LA RIOTA DE TOT EL MÓN

El govern de Letònia va dimitir en bloc en caure’ls la cara de vergonya aliena perquè el sostre d’un supermercat s’hagués ensorrat, fent dotzenes de víctimes, per culpa de d’uns cobdiciosos i maldestres empresaris compatriotes. En canvi, al president del govern d’Espanya se’l pixen públicament els diputats escocesos; als ministres Wert i Montoro els ridiculitza i toca el crostó amb sornegueria la comissió europea; vàries interpretacions jurídiques “made in spain”, sobretot en matèries que afecten a llibertats i drets humans, són tombades estrepitosament per Estrasburg i els pressupostos de l’Estat  no passen la prova del cotó-fluix de la troica. Però del govern monolític popular ningú li passa pel cap dimitir. Ahir mateix hem estat tot el dia a l’aparador mundial amb l’esperpèntic tancament d’un mitjà de comunicació, provocant la filial valenciana del govern central, amb la seva incompetència, que la fallida econòmica d’una televisió pública insostenible per la mala gestió continuada, quedés en segon terme per culpa del precipitat, desproporcionat i innecessari desballestament total de l'empresa, per interessos purament ideològics. Pensa, realment, el senyor Rajoy i tota la patuleia sectària madrilenya que li fa la pilota, que Europa abonarà la impresentable i antidemocràtica intransigència com pensen esclafar l'imparable procés secessionista de Catalunya? A la meva manera de veure, si els catalans no perdem els papers i no muntem un d’aquells sainets de tants caps tants barrets en què som especialistes, no cal que patim pel respecte i bona acollida de la majoria d’institucions europees a la independència, ja que no són bòrnies ni estúpides, i encara saben distingir entre projectes d’Estat amb cara i ulls i somnis de grandesa enfilats amb agulles d’estendre la roba. Tanmateix, que quedi clar que la recuperació de la credibilitat dels mercats a través de les agències de qualificació, no és mèrit dels homes d’en Rajoy, sinó de l’empenta dels emprenedors, en la seva majoria catalans, que tiben del carro de l’exportació i de l’excel·lència empresarial amb alt valor afegit, que saben anar pel món a vendre, parlant tots els idiomes.     

UN ACTE DE FE CADA MATÍ

L’altre dia, a la cafeteria on esmorzava, veient com un matrimoni de vellets asseguts a la taula del costat es repartien el seu repertori de pastilles matinal, posant-hi els cinc sentits en no equivocar-se, va commourem l’acte de fe que suposa empassar-se unes potingues que, a simple vista, predisposen més al misteri que no pas a una confiança cega en els seus efectes miraculosos. Dec confessar la meva admiració pels que se’n refien sense posar en quarantena la seva eficàcia. De fet, el mèrit d’aquesta confiança no rau en l’aparença de les pastilles ni en el sabor del xarop, sinó en la credibilitat que es fa a qui ho hagi recomanat. La fe es basa en el crèdit que té metge i a la xerrameca del prospecte que avala el remei. A vegades, però, em faig preguntes inquietants i impertinents, com ara qui em garanteix que aquella mena de mongeta de color rosa conté tantes vitamines com diuen. I si la vacuna que acaben de posar-me no fos altra cosa que aigua de l’aixeta? Tan escèptics i perepunyetes que som amb segons què, i quan estem piocs, davant d’una pastilla fantàstica ens cau com aquell qui diu la baba. Hem d’admetre que, com a mínim, resulta  curiós que siguem tan dòcils i crèduls en l’eficàcia d’un producte farmacèutic, quan en altres qüestions som tan esquerps i repatanis. Estic segur que aquells vellets no en tenien ni punyetera idea de la simbiosi entre remei i pastilla; malgrat això, se les prenien sense cap recança, amb tota la fe del món. Per aquesta raó, potser, els vells allarguen tant, fent trontollar el sistema de pensions. Quin escàndol! Sort, deuen especular els planificadors del futur, que amb les noves retallades de la sanitat que ens esperen, alguns d’aquests fràgils vellets no se les podran pagar. Però, i si el que cura no és la química de la pastilla, sinó la fe com es pren?   

ELS PUNYETERS MALENTESOS

Moltes relacions d’amistat, professionals, polítiques, inclús de parella, acaben sovint de mal borràs per culpa de malentesos estúpids, la majoria de les vegades conseqüència d’una manca de comunicació com cal i, sobretot, de poca paciència i voluntat d’aclarir aquells “m’han dit que havies dit”, abans no facin un racó al païdor i acabin provocant un entortolligament de budells difícil de curar. Els malentesos no aclarits quan toca, són el virus que consumeix la majoria de relacions. I és que qualsevol relació, incloses les aparentment superficials, es basen en un mínim principi de confiança mútua, molt més accentuada en funció de la intensitat de la relació. Però cap relació no pot sobreviure eixorca de confiança, ja que cal una mínima dosi d’empatia personal entre els interlocutors perquè un negoci no se’n vagi en orris, perquè l’entesa entre formacions polítiques de diferents tendències arreli en un moment donat buscant l’interès general o perquè una simple relació sentimental no acabi com el rosari de l’aurora. Tanmateix, alguns pactes entre països han estat possibles gràcies a que els seus líders tenien una bona relació personal. A la meva manera de veure, doncs, no tenir mandra per dissipar els malentesos així que despunten és fonamental, i això només s’aconsegueix no tenint por de la sinceritat. Allò de que qui diu les veritats perd les amistats, és un sofisma inventat pels que creuen que l’ambigüitat no empitjora res i a vegades, inclús, arregla algunes coses. El que és cert del tot, és que deixant una relació al bany maria de misteris i ambigüitats, només alimenta recels i sospites que acabaran fent-la malvé.   

LA PÓLVORA DEL REI

Bona la clavat el jutge del cas de la pianista de Puigcerdà després d’absoldre la demandada, quan en la sentència li ha recriminat a la fiscalia i també a l’acusació particular que havien disparat utilitzant la pólvora del rei. Aquesta frase ve a tomb de que en els terços espanyols era tradició que cada soldat s’apanyés com pugues amb la seva paga per comprar la pólvora i la munició que necessitava per fer la guerra. Només se n’estalviava, el soldat, de rascar-se la butxaca en situacions de setge, en quin cas les municions i la pólvora s’arreplegaven a bastament dels polvorins de l’artilleria, raó per la qual es deia que es tirava amb la pólvora del rei i, per tant, com que la pagava la banca reial no calia mirar prim i es disparava a tort i a dret amb més alegria. És a dir, el jutge ha renyat, sobretot a la fiscal, amb aquest acudit perquè deu haver entès que en tot aquest desafortunat plet, no s’han tingut en compte els costos i ni els esforços, per la senzilla raó que els pagava un altre. Si enlloc de furgar una sentència que fes forrolla i soroll mediàtic, s’hagués emprat el sentit comú i, en tot cas, recorregut a una simple mediació, la forassenyada pretensió de una demandant potser un xic histèrica, recolzada per una fiscalia eufòrica en el seu paper de justicier implacable, la imatge de la justícia espanyola no hagués tornat a fer petar de riure a mig món. I com que no és la primera vegada, ni serà la darrera, que des d’alguna fiscalia intrèpida es dispararà amb pólvora del rei, potser seria hora que el Consell del Poder Judicial prengués nota de la necessitat de refredar alguns fogots que, en nom d’un sentit de la justícia peculiar, fan actuar contra el sentit comú més elemental. Tanmateix, potser seria bo també, que com es fa a la Seguretat Social, els ciutadans sabessin quan costa passar-se de rosca.  

EL COSÍ VÍCTOR - (novel.la curta) capítol 1

1

Necessitava treure-m’ho del cap d’una vegada, fer net. Esquinçar d’una esgarrapada la colossal teranyina de mitges veritats i evasives amb què entre tots - a fi de bé, és clar -, vam enterbolir la realitat del que va passar, com si ens haguéssim d’amagar de res.

Per culpa de la maleïda vergonya o de la basarda a una confessió franca, oportuna i sense embuts, aquelles peripècies domèstiques van acabar convertint-se en un empallegós malson, que ens ha perseguit per tot arreu com un blasme. Procuraré que el relat dels fets – una part dels quals reconstruïts en base del que van explicar-me a batzegades els pares i els avis, que en foren protagonistes i testimonis de primera mà, i l’altra a través del que jo recordo per haver-ho viscut personalment –, sigui el màxim d’objectiu possible. Penso que només amb la veritat crua per davant ens podrem alliberar, potser, d’aquesta llosa feixuga que ens va caure a sobre, la qual vam imposar-nos voluntàriament de suportar resignats com si fos una mena de penitència col·lectiva i expiatòria, posseïts per la por i una mica també, malgrat ens consti d’admetre-ho, pel remordiment. En el moment d’esclatar la crisi que va portar-nos a mal borràs com a família, jo tenia a penes quinze anys: vull dir que ja no era cap mocós. M’adonava de tot, encara que algunes coses en prou feines les entenia.

Aquell divendres de mitjan juliol de 1918 va desvetllar-se lleganyós i enfebrat, com la resta de la setmana, i a migdia ja la ciutat bullia pels quatre cantons. De fet per la revetlla de Sant Jaume, quan per sorpresa va presentar-se a casa l’oncle de Saragossa, queia una calda de cal Déu. I és que la sequera feia massa temps que durava, segons que remugaven les pageses a la plaça. Tanmateix, aquella xafogor fastigosa i tèrbola començava a no fer gaire bona ganya, ni als fabricants ni als propietaris, que se’n resguardaven d’aquella incomoditat passatgera, escarxofats a les butaques del Casino dels burgesos o estiuejant els que s’ho podien permetre. Això volia dir que els quatre estaquirots de l’ajuntament ja podien espolsar-se la mandra, i buscar ràpidament remei o lenitiu a les conseqüències sanitàries i higièniques d’aquella inesperada xardor que s’estava convertint, per a molta gent crèdula o supersticiosa, en una mena de premonició d’esdeveniments pitjors, de penes que els aclapararien per purgar els pecats d’una humanitat que es rebolcava entre guerres i revolucions.

Tothom n’estava bastant tan fart que no corres aire per enlloc, que les hores petites arreplegaven els ciutadans d’espardenya i samarreta prenent la fresca al carrer, dessota de casa mateix, sense pretensions, ventant-se i fent barrila per enganyar l’estuba. En definitiva, era l’única solució que tenien a l’abast els pobres per trascolar una calor, que impedia anar-se’n al llit abans de ben repicada la mitjanit.

Aquelles tertúlies que engegaven just havent sopat, traient cadascú la seva cadira de balca o de fusta al carrer, servien per trascolar totes les xafarderies arreplegades durant el dia, començant per fer bugada de les més extravagants, novel·lesques o truculentes, les quals, si  més no, ajudaven a passar una vetllada entretinguda. A finals d’aquell juliol empudegat, doncs, es podia sentir parlar alhora tant d’una remesa de penques de bacallà a bon preu que s’oferien a la botiga de la Berta, a la plaça de l’Oli, com de l’arribada de l’escomesa del gas a unes quantes cases més, els propietaris de les quals – sempre gent d’upa o amb la butxaca plena - podien pagar-ne el gust i les ganes que costava instal·lar aquella comoditat moderna.

A vegades, és cert, enterbolien les converses domèstiques qüestions més enrevessades o especulatives. Una de les més recurrents aquells dies, per exemple, era la possibilitat que hi hagués vida a Mart, un tema allavonces de candent actualitat i que enganxava molta gent degut a que s’havia fet córrer la brama que persones residents a contrades tan allunyades de Girona com Anglaterra, el Canadà o l’Amèrica del Nord, juraven i perjuraven ésser una mena de reencarnació en humans de suposats invasors procedents d’aquell inabastable i misteriós planeta. En qualsevol cas, malgrat entre naps, cols i xerevies el personal s’ho mirava de passar el millor que podia, una cabòria emprenyadora tard o d’hora sempre acabava fent forat i aigualint la gresca, el bon humor i les ganes d’esbargir-se: eren les notícies fresques relacionades amb la guerra del moro.

Moltes llars hi tenien empantanegats a l’ensarronada del Rif, parents, amics o simples veïns, manllevats si us plau per força pel govern a les famílies més humils i necessitades, per farcir les insaciables lleves de soldats destinats a combatre a sang i fetge, al nord d’Àfrica. Era freqüent, doncs, que les cartes que arribaven “de la guerra”, com s’expressava la gent per abreujar, amb la tinta resseca perquè correus anava com podia amb un esclop i una espardenya, fossin llegides, rellegides, plorades o rigudes, segons s’escaigués. Les colles de veïns que sortien a prendre la fresca, estaven tan afamats d’esbargiment, que no desdenyaven esbudellar o escarufejar les intimitats o anècdotes que escrivien els reclutes a llurs familiars sense compliments, fossin xiroies o tristes. Tot s’hi valia, per tal de matar les hores i embabaiar l’insomni.

            Nosaltres també en teníem aquells dies de notícies per descabdellar: els oncles de Saragossa venien a casa en pla d’estar-s’hi una temporada de rellogats. Malgrat que als avis i als pares els hi semblava la mar de bé aquella avinença – fins i tot ho celebraven talment com si ens hagués tocat la rifa - a mi, francament, no és que em fes cap gràcia haver-me de repartir el meu dormitori, que ja era prou esquifit, amb dos nous inquilins per molt cosins que fóssim. Al Víctor i al Rogelio no els havia tractat gens fins aleshores i, per acabar-ho d’adobar, eren bastant més granats que no pas jo. Ja sé que els nostres pares eren germans i que com la resta de la nostra família tenien les arrels entaforades a Saragossa i la menjadora apeixada pel ferrocarril; però jo, de moment, no hi sabia veure que tinguéssim cap altra cosa en comú. El pare va marrar a Catalunya des de l’Aragó, arrapinyat al gec de l’avi, que era un autèntic escarràs consentit, d’aquelles persones que serveixen una mica per tot i, de ben segur que gràcies a aquest capteniment tan bo d’agombolar, era sempre ben vist pels que manaven a la Companyia.

El germà gran del pare, l’oncle Joaquin que ens arribava de dispeser, va preferir no moure el cul del barri de Casetes quan els avis decidiren anar-se’n a provar sort a Catalunya, amb la resta de la família penjada a l’esquena. L’oncle ja se les campava pel seu compte, després d’embolicar-se amb una xicota que feia de minyona a una de les considerades cases bones del carrer principal i tenia estalviats uns quants duros que els hi permeteren fer la viu-viu acabats de casats. L’hereu era un tipus ben plantat, capaç de fer-se mirar per qualsevol dona i des que havia guanyat la plaça de fogoner els fums, i no es tracta de cap joc de paraules, li havien pujat al cap. L’avi, ja us ho he dit, era un pencaire reconsagrat. D’aquella mena d’homes que sempre estan a punt per donar un cop de mà on se’ls demani; dels que, en definitiva, tothom sap que se’n pot refiar a qualsevol hora, a sol i a serena. Però també als quals no se sap com tothom carrega els neulers ja que de tan mamar-se el dit són incapaços d’engegar ningú a dida, ni quan a vegades ja n’hi ha ben bé prou d’aguantar cabronades.

I mireu que a l’avi li convenia d’espavilar-se una mica i de vigilar pels seus interessos amb un pessic més d’egoisme, si és que volia tirar endavant la família nombrosa que l’àvia s’havia entestat a criar, tant sí com no perquè deia que els fills són penyora de seguretat per a la vellesa, i ella venia de família nombrosa. Un xic a tall de broma, encabats de casar-se, quan els hi preguntaven quants fills els agradaria tenir, ella responia sense fer-se pregar i avançant-se a la resposta del seu home, sense enrojolar-se gens, que no li faria res d’arribar a la mitja dotzena. No va heure’n tants, però poc li va faltar: l’àvia va parir tres bordegassos i una xiqueta, i tres embarassos més se li malaguanyaren a la panxa durant la gestació.

Quan van tenir l’hereu, l’avi es va obstinar que li havien de posar el seu nom, i ja la varen tenir armada! Aquella pretensió empixonava ambdues famílies, que s’haguessin estimat més seguir, pacíficament, la tradició que fossin els padrins els que tinguessin el privilegi de la darrera paraula, en una qüestió tan delicada; mentre, és clar, no se’n fotessin de la criatura, posant-li un nom que fes tronar i ploure. Però l’avi era tossut com una banya de marrà i trencar-li la girada, quan deia que havia pres una decisió, els que el tenien ben apamat asseguraven que era com picar ferro fred. Amb els noms de pila dels altres fills, en canvi, pràcticament hi passà de puntetes; però pel que fa a l’hereu no va baixar del burro, malgrat li varen dir de tot menys guapo.

Al pare, que va arribar al món després de l’hereu, els padrins de torn li endossaren, com he dit sense cap oposició per part de l’avi, el nom de Benito: era el que li pertocava per haver nascut un dotze de gener i perquè també se’n deia algú de la branca de la mare. Als tiets, quan els hi va tocar el torn els hi posaren Manolo i Teresita. En aquest darrer cas va anar així, perquè la nena va treure el caparró a Lleida, on d’aquella santa es veu que n’estaven molt. Sobretot la llevadora, que devia estar-ne penjada una mica massa i tot, ja que la dona no va parar d’escalfar-li el cap a l’oncle Joaquin, que era qui tenia de fer-li de padrí, fins aconseguir deixatar-li la xaveta i que es decantés per aquell nom que venia de nou a la família; tampoc no hi tenien res en contra, la veritat sigui dita, ja que a partir del quart fill, ja no els hi quedaven compromisos per complaure.

El pare va néixer l’any 1890. I de la mateixa manera que a l’hereu, també l’encomanaren a la marededéu del Pilar, passant-lo per sota de la capa protectora després d’esperar mig mati fent cua pacientment, un d’aquells dies rúfols que sovintejaven a finals de la tardor. Si bé a casa dels avis ni la religió, ni la política, ni les xafarderies de ringo-rango – el que avui en diríem notes de societat - no hi tenien mai posat un plat a taula, quan li convenia l’avi feia la vista grossa. Per aquesta regla de tres, creia que no feia cap mal esplaiar-se de tant en tant, comentant notícies ràncies o de rabiosa actualitat amanides amb certa dosi d’all i pebre; això sí, com he dit, sempre que en fos ell el mestre de cerimònies traient el tema a la conversa i, sobretot, portant la veu cantant tota l’estona que durés la gresca. Per cert, les xerrameques que amb més freqüència es repetien i multiplicaven aquells dies a la majoria de les sobretaules, giraven a l’entorn de la guerra de Cuba.

I no pas només a casa dels avis, ni tampoc perquè l’àvia hi tingués embolicat al sidral d’ultramar son germà petit, sinó perquè, vulgues que no, en general tothom n’era conscient de la gran vergonya que suposava per a un país fatxendós com l’espanyol haver de fugir amb la cua entre cames d’unes terres assaonades amb la sang de tants i tants soldats, sovint pipiolis. En qualsevol cas, la desfeta de les colònies, per a molta gent senzilla com nosaltres no significava res més sinó que els soldats tornaven a casa.

Però també n’hi havia alguns que, com l’avi mateix, volien anar més enllà d’aquella lectura primària, carrinclona i un xic egoista, passant comptes amb els que consideraven culpables de l’atzucac, responsabilitat que repartien a mitges entre els polítics i els militars. Als primers els hi retreien la feblesa palesada al no haver sabut treure’s el pa de l’ull i adonar-se del que es veia venir de quatre hores lluny, fent-hi alguna cosa més que plànyer-se’n quan tot estava dat i beneït i ja no s’hi podia fer res. Als altres, als militars, els hi passaven factura per no gosar planta’ls-hi cara a les decisions de tants polítics maldestres quan encara s’estava a temps, a temps d’impedir que el carro s’estimbés pel camí del pedregar sense aturador.

L’avi era del morro fort, i no li venia d’aquí que els que manaven fessin el serio i posessin una mica de mà dura, sempre que servís per fer una bona endreça, deixant ben clar, com em repetia sovint, qui manava a can Ribot si la truja o el porc. Ja m’enteneu què vull dir. I és que, per si l’avi no l’hagués tingut ja prou avorrida la política i sobretot la monarquia, el desgavell que va suposar la miserable pèrdua o abandó de les colònies, a preu de paper d’estrassa, l’hauria vacunat sistemàticament en contra de qualsevol guerra. Arrel del desastre de Cuba, l’economia va quedar molt tocada. I la classe obrera es frisava comprovant que, com sempre que anaven maldades, eren els pencaires i els més pobres els que acabaven pagant els plats trencats pels quatre poca-soltes que es petejaven el país, fent veure que l’estaven dirigint. Per aquesta raó, l’avi acabà per rumiar seriosament una oferta amb la qual els capgrossos del ferrocarril l’havien temptat a ell i a uns quants més: apuntar-se voluntari a una brigada de manteniment de vies i material que volien enviar a Catalunya.

L’avi no s’ho havia plantejat mai renegar de la terra on havia nascut, malgrat que buscar-se la vida on fos començava a ser una decisió que sovintejava entre els jornalers, com a únic recurs per a no passar gana. Ell també, encara que es pensava tenir la feina mig assegurada perquè tots els seus lligams familiars i d’amistat estaven escampats arreu del barri típicament ferroviari de Casetas, a un cop de pedra de Saragossa, s’estava deixant ensibornar pel miratge de posar-se les botes a casa dels veïns catalans que, des d’una famosa Exposició que s’havien tret de la màniga els de Barcelona, es deia que talment lligaven els gossos amb llonganisses. En tot cas, a tombant de segle la vida era complicada a qualsevol indret del país que anessin els qui només sabien guanyar-se-la a base de suc de canell o de parar la carcanada de sol a sol.

Pel que fa als avis, però, abans de fer el pensament definitiu van sospesar únicament un aspecte concret de la qüestió: el fet que pintaven bastos per a una família carregada de mainada i, en canvi, si acceptava el trasllat que li garantia un sou de divuit rals diaris, ja que li havien promès ascendir-lo a capatàs com a premi. Era molt millor aquesta proposta que no pas els escarransits nou rals i escaig que només s’embutxacaria quedant-se pencant a Saragossa. La família anava augmentant i no s’hi valia pas a badar. Poc a poc, doncs, es va anar estovant, resignant-se a la idea que a Catalunya hi trobarien tots plegats moltes més oportunitats i, sigui com sigui, es van decidir finalment per claudicar i a mitjan abril de 1900, ja estava instal·lada tota la trepa a Lleida.

La casa que la Companyia els hi havia trobat, al barri de la Bordeta, era vella i bastant atrotinada. Però tenia una cosa positiva: era de dues plantes, i aquest detall que a segons qui li podia semblar un inconvenient, de seguida va fer-li patxoca a l’àvia. La planta de dalt era prou espaiosa com per fer-hi vida, reservant els baixos per posar-hi a engreixar conills i aviram, una feina casolana que tenia ben apresa i apamada des que de petita, a casa dels pares, se’n va afartar d’ocupar-se’n i que, un cop casada, no va reprendre perquè de seguida va quedar-se prenyada. A Lleida, en canvi, va pensar que es podria treure el ventre de penes, en aquest sentit, arrodonint de passada el pressupost familiar quan esperaven l’arribada de la que seria la meva tieta Teresita i proporcionant, a més a més, l’oportunitat de matar les hores vagaroses del pare i de l’oncle Manolo en un treball domèstic no massa complicat. Tots dos ja estaven prou gambats com per començar a treure’s la son de les orelles.

La rutina a Lleida, però, no va encarrilar-se definitivament fins encabat el  tràfec del naixement de la tieta. El pare feia de bastaix a les ordres del factor de l’estació totes les tardes i d’aquesta manera guanyava quatre rals que ajudaven a fer bullir l’olla de casa, mentre l’oncle Manolo encara anava a estudi. L’avi, doncs, estava ufanós d’haver-se decidit a donar el pas d’emigrar. L’àvia havia acabat, després de parir la tieta, organitzant la cria de conills i gallines amb molta traça, fixant-se en com s’apanyaven les veïnes catalanes amb les que ben aviat va entendre’s, ja que era una dona molt franca i agradable de tractar, sempre a punt per trenar amistats i tenir bon rotllo amb tothom. Cada quinze dies acompanyada pel pare, que era un esmolet, pujava costa amunt cap el mercat de Sant Joan, mirant de treure’n el millor preu dels quatre conills i gallines que portava a vendre. Els traginaven dintre un parell de cistelles manllevades a les veïnes, mentre l’oncle Manolo es quedava a casa fent de didot a la nena Teresita.

Quan més avesats estaven a aquesta nova vida, l’avi féu saber a la família que havien de tornar a moure el cul: la Companyia el faria capatàs, tal com li havia promès i encara no ho havia complert ja que el mantenia a la plaça com interí, si s’avenia a un nou i de moment definitiu trasllat. Aquest nou canvi de destí l’avi va deixar clar que no el veia pas de mal ull considerant que, pel que li havien explicat a la cantina de l’estació els maquinistes que coneixien una mica la ciutat on hauria d’anar a espetegar, Girona era una població més gran que no pas Lleida, amb molt de benavenir i sense ni la meitat de la fastigosa boira que embolcallava la capital del Segrià, un dia sí i l’altre també. A l’àvia no és que li fes molta gràcia agafar els patracols, però sabia de sobres que quan el seu home feia una caparrada, era difícil de fer-li’n desdir. En qualsevol cas, ella que presumia de reconèixer un coix bo i assegut, no podia pas fer veure no s’adonar-se que també el pare i l’oncle Manolo es delien per provar de campar-se-les per les seves, com havia fet l’hereu quedant-se a Saragossa. Vet-aquí doncs que, fent el cor fort, quan li van demanar què n’opinava de tot plegat, l’àvia els va respondre amb un inesperat i sorprenent, per a tots: endavant les atxes!

Els homes havien temut tant que es tanqués en banda, que al sentir-la dir que estava disposada a provar-ho, un crit de satisfacció continguda, remullada fins i tot amb sinceres llàgrimes d’emoció, va esclatar a l’entorn de la taula. El pare, molt impulsiu sempre a l’hora d’exterioritzar el seu estat d’ànim, va estrènyer l’àvia amb una abraçada que li va sortir de l’ànima, enmig de la xerinola general.

Era tanta l’alegria que els hi havia agafat, que l’avi va acabar traient l’ampolla de vi bo, la que tenia endreçada només per a les festes assenyalades i es va afanyar a engrunar els detalls d’un succés que havia llegit feia poc al diari i el qual, pel que semblava, li havia fet molta gràcia. A Sevilla, un municipal de quasi setanta anys, després de trenta-un de servei ininterromput al cos, en jubilar-se va aprofitar just aquell moment per revelar als seus companys que no era tan mascle com es pensaven: malgrat el mostatxo i la cara de set jutges que el caracteritzava, es veu que era una femellota amb tots els ets i uts.

L’àvia, que només s’havia posat un ditet de vi, li va replicar que aquell acudit el trobava bastant poca-solta i descarat, tot reconeixent-li que si calgués un dia guanyar-se les guixes explicant ximpleries, sempre trobaria babaus disposats a escoltar-se’l encantats i que, a sobre, li paguessin i tot per la molèstia d’entretenir-los. Però deixant-li clar que amb ella no hi contés pas per fer-li de claca i que ja li podia anar al darrera amb un flabiol sonant, amb històries de pacotilla com aquella.

QUAN DE LA PREGUNTA EN DEPÈN LA RESPOSTA

A la meva manera de veure, fins que tots els implicats en la consulta no tinguin recança de que segons com es formuli la pregunta condicionarà la resposta, no es trobarà el desllorigador per avançar i satisfer el clam d’una part considerable del poble, en favor d’exercir el dret a decidir. La pregunta mai hauria de ser l’obstacle, quan qui empeny aquesta moguda popular pacífica no amaga la seva voluntat de reivindicar, sense embuts, la plena sobirania nacional. Fa un mes, aproximadament, jo escrivia en aquest mateix blog: “la pregunta només pot ser una, si es para d’amagar l’ou i a cada cosa se l’anomena pel seu nom: està d’acord que Catalunya sigui un estat independent d’Espanya, sí o no? En el ben entès que, en el cabàs dels nos hi estaran incloses tant les opcions maldites constitucionalistes, com totes les terceres vies que s’empesquin els que no veuen clara la independència.” Em sembla, per tant, de conya que l’ANC, a Seva, fos de la mateixa opinió, ja que és de pissarrí que només parlant clar ens aclarirem. Una vegada contestada una pregunta tan elemental, si les pretensions independentistes obtenen una victòria significativa, serà quan el procés s’haurà de posar en marxa, donant per descomptat que tothom que s’acosti a les urnes ho farà amb el sant propòsit d’acceptar els resultats sense ressentiments, retrets ni trencadisses. Tanmateix, si les tesis sobiranistes no prosperessin, seria el moment de contemplar, també sense reserves, totes les altres fórmules d’encaix amb l’Estat, procurant que es respecti al màxim la sensibilitat nacional catalana. Hi pot haver un mètode més net, just i democràtic de resoldre una desavinença històrica? Doncs el que cal és forçar la consulta d’una vegada, si pot ser respectant la legalitat. Refiar-se, com pensa en Rajoy i els seus satèl·lits, que deixant-lo podrir l’atzucac es resoldrà per consumpció, seria un altre error colossal que Espanya no es pot permetre sense deixar-hi molt de pèl.  

MENTIDERS A MANSALVA

La darrera collita de memòries polítiques ens ha sorprès amb les confessions de genteta com Solbes, Aznar o Zapatero, els quals en un rampell d’aparent sinceritat admeten, com si es tractés d’una simple entremaliadura, que ens varen mentir en qüestions tan delicades com la imminència de la crisi o l’autoria dels atemptats de l’11-M. No he llegit ni escoltat, en cap de les entrevistes promocionals dels seus llibres, que hagin demanat perdó per haver-nos fet combregar amb rodes de molí, abusant de la seva autoritat i de la nostra bona fe. Al contrari, gairebé se’n vanten, respecte de la crisi, de fer-nos un favor estalviant-nos patir abans d’hora. Pel que fa a l’Aznar, la seva confessió sobre que, malgrat tenir constància fefaent que l’ETA no hi tenia res a veure amb la massacre va ensarronar-nos per interessos electoral, fa vomitar. Però no passa res, no se’ls hi reclama cap responsabilitat i, a sobre, es fan un sobresou amb els drets d’autor i si sant Jordi fos més a tocar, de ben segur els trobaríem signant exemplars al costat de aquest altre fenomen de la literatura i de l’enganyifa mediàtica, la Belen Esteban, que d’analfabeta s’ha convertit en escriptora d’èxit. Un polític, quan menteix deliberadament no ha de pagar penyora? Tanmateix, a un president del govern que en solemne seu parlamentària, nega que el seu partit no tirés de beta portant una doble comptabilitat, quan un magistrat el desmenteix a través d’un auto judicial, tampoc se li ha de passar factura? També li ha de sortir de franc, una mentida tan fastigosa?

SI NO VOLS CALDO, TRES TASSES

Governar amb majoria absoluta d’un sol partit polític no és bo perquè, inclús en formacions amb sòlids principis democràtics, pot desvetllar tics autoritaris i no trigar gaire a manar, amb més o menys elegància, des d’una mena de despotisme il·lustrat que acaba en aquella dita de si no vols caldo, tres tasses. Aquesta situació de democràcia pota-ranca l’hem estant patint, des de la restauració de la democràcia, en diverses etapes però mai, com des de fa dos anys, els que tenen la paella pel mànec se n’han aprofitat tant per fer entrar els claus per la cabota. Creure’s el dipositari de la veritat predisposa, encara que no es vulgui, a emprendre reformes de gran calat, sense comptar a ningú. I quan s’ha caigut de quatre potes en aquesta temptació només falta que es vegin les orelles quatre il•luminats ideològics - en Wert i en Gallardon en serien un bon exemple - per imposar sense cap escrúpol les seves pròpies regles de joc, passant-se per l’arc del triomf les continues queixes del carrer i menyspreant l’amenaça de l’oposició parlamentaria en pes que quan tombin la majoria absoluta, desmuntaran d’una revolada tot l’entramat legislatiu. Si realment en Rajoy fos un home d’Estat valoraria, si res més no, la despesa inútil i eixorca que aquest continu fer i desfer suposa i suposarà per les butxaques dels contribuents, i pararia d’una vegada d’encendre tants de focs, perquè així com el càntir de tant anar a la font peta, els focs se li poden descontrolar i acabar cremant-li la barraca. La qüestió és que no ens hi arreplegui a dintre i ens puguem mirar la desfeta de lluny.    

REVENJA O REHABILITACIÓ

El rebuig pel degoteig d’excarceracions de presos, en aplicació de la sentència del Tribunal de Drets Humans, és deu a que una part de la societat no considera que les persones alliberades hagin pagat suficient pel mal que varen causar, i voldrien que es podrissin a la presó uns quants anys més. I això passa perquè demanen venjança. Les víctimes s’hi volen tornar legalment contra els agressors i fer-los purgar tota la culpa, fins a l’últim cremallot. No es pot negar que aquesta pretensió té lògica, si no fos que els protocols penitenciaris es basen en intentar la rehabilitació. Ara bé, si després de 20 anys de presó, la rehabilitació ha fracassat i el violador o l’assassí no s’han donat per la pell i demostrat penediment pel seu comportament antisocial, caldrà plantejar-se si és just que un grapat de pomes podrides torni al cistell comú, per acabar d’empestar-ho tot. Si el nostre sistema penitenciari és incapaç de recuperar el delinqüent des que entra a la cangrí, per convertir-lo en un home de profit, a la meva manera de veure s’ha de reconèixer la impotència del sistema, i buscar-hi remei sense carrincloneries. Però, des de les presons no es poden seguir impartint màsters en delinqüència, pagant la festa els contribuents. De les presons se n’hauria de sortir transformat en una altra persona, penedida i decent, a la qual una societat responsable li hauria de facilitar la integració sense rancors, amb tota naturalitat. Si això és veu impossible, val més deixar de fer l’hipòcrita i renunciar a l’objectiu noble de la pena de presó i aplicar, en canvi, directament l’ull per ull amb totes les seves conseqüències. La set se venjança de les víctimes es satisfarà a bastament, però la societat no serà millor i aquell conte de fades de les segones oportunitats quedarà penjat d’una biga, en el país de les utopies. 

VENDRE'S LA CASA PER ANAR A LLOGUER

Repassant el projecte de pressupostos de la Generalitat per a l’any vinent, no em puc estar de pensar en allò del compte de la lletera, ja que fer-los quadrar dependrà d’uns ingressos tan virtuals que es basen en el negoci del Robert amb les cabres: vendre’s la casa per anar a lloguer. Això, a les escoles de negocis en diuen descapitalitzar-se i només ho justifiquen si s’està a la quarta pregunta o perquè es necessiti liquiditat per invertir per créixer i prosperar. En el cas dels pressupostos de casa nostra, els ingressos que s’esperen obtenir de polir-se patrimoni només serviran per tapar forats i el patrimoni que es vol malvendre falta que algú el vulgui comprar. De manera que es tracta d’una perspectiva d’ingressos incerta, perquè s’aguanta amb pinces i si l’invent fa figa, cosa més que probable, voldrà dir que per tapar el forat de més de dos mil i escaig de milions d’euros de dèficit s’haurà d’escanyar una mica més el personal i escantonar el poc que queda en peu de l’estat del benestar. Però allò que, a la meva manera de veure, em fa més ràbia, és que els que no hi combreguen amb aquest disbarat pressupostari, sigui des del parlament de veritat o pontificant des dels parlaments de paper escampats per totes les tertúlies i pàgines d’opinió dels mitjans de comunicació del país, no siguin bons per presentar una alternativa potable, que es pugui comparar, blanc sobre negre. I és que criticar per criticar és gratis, però embolica que fa fort! 

ALCANAR, SOTA EL FOCUS

            Quan ahir va saltar la notícia que l’Ajuntament d’Alcanar, era objecte d’una investigació, per part de la guàrdia civil, en relació a unes diligències obertes per presumpta malversació, suborn i prevaricació en la tramitació d’una quinzena de projectes urbanístics, entre ells la piscina coberta i el complex esportiu la Fanecada, uns quants voltors arreu del país es fregaven les mans, olorant carnassa. L’alcalde que remena les cireres en aquesta vila del Montsià és d’ERC i d’un partit independentista presumptament emmerdat se’n pot tirar un bon tros a l’olla, de manera que, embolica que fa fort! I els guionistes i parteres de judicis paral·lels ja s’han arremangat per posar-se a la feina. Però el fet que el mateix jutjat d’Amposta que porta el cas, insisteixi en recalcar que la denuncia és obra d’un particular, a la meva manera de veure fa flaire de socarrim i, potser, s’hauria d’anar en compte abans d’especular que hi carronya a la vista. Ara bé, qui atura als que ja somnien amb fer festa major, a la salut d’un partit que es vanta de mans netes? Em preocupa que una notícia d’aquesta mena, enlloc d’amoïnar engresqui els que mai han cregut en la democràcia, encara que se n’omplin la boca tots els dies, i que aprofiten la més petita relliscada per esquitxar-la amb sanya.

PROJECTES DE LLEI TOCATS DE MORT

            Si no es mogués un dit en matèria legislativa fins a no reunir un consens suficient per garantir l’eficàcia de qualsevol llei, de ben segur la convivència política i social hi sortiria guanyant, però sobretot es notaria en productivitat parlamentaria. Perquè els parlaments són productius quan no s’encanten discutint el sexe dels àngels i toquen de peus a terra fent lleis raonables que serveixin als ciutadans per avançar, enlloc de donar voltes a la deriva o com passa massa sovint, per recular. Si la democràcia representativa es basa en governar des del poble per al poble, no haurien d’arribar al parlament projectes de llei que no tinguin per objectiu millorar la qualitat de vida de les persones. Massa vegades, el rerefons dels projectes de llei amaga interessos tèrbols, pura revenja política o l’ànsia narcisista de protagonisme d’algun il·luminat, com ara els Wert, Fernàndez Diaz o Gallardon. En una època que es valora tant l’austeritat i la bona administració, ¿com és pot permetre que cap ministre faci perdre el temps dels diputats amb bajanades legislatives ideològiques i sectàries, quan hi ha tants de melics urgents per lligar i per estalviar patiments a les persones?         

TOTA LA VERITAT I RES MÉS QUE LA VERITAT (Carta al Vent)

Si la veritat fos única, passarien gana els que viuen d’interpretar-la. Però resulta que no és així, que no hi ha un codi tan estricte que només calgui aplicar-lo per separar el blat de la palla. En qualsevol vessant de la vida quotidiana resulta que la veritat no té una sola cara, sinó moltes caricatures, i les opcions possibles de veritat no es limiten a blanc o negre, a sí o no. Per bé o per mal, la veritat es veu que té infinitat de matisos i escaires, de manera que a l’hora d’explicar com han anat les coses en un moment donat, tothom escombra descaradament cap a casa, esbandint-se de sobre la responsabilitat amb una versió feta a mida o embarcant-se en debats, teories i plets, fins que li reconeguin un impossible: que només la seva versió de la veritat és l’autèntica. I el pitjor de tot plegat és que hi ha gent que es guanya la vida enredant la troca, traient-se de la màniga interpretacions tan enginyoses com inversemblants, tirant a falses. Això succeeix amb una cosa tan simple com manipular la xifra de participants en una manifestació, o tergiversant les proves de càrrec en un judici, o enterbolint els raonaments més assenyats amb ciris trencats. L’experiència palesa, a bastament, que anar amb la veritat per davant no és garantia de res: sovint decanta la balança qui més crida més o qui té més pelica.

            I si bé a nivell dialèctic, en un pla purament intel·lectual, la discrepància pot arribar a ser positiva, en la vida pràctica, que no hi hagi una única manera d’interpretar, per exemple, les normes i els codis de convivència pot esdevenir un vertader drama i desenvolupar a la llarga una depriment sensació d’indefensió i d’inseguretat jurídica, en l’ànim de qui es refia que se li farà justícia per la regla de tres que l’empara la veritat. Quan s’adona que les regles de joc admeten la trampa de la interpretació múltiple, ja és massa tard per abandonar la partida i el desengany costa de pair. Si la veritat anés a missa, la major part dels plets es resoldrien sempre en qüestió d’hores. Darrera de sentències que tarden un escàndol d’anys a dictar-se, hi ha enterrat un fotimer de punyeteres interpretacions que fan que la veritat tingui mil cares i que, al final de l’obra, cap sentència sigui ben rebuda, i noves interpretacions emperpalin sengles apel•lacions que impedeixen que resplendeixi la veritat. A còpia d’interpretacions de part es fan bullir moltes olles, però qui espera justícia o una indemnització per danys i perjudicis es desespera i renega de la fe a cegues en la veritat, veient que en el fons no interessa a ningú. 

LA SANDÀLIA DE L'ESCÀNDOL (Carta al Vent)

Des que un diputat de les CUP va descalçar-se en seu parlamentària, la sandàlia amb que va  gallejar a l’estil palestí ha aixecat un allau de discursos i opinions diverses i sorprenents, que van des de la condemna absoluta fins a la discrepància il·lustrada, però totes sota el mateix comú denominador: la hipocresia més fastigosa. Sembla que tothom, per una o altra raó troba fora de lloc – alguns fins i tot hi barregen la democràcia pel mig –, que un representant de ciutadans emprenyats, que no s’amaguen de dir que estan en contra del sistema i de les institucions tal com pinten, no es regeixi pels convencionalismes protocol·laris. Potser seria més convincent la crítica pels estirabots i per certa indumentària considerada impròpia d’un diputat i provocativa per certes sensibilitats, si els que tant s’escandalitzen es preguntessin quina part de culpa en tenen de que hagi entrat legítimament al Parlament una sigla que els destorba les oracions i que els trenca els esquemes estètics. Potser si els partits polítics amb pedigrí i tradició, altrament dits d’ordre, haguessin fet els deures legislatius i executius quan pertocava, amb honestedat i diligència, enlloc de procurar només pels seus interessos, no s’hauria desenganyat de la política tanta gent indignada i cansada de ser l’ase dels cops, la qual es va llençar en braços dels que, com a mínim, parlaven el seu llenguatge directe i compartien els seus problemes.

            Si els que formen part de l’establishment no haguessin mirat només per ells, i el benestar de les persones hagués estat una prioritat de l’acció de govern, potser no s’hagués ensorrat l’economia i les classes treballadores i moltes persones de classe mitjana no ho estarien passant magre per manca d’una feina que els hi permeti guanyar-se la vida dignament, enlloc d’anar a parar la mà per arribar a fi de mes. Si cada vegada que s’ha enxampat algú emparant-se en la impunitat tolerada des del poder per fer tripijocs en benefici propi, se l’hagués escarmentat sense contemplacions, potser la corrupció no hagués arrelat en l’administració pública i la confiança en els polítics no s’hagués podrit. Per tant, de què coi es queixen els llepafils que voldrien que la vida parlamentaria s’assemblés a uns jocs florals? Cada vegada més, per desgràcia, el populisme de dretes i d’esquerres prendrà escons als partits que han governat contra corrent dels interessos dels treballadors, pensionistes, dependents o joves sense feina. Si el diputat de les CUP hagués estat cortès i agraint com altres a en Rato la magnanimitat de seva presència voluntària davant la comissió parlamentaria, oi que la seva clientela no ho hagués entès? En canvi, això de dir-li lladre i gàngster si que ho varen entendre, perquè és exactament el que ells li haguessin volgut dir. I perdoneu les molèsties!             

ELS ESCANYAPOBRES (Carta al Vent)

Em cansen els equilibris dialèctics que fan alguns destacats membres de la societat, sobretot si es dediquen a la política, per inventar paraules sense arestes, esforços que serien d’agrair si l’objectiu fos no ferir sensibilitats o no esverar galliners; però resulta que molts dels que cuiden tant el vocabulari només procuren no escaldar-se la llengua amb mots bullint de febre. Per exemple, està de moda emprar “retallades de l’estat del benestar” com la fórmula més endreçada, asèptica i convencional de referir-se a practicar l’escanyapobres. Perquè l’estat del benestar no és quelcom eteri, comparable a aquell paradís terrenal del què tothom parla d’oïdes, sinó la materialització del dret de les persones a la igualtat d’oportunitats en totes les circumstàncies de la vida, incloses les més escarrassades. És a dir: que ni la sanitat, ni l’educació, ni trampejar la dependència, per exemple, estiguin condicionades per la manca de recursos econòmics dels demandants de serveis, sinó que gràcies a una honesta, solidària i justa planificació fiscal els que menys guanyen també tinguin dret a sobreviure, vegetar o morir dignament.

            Reputat l’estat del benestar com un dret prioritari dels ciutadans, em semblaria just que deixéssim de considerar “beneficiaris” als que s’hi emparen per necessitat i que aquest estat no el classifiquéssim a l’arxivador de les obres de misericòrdia. I posats a fer, que els que per no renunciar a rectories i privilegis retallen prestacions socials a l’engròs, passessin a la història com el què són: uns escanyapobres. Perquè, en definitiva, els perjudicats per les polítiques d’estalvi social són els pobres i els que van en camí de ser-ho, un cop desnonats del llimbs de la classe mitjana. I els executors d’aquestes mesures, que a sobre ens volen vendre com assenyades, no són pas comptables honrats ni competents gestors que pretenen quadrar balanços esquerps, sinó panxacontents que només malden per no perdre pistonada en la carrera boja cap a la supervivència dintre de l’establishment. Em faig càrrec que si algú d’aquests botxins de l’estat del benestar em llegeix, no li agradarà que el titlli d’escanyapobres; però no tindrà més remei que posar-s’hi fulles, perquè això és, exactament, el què és. I sabeu què em fa més fàstic? Que aquests escanyapobres de conveniència justifiquin les seves malifetes en nom de la sostenibilitat i del bé comú, perquè alguns no són altra cosa que polls ressuscitats, com dirien els avis, que no se’n volen recordar de quan paraven la mà per les cantonades i perquè no hi ha més gran bé comú que el benestar de les persones.        

DE L'AURORA A LA TENEBRA (Carta al Vent)

Al carrer de l’Aurora, del Raval, s’ha trinxat quelcom més que la credibilitat d’uns quants mossos d’esquadra; en aquell portal s’ha escenificat el darrer capítol, fins ara, del sainet pervers que algú està escrivint de temps ençà, des de Madrid o des d’una cantonada del passeig de Gràcia, per escarnir un dels puntals bàsics de la democràcia: la policia. No hi ha cap estat democràtic que sobrevisqui si les persones se senten indefenses davant la inseguretat sistemàtica o l’agressió impune. I qui ha de vetllar perquè els ciutadans puguin dormir tranquils, en un estat de dret és la policia en qualsevulla de les seves versions. Però perquè el ciutadà s’hi pugui repanxolar sense complexes en la policia, cal que aquesta li mereixi confiança, respecte i que no li faci por. Un símptoma de grinyol democràtic es adonar-te que la gent mira amb lupa cada actuació policial. El problema és que tenim un passat i que a la memòria i a les costelles de molta gent s’han fet durícies les experiències viscudes durant la dictadura amb “els grisos” i, per tant, es fa difícil amb aquesta motxilla a l’esquena estimar la policia. Pensàvem que seria diferent amb uns mossos d’esquadra idealitzats, però avui, trenta anys després, descobrim que la qüestió no era el color de l’uniforme, sinó un sentiment més abstracte: la policia sinònim de repressió.

            Feta aquesta composició de lloc per centrar la reflexió d’avui, reconec que una operació tan complicada com la de fer sentir orgullosos els ciutadans de tenir una policia democràtica, ha fracassat en bona part perquè la classe política en general, des de la transició fins abans d’ahir, no ha jugat net quan ha tocat poder al pretendre tutelar la policia per arrambar-la als seus interessos ideològics, enlloc de dotar-la de medis suficients per prestar, amb independència, el millor servei professional al país. I com que per manca de tradició democràtica no s’ha paït encara, tocant de peus a terra, quina és la feina de la policia, els somiatruites voldríem que les detencions dels delinqüents fossin tendres i que els busca-raons exaltats es dissolguessin entonant balades pacifistes. Llàstima que aquesta dimensió romàntica no es correspongui amb la realitat! Tant els polítics com la ciutadania, a la meva manera de veure, haurien de preguntar-se què ha passat perquè es cregui més aviat el xoriço que acusa al mosso d’haver-li dit “fill de puta”, que no pas el mosso que assegura que el xoriço l’hi ha dit de tot i s’ha cagat amb sa mare. D’entrada, la versió de la policia es posa en quarantena, dient que s’està tip de mentides. Però s’hauria de matisar que qui ha mentit o no ha sabut explicar determinades actuacions han estat els polítics de torn al capdavant d’Interior, presoners de la hipocresia de no acceptar que totes les policies del món tenen una única finalitat: mantenir l’ordre i prevenir el delicte. La diferència és que en una dictadura s’actua amb impunitat i en una democràcia s’han de respectar les lleis i els drets individuals. I totes les altres interpretacions, són faules a la vora del foc. Francament, no anem massa a l’hora quan els mitjans d’informació airegen els draps bruts i es callen els encerts. Serà que, en el fons, revifa el suposat l’ADN anarco dels catalans? O es tracta d’una operació més de sabotatge organitzat de les nostres institucions, amb la complicitat de la gent de bona fe? Potser cal deixar-se de tantes camàndules!   

LA PREGUNTA (CARTA AL VENT)

El camí més curt entre dos punts és la línia recta; però vet-aquí que aquest principi, indiscutible en geometria, en el dia a dia sembla que tothom s’atreveix a buscar-li tres potes, descaradament. Unes vegades, empescant-se dreceres més o menys ben intencionades, per tal d’arribar a destí abans; d’altres, marejant la perdiu sobre si és millor anar pel dret o fer una mica de marrada, amb l’excusa de no trencar cap plat bonic a amics, coneguts o simplement saludats. Però es digui el que es digui, la distancia més curta entre dos punts seguirà sent la línia recta i, a la pràctica, la manera més ràpida i neta de resoldre un problema és anant-hi de cara, i no pas embolicant la troca amb teories rebuscades o provatures de pa sucat amb oli. Per tant, a la meva manera de veure, em sembla sincerament penós que quan un nombre important de ciutadans, majors d’edat i moderats, exigeixen exercir el dret a decidir emancipar-se o no de la tutela d'una casa pairal massa carregosa, aquesta legítima pretensió estigui encallada en un punt tan estúpid i absurd com és la formulació de la pregunta que resolgui la incògnita.

            Deien els avis que qui no té feina el gat pentina i - perdoneu-me que ho digui amb tanta franquesa - en aquest país sembla que hi ha gent tant desvagada que es pot permetre perdre el temps debatent les varietats més inversemblants de pregunta, amb l’objectiu  de merdejar el resultat d’una consulta democràtica, al•legant que el coi de pregunta ha de complaure tothom, cosa del tot impossible havent-hi tants de caps tants de barrets. Si hem quedat que la línia recta és el camí senzill, per què volen complicar-ho tant? La pregunta només pot ser una, si es para d’amagar l’ou i a cada cosa se l’anomena pel seu nom de pila: està d’acord que Catalunya sigui independent d’Espanya, sí o no? En el ben entès que, en el cabàs dels nos hi estaran incloses tant les opcions no independentistes com les terceres vies. En tot cas, el debat previ a la consulta s’hauria de limitar a establir unes regles de joc clares: transparència i objectivitat en l’explicació dels pros i contres de la independència i acceptació democràtica dels resultats com a punt de partida. El dia després, en un país civilitzat i madur seria el moment de d’interpretar i executar - sense ressentiments, retrets, ni trencadisses - el veredicte de les urnes. Avui només toca, doncs, posar la independència a consulta, i totes les altres variables de la pregunta són figues d’un altre paner. Si parlant és com la gent s’entén, que es deixi parlar les urnes d’una punyetera vegada, enlloc d’arriscar-se irresponsablement que un conflicte controlable, es podreixi després de tant potinejar-lo.     

CANVI EN EL BLOG DES DE NOVEMBRE

Després de 500 dies ininterromputs de penjar una reflexió matinal d’unes quatre-centes paraules, amb 51.560 visites registrades, més les que sense entrar al blog llegien la reflexió directament des de Facebook, no sent possible temporalment mantenir un ritme tan exigent, publicaré les reflexions en forma de “Carta al Vent”, tots els dimarts i divendres vinents. Compto amb vosaltres!