dimarts, 26 d’octubre de 2021

DIUEN, DIUEN, DIUEN...

 

En Josep Ferrater Mora, que es mereixeria ser consultat com a filòsof de capçalera d’aquesta Catalunya que fa dies va a la deriva, va escriure: “Els pobles que viuen en crisi perpètua, com el català, adopten la ironia com una manera de sobreposar-se a les dificultats”. És des d’aquesta mirada irònica que el pensador recorda, que avui goso proposar-vos una reflexió en que predomina el sarcasme, potser no tan descarat com l'humorisme que confon la fina ironia que suggereix en Ferrater en xavacaneria de mal gust. La ironia i el sarcasme, en canvi, quan ja n’hi ha prou de que els que  manen i els que volen manar ens maregin la perdiu davant del nas i nosaltres ens quedem de braços plegats escoltant, com si no ens vingués d’aquí, el brogit. Diuen que el 63% de les multinacionals amb matriu a Espanya (amb facturació anual superior a 750 milions d’euros), l’exercici 2018 només van pagar un tipus efectiu mitjà d’impostos a societats a escala mundial del 9,1%, segons es desprèn de les últimes dades proporcionades per l’Agència Tributària. Malgrat en teoria la càrrega tributària general de les companyies a Espanya hauria de ser del 25% de mitjana com a mínim, a la pràctica resulta que se n'escaquejen gràcies als enginyers fiscals que treballen a preu fet, a sou d’aquestes empreses “exemplars”. De manera que, a l’hora de la veritat en aquest país només paguen els burros i els pocs que van aprovar l’assignatura d’ètica quan estudiaven.

Diuen que tant els populars com els socialistes atribueixen a la Constitució – que en teoria té per finalitat garantir la llibertat i el respecte als drets de "tots" els espanyols – els arguments per aconseguir que de les quatre llengües cooficials a Espanya, segons consagra la pròpia Cara Magna, només una, el castellà, pugui utilitzar-se en els debats del Congrés de Diputats. La vergonya és que aquest menyspreu flagrant al plurilingüisme es pretengui justificar sota una capa de vernís pressupostari: no es pot triplicar la despesa de la Cambra en intèrprets i traductors, ja que s’ha d’estalviar enlloc de malgastar en tonteries com protegir “dialectes” provincians, segons que opinen els jacobins reaccionaris i ignorants. Diuen que intervenir directament en el mercat elèctric per abaratir el rebut de la llum mitjançant l’establiment per decret d’un preu fix per a l’energia nuclear i un màxim per a la hidroelèctrica, vulnera les normes comunitàries. I al "gobierno" no se li acudeix cap altra solució per combatre l’alarma social – descartada, per covardia o perquè les seves opinions no pinten res a Brussel·les, la intervenció quirúrgica dels beneficis extraordinaris i bastards de les oligarquies energètiques -, que prometre al poble que tan estimen, bons i subsidis de merda per anar fent la viu-viu i que no emprenyi gaire organitzant protestes i aixecant barricades..

Diuen que malgrat diferents pedagogs i experts contrastats en salut mental, alerten dels efectes perniciosos d’un dels fenòmens virals televisius de la factoria Netflix - “el joc del calamar” - fins al punt de considerar que les imatges i valors transmesos en aquesta sèrie perjudiquen directament als escolars, els primers que haurien de sortir al pas enèrgicament per aturar l'atemptat subliminal a l’escala de valors de la canalla en formació, no fan res per posar ordre al galliner entre els que pensen “que només són coses de nens i que sempre n’hi ha hagut de jocs violents i que per tant no cal ser alarmistes”, i els que insten les autoritats a revisar els referents que envaeixen els cervells dels menors i acompanyar-los per digerir els continguts que consumeixen fins caure víctimes d'un empatx. Diuen que si patir un trastorn mental genera un fort estigma social a tota la població que el pateix, l’impacte resulta molt més virulent quan es tracta d’una dona; de manera que, un cop més es palesa que la desigualtat de gènere troba també en la qüestió de la salut mental un “forat” on consolidar la discriminació per gènere. Tanmateix diuen, segons un informe del “The Wall Street Journal” sobre Instagram, que un 32% de les noies adolescents que se senten malament amb els seus cossos, han confessat que Instagram encara les fa sentir pitjors. Algú en pren nota?

Diuen que les aportacions al sistema de pensions que figuren en el projecte de pressupostos generals de l’Estat no seran sostenibles si no és a base de més endeutament públic, que ja és excessivament elevat, o cargolant més la pressió fiscal. Però, en la perspectiva que en el futur seran imprescindibles pensions complementàries privades per garantir una pensió pública de jubilació digna - Pacte de Toledo dixit -, el ministre del ram ha posat els peus a la galleda en reduir les deduccions fiscals de les aportacions màximes a plans de pensions privats, en la confiança que aquesta argúcia obligarà les entitats financeres a recolzar els plans de pensions d’empresa, sense tenir en compte que la majoria d’empreses petites i mitjanes ni n’estan convençudes ni sabem com posar-s'hi. Si s’anés realment per feina en una qüestió tan delicada com és apuntalar el tinglado de les pensions, potser abans de penalitzar les rendes altes i mitjanes suprimint les deduccions fiscals de les seves aportacions a un fons privat, s’hauria d’haver bastit una legislació amb cap i peus per estimular les pimes a gestionar plans de pensions d’empresa pels seus treballadors, ja que per coloms que faci volar el ministre de torn, el que no es pot amagar és que les futures pensions – de quants anys vista estem parlant és la mare dels ous -, seran inevitablement més baixes i s’hauran de complementar amb una pensió privada o d’empresa.

Diuen que la pròxima llei de drets dels animals, que el govern espera aprovar l’any vinent, vetarà el sacrifici de mascotes i prohibirà la venda a les botigues, a l’ensems que obligarà els amos de gossos a disposar d’un carnet de “propietari responsable” després de superar un curset. Entre les noves obligacions dels propietaris es contemplen les següents: que no podran deixar els gossos en terrasses, patis o soterranis, ni en vehicles tancats exposats al calor o al fred, ni lligats a les portes dels establiments comercials mentre els amos facin gestions. Tanmateix, cap mascota podrà quedar-se sola a casa més de tres dies (en el cas dels gossos, només 24 hores), i se les haurà de mantenir integrades al nucli familiar, netes i polides. Vaja!, que les mascotes deixaran de ser “coses” molt abans que alguns poca-roba i pelacanyes siguin considerats per l'establishment persones. Diuen que el Parlament va aprovar un avantprojecte del pressupost de la Cambra catalana per l’any vinent, on es contempla que les indemnitzacions a “ses honorables senyories” que es camuflen com a dietes (oscil·len entre 16 mil i 23 mil euros anuals), se les inclogui en la nòmina oficial com a part del salari i, per tant, subjectes a tributació per IRPF. “Ses honorables senyories” no s’hi oposen pas, sempre i quan se les compensi la tributació addicional perquè mantinguin el poder adquisitiu net de les seves assignacions anteriors com a diputats i diputades. Ara sembla que la patata calenta està a la teulada dels partits que han de decidir qui se’n fa càrrec d’aquesta diferència. Potser que s’assessorin com es pelen qüestions semblants a l’empresa privada, que no està per tants orgues ni contemplacions.

I, finalment, diuen que segons l’enèsim projecte de llei d’educació patrocinat pel titular de torn, els pares tindran dret a revisar els exàmens i documents de qualificació escolar dels fills menors d’edat. Això ja es preveia sense entrar en detalls en la vigent Llei, però faltava concretar el gran disbarat. El director de La Vanguardia, amb la seva finesa habitual ho explicava així la setmana passada: “És a dir, ha arribat el VAR del món del futbol, amb la revisió de les jugades polèmiques a les aules. Que es preparin tots els mestres perquè a partir d’ara es trobaran amb uns pares perseguint-los per les cantonades amb la pregunta típica: “Per què has suspès al meu nen?” Si això ja passa de forma habitual, imaginin-se si els progenitors poden demanar a partir d’ara revisió d’exàmens. La mestra em té mania, pot argüir l’alumne, i automàticament es posarà en marxa la revisió de l’examen”. A la meva manera de veure, francament, si aquesta barbaritat s’acaba aprovant - que pot molt bé passar tenint en compte “els nivells” ètics i intel·lectuals d’algunes de les “senyories” que remenen aquestes cireres, potser que es vagi pensant que com a compensació els mestres puguin ensenyar targeta vermella a la colla de polítics i de pares que des de fa uns quants anys estan minant absolutament l’autoritat dels docents, contribuint a una sobreprotecció absurda i injusta dels alumnes, que els sociòlegs ens haurien d’explicar si fan de caliu dels escarnis a l’autoritat i al sistema dels adolescents. En fi, això és el que es diu per on jo passo

dilluns, 25 d’octubre de 2021

A LES PORTES GIRATÒRIES SE’LS GIRA FEINA

Vaig llegir l’altre dia una reflexió que em va fer venir ganes de comprar-la: “mentre les elits legítimes són silenciades, les postisses continuen corrompent-se”. I és que em temo que després del reemplaçament d’alguns organisme públics dels personatges que seguien escalfant cadira, ocupant a institucions estatals uns càrrecs que havien caducat en alguns casos feia tres anys, aquesta remodelació per imperatiu legal posarà en marxa les portes giratòries entre el món econòmic i el polític, i viceversa. Un dels principals editorialistes del país explicava aquest fenomen, tan peculiar en les democràcies a mig embastar, amb una claredat meridiana: “... en una estructura econòmica com l’espanyola, on el sector públic representa al voltant d’un 50% del PIB, a les grans empreses els resulta fonamental mantenir contactes estrets amb el món polític per estar ben informades i per poder influir en la presa de decisions quan cal, en defensa dels seus interessos. Per a la classe política, per la seva banda, representa la possibilitat de tornar-se a integrar en el sector privat en càrrecs de rellevància després de llargs anys de servei públic. El sistema de portes giratòries, per tant, interessa a les dues bandes. El que cal debatre és si això és bo per al país”.

Suposo que a aquestes altures, tots sabeu de què parlem quan ens referim a “portes giratòries”; però si per cas hi ha algú que ve de l’hort, en posaré dos exemples concrets: la incorporació com a vice-president d’Iberdrola d’un polític socialista de segona divisió, el senyor Carmona, i la recol·locació del senyor Gabilondo, “cremat” i desprestigiat cap de llista electoral socialista a l’Assemblea de Madrid, com a nou defensor del Poble espanyol. En el primer cas, es tracta del cas més habitual de porta giratòria: recompensar un militant de reconeguda fidelitat al partit però amb poc recorregut polític un cop se li ha acabat la corda, asseient-lo a una de les poltrones que empreses estratègiques, en aquest cas les elèctriques, tenen reservades “in pectore” en els seus consell d’administració a polítics; en el segon cas, la porta giratòria és més subtil, perquè malgrat tingui l’aparença d’una promoció, en realitat no té altra funció que “agrair els serveis prestats” per un militant, amb una mena de rectoria a qui no ha donat la talla a l’hora de complir l’objectiu polític que el partit li havia assignat: en el cas Gabilondo, guanyar la presidència de Madrid. A partir d’ara, doncs, amb més o menys discreció, estigueu segurs que veurem un reguitzell de casos semblants de recol·locacions perquè, evidentment, un partit no pot deixar a la intempèrie els ocupants de càrrecs quin mandat ha quedat extingit per imperatiu legal.

Un partit, en principi mai deixa a la misèria els militants que, per la causa que sigui, han perdut el dret a seguir amorrats a la menjadora pública. Els partits ho saben que no poden deixar desemparat ningú que s’hagi quedat al carrer, llevat que aquest, per orgull o dignitat, prefereixi espavilar-se pel seu compte per guanyar-se les garrofes. En rares ocasions, inclús en alguns casos de polítics defenestrats – sense anar més lluny en el del nostre Santi Vila, que presideix avui el Cercle d’Infraestructures, una Fundació fundada per Pere Macias i vinculada a l’antiga Convergència -, a un polític professional que es quedi sense “feina” se l’ha deixat mai a l’estacada. Sigui un ex-ministre o un simple ex-regidor, sempre se li troba un “forat”, directa o indirectament associat a l’administració, per sucar-hi el melindro o per anar tirant. Potser el que s’hauria de discutir és si aquestes “compensacions” haurien de sortir de les arques dels partits o de les públiques. Però, em fa l’efecte que més aviat són aquestes darreres les que acaben repartint-se “la factura” de retribuir uns serveis que caldria veure si són productius.

Almenys les portes giratòries que traspassen polítics “excedents” de la política a una empresa privada no generen, en principi, cap despesa a la Hisenda Pública; però, no us deixeu aixecar la camisa: els “favors” que se’ls hi exigeixen als col·locats en aquestes empreses a través de la porta giratòria, els acabarem pagant els contribuents si no és amb diners serà amb dinars. I és que, en definitiva, sempre serem els mateixos ingenus els que ens haurem de rascar la butxaca.

diumenge, 24 d’octubre de 2021

ELS CAPS DE SETMANA TESTIMONIS MANLLEVATS A “CARTES AL DIRECTOR”

 

(Des de fa uns quants caps de setmana espigolo una selecció de les “Cartes al Director” publicades els darrers deu dies als diaris del país, i escrites per gent carregada de la "seva" raó)

SOBRE DISCOTEQUES.- Els joves hem gaudit dels primers caps de setmana amb les discoteques i bars musicals oberts. El problema principal que s’ha produït ha sigut la dificultat de controlar el compliment de les restriccions dintre dels locals nocturns. Immersos en una situació d’inconsciència, no som responsables dels nostres actes, aquest fet provoca un assenyalament a les generacions joves com a principals responsables de l’augment de casos per COVID-19. Era d’esperar aquest succés, és adient un replantejament en l’aplicació de les restriccions en l’oci nocturn i lluitar per conscienciar la mentalitat de la ciutadania més jove. Es juga amb foc en una prova pilot poc controlada i que potser no estem preparats per acomplir-la. (Abril Pugués Baqués – Diari de Girona)

SOBRE SERVEIS SOCIALS.- A principis d’octubre de l’any passat, i donada la meva situació personal i laboral, vaig anar a demanar ajuda els Serveis Socials de la Bisbal d’Empordà. Tenia necessitat d’arreglar-me la boca i la meva situació econòmica no em permetia anar al sector privat. Em vaig presentar a les oficines dels Serveis Socials per informar-me dels requisits i documentació que havia de presentar. Una vegada tenia la informació, vaig anar als diferents organismes a demanar els documents que necessitava (informe odontòleg, demanda d’ocupació, extracte bancari dels darrers 6 mesos, etcètera …) El passat 27 de setembre d’aquest any, a punt de fer un any d’haver presentat la sol·licitud als Serveis Socials de la Bisbal, vaig preguntar en quin punt em trobava. La resposta va ser, dona’m les teves dades, i el més aviat que puguem et direm alguna cosa. (Francesc Boillos Pucikar – Diari de Girona)

SOBRE SENTIR-SE CATALÀ I ESPANYOL A LA VEGADA.- Vaig nàixer l’any 1971 a la clínica l’Aliança. El meu pare lleidatà i la meva mare aragonesa, però de ben petita vivint a Lleida. Cap dels dos ja no els tinc, però els meus records d’infantesa són molts: aquelles ganes de tocar el piano al baratillo del carrer Major amagant-me quan veia lo Marraco, la meva primera bicicleta comprada amb molt esforç al Calucho, els estius a la torre del camí de l’Albi, les tardes de dissabte amb la colla al Sistema, al Trident i als Vins, amb el meu primer i últim vespino, els estudis al col·legi Episcopal, l’afició per la música i la ràdio, els garrotins i pujar al castell per albirar Lleida. Tot això em fa sentir lleidatà. També soc català. He viatjat de nord a sud i m’agrada la Costa Brava, el caràcter de l’Empordà, la gent agraïda del Deltebre, estiuejar a Salou i Cambrils, els manresans, els de la muntanya, els de la Franja. Tots diferents però junts. Recordo les primeres emissions de TV3 i el JR de Dallas parlant en català, visitar Montserrat i la Sagrada Família. Em sento espanyol. Per motius laborals he viatjat per tot Espanya. Conec gallecs, madrilenys, andalusos, murcians, extremenys, etc. Tots són diferents però amb els seus costums propis. He fet la mili, m’agrada veure la desfilada militar, visitar el Pilar, anar a casa de la meva mare a l’Aragó. He crescut mirant l’1,2,3 i Verano azul a la televisió espanyola i m’agrada escoltar amb respecte l’himne nacional. Des de fa tres anys ja no viatjo. Estic vivint en un apartament molt cuco amb totes les despeses pagades al carrer de Victoria Kent, amb vistes a la Seu Vella. Estic gaudint d’un temps sabàtic. Crec que aquesta reflexió meva la comparteix molta gent i la defensa com jo, però per a molts és incompatible el fet de sentir-se espanyol i català alhora, i això no és acceptable. La ignorància és molt atrevida. Tots aquells que volen dividir la societat són els primers que no s’han mogut mai de casa i fins i tot no coneixen ni la seva pròpia ciutat. (Un veí del carrer Victòria Kent de Lleida – Diari Segre)

SOBRE EL CÀNCER.- Des de petita, per circumstàncies de la vida, he viscut de prop situacions de càncer en éssers estimats, un tema del qual mai vaig arribar a entendre fins fa ben poc. Sé que era petita i que potser no era un tema per a mi, però m’he adonat que si normalitzéssim parlar sobre aquesta mena de malalties creixeríem sense por a aquesta paraula, seria un tabú menys i donaríem veu i força a totes aquestes persones que el pateixen per dins. El 19 d’octubre es va celebrar el Dia Mundial Contra el Càncer de Mama, un tema del qual avui dia soc molt conscient, però del qual hauria d’haver estat conscient sempre, des de petita. Normalitzar-ho és parlar de pits, que tots són bonics i que és molt important conèixer-se i explorar-se sempre. Ara ja sé el que és i la seva importància, per això és important que des de petites ens ensenyin a tractar tota mena de temes per poder créixer lliures de tabús i fortes per al que ens puguem trobar en la vida. (Susana Bermejo – Punt Diari)

SOBRE EL PERILL D’EXTINCIÓ DEL CATALÀ.- La meva llengua materna és el català. El parlo a casa des que vaig néixer i és la llengua que parlo amb els meus amics i el meu entorn en el dia a dia. Però visc en una bombolla. La setmana passada un conegut em va dir, sorprès, que se li feia estrany que algú de la meva edat parlés en català. Em va confessar que als pobles de la zona on treballa gairebé cap jove en parla, i no passa només aquí. A Catalunya és cada cop més habitual trobar gent que no parla català o que ni tan sols l’entén. M’omple d’impotència veure com la llengua amb què he crescut està caient en el camí de l’extinció. Som una terra amb una llengua immensament rica, però ens trobem en una lluita constant per intentar mantenir-la. En aquesta guerra lingüística, els joves que insistim en parlar en català som la resistència. (Alba Aguilera – Punt Diari)

ANATOMIA DELS CASTELLS.- M’agrada molt mirar castells! Són torres humanes plenes de força mental i valentia física i solidaritat envers l’equip. Crec que són comparables a una família o a un equip de feina. L’objectiu dels castellers és carregar i descarregar un castell com a plaer i amb un sentiment molt arrelat; si pel camí hi ha algun error, cal tornar-ho a intentar plegats, corregint-se i aprenent-ne més. La família també és com un castell que uneix persones i es va eixamplant. Hi ha una pinya principal que suporta el pes dels que van pujant; pel camí es perden persones. Es cometen errors que es poden perdonar, i quan això no passa es pot trencar el castell familiar. En un lloc de treball l’objectiu és una mica diferent, o no! Tothom ha de fer pinya per assolir el màxim rendiment possible. Totes les persones han de ser igual d’importants i cadascú ha de sumar. Si es vol que un equip de treball funcioni cal educació, respecte, companyonia, bona fe i honestedat, des de la pinya fins a l’última persona que hagi arribat. Quan això falla, es desestructura l’equip, i fa el camí feixuc i pesat, no deixant que el castell pugui ser carregat com cal. Tots els valors són importants: experiència, qualitats, formació, aptituds, i tothom té dret a ser ensenyat. I es poden cometre errors, només faltaria! (Dolors Hugas Puigverd – Punt Diari)

ADOLESCENTS I INSTAGRAM.- Molts pares i familiars d’adolescents estem preocupats per notícies que arriben sobre els efectes perjudicials de l’ús d’Instagram en aquestes edats. Segons Mark Zuckerberg, l’ús d’aplicacions socials és beneficiós per a la salut mental perquè ajuda a connectar-se amb altres persones. Fins i tot s’han plantejat la creació d’un Instagram dedicat a menors de 13 anys. Tots sabem que un ús exacerbat de les xarxes provoca addicció. En aquest cas, la tendència a crear imatges i vídeos, com-porta compartir moments plaents, extres, gairebé perfectes, en què sembla que tot és ideal i insuperable. Moltes adolescents –cal reconèixer que és una edat en què les emocions estan molt enlairades– es comparen, veuen en una altra usuària major atractiu, èxit o riquesa, i això els provoca ansietat i depressió; no accepten la seva imatge corporal. La manca de control en el seu ús acaba provocant una rivalitat entre les amistats que pot ser molt perjudicial. Com explicar-los que estan ficats en un forat que no és real? (Cristina Casals Massó – Punt Diari)

divendres, 22 d’octubre de 2021

VAL MÉS PRENDRE-S’HO RIENT

 

Que no vol dir agafar-s’ho tot a tall de conya. Sóc un negat per memoritzar els acudits que m’expliquen, però admiro els que sembla que no acaben mai el repertori. Perquè moltes vegades rematar una vetllada explicant ocurrències, és una manera molt apropiada de rebaixar la tensió subliminal en que vivim submergits en general, o la tibantor concreta que es congria en un moment donat en el nostre ambient habitual per un malentès, un comentari inapropiat o una pixada fora de test. Però, alerta! Que petar-se de riure d’un mal acudit quan es fa per compromís, per quedar bé amb algú que farda de graciós, pot resultar nefast per no dir catastròfic per embastar amistats relaxades i sostenibles.

Tenir bon humor és, ja se sap, un bon punt de partida per recuperar l’equilibri interior, perquè està demostrat que qui sap fotre-se’n d’allò que l’angoixa trascola millor els mals tràngols més complicats. Encara que alguns reprimits us vulguin amargar amb la cantarella que aquest món és un bassal de llàgrimes, sapigueu que a aquest món encara que naixem plorant voluntàriament o després d’unes quantes bufes al pómpis, hi traiem el caparró destinats a riure, a estar alegres i passar-nos-ho bé, no pas per somicar a totes hores pels racons com n’és de trista i punyetera la vida. Fixeu-vos que els humans som l’única espècie que pot riure, jo diria que precisament perquè som intel·ligents; de la resta d’espècies només consta que ho hagi intentat la guilla, però el seu riure és tan hipòcrita que s’assembla més a un udol que no pas a una rialla. El problema és que el riure pervers i fals de la guilla s’ha encomanat per desgràcia a alguns humans.

Quan, com ara mateix, allò que se’n deien “valors eterns” es reconeix que van de capa caiguda arreu, amb franquesa crec que s’hauria de recórrer més que mai al bon humor per evitar quedar-nos atrapats de peus i mans en petites tragèdies domèstiques. Paradoxalment, la gent que mai riu, per molt seria que sembli no es gaire de fiar, llevat que sigui d’aquells pocs aparentment avinagrats que, no obstant de fesomia cap en dintre, són gent divertida. No és que abundin massa, però n’hi ha i aquests no són perillosos. En canvi, pareu atenció abans de tancar un tracte comercial o del caràcter que sigui amb un sorrut de mena, perquè amb un taciturn patològic teniu bastants números d’enganxar-vos-hi els dits. Estar de bon humor no significa prendre’s la vida a tall de broma, ni transformar els drames en farses i riure-se’n de tot i de tothom a totes hores, vingui o no al cas. Estar de bon humor no consisteix en res més que en desenvolupar el difícil art de mantenir l’equidistància entre dos estats d’ànims contradictoris: el dels que ho veuen tot negre i el dels que pensen que si el sol no ha sortit avui, ja sortirà demà i que, per tant, no cal posar-se pedres al fetge.

En Pla, un home que es distingia per gastar un tipus d’humor embolicat de murrieria escèptica, deia que l’optimisme és un punt determinat de la inconsciència. Uns espavilats consultors d’empreses nord-americanes – d’on volíeu que vinguessin uns tipus tan saberuts? –, fa dos dècades van assegurar que el bon humor estimula la productivitat, predisposa les neurones per resoldre problemes enrevessats i facilita l’aprenentatge d’idiomes. No calia anar tan lluny per donar aquest diagnòstic: a pagès encara n’hi ha que creuen que qui muny les vaques amb posat de set jutges té bastants números perquè hagi de llençar tota la producció del dia a la bassa, si no vol que s’escampi la veu que les seves vaques tenen mala llet. En Pere Calders, que les havia passat de tots colors al llarg de la seva vida, exhibia de barbeta cap avall un bon humor sempre irònic i a estones mordaç i tot, defensant que seu model de riure-se’n del món es podia comparar amb l’acupuntura: s’ha de punxar per curar.

A la meva manera de veure, doncs, hi ha dues maneres d’encarar la vida: prendre-s’ho tot a la tremenda o provar de sortir al carrer sempre amb un somriure als llavis. El secret del bon humor no és que hom estigui content perquè totes li ponen, sinó que s’entossudeixi a no posar-se trist per res, encara que pintin bastos. La risoteràpia és una tècnica que s’aconsella a la gent avorrida, gran i no tan gran, per forçar la rialla. Suposo que de mal no en fa, però riure per obligació ja em perdonareu: marramau! L’ideal fora ensenyar la canalla a estimar la claror i no l’ombra, el sol i no la boira; en definitiva, que per estar de bon humor sempre cal assumir de ben petits que per viure no es necessiten més coses de les que en realitat són necessàries per ser feliços. I que és impossible esperar tot el sant dia amb cara de pomes agres quan s’està pen-dent d’una trucada o d’una bona notícia; s’ha de buscar temps per esbargir el cap, envoltant-se de gent que sàpiga riure sense recels, si convé fent pallassades. Al cap i a la fi, en aquesta vida tots un dia o un altra acabem fent una mica el pallasso; només cal decidir si volem fer el paper d’augustos o de clowns. El que de cap manera hem d’acceptar és el de titella, perquè sempre dependrem de qui ens estiri els cordills.

(Que sigueu feliços aquest final de setmana. Ens retrobarem diumenge amb la selecció de “cartes al director” per donar veu, precisament, a gent que pot estar carregada de la "seva" raó i té dret que es conegui. Dilluns reprendrem les reflexions diàries habituals, féu bondat i no escolteu massa les notícies, sinó voleu acabar tarumbes).

dijous, 21 d’octubre de 2021

POCS PAÏSSOS O INSTITUCIONS NO HAN TINGUT MAI ROBA BRUTA PER RENTAR (2ª part)

 

Els tigrinya són les darreres víctimes de la plaga de guerres tribals que han dessagnat la Banya d’Àfrica, des que les potencies colonials que havien espremut d’aquest territori les riqueses naturals durant dècades van fotre el camp, després d'haver-se assegurat deixar lligada i ben lligada la maquinaria explotadora dels recursos per unes quantes dotzenes de dècades més. Aquests pobles se les van haver d'apanyar solets per administrar la misèria que els hi havien deixat per repartir-se. L’ètnia tigrinya, malgrat representa només un 7% de la població d’Etiòpia durant més de vint anys ha acaparat els principals càrrecs polítics, econòmics i militars del país, perquè eren els que estaven millor preparats per governar. Però, les continues revoltes encapçalades per capitostos de les diferents ètnies van desgastar-los tant que optaren, l’any 2018, per cedir el poder en favor del líder de l’ètnia oromo, que consideraven aliat, i que tenia tan prestigi que a les poques set-manes de convertir-se en primer ministre la seva retòrica pacifista va aconseguir-li la concessió del Nobel de la Pau. Però tot plegat era un pur miratge perquè la qüestió de fons, a part de la misèria endèmica, era que la minoria tigrinya considerava ésser capaç de governar-se sola i, per tant, des de fa divuit mesos un anomenat Front d’Alliberament del Poble de Tigre reclamà, amb les armes a la mà, la independència d’Etiòpia, nació que va fer una coalició amb la veïna Eritrea per impedir la sedició dels tigrinya. El conflicte, esquitxat de matances i violacions massives, es calcula per part de l’ONU que ha deixat més de cinc milions de persones necessitades d’assistència humanitària i quasi mig milió més que passen fam extrema.

Per commemorar el centenari del partit comunista Xinés, sota quina hegemonia s’han comés salvatjades contra els drets humans de l’alçada d’un campanar - amb l’excusa de la revolució cultural maoista la repressió fou vergonyant -, l’actual líder màxim ha llençat un missatge urbi et orbi carregat de bel·ligerància i amenaces, prometent “un bany de sang” davant la gran muralla d’acer construïda per 1.400 milions de xinesos”, per respondre a qualsevol amenaça des de fora o des de dintre que atempti contra la sobirania nacional. I referint-se a la "germana" Taiwan va assegurar que “aixafarem resoltament qualsevol pla d’independència de l’illa”. Sembla, doncs, que cada dia ens acostem més a la profecia de l’Alexandre Deulofeu, seguint la teoria de la seva matemàtica de la història, sobre la imparable hegemonia mundial, política i econòmica, de la Xina. La pregunta és quants morts, famolencs i dissidents quedaran trinxats pel camí, en la més absoluta de les impunitats.

El govern de Mèxic, i acabo, ha fet un aparent cop de geni i ha presentat una querella davant el tribunal federal de Boston, als Estats Units, perquè es condemni els principals fabricants d’armes nord-americans a reparar els danys colaterals causats pel tràfic il·legal d’armes i per l’increment de la violència a aquell país. Segons els demandants, aquests danys es xifren en un flux de més de mig milió d’armes venudes anualment, les quals són suposadament responsables d’uns disset-mil homicidis cada any; dades que és molt probable que estiguin molt per sota de les reals i, tanmateix, el gest del govern està tenyit d'un descarat fariseisme tenint en compte que d'aquest tràfic d’armes en foren col·laboradors necessaris empresaris mexicans i alguns alts càrrecs governamentals, en èpoques no gaire llunyanes. La querella mexicana, doncs, no posa en qüestió la legislació dels seus veïns pel que fa al dret individual a portar armes, però critica que es fabriquin i distribueixin sense cap limitació ni control; i que les empreses fabricants d’armes facin publicitat entre la població mexicana de la importància de disposar d’eines per a la defensa personal, explicant com n’és de fàcil accedir-hi així com a la seva eficàcia per matar. I no existeix cap mena de control per evitar o almenys dificultar que aquestes armes no es destinin a activitats il·legals. No obstant el gest mexicà, a cap observador imparcial li queden dubtes que el propi govern de Mèxic podria haver fet molt més que gestos simbòlics i propagandístics per impedir que l’accés a les armes fos tan senzilla i, per tant, considerar que bona part dels milers d’homicidis com a mínim són imputable la negligència administrativa.

Ahir el veterà polític Felipe Gonzalez va dir, en referencia als que amb motiu de la commemoració del desè aniversari de la desaparició d’ETA li retreuen que no faci un gest semblant en relació a la paternitat dels GAL, que no hi ha ningú que no arrossegui la seva pròpia motxilla carregada de roba bruta. Comparteixo aquesta opinió, tant en consonància amb la reflexió penjada ahir i avui al blog, la qual no pretén altra cosa que fer veure que abans d’esgargamellar-nos cridant en favor de la justícia, la transparència, l’honestedat i la reparació de greuges, moderéssim la gestualitat i la cridòria examinant amb humilitat el contingut de cadascuna de les motxilles que arrosseguem a l’esquena, en tant que països, institucions o simples persones. I no tiréssim la primera pedra abans de valorar el grau de corresponsabilitat personal o com a ciutadans d'un país en generar tanta roba bruta. Vist des d’aquesta perspectiva, si tots en som i ens sentim una mica corresponsables, per acció, omissió o tolerància covarda i consentida, de l’explotació de persones, animals i natura, de la misèria, de la inseguretat o de la plaga d’incivisme que tant ens preocupen, potser el món començaria a sortir del pedregar en que s’està enfonsant.

 

dimecres, 20 d’octubre de 2021

POCS PAÏSSOS O INSTITUCIONS NO HAN TINGUT MAI ROBA BRUTA PER RENTAR (1ª part)

Aquella dita que assegura no haver-hi un pam de net la clava bastant. En realitat, desde les persones físiques a les institucions i, per descomptat els països, en algun moment o altre de la seva història han tingut necessitat d’amagar brutícia sota la catifa i han fet els impossibles perquè ningú se n’adonés. Per tant, no és agosarat demanar que qui tingui el passat net com una patena tiri la primera pedra, i en cas contrari que es fiqui la llengua viperina a la butxaca. En el darrer trimestre han transcendit notícies estrambòtiques o macabres que haurien d’avergonyir i trasbalsar qualsevol societat que es vanti de demòcrata, culta i, fins i tot, de civilitzada; però, sorprenentment, un cop esbombades s’arxiven de mica en mica a l'armari dels mals endreços, en camí de l'oblit etern, refiant-se que a la llarga sempre els claus nous treuen els claus antics. Entre avui i demà, doncs, us faré una petita selecció escollida a l'atzar d'entre l’ampli repertori disponible de disbarats per negligència, relliscades per corrupció i abusos per malicia dels drets humans, d’aquelles coses que si se saben esquitxen per sempre reputacions personals i col·lectives.

Al Canadà, per exemple, després que a finals de maig hagués transcendit la troballa de 2l5 cadàvers de criatures indígenes en fosses comunes properes a un hospici, l’horror s’ha desbocat amb el descobriment de 751 tombes més de nens indígenes, també al costat d’un altre internat. Tots dos establiments gestionats des de 1886 a 1970, amb el beneplàcit del govern de torn, per l’església catòlica. I les autoritats del país temen que aquestes troballes esborronants siguin només la punxa de l’iceberg de quelcom que podria considerar-se un probable genocidi. Segons sembla, al voltant de 150.000 nens indígenes (alguns dels esquelets pertanyen a criatures de tres anys) van ser enviats a centres de l’Església catòlica que, sota la marca “Marieval Indian Residencial School”, s’assemblaven més a un camp de concentració o a un reformatori que a una escola. Centres monstruosos que reberen suport econòmic del govern canadenc des del segle XIX fins fa quatre dies, l’any 1990. L’objectiu d’aquests centres era imposar si us plau per força (rentar el cervell, per parlar clar i català) als “ignorants” i “inferiors” indígenes la cultura dels blancs intel·ligents i "normals". Els maltractaments físics i els sexuals, segons els investigadors, es prodigaven com a mètode educatiu més comú. El primer ministre canadenc actual, el senyor Trudeau, ha declarat davant aquesta barbàrie: “Cap nen no hauria d’haver passat la seva preciosa joventut sota una solitud terrible i entre abusos; ni patir els seus últims moments en un lloc dominat per la por. Ni a cap família se li hauria d’haver privat de l’alegria de veure la seva canalla jugant o creixent”.

Els casos de repressió política vergonyant són incomptables en aquest repertori de "roba bruta", però per posar un altre exemple recent em referiré als que pateixen els mitjans d’informació russos, destacant la persecució ferotge contra el portal de notícies Proekt des que el passat juny va anunciar que publicaria net de pols i de palla un informe sobre la corrupció al ministeri de l’Interior, quins alts càrrecs i els seus familiars han incrementat escandalosament llurs patrimonis personals. Amnistia Internacional ha condemnat l’actuació policial amb dures paraules: “Les autoritats russes estan responent als informes sobre corrupció entre la classe dirigent amb una duresa impressionant i a la velocitat d’un llampec”. Diversos modestos mitjans d’informació independents, com la web “VTimes”, han hagut de plegar després que se’ls hi pengés l’etiqueta “d’agent estranger” i l'emissora nord-americana “Radio Liberty” ha estat multada amb dos milions de dòlars, en aplicació de la mateixa llei de l’embut. D'altra banda, els mitjans que no fan la gara-gara als ocupants del Kremlin, comproven com de cop i volta se’ls hi estronca l’aixeta de la publicitat i han de baixar la persiana. Les autoritats, naturalment, neguen tant la corrupció com la repressió, que amaguen com bojos sota les immenses catifes dels seus edificis oficials, posant cara de no haver trencat mai cap plat. I tal dia farà un any!

Tanmateix, les regions de la Pulla i la Campania, al sud d’Itàlia, riques per la seva agricultura (verdures, fruites i tomàquets), durant la campanya de la recollida, igual com passa a altres indrets del món, per exemple a Lleida o Andalusia, com que els sous que els pagesos, explotats per les industries de l'alimentació, poden pagar als jornalers són miserables, els nadius en passen de doblar l’espinada de sol a sol fent una feina tan escarrassada, de manera que la mà d’obra es basteix amb immigrants sense papers, sense dignitat ni ànims per rebel·lar-se. L’any passat el govern italià va aprovar una regularització massiva i temporal dels emigrants que treien les castanyes del foc als pagesos, perquè poguessin accedir a un permís de residència mentre fessin de jornalers; però no va reeixir l'invent perquè, segons l’ONG “Human Rigts Watch”, les condicions per tramitar-lo eren tan exigents que a la pràctica quedaven excloses centenars de milers d'immigrants, i en conseqüència la majoria de jornalers callaven i acceptaven la feina en condicions de treball tan inhumanes que causaven la mort per insolació o per deshidratació anualment a varies dotzenes de persones anònimes, la majoria africanes. Precisament, l’estiu passat la mort d’un jove originari del Mali en acabar la jornada esgotat sota un sol abrasador i que va quedar estès a terra completament deshidratat perquè l’aigua anava racionada. El govern, llavors, no va tenir més remei que prohibir treballar al camp durant les hores més caniculars, almenys durant tot l’agost. Milers de emigrants, però, sense contracte de treball peregrinen cada any a la Itàlia meridional des de l’Àfrica i l’Europa de l’Est per recollir fruita i verdura a canvi de 6 euros l’hora, vivint en condicions inhumanes en campaments, sota una reglamentació laboral il·legal coneguda com “caporolato”. I cada any es repeteix la mateixa vergonya, com si no passés res, fent palès que l’explotació de l’home per l’home no ha passat a la història, només s’amaga sota una catifa d'hipocresia i aparent honorabilitat. (continuarà)

 

dimarts, 19 d’octubre de 2021

ESPERO QUE DESPRÉS DEL CASORI S’ACABI EL CULEBROT BISBE NOVELL

 

Perquè des de fa setmanes la vida i miracles del bisbe de Solsona ha donat la volta al món etiquetada en cada versió, de la manera més convenient per treure-li punxa a l’escàndol. Tant li fa si el relat es corresponia amb la veritat o se’n desviava expressament per flirtejar amb el sensacionalisme; de fet, com que el bisbe manté la boca serrada (qui sap si covant el que dirà quan acabi explotant), ara per ara treure’n l’entrellat del trencacolls no resulta fàcil i, per tant, els mitjans van escaldufant com poden l’escassetat de novetats amb especulacions més o menys mengívoles en funció de la imaginació i morbositat dels cuiners. El silenci dels protagonistes no ajuda per aconseguir una lectura objectiva del què es cou a l’olla, però els seus gestos no poden ser més explícits, simples i espontanis: el bisbe s’ha encapritxat d’una dona divorciada mare de tres fills, i en plena efervescència hormonal pretén formalitzar la relació familiar per la via ràpida del registre civil. Res de l’altra món, si no fos...

Si no fos que, precisament per aquestes dues raons la decisió del bisbe s'ha entravessat als seus superiors: en primer lloc, en Novell ha posat banyes a l’Església que l’havia distingit com a príncep, quan en prou feines havia sortit de les beceroles; i, en segon lloc, perquè el molt desagraït està disposat a precipitar el desenllaç del seu caprici sense esperar la vènia vaticana. No és estranya la presa, tenint en compte que el bisbe sap millor que ningú que amb les coses de Palau val més asseure’s i carregar-se de paciència, una exigència impossible de fer-la entomar a un personatge hiperventilat que mai havia estat un model d’estoïcisme, sinó que havia donat proves incontrastables de que li agrada tirar pel dret, sense mossegar-se la llengua.

Tanmateix, això de passar pel jutjat civil en comptes de fer-ho per la sagristia és una provocació difícil de pair, tant pel Vaticà com per aquells que recorden les seves severes prèdiques, gairebé anatemes contra els matrimonis civils. En qualsevol cas, no cal patir-hi, ja que aquesta peripècia pseudo-sentimental té els dies comptats i aviat es farà vella i no interessarà a ningú; llevat que els protagonistes l’atiïn (possibilitat que no descarto del tot si els tempten amb una bona exclusiva) amb algun cop d’efecte de darrera hora, per tal de donar feina als tafaners professionals i als macarrons dels safaretjos on es remullen les xafarderies. En qualsevol cas, el Vaticà ja té d’altres maldecaps molt més importants que les rebequeries del bisbe Novell; per exemple les trapelleries del cardenal Becciu, fins fa quatre dies prefecte per a la Congregació de les Causes dels Sants, acusat de malversació i frau dels fons reservats de la Secretaria d’Estat quan n’era el número dos entre 2011 i 2018, i de fer una inversió irregular de 345 milions d’euros per comprar un edifici de Londres. Al costat de les crítiques per part d’aquest cardenal al caràcter absolutista i monàrquic de la cúpula de l’Església, la pixarada fora de test del bisbe de Solsona és pecata minuta.

Per casualitat, l’afer Novell ha coincidit en el temps amb un altre escàndol que esquitxa aquesta vegada a la congregació evangèlica luterana de l’Església autònoma sueca. Un capellà gai de Göteborg ha decidit plantar cara als capgrossos de la seva confessió religiosa com a protesta per la discriminació que pateixen les parelles gais en algunes parròquies del país, quins responsables s’acullen a l’objecció de consciència per negar-se a beneir matrimonis homosexuals, a pesar que el dret a les unions matrimonials de persones del mateix sexe està reconegut a Suècia des del 2009. Aquest pastor rebec ha fet costat als seus parroquians gais negant-se, en represàlia, a casar les parelles heterosexuals de tota la vida organitzant un bon sidral.

Tanmateix, el pastor no va tirar pel dret com el nostre bisbe, doncs ja feia temps que amb uns quants clergues progressistes congriaven presentar a la seva jerarquia una moció per abolir la possibilitat dels sacerdots i sacerdotesses sueques d’emparar-se en l’objecció de consciència per sabotejar matrimonis homosexuals, i de fet la varen exigir a l’assemblea general de la seva Església que tots els nous sacerdots ordenats estiguessin obligats a oficiar casaments gais. El pastor en qüestió es diu Lars, és pare de dos fills i està casat amb un altre pastor luterà. I abans de declarar-se en vaga de zel va declarar a la premsa del seu país: “Fa riure que en ple segle vint-i-ú acceptem aquestes discriminacions”. A la meva manera de veure, abans que alguns s’estripin les vestidures pel cas Novell, pensem que totes les Esglésies tenen roba bruta per rentar i que, mai millor dit, es millor no voler ser més papistes que el Papa alhora de penjar segons quines llufes i fer judicis de valor.

dilluns, 18 d’octubre de 2021

SEMPRE HI HAURÀ GENT QUE SEMBLI SORTIR DE LA CAPSA

Un dels danys colaterals de la pandèmia és que la gent ens hem tornat una mica més deixats: entre la mascareta que ens tapa mitja cara i la relaxació en la indumentària a base xandall, bata o pijama durant els mesos de confinament, de teletreball i de vida social escapçada per la meitat, hem detectat la sensació de comoditat que suposa anar com aquell qui diu amb un esclop i una espardenya per casa i sortir al carrer vestint informalment, enlloc de procurar fer goig com si acabéssim de sortir la capsa. Aquesta expressió que els més grans potser recordareu amb certa enyorança no s’ha de confondre amb “anar vestit de vint-i-un botó”. Els paràmetres no escrits de l’elegància distingeixen tres supòsits: anar com cal, anar mudat o anar com si s’hagués sortit de la capsa. Allò d’anar de vint-i-un botó més aviat s’emprava per fotre-se’n dels nou rics o dels aprenents de petimetre. El costumista Amadeu Amades explica que l’origen d’aquesta expressió l’hem d’anar a cercar en els vestits de gala dels serenos, que tenien tres rengleres de botons de 7 cadascuna, és a dir, 21 en total. A més, es s’emprava en un to irònic perquè la ciutadania pensava que l’uniforme era desproporcionat respecte del càrrec i, per tant, es deia en to burleta.

Vestir “com cal” és un concepte al qual que se li dóna encara avui molta importància, socialment parlant. Perquè no vol dir anar mudat, sinó simplement no “desentonar”. Que, per entendre’ns, és un mèrit que la gent d’ordre té molt en compte: arreglar-se per fer goig en determinades ocasions quotidianes, tant des de per buscar feina, com per assistir a actes socials o per treballar cara al públic en determinades empreses. I malgrat algunes empreses han desencarcarat les exigències d’uniformitat laboral com ara anar encorbatat i amb la cara ben neta i afaitada, moltes encara no han entès que uniformar l’aspecte físic topa amb un dels drets de les persones que no volen convertir-se en estereotips : la llibertat. Ni als alemanys, que tenen fama de caps quadrats, els hi mola gaire això d’anar d’uniforme, sigui a l’escola o a la feina. L’uniforme només el conserven els militars, els religiosos i, d’una manera més dispersa, els esportistes. Els militars ho tenen pelut per treure-se’l de sobre, però molts capellans, frares i monges ja en passen de l’hàbit tant com poden. No obstant ja s’admet que l’hàbit no fa el monjo, encara hi ha gent a la que costa entomar, per exemple, que un metge amb la bata descordada i el coll de la camisa desbotonat pugui encertar el diagnòstic tan bé com un que vesteixi com si acabés de sortir de la capsa.

Al sopar de gala de lliurament del Planeta divendres passat, per exemple, pocs dels convidats s’hi varen presentar de vint-i-un botó, però tots els comensals feia l’efecte que acabaven de sortir de la capsa. I és que en segons quins actes socials de l’establishment no n’hi ha prou anant-hi “mudats”; en aquests casos, si es vol anar “com cal”, hom s’ha d’esforçar una mica més que simplement mudar-se. Esclar que com amb moltes altres qüestions de la vida tot depèn de qui posa les normes. I com que en matèria de protocols socials qui les estableixen pertanyen a la classe que considera s’han de mantenir certes distàncies perquè, en la seva opinió, no tothom és igual sinó que uns són més iguals que altres, i aquesta condició es demostra respectant els convencionalismes indispensables per ésser acceptat en determinats cercles. Bé, que us tinc d’explicar que no sapigueu! Els revolucionaris francesos varen tallar el cap als aristòcrates perquè qualsevol ciutadà francès fos tractat de “monsenyor” (monsieur). En canvi, amb l’entrada de polítics teoricament d’esquerres als hemicicles de les Cambres de Diputats, sobretot en països tendres en democràcia, va proliferar una mena de disbauxa en la indumentària dels representants del poble. Sense anar més lluny, tant el Congrés espanyol com el Parla-ment català han estat escenaris d’espectacles que “desentonaven” de la línia convencional, en alguns casos fregant la provocació i encetant entre l'opinió pública debats aferrissats sobre qüestions tant complexes i opinables com “respecte” o “dignitat”.

Un dels Parlaments on va coure més aquesta relaxació estètica post-covid fou el de Westminster, seu dels diputats del Regne Unit. De manera que en tornar de les vacances d’estiu, els 650 honorables membres dels Comuns - els de la Cambra dels Lords continuen vestint de vint-i-un botó com en els vells temps sense que ningú els hi hagi hagut de recordar -, l’speaker els va donar el déu-vos-guard amb un memoràndum sobre què s’entén per vestir “com cal” en aquella santa casa: camisa, americana i preferentment corbata per als homes, i vestit formal de “negocis” per a les dones. I de passada, els hi ha recomanat que res de llegir llibres o diaris durant les sessions, per molt avorrides que siguin, ni de passar l’estona entretenint-se amb tauletes o mòbils. I que consti que l’actual speaker no és un conservador carca sinó un laborista que, en teoria, representa les classes populars. Aquest tarannà autoritari vetllant, per la “respectabilitat” externa de “ses senyories” britàniques, segur que no cauria gens bé a casa nostra que, en aquests aspectes formals, som més aviat de la màniga ampla i tolerants amb determinades excentricitats com la protagonitzada des del faristol del Parlament per una diputada de Ciutadans – la periodista Anna Grau –, en darrera sessió de control del govern, com explicava La Vanguardia. I és que potser sigui massa demanar que els personatges públics sembli que sempre surten de la capsa, però em sembla que convindria que, almenys, anessin “com cal” en cada moment. Per respecte a si mateixos i als que els hem d’aguantar.

dissabte, 16 d’octubre de 2021

ELS CAPS DE SETMANA TESTIMONIS MANLLEVATS A “CARTES AL DIRECTOR”

 

(Des de fa uns quants caps de setmana espigolo una selecció de “Cartes al Director” dels diaris del país, per donar veu a gent que pot estar carregada de la "seva" raó i que també mereixen ser escoltades)

MENORS A LES DISCOTEQUES.- Que els menors d’edat entren a discoteques fent servir carnets d’altres persones i/o amb la connivència del personal dels locals no és cap novetat. El passat cap de setmana va ser el primer que van obrir els locals d’oci nocturn ara que les dades epidemiològiques ho permeten. Suposadament tothom s’ha d’identificar amb DNI i passaport COVID. Em consta que aquest cap de setmana hi havia menors a l’interior d’un conegut local d’oci nocturn ubicat al centre de Girona. Sincerament, no ho entenc. No m’amoïna que els menors entrin abans d’hora a les discoteques, és un problema per a la seva família. El que sí em preocupa és la laxitud, per no dir displicència, a l’hora de controlar l’accés a aquests locals ara que per fi sembla que les coses milloren. Després, si malauradament l’epidèmia empitjora i tornen a tancar, tot seran plors i queixes i «vagues de fam». (Miquel Moreno – 10/10 – Diari Girona)

INDEPENDITZAR-SE ABANS DELS 25.- Els centennials estem farts de moltes coses... Per alguna cosa sempre estem queixant-nos per Twitter. Dels sous abusius, dels contractes de pràctiques que mai s’acaben encara que faci tres anys que te’n vas graduar, de les taxes de desocupació per les quals 4 de cada 10 joves estan a l’atur. Però sabeu del que més farts estem? Que la generació boomer es mofi de nosaltres. Que si dèbils, que si fluixos... Quan hem estat la generació dels sí-sí estudiants amb estudis superiors que mentre els tiràvem endavant amb suor i llàgrimes treballàvem llargues jornades per sous precaris. Tot això intentant conservar l’escassa salut mental que ens quedava, però això ja és un altre tema. Hem sortit al mercat laboral després de la crisi econòmica més gran de les últimes dècades i ara ens trobem una pandèmia mundial. El que realment ens emprenya són les afirmacions que hem llegit en moltes ocasions: “Els mil·lennistes i els centennistes no volen independitzar-se.” Doncs és clar que ho volem! Però mentre se’ns continuïn oferint treballs mal remunerats per als quals la majoria estem sobre qualificats i els preus de l’habitatge continuïn pujant, aquesta idea es quedarà en un somni que molts de nosaltres cada vegada veiem més llunyà. Conclusió: a qui jutgi el nostre camí els prestem les nostres sabates. Que ens diguin ells si en aquestes condicions és fàcil obrir-se pas en l’odissea de trobar un pis a Barcelona. (Andrea Garcia – 16/10 – Punt Diari)

INTRUSISME LABORAL.- En l’actualitat, sentim el terme “intrusisme laboral” per tot arreu. Aquesta pràctica es veu com a nociva i perillosa, però sota el meu punt de vista, pot ser que tingui també una part positiva. Podem definir l’intrusisme laboral com la pràctica d’una activitat laboral sense posseir la titulació necessària. Pràcticament cap ofici s’escapa de l’intrusisme, però és sempre tan greu la seva existència? És clar que una persona qualsevol no pot exercir de jutge o de metge si no s’ha format per a això, però hi ha altres casos en què la claredat s’esvaeix. Un bon exemple és quan un cantant dobla un personatge en una pel·lícula o quan un famós publica una cançó. Estem, en aquests casos, davant d’exemples d’intrusisme? Si la seva resposta és sí, significa llavors que una persona pot únicament dedicar-se a allò per a què s’ha format? I si la seva resposta és no, és lògic que hi hagi actors de doblatge en l’atur mentre un cantant realitza la seva feina? (Raquel Martin -15/10 – Punt Diari)

BRUTICIA A LES LLAUNES DE BEGUDES.- Un alt percentatge de refrescos es venen en llaunes. ¿No és un contrasentit que la llengüeta que obre aquestes llaunes, després d’haver recorregut infinitat de magatzems, transports, estanteries i mans, amb la brutícia que tot plegat comporta, sigui la que hagui d’introduir-se en el líquid que hom s’ha de beure? (Mª Enriqueta Lozoya Florit – 9/10 – La Vanguardia)

ELS HOMES NO DEMANEN AJUDA.- El gènere, la raça, el sexe o l’edat són determinants en un trastorn de la conducta alimentària, perquè qualsevol persona pot patir aquesta malaltia. I si bé és cert que el TCA s’identifica amb les dones, també ho és que un home pot patir qualsevol tipus de trastorn de la conducta alimentària i aquesta circumstància no el fa menys home. No obstant això, a vegades, desgraciadament, es creen prejudicis o estigmes on no hi fan cap falta, i per aquesta raó molts homes es resisteixen a demanar ajuda i prefereixen passar tot sols aquest tipus de malaltia per vergonya o por al què diran. És hora de trencar amb aquests prejudicis perquè aquells homes que estan passant per un mal moment en la seva vida no tinguin recança de parlar del què els passa. ¿Per què no ho poden fer amb tota normalitat? No per haver patit un TCA som menys homes, i no per ésser més fràgil i sensible que d’altres deixes de ser-ho. Els homes també tenim les nostres inseguretats, prejudicis i pèrdues d’autoestima. No a tots ens agrada el nostre cos. Fem, doncs, que els trastorns de la conducta alimentària no siguin un tema tabú. (Màrius Folch – 08/10 – El Periòdico)

MENYS DIPUTATS. – A la part alta del Congrés hi seuen diputats que gairebé sempre participen poc o gens en les negociacions i voten sí, no o s’abstenen seguint les indicacions dels caps de grup. Em pregunto què passaria si reduïssin el nombre de diputats a la meitat, de 350 a 170. Segur que farien la mateixa feina i estalviarien molts euros. (Antonio Mumbardó Muñoz – 15/10 – La Vanguardia)

PAGAR LA FESTA.- Diumenge passat, cap a les 21 hores, arribava amb la família a casa, al barri de Sant de Barcelona. Vam aparcar el cotxe un moment davant el domicili per descarregar. Mentre trèiem un cotxet del maleter i el nostre nadó del seient de darrere el copilot, algú va obrir la porta del pilot i ens va sostreure una bossa de mà que estava al seient de copilot, on portaven diferents objectes personals. Pocs minuts després, mentre estàvem cancel·lant les targetes bancàries, des de l’app del banc ens va arribar una notificació informant que havien efectuat una compra amb la nostra targeta. Era a la botiga d’alimentació, gestionada per persones d’origen pakistanès, ubicada a pocs metres dels lloc del robatori. Immediatament ens dirigim a l’establiment i el propietari ens assenyala un home i una dona com a autors de la compra. Es neguen a tornar-nos el que és nostre i s’encaren amb nosaltres. Truquem al 112, ella marxa corrent i nosaltres retenim l’home a la botiga, fins que vint minuts després arriben dos vehicles dels Mossos. Una parella s’adreça a nosaltres i l’altra als autors del robatori (la dona havia tornat feia pocs minuts) i interroguen el botiguer. Al final, deixen marxar la parella amb tota la compra feta amb els nostres diners i sense que ens tornin les pertinences. Tot i que reconeixen que ens han robat, els Mossos diuen que no poden fer res i ens recomanen posar una denúncia i que revisem les papereres i contenidors més propers per si hi ha llençat la nostra bossa. Tornem a casa escurats i havent pagat la festa. (Mariona Puig – 9/10 – La Vanguardia)

EL GAS DE LA RISA. - Las autoridades han alertado de los peligros del gas de la risa, la droga de moda que causa delirios y que ya ha matado a dos jóvenes en la Costa del Sol. Por lo que he leído, ya comienza a ser habitual de las noches de Barcelona, y por otra parte es difícil de castigar porque hay un vacío legal. Como siempre, tendremos que esperar que haya víctimas para atacar en serio esta incidencia. Aunque para algunos sea una nueva forma de supuesta “liberación”, para los demás es un problema grave, y para las autoridades no debería ser un asunto de … risa. (Joan Soldevila Adán – 2/10/ - La Vanguardia)

 

divendres, 15 d’octubre de 2021

UN ATEU PRESIDEIX EL CONSELL DE CAPELLANS DE HARVARD

Ja m’ho deia la baba: “no te n’aniràs mai a dormir sense saber-ne una de nova”. I és tan veritat aquesta dita que a vegades te n’emportes una bona sorpresa, perquè mai t’haguessis imaginat que fos possible “allò” que acabes de saber. Els escriptors romàntics francesos, amb Flaubert i Baudelaire al capdavant, van parir a mitjans segle dinou una expressió – èpater le bourgeois – que va fer fortuna per descriure d’acció de caure de cul els puritans burgesos, davant les freqüents provocacions intel·lectuals d’una generació de lletraferits i artistes, a mig camí entre l’avantguardisme i la revolució. No sé si n’hi hauria prou amb aquella ben trobada expressió per reflectir la immensa sorpresa de la burgesia universal en llegir suara la notícia que el consell religiós de la icònica universitat nord-americana de Harvard, ha elegit en votació secreta i per unanimitat un capellà ateu com a president de l’organisme col·legiat. Es tracta d’un rabí jueu de 44 anys, Greg Epstein, que no s’amaga de regatejar l’existència de Déu, proclamant com a recanvi un concepte retòric: l’humanisme espiritual. Embolica que fa fort!

El curiós del cas és que la universitat de Harvard va ser fundada l’any 1630 pel pastor John Harvard com escola per formar clergues sota el lema: “la veritat per Crist i l’Església”, per tal de mantenir quiets a la pleta de les seves respectives esglésies tradicionals els colons puritans assentats en una Nova Anglaterra, farcida de llibertinatge i poca devoció. Ara, amb la decisió que un reconegut ateu guiï i faci de portantveu del consell interreligiós de la prestigiosa universitat, a banda d’agafar amb els pixats al ventre a una opinió pública gens preparada per entomar un sotrac sentimental d’aquesta magnitud, ha posat la qüestió sempre cantelluda de l’existència o no de Déu en el bell centre del debat acadèmic i de la xafarderia popular. El full de ruta del conjunt de més de 40 capellans que representen al campus les comunitats d’obediència cristiana, jueva, hindú, budista i d’altres creences que s'hi belluguen, té per finalitat coordinar les diverses activitats religioses procurant no que no entrin en col·lisió els respectius ramats, tenint en compte que la religió i l'espiritualitat en el seu sentit més ampli no deixa indiferents els estudiants i que els capellans són personatges molt influents en el campus. Per aquesta raó ha sobtat tant que, per expressar-ho sense embuts, la capellanada hagi triat una guineu per vigilar el galliner.

El capellà ateu i no obstant devot no se n’amaga de les seves conviccions, i encara no fa quatre dies ha ratificat públicament a través dels mitjans la filosofia del seu credo, que situa l’humanisme com a pal de paller: “... sí, soc ateu. Considero que el concepte d’un Déu sobrenatural és una cosa que els humans van crear i no pas a la inversa. Per a mi, i tinc al cap moltes persones no religioses, probablement milions o fins i tot centenars de milions, per a les quals el més important en aquest món es donar a la vida un significat i un propòsit concret, construir un món millor, lluitar per la justícia i per un món humanista que busqui el bé sense passar necessàriament per Déu”. Quan aquest rabí al·ludeix a la gent que pensa com ell no fanfarroneja ni va desencaminat del tot: la mateixa església catòlica, per exemple, reconeix que una majoria jovent que puja ja no està per orgues religiosos i es conforma "sentint" l’espiritualitat “a la seva manera”. El bisbe de Los Angeles, esclar, no hi està d’acord amb la decisió de la capellanada de Harvard i li ha retret al rabí i als seus col·legues que un capellà, com a mínim, no pot negar Déu. Un amic meu que es vanta amb orgull del seu agnosticisme militant, em digué un dia: “Si tens fe no cal que el facis preguntes, i si no en tens és inútil de fer-te’n”. Justa la fusta, vaig pensar de primer! Però el problema és si fos veritat que a vegades presumir de tenir o no tenir fe és una manera de fingir, de representar "un paper". En Vicenç Villatoro m’ho va deixar clar en el deu llibre “Un home que se’n va”, quan escrigué: “sense fe, tots els pelegrinatges deceben”. Aquesta confessió li compro. És més, a la meva manera de veure, el que més m’ha cridat l’atenció d'aquest afer del capellà ateu de Harvard és que el bon home hagi deixat ben clar que no li passa pel cap que tal com ell pensa hagi de pensar tothom. Ojalà fos aquest el tarannà de tots els religiosos d'arreu: ens estalviaríem molts talibans i gaudiríem de més humanistes.

(Que sigueu feliços aquest final de setmana. Ens retrobarem diumenge vinent en la selecció dominical de “cartes al director” per donar veu, precisament, a gent que pot estar carregada de la "seva" raó. Dilluns reprendrem les reflexions diàries habituals, féu bondat i penseu per vosaltres mateixos)

dijous, 14 d’octubre de 2021

VIURE PENDENT DE LA GOTA MALAIA QUE ENS FAN PENJÀ DAMUNT DEL CAP

 Temps era temps existien dos instruments de tortura que afortunadament ja no estan de moda físicament, encara que psicològicament en tinc els meus dubtes sobre si han passat del tot a la història. La “bota malaia”, per exemple, era un instrument de tortura en forma de bota de fusta que tenia un mecanisme que feia que el peu del torturat hagués de suportar una pressió molt forta que anava augmentant de manera gradual i acabava trencant-li tots els ossos, enmig de dolors terribles. D’altra banda, existia la “gota xinesa”, que consistia en immobilitzar la persona torturada, girada de panxa enlaire, de manera que cada pocs segons li queia una gota d’aigua freda al front; els botxins la deixaven en aquesta postura tot el temps que calgués, lligada i sense donar-li de menjar ni de beure, mentre la gota d’aigua intermitent no la deixava dormir. Tenia set, però tot i que l’aigua li regalimava pel front no podia beure, fins que es tornava boja i acabava morint d’un atac de cor. Suposo que llevat de en algun racó de món, d’aquells on Jesucrist hi va perdre l’espardenya, tortures tan salvatges ja no s’usen. Però no us penseu pas que anem pel bon camí, ja que existeix un tipus de tortura molt més subtil, punyetera i cruel: consisteix en masegar-nos cada dia la paciència des de la premsa, la ràdio i la televisió a còpia de noticies esgarrifoses que ens posen la pell de gallina, i de pronòstics i comentaris tòxics que ens desestabilitzen la serenitat, com si tinguéssim talment una gota malaia penjada sobre el cap. Per cert, no sé per quin cony de deformació lexicològica la “gota xinesa” original s’ha acabat popularitzant com “gota malaia”. Algú en sap el per què?

 Si féu memòria, tirant unes quantes milles enrere, us adonareu que en la història de la humanitat no ha passat un sol dia que hàgim pogut estalviar-nos de suportar el degoteig (a vegades un vertader bombardeig) de brames, notícies o prediccions catastròfiques, sovint apocalíptiques. Ai, reforca de Pallanga! Poc ens podem escapar de l’efecte devastador de reportatges estridents i de comentaris alarmants des dels cercles on es moltoneja i garbella tant l’opinió pública, que segons quins dies per pair la dosis de derrotisme o alarmisme il·lustrat que ens engargamellen interessadament, necessitem unes quantes tasses de valeriana. Que si això del volcà no se sap com acabarà; que si la treva pandèmica és una manera sibil·lina d’afluixar la corda perquè la tibem i acabem penjant-nos tots solets quan aquest hivern vinguin maldades; que si les màfies de la droga estan colonitzant Catalunya; que si el feixisme s’està descarant i creix imparable a Europa fins que ens donarà un gros disgust: que si tenim l’economia a la quinta pregunta i estem tan endeutats que el dia que els creditors comencin a passar comptes ens deixaran en calçotets; que entre la llum que no para de pujar i el gas que ens costarà un ull de la cara, quan arribi el fred les passarem putes; que ja veurem qué passarà quan esquerdillin les pensions que són la única font d'ingressos de molta gent; que no ens escaparem de les xurriacades del canvi climàtic frisós d’aixafar-nos la guitarra i fer-nos purgar tots els atemptats a la natura; que si cada dia estem més a prop de veure com es fa realitat allò que “de fora vingueren i de casa ens tragueren”; que si fins i tot el Papa de Roma ho veu tan negre que confessa que alguns dels “seus germans” el voldrien veure mort... Quina tristesa fa tot plegat! I, per acabar-ho d’adobar, quan una part del jovent al crit de “llibertat” opta per pixar-se a la boca de les autoritats i del sistema, una colla de cínics acusen la generació de la transició de no haver tramés valors, vells i nous, al jovent.

 Aquesta, llamp me mau!, sí que és la moderna i perversa versió d’una “gota malaia” que plana sobre els nostres caps i ens deixa baldats d’angoixa, per molts paraigües de color de rosa o de blau cel optimista que parem per a no amarar-nos de la mala llet de la inseguretat i la indefensió. El terrabastall d’inestabilitat existencial amb que les notícies quotidianes ens amoïnen des de bon matí, deixa cada dia més gent traumatitzada psicològicament, alguns inclús s’arraconen a un costat per a no fer nosa. Si no reaccionem enèrgicament, amb un bon cop de geni, ho tindrem pelut per a refer-nos d’aquesta mena de catalèpsia mental induïda en que ens està transformant una galdosa i surrealista versió de “gota malaia” que està aconseguint fer-nos creure que l’abans era un somni, el després una broma pesada i el present una enganyifa sarcàstica.

 Ara bé, el que em preocupa de veritat és que massa sovint els esforços de persones sàvies i entenimentades que pretenen relativitzar el pessimisme egoista destil·lat des de les maleïdes “gotes malaies”, són ridiculitzats i befats per qualsevol pallasso a sou de vés a saber qui, que té com únic objectiu fer broma de tot. Si no som capaços, doncs, de plantar-nos i fotre una bona puntada de peu a les “gotes malaies” que ens fan la vida impossible, val més que baixem la persiana i fotem el camp. A la meva manera de veure, penso que les persones en temps de pandèmies i de tribulacions, hauríem de treballar per viure tal com som, sense deixar-se enlluernar pel que voldríem ser i, sobretot, sense avenir-se a ésser com els altres voldrien que fóssim. I, per favor, parem de combregar amb el mantra de que les aparences enganyen, fins que no ens hagin enganyat de veritat. És veritat que hi ha molta hipocresia i mala fe escampada arreu, però no tanta com es diu i, molta menys de la necessària per a fer-nos perdre l’esperança d’engegar les “gotes malaies” a prendre pel sac.

dimecres, 13 d’octubre de 2021

MENTRE SEGUIM LLENÇANT MENJAR, ES CULPA ELS MENJADORS SOCIALS DE PEIXER DELINQÜENTS I LA CARAM S’EMPIPA

 

No em refereixo al menjar que es llença a la bassa perquè està a punt de caducar ni al que, com a mesura de logística comercial, es destrueix discretament en origen per equilibrar el mercat i evitar així que els preus baixin més del compte per excés de producció, desestabilitzant els resultats de les empreses d’alimentació. Em refereixo al menjar que deixem al plat, a casa o al restaurant, perquè no ens ha agradat, estem massa tips o, simplement, ens n’havíem posat massa. Jo encara sóc d’aquella època que a casa, els pares o els avis ens ensenyaven que el plat es deixa net com una patena, sense relleus; però, suposo que per desgràcia, com passa amb molts altres valors tradicionals, aquella bona costum de no deixar vianda al plat en temps de vaques flaques s’ha perdut escandalosament, a casa i a fora, tan bon punt les vaques començaren a anar grasses.

Si traiem el nas per qualsevol cuina de restaurant un cap de setmana – malgrat la pandèmia ha sentenciat la majoria de bufets lliures que convidaven la gent a menjar més amb els ulls que no pas amb la boca -, observarem que malgrat una minoria està sensibilitzada per emportar-se’n a casa en tapers les deixies dels àpats, els cambrers encara retiren plats mig plens de teca no consumida, masegada a cops de forquilla i totalment inaprofitable, sense que ningú en faci escarafalls. Les criatures massa consentides són les primeres que deixen vianda al plat sistemàticament, i pocs dels adults que els acompanyen a taula gosen d’explicar-los que això no es fa i, sobretot, per què no s’ha de fer. Pobretes criatures, no fos cas que s’estressessin si algú les renyés! A l’escola, almenys a la mainada que s’hi queda a menjar se l’adoctrina (per-doneu l’expressió, però a vegades impartir “doctrina” sana convindria per restablir una taula de valors que es va perdent) sobre com n’és d’insolidari llençar menjar; però quan mengen a casa o participen d’alguna festa familiar, ni els pares ni els avis, que ja és gros, i ja no parlem de tiets o padrins que ho hi toquen cap pito en l’educació dels fills d’altres, s’hi esforcen predicant amb l’exemple, perquè la canalla valori la importància que té en un món on tants passen gana, deixar el plat ben net i no fer rossegons de res.

Però no només per vàries raons gens raonables se segueix llençant menjar que es podria aprofitar, sinó que ara uns quants ganàpies que tufegen a formol arrufen el nas i busquen tres pèls al gat a iniciatives per donar menjar als que no se’l poden comprar perquè les circumstàncies de la vida els ha deixat més escurats que les rates, però que no consideren sigui perdre la dignitat “parar la mà” en comptes de robar. Concretament, aquestes acusacions que s’han fet a la plataforma d’aliments que promou sor Caram, a Manresa – i suposo que en altres indrets hi deu haver gent que si no fa insinuacions semblants les pensa -, en el sentit que a les cues dels bancs d’aliments i serveis socials s’hi trobarien bastants dels delinqüents que en haver-se atipat a costa de la solidaritat no paren d’incordiar la convivència ciutadana. La monja mediàtica els hi hagut de parar els peus sense contemplacions a aquests esgarriacries, afirmant que “donar menjar a qui passa gana” no té res a veure amb alimentar la delinqüència.

De fet, s’ha de ser una mica capsigrany banyabaix per sortir amb aquests ciris trencats: la delinqüència no s’engreixa precisament dels plats calents que es serveixen als menjadors de les plataformes d’assistència social. Sense anar més lluny, potser caldria que la societat “bonista” que aprova l’acolliment de refugiats de tota mena a prop de casa, és preguntés si la culpa de la inseguretat ciutadana, que no es pot amagar sota la catifa, la tenen els bancs d’aliments i els serveis socials eixorcs per manca de recursos o, més aviat les nefastes polítiques de l’establishment en general, en no recolzar les seves bones intencions de boquilla preveient llocs de treball suficients perquè tots els nouvinguts que reben amb els braços oberts puguin guanyar-se la vida dignament i tinguin un lloc on viure com persones, en comptes d’abandonar-los en mans dels que, des dels segles dels segles, es fan rics explotant i prostituint els que viuen a la misèria.

I, tanmateix, dotant-se com a societat responsable d’uns mecanismes ràpids, implacables i sense hipòcrites escrúpols de consciència quan toca separar el blat de la palla, i expulsar de la societat acollidora aquells individus que podent triar civisme i escullen delinqüència. Per tant no hi doneu més voltes: mentre no s’erradiqui la misèria i es doni a totes les persones – ep!, les d’aquí i les forasteres -, la possibilitat de guanyar-se la vida dignament sense dependre de la “caritat” i el “bon cor”, ens agradi o no, la delinqüència serà inevitable mentre la classe política no s’amari d’una veritat de pissarrí; que ni les cases ni les “bones obres” es poden començar per la teulada. Si no s’hi fan uns sòlids fonaments que garanteixin la convivència i la justícia social, ja podem anar cantant missa tots els xitxarel·los idealistes que, sense experiència, es creuen saber-ho tot.

dijous, 7 d’octubre de 2021

FLIPO PER UN DESORDRE TAN ORDENAT, QUE SEMPRE EM PERMETI TROBAR EL QUE BUSQUI

 A la meva manera, sóc una persona endreçada; però per sort no estic obsessionat per l’ordre com d’altres que conec, que no poden suportar que res es bellugui de lloc. També en sé d’alguns que viuen enmig d’un vertader caos i no s’estressen, com si fos el més normal del món viure envoltat de coses escampades sense ordre ni concert. Pensant-hi bé, he arribat a una conclusió sobre aquesta qüestió que es resumeix en quatre paraules: no és pot dir de ningú que sigui un deixat, mentre sàpiga exactament on buscar cada cosa. Quan treballava, els meus companys de despatx tenien respecte de l’ordre uns comportaments molt diversos, en algun cas estrafolaris i tot, sovint pintorescos. Des dels primmirats que volien que la seva taula i per extensió el lloc de treball estiguessin sempre nets com una patena, fins els aparentment d’un tarannà baliga-balaga que amuntegaven sobre la taula gavetes plenes de papers, i apilotaven pels racons munts d’expedients en curs o pendents d'arxivar.

Els experts en productivitat suposo que tindrien, si els ho preguntéssim, opinions per tots els gustos en aquesta matèria concreta de ser ordenats, segur que alguns de ben contradictoris. Per exemple, uns potser dirien que atendre visites davant d’una taula pràcticament verge de paperassa pot donar al client la falsa impressió client que la feina escasseja, una aparença no gaire afalagadora des del punt de vista de màrqueting i d'imatge. En canvi, d’altres potser ho trobarien positiu en el sentit de predisposar el client a pensar que la persona que els atén ha deixat de banda tots els altres assumptes que té empantanegats damunt la taula, per centrar-se exclusivament en el seu problema. A mi em sembla, però, que com en altres aspectes de la vida quotidiana, professional o domèstica, també en quant a l’ordre o el desordre ens posem sovint massa transcendentals, ja que des del punt de vista pràctic el que importa, anant al cap del carrer, és que l’aparent desordre no acabi en un caos que col·lapsi el rendiment i l'eficàcia. 

Creieu-me, no us heu de preocupar per si se us pot considerar desordenats perquè aparentment teniu el despatx o la casa desendreçada, mentre trobeu com si res cada cosa, quan la busqueu. Això voldrà dir que, en inclús en el pitjor del casos, controleu el desordre i que, en realitat, no sou uns addictes a l’anarquia sino uns fans del desordre ordenat. Inclús podríem trobar-li quelcom de positiu: el desordre dintre d’un ordre serveix per mantenir el cap ben àgil i encebat per recordar sempre un vàreu posar aquell expedient, aquell llibre, les ulleres o les claus del cotxe... En el fons, si teniu tendència a ser una mica desendreçats, desactiveu els efectes negatius d’aquesta costum – em resisteixo a qualificar-ho de vici -, atenent-vos a un mètode lògic i tolerable que, si m’ho permeteu, definiria com un desori o desgavell “rutinari” que es podria traduir per desendreçar seguint una rutina i un mètode.

El vocabulari català és pròdig i ens ofereix sinònims de desordenat, al meu parer ben simpàtics i enginyosos, que no sé si encertaré a resumir-los tots: “a tres quarts de quinze”, “anar en orri”, “damunt davall”, “en doina”, “en renou”, tenir la casa o el despatx com "una olla (de grills, de cargols, de cols, de puputs)”, ser “can penja i despenja”, “no haver-hi pany que servi”, “no haver-hi rei ni roc”, “no tenir ordre ni concert”, viure com a "can pengim-penjam”... Els avantatges de no ser un baliga-balaga en la vida quotidiana són per tenir-los en compte: no només l’accessibilitat i l’estalvi de temps, sinó que també la sensació de tenir-ho tot sota control redueix l’estrès.

Ara bé, no en féssim un gra massa: ser ordenat de forma obsessiva condiciona la vida fins al punt de córrer el perill de posar-vos malalts de perfeccionisme; tanmateix, el desordre tampoc és cap ganga, ja que eixir del caos fa perdre molt de temps. O sia, que totes les masses piquen. Ser ordenat, en definitiva, no és cap virtut ni un mèrit, sinó un simple hàbit que normalment s’aprèn de petits, en l’ambient familiar. Si hom creix en una casa ordenada, veu els pares vetllar per l’harmonia de mantenir l’ordre al seu entorn i en la seva manera de pensar, sempre procurarà no comportar-se com un desguitarrat. Jo, repeteixo, ho tinc clar: sóc dels que em vanto de conviure en un desordre ordenat que em permet de trobar a la primera tot allò que busco. I quan de grans ens comença a fer la guitza la memòria, tenir el “terrat” una mica endreçat ajuda a no quedar-se amb la paraula a la boca quan, en un moment donat no trobeu la paraula, l’adjectiu, el cognom o el simple record que us fa falta per completar una frase. Si heu estat endreçats, encara que sigui a la vostra manera casolana, amb un pessic de concentració sempre us en sortireu.