divendres, 30 de setembre del 2016

CONFIANÇA A MITGES QUE FA PUDOR DE SOCARRIM.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dijous 29 setembre de 2016)

● CONFIANÇA A MITGES QUE FA PUDOR DE SOCARRIM.- Al president ja li ha fet confiança el Parlament, però no sé si aquesta nit brindarà amb cava per una victòria que a mi - què voleu que us digui? - em sona a pírrica. Potser és que sóc de mal ferrar, però no em negareu que de confiança, vertaderament la justa. O sigui, que els companys de viatge per portar el procés a bon port, li han deixat una crossa per seguir aguantant-se dret, però no li han garantit que pugui governar el vaixell sense angúnies. Com us deia abans d’ahir, la mare dels ous d’un programa de govern són els pressupostos, ja que sense tenir els números fets i aprovats poques cireres es poden remenar i, pràcticament, cap política més enllà de la gestió administrativa es pot tirar endavant. Vet-aquí, doncs, que els companys de fatigues del grup JxS, els deu diputats de la CUP que guarden a la faixa, com el pagès murri ho feia amb una pedra per si de cas, la clau de volta per decantar la balança, no estan per atorgar confiances a cegues ni per deixar-se estimar i menys domesticar a canvi d’un plat de llenties. Elles (seguint-li la beta a la Gabriel, que sempre parla en to matriarcal), van a la seva i no s’amaguen de dir-ho. El problema és que la carona que posa l’Anna Gabriel per caure bé quan es fa l’estreta, encaterina encara a molta gent que no diré que vagin amb el lliri a la mà però que, francament, ho sembla.

 A la meva manera de veure-ho, doncs, l’apèndix rebec de la majoria absoluta sobiranista, ha posat avui damunt la taula les mateixes cartes amb que es va plantar en la partida per humiliar el president Mas i llençar-lo a la paperera de la història. Llavors van prometre, amb papers signats pel mig, en temps de descompte del termini per a no haver de repetir eleccions, que si el president es feia es prenia la cicuta voluntàriament ells donarien suport al seu successor, sense posar-li pals a les rodes. Però un cop aconseguit el seu propòsit prioritari - que el president Mas renuncies a la investidura i anés a pastar fang -, varen sorprendre tothom amb el ciri trencat que els acords que la direcció política del partit signa “muten” en passar pel sedàs de l’assemblea, que deu ser un eufemisme dels anticapitalistes i progressistes d’esquerres per a no reconèixer que el que signa el comitè polític és paper mullat fins que no sigui referendat per una assemblea tan peculiar que fins i tot pot fer quadrar els vots en un empat vergonyós i miraculós. Em fa gràcia l’advertència dirigida per la Gabriel al president a qui poc després faria confiança a mitges: “els nostres vots no són un xec en blanc, sinó que li estarem a sobre i no li’n deixarem passar ni una. I pel que fa als pressupostos, sàpiga que no li aprovarem els primers que ens presenti. No li tanquem cap porta i negociarem fins a la extenuació, però no signarem qualsevols pressupostos que ens presenti”. Més clar, l’aigua! Però per si a algú encara li cau la baba amb el posat de bona nena que no ha trencat mai cap plat, de la portaveu de la CUP, que no es faci il·lusions i es vagi fent a la idea que el debat dels pressupostos farà tronar, ploure i enfilar-se per les parets a més d'un ingenu. Perquè és la mateixa estratègia que la CUP va jugar quan va forçar el relleu del president Mas. Millor que m’equivoqui, que de sainets ja n’anem servits amb tot aquest guirigall dels socialistes, però el que em fa malfiar de la CUP és que ara faci veure que ve de l’hort respecte dels pressupostos si - sicut dixit Oriol Junqueras i membres destacats de la direcció cupaire, per activa i per passiva -, feia mesos que es trobaven en llargues sessions de treball. Si ara diuen que ja ho decidiran quan els hi presentin els números, m’agradaria saber a què caraina jugaven quan deien que se'ls estaven mirant punt per punt. Si creieu que exagero, repasseu la hemeroteca i comprovareu com es vantaven, des dels dos grups, dels avenços en aquesta qüestió. No gosaria a dir que li han aixecat la camisa al president i a tots els catalans que somnien de bona fe amb la independència, però poc se’n falta. I perdoneu la franquesa.

dijous, 29 de setembre del 2016

UNA NIT DEL LLORO SORPRENENT.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimecres 28 setembre de 2016)

● UNA NIT DEL LLORO SORPRENENT.- Feia anys que no anava a veure la família de l’Armentera, i aquests dos darrers dies me’ls he passat en un poble encantador - en la meva memòria vaga de criatura -, per recuperar en quaranta-vuit hores escasses paisatges i olors imprecisos i un xic idealitzats. El cas és que anant de casa en casa de veïns que suposadament havia de recordar de quan érem canalla, recorrent indrets més o més vinculats a aquells vells temps feliços de la infantesa, vaig acabar el dia amb els peus protestant a crits per la pallissa i amb ganes d'estirar-me al llit quan més aviat millor; però com que jugava el Madrid vàrem acordar esperar, per allò del morbo de veure si el Dortmund ens donava l’alegria de passar per la pedra l'etern adversari del barcelonisme militant. Ens posarem doncs d’acord que si els blancs marcaven dos gols de diferència, bona nit i tapat! Al final de l’obra, resulta que vàrem empassar-nos tot el partit fins celebrar el tercer empat consecutiu dels merengues en dues setmanes. En resum, quan vaig posar-me al llit, a les onze tocades, estava convençut que passaria la nit del lloro abans d’amollar-me a una jeia diferent de l'habitual i en descobrir que des del campanar de l’església, a un cop de pedra del balcó de la meva habitació temporal, m’engargamellarien quarts, hores i repicó als dos minuts. I caram quina nit del lloro a l’inrevés! Ja que no ha sigut una nit desvetllat, en el sentit tradicional de l’expressió. No us sabria descriure amb una frase tan rodona com la del lloro el què m’ha passat, però ha estat una nit vertaderament especial, que gairebé hagués preferit fos la del lloro tracicional. Vosaltres mateixos jutjareu!

És veritat que fins a mitjanit no vaig aclucar l’ull, però a partir del repicó de les dotze em va vèncer el cansament del cos, però el cap devia estar tan revolucionat per les emocions viscudes que em va posar en marxa el vídeo dels malsons, els quals eren tan reals que em vaig tenir de pessigar un parell de vegades per assegurar-me que allò no estava passant pas, que tot era pura fantasia producte de la imaginació. El primer malson el vaig tenir entre dotze i una: em vaig trobar embolicat en el bell mig d’una manifestació de protesta que omplia de gom a gom la plaça de sant Jaume. Pels crits i les pancartes de la gent, semblava que es tractava de mestres que es solidaritzaven amb els milers de mestres turcs depurats per la presumpta responsabilitat amb el cop de l’estat de l’estiu passat, en contra el dictador Erdogan. El segon malson, que va apoderar-se de la meva ànima adormida entre la una i quarts de quatre de la matinada, també tenia per escenari la plaça de sant Jaume; però en aquesta ocasió la gentada concentrada esbroncava els dirigents russos per la salvatjada que, en opinió dels crispats i indignats manifestants, s’està cometent a Aleppo, a Síria, on es massacra diàriament la població civil i es colguen morts a punta pala. I el tercer malson, el que em va commocionar les darreres hores d’aquesta peculiar nit del lloro, fou potser el que més em va afectar, perquè segons la meva dona jo espernegava de tal manera que, espantada de veritat, em va sacsejar fins a desvetllar-me del tot. Ostres quin malson, aquest darrer! Acabava de saber que el tribunal del cas de les targetes blak havia dictat sentència absolent els 61 pocavergonyes i corruptes directius de Caja Madrid, per considerar nul el procediment per manca de proves. No em vaig  recuperar de la impressió per aquesta notícia, fins després d’una dutxa doble, primer amb aigua calenta i després amb un generós raig de freda. I és que el que havia somniat era tan real, en tots tres casos, que en principi em semblava versemblant i tot, puix ja fa dies que penso que ja seria hora que els mestres d’alguna part del món - però els d’aquí en particular, sempre tan actius per protestar -, fessin costat els seus col•legues objecte de represàlies a Turquia, o que els ciutadans de totes les ideologies cantessin la canya, des de les places públiques d’arreu, al règim de Putin pels crims de guerra perpetrats a Síria. Després de la dutxa ja he entès que els dos primers malsons consistien en haver-me fet confondre el subconscient els desitjos del amb la maleïda realitat de la indiferència col·lectiva. I pel que fa a l’assumpte de les targetes opaques, a veure si no haurà sigut una premonició? Aleshores sí que aquesta nit del lloro hauria preferit que ho fos de veritat.


dilluns, 26 de setembre del 2016

QUINA ENVEJA EM FA EL PAÍS BASC!

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dilluns 26 setembre de 2016)

● QUINA ENVEJA EM FA EL PAÍS BASC!.- La democràcia necessita dues crosses per a no ensopegar: no faronejar mai a l’hora de prendre decisions polítiques, ni dependre de ningú en qüestió de peles. Dels bascos, concretament dels nacionalistes del PNV, encara que no ens agradi reconèixer-ho, en aquest sentit els catalans tenim molt per aprendre. En primer lloc, ells mai hauran de passar ànsia per formar govern, perquè no els hi varen caure els anells en preveure el que podia passar en el futur si cap partit tenia majoria absoluta després d’unes eleccions: acordaren en l’Estatut que el candidat guanyador automàticament seria investit, consensuant la norma que els diputats només poden votar a favor o en blanc en una sessió d’investidura. Potser no sigui la solució ideal pels que agafen la democràcia amb paper de fumar, però és la solució més pragmàtica per evitar que l’últim mono d’un Parlament faci anar de cul a la majoria. I en quan a les peles, els bascos tenen la vida resolta amb el concert econòmic, blindat pels drets històrics forals. Però els catalans no podem anar de ploramiques avui, dient que si fóssim com ells també ens ho prendríem amb més filosofia i no ens picaria la urgència de forçar la independència per les bones o per les males. I no tenim raó quan plorem, perquè de la possibilitat de tenir concert econòmic en varen passar olímpicament en Pujol i en Roca Junyent quan prioritzaren la política del “peix al cove”, a canvi de recolzaments parlamentaris puntuals al partit que tallés el bacallà. I en quan a introduir una cautela en casos d’investidures conflictives, l’orgull de “de ser més demòcrates que ningú fent-nos trampes al solitari encara que siguin legals”, no permeté prendre una precaució que fa ens hagués estalviat molts de disgustos, disbarats i passos al costat presidencials.


A la meva manera de veure, en capella de la sessió de confiança a que s’ha sotmès voluntàriament el president, perquè els rebecs de la CUP en un moment donat varen considerar “prescrits” els acords que els hi havien permès llençar el president Mas a la paperera de la història. I per aquesta senzilla llei de l’embut dels anticapitalistes i vàries coses més, no varen aprovar la base de qualsevol pacte de govern seriós: els pressupostos. Aleshores varen començar a tastar alguns il•luminats de JxS, sobretot els antics convergents conversos, que el discurs de l’assemblearisme “transparent” que propugna la tropa capitanejada Anna Gabriel és inversament proporcional al sistema de presa de decisions: és a dir, que els membres del secretariat tenen veu però no vot en el consell polític. I amb un joc de mans tan infantil, propi de criatures malcriades, tiraren per terra un principi tan nostrat com que quan dos catalans es donen la paraula no hi ha necessitat de signar cap paper. Però pel que s’ha vist, quan es tracta de la CUP ni que hi hagi cent papers signats, no te’n refiïs massa perquè per ells tots els papers tenen data de caducitat. Suposo que el president, en les converses que ha mantingut darrerament amb els cupaires, s’ha treballat la confiança a còpia de promeses que, per cert, els nacionalistes bascos ja ens han desaconsellat des de la seva experiència activa i passiva - guanyant-se per part dels de la ceba la desqualificació de “traïdors” -, però no han estat suficients, pel que se sent dir, com per garantir que la confiança inclou el debat de pressupostos. Quina enveja que em fan els bascos! Perquè varen ser prou vius per preveure que patafis electorals com el nostre no els fastiguegessin la governabilitat del país. I quin respecte i enveja vaig sentir d’un president Urkullu capaç de dir, en capella de les eleccions, que els bascos no estan en condicions polítiques de plantejar-se una DUI com els catalans. I encara més em va semblar admirable la seva valentia dient el que realment pensava, quan en analitzar els resultats electorals comprovem que dir el que va dir. en terra d’aberzales, li va fer guanyar vots i desplaçar Bildu de la victòria a Guipúscoa, tradicional fortí independentista. 

diumenge, 25 de setembre del 2016

EL CONFLICTE DE CIVILITZACIONS ESPERA A LA CANTONADA

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (diumenge 25 setembre de 2016)

● EL CONFLICTE DE CIVILITZACIONS ESPERA A LA CANTONADA.- Es tracta d’un conflicte que, més que entre països, es cou en el cor de les societats avançades però amb crisi, semblants a la nostra, i que com a característica determinant han incorporat la tolerància i les garanties de les persones com a valors irrenunciables del seu concepte de civilització. És dins d’aquestes societats esgavellades per la bona fe i el “bonisme” de dirigents a vegades curts de vista, que alguns dels individus que s’han convidat ells mateixos a asseure’s a la nostra taula, acaben no reconeixent-se en el model de civilització en el qual se’ls vol integrar si us plau per força i aleshores, sentint-se humiliats pel fracàs de la seva integració frustrada troben en la radicalització el detonador ideològic que els fa esclatar l’energia destructiva acumulada durant anys. En aquest sentit, doncs, hi ha una pregunta que com hereus de la il•lustració els europeus tindríem l’obligació de fer-nos: per què musulmans que han trobat a Europa feina i ajuda pública ens ataquen, malgrat haver conviscut anys com a conciutadans? Per què n’hi ha tants que se’n van a fer la guerra santa i quan tornen, si no l’han dinyada, ho fan amb la intenció de prosseguir aquella guerra santa que els porta bojos en l’interior dels seus països d’adopció?


A la meva manera de veure, però, la pregunta del millor de dòlars seria: per què d’entre tots els immigrants, acostumen a ser només els de cultura islàmica els que havent sigut acollits, responen amb odi i ressentiment? Després de les matances de Niça i de Paris es va especular sobre una causa probable: els assassins estaven deprimits. I aquest diagnòstic també es va repetir, al meu entendre massa precipitadament per part dels sociòlegs i dels comentaristes, quan es buscava a les banlieues franceses o belgues el motiu de la ràbia, perquè es fa difícil de creure en la depressió transitòria o crònica quan en molts de casos els terroristes tenien feina i propietats, havien crescut en ambients amables i alguns formaven inclús part de famílies mixtes ben estructurades. Potser l’explicació la dóna Hans Magnus Enzensberger en el seu llibre: “Assaig sobre les discòrdies”, quan escriu: “La ideologia de l’islamisme representa un mitjà perfecte per tal de mobilitzar el perdedor radical, tota vegada que aconsegueix amalgamar motivacions polítiques, religioses i socials”. En qualsevol cas el problema és que el xoc de civilitzacions està servit, i potser en comptes de divagar sobre teories d’integració potser caldria escoltar també els testimonis i els avisos de musulmans siris i d’altres pobles sotmesos sota la bota de l’islamisme delirant i radical, que aquest pretén sense cap vergonya ni mirament recuperar el sistema polític, cultural i moral que regia a la comunitat musulmana el segle VII. Per tant, penso que només des de una tolerància zero per a les ideologies, dintre del major respecte per a les persones, s’enfoquin les relacions entre civilitzacions, per a no caure en el parany sobre el qual en temps reculats els avis ens posaven en guàrdia tot sovint: compte, que per ser massa bons no acabeu essent burros! 

dissabte, 24 de setembre del 2016

CONFORMAR-SE A VEURE COM LA VIDA DELS ALTRES PASSA PEL DAVANT

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dissabte 24 setembre de 2016)

● CONFORMAR-SE A VEURE COM LA VIDA DELS ALTRES PASSA PEL DAVANT.- Ha de ser molt trist, per exemple, asseure’s al vestíbul d’un hotel hores i hores per veure-hi passar la gent que transita amunt i avall i, de tant en tant, fer-la petar amb la persona desconeguda que s’asseu al costat. Però hi ha gent que ho considera un vertader esbarjo, ho he comprovat aquest mateix estiu durant les curtes estades en hotels. Dóna per bones les estones que s’hi passa i no enveja gens els que surten a passejar o a prendre el sol. En la majoria de casos, diguem-ho tot, són gent gran que s’estima més el tràfec d’entrades i sortides que no pas la moguda de platja o qualsevol altra activitat social. Només durant a les hores de ball de saló, el vestíbul queda desert perquè la ballaruga sí que és més entretinguda, malgrat tampoc s’hi participi més enllà de mirar-s'ho. Si aquesta actitud mandrosa només fos característica dels vestíbuls dels hotels no valdria la pena dedicar-hi una reflexió, però el cas és que m’he adonat que de gent que perd hores i hores fent el badoc veient com passa, atabalada o parsimoniosa, la vida dels altres davant seu n’hi ha com aquell qui diu a cabassos. I no són només gent gran, ja que també hi veus colles de jovent matant el temps, gandulejant sense treure’n cap profit pràctic més enllà d’alguna xafarderia o de maquinar com xafar la guitarra algú.


Francament, no puc entendre aquest "deixar-se anar" en la simple contemplació de la vida passant per davant del nas, sense jugar-hi cap altre paper que el de “voyeur” impotent i capsigrany. Tant si s’és jove com si els anys ja pesen, no es pot abandonar de cap manera la iniciativa de fer anar la vida cap un vulgui, no resignant-se a veure-la desfilar al ritme que toquin els demes. Quan feia de professor de recursos humans en una escola de negocis, no em vaig descuidar mai, en els tres cursos que hi vaig donar lliçons, de recalcar als meus alumnes que la clau de volta de qualsevol negociació rau en no perdre la iniciativa. Qui es conforma en veure-les venir, sempre anirà a remolc de les iniciatives dels altres. I qui s’asseu a veure com la vida passa potser sí que estarà al dia, però no intervindrà ni en la gestació ni en el desenllaç de cap iniciativa, i això és molt trist. Quasi tant com dimitir de decidir mai més cap on s’ha de tirar, conformant-se en el millor dels casos amb ser testimoni mut del pas de la vida. En capella del dia internacional de la gent gran activa, valdria la pena de cridar l’atenció dels vells contemplatius que la vida està pensada per viure-la de cap a peus sense “deixar-se anar” mai. Tanmateix, no estaria de més que aquesta reflexió també se la fessin una part de jovent, cada dia més nombrosa, que semblen en aquesta qüestió de prendre iniciatives i de desenvolupar-les amb entusiasme, talment uns vells xarucs. 

divendres, 23 de setembre del 2016

REFLEXIONAR QUÈ, SI EL PEIX FA DIES QUE ESTÀ VENUT?

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (divendres 23 setembre de 2016)

● REFLEXIONAR QUÈ, SI EL PEIX FA DIES QUE ESTÀ VENUT? – Bascos i gallecs estan a punt per reflexionar. El dia de reflexió abans de la jugada és un d’aquells anacronismes que es mantenen artificialment, qui sap si pensant que si es remata amb una meditació col•lectiva, una campanya electoral es legitima amb una certa pinzellada de transcendència espiritual. Però el dia de reflexió de veritat començatà després de l'escrutini, la mateixa nit que les urnes hagin dictat sentència, quan se li hagi vist el cul a la gallina, no pas el dia abans que, es digui el que es digui, tothom ja té decidida l’aposta i, la majoria de les vegades, el sobre preparat a la butxaca des de fa dies gràcies a les intendències dels partits polítics.


Tanmateix, la realitat del que passa el dia de reflexió desmenteix la teoria del recolliment col•lectiu, ja que enlloc de dedicar-se l'electorat a reflexionar en silenci, ni els mitjans de comunicació emmudeixen, ni els candidats paren quiets fent-se veure tant com poden perquè et quedis amb la seva cara, i des de les xarxes socials el degoteig de consignes polítiques acabades de coure és constant. Per tant, de reflexió poca. Tant li fa! Perquè serà dilluns quan tocarà reflexionar. I força! Però no als electors sinó als aparells dels partits, els quals després de ben garbellats els resultats de la consulta fins a la darrera molla, i amb la gorra d’alquimistes enquestada fins a les celles, trobaran explicació per a qualsevol situació. De l’endemà de les eleccions se n’hauria de dir “el dia de les botelles mig plenes”, ja que no hi ha ningú que trobi la seva mig buida. Però malgrat de cara a la parròquia i, sobretot, a la galeria es trobin explicacions i justificacions més inversemblants que plausibles, al poble com vostè o jo el que ens interessarà serà comprovar si els vots serviran perquè els polítics es posin piles i ens treguin del maleït atzucac en que s’han emmerdat des de fa nou mesos.

dijous, 22 de setembre del 2016

EN CAP DEMOCRÀCIA S’ÉS VIST QUE UN ELECTE SIGUI INHABILITAT PER FER POLÍTICA

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (tarda de dijous 22 setembre de 2016)

● EN CAP DEMOCRÀCIA S’ÉS VIST QUE UN ELECTE SIGUI INHABILITAT PER FER POLÍTICA.- Tinguem-ho clar com si fos el parenostre, perquè en cas contrari ens embolicarem entrant en un joc-parany que no ens convé: discutir de legitimitats amb tramposos. Sembla ser que el diputat Homs té totes les cartes perquè la Fiscalia demani en ferm al Tribunal que se’l despulli de les prerrogatives de representant d’una part de l’electoral i se’l capi de drets civils durant una bona temporada, pel delicte de “fer política” en nom dels que el varen votar i en la seva estricta condició de polític. Sovint ens queixem de manca de lideratge i de capacitat dels polítics per agafar les regnes d’una situació complicada, i d’excés de líders messiànics que des dels cartells electorals prometien un nou demà als qui tinguessin el coratge de fer-los confiança i es cagaren a les calces arribat el moment de complir. En el cas que ens ocupa, el govern tenia l’encàrrec majoritari de l’electorat - per executar la reivindicació popular majoritària del dret a decidir -, d’esbrinar mitjançant una consulta democràtica, participativa i en principi no vinculant quants catalans es decantaven per posar fil a l’agulla d’un procés de secessió i quants preferien mantenir l’estatus quo, sota diferents fórmules d’encaix amb l’Estat espanyol.


A la meva manera de veure, doncs, pretendre que els fiscals dependents del govern de l'Estat burxin el poder judicial, independent per definició i en molts casos també per convicció dels propis togats, a que amorrin els polítics que no varen fer res més que atiar una acció legítima en política, al quarto de les rates de la inhabilitació sona a aberració i a heretgia democràtica. En política, tots els plantejaments polítics són legítims mentre siguin pacífics i responguin a la voluntat d’una part del poble, oimés quan aquesta voluntat és manifestament majoritària. Que jo sàpiga, no hi ha manera més pacífica de resoldre un conflicte polític que sotmetent-lo al veredicte de les urnes, i cap polític pel fet de liderar aquest capteniment pot acabar a la presó o privat del dret a representar els seus electors. Si acceptem encara que sigui en clau de debat aquesta possibilitat, tanquem la porta i fotem el camp com més lluny millor d’un país que està més mort que els morts del cementiri. I que consti una cosa, per acabar: no és que el senyor Homs em tingui precisament encaterinat, sinó més aviat al contrari. Si he escrit el que he escrit no és perquè li degui res ni perquè sigui de la meva corda. Exactament el mateix escriuria en el cas que qualsevol altre polític fos la víctima. I aquesta precisió em sembla molt important, perquè com us deia al principi per definició en cap democràcia un càrrec electe pot ser inhabilitat per fer política.

ÉS DESLLEIAL LA COMPETÈNCIA ENTRE IMATGE I PARAULA ESCRITA?

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dijous 22 setembre de 2016)

● ÉS DESLLEIAL LA COMPETÈNCIA ENTRE IMATGE I PARAULA ESCRITA?.- Sempre hem sentit a dir que una imatge val més que mil paraules, i encara que des del gremi dels lletraferits s’hi tiren coces i s’hi posen de cul per admetre-ho, la veritat és que davant d’una instantània ben enfocada, oportuna i contundent, un escriptor ha de suar tinta per aconseguir que amb simples paraules pugui causar el mateix impacte que la imatge. El reportatge gràfic, francament, juga amb avantatge enfront de qualsevol crònica escrita, sense cap dubte; però si es domina bé el llenguatge i es té el do d’expressar-se amb un estil directe i poc barroc, amb paraules es poden fer miracles i, tanmateix, impactar el lector amb tanta intensitat com en una imatge. El problema rau en que l’escrit trobi qui se l’empassi des de la primera a la darrera lletra, ja que cada vegada sembla que fa més mandra llegir un text sencer, ja es tracti de pura literatura, d’un article d’opinió o d’un reportatge. L’atenció de l’individu que s’impressiona davant d’una imatge sovint s’arronsa davant l’extensió d’un escrit i es dóna per satisfet amb una ració de titulars, si pot ser cridaners millor. I si és indiscutible que les imatges, per exemple, de l’èxode dels refugiats parlen per si soles, sense explicar el com i el per què de la tragèdia la percepció del drama es quedaria coixa.

Una imatge requereix sempre menys esforç que un escrit, per fer-se’n una idea d’un fet determinat. Arribar a percebre la realitat amb tanta claredat com en una fotografia a través d’un escrit, requereix esmolar la imaginació del lector per “veure” allò que s’explica en el text amb tanta nitidesa com en una instantània; però també cal un narrador que no s’enfili per les branques i visqui amb la mateixa intensitat que si ho estigués veient, allò que pretén transmetre. Si el narrador quan escriu no està amarat de sentiments, encara que siguin contradictoris, i d’una certa dosi de passió, difícilment commourà el lector tant com el fotògraf en una simple imatge colpidora. Per aquesta raó les fotografies del cadàver del nen immigrant arrossegat per les ones fins a la platja, d’aquella nena nua fugint del napalm del Vietnam o la marea humana de refugiats caminant amb la mirada perduda entre soldats amb l’arma a la mà, donaren la volta al món i no deixaren indiferent ningú. Però les soles imatges, sense el complement de les paraules, no ajuden a comprendre cap tragèdia, succés o realitat en tota la seva dimensió i complexitat. Perquè aquesta és l’altra qüestió: una imatge retrata un instant concret sense ambigüitats, però la problemàtica que s’amaga al darrera d’un cop de flaix és molt més complexa, i sense la crossa d’una bona exposició escrita mai es podria arribar a comprendre la magnitud de molts dels drames que ens enterboleixen el dia a dia. Però igualment que escriptors competents professionalment, honestos moralment i tolerants ideològicament, calen lectors escarrassats que no tinguin mandra d’ampliar amb paraules les imatges. I, a la meva manera de veure, d’aquí plora la criatura: tots els venedors de premsa a qui els hi preguntat durant aquest estiu a tot arreu on he anat, em confirmen una realitat preocupant: que la gent que s’acosta al quiosc a comprar premsa generalista té bastant més de trenta anys ben complerts.


diumenge, 18 de setembre del 2016

NOU I DEFINITIU PLANTEJAMENT DEL BLOG “A LA MEVA MANERA DE VEURE”.

NOU I DEFINITIU PLANTEJAMENT DEL BLOG “A LA MEVA MANERA DE VEURE”.

En tornar d’una setmana de vacances us comunico que després de donar-hi moltes voltes i de provar vàries alternatives els darrers mesos sobre la periodicitat de les reflexions penjades, he arribat a la conclusió que els anys no perdonen i el ritme frenètic d’una reflexió diària des de l’any 2011 no el puc mantenir amb assiduïtat i que les diverses fórmules que he assajat per dosificar-les no m’han acabat de fer el pes, de manera que el que faré es penjar una reflexió sempre que em vingui de gust, sense sentir-m’hi obligat per un compromís personal. 

Per tant, hi haurà temporades de reflexió diària i d’altres que m’ho prendre amb més calma. Sobre la marxa ja ho anireu notant, però ja ho dono per fet des de demà mateix, que faré campana.


Gràcies per llegir-me i, sobretot, pels vostres enriquidors comentaris al Facebook


DES DELS DESPATXOS, UN “INCIDENT”. PASSANT-HO, UN DRAMA.-

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (diumenge 18 setembre de 2016)

● DES DELS DESPATXOS, UN “INCIDENT”. PASSANT-HO, UN DRAMA.- Ens han quadriculat tan la relació amb les administracions públiques, que massa sovint no es dóna la importància que té una estona d’espera absurda ni una informació deficient o inconcreta, a qui passa per un moment d’angoixa personal. Per aquesta raó tants petits drames dels ciutadans usuaris de serveis bàsics, no són contemplats des dels despatxos burocràtics més que com un “incident” producte de la impaciència i de la manca de control dels nervis. Des dels despatxos, quan l’usuari presenta una reclamació, el primer que fan és verificar si s’han respectat “els protocols”. I si resulta que l’atenció facilitada a l’usuari no ha trencat cap protocol, vol dir que l’usuari queixós s’ho ha de fer mirar. En el fons, però, la qüestió és que una cosa es “passar”(patir el problema), i una altra de molt diferent mirar-s’ho asèpticament des de darrera el canyer.

Aquest és, exactament, a la meva manera de veure el sentiment d’impotència que deu embargar el nostre amic del Facebook, en Sebastià Lopez Sánchez, que ha publicat al seu mur més que una informació una crida desesperada i, per aquesta raó, tot i ser conscient que no puc donar-li la solució que voldria, crec que he d’esbombar tant com pugui la seva denuncia del drama personal que viu, perquè ningú és mereix passar per tràngols semblants. Diu en Sebastià: ... “tinc la meva dona ingressada al Trueta perquè no pot moure la cama ni el braç esquerra. Encara no saben el què li produeix aquesta mancança ja que no és un ictus sinó que diuen que li provoca una vàlvula cervical que porta, però no comprenen aquest comportament després de 5 any de portar-la. Com que els dissabtes i els diumenges no fan substitucions, dons fins el dilluns no es re-emprendran les investigacions... Ja és tenir mala sort eh. És un d'aquells casos que ho sents que li ha passat a algú altre i penses quina mala llet que ha tingut, però quan et passa a tu penses que estem voltats de mal parits que manen aquestes retallades...una abraçada i molta paciència...”


Estic segur que en el cas que ens exposa, demà des dels despatxos tothom que tingui responsabilitats tranquil•litzarà la seva consciència després de comprovar que no hi ha cap “protocol” esquinçat. Això dels protocols s’ha convertit, sobretot d’ençà de les retallades dels pressupostos en Sanitat i Benestar Social, en l’excusa perfecte per tapar la boca dels indignats, per exemple, perquè una primera consulta al traumatòleg arrossegui sis mesos de demora. El protocol és una bona eina de productivitat i de qualitat sempre que s’utilitzi per optimitzar, prioritzar i donar millor servei, no pas per justificar nyaps de gestió, mancances d’organització i dèficit de mitjans. El que hi ha és que en moments delicats com el que passa en Sebastià cap protocol, per molt bé que li venguin, podrà treure-li l’angoixa del cos. I un problema afegit m’imagino que deu ser que ni tan sols saben com vendre-li, perquè massa protocols de gestió sanitària (no els confonguem amb protocols mèdics), s’han convertit en simples excuses per tapar vergonyes de l’administració pública i dels polítics que la manipulen a la seva conveniència més que a la dels usuaris. 

dissabte, 17 de setembre del 2016

ES BEN BÉ QUE TOTHOM ESCOMBRA CAP A CASA, SI POT...

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dissabte 17 setembre de 2016)
● ES BEN BÉ QUE TOTHOM ESCOMBRA CAP A CASA, SI POT...- Partint de la base que són molts els que pensen - malgrat no ho reconeixin, per vergonya - que el fi justifica els mitjans, encara que estigui malvist confessar-ho la veritat és que qui més qui menys arramba l’aigua cap al seu molí, amb més o menys elegància i gràcia, si en té l’oportunitat i els mitjans. Fins fa poc jo creia també que viure en la inòpia o en l’analfabetisme, en una societat primitiva sense trencaclosques diaris per resoldre, era garantia d’arribar a vell aguantant-se els pets fins al darrer moment. I, de fet, els exemples més cridaners i espectaculars de longevitat humana solien aparèixer en societats molt més endarrerides, en tots els sentits, que la occidental. Però vet-aquí que el catedràtic de sociologia Miquel Requena, des del nou observatori social de Caixabank, m`ha donat el disgust de tirar per terra una teoria que ja m’estava bé, amb sòlids arguments que, segons els estudis que assegura haver fet, fan palès que les persones amb estudis tenen una esperança de vida molt més alta que els sabatots.
Quina terrible decepció, doncs, pels que no tenim ganes de competir per un lloc de treball o escarressar-nos per un càrrec amb massa responsabilitat, perquè fins ara havíem sentit a dir que molts alts executius i directius la palmaven o es quedaven vegetatius en la flor de la vida, perquè de tan esprémer les neurones i viure amb els nervis de punxa el cor, el fetge o els ronyons els hi havien fet figa. Valia més, doncs, conformar-se amb poc i pair-ho bé, perquè per ser feliç no cal sopar dues vegades ni forçar la màquina delicada del cos, fins que aquest sociòleg dels pebrots, ha sortit amb el ciri trencat que agafant-se les coses amb calma, lluny de la competició i del repte per pujar més alt, sense pretendre ser el més llest i eixerit del barri no n’hi ha prou per anar acumulant quinquennis fins al centenari. Ben al contrari, el catedràtic està convençut que els universitaris, a part de registrar taxes més altes d’accés a les classes professionals i directives, poden aspirar a una esperança de vida quatre anys, almenys, superior als que varen aparcar en la primària o la secundària. Que digui el que vulgui aquest bon senyor, però em sembla injust que els que més tenen, en aquest cas estudis, també passin la mà per la cara als que són savis per exemple en experiència i tranquil•litat. Només em conformo pensant que si pot tothom escombra cap a casa el catedràtic no deu ser l'excepció. I ben fet que fa abonant les tesis selectives i classistes dels que li omplen la menjadora. Tanmateix, a la Papua segur que si els hi arriba la notícia, es rebolquen per terra de tan riure.

divendres, 16 de setembre del 2016

BALDOMEROS FETS I DEIXATS ESTAR

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dijous 15 setembre de 2016)
● BALDOMEROS FETS I DEIXATS ESTAR.- Potser encara sota els efectes de la bona estona que acabava de passar al moll de pescadors de sant Carles de la Ràpita, veient descarregar de les barques un bé de Déu de peix que acollonava i assistint a la seva subhasta sense tants de crits i soroll com en èpoques reculades - avui la monòtona lletania del subhastador d’ahir està substituïda per moderns, impersonals i silenciosos mètodes electrònics -, en presència de gavines sedasseres i resignades a una cerimònia allunyada del caos i la tensió entre pescadors i peixaters, un company circumstancial de vacances, en Baldomero, em va trencar la pau d’esperit d’un moment tan idíl•lic, a l’empara de la serralada del Montsià, amb un ciri trencat que no venia al cas: “la Rita si que els té ben posats! Si en Fraga visqués, ningú s’atreviria a posar-se amb aquesta dona...” I per recalcar la seva contundent afirmació, amb la mà dreta aferrava una “Vanguardia” que pujava i baixava enèrgicament davant el meu nas.
Confesso que en Baldomero se’m va entravessar des que, per fer quadrar la distribució dels de la colla al menjador de l’hotel, el varen endossar amb calçador a la nostra taula, i no era pas perquè de bon principi em semblés un pera-punyetes o fes mala ganya. Més aviat la primera impressió fou més aviat neutra, però es va començar a enterbolir en adonar-me que la seva dona era d’aquelles virtuoses persones, tan tocades, posades i xafarderes que tot el que fan els altres ho han de criticar o posar en quarantena. Per exemple, no va trigar gaire a donar-nos consells gratis: “menges massa de pressa, la vianda s’ha de mastegar vint-i-tres vegades abans d’empassar-te-la, sino el païdor no dóna l’abast”. I quan va veure que jo portava un plat de postres amb un plàtan, un préssec i una poma per compartir amb la mestressa, em va rebentar la gràcia: “el plàtan no s’hauria d’acompanyar amb res. M’ho repeteix sempre el meu dietista, que és una eminència”. Però quan em van decaure del tot els Baldomeros va ser en trobar-me’ls a la llibreria del poble, comprant la premsa del dia. Com solo fer sovint quan estic de vacances i em vaga més llegir, vaig comprar el diari local per palpar el pols del territori, la “Vanguardia” en català perquè m’agraden els professionals que hi treballen, i un diari pastat a Madrid per controlar el nivell de mala baba que es respira a la capital d'un regne assetjat per vents republicans i separatistes. Llavors vaig sentir en Baldomero protestar perquè no quedava cap exemplar “Vanguardia” en castellà, ja que es veu que l’home no podia passar-se’n sense i s’estava posant nerviós. Jo li vaig dir que tant li feia, que per un dia llegís el diari en català ja que deia el mateix. Però l’home se’m va rebotar com un gall de panses: “no m’agrada llegir diaris ni llibres en català, perquè em costa molt d’entendre’ls”. Si en Baldomero no em constés que va néixer fa més de setanta anys a Catalunya, li hagués preguntat, com faig amb qualsevol que vol que li parli en castellà perquè al•lega que no entén ni un borrall de català: “quan de temps fa que viviu aquí?” Perquè n’hi ha que porten quaranta anys “immersos” en la rutina catalana i es fan els distrets per vici, i sóc del parer que no se’ls hi ha de consentir que ens maneguin. Però el problema d’en Baldomero es porta l’oli: era un d’aquests paios fets i deixats, amb els quals no val la pena perdre-hi el temps intentant canviar-los la girada perquè són uns mesells del carai.

Una vegada establerta aquesta conclusió respecte del tarannà de l’home rabassut que m’havia tocat de company de viatge, vaig comprendre que només d’un Baldomero fet i deixat es podia escoltar dir una barrabassada tan colossal sobre la Rita Barberà, com la que us he explicat abans. Ignoro què vota en Climent, ni ho vull saber, encara que no dec anar gaire lluny d’osques; però voti qui voti, em sembla molt greu que a aquestes altures una persona que ha mamat català des de les beceroles, es vanti de no llegir en català ni el prospecte d’un medicament o les instruccions d’un electrodomèstic. “És que no em puc concentrar en el que llegeixo, si no està escrit en castellà. No té res a veure amb la política” – em comenta a tall d’excusa de mal pagador. Atès que per quatre dies no vull tenir morros i males cares a taula, em mossego la llengua i no li’n dic quatre de fresques, sobretot que no em vingui amb l’excusa de l’apoliticisme quan té la barra d’avalar – sense que jo li hagués demanat l'opinió – la conducta de l’ex-alcaldessa de València. Ara, consti que si no m’hagués de mossegar la llengua li buidaria el pap sense contemplacions, dient-li que els polítics d’aquest país han d’aprendre, si convé engargamellant-te’ls-hi coll avall amb un pal com a les oques d’engreix la teca, que cap càrrec de representació pertany a qui el desenvolupa circumstancialment, sinó que l’exercici del mateix li ve donat per delegació del poble. I que si en un moment donat el poble li retira la confiança, el polític es digui Rita o Mariano, no té més remei que fer mutis per un forat. I si com diuen la Rita i els seus escolans, la llei tal com està redactada no contempla que d’una puntada de peu se la pugui enviar a dida, s’haurà de canviar la llei quan més aviat millor. Perquè mantenir una paràsita d’aquesta envergadura no s'ho pot permetre cap país democràtic que, a més a més, viu de manllevar oxigen econòmic i polític als veïns europeus.

dimecres, 14 de setembre del 2016

LA LLEI DE L’EMBUT

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimecres 14 setembre de 2016)

● LA LLEI DE L’EMBUT.- Si no ho he entès malament, l’home fort de l’Aznar, el virrei de Mallorca Jaume Matas, està negociant amb la fiscalia la manera de deslliurar-se de tornar a la presó per purgar els seus pecats. I sembla que el tracte per aquesta tupinada seria avenir-se en Matas a reconèixer bona part dels seus delictes, doncs no crec pas que el paio estigui disposat a despullar-se de pèl a pèl, ja que els mafiosos sempre procuren guardar-se algun roc a la faixa per si de cas. Però inclús en el cas que el seu penediment anés de veres i descobrís fins a l’última embasta de la seva roba bruta, em fa venir ganes de vomitar que els perdiguers oficials dels prevaricadors, estafadors i males bèsties tutti quanti que s’han untat els dits i els braços fins el colze, en base a aprofitar-se del seu poder, influència i càrrec per arrambar escandalosament cap a les seves butxaques sacs del diner públic destinat a fins socials, ¿com es pot creure en el penediment d’un individu que fins fa quatre dies es posava com un gall de panses jurant per Déu que mai havia posat la mà a la caixa? En Jaume Matas dedicava mirades de perdonavides fastigós als companys periodistes que li demanaven explicacions sobre els seus negocis bruts, o l’enriquiment sobtat i espectacular que havia experimentat el seu patrimoni de poll reviscolat, des que es va comprometre amb la política exclusivament per servir-se’n a mansalva, enlloc de trencar-s’hi les banyes per millorar la vida dels ciutadans. Ara a aquest fantasma se li han de fer tractes de favor, a canvi que reconegui malifetes que abans d’ahir negava, i de que delati sense escrúpols alguns dels seus còmplices d’estafes i lladronicis? Aquest escarni pot confondre’l la fiscalia fins al punt de creure's que el penediment és sincer? Que ens prenen per babaus, pensant que ens empassarem com si res, en ple segle XXI, la llei de l’embut?

A la meva manera de veure, el que més em treu de polleguera, francament, no és que els advocats i padrins polítics del senyoret Jaume Matas hagin filtrat que se n’està parlant de fer un capmàs per treure-li les castanyes del foc de la cangrí, sinó que al quart d’hora de córrer la brama el ministre de Justícia, que tan amatent i ràpid va quan es tracta de parar els peus als sobiranistes catalans, no hagi fet un comunicat oficial aclarint que l’Estat no té cap mirament ni detall amb gent que, des de la seva posició a l’establishment, han delinquit, prevaricat i extorquit la hisenda pública. I encara m’indigna més que aquest presumpte tracte de favor amb en Matas no és un fet aïllat, sinó que comparant les actuacions que s’emprenen per part de l’administració – policia, justícia, hisenda ... - hi ha molta diferència entre com s’actua amb un peix gros i amb un pelacanyes. És la llei de l’embut, més vella que l’anar a peu, però que ja tocaria que la jubilessin.


VIOLADORS QUE ENTREN PER UNA PORTA I SURTEN PER L’ALTRA, EN 24 HORES.-

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimarts 13 setembre de 2016)

● VIOLADORS QUE ENTREN PER UNA PORTA I SURTEN PER L’ALTRA, EN 24 HORES.- No m’estic referint, està clar, als violadors per antonomàsia de persones, en que segurament heu pensat després de llegir un titular tan cridaner, el qual de ben segur us ha fet exclamar: què coi s’empatolla amb aquesta reflexió d’avui? No, em refereixo a les dotzenes i dotzenes de violadors professionals de llars, que aprofitant-se de l’absència temporal dels seus residents, furguen en intimitats tant o més sagrades que les d’una dona sota les seves bragues, sigui dit amb tot respecte. Per sort no n’he estat mai víctima d’una violació de casa meva – toquem fusta! -, però n’he sigut testimoni en vàries ocasions en cases d’altres, i la majoria de les vegades m’he sentit commocionat per la cara d’impotència que no podien dissimular les víctimes. Inclús en aquells casos que el pas dels lladregots no ha deixat més empremta traumàtica que el buit de la joia pispada o del diner que ha volat, la desagradable sensació que algú ha grapejat les teves pertinences més personals i íntimes deixa un regust difícil de pair. Afigureu-vos, doncs, quan els delinqüents no han estat tan considerats en la recerca del botí i han deixat el pis fet un desastre, en el paroxisme i les presses de l’escorcoll salvatge. I encara més, quan els violadors s’han venjat del seu fracàs defecant en qualsevol racó de la casa. El fet que massa violadors d’aquesta mena no siguin enxampats mai, o que quan ho són no siguin castigats per manca de proves fefaents, o que després de la detenció surtin en llibertat amb càrrecs pendents d’un judici que sol trigar tant, que sovint bo i estar en capella hom no pot impedir la reincidència, afegeix amarga frustració a la impotència inicial de la víctima.


A la meva manera de veure, francament, no cal arribar a extrems com tallar la mà del lladre perquè li serveixi d’escarment, però si que s’hauria d’acabar amb la fastigosa parsimònia de la justícia i, sobretot, amb que el purgatori del delicte no sigui gratant-se la panxa en una presó a costa dels contribuents, sinó fent treballs comunitaris que els hi treguin les ganes als lladres de tornar-hi, per exemple rentant culs en hospitals a malalts crònics o en residències de malalts terminals. Qualsevol alternativa a unes vacances pagades a la cangrí seria millor per prevenir la reincidència d’aquests violadors de propietats alienes, que per molt ben assegurades que les tinguessin les víctimes aquestes sempre hi deixen pèl, agreujant el sentiment d’impotència de les persones que a sobre d’haver estat violades en la seva intimitat no troben el recolzament que s’esperaven de les seves pròpies asseguradores que sempre troben lletra menuda per regatejar la indemnització del perjudici. A part dels danys morals, els quals poques vegades són estimats pels jutges a l’hora d’establir la penitència dels culpables. Jo conec víctimes de violacions de la seva llar, que després d’anys encara no han superat aquella experiència i tremolen només de pensar-hi. O s’indignen quan llegeixen que algun pillastre empaitat quasi in fraganti feia qui sap quantes vegades que havia entrat per una porta i sortit per l’altra, perquè la justícia no dóna l’abast i, sobretot, perquè el delinqüent té a la pràctica més garanties que la víctima.  

dimarts, 13 de setembre del 2016

FORA ROSARIS DELS NOSTRES OVARIS.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dilluns 12 setembre de 2016)

● FORA ROSARIS DELS NOSTRES OVARIS.- Perdoneu, però és la transcripció literal d’una guixada de considerables dimensions que des de fa una setmana presideix l’entrada principal de l’església de Crist Rei, al bell mig del Passeig de Pere III, centre neuràlgic de Manresa. I per què me’n faig ressò en aquest racó? Doncs perquè es presta a tres reflexions, com a mínim, molt preocupants.

1ª)- Que si enlloc de en una església catòlica aquesta pintada de mal gust s’hagués fet en qualsevol altra capella o església d’una altra confessió religiosa, els membres de la congregació no haguessin tardat ni una hora en deixar la paret neta com una patena. És un fet objectiu, les conclusions traieu-les vosaltres mateixos; però com a mínim s’haurà d’admetre que hi ha una tendència força accentuada i cada vegada més generalitzada entre la parròquia catòlica cap a la comoditat i una certa feblesa del compromís practicant. Ja sé que trobaríem excepcions, però no farien més que confirmar la meva afirmació.

2ª)- Que si una guixada semblant s’hagués fet a la façana de la Mezquita de la mateixa ciutat, ja la tindríem armada i, de ben segur, hi haurien a hores d’ara comentaris histèrics per a tots el gustos, i un reguitzell de genteta aniria de cul buscant la manera de desagreujar als musulmans que se sentissin ofesos. I potser fins i tot es donaria ordre a la policia local que durant unes quantes setmanes fes el borinot pels voltants de l’edifici.

3ª)- Que pel to del missatge és molt probable que l’autoria de la parida recaigui en una joveneta de la generació més suposadament “progre”, de la societat que considera que això que els avis en diuen “valors” no serveixen de res avui dia, que quasi sembla que només tenen dret a viure i dir la seva els que no respecten res ni ningú. Si tingués raó, es faria palès una vegada més que en aquest aspecte de l’esverament revolucionari les dones es vanten amb fets de ser més “llançades” que no pas els homes. En qualsevol cas, amb manobres d’aquesta mena, rai, no aixecarem dretes gaires parets de la utòpica “república de les persones”, referència amb la qual s'omple darrerament la boca tothom que vulgui considerar-se “in”.


A la meva manera de veure-ho, però, tant abans no sigui massa tard potser els que encara creiem en els valors i no ens hem begut l’enteniment hauríem de perdre la por a cantar unes quantes veritats als que van de progres quan són colla i es creuen amos del carrer, enlloc de fer-los la gara-gara a tantes “joies” que emparant-se en la llibertat d’expressió se’n foten del mort i de qui el vetlla. 

dijous, 8 de setembre del 2016

EL CAS DEL COL.LECCIONISTA DE FIRETA. (narració curta)

Durant tres o quatre dies no tindré cobertura d’Internet, per tant em desconnectaré tot el cap de setmana. Si el problema queda resolt com espero el proper dilluns - màxim dimarts - tornarem a reflexionar plegats. Perquè durant aquesta “parada tècnica” no em féu el salt a la competència, us deixo al blog una narració que va quedar finalista, l’any 2010, del premi XII GAT LITERARI, de Torelló. Espero que us agradi.

                                        EL CAS DEL COL.LECCIONISTA DE FIRETA.
1
La sessió de ioga havia començat feia una bona estona.
L’home va entrar a la sala mirant de distreure poc els cossos estirats a terra, de panxa enlaire, amb els ulls clucs i els palmells de les mans tombats cap amunt. L’única persona que no estava ajaguda, des d’un racó discret de la sala controlava plàcidament aquella cerimònia, bellugant d’esma la mà amb que acaronava el pelatge suau d’un gat blanc endormiscat a la seva falda, mentre amb veu mel·líflua repetia una cantarella que ja es devia saber de memòria, de tant repetir-la: ... tanqueu els ulls. Deixeu-vos anar el cos, dels peus fins al cap...”
L’home va desenrotllar l’estora morada que duia plegada sota l’aixella i s’hi va arrupir primer de genolls, abans de tombar-se d’esquena. Ja no tenia edat per bellugar-se de pressa. Quan el clatell va tocar-li l’enrajolat, deixà que les cames rellisquessin fins que tota l’espinada li quedés immòbil, com arrapada a terra. A la salmodia de la monitora a penes se li va notar cap alteració del to que delatés si s’havia adonat dels tràfecs del tocatardà, des que va irrompre a la sala: “...Abandoneu les cames a un estat de total i complerta relaxació..”. L’home mantingué el cos quiescent, deixant-se seduir per aquella veu melosa que ja li era tan familiar que quasi se l’estimava; malgrat tot, no en va tenir prou en escoltar-la per aturar el devessall de temors que li havien fet perdre l’oremus des de bon matí, angoixa que es resumia de moment en una gran incògnita: - què em passarà quan surti al carrer?
-Tot dependrà de si he desorientat o no als que m’anaven a la saga – es responia una i altra vegada, amb neguit -, si no ho aconsegueixo, m’engraparan de seguida que posi els peus a fora i tot el que m’he escarrassat fins ara per treure-me’ls de sobre per sempre, se n’anirà a fer punyetes.
Sabia que ho tenia pelut, però malgrat tots els temors que barrinava el seu caparró, el cor no s’hi volia resignar a deixar-se engrapar per la basarda. Un cor, per cert, que li bategava fora de control, estamordit mentrestant la veu porfidiosa de la monitora, insensible al seu panteix, repetia com si no s’adonés de la situació, la seva cançó de l’enfadós: ...feu una inspiració forta, deixant que se us infli la panxa...” Havia tingut mala sort o havia estat massa deixat, seguia donant-li voltes a ambdues possibilitats. En condicions normals no l’haguessin pas enxampat; però avui els nervis els tenia massa a flor de pell i la por, sobretot la por, el traïa. També es veritat que, darrerament, no es capguardava tant com al principi. Tal vegada s’havia acabat prenent aquella empescada a cavall entre la ingenuïtat i l’excés de confiança, com si es tractés d’una simple entremaliadura de les que feien de mainada, sense pensar en les conseqüències d’un eventual fiasco. No havia previst – ni li passà pel cap, tot sigui dit - la possibilitat que tot plegat acabés fent figa, i que al final de l’obra s’hagués d’arrossegar com un cuc, demanant perdó tothom amb la cua entre cames. Havia assaborit amb tan deler la seva venjança que, almenys sobre el paper, aquell pla per fer-se fonedís no li semblava pas un castell a l’aire, ja que totes les frontisses d’aquella caparrada, de moment virtual, encaixaven a la perfecció en la seva imaginació; per tant, li costava de creure que hagués ensenyat l’orella. Per què, doncs, el rondava des de feia dies el pressentiment que era espiat a rampeu?. Havia tingut la sort d’esquitllar-se per pèls a la classe de ioga, en la qual s’havia matriculat quan va decidir tirar pel dret com escarment, l’endemà mateix del primer cop que el varen tancar  al quarto de les rates. En colar-s’hi, a la classe de ioga, només pensava en guanyar temps per recuperar-se del pànic i rumiar la següent jugada. De fet, quan aquell matí es va convèncer que li anaven a la saga, la seva primera pensada fou córrer a refugiar-se al Casal, que es trobava si fa o no fa, a dues cantonades d’on es trobava quan es va veure acorralat. – Si em pogués esmunyir del jove, que és el que m’empaita de més a prop, els puc despistar  – s’animà a fer un esforç de flaquesa per despistar els que l’estalonaven.
En un moment tan delicat se’n recordà de les recomanacions que, per si es trobaven mai enmig d’una crisi d’angoixa, la monitora cega quina veu el tenia encaterinat els hi va fer practicar varies vegades, i un xic a la desesperada va seguir una de les tècniques de respiració que els hi havia fet aprendre. En tombar la cantonada una mica més refet, va emprendre una petita corredissa amb tota l’energia de que fou capaç, conscient que es tractava de la seva darrera oportunitat de girar cua: si l’atrapaven el tancarien una bona temporada a la cambra dels rebecs, on potser se’n faria la pell i tot. Però aconseguí la proesa de refugiar-se dins el Casal, esbufegant per totes les costures, abans que els seus perseguidors se n’adonessin de la picardia. Xiuxiuejà una excusa en passar davant la noia que atenia la recepció, mentre recollia una de les estores morades plegades damunt del taulell.  Després d’una estona allargassat a terra, els ulls clucs i el cos quasi empedreït, quan encara l’assossec físic no havia amansit del tot el seu desbocat magí, la veu dolça de la monitora seguia acomboiant-te’l impertorbable: “...sentiu que els muscles us pesen i que reposen sobre la terra...”
En el desenvolupament del seu pla preferí no refiar-se’n de ningú i féu els preparatius tot sol, d’amagat. De tota la vida havia tingut un tarannà poc parlador, però en aquella ocasió, a més  a més, va considerar que per reeixir en el seu propòsit era imprescindible cosir-se la boca i ser més murri que mai. Per aquesta raó, insisteixo, li costava de creure que ningú se n’hagués adonat de res, ja que no havia fet confidències ni deixat papers ni serrells de cap mena. Tota la maquinació la duia ficada al caparró. Si li sortia bé la jugada, tothom es quedaria amb un pam de nas; en cas contrari, no li caldria tampoc passar comptes. Tanmateix, no havia alterat cap de les seves rutines, i a mesura que s’acostava la data màgica procurà que no se li notés cap indici de tràngol o de deliri. La qual cosa no li resultà fàcil, perquè l’ànsia l’estossinava des de feia una setmana, fins al punt que va suportar, amb la boca closa, uns inoportuns mals de ventre que podien haver-li costat car, si s’hagués acovardit i anat a la infermeria. Tots els detalls del pla podien modificar-se sobre la marxa, menys la data d’execució; un cop determinada, tenia de respectar-se sense cap excusa. Quan desaparegués, els sòmines de la residència es tornarien bojos buscant resposta a tots els trencaclosques que els deixaria parats a còpia de paranys i de pistes enganyoses que no els portarien enlloc, per molt que rumiessin. Només els sabatots dels seus nebots podrien ensumar-se de què anava si s’esforçaven a pensar una mica, ja que tot plegat tenia sentit; però no se’n refiava gaire que anés així, perquè la perspicàcia no era, francament, la característica dels fills de sa germana.
S’havia inscrit a les sessions de ioga, com us deia, tres mesos enrere; precisament per fer servir les classes de tapadora de la que en portava de cap. En el seu armari del vestuari hi havia anat dipositant, de mica en mica, tot el necessari per assegurar-se un esvaniment de Puigcerdà d’autèntic cap de brot. Cada vegada que hi afegia nova xeixa dins l’armari, se li escapava el riure per sota el nas. Havia assajat mentalment el pla durant setmanes, xalant-hi d’allò més quan s’imaginava el desenllaç. Segurament mai s’havia divertit ni es divertiria tant com quan anava embolicant la troca del cop d’efecte maquinat per escarmentar d’una vegada per totes aquella colla de voltors que li vetllaven l’herència. Només li sabia greu no poder veure per un forat, la cara de tres déus que posarien els nebots, en descobrir quina sorpresa els hi tenia preparada. No maldàveu perquè us deixés totes les cases? Doncs, apa, ja podeu afartar-vos-en de jugar-hi!se’n fotria, quan obrissin l’armari en busca de les seves coses, i el trobessin ple de cases de fireta. Els n’hi havia entaforat tantes de cases de suro, que quan s’haguessin revingut i capissin garratibats l’escarni que significava tot aquell empantano, ell faria hores que seria lluny, disfressat d’una altra persona.
El que li semblava que seria més difícil d’aconseguir, la documentació flamant per bastir una identitat nova de trinca, havia estat com bufar i fer ampolles, gràcies a les manetes de la persona a qui va encarregar aquella feina tan delicada. Calia una falsificació prou endreçada, ja que li havia de permetre obrir comptes bancaris i transferir-hi els diners de les propietats que, de mica en mica, s’anés polint; i devia ser prou bona la documentació falsa perquè  no va despertar cap sospita, ni dels notaris ni dels pixatinters dels bancs.  Fins al darrer moment tot havia anat com era d’esperar d’un mecanisme ben greixat, fins que de matinada va desvetllar-lo una mala nassada, la qual només sortir del Xalet a mig matí, se li va confirmar en enxampar dos individus que tenien tot l’aspecte d’espiots, seguint-lo sense massa picardia. El cor li va donar un tomb, i una glopada de sang se li va bombar fora de control al  cap, enterbolint-li la vista un instant. - Estic irremeiablement atrapat – reaccionà, esmaperdut en un primer moment. No gosava ni girar el cap, per fixar-s’hi més detingudament en la fesomia dels perdiguers. Estava segur que els duia enganxats a l’esquena, caminant un per cada banda del carrer, sense dissimular gaire, malgrat el jove, que era qui el seguia de més a prop, feia veure que caçava mosques. Com era possible que l’haguessin descobert? La veu de la monitora li bugonava les temples, sense deixar-lo concentrar en els seus pensaments: ...escolteu la vostra respiració anant i venint, com una ona zumzejant vora el mar. Sentiu que la calma i la pau us amaren. Escolteu el silenci del vostre cos. Esteu alliberats i tranquils. Us sentiu meravellosament bé...”
Durant una bona estona, els catorze cossos abatuts de panxa enlaire no varen ni camejar. Quan la monitora va intuir, per la remor somorta, que es començaven a remenar, desnonà amb tendresa el gat de la falda i es va alçar de la cadira, arrapant un bastó blanc amb la ma dreta mentre amb l’esquerra premia el commutador que tenia collat al braç de la seva trona, el qual li servia per graduar la llum de la sala segons la intensitat que requeria la concentració, o per modular el volum del fil musical que acompanyava els exercicis. Els cossos tentinejaren, adoptant postures inversemblants abans de posar-se completament dempeus. Els més àgils s’alçaren de seguida; d’altres, necessitaren de l’ajuda dels seus companys. Finalment, només un cos va romandre submergit en la fase de relaxació profunda, quan tothom ja s’havia incorporat. El que estava més a prop del tardaner, amb un cert to de desdeny mal dissimulat, va rondinejar mentre colpejava discretament l’espatlla del despistat: - Apa vinga, mestre, no s’hi val fer salat i després quedar-se adormit com una soca. Malgrat el sacseig, el cos va restar immòbil. Aleshores, el company el va batzegar més enèrgicament, mentre s’ajupia per examinar-lo millor. La seva cara gairebé fregava la de l’home que continuava estirat a terra, panxa enlaire, sense moure’s, quan va esvarar-se: - A aquest paio l’hi ha agafat alguna cosa!
  La monitora, sempre a l’aguait de tot el que passava a la classe, afinant el sentit de l’oïda que la compensava de la pèrdua del de la vista, amb la cara trasmudada buscà amb la mà estesa algú que l’apropés al lloc exacte on jeia el cos que no reviscolava. Una de les alumnes més antigues li féu de pigall, mentre ella ofegava un sanglot a la gola i el gat botava d’un salt des de terra fins a la trona, com si pretengués no deixar vacant el lloc de comandament. – Aviseu un metge de seguida! va disposar la monitora, que intentava trobar sense èxit un fil de vida al canell de l’home que no es despertava, el qual - malgrat ella no podia veure-ho - duia escrita a la cara una expressió de categòric estupor. Com si aquella ordre hagués estat el que necessitaven per reaccionar, sis o set alumnes es van precipitar cap a la recepció. Als que van quedar-se a la sala fent rotllana a l’entorn del cos s’hi va acostar l’encarregada de la recepció, que després de donar una ràpida llambregada a l’home estès a terra, va informar la monitora: - senyoreta Irene, es tracta de l’avi que ve del Xalet del llac, el que va apuntar-se perquè li havien assegurat que el ioga li aniria bé per a l’artrosi i el mal d’esquena, se’n recorda? Sí, dona, aquell que semblava estar-ne una mica penjat de vostè. Sense dissimular una certa coqueteria, la monitora li va replicar: - Apa!, no diguis bajanades, que no és el moment de bromejar.  
Algú suggerí d’obrir-li l’armari dels vestidors per veure si entre les seves pertinences hi trobaven cap adreça o referència de familiars a qui es pogués avisar. La monitora féu un gest imprecís amb la mà: - què li sembla d’això que em diuen, senyor Tomàs?  L’alumne a qui es dirigia la monitora era un cap de Correus retirat a qui recorria quan es trobava en un atzucac; en part perquè era de les que encara creien que la paraula i el criteri sensat d’un funcionari sempre anaven a missa. El senyor Tomàs, seguit per la xicota de la recepció, va anar-se’n a enregistrar i quan tornà, fent una ganyota d’estranyesa, va explicar-se amb la precisió de qui està acostumat a fer inventaris: - a l’armari només hi ha bosses plenes de cases de suro de totes mides i a banda de la roba que porta posada avui l’avi, hi hem trobat un vestit i una camisa fosca, dues mudes de roba interior i una bossa de viatge d’aquestes de marca bona, que està tancada amb clau, tot per estrenar.
Mentrestant, el metge que havien anat a buscar al consultori obert en el principal del mateix edifici quina planta baixa ocupava el Casal de la Gent Gran, va intentar reanimar l’infeliç, però després d’un examen superficial - a tall d’anar a arrencar naps, com més tard declararia el senyor Tomàs al jutge perquè no li agradaven les presses en res, va dir quelcom que la monitora ja sabia des que ella mateixa li havia buscat endebades el pols uns moments abans: que no es podia pas fer res per aquell pobre home. – Jo diria que ha mort a causa d’un coresforç – va precisar el metge, com insinuant que potser aquella colla de vells havien fet un exercici massa sever. La monitora, malgrat el seu momentani desconcert, va reaccionar empipada en escoltar l’acudit del metge, aclarint que tots els seus alumnes eren gent gran, sí, però com ell mateix podria comprovar preguntant-ho a qui volgués, l’únic que els feia fer eren mansos exercicis de relaxació, raó per la qual una persona invident com ella podia perfectament encarregar-se de menar la classe. El metge, que de fet era ginecòleg, va disculpar-se pel seu comentari temerari, recalcant tossut que no obstant trobava l’aspecte físic de l’home força saludable el que no s’explicava era aquella mala ganya, com de basarda, que no se li havia esborrat del rostre: -  si és que s’ho passava tan bé relaxant-se, no entenc aquest posat, vés per on. Cap dels presents va comprovar el que feia notar el metge perquè, just un moment abans, la noia de la recepció tapà com pogué el cap i part del cos del mort,  amb un parell d’estores morades, de les que feien servir els alumnes per tombar-se a terra. 
Oportunament avisats, van presentar-se amb pocs minuts de diferència la trepa  del jutjat de guàrdia, una parella de mossos i els responsables del Xalet que, una vegada reconegut el cadàver com el seu hoste, es posaren de seguida a disposició de tothom, assegurant amb un servilisme exagerat que se’n farien càrrec de totes les molèsties. El jutge, un cop va informar-se per sobre de les circumstàncies de la mort  es va interessar per aclarir la identitat del difunt. Li va respondre el que s’havia presentat abans com a director del Xalet, anomenat així més que res per distingir-lo de l’altra residència d’avis del poble, de menys categoria que l’antic palauet a la vora del llac, que estava ubicada a l’antic hospital i la qual era coneguda com “la de la Generalitat”. El senyor Delfí era un dispeser complicat, de molt mal ferrar, que ens treia de polleguera amb la dèria que no sé qui l’empaitava -. Després d’una pausa per veure com s’ho prenia el jutge, decidí entrar en detalls més delicats, sense massa escrúpols: - A vegades s’escalabornava en un racó de la casa i ens feia anar de bòlit fins que el trobàvem.
- ¿Saben que pinta ese montón de juguetería que acaparaba en su armario, i si el difunto tenía relación profesional con el negocio del juguete? va preguntar el jutge en castellà, però advertint que podien respondre-li en català perquè l’entenia perfectament, encara que li feia un no sé què parlar-lo.
- Com diu? va mirar-se’l el director, amb posat de no saber de què li parlaven.
- Me han informado que en su armario se han encontrado dos sacas llenas de casas de corcho - li va aclarir el jutge.
- No en tenim ni idea - va replicar el director –, però vagi a saber! Ja li he dit que era un home molt estrafolari.
- ¿Tiene familia? – el jutge no volia que el distraguessin de la rutina ni posar-se a especular sobre les manies de l’avi mort, entre d’altres raons perquè aquell cas l’agafava en capella d’un cobejat trasllat a la seva terra i tenia ganes de passar-ne via.
- No el venia a veure ningú - ronsejà el director –, de fet mai li vàrem conèixer cap parent; però ens havia deixat les senyes d’uns nebots, per si de cas. Va ser ell mateix, pel seu propi peu i tot solet, qui va plantar-se un bon dia a la porta del Xalet amb un parell de maletes que es féu traginar des de l’estació per un taxista, després d’emparaular per telèfon una curta estada, amb l’excusa refer-se d’una empiocada. El Xalet no és una residència barata, com ja deuen saber; però el senyor Delfí no semblava pas anar just d’armilla precisament i mai va pas regatejar gens ni mica els tractes. I el que tenia de ser una temporadeta de convalescència s’ha allargat més d’un any, fins ara; senyal que s’hi devia trobar bé amb nosaltres.
- ¿Sospecharon en algún momento que estuviera huyendo o escondiéndose? – insistí meticulosament el jutge.
- Era molt reservat, això sí que ho tenia – el director féu una altra pausa i, com si pensés en veu alta, va continuar -, i força malpensat, afegiria; però també era de bon conformar i, al final, sempre s’avenia a raons per molt que ens haguéssim discutit.  
- A vegades no podies aguantar-li la mirada perquè li divertia escorcollar els ulls del seu interlocutor amb un deix de picardia descarada – va intervenir l’empleat del Xalet, que no semblava tan diplomàtic com el seu cap -; potser d’aquí bé que no es relacionés amb quasi cap altre dispeser. Era dels que no s’allarguen més enllà d’un “bon dia” o d’un “bona nit”, i es queden tan amples. Fins i tot va demanar-nos de fer els àpats en una taula individual, cosa que va en contra de les normes de la casa, ja que tothom menja en taules rodones de sis persones; però se li consentí el caprici com a cas excepcional. Tret d’aquestes rareses, era un bon jan i un client complidor i molt generós a l’hora de pagar els serveis extres, com no se’n troben gaires. El problema és que amb diners no es paga tot i els cuidadors es queixaven sovint de les seves morrades.
- Només es feia antipàtic i pesat quan li agafava la ceba que l’espiaven i que li volien prendre els estalvis – va matisar el director -, llavors ens feia patir que no prengués mal, ja que desapareixia hores senceres en els amagatalls més complicats; i quan el trobàvem estava tan trasbalsat que ens costava de retornar-lo. El senyor Tomàs que – malgrat la consideració que li tenia la monitora – era de tarannà poca-solta i burleta, va etzibar-ne, en veu baixa, una de les seves: - No es pot arribar a vell a cap preu, perquè ens tornem com la canalla.
 Abans d’aixecar el cadàver i mentre esperaven els de la funerària, que l’havien de traslladar al dipòsit per fer-li l’autòpsia, el gat blanc de la senyoreta Irene va acostar-se al mort per llepar-li una mà que havia quedat al descobert, després de la llambregada del jutge. A continuació, d’un bot, va pujar a la falda de la seva mestressa que, estàtica i altiva com una reinona, potser una mica més pàl·lida que de costum, s’havia assegut a la seva trona de vímet, aferrant amb energia el bastó, presidint aquella mena de dol inesperat, amb la mirada borda perduda en l’infinit.
2
La mossa que portava la investigació de rutina d’aquella estranya mort – a la comissaria aquell cas se l’havia batejat, una mica a tall de conya, com el “del col·leccionista de fireta” – anava de corcoll des que el punyeter jutge havia descobert serrells molt llaminers sobre la vertadera identitat del mort, que no era pas un jubilat qualsevol, sinó un empresari de renom a Barcelona que va deixar parat tothom feia un parell d’anys en retirar-se en plenes condicions físiques i mentals als seixanta tres anys, traspassant als seus empleats com aquell qui diu a cap preu, en comparació amb el que se’n podia treure d’un negoci ben encarrilat, justament quan rajava més fort. No se’n coneixien els detalls exactes de l’operació, però segons la brama que corria, pràcticament era com si hagués regalat l’empresa als treballadors a canvi d’un generós vitalici. Aquesta decisió tan sorprenent i atípica es van cuidar d’esbombar-la i exagerar-la els diaris, en una època de l’any, l’estiu, en que més aviat a les redaccions sempre es sol anar curt de material per fer bullir l’olla, i les “serps d’estiu” sempre són benvingudes. Tanmateix, arrodonia el morbo de la insòlita història el fet que l’empresari va esfumar-se de Barcelona, sense deixar cap rastre. I, francament, perquè semblés tot plegat encara més cosa de bojos, dos nebots amb qui no es feia des de qui sap quan, van iniciar els tràmits per incapacitar-lo amb l’excusa que havia perdut la xaveta, en una maniobra a la desesperada per recuperar el patrimoni que s’havia polit. No era estrany, doncs, que el jutge que l’havia convocat al seu despatx, en tenir al davant l’intendent dels mossos, el rebés renegant: - Casondena, señor Busquets, estamos atrapados en un bon merder, como dicen ustedes.
El jutge era força més jove que no pas el policia i aquell jutjat d’instrucció català havia estat el seu primer destí en la carrera judicial, no dissimulant que es frisava per tornar a la  Salamanca natal de seguida que li arribés el substitut, doncs a Catalunya ja s’hi havia estat massa temps i tot li picava. Malgrat aquesta incomoditat, pressentia que aquell singular cas que li havia caigut a les mans en capella d’emprendre viatge, quan ja tenia pràcticament fetes les maletes, de retop podia ajudar-lo a fer mèrits, si s’ho sabia trampejar bé per tancar-lo abans d’anar-se’n i els periodistes el feien quedar bé. Per aquesta raó volia que els mossos deixessin de fer-se el desmenjat, prenent-se més en serio les investigacions i passessin per la pedra els nebots, basant-se en una sospita tan de pissarrí com que eren els principals beneficiaris d’aquell mort en circumstàncies tan estranyes. L’intendent, ensumant el perill d’un jutge primerenc, tan capficat en el seu futur que era capaç de maneflejar en benefici del seu fins llavors escarransit currículum professional un cas que podia esdevenir mediàtic, va procurar trametre-li tant delicadament com sabia fer-ho quan s’ho proposava, un missatge inequívoc de cautela: - No passi pena, que ja ho tenim tot ben apamat. Porta la investigació l’agent Modesta Calero, a la qual ja sap que no se li’n escapa ni una. Si li sembla, la faig entrar perquè ella mateixa li expliqui cap on es decanten les pistes en que treballem.
L’intendent sabia que aquella observació, aparentment rutinària i de bon rotllo, anava amb segones de canvi, i que de ben segur no se li posaria gaire bé al jutge Otero, que ja se les havia tingut amb la Modesta més d’una vegada, retraient-li sovint que no feia cas de les seves instruccions, ni per casualitat. De fet, la Modesta estava feta a la seva, poc disposada a amollar-se ni a que li manessin com havia de treballar i encara suportava menys sentir-se massa collada. Quan se li confiava un cas anava per les seves i respectava poc els horaris i els protocols. Aquest tarannà incòmode i esquerp se’l feia perdonar, amb escreix, a còpia de trobar el desllorigador abans que ningú dels misteris que li queien a les mans. L’intendent potser era dels pocs que mai no li regatejava la confiança des de bon principi d’una investigació, deixant-la treballar fer al seu aire, mentre li fos lleial. És a dir: que a l’hora de repartir medalles, no se les quedés totes per ella. Tot i que la Modesta no fos santa de la seva devoció, el jutge es va resignar a escoltar el que tingués per dir-li, mentre es posà a ordenar els papers de la taula com si tingués un rampell de mal de sant Víctor, com volent donar-li a entendre a la mossa des que poses els peus al despatx, que estava molt atrafegat i que anés al gra. La Modesta, que ja li coneixia els estirabots a sa senyoria, va esperar-se a peu dret que el magistrat mogués fitxa; però fou l’intendent qui li va donar l’entradeta, expressament per posar-la en guàrdia: - Agent, informi el senyor jutge, si us plau, de com va l’enquesta.
- Encara és massa aviat per treure’n conclusions – respongué obedient la mossa -, tot just som al començament i queden molts de melics per lligar.
- Supongo que se da cuenta de que no estamos ante un caso cualquiera, no se le olvide el detalle. La prensa ha metido las narices y no podemos hacer el ridículo ni demorar una comparecencia ante los medios para calmar los ánimos - replicà el jutge, amb la mosca al nas.
- Miri, senyor jutge – va crispar-se la Modesta, mossegant-se la llengua per no engegar a dida aquell presumit del carai, que si fa o no fa eren de la mateixa edat -, crec que seria un error esbombar ara qualsevol detall sobre la investigació en curs, perquè totes les pistes són molt tendres. Fer declaracions a la premsa ara no ajudaria a resoldre el cas i, segons com, encara embolicaria més la troca.
- Usted infórmeme directamente de lo que haya averiguado hasta ahora y ya decidiré yo qué se puede filtrar y qué debemos callarnos  – va tallar-la el jutge, parant els peus a la picallosa subordinada.
La Modesta va dirigir-se, llavors, al seu cap, evitant posar-se en llibres de cavalleria recordant, potser, que la darrera vegada que va encarar-se-li, el jutge va amenaçar-la amb empaperar-la per falta de consideració: - Senyor, cada dia li passo la minuta reglamentària del que faig i deixo de fer, però com haurà notat m’abstinc d’arribar a conclusions sense tenir-ne proves, sinó només conjuntures. Explicar cada pas que dono, amb qui he parlat, a qui vigilo o de qui sospito, no ens farà anar més de pressa en la investigació, sinó tot al contrari.
- Aquest paio mort li cau bé, oi? – li va preguntar l’intendent, tornant al tracte col·loquial, per rebaixar la tensió.
- Ho confesso, els tenia bens posats – li va contestar la Modesta -. I si no hagués estat perquè em penso que en un moment donat, pel camí se li va travessar l’avarícia dels amos de la residència, aquesta història estrambòtica podia haver tingut un final diferent, fins i tot feliç des del punt de vista de la víctima, esclar.
- No  la acabo de  comprender  – va reconèixer intrigat, el jutge.
- No s’hi amoïni, que jo també me’n faig creus quan hi penso – féu la Modesta, en una mena de gest de desgravi a aquell home tan tocat i posat, que no tenia tanta paciència com ella a l’hora de garbellar totes les pistes, fins separar el grà de la palla -, m’ha costat d’admetre com un home pot arribar a odiar tant els de la seva sang, fregant quasi la ratlla vermella del que està permès. Seria una bona història pels diaris, segur que se la rifarien; però no sé si el safareig que se’n faria se’l mereixia una persona que, per estrany que sembli, només volia donar una lliçó a uns parents amb qui no s’entenia, perquè li semblava que li anaven al darrera pels diners.
- Me parece que nos desviamos de la cuestión y no nos pagan para formular análisis sentimentales, como hace usted con demasiada frecuencia, dicho sea de paso, sino para resolver asuntos penales y para explicar sin retóricas las causas y circunstancias de un crimen; de manera que si le parece bien exponga su teoría cuanto antes el jutge no estava per orgues i no li donava treva.
- Doncs, miri senyor jutge - la Modesta va replicar-li, picada en el seu amor propi -, la història és ben senzilla de resumir, amb els elements de que disposem fins ara, la víctima va morir d’un atac de cor a causa del pànic. Si em deixa una mica més de temps per investigar, potser li podré aclarir si aquest pànic era degut a un deliri malaltís o si algú li va provocar deliberadament.
- Póngame por escrito sus conclusiones provisionales y tome nota de que le concedo cuarenta y ocho horas para cerrar de una vez este asunto – va rendir-se el jutge, acomiadant-se dels dos mossos i començant a resignar-se a retornar a Castella, sense penjar-se la medalla d’haver resolt un cas de traca i mocador. En traspassar la porta del despatx, l’intendent va dir a la Modesta amb sincera admiració, que li havia ben xafat la guitarra a l’entonat del jutge Otero, però que anés amb peus de plom, no fos cas que abans de plegar encara li fes empassar el seu desdeny amb patates. – Que s’hi posi fulles, que aquest rai ja té els dies comptats per fer-nos la guitza – li va contestar, picant-li l’ullet –, a més, als jutges, per molt jutges que siguin no se’ls li pot donar la raó quan no la tenen. Oi que era això el que vostè em va ensenyar?
3
La Modesta no va desaprofitar el temps de descompte que el jutge li havia concedit a contracor i es deixà caure al Casal per parlar amb la monitora de ioga, la qual potser a causa de la ceguesa l’havia passat de llarg a l’hora de prendre declaracions als testimonis, però en la recta final de la investigació no volia deixar cap melic per lligar. La seva capacitat observadora la va fer adonar, a la poca estona de parlar amb la senyoreta Irene, dels trets principals del personatge: que mai es separava del seu gat, que estant asseguda la tenia a la falda i que bo i dreta el portava arrapat al pit, sostenint-lo amb el braç esquerra, mentre la mà dreta s’ocupava del bastó que li servia de suport i de pigall; que no era cega de naixement, sinó que se n’havia tornat de gran i que es feia castells tractant d’endevinar com eren físicament les persones amb qui es relacionava més sovint, inclosos per descomptat els alumnes. Quan la Modesta li va parlar de l’avi mort, ella de seguida la va interrompre: - era una bona persona, que no sé perquè em tenia devoció.
- Suposo que hi devia parlar sovint doncs? – la tibà de la llengua la Modesta.
- En acabar la sessió solia acostar-se’m a acomiadar-se amb qualsevol excusa – féu la senyoreta Irene, amb un deix de coqueteria mal dissimulada -, però si parla amb la recepcionista li dirà que el pobre home m’anava al darrera. No s’ho cregués pas! Aquesta xiqueta té molts de pardalets al cap i ha llegit massa novel·les.
- Quan la feien petar, mai li va explicar confidències de la seva vida?
- I tant que no! Era un home molt discret i correcte. En canvi, ara que hi penso, sí que volia saber coses de mi, tals com si havia estat casada, o si vivia sola, però no es cregui pas que ho fes per xafarderia, em penso que només era un detall per demostrar-me el seu interès, ja que suposo que algú l’havia posat al corrent de la meva desgràcia i volia ser amable.
La Modesta no va gosar preguntar-li en quines circumstàncies va perdre la vista, pensant que ja ho esbrinaria per un altre costat. De fet, la mateixa monitora li va posar en safata el següent pas de la seva enquesta, en afegir: - Si en vol saber una mica més d’aquell pobre home ho pot preguntar al senyor Tomàs, que havia sigut cap de Correus aquí al poble abans de retirar-se, i que es pot dir que és el meu millor amic. Precisament aquest dia del que parlem, em va ajudar molt per atendre tots els xafarders. Quan la Modesta ja se n’anava, aparentment sense fer-li’n cas, la senyoreta Irene li va insistir una mica alterada: - Vagi, vagi a parlar amb el senyor Tomàs i no deixi de preguntar-li quins exercicis els hi feia fer als alumnes, doncs el babau del metge del pis de dalt, va tenir la barra en ple enrenou d’insinuar la ximpleria de que potser els fatigo massa i que l’home qui sap si no s’havia mort d’un coresforç... No se’n descuidi d’aclarir-ho, no sigui cas que encara en surti escaldada per culpa d’un bocamoll.
El senyor Tomàs era un home de costums i de rutines, i no li agradava gens haver d’improvisar, per aquesta raó de dilluns a divendres es deixava caure com un clau, a l’hora de dinar, a la fonda “El Mossec”, a la plaça de santa Maria, ocupant la mateixa taula que va afillar-se el primer dia que va entrar-hi. Tots aquests detalls i els que segueixo explicant, els va saber la Modesta després d’identificar-se i demanar-li si mentre conversaven podia asseure’s amb ell per dinar plegats, puix ja s’havia fet a la idea de passar tota la tarda al poble per enllestir la investigació que tenia entre mans. – La Irene és una xicota que fa molt de goig, a pesar que les ha passat morades a la seva vida – començà a explicar-li a la Modesta, per correspondre a la confiança que li havia dispensat la seva amiga al adreçar-li aquella policia perquè l’informés -; pensi que un dia quan tornava de l’escola on feia de mestra la va envestir un auto que anava a tota pastilla, conduït per un pirat que justament fugia, després de robar en una casa de pagès on va deixar malferida la mestressa. Vostè és molt jove i no se’n deu pas recordar, perquè de fet el robatori i l’accident de la Irene van passar fa uns dotze anys. El cas és que de la patacada, la xicota va quedar estabornida i mai més va recuperar la vista. I si no en tenia prou amb la seva pròpia desgràcia, en quedar-se cega no es podia cuidar de sa mare baldada, amb qui convivia, i com que no eren més de família, els serveis socials la van ingressar a l’asil, però la pobre dona no els hi va donar gaire feina perquè es va morir com un pollet al cap de pocs dies de ser-hi, suposo que de pena. Jo llavors encara no coneixia la Irene, però tota la comarca n’anava plena de la seva mala sort, ja que a més a més resulta que el ximplet que la va atropellar no tenia assegurança i estava més pelat que les rates, de manera que la xicota va anar a cobrar la indemnització al riu. Sort de la paga de mestra que li ha quedat i d’un racó que tenia sa mare, que si no hagués tingut d’anar a vendre el cupó per les cantonades.
- Així, podríem dir que vostès dos quasi són parella?
- Què vol que li digui? Ja m’agradaria, ja. Tant ella com jo estem sols, tenim un bon passar i de moment ens aguantem els pets, vostè ja m’entén; però de tant en tant necessitem fer-nos companyia. Vostè encara és un mamelló comparada amb nosaltres, i certs sentiments segur que no els pot entendre...
- Abans no se’m faci tard – la Modesta recuperà el fil d’allò que havia anat a aclarir, abans amb les divagacions se li escorregués dels dits -, li agrairia que me’n fes cinc cèntims de l’avi que es va morir a classe.
- No me’n parli, quin disgust va agafar-li a la Irene! Sobretot després que quasi l’acusessin d’haver-li provocat l’atac de cor per forçar els exercicis.
- I no hi va tenir-hi res a veure?
- Que va! Precisament aquell dia el paio va arribar tard i ja estàvem començant a relaxar-nos, per tant no va fer ni els estiraments previs ni cap exercici. Quan es va tombar a terra, ja no se’n va aixecar més.
- S’havien tractat, vostès?
- El coneixia d’haver-lo vist, però no ens havíem fet massa, no. Jo el tenia per una mica sorrut, tot i que amb l’Irene hi xerrava com una calàndria. Ella no li donava corda, però tampoc se’l treia de sobre a empentes perquè sempre li tenia alguna atenció; però quan se la va guanyar fou el dia que li va regalar un retrat. Com que no s’hi veu, va voler que jo li expliqués com l’havia pintat. Es tractava d’un dibuix fet amb sanguina que representava una dona asseguda amb un gat a la falda, que tenia certa retirada amb la Irene, ho reconec, malgrat la fesomia li quedava molt difusa, senyal que no dominava la tècnica del retrat a fons. A la xicota li va fer gràcia i volgué que li enquadernés i li pengés al menjador, encara que no el pogués veure. És tot el que li puc dir d’ell, a partir de la seva mort ja els hi vaig explicar als seus companys i al jutge tot el que vaig fer.
Havent dinat, la Modesta va deixar al senyor Tomàs que es prengués amb tranquil·litat un trifàsic de rom i va passar discretament a la caixa per pagar la nota, però la mestressa del Mossec, aixecant prou la veu perquè el seu dispeser ho sentís, li va dir a la mossa: - Deixi-ho estar, que està convidada.  El senyor Tomàs es va tombar cap a ella fent cara de murri, mentre la Modesta tornava a endreçar el bitllet que havia deixat damunt del taulell, arronsant-se d’espatlles. A un altre amb qui hagués dinat per feina no li hagués pas consentit que la convidés, però aquell vell era massa encantador per fer-li un lleig. La següent entrevista la tenia emparaulada amb els nebots de la víctima, al Xalet mateix per si li convenia acarar-los amb el director de l’establiment. Com que anava sobrada de temps, va aprofitar per impregnar-se de la serenitat i romanticisme que a aquella hora es respirava a la vora del llac. Quan va entrar al Xalet per continuar la feina, la primera sorpresa fou que l’esperaven a l’habitació del seu oncle una parella d’uns trenta anys mal comptats. Com que sempre tothom es referia a “els nebots”, va donar per fet que es tractava de dos homes; però a l’hora de la veritat va resultar que eren germà i germana, la qual va ésser, precisament, qui va prendre la iniciativa començant per presentar-se com Sara. Devia ser una mica més gran que son germà, el qual va deixar-la que esquivés totes les preguntes, i durant  una hora ben llarga no va obrir la boca, ni per dir com se deia. El capteniment sec i possessiu de la noia féu que li fos antipàtica des de bon principi, raó per la qual, cansada d’escoltar una i altra vegada la mateixa versió dels fets, la Modesta no es va tallar un pèl: - Tramaven alguna cosa en contra del seu oncle?
- Va lluny d’osques, senyora, si es pensa que nosaltres hi tenim res a veure amb la mort de l’oncle – li va plantar cara la neboda, sense perdre els estreps malgrat com serrava pes paraules -, per molt que l’haguéssim avorrit per com s’havia portat amb la família, i que haguéssim endegat un procediment per incapacitar-lo amb totes les de la llei.
- Per què els importava a vostès, com es gastés els seus diners?
- Per començar, perquè d’això que fossin seus se n’hauria de parlar una mica. Ja li ben asseguro que nosaltres moralment tenim tot el dret a reclamar-li, almenys, la part del patrimoni familiar que va malvendre’s per impedir que fos nostre. I tant que se n’ha de parlar! Nosaltres no en tenim cap culpa de les desavinences entre l’oncle, els avis i els nostres pares. L’oncle ja li dic des d’ara, perquè li quedi clar, era un malparit, però l’avi encara era més cabró. No ens jutgi abans d’escoltar-nos. Entre l’avi, que havia aixecat una fàbrica de bicicletes, i l’àvia, que en la seva condició de pubilla sense cap germà que li disputés l’herència de varies propietats ben guapes era la rica; l’oncle i el pare no tenien pas de patir i encara en sobraria del tros perquè nosaltres visquéssim de renda. Però les coses van anar de mal borràs quan la nostra mare, que estava casada amb l’oncle, li va ver el salt amb el seu germà petit. Fixis si n’és de complicada la història! Quan la mare va deixar l’oncle, estava embarassada de mi i si no em va mentir, el pare no era no era pas l’oncle sinó el seu germà. Llavors, l’avi, que era del morro fort, encebat per una rata de sagristia com l’àvia que mai callava, va reaccionar de mala manera i es va posar totalment de part de l’oncle, i després de fracassar manant que la mare tornés amb el seu marit, va tirar pel dret desheretant el nostre pare, el seu fill petit que vivia en pecat amb una adúltera, prohibint-li a més a més que tornés a posar els peus a la fàbrica i a casa seva. Segons que em va explicar la mare, el pare va trobar feina a Baracaldo, a la fàbrica d’un competidor que el va rebre amb els braços oberts, i entre bascos vam pujar nosaltres fins que fa uns quatre anys va morir. Aleshores, la mare ens va descabdellar explicar amb pèls i senyals tots els embolics de la família i, aconsellada per un parent advocat, vam tornar a Barcelona per mirar de fer les paus amb l’oncle amb qui encara estava casada perquè mai li va donar el divorci malgrat la repudiés, però l’oncle ni es va dignar a rebre-la i li va dir de tot, raó per la qual cosa la mare va iniciar els tràmits per fer-lo passar per boig. Els diaris en varen anar plens d’aquell sidral unes quantes setmanes, però la mare no va poder suportar la vergonya i, donant-se la culpa per haver trencat la família, un dia se li’n va anar la mà amb les pastilles per dormir, malgrat pietosament el metge va certificar mort accidental, tapant la veritat. Mentrestant, per fugir de l’escàndol que s’havia desencadenat i dels periodistes que no es cansaven de remoure la merda, tot de cop l’oncle va desaparèixer del mapa, si bé l’advocat de la mare ens va avisar que algunes de les propietats familiars que eren patrimoni de l’àvia, estaven venent-se per la meitat del seu valor.
- No el varen poder localitzar més, per intentar trobar-lo i parlar-hi?
- Clar que ho vàrem mirar, però és que era com si s’hagués fos literalment, tal com li dic; per molt que costi de creure. Fins que fa un parell de setmanes, per xamba se’ns va posar en contacte el director de la residència i vàrem començar a lligar caps.
- I per quina raó el director se’ls hi va adreçar, si vostès no comptaven per res pel seu oncle?
- Un altre dels misteris d’aquesta història: sembla que l’oncle prou que sabia on vivíem, des que vam tornar a Barcelona, i els hi havia deixat als responsables del Xalet la nostra adreça i fins i tot un telèfon, per si de cas.
- Ara sí que m’acabeu de descol·locar. No havíem quedat que no us havíeu vist mai i que no manteniu-ho cap relació?
- Sí, però no sé com ni amb quin propòsit ens tenia localitzats, tot i que no ens volia conèixer. Jo, en canvi, sí que l’havia vist una vegada que el director me’l va ensenyar de lluny. Inclús el vaig seguir de lluny una estona pel poble, sense que se n’adonés.
- Bé, i ara que està mort, què pensen fer?
- Tot ens ho porta l’advocat, però pel que sé ara cal trobar el testament perquè els quartos que va treure’n de malvendre’s les propietats en algun lloc els ha entaforat,  ja que els diners no es fonen. I com que mal que li pesés no li quedava cap altre parent viu que nosaltres, suposo que alguna cosa lleparem – en adonar-se de com se la mirava la Modesta, va intentar d’arreglar, afegint: - Sobre aquests diners hi tenim tot el dret del món perquè provenen de l’herència de l’àvia i no poden sortir de la família. Una altra cosa és la fàbrica, que ja veiem més pelut de recuperar-la una vegada mort l’oncle, ja que l’única estratègia per aconseguir-ho passava per declarar-lo incapaç de prendre decisions quan va fer la truca amb els seus treballadors, a canvi d’un vitalici ridícul que disfressava una donació en tota regla.
- I, com s’ho pensaven fer, si pel que tinc entès el seu oncle era tot un caràcter i no semblava pas que no hi toqués?
- De tots aquests detalls de la reclamació ja li he dit que n’hauria de parlar amb l’advocat de la mare; però tinc entès que es refiava bastant dels testimoniatges del director i del metge de la residència.
- Sap que els seu oncle s’havia canviat de nom i d’identitat, i que es proposava perdre’s en algun lloc del món com una altra persona, precisament l’endemà del dia que va morir?
- Doncs, no. Ni mon germà ni jo en vàrem saber res d’aquests plans fins que ens ho ha explicat ahir per sobre el director. No en teníem ni idea de que volgués fotre el camp per segona vegada, ni de quina en portava de cap, cregui’m!
La Modesta n’estava convençuda de que li deia la veritat, entre d’altres raons perquè havia comprovat que el dia dels fets la Sara se l’havia passat en un box del Clínic, fent companyia a son germà que havia patit un atac de pedra. En conseqüència, va deixar estar l’interrogatori on havia queda i tampoc cregué convenient furgar més al director, resignant-se a tancar “el cas del col·leccionista de fireta“ – com l’havia batejat la premsa -, com una mort natural. L’endemà dematí va presentar-li les seves conclusions definitives al jutge Otero, que se la va escoltar decebut i un poc contrariat : - L’avi era un empresari que, per antigues desavinences amb la família, havia avorrit tota la seva parentela i per despit pretenia deixar-la sense un ral, considerant que eren uns voltors a l’espera de la carronya. Per aquesta raó va liquidar prematurament la seva empresa, traspassant-la als seus empleats quasi a precari, i s’ha anat polint els darrers mesos una a una totes les propietats de la seva mare, ingressant els quartos que en treia en un dipòsit totalment legal però fora del país, a nom d’una persona quina identitat va comprar, valent-se de papers falsos. És l’únic delicte que podem provar en aquesta història; però després de la mort del principal implicat el delicte ha prescrit i no sé si cal perdre-hi més el temps, llevat que sabéssim qui va ser l’autor de la falsificació documental. En quant a la més que probable cobdícia del director del Xalet en aquest afer, tampoc no la podem encausar penalment, perquè tot es basa en un judici d’intencions; no en tenim cap prova, només la intuïció.
- ¿A qué se refiere, con eso de la codicia?
- A que el propietari del negoci del Xalet es devia ensumar que darrera tantes anades i vingudes de la víctima hi havia marro amagat, i va voler treure’n l’entrellat per si, com havia passat en altres casos, d’avis rics i extravagants com el mort n’havien tirat un bon tros a l’olla. Suposo que per casualitat va descobrir la identitat tèrbola del seu dispeser, i creient que en portava alguna de cap va córrer a xerrar-ho als nebots, pensant que aquests li tindrien en compte el favor el dia que toquessin calent. Això ens porta a que, en la meva opinió, l’avi va morir d’un atac de cor degut al pànic i a l’angoixa que ell mateix es va provocar, de tant menjar-se el coco, congriant una venjança malaltissa que covava de temps ençà.
- ¡Qué le vamos a hacer! Este caso pintaba bien y había despertado tanto interés mediático, que ciertamente creí que daría más juego, pero coincido con usted que es mejor dejarlo como está. Déjeme que le diga antes de irme que, a pesar de todo, me alegro de haberla tenido a mis ordenes y espero que no me tenga en cuenta mis humores – el jutge es va posar dret i li va allargar la mà. La Modesta, mentre la hi estrenyia, va pensar: mira!, amb aquest almenys sí que hem fet les paus.
4
La senyoreta Irene no s’ho podia creure. El primer que va fer, en marxar el notari de casa seva fou trucar al senyor Tomàs, que vivia tres cantonades més avall, el qual no va trigar ni un quart d’hora en presentar-se amatent. En sentir-lo pujar per l’escala – li reconeixia el carranquejar característic – el gat va miolar en senyal d’alerta, i la senyoreta Irene va córrer a obrir-li la porta, inclús abans que premés el timbre. El senyor Tomàs, de seguida es va adonar que la seva amiga estava trasbalsada i es va preocupar. Ella, però, el tranquil·litzà, agafant-se-li de bracet fins a la petita tribuna on hi havia un parell de cadires de balca i una tauleta rodona de costura, que hi feia joc. Li va acostar uns papers que hi havia al damunt, dintre un sobre amb capçalera de notari, mentre intentava explicar-se: - Te’n recordes d’aquell avi que va morir de repent, ara fa un any, a la meva classe de ioga? Doncs m’ha deixat una fortuna en el seu testament. Què et sembla, no ho trobes fantàstic?
Davant la sorpresa del seu company, va explicar-li que acabava d’anar-se’n un notari de ringo-rango, que havia vingut expressament des de Barcelona per comunicar-li la inesperada deixa: - Ara que hauré de tramitar tot un munt de paperassa, compto amb tu per tot, oi que sí?
El senyor Tomàs, fent-li una moixaina, li va dir: - Saps què, Irene? Per celebrar-ho anirem a dinar fora. Avui et convido jo, que sempre m’ha fet gràcia pagar un bon tec a una milionària.


FI