disbauxa en la indumentària dels representants del poble. Sense anar més lluny, tant el Congrés espanyol com el Parla-ment català han estat escenaris d’espectacles que “desentonaven” de la línia convencional, en alguns casos fregant la provocació i encetant entre l'opinió pública debats aferrissats sobre qüestions tant complexes i opinables com “respecte” o “dignitat”.

Un dels Parlaments on va coure més aquesta relaxació estètica post-covid fou el de Westminster, seu dels diputats del Regne Unit. De manera que en tornar de les vacances d’estiu, els 650 honorables membres dels Comuns - els de la Cambra dels Lords continuen vestint de vint-i-un botó com en els vells temps sense que ningú els hi hagi hagut de recordar -, l’speaker els va donar el déu-vos-guard amb un memoràndum sobre què s’entén per vestir “com cal” en aquella santa casa: camisa, americana i preferentment corbata per als homes, i vestit formal de “negocis” per a les dones. I de passada, els hi ha recomanat que res de llegir llibres o diaris durant les sessions, per molt avorrides que siguin, ni de passar l’estona entretenint-se amb tauletes o mòbils. I que consti que l’actual speaker no és un conservador carca sinó un laborista que, en teoria, representa les classes populars. Aquest tarannà autoritari vetllant, per la “respectabilitat” externa de “ses senyories” britàniques, segur que no cauria gens bé a casa nostra que, en aquests aspectes formals, som més aviat de la màniga ampla i tolerants amb determinades excentricitats com la protagonitzada des del faristol del Parlament per una diputada de Ciutadans – la periodista Anna Grau –, en darrera sessió de control del govern, com explicava La Vanguardia. I és que potser sigui massa demanar que els personatges públics sembli que sempre surten de la capsa, però em sembla que convindria que, almenys, anessin “com cal” en cada moment. Per respecte a si mateixos i als que els hem d’aguantar.

ELS CAPS DE SETMANA TESTIMONIS MANLLEVATS A “CARTES AL DIRECTOR”

 

(Des de fa uns quants caps de setmana espigolo una selecció de “Cartes al Director” dels diaris del país, per donar veu a gent que pot estar carregada de la "seva" raó i que també mereixen ser escoltades)

MENORS A LES DISCOTEQUES.- Que els menors d’edat entren a discoteques fent servir carnets d’altres persones i/o amb la connivència del personal dels locals no és cap novetat. El passat cap de setmana va ser el primer que van obrir els locals d’oci nocturn ara que les dades epidemiològiques ho permeten. Suposadament tothom s’ha d’identificar amb DNI i passaport COVID. Em consta que aquest cap de setmana hi havia menors a l’interior d’un conegut local d’oci nocturn ubicat al centre de Girona. Sincerament, no ho entenc. No m’amoïna que els menors entrin abans d’hora a les discoteques, és un problema per a la seva família. El que sí em preocupa és la laxitud, per no dir displicència, a l’hora de controlar l’accés a aquests locals ara que per fi sembla que les coses milloren. Després, si malauradament l’epidèmia empitjora i tornen a tancar, tot seran plors i queixes i «vagues de fam». (Miquel Moreno – 10/10 – Diari Girona)

INDEPENDITZAR-SE ABANS DELS 25.- Els centennials estem farts de moltes coses... Per alguna cosa sempre estem queixant-nos per Twitter. Dels sous abusius, dels contractes de pràctiques que mai s’acaben encara que faci tres anys que te’n vas graduar, de les taxes de desocupació per les quals 4 de cada 10 joves estan a l’atur. Però sabeu del que més farts estem? Que la generació boomer es mofi de nosaltres. Que si dèbils, que si fluixos... Quan hem estat la generació dels sí-sí estudiants amb estudis superiors que mentre els tiràvem endavant amb suor i llàgrimes treballàvem llargues jornades per sous precaris. Tot això intentant conservar l’escassa salut mental que ens quedava, però això ja és un altre tema. Hem sortit al mercat laboral després de la crisi econòmica més gran de les últimes dècades i ara ens trobem una pandèmia mundial. El que realment ens emprenya són les afirmacions que hem llegit en moltes ocasions: “Els mil·lennistes i els centennistes no volen independitzar-se.” Doncs és clar que ho volem! Però mentre se’ns continuïn oferint treballs mal remunerats per als quals la majoria estem sobre qualificats i els preus de l’habitatge continuïn pujant, aquesta idea es quedarà en un somni que molts de nosaltres cada vegada veiem més llunyà. Conclusió: a qui jutgi el nostre camí els prestem les nostres sabates. Que ens diguin ells si en aquestes condicions és fàcil obrir-se pas en l’odissea de trobar un pis a Barcelona. (Andrea Garcia – 16/10 – Punt Diari)

INTRUSISME LABORAL.- En l’actualitat, sentim el terme “intrusisme laboral” per tot arreu. Aquesta pràctica es veu com a nociva i perillosa, però sota el meu punt de vista, pot ser que tingui també una part positiva. Podem definir l’intrusisme laboral com la pràctica d’una activitat laboral sense posseir la titulació necessària. Pràcticament cap ofici s’escapa de l’intrusisme, però és sempre tan greu la seva existència? És clar que una persona qualsevol no pot exercir de jutge o de metge si no s’ha format per a això, però hi ha altres casos en què la claredat s’esvaeix. Un bon exemple és quan un cantant dobla un personatge en una pel·lícula o quan un famós publica una cançó. Estem, en aquests casos, davant d’exemples d’intrusisme? Si la seva resposta és sí, significa llavors que una persona pot únicament dedicar-se a allò per a què s’ha format? I si la seva resposta és no, és lògic que hi hagi actors de doblatge en l’atur mentre un cantant realitza la seva feina? (Raquel Martin -15/10 – Punt Diari)

BRUTICIA A LES LLAUNES DE BEGUDES.- Un alt percentatge de refrescos es venen en llaunes. ¿No és un contrasentit que la llengüeta que obre aquestes llaunes, després d’haver recorregut infinitat de magatzems, transports, estanteries i mans, amb la brutícia que tot plegat comporta, sigui la que hagui d’introduir-se en el líquid que hom s’ha de beure? (Mª Enriqueta Lozoya Florit – 9/10 – La Vanguardia)

ELS HOMES NO DEMANEN AJUDA.- El gènere, la raça, el sexe o l’edat són determinants en un trastorn de la conducta alimentària, perquè qualsevol persona pot patir aquesta malaltia. I si bé és cert que el TCA s’identifica amb les dones, també ho és que un home pot patir qualsevol tipus de trastorn de la conducta alimentària i aquesta circumstància no el fa menys home. No obstant això, a vegades, desgraciadament, es creen prejudicis o estigmes on no hi fan cap falta, i per aquesta raó molts homes es resisteixen a demanar ajuda i prefereixen passar tot sols aquest tipus de malaltia per vergonya o por al què diran. És hora de trencar amb aquests prejudicis perquè aquells homes que estan passant per un mal moment en la seva vida no tinguin recança de parlar del què els passa. ¿Per què no ho poden fer amb tota normalitat? No per haver patit un TCA som menys homes, i no per ésser més fràgil i sensible que d’altres deixes de ser-ho. Els homes també tenim les nostres inseguretats, prejudicis i pèrdues d’autoestima. No a tots ens agrada el nostre cos. Fem, doncs, que els trastorns de la conducta alimentària no siguin un tema tabú. (Màrius Folch – 08/10 – El Periòdico)

MENYS DIPUTATS. – A la part alta del Congrés hi seuen diputats que gairebé sempre participen poc o gens en les negociacions i voten sí, no o s’abstenen seguint les indicacions dels caps de grup. Em pregunto què passaria si reduïssin el nombre de diputats a la meitat, de 350 a 170. Segur que farien la mateixa feina i estalviarien molts euros. (Antonio Mumbardó Muñoz – 15/10 – La Vanguardia)

PAGAR LA FESTA.- Diumenge passat, cap a les 21 hores, arribava amb la família a casa, al barri de Sant de Barcelona. Vam aparcar el cotxe un moment davant el domicili per descarregar. Mentre trèiem un cotxet del maleter i el nostre nadó del seient de darrere el copilot, algú va obrir la porta del pilot i ens va sostreure una bossa de mà que estava al seient de copilot, on portaven diferents objectes personals. Pocs minuts després, mentre estàvem cancel·lant les targetes bancàries, des de l’app del banc ens va arribar una notificació informant que havien efectuat una compra amb la nostra targeta. Era a la botiga d’alimentació, gestionada per persones d’origen pakistanès, ubicada a pocs metres dels lloc del robatori. Immediatament ens dirigim a l’establiment i el propietari ens assenyala un home i una dona com a autors de la compra. Es neguen a tornar-nos el que és nostre i s’encaren amb nosaltres. Truquem al 112, ella marxa corrent i nosaltres retenim l’home a la botiga, fins que vint minuts després arriben dos vehicles dels Mossos. Una parella s’adreça a nosaltres i l’altra als autors del robatori (la dona havia tornat feia pocs minuts) i interroguen el botiguer. Al final, deixen marxar la parella amb tota la compra feta amb els nostres diners i sense que ens tornin les pertinences. Tot i que reconeixen que ens han robat, els Mossos diuen que no poden fer res i ens recomanen posar una denúncia i que revisem les papereres i contenidors més propers per si hi ha llençat la nostra bossa. Tornem a casa escurats i havent pagat la festa. (Mariona Puig – 9/10 – La Vanguardia)

EL GAS DE LA RISA. - Las autoridades han alertado de los peligros del gas de la risa, la droga de moda que causa delirios y que ya ha matado a dos jóvenes en la Costa del Sol. Por lo que he leído, ya comienza a ser habitual de las noches de Barcelona, y por otra parte es difícil de castigar porque hay un vacío legal. Como siempre, tendremos que esperar que haya víctimas para atacar en serio esta incidencia. Aunque para algunos sea una nueva forma de supuesta “liberación”, para los demás es un problema grave, y para las autoridades no debería ser un asunto de … risa. (Joan Soldevila Adán – 2/10/ - La Vanguardia)