dilluns, 31 de juliol del 2017

PAGA QUE ÉS GATA, LA MARE DELS OUS BANCARIS

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dilluns 31/Juliol/2017)

# PAGA QUE ÉS GATA, LA MARE DELS OUS BANCARIS.- La meva homònima, l’escriptora Maria Pilar Palau Bertran, va engiponar un relat per explicar l’origen d’aquesta expressió tan popular: “Un captaire molt enginyós, per augmentar una mica el cabal de les almoines, de tant en tant feia una jugada que mai no li anava malament. Es presentava al mig del carrer duent un sac a la esquena. Se'l descarregava molt tranquil, aguantant-lo ben fort pel capdamunt, es veia que el sac es removia ell tot sol i se sentien un horribles marrameus. De seguida era voltat de mainada i de gent gran; i quan ja tenia prou públic, deia tranquil•lament: - Fem una jugada, a qui endevini el que jo li pregunto li donaré un ral, i tots els que no ho endevinin me'l donaran a mi. A veure quina mena de bèstia porto a dins el sac? Tothom responia al moment: - Un gat! Un gat!I l'home, reposadament i fent la rialleta, anava dient a cadascú dels que havien respost:- Paga, que és gata! “ Ara bé, el també escriptor figuerenc i bon amic Emili Casademont, atribueix l’acudit a en Pitarra, que anomenava "gates" a les prostitutes, a les quals calia donar una certa quantitat de diners per obtenir-ne els favors. Sigui quin sigui l’origen, avui la manllevaré per titular la meva reflexió sobre els escandalosos beneficis que la Banca ens refrega pel nas semestralment.


Si els nostres avantpassats, que amagaven els estalvis sota una rajola o darrera un balmat, veiessin que fan pagar perquè uns altres et guardin els diners fora de casa, se’n farien creus: però no els faries pas entendre que la banca es guanyi tan bé la vida només d’aquesta manera. I no anirien lluny d’osques, perquè si bé és ben cert que els bancs no deixen res per verd a l’hora de passar el rasclet, i no permeten que ni un cèntim se'ls escorri pel forat de l’aigüera, la bestiesa de beneficis que confessen fer no surten de les comissions ni de quatre serveis de pa sucat amb oli. És clar que de mica en mica s’omple la pica i s’ha de cobrar per tot, però el negoci de la banca es fa més a l’engròs, encara que d’aquestes operacions d’alta volada financera i de poc risc i molta gosadia, els “cagamandurries” no en tinguem ni idea, malgrat dels resultats en un sentit o altra, en pot dependre no només l’estabilitat de la pròpia entitat, sinó la de tot un país. Per aquesta raó, per evitar que cap banc que faci l’ànec arrossegui el sistema, per a la Gran Banca és un principi que s'ha de fer el que cagui, i llavors és quan el rostre del capitalisme més antipàtic es posa en pràctica sense escrúpols: repartir els guanys i socialitzar les pèrdues. La banca i els seus marmessors polítics desenganyen els que es queixen d’abusos, amb l’argument més cínic del món. "vostè pagui, que és gata". Els dipositaris de racons per “si de cas es té un mal de ventre”, quasi han de pagar perquè els hi guardin els diners i donar les gràcies, però si una gran majoria d’aquests estalviadors treuen els diners en un moment donat, un banc pot arribar a fer fallida perquè mai tenen “liquiditat” per tornar els diners que guarden. Té una lògica, és clar, que no els guarden, sinó que els fan “treballar”; el problema és que el suc que en treuen no el reparteixen pas entre els dipositaris, i si ho fan representa per aquests la xocolata del lloro. Com al set i mig, la banca mai perd, i si s’oblida de l’ètica i la solidaritat, s’engreixa com una truja. Al frontispici dels bancs hi hauria de figurar, amb lletres de metro i mig, una llegenda que digués: “per moure un dit, paga que és gata”. 

divendres, 28 de juliol del 2017

PENSEM COM PENSEM, NO VOLGUEM TANCAR-NOS A PARLAR NOMÉS DE “LO NOSTRE”

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Divendres 28/Juliol/2017)

# PENSEM COM PENSEM, NO VOLGUEM TANCAR-NOS A PARLAR NOMÉS DE “LO NOSTRE”.- La generosa i quasi saturada oferta de dispositius electrònics de comunicació, ha introduït en la vida quotidiana nous hàbits de relació entre les persones, i malgrat hi ha molta gent que nega l’evidència amb l’excusa que no té res a veure conversar planerament amb algú, cara a cara, que relacionar-s’hi virtualment mitjançant Smartphones, tablets, phablets, ordinadors o laptops, la veritat és d’allò que se’n deia "fer petar la xerrada" aviat no en quedarà ni la mostra fora dels pobles on encara es maten les hores jugant a la botifarra o prenent la fresca, tant se val. Els que blasmen de tanta modernitat – una bona part dels quals, es perquè no saben adaptar-se a les noves tecnologies –, opinen que aquest repertori de crosses per a relacionar-se les persones són tan falses i buides de caliu, que mai podran reemplaçar la magnífica i indescriptible sensació tan humana, de sentir-se acompanyat i notar-ho físicament. No obstant un argument tan simple com aquest es fa difícil de desmuntar, resultaria exagerat i injust generalitzar que les relacions virtuals no poden ser sinceres, tendres i reconfortants, sobretot des que la tècnica permet veure qui et parla, independent de la distància. I un altre dels avantatges és que intercanviant whatsapps, es fa difícil de mantenir una controvèrsia aferrissada, perquè telegràficament pocs debats d'idees es poden engrescar.

A la meva manera de veure, doncs, com tots els avenços de la tecnologia aquests nous procediments per facilitar la comunicació també tenen les seves coses bones, per exemple que gent que se li feia un castell fer una trucada en segons quins casos, ara amb un whatssap ho ventila amb més comoditat i impersonalitat que en una conversa normal. I de què ve que segons com ens trobem més còmodes amagant-nos darrera el canyer virtual? Doncs, senzillament, perquè cada vegada es troba menys gent disposada a enraonar del que sigui, sense pretendre imposar el seu criteri. Ho veiem a les tertúlies televisades o radiofòniques en que, llevat de ben poques excepcions, l’espectador no pot seguir cap raonament complert i fer-se’n una idea perquè ningú escolta els arguments de l’altre, ja que l’única cosa que vol es imposar els seus arguments. I això passa arreu i, per descomptat, entre amics o en reunions familiars. És molt trist escoltar confessions com aquesta: “quan ens reunim, no podem parlar de segons què perquè ens agafaríem pels cabells, ja que tothom pensa diferent”. Coi, jo em pensava que la gràcia de la democràcia és que respectant les idees de cadascú i sense ofendre es pot parlar de tot, entre d’altres raons per la més senzilla de totes: ningú té el monopoli de la veritat, tothom en té una mica. I conviure en pau es basa, precisament, en conjuminar les veritats individuals procurant que ningú se senti exclòs de la societat ideal.


D’acord, és una utopia, però com reflexionava ahir, si no fem possibles les utopies difícilment arribarem gaire lluny com a civilització. Feia dies escrivia que contemplant com es porta això del "procés", estava espantat. I el que m’espanta no és res més que una constatació de pissarrí: que havent-hi molta gent que voldria la independència de Catalunya discrepa del mètode per arribar-hi, i que té l’amarga sensació que els seus arguments ningú té interès en escoltar-los perquè s’ha radicalitzat perillosament aquella dita talibana de qui no pensa com jo és un enemic, altrament dit botifler o traïdor, al qual de mica en mica no se li permet ni obrir la boca, per molts carregats de raó que estiguin els seus arguments. Estic espantat perquè aquella denúncia que cantava en Raimon en temps reculats: “han fet callar a homes carregats de raó” no s’estigui reproduint avui en una societat cada cop més escorada cap a un cert culte del pensament únic. Però el que em preocupa més no és que això passi, sinó que els més contaminats per la intransigència no vulguin admetre que passi, i si bé és lícit que cada cap porti un barret diferent, perquè a la llarga parlant i escoltant-se mútuament els caps s’entenen, de l’atzucac no en podrem sortir si dessota dels capells hi ha només caps quadrats. 

dijous, 27 de juliol del 2017

COM S’ENTÈN QUE HI HAGI MENYS ATUR I MÉS POBRESA?

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dijous 27/Juliol/2017)

# COM S’ENTÈN QUE HI HAGI MENYS ATUR I MÉS POBRESA?.- No valdria la pena d'emprar una sola línia per comentar la pocavergonya del govern Rajoy comparant la disminució de l’atur a una de les gran fites de la història com la conquesta de la lluna. No se li pot ocórrer a ningú més que a algú de l’equip de saltimbanquis propagandístics d’un trist viatjant de gra cuit transvestit en governant, una idea tan estúpida i falsa com equiparar l’arribada de l’home a la lluna o l’enderroc èpic del mur de Berlin amb el panorama laboral espanyol. És ben cert que cada país té els governants que es mereix, sinó seria difícil d’entendre que un partit empastifat de corrupció fins a dalt de tot, en el qual no es pot rascar enlloc sense que aparegui la porqueria, sigui el mes votat i que inclús avui, si hi haguessin eleccions, les tornaria a guanyar. No es pot desqualificar ningú per les seves idees i en un Estat democràtic tots els ciutadans poden prendre el pòndol de la nau si els empara la majoria, però una cosa són les idees i una altra de molt diferent els fets. Les idees no excloent ningú, però mentir sistemàticament, incomplir barroerament la majoria de promeses electorals, institucionalitzar i tolerar la corrupció a tot arreu on remenen cireres, si que inhabilita per governar i, sobretot, per viure a les espatlles dels ciutadans honrats. Però es veu que hi ha un ramat d’espanyols mesells que no valoren la diferència entre un polític honest i un vividor de la política. Gràcies a aquesta ciutadania bòrnia, els Aznar i els Rajoy poden eternitzar-se al poder.

Tanmateix per aquesta raó, els homes del viatjant de gra cuit més famós del món mundial – sense parlar llengües, perquè amb el castellà, xampurrejant una mica de gallec i el servei d’un traductor pot anar a tot arreu -, avui han passat per tots els medis d’informació amics, pagant la factura vostè i jo com sempre, un vídeo apoteòsic digne dels més destacats farsants, en el qual pretén rentar el cervell dels espectadors fent passar garsa per perdiu en un tema tan delicat com l’atur. Vantar-se d’emular gestes històriques perquè hem arribat a una taxa del 17% d’atur, quan la resta de països industrialitzats no passen del 10%, no és cosa de bojos? Hem d’obrir cava perquè només tenim 3,9 milions de parats? A qui volen enganyar assegurant que s’està en camí de remuntar aviat els nivells del començament de la crisi? Sí que hi ha més feina que no hi havia, però més mal pagada i més penjada d’un fil. Només cal que els turistes es cansin de tantes cues als aeroports, de tantes vagues irresponsables de transports públics, de tanta inseguretat pels carrers i fotin el camp enviant-nos a pastar fang. Quin és el pla b, si això passés? Qui absorbiria aquest contingent de treballadors sense feina? Quan diuen que la industria i la construcció remunten la crisi, s’obliden d’explicar que una part important d’aquesta remuntada es deu al consum turístic. I això és fer trampa. Com ho és fardar en aquest vídeo de que som el país que crea més llocs de treball pels joves o que mai havien treballat tantes dones, sense afegir que ocupant feines mal pagades i discriminades respecte a les masculines. I del poder adquisitiu, per què no en diuen res? Els salaris han pujat de mitjana des del 2008 un 1,5% mentre que els beneficis de les empreses, segons el banc d’Espanya, en el mateix període han crescut més d’un 40%. I no parlem dels treballadors jubilats, escarnufats i vexats incomplint el compromís vigent quan es varen jubilar de mantenir el poder adquisitiu, engargamellant-los que si res no s’espatlla només tindran un augment fastigós del 0,25% d'aqui endavant. El senyor Rajoy creu que aquesta realitat de merda justifica promocionar un vídeo ple de falsedats com les apuntades? Quan ha costat aquesta publicitat inútil, insultant i falsa? No es mereix una fiscalització tan severa per aquesta malversació de cabdals púbics com que la que persegueix a Catalunya per impedir que un poble, fart d’aguantar-lo, decideixi plantar-lo d’una vegada?


dimecres, 26 de juliol del 2017

EN DEFENSA DEL DRET A LA UTOPIA.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dimecres 26/Juliol/2017)

# EN DEFENSA DEL DRET A LA UTOPIA.- Poca broma amb la utopia! A les beceroles dels canvis històrics, polítics i econòmics més potents dels darrers dos segles, hi trobareu sempre una utopia com a frontissa: la lliberal, l’anarquista, la socialista, la comunista, l’ecologista i si molt m’apureu, també la defensora de l’economia global. Tanmateix, és veritat que cap d’aquestes, en principi utopies, va incardinar-se pacíficament com a realitzable en les institucions i formes d’organització socials preestablertes, ja que qualsevol proposta de canvi que suposés una alternativa massa revolucionaria, era activa i fins i tot violentament perseguida i els seus profetes apallissats física, econòmica i intel•lectualment en nom de la raó d’Estat, fossin del color que fossin. No obstant això, a la llarga, totes aquelles propostes basades en simples i fantàstiques utopies s’ha de reconèixer que van encoratjar somnis i canvis socials radicals, des del foment d’institucions democràtiques protectores de la llibertat individual fins al reformisme socialdemòcrata que va impulsar els anomenats Estats del Benestar, avui lamentablement a la picota per manca de recursos, puix la causa principal del fracàs de moltes utopies és que no es va tenir en compte que no eren gratis i que el preu del benestar per a tothom, sobretot, surt per un ull de la cara.

Potser degut a que encegats per utopies, gent de bona fe es va passar quatre pobles emborratxada pel frenesí eufòric, avui s’estan diagnosticant encara massa esquizofrènies cròniques, fruit del pecat capital dels somiatruites: apropiar-se de les dissorts concretes de persones concretes, per intentar redimir-les idealitzant una mena de culte mitòman a l’abstracció pura. De les injustícies certes que ha patit l’home, des de l’esclavitud a l'explotació il·lustrada en la revolució industrial, per exemple, en nasqué el mite del proletariat. I a causa de l’apropiació indeguda per quatre engalipadors professionals de les veus llegítimes dels indignats i de les seves causes perdudes, encara avui es sospira per l’eterna revolució pendent, reviscolada de tant en tant amb pessics de pebre àcrata que sovint es torna, en destapar-lo, ranci. I és que la utopia autèntica ha de pecar d’un pel romanticisme, de manera que etimològicament parlant es podria definir com allò que no existeix, però que no està escrit enlloc que mai no pugui existir. En efecte, molts dels avenços tècnics i socials dels que avui gaudim i ens en vantem - com si en néixer ens els trobéssim sota l’aixella com una barra de pa o fossin la mítica flor al cul dels afortunats -, en temps reculats del obscurantisme eren considerats absolutament utòpics i una bogeria, per no dir una heretgia. Les utopies, agradin o no a l’establishment de torn, ajuden almenys a tenir esperança, i només en una societat que no viu d’esquena a l’esperança, els homes acaben realitzant-se com a persones, primer, i després, com a ciutadans lliures.


dimarts, 25 de juliol del 2017

RECONÈIXER QUE HAS SIGUT UN POLÍTIC CORRUPTE, REBAIXA LA PENA?

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dimarts 25/Juliol/2017)

# RECONÈIXER QUE HAS SIGUT UN POLÍTIC CORRUPTE, REBAIXA LA PENA? .- Les poques vegades que vaig tractar l’Oriol Pujol em va semblar, francament, un entonat, sensació que em va quedar ratificada quan hi vaig tenir una topada casual al carrer del Cos de Manresa, quan encara ell era el déu de Bagà, a Convergència: anava sol, amb barba d’un parell de dies i malgrat es va adonar que l’havia reconegut va esmunyir-se sense ni un simple gest d’empatia i amb cara de set jutges. És la imatge que m’ha deixat, juntament amb la foto de la seva entrada triomfal al TSJC, l’abril del 2013, acompanyat de la plana major del seu partit, donant-li suport incondicional mentre l’hereu escampa fanfarronejava d’innocència, decència i ètica política en tota la seva trajectòria pública. Porc mentider! Fa quatre dies ha pactat amb la Fiscalia un tracte de favor perquè ell i la seva dóna esquitllin la presó, admetent a canvi ésser culpable dels càrrecs de tràfec d’influències i de cobrament il•legal de comissions. Ja sé que de tractes semblants, a Fiscalia se’n fan cada dia amb xoriços, i encara que no m’agradi estic disposat a empassar-me-la aquesta pràctica injusta, però que a un polític confés de corrupció se li rebaixi la pena després d’una confessió, a més a més extemporània, després d’haver reivindicat la seva honestedat fins al darrer moment del pols amb la justícia, em sembla que de cap manera és de rebuda.

A la meva manera de veure – repasseu el blog i veureu repetida aquesta opinió infinitat de vegades -, un polític o un funcionari, en tant que servidors públics, no poden tenir el mateix tracte de favor que un xoriço qualsevol, perquè tot i sent-ho, el seu delicte té l’agreujant de l’abús de confiança i de trencament de la promesa més sagrada: la d'ésser honrat i curós en l’administració dels recursos de tots. El president Pujol va fer una mala passada a l’orgull ètic i honorable del poble català confessant, vés a saber per què, els seus pecats fiscals després de dècades d’estar-hi emmerdat; però el seu fill Oriol l’ha fet més grossa: després de negar aferrissadament la seva culpa (mentint descaradament una i cent vegades, inclús en seu parlamentària), al cap d’uns mesos va i es despenja reconeixent que si que s’havia untat els dits i els colzes fins i tot. Per tant, l’Oriol a més a més d’un xoriço és un mentider poca vergonya. Aquest comportament indigne mereixia per part de la justícia un tracte de favor que l’alliberi d’entrar a la cangrí? A mi em sembla que no. En tot cas, si es confirma el pacte aberrant amb la fiscalia, que quedi clara la meva oposició més radical. En el meu nom, no. I que consti que aquest comentari val per a qualsevol polític, en les mateixes circumstàncies.

D’altra banda, els polítics que feien la claca a l’Oriol i el defensaven amb vehemència, jo diria que més enllà de la legítima presumpció d’innocència, no tenen de dir-hi res sobre la inexplicable rectificació del seu patrocinat? No eren comparses qualsevols, sinó polítics de reconeguda veterania i avui en primera fila dels que tiben el carro del procés: Jordi Turull, Josep Rull, Lluis Corominas, Francesc Homs i el mateix Artur Mas. No seria exemplar de cara a la credibilitat en la política que fessin algun gest explícit de lamentar haver posat les mans al foc per algú que ja feia, aleshores, pudor de socarrim? Jo penso que sí caldria, més que res per a no desanimar alguns d’aquells indecisos que fan tanta falta per empènyer el procés i que poden preguntar-se legítimament si la independència farà tantes bones obres amb els mateixos manobres.


dilluns, 24 de juliol del 2017

ESTIGUEM A L’AGUAÏT AMB ELS SONDEJOS D’OPINIÓ.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dilluns 24/Juliol/2017)

# ESTIGUEM A L’AGUAÏT AMB ELS SONDEJOS D’OPINIÓ.- A mesura que s’acostarà el dia D es multiplicaran les enquestes i els sondejos d’opinió i, per tant, la gent que no hàgim renegat del sentit comú i no siguem presoners del pensament únic, hauríem d’esforçar-nos més que mai en des-triar el blat de la palla. O sia que si ens truquen a casa per conèixer la nostra opinió i utilitzar-la per amanir els resultats que els interessen, hem de ser objectius i rigorosos amb les respostes i quan se’ns facin certes preguntes que només requereixin un sí o un no, caldria afegir-hi a la pregunta una ampliació tan senzilla, com ara: “comparat amb qui, amb què o amb quan”. És a dir, sempre s’ha de tenir un punt de referència per centrar la resposta adequada. Per exemple, si ens enganxen de sorpresa un d’aquests que fan enquestes per encàrrec i a preu fet, massa sovint ens adonarem que es condiciona la nostra resposta a la seva pregunta amb segones de canvi; aleshores la millor forma de xafar-li la guitarra al qüestionador trampós quan ens demani, per exemple, si som optimistes o pessimistes respecte al futur de Catalunya o de com ens rutllen econòmicament les coses, és tallar-lo en sec amb això del “comparat amb?”.


En definitiva, aquesta és sempre la mare dels ous en totes les recerques de dades, de la mena que he posat com exemple: jo puc sentir-me de conya considerant la manera com viu el pòtol de la meva esquerra, o com un cuc miserable si m’emmirallo amb com tira de beta el tifa de la meva dreta. De fet, un experiment tan elemental com el de ponderar la resposta en funció de determinats condicionants, malgrat se’ns demani respondre en abstracte, és una prova del nou d’allò més suada per a no deixar-nos manipular. És a dir: com que tot és relatiu segons les circumstàncies, no cal precipitar-nos a l’hora de respondre amb monosíl·labs els sondejos, encara que les preguntes semblin no amagar cap malícia, perquè sempre poden alterar més del que ens pensem, el resultats d’estudis pseudo-sociològics de les empreses del ram de la prospecció. Resultats, per cert, que els especialistes en aquests tripijocs de la recollida i tractament de dades, no s’amaguen de reconèixer que abans de fer públiques les conclusions s’han cuinar, bullir i en alguns casos esferificar i tot, suposo que no pas a benefici d’inventari sinó perquè complagui a qui encarrega i paga la feina. Us poso un exemple real de com els sondejos aleatoris i massa simplificats cada dia confonen més al personal: la pregunta era si els pares dels mileuristes d’avui guanyaven més o menys que els seus fills, quan tenien la seva edat. Però s’ha hagut d’ampliar la mostra preguntant si els mileuristes viuen millor o pitjor que els seus pares. 

divendres, 21 de juliol del 2017

HARAKIRI A L’ESPANYOLA

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Divendres 21/Juliol/2017)

# HARAKIRI A L’ESPANYOLA.- Originalment, l’harakiri era un suïcidi ritual reservat als nobles japonesos i als samurais, que preferien clavar-se un punyal a la panxa i morir amb dignitat que no pas viure en la deshonra. Avui dia, qualsevol japonès pelacanyes pot escollir aquesta manera de llevar-se la vida, potser perquè dels samurais ja se n’ha perdut la mena i la noblesa està molt devaluada; però malgrat això, encara els que s’acullen a aquesta tradició mil•lenària mereixen respecte de la societat perquè almenys, per pocavergonyes que hagin estat, pensen que a l’hora de morir ho han sabut fer dignament. Ahir però, a la meva manera de veure, més d’un comentarista va passar-se de rosca comparant el vulgar i fastigós suïcidi del banquer Blesa amb el cerimonial de l’harakiri oriental, entre d’altres moltes raons perquè la víctima no era cap samurai sinó que més aviat tenia retirada amb els pocavergonyes que es passen tota la seva vida fotent-se del mort i de qui el vetlla. Ja sé el que es diu: que no és correcte dir mal d’un mort de cos present. Però jo penso, amb tot el respecte, que en determinats casos no es pot passar de puntetes sobre el comportament voluntàriament deshonest de persones, que s’han aprofitat del poder per fotre els demés, arruïnant la vida i les il•lusions de molta gent que no en tenia cap culpa i de la qual, per postres, se’n fotien.


Tanmateix, malgrat el suïcidi sigui considerat entre nosaltres un tema tabú que es millor no tocar massa i que no fa ni quatre dies era “pecat”, una cosa tan bruta i indigna que els suïcides s’havien d’enterrar fora de la terra santa dels cementiris, arrossegant la seva deshonra per tota l’eternitat, opino que en casos com el d’en Blesa cal fer almenys dues puntualitzacions: es va llevar la vida perquè li remordia la consciència, no podia mirar-se al mirall sense vomitar, penedit del mal que havia causat abusant de la confiança d’innocents? O més aviat s’ha disparat el tret d’escopeta al pit, fart d’esser assetjat i escarnit injustament per una colla brètols de merda? Si hi ha hagut penediment, que descansi en pau després que els seus hereus hagin restituït la totalitat dels danys i perjudicis patrimonials causats. Però si encara hagués fet mutis emprenyat per sentir-se maltractat, seria un greuge afegit. No ho sabrem mai, però si que hem sentit com companys de viatge de la seva corda, alguns no pas pelacanyes sinó peixos grossos a les institucions del país, declaraven que el banquer havia estat víctima de cruel assetjament que l’havia portat a la mort com a la Rita Barberà, sense que li respectessin la presumpció d’innocència. Els hi hauria de caure la cara de vergonya als que s’apunten a aquest discurs perquè per molt que li recordessin a Blesa que era un barrut, no és comparable aquest escarni públic amb com les va fer passar magres a tantes i tantes famílies arruïnades gràcies als seus tripijocs de financer de fireta. Ni tampoc la seva angoixa es pot comparar, per exemple, a la d’aquells malats podrint-se en llistes d’espera eternes, degut a les “retallades” obligades per haver tingut de destinar els recursos de la Sanitat a pagar el rescat de la Banca i de totes les corrupteles polítiques. Per tant, que no ens ofenguin ara trastocant els papers de tot plegat, fent passar els botxins per víctimes. No hem de tenir por de dir les coses pel seu nom, encara que no sigui políticament correcte. I en aquest sentit, no em puc estar de reconèixer la coherència i la valentia del poeta Joan Margarit quan a ahir, en una entrevista que li feien a Catalunya-Ràdio sobre els Jocs Olímpics del 92, va contestar al periodista: “Jo estava a Lausana quan el porc feixista d’en Samaranch va anunciar la designació de Barcelona...” Per tant, aquesta reflexió sobre el suïcidi d’en Blesa crec que s’havia de fer perquè ja n’hi ha prou de marejar perdius. I que es pari d’especular si els hereus han o no de renunciar a l’herència: abans de decidir-ho s’haurà de veure si queda herència després de quantificar i repercutir els perjudicis directes i els colaterals que el “viva la virgen” del banquer suïcidat va causar a la Hisenda Pública i a les famílies. 

dijous, 20 de juliol del 2017

D'UNA POLÍTICA QUE NO TÉ FEINA I GATS PENTINA.-

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dijous 20/Juliol/2017)


# D'UNA POLÍTICA QUE NO TÉ FEINA I GATS PENTINA.- A les redaccions dels diaris en èpoques reculades en les quals la circulació de notícies no era instantània, global i tan abundant com avui dia, les "serps d’estiu" – reportatges quan més rocambolescos millor i cròniques agafades pels cabells -, eren molt ben rebudes pels redactors per tancar les edicions del periòdic de cada dia. Sembla mentida ara, que hi ha xeixa periodística a cabassos i articulistes d’opinió a dojo per tapar totes les necessitats informatives, alguns medis perdin el temps amb polèmiques tan sonses com si és legítim que la presidenta de la Comunitat de Madrid, l’esmunyedissa Cristina Cifuentes, pot renunciar a fer vacances. Tants aspectes de la seva gestió política en els darrers anys com mereixerien més d’un titular crític, i resulta que s’entretenen com en els vells temps de la professió, treien la pell a aquesta “serp” de les vacances, com si al país no hi hagués res de més interessant. Els sindicalistes, sempre al peu del canó, han tret el santcristo gros, retraient-li que després de les lluites i vagues que van costar als treballadors aconseguir el dret a unes vacances anuals, vingui una política “pija” a renegar d’aquesta conquesta obrera històrica. I quan ella segueix reclamant tossuda el dret a renunciar a descansar de despatx uns quants dies, algun ortodox d’esquerra, dels que van a pinyó fix, li ha recordat que les vacances s’han de gaudir i que no es poden compensar ni amb diners. Mira per on, tanmateix he escoltat el president Puigdemont que tenia temps per dir-hi la seva, malgrat va tan escopetejat. Jo no sé si estressa molt o poc presidir una Comunitat Autònoma com la de Madrid, però pel que diu la seva presidenta més aviat no deu portar gaire desgast físic, perquè troba que el seu despatx a la porta del sol és un lloc excel•lent per passar les vacances. Jo, francament, no faria tants d’escarafalls i li donaria la raó: si no està cansada, per quins set sous ha de descansar? Una cosa porta a l’altra. No ho veieu? Ara bé, qui sap si amb totes les sacsejades que agiten la vida política de Madrid, la pilla de la presidenta prefereix no perdre de vista la seva poltrona no sigui que li passi com els que van a Sevilla. De totes maneres, crec que potser n’ha fet un gra massa, perquè després de reflexionar-hi una mica, trobo que tenint en compte que les vacances, enteses a la manera clàssica com a temps per esbargir-se i canviar d’aires, entre milions d'aturats, jubilats i ciutadans que no superen el nivell mínim de subsistència, queden pocs espanyols per prendre unes vacances com cal. Vés, doncs, si ella com a membre d’un dels pocs col•lectius privilegiats que s’ho poden permetre, no hauria de donar exemple i posar el cul a remullar de cara al sol, enlloc de dedicar-se a pentinar gats. Ella i els que li segueixen la gràcia, quina poca feina deuen tenir també. 

NO DIGUIS QUE JA HO FARÀS, FES-HO!

PROPOSTA DE REFLEXIÓ – (dimecres 19/7/2017)


• NO DIGUIS QUE JA HO FARÀS, FES-HO!.- Em fan gràcia aquells amics o inclús família, que s’acomiaden amb uns inconcrets propòsits de reveure: ja quedarem! o ja ens trucarem! Reforca de pallanga, si de veritat volem tornar-nos a veure, quedem ja en ferm, posem dia i hora, busquem un forat a l’agenda i apa! Entesos? Sinó, tal dia farà un any. Jo sóc dels que procuro - potser és un defecte i no una virtut, no us ho discutiré pas -, no deixar per demà el que puc fer avui, entre d’altres raons, la més pràctica de totes: feina feta no fa destorb. Tanmateix, tinc la mania de ser puntual i encara que ja sé que una cosa no té res a veure amb l’altra, no em sorprendria pas gens que la puntualitat estigués relacionada amb la mania de no deixar mai els bons propòsits penjats de la figuera de l’ambigüitat, del ja ho farem demà o ja començarem la setmana entrant com sol passar per any nou. Què coi vol dir que si em necessites per qualsevol cosa, fes-me un truc? Deixant de banda si es tracta o no d’una excusa per quedar bé amb la vianda al plat, que també sol ésser així massa sovint, el destinatari d’un oferiment tan pengim-penjam poc s’hi trobarà còmode si necessita, llevat que hi hagi una gran confiança entre tots dos per gosar sense complexes, d’agafar-me en un moment donat pel mot. En canvi, si m’avanço a la seva iniciativa i li dic de quins dies concrets o de quanta estona pot disposar de mi, li facilito molt més les coses. Això en quan a la vida privada, però igualment és d’aplicació en la vida social. En les associacions de tota mena, a vegades per vergonya o per discreció hom es fa el ronsa, esperant que li demanin expressament una participació concreta. Hi ha gent que se’n mort de ganes de ficar-hi cullerada en una activitat o en un debat, però no dóna el pas i ho deixa per un altre dia: “no faig falta, ja són prou gent! Si em necessiten ja saben que poden cridar-me sempre...” No anem bé; si volem fer una cosa, fem-la i deixem-nos de punyetes! 

dimarts, 18 de juliol del 2017

QUI CALLA ATORGA, SENYOR RAJOY?.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ – (dimarts 18/7/2017)

• QUI CALLA ATORGA, SENYOR RAJOY?.- He sabut per boca de la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, per a mi un dels pocs exemples d’integritat política, que fa mesos la SER la va assabentar que disposaven de proves fefaents - des de l’estricte criteri professional periodístic -, que ella, els seus germans i els seus fills eren sotmesos a un espiament pervers i traïdor de converses i moviments, però que no podien denunciar-ho oficialment perquè les proves no les havien obtingut, diguem-ne catòlicament. Segons Forcadell ha confessat avui als matins de Catalunya-Radio, es va adreçar al president del govern de l’Estat per a manifestar-li el seu neguit davant insistents avisos, en el mateix sentit que els de la cadena SER, i que acollint-se a l’empara de la seva tantes vegades vantada neutralitat i fair play institucional, gosava preguntar-li si era possible que pagant-se amb diner públic, des de l’Estat s’espiés a persones per les seves idees polítiques. La senyora Forcadell assegura que han transcorregut setmanes i ni Rajoy president del govern, com a Institució, ni el ciutadà Mariano com a persona física, li han donat resposta. Davant un silenci tan cridaner, tinc tot el dret a interpel•lar Rajoy des del meu humil blog, si he d’entendre el silenci en el sentit que qui calla, atorga. Hi tinc tot el dret a fer aquesta pregunta, ja que no trobo justificat que Rajoy institucionalment, des de la Montcloa, o particularment des del seu mòbil privat, no tranquil•litzés immediatament Forcadell, assegurant-li que a Espanya no es persegueix ningú per com pensa o deixa de pensar. És una resposta que, en la meva opinió, un polític demòcrata l’hauria de saber de memòria com el parenostre; per defecte o d’ofici, ja que Rajoy conjuga darrerament tant amb el vocabulari judicial. La resposta a la ciutadana Forcadell o a la presidenta del Parlament, un polític democràtic no caldria rumiar-se-la gens. I encara menys tot un president del govern; però ni el polític Rajoy, ni el ciutadà Mariano, ni cap dels seus escolans s’han dignat acusar rebut de la punyetera pregunta, la qual cosa em fa venir ganes de vomitar perquè aquest menyspreu voluntari posa en relleu el tarannà tifa, gens ètic i molt mal educat d'algú que deu pensar que governa per la gràcia de Déu, com els d'abans. En qualsevol cas, més enllà de constatar que Rajoy no em dóna cap bona raó per a respectar-lo, la pregunta que no ha volgut contestar pacíficament a Forcadell en tantes setmanes la respondrà amb escreix en l’informe “Les clavegueres d’Interior”, que demà s’emetrà per la televisió catalana. No us el perdeu, si encara no teniu clar perquè hi ha cua per fotre el camp d’un Estat podrit, deslleial i corrupte. Precisament perquè tants catalans n’estan farts d’un menyspreu continuat, no podem engegar Madrid a pastar fang a tall d’arrancar naps, amb més rauxa que seny, perquè si no aconseguim guanyar de carrer el referèndum (suport social i validació internacional) – es pot aconseguir si es deixen per a l'endemà les picabaralles i els histrionismes de partit, es para només l’orella a què vol la societat civil gràcies a la qual va començar tot plegat i es fa una mica més de cas a alguns consells assenyats -, tota una generació ho pagarà molt car, perquè deixant de banda que no sempre David guanya Goliat, quan Goliat és molt fort i a més no juga net, sempre David té tots els números per a fotre-se-la. I qui avisa no és traïdor.

dilluns, 17 de juliol del 2017

EN DALI TÉ MALA PEÇA AL TELER

PROPOSTA DE REFLEXIÓ – (dilluns 17 de juliol de 2017)

• EN DALI TÉ MALA PEÇA AL TELER – El geni de Port Lligat, carai que el fot!, no ho va pas deixar tot ben lligat abans de fer-se fonedís, malgrat la Gala sempre li deia: "qui vulgui anar ben servit ell mateix s’ha de fer el llit", vés a saber si amb segones de canvi després del que darrerament hem escoltat. Vet-aquí, però, que una xicota granadeta i amb una fesomia que hi té certa retirada, bigoti a part, li reclama no al fill pròdig i escurat del notari de Figueres sinó al Dalí pintor famós i multimilionari, un reconeixement de paternitat post mortem; i una espavilada jutgessa madrilenya, que no vol desaprofitar l’empenta que suposarà per al seu currículum professional embolicar-se en un cas tan mediàtic, acabi com acabi, ha decidit que les despulles del geni després de vint-i-vuit anys deixin de reposar en pau sota una llosa de tona i mitja de pes i de complicada manipulació, com si fossin les d’un poca-roba qualsevol enterrat darrera una làpida de nyigui-nyogui collada al nínxol amb quatre paletades de ciment ràpid, passa corre que t’he vist. Em sembla, però, que la jutgessa no ha calculat prou bé en quina galleda s'ha fotut de peus, i no em refereixo només a la feinada que suposarà remoure l’entrada al monumental sepulcre, sinó per com en serà de surrealista i humanament comprometedor pel geni qualsevol dels veredictes possibles, sigui quin sigui, de la prova de l’adn.


En efecte, si resulta que la senyora Abel – la presumpta filla secreta seqüela d’un místic clau dalinià -, no comparteix ni un gen amb el geni empordanès, la burleta i reiterada xerrameca sobre la suposada impotència sexual de Dalí i les microscòpiques dimensions del seu penis infantil, quedaran verificades per sempre més i els figuerencs haurem de suportar i conviure amb l’escarni més emprenyador fet mai a la memòria d’un fill predilecte i il•lustre. Però si fos al contrari, i a la senyora Abel se li reconegués el dret a portar el cognom Dalí, encara que aquesta sentencia rehabilitaria el crèdit del geni com a mascle, la seva categoria humana i ètica quedaria tacada i molt perjudicada. Per tant, en Dalí ho té mal parat, vagi com vagi. Si els morts fan barrila a l’altre barri, el murri Pla segur que li retraurà al seu mig amic Salvador que: “en qüestió de faldilles tant és dir com no dir, perquè quan et fas una llàntia mai més te la treus de sobre”. I escric “mig amic” perquè en Dalí, les poques vegades que l’escriptor de Llofriu el visitava a Cadaqués, l’obsequiava amb xampany rosat que no tenia a refrescar i que no es podia beure, expressament per comprovar si l’engegava a dida, cosa que mai va aconseguir perquè l’escriptor li deixava dintre de la copa... Per cert, ara que hi penso, suposo que la jutgessa que porta el cas ja ha descartat, exhumant el cadàver del pare “oficial” de la presumpta genial criatura, que el senyor Abel no hi té res a veure amb la parida... Què més voleu que us digui un dia merdós d’estiu merdós? Amb aquesta xafogor, un comentari lleuger penso que sempre serà d’agrair. Ja ens escalfarem el cap amb xafarderies més sèries, si els propers dies tal com corre la brama inclús a les pàgines de l’ARA, les branques properes a l’executiu català patiran una nova esporgada. 

divendres, 14 de juliol del 2017

MASSA COPS DE TEATRE

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Divendres 14-juliol-2017)


• MASSA COPS DE TEATRE.- Des que el TNC va ésser considerat l’aparador idoni per posar en escena l’Auto Sacramental més esperat de la temporada dedicada a exaltar i promocionar el Procés - quina estrena va ser aplaudida generosament per la claca que ocupava la major part de l’aforament i amb divisió d’opinions per la crítica especialitzada -, en diversos escenaris a Catalunya i a la capital d’Espanya, a un fotimer de Companyies professionals o d’aficionats els ha agafat la febre d’estrenar també els seus sainets o vodevils, com si ningú volgués estar-se’n de dir la seva, reflexió o parida, en aquesta singular competició entre sobiranistes i constitucionalistes de totes les graduacions, tarannàs i pedigrís. Ahir mateix, reconeguts comediants del llorejat cos de la Guardia Civil, sota la competent direcció del jutjat corresponent, van procedir a la reposició del conegut esperpent “L’Escorcoll”, obra que no obstant havia fet forrolla en temps de la dictadura, abans d’ahir més aviat ranciejava i l’expectació inicial es va desfer com un bolado, perquè em consta que els actors no hi estaven massa còmodes amb el paper que els havien encolomat i per tractar-se d’una obra que ningú vol fer perquè resulta desagraïda. I quan la comèdia no es representa a gust dels actors, no es poden esperar flors i violes. Que és, precisament, el que pot passar avui a Palau, on els actors de la Comèdia Nacional, malgrat es va desmentir solemnement com si fos heretgia, fa unes setmanes que no s’acaben de posar d’acord amb el repertori de l’elenc de gala que hauria de protagonitzar, produir i dirigir l’apoteosi final de l’obra que ha despertat més expectació els darrers mesos: ”El Referèndum". Si fossin certs els comentaris que, entre d’altres que no acaben d’identificar-se amb el paper, descavalquen la Neus com a prima dona, ara que finalment ho tenia coll avall i nosaltres assumit sense massa reserves, sens dubte seria un bon cop de teatre, probablement amagaria un drama i qui sap si també suposaria una tragèdia per al Procés. Sobretot després que a principis de setmana, també en notables representacions teatrals, el Consell Nacional del PDCAT proclamava la unitat a proba de foc dels sobiranistes, i el mateix president Puigdemont negava, des de l’escenari carismàtic del Parlament, que de crisi de govern ni la flaire. Tanmateix, sembla que a Madrid reviscolaran aquelles peces teatrals breus denominades “entremesos”, que amb un monòleg fan el fet per entretenir el personal. Un d'aquests entremesos que pràcticament tenen a punt de solfa encara que no tingui títol, va de clavar 600 mil euros de multa a cada alcalde rebec, de Catalunya, que gosi facilitar un cens electoral del seu municipi als cuiners del referèndum. A fe de Déu que no ens avorrirem pas els propers dies – es diu que la Companyia de la Colau podria sorprendre també a darrera hora -, llàstima que potser amb tant de teatre en quedarem enfarfegats, sobre tot si la cartellera ofereix més vodevils i sainets que no pas obres series i de volada intel·lectual. 

dijous, 13 de juliol del 2017

L’ERA DELS ANESTESIATS EN SEC

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dijous 13-juliol-2017)
• L’ERA DELS ANESTESIATS EN SEC.- El filòsof Lawrence Sutter, pare del titular cridaner de la reflexió d’avui, encetà fa poc un debat inquietant sobre si l’indiscutible increment en el consum d’antidepressius, ansiolítics i potingues psicotròpiques tutti-quanti, respon a algun pla predeterminat en el marc d’una mena d’increïble conxorxa de l’establishment mundial, per desinhibir la població d’aquelles preocupacions quotidianes que, a la llarga, podrien desenvolupar emocions i sentiments revolucionaris. Des de 1846, que el dentista nord-americà Morton va patentar l’èter sulfúric, per insensibilitzar el nervi de les dents perquè el pacient no veiés les estrelles durant una extracció, els invents per mantenir sota control el dolor físic han estat constants, des del primer ansiolític – la clorpromazina, considerada la quarta dimensió de la psiquiatria -, fins al Valium que controla brots de depressió i trastorns a tremuja. La qüestió inquietant, però, és si com especula en Sutter, els governs programen i toleren mitjançant la química l’estaborniment subtil de la sensibilitat psíquica de la societat estressada i massa desvetllada del segle XXI. El cas és que sense adonar-se’n, molta gent amb l’excusa de combatre el dolor, la migranya, la soledat, l’ansietat, l’estrès o l’insomni ha caigut en una espècie de teranyina d’automedicació que acaba en una addicció de la qual costa desprendre’s, i que podríem qualificar gairebé de malaltia sobrevinguda. Una malaltia que arrela prioritàriament en les societats més riques i avançades culturalment: al tercer món i en societats deprimides el consum de psicotròpics és insignificant. Malgrat els esforços de la Sanitat espanyola per controlar aquest consum desbordat, mitjançant la “recepta verda” entre d’altres mesures, el cert és que els espanyols encapçalem l’estadística de “ciutadans anestesiats” per metre quadrat. I la indústria farmacèutica ben cofoia que n’està d'aquesta classificació, la qual cosa encara em preocupa més.


dimecres, 12 de juliol del 2017

QUAN ES PASSA GANA, S’ACABEN LES MANIES.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dimecres 12-juliol-2017)


• QUAN ES PASSA GANA, S’ACABEN LES MANIES.- No crec que facin falta dietistes als camps de refugiats, sinó teca. Aquests que són tan tiquis-miquis a l’hora de menjar, potser es posarien les piles si meditessin per un instant com s’ho apanyarien, si es trobessin en la situació de tants de milers i milers de desplaçats per força de les seves llars, estivats com bèsties en camps de concentració camuflats d’espais solidaris, per tranquil•litzar les consciències dels que passen de puntetes per les immenses "plantacions" de misèria humana, sabent que només hi estan de pas i que després de complir les hores de servei compromeses amb la ONG de la seva confiança, retornaran a les respectives zones de confort lluny dels camps de refugiats, per retrobar-se amb les rutines i manies de sempre. Si hi penséssim una mica en les carretades de persones com nosaltres que passen gana, potser trobaríem ridícul tota aquesta pesca de dietes per aprimar, perquè la pell no s’arrugui o per comprar bitllets per ésser els més sans i rics del cementiri... La gent que passa gana no s’amoïna per si la vianda que li posen a taula - qui sap si només com únic àpat del dia -, porta colesterol o no es bona pel fetge o castiga el ronyó. Tampoc crec que la clientela dels bancs d’aliments pugui permetre’s el luxe de ser massa selectiva a l’hora de parar la mà, ni encara menys els que buiden les bosses dels contenidors s’entretenen mirant si les deixalles de menjar són ecològiques o fixant-se en les dates de caducitat dels pots a mig consumir. Sabeu quantes bosses plenes de pa sec es llencen a les escombraries cada dia? Quan jo era jove, tant els pares com els mestres ens pujaven ensenyant-nos que era pecat llençar pa o no escurar bé el plat de taula, perquè el menjar no es podia llençar. Avui en dia, féu una visita a les cuines de restaurants de tota mena de categoria i us caurà la cara de vergonya davant la quantitat de deixalles de menjar en bones condicions que es llencen a la bassa per pur caprici o mala educació. I no us penséssiu pas que la principal culpa d’aquest malbaratament alimentari la tenen les criatures, perquè són molts més els ganàpies que no miren prim en una qüestió tan delicada, simplement perquè mengen més amb els ulls que amb la boca. Estaria bé que tant els que no s’acaben el menjar que tenen al plat, com els carregats de punyetes per fer una dieta sana, passessin una temporada tancats en un camp de refugiats. Potser se’ls hi acabarien d’una vegada les manies. Ara bé, tampoc caiguem en la vulgaritat de dir que tot allò que no mata, engreixa; però ja em conformaria que després de reflexionar-hi una mica en tot plegat, els que no passem gana fóssim més “responsables” a l’hora de menjar. 

dimarts, 11 de juliol del 2017

DE QUIN “ESTAT FEDERAL” ESTAN PARLANT?-

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dimarts 11-juliol-2017)

• DE QUIN “ESTAT FEDERAL” ESTAN PARLANT?- Si de veritat PP, Ciutadans, Socialistes i Podem quan s’omplen la boca de “federalisme” coincidissin amb allò que els nacionalistes i sobiranistes entenem per “Estat Federal”, ja podríem tocar campanes. Però no caldrà, perquè pel que veig i escolto, per ignorància o per malícia, no tenen o no volen tenir ni puta idea de què significa aquesta fórmula d’organització política. Mentre es defensin panxa enlaire de la voluntat més que lícita d’un poble a exercir el seu dret a decidir sobre la forma de l’Estat que prefereix, totes les referències al federalisme no seran més que cants de sirena, per dir-ho amb vaselina perquè ningú s’ofengui titllant-les directament de preses de pèl. En efecte: si es nega a un poble el dret a proclamar-se Estat independent si la majoria dels ciutadans ho aproven en referèndum, mai aquest poble podrà federar-se amb altres pobles, ja que la condició imprescindible de les Federacions és que els Estats que s’aixopluguin sota el seu paraigües siguin “Estats” amb tots els ets i uts. Els Estats es “federen” entre ells a partir del moment que són sobirans políticament i, per tant, des d’aquesta llibertat i independència renuncien a determinades prerrogatives en favor d’un Govern Federal. Però molt em temo que el federalisme en que pensen els partits espanyols per daurar la píndola a Catalunya i rebaixar-li els fums, s’assembla més al “cafè per a tothom” tutelat des de la Castellana que no pas al sistema descentralitzat suís, alemany, nord-americà o canadenc, per posar quatre exemples democràtics. Cal, doncs, que no ens deixem entabanar per paraules buides de contingut i que tinguem clar que per a federar-nos primer se’ns ha de reconèixer com a nació. Mentre els unionistes jacobins espanyols, doncs, no contemplin un marc federal en el qual Espanya i Catalunya pactin la convivència i l’entesa com a bons veïns, en tant que Estats sobirans, el federalisme no té cap futur i com a tercera via està més morta que els morts del cementiri, mal que li pesi al benaventurat de l'Iceta i companyia.


dilluns, 10 de juliol del 2017

SI NO VOLS DESENGANYS, NO DEMANIS IMPOSSIBLES

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dilluns 10-juliol-2017)

• SI NO VOLS DESENGANYS, NO DEMANIS IMPOSSIBLES.- Com que de miracles no se’n fan, si per cas no voleu desenganys no demaneu impossibles. Una amiga em confessava, no fa pas gaire, que estava molt empipada amb els “d’allà dalt” perquè no havien mogut un dit per curar el seu home, tocat de mort per un càncer terminal. “I mira que els hi vaig demanar una i mil vegades” – em repetia, dolguda per la indiferència de tota la parentela traspassada, que en teoria es mira els escarrassos dels vius des del cel. No vaig gosar preguntar-li com ho sabia que “el cel” estava “allà dalt”, perquè no em semblava el moment oportú per encetar un debat d’aquesta mena, però no em vaig poder estar de renyar-la per demanar impossibles. De petits, ens ensenyaven que la fe mou muntanyes, però a còpia que et vas fen gran intentes comprar més dosis de resignació que no pas de fe, envistes que d’aquells miracles que tots voldríem en un moment donat, més aviat pocs. Jo no crec en la predestinació ni amb totes aquestes xorrades que alguns aprofitats prediquen per a vendre el seu article; en canvi sóc ben conscient que quan la sort se’t gira en contra i la partida que estàs jugant fa mala ganya, només et queda l’opció de no perdre la dignitat i d’entomar el que tingui de venir plantant-li cara amb totes les forces, per si quedés alguna possibilitat real d’evitar-ho. Però de cap manera arrossegant-te suplicant un impossible que no arribarà mai, si no és a còpia de la teva força de voluntat i esperit de superació. I si encara tindria una justificació que en moments de desesperació hom recorri a totes les seves creences i supersticions per intentar aturar un desenllaç fatal, vertaderament no n’hi ha cap per a dispensar que es maregin sants, marededéus i parents morts que reposen en pau criant malves vés a saber on, per implorar la sort de treure la loteria, trobar feina o que no plogui el dia del casament de la nena. Els castellans diuen: “a Dios rogando y con el mazo dando”, que nosaltres traduïm per “ajuda't que t’ajudaré”, enlloc d’encomanar-se a un aconseguidor(a) d’impossibles. Els pagesos autèntics encara creuen, referint-se a persones i a bestiar, que “mentre hi ha vida hi ha esperança” i que mai s’han d’arronsar els braços refiant-se d’un miracle de darrera hora, perquè de miracles no se’n fan a preu fet i menys quan es demanen impossibles.


diumenge, 9 de juliol del 2017

IDEES DE BOMBER.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Diumenge 9/juliol/2017)

• IDEES DE BOMBER.- L'expressió "idees de bomber" ha esdevingut adoptada popularment per a fer referència a pensaments extravagants o escabellats, que es desqualifiquen per sí sols: dir-ne una de grossa (o dir-ne de grosses), dir-ne (una) de l'alçada d'un campanar, dir-ne (una) de les seves, etc. Però en el seu origen, aquesta expressió tenia un sentit molt més positiu, sense una engruna de menyspreu envers un col•lectiu tan abnegat com el dels apaga-focs professionals o voluntaris. Si per cas, el que posa en relleu aquesta fórmula col•loquial és la capacitat innata dels bombers per improvisar tot sovint i sobre la marxa solucions enginyoses per a resoldre incendis molt complicats, o per salvar vides humanes en perill imminent, mitjançant equilibris i maniobres inversemblants, al marge dels manuals o protocols a l’ús. Com va degenerar aquesta expressió tan noble fins a ser utilitzada despectivament per a descriure les parides mentals dels poca soltes, no se sap; però és evident que no fou gaire afortunada la derivada. Quan a un bomber se li va ocórrer controlar el perímetre desbocat d’un incendi forestal mitjançant tallafocs de terra cremada, per exemple, va costar que de bones a primeres no el prenguessin per boig. I en podríem enumerar una bona pila d’aquestes “idees de bomber” tan útils, pràctiques i efectives. Per aquesta raó, i si res més no per respecte als bombers, no n’hauríem d’abusar d’aquesta expressió en pla desqualificació, perquè extravagàncies i provocacions com les d’expropiar la catedral de Barcelona, per part de la CUP, o fer sonar l’espantall de l’exercit garant de la unitat d’Espanya, per part de la ministra Cospedal, no tenen prou categoria ètica, moral ni ideològica per ésser definides com “idees de bomber”. En tot cas, hauríem de recórrer a expressions més escatològiques per classificar-les adequadament, oi que si?


dissabte, 8 de juliol del 2017

ESTIC MOLT ESPANTAT, FRANCAMENT.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dissabte 8/juliol/2017)

• ESTIC MOLT ESPANTAT, FRANCAMENT.- Estic espantat perquè uns quants amics “de la ceba”, amb els quals fins fa quatre mesos podia debatre i fins i tot fer broma sobre les novetats relacionades amb el procés (no cal dir de què parlo, perquè darrerament aquesta paraula ens la trobem a la sopa del dinar, a l’amanida del sopar i fins i tot a la xocolata desfeta de l’esmorzar), a mesura que s’ha entrat “en capella” del dia D a la mínima observació que els hi trenqui el plat bonic et salten al coll sense contemplacions i et fan sentir com una merda. L’altre dia, sense anar més lluny, després d’escoltar detingudament el definitiu full de ruta proclamat des de l’escenari del TNC, no vaig poder-me’n estar de preguntar-los si, deixant de banda la legalitat, consideraven ètic que es proclamés la independència per una majoria d’un sol vot sense establir abans un tant per cent mínim de participació? Menys maco, em vaig haver d’escoltar tots els penjaments del món. Estic espantat, doncs, perquè entre ciutadans que volen la independència i que en donen fe anant a les mobilitzacions, donant suport al dret a decidir o tenint penjada, des que l’ANC ho va demanar, al balcó l’estelada, es consideri una traïció opinar que a la independència i a la república s’hi voldria arribar no de qualsevol manera, sobretot donant per bona la possibilitat que, inclús amb una participació inferior al 50% del cens, mentre guanyi el vot afirmatiu per una sola papereta ja n’hi ha prou. Què us heu venut l’enteniment? – els hi preguntava als meus amics “de la ceba”, els quals a part de mirar-me com si fos un marcià, cap va ésser capaç de raonar-me una qüestió de democràcia, tan elemental: que els claus no es poden fer entrar per la cabota, i que pretenent imposar la voluntat d’una minoria a la majoria real del país, a la meva manera de veure, no tindrem un xoc de trens sinó una cosa pitjor: un poble radicalment dividit i enfrontat entre bons i dolents catalans. El degoteig de destacats i vells nacionalistes que opinen que no anem per bon camí, només ha començat. I si al conseller Baiget se’l va defenestrar per confessar allò que pensava en consciència, quina cicuta se li farà beure a l’alcaldessa de sant Cugat del Vallés? Se la menystindrà dient que és un “vers lliure”, com ja va passar amb el conseller Vila quan va patinar fa mesos? I què li contestarà el pinyol del procés al Consell de Garanties Estatutàries, que li ha demanat oficialment al govern respecte envers les seves reserves raonades? Dispenseu-me que us ho confessi, però estic espantat, francament, malgrat mantindré l’estelada voleiant al balcó perquè, com a molta altra gent de bona fe, la il•lusió no ens la faran perdre per molt espantats que ens facin sentir..


divendres, 7 de juliol del 2017

DESPRÉS DE L'INVENTARI, TORNAREM A ANAR PER FEINA

DESPRÉS DE L'INVENTARI, TORNAREM A ANAR PER FEINA

Amb el desenllaç inevitable del procés de la malaltia irreversible que ha tombat un meu nebot, quan encara li quedaven molts de camps per sembrar i moltes collites per recollir, la causa del tancament temporal d’aquesta paradeta en principi s’hauria resolt i, per tant, hauria de tornar a reprendre les diàries reflexions que tan m’abelleixen, però no sé pas si no valdria més la pena de passar el forrellat definitivament en vistes de com sembla d’estar mal vist expressar en veu alta opinions que trenquin plats bonics. Quan veus un conseller “purgat” per anar contracorrent o quan des de determinats sectors propers als que es plantegen expropiar la Catedral de Barcelona per muntar-hi un economat tracten de botiflers els membres del Consell de Garanties Estatutàries per discrepar de la via ràpida de desconnectar de l’Estat proposada des del govern pel pinyol del procés, et preguntes si val la pena tornar-te embrancar en llibres de cavalleria reincidint en les reflexions “netes de pols i de palla”. Potser seria més còmode aprofitar l’avinentesa per a recrear-me en la becaina, però no seria allò que m’agradaria fer. Per tant, a partir de dilluns vinent l’excedència que m’havia demanat s’haurà acabat. Espero retrobar-vos i tancar el parèntesi amb aquell clàssic “dèiem ahir”...